Archivo por meses: mayo 2024

L’intent d’absorció del Sabadell pel BBVA: més centralització del capital i més destrucció d’ocupació i regressió social

Carta Setmanal 993 per descarregar en PDF

El passat mes d’abril, el BBVA ha tornat a intentar una fusió per absorció amb el Banc Sabadell que ja va tractar de dur a terme el 2020. Les negociacions han resultat infructuoses pel moment, fins el punt que el BBVA ha optat per llançar una OPA hostil, és a dir, una oferta de compra massiva d’accions a un preu determinat, per fer-se amb el control del Sabadell, sense que se sàpiga encara quin serà el resultat d’aquest conflicte entre capitals

En cas d’arribar a bon port, l’entitat resultant d’aquesta operació es convertiria en el primer banc espanyol per capitalit- zació borsària, amb més de 72.000 milions d’euros, i el segon tant per actius, (670 milions aproximadament) com per volu- men de dipòsits (uns 370.000 milions). En principi, també ocuparia el segon lloc segons la mida de la plantilla, amb uns 140.800 euros, tot i que a la llum d’altres experiències és segur que aquesta xifra cauria poc temps després de l’operació.

Aquesta notícia no és més que l’últim capítol d’ un imparable procés de cen- tralització bancària que el sector bancari espanyol ha experimentat al llarg de mol- tes dècades. Aquest procés respon a la lò- gica pròpia d’ acumulació capitalista, que genera dos processos interrelacionats, però que convé diferenciar: la concentració i la i centralització de capital. Mitjançant la concentració, els capitals augmenten el seu tamany i el seu pes en el mercat per mitjà de noves inversions. La centralització, per la seva banda, augmenta la seva mida apropiant-se d’ altres capitals ja existents a través de procesos com les fusions o les absorcions.

La centralització del capital bancari a Espanya és un procés que es va llançar sense possibilitat de tornada enrere abans de la incorporació a la Unió Europea i que no ha fet més que accelerar-se a mesura que s’ha anat aprofundint el procés d’integració i, sobretot, a partir de la Gran Recessió de 2007/08. Així, de les cinquanta-cinc entitats que existien el 2009 s’ha passat a deu a partir del 2021, any en què es van produir els dos últims episodis d’aquesta llarga sèrie: al març, l’absorció de Bankia per part de Caixabank i, al juliol, la de Liberbank per part d’Unicaja.

Com a conseqüència, el sector bancari espanyol arreplega les xifres de concentració més elevades de la seua història. L’índex Herfindahl- Hirschman que calcula el Banc Central Europeu per avaluar el grau d’oligopolització del mercat bancari als països de la Unió Econòmica i Monetària, va assolir el 2022 els 1.327 punts, xifra que triplica l’existent abans de la Gran Recessió i que indica un grau de centralització superior al d’Alemanya, França, Itàlia o Portugal. El resultat és que els quatre primers bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) copen el 75% dels dipòsits de les deu majors entitats financeres i gairebé el 40% dels actius financers.

Per suposat, la centralització no només implica l’oligopolització radical del mercado bancari, sinó que es fa amb un objectiu central: imposar processos de destrucció d’ocupació sense precedents en aquest sector. De fet, es calcula que, des dels gairebé 280.000 empleats bancaris que hi havia a Espanya el 2008, hem passat a poc més de 160.000 el 2022, la qual cosa suposa una reducció de les plantilles de més del 40%. En el cas de la hipotètica fusió entre el BBVA i el Sabadell, es calcula que podria donar lloc a l’acomiadament al voltant de 4.000 empleats.

Així mateix, aquesta dinàmica ha donat lloc al tancament de milers d’ oficines bancàries. De les més de 45.600 que hi havia el 2008 a Espanya s’ha passat a poc més de 17.500 el 2022, la qual cosa suposa la desaparició d’un 60% de les sucursals. La incidència ha estat especialment virulenta a les zones rurals i afecta especialment les persones més grans, acostumades a un tracte personal que va a poc a poc desapareixent en nom d’ una tecnificació radical del negoci bancari.

Aquesta tendència de destrucció d’ em- pleos i tancament d’ oficines no és exclusiva del nostre país, sinó la tònica general a tota la UEM, tot i que és cert que el cas espanyol és especialment sagnant. En el mateix període 2008-2022, els bancs de la zona euro van passar de tenir 2,22 a 1,75 milions d’empleats, la qual cosa suposa la desaparició de gairebé 470.000 llocs de treball en aquest sector, és a dir, un 21%. De la mateixa manera, el nombre de sucursals s’ha reduït en gairebé 75.000, des de les 184.000 fins a menys de 109.000, una disminució del 41%.

Aquesta destrucció massiva d’ocupacions i oficines està provocant un augment inèdit de la intensitat del treball bancari. Segons l’Associació d’Usuaris Financers, del miler aproximat de clients que s’atenen- dia a cada sucursal el 2008 s’ha passat a més de 2.700. I, no oblidem, amb un 40% menys d’empleats de mitjana en cadascuna d’elles, com ja hem comentat. De fet, la situació dels treballadors ban- caris està assolint nivells insostenibles, raó per la qual s’han dut a terme ja algunes mobilitzacions. Un exemple és la mobilització del passat 8 de febrer i, sobretot, la vaga del 22 de març, la primera en quaranta anys, amb un seguiment supe- rior al 75%, segons els sindicats. En aquestes mobilitzacions i vagues s’estan exigint convenis que recullin millors condicions de treball i també pujades salarials en un

Nuestra Carta Semanal se publica en castellano y catalán. Podéis descargar ambas versiones en nuestra web

sector amb una enorme i creixent desigual- tat entre la plantilla i els directius. Segons els sindicats, els executius de banca arriben a guanyar 300 vegades més que els empleats de qualsevol sucursal.

Evidentment, l’objectiu d’aquests pro- cessaments no és altre que augmentar la rendibilitat del capital bancari. Així, gràcies a aquesta centralització, la banca espanyola ha tingut la possibilitat de bloquejar en gran mesura la translació als dipòsits dels seus clients la pujada dels tipus d’interès imposada pel Banc Central Europeu, cosa que ha augmentat enormement els seus marges de guany. Es calcula que la remuneració que els bancs espanyols ofereixen pels dipòsits dels seus clients és un 33% inferior a la mitjana de la zona euro. Aquesta situació ha permès que els cinc principals bancs (Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Bankinter) al- 2023 la xifra de 26.088 milions d’euros de beneficis, un 27% més que en l’exercici previ, en el qual, al seu torn, havien guanyat 20.573 milions, un 28% més que el 2021. En conjunt, la banca espanyola ha augmentat els seus guanys un 62% en els dos últims anys gràcies a la pujada de tipus d’interès impulsada pel BCE en conjunció amb el poder de mercat que els atorga la centralització, la repressió salarial i l’augment de la intensitat del treball bancari. A més de la centralització del capital,

la dinàmica del sector bancari ha fet que totes les caixes d’estalvi que hi havia a Espanya hagin passat a formar part d’altres bancs o s’hagin fet. D’aquesta manera, s’ha

abolit pràcticament en la seva totalitat la banca de propietat pública al nostre país i, de pas, no només s’ ha empitjorat el servi- cio dels clients més vulnerables i s’ han empitjorat notablement les condicions laborals dels empleats bancaris, sinó que s’ha eliminat una de les poques eines que existien per a la canalització de recursos financers cap als segments més empobrits de la classe treballadora.

