Archivo de la categoría: Cartas-catalán

“La Verdad” núm. 111, a punt de ser distribuïda:La lluita contra la guerra és inseparable de la lluita contra la inflació i l’austeritat

Carta Setmanal 906 per descarregar en PDF

El número 111 de La Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, és a punt de sortir d’impremta. És una edició que té com a eix la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències. Perquè, com assenyala la declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional, que té el paper de notes editorials, “l’actual guerra d’Ucraïna ha esdevingut, de fet, una guerra mundial. Els pobles pateixen ja les seves conseqüències a tots els continents. En nom de l”economia de guerra’, tenim la inflació, la pujada de preus, la pauperització de centenars de milions d’éssers humans”.

Com assenyala aquesta declaració, es tracta d’una guerra en què “l’imperialisme fa servir mitjans il·limitats. El règim de Zelenski només se sosté gràcies a les desenes de milers de milions de dòlars i les armes de darrera generació enviades per Biden, sense límits, i per tots els governs europeus”. Un règim que dista molt de ser una democràcia (recomanem, sobre això, el que comentàvem en una carta setmanal recent sobre les mesures d’aquest govern contra els drets democràtics, la llibertat de partits i els drets de la població treballadora).

L’objectiu d’aquest número de La Verdad no és cap altre que dotar d’arguments a qui, a cada país, combat contra la guerra i les seves conseqüències, perquè “La lluita contra la guerra i el militarisme és indissociable de la lluita a cada país contra les mesures preses en nom de l”economia de guerra’ (inflació, alça de preus, etc.), i en primer lloc contra la carestia de la vida, per la congelació de preus, per l’augment general de salaris”.

Aquests dies els esdeveniments mostren la certesa de la declaració. Putin dicta la mobilització parcial, mesura sobretot interna, per aixafar la resistència del poble rus a la guerra. No és per casualitat que després d’una manifestació de mares a Grozni, capital de Txetxènia, Kadirov, dirigent d’aquesta república, va declarar que no aplicaria la mesura. Els països bàltics es plantegen negar l’entrada dels refugiats russos, que millor aliat per a Putin! Els discursos de Biden, i tots els governs a les seves ordres es resumeixen en un: “cal continuar la guerra per castigar el poble rus” -identificat Putin. El govern Sánchez anuncia les massives inversions en armament que s’inclouran en els pressupostos del 2023. La lluita contra la guerra, per acabar amb la OTAN i les seves bases, és més que mai inseparable de la lluita contra la inflación, l’austeritat, per les reivindicacions.

Capital i militarisme

Com va assenyalar el socialista francès Jean Jaurés, en vigílies de la I Guerra Mundial, “el capitalisme porta a la seva essència la guerra, com els núvols porten la tempesta”. Una afirmació que tot el que ha passat des de llavors no ha fet sinó confirmar una vegada i una altra.

La Verdad 111 desenvolupa la relació entre capital i militarisme en diversos articles. Com assenyala Xabier Arrizabalo a l’article “Capital i militarisme”, entre els diferents capitals “inevitablement, té lloc una pugna cada cop més aguda, lligada a l’estretor del mercat mundial. És la pugna competitiva, la cada cop més ferotge i destructiva competència que, concretada en la lluita pel mercat mundial, un dels principals factors directes de les guerres”. I, precisament, el capitalisme, que porta la guerra com el núvol porta la tempesta, “per això mateix, en la seva situació actual d’una mena de ‘crisi crònica’ d’acord amb el seu estadi imperialista, aquest tret de l’ADN capitalista que és el militarisme i per ende la guerra no pot sinó expressar-se de formes més i més agudes”.

Cal no oblidar “l’aportació que suposa el militarisme com a camp de valorització del capital. (…) El 2021, per primera vegada en la història, la despesa militar ha superat els dos bilions de dòlars (…) en un context econòmic presidit per la dislocació del mercat mundial, un impuls a la demanda d’aquesta magnitud suposa un regal per a capitals dedicats a la venda d’armes”.

La qüestió va més enllà. X. Arrizabalo explica com la guerra d’Ucraïna i l’expansió de l’OTAN serveixen per aprofundir la dominació de l’imperialisme USA, i posen de manifest “el lloc subordinat de la UE, que revela la seva veritable cara davant de tota il·lusió contrària. L’augment de la despesa militar obeeix directament a l’exigència nord-americana, igual que l’adopció de sancions contra Rússia que, a més de perjudicar el poble rus i no els oligarques, perjudica així mateix els pobles europeus, però també els capitals europeus a la seva pugna competitiva al mercat mundial”.

Bona part de La Verdad 111 està dedicada a una secció, titulada “Les indústries d’armament al món: cap a ‘una economia de guerra‘”, oberta per un article de David Gozlan, del mateix títol, al qual complementen amplis fragments d’un capítol de “l’acumulació del capital”, llibre escrit per Rosa Luxemburg el 1912. El capítol en qüestió es titulava: “El militarisme, camp d’acció del capital”. També inclou un article de Trotski, “Davant una nova guerra mundial, per quan la guerra?

A l’article Les indústries d’armament al món: cap a «una economia de guerra», David Gozlan analitza la importància creixent de la indústria d’armament dins de l’economia capitalista, i com aquesta expansió s’assenta en diversos sectors.

Així, explica com sectors creixents de la investigació es posen al servei de l’economia d’armaments: “Els centres de recerca estan sotmesos als imperatius militars i, per tant, a les ànsies de les empreses privades que lliuren el fruit de les seves investigacions a els exèrcits”.

També assenyala la permanència de la guerra: “Des del 1902, la guerra és present de manera permanent, i no hi ha hagut un any en què no hagi sotmès, matat, aixafat i destruït, fins a les recents guerres a Síria, Iemen, Mali i Ucraïna”. Com explica Lenin a L’imperialisme, fase superior del capitalisme, l’imperialisme és una època de guerres i revolucions. “La crisi econòmica del 1999, la del 2008 i l’11 de setembre del 2001 intensifiquen la freqüència de les guerres, refraccions de la guerra social contra la classe obrera. La guerra d’Ucraïna és un pas més”.

Gozlan explica el paper parasitari de la indústria d’armament i assenyala tant el predomini de les empreses dels EUA com la submissió dels països europeus i les seves pròpies indústries d’armament.

Ara bé, aquest pes econòmic té les seves conseqüències: “Invertir en la fabricació d’armes també significa utilitzar-les. França igual que els altres imperialismes recluta les joves generacions agitant la bandera del patriotisme, recolzant-se en la desqualificació que el mateix Estat ha organitzat, prometent salaris i viatges, camuflant l’objectiu de la formació militar i la seva finalitat: ferides, traumatismes i mort ”.

L’article té una conclusió: lluitar contra les guerres imperialistes és preparar la revolució.

En aquesta línia, l’article “Europa: reunits tots els ingredients per a un aixecament dels pobles”, que firmen Bruno Ricque i Angel Tubau explica les conseqüències de la guerra i de l’alineament incondicional dels governs europeus de tot signe amb els EUA i l’OTAN, per a la guerra d’Ucraïna, la guerra comercial amb la Xina i les sancions a Rússia. Com assenyala. “Tot sembla indicar que serà la indústria europea, copejada per la manca de subministraments energètics, i la forçada “transformació verda”, la que es reduirà encara més amb aquestes mesures”. Perquè aquesta submissió col·loca els governs europeus com a agents de l’ofensiva dels EUA contra els seus propis interessos.

Tot això porta a l’agreujament de la crisi política i al sorgiment de moviments de resistència i de noves formacions polítiques que s’afirmen sobre la crisi de les organitzacions tradicionals del moviment obrer, fenòmens que l’article analitza. Com conclou l’article: “Davant la crisi de col·lapse que castiga Europa, reagrupar-se al voltant de l’eix central d’acabar amb els governs nacionals i les seves polítiques que liquiden les conquestes socials i democràtiques, lluitar per la independència de les organitzacions davant de la Unió Sagrada. Per als militants de les seccions de la IV Internacional, la prioritat és inserir-se en aquests processos en marxa”.

Aquest número de la Verdad conté, a més, un article que analitza la situació dels EUA davant les eleccions “a mig mandat”, i la crisi política, i reprodueix un article de Trotski –de plena actualitat, encara que fos escrit a 1939 –sobre “la qüestió ucraïnesa”.

En conjunt, La Verdad 111 aporta molts elements per a la reflexió, reflexió que serveix per preparar l’acció. Animem els lectors d’aquesta Carta Setmanal a adquirir-ne l’exemplar, a llegir-lo, estudiar-lo, anotar-lo i discutir-lo amb nosaltres.

 

 

 

 

 

DIADA 2022: DESENES DE MILERS DE MANIFESTANTS BUSQUEN UNA SORTIDA POLÍTICA

Carta Setmanal 905 per descarregar en PDF

De la manifestació de la Diada d’aquest any, hi ha dos aspectes importants a assenyalar. El primer, que malgrat les disputes internes que enfronten, un dia sí i un altre també, els partits que componen el govern de la Generalitat, i malgrat també l’absència d’ERC (disconforme amb els objectius dels convocants, l’ANC, Òmnium i l’Assemblea de Municipis per la Independència, que d’altra banda, tampoc no estaven d’acord entre ells), la manifestació ha reunit milers de persones. Òbviament, moltíssimes menys que altres anys, però moltes més de les que alguns esperaven o desitjaven. Especialment, els que especulen amb les pujades i baixades del soufflé català. Dit d’una altra manera: les condicions perquè la manifestació fos un autèntic fracàs estaven donades, i no obstant això no ha passat. És un fet.

I el segon aspecte a destacar també és un fet inqüestionable: el desenvolupament de la manifestació ha posat en evidència el divorci existent entre les masses que seguien abans fidelment les indicacions dels partits i organitzacions partidàries de la independència, i les que han deixat de fer-ho , o fins i tot critiquen feroçment i s’enfronten al rumb seguit per la majoria d’aquelles. El divorci certament no és d’ara –ve com a mínim des del 2019–, però és ara quan s’ha visualitzat de manera claríssima, aconseguint cotes com mai no s’havien vist mai, els dies anteriors a la Diada ia la mateixa manifestació. Divorci que ha fet que milers de manifestants s’hagin girat en contra del govern d’ERC i Junts, en contra de l’independentisme “oficial” inclosa la CUP, amb insults i esbroncades als seus dirigents (des del mateix president de la Generalitat, fins al mateix Oriol Junqueras, que s’ha passat més de 3 anys i mig a la presó), i amb ultimàtums perquè el govern de la Generalitat recuperi la via unilateral o convoqueu eleccions. Tot plegat enmig de la indiferència de la immensa majoria dels treballadors catalans que no s’identifiquen amb els objectius de la convocatòria, perquè entre altres coses, com és tradicional, s’han fet al marge de les reivindicacions.

