Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Davant les eleccions anticipades, és imprescindible obrir un debat

Deja un comentario

Carta Setmanal 941 per descarregar en PDF

Encara sense haver pogut digerir els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, que han suposat una dura derrota per al govern, els partits que el formen i els que el recolzen (amb l’excepció de Bildu, que guanya la seva particular batalla amb el PNV), ens trobem amb l’anunci per part de Pedro Sánchez de la immediata convocatòria d’eleccions generals. 

Una decisió que omple de perplexitat molts treballadors i treballadores, molts militants que es plantegen què fer ara.

Sens dubte, la decisió de Pedro Sánchez d’avançar les eleccions legislatives al 23 de juliol, és un resultat de la debacle política que ha patit el govern de coalició, de totes les seves components -en particular Diaz i el seu projecte Sumar, i Podem-inclòs el mateix Partit Socialista (que tanmateix continua mantenint el seu aparell i la seva estructura). Però, alhora, és la renúncia a tot canvi de política que pogués permetre un gir en l’equilibri electoral.

Sánchez, és obligatori assenyalar-ho, ha pres la seva decisió fins i tot sense consultar el Comitè Federal del PSOE (que estava esperant la reunió), evitant així retre comptes al PSOE.

Es tracta d’ una decisió que té un contingut en diferents aspectes:

-D’una banda, acalla qualsevol critica interna a la política desenvolupada en els últims anys, obliga el PSOE a disciplinar-se, a tancar files davant les eleccions anticipades

-Dificulta la possibilitat de construir l’alternativa de Sumar, i enfonsa encara més Podem, expulsada electoralment de molts ajuntaments i Comunitats

-Posa a la defensiva els aliats “nacionalistes” que tampoc han sortit ben lliurats d’aquestes eleccions del 28 de maig (no oblidem que a Catalunya el PSC ha tingut el 26 per cent dels vots, Junts 18 i ERC 17).

Repassem algunes dades

El PP ha tret 23.412 regidors, 3.000 més que el 2021. Ha obtingut 7.046.634 vots, guanyant 2.900.000. Sembla haver absorbit els gairebé dos milions de vots que ha perdut Cs, i guanyat vots de l’abstenció. Però, per exemple, ha perdut un 3% de vots a les autonòmiques de Madrid.

El PSOE té ara 20.784 regidors, 1.600 menys que el 2021. Ha tingut 6.228.907 vots, en perd 400.000.

Vox té ara 1.695 regidors, 1.100 més que el 2021.  I ha tret 1.608.187 vots, gairebé 800.000 més que el 2021. Però aquest augment sembla deure’s, en bona mesura, al què s’ha presentat en molts municipis més. Per exemple, a Madrid capital ha baixat.

Ciutadans té ara 566 regidors, 1.100 menys que el 2021. I ha tingut 318.118 vots, 1.800.000 menys que el 2021. Es tracta, a totes llums, d’ una organització en procés de liquidació.

ERC ha tret 2.903 regidors, 200 menys que el 2019. Ha tingut 524.244 vots, perdent gairebé 300.000 vots.

És difícil calcular els vots totals de Podem i Unides Podem, atesa la diversitat de candidatures, però l’ensorrament electoral és manifest (incrementat, a més, pel límit antidemocràtic del 5% mínim per tenir representació. Que ha deixat sense representació 160.000 ciutadans de Madrid que han votat IU-Podem. Com ho és el fracàs electoral d’Endavant Andalusia, l’organització aixecada per Teresa Rodríguez, que ha tret tan sols 2 regidors, un a Puerto Real (Cadis) i un altre a Castilleja de la Cuesta (Sevilla). Més el que hagin tret a Cadis, on anaven en coalició amb IU i Podem (aquí sembla que n’han tret 2, però han perdut l’alcaldia -que serà per al PP- i gairebé la meitat dels regidors que tenien).

Alhora, hi ha hagut 643.000 vots en blanc i nuls, gairebé 200.000 més que en les lliçons municipals del 2019.

Una anàlisi de les dades dels districtes de Sevilla (extrapolable a altres ciutats) mostra que l’abstenció es dobla als barris obrers, on encara guanya el PSOE, però on creixen de manera és molt important els vots al PP i a Vox.

El Fons polític

És evident que la convocatòria anticipada li serveix a Sánchez per no retre comptes de la derrota electoral. És a dir, de la política del seu govern, primer en solitari, des del juny del 2018 i després, des del gener del 2020, en coalició amb Podem /IU. Tot i que, d’alguna manera, els resultats de les eleccions municipals mostren el balanç que bona part de la classe treballadora i el jovent han fet d’aquest govern. 

Un govern que, sens dubte, ha adoptat algunes mesures positives, com les pujades de l’SMI, però que, en línies generals, ha donat l’esquena a les demandes i esperances de la majoria social que el va portar al govern. I que ara li ha pagat donant-li l’esquena a les urnes.

Recordem ràpidament les promeses electorals no complertes: derogació de la reforma de pensions i de les reformes laborals, derogació de la llei Mordassa, de la LOU, buscar una solució democràtica a les exigències dels pobles com el català, reconstrucció de la sanitat pública i del conjunt dels serveis públics

Per contra, el govern de coalició ha multiplicat les despeses militars, i ha pres una posició bel·licista en la guerra d’Ucraïna darrere de Biden, fins i tot ampliant les bases militars dels USA.

A això cal afegir la passivitat davant la pujada desorbitada de les hipoteques i els preus de béns de primera necessitat, que arruïna la població treballadora.

Més enllà d’algunes mesures socials, la línia general de la seva política ha estat una adaptació al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

Aquesta política ha envalentit la reacció i desmoralitzat una bona part dels treballadors empenyent l’abstenció. La participació ha estat del 63.9 per cent la més baixa de totes les eleccions municipals. I en algunes ciutats obreres com l’Hospitalet (la segona ciutat de Catalunya) la participació no ha superat el 47 per cent. En barris obrers com Cerro-Amate, a Sevilla, l’abstenció ha estat del 51,26%.

Una proposta a les organitzacions del moviment obrer i popular

Partim del respecte a totes les opcions dels treballadors, incloent-hi l’abstenció, tot i que no som abstencionistes, doncs, en la nostra opinió, la batalla electoral forma part de la batalla política. El problema és que molts treballadors i joves i joves no troben a qui votar.

Molts, a més, tenen en compte el balanç de 40 anys d’intentar governar dins de les institucions de la monarquia, un marc antidemocràtic que obstaculitza qualsevol avenç cap a la satisfacció de les reivindicacions, i es pregunten, amb raó, què pot canviar el seu vot.

Som conscients que són molts els treballadors, joves, militants, que consideren que cap de les forces polítiques que diuen representar els treballadors i el jovent expressa fidelment les seves reivindicacions. Són molts els que continuen pensant aquell ¡NO ENS REPRESENTEN! que milers van plorar als carrers. Per la nostra banda, tenim la convicció que el moviment obrer, la joventut, els pobles necessiten organitzacions que siguin instruments útils per aconseguir les reivindicacions essencials en pro de l’emancipació social i nacional i que permetin recuperar la il·lusió.

Ens sembla inacceptable el xantatge dels qui diuen “hem de votar-nos perquè som l’únic dic de contenció davant la dreta i l’extrema dreta”, independentment de la política que fan. Tampoc podem acceptar que la victòria dels franquistes sigui inevitable “perquè hi ha una onada reaccionària”, com ha dit algun ministre del govern. Ambdues línies són maneres d’eludir les responsabilitats polítiques dels que han governat durant aquests 5 anys i no han complert les seves promeses ni donat resposta a exigències elementals.

Per tant, considerem necessari indicar i recordar les exigències elementals de la majoria social:

Derogació de les contrareformes laborals i de pensions

Restabliment ple de les llibertats, derogació de la llei mordassa.