Aquesta dinàmica de centralització del capital bancari és obertament impulsada pel BCE i també pels mateixos Estats. Així ho evidencien, per exemple, les recents declaracions públiques en un fòrum de Luis de Guindos, vicepresident del BCE, i les d’Emmanuel Macron, president francès, en una entrevista amb Bloomberg. Tots dos van explicitar la seva posició fermament favorable a operacions que identifiquen com a processos de “consolidació” del capital bancari europeu. La intenció, tant en el cas del BCE com dels Estats, és convertir certs bancs europeus en entitats amb una mida que els permeti competir en l’economia mundial.

En qualsevol cas, la tendència a la cen- tralització del capital no és una estratègia política europea particular, sinó una dinà- mica pròpia del capitalisme que s’ expressa a tots els països centrals. És el cas, per exemple, dels Estats Units, on el per- centatge d’actius en mans dels tres bancs més grans en relació amb el total del sector ha passat del 21% el 2000 al 38% el 2021. En resum, podem afirmar que, sigui

quina sigui la resolució d’aquest conflicte puntual entre el BBVA i el Sabadell, el capital bancari continuarà amb un procés de centralització que és conseqüència tant de la pròpia lògica del sistema com de l’es- tratègia del BCE i dels Estats. Els prin- cipals perjudicats són tant els seus propis empleats, cada vegada més explotats, com a la resta dels assalariats, que no tenim més remei que seguir utilitzant els serveis d’aquestes entitats oligopòliques per cobrar els nostres sous, pagar les factures, finançar les compres i endeutar-nos de per vida per poder accedir a un habitatge.

Nosaltres no prenem partit per uns capitals o uns altres, perquè els problemes procedeixen del capital, sense cognoms. Però sí que defensem la intervenció de l’Estat en el sentit d’imposar condicions severes per a la pràctica bancària. Una pràctica a favor no de la minoria (com amb els rescats per a les entitats que desnonaven sistemàticament a famílies de la classe treballadora), sinó de la majoria, el que finalment ha d’acabar desembocant en la seva nacionalització. Perquè no n’hi ha prou amb un banc públic que, mentre convisqui amb els privats, acaba necessàriament actuant d’acord amb la lògica mercantil; com passa per exemple amb les universitats públiques que cada vegada en major mesura es gestionen a la manera de les privades, impedint la seva necessària funció social de garantir la promoció del con- fonament científic i el dret democràtic a l’ educació per a tota la població, amb independència del nivell de riquesa familiar..

El intento de absorción del Sabadell por el BBVA: más centralización del capital y más destrucción de empleo y regresión social

Deja un comentario

Carta Semanal 993 en catalán

Carta Semanal 993 para descargar en PDF

El pasado mes de abril, el BBVA ha vuelto a intentar una fusión por absorción con el Banco Sabadell que ya trató de llevar a cabo en 2020. Las negociaciones han resultado infructuosas por el momento, hasta el punto de que el BBVA ha optado por lanzar una OPA hostil, es decir, una oferta de compra masiva de acciones a un pecio determinado, para hacerse con el control del Sabadell, sin que se sepa aún cuál será el resultado de este conflicto entre capitales. Sigue leyendo →

L’anomenat Parlament Europeu, un parlament fantasma

Deja un comentario

Carta Setmanal 992 per descarregar en PDF

El 6 de juny estan convocades eleccions – a les quals es presenten 33 candidatures- al mal anomenat “Parlament Europeu”, una institució que té l’aparença exterior d’un parlament, però cap dels poders reals d’un veritable parlament. El “Parlament Europeu” no té ni poder legislatiu ni possibilitat de controlar l’executiu.

Quin és llavors, el paper d’aquest parlament? La seva única funció és donar a les institucions de la Unió Europea, que tenen enormes poders i s’imposen per sobre de la sobirania dels Estats membres, una aparença democràtica, la que existeix una institució elegida directament pels ciutadans. Però molts d’aquests no es deixen enganyar. Donen l’esquena a les eleccions de l’europarlament, amb una abstenció massiva a la majoria dels països, o, en molts casos, utilitzen aquestes eleccions per emetre un vot-protesta o donar un vot de càstig a tots els partits.

Quan van redissenyar les institucions de la Unió Europea en el Tractat de Maastricht, els caps dels corresponents governs –la immensa majoria d’ells “d’esquerres”, 13 d’un total de 15, cosa que desmenteix els qui ens parlen d’un projecte desvirtuat per una suposada “deriva neoliberal”– van caure en el compte que l’enorme poder d’institucions com la Comissió Europea i el Banc Central, que no són elegides pels ciutadans, no responen ni reten quantes davant ningú i imposen la seva voluntat per sobre de governs i parlaments nacionals, necessitaven una cobertura aparentment democràtica per donar legitimitat a la dictadura dels tractats europeus, una institució elegida pels ciutadans i ciutadanes, i van rellançar una cosa que s’havia constituït ja el 1951, llavors denominada Assemblea Parlamentària i que van convertir en Parlament i que simula ser-ho.

Ho van anomenar així, però no ho és, malgrat el que ens pretenen fer creure els partidaris de la Unió Europea. Per exemple, Simone Veil, presidenta del Parlament Europeu elegit per primera vegada per sufragi universal el 1979, que explicava llavors: “La nostra sessió és de caràcter històric (…) Tenim el gran honor de comptar entre nosaltres amb nombrosos presidents de Parlaments de països associats i de tercers països, que representen els pobles dels cinc continents i que, amb la seva presència aquí, presten un suport inestimable a la nostra construcció democràtica“.

Ni iniciativa legislativa, ni control sobre la Comissió Europea

En una democràcia representativa, un parlament no només és elegit pel poble, sinó que té la potestat de fer les lleis i controlar el govern. L’Europarlament no té cap dels poders d’un parlament real, ni capacitat d’iniciativa legislativa (que és de la Comissió Europea), ni capacitat de modificar substancialment els projectes legislatius, i en qualsevol cas el seu vot per una norma no val res si no l’aprova també el Consell Europeu (els caps de govern). D’altra banda, no pot nomenar o controlar la Comissió, “govern” de la UE, ni, per suposat, controlar la política econòmica i monetària (que és competència exclusiva del Banc Central).

Té el parlament la iniciativa legislativa? Vegem el que diu a aquest respecte l’article 225 del Tractat de la Unió Europea: “El Parlament Europeu podrà (…) demanar a la Comissió que presenti les propostes legislatives oportunes (…). La Comissió pot acceptar o rebutjar la presentació de la proposta legislativa demanada”. És a dir, que

tota la capacitat legislativa del “parlament” es limita a la possibilitat de proposar un projecte de llei a la Comissió, però la Comissió té tot el poder per rebutjar aquesta sol·licitud.

