Al règim li han llevat la màscara!

Declaració del Comitè Executiu del POSI a 1 d’octubre de 2017 a les 20 hores (veure en castellà)

Mobilització unida per acabar amb el govern de la Monarquia

La màscara  “democràtica” del règim, desgastada per decennis de xocs amb els treballadors i els pobles, l’hi ha llevat el poble català. Les imatges són clares. D’un costat desenes de milers de persones que intenten votar de manera pacífica, expressant la voluntat de la immensa majoria d’un poble que vol decidir per si mateix, sense imposicions. Enfront d’ells, un intimidador  desplegament de Policia Nacional, Guàrdia Civil i antiavalots que busquen impedir-ho per la força (més de 12.000 suplementaris). Portes de col·legis derrocades a cops, càrregues policials, centenes de ferits. Des del divendres 29 a la nit l’espai aeri va estar tancat al trànsit per permetre que els helicòpters de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional poguessin actuar. A aquests cossos repressius els treballadors els coneixen de sobres. Estem farts de veure’ls reprimint mobilitzacions obreres o protegint als esquirols en les vagues.

El règim heretat del franquisme, amb el seu govern Rajoy minoritari i corrupte, amb el seu Tribunal Constitucional que una vegada i una altra sentencia contra els drets dels pobles i els treballadors, que ha avalat les reformes laborals, la LOMCE, les retallades als empleats públics, que acaba de vetar la renda mínima proposada pels sindicats, amb la seva Policia i Guàrdia Civil, amb el conjunt de l’aparell judicial, s’han bolcat per intentar impedir que el poble català pogués democràticament exercir el seu dret al vot aquest 1 d’octubre. Al nu, el règim contra un poble.

Amb el poble català la mobilització dels treballadors i els pobles a escala d’Estat

A mesura que passaven els dies, el règim monàrquic augmentava les seves amenaces i el seu terror davant un creixent moviment de masses i la multiplicació en tot l’Estat de mítings, actes –celebrats malgrat les prohibicions i negació de locals– i pronunciaments en suport al dret del poble català.

 A Catalunya, segons les pròpies xifres oficials, el 82 per cent volien votar en un referèndum sobre el futur de la nació catalana. D’ells, un 62 per cent volien votar en el referèndum convocat per la Generalitat, malgrat ser declarat il·legal per Rajoy, dels subterfugis a què han hagut de recórrer els convocants, i del desplegament de forces utilitzat per impedir-ho.

A les 9,30 del matí davant la negativa dels Mossos d’Esquadra exercir la violència per precintar i tancar els col·legis, el representant del govern central a Catalunya, el “virrei” Enric Millo, va ordenar la intervenció de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per tancar els col·legis per la força, produint nombroses escenes de violència. Paral·lelament els serveis d’informació intentaven bloquejar el sistema informàtic.
Malgrat això, segons el portaveu de la Generalitat, Jordi Turull, van acudir a votar més de tres milions de catalans d’un total possible de 5.343.358; 700.000 van trobar els col·legis tancats (319 de 2315), les urnes robades o els van robar la papereta ja dipositada. Però van aconseguir votar 2.262.424 (el 42,5% del cens), dels quals 2.020.144 (el 90%) van votar sí, 176.565 (el 7,87%) van votar no, 45.586 en blanc i 20.129 van ser vots nuls.

 “Catalans, no esteu sols”, “Rajoy dimissió”, “Dret a decidir” cridava una nodrida concentració, la tercera, en la Porta del Sol, la tercera als carrers de Madrid, on el Govern va intentar prohibir-les. Nodrida va ser també la concentració de Sevilla. I massives les de València i Bilbao, però també a Tenerife, Vitòria i múltiples localitats de tot l’Estat.

A les 10 del matí d’aquest 1 d’octubre, UGT de Catalunya emetia una declaració que deia que: “és intolerable i injustificable en una democràcia que s’utilitzi la força i la violència contra els ciutadans que intenten votar pacíficament”. Aquest és el sentir de la majoria dels treballadors de tot el país, d’Algesires a Bilbao, de A Corunya a València, com una sola classe.

S’obre una nova etapa

Siguin quines siguin el desenllaç i conseqüències immediates d’aquesta jornada, una certesa s’imposa: el règim consagrat en la Constitució del 78, sota la forma d’una Monarquia heretada del franquisme, està desestabilitzat, trencat, en una situació insostenible.