Fraternitat entre els pobles. N’hi ha prou de persecució judicial contra els nacionalistes catalans

Augment general de salaris i pensions segons l’ IPC real

Bloqueig dels preus.

Renacionalització de les grans empreses estratègiques

N’hi ha prou de despeses militars. Despeses militars per a escoles i hospitals. Ni un euro per a la guerra. Fora l’OTAN.

Recordem una cosa que ens ha ensenyat la història: no es pot combatre la dreta amb la política de dretes

Només el compromís davant exigències clares i precises pot assegurar la victòria electoral i, en particular, ajudar a la mobilització unida dels treballadors i les seves organitzacions per defensar les seves conquestes socials i democràtiques, i fer front a la reacció, al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

NOTA URGENT

Comitè Executiu del POSI

Decreixement o ruptura

Deja un comentario

Carta Setmanal 940 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta setmanal un article aparegut a Informations Ouvrières, diari del POI de França

«El decreixement té 20 anys» escriu Serge Latouche, principal impulsor i representant del moviment que va prendre forma a França el 2003, estenent-se després per Europa i pel món. En un article recent publicat per l’Observatori del Poscreixement i del Decreixement (OPCD) al lloc web de la Universitat de Clermont-Auvergne, fa el balanç d’aquests 20 últims anys: «cal reconèixer clarament que, més enllà de l’agitació als mitjans, dels grupuscles militants i de les xarxes d’investigadors acadèmics, costa que s’imposi el sorgiment del gran relat d’emancipació basat en l’alternativa decreixent» . És el menys que es pugui dir…

Què és el decreixement? L’OPCD ho defineix així: «per decreixement, entenem una reducció de la producció i del consum, planificada democràticament, per causar una modificació ecològica sostenible, per reduir les desigualtats, per millorar la qualitat de vida».

És un objectiu permanent assumit per la Comissió Europea, que acaba de concedir per primera vegada una assignació de 10 milions d’ euros a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Lausana perquè efectuïn investigacions al respecte.

Una conferència al Parlament Europeu

Aquest tema ha estat també objecte d’una conferència, inèdita per la seva amplitud, els dies 15, 16 i 17 de maig al Parlament Europeu d’Estrasburg titulat «més enllà del creixement, camins cap a una prosperitat duradora a la UE».  Ha estat organitzada conjuntament pels diputats europeus dels grups dels Verds i de l’Esquerra Europea, i ha reunit 2.000 participants i intervencions d’alts vols, entre ells la Presidenta de la Comissió Europea, la Presidenta del Parlament Europeu, el Vicesecretari General de la Conferència de l’ONU per al Comerç i el Desenvolupament,  ambdòs representants del Banc Mundial, de l’OCDE, del Fòrum Econòmic Mundial, el Director General adjunt de l’Organització Mundial del Comerç, la Ministra de Treball d’Espanya i diversos comissaris europeus. Sens dubte, són especialistes en el decreixement, les desigualtats i l’ecologia. Com recorda el mateix Serge Latouche, «a França, malgrat un pla de 800 milions d’euros per reduir el 50% la utilització de pesticides entre el 2009 i el 2021, l’ús de pesticides ¡ha augmentat el 15%!»

Decreixement del consum i crisi alimentària

Especialistes en decreixement dels salaris, dels serveis públics i fins i tot del consum: segons un estudi publicat a principis d’abril, el 80% dels francesos han reduït el seu consum alimentari a causa de la inflació de preus i el 42% dels assalariats que tenen el salari mínim declaren que se salten un àpat al dia. Mentre que els bancs d’aliments servien a 820.000 persones el 2011, aquesta xifra ha pujat fins als 2,4 milions el 2022. És un problema mundial al qual no són aliens la Unió Europea, l’OMC i el Banc Mundial.

Segons el Programa Alimentari de l’ONU, «el món està confrontat a una crisi mundial de la fam d’una amplitud sense precedents. Només en dos anys, el nombre de persones confrontades a una inseguretat alimentària o en risc de caure-hi ha passat de 135 milions en 53 països abans de la pandèmia a 345 milions en 82 països en l’actualitat. Alimentada pels conflictes, els xocs climàtics i la covid-19, la crisi s’agreuja quan la guerra d’Ucraïna provoca que es disparin els preus de l’alimentació, el carburant i els abonaments. Milions de persones lluiten per portar aliment a la taula i s’acosten a una fúria de proporcions descomunals».

Un informe de l’agència Fitch Solutions preveu fins i tot que la producció mundial d’arròs coneixerà el 2023 el major retrocés en dos decennis, comportant un augment de preus per a 3.500 milions de persones, en particular a la regió d’Àsia i el Pacífic, que representa el 90% del consum mundial d’arròs.

En aquesta situació, no costa imaginar per què les grans institucions internacionals s’interessen per mitjans per reduir el consum per millorar la qualitat de vida…

Mentrestant, segons el Banc Central Europeu, el 2022, els beneficis de les empreses són la causa del 70% d’augment dels preus. Els beneficis es fiquen i no hi ha decreixement per a tothom. Segons Serge Latouche, «el 2010, 368 persones tenien una riquesa equivalent a la renda de la meitat de la humanitat. El 2018, 5 persones ocupaven aquest mateix espai».

Com diu el proverbi, «qui dorm amb gossos, es desperta amb polzes»

És raonable organitzar una conferència sobre la prosperitat a Europa amb els que enfonsen la seva població en la misèria i tracten de subordinar fins a la menor activitat econòmica les exigències de l’economia de guerra?

Sota el patrocini de la Unió Europea, Macron ha llançat la seva operació “reindustrialització”. Així, la guerra d’Ucraïna ha rellançat l’activitat de l’empresa Forges de Tarbes, al departament francès Hautes-Pyrénées. Recluta treballadors per forjar en massa grans carcasses per als obusos de 155 mil·límetres. El 14 de març, l’empresa ha rebut autorització del Ministeri de Defensa per exportar aquestes peces en aplicació de les exigències de l’OTAN. El patró s’ha vist requerit a “reindustrialitzar” la seva fàbrica.  Ha anunciat una inversió de 7 milions d’euros durant els tres pròxims anys per augmentar la producció de les 40.000 peces actuals a 160.000., equivalent a la producció nord-americana d’objectius de 155 mil·límetres el 2020. Amb raó: la Llei de Programació Militar discutida al Parlament [francès] preveu augmentar la despesa un 57% d’aquí al 2030.

Segons confirma el Wall Street Journal, la guerra d’Ucraïna és tan beneficiosa per a les empreses de Defensa dels Estats Units i d’Europa que els costa trobar els milers de treballadors qualificats que puguin cobrir una afluència rècord de comandes. ¡És una benedicció per a la suposada ‘reindustrialització’ del continent!

«La nostra primera prioritat és realment augmentar la capacitat, cosa que naturalment significa augmentar els efectius»,ha assenyalat Patrice Caine, president executiu de l’empresa d’equipament Thalès, que preveu contractar 12.000 persones el 2023 per fabricar sensors submarins, jets i un altre tipus de materials militars.

El 2022, la despesa militar mundial ha augmentat un 3,7%, assolint un rècord de 2,24 bilions de dòlars. La despesa europea augmenta al ritme anual més elevat des de fa almenys 30 anys, segons l ‘Stockholm International Peace Research Institute. La major empresa de Defensa d’Europa, BAE Systems PLC, augmentarà els seus efectius un 15%. Saab AB, el constructor suec dels caça a reacció Gripen, i Rheinmetall AG, l’empresa alemanya que contribueix a la fabricació del tanc Leopard, preveuen també contractar milers d’assalariats més.

El mateix succeeix amb Lockheed Martin, el fabricant nord-americà dels míssils Javelin i dels llançacoets Himars.