Té la capacitat de controlar l’actuació del Comissió Europea? Vaig anar a l’article 17 del Tractat de la Unió Europea: “El Consell Europeu (…) proposa al Parlament Europeu un candidat a la Presidència de la Comissió. Aquest candidat és elegit pel Parlament Europeu per la majoria dels membres que el componen. Si aquest candidat no obté la majoria, el Consell Europeu (…) proposarà, en el termini d’un mes, un nou candidat que serà elegit pel Parlament Europeu d’acord amb el mateix procediment”. És a dir, que el mal anomenat Parlament Europeu només pot donar suport a l’elecció del Consell Europeu (format pels caps d’Estat i de Govern) en relació amb l’elecció del president de la Comissió de Brussel·les.

Donar suport als plans d’ ajust i cobrir les responsabilitats de les institucions europees

Tampoc és que el parlament faci gaires esforços per a controlar la Comissió Europea. Al contrari, sovint actua com a suport dels plans d’ ajust. Recordem el que deia el 2015, en plena crisi grega, el seu llavors president, Martin Schulz: “El Parlament Europeu està disposat a exercir el seu paper en el procés per tal d’enfortir l’adhesió en matèria de governança econòmica (…). També desitja exercir el seu paper pel que fa al control dels programes d’ ajust macroeconòmic“. Un Parlament la funció del qual és intentar reforçar l’adhesió dels ciutadans a les mesures destructives de la Unió Europea i “controlar” els programes d’ajust estructural que aplicava llavors la troika (FMI + Comissió Europea + Banc Central), és a dir, participar-hi.

El març del 2014, aquesta eurocambra aprovava “obrir una investigació” sobre el paper de la troika, l’agrupament que, vulnerant les normes escrites de la UE, però no l’esperit real d’aquestes normes, donava poder a l’FMI –és a dir, directament a l’imperialisme nord-americà– de decidir, juntament amb la Comissió Europea i el Banc Central, quines polítiques imposar als governs elegits pels ciutadans als països sotmesos a “rescat”. En aquell moment, en una Carta Setmanal, dèiem: “Quin serà el resultat pràctic d’aquesta investigació? Tots els analistes coincideixen: cap. La troika seguirà endavant arruïnant Grècia, Portugal, Irlanda, Xipre i Espanya, digui el que digui l’Europarlament. Però l’objectiu no és parar a la troika: és que un mes abans de les eleccions europees hi hagi titulars de premsa: ‘el Parlament Europeu censura la Troika'”. El desembre d’aquell any, una nota de premsa del mateix parlament donava compte així d’aquesta “investigació”: “El PE reconeix el paper de la Troika per superar la crisi, però alerta del cost social de les seves mesures”. Després del que es feia una crítica moderada de les conseqüències socials de les actuacions de la troika, però s’afegia: “L’Eurocambra ha lamentat, també, que les institucions europees s’hagin convertit en el xiulet expiatori dels efectes adversos de les reformes en lloc dels ministres de finances de cada país, que són els qui n’han d’assumir la responsabilitat política”. Dues institucions de la UE, la màxima autoritat política, la Comissió Europea, i la màxima autoritat econòmica, el Banc Central Europeu, juntament amb l’FMI, imposen als països unes duríssimes mesures, i el Parlament lamenta que els ciutadans culpin d’aquestes mesures les institucions europees! Això il·lustra el paper d’aquest “parlament”: cobrir, sota la seva aparença d’institució electa, les fel·lacions de les institucions amb veritable poder dins de la UE.

Avui el PE és la cambra de registre de la política de guerra de l’imperialisme. La Unió Europea i totes les seves institucions segueixen a peus el que dicta l’OTAN o sigui l’administració americana. I volguessin fer d’aquesta campanya electoral una mena d’aprovació implícita d’aquesta política.

Ni plataforma per avançar en drets

En les campanyes electorals, molts criden els ciutadans a votar per “canviar la UE”, “perquè serveixi per defensar els drets”. Vana il·lusió. Vegem un cas concret: l’11 de desembre de 2013, el Ple d’aquest “parlament” rebutjava una proposta de la parlamentària socialista portuguesa Edite Estrela, que pretenia que es reformés el dret a l’avortament a tot Europa. Contra aquest text es va imposar una resolució que diu: “El PE observa que la formulació i aplicació de polítiques en matèria de salut sexual i reproductiva i drets afins, així com en matèria d’educació sexual a les escoles, és competència dels Estats membres”. La mateixa Unió Europea que imposa el tancament de les drassanes o la lliure deslocalització d’indústries en nom del principi fonamental de la UE, la “lliure competència no falsejada” i de la “preeminència del dret comunitari”, deixa clar que no està entre les seves funcions defensar els drets de les dones. Defensar un grapat d’especuladors, sí, defensar la meitat de la població d’Europa, no. Aquesta és la naturalesa de la Unió Europea, i això no és reformable: cal acabar amb ella.

En última instància, hi ha una raó de fons per la qual el PE no és, ni pot ser, un veritable parlament. No hi ha un Estat europeu. No hi ha una burgesia nacional europea. Hi ha múltiples burgesies que competeixen entre elles per tenir el seu espai en el mercat mundial, totes elles subordinades a l’imperialisme USA, fins i tot acceptant les normes i situacions que porten a la desindustrialització, la destrucció de l’agricultura, dels serveis públics.

La burgesia no pot unificar Europa. Aquesta és una tasca de la revolució proletària.

A partir de tot l’exposat, salta a la vista que cap il·lusió pot dipositar-se en què les eleccions del pròxim 9 de juny siguin el mitjà per resoldre els greus problemes que enfronta la classe treballadora als països membres de la UE, o tan sols per avançar cap a això.

El llamado Parlamento Europeo, un parlamento fantasma

Deja un comentario

Carta Semanal 992 en catalán

Carta Semanal 992 para descargar en PDF

El 6 de junio están convocadas elecciones – a las que se presentan 33 candidaturas- al mal llamado “Parlamento Europeo”, una institución que tiene la apariencia exterior de un parlamento, pero ninguno de los poderes reales de un verdadero parlamento. El “Parlamento Europeo” no tiene ni poder legislativo ni posibilidad de controlar al ejecutivo.

¿Cuál es entonces, el papel de ese parlamento?
Su única función es dar a las instituciones de la Unión Europea, que tienen enormes poderes y se imponen por encima de la soberanía de los Estados miembros, una apariencia democrática, la de que existe una institución elegida directamente por los ciudadanos. Pero muchos de éstos no se dejan engañar. Dan la espalda a las elecciones del europarlamento, con una abstención masiva en la mayoría de los países, o, en muchos casos, utilizan esas elecciones para emitir un voto-protesta o dar un voto de castigo a todos los partidos. Sigue leyendo →

Cataluña en la encrucijada electoral

Deja un comentario

Carta Semanal 991 en catalán

Carta Semanal 991 para descargar en PDF

Las elecciones autonómicas catalanas de este 12 de mayo tienen una lectura estatal y sin duda han reflejado un cambio importante en el estado de espíritu de los trabajadores, los jóvenes, la población en suma de Catalunya.

En primer lugar, hay que resaltar la baja participación electoral 57,97 por cien. Y debemos compararla no tanto con las ultimas en 2021 (afectadas por la pandemia) sino por las elecciones de 2017 en plena efervescencia de la movilización del pueblo catalán. Entonces hubo nada menos que el 81,74 por ciento de participación (votaron 1.250.000 personas más que ahora).

