Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Núvols passatgers o crisi crònica del capitalisme

(Publicat a la Carta Setmanal 721veure en castellà)

La situació econòmica mundial està presidida per la noció de crisi; més precisament crisi crònica del capitalisme, en el sentit de l’absència de tota perspectiva realment expansiva. Sens dubte l’FMI, màxim representant institucional del capital financer dominant que és l’estatunidenc, desitjaria anunciar un horitzó falaguer, base per a tota la propaganda del “capitalisme bo” que suposadament permetria resoldre els problemes. Però la realitat ho impedeix, obligant les seves màximes autoritats a reconèixer les dificultats: tant la seva directora-gerent Christine Lagarde, el 18 d’abril passat, com el seu economista-cap Maurice Obstfeld, el 9 d’octubre, parlaven de “núvols en l’horitzó”, lligades a la guerra comercial i el  sobre endeutament. S’enfonsa el discurs de la sortida de la crisi. Però, són només núvols, tal vegada passatgeres?

La realitat de les economies europees és especialment greu, subordinades a través de la UE a l’imperialisme estatunidenc, que cada vegada revela amb més claredat la seva condició de gegant amb peus de fang. La guerra comercial deslligada per Trump expressa les contradiccions del capitalisme, atès que la vella inèrcia liberalitzadora promoguda per les multinacionals estatunidenques en la cerca de mercats, va provocar la seva deslocalització i, amb això, l’afebliment de la base econòmica dels Estats Units, concretada en les gegantesques torres bessones del dèficit públic i el dèficit comercial (el dèficit del pressupost federal va augmentar el 42% en l’últim trimestre de 2018, lligat a la reducció d’impostos de Trump i el dèficit comercial supera el 4% del seu producte, amb un deute públic que passa ja la magnitud del 80% del PIB).

La greu situació de les economies europees

L’impacte de les dificultats estatunidenques s’estén per onsevulla i particularment a Europa. L’en altre temps trucada “locomotora alemanya” es troba detinguda sense perspectives de reprendre la marxa: l’últim trimestre de 2018 la variació del PIB va ser del 0% (no va créixer res). En altres economies la situació és encara pitjor, com en la italiana el producte de la qual va caure un 0,2% en aquest període. No són casos excepcionals, perquè tota l’Eurozona va créixer un abundant 0,2%, igual que el trimestre anterior (mentre els 19 països havien crescut un 2,3% en 2017, en 2018 es limita a un 1,8% i caient).

Esment a part mereix el cas britànic, presidit per la incertesa entorn del Brexit o, millor dit, entorn de les modalitats que es remenen per a ell, per a la sortida de Regne Unit de la UE. Cap d’aquestes modalitats possibles reflecteix els interessos de la classe treballadora britànica; no constitueixen, per tant, un referent per als altres països. Mentrestant, se cernen amenaces sobre aquesta economia, incloent la fugida dels mateixos capitals que han conformat un dels principals bastions del lloc britànic en el mercat mundial, la City londinenca com segona plaça financera del globus després de Wall Street (segons la consultora Ernest & Young més d’un bilió de dòlars, gairebé equivalent a tot el PIB espanyol anual). S’afegeix per tant major inestabilitat a escala mundial.

Així, enfront de l’anunci del BCE l’any passat, que en 2019 es pujarien els tipus d’interès, finalment es mantenen a l’entorn del 0%. El president del BCE, Mario Draghi, l’explicava d’aquesta manera el gener passat: “les perspectives de creixement de l’eurozona s’han desplaçat a la baixa davant la persistència d’incerteses relacionades amb factors geopolítics i l’amenaça del proteccionisme, així com vulnerabilitats en els mercats emergents i volatilitat en els mercats financers”. Declaren fer-ho solament per la necessitat de tipus d’interès baixos per a evitar la deflació, si bé es tracta també de contenir l’explosiva situació del deute, especialment a Grècia (equivalent 182% del PIB), Itàlia (131%), Portugal (121%), Xipre (105), Bèlgica (101%), França (99%) o el propi cas espanyol (97%), segons dades de la UE.

Risc de deflació, sobre endeutament i crisi crònica del capitalisme

Tots dos factors, l’amenaça de deflació i el deute disparat expressen el caràcter crònic de la situació de crisi en el capitalisme, quant a la inexistència de cap perspectiva real d’un pròxim període d’expansió digne d’aquest nom. L’estancament dels preus reflecteix la sobre acumulació del capital, resultat de l’absència d’espais d’inversió rendibles i, per tant, l’exacerbació de la competència. És a dir, hi ha més capitals dels que poden rendibilitzar-se, a causa del caràcter cada vegada més agut de les contradiccions capitalistes (formulat per Marx en El capital com llei del descens tendència de la taxa de guany) i, per tant, hi ha una sobreproducció de mercaderies… mentre les condicions de vida de la població treballadora no deixen de deteriorar-se.

Al seu torn, la resposta del capital a aquestes dificultats li porta al terreny de les finances, especialment les especulatives, provocant un enorme endeutament que fa planejar cada vegada més intensament el perill d’una nova crisi mundial. Convé precisar que la trucada financiarització, tan cara als qui constantment inventen nous suposats estadis del capitalisme, no és el problema sinó la resposta del capital al problema de fons. Problema que Marx, també en El capital, va identificar amb claredat: “el veritable límit de la producció capitalista ho és el propi capital” (el que permet entendre perquè aquesta resposta és alhora necessària i contraproduent).

Què fer?

La impossibilitat de nous processos realment expansius, que fa que se succeeixin les crisis sense solució de continuïtat, implica que no és ja una sèrie de crisi, sinó un fet més ampli i profund: la crisi crònica del capitalisme, que es verifica en les dramàtiques implicacions que patim els treballadors.

Al gener es van complir vint anys de la posada en marxa de l’euro, amb la fixació dels tipus de canvi d’ell amb les antigues monedes nacionals, la seva cotització internacional i la plena competència del BCE com a autoritat monetària. Alguna cosa que celebrar? Els mateixos que anunciaven un futur de prosperitat gràcies a l’euro són els qui també mantenien aquests anys enrere el discurs de la superació de la crisi. Però la realitat desbarata la seva propaganda, mostrant que el capitalisme no és reformable, igual que les seves institucions, com la UE. En l’Estat espanyol el sabem bé, a causa de la metamorfosi lampedusiana (“tan sols es reforma el que es vol conservar”) de la (vella) dictadura en la (més vella) monarquia.

Vénen temps electorals, fins i tot per al no-parlament europeu. Amb tot respecte per la il·lusió que puguin despertar en segments de treballadors, en particular per a la legítima aspiració de posar fre a tots els partits procedents directa o indirectament del franquisme, nosaltres diem que no podrà ser en el marc electoral d’aquest règim podrit on se satisfacin les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Només amb la seva aliança, amb l’aliança de treballadors i pobles, independent de tot compromís amb les institucions del capital (d’origen franquista aquí), per a la defensa incondicional de les seves aspiracions es pot obrir realment una via de sortida als problemes.

NOTA: Al final d’aquest mes acaba el termini per al compliment del Brexit. Al marge del que ocorri amb el Brexit sense acord ,o amb ell, aquesta sàrria la culminació d’una etapa superior en la dislocació de les institucions de la Unió Europea, expressió de la crisi de fons del sistema capitalista. Tornarem en una pròxima carta sobre aquesta qüestió crucial per al combat d’emancipació dels treballadors i els pobles de la necessària independència del moviment obrer amb relació a les institucions nacionals i internacionals del capital financer.

Contraposar drets socials i drets democràtics, a qui beneficia?

(Publicat a la Carta Setmanal 720veure en castellà)

La setmana passada, el diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Salvador, dialogava a Sevilla, en un acte convocat per Informació Obrera sobre la situació de les pensions públiques i el paper del Pacte de Toledo, amb treballadors i pensionistes de Sevilla. El diputat d’ERC no va ocultar en cap moment el seu defensa de la independència de Catalunya, la qual cosa en cap moment va obstaculitzar un debat que va ser intens i fraternal (i que va durar fins que els empleats del centro en que se celebrava van anunciar el tancament). En aquest debat, diversos dirigents de la Coordinadora de Pensionistes de Sevilla i el diputat d’ERC van debatre, en el mateix pla, sobre la defensa d’un patrimoni comú de la classe treballadora, tant a Sevilla com a Tarragona, i en la resta de l’Estat: com defensar el sistema públic de pensions enfront dels atacs del capital financer que el té al punt de mira.

Naturalment, el judici contra els presos catalans, va sortir en el debat, i no va passar res. El fossat que es pretén obrir entre els qui defensen des de Catalunya el dret d’autodeterminació i els drets democràtics, i la resta de treballadors i pobles de l’Estat espanyol, queda laminat a la mínima en la qual totes dues coses es defensen des de posicions de classe. Desapareix immediatament tota divisió artificial quan es parla en nom de l’interès de tota la classe obrera, que és el mateix que dir en interès de tots els pobles de l’Estat espanyol. El debat va continuar tal qual, i al final, tots els assistents es van fer una foto amb Jordi Salvador.

Els qui pretenen fer-nos creure que una cosa és incompatible amb l’altra, o que es pot defensar els drets socials al marge dels drets democràtics (incloent el dret d’autodeterminació) o viceversa, en realitat no defensen ni una cosa ni l’altra. I en última instància s’erigeixen en puntals de suport per al règim de la Monarquia que se sustenta en la negació tant dels drets democràtics com dels drets socials.

Aquesta imposició del Règim de la Monarquia, que busca dividir als treballadors per a impedir que defensin, units, el conjunt dels seus interessos, es transmet a la cúpula de les organitzacions que defensen a aquest Règim, traduint-se en fets com el suport de Pedro Sánchez a l’aplicació del 155 en 2017, o el clamorós silenci que manté la majoria de dirigents sindicals sobre el judici als republicans catalans. Una posició que suposa una ruptura de totes les tradicions del moviment obrer, tal com es van manifestar durant l’etapa republicana i al llarg de la lluita contra el franquisme.

Quina és la tradició del moviment obrer?

Durant la República, i especialment durant la Guerra Civil, les organitzacions obreres i els nacionalistes van combatre contra la reacció. En 1934 tant Lluis Companys com els principals dirigents del PSOE van ser empresonats pel govern de la dreta que reprimia a sang i foc l’aixecament obrer d’Astúries (tasca en la qual es va distingir el general Francisco Franco). En 1936, enfront del cop d’estat militar, la tasca comuna va ser defensar la República, defensar les llibertats, les conquestes revolucionàries de juliol de 1936, i el dret a l’autogovern de Catalunya –que sens dubte era una dels primers objectius a eliminar per part dels colpistes-, autogovern l’existència del qual es va mantenir, precís és recordar-ho, mentre la classe obrera va tenir la iniciativa i fins a la derrota de la insurrecció de maig de 1937 a Barcelona. Els cartells “defensar Madrid és defensar Catalunya” expressaven fets com la marxa de la columna Durruti al capdavant de la Ciutat Universitària de Madrid, on el líder revolucionari va perdre la vida.

La unitat de la lluita dels treballadors i els pobles de tot l’Estat ha estat una tradició mantinguda al llarg de tota la història recent. Un dels assistents a l’acte de Sevilla recordava una anècdota que il·lustra aquesta situació: en 1977, en un teatre de Sevilla abarrotat de públic, el cantautor català Lluis Llach interpretava la seva cançó “Campanades a morts”, composta en honor d’uns obrers bascos assassinats per la policia franquista unes setmanes abans. I el teatre s’ensorrava aplaudint a un cantant que interpretava, en català, un himne de solidaritat amb la lluita del poble basc.

