Archivo de la categoría: Cartas-catalán

El bloqueig de la “renovació dels òrgans judicials” expressa el caràcter fraudulent del règim

(Publicat a la Carta Setmanal 800 – veure en castellano)

Per què Casado bloqueja la renovació dels òrgans judicials?

El president de PP, Pablo Casado, ha anunciat a Pedro Sánchez que el seu partit no donarà suport a la renovació de diversos “òrgans constitucionals”, entre els quals destaca el Consell General de Poder Judicial (CGPJ) i el Tribunal Constitucional (TC). Amb aquesta decisió, Casado bloqueja la renovació d’aquests òrgans i s’assegura la majoria “conservadora” de tots dos, ja que van ser elegits quan el PP tenia majoria en Corts, i la del Tribunal Suprem, ja que el CGPJ nomena, al seu torn, a el president i als magistrats del Tribunal Suprem i presidents de tribunals i Sales. I també a nombrosos òrgans de control dels jutges.

Preservar una majoria absolutament franquista al Suprem i el TC és fonamental per a la preservació del règim de la Monarquia i per impedir tota deriva “esquerrana” o simplement democràtica i per mantenir un forrellat essencial (encara que no és l’únic) que impedeix la llibertat dels pobles de l’Estat. Només s’ha de veure el destacat paper del Suprem i el Constitucional en la persecució als republicans catalans, en l’anul·lació de les decisions del Parlament de Catalunya i a la defensa dels interessos de la banca en la seva sentència sobre les hipoteques. Tots dos òrgans han estat el forrellat que ha assegurat la legalitat de les sentències dels tribunals franquistes i la impunitat dels repressors de la dictadura.

Certament, no són l’únic poder de l’aparell d’Estat franquista. Estan també l’exèrcit i els cossos repressius heretats de franquisme sense depuració alguna (però que el franquisme va depurar salvatgement en 1936-39), juntament amb el lloc privilegiat que s’assigna i finança a l’Església catòlica. I, per sobre de tots, la Monarquia com a representant de l’aparell d’Estat heretat del franquisme i com a “àrbitre” de la bastida constitucional.

Separació de poders?

Evidentment, nosaltres no compartim la pretesa separació de tres poders (executiu, legislatiu i judicial) proposada per Montesquieu i en la qual, suposadament, es basa la democràcia burgesa. Una classificació que omet poders tan poderosos com el del capital financer, a qui serveixen aquests tres poders sota la democràcia burgesa, que no en va denunciar Marx i Lenin com “dictadura de la burgesia”, tot i sota la forma de la república més democràtica. Més encara sota la Monarquia hereva del despotisme borbònic i la dictadura franquista. El despotisme borbònic significa el despotisme dels latifundistes, dels banquers i dels imperialismes estrangers.

Pel que fa a l’aparell judicial, com revolucionaris estem per una Justícia que dicti sentències no en nom de Rei sino en nom del Poble, que depengui del Poble, és a dir, de jutges escollits i revocables pel poble, en les millors tradicions revolucionàries .

A més, en el cas de l’Estat Espanyol, els que defensen la “independència” de la Justícia sota el règim de la Monarquia, el que estan defensant és la independència de l’aparell judicial heretat del franquisme, sense depuració alguna, enfront de la societat, i per sobre d’ella. Per a millor defensa dels privilegis d’aquest aparell d’Estat, de la Monarquia i dels interessos del poder econòmic.

Però és que aquí ens trobem que aquest Estat burgès, en la seva forma més degenerada de règim monàrquic en descomposició, que ha mantingut la continuïtat de la justícia franquista, no respecta ni tan sols la seva pretesa independència.

Els que invoquen, sota la monarquia, la independència de la Justícia es posen en ridícul. Als ulls de milions, la justícia del nostre país és bona per a perseguir sindicalistes, rapers i polítics catalans, a Andrés Bódalo, Alfon o els joves d’Alsasua, per protegir els negocis d’un rei corrupte, però absolutament incapaç de defensar les dones violades o maltractades, incapaç també de defensar els que pateixen abusos laborals, però ràpid per tancar els ulls davant els abusos del mateix PP que segueix robant sense parar. Una Justícia que obeeix a la banca, al capital financer, i al Rei, que li va encarregar, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, després del referèndum català, que ho deixés tot “lligat i ben lligat” en relació a la ” qüestió catalana “. És una justícia totalment independent, però del poble, de la sobirania popular. En democràcia, tots els poders de l’Estat haurien de dependre de la sobirania popular. Però Monarquia és, és clar, el contrari de democràcia. I de drets dels treballadors i els pobles.

La submissió de Pedro Sánchez

Impotent davant la maniobra de Casado, que li garanteix mantenir els “seus” al front dels principals òrgans judicials, Pedro Sánchez no ha volgut fer res més que acusar Casado de “no respectar la Constitució”. Casat ni s’ha immutat, i la declarat cínicament que no renovarà aquests òrgans “mentre Podem estigui en el govern” (o sigui, que els renovarà si es trenca la majoria de govern, el que abocaria a eleccions, i si les guanya el PP, perquè segueixin el seus).