La baja participación electoral muestra que un sector muy significativo de los trabajadores y la población no se sienten representados por ninguno de los partidos políticos. Hay una verdadera crisis de representación política que refleja en Catalunya un fenómeno que es internacional. Fenómeno que tiene causas directamente políticas y que analizaremos más adelante. Sigue leyendo →

Catalunya a la Cruïlla electoral

Deja un comentario

Carta Setmanal 991 per descarregar en PDF

Les eleccions autonòmiques catalanes d’aquest 12 de maig tenen una lectura estatal i sens dubte han reflectit un canvi important en l’estat d’esperit dels treballadors, els joves, la població en suma de Catalunya.

En primer lloc, cal ressaltar la baixa participació electoral 57,97 per cent. I l’hem de comparar no tant amb les últimes el 2021 (afectades per la pandèmia) sinó per les eleccions del 2017 en plena efervescència de la mobilització del poble català. Llavors hi va haver només el 81,74 per cent de participació (van votar 1.250.000 persones més que ara)

La baixa participació electoral mostra que un sector molt significatiu del jovent i la població no se sent representat per cap dels partits polítics. Hi ha una veritable crisi de representació política que reflecteix a Catalunya un fenomen que és internacional. Fenomen que té causes directament polítiques i que analitzarem més endavant.

QUÈ DIUEN ELS RESULTATS

El PSC/PSOE amb el 28 per cent i 42 diputats és el més votat, ha augmentat 220.000 vots, concentrant de fet la majoria dels treballadors que han anat a les urnes. L’anàlisi per barris obrers és molt clar al respecte. És a dir que per primera vegada en anys apareix com el partit més votat. I això beneficia directament el Govern Sánchez, donant-li un respir.

Junts és la segona força amb 20 per cent i 33 diputats, però, tot i que augmenta 100.000 vots respecte a les darreres eleccions, i guanya a Lleida i Girona, recordem que no obté més diputats que el 2017 i molts menys vots.

ERC amb 13 diputats i 15 per cent de vots s’enfonsa (perd 180.000 vots) i perd la seva hegemonia al camp sobiranista.

La CUP amb 4 diputats i 3 per cent de vots a penes repeteix els resultats del 2017, perdent 60.000 vots respecte de les darreres eleccions.

D’altra banda, Comuns – SUMAR continua la seva progressiva caiguda (13.000 vots menys que el 2021).

En conclusió, els partits partidaris de la seva independència o sobiranistes ( als quals cal sumar la ultradreta “nacionalista” Aliança Catalana amb els seus 2 diputats (1 a Lleida i 1 a Girona), perden la majoria. És sens dubte un fet fonamental és la primera vegada des del 1980 o sigui les primeres eleccions que els partits catalanistes NO són majoria.

LA DRETA ESPANYOLISTA

Recordem que, el 2017, Ciutadans més PP van treure 40 escons i 29,67 per cent dels vots

Aquest 2024, PP més VOX obtenen 26 escons i no arriben al 20 per cent dels vots. Per tant, globalment perden en vots i escons. Tot i que l’avenç del PP sembla confortar nacionalment Feijoo, però sense deslliurar-se del marcatge de VOX

UNA CAMPANYA ELECTORAL AL MARGE DE REIVINDICACIONS I DRETS

D’una manera en aparença contradictòria, durant la campanya electoral (com ja va ocórrer al país basc) va desaparèixer dels missatges l’amnistia o la independència (tret de petites excepcions) i, tanmateix, l’Amnistia està lluny de ser aconseguida (es votarà de nou el dia 30 al Congrés i després cal aplicar-la i la majoria dels jutges ha mostrat la seva oposició)

Alguns diran que els missatges electorals eren per abordar els problemes “concrets” de la gent… pura fal·làcia. Els debats electorals semblaven parlar d’una altra cosa o d’aliances després de les eleccions.

No s’escolta en cap moment parlar de com pal·liar el desastre sanitari, el baix nivell de l’ensenyament públic, el desastre en els serveis (en particular les rodalies, que van tornar a quedar paralitzades el mateix dia de les eleccions) com combatre la sequera (quan l’Agència catalana de l’aigua té 540 milions congelats) i és clar, tampoc de les reformes laborals, ni de les llibertats, diem sobre l’amnistia, però cap referència, tampoc, a la llei mordassa.

I, en un moment en què la guerra amenaça tot Europa, es multipliquen les despeses militars i la joventut es mobilitza contra el genocidi de Gaza, els partits (tret de molt molt poques excepcions personals) miren cap a una altra banda,

El hiat existent entre els partits i la població no ha fet més que engrandir-se.

I ARA QUÈ?

D’entrada, cal recordar que el Parlament de Catalunya NO és sobirà, té competència en alguns pressupostos, però no té la sobirania del poble de Catalunya.

Estem en una monarquia amb amplis poders i que és capaç, i té la força legal, com va demostrar en el discurs del Borbó del 3 d’octubre de 2017 de llançar la força de l’Estat contra el poble català.

I això segueix així, i acceptat de fet per tots els partits inclosos els sobiranistes.

En un moment en què les reivindicacions de la majoria, davant la precarització del treball, l’augment de la misèria, la inflació galopant a tots els nivells, des de l’alimentació a l’hàbitat, la retallada de les llibertats i l’amenaça de guerra, el Parlament de Catalunya es mostra impotent per modificar aquesta situació, perquè fer-ho obligaria -a la seva majoria – a trencar amb el règim monàrquic.

A exigir, entre altres coses la ruptura de les relacions amb Israel, com demanen els estudiants.

A derogar les reformes laborals

A garantir el sistema públic de pensions exigint l’ auditoria

A restablir les plenes llibertats

Acabar amb les despeses militars

És a dir, a respondre a les exigències reals de la majoria enfrontant-se al gran capital

I totes les organitzacions, sindicats i partits que diuen defensar la majoria social s’enfronten a aquest repte

Combatre per una representació política fidel als interessos de la majoria exigeix plantejar la necessitat d’acabar amb el règim monàrquic que nega, entre d’altres, el dret dels pobles… alguns diuen que el procés s’ha acabat, però els drets del poble de Catalunya, de tots els pobles, continuen sent negats pel règim monàrquic i els governs que se sotmeten a aquest ordre.

Només l’aliança dels treballadors i els pobles, arrossegant les organitzacions, pot obrir el camí a la democràcia o sigui a la república del poble per al poble, dels pobles.

Aquesta és la via per avançar en la construcció d’una força, un moviment polític de Ruptura amb el règim monàrquic, contra el genocidi, contra la guerra per les reivindicacions democràtiques i socials

És en aquesta via que considerem essencial participar en impulsar LA MARXA REPUBLICANA ESTATAL DEL 16 DE JUNY A MADRID

VAGA ESTUDIANTIL PER PALESTINA!

L’onada de mobilitzacions en forma d’acampades en moltes ciutats de l’Estat espanyol ha contagiat a milers d’estudiants i treballadors a sumar-se a la lluita pel cessament el foc i la ruptura de relacions del nostre Govern amb l’Estat d’Israel. L’onada mobilitzadora neix en el mateix cor de l’imperialisme, als EUA, on milers de joves han omplert els campus d’indignació, fins i tot superant les mobilitzacions històriques contra la Guerra del Vietnam!