Així va succeir, una vegada i una altra, al llarg de la lluita contra el franquisme. Al desembre de 1970, una onada de vagues en tot l’Estat combatia contra els processos de Burgos, que el règim de la dictadura franquista pretenia condemnar a mort a uns militants d’ETA Com tot el país, andalusos, murcians, catalans, bascos, gallecs…, es va aixecar al gener de 1977 contra l’assassinat dels advocats d’Atocha o al desembre de 1973 contra el Procés 1001 contra els dirigents de Comissions Obreres.

El conjunt del moviment obrer ha defensat sempre el dret dels diferents pobles del conjunt de l’Estat a decidir lliurement el seu futur. N’hi ha prou amb recordar el que deia una de les resolucions aprovades en el famós congrés de Suresnes del PSOE, en 1974: “Davant la configuració de l’Estat espanyol, integrat per diverses nacionalitats i regions marcadament diferenciades, el PSOE manifesta que: 1) La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol part indefectiblement del ple reconeixement del dret d’autodeterminació de les mateixes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol”. Quatre anys després, el 26 de març de 1978, quatre mesos abans que fos sotmesa a referèndum la Constitució, se celebrava a Bilbao la primera manifestació legal del “Aberri Eguna” (dia de la pàtria basca). En la pancarta de cap, entre altres , figuraven el president del PSOE, Ramón Rubial, i el Secretari General de la UGT, Nicolás Redondo. Aquesta pancarta deia -en basc- “Estatut Nacional d’Autonomia. Autogovern. Autodeterminació”. El manifest llegit al final de les manifestacions en les quatre capitals basques, subscrit per totes les principals organitzacions obreres i democràtiques, deia que “la democràcia no serà plena per al nostre poble en tant, constitucionalment, no es reconegui la seva sobirania i el dret d’autogovern que possibiliti la seva autodeterminació”.

La mateixa posició defensava llavors la immensa majoria de les organitzacions obreres que combatia contra la dictadura, que basaven el seu combat en la lluita comuna pels drets laborals i socials i pels drets democràtics, incloent, en lloc destacat, els drets dels pobles. Gràcies a ella, units, treballadors i pobles van imposar al Règim, a la mort del dictador, llibertats i drets.

Aquesta unitat només es va trencar quan, en els Pactes de la Moncloa -octubre de 1977- i després en el “pacte constitucional”, els dirigents del PSOE i del PCE, juntament amb els dirigents de les principals organitzacions “nacionalistes”, van acordar amb els franquistes els eixos de l’anomenada “transició”, pels quals s’acceptava la Monarquia personificada en la figura de l’hereu designat per Franco, així com el manteniment dels aparells judicial, repressiu, militar, etc., de la dictadura sense cap depuració. A canvi, l’aparell d’Estat franquista va concedir unes llibertats que el moviment de treballadors i pobles ja li havia imposat en la pràctica, quan es va materialitzar el que deia des de la presó un famós sindicalista: “el dret de vaga s’aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d’associació, associant-se”. El dret dels pobles a l’autodeterminació va figurar entre les renúncies dels dirigents obrers i nacionalistes, la qual cosa que es va reflectir en la Constitució sota la forma “Unitat indissoluble de la nació espanyola”.

El judici als catalans

El judici en el Tribunal Suprem franquista als republicans catalans posa de nou en l’ordre del dia del moviment obrer totes aquestes qüestions.

Militants de tot l’Estat han combatut junts contra les reformes laborals, la LOMCE, la Llei Mordassa, com combaten, avui, junts en defensa del sistema públic de pensions. Nou mesos de govern de Pedro Sánchez han deixat totes aquestes reivindicacions en l’aler, sent algunes utilitzades en l’actual propaganda i objecte de “promeses electorals”.

En l’acte del 26 de gener de Madrid, contra el judici als republicans catalans, es reunien militants obrers que han sofert la repressió en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal amb militants catalans que enfronten avui la persecució de l’aparell d’Estat, expressant la necessitat d’aquesta lluita comuna.

Davant els mesos electorals que s’han obert, és haver de tot militant obrer ajudar a trencar el cèrcol que els partidaris del Règim han imposat contra la necessària unitat en defensa de les reivindicacions socials i les reivindicacions democràtiques.

Judici als republicans catalans: primeres lliçons polítiques

(Publicat a la Carta Setmanal 719veure en castellà)

Les primeres sessions del judici als republicans catalans en el Tribunal Suprem han de permetre’ns fer una primera anàlisi política del que està passant.

Aquest judici no és una altra cosa que la continuació de la línia dictada pel Rei, en nom de tot l’aparell d’Estat, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, l’endemà passat del referèndum, i que es resumia en dos paraules: “per ells”.

L’aparell judicial i policial ho va entendre a la perfecció. Qualsevol pot veure en internet com cantaven “per ells” un grup de policies nacionals desplaçats a Catalunya en un dels autobusos que els conduïa. Els defensors del règim el van posar en pràctica en aprovar l’aplicació de l’article 155, suspenent l’autonomia de Catalunya, i ara són els jutges i fiscals del Suprem els que actuen.

L’actuació d’aquests jutges i fiscals és tant més necessària quan que els intents anteriors de l’aparell d’Estat de frenar el moviment del poble català que exigeix poder decidir sobre el seu futur han fracassat estrepitosament. Ni la fugida de les grans empreses fora de Catalunya, amenaçant amb el caos econòmic, va poder desanimar a la gent de la seva intenció d’anar a votar, ni la policia a cop de porra va poder impedir que la gent votés l’1 d’octubre, ni la dissolució del parlament català en aplicar el 155 va poder impedir que els partidaris de la independència tornessin a guanyar les eleccions. Sumant els vots a candidatures que no defensen la independència, però sí el dret a decidir, els defensors de la “unitat de la pàtria espanyola” van quedar en minoria.

És per això que ara posen les seves esperances en una sentència “exemplar” del Suprem que serveixi d’escarment no només per als republicans catalans, sinó contra tot aquell que gosi aixecar-se contra el règim de la monarquia. D’aquí les peticions de desenes d’anys de presó, quan en el judici del 23-F (on sí que va haver-hi recursos a les armes, trets, tancs als carrers…) només Milans, Tejero i Armada van rebre condemnes de 30 anys, i la resta va escapar , en la seva majoria, amb condemnes d’uns pocs anys.

El 20 de febrer, Felip VI, en un discurs, els recordava als jutges i fiscals del Suprem la seva responsabilitat, dient que “és inadmissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret” i que “sense lleis no pot haver-hi democràcia”. Els jutges que s’han negat a acceptar la petició d’algunes defenses que el Borbó atesti en el judici, hauran, sens dubte, pres nota. Per a començar, han assegut en la banqueta a més de mig govern de Catalunya, a la presidenta del Parlament català i als dirigents dels principals moviments independentistes. I si uns altres no estan aquí asseguts no és per falta de voluntat dels magistrats, sinó perquè els seus intents d’aconseguir l’extradició dels acusats escapolits han ensopegat amb la negativa dels tribunals de Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa. Però, de moment, no sembla que les coses els estan sortint molt bé.

Les dificultats de la Fiscalia

Els primers dies del judici semblen indicar que serà bastant difícil demostrar les tesis de la Fiscalia sobre la suposada rebel·lió.

Enfront de les primeres intervencions dels advocats dels acusats, com Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, que va assenyalar que es buscava la criminalització dels “drets de dissidència política, d’autodeterminació, de reunió, de manifestació, de representació política”, i que va afegir que “existeix una qüestió catalana que s’ha de deixar expressar”, els fiscals s’han vist obligats a intervenir, precisament sobre el que menys els interessa parlar, el significat polític del judici.

El fiscal Zaragoza va qualificar els al·legats de les defenses de “libelo acusatori”, “com si volguessin asseure a l’Estat en la banqueta”, i va afegir que és una “fal·làcia de colossals dimensions el que no es pugui ser independentista a Espanya”. Llavors, per què porten els acusats mesos a la presó i se’ls demanen enormes condemnes, sinó per ser independentistes?. Zaragoza no es va privar de desqualificar als centenars de catedràtics i professors de Dret que van llançar un manifest desautoritzant les acusacions de la Fiscalia dient que “no són els més prestigiosos del país”.

El fiscal Cadena, acorralat per les declaracions dels acusats, va arribar a dir que la Generalitat, de connivència amb Òmnium i ANC, havien propiciat que “muralles humanes es llancessin contra les forces de seguretat de l’Estat” l’1 d’octubre. Alguna cosa que només un cec que no pugui veure el que ha sortit en totes les televisions pot arribar a creure’s. Per què es veu obligat a recórrer a semblant absurd? Perquè l’acusació de rebel·lió, que es basa en l’ús de la violència, fa aigües pertot arreu. Els fiscals insisteixen, una vegada i una altra, en el caràcter “violent” de la manifestació del 20 de setembre de 2017 davant la Conselleria d’Hisenda quan la registrava una comitiva judicial amb la guàrdia civil, i ensopeguen, una vegada i una altra, amb els fets: l’acusat Forn va explicar com s’havia format un passadís perquè policies i funcionaris judicials sortissin sense problemes, mentre els manifestants feien comentaris amb la policia, en un ambient festiu.

Després, en l’interrogatori als responsables de ANC i Ómnium, que havien convocat a la gent, va quedar clar que es va tractar de convocatòries pacífiques, crides pacífiques, i que els acusats van cridar a la gent al fet que s’anés a casa, però no volien.

En les primeres cinc sessions del judici, els fiscals no han sabut on trobar els tumults violents que justificarien la rebel·lió. Els acusats han negat sense fissures la violència. Basti amb citar a Romeva: “les úniques armes van ser les de la Guàrdia Civil” . Difícil li posen al tribunal l’encàrrec que tenen prefixat de condemnar als acusats. No es veia gens content amb els fiscals al president del Tribunal.

Queden molts testimonis. L’esperança de jutges i fiscals és que siguin més sòlids que els exministres Zoido (que ha dit no saber res d’una actuació policial davant fets suposadament tan greus com una rebel·lió, perquè “decidien els seus subordinats”) o Montoro, que intenta desesperadament desmentir les seves pròpies declaracions que ni un euro de la Generalitat s’havia pogut gastar per a finançar el referèndum.

Tampoc semblen haver tingut, de moment, més sort els fiscals amb els comptes, que són vitals per a sustentar el delicte de malversació. Han presentat com a factures documents que no acreditaven despeses de la Generalitat. Han confós correus electrònics amb referències policials, van confondre la productora Mediapro amb Mediaset… Sense sort amb els comptes, pel cap alt que arribaven els fiscals era a la desobediència.

Un judici que pot tenir moltes conseqüències

El Règim la hi juga en aquesta judici. Si no és capaç de sustentar amb fermesa les acusacions de rebel·lió, pot fins i tot que l’eventual sentència fos anul·lada en instàncies europees, obrint una crisi sense precedents. I no sembla que l’objectiu d’escarmentar al poble català -i a tots els pobles- vagi per bon camí.

