Archivo del Autor: admin

Una amenaça per als drets i llibertats dels treballadors i els pobles

(Publicat a la Carta Setmanal 716veure en castellà)

Les diferents dretes que representen a l’aparell d’Estat heretat del franquisme no han acceptat mai al govern de Pedro Sánchez, sorgit de la moció de censura votada en el Congrés de l’1 de juny. Des del primer moment han titllat al seu govern de “il·legítim” i a Sánchez de “okupa”. Ara, la decisió de Sánchez de nomenar un “relator” neutral en un intent per mantenir el diàleg entre els partits catalans els ha portat a fer un pas endavant amb traces de cop d’Estat.

No li ha valgut a Pedro Sánchez ni el seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya per part del govern Rajoy, ni la decisió que la fiscalia mantingui les acusacions de rebel·lió contra els republicans catalans (i l’Advocacia de l’Estat, l’acusació de sedició), ni la ignominiosa decisió de donar suport al cop d’estat de Guaidó a Veneçuela. Tampoc li ha valgut la precipitada decisió d’anunciar la fi de tot “diàleg” amb els republicans catalans (una decisió que s’oposa, segurament, als desitjos de la immensa majoria). Cada cessió de Sánchez davant l’aparell d’Estat porta als representants del franquisme a incrementar la pressió i exigir noves concessions.

I l’aparell d’Estat no permet cap cessió que posi en qüestió la suposada Espanya “una, grande i libre”, aquest lema que en realitat oculta la preservació de les institucions centrals heretades del franquisme. En el seu nom, Casado i Rivera insisteixen una vegada i una altra en la necessitat d’aplicar a Catalunya un nou 155, però “més dur”. Juntament amb ells, jutges, policies, guàrdies civils (com el provocador que va difondre un enregistrament del trasllat dels presos republicans catalans a Madrid), s’alineen darrera el seu cap Felip VI, que en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017 – passats dos dies del referèndum català- cridava a files a tot l’aparell d’Estat dient que “davant aquesta situació d’extrema gravetat, es requereix el ferm compromís de tots amb els interessos generals, és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’Estat de Dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d’Autonomia”.

En realitat, per sobre de Casado i Rivera, el veritable protagonista de l’acte és Vox, fins al punt que els organitzadors han hagut de prohibir banderes de partits i eliminar discursos perquè no es faci patent aquest fet.

ABC, portaveu oficiós de la Casa Real, “recolza sense fissures” la convocatòria de la manifestació, perquè “Sánchez no escolta ni al seu propi partit, i per això s’ha s’ha convertit en una qüestió d’Estat que escolti clamar als espanyols al carrer contra el seu abús de poder”. El Periodico publica un cartell de convocatòria amb el lema “Sánchez Dimisión” i està ple de picades d’ullet i crides a diputats i “barons” del PSOE a rebel·lar-se contra Sánchez.

“Fer fora a Sánchez”, i imposar un programa reaccionari insaciable

La maniobra de l’aparell d’Estat i els seus seguidors no es limita a pressionar a Sánchez. Aquesta vegada van més enllà. L’anunci de la creació del “relator” va portar immediatament al PP, Cs i Vox a difondre una crida a la mobilització d’aquest diumenge passat a Madrid per a “fer fora  a Pedro Sánchez de la Moncloa”, encara que finalment, el lema oficial de la convocatòria ha estat “Para una España unida. Elecciones ya”.

Les declaracions dels uns i dels altres han anat adoptant un to cada vegada mes colpista. El líder de Ciutadans es va afanyar a declarar que “cal fer fora a Pedro Sánchez”, ja que segons ell, està “humiliant” a Espanya. Albert Rivera va parlar de crear “un front cívic” contra el president. El dirigent de Vox, Santiago Abascal, es va sumar immediatament: “Cal fer fora a aquest Govern traïdor que està segrestat pels colpistes. Als colpistes separatistes només se’ls hi ha d’aplicar el Codi Penal. A Pedro Sánchez sembla que també”.

Pablo Casado també ha adoptat en el seu discurs un to “veneçolà”, a l’estil del colpista Guaidó. En una entrevista a l’agència EFE deia que la situació “és tan greu que no descartem res, perquè estem davant una actuació molt deslleial, d’alta traïció a Espanya, que no s’ha vist des del 23F” , i afegia que “si Sánchez no rectifica haurem de cridar als espanyols al carrer, és l’única fórmula que ens queda perquè un president del Govern mentider i traïdor actuï en benefici del mandat constitucional amb el qual va jurar el seu càrrec”.

Casado va defensar un pla de guerra contra el poble català i contra els republicans en particular: “cal aplicar un 155 i el partit que lideri aquesta resposta es portarà darrere a l’Espanya dels balcons”, i va afegir que ell “il·legalitzaria Arran perquè justifica la kale borroka i encoratja la violència als carrers. Per exemple, la ANC i Omnium Cultural o ERC i el PDeCAT, com pot ser que estiguin rebent fons públics tenint a líders independentistes ja processats?”.

Els convocants de la manifestació no oculten el seu programa d’atacs directes a les llibertats i drets: anul·lar l’autonomia de Catalunya, atacar als drets de les dones, al dret a l’avortament… i cada minut que passa afegeixen noves amenaces.  I se sumen a la mobilització la falange i els partits i organitzacions més reaccionaries.

Casado no es va limitar a demanar fer fora a Sánchez del govern. També va fer una crida als “barons” socialistes a repetir la “operació gestora”: “M’agradaria que el PSOE assenyat tornés a deposar al seu secretari general com ja va fer en el Comitè Federal”.  Una crida que va tenir el seu efecte en els dirigents del PSOE més vinculats a l’aparell d’Estat franquista, encapçalats per l’infame Alfonso Guerra que, en la presentació d’un llibre en el Congrés, deia que “Aprovar un pressupost és vital per a un govern. Mantenir la dignitat de la nació és una prioritat que empetiteix l’adversitat d’una votació contrària als pressupostos de l’Estat”

A Guerra li van seguir els de sempre. Emiliano García-Page, president de Castella – la Manxa, que demanava la convocatòria urgent del consell territorial del partit (que reuneix els governants autonòmics socialistes i als seus líders regionals) per a abordar immediatament les demandes dels independentistes catalans i la resposta del Govern i de la pròpia formació. Page es va cuidar i molt de no demanar la convocatòria de l’òrgan de direcció del PSOE, el Comitè Federal, i demanava tractar el tema entre “barons”. A Page se li van sumar el president aragonès, Javier Lambán, el diputat i expresident de Castella – la Manxa José María Barreda i la diputada socialista Soraya Rodríguez, que va ser portaveu del grup parlamentari durant l’època de la Gestora (i que va tenir, llavors, que sortir per cames de la seu del PSOE a Valladolid ens crits de militants que la deien “traïdora”).

Pablo Casado es va afanyar a demanar a García-Page, Lambán i Fernández Vara, que se sumessin a la causa, demanant-los que “ajudin a tirar a l’okupa de la Moncloa”.

La concentració ha tingut un  ressò bastant limitat

Malgrat les gruixudes frases amb que els convocants han intentat alimentar la mobilització, malgrat els autobusos gratis, i del suport de totes les clavegueres de l’extrema dreta i l’aparell d’Estat, els convocants no semblen haver tingut l’afluència que esperaven.  Havien triat com a lloc de reunió la Plaça de Colón, un espai en què caben centenars de milers de persones, i s’han quedat molt lluny d’omplir-la, Encara que parlen de 200.000 assistents, mitjans com El Mundo -obert defensor de la mobilització- parlen de “desenes de milers”. ABC parla de “milers”.