Els companys de València porten diversos dies d’acampada, als quals s’han sumat els estudiants a Barcelona, Granada, Sevilla, Màlaga, Madrid, Navarra i Euskadi. Els estudiants organitzats hem decidit fer un pas més, no només volem que la nostra universitat trenqui relacions, exigim la ruptura de relacions del Govern central. Per a això, hem d’anar més enllà dels murs de la universitat, és imprescindible fer una crida massiva a les organitzacions obreres i moviments socials perquè sumin a la mobilització. L’ofensiva a Rafah ha demostrat, per si quedava algun dubte, que Netanyahu i l’Estat sionista volen arrasar al poble palestí.

Encara que el Claustre de la Universitat de Barcelona i la CRUE (Conferència de Rectors) s’hagin posicionat per la ruptura de relacions, hem de seguir mobilitzats perquè es faci efectiva i no quedi en paper mullat.

És necessari actuar. Per a això, cal insistir en les reivindicacions concretes de front únic que pot fer avançar la mobilització, el cessament el foc i la ruptura de relacions. Cal estendre aquesta lluita per a una jornada de lluita dels estudiants i treballadors de la comunitat universitària de tot l’Estat.

Perquè per als pròxims dies són crucials, continuarem omplint les universitats posant la veu enlaire contra la barbàrie. Perquè aquest 15 de maig, 76 anys després de la Nakba, la vaga estudiantil a Barcelona ha de ser el precedent per a seguir la mobilització. Perquè els estudiants hem de caminar juntament amb el moviment obrer en unitat per a plantar cara i exigir d’una vegada per sempre el cessament el foc i la ruptura de relacions a tots els nivells del Govern amb l’Estat Israelià.

Visca la lluita internacional estudiantil!

Visca la lluita de la classe obrera!

Visca Palestina lliure!

Joves per la ORJ

(Organització Revolucionària Juvenil)

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional (3 de mayo de 2024)

Deja un comentario

Carta Semanal 990 en catalán

Carta Semanal 990 para descargar en PDF

«¡Por fin, por fin, por fin!», exclamó el jefe del Partido Demócrata en el Senado norteamericano el 24 de abril, para celebrar el voto del presupuesto de 16.000 millones de dólares destinado a financiar la prosecución del genocidio del pueblo palestino, tras seis meses de bloqueo. Un voto que debía facilitar de nuevo los medios y la legitimidad al Gobierno israelí para intensificar aún más su campaña de aniquilación del pueblo palestino. Un voto que debía banalizar la espantosa barbarie, las masacres y el genocidio que se desarrolla cada día ante los ojos del mundo y que se ha cobrado la vida de decenas de miles de palestinos, entre ellos más de 15.000 niños. Ese voto de los representantes del imperialismo estadounidense ha tenido el efecto contrario, desencadenando una ola mundial de reprobación y cólera, que partió de la Universidad de Columbia en Nueva York. Fue el campus desde el que partieron las protestas estudiantiles de 1968 para exigir el fin de la guerra de Vietnam, al grito, repetido las últimas semanas en Estados Unidos: «¿Cuántos niños habéis asesinado hoy?». Sigue leyendo →

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional (3 de maig de 2024)

Deja un comentario

Carta Setmanal 990 per descarregar en PDF

«Per fi, per fi, per fi!», va exclamar el cap del Partit Demòcrata al Senat nord-americà el 24 d’abril, per celebrar el vot del pressupost de 16.000 milions de dòlars destinat a finançar la prossecució del genocidi del poble palestí, després de sis mesos de bloqueig. Un vot que

havia de facilitar de nou els mitjans i la legitimitat al Govern israelià per intensificar encara més la seva campanya d’aniquilació del poble palestí. Un vot que havia de banalitzar l’espantosa barbàrie, les massacres i el genocidi que es desenvolupa cada dia davant els ulls del món i que s’ha cobrat la vida de desenes de milers de palestins, entre ells més de 15.000 nens. Aquest vot dels representants de l’imperialisme estatunidenc ha tingut l’efecte contrari, desencadenant una onada mundial de reprovació i còlera, que va partir de la Universitat de Columbia a Nova York. Va ser el campus des del qual van partir les protestes estudiantils del 1968 per exigir la fi de la guerra de Vietnam, al crit, repetit les últimes setmanes als Estats Units: «Quants nens heu assassinat avui?».

La irrupció dels estudiants eivissencs dona un gir total a la situació

En pocs dies, desenes d’universitats estatunidenques han estat ocupades, inclòs els prestigiosos campus de Princeton, Harvard, Berkeley i el MIT. Sobrecollit i commocionat davant l’audàcia de la joventut estatunidenca, l’establishment ha enviat forces de repressió als campus, detenint violentament més d’un miler d’estudiants i professors. Un enfrontament durant el qual els estudiants de la Universitat d’Austin han respost: «La policia d’Austin, el Ku Klux Klan, l’Exèrcit israelià, ¡tots són el mateix!». Un moviment que s’estén ja a Sídney, Mont-real, París, Londres… i que rep el suport de nombrosos professors, sovint acompanyats pels seus sindicats i per tot el moviment obrer i democràtic.

Per primera vegada des de la guerra de Vietnam, les eleccions presidencials estatunidenques estan dominades per la política exterior. A dia d’avui, més de 530.000 estatunidencs s’han pronunciat en les primàries demòcrates pel vot «no compromès», que significa el seu rebuig a votar Biden a causa del seu suport al genocidi del poble palestí. La crisi de representació política de la classe dominants estatunidenca, materialitzada en l’enfrontament entre els dos candidats, J. Biden i D. Trump, temperat pel seu acord per reprimir els estudiants i aprovar un pressupost de 95.000 milions de dòlars per a la guerra, no cessa d’accentuar la fracturació del país a mesura que s’aproximen les eleccions presidencials de novembre. A l’interior mateix d’Israel, desenes de milers de persones i exigeixen la sortida de Netanyahu.

Malgrat la campanya mundial desfermada contra els que es neguen a normalitzar el genocidi, a banalitzar la barbàrie i l’assassinat de milers de nens palestins, qualificant-los de manera innoble de «terroristes», «antisemites» i «enemics de la humanitat», els últims esdeveniments demostren per contra que, en el si dels pobles, resideix una força irresistible, però fins ara continguda, que pot escombrar aquest vell món i els opressors que el dirigeixen.

Ni les citacions ni les ignominioses condemnes judicials per «apologia del terrorisme» contra sindicalistes i militants polítics que exigeixen l’alto el foc, ni les prohibicions de manifestació i reunió, fins i tot en llocs privats, ni les acusacions de «manipulació russa» darrere de les protestes d’estudiants estatunidencs formulades per l’antiga presidenta del Congrés estatunidenc Nancy Pelosi, ni el tancament del compte bancari d’una associació jueva antisionista alemanya, per primera vegada des del nazisme, aconsegueixen paralitzar el profund moviment que progressa arreu en les consciències: a tot el món, els pobles rebutgen viure en una societat que glorifica, finança i recolza el genocidi del poble palestí. I es pregunten: qui serà el pròxim?