Però ja el principi del judici ha revelat el que cap maniobra, decret, sentència podrà evitar: el poder dividit i corrupte de la magistratura, desbordat, tampoc pot contenir la crisi del Règim. Aquest intenta guanyar temps recolzant-se en la connivència i divisió que tracten de mantenir els dirigents de les organitzacions obreres i democràtiques.

Al començament del judici, davant del Suprem, centenars de ciutadans expressaven el seu rebuig al procediment després d’una pancarta: “decidir no és delicte”. Alhora, molts ajuntaments es pronunciaven contra el judici. El de Barcelona es pronunciava per la “defensa dels drets civils amenaçats per l’arbitrarietat de l’Estat espanyol”.

Més enllà del possible resultat judicial, una conclusió s’imposa: Com assenyalava Rajoy en la seva declaració davant el Tribunal, no hi ha cap possibilitat d’exercir el dret a decidir dins del marc de la Constitució.

Podran parlar-nos de “estat Federal”, de “processos constituents”, del que sigui, però dins de la Monarquia no cap més que el que hi ha. I qui intenti sortir-se del test xocarà amb jutges i guàrdies civils, amb tot l’aparell del Règim.

L’aparell d’Estat juga a aïllar el problema “català” de la resta de treballadors i pobles. En el moment en què el règim la hi juga, amb un judici-farsa a través del qual busca l’escarment i apuntalar un edifici que fa aigües, donar una resposta que conjumini els objectius de llibertat i fraternitat, que treballi per aixecar un judici il·legítim, és una absoluta necessitat.

La manifestació a Madrid del pròxim dia 16, per la llibertat dels presos catalans, pot significar una fita important a condició que es busqui la unitat amb tots els republicans, amb tots aquells que es reclamen de la democràcia i dels drets.

Per a la immensa majoria del poble de Catalunya, que vol exercir el seu dret a decidir, només hi ha una única sortida per a poder exercir-ho: la República en tot l’Estat. Perquè, malgrat la pancarta exhibida en el Suprem, sota la Monarquia decidir sí que és un delicte.

El Pacte de Toledo esclata sense acord

(Publicat a la Carta Setmanal 718veure en castellà)

El passat 19 de febrer els portaveus de la Comissió del Pacte de Toledo, davant la impossibilitat d’aconseguir el consens, van sortir de la reunió de la comissió a porta tancada, donant per trencades les negociacions.

Recordem que el Pacte de Toledo és un mecanisme per aconseguir consensos parlamentaris  (en els quals es busca implicar, també, als sindicats) per a imposar el model de pensions que el capital financer exigeix, però que cap formació política s’atreveix a imposar en solitari.

La pressa imposada per l’avançament electoral, i el desig del govern per capitalitzar un acord consensuat (a pesar que en el mateix es pretenen retallar les pensions i retardar l’edat de jubilació), han fet aparèixer les dissidències acumulades durant dos anys i mig de reunions de la Comissió. Desacords sobre temes importants que estaven emparats pel secretisme habitual de les reunions del Pacte de Toledo.

Els esborranys de les 22 recomanacions que durant mesos van ser retocades centenars de vegades, en les quals van deixar les seves objeccions diputats d’Units Podem i ERC, no arriben a ser un conjunt de qüestions “pràcticament tancades”, com han defensat PDeCAT, PNB i PSOE. Tampoc era evident el que s’ha dit per Gerardo Camps, portaveu del PP, en afirmar que els grups polítics estaven “prop de l’acord” i les recomanacions estaven “pràcticament preacordades”.

Sergio del Campo, portaveu de Ciudadanos, va assegurar que la seva intenció era arribar a l’acord consensuat.

La diputada del PP i presidenta del Pacte de Toledo, Celia Villalobos, es va oposar a convocar una nova reunió per a evitar que Unidos Podemos, representats per Yolanda Díaz, presentés els vots particulars que tenia previstos.

Després de la ruptura del Pacte, Iñigo Barandiaran, del PNB, va augurar un “futur incert al Pacte de Toledo”. Per la seva part Campuzano, del PDeCAT, nou nom de l’antiga CiU que va proposar la creació del Pacte de Toledo, acusa a Unidos Podemos de “irresponsabilitat”, perquè “en matèria de pensions no hi ha espai per a la dissidència partidista, ha d’haver-hi esforç en la construcció dels consensos”.

Malgrat els piadosos desitjos de consens de Campuzano, la “dissidència partidista” va plantejar una sèrie d’exigències durant les llargues  sessions que al final van impedir l’acord: la posada en marxa dels mecanismes d’accés a nous recursos com estableix l’article 109.2 de la LGSS amb aportacions de l’Estat, el lliurament de béns del patrimoni de la Seguretat Social per a pagar deutes inexistents, els plans complementaris de pensions, les modificacions paramètriques que retallen les pensions, etc.

D’on ve el Pacter de Toledo?

El Pacte de Toledo va sorgir d’una Proposició no de llei (PNL) de CiU de principis de 1994 “amb la finalitat d’evitar l’increment dels dèficits públics com a conseqüència dels majors pagaments per prestacions i especialment de les pensions de jubilació”, d’acord amb les directrius de la Unió Europea.

En la PNL de CiU davant la situació de caiguda de l’activitat, cotitzacions i necessitats de les prestacions, ja assenyala, en 1994, l’obstacle que al seu entendre suposa el sistema de repartiment: “Aquestes problemàtiques conjunturals i a curt termini, de l’evolució pressupostària actual de la seguretat social, s’agreujaran amb les problemàtiques que poden desencadenar-se a mitjà i llarg termini a causa de l’envelliment de la població espanyola,  a causa de l’augment de l’atur  i  a causa de l’estructura  financera del  sistema de la seguretat Social espanyola fonamentat  en un règim de repartiment”. (les negretes són nostres).

Les solucions proposades es dirigeixen al desmantellament de l’acció protectora, separant una sèrie de prestacions del tronc comú de la Seguretat Social. Això passa amb les pensions de viduïtat i orfandat i les propostes del seu finançament per la imposició general. Seguint la línia definida de treure de l’àmbit de la Seguretat Social prestacions,  com va ocórrer en el seu moment amb l’assistència sanitària  i els serveis socials.

I això no és nou, el Pacte de Toledo, que “fa seves les recomanacions contingudes en el Llibre blanc de Delors, relatives a la reducció de les cotitzacions socials, com a element dinamitzador de l’ocupació”, des de la seva primera traducció normativa, la Llei 24/1997, de 15 de juliol, de Consolidació i Racionalització del Sistema de la Seguretat Social, que puja de 8 a 15 anys el període per al càlcul de la base reguladora i disminueix el percentatge d’aquesta base per al càlcul de la pensió als afiliats amb menys de 25 anys de cotització, donant un seriós cop a les pensions

La idea, mil vegades repetida, que el Pacte de Toledo era la via per a protegir el sistema de pensions ha quedat al descobert. No hi ha dubte que el balanç del Pacte de Toledo  no és satisfactori, és el vehicle que ha conduït a la situació actual. En centrar-se en la redistribució de les fonts, la tendència és en essència la substitució de quotes per impostos específics. En definitiva el seu objectiu és reduir els costos laborals a les empreses i reduir l’extensió i intensitat de les prestacions. En última instància, es busca una retallada global de les pensions que obligui a qui tingui mitjans per a això a subscriure plans de pensions privats, que posarien quantioses masses de diners en mans dels especuladors

El Pacte de Toledo és l’instrument disposat per a associar als partits que parlen en nom de la classe obrera al desmantellament de l’actual model de Seguretat Social basat en les cotitzacions socials.

El funcionament de la comissió del Pacte de Toledo és bastant opac, són reunions que es fan sense actes, amb deliberacions a porta tancada, amb un sistema de propostes on no es reflecteix les propostes de cadascun. Per això s’entén que en moltes ocasions les coordinadores de pensionistes demanin participar en les deliberacions i poder transmetre les seves reivindicacions. És la seva reacció lògica al secretisme.

El Contingut de les recomanacions del pacte avortat

Després del fracàs en l’aprovació dels pressupostos, a causa de la submissió als requeriments del manteniment del règim que li ha impedit al govern mantenir la majoria que va fer fora a Rajoy, i demostrades les limitacions de la política de gestos sense conseqüències per a la satisfacció de les reivindicacions, la política del govern en l’àmbit de les pensions s’ha caracteritzat pel seu continuisme i promeses que no es compleixen.

No s’executen les promeses de la derogació de les reformes de pensions per a garantir la suficiència i dignitat de les pensions, ni les promeses de derogació de les reformes laborals tan necessàries per a incrementar els recursos del sistema i la seva sostenibilitat.

El quadre de les reformes proposades en l’acord del Pacte de Toledo avortat ve delimitat, entre altres, pels elements següents:

  • Una proposta de retardar fins a 2025 el finançament per l’Estat de les despeses que indegudament són finançades per les cotitzacions socials, tals com les polítiques d’ocupació consistents en la reducció de cotitzacions, o el tractament avantatjós per a alguns règims. En l’aplicació de l’anterior recomanació es constata un retard de 30 anys en el seu compliment.
  • No es reconeix el deute que l’Estat té amb la Seguretat Social pel saqueig sistemàtic al  que ha estat sotmesa.
  • Per a accedir a nous recursos no es reconeix la necessitat d’activar plenament el  funcionament del model actual de Seguretat Social basat en el finançament de les prestacions contributives mitjançant cotitzacions i a més, en cas de la seva insuficiència, amb el finançament de nous recursos mitjançant aportacions des del Pressupost d’Estat al Pressupost de la Seguretat Social (article 109 de la LGSS).
  • No es recomana la derogació de la reforma de pensions de 2011 ni la de 2013. Ni la derogació de les reformes laborals.
  • Tampoc apareix el compromís d’anul·lar el deute que el finançament per préstecs de l’Estat registra indegudament la Seguretat Social. Respecte a aquest fals deute, causada per operacions d’enginyeria comptable i que simplement ha de ser cancel·lada, és totalment rebutjable que es pretengui pagar traslladant la propietat de béns del patrimoni de la Seguretat Social a altres Administracions Públiques. El que suposaria una nova embranzida al saqueig de la Seguretat Social.
  • També pretenien una nova modificació dels paràmetres del càlcul de les pensions, igual que va ocórrer amb les reformes de 2011 i 2013, que conduiria a reduir i retallar les pensions. Concretament, es tracta de pujar l’edat de jubilació, en la perspectiva de portar-la  més enllà dels 67 anys, d’estendre de nou els anys exigits per al càlcul de la base fins i tot a tota la vida laboral, de pujar de 35 a 37 els anys cotitzats per a poder accedir al 100% de la pensió.
  • Fomentar els sistemes complementaris de pensions sustentats en la negociació col·lectiva, com a instrument d’estalvi i d’inversió, incorporant, a més de la pensió, a determinades contingències com a complement i millora de les prestacions de Seguretat Social i dotats d’un adequat règim fiscal. Aquesta recomanació, pel costat dels ingressos, xoca amb la proposta de de treure el topall de  les bases màximes de cotització i en mans privades es converteix en un cavall de Troia del sistema públic, amb el qual entra en competència, i contra la caixa única de la Seguretat Social.

Per descomptat que la ruptura del Pacte de Toledo deixa al descobert, i aparcats de moment, aquests plans de rebuig a les reivindicacions acordats pel PP, Ciutadans, PNB i PDeCAT, amb l’ajuda inestimable del PSOE i Compromis. I mentrestant l’acció de les reformes de pensions de 2011 i 2013, no derogades, i de les reformes laborals, no derogades, continua col·laborant en la destrucció de la Seguretat Social.