Des del punt de vista dels qui combatem pels drets dels treballadors i els pobles, no ens interessa tant les querelles que envolten les relacions dels diversos components de l’independentisme governamental, com el fet de constatar que, malgrat tot, i en contra els qui creuen que l’anomenat “problema català” ja està resolt per esgotament, són molts els catalans que no volen continuar vivint sota el règim de la Monarquia. I no ens referim només als que van assistir a la manifestació. També els que han deixat d’anar perquè han constatat que el que s’ha anomenat el “procés” està en una via morta. I que el que proposen els dirigents dels partits que es reclamen de la independència, en un cas difereix força del que van estar prometent no fa gaire, i en un altre, suposa si fa no fa, repetir experiències que han fracassat, per més que hagin despertat la il·lusió de moltíssima gent. És normal, per tant, que no desperti cap emoció les convocatòries, i menys si aquestes es fan enmig de les querelles.

Tot i això, l’aspiració del poble català a poder decidir lliurement el seu futur continua en bona mesura intacta. I pel que s’ha vist aquesta Diada aquesta aspiració no té una representació política. No en té ni per als independentistes, ni tampoc per als que sense ser-ho consideren que cal poder votar en un referèndum. Conduir aquesta majoria social pel camí de l’autonomisme -bé o ​​mal gestionat- o pel de la proclama buida de la unilateralitat, és conduir-lo a la frustració.

Els lectors de la Carta Setmanal coneixen el posicionament que els militants de la Quarta Internacional hem defensat des de l’inici de les Diades multitudinàries: partidaris incondicionals del dret d’autodeterminació, afirmem que aquest no és possible exercir-lo sota el règim actual. Que les aspiracions del poble català, i la de tots els pobles d’Espanya, no hi caben dins aquest règim, que per altra banda és irreformable. Per tant, la lluita per l’abolició de la Monarquia, la República del Poble i els Pobles, basada en la fraternitat i en la llibertat que garanteixi l’exercici d’aquest dret, és una prioritat que ha d’unir a tothom.

Com ha d’unir a tots la defensa incondicional dels militants represaliats i l’exigència que cessi la persecució judicial que pateix l’independentisme, igual que pateixen tots aquells que s’oposen al règim. Més que mai hi ha una exigència que uneix tothom: la derogació total de la llei Mordassa, sense més excuses.

És urgent recuperar les millors tradicions forjades en la lluita contra Franco. La lluita contra la Monarquia i la República, la lluita pels drets democràtics i socials, que són inseparables, requereix el combat unit de tots els treballadors i pobles de l’Estat espanyol, i en aquest combat estem compromesos. Ignorar que hi ha una aspiració comuna a tots els pobles d’Espanya a la llibertat ia la democràcia, que hi ha reivindicacions comunes per defensar, és tornar a portar les aspiracions del poble català a un atzucac. Per a la causa del poble català i de tots els pobles, no hi ha més aliats que els treballadors i els pobles.


Presentació Información Obrera nº 372

Aquest número se centra en tres aspectes de la nostra activitat:

-La preparació de la Trobada en Defensa de la Indústria (veure pàgina 3).

-L’impuls i la participació a la marxa a Madrid del 15-O en defensa dels salaris i de les pensions, per la seva revaloració segons l’IPC real (anual) i l’exigència al Govern que compleixi la Llei i faci l’auditoria pública als comptes de la Seguretat Social (veure portada i pàgina 9).

-Informar del desenvolupament de la Coordinadora Ampliada del CATP del 10 de setembre (vegeu pàgines centrals: 6 i 7, també la 5).

El conjunt del diari s’enquadra políticament en la crisi econòmica i la inflació (també producte de la guerra imperialista, però sobretot de la utilització que es fa d’aquest pretext per disparar encara més els preus) i el seu reflex a les institucions de l’Estat; les conseqüències per als treballadors i els obstacles que aixequen les direccions sindicals i polítiques a la mobilització. Tot i això, aquesta mateixa crisi fa difícil els consensos entre el PP i el PSOE (canvi de majoria al Tribunal Constitucional, renovació del poder judicial, acord sobre les mesures a prendre davant l’escalada imparable del cost de l’energia) i entre els dirigents sindicals i el Govern (Pacte de Rendes, nova «reforma» de les pensions), consensos necessaris per abordar la crisi des dels interessos de la burgesia i del capital.

Destaquem en aquest sentit l’editorial (a la portada) que dóna l’eix polític a Información Obrera. També les pàgines 2 i 4 contenen articles sobre la manca d’acord PP-PSOE per renovar les instàncies i mesures del Govern, suposadament per controlar la inflació, però que fan descarregar la crisi sobre els treballadors i els seus drets i condicions de vida.

Les pàgines internacionals (3 en aquesta ocasió) informen:

– De la resistència obrera a Europa (vegeu pàgina 11) a una situació molt semblant a la d’Espanya, en realitat pràcticament igual, ja que tots els governs i la UE s’alineen amb l’imperialisme nord-americà. UP

– De la situació a Amèrica Llatina (veure article sobre Xile a la pàgina 10).

– De la repressió a Palestina (pàgina 12).

També recomanem la lectura de la primera part de l’entrevista d’Informació Obrera a Joan Tardà sobre la llei de memòria democràtica; la segona part d’aquesta entrevista es publicarà al proper número d’Informació Obrera i en números següents seguirem el debat sobre aquesta llei i la seva utilització per a la continuïtat o no de la impunitat dels crims franquistes.

Finalment, cal ressaltar l’article «Les mobilitzacions del professorat a Catalunya forcen la contractació de 3.500 professors», que mostra els efectes diferits de les vagues del professorat a Catalunya.

 

 

El senyor Zelensky

Carta Setmanal 904 per descarregar en PDF

Volodimir Zelensky, president d’Ucraïna, apareix com l’heroi del moment. Durant mesos, el cap d’Estat ucraïnès ha estat als titulars, obrint notícies, inaugurant el Festival de Cinema de Cannes, arengant parlaments, felicitant i amonestant els seus col·legues al capdavant d’estats deu vegades més poderosos que ell. L’últim episodi ha estat la reunió que va mantenir- per videoconferència-amb mandataris de 60 països, que el van aplaudir i van animar a continuar la guerra “fins a la victòria final”, fins a l’expulsió de les tropes russes del Donbas i de Crimea. És a dir, acumulant nous patiments per als pobles rus i ucraïnès i per a tots els pobles d’Europa.

De les promeses… als fets

Aquest actor i productor de cinema i televisió va ser elegit president el 2019, amb el 73,2% dels vots prometent posar fi a la corrupció, portar Ucraïna pel camí del progrés i la civilització, i sobretot signar la pau amb els russoparlants del Donbas.

Però, tan aviat com va ser elegit, va trair totes les seves promeses, de manera que el seu índex de popularitat queia al 23% el gener del 2022.

El maig del 2019, per satisfer els seus patrocinadors oligarques, el nou president va llançar un programa massiu de privatització del sòl de quaranta milions d’hectàrees de bones terres agrícoles amb el pretext que la moratòria sobre la venda de terres hauria fet perdre milers de milions de dòlars per al PIB del país. Arran dels programes de “descomunització” i “derusificació”, va llançar una vasta operació de privatització d’actius estatals, austeritat fiscal, desregulació de les lleis laborals i desmantellament dels sindicats, cosa que va enfurir la majoria dels ucraïnesos que no havien entès el que el seu candidat volia dir amb “progrés”, “occidentalització” i “normalització” de l’economia ucraïnesa.

Quan es tracta de corrupció, l’historial no és millor. El 2015, The Guardian va estimar que Ucraïna era el país més corrupte d’Europa. El 2021, Transparència Internacional, una ONG occidental amb seu a Berlín, va classificar Ucraïna en el lloc 122 al món per corrupció, prop de l’odiada Rússia (136). No és brillant per a un país que passa per un rebuig de virtut davant dels bàrbars russos. La corrupció és a tot arreu, a ministeris, administracions, empreses públiques, parlament, policia i fins i tot al Tribunal Superior de Justícia Anticorrupció segons el Kyiv Post! No és estrany veure jutges conduint Porsches (En un país que el 2020 tenia un ingrés per càpita de $ 3726), observen els diaris.

Fets provats de corrupció

El principal patrocinador de Zelensky, Igor Kolomoisky, no és el menor d’aquests oligarques que es beneficien de la corrupció imperant: el 5 de març del 2021, Anthony Blinken, que probablement no podria fer res més, va anunciar que el Departament d’Estat dels Estats Units havia bloquejat els seus actius i li havia prohibit l’entrada als Estats Units a causa d’“una participació per un fet significatiu de corrupció”. És cert que Kolomoisky va ser acusat de malversar 5.500 milions de dòlars del Privatbank, de propietat estatal. Casualment, el bo d’Igor també era el major accionista del hòlding petrolier Burisma, que feia servir el fill de Joe Biden, Hunter, per una modesta compensació de 50.000 dòlars al mes, i que ara està sent investigat pel fiscal de Delaware (… ) alhora que adquiria tres apartaments no declarats a Londres per la suma de 7,5 milions de dòlars. La seva casa s’ha llogat per 50.000 euros al mes… a uns russos.

Aquest art de l’optimització fiscal i aquesta associació assídua amb oligarques que són, com a mínim polèmics, no argumenten a favor d’un compromís presidencial incondicional contra la corrupció.

Repressió

Zelensky no sembla un entusiasta de la llibertat de premsa. El febrer de 2021, va tancar tres canals de l’oposició considerats prorussos, NewsOne, Zik i 112 Ucraïna. El Departament d’Estat dóna la benvinguda a aquest atac a la llibertat de premsa en afirmar que els Estats Units recolzen els esforços ucraïnesos per contrarestar la influència maligna de Rússia.