La joventut té raó. No pot viure lliure al costat d’un poble massacrat i sotmès a la fúria. Com indica la biblioteca de Brooklyn al seu frontó: «¡Ningú serà lliure mentre no ho sigui tothom!».

A on ens porten els dirigents que deixen fer?

Davant aquestes manifestacions històriques i glorioses, saludades a Gaza on es multipliquen els missatges «Gràcies als estudiants de les universitats estatunidenques», què fan els dirigents del moviment obrer? Des de fa mesos, els dirigents de les organitzacions sindicals nacionals i internacionals, amb escasses excepcions, no diuen ni fan res, fins i tot s’activen per asfixiar qualsevol iniciativa seriosa, fins i tot quan és al seu propi país on tenen lloc les manifestacions de masses. En ocasions, es fan declaracions. Però com diu un militant anglès a propòsit del congrés del seu sindicat, el més important del país: «El sindicat té un congrés anual, tots els delegats voten per Palestina i, un minut després, es va acabar, tornada a la normalitat, tornada al suport a Israel, tornada al rebuig d’un alto el foc, negativa a donar suport a les persones que moren de fam». Ja es faci de manera oberta o insidiosa, això és el que succeeix en la pràctica totalitat de les altes instàncies sindicals, en particular a Europa. Ni tan sols la repressió que s’abat sobre alguns dirigents sindicals francesos de primera fila engendra una altra cosa que declara cinemes banals sense la menor eficàcia. El que permet al Govern augmentar la repressió i la intimidació per obstaculitzar la reacció dels treballadors i els joves que respondrien massivament a qualsevol iniciativa unida, sobre bases precises, que pogués bloquejar la marxa cap a la guerra. Aquest clima resulta cada vegada més insuportable als treballadors i militants que lluiten, però que es veuen també dramàticament empesos cap a derives ben conegudes en la Història (Bolsonaro al Brasil o les actuals derives feixistes a Itàlia). Els dirigents hi tenen tota la responsabilitat. Que els treballadors i els joves, ajudats pels militants que no replanen, busquen pels seus propis mitjans tots els punts de suport possibles és ja una dada inqüestionable de la situació, i és font de terrible preocupació per als governants.

La sortida passa per una independència total respecte dels Governs

Al Brasil, la principal confederació sindical (CUT) ni tan sols ha fet referència a la situació a Palestina en la seva crida a l’1 de Maig . I encara que el president brasiler Lula s’hagi desmarcat verbalment del genocidi perpetrat pel Govern israelià, no pren cap mesura per oposar-s’hi a la pràctica, en particular l’anul·lació dels acords militars i la ruptura de relacions diplomàtiques amb Israel. En el pla interior tampoc. Lula no emprèn cap de les reformes populars per les quals el poble brasiler el va portar al poder. Raó per la qual els delegats de l’últim congrés de la CUT a l’octubre van decidir una marxa a Brasília per exigir la derogació de la reforma de la llei laboral, de la reforma de la Seguretat Social i de la llei sobre externalitzacions. Totes elles lleis perverses del període Temer-Bolsonaro. Des de les altes instàncies de la CUT, del PT i del Govern s’estan exercint enormes pressions per desvirtuar la marxa prevista per al pròxim 22 de maig. Els dirigents lulistes no han après les lliçons de la seva anterior conciliació amb les institucions podrides sotmeses a la tutela militar constitucional, instrument de la subordinació de la nació a l’imperialisme estatunidenc, ni tampoc de l’últim intent de cop militar pels bolsonaristes. Una situació que està lluny d’estar aïllada a Llatinoamèrica. A Sahel, el rebuig dels pobles ha conduït, a Níger, a l’expulsió dels exèrcits francès i estatunidenc. El mateix rebuig que ha provocat la derrota del president Macky Sall, candidat avalat per Macron al Senegal. En resposta, l’imperialisme alimenta una perillosa generalització de les tensions a tota la regió. Als països àrabs d’Orient Mitjà i d’Àfrica del Nord els Governs estan asseguts sobre volcans. Al Marroc i a Jordània, les manifestacions massives en suport al poble palestí s’ han multiplicat, reclamant la fi dels acords de normalització i de cooperació amb l’ Estat d’ Israel. D’altra banda, es prohibeixen les manifestacions per por que la còlera es dirigeixi també contra els règims còmplices del genocidi. Fins i tot a Algèria, el règim només ha autoritzat una manifestació en suport al poble palestí, el 19 d’octubre. En canvi, Algèria ha presentat nombroses resolucions a l’ONU, veritable valedor dels Governs de tot pelatge que ha demostrat la seva impotència per resoldre res. En prohibir les manifestacions als algerians que estan apassionadament del costat del poble palestí, el règim tem que sigui la seva política la que es qüestioni. Mentre que Estats Units i l’Iran declaren que «l’incident està tancat» després d’haver-se advertit mútuament de «represàlies» diversos dies abans i de comú acord. A França, el PS, el PCF i els Verds comparteixen amb Macron i amb Rassemblement National el mateix objectiu: Jean-Luc Mélenchon i la France Insoumise pel seu suport al poble palestí. Qui pot estranyar-se que la joventut i els treballadors busquin organitzar-se per ells mateixos, tenint en compte els punts de suport amb què poden comptar, i dirigir la seva còlera contra el seu propi Govern?

La guerra, únic horitzó del sistema capitalista

Governs hipòcrites i miserables que enfonsen la humanitat en el caos i la guerra. Tal és la significació del vot del Congrés i el Senat estatunidencs, amb l’acord de Trump i de Biden, assignant 95.000 milions de dòlars al genocidi, a la guerra a Ucraïna i al reforçament dels mitjans militars a Àsia i al Pacífic, preparant les condicions per a una nova guerra. Els Estats Units no ho oculta: el seu objectiu és debilitar Rússia, però no van més enllà vista la situació mundial completament desestabilitzada. Sap el paper que Rússia juga a Síria, a l’Iran, al Líban. Vol concentrar-se a la Xina que continua amb la seva política d’expansió econòmica a escala mundial, en detriment dels Estats Units. Com diu la secretària nord-americana del Tresor; Janet Yellen: «La Xina és avui simplement massa gran perquè la resta del món absorbeixi les seves enormes capacitats. […] quan el mercat mundial està inundat de productes xinesos artificialment barats, la viabilitat de les empreses estatunidenques i estrangeres està en entredit». La recepció recent de Blinken per les autoritats xineses demostra la tensió creixent entre tots dos països, quan la decisió, tant de Trump com de Biden, de relocalitzar la indústria als Estats Units xoca amb la realitat de les relacions capitalistes. Heus ací la veritable raó per la qual Estats Units vol que la guerra continuï i s’estengui. Poc importa a l’imperialisme que, segons els ministres de Defensa britànica i russa, 1 milió de soldats hagin mort o hagin estat ferits ja a banda i banda de la línia del front d’Ucraïna. La guerra estatunidenca ha de continuar, «fins a l’últim ucraïnès». Els 48.000 milions en armament per a Ucraïna són a més un poderós element de desenvolupament de la indústria armamentista estatunidenca.

