Carta Setmanal 966 per descarregar en PDF
Fins aquest dijous en què Pedro Sánchez ha sigut de nou investit com a president per 179 vots contra 171, el Congrés dels Diputats ha viscut moments de tensió desconeguts des de l’elecció, el 1977, de les primeres Corts després de la mort de Franco.
Els insults grollers (tan propis del franquisme), les acusacions, les calúmnies, han estat permanents aquests dies. Tot això mentre, des de fa ja 15 dies diversos milers de franquistes extrems assetgen la seu central del PSOE, al carrer de Ferraz (alhora que altres intents menors s’han realitzat en altres ciutats). A Ferraz s’ha pogut veure com dirigents de Vox –i algun del PP- s’agafaven amb els que cantaven el Cara al Sol, i assistien com si res passés a les arengues a un Alçament nacional. I tot això amenitzat amb llamps del rosari “per la salvació d’Espanya”, onejar de banderes de Falange i d’altres amb l’àguila de la dictadura, d’esvàstiques, de banderes carlistes. Tampoc han faltat els “rojipardos” del Front Obrer.
Diguin el que diguin, no es tracta de l’onada “derechista” que suposadament recorre el món. El que tenim aquí és el franquisme de sempre, alimentat per les institucions de la dictadura que els pactes de la Moncloa van salvar i que l’amnistia del 1977 va perdonar, fent de llei de punt final dels crims del franquisme. D’aquells fangs, aquests llots. Aquest és el balanç real de la política que van imposar llavors al moviment obrer i popular les direccions del PSOE i del PCE, amb el suport de diversos dels partits sobiranistes: el manteniment del nucli nodal de les institucions franquistes, l’acceptació de la Monarquia, el manteniment de l’aparell judicial, incloent-hi el TOP (transformat de la nit al dia a l’Audiència Nacional), del poder de l’Església (incloent-hi la seva subvenció a càrrec dels pressupostos de l’Estat), de l’alt comandament de l’exèrcit (d’on surten ara crides colpistes, com fa poc més d’un any manifestos en favor de la “memòria de Franco”) … i de l’entramat financer i les grans empreses que van aconseguir beneficis enormes a l’escalf de la dictadura –amb la seva mà d’obra esclava i la seva corrupció generalitzada- i que sota formes diferents segueixen “enganxades” als ministeris.
La no realització d’una autèntica ruptura amb el règim franquista porta avui a aquestes conseqüències.
L’amnistia com a detonant
Tot això esclata, i no és per casualitat, quan el govern en funcions gossa parlar d’Amnistia per als perseguits pel Procès, perquè, al marge de la consideració política que ens puguin suggerir Puigdemont o d’altres (a ressaltar que, dels milers de perseguits i possibles encausats, la majoria són ciutadans normals i corrents, especialment joves, que van participar en les diferents mobilitzacions, talls de carreteres i bloquejos, o simples funcionaris públics, conserges o professors que van obrir un col·legi perquè es pogués votar,…). Del que es tracta per a les institucions franquistes i els seus portaveus polítics, PP i Vox, és que la unitat de l’aparell d’Estat és innegociable, i la persecució organitzada per jutges i policies a les ordres del rei, després del seu discurs infame del 3 d’octubre de 2017, no pot ser posada en qüestió.
La qual cosa dóna al combat per la República un doble caràcter emancipador: acabar amb la xacra franquista protectora de les grans empreses i acabar amb l’enfrontament entre els pobles que la Monarquia promou, és a dir, l’establiment dels principis de fraternitat entre els pobles, la necessitat del seu dret a decidir lliurement les relacions entre ells. Per a nosaltres, una Unió Lliure de Repúbliques sobiranes, alliberades de tota opressió i explotació…
La cara cenyuda del monarca en rebre aquest divendres 17 Sánchez com a nou president mostra bé que el Borbó sap bé de què es tracta, i el que està en joc
Quin programa de govern?
Les abstraccions i generalitats, tot i que no podien ocultar que el consens amb el PP és cada vegada més difícil, també posa de manifest que el que això es traduís en una plataforma política que correspongui als interessos dels treballadors i els pobles queda encara molt llunyà
Al costat de la llei d’amnistia, els límits de la qual són evidents, i la promulgació final de la qual està per veure, davant els obstacles amb què es troba, i la lluita encarnitzada que el franquisme polític i el franquisme judicial anuncien contra la seva aprovació i la seva posterior aplicació (la qual cosa mostra que la lluita per una veritable amnistia està lluny de ser guanyada i que aquesta és una exigència que ha d’estar entre les banderes de totes la organitzacions obreres i democràtiques, cosa que avui no succeeix de manera plena, i, per tant, exigeix una acció determinada)
L’agenda social que ha presentat el govern està lluny de respondre a les necessitats de la classe treballadora. Retocar alguns aspectes de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy no és derogar-les en la seva totalitat. I fer-ho per mitjà del diàleg social- és a dir, amb el consentiment de la Patronal (que ja s’hi ha sumat, tot i que amb algunes excepcions, com la patronal catalana, el cor de protestes contra l’amnistia i els acords de govern)- és una via com a mínim incerta
La disminució de jornada, amb augment de la productivitat, i, de nou, a través d’acords del diàleg social, està lluny també del necessari.