Tot això perquè centenars de milers de joves ucraïnesos i russos morin sota les bombes en benefici dels oligarques i grans potències que ja es reparteixen el festí. Mentrestant, un exmarine nord-americà present a Ucraïna explicava a ABCNews que la línia del front és una «trituradora de carn en què l’esperança de vida dels soldats és de 4 hores», i el president ucraïnès Zelenski, el millor amic de les grans potències occidentals, aconseguia l’aprovació d’una llei que reforça les sancions i la repressió contra els joves que es neguen a enrolar-se a l’exèrcit o obeir les ordres.

Aquestes grans potències que, segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, les conclusions principals del qual reprodueix el Financial Times del 4 de maig, imposen sancions al 27% dels Estats del món: «el 29% de l’economia mundial està sotmesa a sancions nord-americanes, europees o de l’ONU. Això representa un fort augment en els últims anys: sense anar més lluny, els anys 1990 afectaven menys del 10% dels països i al voltant del 5% de l’economia mundial. Les proves demostren de manera decisiva que les sancions agreullen les condicions de vida amb efectes sistemàticament negatius en la pobresa, les desigualtats i el creixement, les condicions de salut i els drets humans. La magnitud del dany és dramàtica. Un estudi ha estimat que les sancions comporten una caiguda del producte interior brut d’un Estat que pot assolir el 26%, cosa que equival a l’efecte de la Gran Depressió. Un altre ha constatat una caiguda de l’esperança de vida de les dones d’1,4 anys, similar a l’efecte estimat en la mortaldat mundial de la pandèmia de covid-19. En molts casos, els perjudicis són semblants als soferts en conflictes armats, convertint les sancions econòmiques en l’arma més assassina utilitzada per les potències occidentals. El principal canal pel qual actuen les sancions és restringir l’ accés del sector públic a les divises. Van seguides en general per una caiguda de les despeses en la sanitat pública, l’educació i l’ajuda alimentària. La depreciació de la moneda i la inflació resultants comporten també una baixada dels salaris reals.

I cal discutir amb aquesta gent sobre la prosperitat d’Europa? Decididament no, no es demana als botxins que rehabilitin les seves víctimes!

Amb un any d’antelació, alguns pensen sens dubte ja en les eleccions europees. Pensen que fent el joc de les institucions i convidant els seus botxins guanyaran la confiança dels pobles estrangulats? Millor farien a reflexionar i no oblidar que 7 milions d’electors s’han agrupat amb la candidatura de Jean-Luc Mélenchon el 2022 en una línia de ruptura i no d’acomodament amb el sistema ni de conferències comunes amb els seus representants. Cal triar: decréixer o trencar.

Stéphane Marati

Trobada estatal promoguda pel CATP: Alt a la Guerra, per l’auditoria de la Seguretat Social i la defensa de la sanitat pública

Deja un comentario

Carta Setmanal 938 per descarregar en PDF

El 6 de maig cent delegats d’Àlaba, Àvila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, València, Biscaia, es van reunir a Madrid, al saló d’actes de la Fundació dels Advocats de CCOO assassinats pel franquisme. La reunió va ser presidida i presentada per Roberto Tornamira, portaveu del CATP. Hi va haver intervencions telemàtiques de Canàries i de Tarragona.

Com a França?

François Livartowski, sindicalista de CGT als serveis públics, respon a aquesta pregunta. És un moviment social completament atípic contra la reforma de les pensions que vol el govern Macron, que imposa dos anys més de treball al conjunt dels assalariats francesos i suprimeix els règims de pensions especials i d’alt nivell del qual es beneficien diverses professions, especialment al sector de l’energia, els ferroviaris…

És el major moviment social a França en decennis, potser des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per la seva durada i per la participació popular a les manifestacions, les més nombroses al nostre país en els últims 60 anys. Hi ha hagut vagues molt potents en nombrosos sectors (arreu del món s’ha vist el resultat de la vaga dels abocadors a París, a les refineries, als ports, les centrals nuclears, ia nombroses administracions, empreses, fàbriques).

El moviment també és atípic perquè l’empenta de la base ha imposat una unitat sindical completa, sense precedents, sobre una reivindicació comuna. Des de començaments d’any veiem radicalitzar contra tot pronòstic els militants de les centrals més reformistes, fins i tot les més integrades als engranatges de l’Estat. En aquest període ha tingut lloc el congrés de la CGT, en què jo era delegat. Fet sense precedents, el informe de gestió de la direcció sortint ha estat rebutjat, i s’ha retret sobretot el secretari general sortint, Philippe Martinez, el fet d’haver donat suport a una vergonyosa demanda de mediació amb el Govern quan acabava d’obrir-se el congrés i tota l’organització se situava a la línia de la mobilització fins a la retirada de la reforma de les pensions. Aquest congrés que ha acabat amb el nucli dirigent i els seus compromisos amb el poder ha estat marcat per una gran exigència democràtica i un moviment dels delegats per recuperar la seva organització sindical.

Tot i això, si bé les centrals sindicals s’han mantingut unides en la reivindicació de retirada de la reforma –realment no tenien elecció- en cap moment han cridat a bloquejar el país, mitjançant la vaga indefinida. Però totes les jornades nacionals han tingut un seguiment considerable en centenars de ciutats, en pobles, en llocs on no hi ha hagut mai manifestacions, i en aquestes jornades hi ha hagut a tot arreu multitud d’iniciatives, bloquejos, concentracions,marxes…

La Constitució francesa atorga plens poders al president de la República per aprovar lleis sense vot del Parlament. Però la utilització el 7 de març de l’article 49.3 per Macron per fer passar la seva llei va provocar una nova onada d’indignació i aquest moviment social s’ha transformat en moviment de rebuig del sistema, de les pròpies institucions, amb la comprensió cada cop més generalitzada que allò legal no necessàriament és legítim. Assistim a la fusió d’un moviment reivindicatiu, sindical, amb un moviment ciutadà, polític, molt profund, que se situa en la continuïtat de les Armilles Grogues i del rebuig del sistema materialitzat a les eleccions presidencials d’abril del 2022 mitjançant el vot a Jean Luc Mélenchon.

L’última jornada de manifestació era l’1 de maig, i va ser també l’1 de maig més gran de la nostra història recent, un 1 de maig antiMacron. Des de fa diverses setmanes, els ministres, els diputats i el mateix Macron són rebuts amb cassolades allà on van i això no s’ha acabat.

Així mateix, es dóna una radicalització del poder amb una deriva de seguretat molt violenta i el recurs sistemàtic de l’Estat a la violència policial, especialment contra els joves, amb detencions massives a les manifestacions, provocacions policials, intents de prohibir les concentracions.

Tot i que les vagues gairebé han acabat en el moment en què us parlo –els vaguistes prefereixen parlar d’ajornament– no hi ha sentiment de derrota. Per evitar una situació similar, el Govern alemany ha decidit respondre a les reivindicacions salarials dels funcionaris alemanys amb el sindicat VERDI, concedint-los un 15% d’augment. Tots els governs tenen por del que passa a França.

La classe obrera francesa ha sabut fins ara desmuntar totes les divisions i imposar la continuïtat del moviment. Aquesta movilització popular massiva contra el poder autoritari de Macron, contra les institucions antidemocràtiques, no s’ha acabat. Els militants lluita de classes als seus sindicats segueixen convocant assemblees generals i plantejant la qüestió del bloqueig del país mitjançant la vaga, per fer recular Macron, que a més de les pensions, ataca el conjunt de les conquestes de la classe obrera francesa.

Macron que ha ficat França a l’economia de guerra dedicant-li un pressupost de 413.000 milions d’euros d’aquí al 2030, emprèn alhora una veritable guerra social contra la classe obrera francesa, contra els serveis públics. Macron ha intentat instaurar una unió sagrada per donar suport al seu compromís amb la guerra de l’OTAN a Europa, però no ho ha aconseguit. Macron ens declara la guerra, no la guanyarà!

Pareu la guerra!