Un decret presidencial obliga tots els canals a emetre una sola campanya, progovernamental per descomptat. Recentment, la caça de bruixes fins i tot s’ha estès al blocaire crític més popular del país, l’ucraïnès Navalny, Anatoliy Shariy, que va ser detingut el 4 de maig passat per les autoritats espanyoles a petició de la policia política ucraïnesa.

La purga va ser encara més dura per als partits polítics. Va delmar els principals oponents de Zelensky. A la primavera del 2021, la casa del principal, Medvedchuk, acusat de ser proper a Putin, va ser saquejada i el seu propietari posat sota arrest domiciliari. El 12 d’abril, el diputat va ser internat per la força en un lloc secret, visiblement drogat, privat de visites, abans de ser exhibit a la televisió i ofert a canvi de l’alliberament dels defensors d’Azovstal, desafiant tots els convenis de Ginebra (…).

El desembre passat, va ser Petro Poroixenko, el rival derrotat per Zelensky a les presidencials, i que pujava a les enquestes, que va ser acusat de traïció. El 20 de desembre del 2021, el lloc web oficial de SBU va declarar que era sospitós de cometre delictes de traïció i suport a activitats terroristes. L’expresident, que era un ferotge antirus, va ser acusat de “fer que Ucraïna depengui energèticament de Rússia i dels líders de les pseudo-repúbliques controlades per Rússia”.

El 3 de març, van ser els activistes de l’esquerra Lizvizia els que van patir una batuda per part de l’SBU i van ser empresonats per dotzenes. Després, el 19 de març, la repressió va colpejar tota l’esquerra ucraïnesa. Per decret, onze partits d’esquerra estan prohibits: el Partit per la Vida, l’Oposició d’Esquerra, el Partit Socialista Progressista d’Ucraïna, el Partit Socialista d’Ucraïna, la Unió de Forces d’Esquerra, els Socialistes, el Partit Sharyi, el nostre, el Bloc d’Oposició, el Bloc Volodymyr Saldo.

Una reforma laboral que arrasa els drets

Aquest any, Zelensky ha promulgat dues lleis que suposen una reforma laboral que arrasa els drets de la classe treballadora d’Ucraïna.

La llei 2136,”llei sobre relacions laborals en condicions de guerra”, presentada com una mesura d’excepció, elimina drets elementals dels treballadors ucraïnesos. Permet als patrons “suspendre el contracte de treball” al·legant motius de força major provocats per la guerra. Poden, sense acomiadar el treballador, deixar-lo sense salari i convocar-lo quan sigui necessari, també les allibera de pagar la feina ja realitzada, és a dir, que poden pagar quan ho desitgin. N’hi haurà prou que diguin que per fets de guerra no van poder pagar a temps.De la mateixa manera, habilita les empreses a suspendre els convenis col·lectius. També prohibeix les protestes de carrer dels sindicats.

La llei 5371 permet a les empreses de fins a 250 treballadors, establir contractes individuals que no respectin les condicions mínimes exigides per la llei, fins i tot les normes mínimes de l’Organització Internacional del Treball (OIT). En aquests casos, els empresaris tenen via lliure per negociar amb el treballador de manera individual els salaris, les hores de feina i les condicions del contracte. Afectaria, d’entrada al 70% dels treballadors, que laboren a petites i mitjanes empreses. Però els sindicats denuncien que les grans empreses podran subdividir-se en petites seus per acoblar-se a la norma i així eliminar els convenis col·lectius. També permet l’Estat confiscar les propietats i les seus dels sindicats.

Com assenyalen els mateixos autors del projecte, es tracta d’eliminar les conquestes socials guanyades sota l’URSS: Per a ells, les relacions laborals a Ucraïna “continuen estant regulades per l’antiquat Codi Laboral aprovat el 1971 i desenvolupat sota les condicions de l’economia de comando soviètica”.

Segons Nataliia Lomonosova, del thinktank ucraïnès Cedos, als cercles governamentals es parla que l’Estat ucraïnès “no es pot permetre l’assistència social, les prestacions laborals o la protecció dels drets laborals” a causa de la guerra.

Zelenski i el seu règim tenen característiques comunes amb Putin i el seu. La principal, el domini dels oligarques sortits de l’antic partit estalinista, que viuen del saqueig de la propietat del poble i busquen el seu lloc al mercat mundial. En cas de Zelenski, al servei directe de l’imperialisme i l’OTAN. I és al servei d’ells que liquida el seu país, privatitza les terres i intenta desmantellar totes les llibertats i els drets.

L’OTAN i la UE diuen que defensen Ucraïna perquè defensa “els nostres valors”. En efecte la política de Zelenski és l’expressió més acabada dels “valors” de la UE: domini absolut de les multinacionals, valors que tots els governs de la UE i l’OTAN intenten aplicar-hi.

A la guerra d’Ucraïna només hi ha un camp per defensar: el dels pobles rus, ucraïnès, i de tota Europa, que pateixen les conseqüències de la guerra.

Ni OTAN, ni Putin!

Aturem la política de guerra, ni un euro per a la guerra!

* Bona part de la informació utilitzada en aquesta Carta s’ha extret d’un article publicat per Guy Mettan, diputat democràtica-cristià suís i antic redactor en cap de la Tribune de Genève.

A la mort de Mikhaïl Gorbatxov

Carta Setmanal 903 per descarregar en PDF

Ha mort Mikhaïl Gorbatxov, que va ser l’últim dirigent de l’URSS i un dels protagonistes de la seva dissolució. Després de la seva mort, assistim a una paradoxa: Els mitjans de comunicació occidentals saluden gairebé unànimement la seva memòria, mentre que la immensa majoria de la població dels països que al seu dia van formar part de l’URSS que ell va dirigir mostra un clar rebuig cap a ell, la seva política i el balanç.

Elogis dels defensors del capital

No és casualitat. Pels mitjans al servei del capital, l’obra de Gorbatxov, que va portar a l’esclat i la destrucció del primer Estat obrer de la història, basat en l’expropiació del capital, mereix tot l’elogi. Ja ho va expressar de manera solemne una de les seves institucions més prestigioses, el Comitè del Nobel de la Pau, que li va atorgar aquest premi el 1990.

Pel New York Times, “els primers cinc anys de Gorbatxov al poder van ser marcats per èxits significatius i fins i tot extraordinaris”

El president dels EUA, Joe Biden, va reaccionar a la notícia de la seva mort amb grans elogis pel “coratge” i “la imaginació” que va demostrar durant el seu mandat i molts anys després. El president de França, Emmanuel Macron, expressava “els meus condols per la mort de Mikhaïl Gorbatxov, un home de pau quines eleccions van obrir un camí cap a la llibertat per als russos. El seu compromís amb la pau a Europa va canviar la nostra història comuna”. Pedro Sánchez ha destacat que va contribuir amb les seves decisions “de manera decisiva a acabar amb la Guerra Freda i fer d’Europa, i del món, un lloc amb més pau i llibertat”, mentre que Núñez Feijóo, ha dit que “la pau i la llibertat sempre estaran en deute”.

Tot i això, el govern de la Federació Russa ha decidit no organitzar un funeral d’Estat, atesa la controvèrsia que això podria originar, en un moment en què s’acumula el descontentament per la guerra.

Un home de la Nomenklatura

Gorbatxov va ser tota la seva vida un home de la Nomenklatura, la burocràcia que va usurpar el poder després de la mort de Lenin i que se n’aprofitava per poder obtenir enormes beneficis materials. Burocràcia l’ascens de la qual al poder va suposar la destrucció del partit bolxevic, que va dirigir la revolució d’octubre de 1917, i la liquidació física dels seus principals quadres.

El 1955, amb 22 anys, va iniciar la seva carrera en aquest aparell burocràtic. Entre 1955 i 1962, va ser primer secretari del comitè del Komsomol de Stávropol. El 1970, va ser ascendit a cap del departament del comitè territorial del PCUS de Stávropol. El 1966 va ascendir al càrrec de primer secretari del comitè del Partit d’aquesta localitat. El 1968, va ser elegit segon secretari del comitè territorial del PCUS i el 1970 va passar a ocupar la primera secretaria d’aquest comitè.

El 1971, va arribar al Comitè Central del PCUS. El 1978, el van elegir secretari d’Agricultura al Comitè Central del Partit Comunista. El 1980, es va incorporar al Politburó del Comitè Central, convertint-se en el seu membre més jove (als quaranta-nou anys). Feia 17 anys que era en aquest comitè central quan va ser nomenat màxim dirigent.

La seva política va portar a la desintegració de la URSS

El règim de l’URSS, dominada per la burocràcia, travessava una crisi profunda, que en última instància expressava la contradicció irresoluble entre el caràcter social de la propietat, que exigia una gestió democràtica de l’economia per part de la classe treballadora, i la usurpació del poder per part de la burocràcia parasitària. Una contradicció que, el 1938, expressava així Lev Trotski: “El pronòstic polític té un caràcter alternatiu: o la burocràcia es transforma cada cop més en òrgan de la burgesia mundial dins de l’Estat obrer, enderroca les noves formes de propietat i torna el país al capitalisme; o la classe obrera aixafa la burocràcia i obre el camí cap al socialisme”.

Quan Gorbatxov va assumir el càrrec de secretari general del PCUS i, per tant, principal representant de la burocràcia dominant, la crisi del sistema era imparable. La gota que va desbordar el got va ser la vaga general dels miners, iniciada ajuliol de 1989 pels de la regió del Donbass, i que es va estendre com la pólvora a través del Kuzbass siberià, la ciutat àrtica de Vorkuta, el Karagandy del Kazakhstan i tot el país. Una vaga que, en algunes de les seves reivindicacions, posava en qüestió el poder mateix de la burocràcia. La vaga adquireix a alguns llocs un caràcter insurreccional. Els comitès de vaga es van fer càrrec del funcionament de les ciutats. La venda de licors va ser prohibida i s’hi van establir organitzacions per mantenir l’ordre públic. En algunes ciutats, els caps de Policia van haver de retre comptes en reunions massives sobre ordre públic organitzades pels vaguistes.

