Archivo de la categoría: Cartas-catalán

La Monarquia i la crisi política

(Publicat a la Carta Setmanal 747veure en castellà)

La més greu de les crisis polítiques recents ha revelat el veritable paper de la Monarquia en l’entramat institucional.

Contra el que diuen els seus partidaris i corifeus, “l’àrbitre i moderador” que la Constitució estableix no és neutral, ni pot ser-ho.

A més de ser “el comandament suprem de les Forces Armades”, presideix el Consell de Seguretat Nacional que conjumina a les institucions clau, i parla per elles.

La Constitució diu que “la justícia emana del poble i s’administra en nom del Rei”. No és una formalitat.

Cada any, el Rei presideix l’Obertura de l’Any Judicial. La sessió d’aquest any ha estat reveladora. A més del Rei, estaven totes les autoritats de l’aparell judicial.

El discurs de la Fiscal General

La Fiscal General, María José Segarra, va llançar un missatge central: “tots” tenen “la imperiosa obligació d’acatar la sentència” que dictarà pròximament el Tribunal Suprem en la causa del ‘procés’ independentista a Catalunya, “sigui com sigui el sentit d’aquesta”. “Ha defensat que l’actuació del sistema judicial en aquest cas ha consistit en “l’aplicació serena, ferma i rigorosa de la Llei”, amb un judici celebrat “sota els més amplis estàndards de transparència, accessibilitat i garanties de les parts”, la qual cosa només pot ser interpretat com “la més viva afirmació” de l’Estat de Dret.

“Una convivència que, des del respecte a la diversitat i a la llibertat d’opinió, haurà de continuar sent garantida en tot el territori nacional mitjançant l’única forma possible en un estat democràtic”, el respecte a la Llei.” (Cites d’Advocacia Espanyola)

Moltes falsedats. La Fiscal General exigeix acatar la sentència “sigui el que sigui” el seu sentit.

Però el 3 d’octubre de 2017, el segon hereu del dictador va llançar un missatge a la nació declarant la guerra als representants del poble català convidant a prendre mesures com el 155, i en particular apel·lava a la judicatura per a la seva guerra “per ells”. La sentència no serà “la que sigui”, sinó que el seu contingut està dictat.

En segon lloc, cap òrgan judicial ha obert si més no diligències pels abusos que calcigant les lleis han fet els governs a Catalunya calcigant l’Estatut. Va ser escandalós en el cas de Rajoy, però recentment diversos ministres del Govern han afirmat la discriminació a la qual sotmeten a les institucions catalanes pel color polític dels seus titulars. Cap òrgan judicial ha intervingut contra l’abús de tenir arbitràriament en la presó a diputats triats pel poble que haurien d’estar governant, a eurodiputats com Junqueras.

Així s’aplica la crida del Rei

Així s’aplica la crida del Rei, del 3 d’octubre. No només ataca als pobles (entre ells al poble català) sinó que els seus ordres centralitzen aquests atacs. Recordem que l’aparell judicial avala i aplica les Reformes Laborals, la Llei Mordassa, criminalitza els piquets de vaga, però en canvi lliura als bancs de retornar hipoteques abusives.

És just que, en aquests dos anys, els màxims representants de la Generalitat, del Parlament i de l’Ajuntament de Barcelona s’hagin negat a participar en la cerimònia de rebuda del Rei en les seves visites.

El que resulta incomprensible és que dirigents de partits que es diuen democràtics i progressistes recorrin al Rei perquè aquest intervingui (encara més) en la formació del Govern. El govern el trien les Corts, triades pels ciutadans. Al Rei, ningú li ha triat. És l’hereu de Franco, abans que Rei és capità general dels exèrcits. Com demòcrates poden dir que “demanaran a Felipe VAIG VEURE que exerceixi el seu paper de mediació i arbitratge”?

On resideix la sobirania? En el mandat dels electors o en les institucions que vénen de la Dictadura? Cal exigir que els triats formin govern i compleixin les seves promeses? Però el Rei ha interferit, no només en la intriga de les seves rondes sinó ordenant que es formi govern perquè no hi hagi eleccions. En nom de qui parla? És el portaveu de certs bancs? Dels sectors que predominen en l’aparell d’estat que ve de la dictadura? Estàvem acostumats al fet que les dretes acudissin al Rei, però és alarmant que suposats demòcrates i progressistes incorrin en el mateix.

Els fets mostren de nou que “l’àrbitre i moderador”, com la Constitució designa al Rei, no és que no sigui neutral, és que no pot ser-ho. Per més que El País determini en quins casos el Rei pot calcigar la democràcia. No pot ser-ho per més que alguns catedràtics posin condicions perquè en aquest règim i amb aquesta constitució, la Monarquia dels hereus de Franco pugui ser neutral. “No pot ser, i a més és impossible”, com deia aquell.

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 9 de setembre de 2019

(Publicat a la Carta Setmanal 746veure en castellà)

Llibertat per als presos republicans catalans

Abolició de la Llei Mordassa i de l’article 315.3 del Codi Penal

Aquest 11 de setembre se celebra sota el signe de l’amenaça que representa la sentència del judici als republicans catalans. Amb tota probabilitat, i vist com s’han desenvolupat les sessions, el Tribunal que els jutja retorçarà els fets per a infligir un càstig exemplar. Més enllà de si ho consideren rebel·lió o d’una altra manera, independentment de com ho vesteixin per a la propaganda interna o a Europa, serà una sentència en contra dels fets evidenciats, una nova agressió.

L’objectiu no és fer “justícia” sinó aplicar un càstig exemplar, perquè castigant als republicans catalans es vol escarmentar i acoquinar a tots els pobles, a tot aquell que s’oposi, encara que sigui pacíficament, a l’ordre constitucional monàrquic.

El judici ha mostrat que l’aparell i institucions judicials i bona part dels jutges sol es regeixen per les exigències de la Monarquia, que és qui de fet mana en aquestes institucions. Els mateixos tribunals que van avalar les reformes laborals, la llei mordassa, o l’article 315.3 contra els sindicalistes. Els mateixos que es refereixen al colpista Franco com a representant d’un govern “legítim” i impedeixen l’exhumació i el trasllat del cadàver.

Per a la “justícia” els enemics són les reivindicacions dels treballadors i dels pobles. D’entrada, del poble català que exigeix una solució política, democràtica.

Les organitzacions del moviment obrer no poden ser “neutrals”

Durant tot el judici el silenci de les principals organitzacions obreres ha estat eixordador. A excepció d’alguna declaració puntual, en general han mirat per a un altre costat. Un greu error perquè en la tradició del moviment obrer la defensa de les llibertats és un principi. Això era veritat sota Franco i continua sent-ho sota la Monarquia.

No es poden separar els drets socials de les llibertats, i entre elles, el dret a decidir. Un dret que el moviment obrer sempre ha fet seu i que avala una àmplia majoria social a Catalunya. No es tracta de combregar amb les tesis independentistes. Es tracta de defensar el dret a tenir-les i a lluitar per elles. Lluitar per la llibertat dels republicans catalans no significa identificar-se políticament amb ells.

Per al moviment obrer significa aixecar la bandera de la llibertat, dels drets socials, fins i tot contra aquells partidaris de la independència que, en diversos casos, des del govern de la Generalitat han implementat la mateixa política d’austeritat i han aplicat, fins i tot amb més zel, totes les retallades socials i laborals.

La Monarquia, enemiga dels pobles i els treballadors

No només el 3 d’octubre del 2017 i el discurs del Rei, sinó en tota la seva actuació, la Monarquia ha obrat en defensa dels privilegis de les institucions heretades del franquisme i dels interessos del capital financer i les multinacionals.

L’exigència de llibertat dels republicans catalans es fundi amb el combat per la derogació de les reformes laborals i la defensa de les pensions.

Per als treballadors i els pobles que esperen que es formi un govern que abordi la solució a les reivindicacions i drets, és imprescindible una solució d’acord amb la DEMOCRÀCIA per a ajudar a restablir la fraternitat entre els pobles i reafirmar la unitat dels treballadors de tot l’Estat espanyol que tenen els mateixos interessos. I és precisament la lluita comuna la que pot fer retrocedir a la Monarquia, la que pot obrir la via a la República, la República del poble i per als pobles.

Com concloïa el míting celebrat a Madrid el 26 de gener per la llibertat dels republicans catalans presos, que va reunir diverses organitzacions i entitats:

La fraternitat entre els pobles vencerà

La causa de la democràcia i la llibertat vencerà

És urgent la derogació del 315.3 i de la llei Mordassa

I immediatament

Llibertat per als dirigents republicans catalans

Un clam: Pedro, Pablo, poseu-vos d’acord per a formar un govern que respongui a les reivindicacions i drets!

(Publicat a la Carta Setmanal 746veure en castellà)

Comença el mes de setembre amb la incertesa de saber si finalment els dirigents del PSOE i “Unidas Podemos” aconseguiran posar-se d’acord per a formar un govern -com exigeix la immensa majoria dels qui van votar a candidatures d’esquerra fa ja gairebé 5 mesos- o si abocaran a noves eleccions, amb la incertesa de si aquestes tindran uns resultats similars o si les dretes aconseguiran formar un govern “trifachito”.

Mentre en les altures PSOE i UP intercanvien documents amb centenars de propostes, la vida real segueix, i el moviment de la classe treballadora en defensa dels seus drets i conquestes també. Sentint als pensionistes que en totes les ciutats d’Espanya han reiniciat les seves mobilitzacions preparant la mobilització central a Madrid prevista per al 16 d’octubre, un profund malestar s’expressa.

Quin govern?