Organitzar-se per aturar la marxa cap a la guerra a Europa

Europa està en el punt de mira. Tant Biden com Trump, habituats a les guerres estatunidenques per poders des de fa anys, exigeixen que la Unió Europea i cadascun dels països que la componen s’impliquin més en la guerra d’Ucraïna, fins i tot amb l’enviament de soldats. Mentre que la producció industrial europea ha descendit més d’un 6,7% en un any i la inflació ha provocat una baixada dels salaris reals, els països europeus, endeutats fins al coll, són impel·lits a emprendre una gegantina cura d’austeritat per finançar l’«economia de guerra». Confrontats al rebuig massiu per part dels pobles del genocidi del poble palestí i de la marxa cap a la guerra que els dirigents intenten imposar a qualsevol preu, els Governs qüestionen les llibertats democràtiques, el dret d’expressió i de manifestació, reprimint qualsevol forma de resposta. El president ucraïnès Zelenski fins i tot ha demanat oficialment al Consell d’Europa una suspensió de les clàusules relatives als drets humans a causa de la llei marcial, afectant la vida privada, la llibertat de moviment i el dret d’expressió. En el si de la Unió Europea, durant molt de temps presentada com a garant de la pau al continent, els caps de Govern no deixen de repetir-ho: «Estem en una època de preguerra». Obliden una cosa: malgrat els florents negocis del complex militar-industrial, als dos principals països imperialistes, Estats Units i Regne Unit, les forces armades no aconsegueixen reclutar prou joves per respondre a les exigències dels militars. L’Exèrcit britànic mai ha estat tan petit des del 1714. Només un 7% dels anglesos d’entre 18 i 40 anys han declarat que serien voluntaris per servir a l’Exèrcit si esclatés una guerra mundial. Com acostumen, els capitalistes busquen la seva carn de canó entre les classes més pobres i desheretades. A Anglaterra del 2013 al 2018, el reclutament militar de joves entre 16 i 17 anys era més elevat en les circumscripcions més pobres que en les més riques, concentrant-se els centres de reclutament de l’Exèrcit a les ciutats més pobres amb una renda anual al voltant de 12.500 dòlars, segons un informe del Child Rights International Network. El mateix a França, on el reclutament militar es desenvolupa a les últimes colònies (Guadalupe, Martinica, Guyana) a través d’organismes com el règim del servei militar adaptat, el centre interregional de les forces armades i France Travail.

Pel que fa als Estats Units, disposen ja del seu Exèrcit més petit des de fa 80 anys. El 2022, les forces armades estatunidenques van conèixer el seu pitjor reclutament des de l’abolició de la conscripció el 1973 i un recent sondeig ha revelat que la confiança en l’Exèrcit estatunidenc estava en el seu nivell més baix desitjant dos decennis. El que no impedeix a l’Exèrcit estatunidenc, el més poderós del món, proporcionar al Govern israelià l’arsenal necessari per a la completa destrucció de la Franja de Gaza i l’esclafament del poble palestí.

Richard Mitchell, antic membre del Regiment Paracaigudista, explica: «Iraq s’ha denunciat com una gran mentida, i l’Afganistan com un fracàs total. Els joves observen la història recent i temen que això es reprodueixi. En un sondeig estatunidenc realitzat el 2022 entre persones de 16 a 24 anys, es va preguntar als enquestats quina era la probabilitat que s’unissin a l’Exèrcit en els pròxims anys. Només un 10% va respondre “segur” i un 7% “probablement”, mentre que el 90% va respondre que no ho faria o segurament no ho faria».

De fet, l’engranatge bèl·lic al qual volen arrossegar-nos Biden, Sunak, Macron, Scholz… està lluny de comptar amb el vistiplau que els Governs i el capital financer necessiten per continuar saquejant, explotant i oprimint. El rebuig de la descomposició i de la guerra són majoritaris, i amb molt. Fins al punt d’amenaçar la reelecció de «Genocidi Joe» Biden als Estats Units. Però per a quina sortida? Arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts.

Alt a la guerra! Alt a les massacres a Gaza!

Alt el foc immediat!

Defensa de la democràcia, del dret d’expressió, de manifestació, de reunió, de vaga!

Els treballadors, els pobles tenen tota la raó per rebutjar i resistir el seu propi Govern.

El 25 d’abril de 1974, la revolució portuguesa va derrocar la dictadura

Deja un comentario

Carta Setmanal 989 per descarregar en PDF

En el 50è aniversari de la revolució portuguesa de 1974, donem la paraula a Carmelinda Pereira i Aires Rodrigues, militants de la Secció Portuguesa de la IV Internacional, membres de l’Assemblea Constituent de Portugal (1975-1976)

El 25 d’abril de 1974 va marcar la caiguda de la dictadura de Salazar. Qui van ser els impulsors d’aquesta revolució?

Aires Rodrigues (A.R.) – Els últims anys de la dictadura de Salazar van estar marcats per una guerra colonial amb profundes conseqüències per a la societat portuguesa.

Una guerra colonial que, al llarg de tretze anys, va anar matant i llestant milers i milers de joves, a banda i banda de la barricada. Aquest clima d’angoixa i desesperació, que va afectar els joves cridats a la guerra, es va estendre també a les seves parelles, mares i pares, creant un veritable clima de dolor i inseguretat en les famílies. Els quadres de caps, tinents i capitans de l’exèrcit regular encarregats de dur a terme la guerra colonial es van veure particularment afectats per aquesta revolta. Obligats a fer campanya després de la guerra en llocs de guerra, observant i sovint participant en atacs bàrbars, aquests oficials es van adonar que no tenien cap altra manera de salvar el seu futur que enfrontar-se a la dictadura amb un cop militar. Alhora, es va sentir una revolta latent al país, expressada en lluites i vagues estudiantils, tot i estar prohibides pel règim, com el març de 1974 en el sector del vidre a Marinha Grande.

Això és només una petita part del brou del qual es nodreix el cop militar desat el 25 d’abril, obrint les portes a l’entrada de les masses en l’escena política, des del primer dia, a través de la confraternització amb els soldats. Immediatament, l’assalt per part d’un grup de joves, amb personal militar, a la seu de la Policia Política, forçant el seu desarmament, davant la gent concentrada a Largo do Carmo. L’obertura de les presons i l’alliberament dels presos polítics va ser la continuació del desmantellament de les institucions de l’antic règim, així com la reorganització dels Ajuntaments i la seva substitució per Comissions Provisionals, de la confiança de les poblacions.

Així mateix, la reorganització de les Administracions de les principals empreses, totes elles també compromeses amb la dictadura, i l’elecció de Comitès Obrers (CT), assegurant el funcionament d’aquestes empreses a través del control de gestió.

A la zona central del país, com a titular del PS, defenso el principi de democràcia participativa de tots els treballadors, a través de les CT, i també ajudeu a elaborar, amb alguns treballadors de les empreses, projectes d’estatuts de les CT, que després van ser aprovats en assemblees generals. Aquest va ser el cas, entre d’altres, de les empreses de vidre i motlles a Marinha Grande, i de la pasta de paper a prop de Figueira da Foz.