Aterroritzada per la perspectiva de la mobilització obrera, la burocràcia, sota el comandament de Gorbatxov, es llença a un programa de reformes econòmiques i polítiques. Declararia més tard que s’havia vist obligat a aplicar polítiques “perilloses” per evitar que esclatés “una revolució més sagnant que la d’octubre”. Polítiques que van portar a la destrucció de la propietat col·lectiva i la desintegració de l’URSS.

En el terreny econòmic, es produeix l’apropiació de la propietat col·lectiva per part dels anomenats “oligarques”, que normalment eren els membres de la pròpia burocràcia que administraven el corresponent sector econòmic i que se n’apropien. Els antics dirigents del PCUS esdevenen governants dels nous estats sorgits de l’esclat de l’URSS.Boris Ieltsin, enterrador de l’URSS, era membre del Buró Polític del PC. Gaidar, organitzador de les privatitzacions, va ser durant anys cronista econòmic de Pravda. Kravchuck, que va separar Ucraïna de l’URSS, era el secretari d’Ideologia del PC d’Ucraïna. Schevarnazde, primer president de la Geòrgia burgesa, era membre del Buró Polític del PCUS.

Com assenyala Xabier Arrizabalo[1], “L’oligarquia russa s’insereix al mercat mundial a partir de la seva condició de propietària de les grans riqueses del país, que són especialment els recursos naturals després de la destrucció industrial patida des d’abans de 1991 i després (entre 1989 i 1996 el PIB per càpita va caure un 45%)”.

Hi ha qui pretén que Putin, valent-se de l’antic KGB i el monstruós aparell repressiu/administratiu, podria ser de tota manera el continuador de l’URSS. Però la realitat mostra el contrari, la seva funció com a saquejador i destructor de la propietat social, el seu paper al mercat mundial com a exportador de matèries primeres i la seva política militarista brutalment agressiva (com veiem en la invasió d’Ucraïna) per “defensar” el seu lloc al mercat mundial, mostra el seu caràcter estrictament reaccionari, per més que intenti fer-se costat de la defensa de les poblacions de parla russa. Putin, criat com Gorbatxov al si de la Nomenklatura, no és hereu de l’URSS, sinó de la burocràcia que la va destruir, i, en particular, del KGB que va aniquilar milers de revolucionaris bolxevics, la generació que va fer la revolució d’octubre. Recordem el discurs que justifica l’agressió a Ucraïna acusant els bolxevics d’haver creat artificialment aquest país. La política de Putin confirma el paper de la burocràcia estalinista com a agent de l’imperialisme a l’antic Estat obrer.

Conseqüències de la destrucció de la URSS

Aquest procés va suposar una formidable destrucció de forces productives, no conegut fins aleshores per la Humanitat fora de períodes de guerra. El PIB de Rússia va caure un 45%, els salaris es van reduir a la meitat, la pobresa va passar de 2,2 milions el 1987 a 72 milions el 1995, els serveis públics van ser destruïts. Un terç de la població va caure a la misèria per la privatització: el consum de carn va caure un 23%; el de llet, un 28%. L’esperança de vida, que era de 71 anys abans de la caiguda de l’URSS, va caure a 65 el 2007. La població va disminuir en 3 milions.

El balanç polític de Gorbatxov és la destrucció de l’URSS i la liquidació de la propietat col·lectiva i de les conquestes de la revolució d’octubre del 1917, substituïts pel poder dels oligarques mafiosos, avui sota el control del sector més dur de l’antiga burocràcia: el KGB. El seu balanç econòmic ha estat la misèria de la immensa majoria de la població, mentre un grup de multimilionaris mafiosos, sorgit d’aquesta burocràcia, ha amassat enormes fortunes.

Avui la població russa, especialment els treballadors, pateix les conseqüències de la guerra. La Duma va aprovar ràpidament lleis repressives per impedir les manifestacions contra la guerra.

Però tothom és conscient que el proletariat rus i les masses més àmplies, com van fer en el passat, tornaran a la resistència oberta i la mobilització. Rússia ha conegut les més grans evolucions en aquesta època des de 1905 i en particular el 1917.

Més tard o més d’hora, en un moviment que es nodrirà de les vagues que s’inicien a Europa des d’Alemanya, la Gran Bretanya o Grècia, el proletariat rus reprendrà el paper en la lluita d’emancipació contra la guerra, l’explotació i l’opressió.

 

 

 

[1] Capital i militarisme: la guerra contra el poble ucraïnès. Article que apareixerà a La Verdad nº 111

La classe treballadora i la joventut davant la tardor que ve

Carta Setmanal 902 per descarregar en PDF

Fa uns dies, 60 mandataris de diferents països mantenien una reunió, uns de manera presencial i altres per videoconferència, amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelensky, en què el van animar a continuar la guerra fins a la recuperació de tots els territoris ocupats per Rússia, incloent Crimea i tot el Donbàs. Una guerra que haurà de ser sagnant i perllongada, que els 60 dirigents es van comprometre a continuar alimentant-la amb subministrament de noves armes i per a la qual s’exigeixen nous sacrificis a la població treballadora, especialment a Europa. Un cop més, com el 1914, es conjuren per a una “guerra fins a la victòria total”. O, com el 1939-45, fins a la rendició incondicional de l’enemic.

Com a complement, tots els mitjans es fan ressò de les declaracions del president francès, Emmanuel Macron, que anunciava la “fi de l’abundància” i anunciava una era de “necessaris” sacrificis. Entre un 15 i un 20% dels francesos, segons diferents fonts, viuen en situació de pobresa, mentre molts altres lluiten per sobreviure, però tots, sens dubte, han pres nota de l’advertiment sobre els nous sacrificis.

Per a la tardor, molts economistes adverteixen del risc imminent d’una recessió a Alemanya, motivada pel col·lapse de la indústria derivat de la manca d’energia i de subministraments. Recessió que arrossegaria el conjunt de les economies europees, sotmeses, contra els seus propis interessos, a la guerra dels EUA contra Rússia, i a la guerra comercial contra la Xina.

La classe treballadora no es resigna

En aquest context general de crisi mundial, de dislocació del mercat mundial, la classe treballadora no es resigna a que li siguin arrabassats tots els seus drets, totes les seves conquestes socials. Ni amb excusa de la pandèmia ni amb la justificació de la guerra. Hem assistit a potents mobilitzacions des de la pròpia pandèmia.

Durant l’estiu, les mobilitzacions han continuat. Com les treballadores de l’Ajuda a Domicili de Cantàbria, en vaga indefinida pel seu conveni, i que han rebutjat a les seves assemblees la proposta de misèria de la Patronal, o els veïns dels barris de Sevilla, contra els talls de llum resultat de la falta d’inversions i de manteniment d’Endesa als barris de població treballadora.

Alhora, es produeixen potents mobilitzacions a Europa, amb els treballadors del Regne Unit al capdavant en allò que s’ha anomenat “l’estiu del descontentament”.

A l’altra banda de l’Atlàntic, assistim a una onada sense precedents d’organització de sindicats al sector privat als EUA, i veiem com la mobilització obrera i popular va preparar les condicions per a les victòries electorals de Boric a Xile i de Petro a Colòmbia.

En aquestes condicions, la classe treballadora i la joventut de l’estat espanyol es preparen per a una tardor de lluites.

La defensa del poder de compra de salaris i pensions

Davant la pujada desaforada dels preus de l’energia, els combustibles i els aliments, seguida per la pujada de la resta de béns i serveis (inflació de més del 10% motivada, com explica un estudi de CCOO, pels beneficis empresarials), treballadors en actiu i pensionistes es veuen obligats a lluitar per la recuperació del poder de compra dels seus salaris i pensions.

Mentrestant, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, amb la seva negativa a intervenir les companyies elèctriques i les petrolieres, i els preus dels béns de primera necessitat, llança un decret darrere un altre de mesures pal·liatives que no són altra cosa que draps calents incapaços de solucionar l’empobriment de la població treballadora, tant activa com a pensionista. Perquè està bé tenir trens gratuïts, però això està molt lluny de satisfer la necessitat: no perdre un 10% del poder de compra. I com pot el govern treure pit de la intenció de pujar el SMI un 4,5% per a una inflació del 10,5?

Mentrestant, intenta forçar els dirigents sindicals a un “pacte de rendes” que suposaria, una vegada més, que sigui la classe treballadora la que pagui les conseqüències de la crisi. I, fidel als seus compromisos amb l’OTAN, prepara un augment espectacular de la despesa militar, incloent-hi la despesa de 10.000 milions per comprar nous avions de combat als EUA.

Les organitzacions de pensionistes ja han fet un pas endavant en defensa del poder de compra de les pensions, amb la convocatòria d‟una mobilització estatal per al 15 d‟octubre, que va aconseguint adhesions de militants de tots els sectors, i que pot incorporar a sectors importants de la classe treballadora.

De moment els dirigents sindicals no passen d’una política de pressió a la patronal i al govern, amb la campanya “salari o conflicte”, per reivindicar acords en el diàleg social, per als que presenten propostes més que reduïdes d’increment salarial. Però molts posen en dubte que tinguin capacitat de contenir una classe treballadora que ja ha vist com en alguns sectors, com la dependència, s’han arrencat pujades del 6,5%, encara que la patronal es resisteixi amb dents i ungles a aplicar-les.

Molts sectors ja s’han llançat a la lluita, sense esperar l’anunciada i sempre ajornada mobilització dels sindicats, i molts altres esmolen les seves armes per fer-ho. Altres segueixen combatent per portar a les organitzacions sindicals a aquest combat.

Els treballadors de la indústria veuen els seus llocs de treball amenaçats per una nova onada de reestructuracions, necessària per a la transformació cap a l’anomenada “economia verda”, i per noves deslocalitzacions. El recent anunci de Ford que paralitzarà la projectada reorganització de la factoria de València per fer cotxes elèctrics, renunciant fins i tot a les subvencions compromeses, pot marcar la pauta.

Alhora, segueixen pendents exigències com la derogació de la Llei mordassa. Tantes vegades promesa i tantes vegades ajornada.

El dret a l’educació

Les retallades han deixat l’ensenyament públic exhaust. Recentment s’ha fet públic que a la comunitat de Madrid, més del 45% dels joves que van sol·licitar plaça per a FP de grau mitjà s’han quedat sense poder-hi accedir. En el cas de la FP superior, ha estat un 61% els que han quedat sense plaça. En altres comunitats la situació no és gaire diferent. Per tant, cal organitzar el combat por la dotació de tots els mitjans per a la FP pública, perquè cap jove que ho desitgi es quedi sense accedir-hi.