Centenars de milers es pregunten: que esperen, si els partits que diuen defensar als treballadors i els pobles han guanyat, per a formar ja un govern? Però la gent no és ximple, no val qualsevol govern amb qualsevol programa. Volen un govern que compleixi. Les necessitats de la majoria són clares i precises. No fan falta centenars de pàgines, de discursos, de suposats arguments, de jocs i maniobres, de marejar la perdiu.

No cal convocar a centenars d’ “experts” ni mirar la bola de cristall ni consultar a l’oracle de Delfos. El que ha de fer un govern favorable a la majoria està escrit, i cap en una cara d’un foli. Està escrit en les mobilitzacions d’aquests últims anys, en els centenars de milers de veus de treballadors, joves, jubilats, que han sortit als carrers a reivindicar drets. En el que han reclamat ciutadans dels diferents pobles que formen part de l’Estat, com el català, però no només, de tots els pobles que aspiren a la fraternitat entre els pobles (que només pot basar-se en el respecte dels drets de tots i la unió lliure). Molts d’ells intueixen que el obstacle més gran és l’herència franquista i els interessos del capital financer que per a mantenir l’explotació necessita enfrontar a uns contra uns altres. I més en una situació en què la crisi econòmica del capitalisme anuncia nous desastres (tots parlen ja d’una nova recessió), i arrossega a la crisi a tots els governs europeus. Una crisi que no és inevitable, que es concentra en quina política desenvoluparà el govern que es formi, sigui ara o després de noves eleccions (si és que llavors els números sumen en les Corts)

Cal preguntar quin programa?

Qualsevol treballador, qualsevol sindicalista, qualsevol militant, podria, sense necessitat de saberuts estudis, explicar quin programa necessitem que aplicació el nou govern. Perquè no hi ha una altra sortida a la crisi que respondre a les reivindicacions. Reivindicacions que, com hem dit abans, han estat aixecades en centenars d’ocasions en els últims anys i mesos:

Immediatament, defensa del sistema públic de pensions, derogant les dues últimes reformes, com reclamen des de fa mesos milers de pensionistes als carrers, derogació de les contrareformes laborals (com venen exigint els treballadors i els seus sindicats amb diverses vagues generals i centenars de mobilitzacions), anul·lació de la LOMCE i la Llei-Mordassa. Eliminació de l’article 315.3 del Codi Penal, l’aplicació del qual ha portat al processament de centenars de sindicalistes. Posar fi a totes les retallades, pressupost d’urgència per a recuperar els serveis públics i la inversió pública. Retornar als empleats públics tots els drets que els han estat arrabassats. Garantir el dret a l’habitatge per als treballadors i, especialment, els més joves.

I, per descomptat, arbitrar una solució democràtica a la “qüestió catalana”, la qual cosa exigeix, d’entrada, llibertat per als presos.

No es pot perdre ni un dia més

La immensa majoria vol que aquest govern, amb aquest programa, es formi ja. No vol més dilacions, ni jugar-la-hi en unes noves eleccions. Qui garanteix que els qui van deixar d’abstenir-se per a votar el 28 abril, per a tancar el passo a la dreta no se sentin decebuts – no els faltarien raons- i girin l’esquena a les urnes si se’ls torna a convocar?

La responsabilitat es concentra en els partits i organitzacions que es presenten com els representants dels treballadors i els pobles. I molts es pregunten, sense entendre el que està passant, a què esperen per a posar-se d’acord? Però, ull!, no val qualsevol acord. El mandat de la majoria que es va expressar el 28 d’abril exigeix un acord per a satisfer les seves reivindicacions, no per a acontentar el Rei, a Brussel·les o a l’FMI (aquest era el programa dels quals van perdre aquestes eleccions, rebutjat per la majoria).

El temps corre. Que no li donin més voltes. Aquesta és l’única via per a tancar el pas a la dreta i teixir l’Aliança entre els treballadors i els pobles que necessitem per a fer retrocedir als enemics de la democràcia, dels drets i conquestes socials, es disfressin sota les sigles que vulguin.

Els pensionistes es mobilitzen per les seves reivindicacions

(Publicat a la Carta Setmanal 745veure en castellà)

El 16 d’octubre la Coordinadora Estatal per la Defensa de les Pensions Públiques (Coespe) convoca una concentració davant les Corts en exigència de les reivindicacions per les quals ve lluitant des de fa més de dos anys. Contra el Pacte de Toledo, per la defensa del model públic de pensions basat en el salari diferit, la garantia d’aplicació de l’IPC per a la revaloració de les pensions, entre altres.

La convocatòria és de nivell estatal, per a les 280 plataformes de la Coespe, i totes les organitzacions, col·lectius, persones que participin de l’objectiu de la defensa de les pensions.

La convocatòria comprèn una manifestació des de la Porta del Sol fins al Congrés dels diputats on es realitzarà una concentració i la presentació del document amb les reivindicacions als grups parlamentaris i el govern. Dues columnes sortiran a peu en sengles marxes des de Rota i Bilbao fins a Madrid

“Governi qui governi, les pensions es defensen”

Hi ha un govern en funcions incapaç, fins al moment, de donar una sortida positiva amb la formació d’un executiu disposat a satisfer les reivindicacions obreres i democràtiques. Les disquisicions i càbales interminables sobre combinacions governamentals que omplen periòdics i telenotícies expressen el desgast de les organitzacions i partits que durant decennis han estat donant suport a la reforma del 78, avui esgotada.

Situació que genera rebuig entre els joves i molt especialment per nombrosos antics militants polítics i sindicals, que en l’actualitat es reincorporen a agrupaments, com el de pensionistes., aixecant en nom de tota la classe obrera el combat per reivindicacions concretes enfront del govern i les institucions.

Sense ser rebuts per P. Sánchez en la seva roda de consultes a representants dels diferents sectors, la Coespe explica. “Considerem aquesta mobilització molt necessària per al nostre moviment, ja que portem molt temps al carrer amb manifestacions i actes de tota mena, i si bé vam ser capaces d’empènyer fortament en el pacte PNB i PP, que va desbloquejar el 0,25% de pujada de les pensions aquests dos últims anys, , per a pujar-les conformement a l’IPC, així com en la marxa del PP del govern, a partir de llavors res s’ha mogut, les coses segueixen igual, o fins i tot en alguns temes pitjor que estaven”

Efectivament, la situació política està dominada per una contradicció escandalosa, consistent en què havent-hi des de fa mesos una majoria suficient en les Corts, encara continuen vigents, sense derogar, les reformes de pensions, la reforma laboral, la llei “mordassa”, etc., herència del PP.

Per això és important la mobilització davant les Corts. Seguint el lema de “governi qui governi, les pensions es defensen”, els pensionistes, per sobre de les conjectures governamentals de cada moment, posen en el centre de la situació política el seu rebuig al Pacte de Toledo i la defensa de l’actual sistema públic de pensions basat en el sistema de repartiment finançat amb salari diferit.

“Han constituït ja la Comissió del Pacte de Toledo, una cosa nefasta per al futur del SSP (Sistema públic de Pensions); tenim l’espasa de Dàmocles del 0,25% (congelació), que ens amenaça de cara a la pujada del 2.020; segueix sense moure’s en les dues reformes de Pensions de 2011 i 2013, ni en les Reformes laborals, origen del problema que arrosseguem; i el mateix passa amb la Llei Mordassa”.

La mobilització del 16 d’octubre està oberta a la participació de tots els moviments que vulguin donar suport a la defensa de les pensions

“Des de COESPE estem convençuts que hem de fer una demostració de força, de penetració i d’extensió territorial en l’Estat, i per això demanem a tots els moviments i a totes les persones que ens vulguin donar suport, que el tema sigui sol amb la referència de les pensions públiques”.

La convocatòria es converteix en una crida a la mobilització d’amplis sectors, plataformes i agrupaments de tot el territori de l’Estat. Ara com ara, amb algunes excepcions importants, com les centrals sindicals i el Moviment de Pensionistes de Bizkaia. Aquest últim, no respon favorablement a la mobilització del 16 d’octubre, es concentrarà en accions en la comunitat autònoma.

El lloc dels sindicats i els treballadors actius

Les centrals sindicals, lligades pels seus acords amb el Pacte de Toledo i el diàleg social, sense iniciativa, abandonen el lloc que els correspon assumir. En molts casos, en reduir s’activitat a meres declaracions públiques, impedeixen que la resta de la classe obrera, més enllà dels pensionistes, és a dir els treballadors actius, s’uneixin als pensionistes en defensa de l’actual sistema públic de repartiment. Les organitzacions són fonamentals per a vincular a la lluita dels pensionistes als treballadors actius i els joves.

La classe obrera, davant la necessitat de trobar suports per al seu combat, busca ponts amb les organitzacions permanents, establint marcs comuns d’enteniment i acció. A Madrid s’ha posat aquesta experiència de manifest en l’enllaç i reciprocitat de suports en els seus respectius combats, entre companys de la COESPE i les seccions sindicals del Metre. Obrint la possibilitat de participació comuna en cadascuna de les manifestacions sectorials organitzades per cada col·lectiu per les seves reivindicacions específiques. D’aquí la perspectiva de participació d’aquests sindicats en la manifestació i concentració davant les Corts del 16 d’octubre convocada pels pensionistes.

Cal lluitar per obrir aquests ponts, treballar perquè els treballadors en actiu se sumen a la mobilització del 16 d’octubre.

Per part nostra, donem suport també la iniciativa llançada pel Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles per a recaptar suports de sindicalistes per a dirigir-se als diputats de PSOE, PODEMOS i ERC plantejant la necessitat d’un govern compromès amb les reivindicacions concretes evocades: derogació de les reformes laborals que imposen la precarietat i ataquen al dret de negociació col·lectiva , derogació de les reformes de pensions, actualització de les pensions a l’IPC, defensa de l’actual sistema solidari de repartiment, derogació de la Llei Mordassa i de l’article 315.3 del Codi Penal que ataquen al dret de protesta social i al dret de vaga.