Juan Uriondo, membre de la Comissió Permanent Federal d’Esquerra Socialista intervé com a portaveu de l’equip de coordinació de la campanya per aturar la guerra. Representa els més de nou-cents signants del Manifest. A tots els que s’han reunit a desenes de ciutats per estendre la campanya, amb participació de representants polítics i electes, a títol individual. Per al conjunt del moviment obrer i democràtic, abans de res, sense cap condició prèvia, cal aturar la guerra.

En fer-se ressò, les declaracions dels delegats aborden la lluita contra la guerra des de tots els angles. Partint de la defensa de les pensions, de la Seguretat Social, arriba a la conclusió: «augmentar el pressupost militar és desmantellar els pressupostos socials. Ens amenaça una ofensiva a tots els nivells. Així, doncs, la lluita contra la guerra és la lluita per les reivindicacions».

La defensa de la sanitat pública

Blas Ortega diu que les mobilitzacions per defensar-la recorren el país. Les retallades, les reestructuracions porten a un desmantellament insuportable per als professionals i per al poble. És el resultat d? una política de 25 anys de tots els Governs.

Ens diuen que «hem gastat massa, no hi ha diners per a la sanitat: el capital vol els 90.000 milions per als seus negocis, desvia milers de milions per a la guerra.

A Madrid, dues vegades s’ha manifestat la població per centenars de milers, fins i tot un milió, per un pressupost públic d’urgència per a la sanitat pública (no per a les privades), millora de salaris i condicions laborals, evitant la fugida de professionals, obertura de centres, recuperar els hospitals privatitzats. Però el Govern deixa això en mans de les autonomies, gairebé sense finançament i sotmeses als plans d’estabilitat. Cap Govern no pot ignorar les seves responsabilitats.

La disposició dels professionals i treballadors no té res a veure amb la dels dirigents.

Hi ha manifestacions per tot arreu. Les de Madrid les han organitzat associacions de veïns, de barris. Els dirigents polítics i sindicals hi participen però es neguen a utilitzar la seva força per unificar la mobilització, com exigim els afiliats. Hem realitzat dues trobades, editat dos butlletins, però amb això no n’hi ha prou.

Us proposo ampliar aquest grup vinculat al CATP, multiplicar les informacions, les iniciatives i les reunions aprofitant les del CATP.

La defensa de les pensions és la exigència de l’auditoria

Van prendre la paraula a continuació les companyes María José García Lucas i Iris Mateos en nom del col·lectiu Sindicalistes per l’Auditoria. A la seva exposició van recordar com el Congrés va aprovar la llei sobre l’auditoria com a resultat d’una llarga i sostinguda lluita, principalment dels col·lectius de jubilats. I com aquesta llei no s’ha aplicat i no sembla que s’aplicarà si no es continua el combat al carrer. És imprescindible, diuen, no només per la necessitat òbvia de recuperar allò que ens ha estat sostret, sinó per acabar amb la fal·làcia repetida mil vegades de la suposada inviabilitat de la Seguretat Social. Les companyes van plantejar la necessitat de seguir recollint firmes perquè s’apliqui la llei,

Després d’anys de lluita, les plataformes de pensionistes són una component essencialdel combat obrer.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilitat del Govern inclou un conjunt de mesures que desmantellen el sistema de pensions.

Una conquesta essencial, a partir de la mobilitzacions, ha estat la llei que confirma que la pensió de jubilació arribarà sempre al 89% del salari, cosa que estava amenaçada. L’acció del diputat Jordi Salvador per agrupar i fer front a les pressions de l’establishment de la sanitat. Parlarà més endavant.

El banc vol aquests diners. A les institucions, responsables del PSOE, PCE, Podem han capitulat. És la continuïtat del pacte de la Transició per mantenir els costums del franquisme. Davant aquesta pressió, els pensionistes exigim des de fa 4 anys una auditoria pública sobre el desfalc de la caixa de la Seguretat Social. S’ha guanyat una llei per l’auditoria, però el Govern no la compleix.

Continuem reclamant cada dret amenaçat.

Per tots els drets dels joves

La classe treballadora i els joves senten una realitat de misèria amb la guerra que aquest Govern ens imposa plegant-se al Govern dels Estats Units i a l’OTAN, en aquests moments de guerra contra els pobles, els treballadors, no només a Ucraïna

o a Rússia sinó a tot Europa. No tinc cap altre desig que reunir-me amb els nostres militants de lluita, sobretot joves, a laInternacional.

Em dic Víctor Iniesta, pertanyo al Comitè Nacional per la República, treballem a la universitat contra la nova llei d’universitats imposada per aquest Govern, que se suposa el més progressista de la història i que, tanmateix, ens imposa una llei que és continuïtat de la d’Aznar. Se segueix privatitzant les universitats, cal pagar milers d’euros per accedir-hi, segueixen deixen milers i milers de joves treballadors fora de l’ensenyament superior, segueixen lliurant als bancs, a la multinacionals els diners que pertanyen a tots i totes, als treballadors que es maten treballant per pagar els serveis públics. I ens fiquen a la guerra. Nosaltres no només diem que la universitat és decadent, que estan destruint-la, sinó que destrueixen el futur del país, del nostre país. La classe treballadora davant la guerra s’expressa a la guerra social que s’imposa a tots els pobles d’Europa, i aquí a Espanya descobrim que, de la nit al dia, el pressupost militar augmenta en milers de milions, quan tres anys després de la pandèmia no han estat capaços de resoldre tota la crisi i les retallades. Conec camarades d’un centre hospitalari que no poden ni tan sols fer vaga perquè no hi ha ni tan sols personal per cobrir el 30% de serveis mínims.

Els joves estem en una enorme precarietat perquè liquiden la indústria, on podíem participar, trobar una ocupació, però ara només ens queda el sector terciari, més dividit que mai, pitjor pagat que mai, perquè s’ha passat d’un 40 % a un 15%. O servir els turistes, aquesta és la feina que ens proposen. I amb la guerra, la destrucció és encara més gran. Amb les reformes de les lleis laborals, es tanquen fàbriques per pagar menys impostos i menys salaris. Deslocalitzen per pagar menys.

De manera que, després de 4 anys de legislatura, no és que les coses no canviïn, és queempitjoren.

Hem d’acceptar el conte que ens venen els feixistes i encara serà pitjor? Però ja és dolent. Amb el Govern d’esquerres estem malament. Quina alternativa pot tenir la classe obrera per defensar els nostres interessos?

No hem d’acceptar que la reforma de les lleis laborals és bona per a tothom. No, si és bona per al patró, és dolenta per als treballadors.

Som aquí perquè el CATP ens ajudi a combatre per un instrument polític que defensi els nostres interessos.

A més, els joves vivim l’agreujant de la repressió. Un jove passa davant d’una manifestació i li cau una condemna de 6 anys de presó.

Com que la paraula de dos agents de policia té més valor que totes les proves que puguis presentar en sentit contrari. És el sistema de l’opressió.

Així doncs, cal agafar el mateix rumb que França. El pensionista, el treballador, el jove, tots units contra el règim del capital, que avui és el règim monàrquic.

El combat als sindicats

Pablo García, responsable sindical a John Deere.
A la meva fàbrica hem viscut el conflicte següent: l’any passat un preacord d’una part dels sindicats amb el patró va ser rebutjat per la majoria. Hem aconseguit que durant 6 anys el salari augmentarà segons l’augment real del cost de la vida més un 1% (deixant de banda altres conceptes). Alhora, el patró ha abandonat la pretensió d’acomiadar els treballadors que han patit un tractament mèdic. Seguiran assalariats però en un lloc adaptat a les condicions presents.

Vam tenir la sort que el president del Govern va visitar ahir la fàbrica amb un seguici de 120 col·laboradors. Vam tenir ocasió de transmetre-li reivindicacions dels treballadors.