La promesa d’augment de l’SMI i les pensions segons l’IPC sens dubte són positives tot i que no responen a la totalitat de les reivindicacions. En particular, la negativa, una vegada més, a complir la llei i dur a terme l’auditoria de la caixa de la Seguretat Social, suposa alimentar el mite de la insostenibilitat de les pensions públiques i permet que es mantingui l’espasa de Damocles que penja sobre elles. Recordem que la reforma Escrivá deixa la clau de futures retallades en mans de l’AIReF.
Especialment preocupant per al futur del sistema públic de pensions és la promesa de “gestió basca de la SS” en un termini de dos anys, que suposa un pas cap a la ruptura de la Caixa única, pas que no pot, en aquest moment, anar més enllà pel dèficit que tindria un sistema separat de pensions a Euskadi (el 2022, al País Basc es van gastar 11.000 milions en pensions, i se’n van ingressar només 6.900), però que suposa, no obstant, un pas a la privatització
La transferència de Rodalies (servei ferroviari de rodalies) a Catalunya és un pla de trossejament del servei. Tots els sindicats ferroviaris hi han anunciat mobilitzacions en contra, perquè no hi ha garanties que s’hagin de respectar les condicions socials dels treballadors.
Davant d’un govern de fet fràgil, que ha necessitat en cada pas endavant trencar la resistència del franquisme polític, religiós, empresarial i institucional, resistència que no es va poder superar sense el suport massiu dels milions que el 23 de juliol van tancar el pas amb el seu vot a la victòria electoral que PP i Vox ja assaborien per endavant, la sortida lògica seria preparar, sobre la base de les reivindicacions, la mobilització de la població treballadora i dels pobles, una tasca que correspondria de manera natural als sindicats. I no deixar-ho tot a la “institucionalitat”.
De la mateixa manera, l’assetjament de les seus del PSOE, i els atacs a les d’Esquerra Unida i podem, exigeix posar el moviment en estat d’alerta.
Cert és que no estem en el 36, per més que hi hagi proclames i analogies, que hagi despertat la brossa feixista i neonazi, i que, fins i tot, un grup d’exmilitars cridin al cop (a aquest respecte, caldria citar la declaració del col·lectiu de militars demòcrates Anemoi “del silenci còmplice del rei, de la inacció del Psoe i de l’actitud presumptament prevaricadora de la ministra de Defensa, que protegeix els ‘forts’ i fa callar els ‘febles'”). Per més que s’emparin en atemptats com el patit per Vidal Cuadras (de fosques circumstàncies i encara més fosca autoria, però que alguns es van precipitar a comparar amb l’assassinat de Calvo Sotelo el 1936), però davant situacions en què el franquisme aixeca cap (corejat també per la jerarquia de l’Església Catòlica), i mobilitza els seus gossos de presa, només és possible fer front amb la crida a l’estat d’alerta i mobilització. Confiar en la policia- que cada dia dona exemples de la seva manifesta “tova” i complaença amb els manifestants i ultradreta, que contrasta amb la seva contundència davant la mobilització obrera i dels pobles on és ara la tanqueta que van treure a passejar en la vaga del metall de Cadis?- o a les institucions, és simplement suïcida.
Què fer?
No podem oblidar un capítol central de l’acció i el programa del govern, tant en la seva etapa “en funcions” com en la futura coalició: l’augment brutal de les despeses militars i l’alineament i complicitat del govern davant la política de l’Administració Biden a Ucraïna, i també a Palestina (en aquest últim cas, en contradicció oberta amb el sentir de la majoria i en particular de les seves bases i electorat).
Estem en un nou període de crisi del règim monàrquic, i això es reflecteix també en la pèrdua del nord que sacseja tots els partits, els seus militants i els seus quadres, començant pel mateix PSOE.
Hi ha una bretxa creixent entre aquest sector polític, entre els quals exerceixen les tasques de representació i la majoria de treballadors i joves… que, encara que en molts casos hagin votat per fer front al franquisme, no se senten gaire més identificats i representats que els milions que van optar per l’abstenció.
Qui representa –per exemple- les desenes de milers de joves que es manifesten en suport a Palestina i que rebutgen la complicitat del govern amb el govern genocida de Netanyahu? Sens dubte, aquest buit de representació política no és un fenomen únic del nostre país, però cada vegada són més els que pensen que totes les combinacions parlamentàries no suposaran la satisfacció de les seves necessitats, aspiracions i reivindicacions, i que la confiança en què el parlament hagi de ser el “mur de contenció al franquisme” només pot portar al fracàs. I que no troben on i com donar expressió organitzada a aquest sentiment.
Aquest govern està ja enfrontat al dilema següent:
O es plou a l’aparell d’estat i al capital financer i segueix amb una politica basada en el seus interessos o privilegis
O respon encara que sigui de forma limitada als desitjos i reivindicacions de la majoria social…
Ningú no pot ser neutre
Des del nostre punt de vista, participar en les mobilitzacions en curs, promoure en el moviment obrer en les organitzacions la necessitat d’aixecar les reivindicacions, és inseparable del combat per agrupar forces al voltant dels eixos polítics d’emancipació social i democràtica, del socialisme, l’internacionalisme, contra la guerra, contra el genocidi de Gaza.