El cim del G-7, sota el signe de la inquietud general

(Publicat a la Carta Setmanal 745 veure en castellà)

Del 24 al 27 d’agost, s’ha celebrat en Biarritz (França) -sota un desmesurat dispositiu policial, amb més de 16.000 agents entre Espanya i França- el cim de l’anomenat G7, que ha comptat amb la presència dels principals dirigents dels països imperialistes. Una reunió que mereix ser analitzada.

Que és el G7

El G7 no és una organització formal, sinó que es tracta de reunions periòdiques entre els caps d’estat i de govern de França, els Estats Units, Regne Unit, Alemanya, el Japó, Itàlia i el Canadà, grans potències imperialistes que representen el 50% de l’economia mundial. Algunes vegades s’ha reunit com G8; incloent-hi a Rússia, però aquesta està exclosa amb motiu de les sancions per la qüestió de Crimea. També han participat en la reunió representants de la Unió Europea, de l’ONU, el Banc Mundial, l’FMI, la OIT, l’OCDE, l’OMC i convidats de diferents països, incloent-hi a Pedro Sánchez.

Macron, estadista?

Mancant una mica millor, la premsa ha resumit la reunió assenyalant el paper jugat pel president de França, Emmanuel Macron, com a “estadista” que ha intervingut entre els uns i els altres. Sense detenir-nos en una anàlisi més detallada, convindria assenyalar que aquí sembla aplicar-se el refrany que diu que “al país dels cecs, el borni és rei”: amb Trump, tenallat per una crisi interna, enfrontat amb tots i retirat de l’acord sobre canvi climàtic i de l’acord nuclear amb Iran, Boris Johnson entotsolat en el seu Brexit ( i en vespres de proposar la suspensió del Parlament, mesura que alguns consideren un tipus de cop d’Estat), Ángela Merkel malalta i en retirada, el president del consell italià, Giuseppe Conte, dimitit i Justin Trudeau nouvingut (i qüestionat pels rumors de la seva implicació en casos de corrupció), no feien falta grans habilitats per a destacar en aquest cim.

L’amenaça de recessió, en el centre

El que ha sobrevolat el cim ha estat, sobretot, la inquietud generalitzada dels participants per l’amenaça d’una nova recessió econòmica, quan a penes respiraven per la “sortida de la crisi”.

En aquest sentit, Jean Paul Trichet, expresident del Banc Central Europeu, declarava a un mitjà francès el 25 d’agost: “la desacceleració de l’economia mundial és molt visible. Observo un creixement de les imprevisibilitats i de les incerteses, vinculat a les decisions de Donald Trump. Una recessió és, per tant, inevitable. Vindrà dels Estats Units i copegés durament a Europa” I, respecte a la “guerra comercial” entre els EUA i la Xina, Trichet afegeix que “aquesta querella és molt preocupant. Qualssevol que siguin les peripècies futures, és l’origen de l’alentiment del comerç mundial”.

El Banc Central Europeu, després de la seva última reunió, publicava el 22 d’agost que “existeix ara una gran probabilitat que l’alentiment que va aparèixer l’any passat duri més d’el que es preveu”. Per part seva, l’FMI deia, fa poques setmanes, que “en conjunt, estimem que les pujades dels drets de duana entre els EUA i la Xina, incloent-hi les aplicades ja en 2018, podrien reduir el PIB mundial en un 0,5% en 2020”.

El 19 d’agost, la National Association for Bussiness Economists indicava que un 38% dels 266 economistes americans interrogats sobre aquest tema estima que els Estats Units cauran en una recessió en 2020 i un 34% que en 2020.

La crisi generalitzada de les indústries europees, amb Alemanya al capdavant, i en particular la de la indústria de l’automòbil, medul·lar en el cas d’Espanya, no auguren gens bo.

Una crisi de sistema

És el sistema capitalista en el seu conjunt el que està tocat. Des de fa anys, tots els governs imperialistes, per compte del capital, han actuat per a rebaixar el cost de la força de treball, assestant els cops més rudes contra les conquestes socials arrencades per la classe treballadora. Tot això amb l’objectiu d’aconseguir sempre majors beneficis. Però la plusvàlua, objecte de l’explotació, exigeix per a materialitzar-se que les mercaderies fruit del treball siguin venudes en el mercat. I aquí es xoca amb els límits del sistema.

En nom de la defensa estricta dels interessos americans, Trump ha posat en qüestió nombrosos acords comercials internacionals, produint així una contracció del mercat mundial i una amenaça de recessió. Alhora que aquesta superproducció de mercaderies, les retallades en la capacitat de compra de les poblacions treballadores han reduït també la venda de mercaderies.

Els dirigents capitalistes s’inquieten. D’aquí l’acord d’intentar reprendre les negociacions dels EUA amb la Xina i potser també amb Iran, així com els possibles avanços cap a un compromís en relació amb les taxes a les grans tecnològiques.

El temor a noves explosions de masses

Per sobre de les diferències entre els uns i els altres sobre diferents qüestions, una preocupació comuna és compartida pels dirigents reunits en Biarritz: la inquietud per una situació en la qual aquesta política és resposta amb grans explosions socials, com la mobilització del poble algerià i la revolta de Hong Kong posen de manifest.

En el fons, això és el que ha portat als caps de totes les grans potències imperialistes a tancar files, la qual cosa ha portat a Trump a declarar que “Ha estat molt particular, dos dies i mig de gran unitat”. La qüestió és quant durarà això.

En tot cas, les conclusions del G7 no semblen haver estat de gran ajuda per al convidat Pedro Sánchez en el seu dilema sobre com formar govern.

L’aparell judicial, un altre puntal de la Monarquia que es trontolla

(Publicat a la Carta Setmanal 744veure en castellà)

Els mitjans difonen que el jutge Marchena té suports garantits per a repetir com a president de la Sala Penal del Suprem. Abans, això no era notícia, però aquesta vegada sí. Perquè l’aparell judicial ha aparegut en l’última època com a rellevant en la política espanyola (normalment, per a mal), i perquè el tal Marchena ha aparegut en les televisions cada dia durant quatre mesos de vista oral del judici contra els republicans catalans, rebent els cínics elogis de tots els mitjans de comunicació.

En l’últim ple de juliol, la permanent del Consell General del Poder Judicial va aprovar els requisits que hauran de complir els candidats a cobrir les places de vocals del Consell. Han de portar ja tres anys com a membres del Suprem. La permanent ha afegit la gestió ja realitzada en tasques de direcció i coordinació i l’especialització en una branca del Dret. Li venen com un guant a Manuel Marchena.

Quina “notícia” és que els membres de les cúpules judicials es perpetuïn com fan des de 1936? Marchena, que ha orquestrat el gegantesc frau del judici contra Junqueras i els seus companys seguiria en aquest càrrec, per a perjudici dels drets democràtics. Així, 44 anys després de la mort del dictador, els ciutadans es veuen sotmesos a les decisions de l’aparell judicial que ve de la dictadura, sense que vegin com defensar-se, perquè com diu el Suprem, l’actual legalitat ve de la dictadura.

Els jutges i jutgesses

Al gener d’aquest any hi havia 5411 jutges en actiu. Com s’ha format aquest col·lectiu? Durant 42 anys, la dictadura va depurar massivament als demòcrates i va seleccionar els jutges que li convenien. En 1978, la Constitució va decidir que aquest col·lectiu, herència del dictador eren “independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a la Constitució i a l’imperi de la llei”. “No podran ser separats, suspesos, traslladats ni jubilats sinó per alguna de les causes i amb les garanties previstes”.

La Constitució va lliurar a aquests jutges “a totes les persones, a totes les matèries i a tot el territori espanyol”.

Per a perpetuar-se, les oposicions a jutge, memorístiques, busquen formar un personal que els franquistes ara diuen “professional”, és a dir, que defensi les institucions monàrquiques.

Com tots els jutges burgesos, consideren normal l’explotació, els acomiadaments, la restricció de llibertats, tot molt agreujat pel biaix més que reaccionari del franquisme.

La creació de l’Escola de formació de jutges, a Barcelona, va donar una ràfega de racionalitat i ciència, però això ho va tallar al cap de tres anys el Consell del Poder Judicial amb majoria franquista.

Del tarannà dominant en aquest mitjà, podem trobar un indici en les converses d’intranet entre els jutges que algú va filtrar, amb comentaris grollers i contraris a tot dret contra els presos republicans catalans, contra la democràcia. Una filtració que hagués exigit una depuració dels implicats, però no va tenir conseqüències.

No són els jutges, sinó l’APM

Es diu que “els jutges” han pres tal posició o decisió. Per exemple, que els jutges elegeixen els seus candidats per al Consell General del Poder Judicial, o que han renovat l’equip de magistrats a càrrec de tal Audiència provincial, o de l’àrea de penal de l’Audiència Nacional.

Qui representen als jutges?

Un exemple: Aznar va modificar la Llei orgànica del Poder Judicial (EL 2/2001) perquè els candidats a vocal del Consell del Poder Judicial siguin triats per les cinc associacions de jutges (o formin una candidatura avalada pel 2% de tot el col·lectiu), en proporció al nombre d’afiliats de cadascuna d’aquestes associacions. És a dir, l’Associació Professional de la Magistratura, que té menys d’una quarta part dels jutges (1300 segons Wikipedia), té una majoria molt folgada entre aquests representants. Uns altres, poden no tenir cap.

Amb una afiliació del 25%, l’APM controla –gairebé sense excepcions– el conjunt de les Sales de les Audiències.

Com es va arribar a això?