D’una banda, l’any passat van decretar tenir encara un any de jubilació anticipada. Els avantatges són importants. És possible tenir un nou decret llei per a aquest any? És una millora de l’edat real de jubilació.

També us vam proposar que sostingui les propostes de Lula sobre la guerra d’Ucraïna.

Un altre sindicalista, entre d’altres, exigeix que es pari atenció a aquests problemes:

Qui representa la Seguretat Social de repartiment? En els fets, no és fàcil dir-ho. Per això cal insistir en la necessitat duna nova representació dels treballadors i dels pobles.

D’altra banda, cal fer atenció a un aspecte de l’experiència francesa. Els companys de França estan arribant a la següent conclusió: mentre segueixin aquí les institucions de la V República, no hi ha lloc per a les nostres reivindicacions més urgents.

I a Espanya hi ha una incompatibilitat entre les reivindicacions i els drets que estan sobre la taula, d’una banda, i de l’altra la Monarquia instaurada per la dictadura, que garanteix que se segueixin negant els drets dels treballadors i dels pobles.

Propostes del company Angel Tubau (Informació Obrera)

Em sembla imprescindible donar continuïtat a aquesta Trobada, amb les campanyes que s’han proposat, particularment la campanya contra la guerra perquè permet relacionar el conjunt de les mesures que pren el Govern sotmès al capital financer.

Al llarg de la reunió hi ha un debat que en certa mesura és obert i hem de continuar. Com és lògic, hi ha diferents sortides, diferents apreciacions de com combatre per l’instrument polític que pugui unificar la classe obrera.

El company Jordi Salvador (l’aportació del qual publicarem la setmana que ve) ha fet una aportació molt autocrítica, de per què ha fracassat el republicanisme català, per la seva unilateralitat, per no buscar l’aliança amb els treballadors de tot l’Estat. Que, en darrera instància, són la força social que pot obrir una sortida democràtica a aquest país.

Aleshores, cal avançar en aquest debat, impulsar una solució. Els treballadors i els pobles es relacionen en primer lloc perquè tenen un enemic comú, el règim monàrquic subsidiari de l’imperialisme de l’OTAN, i compromet tots els governs, siguin de dretes o d’esquerres: Tots els governs que són al dispositiu monàrquic faran la mateixa política, amb més o menys acompanyament social.

El problema s’hi concentra: com trencar amb aquesta política.

I François ho ha explicat molt bé. El Congrés de la CGT ha hagut d’expulsar una direcció que buscava l’acord amb el Govern. La contradicció en què hi ha les confederacions sindicals és que d’una banda tenen la massa dels militants i de l’altra tenen la pressió del règim.

L’acord per la negociació que s’acaba de signar a Espanya vol impedir una explosió social i promet una pau social fins al 2025.

Quina és la diferència ara entre Espanya o França i Alemanya? El company Frank explica l’intent d’agrupar a Alemanya una gran força, sobretot contra la guerra, aixecar un instrument independent del Govern i de l’imperialisme d’Alemanya a la conferència que es fa avui a Hanoberg. No sé si ho aconseguiran. Seria important per a tothom perquè les formes són diferents però és per allà on cal avançar.

Hem de fugir de dues coses:

Creure que el CATP es proclamarà com a alternativa, nosaltres i algun més.

O esperar que es faci espontàniament, com si tinguéssim un moviment polític com el de Mélenchon.

Combatrem per ajudar que es constitueixi un moviment així? Vegem-ho, tothom parla d’unitat. Mélenchon planteja la qüestió de la unitat al voltant d’una política de ruptura amb el sistema. No es pot avançar per construir una nova representació política si no és amb la ruptura, amb la ruptura amb el règim, amb el sistema, en relació amb la defensa de les reivindicacions… Aquesta és la clau. En això ens hem de comprometre. Ens comprometem com a CATP no per proclamar-nos res, sinó per buscar els milers de militants, de responsables, que van en el mateix sentit però encara no han trobat un pol d’agrupament. És aquí on som, nosaltres un més, volem ser l’avantguarda del moviment de ruptura amb la Monarquia, per la República.

Multiplicar i reforçar els comitès per a l’aliança de treballadors i pobles

És la tasca central, adreçada a tots els militants, treballadors, joves que busquen una sortida independent de la Monarquia, de l’OTAN, de la UE i de la submissió del Govern a aquestes institucions.

Inseparablement daixò, es tracta de multiplicar, estendre, els CATP. La Coordinadora d’aquests comitès és la continuïtat d’aquesta Trobada, que dia a dia elabora les mesures necessàries a adoptar.

El xoc entre classes a França

Deja un comentario

Carta Setmanal 937 per descarregar en PDF

Alt a la guerra, fora l’economia de guerra

En ocasió de l’1 de maig ens ha semblat oportú dedicar aquesta Carta a l’economia de guerra aplicada pel President francès Macron i a la mobilització dels treballadors, una i altra vegada per milions per fer avall aquests plans. Per això hem recorregut a articles del setmanari Informations Ouvrières nº 754, del 27 d’abril.

La seva anàlisi assenyala l’abast internacional d’aquesta política de guerra, en particular europeu amb referències a Alemanya i la Gran Bretanya. I d’altra banda a la intervenció dels imperialistes a Ucraïna. Tot això realça el lloc central de la campanya internacional per aturar la guerra i fer enrere l’economia destructiva de guerra.

El Sr. Macron somnia…

Amb el seu somriure d’ànima beneïda quan l’escridassen en tots els seus desplaçaments coberts pels mitjans de comunicació, arxiprotegits, o amb la seva porra el ministre de l’Interior Darmanin, Emmanuel Macron acaricia la boja esperança que passa un mal moment –ja es cansaran– i tot tornarà a l’ordre.

Amb la seva primera ministra Sra. Borne, somia que amb els Roussel i els Cazeneuve, ferms defensors de les institucions de la V República, que l’ajudaran a contenir “els excessos de LFI”, els dirigents sindicals acabaran com sempre o s’embarcaran en operacions polític societàries del tipus de “referèndum d’iniciativa compartida” (RIP), justícia social o una cosa semblant que el seu amic Darmanin revendrà brutalment,  i judicialment en el cas dels recalcitrants… Per poder continuar a marxes forçades les seves “reformes” contra la classe obrera i el poble.

Com solen fer els reieta a les altures, sobre un tron que es tambaleja, fingeix no veure res, mira púdicament per a una altra banda, i deixa anar engrunes aquí i allà. No serà el primer sorprès per un cop de realitat. Sent un fervent admirador de Lluís XVI, escombrat per la revolució, això hauria de fer-li reflexionar. Però aquesta gent, tancats en la seva bombolla, mai reflexionen de veritat.

Posseïts pel seu destí personal, empesos pels que els serveixen amb grans recompenses (fins al moment en què els deixen tirats en plena baralla), es consideren investits “pel bé de França”. Es consideren ben pertrets per tot el poder que els confereix l’ Estat. Però almenys hi ha alguna cosa que no poden fer… esborrar la realitat. Tant més com que milions en prenen consciència.

La realitat, és el rebuig ultramajoritari, gairebé unànime, de la seva “reforma”, que recorrin als procediments més antidemocràtics per imposar-la contra la immensa majoria del poble sobre el qual cauen totes les armes de la repressió. Rebuig que continua aquests dies en la forma dels manifestants que arriben amb cassoles a desafiar els ministres i el mateix Macron en cadascun dels seus desplaçaments.