Les mobilitzacions dels pensionistes, les plataformes, els sindicats

La Coordinadora Estatal per la defensa del Sistema Públic de Pensions (COESPE) en nota de premsa  diu que “la famosa Comissió actual del Pacte de Toledo finalment ha tocat fons. Nosaltres sempre vam dir que una comissió obscurantista, on ningú pot saber mai de què es discuteix. i com ens pot afectar els pensionistes actuals i futurs, no podríem acceptar-la”. I després de detallar el seu desacord amb els continguts dels esborranys de les recomanacions de la Comissió, conclou afirmant que mantindrà “les mobilitzacions al carrer el temps que sigui necessari fins a aconseguir els nostres objectius, ja que és al carrer on està realment la nostra força”.

Sota la consigna “governi qui governi, les pensions es defensen”, la COESPE prepara manifestacions a tot els territoris de l’Estat, possiblement una el 13 d’abril, abans de les eleccions generals, i una altra l’11 de maig.

Els pronunciaments d’acord amb la continuació de les mobilitzacions es repeteixen per les diferents xarxes socials de les coordinadores i plataformes.

Per la seva part les centrals sindicals UGT i CCOO exigeixen i emplacen al govern a derogar les reformes de pensions de 2013 i la reforma laboral sota l’amenaça de mobilitzacions.

La situació és propícia per a organitzar la unitat per a eliminar els obstacles institucionals i legals que impedeixen satisfer les reivindicacions, per a defensar a l’actual sistema púbic de pensions, garantint la seva continuïtat i la seva suficiència econòmica.

Davant la derrota parlamentària del govern Sánchez i la convocatòria d’eleccions generals

(Publicat a la Carta Setmanal 717veure en castellà)

Declaració del Comitè Central del POSI – 17 de febrer del 2019

1.- La votació dels Pressupostos

El dimecres 13 de febrer, la majoria del Congrés ha aprovat les diferents esmenes a la totalitat al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat, rebutjant l’admissió a debat dels Pressupostos presentats pel govern. Una votació que deixa al govern en minoria en el Congrés, i que li ha portat a convocar eleccions generals per al 28 d’abril, rebutjant la possibilitat, que li havien plantejat, entre altres, UGT i CCOO, de convocar més tard i treure algunes mesures imprescindibles per Decret llei.

2.- Vuit mesos de promeses incomplides

L’1 de juny de 2018, una moció de censura, guanyada amb el suport per totes les forces que reben el suport electoral dels treballadors i als diferents pobles de l’Estat, expulsava del govern al PP, derrotat als carrers per la mobilització de molts sectors, amb un paper destacat dels pensionistes, i amb les seves vergonyes a l’aire per la sentència de la Gürtel que posava en evidència el caràcter corrupte, de dalt a baix del Partit Popular.

La moció de censura va ser el reflex parlamentari de la mobilització de molts sectors de la població que s’havien enfrontat al govern Rajoy i a les seves polítiques. La formació del nou govern de Pedro Sánchez va obrir per a moltes persones esperances de canvi social i polític. Cal fer constar que aquests vuit mesos de govern han estat mesos de promeses incomplides.

La LOMCE segueix en peus. Com la Llei Mordassa, l’article 315.3 del Codi Penal, la Reforma Laboral, la immensa majoria de les retallades en els serveis públics, etc., etc.. En la immensa majoria dels terrenys socials, polítics, democràtics, així doncs, el que  les masses esperaven d’aquest govern no s’ha materialitzat.

El 20 i 21 de desembre, el Consell de Ministres celebrat a Barcelona semblava obrir un gir. Es va pujar el salari mínim a 900 euros, es van pujar les pensions, es va pujar el salari als empleats públics. Fins i tot es va apuntar l’obertura d’un diàleg amb els partits catalans. Però una flor no fa estiu. Fins i tot els secretaris generals dels sindicats UGT i CCOO, que durant aquests mesos han donat suport al govern, es van queixar en l’Assemblea de Delegats que van celebrar el 8 de febrer que el govern havia incomplit compromisos acordats amb ells.

Cal assenyalar, per la seva importància,  el suport del govern al cop d’estat de Guaidó a Veneçuela, organitzat pel govern de Trump.

3.- Aquesta política ha donat aire a les tres famílies franquistes corroïdes per la corrupció

Fins i tot els ha permès formar govern a Andalusia. De tota manera els hi ha donat aire de manera limitada tal com es va veure en la baixa assistència de la concentració del 10 de febrer a Madrid.

Si la dreta sembla crescuda és perquè el govern ha defraudat les expectatives de la immensa majoria, en tots els terrenys. Recordem que el “triomf” de les dretes a Andalusia va ser  el resultat d’una massiva abstenció obrera i popular, i de la pèrdua de 400.000 vots del PSOE i de 280.000 d’Endavant Andalusia, la marca de Unidos Podemos.

4.- Els republicans catalans entre l’espasa i la paret

Determinades persones de l’esquerra i els dirigents sindicals arremeten contra els diputats d’ERC i del PDECat, que, segons ells, han “votat amb la dreta” per a “tombar els Pressupostos més socials dels últims anys”. Que no ens enganyin. Eren uns pressupostos basats en el límit de despesa imposada pel PP, i que, certament, incloïen algunes millores, unes mínimes mesures socials, però mantenien, en el seu conjunt, totes les retallades als serveis públics i la inversió pública i el manteniment d’infraestructures, abandonades des de 2010.

Com és possible que se’ls exigeixi votar a favor dels pressupostos, quan els seus principals dirigents són jutjats i poden ser condemnats per delictes inexistents de rebel·lió i sedició a desenes d’anys de presó? I quan el govern de Pedro Sánchez es nega a fer un sol pas que eviti aquesta situació. És més, quan la dreta va fer una primera insinuació de la convocatòria de concentració a la Plaça de Colón, es va afanyar a declarar als quatre vents que trencava tota negociació amb els catalans.

L’inici del judici demostra que tota possibilitat d’alliberar als presos republicans catalans passa necessàriament per la mobilització unida de la classe treballadora i els pobles de tot l’Estat. I fer-ho és una necessitat. Hi hagi eleccions o no, la lluita per la seva llibertat és la defensa de totes les llibertats, inseparable de la defensa dels drets socials.

5.- La classe treballadora no està derrotada

El crit de moda sembla ser ! Que ve la dreta! Però els treballadors estan molt lluny d’haver estat derrotats. Per contra, segueixen obstinats en la lluita concreta per les seves reivindicacions i en defensa de les seves conquestes. Aquí estan les mobilitzacions recents en defensa de la sanitat pública  a Galícia, a Castella i Lleó, a Terol, o la mobilització dels taxistes, que a Madrid han cridat a tota la població a manifestar-se en defensa de tots els serveis públics, la mobilització de la joventut contra la LOMCE, les mobilitzacions de les dones. O la dels pensionistes.

6.- Contra el xantatge, per les reivindicacions

Totes les reivindicacions continuen pendents i cal unir totes forces per  defensar-les . Segueix sobre la taula la necessitat de derogar les reformes laborals, la LOMCE i la Llei Mordassa, la lluita per recuperar la sanitat i l’ensenyament públiques, escanyades per anys de retallades, la lluita per pensions dignes i en defensa del sistema públic de pensions, la lluita de les dones per la igualtat i contra l’aparell judicial que es nega a defensar-les, la lluita dels empleats públics per recuperar els seus drets i els seus salaris retallats.

Ara vénen les eleccions. Davant d’aquest escenari, s’ha iniciat una intensa campanya per a demanar que anem a votar a l’esquerra “perquè no entri Vox”, “perquè no guanyi la dreta”. És un xantatge inacceptable, que a més ja va fracassar a Andalusia.

Compartim la ràbia dels treballadors, de la joventut i de les dones contra els grups que pretenen acabar amb totes les seves conquestes i drets. Compartim la posició dels qui volen utilitzar el seu vot per a tancar-los el pas. Compartim també la ràbia i la indignació dels quals, fastiguejats per l’actuació d’un règim en el qual no troben la satisfacció dels seus drets,  puguin optar per l’abstenció.

Per damunt, i més enllà, del vot, treballadors i pobles tenim els elements per unir-nos en defensa dels drets socials i democràtics, compartim les reivindicacions i ens hem d’afrontar de manera conjunta als mateixos atacs.

Evidentment, lluitem perquè cap vot d’un treballador o una treballadora vagi  a cap dels tres partits franquistes, però que ningú es cridi a engany: el govern Sánchez és el responsable de la situació actual, i, si no canvia de política, en els fets i no en les paraules, pot tornar a ser derrotat.

7.- Buscar una sortida política

A la reivindicació del poble català perquè se li reconegui el seu dret a decidir, s’oposa com a obstacle el marc de la Constitució. Quan es demana la llibertat dels presos, s’invoca la “independència del poder judicial” (heretat del franquisme, per cert). Als pensionistes que lluiten en defensa de les pensions i que reclamen la derogació de les reformes, o, fins i tot, que les pensions es blindin en la Constitució, se’ls diu que aquesta reforma no és possible. La  Constitució, i les institucions del Règim que es sostenen sobre ella, són el principal obstacle per a les reivindicacions dels treballadors i els pobles, de la joventut, de les dones, dels pensionistes, per a la lluita per la Sanitat i l’Educació públiques. El fracàs del Govern Sánchez demostra que per a donar satisfacció a les necessitats i reivindicacions de la immensa majoria, cal trencar amb el marc antidemocràtic de les institucions de la Monarquia. El canvi social i polític que necessitem exigeix un canvi de marc polític, exigeix que les organitzacions de la classe treballadora es posin d’acord per a posar la lluita per la República en el centre de tota l’acció política, perquè sense una República del poble i dels pobles, per al poble i per als pobles, no pot haver-hi resposta a les reivindicacions i aspiracions de la immensa majoria.

Una amenaça per als drets i llibertats dels treballadors i els pobles

(Publicat a la Carta Setmanal 716veure en castellà)

Les diferents dretes que representen a l’aparell d’Estat heretat del franquisme no han acceptat mai al govern de Pedro Sánchez, sorgit de la moció de censura votada en el Congrés de l’1 de juny. Des del primer moment han titllat al seu govern de “il·legítim” i a Sánchez de “okupa”. Ara, la decisió de Sánchez de nomenar un “relator” neutral en un intent per mantenir el diàleg entre els partits catalans els ha portat a fer un pas endavant amb traces de cop d’Estat.

No li ha valgut a Pedro Sánchez ni el seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya per part del govern Rajoy, ni la decisió que la fiscalia mantingui les acusacions de rebel·lió contra els republicans catalans (i l’Advocacia de l’Estat, l’acusació de sedició), ni la ignominiosa decisió de donar suport al cop d’estat de Guaidó a Veneçuela. Tampoc li ha valgut la precipitada decisió d’anunciar la fi de tot “diàleg” amb els republicans catalans (una decisió que s’oposa, segurament, als desitjos de la immensa majoria). Cada cessió de Sánchez davant l’aparell d’Estat porta als representants del franquisme a incrementar la pressió i exigir noves concessions.