No és la primera vegada. El 2006, el PP es va negar a renovar els òrgans ‘constitucionals’ fins que ell va tenir majoria al Congrés i així els va omplir amb jutges molt reaccionaris, que al Tribunal Constitucional van dictar la sentència anul·lant gran part de l’Estatut català aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts i pel poble de Catalunya. El PSOE no va boicotejar al seu torn, va acceptar la imposició antidemocràtica del PP. En tots aquests anys ni Zapatero ni Sánchez han intentat canviar la llei per evitar un nou boicot del PP.

Ara, un cop més es demostra la impotència del “govern progressista”, els ministres van jurar, sense excepció, “lleialtat” al Rei i a la Constitució, al prendre possessió dels seus càrrecs (aquest cop sense la fórmula al que alguns van recórrer al jurar com diputats o diputades) .

Per què no trenca tota col·laboració amb el PP? Per què no crida a que li donin suport als treballadors i els pobles?

No ho fa perquè, en nom de sostenir el règim i aplicar el pla de destrucció del capital per als propers anys, el PSOE accepta que aquí manen el Rei i el PP, voti el que voti el poble.

Cal escombrar tot aquest entramat, incompatible amb la democràcia

La necessitat d’acabar amb la Monarquia i les seves institucions no és una qüestió ideològica, sinó que cada dia es presenta més com una qüestió pràctica. Aquestes institucions de la Monarquia es mostren davant de tots com una garantia contra la satisfacció de les reivindicacions, i, per això, no poden seguir ni un minut més. Cal acabar amb tota aquesta escombraries, la majoria ha d’imposar la República.

Establir el nexe entre la lluita per les reivindicacions, que es defensen “governi qui governi” i la lluita per la República és l’objectiu de la Conferència Estatal que organitza per al 7 de novembre el Comitè per l’Aliança dels Treballadors i dels Pobles ( CATP). En la preparació treballem els militants de la IV Internacional, juntament amb companys i companyes de diferents orientacions polítiques, que compartim aquest objectiu irrenunciable.

11 setembre 2020: MÉS QUE MAI, REPÚBLICA PER ALS POBLES

(Publicat a la Carta Setmanal 799 – veure en castellano)

La crisi econòmica i l’emergència social han posat en evidència el règim capitalista, la podridura d’un sistema que mostra a les clares la incompatibilitat entre el règim de la propietat privada i la protecció de la salut pública i els drets més elementals . I davant d’aquesta evidència una altra igualment clara que qualsevol treballador pot constatar: tots els governs es mostren incapaços i impotents per garantir mínimament la salut dels treballadors, els llocs de treball, etc., perquè estan condicionats per les polítiques imposades per les institucions del capital financer amb les que no volen trencar. Així es donen paradoxes com la de regalar centenars de milers de milions a les empreses i no hi ha per salvar les fàbriques, o es limita l’aforament i les reunions socials mentre que la població ha d’anar amuntegada en el transport públic. O que els ajuntaments amb superàvit no puguin dedicar els romanents de tresoreria per fer front a les necessitats de la població a la qual representen, a conseqüència de les lleis d’estabilitat pressupostària -encara vigents perquè el govern PSOE-UP no les han derogat – aprovades amb els vots d’alguns dels que ara parlen cínicament d’espoli en els municipis, o dels que parlen de sobirania però amb els seus vots van contribuir al fet que es pogués fer.

Sigue leyendo

Sobre el control obrer de la producció

(Publicat a la Carta Setmanal 798 – veure en castellano)

León Trotsky

Sobre el control obrer de la producció

(20 d’agost de 1931)[1]

La qüestió de la nacionalització de determinades indústries recobra actualitat. La manca de mitjans per respondre a la pandèmia ha demostrat la necessitat de mantenir la producció industrial. A més, la Unió Europea admet ara “nacionalitzar” determinades empreses, però es tracta que els Estats entrin en el seu accionariat per assumir les pèrdues. Per als treballadors, la qüestió de la nacionalització es concreta en qui nacionalitza i per què. Això vol dir que han de diferenciar d’una banda la intervenció de l’Estat i de l’altra l’acció de la classe i les seves organitzacions en la línia de control obrer. Per la importància d’aquesta qüestió, en un moment en el qual es pretén que assumim amb resignació la suposada inevitabilitat de més tancaments d’empreses i més destrucció d’ocupació, vam publicar extractes d’una carta d’agost de 1931 de León Trotsky als seus camarades a propòsit de l’control obrer sobre la producció.

Els títols i subtítols són els nostres.

[1] Publicat per primer cop al Butlletí de l’oposició, nº 24, setembre de 1931. El text sencer es pot consultar a  https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1930s/08_31.htm.

Sigue leyendo

UE, desindustrialització i precarietat (segona part): Què fer?