Els pactes de l’anomenada “transició” signats pels secretaris del PCE i PSOE de l’època (i els partits burgesos catalans i bascos) amb els representants directes del franquisme han fet aigües. Durant 40 anys han permès assegurar el domini i explotació del capital financer i tallar les conquestes obtingudes al carrer, ja siguin conquestes obreres, democràtiques, serveis públics…

L’entramat autonòmic ha demostrat que solament és un instrument de divisió i enfrontament entre els pobles, per permetre la supervivència del règim, aplicant unànimement totes les retallades, al servei del capital financer.

El capital financer i els seus governs, amb les seves institucions, en tota Europa i als Estats Units, es mostren cada vegada més preocupats davant la incapacitat de Rajoy per resoldre els problemes amb un mínim de formes democràtiques. A aquests cínics no els preocupen els drets dels pobles, sinó assegurar el domini de les multinacionals i el lloc estratègic de la Monarquia en les aventures militars de l’imperialisme, la seva agressió a Veneçuela i el suport als règims més odiats, com la dictadura teocràtica d’Aràbia Saudita. Igual que a la gran patronal catalana, plenament integrada al capital financer espanyol, que prega per una “solució política” al mateix temps que somia amb un pacte fiscal a la basca.

Els treballadors de tot el país, que han vist les imatges de la repressió, estan indignats i preocupats, però també en bona part, desorientats per l’actitud de partits que parlen en el seu nom. Com pot Pedro Sánchez donar suport a Rajoy en aquesta ofensiva repressiva? Com Pablo Iglesias i Alberto Garzón no es pronuncien clarament? Per què les Confederacions Sindicals no criden a la mobilització, a la vaga general fins i tot, contra la repressió, en tot l’Estat per demostrar la força unida de la classe obrera, la relació directa entre drets socials i drets democràtics? El 3 d’octubre el Govern de la Generalitat, la Taula per la Democràcia convoquen a un atur cívic de totes les classes socials. En múltiples assemblees de centres de treball els treballadors han decidit anar a la vaga en el seu propi terreny.

Acabar amb Rajoy. Obrir la via de la República.

Puigdemont sembla anunciar una declaració d’independència del Parlament. Rajoy sembla amenaçar amb una nova envestida contra els representants del poble català. Ningú pot predir el proper desenvolupament dels esdeveniments, però, per a sectors creixents dels treballadors i de la població, apareix més clar el que proclamava el POSI al moment de la seva fundació, en 1980: la Monarquia és incompatible amb els drets socials i les llibertats.

Ara, puja el to de les veus que demanen una “sortida negociada”, fins i tot un “referèndum pactat”… que salvin al règim. Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles, cap negociació és desitjable si no és sobre una base democràtica: el reconeixement del dret a l’autodeterminació, o sigui acabar amb el règim monàrquic, proclamar la República perquè TOTS els pobles puguin decidir lliurement quina relació volen mantenir amb la resta dels pobles: federar-se, confederar-se, separar-se… Per la nostra banda, defensem la República Catalana Lliure i que lliurement s’associï en una Unió de Repúbliques Lliures de tots els pobles de l’Estat Espanyol.

Compartim la preocupació de tots els companys que en els actes organitzats aquests dies pel Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles s’han plantejat unir forces per actuar a fi d’ajudar al fet que tota la força organitzada dels treballadors pesi en aquesta crisi per tallar la descomposició del règim i obrir una altra etapa de fraternitat i progrés.

Després de l’1 d’octubre, els treballadors i les seves organitzacions es plantegen: com salvar les llibertats sense trencar amb tot el que Rajoy representa? I al mateix temps per recuperar la negociació col·lectiva, recuperar el dret de vaga, donar treball als joves, recuperar els salaris, salvar la sanitat i les pensions, els serveis municipals, no cal el mateix capgirament democràtic que demana el poble català?

Els treballadors exigeixen que les seves organitzacions, i d’entrada els sindicats, es posin al capdavant de la mobilització contra la repressió, pel dret a decidir del poble català, de tots els pobles, per fer fora Rajoy. És l’exigència immediata.

Un pensamiento en “Al règim li han llevat la màscara!

  1. Pingback: ¡Al régimen le han quitado la máscara!Carta Semanal | Carta Semanal

Deja un comentario