I l’aparell d’Estat no permet cap cessió que posi en qüestió la suposada Espanya “una, grande i libre”, aquest lema que en realitat oculta la preservació de les institucions centrals heretades del franquisme. En el seu nom, Casado i Rivera insisteixen una vegada i una altra en la necessitat d’aplicar a Catalunya un nou 155, però “més dur”. Juntament amb ells, jutges, policies, guàrdies civils (com el provocador que va difondre un enregistrament del trasllat dels presos republicans catalans a Madrid), s’alineen darrera el seu cap Felip VI, que en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017 – passats dos dies del referèndum català- cridava a files a tot l’aparell d’Estat dient que “davant aquesta situació d’extrema gravetat, es requereix el ferm compromís de tots amb els interessos generals, és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’Estat de Dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d’Autonomia”.

En realitat, per sobre de Casado i Rivera, el veritable protagonista de l’acte és Vox, fins al punt que els organitzadors han hagut de prohibir banderes de partits i eliminar discursos perquè no es faci patent aquest fet.

ABC, portaveu oficiós de la Casa Real, “recolza sense fissures” la convocatòria de la manifestació, perquè “Sánchez no escolta ni al seu propi partit, i per això s’ha s’ha convertit en una qüestió d’Estat que escolti clamar als espanyols al carrer contra el seu abús de poder”. El Periodico publica un cartell de convocatòria amb el lema “Sánchez Dimisión” i està ple de picades d’ullet i crides a diputats i “barons” del PSOE a rebel·lar-se contra Sánchez.

“Fer fora a Sánchez”, i imposar un programa reaccionari insaciable

La maniobra de l’aparell d’Estat i els seus seguidors no es limita a pressionar a Sánchez. Aquesta vegada van més enllà. L’anunci de la creació del “relator” va portar immediatament al PP, Cs i Vox a difondre una crida a la mobilització d’aquest diumenge passat a Madrid per a “fer fora  a Pedro Sánchez de la Moncloa”, encara que finalment, el lema oficial de la convocatòria ha estat “Para una España unida. Elecciones ya”.

Les declaracions dels uns i dels altres han anat adoptant un to cada vegada mes colpista. El líder de Ciutadans es va afanyar a declarar que “cal fer fora a Pedro Sánchez”, ja que segons ell, està “humiliant” a Espanya. Albert Rivera va parlar de crear “un front cívic” contra el president. El dirigent de Vox, Santiago Abascal, es va sumar immediatament: “Cal fer fora a aquest Govern traïdor que està segrestat pels colpistes. Als colpistes separatistes només se’ls hi ha d’aplicar el Codi Penal. A Pedro Sánchez sembla que també”.

Pablo Casado també ha adoptat en el seu discurs un to “veneçolà”, a l’estil del colpista Guaidó. En una entrevista a l’agència EFE deia que la situació “és tan greu que no descartem res, perquè estem davant una actuació molt deslleial, d’alta traïció a Espanya, que no s’ha vist des del 23F” , i afegia que “si Sánchez no rectifica haurem de cridar als espanyols al carrer, és l’única fórmula que ens queda perquè un president del Govern mentider i traïdor actuï en benefici del mandat constitucional amb el qual va jurar el seu càrrec”.

Casado va defensar un pla de guerra contra el poble català i contra els republicans en particular: “cal aplicar un 155 i el partit que lideri aquesta resposta es portarà darrere a l’Espanya dels balcons”, i va afegir que ell “il·legalitzaria Arran perquè justifica la kale borroka i encoratja la violència als carrers. Per exemple, la ANC i Omnium Cultural o ERC i el PDeCAT, com pot ser que estiguin rebent fons públics tenint a líders independentistes ja processats?”.

Els convocants de la manifestació no oculten el seu programa d’atacs directes a les llibertats i drets: anul·lar l’autonomia de Catalunya, atacar als drets de les dones, al dret a l’avortament… i cada minut que passa afegeixen noves amenaces.  I se sumen a la mobilització la falange i els partits i organitzacions més reaccionaries.

Casado no es va limitar a demanar fer fora a Sánchez del govern. També va fer una crida als “barons” socialistes a repetir la “operació gestora”: “M’agradaria que el PSOE assenyat tornés a deposar al seu secretari general com ja va fer en el Comitè Federal”.  Una crida que va tenir el seu efecte en els dirigents del PSOE més vinculats a l’aparell d’Estat franquista, encapçalats per l’infame Alfonso Guerra que, en la presentació d’un llibre en el Congrés, deia que “Aprovar un pressupost és vital per a un govern. Mantenir la dignitat de la nació és una prioritat que empetiteix l’adversitat d’una votació contrària als pressupostos de l’Estat”

A Guerra li van seguir els de sempre. Emiliano García-Page, president de Castella – la Manxa, que demanava la convocatòria urgent del consell territorial del partit (que reuneix els governants autonòmics socialistes i als seus líders regionals) per a abordar immediatament les demandes dels independentistes catalans i la resposta del Govern i de la pròpia formació. Page es va cuidar i molt de no demanar la convocatòria de l’òrgan de direcció del PSOE, el Comitè Federal, i demanava tractar el tema entre “barons”. A Page se li van sumar el president aragonès, Javier Lambán, el diputat i expresident de Castella – la Manxa José María Barreda i la diputada socialista Soraya Rodríguez, que va ser portaveu del grup parlamentari durant l’època de la Gestora (i que va tenir, llavors, que sortir per cames de la seu del PSOE a Valladolid ens crits de militants que la deien “traïdora”).

Pablo Casado es va afanyar a demanar a García-Page, Lambán i Fernández Vara, que se sumessin a la causa, demanant-los que “ajudin a tirar a l’okupa de la Moncloa”.

La concentració ha tingut un  ressò bastant limitat

Malgrat les gruixudes frases amb que els convocants han intentat alimentar la mobilització, malgrat els autobusos gratis, i del suport de totes les clavegueres de l’extrema dreta i l’aparell d’Estat, els convocants no semblen haver tingut l’afluència que esperaven.  Havien triat com a lloc de reunió la Plaça de Colón, un espai en què caben centenars de milers de persones, i s’han quedat molt lluny d’omplir-la, Encara que parlen de 200.000 assistents, mitjans com El Mundo -obert defensor de la mobilització- parlen de “desenes de milers”. ABC parla de “milers”.

Tot i així, no sembla que els convocants vagin a canviar de tàctica. Més aviat, sembla que aquesta manifestació d’avui es un primer pas pel que ha de venir.

Quina sortida?

Sánchez està experimentant en carn pròpia com qualsevol reculada del govern és aprofitat com és lògic per a exigir més, perquè mostra la seva feblesa davant l’aparell d’Estat i els seus representants. De res li ha valgut el suport al 155 a l’octubre de 2017 ni la seva inhibició davant l’imminent judici als republicans catalans en el Suprem, ni la ruptura de tota negociació amb els catalans. La Monarquia, l’aparell de l’Estat i els seus seguidors polítics, que, en última instància, consideren una usurpació tot govern que no sigui “dels seus”, no poden admetre cap escletxa de negociació sobre el tema català, com no poden admetre la pujada del salari mínim o la derogació -per parcial que sigui- de la reforma laboral o la Llei Mordassa. No els val la submissió al 90% de les seves exigències. Volen el 100%.

Fa uns dies, CC.OO. i UGT de Catalunya reiteraven, en un comunicat sobre el judici als catalans, que el “problema polític” entre Catalunya i la resta d’Espanya no s’hagués tingut que judicialitzar sinó abordar-se en la política, apostant per donar una oportunitat al “diàleg i la negociació” i demanaven als governs de Catalunya i Espanya que “propiciïn un clima i escenaris que la facilitin”. Al que tots dos sindicats prometien contribuir, “en un espai ampli de la societat civil i política de Catalunya”.

Enfront d’aquesta demanda de les dues principals organitzacions obreres de Catalunya, que representa la voluntat de més del 80% de la població de Catalunya, que vol poder decidir lliurement sobre el seu futur, la decisió del govern Sánchez de posar una vela a déu i una altra al diable – compartida per bona part dels dirigents de les diverses organitzacions obreres- ha demostrat ser un atzucac pel govern. Aquesta situació ens porta a la caiguda del govern Sánchez i a la preponderància d’un aparell franquista embravit que es llança a una ofensiva de caire colpistes amb un programa d’atacs directes contra tots els drets dels treballadors i els pobles de l’Estat.

El dissabte, en la manifestació convocada pels taxistes a Madrid, i el diumenge  a Santiago de Compostel·la i Teruel  per la defensa de la Sanitat pública s’han reunit més manifestants que en la convocatòria de les dretes a Madrid, la qual cosa demostra la voluntat de la immensa majoria de defensar els seus drets i conquestes. En aquest situació, crida l’atenció la passivitat amb que els dirigents de les principals organitzacions que representen als treballadors han abordat aquesta amenaça. Després de l’entrada de Vox en el Parlament d’Andalusia, Pablo Iglesias cridava a una “alerta antifeixista”. Ara, quan la reacció arriba  als carrers, ningú respon. Es tracta d’una ofensiva enfront de la qual la classe treballadora i les seves organitzacions no poden romandre indiferents, no poden limitar-se a contemplar com s’organitza la més negra reacció sense moure un dit per a organitzar la resposta.

La Internacional Socialista i Veneçuela

(Publicat a la Carta Setmanal 715veure en castellà)

Aquest diumenge, El País publica un llarg article en el qual explica com l’administració de Donald Trump ha organitzat de principi a fi el cop d’estat de Veneçuela. Tot i així, aquest mateix diari continua donant el seu ple suport a la temptativa colpista. No estan solos en aquesta tasca.

 El Consell de la Internacional Socialista (IS), reunit el  28 i 29 de gener a Santo Domingo, ha fet pública una declaració sobre Veneçuela en la qual es reconeixen els esforços del líder opositor de Veneçuela Juan Guaidó “de conduir una transició cap a la democràcia, recolzada en la legítima Assemblea Nacional”, i s’afegeix que l’única manera d’avançar és la celebració urgent de nous comicis. Unes eleccions que, segons el Consell de la IS, han de “ser vigilades per una nova autoritat electoral plenament independent i imparcial”.

El Consell de la IS ha dit que el Parlament, que presideix Guaidó, que dimecres passat es va proclamar president interí de Veneçuela, “és el poder legítim per a conduir la transició democràtica” . També va reiterar la seva posició que el procés electoral de maig passat, en la qual Nicolás Maduro va aconseguir un segon mandat, “no va comptar amb credibilitat democràtica, ja que va ser realitzat ‘il·legalitzant líders i partits polítics’, la qual cosa obliga a la IS “a no reconèixer aquest procés, per ser contrari a les normes democràtiques de competència, llibertat i garanties”.

En efecte, al maig de 2018, quan es van celebrar les eleccions presidencials que va guanyar Nicolás Maduro, la IS les va declarar “il·legítimes”. Com poden declarar il·legítimes unes eleccions a les quals es van presentar diversos partits de l’anomenada “oposició” de Veneçuela, i en les quals Maduro va obtenir el suport d’un percentatge del cens electoral superior al que va donar suport a Trump, a Macron i, per descomptat, a Pedro Sánchez? Recordem que poc abans d’aquesta eleccions va haver-hi una mediació de Zapatero per la qual es va arribar a un acord sobre les eleccions, però al final es van retirar la majoria de candidats de la “oposició”, per pressions dels USA.