(Publicat a la Carta Setmanal 797 – veure en castellano)

A la primera part d’aquest Carta Setmanal explicàvem el problema que suposa el desmantellament del sector industrial, que el seu pes en el PIB es va reduir de més d’un 30% a només el 12,1% (l’11,5% de l’ocupació total). Complementat amb el tancament de la mineria, així com d’una part considerable de l’agricultura, la ramaderia, la pesca, les oficines bancàries, etc. Explicàvem també que la desindustrialització va ser una exigència de les “institucions europees”, que actuen al servei del capital financer, especialment nord-americà. Fins i tot ja estem veient com el suposat contraexemple de la indústria de l’automòbil està amenaçada, una vegada que es posà fi a la conjuntura que van aprofitar les multinacionals, ben subvencionades amb diners públics.

Sigue leyendo

UE, desindustrialització i precarietat (primera part): d’aquella pols, aquests llots

(Publicat a la Carta Setmanal 796 – veure en castellano)

 

Resulta ja un lloc comú afirmar que l’espanyola és una “economia de sol i platja”, al·ludint als canvis en l’estructura productiva de les últimes dècades. Canvis que tenen una concreció principal en el desmantellament de la indústria, substituïda per serveis de molt baix valor afegit, com el turístic, en què la precarietat laboral és la norma.S’amaga, però, la seva causa, com si fos una casualitat. No és així.

Sigue leyendo

Estats Units: dos mesos i mig d’aixecament

(Publicado en la Carta Semanal 795ver en castellano)

Seixanta-sis dies seguits portaven els veïns de Portland manifestant-des de l’assassinat de George Floyd. Portland en l’estat d’Oregon, a la costa de el Pacífic, és la gran ciutat dels Estats Units a la que menys negres hi ha (un 6,3%). Es manifesten al voltant del palau de justícia, “Les vides dels negres importen”, “no a l’estat policial”. Els manifestants han fet caure dues barreres que els impedien apropar-se a aquest edifici. Ara han posat grans blocs de formigó i barres d’acer, que intenten aturar als manifestants.

Sigue leyendo

És l’hora de la República

(Publicat a la Carta Setmanal 794veure en castellà)

Comitè Executiu de l’POSI, secció de la IV Internacional a l’Estat espanyol – 6 agost 2020

Tota la premsa ha anunciat el dilluns 3 d’agost, reproduint un comunicat de la Zarzuela, que el rei emèrit Joan Carles I fuig d’Espanya, se suposa que a la República Dominicana, encara que segons el seu advocat segueix a “disposició judicial”.

Tota la premsa, amb poques excepcions, llança les campanes al vol saludant l’acció valenta del pare i del fill, i la complicitat del govern de Pedro Sánchez.

Sigue leyendo

Els drets nacionals requereixen el combat de treballadors i pobles per la República

(Publicat a la Carta Setmanal 793-cat.pdf – veure en castellà)

1. La decisió dels jutges –a instàncies de la Fiscalia– d’anul·lar l’aplicació dels beneficis penitenciaris als republicans catalans no és un acte innocu. En política, rares vegades les coses es donen per casualitat. I que es doni en les circumstàncies actuals té una lectura precisa: hi ha parts importants de l’aparell d’Estat que no volen ni sentir parlar de taules de diàleg –encara que aquestes siguin purament formals– i estan disposades a dinamitar qualsevol possibilitat de sortida política a la qüestió catalana.

Sigue leyendo

A voltes amb l’Acord Europeu sobre “el Fons de Recuperació”

(Publicat a la Carta Setmanal 792veure en castellà)

Quan es va signar l’acord europeu en la matinada del dimarts 21 de juliol, Antonio Garamendi, president de la CEOE, va declarar que era “un bon acord per a Espanya i per a Europa”.

Opinió compartida pels mitjans de comunicació –sense tot just matisos–, el govern Sánchez, els partits de la coalició, de l’oposició, els secretaris dels sindicats, els altermundialistes, i tota mena de defensors del sistema de “mercat lliure” (o sigui el capitalisme imperialista) i el règim monàrquic. Tanta unanimitat, sens dubte no pot més que ocultar gat tancat.

En efecte l’endemà les coses ja no són tan clares.

Sigue leyendo

La família Borbó, els seus negocis i l’aparell d’Estat

(Publicat a la Carta Setmanal 791veure en castellà)

Durant els quaranta anys del seu regnat, els mitjans de comunicació van construir un relat a mesura sobre Joan Carles de Borbó. Ho van presentar com “el rei demòcrata”, a pesar que havia estat l’hereu designat pel dictador Franco i, en qualitat de tal, havia jurat els “principis fonamentals del Moviment Nacional”. Educat a Espanya per preceptors designats pel dictador, durant tots els anys que va passar a la seva ombra no se li va sentir ni una mínima crítica. El setembre de 1975, mesos abans de jurar la Corona després de la mort de Franco, va presidir al costat d’ell una “manifestació patriòtica” en suport als últims afusellaments del franquisme.

Sigue leyendo