Tot i així, no sembla que els convocants vagin a canviar de tàctica. Més aviat, sembla que aquesta manifestació d’avui es un primer pas pel que ha de venir.

Quina sortida?

Sánchez està experimentant en carn pròpia com qualsevol reculada del govern és aprofitat com és lògic per a exigir més, perquè mostra la seva feblesa davant l’aparell d’Estat i els seus representants. De res li ha valgut el suport al 155 a l’octubre de 2017 ni la seva inhibició davant l’imminent judici als republicans catalans en el Suprem, ni la ruptura de tota negociació amb els catalans. La Monarquia, l’aparell de l’Estat i els seus seguidors polítics, que, en última instància, consideren una usurpació tot govern que no sigui “dels seus”, no poden admetre cap escletxa de negociació sobre el tema català, com no poden admetre la pujada del salari mínim o la derogació -per parcial que sigui- de la reforma laboral o la Llei Mordassa. No els val la submissió al 90% de les seves exigències. Volen el 100%.

Fa uns dies, CC.OO. i UGT de Catalunya reiteraven, en un comunicat sobre el judici als catalans, que el “problema polític” entre Catalunya i la resta d’Espanya no s’hagués tingut que judicialitzar sinó abordar-se en la política, apostant per donar una oportunitat al “diàleg i la negociació” i demanaven als governs de Catalunya i Espanya que “propiciïn un clima i escenaris que la facilitin”. Al que tots dos sindicats prometien contribuir, “en un espai ampli de la societat civil i política de Catalunya”.

Enfront d’aquesta demanda de les dues principals organitzacions obreres de Catalunya, que representa la voluntat de més del 80% de la població de Catalunya, que vol poder decidir lliurement sobre el seu futur, la decisió del govern Sánchez de posar una vela a déu i una altra al diable – compartida per bona part dels dirigents de les diverses organitzacions obreres- ha demostrat ser un atzucac pel govern. Aquesta situació ens porta a la caiguda del govern Sánchez i a la preponderància d’un aparell franquista embravit que es llança a una ofensiva de caire colpistes amb un programa d’atacs directes contra tots els drets dels treballadors i els pobles de l’Estat.

El dissabte, en la manifestació convocada pels taxistes a Madrid, i el diumenge  a Santiago de Compostel·la i Teruel  per la defensa de la Sanitat pública s’han reunit més manifestants que en la convocatòria de les dretes a Madrid, la qual cosa demostra la voluntat de la immensa majoria de defensar els seus drets i conquestes. En aquest situació, crida l’atenció la passivitat amb que els dirigents de les principals organitzacions que representen als treballadors han abordat aquesta amenaça. Després de l’entrada de Vox en el Parlament d’Andalusia, Pablo Iglesias cridava a una “alerta antifeixista”. Ara, quan la reacció arriba  als carrers, ningú respon. Es tracta d’una ofensiva enfront de la qual la classe treballadora i les seves organitzacions no poden romandre indiferents, no poden limitar-se a contemplar com s’organitza la més negra reacció sense moure un dit per a organitzar la resposta.

La Internacional Socialista i Veneçuela

(Publicat a la Carta Setmanal 715veure en castellà)

Aquest diumenge, El País publica un llarg article en el qual explica com l’administració de Donald Trump ha organitzat de principi a fi el cop d’estat de Veneçuela. Tot i així, aquest mateix diari continua donant el seu ple suport a la temptativa colpista. No estan solos en aquesta tasca.

 El Consell de la Internacional Socialista (IS), reunit el  28 i 29 de gener a Santo Domingo, ha fet pública una declaració sobre Veneçuela en la qual es reconeixen els esforços del líder opositor de Veneçuela Juan Guaidó “de conduir una transició cap a la democràcia, recolzada en la legítima Assemblea Nacional”, i s’afegeix que l’única manera d’avançar és la celebració urgent de nous comicis. Unes eleccions que, segons el Consell de la IS, han de “ser vigilades per una nova autoritat electoral plenament independent i imparcial”.

El Consell de la IS ha dit que el Parlament, que presideix Guaidó, que dimecres passat es va proclamar president interí de Veneçuela, “és el poder legítim per a conduir la transició democràtica” . També va reiterar la seva posició que el procés electoral de maig passat, en la qual Nicolás Maduro va aconseguir un segon mandat, “no va comptar amb credibilitat democràtica, ja que va ser realitzat ‘il·legalitzant líders i partits polítics’, la qual cosa obliga a la IS “a no reconèixer aquest procés, per ser contrari a les normes democràtiques de competència, llibertat i garanties”.

En efecte, al maig de 2018, quan es van celebrar les eleccions presidencials que va guanyar Nicolás Maduro, la IS les va declarar “il·legítimes”. Com poden declarar il·legítimes unes eleccions a les quals es van presentar diversos partits de l’anomenada “oposició” de Veneçuela, i en les quals Maduro va obtenir el suport d’un percentatge del cens electoral superior al que va donar suport a Trump, a Macron i, per descomptat, a Pedro Sánchez? Recordem que poc abans d’aquesta eleccions va haver-hi una mediació de Zapatero per la qual es va arribar a un acord sobre les eleccions, però al final es van retirar la majoria de candidats de la “oposició”, per pressions dels USA.

La decisió de la Internacional “Socialista” suposa, simplement, l’alineació d’aquest organisme internacional amb les posicions del govern de Donald Trump, instigador i organitzador del cop d’estat que intenta dur a terme Guaidó. No oblidem que, a Veneçuela, formen part de la Internacional Socialista tres partits de l’anomenada “oposició”: Acción Democrática, Voluntad Popular (al qual pertany Juan Guaidó) i Un Nuevo Tiempo

El que expressen els dirigents de la IS està molt allunyat, sens dubte, dels desitjos i les opinions de milers de sincers militants socialistes de Llatinoamèrica i de tot el món, que se senten, sens dubte ,molt més pròxims al que ha dit el dirigent del Partit Laborista de Gran Bretanya, Jeremy Corbyn (El senyor Maduro continua sent el president del país. No donem suport a les interferències externes (…) pensem que només el diàleg i una solució negociada poden permetre superar la crisi a Veneçuela. El futur de Veneçuela és dels veneçolans”).

Plou sobre mullat: el “caracazo”

Hem assenyalat abans que un dels partits que representa a la IS a Veneçuela és  Acción Democrática. Aquest partit va governar el país durant molts anys, sent President del país el seu dirigent Carlos Andrés Pérez (CAP), que va ser, al seu torn, vicepresident de la Internacional Socialista

El govern de CAP va demanar en nom de Veneçuela els primers prèstecs al FMI, passant el deute extern veneçolà, durant el seu mandat, de 1.500 a 30.000 milions de $, un 66% del PIB de Veneçuela . Per a fer front a aquesta situació, CAP emprèn un pla de “liberalització” de l’economia veneçolana, a base de privatitzacions, eliminació de subsidis a béns de primera necessitat, baixada de salaris i pujada de preus que va portar a la població a la misèria.

El 27 de febrer de 1989, la població, que no tenia ja ni per a menjar, es va tirar als carrers amb manifestacions, motins, saqueig dels supermercats (plens de productes importats que no podien comprar), un aixecament popular que va ser conegut com el “caracazo”. El govern de CAP va respondre traient a l’exèrcit al carrer. Resultat: entre morts i desapareguts, 3.000 persones. Desenes de milers de ferits. En la “repressió de Maduro” que tanta repugnància provoca als dirigents de la Internacional Socialista, es parla, segons la propaganda de la “oposició” d’uns 40 morts.