Al principi, hi havia una única associació de jutges, amb clar domini dels jutges franquistes. Però en 1980, en el seu primer congrés, en algunes votacions, l’antic corrent clandestí de Justícia Democràtica aconseguia el 30% dels vots, i s’obria la perspectiva que els de sempre perdessin el control. La resposta va ser simple: el congrés de l’APM va prohibir els corrents, les va expulsar, la qual cosa després va portar a la formació de l’associació Francesc de Vitòria i l’associació de Jutges per la Democràcia…

S’havia constituït així l’APM com a búnquer franquista, que fins avui controla l’aparell judicial, sense si més no els canvis produïts en altres àrees de l’aparell d’Estat.

El Consell General del Poder Judicial

En la dictadura, hi havia una coincidència de la piràmide jurisdiccional i administrativa, que culminava en el Tribunal Suprem. En fer la Constitució, va caldre separar. Es va constituir el Consell General del Poder Judicial, que organitza l’administració. Però estan unificats pel cap: el president del Tribunal Suprem és també el president del Consell General del Poder Judicial. I en tota la piràmide, es distingeixen les funcions de govern de les funcions jurisdiccionals, encara que recaiguin en les mateixes persones.

Feta aquesta llei “democratitzadora”, ve de seguida el parany.

Inicialment (llei de 1980), dominaven el Consell els 12 triats pels jutges (i fàcilment el president del Suprem), en mans de l’APM. El Congrés i el Senat triava a altres vuit. Però com entre ells estaven els del UCD, sumant APM + UCD el control semblava assegurat.

El govern de Felipe González va pretendre en 1985 canviar la situació donant al Congrés l’elecció de tots els vocals del Consell (seleccionant els 12 presentats pels jutges i triant a altres 8). Però, en ser triats pels 3/5 del Senat i del Congrés, li donava el poder de veto al PP (amb alguna concessió a CiU i tal vegada al PNB). Com el PP i l’APM políticament són el mateix, la qual cosa no amarro des de l’APM, l’amarro des del PP.

Va haver-hi una vegada un conflicte. Es preveia la crisi de Catalunya. El PP volia decantar més cap al seu costat la composició del Consell. Es va negar a votar recanvis perquè el PSOE dominava el Congrés. D’altra banda, va maniobrar en el Consell per a expulsar a un vocal que ells titllaven de sospitós d’haver tingut una vegada una relació professional amb independentistes. Ho va tirar. Després va introduir injustament a l’actual conseller de Justícia de Madrid, que no reunia condicions. I quan van venir eleccions, el PP va guanyar i llavors es va fer la renovació del Consell amb més pes del PP.

Des de llavors, el CGPJ ha estat un òrgan de consens que ha quedat pràcticament com un òrgan franquista. Això ha estat possible per la majoria qualificada introduïda pel govern de González i pel repartiment amigable, al PP li toquen punts i al PSOE tants, i tots votem a tots. (Recordi’s que Tomás Gómez va dimitir com a senador en obligar-lo la direcció federal a votar com a vocal del CGPJ al jutge privatitzador de la sanitat Martínez Tristán).

Ara, tots podem imaginar que si es manté un predomini de l’esquerra en les Corts, Casado podria organitzar un nou boicot, encara que aquesta vegada el PSOE podria bandejar-lo pactant amb els altres grups del Senat (un dispositiu que el PP havia introduït per a poder prescindir de pactar els candidats amb el PSOE, ja que ells tenien sempre la majoria del Senat).

Quina renovació!

I és que la situació ja no és la mateixa. Entre PP i PSOE, cada vegada sumen menys. Amb la qual cosa, és possible que els franquistes perdin el control de l’aparell judicial franquista, la qual cosa obriria la porta a mesures democràtiques que en aquests 44 anys no han colat.

Això no ha de passar, diuen els obstinats a mantenir la justícia amarrada a l’aparell franquista.

Ha començat ja la campanya perquè tornin a ser els jutges els que determinin directament els 12 vocals triats per ells. És normal que això ho propugni Vox, el PP i Cs. Però les propostes contra la “politització de la justícia” poden aplanar-los el camí.

No estem parlant del futur, sinó del que pot començar a succeir en els pròxims mesos.

La “judicialització”

Es va denunciar al govern de Rajoy per remetre a la Justícia les decisions pròpies d’un Govern, en particular en el cas de Catalunya. Ho va fer per feblesa.

Es va assenyalar que el discurs del capità general Felip VI del 3 d’octubre de 2017 (després del ‘referèndum’ català) convidava als jutges a agafar el país a les seves mans, en nom del rei. Això no pot funcionar, però quan un règim es trontolla, es recolza en el que pot.

I així, la Corona i la Justícia, que abans eren ben valorades en les enquestes, ara són de les pitjor valorades, perquè han hagut d’actuar i s’ha vist el seu paper. Ha fet falta la mobilització reiterada de milions de ciutadans per a tirar enrere la sentència del Ramat. I cap mobilització ha tirat enrere la sentència sobre les hipoteques, perquè en la judicatura, com en tot l’aparell franquista, manen els bancs.

En definitiva, la resistència i acció de les masses generalitza la crisi de les diverses peces del règim monàrquic.

Però la crisi del poder judicial és central. Contra els recursos perquè anul·lés les sentències dels consells de guerra franquistes i del Tribunal d’Ordre Públic, el Suprem ha declarat solemnement i reiteradament que no es poden anul·lar, perquè la legalitat actual és la continuïtat de la legalitat de la dictadura, de l’aixecament del 18 de juliol. “La legislació que es va aplicar en el moment de dictar-se la sentència (d’un consell de guerra franquista) era la vigent en el moment de la seva aplicació”. Després la Constitució establiria garanties, però com una altra llei dins de la mateixa legalitat. I per això el Suprem afirma que l’exhumació del dictador és l’exhumació del legítim cap de l’Estat.

Qüestionant a la Corona i al Poder Judicial, els treballadors i els pobles donen en os.

Reformar o extirpar?

Al cap de 83 anys de la reconstrucció franquista de la dictadura, els franquistes segueixen atrinxerats en el búnquer de l’aparell judicial. Hi havia il·lusions en 1977 i 78 en què es podria modificar l’engendro. Qui pot de bona fe continuar tenint aquestes il·lusions? Els franquistes tenen mitjans per a fer paranys legals i el suport d’altres institucions, com el Rei, les Forces Armades, que necessiten impedir que caigui. Sense tenir una bola de cristall que ens permeti preveure la seqüència dels esdeveniments, en un ordre i forma o un altre, la caiguda d’aquest aparell judicial anirà enllaçada amb la caiguda del règim monàrquic.

Però la major part dels dirigents de l’esquerra estan a anys llum del moviment dels treballadors i pobles. Els seus programes prometen als treballadors i els pobles l’or i el moro, sense si més no reformar la Constitució com deien fa poc (proposta sovint fal·laç). Sense voler, apunten la sortida: no hi ha reforma del ben lligat, el poble haurà de trobar la forma de derrocar-lo.

Enfront de la tirania judicial, tota reivindicació democràtica és bona, en particular l’exigència que els jutges siguin triats pel poble: ningú pot confiar que els partits, en el marc de les institucions monàrquiques, l’arreglaran.

La “separació de poders”, com l’alternança, eren fórmules que buscaven organitzar el joc entre diferents sectors de la burgesia. No corresponen a la lògica de l’imperialisme podrit actual, encara que quedin restes en alguns països, com la resistència de la Fed a seguir la política que va bé a les empreses de Trump. Però ja sense equilibris, perquè la prevalença de l’executiu central nord-americà és cada vegada més un corró. En el règim monàrquic, epígon d’institucions de la dictadura, aquesta separació és una ficció, com s’ha vist en el judici als dirigents catalans i en la creixent irrellevància del Congrés, per no parlar de la inexistència de l’autonomia municipal o la no autonomia de les autonomies, governades per Hisenda i els delegats del Govern, com en la dictadura.

Per tant, cap institució en democràcia pot escapar a la lluita per la sobirania popular, i aquest és un dels continguts de la República, que dona a aquesta consigna el seu caràcter revolucionari, perquè qüestiona tot el poder establert, qüestiona el caràcter de classe del poder i de totes les institucions. No hi ha institucions neutres, que es podrien utilitzar per a una majoria d’esquerres” sense xocar amb els bancs i l’aparell franquista, que són els amos d’aquestes institucions.

El que està en joc en la crisi de l’Open Arms 

(Publicat a la Carta Setmanal 743veure en castellà)

La vicepresidenta en funcions Carmen Calvo va declarar dissabte passat 17 d’agost que “estem veient el que fa la dreta i la ultradreta a Europa i les perspectives que arrosseguen són cada vegada més preocupants. Espanya compleix amb les seves obligacions”. El govern suposadament progressista de Pedro Sánchez intenta culpar exclusivament a l’evidentment reaccionari govern italià i el seu ministre de l’Interior el Sr. Salvini, fent gala d’un veritable cinisme.

Espanya compleix amb les seves obligacions, en efecte, manté les concertines a Ceuta i Melilla, blinda l’estret de Gibraltar i imposa al govern marroquí les obligacions de país segur, o sigui paga perquè el Marroc impedeixi o limiti la immigració de centenars de milers i es vegi obligat a acollir als MENA.

La política del govern espanyol és la mateixa de tots els governs europeus, progressistes o no, és a dir tractar als emigrants com a bandits i lladres. Emigrants que són producte de la política dels governs europeus, el nord-americà i les multinacionals: saquejar fins a la destrucció els països africans, l’Orient Mitjà i uns altres.

La Unió Europea intenta coordinar una posició comuna que té el mateix contingut, tancar les fronteres als que demanen asil, expulsats dels seus països per les guerres i misèries provocats pels governs dels països imperialistes.