La decisió de la Internacional “Socialista” suposa, simplement, l’alineació d’aquest organisme internacional amb les posicions del govern de Donald Trump, instigador i organitzador del cop d’estat que intenta dur a terme Guaidó. No oblidem que, a Veneçuela, formen part de la Internacional Socialista tres partits de l’anomenada “oposició”: Acción Democrática, Voluntad Popular (al qual pertany Juan Guaidó) i Un Nuevo Tiempo

El que expressen els dirigents de la IS està molt allunyat, sens dubte, dels desitjos i les opinions de milers de sincers militants socialistes de Llatinoamèrica i de tot el món, que se senten, sens dubte ,molt més pròxims al que ha dit el dirigent del Partit Laborista de Gran Bretanya, Jeremy Corbyn (El senyor Maduro continua sent el president del país. No donem suport a les interferències externes (…) pensem que només el diàleg i una solució negociada poden permetre superar la crisi a Veneçuela. El futur de Veneçuela és dels veneçolans”).

Plou sobre mullat: el “caracazo”

Hem assenyalat abans que un dels partits que representa a la IS a Veneçuela és  Acción Democrática. Aquest partit va governar el país durant molts anys, sent President del país el seu dirigent Carlos Andrés Pérez (CAP), que va ser, al seu torn, vicepresident de la Internacional Socialista

El govern de CAP va demanar en nom de Veneçuela els primers prèstecs al FMI, passant el deute extern veneçolà, durant el seu mandat, de 1.500 a 30.000 milions de $, un 66% del PIB de Veneçuela . Per a fer front a aquesta situació, CAP emprèn un pla de “liberalització” de l’economia veneçolana, a base de privatitzacions, eliminació de subsidis a béns de primera necessitat, baixada de salaris i pujada de preus que va portar a la població a la misèria.

El 27 de febrer de 1989, la població, que no tenia ja ni per a menjar, es va tirar als carrers amb manifestacions, motins, saqueig dels supermercats (plens de productes importats que no podien comprar), un aixecament popular que va ser conegut com el “caracazo”. El govern de CAP va respondre traient a l’exèrcit al carrer. Resultat: entre morts i desapareguts, 3.000 persones. Desenes de milers de ferits. En la “repressió de Maduro” que tanta repugnància provoca als dirigents de la Internacional Socialista, es parla, segons la propaganda de la “oposició” d’uns 40 morts.

Què va fer en 1989 la IS davant els 3.000 morts del “caracazo”? Posem per exemple a Felipe González, llavors president del govern d’Espanya, que avui diu que Maduro  “És pitjor que un dictador, és un tirà arbitrari”, i ha estat dels primers a demanar a Pedro Sánchez que reconegui al colpista Guaidó com a President de Veneçuela. Felipe no va muntar, precisament, en còlera pels trets disparats contra la població civil que exercien el seu dret a manifestar-se. Per contra, només havien passat dos dies del “caracazo”, quan encara els morts estaven en cos present, va cridar al seu amic Carlos Andrés Pérez i li va oferir un préstec immediat de 600 milions de dòlars, “per a ajudar-lo en aquests  moments tan crítics”. Res de sancions. CAP era llavors vicepresident de la Internacional “Socialista”, que el considerava un  “demòcrata de cap a peus”.

La relació de Felipe González amb CAP i amb Veneçuela no es va quedar aquí. En 1984, Galerias Preciados va ser venuda al multimilionari veneçolà i també amic del tàndem Pérez-González, Gustavo Cisneros, per 1.500 milions de pessetes i de les quals finalment només va haver de pagar 750. Cinc anys després, en 1988, Cisneros va vendre Galerias Preciados al grup britànic Mountleigh per la barbaritat de 30.600 milions. Tot un fabulós negoci.

La IS, enemiga de la revolució veneçolana des del principi

La Internacional Socialista i el seu representant a Veneçuela, Acción Democrática, es van oposar als governs d’Hugo Chavez des del primer moment. Ja l’any 2000, a sis mesos  de la primera victòria electoral de Chávez, la SICLAC (Comitè de la IS per a Amèrica Llatina i el Carib, creat en 1980), mostrava la seva desaprovació per el “enfrontament del govern de Veneçuela amb les institucions”.  Poc abans del cop d’estat contra Chávez en 2002, Acción Democrática demanava a l’Assemblea Nacional de Veneçuela “designar una junta mèdica que determinés la incapacitat mental del president”. Quan es va produir el cop,  la SICLAC va manifestar el seu suport a Acción Democrática, un dels principals actors mobilitzadors a favor del trencament constitucional.

El govern de Pedro Sanchez,  després que l’ambaixador USA cridés a Borrell, va decidir “reconèixer” a Guaidó i va donar un termini de vuit dies a Maduro perquè se sotmetés a les condicions dictades per Trump i convoqués eleccions. Qualsevol socialista, qualsevol demòcrata, es pregunta amb raó quin dret te Sánchez, com altres governs europeus, per decidir sobre el que han de fer altres pobles, pobles, a més, que han sofert i sofreixen l’espoli de les multinacionals espanyoles.

Ahir deien que Trump era d’extrema dreta. Avui, pel que sembla, és el “defensor de la democràcia”… a Veneçuela (encara que no a Aràbia Saudita), tant és així que el secretari de Seguretat dels EUA, John Bolton, s’ha permès declarar que enviaran a Maduro a Guantánamo.

És indignant. Cap treballador o demòcrata, sigui de la posició que sigui, pot permetre una nova Líbia a Veneçuela. Cap organització que es declari democràtica pot acceptar-ho.

Compartim amb milions de socialistes de tot el món la indignació pel servilisme dels dirigents de la IS davant Donald Trump, i el seu suport al dret del poble de Veneçuela a decidir lliurement el seu futur sense ingerències de l’imperialisme i dels seus galifardeus interns. Per part nostra, donem ple suport a la campanya que ha llançat l’Acord Internacional dels Treballadors contra la ingerència imperialista, de la qual el govern espanyol tristament participa.

Ni colpisme, ni intervencionisme!

(Publicat a la Carta Setmanal 714veure en castellà)

Publiquem en aquesta Carta Setmanal la declaració que han difós militants de Veneçuela en  resposta a la situació del seu país.

Ens sembla particularment deplorable l’actitud del govern de Pedro Sánchez, que, cedint a les exigències del PP i Cuidadanos, ha donat a Nicolás Maduro un termini peremptori de 8 dies per a convocar eleccions, amb l’amenaça que, si no ho fa, reconeixerà a l’autoproclamat president colpista Guaidó. Com és possible que Sánchez doni a un govern triat democràticament 8 dies per a sotmetre’s al que ha dictat Donald Trump?

Entenem que en aquests moments és més important que mai la mobilització de la classe treballadora i de les seves organitzacions en defensa del dret del poble de Veneçuela a decidir la seva pròpia destinació sense ingerències externes.

Declaració

Ni colpisme, ni intervencionisme!

Reconeixement de Nicolás Maduro com a president legítim de Veneçuela!

Per la defensa de la sobirania, les amb questes i l’autodeterminació de nostra nació

Nosaltres, dirigents sindicals, militants del moviment obrer, treballadors, joves, agrupats en el col·lectiu “Treball Joventut” i participant de l’Acord Internacional dels Treballadors i dels Pobles (AIT):

Ens declarem en amb tra de la temptativa colpista amb tra la nostra pàtria, promoguda de manera directa perla intervenció de l’imperialisme nord-americà i del càrtel de Lima, amb  l’autoproclamació com a president de Juan Guaidó, usurpador il·legítim, per el que ningú va votar com a “president encarregat”, i la principal funció del qual es servir de palanca a les polítiques dictades perla Casa Blanca, que no busca una altra cosa si no establir la il·lusió de doble poder que acceleri una crisi per a dislocar l’Estat-Nació, bé sigui per un amb flicte intern o per una possible intervenció militar directa, recolzada per Donald Trump i pels seus agents directes a Amèrica Llatina, com els Bolsonaro, Macri, Piñera, Duc, així com pel govern del Canadà i els governants de França, Alemanya, Espanya, agenollats davant la política de Donald Trump i acompanyant la política intervencionista i bèl·lica de l’imperialisme.

La intromissió imperialista actual a Veneçuela no es nova. L’11 d’abril 2002 van estar darrere d’aquell cop d’estat amb tra el president Chávez, quan van reamb èixer al dictador Pedro Carmona Estanga. Igual-ment, l’atur petrolier en 2003; en el 2017 van impulsar la violència de carrer (guarimbas) amb 131 persones mortes; el govern nord-americà va organitzar, va entrenar, va finançar i va armar l’intent de magnicidi amb tra Nicolás Maduro; el bloqueig eamb òmic, la campanya de desinformació i calúmnies amb tra el govern.

Una altra vegada es el petroli el que mou el cop. L’usurpador Juan Guaidó, sota el supòsit de restablir l’ordre democràtic i combatre la crisi humanitària, no ha trigat molt a exterioritzar les veritables raons per les quals es mobilitzen els implicats internacionals. Té relació amb la indústria petroliera i es nota la premeditació. Entre els plans immediats de l’acabat de proclamar “govern de transició” apareix la renovació de la Junta Directiva  de Citgo Petroleum Corporation, filial de PDVSA, amb capacitat operativa de 750 mil barrils diaris, equivalents al 4% del total refinat als Estats Units. Guaidó prevé la creació de “una nova llei nacional d’hidrocarburs que estableixi termes fiscals i contractuals flexibles per a projectes adaptats als preus del petroli i al cicle d’inversió petroliera”.

La modalitat del cop estat a Veneçuela es un perillós precedent establert per les potències imperials. Es perillós no només per a la nostra nació sinó també per a altres països. Perquè els imperialistes poden organitzar un amb junt similar d’accions amb tra el govern legítim d’altres països que desitgin moure’s de manera digna i sobirana per una via que faciliti els interessos del país.

Els imperialistes no respecten les amb stitucions d’altres països. Amb sideren que son els guardianes de les pràctiques i normes polítiques de tots els països, i estan per damunt de totes les amb stitucions de tots els països.

L’imperialisme nord-americà, amenaçat en la seva supremacia i unit a la crisi que travessa el sistema capitalista, amb dueix al món sencer a escenaris catastròfics més enllà de tot ordre racional, i obrint un nou període en el qual la competència i els amb flictes comercials ja no s’oposen, com en el passat, en el capital a partir d’unes bases nacionals establertes.

La situació actual es una  lluita a mort, una veritable guerra, que enfronta els “trust” i monopolis per la amb questa dels mercats i el saqueig de les matèries primes. Per a això tracten d’acabar amb qualsevol trava, acord, tractats internacionals, reglamentació, que amenaça amb enfonsar dislocar l’estat nació. Aquest es el veritable rerefons de la crisi política en la nostra pàtria.

Valorem la declaració Mèxic i l’Uruguai sobre la crisi veneçolana. Totes dues nacions van cridar a totes les parts involucrades a reduir les tensions i evitar una escalada de violència que pugui agreujar la situació. La primera gran victòria amb tra aquest imperi es evitar que ens porti a la guerra i a la destrucció, sense renunciar a la dignitat com a Nació. En aquest sentit recolzem a Nicolás Maduro, en la seva disposició a dialogar amb els sectors polítics del país, després de la iniciativa mostrada per els governs de Mèxic i l’Uruguai per a un diàleg nacional.

Aquest ha de donar-se dins del marc del respecte a la Amb stitució Bolivariana de la República i al reamb eixement de la institucionalitat que tenim com a nació.