Què va fer en 1989 la IS davant els 3.000 morts del “caracazo”? Posem per exemple a Felipe González, llavors president del govern d’Espanya, que avui diu que Maduro  “És pitjor que un dictador, és un tirà arbitrari”, i ha estat dels primers a demanar a Pedro Sánchez que reconegui al colpista Guaidó com a President de Veneçuela. Felipe no va muntar, precisament, en còlera pels trets disparats contra la població civil que exercien el seu dret a manifestar-se. Per contra, només havien passat dos dies del “caracazo”, quan encara els morts estaven en cos present, va cridar al seu amic Carlos Andrés Pérez i li va oferir un préstec immediat de 600 milions de dòlars, “per a ajudar-lo en aquests  moments tan crítics”. Res de sancions. CAP era llavors vicepresident de la Internacional “Socialista”, que el considerava un  “demòcrata de cap a peus”.

La relació de Felipe González amb CAP i amb Veneçuela no es va quedar aquí. En 1984, Galerias Preciados va ser venuda al multimilionari veneçolà i també amic del tàndem Pérez-González, Gustavo Cisneros, per 1.500 milions de pessetes i de les quals finalment només va haver de pagar 750. Cinc anys després, en 1988, Cisneros va vendre Galerias Preciados al grup britànic Mountleigh per la barbaritat de 30.600 milions. Tot un fabulós negoci.

La IS, enemiga de la revolució veneçolana des del principi

La Internacional Socialista i el seu representant a Veneçuela, Acción Democrática, es van oposar als governs d’Hugo Chavez des del primer moment. Ja l’any 2000, a sis mesos  de la primera victòria electoral de Chávez, la SICLAC (Comitè de la IS per a Amèrica Llatina i el Carib, creat en 1980), mostrava la seva desaprovació per el “enfrontament del govern de Veneçuela amb les institucions”.  Poc abans del cop d’estat contra Chávez en 2002, Acción Democrática demanava a l’Assemblea Nacional de Veneçuela “designar una junta mèdica que determinés la incapacitat mental del president”. Quan es va produir el cop,  la SICLAC va manifestar el seu suport a Acción Democrática, un dels principals actors mobilitzadors a favor del trencament constitucional.

El govern de Pedro Sanchez,  després que l’ambaixador USA cridés a Borrell, va decidir “reconèixer” a Guaidó i va donar un termini de vuit dies a Maduro perquè se sotmetés a les condicions dictades per Trump i convoqués eleccions. Qualsevol socialista, qualsevol demòcrata, es pregunta amb raó quin dret te Sánchez, com altres governs europeus, per decidir sobre el que han de fer altres pobles, pobles, a més, que han sofert i sofreixen l’espoli de les multinacionals espanyoles.

Ahir deien que Trump era d’extrema dreta. Avui, pel que sembla, és el “defensor de la democràcia”… a Veneçuela (encara que no a Aràbia Saudita), tant és així que el secretari de Seguretat dels EUA, John Bolton, s’ha permès declarar que enviaran a Maduro a Guantánamo.

És indignant. Cap treballador o demòcrata, sigui de la posició que sigui, pot permetre una nova Líbia a Veneçuela. Cap organització que es declari democràtica pot acceptar-ho.

Compartim amb milions de socialistes de tot el món la indignació pel servilisme dels dirigents de la IS davant Donald Trump, i el seu suport al dret del poble de Veneçuela a decidir lliurement el seu futur sense ingerències de l’imperialisme i dels seus galifardeus interns. Per part nostra, donem ple suport a la campanya que ha llançat l’Acord Internacional dels Treballadors contra la ingerència imperialista, de la qual el govern espanyol tristament participa.

La Internacional Socialista y Venezuela

(Publicado en la Carta Semanal 715ver en catalán)

Este domingo, El País publica un largo artículo en el que explica cómo la administración de Donald Trump ha organizado de principio a fin el golpe de estado de Venezuela. Lo que no quita para que ese mismo periódico siga dando su pleno apoyo a la intentona golpista. No están solos en esa tarea.

Sigue leyendo

Ni colpisme, ni intervencionisme!

(Publicat a la Carta Setmanal 714veure en castellà)

Publiquem en aquesta Carta Setmanal la declaració que han difós militants de Veneçuela en  resposta a la situació del seu país.

Ens sembla particularment deplorable l’actitud del govern de Pedro Sánchez, que, cedint a les exigències del PP i Cuidadanos, ha donat a Nicolás Maduro un termini peremptori de 8 dies per a convocar eleccions, amb l’amenaça que, si no ho fa, reconeixerà a l’autoproclamat president colpista Guaidó. Com és possible que Sánchez doni a un govern triat democràticament 8 dies per a sotmetre’s al que ha dictat Donald Trump?

Entenem que en aquests moments és més important que mai la mobilització de la classe treballadora i de les seves organitzacions en defensa del dret del poble de Veneçuela a decidir la seva pròpia destinació sense ingerències externes.

Declaració

Ni colpisme, ni intervencionisme!

Reconeixement de Nicolás Maduro com a president legítim de Veneçuela!

Per la defensa de la sobirania, les amb questes i l’autodeterminació de nostra nació

Nosaltres, dirigents sindicals, militants del moviment obrer, treballadors, joves, agrupats en el col·lectiu “Treball Joventut” i participant de l’Acord Internacional dels Treballadors i dels Pobles (AIT):

Ens declarem en amb tra de la temptativa colpista amb tra la nostra pàtria, promoguda de manera directa perla intervenció de l’imperialisme nord-americà i del càrtel de Lima, amb  l’autoproclamació com a president de Juan Guaidó, usurpador il·legítim, per el que ningú va votar com a “president encarregat”, i la principal funció del qual es servir de palanca a les polítiques dictades perla Casa Blanca, que no busca una altra cosa si no establir la il·lusió de doble poder que acceleri una crisi per a dislocar l’Estat-Nació, bé sigui per un amb flicte intern o per una possible intervenció militar directa, recolzada per Donald Trump i pels seus agents directes a Amèrica Llatina, com els Bolsonaro, Macri, Piñera, Duc, així com pel govern del Canadà i els governants de França, Alemanya, Espanya, agenollats davant la política de Donald Trump i acompanyant la política intervencionista i bèl·lica de l’imperialisme.

La intromissió imperialista actual a Veneçuela no es nova. L’11 d’abril 2002 van estar darrere d’aquell cop d’estat amb tra el president Chávez, quan van reamb èixer al dictador Pedro Carmona Estanga. Igual-ment, l’atur petrolier en 2003; en el 2017 van impulsar la violència de carrer (guarimbas) amb 131 persones mortes; el govern nord-americà va organitzar, va entrenar, va finançar i va armar l’intent de magnicidi amb tra Nicolás Maduro; el bloqueig eamb òmic, la campanya de desinformació i calúmnies amb tra el govern.

Una altra vegada es el petroli el que mou el cop. L’usurpador Juan Guaidó, sota el supòsit de restablir l’ordre democràtic i combatre la crisi humanitària, no ha trigat molt a exterioritzar les veritables raons per les quals es mobilitzen els implicats internacionals. Té relació amb la indústria petroliera i es nota la premeditació. Entre els plans immediats de l’acabat de proclamar “govern de transició” apareix la renovació de la Junta Directiva  de Citgo Petroleum Corporation, filial de PDVSA, amb capacitat operativa de 750 mil barrils diaris, equivalents al 4% del total refinat als Estats Units. Guaidó prevé la creació de “una nova llei nacional d’hidrocarburs que estableixi termes fiscals i contractuals flexibles per a projectes adaptats als preus del petroli i al cicle d’inversió petroliera”.