És la mateixa política que Trump aplica als països d’Amèrica Llatina.

Aquesta política es correspon amb els plans d’explotació i desregulació contra els treballadors de cadascun dels seus països. Mentre amb una mà acusen els migrants, amb l’altra oprimeixen als seus propis pobles.

La crisi de l’Open Arms

Ja vam tenir ocasió en la Carta Setmanal 690 http://posicuarta.org/cartasblog/acerca-de-la-cuestion-de-las-migraciones/ de parlar sobre la qüestió de les migracions, assenyalant que el capital provoca la migració i després l’aprofita per a dividir als treballadors i atacar els seus drets. Però davant la situació del buc de l’ONG de Badalona Open Arms ens veiem obligats a tractar de nou el tema.

De la mateixa manera que ens escandalitzem de Trump, o del Salvini de torn hem d’escandalitzar-nos de la política d’estrangeria de la UE i dels seus governs, que –abandonades ja les quotes de refugiats mai complertes– condemna a la il·legalitat als refugiats i immigrants, la qual cosa provoca la tragèdia del Mediterrani i rebenta la legislació laboral de cada país aprofitant les reformes laborals. S’abandona a la seva sort a milers i milers de persones que només busquen una vida digna i que en el millor dels casos es converteixen en mà d’obra sobreexplotada.

Macron porta ja més de 50.000 ciutadans expulsats de França. I després del gest del govern de Pedro Sánchez amb el buc Aquarius, la política d’Espanya és la mateixa.

Recordem. El buc Aquarius vagava pel Mediterrani. Cap govern donava acolliment als 630 nàufrags. Sánchez, que els havia rebutjat, va acabar per acollir-los. Sánchez es va vanar en el seu llibre Manual de Resistència: “A mi, personalment, haver salvat la vida a 630 persones fa que pensi que val la pena dedicar-se a la política”.

Però això va ser el final de l’Aquarius i de l’obertura. El govern italià es va queixar als governs europeus. Aviat, les ONG franceses van anunciar que l’Aquarius (que havia salvat a 30.000) es retirava. Per part seva, el govern espanyol va tallar les ales a Open Arms. El seu buc havia portat a Espanya a 450, no admesos en altres ports. El Govern espanyol li va denegar el permís per a sortir a rescatar nàufrags. Després de cent dies, amarrat a Barcelona, davant l’escàndol, li va permetre salpar (com a un altre buc, Aita Mari), però sense permís per a rescatar nàufrags en el Mediterrani Central, on va acabar recalant perquè l’Open Arms era l’únic vaixell que podia arribar a temps per a salvar a més de 140 persones rescatades de les aigües del Mediterrani, esperant que les autoritats d’Itàlia o Malta atorguessin permís per a això.

Totes elles han estat salvades d’una mort segura, després d’escapar de situacions de violència extrema, que s’enceba sobretot en dones, nenes i nens en situació d’especial vulnerabilitat. Open Arms va haver d’intervenir. Anteriorment, per fer això mateix li havien donat els guardons European Citizen’s Prize atorgat pel Parlament Europeu en el 2016 i el Premi “Transforma” del Comitè Espanyol de l’Unicef 2017.

Els “menes”

Paral·lelament, han tornat les devolucions en calenta i segueixen les concertines a Ceuta i a Melilla. La Unió Europea i Espanya paguen al Marroc perquè caci als que salin de les seves costes, mediterrànies i atlàntiques, cap al mar d’Alborán i territori espanyol. 140 milions va ser l’últim pagament.

Al febrer, els reis d’Espanya van visitar al seu cosí el rei del Marroc per a desenvolupar aquesta política amb 20 tractats més. En particular, van insistir que el Marroc accepti la devolució dels MENA (Menors estrangers no acompanyats), la situació dels quals està posant en escac a totes institucions estatals i autonòmiques. Mancant un pla més enllà de tirar-se la culpa els uns als altres i d’amuntegar-los en centres empenyent-los a la marginació i utilitzar-los com l’enemic a batre responsabilitzant-los de les retallades de llibertats i drets socials donant ales a la interessada consigna de “nosaltres primer”. A la porta d’alguns albergs, hi ha “menes” que acudeixen a dormir, però pel dia caminen tirats al carrer, perquè no tenen permís de treball ni de cap mena.

Amb algunes variants en la forma, tots els governs de la UE segueixen la política única d’Estrangeria que no acceptar refugiats, ni asilats ni ciutadans que busquen treball. Creen borses de treball il·legal, sense drets, sense salaris de conveni.

D’una manera o una altra, de forma directa o indirecta els governs acaben per acusar de màfies o col·laboradors de les màfies a aquells que en condicions precàries tracten de salvar homes, dones i nens, que abandonant el poc que tenen per a aconseguir l’altre costat de la riba on se suposa que trobaran com a mínim una oportunitat. Tots, des de Salvini fins a Pedro Sánchez són coneixedors del risc que corren en poder ser violades, esclavitzats i torturats.

La llei del mar

Brindar auxili als qui es troben en perill de mort en el mar és una obligació consagrada en el Dret Internacional: Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (Convenció CONVEMAR) de 1982, pel Conveni Internacional per a la Seguretat de la Vida Humana en el Mar (Conveni SOLES) de 1974 i pel Conveni Internacional sobre Cerca i Salvament Marítims (Conveni SAR) de 1979. Aquesta obligació implica el salvament, el desembarcament del buc que va prestar l’auxili i la conducció a un port segur (art. 33 Capítol V Conveni SOLES).

No obstant això no només Itàlia i Malta, on es troben els ports més segurs i pròxims es neguen a complir-la, sinó que també el govern espanyol, emparant-se en la posició miserable d’aquells, opta per la crítica i per l’aquietament trigant més de 15 dies a reaccionar davant la petició de l’Open Arms, que per cert navega amb pavelló espanyol.

El “nosaltres primer”

Tal com plantejàvem en la Carta Setmanal núm. 690, “Des de sempre, el capitalisme ha utilitzat les migracions per a reduir el salari. Per a això, unes vegades obre àmpliament les portes a la immigració per a augmentar la reserva de mà d’obra, i altres vegades aplica mesures d’expulsió. El més freqüent és que combini les dues polítiques: quotes per als més qualificats o les nacionalitats amigues, expulsió d’uns altres com a mesura de pressió sobre els migrants. Existeix un mercat mundial de la mà d’obra; l’imperialisme dels països europeus –inclòs l’espanyol– va ocupar la seva part amb el tràfic de negres del comerç triangular, més tard, entre 1870 i 1914 una onada d’immigrants va permetre al capitalisme americà industrialitzar-se ràpidament amb mà d’obra barata…”

Ja Marx i Engels en el Manifest Comunista (1848) declaraven “Per la seva forma, encara que no pel seu contingut, la campanya del proletariat contra la burgesia comença sent nacional”. I més tard Marx en la seva carta a Mayer i Vogt (1870) puntualitzava: “I el més important! Tots els centres industrials i comercials d’Anglaterra posseeixen ara una classe obrera dividida en dos camps enemics, proletaris anglesos i proletaris irlandesos. El treballador anglès comú odia al treballador irlandès com a competidor que redueix el nivell de vida. S’assegui cap a ell com un membre de la nació dominant i per tant es converteix a si mateix en l’eina dels seus aristòcrates i capitalistes contra Irlanda, i enforteix així el domini d’aquells sobre ell. Té prejudicis religiosos, socials i nacionals contra ell [treballador irlandès]. Es comporta amb ell com el blanc pobre amb els negres de les antigues hisendes d’esclaus de la Unió Americana. L’irlandès li paga amb la mateixa moneda. Veu en el treballador anglès tant un còmplice com a l’estúpid instrument del domini anglès a Irlanda.

Aquest antagonisme es manté artificialment despert i es veu accentuat per la premsa, el púlpit, les revistes còmiques, o sigui, per tots els mitjans a la disposició de les classes dominants. Aquest antagonisme és el secret de la impotència de la classe obrera anglesa, malgrat la seva organització. És el secret pel qual la classe capitalista manté el seu poder. I aquesta última és plenament conscient d’això”.

De la mateixa manera Lenin en la seva carta al secretari de la Lliga per a la Propaganda Socialista (1915) abundava en el tema: En la nostra lluita pel veritable internacionalisme i contra el “jingosocialisme”, denunciem sempre en la nostra premsa als caps oportunistes del PS d’Amèrica del Nord, que són partidaris de restringir la immigració d’obrers xinesos v japonesos (sobretot després del Congrés de Stuttgart de 1907 i malgrat les seves resolucions). Creiem que no es pot ser internacionalista i, al mateix temps, pronunciar-se en favor d’aquestes restriccions. Afirmem que els socialistes nord-americans, i especialment els socialistes anglesos, que pertanyen a nacions dirigents i opressores, si no s’oposen a qualsevol tipus de restriccions a la immigració i a la possessió de colònies… i no defensen la independència total de les colònies, són en realitat “jingosocialistes”.

El moviment obrer, els demòcrates, hem d’aconseguir que s’obrin les portes i tots es vegin acollits per l’única legislació laboral i de protecció social.

Els mateixos estats que van saquejar els seus països fins a esgotar els recursos, els que van imposar la guerra en el seu territori, els que han causat que als seus països resulta impossible viure són els que ara els tanquen ara les portes i pretenen construir murs per a salvaguardar els seus interessos, aliens a la classe treballadora.

Open Arms és la solució? No dubtem de la bona voluntat dels militants d’algunes ONG i en particular d’Open Arms, que, amb la seva acció ja ha salvat a milers de migrants d’una mort segura, però la responsabilitat és dels governs europeus i les seves polítiques de destrucció dels drets en cada país, així com de la utilització de la immigració en pro d’aquesta política.