Recolzem al president Nicolás Maduro en la seva decisió d’ordenar la ruptura de relaciones bilaterals amb el país del nord i la sortida del personal diplomàtic de l’ambaixada nord-americana del nostre país. Pesi als seus fracassos en el terreny diplomàtic, l’imperialisme i els seus aliats amb tinuaran l’ofensiva internacional amb tra Veneçuela.

Les sanciones amb tra PDVSA-Citgo anunciades perJohn Bolton bloquegen 7.000 milions de dòlars USA en actius, a més de més de 1.000 milions de dòlars USA per perdues d’exportacions al llarg del pròxim any, la retenció de 14 tones d’or valorades en uns 550 milions de dòlars per la banca anglesa, i de 1.650 milions de dòlars per Euroclear, en un acte de pirateria imperialista.

Aquest dilluns el general Mark Stammer, comandant del Comando Sud dels EUA, va arribar a Colòmbia a entrevistar-se amb la nova cúpula militar i de policia d’aquest país, i revisar temes fronterers. Segons l’analista i assessor polític Ned Price, durant la roda de premsa efectuada, va veure com el bloc de notes de l’assessor de seguretat dels EUA, John Bolton, es llegia un paràgraf que deia “5.000 tropes a Colòmbia”, la qual cosa es indicatiu d’un imminent anunci d’un desplegament de tropes o escalada de la intervenció militar.

Com guanyar la batalla amb tra el cop

Per nosaltres, no basta amb  enfrontar-se al colpisme i intervencionisme de l’imperialisme, representada per Donald Trump i el càrtel de Lima. Mentre el Govern continua negociant amb els empresaris agrupatsen Fedecámaras, Consecomerico, Venenchamp, Fedenagas, Fedeagro, Cavefar, les Empreses Polar i la banca privada i les transnacionals, atorgant-los dòlars i crèdits per a reactivar les seves línies de producció, mentre s’allibera el tipus de canvi, les hi disminueix els aranzels d’importació, i col·loquen els preus a productes de la cistella bàsica al nivell del dòlar paral·lel, o l’exoneració del pagament de l’Impost sobre la Renta (ISLR) a les empreses petrolieres. Aquestes mesures inclouen a les grans transnacionals que operen al país i en la Faixa Petrolífera de l’Orinoco.

Els empresaris segueixen amb el seu pla conspiratiu, ja no tancant els seus negocis, si no incrementant els preus aterridorament. A això se suma el caos dels serveis públics i la volta novament de venda d’efectiu. La burocràcia, la corrupció i la ineficiència li fan el joc per a deteriorar encara més la vida del poble treballador. Mentre no es disciplini als patrons per a complir amb els acords signats amb el Govern, no es podran recuperar els salaris. Per aquest motiu, de no revertir aquesta política estarem facilitant el joc al pla colpista, i això és utilitzat per a soscavar el suport del poble treballador, dels quals vivim del salari, al govern, servint d’argument a les imperialistes i els seus lacais per a justificar la seva política.

En conseqüència, exigim mesures d’emergència ja

L’aplicació de l’article 114 de la CBV: “L’il·lícit econòmic, l’especulació, l’acaparament, la usura, la cartelizació i altres delictes connexos, seran penats severament d’acord amb la llei”. Aquesta llei contra la corrupció existeix i no sembla que s’estigui aplicant, és a dir, la ANC ha d’intervenir per a posar ordre en aquesta situació i eradicar la guerra de preus, castigant severament als responsables.

Controlar, amb les lleis a la mà i sota la vigilància, juntament amb els treballadors, milícia, el poder popular i els organismes de l’Estat, la supervisió de preus, la distribució i comercialització d’aliments per a garantir els preus acordats.

Una Llei Constituent d’Indexació del Salari Mínim integral adaptable o lligat al creixement dels nivells d’inflació. Unint els salaris al valor del petroli de mercat.

La imposició de les taules salarials pel Ministeri de Planificació posa en evidència que els desmilloraments unilaterals imposats a les convencions col·lectives són contràries a el que s’estableix en la Constitució i en la LOTTT, i contribueixen a polvoritzar el salari real, a més de la discrecionalitat per a aplicar els augments de salari mínim als treballadors. Exigim aplicació de l’augment de salari en totes les taules. Hi ha ministeris, governacions, alcaldies i institucions que no respecten aquesta orientació del president Nicolás Maduro

Exigim la publicació de l’augment de salari mínim nacional en la Gaseta Oficial. És l’instrument legal que té com a funció la publicació de lleis, reglaments, decrets i altres actes expedits pels poders públics de l’Estat, a fi que aquests siguin observats i aplicats degudament en els seus respectius àmbits de competència en el territori nacional.

Cridem a la creació dels comitès de defensa en cada lloc de treball per a garantir el servei de llum, aigua, telecomunicacions, petroli i la producció d’aliments, controlat juntament amb la milícia bolivariana.

Cridem a la Central Bolivariana Socialista de Treballadors i Treballadores de la Ciutat, el Camp i la Pesca (CBSTT-*CCP), sindicats independents, fronts sindicals, col·lectius, perquè junts amb els sindicats de base, assumeixin de manera autònoma una agenda d’accions enquadrades en la defensa de la sobirania, davant els atacs de l’imperialisme i el cop d’estat continuat i la mobilització permanent.

Subscriuen: Raúl Ordóñez, constituent, president de la Federació de Sindicats d’Empreses Hidràuliques de Veneçuela (Fedesiem Hidroven), CSBT; Sergio Castellanos, secretari general del Sindicat de Treballadors de l’Hospital Coromoto de l’estat de Zulia, membre de la Federació Regional de la CSBT de Zulia; José Quintero, secretari general del Sindicat d’Agents de Seguretat Bolivarians d’Occident (Sitraviboc); José Mendoza, advocat laboralista, president de la Fundació de l’Observatori Laboral i de drets humans Giuseppe Espina; Alberto Salcedo militant sindical; Octavio Ferrer secretari general del sindicat (Sinprotrans); Andrés Peláez secretari general del sindicat (Sintrahocumzulia) ; Joel Barrera sindicat (STHC); Mirla Castellà secretària general (Siproenf); Marconi Ocando secretari general (Simehocoma); Humberto González, secretari de Reclam de Fedesemhidroven Denis Ospino; Ramón Camejo; José Martínez; Lewis Herrera- Suntrabmercal Zulia; Wilfredo José Abreu Pérez, canalitzacions.

Caracas (Veneçuela), 28 de gener de 2019

Gran Bretanya: L’atzucac parlamentari planteja el problema de l’acció dels treballadors

(Publicat a la Carta Setmanal 713veure en castellà)

La crisi a Gran Bretanya, després de la votació perduda en el Parlament sobre l’acord pactat amb la UE per portar a terme un BRÉXIT ordenat és l’expressió més clara de l’atzucac que representa per a tots els pobles i treballadors d’Europa la Unió Europea.

En efecte aquesta votació és una derrota històrica: 118 diputats conservadors han votat contra el pla de Bréxit elaborat pel Govern i la Unió Europea. Una derrota com no s’havia vist des de fa gairebé 100 anys.

És un altre cop majúscul a tot l’edifici de les institucions de la Unió Europea, que es va aixecar per a garantir la dominació del capital financer a Europa. Immediatament, Ángela Merkel va declarar: “Treballaré fins a la fi per a trobar una solució acordada, per a mantenir la millor relació possible (amb Londres)”. Per altra banda Macron, dins d’un pou de difícil sortida per la crisi de les armilles grogues, ha declarat sobre l’obertura de noves negociacions: “mirarem, tal vegada es pugui millorar un o dos punts, no crec que molt perquè hem anat fins al límit del que podíem acordar, i ara, per a tractar de resoldre un problema de política interna britànica, no deixarem de defensar els interessos dels europeus. […] Ho mirarem però jo vigilaré això, considero que és el mandat que he rebut i que ha estat ben defensat pel President del Consell Europeu, Donald Tusk, i pel nostre negociador, Michel Barnie”, en una paraula, que no cedeix en res però passa el cas a la Comissió i a Barnier, que és tant com una confessió d’impotència. Tony Blair, exprimer ministre i inspirador de la part més dretana del Partit Laborista, explica: “Un segon referèndum és l’única manera de tancar el debat”. Denunciant el referèndum de 2016 i l’atzucac actual, tots voldrien fer marxa enrere, fer com si res hagués ocorregut. Per a l’ala més propera a Blair del Partit Laborista, un segon referèndum o una “votació popular” és també la forma d’afeblir a Corbyn.

L’altra opció seria endarrerir la data oficial de sortida de la UE, fixada per al 29 de març, però això comportaria un retard de dos anys, la qual cosa apareixeria com una maniobra per a enterrar la votació de 2016. No obstant això, aquest termini permetria trobar un compromís en el Parlament britànic, que ningú creu possible d’aquí al 29 de març. May s’ha dirigit a tots els partits per a obrir una discussió, Corbyn s’ha  negat a participar. En efecte, la situació del Partit Laborista no és la mateixa des que Corbyn va ser triat, dues vegades seguides, per una àmplia majoria de la base del partit i dels sindicats i amb l’afluència massiva de nous afiliats. El Govern May, abans de la votació va intentar, ignorant en  Corbyn, arribar a un acord amb responsables sindicals i el grup de diputats blairistes (o sigui la dreta del Partit Laborista), arribar a un acord perquè votessin el document, justificant aquest suport com la única manera de defensar els drets dels treballadors. Aquest intent va fracassar, només dos diputats laboristes es van abstenir. Després Corbyn va presentar una simbòlica moció de desconfiança contra May que va ser rebutjada per la mínima.

Per als dirigents europeus un retard accentuaria una mica més la crisi de les institucions, quan falten pocs mesos per a les eleccions europees. Eleccions que tots voldrien veure com a mitjà per a dotar-se d’una nova legitimitat en els seus propis països, o almenys per a limitar els estralls.

La incapacitat del capital d’unificar el mercat europeu

L’entrebanc és total. Però la incapacitat de les institucions parlamentàries britàniques per a resoldre el Bréxit, així com l’atzucac en què es troba el parlamentarisme alemany, la monarquia espanyola o el bonapartisme francès expressen en el fons, més enllà de les formes institucionals, la crisi del capital financer, la crisi del sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció. La crisi de descomposició de la UE ha pres la forma aguda del Bréxit pel lloc que ocupa la Gran Bretanya com exprimera potència financera i colonial del món. El Bréxit ha estat per a algunes fraccions del capital britànic un intent de superar la seva pròpia decadència escapolint-se de les servituds de la UE. Servituds que només expressen el que Alemanya ha deixat molt enrere a la Gran Bretanya en la carrera entre imperialismes. El Bréxit expressa també, des del punt de vista del capital, la contradicció entre la unificació del mercat europeu i la dominació d’aquest mercat pel capital financer privat. Des de fa decennis, el mercat britànic s’ha bolcat als països de la UE, fins i tot tenim el cas de la City, que des dels anys 80 ha ocupat un lloc desmesurat en l’economia britànica. Com més es prolongui l’atzucac, més pren forma la perspectiva d’una sortida sense acord, la qual cosa terroritza a tothom. Això seria sinònim del restabliment d’aranzels en el comerç amb els països de la UE, la qual cosa afecta també a les empreses nord-americanes, australianes o japoneses implantades al Regne Unit, que per a elles és un pont cap al mercat europeu.