La realitat és la falta de majoria a l’Assemblea Nacional, que condueix a una sèrie de revessos en l’últim període: sobre la candidatura a dirigir l’agència de medi ambient i energia, sobre el retard en la tramitació parlamentària de la Llei de Programació Militar, sobre el projecte de llei sobre millorar l’envelliment…

La realitat és la unanimitat de les confederacions en negar-se a acudir la setmana passada a una convocatòria presidencial. La realitat són els milions que segueixen i seguiran immobilitzats, com es veurà probablement l’1 de maig. La realitat és que queda al nu el paper de l’Estat i de les institucions. La realitat, en paraules del politòleg Jérome Jaffré, és “una focalització de totes les hostilitats en la seva persona. No el protegeixen ni el Govern ni la majoria, només el protegeix la policia. Això pot desembocar en una autèntica crisi democràtica en què al rebuig del poder s’afegeixi un rebuig de les institucions (el que ja s’entreveu sobre l’ús de l’article 39.3 per imposar lleis sense majoria), en particular en les joves generacions.”  La mateixa preocupació la comparteix i ex-assessor especial del president Nicolas Sarkozy. Tota aquesta gent tenen motius per estar preocupats.

La redacció

(IO 754, p. 2)

S’estan mobilitzant milions

Literalment sorpresos per la magnitud de les 13 mobilitzacions que s’han succeït reunint cadascuna milions. Sorpresos pel bloqueig de vies públiques i les vagues, tots els politòlegs o similars del país, els especialistes en “l’actualitat social”, han coincidit a detectar que la còlera s’està apoderant del país.

Sens dubte, hi ha còlera… però es tracta de definir l’abast històric d’aquesta mobilització extraordinària. Si es tracta de comprendre la forma en què s’ articula amb les lluites del futur, caldrà rastrejar les causes profundes i menys immediates d’ aquesta còlera.

És el producte d’ anys de maduració. Esclata imponent, i no és un detall, per oposar-se al retard de la jubilació en dos anys, que és una exigència formulada pel capital financer.

Retardar dos anys un descans ben merescut, de cents de milers de treballadors, perquè ho exigeix el capital. Estem en el meollo de les relacions entre el capital i el treball.

El rebuig d’aquesta ‘reforma’ criminal evoca els atacs que el van precedir: els atacs contra el Codi Laboral, contra l’assegurança d’atur i les amenaces que se cernen sobre la Seguretat Social. En una paraula, estan en perill totes les conquestes socials aconseguides amb la lluita de classes des de la Guerra Mundial. Aquesta dimensió penetra la consciència de milions de treballadors i de ciutadans que han emprès el combat contra la ‘reforma’ de les pensions.

Res no aturarà aquests milions

Al centre d’aquesta mobilització hi ha la classe obrera. Una classe obrera apinyada com un bloc en la unitat de les seves organitzacions i que arrossega amb ella la massa de les capes populars i de la joventut en la lluita per defensar una conquesta essencial de la classe obrera i contra la política al servei del capital financer que aplica el president en el marc de les institucions antidemocràtiques de la V República.

La preocupació pel futur promès als treballadors i als pobles pel sistema imperialista en plena crisi de descomposició és un potent motor d’aquesta còlera.

En el moment en què les exigències de l’economia de guerra priven de mitjans la sanitat, l’educació, els serveis públics, i en què l’onada inflacionista pressiona els pressupostos de les famílies obrera…

L’ofensiva empresa pel capital financer per garantir els seus beneficis està desestabilitzant tot el continent europeu.

Davant la dimissió del viceprimer ministre britànic, els comentaris de la premsa són inequívocs: “Els conflictes socials s’embussen: els infermers han rebutjat l’oferta d’augment salarial proposada per Downing Street, els ensenyants preveuen noves vagues, com els metges internistes.”

A Alemanya, per escapar a l’amenaça d’una vaga general dels serveis públics, el govern federal ha concedit un 11% d’augment als 2,4 milions de treballadors concernits. Per als salaris més baixos, l’acord representa un 16,9% d’augment.

No és per a res exagerat dir que el que succeeix a França s’inscriu en un moviment que madura a escala de tot Europa. Milions s’han posat en moviment. Res no els aturarà, com ho fa l’acollida que arreu es dispensa al president Macron i als seus ministres.

Le Monde escrivia el 25 d’abril: “Entre Macron i els seus diputats cueja el dubte. Ja no hi ha màgia entre Emmanuel Macron i la seva majoria relativa (…) Al cap d’un any de la seva elecció, els que sostenen el cap de l’Estat dubten de la seva capacitat per adaptar-se a la falta d’una majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i per respondre a la persistent contestació social.”

És difícil il·lustrar més clarament la primera condició que per als marxistes té l’obertura d’una crisi revolucionària, a saber “que per a les classes dominants és difícil mantenir la seva dominació com fins aleshores; crisi de la cúpula, crisi de la política de la classe dominant que crea una esquerda per la qual s’obren camí el descontentament i la indignació de les classes oprimides.” Continuarà…

Marc Gauquelin

La Unió Europea acaba d’anunciar una acceleració de les entregues de municions i armes a Ucraïna. Polònia ha decidit entregar a Ucraïna tots els seus avions Mig heretats de l’època soviètica, que Polònia substituirà per bombarders nord-americans.

Els Estats Units han anunciat un nou pla d’armament d’Ucraïna. Un responsable nord-americà ha arribat a afirmar que Ucraïna té un lloc al si de l’OTAN. La guerra ha de continuar. Com explica un oficial americà podria durar fins al 2024 o fins i tot el 2025.

S’instal·la l’economia de guerra. El diari Les Échos del 25 d’abril, sobre la base d’un informe de l’institut Sipri (especialitzat en economia d’armament), anuncia: “Les despeses militars assoleixen el nivell més elevat des de fa trenta anys”.  També diuen Les Échos que a escala mundial les despeses militars assoleixen els 2,24 bilions de dòlars. La guerra ha de continuar, l’economia d’armament és una corretja que arrossega tota l’economia capitalista que està en crisi. No a la violència policial!L’acció dels treballadors en defensa dels seus drets troba ressò en formacions com l’Observatori de les llibertats, la Lliga de Drets de l’Home, el Lliure Pensament.

Així, l’advocada Chloé Saynac, de l’Observatori Parisí de llibertats Públiques, assenyala que davant l’amplitud de la repressió contra el moviment de les Armilles Grogues s’han proposat documentar i analitzar les pràctiques policials i informar els ciutadans dels seus drets.  Amb les seves observacions contribueixen a desmentir un discurs policial que es presenta com si fos la Bíblia davant de jutges que sovint coneixen poc el que succeeix en les manifestacions.

Observem un manteniment de l’ordre preventiu, és a dir ofensiu, contrari a una lògica de gestió pacífica de les manifestacions i de desescalada. Observem un ús important de material classificat com a ‘armes de guerra’. La manifestació té per objecte que el ciutadà pugui fer sentir les seves reclamacions, aquestes pràctiques policials li treuen aquest dret, ja que l’esdeveniment es converteix en una demostració de força policial. La política repressiva dissuadeix les persones d’exercir aquest dret en una situació en què hi ha una forta contestació social. La dissuasió pot prendre la forma d’anuncis ambigus de la prefectura o el ministeri de l’Interior, quan aquest afirma que és un delicte participar en aquesta manifestació, cosa falsa. La situació és molt preocupant.

Per la seva banda el Lliure Pensament té ja recollides 2.000 signatures d’una crida contra les violències policials de l’Estat, contra la repressió i pel dret a manifestar-se. Aquesta organització ha llançat una crida perquè se la defensi de les campanyes reaccionàries.

La nova Llei d’Habitatge, un gran avenç?

Deja un comentario

Carta Setmanal 936 per descarregar en PDF

La setmana passada s’ha anunciat un acord del PSOE, UP, ERC i Bildu per desbloquejar la Llei de l’Habitatge, una de les promeses pendents de complir del govern de coalició. El PNV rebutja la llei al·legant que envaeix competències autonòmiques, i, tal com està redactada la llei, és possible que hi hagi governs autonòmics que l’apliquin i d’altres que no. Tot això dona una veritable cerimònia de la confusió.