Nous atacs a l’ensenyament es preparen, com l’aprovació de la LOSU,una suposada nova llei universitària que preserva els atacs de la vigent LOU aznarista.

En tercer lloc, no és possible salvar l’ensenyament públic sense un pressupost suficient. Allò que exigeix ​​organitzar la lluita contra el desviament de fons públics a l’ensenyament privat, els fons públics per a l’ensenyament públic!

La necessitat dobrir una sortida política

Les potents mobilitzacions que ja comencen a desenvolupar-se a Europa, amb la Gran Bretanya al capdavant, on els sindicats dels sectors en lluita acaben de rebutjar un augment proposat del 7 per cent, planteja diverses qüestions:

-Tots els treballadors i els pobles d’Europa estan davant dels mateixos problemes. La política bel·licista dels governs busca utilitzar la guerra per destruir drets i empobrir la majoria. Es tracta d’un nou –i massiu– trasllat de rendes dels assalariats al capital.

Les úniques consignes que corresponen a les necessitats són les que defensen el poder adquisitiu real, és a dir, l’escala mòbil de salaris segons la inflació. Totes les propostes “intermèdies” només serveixen per justificar d’una manera o altra el Pacte de rendes.

Aquesta situació exigeix, posar en primer pla la independència dels sindicats en relació amb els governs, per “progressistes” que intentin aparèixer.

L’alineament de la pràctica totalitat de partits que es reclamen de la classe obrera amb la política de guerra, en nom de la suposada defensa de la democràcia i dels “valors europeus” (ben exemplaritzats a Ucraïna amb la prohibició de tots els partits, la reforma laboral i els decrets antiobrers de Zelenski) aprofundeix encara més l’evident manca de representació política fidel als interessos dels treballadors i dels pobles.

Com vam comprovar a la Trobada Europea contra l’OTAN, la guerra i l’explotació que va organitzar el CATP a Madrid el 25 de juny, a tots els països sorgeixen o s’han constituït grups, tendències, noves forces polítiques que volen reprendre la tradició del moviment obrer internacionalista contra la guerra.

Els militants que a Espanya lluitem en aquest sentit, estem implicats a teixir les aliances d’acció comuna i debat més àmplies i debat per ajudar la mobilització a cada país contra la política bel·licista dels governs.

I en aquesta via, crear les condicions per construir les representacions polítiques necessàries per al combat comú contra l’explotació i l’opressió a la perspectiva dels Estats Units Socialistes d’Europa.

 

Aniversaris de la Lliga dels Comunistes, la Internacional Comunista i l’assassinat de Trotski: ensenyaments per al moviment obrer avui

Carta Setmanal 901 per descarregar en PDF

Segons dades d’Oxfam,“573 persones es van convertir en milmilionàries durant la pandèmia, a raó d’un milmilionari nou cada 30 hores. A la banda oposada, aquest any [2022] s’espera que 263 milions de persones més es vegin sumides en la pobresa extrema, a un ritme d’un milió de persones cada 33 hores”[1]. No és resultat de la casualitat, sinó conseqüència natural del capitalisme, de la llei general de l’acumulació capitalista, identificada per Marx fa més de 150 anys: “l’acumulació de riquesa en un pol és alhora, doncs, acumulació de misèria, turments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral al pol oposat”[2]. El capitalisme no és reformable. Més enllà d’una manera o d’una altra d’intentar conduir-lo, la realitat revela que inevitablement els problemes s’agreugen cada dia, la pobresa amenaça amplis sectors de la població i es verifica cada cop més. Això passa a través de diferents mecanismes, com l’atac al salari indirecte que conformen els serveis públics o, especialment, la inflació, superior al 10% interanual, en què els pírrics augments en els salaris nominals consagren l’empobriment dels que vivim de vendre la nostra força de treball. Sigue leyendo

A l’aniversari de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki

Carta Setmanal 900 per descarregar en PDF

El 6 i el 9 d’agost de 1945, respectivament, el president Truman dels Estats Units ordenava bombardejar les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki al Japó iniciant així l’ús d’armes atòmiques per a laguerra i la seva proliferació fins arribar al dia d’avui. No és casualitat que hagi estat els EUA i no el mateix Japó, o Alemanya, o Anglaterra els que hagin iniciat aquesta esgarrifosa carrera, obeeix al lloc predominant que aquests ocupaven ja al sinistre rànquing de països imperialistes i que amb la II Guerra Mundial queda definitivament ordenat.

S’ha escrit molt sobre les morts i la destrucció que aquestes bombes van provocar en si mateixes, però poc sobre els veritables motius per al seu ús, quan el mateix president Truman ho deixa clar al seu comunicat, 16 hores després de l’atac:

“Els japonesos van començar la guerra des de l’aire a Pearl Harbor. Ara els hem tornat el cop multiplicat. Amb aquesta bomba hem afegit un nou i revolucionari increment en destrucció per tal d’augmentar el poder creixent de les nostres forces armades. En la forma actual, aquestes bombes s’estan produint. Fins i tot n’estan en desenvolupament altres de més potents. […] Ara estem preparats per arrasar més ràpida i completament tota la força productiva japonesa que es trobi a qualsevol ciutat. Destruirem els seus molls, les seves fàbriques i les seves comunicacions. No ens enganyem, destruirem completament el poder del Japó per fer la guerra. […] El 26 de juliol vam publicar a Potsdam un ultimàtum per evitar la destrucció total del poble japonès. Els seus dirigents van rebutjar l’ultimàtum immediatament.

A sang i foc, utilitzant l’última tecnologia, avançant molts quilòmetres a la barbàrie de què Rosa de Luxemburg ens parlava, l’estat imperialista predominant s’imposava sobre els seus competidors, cosa que no havia pogut fer totalment a la I Guerra Mundial.

La carrera armamentista que converteix les forces productives en destructives, la destrucció de la força de treball humana massivament si els és útil per als seus interessos pren impuls.

Proliferació nuclear

Avui dia, amb tota la cautela que el secretisme dels estats obliga, podem dir que el poder nuclear acumulat per molts països permet destruir el planeta en conjunt i que és en el desenvolupament militar en què més mitjans s’utilitzen, malgrat que és evident que l’energia atòmica podia ser un element de desenvolupament extraordinari de béns per a humanitat. Evidentment, en un sistema en què la propietat privada dels grans mitjans de producció i canvi fos abolida.

Els països que tenen armes nuclears són Rússia, Estats Units, Xina, Gran Bretanya, França, Índia, Israel, Pakistan i Corea del Nord. Sud-àfrica i Ucraïna les van tenir, però se n’han desfet.

En l’afany que la humanitat accepti les guerres imperialistes com una cosa inevitable i fins i tot que milions de persones sobretot joves hi participin com a soldats els capitalistes han d’amagar els interessos particulars que els porten a organitzar-les i per això han establert la pretesa existència d’ imperialismes bons que defensen la democràcia i el progrés i d’altres molt dolents als quals els treballadors, la majoria de la població hem de combatre donant fins i tot la nostra vida, una vida d’explotació i opressió que només matisos separen al Japó o als Estats Units.

Bombardeigs convencionals igualment letals

Per mantenir aquest engany és imprescindible amagar la realitat de la destrucció que des de molt abans les guerres imperialistes han causat la població, sigui on estigui situada. Vegem-ne alguns exemples:

Bombardeig de Tòquio.

Va ser bombardejada en diverses ocasions, però a partir de gener de 1945, el XXI Comandament de Bombardeig va ser assumit pel general Curtis LeMay, que va decidir passar a bombardejos nocturns des de baixa altura amb bombes incendiàries de napalm amb l’objectiu d’arrasar les ciutats japoneses les cases de les quals estaven construïdes majoritàriament amb fusta. Hi va haver diversos bombardejos. El major va ser dut a terme la nit del 9 al 10 de març de 1945, quan 279 bombarders B-29 van enlairar-se van llançar 1700 tones de bombes incendiàries de napalm M69 sobre la ciutat, desfermant un incendi de tal magnitud que en el seu epicentre es van arribar a assolir els 980 ° C. L’atac va destruir 41 km² (aproximadament la quarta part de la ciutat) i es calcula que unes 100 000 persones van morir com a conseqüència

Pel que fa als bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki, l’almirall William D. Leahy, cap de gabinet del president Truman, declarava el 1950 que “la utilització de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki no va aportar cap suport material a la nostra guerra contra el Japó . Els japonesos ja estaven vençuts i disposats a rendir-se, a causa de l’eficaç bloqueig marítim i dels bombardejos amb armes convencionals”.

Per part seva, l’almirall Chester W. Nimitz, comandant en cap de la flota del Pacífic, va reconèixer que “de fet, els japonesos ja havien demanat iniciar converses de pau. La bomba atòmica no ha tingut cap paper decisiu, des d’un punt de vista purament militar, a la derrota del Japó”.

Per la seva banda, el trotskista nord-americà Jemes P. Canon, dirigent del SWP, declarava que “vet aquí el que l’imperialisme americà aporta a la civilització a l’Orient. Quina atrocitat inexpressable! Quina vergonya ha caigut sobre Amèrica, l’Amèrica que, en altres temps, edifiqués al port de Nova York l’estàtua de la Llibertat il·luminant el món!”

Bombardeig de Dresden.

L’informe que la RAF va distribuir als seus pilots la nit de l’atac deia el següent:

“Dresde, la setena ciutat més gran d’Alemanya i no gaire menor que Manchester, és també l’àrea urbanitzada sense bombardejar més extensa que té l’enemic. En ple hivern, amb refugiats desplaçant-se en massa cap a l’oest i tropes que necessiten descans, les teulades escassegen, no només per acollir treballadors, refugiats i tropes per igual, sinó per albergar els serveis administratius que s’han desplaçat des d’altres zones. Antany famosa per les seves porcellanes, Dresden s’ha convertit en una ciutat industrial d’importància prioritària. […] Les intencions de l’atac són colpejar a l’enemic on més ho senti, a la rereguarda d’un front a punt d’ensorrar-se […] i ensenyar als russos quan arribin del que és capaç el Comandament de Bombarders de la RAF”

Sir Arthur Harris, més conegut com a bombarder Harris, comandant en cap del Comandament de Bombarders de la RAF, va declarar el següent: “Dresden? Ja no existeix aquest lloc”

Bombardeig d’Hamburg.