Un any després, van ser elegits diputats a l’Assemblea Constituent. En aquell moment, eren membres del Partit Socialista. Com va ser aquesta Assemblea, com va ser?

A.R. – L’Assemblea Constituent va ser elegida un any després, el 25 d’abril de 1975, enmig d’un moviment social en el qual les masses van prendre a les seves mans el desmantellament de les estructures de l’antic règim, en els diferents sectors, des de les administracions de les grans empreses fins als Ajuntaments, Col·legis i Hospitals, buscant substituir-les per Comissions elegides pels treballadors, revocables en qualsevol moment. Com a diputats del PS a l’ Assemblea Constituent, inserits i donant suport a aquest moviment de masses per la transformació de la societat, tenint en compte les demandes expressades pels treballadors i les poblacions d’ aquests diferents sectors, lluitem per inscriure a la Constitució drets universals i conquestes socials com, entre d’ altres, el dret a la Salut, l’ Educació i la Seguretat Social.

De la mateixa manera que ajudem a inscriure en un article de la Constitució els drets dels CT, és a dir, al control de la gestió, al mètode d’ elecció i a la mateixa protecció jurídica per als delegats sindicals.

Tanmateix, aquesta Assemblea Constituent no és comparable a la Comuna de París, perquè no hi va haver presa del poder, com a França pel proletariat parisenc, durant 90 dies.

Tot i que els CT, els Comitès de Soldats i més tard els Comitès de Residents a la perifèria de les grans ciutats, els Comitès d’ Usuaris de la Salut i els Comitès de Gestió Escolar van constituir els embrions de veritables òrgans de control obrer, va ser la política de divisió de les direccions del PC i del PS el que va impedir avançar en aquesta direcció.

¿Corresponia la Constitució aprovada el 1976 a les aspiracions revolucionàries dels obrers portuguesos?

Carmelinda Pereira (C.P.) – Sí i no.

Sí, corresponia en gran mesura, perquè reflectia -tot i que tal vegada de manera borrosa- les conquestes que s’estaven construint, a través de l’acció d’homes, dones i joves de tots els sectors de la vida econòmica, social, política i cultural, en el seu moviment pràctic.

Un moviment basat en les assemblees generals i en les decisions que se’ n derivin, que seran dutes a terme per les comissions de delegats encarregades d’ això.

Entre els diputats constituents hi havia un nombre important de militants obrers, que havien sortit de la lluita concreta i no podien deixar d’escriure o defensar el que hi feien els seus camarades.

Parlo de la meva experiència com a diputat pel PS, vinculat als nuclis de treballadors socialistes en fàbriques, banca, escoles o sanitat.

Discutim lliurement l’esborrany de diversos dels articles del CRP, que després va passar als projectes del PS per ser comparats amb els dels altres partits, i finalment va ser aprovat amb el suport dels altres de l’esquerra.

És així com, per exemple, diputats pertanyents a comitès obrers de grans empreses de l’època, a saber, les Drassanes de Lisboa i Efacec a Oporto, van aprovar -en el grup parlamentari del PS i després adoptat en el plenari de tots els diputats constituents- que les empreses nacionalitzades (75% de l’economia) eren “conquestes irreversibles de les classes treballadores”.

Aquests continguts mostren l’ abast de les aspiracions que emanaven del moviment revolucionari de les classes treballadores. Com l’article 7 de la Constitució, que diu: “Portugal es regirà en les relacions internacionals pels principis d’independència nacional, respecte dels drets dels pobles, igualtat entre els Estats, solució pacífica dels conflictes internacionals, no ingerència en els assumptes interns d’altres Estats i cooperació amb tots els altres pobles per a l’emancipació i el progrés de la humanitat”.

Del que he dit, podem dir que la Constitució corresponia a les aspiracions de les classes treballadores, expressades en el seu propi prefaci, quan afirmava que l’objectiu a Portugal és la construcció d’una societat socialista.

Tanmateix, tot i que el text constitucional expressa un programa concret de mesures socialistes, la seva arquitectura és contradictòria amb els objectius establerts en ell.

És contradictori perquè afirma que la implementació de la “democràcia socialista” es garantirà a través de diputats elegits pels partits polítics, en el marc d’una democràcia representativa. I aquests diputats no se subordinen al poble que els va triar, ni col·lectivament, ni molt menys individualment. Per contra, se subordinen a la direcció dels seus respectius partits.

Van ser aquests diputats -que constitueixen majories de qualitat (més que absolutes)- els que van aprovar les set revisions del PCR, per permetre que Portugal fos completament refet de les decisions preses pels organismes internacionals.

El 1977 van ser expulsats del Partit Socialista. Quines van ser les raons d’aquesta expulsió?

C.P. – La nostra expulsió del PS (els dos diputats de l’Assemblea de la República) va tenir com a pretext el nostre vot en contra del projecte de Pressupost de l’Estat per al 1978, el contingut del qual corresponia als objectius dictats per l’FMI i es va traduir en una brutal ofensiva contra els treballadors.

Però aquest pretext va servir per aconseguir un objectiu de la direcció del PS en aquell moment històric. Es tractava de posar en pràctica l’ inici de les privatitzacions, en particular dels bancs, i de posar fi a l’ ocupació de terres pertanyents als terratinents, d’ acord amb l’ exigència de l’ FMI, com a condició perquè Portugal fos acceptat a la CEE.

Aquests objectius implicaven el trencament del moviment obrer, que ja s’ havia iniciat amb el cop d’ Estat del 25 de novembre de 1975, que va imposar la normalització a les casernes, traduïda a la fi dels comitès de soldats.

Trencar la força dels treballadors significava dividir-los com a classe. El primer pas va consistir a expulsar els principals militants que dirigien les estructures sindicals al PS. Només així va ser possible dividir el moviment obrer amb la formació de la segona central sindical, la UGT.

Què ens ensenyen aquests esdeveniments per a les lluites d’avui?

C.P. – Sabem que la història no es repeteix, però del que vivim en la revolució que va començar a Portugal i que mai va ser aixafada, tot i que sistemàticament colpejada, podem treure algunes lliçons.

Entre ells, es pot esmentar com: els treballadors portuguesos, en el seu avanç cap endavant, mancaven d’una direcció revolucionària, formada per militants que emanessin de la seva lluita, constituint un destacament que els ajudés a concretar la connexió entre tots (a nivell local i nacional), així com a buscar la connexió amb els militants dels altres països d’Europa, en particular de l’ Estat espanyol.

Aquesta mancança, sentida sobretot quan la revolució va sorgir i després va començar a caure, malgrat les lluites molt fortes en tots els temps, és ara cada vegada més evident, en una situació en què els treballadors i els militants es pregunten sorpresos: “Com és possible que en aquesta Assemblea de la República -on hi havia majoria absoluta del PS- hi hagi ara una majoria de diputats de dreta, dels quals el 18,9% són d’extrema dreta?”

Molts busquen un nou camí, en connexió amb la lluita contra la guerra, i són conscients que una solució positiva per als treballadors està lligada al que està succeint als altres països d’Europa i de la resta del món.

Els militants de la Quarta Internacional busquen construir acords pràctics amb una part d’aquests militants, per defensar els drets socials i la fi de la guerra.