Els partits del govern presenten l’acord en el que algun mitjà de premsa ha definit com “un ambient d’eufòria”. Els signants també treuen pit per l’acord assolit, tot i que de manera més matisada. Oscar Matute (Bildu) i Pilar Vallugera (ERC) van presentar l’acord en roda de premsa com de “gran transcendència” i clau per assegurar que “l’habitatge sigui un dret”. Però no van deixar de reconèixer els límits del text final: “Creiem que la llei segueix adolent de mesures més valentes i de més abast, però no ha estat possible perquè ens hem trobat amb la cloenda del Govern”, va assenyalar Matute.

Vegem què han dit sobre l’acord les organitzacions socials que intervenen en el terreny de l’habitatge.

Per a la PAH, “La futura Llei d’Habitatge encara no acaba amb els desnonaments de persones vulnerables”

En un comunicat, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, declara que “les mesures recollides en l’acord anunciat per ERC i EH Bildu són manifestament insuficients (…) i per això exigim a tots els partits, que al seu dia es van comprometre amb els moviments socials, que negociïn més millores abans d’atorgar el seu vot favorable a la Llei”. Entre els “petits avenços” que la PAH troba en la llei , assenyala la prohibició dels desnonaments amb data oberta, la rebaixa de la definició “grans propietaris” als qui tenen 5 habitatges en comptes de 10 (però han de ser en zones especialment “tensionades” per l’especulació amb els lloguers) i “el blindatge de les competències de les comunitats autònomes”,  amb una referència a la llei catalana, que -segons la PAH- “ha evitat entre 5.000 i 11.000 desnonaments en el temps que ha estat en vigor”, però que el Govern ha impugnat davant del Tribunal Constitucional, que ja va tombar l’any passat la llei catalana de regulació de lloguers. Tot i que –hi afegim nosaltres- la regulació de preus de lloguer en una economia desregulada és una mesura molt limitada.

La PAH argumenta el seu rebuig al projecte explicant que “l’acord anunciat avui no canvia el fet que la futura llei segueix sense acabar amb els desnonaments de persones vulnerables que no tenen una alternativa habitacional”.

La PAH argumenta que “el projecte de llei, tot i l’acord, únicament allarga els processos de desallotjament fins als 2 anys −la qual cosa es tradueix a allargar l’agonia per a les famílies afectades− i només obliga els propietaris a sotmetre’s a una mediació, la resolució de la qual no tenen per què respectar”. I critica una altra figura inclosa en el nou projecte de llei: “l’ús dels fons del Pla Estatal d’Habitatge per pagar els reallotjaments de les famílies desnonades o fins i tot lloguers socials “bonificats”, cosa que a la pràctica consistirà en un altre nou traspàs de diners públics a mans de grans tenidors , com bancs i fons voltor, en comptes d’obligar-los a corresponsabilitzar-se de l’actual emergència habitacional i a mobilitzar els seus habitatges buits”. En efecte, cal recordar que les subvencions als lloguers, teòricament destinades a donar suport als llogaters, han suposat, en molts casos, pujades dels preus del lloguer per part dels propietaris, que han acabat sent els beneficiaris reals de les ajudes.

La PAH incideix igualment que la llei deixa de banda la greu situació de les persones hipotecades: “lamentem que les famílies hipotecades s’hagin quedat fora d’aquest acord i de la futura llei en general. L’Euríbor ha tancat el mes de març en un 3,67%, la qual cosa implica pujades de fins a 300€ mensuals”, i critica que “Fins ara el govern només ha pres mesures cosmètiques, com el mal anomenat escut social, o bé la reedició del codi de bones pràctiques bancàries, l’adhesió de les quals per part dels bancs ni tan sols és obligatòria i els supòsits d’aplicació dels quals són irreals“.

Paco Morote, portaveu estatal de la PAH, declarava que “La dació en pagament tampoc apareix per cap banda, ni mecanismes de segona oportunitat per a la gent hipotecada, de la qual no es parla en tota la llei. Si han posat un topall a la pujada del lloguer, per què no topar també les pujades de les hipoteques esperonades per l’euríbor que estan colpejant milions de famílies?”

Segons el Sindicat de Llogaters, es tracta de “oningú de lloguers dissenyada perquè els preus continuïn pujant”

Per a aquesta organització, “El pacte anunciat permet pujades encobertes, obre la porta al frau dels contractes de temporada, i no posa solucions reals a la crisi de l’habitatge”. I afegeix que “el pacte de Llei d’Habitatge anunciat per PSOE, ERC i EH Bildu incorpora algun avanç, però en línies generals proposa una regulació dels lloguers que és una farsa. Lluny de baixar els preus, la imprecisió de la proposta permetria tot el contrari, és a dir, que els preus seguissin augmentant a un ritme elevat i asfixiant la població. És imprescindible corregir aquests forats perquè la Llei contingui una regulació de preus de veritat“.

El Sindicat de Llogaters critica la suposada prohibició de pujar els preus dels lloguers d’un contracte a un altre, perquè: “és molt fàcil esquivar la norma. Tal com està plantejada, es podria pujar el preu fent-lo passar com a despeses d’IBI. També seria molt fàcil ocultar informació sobre el preu i les condicions del contracte anterior.

Així, amb aquesta proposta es crearia un incentiu perillós: expulsar el llogater actual per poder pujar el preu sense límit a un nou inquilí, que tindrà molt difícil comprovar quin era el preu de l’anterior contracte”. A més, denuncia que “també es podria pujar el preu un 10% addicional al·legant reformes. En el cas d’un lloguer mitjà a Barcelona o Madrid, qualsevol canvi presentat com una millora de l’accessibilitat, per petita que sigui, com una rampa o un video-intfon, implicaria una pujada addicional de 1.300€ anuals“.

De la mateixa manera, opinen que “a tot això també es podrien afegir les pujades interanuals vinculades a la inflació. Entre el 2023 i el 2024 hi hauria limitacions, però es podrien fer pujades graduals, i es deixa la porta oberta al altri que dins de dos anys puguin tornar a fer-se pujades totalment desproporcionades vinculades a l’IPC.” I que “amb aquesta llei, els casolans podrien fer pujades sense cap mena de límit recorrent a la figura del lloguer de temporada”.

La seva valoració global és molt negativa: “L’únic punt realment positiu de l’acord és que acaba amb l’estafa milionària que permet a les immobiliàries cobrar als llogaters per un servei que donen als casolans, una cosa que els sindicats portem batallant des de fa anys.

No obstant això, la regulació de preus anunciada no és la que la immensa majoria de la població està demanant”.

El dret a l’ habitatge i la sacrosanta propietat privada

La Constitució de 1978 reconeix el dret a l’habitatge (article 47). Però aquest reconeixement no passa del paper, ja que no hi ha un servei públic que pugui garantir aquest dret. Pedro Sánchez ofereix ara – després d’haver-se negat durant mesos- utilitzar 50.000 habitatges en mans de la SAREB per a lloguers socials. Una solució més que discutible, perquè, recordem, la Sareb es va crear per ajudar els bancs quedant-se amb els habitatges pitjors, els que tenien més difícils de vendre. Bona part d’elles estan okupades -es diu que uns 11.000- o en zones vacacionals o on no hi ha greus problemes d’habitatge (Segons un estudi del portal Idealista, el 63% dels habitatges de la Sareb estan en municipis de demanda baixa o molt baixa, el 27% en zones d’alta demanda i només el 10% en zones de molt alta demanda). A més, molts d’aquests habitatges no són habitables. La Generalitat Valenciana ja va rebutjar pel seu mal estat dos terços dels habitatges de la Sareb (del total de 1.706 actius oferts pel ‘banc dolent’, la conselleria corresponent només va veure en condicions òptimes 583).

Aquesta proposta, presentada en plena precampanya electoral, després d’haver tingut els habitatges de la Sareb retingudes durant anys (venent les que estaven a les zones més demandades), ens sembla una presa de pèl, per més que ara tant IU com Podem es baralliperapuntar-se com un èxit.