Diferents interessos no permeten saber amb certesa el nombre de víctimes exacte que van des de 35.000 a 50.000, però com a mostra de la línia de continuïtat dels bombardejos massius, historiadors i experts militars diversos expliquen les tècniques emprades en el bombardeig d’Hamburg:

“Durant els bombardejos es van fer servir tant bombes explosives com incendiàries. Les primeres destrossaven les teulades dels edificis, de manera que el fòsfor de les segones caigués directament a l’interior dels habitatges i als buits de les escales. Aquests, gairebé íntegrament de fusta, propagaven el foc cap a l’interior de les plantes subterrànies, de manera que les cases cremaven completament fins als fonaments. (…) Tot i això, Arthur Harris declarava que “tot i que ha succeït a Hamburg, el bombardeig ha demostrat ser un mètode relativament humà”.

Bombardeigs de Londres i altres ciutats de Gran Bretanya.

La majoria de les xifres aportades per fonts diverses donen com a resultat que, des de l’agost al novembre del 1940, els alemanys havien llançat més de 13.000 tones d’alt explosiu i més d’un milió de bombes incendiàries sobre ciutats angleses. Algunes, com Coventry, van patir una important destrucció.

Després d’acabar la guerra, cap dignatari nazi no va ser jutjat per crims de guerra pel bombardeig indiscriminat de la població civil. La raó és clara: si s’haguessin considerat aquests bombardejos crims de guerra caldrà haver jutjat també Harris, Le May, Churchill i Truman.

 Bombardeigs sistemàtics com a estratègia davant de la revolució

Al final de la II Guerra Mundial als imperialistes vencedors no se’ls escapa la possibilitat que es produeixin situacions d’extraordinària conflictivitat social i fins i tot aixecaments revolucionaris per les condicions materials sinó pels plans de reconstrucció que ells mateixos hauran de posar en marxa, i que hi ha centenars de milers de treballadors i joves que tenen les armes a les mans, que han lluitat bé com a soldats o a les organitzacions de la resistència als diversos països i especialment Alemanya. Bombardejar fins als fonaments aquestes ciutats permetia sotmetre, terroritzar aquestes poblacions ensenyant-los qui manava ara després dels nazis.

Després de la II Guerra Mundial, els bombardejos massius es converteixen en una doctrina estratègica. Podem citar de nou el general Curtis LeMay, responsable de l’Strategic Air Command de l’exèrcit americà, quan declarava a propòsit de Vietnam que aixafava sota les bombes els anys 1960: “La meva solució al problema és a dir francament als comunistes nord-vietnamites que siguin prudents i aturin les seves agressions, perquè en cas contrari els bombardejarem prou com per enviar-los a l’Edat de Pedra. I ho farem amb les nostres forces aèries i navals, no amb les nostres tropes de terra”.

Durant la primera guerra del golf, el 1991, la aviació de la coalició liderada pels EUA va fer més de 100.000 sortides, llançant 88.500 tones de bombes. A la invasió de l’Afganistan, decenes de milers de bombes, amb un pes aproximat de 14.000 tones, es van llançar sobre aquest país només en els tres primers mesos, a partir de l’octubre del 2001.

Com assenyalava James P. Canon, Secretari Nacional del Partit Socialista dels Treballadors – Socialist Workers Party dels EUA al 5è Aniversari de l’assassinat de León Trotsky, després de les bombes atòmiques llançades sobre el Japó, “no hauríem de parar a aquests bojos i retirar el poder de les seves mans?”

La lluita contra la guerra és pel futur de la Humanitat

No hi ha cap raó que indiqui que la guerra d’Ucraïna és per alliberar un país oprimit per l’ós rus quan Zelensky representa un altre sector d’oligarques competidors dels quals representa Putin que té com a única diferència que s’ha posat sota la protecció de l’OTAN.

Ni volem ni podem pagar les guerres perquè això seria el mateix que renunciar a qualsevol futur per a la Humanitat.

Seguim l’estela de la Conferència contra la Guerra i l’OTAN reunida el 25 de juny a Madrid:

(…) És hora de posar fi a un sistema capitalista que, a través de la guerra, i amb el guany com a regla única, destrueix tot, vides, ciutats, civilització i medi ambient.

  • Cessament immediat de les hostilitats militars. Correspon al poble ucraïnès decidir-ne el destí.
  • Que Rússia es retiri d’Ucraïna, que l’OTAN i la UE deixin d’intervenir i expandir-se a Ucraïna ia qualsevol altre país. Estem amb aquells que s’estan mobilitzant contra l’entrada del país a l’OTAN. Lluitem contra les aliances militars (OTAN, AUKUS…).
  • Cap subministrament d’armament, ja que participa de l’escalada bèl·lica.
  • Lluitem per la cancel·lació dels pressupostos militars. Dedicar els milers de milions a la sanitat, l’educació, els aturats, les necessitats socials i no a les armes.

La mobilització de milions de persones contra els governs, la UE i l’OTAN és l’únic camí per aturar les guerres del capital.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Proliferació dels incendis: Quines són les causes?

Carta Setmanal 899 per descarregar en PDF

Aquest estiu, de nou, milers d’hectàrees s’estan cremant. En aquest moment són 228.000 hectàrees, la major xifra en 20 anys (ja se supera el total d’hectàrees cremades en 2012, fins ara el pitjor any).

Les polítiques de medi ambient i el control d’incendis estan, a l’Espanya de les autonomies, transferides, en la seva majoria, als governs autonòmics (el govern central ha renunciat a fer qualsevol acció de coordinació global). I aquests es mostren impotents per a fer front a aquesta situació, per la qual cosa es llancen a una “guerra” entre els polítics que viuen de les institucions, i que tracten de fer-nos creure que ells no tenen cap responsabilitat en aquests incendis. En aquest sentit, podem sentir que és culpa de l’escalfament global, dels ecologistes, de l’altre govern….

Escalfament global i més

No es pot negar l’escalfament global (encara que sí que hi ha els qui discuteixen de manera raonable quines són les seves causes), però el fet és que milions d’hectàrees de boscos estan abandonades. Sense cap mena de neteja ni manteniment, convertint-les en fàcil pastura de les flames. Com assenyala un comunicat d’UGT, “el canvi climàtic provoca fenòmens extrems com les onades de calor que venim sofrint, però les onades de calor no prenen les muntanyes, encara que si que influeixen, d’una manera molt clara, en què cremin. Les nostres muntanyes estan sotmeses a un estrès hídric molt gran, que els fa més inflamables, la qual cosa, sumat a l’abandó del món rural, a l’abandó del camp fa que estiguin plens de combustible vegetal, llest per a cremar”.

Fer culpable a l’escalfament global té un avantatge per als qui el fan. Permet diluir la responsabilitat i, a més, permet fer campanya en favor dels “necessaris sacrificis” que la població ha d’assumir. Sacrificis com el tancament de les mines, la reconversió de les indústries a la “economia verda”, amb pèrdua de milers de llocs de treball, o fins i tot les propostes ultra reaccionàries de “decreixement” -per més que les presentin com el súmmum del progressisme-, segons les quals la població treballadora ha d’acceptar la idea de viure pitjor “per a salvar el planeta”. I, a més, permet evitar posar l’accent sobre la responsabilitat dels governs autonòmics, que a l’Espanya de les 17 autonomies de taifes tenen les competències de medi ambient.

El que cap govern autonòmic pot negar és la mala situació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis. Els mitjans de comunicació han posat de manifest la falta de bombers forestals (fins i tot hi ha parcs naturals en què la majoria dels bombers són voluntaris), la precarietat extrema de les seves plantilles, les males condicions de treball, el menyspreu dels governs autonòmics cap a aquest col·lectiu de treballadors. Els contracten uns mesos a l’estiu (sovint com a fixos discontinus el que engreixa les falses xifres de contractes indefinits, que s’atribueixen a l’última reforma laboral), cobren una mica més de 1.000 euros any mes per un treball duríssim amb jornades extenuants, i, com ha succeït en Castella i Lleó, reben com a menjar quan estan apagant incendis uns entrepans irrisoris. Han hagut de ser els veïns i algunes ONGs els qui es preocupin de proporcionar-los un menjar decent. En el comunicat que abans citem, UGT exigeix, justament, “reforçar els operatius d’extinció, dotant a aquests professionals, d’un marc regulador que els dignifiqui. És fonamental que aquests professionals tinguin contractes estables i condicions de treball dignes i segures. Els treballs d’extinció d’incendis generen nombrosos riscos per a la seguretat i salut dels equips d’extinció, precisament avui es compleixen 17 anys de l’incendi de Guadalajara en el qual van morir 9 bombers forestals i 2 agents mediambientals”.

Tot això sense oblidar el que reclama el col·lectiu de bombers forestals, a part del tema de millores laborals, és que com a societat fem el treball previ que no depèn d’ells i on l’última tasca a realitzar sigui apagar el foc.

La destrucció programada del medi rural i de la producció agrícola

Cal tenir en compte que, en bona part, les muntanyes han deixat de subministrar matèries primeres estratègiques i per tant en una economia capitalista són espais marginals. Bona part dels boscos actuals són el resultat de la seva sobreexplotació fins a mitjan s. XX. En l’Estat espanyol, fins als anys 50-60, el combustible per a cuinar (en les cuines econòmiques), en la indústria de la ceràmica, les fleques etc., era la biomassa de la muntanya. Ara s’han convertit en espais “econòmicament inútils”, i, per tant, abandonats.

Alguns -molt pocs- han explicat una altra de les causes de l’extensió incontrolada dels incendis: estan abandonades milions d’hectàrees de terres que abans van ser conreades, i que quan ho estaven imposaven una solució de continuïtat entre les zones de bosc i matoll, limitant l’extensió dels incendis. Segons el Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA), la superfície sense aprofitament s’eleva a prop de 2,23 milions d’hectàrees, la qual cosa representa un 7,4% de la superfície total. Inclou terres de cultiu, plantacions de fruiteres i zones de pastura.