A ells els correspon posar tots els mitjans

Espanya, com qualsevol Estat, ha de vetllar pel compliment del dret marítim, i, sobretot, el dret a poder viure amb dignitat.

Per això les organitzacions que diuen representar als treballadors, així com les que es reclamen de la democràcia han d’exigir al nostre govern que permeti l’entrada dels migrants i que aquests gaudeixin de tots els drets (per a no rebentar el mercat laboral).

Aquesta lluita forma part del combat per salvar i recuperar la legislació laboral i social en cadascun dels nostres països. I és una lluita que ha de ser comuna dels sindicats i treballadors d’Europa –en col·laboració amb les organitzacions dels treballadors del Marroc, Algèria, Tunísia, Egipte…– combatent l’espoli d’aquests països per la UE i els governs europeus.

Amb l’Església, hem topat – Sota la monarquia l’església catòlica manté els privilegis del franquisme

(Publicat a la Carta Setmanal 742veure en castellà)

No cessen d’aparèixer les notícies sobre l’església catòlica al nostre país. I la majoria són per a mostrar el seu caràcter reaccionari com a institució. No és l’objecte d’aquesta carta criticar les creences de cadascun. Per contra, som defensors incondicionals de la llibertat de consciència i, a més, al nostre país molts creients han barallat contra el paper de l’església i han denunciat els seus abusos en diferents camps.

En el segle IV amb Constantí al capdavant de l’Imperi Romà l’església catòlica es fusiona amb l’Estat arribant a jugar un paper determinant en tots els assumptes públics. El seu paper al llarg de la història ha estat determinant en els aspectes civils, militars, culturals. Un autèntic monopoli.

En el cas de l’església catòlica a Espanya aquest llaç ha estat especialment rellevant. La seva fusió amb la monarquia va fer que al nostre país es desenvolupés especialment la Inquisició, que jugués un paper fonamental en la “cristianització” d’Amèrica a sang i crucifix.

Nacional-catolicisme: Església i franquisme

Ens interessa en aquesta carta analitzar i explicar els llaços de la jerarquia catòlica amb el franquisme.

El paper asfixiant que durant segles va jugar l’església al nostre país va fer que es generalitzés, sobretot en l’esquerra i en les classes populars, un sentiment antireligiós molt important que va portar a la mateixa burgesia del país a tímids intents de limitar la influència de la mateixa església catòlica. La famosa “desamortització de Mendizábal” del segle XIX es va limitar a canviar les terres de les mans mortes de l’església per les mans mortes dels terratinents.

Com és lògic una institució tan antiga s’enfronta a múltiples crisis en la seva història recent.

L’enfrontament amb els jesuïtes havia portat a la seva expulsió i dissolució en època de Carles III. La raó era sobretot la del perill que suposava per a la jerarquia catòlica l’existència d’una església dins de l’església amb un poder impressionant, no només a Espanya. L’excusa va ser el suport dels jesuïtes al motí de “Esquilache” i van ser expulsats i la companyia dissolta en multitud de països.

Més tard, amb Ferran VII van ser readmesos, i novament dissolts en la República, encara que mai es va arribar a executar totalment la mesura per l’arribada del famós bienni negre amb la dreta en el poder.

Els jesuïtes arriben a ser considerats els principals propietaris agrícoles d’Europa i segons algunes anàlisis de l’època es va arribar a considerar als jesuïtes propietaris de la tercera part de les riqueses d’Espanya.

La jerarquia catòlica va donar suport gairebé unànimement el cop militar del 18 de juliol de 1936 i el Papa va declarar com a “croada” la guerra de Franco contra el poble espanyol. La unitat de l’església i l’Estat es fon amb l’arribada de la dictadura. Són els temps de l’anomenat “nacional catolicisme”. La seva col·laboració en la repressió la va fer mereixedora de l’odi de les esquerres i les capes populars però la seva influència arriba i s’estén fins avui en dia.

L’Església i la constitució de 1978

La constitució espanyola (CE) de 1978 assenyala que l’estat espanyol és aconfessional, que no laic, encara que alguns intenten fer creure que tots dos conceptes tenen els mateixos efectes.
Així l’art. 16 de la CE assenyala al punt 3.3: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions.” Una manera molt sui generis de ser aconfessional.

I a més l’article 27 de la llei magna rebla:

“3. Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions.

6. Es reconeix a les persones físiques i jurídiques la llibertat de creació de centres docents, dins del respecte als principis constitucionals.”

De fet, una de les condicions que ha posat Vox per a recolzar a Madrid a PP i Ciutadans és el compliment d’aquests últims articles.

Per a més inri la CE va ser aprovada mitjançant referèndum, amb poca participació i fort rebuig en algunes zones, el 6 de desembre de 1978 i uns dies després, el 3 de gener de 1979, es va signar el Concordat entre l’Estat i l’església catòlica per a deixar-lo tot lligat i ben lligat. Un text de centenars de pàgines que, evidentment, s’havia negociat amb l’Església alhora que s’elaborava la Constitució, per a assegurar-li que els seus privilegis s’anaven a mantenir. Aquest Concordat fixa la “col·laboració” en assumptes d’educació, cultura i economia.
Cal assenyalar també que la Unió Europea promou el paper privilegiat de l’Església catòlica i el poder del Vaticà.

Una Església més que subvencionada

Aquests acords segellen la creació i subvenció de centres d’ensenyament religiós, el pagament del salari als capellans, a part de pagar el salari als aproximadament 18.000 professors de religió que tria la cúria i que selecciona amb criteris religiosos. I a capellans en l’exèrcit, les presons, els hospitals… L’església a més rep un percentatge de l’IRPF. Se suposa que s’anava a subvencionar només d’això i li diuen autofinançament, encara que no és així perquè li lleven dels impostos.

La casella de l’IRPF a favor de l’església (que suposa ara més de 240 milions d’euros a l’any) és tot per a la cúria però la majoria del que es destina a finalitats socials també va per a ONG’s de l’església que treballen en la cooperació internacional o en activitats socials.

A més, l’església i les seves entitats reben cada any 290 milions en subvencions per a abonar les despeses d’esdeveniments religiosos i associacions d’àmbit local.

En total, es calcula que l’església rep de l’Estat gairebé 6.200 milions d’euros a l’any (la majoria, per als seus col·legis).

Més difícil és saber quants diners té acumulat en propietats l’església catòlica.

L’opacitat de l’església ho dificulta: cada arquebisbat funciona independentment i a més hi ha ordres com l’OPUS o els jesuïtes que funcionen al marge de la cúria, encara que sotmesos a l’obediència papal.

L’Opus ha estat constituït per gent de diners i homes de negocis, els supernumeraris. La seva vinculació al Banc Popular, recentment comprat pel Banc Santander va ser evident, així com la seva participació en multitud d’empreses.

L’Església viu en un paradís… fiscal

L’església està exempta de pagar determinats impostos. Per exemple, l’IBI de les seves innombrables propietats dedicades o no al culte. Per exemple, gimnasos, comerços, etc. A València acaben d’aprovar una proposta perquè l’església pagui l’IBI dels béns no dedicats al culte.

Però el que es tracta és que es derogui el Concordat i paguin adequadament. Parlem de molts de diners sobretot en ciutats que gairebé tot el centre està plagat d’edificis religiosos, com Toledo, per exemple. Només a Granada hi ha més de 3.000 propietats. Es calcula en més de 1.000 milions d’euros el muntant de l’IBI no pagat per l’església.

Immatriculacions

A més, l’església des de fa uns anys i gràcies als favors d’Aznar pot immatricular, posar al seu nom, multitud d’edificis, dedicats al culte o no, que reclamen per dret diví. Així s’han quedat amb la Mesquita de Còrdova i amb milers d’edificis, molts dels quals són reclamats pels seus veritables propietaris. I segons l’informe lliurat pel col·legi de registradors al govern, des de 1998 s’han immatriculat més de 30.000 propietats (El País – 12 d’agost 2019 https://elpais.com/sociedad/2019/08/11/actualidad/1565552360_678366.html)). Edificis pels quals a més no paguen ni un euro d’impostos.

Les subvencions

L’Església rep altres ingressos com el que els arriba via herència. La llei testamentària va ser canviada per a evitar que els jesuïtes influïssin sobre els moribunds perquè els cedissin les seves propietats, prohibint testar sobre l’últim confessor.

Però això és fàcil d’obviar testant a favor d’un altre. Avui continua sent una font d’ingressos destacada de l’església. No és casualitat la gestió que porten de residències d’ancians.

Cal assenyalar les grans sumes de diners que li arriben a l’església via la subvenció als seus centres privats (4.000 milions a l’any) i que avui continua augmentant via el xec escolar en els ensenyaments no obligatoris (ensenyament infantil i secundari) a més de l’obligatòria.

Derogar el Concordat, qüestió de democràcia

Vivim en una situació en la qual l’església és un dels pilars de la monarquia, continuació del franquisme.

En assumptes com el passat franquista de l’església hi ha dos exemples del paper reaccionari i franquista que juga:

D’una banda, el nunci del Vaticà, Fratini, acaba de fer unes declaracions assenyalant que amb l’exhumació de Franco el que ha fet el govern és “ressuscitar a Franco”. És la mateixa crítica que fa l’extrema dreta.

Però és que el prior de la Vall dels Caiguts, on hi ha un hotel que tampoc paga IBI, s’ha enfrontat al govern oposant-se a l’exhumació del dictador. Un ultradretà amb sotana que és capaç d’enfrontar-se a un govern que anteposa el seu respecte a aquesta gent abans que es compleixi la democràcia.

És imprescindible derogar el Concordat i convertir a l’Església Catòlica en una entitat associativa més, que s’autofinanci com qualsevol entitat privada.