La modalitat del cop estat a Veneçuela es un perillós precedent establert per les potències imperials. Es perillós no només per a la nostra nació sinó també per a altres països. Perquè els imperialistes poden organitzar un amb junt similar d’accions amb tra el govern legítim d’altres països que desitgin moure’s de manera digna i sobirana per una via que faciliti els interessos del país.

Els imperialistes no respecten les amb stitucions d’altres països. Amb sideren que son els guardianes de les pràctiques i normes polítiques de tots els països, i estan per damunt de totes les amb stitucions de tots els països.

L’imperialisme nord-americà, amenaçat en la seva supremacia i unit a la crisi que travessa el sistema capitalista, amb dueix al món sencer a escenaris catastròfics més enllà de tot ordre racional, i obrint un nou període en el qual la competència i els amb flictes comercials ja no s’oposen, com en el passat, en el capital a partir d’unes bases nacionals establertes.

La situació actual es una  lluita a mort, una veritable guerra, que enfronta els “trust” i monopolis per la amb questa dels mercats i el saqueig de les matèries primes. Per a això tracten d’acabar amb qualsevol trava, acord, tractats internacionals, reglamentació, que amenaça amb enfonsar dislocar l’estat nació. Aquest es el veritable rerefons de la crisi política en la nostra pàtria.

Valorem la declaració Mèxic i l’Uruguai sobre la crisi veneçolana. Totes dues nacions van cridar a totes les parts involucrades a reduir les tensions i evitar una escalada de violència que pugui agreujar la situació. La primera gran victòria amb tra aquest imperi es evitar que ens porti a la guerra i a la destrucció, sense renunciar a la dignitat com a Nació. En aquest sentit recolzem a Nicolás Maduro, en la seva disposició a dialogar amb els sectors polítics del país, després de la iniciativa mostrada per els governs de Mèxic i l’Uruguai per a un diàleg nacional.

Aquest ha de donar-se dins del marc del respecte a la Amb stitució Bolivariana de la República i al reamb eixement de la institucionalitat que tenim com a nació.

Recolzem al president Nicolás Maduro en la seva decisió d’ordenar la ruptura de relaciones bilaterals amb el país del nord i la sortida del personal diplomàtic de l’ambaixada nord-americana del nostre país. Pesi als seus fracassos en el terreny diplomàtic, l’imperialisme i els seus aliats amb tinuaran l’ofensiva internacional amb tra Veneçuela.

Les sanciones amb tra PDVSA-Citgo anunciades perJohn Bolton bloquegen 7.000 milions de dòlars USA en actius, a més de més de 1.000 milions de dòlars USA per perdues d’exportacions al llarg del pròxim any, la retenció de 14 tones d’or valorades en uns 550 milions de dòlars per la banca anglesa, i de 1.650 milions de dòlars per Euroclear, en un acte de pirateria imperialista.

Aquest dilluns el general Mark Stammer, comandant del Comando Sud dels EUA, va arribar a Colòmbia a entrevistar-se amb la nova cúpula militar i de policia d’aquest país, i revisar temes fronterers. Segons l’analista i assessor polític Ned Price, durant la roda de premsa efectuada, va veure com el bloc de notes de l’assessor de seguretat dels EUA, John Bolton, es llegia un paràgraf que deia “5.000 tropes a Colòmbia”, la qual cosa es indicatiu d’un imminent anunci d’un desplegament de tropes o escalada de la intervenció militar.

Com guanyar la batalla amb tra el cop

Per nosaltres, no basta amb  enfrontar-se al colpisme i intervencionisme de l’imperialisme, representada per Donald Trump i el càrtel de Lima. Mentre el Govern continua negociant amb els empresaris agrupatsen Fedecámaras, Consecomerico, Venenchamp, Fedenagas, Fedeagro, Cavefar, les Empreses Polar i la banca privada i les transnacionals, atorgant-los dòlars i crèdits per a reactivar les seves línies de producció, mentre s’allibera el tipus de canvi, les hi disminueix els aranzels d’importació, i col·loquen els preus a productes de la cistella bàsica al nivell del dòlar paral·lel, o l’exoneració del pagament de l’Impost sobre la Renta (ISLR) a les empreses petrolieres. Aquestes mesures inclouen a les grans transnacionals que operen al país i en la Faixa Petrolífera de l’Orinoco.

Els empresaris segueixen amb el seu pla conspiratiu, ja no tancant els seus negocis, si no incrementant els preus aterridorament. A això se suma el caos dels serveis públics i la volta novament de venda d’efectiu. La burocràcia, la corrupció i la ineficiència li fan el joc per a deteriorar encara més la vida del poble treballador. Mentre no es disciplini als patrons per a complir amb els acords signats amb el Govern, no es podran recuperar els salaris. Per aquest motiu, de no revertir aquesta política estarem facilitant el joc al pla colpista, i això és utilitzat per a soscavar el suport del poble treballador, dels quals vivim del salari, al govern, servint d’argument a les imperialistes i els seus lacais per a justificar la seva política.

En conseqüència, exigim mesures d’emergència ja

L’aplicació de l’article 114 de la CBV: “L’il·lícit econòmic, l’especulació, l’acaparament, la usura, la cartelizació i altres delictes connexos, seran penats severament d’acord amb la llei”. Aquesta llei contra la corrupció existeix i no sembla que s’estigui aplicant, és a dir, la ANC ha d’intervenir per a posar ordre en aquesta situació i eradicar la guerra de preus, castigant severament als responsables.

Controlar, amb les lleis a la mà i sota la vigilància, juntament amb els treballadors, milícia, el poder popular i els organismes de l’Estat, la supervisió de preus, la distribució i comercialització d’aliments per a garantir els preus acordats.

Una Llei Constituent d’Indexació del Salari Mínim integral adaptable o lligat al creixement dels nivells d’inflació. Unint els salaris al valor del petroli de mercat.

La imposició de les taules salarials pel Ministeri de Planificació posa en evidència que els desmilloraments unilaterals imposats a les convencions col·lectives són contràries a el que s’estableix en la Constitució i en la LOTTT, i contribueixen a polvoritzar el salari real, a més de la discrecionalitat per a aplicar els augments de salari mínim als treballadors. Exigim aplicació de l’augment de salari en totes les taules. Hi ha ministeris, governacions, alcaldies i institucions que no respecten aquesta orientació del president Nicolás Maduro

Exigim la publicació de l’augment de salari mínim nacional en la Gaseta Oficial. És l’instrument legal que té com a funció la publicació de lleis, reglaments, decrets i altres actes expedits pels poders públics de l’Estat, a fi que aquests siguin observats i aplicats degudament en els seus respectius àmbits de competència en el territori nacional.

Cridem a la creació dels comitès de defensa en cada lloc de treball per a garantir el servei de llum, aigua, telecomunicacions, petroli i la producció d’aliments, controlat juntament amb la milícia bolivariana.

Cridem a la Central Bolivariana Socialista de Treballadors i Treballadores de la Ciutat, el Camp i la Pesca (CBSTT-*CCP), sindicats independents, fronts sindicals, col·lectius, perquè junts amb els sindicats de base, assumeixin de manera autònoma una agenda d’accions enquadrades en la defensa de la sobirania, davant els atacs de l’imperialisme i el cop d’estat continuat i la mobilització permanent.