D’aquesta superfície total sense aprofitament, prop del 48% del total, amb gairebé 1,1 milions d’hectàrees, corresponen a superfície de terres de cultiu, un altre 43,2% i 963.001 ha són superfície de cultius permanents, i el 9,1% restant i 202.651 ha pastures permanents.

Dins de la superfície sense aprofitament en els cultius permanents, més de la meitat són fruiteres; un altre 26,5% són d’olivar; un 13,2% són de vinya, i el 5,8% restant són de cítrics.

Al mateix temps, el medi rural perd contínuament població. Espanya està al capdavant en despoblació del medi rural a Europa. De ser un dels països amb major percentatge de població rural a la seva entrada a la UE, actualment només Bèlgica i Holanda mantenen un percentatge menor.

El medi rural espanyol va camí de la marginalitat i la despoblació. Així, només el 19,68% de la població espanyola l’any 2018 viu en el medi rural. La despoblació es va iniciar en els anys 60, amb la industrialització i emigració a les ciutats, però no ha parat des de l’entrada en la UE. Ens van dir que anava a suposar un mannà per a l’agricultura espanyola, però a finals dels vuitanta Espanya comptava amb prop d’un 10% de població activa agrària, i avui menys d’un 6%. En 1980 vivien en el medi rural 2.317.500 persones. En 2002 només vivien en el camp 1.114.700. I les taxes d’atur entre aquesta població van passar en aquests anys del 4,9 al 15,1%.

Les muntanyes han deixat de subministrar matèries primeres estratègiques i per tant en una economia capitalista són espais marginals. Bona part dels boscos actuals són el resultat de la seva sobreexplotació fins a mitjan s. XX. En l’estat espanyol fins als anys 50-60, el combustible per a cuinar (en les cuines econòmiques), en la indústria de la ceràmica, les fleques etc., era la biomassa de la muntanya. Avui, al no ser econòmicament rendibles, se’ls condemna a l’abandó.  ESTÁ REPETIDO

Aquesta desertització productiva i poblacional del camp espanyol, que el converteix en pastura dels incendis, té un responsable que tots els polítics es cuiden molt de citar: la Unió Europea i la seva Política Agrària Comuna (PAC). La PAC ha incentivat l’abandó de terres de cultiu, ha imposat contingents de producció que fan que Espanya sigui deficitària en productes com la llet i els cereals (Espanya haurà d’importar aquest any més de la meitat dels quals consumeix). En benefici de les multinacionals americanes dels aliments (que, segons algunes notícies, han comprat recentment milions d’hectàrees de cultiu a Ucraïna). La PAC és responsable de bona part de la despoblació i abandó del medi rural. I, per tant, de l’extensió dels incendis. La Unió Europea no té una política forestal comuna. Es tracta d’una qüestió que ni tan sols s’esmenta en els seus tractats.

Les empreses de distribució, que controlen els preus dels productes agrícola i imposen als agricultors i ramaders preus que no compensen les despeses i els esforços de produir (mentre especulen amb els preus de venda al consumidor, provocant la pujada de l’IPC dels aliments), són també responsables de l’abandó de la producció agrària. No n’hi ha prou amb fer votar lleis que suposadament impedeixin la venda a pèrdues. L’única sortida és la nacionalització de les empreses distribuïdores, crear empreses estatals de distribució d’aliments que aconsegueixin preus justos per als productors i els consumidors.

L’abandó dels cultius ha portat a un enorme augment de les zones de matoll i de boscos. Segons dades del Banc Mundial, Espanya ha guanyat un 33,6% per cent de superfície forestal des de 1990. Concretament ha passat d’un 27,65% de territori natural cobert per bosc en 1990 a un 36,9% en 2016. Europa té més massa forestal de la que tenia fa segles. Per exemple, a França ha passat, des de 1980 a l’actualitat, d’un 25,9% del total del territori a un 31%.

D’aquesta manera, el que passa a Espanya es repeteix a la Unió Europea. Segons les dades de Copernicus (programa de la UE per al control de medi ambient), la superfície abrasada es multiplica per tres respecte a la mitjana dels últims 15 anys per aquestes dates.

Mantenir i recuperar la producció agrària i industrial

Enfront de la dictadura de les multinacionals agràries, imposada per mitjà de la PAC, i a les amenaces de destrucció de la indústria, escudant-se en la “economia verda”, defensar l’ocupació i el futur de la classe treballadora exigeix mantenir i recuperar la producció agrícola i industrial. És responsabilitat dels militants i treballadors que combatem per la independència de les nostres organitzacions dels plans del gran capital, lluitar perquè aquestes encapçalin la lluita unida en defensa dels llocs de treball, contra els tancaments d’empreses industrials, en defensa de preus justos per als productes del camp.

La resistència dels pobles d’Europa davant la catàstrofe

Carta Setmanal 898 per descarregar en PDF

La guerra oberta desfermada a Europa després de la brutal invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit de Putin ha estat la gota que ha desbordat el got de totes les crisis acumulades. Perquè ni la destrucció d’ocupació i forces productives, ni el desastre sanitari agreujat per la pandèmia, ni la ruptura de subministraments, ni els atacs a totes les conquestes socials com les pensions, els salaris o els convenis col·lectius, ni la inflació galopant van començar el 24 de febrer… En aquesta data es van accelerar passant al grau de morts massives i dislocació del conjunt de les relacions socials, polítiques, econòmiques del conjunt del continent europeu, amb repercussions al conjunt del mercat mundial.

La guerra pels mercats, pel control de l’energia i els principals productes alimentaris que lliuren els EUA, que sotmeten tots els governs europeus amb l’OTAN, i l’oligarquia que va saquejar la riquesa social a Rússia, té un àmbit mundial, perquè com bé va afirmar la Cimera de l’OTAN del 29 i 30 de juny, el principal rival/enemic és la Xina. Biden té necessitat de sotmetre Europa per fer front a la Xina, enmig de la crisi de descomposició que viu la societat nord-americana.

L’alineament/submissió de tots els governs de l’OTAN als EUA a la seva guerra contra Rússia i la seva guerra comercial contra la Xina va en contra dels seus propis interessos. Tot sembla indicar que serà la indústria europea, copejada per la manca de subministraments d’energiai ambla forçada “transformació verda” qui accentuï el seu declivi.

Des d’aquesta Carta i a totes les nostres publicacions i iniciatives (com la Trobada de Madrid del 25 de juny) hem afirmat i defensat que l’únic interès dels treballadors i els pobles d’Europa és rebutjar tota Unió Sagrada amb els governs bel·licistes, rebutjar els pressupostos de guerra, posar davant la unitat en defensa de les reivindicacions més elementals, des del salari a la llibertat sindical i política, en una línia d’internacionalisme obrer seguint la tradició d’aquest.

És la línia de “Guerra a la Guerra”,on no hi ha bàndol favorable als pobles, perquè aquesta guerra ho és contra tots els pobles. D’entrada, contra el poble ucraïnès i el rus.

L’objectiu dels Estats Units: destruir Europa

Des de la fi de la Primera Guerra Mundial, l’objectiu declarat de l’Estat nord-americà va ser reduir Europa i la indústria a la mínima expressió i només la lluita de classes ho va impedir.

Después de la Segona Guerra Mundial els Estats Units van contribuir a la reconstrucció de l’economia europea i els seus estats per por de la revolució proletària,en una situació en què la derrota del nazisme va arrossegar la burgesies europees i la classe obrera havia emprès en formes diverses la lluita pel poder.

El desig dels generals nord-americans era convertir Alemanya (el cor de la indústria europea) en un “camp de patates”. Els plans de reconstrucció, com el Marshall, es van desenvolupar sota l’estricte control nord-americà.

Avui, amb un mercat mundial en contracció oberta, el control d’aquest mercat i la brutal disputa per ell fa que l’administració Biden hagi saltat sobre l’ocasió per fer pagar els països europeus –a la seva burgesia, iper descomptatla classe obrera, als seus drets i conquestes– la política bel·licista, els pressupostos de guerra, el rearmament. El qual no és un instrument de desenvolupament de les forces productives, un element que impulsi el conjunt de l’economia, sinó que és un factor agreujant de la descomposició del mercat.

La crisi de subministraments, la ruptura de la cadena alimentària, l’anarquia del mercat de l’energia només afavoreix les grans empreses, monopolis i multinacionals, que els Estats es veuen incapaços de controlar, és sens dubte l’expressió més acabada del caos que representa el capitalisme.

No és casualitat que els problemes es concentrin a Alemanya, cor industrial d’Europa, amb les relacions estretes amb tots els països limítrofs (Eslovènia, República Txeca, Àustria, Suïssa…) i amb el conjunt de la indústria europea avui amenaçada.

El profund estrip que travessa les institucions de l’estat burgès alemany i de tots els seus partits té aquesta base material. No és objecte d’aquesta carta fer un estudi detallat, però ho podríem resumir en allò que planteja Oskar Lafontaine (dirigent que ha trencat amb Die Linke i participa en un nou agrupament que qüestiona la política de rearmament del canceller socialdemòcrata Scholtz).

En efecte,fa unes poques setmanes va declarar: “Putin es frega les mans, perquè les sancions li omplen la caixa. Els cridaners anuncis del ministre de la desindustrialització Habeck, segons el qual es podrien aconseguir nous subministradors d’energia de Qatar, només són vent (…)L’objectiu de la política americana és impedir la conjunció de la tecnologia alemanya i les primeres matèries russes”.

Lafontaine resumeix en poques paraules, en una lògica econòmica racional,que les relacions d’intercanvi entre països productors de matèries primeres i països industrialitzats serian normals. Però el capitalisme no és racional, la recerca del benefici, la lluita per combatre la baixada de la taxa de benefici, l’intent per apoderar-se de tota la plusvàlua –motor de la lluita de classes– en suma, la guerra pel control dels mercats destrueix tota lògica econòmica racional. Assenyala en última instància la necessitat de reorganitzar la societat amb un nou eix, és a dir la necessitat d’expropiar els mitjans de producció, distribució i canvi.

En aquest sentit mai els pobles d’Europa després de la Segona Guerra Mundial no han estat tan units quant a problemes a resoldre, però és impossible fer-ho en un marc nacional, i només és possible en una perspectiva dels Estats Units Socialistes d’Europa, que acabi amb el poder dels gàngsters de les multinacionals, dels corruptes oligarques i dels governs i institucions al seu servei.