Llibertat religiosa o laïcisme

Ara des dels sectors progressistes el que es ve a defensar és que davant el monopoli de l’església catòlica el que cal fer és obrir l’escola i donar privilegis a altres religions. Amb aquesta excusa hi hauria llibertat religiosa i tot solucionat.

O sigui que, si no n’hi ha prou amb què l’església catòlica intervingui amb les seves catequesis a l’escola, que ho facin també els pastors evangèlics, els imants i rabins.

La llibertat de consciència inclou la llibertat de consciència religiosa però el laïcisme no és una religió alternativa, és la separació d’església i estat que exigeix que la religió, proselitista, surti de l’escola i que no hi hagi cap mena de suport estatal a les religions, que passen a ser part de l’esfera privada. És part de l’abc de la democràcia des de la revolució francesa.

Al nostre país és una assignatura pendent com ho és la pervivència d’institucions com l’exèrcit, la policia, la judicatura, etc. La transició política, any 1977, va garantir la pervivència de les institucions franquistes i la seva immunitat. Acabar amb aquestes institucions i els seus privilegis és una qüestió de democràcia.

Per això, la lluita per la democràcia, per la República, inclou entre els seus continguts la separació completa de l’església i de l’Estat, i de l’Escola i de l’església.

La Monarquia, Brussel·les i la CEOE exigeixen un “govern estable” ja

(Publicat a la Carta Setmanal 741veure en castellà)

No hi ha dubte que darrere d’un adjectiu amable es poden ocultar continguts diferents. Qui estarà en desacord amb un govern “estable”? Però, què volen dir els portaveus de la Corona, com l’ABC o El País, quan parlen de “govern estable”? Garamendi, president de la CEOE, és més clar, quan diu que “és necessari un govern estable per a continuar les reformes”. I quan parla de reformes, la precisió és encara major, es tracta de continuar amb la reforma laboral (i aprofundir-la), amb el desmantellament del sistema de pensions i totes les garanties que els treballadors van arrencar al règim en la lluita contra el franquisme i després de la mort de Franco. I, com a drets socials i drets democràtics van de la mà, això va a l’una amb el reforçament de les lleis lliberticides, o la reafirmació que els pobles no tenen un altre dret més a respectar i acatar que la constitució del 78 que consagrava la unitat de les institucions de l’Estat, heretades del franquisme. Això que la Constitució diu la “unitat indissoluble de la Nació Espanyola”, i que no és més que la negació de la veritable unitat i fraternitat entre els pobles, sobre la base de la democràcia i els drets socials.

Cura amb la despesa social

Els banquers i altres potentats són conscients que no es poden permetre un govern amb els que ells diuen “alegries pressupostàries”. La crisi que s’anuncia, o més aviat la nova etapa en la qual ja vivim amb la baixada de la producció metal·lúrgica, la disminució del comerç, amb el rerefons de la guerra comercial deslligada per Trump, i el desori als països de la Unió Europea, fan comprendre al gran capital i a la seva servidora, la Monarquia, que és necessari un govern estable, en els atacs a la majoria.

Per això el Financial Times demana a Rivera que canviï la seva estratègia i faciliti la investidura de Sánchez, impedint així que aquest caigui en mans d’altres socis poc “fiables”. Necessiten un govern fort, això és, capaç d’aplicar el que se li demana des de Brussel·les: una retallada de 15.000 milions més en després d’anys.

Al que cal afegir també l’amenaça que pesa, que els jutges franquistes, animats per la set de venjança i atiats des de la pròpia Corona, tracten de posar-se d’acord (i posar d’acord a les institucions) en com castigar als que dissenteixen amb l’ordre monàrquic.

Davant la mobilització social

Molta tasca per a un govern, que, com li va succeir al de Rajoy, s’enfronta també a la resistència de la majoria social, i en particular a la mobilització dels pensionistes, els quals des de desembre del 2017 estan en peus de guerra i quan diuen que “governi qui governi les pensions es defensen” mostren que amb la pensió no es juga. I que no admetran que per a “defensar” un pretès “govern d’esquerres” a la portuguesa o a la grega, es pugui tirar per la broda el manteniment de més d’11 milions de treballadors.

Tampoc sembla que, ara com ara, la majoria social que es va mobilitzar en les urnes el 28 d’abril estigui en disposició d’admetre a un govern que actuï d’esquena a les seves expectatives i reivindicacions, per molt “d’esquerres” o “progressista” que s’autotitule. I tenen raó. Per ventura és “d’esquerres” mantenir la reforma laboral que ha laminat completament la negociació col·lectiva i deixa indefensos als treballadors? Ho és permetre el saqueig de la Seguretat Social i no fer res per a impedir que es carreguin el sistema de repartiment, únic sistema que garanteix i blinda les pensions?

És la contradicció de qui tria sotmetre’s a poders que ningú ha triat, en lloc de defensar els interessos dels electors que els han votat. Aquest govern, qualsevol govern que es formi i que es reclami “d’esquerres”, ha de triar. Si no vol girar l’esquena als milions que van votar el 28-A ha de situar-se en la defensa de les reivindicacions de la majoria. Difícilment es pot defensar als treballadors, als pensionistes, sense derogar la reforma laboral i la de pensions. Difícilment es pot resoldre la qüestió catalana donant suport a peus junts el discurs del Rei, o negant qualsevol possibilitat de negociació política.

En quina contradicció vivim?

Sense moltes il·lusions, perquè hi ha un passat de promeses incomplides, una majoria va votar per partits que diuen defensar als treballadors i els pobles. A pesar que en els 10 mesos de govern de la moció de censura no es va fer pràcticament cap pas –o es van donar molt pocs– en el camí de respondre a les reivindicacions.

Avui hi ha una majoria en les Corts que permetria una política diferent. Ja no hi ha excuses, però la proposta de programa que presenta Pedro Sánchez, 28 folis i dues hores de locució, va anar en el seu conjunt una negativa a pràcticament totes les demandes de la majoria social. I en alguns casos, com la qüestió dels judicis als republicans catalans, Sánchez no va fer ni tan sols un esment (serà per això de la suposada “independència” de la justícia)

Més aviat sembla que en lloc d’escoltar als 12 milions de votants de les esquerres, Pedro Sánchez, amb el suport total de la “vella guàrdia” de González i els “barons”, s’inclina a traduir en pràctica política els dictàmens de la CEOE i el Rei, amb l’aplaudiment, és clar, de Brussel·les i de la nova presidenta de la Comissió Europea. Tant és així que, sense esperar a la investidura, aquest govern en funcions va decidir, el mateix 31 de juliol, exigir a 11 comunitats que apliquin retallades en la despesa sanitària.

Per això, Sánchez vol un govern homogeni capaç, o això creu, de trencar la resistència de la majoria a la “dura realitat” que volen imposar el capital financer, la Monarquia i les “Institucions Europees”.

Hi ha presses contraposades

Ja ningú vol un govern “encara que sigui al novembre amb altres eleccions”, com fa poc demanava un cap patronal. Les dades que ja hi ha una aturada econòmica signifiquen per al capital que cal donar motius a la inversió amb noves reformes laborals.

D’altra banda, el 14 d’octubre el Tribunal de Justícia de la UE pot ordenar que Junqueras s’incorpori al Parlament Europeu, i per a evitar-lo el Suprem ha de dictar sentència i ha d’haver-hi un govern que bregui la resposta.

Per tot això, el Borbó ordena, passant per sobre del Govern i de les Corts, que hi hagi govern ja.
Els treballadors tenim una urgència major si cap perquè hi hagi un govern que derogui la reforma laboral i compleixi les nostres necessitats apressants.

O sigui que els treballadors i les seves organitzacions han de vetllar armes per al xoc que ve.

Indignació de la majoria versus baralles cortesanes

A ningú se li podia escapar que la majoria de la població treballadora està farta dels “conchabamientos”de Palau, de les xerradisses, del debat sobre un lloc per allí, un altre per allà.
L’editorial d’El País de l’1 d’agost sembla descobrir-ho. Segons les enquestes oficials, el 70 per cent de la població, o sigui, la immensa majoria de la població treballadora, està indignada davant aquesta paràlisi; només una minoria de la població, que vota generalment a la dreta, assegui “alleujament, satisfacció o felicitat”. De nou, se sent el ressò del “no ens representen”.

Les xifres són clares: només un 5% dels votants de l’esquerra vol una repetició d’eleccions (que sí que saludaria un 52% dels votants de Cs, un 64% dels del PP i un 80% dels de Vox). En aquesta situació, tots els partits que gosen parlar en nom dels treballadors veuen com el sòl s’esfondra i evidentment demanen un acord perquè no estan segurs que la majoria els vagi a votar més.

D’aquest fenomen no escapen els polítics catalans, el govern dels quals porta una política que no satisfà a la majoria.

En totes les circumstàncies, es viu un dilema central: o per les reivindicacions o per un suposat govern “progressista” de nom, amb un programa que, en els fets, i amb algun retoc més cosmètic que una altra cosa, només sigui la continuació de la política de Rajoy.

Aquest dilema només pot ser resolt per la mobilització dels treballadors, arrossegant a les organitzacions. I a això estan confrontats, en primer lloc, els sindicats. En aquesta via, els pensionistes, que anuncien noves mobilitzacions a l’octubre, mostren el camí pel qual cal defensar ja la derogació de la reforma laboral i tota la resta.

Sánchez i Iglesias giren l’esquena al mandat del 28 d’abril

(Publicat a la Carta Setmanal 740veure en castellà)

Els resultats de les eleccions del 28 d’abril suposaven un mandat clar per als dirigents de les organitzacions que parlen en nom de la classe treballadora i dels pobles. Milions havien acudit a les urnes, per a tancar el pas a la ultradreta, per a acabar amb l’era Rajoy, i perquè es formés un govern d’esquerres” que obrís la via a la satisfacció de les principals reivindicacions.