Subscriuen: Raúl Ordóñez, constituent, president de la Federació de Sindicats d’Empreses Hidràuliques de Veneçuela (Fedesiem Hidroven), CSBT; Sergio Castellanos, secretari general del Sindicat de Treballadors de l’Hospital Coromoto de l’estat de Zulia, membre de la Federació Regional de la CSBT de Zulia; José Quintero, secretari general del Sindicat d’Agents de Seguretat Bolivarians d’Occident (Sitraviboc); José Mendoza, advocat laboralista, president de la Fundació de l’Observatori Laboral i de drets humans Giuseppe Espina; Alberto Salcedo militant sindical; Octavio Ferrer secretari general del sindicat (Sinprotrans); Andrés Peláez secretari general del sindicat (Sintrahocumzulia) ; Joel Barrera sindicat (STHC); Mirla Castellà secretària general (Siproenf); Marconi Ocando secretari general (Simehocoma); Humberto González, secretari de Reclam de Fedesemhidroven Denis Ospino; Ramón Camejo; José Martínez; Lewis Herrera- Suntrabmercal Zulia; Wilfredo José Abreu Pérez, canalitzacions.

Caracas (Veneçuela), 28 de gener de 2019

Venezuela: ¡Ni golpismo, ni intervencionismo!

(Publicado en la Carta Semanal 714ver en catalán)

Publicamos en esta Carta Semanal la declaración que han difundido militantes de Venezuela en  respuesta a la situación de su país.

Nos parece particularmente deplorable la actitud del gobierno de Pedro Sánchez, que, cediendo a las exigencias del PP y Cuidadanos, ha dado a Nicolás Maduro un plazo perentorio de 8 días para convocar elecciones, con la amenaza de que, sin no lo hace, reconocerá al autoproclamado presidente golpista Guaidó. ¿Cómo es posible que Sánchez dé a un gobierno elegido democráticamente 8 días para someterse a lo que ha dictado Donald Trump?

Entendemos que en estos momentos es más importante que nunca la movilización de la clase trabajadora y de sus organizaciones en defensa del derecho del pueblo de Venezuela a decidir su propio destino sin injerencias externas.

Sigue leyendo

Gran Bretanya: L’atzucac parlamentari planteja el problema de l’acció dels treballadors

(Publicat a la Carta Setmanal 713veure en castellà)

La crisi a Gran Bretanya, després de la votació perduda en el Parlament sobre l’acord pactat amb la UE per portar a terme un BRÉXIT ordenat és l’expressió més clara de l’atzucac que representa per a tots els pobles i treballadors d’Europa la Unió Europea.

En efecte aquesta votació és una derrota històrica: 118 diputats conservadors han votat contra el pla de Bréxit elaborat pel Govern i la Unió Europea. Una derrota com no s’havia vist des de fa gairebé 100 anys.

És un altre cop majúscul a tot l’edifici de les institucions de la Unió Europea, que es va aixecar per a garantir la dominació del capital financer a Europa. Immediatament, Ángela Merkel va declarar: “Treballaré fins a la fi per a trobar una solució acordada, per a mantenir la millor relació possible (amb Londres)”. Per altra banda Macron, dins d’un pou de difícil sortida per la crisi de les armilles grogues, ha declarat sobre l’obertura de noves negociacions: “mirarem, tal vegada es pugui millorar un o dos punts, no crec que molt perquè hem anat fins al límit del que podíem acordar, i ara, per a tractar de resoldre un problema de política interna britànica, no deixarem de defensar els interessos dels europeus. […] Ho mirarem però jo vigilaré això, considero que és el mandat que he rebut i que ha estat ben defensat pel President del Consell Europeu, Donald Tusk, i pel nostre negociador, Michel Barnie”, en una paraula, que no cedeix en res però passa el cas a la Comissió i a Barnier, que és tant com una confessió d’impotència. Tony Blair, exprimer ministre i inspirador de la part més dretana del Partit Laborista, explica: “Un segon referèndum és l’única manera de tancar el debat”. Denunciant el referèndum de 2016 i l’atzucac actual, tots voldrien fer marxa enrere, fer com si res hagués ocorregut. Per a l’ala més propera a Blair del Partit Laborista, un segon referèndum o una “votació popular” és també la forma d’afeblir a Corbyn.

L’altra opció seria endarrerir la data oficial de sortida de la UE, fixada per al 29 de març, però això comportaria un retard de dos anys, la qual cosa apareixeria com una maniobra per a enterrar la votació de 2016. No obstant això, aquest termini permetria trobar un compromís en el Parlament britànic, que ningú creu possible d’aquí al 29 de març. May s’ha dirigit a tots els partits per a obrir una discussió, Corbyn s’ha  negat a participar. En efecte, la situació del Partit Laborista no és la mateixa des que Corbyn va ser triat, dues vegades seguides, per una àmplia majoria de la base del partit i dels sindicats i amb l’afluència massiva de nous afiliats. El Govern May, abans de la votació va intentar, ignorant en  Corbyn, arribar a un acord amb responsables sindicals i el grup de diputats blairistes (o sigui la dreta del Partit Laborista), arribar a un acord perquè votessin el document, justificant aquest suport com la única manera de defensar els drets dels treballadors. Aquest intent va fracassar, només dos diputats laboristes es van abstenir. Després Corbyn va presentar una simbòlica moció de desconfiança contra May que va ser rebutjada per la mínima.

Per als dirigents europeus un retard accentuaria una mica més la crisi de les institucions, quan falten pocs mesos per a les eleccions europees. Eleccions que tots voldrien veure com a mitjà per a dotar-se d’una nova legitimitat en els seus propis països, o almenys per a limitar els estralls.

La incapacitat del capital d’unificar el mercat europeu

L’entrebanc és total. Però la incapacitat de les institucions parlamentàries britàniques per a resoldre el Bréxit, així com l’atzucac en què es troba el parlamentarisme alemany, la monarquia espanyola o el bonapartisme francès expressen en el fons, més enllà de les formes institucionals, la crisi del capital financer, la crisi del sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció. La crisi de descomposició de la UE ha pres la forma aguda del Bréxit pel lloc que ocupa la Gran Bretanya com exprimera potència financera i colonial del món. El Bréxit ha estat per a algunes fraccions del capital britànic un intent de superar la seva pròpia decadència escapolint-se de les servituds de la UE. Servituds que només expressen el que Alemanya ha deixat molt enrere a la Gran Bretanya en la carrera entre imperialismes. El Bréxit expressa també, des del punt de vista del capital, la contradicció entre la unificació del mercat europeu i la dominació d’aquest mercat pel capital financer privat. Des de fa decennis, el mercat britànic s’ha bolcat als països de la UE, fins i tot tenim el cas de la City, que des dels anys 80 ha ocupat un lloc desmesurat en l’economia britànica. Com més es prolongui l’atzucac, més pren forma la perspectiva d’una sortida sense acord, la qual cosa terroritza a tothom. Això seria sinònim del restabliment d’aranzels en el comerç amb els països de la UE, la qual cosa afecta també a les empreses nord-americanes, australianes o japoneses implantades al Regne Unit, que per a elles és un pont cap al mercat europeu.

Aquest intent de superar la seva decadència es recolzava en particular en la relació privilegiada amb els Estats Units. Però quatre mesos després del referèndum, l’elecció de Trump va donar una gran accelerada a la crisi. La voluntat de Trump de qüestionar, fins i tot de manera provocadora, totes les relacions entre imperialismes establertes des de 1945 i reforçades des de 1991, per a imposar els interessos dels capitals nord-americans, el programa de “Amèrica el primer”, només podia dinamitar de cop les il·lusions del Regne Unit i aquest fet va quedar evidenciat des del primer moment

El que aquí es planteja és el problema de la unificació del mercat europeu per a respondre a les necessitats dels pobles europeus, tasca que el capital financer –dominat pel capital nord-americà, no pot realitzar.