Aquest intent de superar la seva decadència es recolzava en particular en la relació privilegiada amb els Estats Units. Però quatre mesos després del referèndum, l’elecció de Trump va donar una gran accelerada a la crisi. La voluntat de Trump de qüestionar, fins i tot de manera provocadora, totes les relacions entre imperialismes establertes des de 1945 i reforçades des de 1991, per a imposar els interessos dels capitals nord-americans, el programa de “Amèrica el primer”, només podia dinamitar de cop les il·lusions del Regne Unit i aquest fet va quedar evidenciat des del primer moment

El que aquí es planteja és el problema de la unificació del mercat europeu per a respondre a les necessitats dels pobles europeus, tasca que el capital financer –dominat pel capital nord-americà, no pot realitzar.

La responsabilitat del Partit Laborista

Tot això agreuja les dissensions, vacil·lacions i fugides cap endavant en el si del Partit Conservador, i de forma diferent, en el Partit Laborista.

Malgrat la campanya de premsa que parla d’un afebliment de Corbyn, aquest per contra gaudeix d’un suport important, perquè manté, malgrat les pressions dels partidaris de les polítiques de Blair i dels conservadors, la línia adoptada pel congrés del partit: eleccions generals al més aviat possible, en les quals el Partit Laborista es compromet a respectar la votació de 2016 i a negociar un acord amb la UE que protegeixi els llocs de treball i permeti que el govern apliqui el seu programa favorable als serveis públics, els drets socials i la reindustrialització del país. Però els laboristes no podran fer fora del govern als conservadors i triar un govern laborista que respongui a les seves reivindicacions només amb mocions de censura. L’atzucac actual planteja la qüestió de quina ha de ser l’acció independent de la classe obrera, dels sindicats i de les instàncies del Partit Laborista per a organitzar una campanya de manifestacions de masses que obligui a May a dimitir. Fer fora als  conservadors per a establir un govern que respongui a les reivindicacions vitals, la classe obrera obriria la perspectiva de la unió dels pobles d’Europa.

No és una crisi britànica o només britànica, els imperialismes europeus viuen una situació creixent de marginalització en el mercat mundial, incapaços de competir i amenaçats de ser expulsats en sectors sencers, per exemple  l’amenaça de desmantellament del sector de l’automòbil. I la Unió Europea, lluny de ser una protecció per als interessos capitalistes, és cada vegada més un obstacle, incapaç si més no de coordinar polítiques comunes.

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i dels pobles, NO HI HA MARXA ENRERE SOBIRANISTA o sigui la volta a un bon capitalisme “nacional”.

El que planteja la crisi  de la UE i de tots els règims europeus és la necessitat de l’expropiació del capital i aplanar el camí als Estats Units Socialistes d’Europa, alliberats de tota explotació i opressió i de l’obstacle que signifiquen les fronteres nacionals.

Aquesta perspectiva només es possible per l’acció dels treballadors arrossegant a les seves organitzacions de tots els pobles d’Europa.

El Govern de Pedro Sánchez i les exigències dels treballadors i els pobles

(Publicat a la Carta Setmanal 712veure en castellà)

El missatge que l’ex-consellera de la Generalitat de Catalunya i antiga responsable d’UGT a Girona, Dolors Bassa, ha difós des de la presó de Puig dels Basses, on la té reclosa el poder judicial franquista, demanant  als republicans catalans que facin el possible per no “deixar caure” al Govern de Pedro Sánchez, perquè “l’alternativa a tombar a aquest Govern és molt pitjor” podria resumir el que pensen molts treballadors i treballadores, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Perquè Dolors Bassa no basa la seva carta en la defensa del que el govern ha fet, sinó del que podria venir si aquest cau.

No hi ha dubte que la moció de censura que va tirar a Rajoy del govern va despertar moltes esperances en milions de persones, que esperaven del nou govern que derroqués l’obra funesta del govern de PP, que derogués les principals contrareformes, posés fi a les retallades en els drets i els serveis públics, donés satisfacció a les reivindicacions més urgents i busqués un sortida democràtica a les aspiracions del poble català.

Tímids passos endavant

Tampoc hi ha dubte que la immensa majoria de la població saluda les mesures adoptades en els últims dies, la pujada del salari mínim a 900 euros, que ha beneficiat a milió i mig de treballadors i, sobretot, treballadores, la pujada de les pensions, i especialment de les pensions mínimes i les pensions de viduïtat. El que, de nou, afecta especialment a les dones de la classe treballadora, la pujada de salaris dels empleats i empleades públics, etc.

Ara bé, molts es pregunten per què només aquests tímids passos endavant, per què, després de sis mesos de govern, el govern no ha pres altres mesures. Per què no s’han derogat les reformes laborals, la LOMCE, la Llei Mordassa, l’infame article 315.3 del Codi Penal, fins i tot la reforma de pensions de Rajoy (i la de 2011),etc. I també per què segueixen els republicans catalans a la presó, per què segueixen acusats de delictes falsos pels quals se’ls demanen 200 anys de presó. I per què continuen tancats tots els camins que podrien conduir a una solució política a la “qüestió catalana”.

D’alguna manera, Pedro Sánchez ha respost a aquests interrogants quan ha insistit, a propòsit de Catalunya, que tot ha de sotmetre’s al marc de la Constitució de la Monarquia.

Els límits del Règim

En efecte, les aspiracions dels treballadors i els pobles xoquen amb el rígid marc que el Govern Sánchez s’ha auto imposat, el del respecte de les regles del Capital Financer i, en particular, del Règim de la Monarquia, les seves institucions i les seves regles. Una gàbia en la qual també s’han tancat els dirigents d’Units Podem i de les principals organitzacions obreres.

Ho assenyalaven el dissabte passat els 85.000 manifestants que, a Bilbao i Baiona, en manifestacions que comptaven amb el suport de tots els sindicats, reclamaven un canvi de la política penitenciària. En el comunicat final d’aquestes marxes es deia que el govern “va semblar disposat a prendre algunes iniciatives de pacificació i convivència que van donar esperança a milers de persones”, però  “no fa sinó donar llargues, pujant el llistó d’exigències per al tancament del cicle de violències i repressió”.

Vegem, com a exemple, el Reglament de les Corts. Assentats en majoria en la Mesa del Congrés, PP i Ciutadans -que no tenen majoria en la Cambra- bloquegen la tramitació de la derogació de les principals lleis de Rajoy (LOMCE, Llei Mordassa, etc.) y del article 315.3. Es recolzen en el reglament del Congrés, que impedeix a la majoria de diputats que va donar suport a la moció de censura substituir a la Mesa per una altra i que els permet, prorrogant els tràmits i obrint una vegada i una altra nous terminis d’esmena, bloquejar qualsevol iniciativa parlamentària.

Amb aquest mecanisme de “filibusterisme” parlamentari, han aconseguit imposar al govern Sánchez un estretíssim límit de dèficit, molt per sota del qual la pròpia Comissió Europa havia acceptat, i condicionar, així, els propis Pressupostos de l’Estat, limitant els fons que tan desesperadament necessiten els serveis públics, escanyats per anys de “austeritat”. I el govern de Sánchez, en acceptar jugar amb aquestes regles tramposes, s’ha hagut d’empassar.

De la mateixa manera, la submissió a la Constitució de la Monarquia, que es basa en la “indisoluble unidad de la Nación Española, patria común i indivisible de tots los españoles”, el lliga de peus i mans per a fer qualsevol pas que respongui a les aspiracions del poble de Catalunya, on més de les tres quartes parts, incloent independentistes i no independentistes,  vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.

Per altres mesures, com la derogació completa de les reformes laborals, el govern addueix que no té majoria i que només podria derogar alguns aspectes. Fins i tot, els dirigents d’UGT i CCOO, accepten, encara que sigui a contracor, aquest argument i es limiten a reclamar que aquesta modificació parcial es faci al més aviat possible. Com si la mobilització dels pensionistes, que va imposar que deixés d’aplicar-se la reforma de pensions de Rajoy, i fins i tot, que el mateix govern Rajoy acabés per caure, no hagués demostrat que la “aritmètica parlamentària” pot ser doblegada per la pressió de les masses.

Sobreviurà el govern Sánchez?

L’elevadíssim percentatge d’abstenció obrera i popular en les eleccions andaluses, que va portar a l’expulsió del PSOE del govern andalús, mostra el cansament de la població treballadora amb els governs “d’esquerra” que se sotmeten a les institucions i les regles del Règim i apliquen retallades en serveis essencials “per imperatiu legal”, com va arribar a dir el Vicepresident de la Junta d’Andalusia i membre d’Esquerra Unida, Diego Valderas, quan era Vicepresident en l’anterior govern de Susana Díaz.

No desconeixem les pressions que l’aparell judicial i militar, i les altres institucions de l’Estat, exerceixen sobre el govern. Per exemple, el discurs de Felip VI el 3 d’octubre de 2017, marcant la línia sobre la qüestió catalana, imposa límits molt estrets referent a això. El poder judicial franquista, aplicant les instruccions del Borbó, ha decidit mantenir a la presó preventiva als republicans catalans i mantenir les acusacions més greus (alguna cosa que molts juristes han criticat obertament).Tampoc oblidem les pressions que exerceix la “cinquena columna” d’aquest mateix aparell de l’Estat que suposen els Page, Lambán, Susana, etc., des de dins del propi Partit Socialista. Però si el govern Sánchez continua defraudant les expectatives de la immensa majoria de la classe treballadora i dels pobles de tot l’Estat, no li valdran com a excusa les “circumstàncies” i les limitacions que li imposa el Règim, ni les pressions dels “barons”.

Cal recordar que aquests mateixos “barons” van imposar en el Comitè Federal del PSOE la destitució de Pedro Sánchez i la formació d’una gestora per a imposar al PSOE el suport al govern de Rajoy en bé de la “estabilitat del Règim”. Però la mobilització dels militants del PSOE va derrotar a Susana Díaz, candidata de l’aparell felipista, en les Primàries, i va retornar a Pedro Sánchez a la Secretaria General  obrint  la via a la moció de censura. Un fet que, com la mobilització dels pensionistes, demostra que existeix la possibilitat de  fer les coses d’una altra manera, recolzant-se en la base obrera del seu propi partit i en la classe treballadora i les seves organitzacions.

En última instància, el govern Sánchez pot continuar tancant-se a si mateix en el marc del respecte al Règim, construït per a impedir la satisfacció de les reivindicacions, o fer un pas endavant per a, recolzant-se en les masses, prendre mesures en favor de la immensa majoria, saltant-se els límits que imposa la Monarquia. Del que decideixi dependrà, en última instància, la seva supervivència.

Així doncs, la situació està marcada per un context del qual ni Sánchez ni ningú pot lliurar-se: el combat diari per cadascuna de les reivindicacions més immediates -fins i tot la reforma dels aspectes més nocius de la Reforma laboral de Rajoy, com demanen avui els dirigents sindicals- s’enfronta i enfrontarà a l’oposició feroç de les institucions del capital financer, tant les nacionals (Banc d’Espanya, CEOE…) com les internacionals (FMI,UE…) i per sobre de tot la Monarquia i les seves institucions. Per això, portar fins a la fi aquest combat exigeix relacionar aquestes reivindicacions amb la necessitat d’acabar amb el règim obrint la via a la República, a la Unió de Repúbliques lliures, és a dir, a la democràcia.