La caiguda de Draghi, un símptoma per a tot el continent

El 20 de juliol va caure el govern Draghi. Govern format el febrer del 2021, que no va ser el producte d’unes eleccions sinó d’un acord entre els partits des de l’extrema dreta al PD (antic PCI).

Com va analitzar el New York Times diez després, “Una nova etapa de caos polític en un moment de període crític de la Unió Europea”

Draghi, expresident del BCE, era una autoritat europea a la defensa de les institucions i l’euro.

Es va presentar a Itàlia com el garant de les “reformes” a aplicar, és a dir, de la posada en pràctica d’un pla d’austeritat que acabaria amb els drets conquerits pels treballadors italians i fins i tot amb la lluita per la pau i les llibertats. Cal no oblidar que la Constitució italiana de 1947 afirma solemnement “Itàlia no participarà mai més en una guerra.”

Itàlia ha estat el país on hi ha hagut vagues als ports –Gènova, Liorna…- contra l’enviament d’armes, en què el 52 per cent de la població és partidària de la pau “sense condicions”segons xifres oficials.

Draghi va participar juntament amb altres 30 governants a la Cimera de l’OTAN el 29 i 30 de juny a Madrid. I tots –de bona o mala gana– van acceptar el dictat de Biden. Dictat contradictori amb el sentir dels pobles, en particular del poble italià… Draghi va caure com a producte d’aquesta contradicció, cosa que inclou els múltiples vericuets de la política italiana, i en particular l’enfonsament total dels partits tradicionals i en particular els cridats d’esquerra (la qual cosa electoralment immediatament no pot donar més que una “victòria” electoral a l’extrema dreta). A diferència de França o Espanya, on hi ha règims d’origen bonapartista o feixista, a Itàlia hi ha institucions que tradueixen el vot popular, expressant el caos.

Però un mes després de la unanimitat de Madrid al juny, quin govern europeu no està en crisi? La submissió als dictats de Biden no resol cap problema, ni unifica. Al contrari, augmenta la crisi i descomposició a cada país.

Resistència i reorganització

En ple estiu, són incomptables els elements de resistència, no només dels treballadors, sinó dels sectors mitjans tenallats per les conseqüències de la crisi, com ara els agricultors a Holanda, Alemanya o a l’Estat espanyol. Seria llarg detallar el panorama a nivell continental ia cada país.

Però hi ha lliçons comunes:

– A cap país la classe obrera està derrotada

– Els dirigents sindicals i polítics anomenats d’esquerra es troben amb immenses dificultats per imposar la Unió Sagrada amb el capital o la seva traducció social, com a Espanya “el Pacte de Rendes”. En molts casos, com a França, tots els sindicats es pronuncien contra la reforma del sistema públic de pensions.

– Des dels governs, són en particular els partits socialdemòcrates o que usurpen el nom del socialisme, els que estan al capdavant de la política belicista arrossegant els partits “verds”, i en la majoria dels casos a les noves formacions: Podemos, Bloco (Portugal,) Syriza…

– En aquestes condicions, el sorgiment de moviments de ruptura lligats a l’impuls de la mobilització és un element determinant.

La NUPES a França, que prepara una Marxa sobre París a l’octubre per les reivindicacions, el sector de Die Linke que s’oposa als pressupostos de guerra i prepara una Conferència a l’octubre, la constitució a Roma el 9 de juliol d’un moviment “Vers la Unione Popolare” dirigit per l’exalcalde de Nàpols, etc.són alguns d’aquests signes de reorganització del moviment obrer.

En aquesta perspectiva donem continuïtat a la Conferència d’Urgència contra la Guerra del 9 d’abril, ia la Trobada Obrera Europea del 25 de juny a Madrid.

 

Davant la crisi política i institucional, després del Congrés del PCE

Carta Setmanal 897 per descarregar en PDF

Els dies 8, 9 i 10 de juliol es va celebrar el XXI Congrés del PCE, una part dels delegats de la qual van participar en l’«acte d’escolta» de Yolanda Díaz del divendres 8 a l’Escorxador de Madrid, en què va presentar el seu projecte Sumar. Encara que la mateixa Yolanda Díaz, amb el carnet del PCE, no va participar al Congrés. No podem separar, almenys en part, aquesta circumstància de la reducció dràstica de les sessions del Congrés de 3 dies a un i mig (de les 9 del matí del dissabte 9 a les 15 hores del diumenge 10 de juliol) i de l’escurçament al màxim dels temps i torns de debat, així com de les esmenes, resolucions, etc., tal com s’ha informat públicament.

El Congrés havia de reunir 500 delegats, dels quals gairebé el 40% corresponien a la Federació d’Andalusia, on Enrique Santiago va organizar una votació telemàtica que va impedir la presentació d’una llista alternativa a la dels seus partidaris. Santiago va aconseguir així adjudicar-se tots els delegats d’Andalusia, pràcticament l’única delegació que va apostar sense fissures per ell. La votació final va acabar llançant el resultat següent: la llista d’Enrique Santiago, secretari general del PCE, va obtenir la majoria amb un escàs 54% dels vots, mentre que la llista alternativa liderada per Alberto Cubero, secretari general del PC d’Aragó va obtenir el 46%. El nou Comitè Central està format per 49 partidaris d’Enrique Santiago i 41 d’Alberto Cubero.

Al Comitè Central del 9 d’abril del PCE, els dos blocs constituïts amb vista al XXI Congrés, davant les diferències respecte a l’OTAN i la guerra d’Ucraïna, van aprovar un document de consens que conclou amb la proposta següent:

«La construcció a l’Estat espanyol d’un moviment fort i plural per la pau, capaç de coordinar-se internacionalment, i la tasca immediata de promoure una Cimera per la Pau que confronti amb la Cimera que l’OTAN celebrarà al juny a Madrid amb la més àmplia participació, constitueixen reptes fonamentals per a la sempre viva vocació internacionalista del Partit Comunista d’Espanya».

Això s’aprovava mentre el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz preparaven la Cimera de l’OTAN a Madrid. Cimera que va tenir lloc els dies 29 i 30 de juny i va concloure amb l’alineament de tots els governs de la Unió Europea amb la política bel·licista de l’administració Biden.

En aquestes circumstàncies és evident que les mobilitzacions convocades pel 24, 25 i 26 de juny tenien una importància fonamental.

En efecte, el 26 de juny desenes de milers de manifestants van recórrer el centre de Madrid contra la cimera de l’OTAN responent en sentir els treballadors, la joventut i la majoria. Un seguici de la Trobada Europea contra la Guerra, l’OTAN i l’Explotació va participar i va ajudar a expressar-se. Tot i això, d’aquesta manifestació no va sortir una crida unitària als treballadors i els pobles a derrotar la Cimera de l’OTAN. Perquè els dirigents polítics que van signar la convocatòria no hi van anar i els dirigents sindicals van callar també. Van deixar la manifestació sense una crida final que expressés la voluntat de la majoria contra la Cimera de Biden i Sánchez.

Els dies 24 i 25 una minvada i confusa “contracimera”, res no sembla haver decidit ni proposat.

Només hi va haver a Madrid una veu independent d’aquesta Cimera de l’OTAN i de la política de Putin: la Trobada Obrera Europea contra la Guerra, l’OTAN i l’Explotació (vegeu el número 371 d’Informació Obrera).

A la llum del que ha passat, el document de consens dels organitzadors del congrés del PCE a l’abril, pot semblar una rèplica de la fundació d’Esquerra Unida el 1986, que es va constituir després del referèndum de l’OTAN i que sens dubte no ha aconseguit ser una alternativa.

Al XXI Congrés del PCE no hi va haver cap presència a les sessions d’altres organitzacions polítiques, sindicats i moviments socials, no hi va haver cap delegació internacional de partits afins, ni presència de mitjans de comunicació. Però sí que van tenir lloc conflictes que es feien públics al moment; per exemple, la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya va abandonar el Congrés (pel que sembla un gest de democràcia) perquè se’ls va negar el debat i la defensa de les seves aportacions amb prou temps als textos congressuals.

Ens preguntem aleshores: en què es va concentrar el debat? Certament, és difícil saber-ho, ja que 14 dies després de finalitzat el Congrés no hi ha cap informació oficial sobre què és el que va estar al centre de debat polític i quines resolucions o acords es van adoptar, si n’hi hagués. És clar que amb tot allò relatat, que és d’informació pública, podem pensar legítimament que el Congrés no va desenvolupar cap debat polític de fons i en particular amb les tesis del XX Congrés.

Algunes qüestions que sens dubte haurien d’haver format part del debat del Congrés, ja que entenem que són les que interessen als treballadors:

El PCE ha de participar en el Govern, és útil la participació actual en ell?

Què es planteja sobre la monarquia? Es planteja la lluita per la República com una solució per a la crisi política i institucional actual?

Estaven al centre del debat els elements de resistència per l’augment dels salaris i de les pensions? Si jutgem pels resultats podríem pensar que no. I això és important quan amb tota evidència el Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, sota la pressió de la UE i de l’OTAN, preparen les condicions d’uns PGE que, a partir del setembre, puguin apuntar un pla d’austeritat.

Quina resposta ha donat el Congrés a reivindicacions obreres i democràtiques com ara la derogació de les reformes laborals o de pensions, a la derogació de la llei mordassa?

Què ha significat aquest XXI Congrés per als militants comunistes? A jutjar per la distància entre promeses i resultats, hi pot haver sectors que es desanimin i altres que considerin que cal continuar la batalla per fer del PCE un instrument útil.

A nosaltres ens sembla que la classe obrera i la joventut està decebuda amb el Govern i que no veu quina utilitat pugui tenir que el PCE hi participi.

El maig del 2011 els joves que omplien les places deien:«No ens representen!». El temps dirà a qui ha representat aquest congrés.

Tot i això, els redactors d’aquesta carta setmanal tenim moltes experiències de lluita amb companys i companyes del PCE que defensen els treballadors i la democràcia. Sense anar més lluny, molts militants i joves comunistes van lluitar per la manifestació contra la cimera de l’OTAN. Aquests companys mereixien una crida final de la manifestació i molts comunistes mereixien un Congrés independent del Govern sotmès a la Cimera de l’OTAN i a les exigències del capital financer i la Unió Europea.