La responsabilitat del Partit Laborista

Tot això agreuja les dissensions, vacil·lacions i fugides cap endavant en el si del Partit Conservador, i de forma diferent, en el Partit Laborista.

Malgrat la campanya de premsa que parla d’un afebliment de Corbyn, aquest per contra gaudeix d’un suport important, perquè manté, malgrat les pressions dels partidaris de les polítiques de Blair i dels conservadors, la línia adoptada pel congrés del partit: eleccions generals al més aviat possible, en les quals el Partit Laborista es compromet a respectar la votació de 2016 i a negociar un acord amb la UE que protegeixi els llocs de treball i permeti que el govern apliqui el seu programa favorable als serveis públics, els drets socials i la reindustrialització del país. Però els laboristes no podran fer fora del govern als conservadors i triar un govern laborista que respongui a les seves reivindicacions només amb mocions de censura. L’atzucac actual planteja la qüestió de quina ha de ser l’acció independent de la classe obrera, dels sindicats i de les instàncies del Partit Laborista per a organitzar una campanya de manifestacions de masses que obligui a May a dimitir. Fer fora als  conservadors per a establir un govern que respongui a les reivindicacions vitals, la classe obrera obriria la perspectiva de la unió dels pobles d’Europa.

No és una crisi britànica o només britànica, els imperialismes europeus viuen una situació creixent de marginalització en el mercat mundial, incapaços de competir i amenaçats de ser expulsats en sectors sencers, per exemple  l’amenaça de desmantellament del sector de l’automòbil. I la Unió Europea, lluny de ser una protecció per als interessos capitalistes, és cada vegada més un obstacle, incapaç si més no de coordinar polítiques comunes.

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i dels pobles, NO HI HA MARXA ENRERE SOBIRANISTA o sigui la volta a un bon capitalisme “nacional”.

El que planteja la crisi  de la UE i de tots els règims europeus és la necessitat de l’expropiació del capital i aplanar el camí als Estats Units Socialistes d’Europa, alliberats de tota explotació i opressió i de l’obstacle que signifiquen les fronteres nacionals.

Aquesta perspectiva només es possible per l’acció dels treballadors arrossegant a les seves organitzacions de tots els pobles d’Europa.

Gran Bretaña: El atolladero parlamentario plantea el problema de la acción de los trabajadores

(Publicado en la Carta Semanal 713ver en catalán)

La crisis en Gran Bretaña, tras la votación perdida en el Parlamento sobre el acuerdo pactado con la UE para realizar un BRÉXIT ordenado es la expresión más clara del callejón sin salida que representa para todos los pueblos y trabajadores de Europa la Unión Europea.

En efecto esa votación es una derrota histórica: 118 diputados conservadores han votado contra el plan de Bréxit elaborado por el Gobierno y la Unión Europea. Una derrota como no se había visto desde hace casi 100 años.

Sigue leyendo

El Gobierno de Pedro Sánchez y las exigencias de los trabajadores y los pueblos

(Publicado en la Carta Semanal 712ver en catalán)

El mensaje que la ex-consellera de la Generalitat de Catalunya y antigua responsable de UGT en Gerona, Dolors Bassa, ha difundido desde la prisión de Puig de les Basses, donde la tiene recluida el poder judicial franquista, pidiendo  a los republicanos catalanes que hagan lo posible por no “dejar caer” al Gobierno de Pedro Sánchez, porque “la alternativa a tumbar a este Gobierno es mucho peor” podría resumir lo que sienten muchos trabajadores y trabajadoras, tanto en Cataluña como a lo largo y ancho de todo el Estado. Porque Dolors Bassa no basa su carta en la defensa de lo que el gobierno haya hecho, sino de lo que podría venir si cae.

Sigue leyendo

El Govern de Pedro Sánchez i les exigències dels treballadors i els pobles

(Publicat a la Carta Setmanal 712veure en castellà)

El missatge que l’ex-consellera de la Generalitat de Catalunya i antiga responsable d’UGT a Girona, Dolors Bassa, ha difós des de la presó de Puig dels Basses, on la té reclosa el poder judicial franquista, demanant  als republicans catalans que facin el possible per no “deixar caure” al Govern de Pedro Sánchez, perquè “l’alternativa a tombar a aquest Govern és molt pitjor” podria resumir el que pensen molts treballadors i treballadores, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Perquè Dolors Bassa no basa la seva carta en la defensa del que el govern ha fet, sinó del que podria venir si aquest cau.

No hi ha dubte que la moció de censura que va tirar a Rajoy del govern va despertar moltes esperances en milions de persones, que esperaven del nou govern que derroqués l’obra funesta del govern de PP, que derogués les principals contrareformes, posés fi a les retallades en els drets i els serveis públics, donés satisfacció a les reivindicacions més urgents i busqués un sortida democràtica a les aspiracions del poble català.

Tímids passos endavant

Tampoc hi ha dubte que la immensa majoria de la població saluda les mesures adoptades en els últims dies, la pujada del salari mínim a 900 euros, que ha beneficiat a milió i mig de treballadors i, sobretot, treballadores, la pujada de les pensions, i especialment de les pensions mínimes i les pensions de viduïtat. El que, de nou, afecta especialment a les dones de la classe treballadora, la pujada de salaris dels empleats i empleades públics, etc.

Ara bé, molts es pregunten per què només aquests tímids passos endavant, per què, després de sis mesos de govern, el govern no ha pres altres mesures. Per què no s’han derogat les reformes laborals, la LOMCE, la Llei Mordassa, l’infame article 315.3 del Codi Penal, fins i tot la reforma de pensions de Rajoy (i la de 2011),etc. I també per què segueixen els republicans catalans a la presó, per què segueixen acusats de delictes falsos pels quals se’ls demanen 200 anys de presó. I per què continuen tancats tots els camins que podrien conduir a una solució política a la “qüestió catalana”.

D’alguna manera, Pedro Sánchez ha respost a aquests interrogants quan ha insistit, a propòsit de Catalunya, que tot ha de sotmetre’s al marc de la Constitució de la Monarquia.

Els límits del Règim

En efecte, les aspiracions dels treballadors i els pobles xoquen amb el rígid marc que el Govern Sánchez s’ha auto imposat, el del respecte de les regles del Capital Financer i, en particular, del Règim de la Monarquia, les seves institucions i les seves regles. Una gàbia en la qual també s’han tancat els dirigents d’Units Podem i de les principals organitzacions obreres.

Ho assenyalaven el dissabte passat els 85.000 manifestants que, a Bilbao i Baiona, en manifestacions que comptaven amb el suport de tots els sindicats, reclamaven un canvi de la política penitenciària. En el comunicat final d’aquestes marxes es deia que el govern “va semblar disposat a prendre algunes iniciatives de pacificació i convivència que van donar esperança a milers de persones”, però  “no fa sinó donar llargues, pujant el llistó d’exigències per al tancament del cicle de violències i repressió”.

Vegem, com a exemple, el Reglament de les Corts. Assentats en majoria en la Mesa del Congrés, PP i Ciutadans -que no tenen majoria en la Cambra- bloquegen la tramitació de la derogació de les principals lleis de Rajoy (LOMCE, Llei Mordassa, etc.) y del article 315.3. Es recolzen en el reglament del Congrés, que impedeix a la majoria de diputats que va donar suport a la moció de censura substituir a la Mesa per una altra i que els permet, prorrogant els tràmits i obrint una vegada i una altra nous terminis d’esmena, bloquejar qualsevol iniciativa parlamentària.