I per a què s’ha utilitzat tota aquesta força durant aquests tres mesos? Per descomptat no en el sentit de formar un govern que atengui les aspiracions dels treballadors. Perquè al final, a ulls de tothom, la qual cosa ha impossibilitat la investidura ha estat simple i planament la baralla per quants ministeris es queda el PSOE i quants UP. No volem dir que el repartiment de carteres no sigui important. Però el decisiu, la qual cosa esperaven sentir els treballadors, la majoria de votants d’aquests partits i d’uns altres, és si s’acaba amb el llegat del PP o no, si es dóna continuïtat –a través de la constitució d’un govern que tingui aquest objectiu–a l’esperit de la moció que va tirar a Rajoy, i per tant es deroguen la reforma laboral i la de pensions, el 315,3, la LOMCE, etc.

En lloc d’això, què és el que ha succeït?

Des de l’endemà a les eleccions del 28 d’abril, tota la pressió de la banca i dels seus mitjans de comunicació han anat per a impedir que la victòria electoral es traduís en un govern de coalició PSOE-UP. Ni tan sols que hi hagués una solució a la “portuguesa” (govern en solitari del PSOE amb el suport extern d’UP). Encara que sigui per a aplicar un programa respectuós amb els interessos del capital financer, aquesta possibilitat espanta. Cal recordar que l’endemà de les eleccions Pedro Sánchez –encara amb la ganyota de disgust en el rostre davant el qual cridaven els militants socialistes a la porta de Ferraz (“amb Rivera, no”)– va viatjar a París per a entrevistar-se amb Macron. No es tractava només de parlar d’Europa, sinó d’explorar les possibilitats que Macron intercedís sobre Ciutadans perquè canviessin la seva posició de rebuig a Sánchez i li permetessin la seva investidura.

El que ha succeït durant aquests tres mesos és que, davant la salvatge oposició del PP i Ciutadans, Sánchez no ha tingut més remei que intentar l’acord amb UP. Un acord que certament no desitjaven molts dirigents socialistes, i que finalment s’ha esfumat, amb el concurs del mateix Iglesias, obcecat en la idea que l’important és estar en les “institucions”, no importa amb quin programa.

Tothom que ha seguit el debat l’ha pogut comprovar: no es discutia què és el que havia de fer el nou govern, o quines mesures urgents hauria d’aplicar, sinó si els ministeris que s’oferien tenien més o menys contingut. Molts militants de “Podemos” es pregunten si val la pena estar en un ministeri o en una direcció general –amb totes les competències– per a aplicar un programa que va en la direcció contrària al que volen els seus votants. I molts militants socialistes es pregunten si el “tracte” donat a “Podemos” no és l’avantsala d’un nou intent de la direcció del PSOE de buscar la complicitat del PP per a la investidura.

En qualsevol cas, el succeït aquesta setmana, al marge del que pugui succeir al setembre, sens dubte representa una decepció profunda per a molts treballadors que, amb més o menys il·lusió, estaven esperançats en la formació d’un govern “d’esquerra”.

Un govern, un programa

Òbviament quan hi ha un govern no pot haver-hi dos programes. La insistència d’UP a entrar en el govern els ha portat a la contradicció d’acceptar els elements més negatius de la política de Sánchez (imposicions de noves retallades per part de Brussel·les, Catalunya, etc.) i, una vegada mostrat l’acord polític, no acceptar l’oferta ministerial de Pedro Sánchez amb la qual cosa apareix el desacord pel tema dels llocs, la qual cosa fa més difícil d’entendre que havent-hi acord polític no hi hagi acord de govern.

Els recels de Sánchez i els seus lligams

És veritat que a Pedro Sánchez és difícil trobar-li al llarg d’aquests anys la coherència. De ser el candidat de l’aparell en 2014, enfront de Madina, va passar a ser l’empestat de l’aparell en negar-se a deixar governar a Rajoy. Va ser destituït, obligat a dimitir, en perdre la majoria en el Comitè Federal en una confabulació en la qual participa la vella i la nova guàrdia del PSOE. Els reaccionaris barons (Susana Díaz, Lambán, Fernández Vara, García Page etc.) al costat dels Felipe González, Guerra i companyia.

Una reacció de les bases socialistes sense precedents va permetre a Pedro Sánchez encapçalar una lluita contra l’aparell que va guanyar sense pal·liatius, aconseguint la majoria dels vots en l’enèsima derrota de l’aparell socialdemòcrata en les seves consultes als afiliats.

Però Pedro Sánchez va mantenir al vell aparell i va reforçar el seu compromís amb la Monarquia i la UE. El seu triomf en el congrés del PSOE li va deixar amb una part important del partit en contra. Són els que volen els pactes amb Ciutadans i l’atac sense cap consideració als catalans. Són els partidaris del 155, de les mateixes maneres que el PP o Ciutadans.

Després de la sortida de Rajoy, via moció de censura, Sánchez ha estat un any com a president del govern. En aquest any les seves expectatives de vots han crescut arribant a pujar de 84 a 123 diputats, mentre el PP cap al camí invers.

Sánchez no només ha tingut els impediments dels seus compromisos amb el capital financer i l’aparell d’Estat per a arribar a l’acord. A més ha sofert les pressions dels barons que donaven suport als poders fàctics, banquers, empresaris, església, exèrcit, etc. En una situació en què la crisi de la Monarquia, la crisi de la Unió Europea i el declivi econòmic deixen poc espai per a una política diferent tret que la força de la classe obrera trenqui el bloqueig.

Una negociació per a no formar govern

Efectivament, el desenvolupament de les negociacions per a la formació del govern ha deixat en l’ambient la impressió que eren més una excusa per a justificar la ruptura que un autèntic esforç per formar govern. 80 dies de negociació. Primer el PSOE oferint governs de cooperació. I UP demanant coalició. I el PSOE negociant amb UP mentre no parava de mendicar l’abstenció de PP i Ciutadans.

També sembla que les exigències dels uns i els altres s’han trobat amb qui torpedinava la negociació filtrant propostes confidencials o deformant-les.

Encara que va arribar a semblar que tot formava part d’un teatre, la negativa a la investidura és una derrota, que, com assenyalava Rufián, perjudicarà a tota l’esquerra. I més tenint en compte que el vot d’ERC afavorint la investidura és difícil que es produeixi en vespres, o després d’una sentència condemnatòria dels republicans catalans.

Mentre la posició d’Iglesias ha anat semblant més basada en la seva idea que estant en el govern, encara que sigui amb el programa del PSOE, recuperarà la rellevància que va perdent a poc a poc. En dos anys ha passat d’estar molt prop del PSOE a treure 2,2 milions de vots en les eleccions europees, el seu pitjor resultat amb diferència. Només així s’entén la seva proposta d’última hora de mantenir encara que fos les competències de polítiques actives d’ocupació.

I quant al paper jugat per IU, les seves pressions eren per a acceptar el suport a PSOE sense condicionar-lo a les reivindicacions? No hi ha constància ara com ara en cas contrari.

El PSOE anuncia que explorarà altres camins

Sembla que tots els camins estan explorats ja. Pot indicar amb aquesta frase Pedro Sánchez que ho intentarà amb PP, Ciutadans i UP. És l’opció d’empresaris i banquers. És el que està portant a Ciutadans a dessagnar-se, ja van quatre dirigents dimitits per no facilitar la investidura de Sánchez. Però que no és fàcil que els dirigents de C’s o PP acceptin a les primeres ni sense condicions draconianes del PSOE.

“Unidas Podemos” segueixen, en una posició molt afeblida, oferint asseure’s de nou i disposats a acceptar altres propostes però amb una falta de confiança molt gran. Aquí juga un paper molt important el risc per a UP d’unes noves eleccions que amb l’aparició de Errejón podrien minvar les seves forces d’una manera important.

Un cansament al carrer

La gent està farta que havent-hi una majoria suficient per a derogar lleis i legislar a favor dels treballadors s’assisteixi a aquest vodevil que PSOE i UP han escenificat. Cada vegada més condeix la sensació que “no ens representen”

Continuen vigents la llei mordassa, l’art 135 del codi penal, les reformes laborals i de pensions. Segueix en vigor la Lomce. Aquestes lleis haurien d’estar ja derogades.

I després d’elles pas a pas derogar el 135, les lleis d’estabilitat, canviar l’aparell judicial i imposar el dret d’autodeterminació.

La indignació de la majoria és evident, i aquesta indignació anuncia el combat unit per les reivindicacions que s’enfrontarà a la monarquia i al capital financer, i col·locarà, més tard o més d’hora, la necessitat d’acabar amb aquest règim i avançar cap a la república.

La necessitat més urgent és ajudar a forjar l’aliança entre els treballadors i els pobles, que arrossegament a les organitzacions, particularment els sindicats, per a imposar la derogació de la reforma laboral, de les reformes de pensions, de l’article 315.3 del Codi Penal, la derogació de la LOMCE i la llei “mordassa”, i obrir la via a una solució democràtica a la qüestió catalana, acabant amb l’amenaça de les condemnes que s’anuncien contra els dirigents republicans catalans.

Ja n’hi ha prou de laments davant un govern que no es va formar, és l’hora de la mobilització per a conquistar drets i llibertats.

Les mobilitzacions convocades per diversos sectors socials per a les pròximes setmanes reclamen això. Particularment les que anuncien les organitzacions dels pensionistes per al mes d’octubre.

La campanya empresa per companys de CATP, dirigida als grups parlamentaris va en aquest sentit. Igual que les iniciatives per la llibertat dels presos.