Amb aquest mecanisme de “filibusterisme” parlamentari, han aconseguit imposar al govern Sánchez un estretíssim límit de dèficit, molt per sota del qual la pròpia Comissió Europa havia acceptat, i condicionar, així, els propis Pressupostos de l’Estat, limitant els fons que tan desesperadament necessiten els serveis públics, escanyats per anys de “austeritat”. I el govern de Sánchez, en acceptar jugar amb aquestes regles tramposes, s’ha hagut d’empassar.

De la mateixa manera, la submissió a la Constitució de la Monarquia, que es basa en la “indisoluble unidad de la Nación Española, patria común i indivisible de tots los españoles”, el lliga de peus i mans per a fer qualsevol pas que respongui a les aspiracions del poble de Catalunya, on més de les tres quartes parts, incloent independentistes i no independentistes,  vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.

Per altres mesures, com la derogació completa de les reformes laborals, el govern addueix que no té majoria i que només podria derogar alguns aspectes. Fins i tot, els dirigents d’UGT i CCOO, accepten, encara que sigui a contracor, aquest argument i es limiten a reclamar que aquesta modificació parcial es faci al més aviat possible. Com si la mobilització dels pensionistes, que va imposar que deixés d’aplicar-se la reforma de pensions de Rajoy, i fins i tot, que el mateix govern Rajoy acabés per caure, no hagués demostrat que la “aritmètica parlamentària” pot ser doblegada per la pressió de les masses.

Sobreviurà el govern Sánchez?

L’elevadíssim percentatge d’abstenció obrera i popular en les eleccions andaluses, que va portar a l’expulsió del PSOE del govern andalús, mostra el cansament de la població treballadora amb els governs “d’esquerra” que se sotmeten a les institucions i les regles del Règim i apliquen retallades en serveis essencials “per imperatiu legal”, com va arribar a dir el Vicepresident de la Junta d’Andalusia i membre d’Esquerra Unida, Diego Valderas, quan era Vicepresident en l’anterior govern de Susana Díaz.

No desconeixem les pressions que l’aparell judicial i militar, i les altres institucions de l’Estat, exerceixen sobre el govern. Per exemple, el discurs de Felip VI el 3 d’octubre de 2017, marcant la línia sobre la qüestió catalana, imposa límits molt estrets referent a això. El poder judicial franquista, aplicant les instruccions del Borbó, ha decidit mantenir a la presó preventiva als republicans catalans i mantenir les acusacions més greus (alguna cosa que molts juristes han criticat obertament).Tampoc oblidem les pressions que exerceix la “cinquena columna” d’aquest mateix aparell de l’Estat que suposen els Page, Lambán, Susana, etc., des de dins del propi Partit Socialista. Però si el govern Sánchez continua defraudant les expectatives de la immensa majoria de la classe treballadora i dels pobles de tot l’Estat, no li valdran com a excusa les “circumstàncies” i les limitacions que li imposa el Règim, ni les pressions dels “barons”.

Cal recordar que aquests mateixos “barons” van imposar en el Comitè Federal del PSOE la destitució de Pedro Sánchez i la formació d’una gestora per a imposar al PSOE el suport al govern de Rajoy en bé de la “estabilitat del Règim”. Però la mobilització dels militants del PSOE va derrotar a Susana Díaz, candidata de l’aparell felipista, en les Primàries, i va retornar a Pedro Sánchez a la Secretaria General  obrint  la via a la moció de censura. Un fet que, com la mobilització dels pensionistes, demostra que existeix la possibilitat de  fer les coses d’una altra manera, recolzant-se en la base obrera del seu propi partit i en la classe treballadora i les seves organitzacions.

En última instància, el govern Sánchez pot continuar tancant-se a si mateix en el marc del respecte al Règim, construït per a impedir la satisfacció de les reivindicacions, o fer un pas endavant per a, recolzant-se en les masses, prendre mesures en favor de la immensa majoria, saltant-se els límits que imposa la Monarquia. Del que decideixi dependrà, en última instància, la seva supervivència.

Així doncs, la situació està marcada per un context del qual ni Sánchez ni ningú pot lliurar-se: el combat diari per cadascuna de les reivindicacions més immediates -fins i tot la reforma dels aspectes més nocius de la Reforma laboral de Rajoy, com demanen avui els dirigents sindicals- s’enfronta i enfrontarà a l’oposició feroç de les institucions del capital financer, tant les nacionals (Banc d’Espanya, CEOE…) com les internacionals (FMI,UE…) i per sobre de tot la Monarquia i les seves institucions. Per això, portar fins a la fi aquest combat exigeix relacionar aquestes reivindicacions amb la necessitat d’acabar amb el règim obrint la via a la República, a la Unió de Repúbliques lliures, és a dir, a la democràcia.

Dos governs en la cruïlla

(Publicat a la Carta Setmanal 711veure en castellà)

Des del punt de vista del moviment obrer, la greu situació actual planteja un previ ineludible en els termes democràtics més elementals: alliberament immediat dels presos polítics i cessament total de la persecució judicial. Cap matís és possible sobre aquest tema, perquè els drets no són divisibles i ningú pot posar en dubte que el mateix marc antidemocràtic que s’expressa contra la legítima reivindicació catalana a l’autodeterminació, aquest mateix marc està sent utilitzat contra els treballadors i les seves organitzacions (llei mordassa, article 315.3 del Codi Penal, etc.).

En plena ofensiva de l’aparell d’Estat contra qualsevol que suggereixi que la solució al “problema català” ha de ser política i no judicial, fins i tot contra els quals proposen un diàleg “en el marc de la llei”, el govern de Pedro Sánchez intenta fer equilibris i conciliar l’impossible: d’un costat, la resistència i la pressió de l’aparell d’Estat més vinculat al franquisme contrari a qualsevol cosa que no sigui una rendició incondicional, i de l’altre, les aspiracions dels treballadors i d’una àmplia majoria social a Catalunya que no accepta l’escarment com a solució política, ni el manteniment de l’actual statu quo.

La ràbia deslligada i el tuf “africanista” que desprenen els qui desitjarien arreglar el “problema català” per vies no polítiques, s’ha pogut veure aquests dies passats a Catalunya, amb motiu de la celebració a Barcelona del Consell de Ministres del dia 21. Una campanya deslligada des de diversos mitjans amb el PP i C’s al capdavant semblava encoratjar, o com menys desitjar, que hi hagués morts en la protesta anunciada per algunes entitats independentistes. En qualsevol cas, que hi hagués una algarada més o menys important per a continuar alimentant la campanya d’assetjament i enderrocament contra el govern de Pedro Sánchez, iniciada l’endemà de la moció de censura contra Rajoy.

No poden suportar que es reconegui en un paper que existeix un conflicte polític, ni que s’aposti per les vies de diàleg per molt tímides que aquestes siguin. Ni que es faci cap gest amb els presos als quals es pretén escarmentar. És tota una declaració d’intencions. No obstant això, el govern de Pedro Sánchez prefereix la política de draps calents, i opta per plegar-se davant els qui no volen cap solució democràtica, prefereixen l’enfrontament i fins i tot es permeten bloquejar des del Senat la iniciativa que permetria suavitzar la cotilla pressupostària imposada per Brussel·les i ampliar el sostre de despesa en 6.000 milions. Cap treballador pot entendre que els dirigents socialistes es limitin a lamentar-se, i no s’organitzi la resposta al bloqueig antidemocràtic imposat per una minoria al Senat i en la Mesa del Congrés, que no és revocable. El pròxim judici als republicans catalans serà una gran prova de l’insostenible d’aquesta política. En aquesta com en tantes altres qüestions d’ordre polític que afecten les llibertats, als drets socials, a les condicions de vida i treball de milions de treballadors, el govern de Pedro Sánchez ha de triar si s’alinea amb l’ordre constitucional monàrquic, que li condiciona i li empeny a competir electoralment en inferioritat de condicions –per la seva submissió– amb la dreta franquista o la que es disfressa de moderna, o per contra es recolza en la majoria social que a Catalunya i a Espanya vol una solució política, en els treballadors i en les seves organitzacions que esperen restablir drets i acabar amb les retallades.

Després del 21 de desembre

Però el govern Sánchez no és l’únic que es troba en una cruïlla. També ho està el govern presidit per Torra, atrapat en la lògica de la gestió autonòmica encara que la disfressi amb crides retòriques a resistir, mentre d’altra banda es mantenen les retallades i les mesures que ofeguen els serveis públics. Els funcionaris de la Generalitat, entre altres, saben perfectament en què consisteix aquest doble llenguatge.

Prenguem un exemple pràctic. En la recta final de 2018, el govern de la Generalitat pren una mesura a aplicar immediatament. Es tracta de l’abandó del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), que serà substituït per l’adhesió al Fons de Facilitat Financera (FFF), com a pas previ “per a finançar-se directament en els mercats”. La decisió anunciada per Pere Aragonès ha estat presentada com a símptoma de la salut financera de la Generalitat i com un pas endavant perquè Catalunya tingui més llibertat econòmica enfront de l’Estat. No obstant això, tant el FLA com el FFF són dues alternatives de finançament que l’Estat ofereix a les autonomies davant les dificultats d’accés als mercats financers. I per a acollir-se a ambdues cal complir amb l’objectiu del dèficit i el sostre de despesa.

Convé precisar en què consisteixen els programes que amaguen aquestes sigles FLA i FFF. El FLA, en vigor des del 14 de juliol de 2012, és “un mecanisme de suport a la liquiditat de les Comunitats Autònomes, de caràcter temporal i voluntari, que permeti atendre les necessitats financeres” (Art. 1, Reial decret llei 21/2012; última modificació 30/12/2014). Amb ell es “pretén incentivar la presa de decisions concordes amb el compliment dels objectius de consolidació fiscal i la implantació de mesures correctores en el menor termini possible”, amb “la possibilitat que el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques proposi la modificació del pla o que s’encomani a la Intervenció General de l’Administració de l’Estat l’exercici de missions de control en el cas que es detectin riscos d’incompliment o incompliment de les mesures del pla d’ajust” (concretada en l’article 7.3). A més, “s’exigeix la remissió d’un pla d’ajust el grau del qual d’execució haurà de reportar-se de manera periòdica” (mensualment, d’acord amb l’article 6.1).

La data és important, perquè a penes nou mesos abans s’havia modificat l’article 135 de la Constitució, per exigència del BCE al servei del capital financer: “Els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta”. Es constitucionalitzava així l’ajust permanent, lligant de peus i mans a les diferents administracions, tal com es verifica amb la creació del FLA.

Modifica substancialment la situació el FFF? Aquest fons entra en vigor el 27 de desembre de 2014 (RDL 17/2014), com un compartiment del Fons de Finançament a Comunitats Autònomes, concretament a les “que compleixin els objectius d’estabilitat pressupostària i de deute públic (…)” (art. 15). Aparentment es tracta per tant d’un “regal” als qui han fet els deures, al no requerir l’aprovació explícita d’un pla d’ajust. No obstant això, roman la coerció estatal al dictat de la UE: “En el cas de no tenir acordat amb el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques un pla d’ajust, a través de la seva Intervenció General o unitat equivalent, la Comunitat Autònoma haurà de remetre amb periodicitat trimestral la següent informació: a) Escenari economicofinancer per a l’exercici corrent i el següent, amb el detall de les mesures adoptades i previstes en matèria de despeses i ingressos, així com el seu calendari d’implantació i efectes; b) Informació en matèria de reordenació del sector públic autonòmic” (art. 19.2). Hi ha algun dubte sobre què significa aquí el terme “reordenació”? La remissió d’aquesta informació podria semblar un formalisme però és el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques qui accepta, o no, les mesures que pren cada comunitat. Dit d’una altra manera, la idea que aquest mecanisme permetrà una major sobirania! és completament il·lusòria: qualsevol aparença de més flexibilitat s’esvaeix amb la rendició de comptes, l’anomenat sostre de despesa no desapareix, sinó que continua sotmetent tot. Tots dos fons, basats en el 135, anul·len la més elemental autonomia, converteixen als governs regionals en delegacions d’Hisenda per a destruir drets i conquestes.

En aquest sentit és important comprendre el significat de la pretensió de la Generalitat d’endeutar-se en els mercats internacionals sense el suport d’un Estat, per més que de moment almenys no es tracti d’una possibilitat real. Tal accés suposaria el risc immediat que serien les agències de qualificació, autèntics garants del capital financer dominant, l’estatunidenc i, de fet, part d’ell, les que imposarien l’exigència de més ajust mitjançant el xantatge d’una mala qualificació, fins i tot igualant aquest hipotètic deute als bons-escombraries.

És molt eloqüent sobre aquest tema l’experiència eslovena a la qual s’al·ludeix d’una manera com poc irreflexiva, ja que la constitució d’un estat independent no només no va suposar un procés real de sobirania, sinó exactament el contrari: el terreny per al pillatge del país per les multinacionals, amb la destrucció de la seva base productiva, dels drets conquistats en el marc de la lluita de la classe treballadora iugoslava, en particular des de 1945.

El conseller d’Economia de la Generalitat pot presentar la decisió presa com vulgui, però la realitat és que per a fer possible aquest hipotètic avanç cap a un mínim d’autonomia financera, ha hagut d’ajustar la despesa –és a dir, mantenir les retallades– i dir-li als funcionaris que no cobraran de manera immediata les pagues extres del 2013 i 2014 que se’ls deu des de llavors, sinó en el termini de quatre anys. A més de mantenir la sanitat pública en un estat lamentable i la resta de serveis públics en greu deterioració. Per al conseller d’Economia, en això consisteix la sobirania?

Mantenir les retallades socials i salarials, res té a veure amb la llibertat i la sobirania a la qual aspiren milions de ciutadans a Catalunya. És sabut que Pere Aragonés, i amb ell altres membres del govern de la Generalitat, confonen deliberadament els interessos del capital financer amb el desig de bona part de la societat catalana d’aconseguir una solució democràtica i poder decidir el seu futur.

El govern de la Generalitat, els dirigents que diuen enfrontar-se a l’Estat, que advoquen per una solució republicana, també estan confrontats a una disjuntiva. Però per a poder triar en un sentit favorable a la majoria social, han de tenir clar que la llibertat dels pobles, els drets democràtics i socials que nega el règim monàrquic, són també incompatibles amb les institucions que representen al capital financer internacional, i amb les polítiques que anul·len tota expressió de democràcia i anul·len la sobirania real de tots els pobles.

La situació existent interpel·la a tot el moviment obrer. Les organitzacions que es reclamen dels treballadors no poden esperar a la catàstrofe que s’organitza entre Madrid i Barcelona. És indispensable l’organització d’un vast moviment popular per a posar en primer terme les exigències socials i democràtiques inajornables. Moviment que a partir d’aquestes exigències immediates obre camí a acabar amb el règim monàrquic valedor dels interessos del capital financer i enemic de les llibertats. És el camí a la República, República del poble, dels pobles, basada en particular en l’exercici del dret d’autodeterminació.

Avui el combat per la llibertat dels presos és un dels pilars fonamentals en aquesta obstinació.