El comunicat de la PAH assenyala, justament, que “El govern i els partits han d’acceptar el fet que en aquest país no hi ha habitatge públic i, per tant, l’Administració no té alternatives per a aquelles famílies que, per una raó o una altra no puguin procurar-se un habitatge”. I explica que els preocupa “la falta de mecanismes per mobilitzar tots aquells habitatges buits i que segueixi sense abordar-se el fet que tenim una immobiliària pública, la Sareb, que el Govern ha deixat en mans dels fons voltor”.

Mentre els preus es disparen, segons l’INE, a Espanya hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, que suposen un 13,7% del total del parc d’habitatge nacional. Milers d’elles estan en mans de bancs i fons voltors, especialment les construïdes a partir del 2008. Altres moltes les posseeixen especuladors menys notoris. El dret democràtic elemental a l’habitatge no podrà garantir-se mentre es preservi, com a sacrosant i il·limitat dret, que l’habitatge sigui una mercaderia, per permetre acumular-les, mantenir-les buides o especular amb elles com a forma de fer negoci.

Cal prioritzar aquest dret, recorrent en particular i amb caràcter d’ urgència a l ‘ expropiació, encara que temporalment només sigui d’ ús, dels habitatges buits que estan en mans de bancs, fons voltor i especuladors, per posar-los a disposició dels ajuntaments per al seu lloguer social. I a la municipalització del sòl urbanitzable, per destinar-lo a construir habitatges de lloguer social. Crida l’atenció que, mentre no hi ha sòl disponible per construir habitatges socials, es tramitin projectes com la “Llei de llocs, centres de culte i diversitat religiosa” del Parlament Basc, que preveu l’obligatorietat dels Ajuntaments de cessió de sòl públic per a llocs de culte, cosa que demostra que quan es vol legislar es legisla,  llàstima que sigui en benefici dels de sempre.

Així mateix, han de ser prohibits efectivament tots els desnonaments d’habitatges, per raons econòmiques, sense proveir d’una alternativa adequada els seus habitants. Solucionar l’ estafa de les hipoteques exigiria la nacionalització de la banca. En general, l’ Estat, a través de totes les palanques al seu abast, ha d’ assegurar que ningú sigui privat de l’ ús d’ un habitatge, incloent-hi la joventut de la classe treballadora, a la qual el preu de venda i lloguer li impedeix emancipar-se per construir-se una vida independent.

Ho reconeixen les institucions del capital: sota el capitalisme venen temps molt durs

Deja un comentario

Carta Setmanal 935 per descarregar en PDF

La solució dels problemes exigeix en primer lloc conèixer la seva causa. Els greus problemes socials, que pateix la majoria de la població que és la classe treballadora, són el resultat de la forma de gestionar el capitalisme o, per contra, deriven de la seva naturalesa intrínseca? Si identifiquem el capitalisme com una màquina, els problemes venen de la forma de manejar-la o és la màquina mateixa la que inevitablement els provoca i cada vegada més?

Les institucions del capital fan una intensa tasca propagandística, per ficar al cap de la gent la idea que el capitalisme és la millor manera de producció possible i que els problemes només es deuen a desajustos de gestió, fàcilment resolubles amb algunes correccions (el contingut de les quals és, en essència, atacar les conquestes obreres i democràtiques). Dues de les institucions imperialistes més importants, l’FMI i el Banc Mundial (BM), que expressen la dominació del capital financer estatunidenc, sens dubte estarien encantades de publicar informes sobre el feixisme futur que l’espera a la humanitat sota el capitalisme. Tanmateix, dir això implicaria aprofundir més en el seu desprestigi, mentre la realitat els contradiria immediatament, els contradiu ja. De manera que es veuen obligades a reconèixer que venen temps durs.

El conte de la lletera del capital rau en el mite que, gràcies a la lògica capitalista, hi ha d’haver un elevat creixement que, posteriorment, segueix la narració, ha d’estendre benestar al conjunt de la societat. Però el càntir es trenca en el misteriós moment inicial: no, no es pot preveure un creixement considerable, sinó al contrari. Així ho reconeixen tant l’FMI com el BM.

FMI: “Cap a un empitjorament de la situació”

L’FMI, en el resum executiu d’un informe publicat aquest mateix mes d’abril, reconeix: “Els tènues senyals a començaments de 2023 que l’economia mundial podria aconseguir un aterratge suau -amb inflació a la baixa i creixement ferm- s’han dissipat, enmig d’una inflació persistentment alta i de les recents turbulències en el sector financer”.

A continuació explica la causa… lligada expressament a les seves polítiques, a les polítiques de l’imperialisme: “Aquestes anèmiques perspectives es deuen a l’orientació restrictiva de la política monetària que és necessària per reduir la inflació, a les conseqüències del recent deteriorament de les condicions financeres, a la guerra que es lliura a Ucraïna i a la creixent fragmentació geoeconòmica”.

I finalitza detallant aquests aspectes: “Els riscos per a les perspectives estan molt esbiaixats cap a un empitjorament de la situació, i les probabilitats que es produeixi un aterratge brusc han augmentat notablement. La tensió en el sector financer podria amplificar-se i el contagi podria estendre’s, debilitant l’economia real en registrar-se un marcat deteriorament de les condicions de finançament i obligant els bancs centrals a reconsiderar la trajectòria de les seves polítiques. En el context de majors costos d’endeutament i menor creixement, els focus de sobreendeutament sobirà podran expandir-se i tornar-se més sistèmics. La guerra a Ucraïna podria intensificar-se i provocar més escalades dels preus dels aliments i l’energia, amb el consegüent augment de la inflació. La inflació subjacent podria resultar més persistent del previst, i per combatre-la es necessitaria un enduriment monetari encara més gran. La fragmentació en blocs geopolítics té el potencial de generar quantioses pèrdues del producte, en particular a causa dels seus efectes en la inversió estrangera directa”.

BM: “Dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda per a tothom”

David Malpass, President del Banc Mundial, explica la situació: “Actualment, gairebé totes les forces econòmiques que van impulsar el progrés econòmic estan en retrocés. En la dècada anterior a la COVID-19, una desacceleració global de la productivitat, que és fonamental per al creixement dels ingressos i l’augment dels salaris, ja s’afegeix a les preocupacions sobre les perspectives econòmiques a llarg termini. En aquesta dècada, s’espera que la productivitat total dels factors creixi al seu ritme més lent des del 2000. El creixement de la inversió s’està debilitant: la mitjana del període 2022-24 serà la meitat de la mitjana de les dues dècades anteriors.

A més, identifica les conseqüències… de les seves polítiques; és a dir, la responsabilitat de les seves polítiques en el dantesc escenari que reconeixen: “els retrocessos en el capital humà provocats per la crisi sanitària, el tancament d’escoles i les pèrdues d’aprenentatge tindran efectes a llarg termini en el creixement del producte potencial“.

La conclusió és demolidora: “dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda, no només per a alguns països o regions com ha ocorregut en el passat, sinó per a tothom (…) s’espera que la taxa de creixement potencial mitjana del PIB (la taxa de creixement teòrica que una economia pot sostenir a mitjà termini sobre la base de les taxes d’inversió i productivitat, sense córrer el risc de patir una inflació excessiva) caigui un 2,2 % anual d’aquí al 2030, el nivell més baix de les tres últimes dècades,  és a dir, per sota del 2,6 % del període 2011-21. Aquesta és una caiguda pronunciada de gairebé un terç de la taxa del 3,5 % que va prevaler en la primera dècada d’aquest segle”.

El caràcter crònic de la crisi del capitalisme

Que l’FMI i el BM reconeguin les greus perspectives que se cernin sobre l’economia mundial és una dada important. Per suposat, ambdós organismes plantegen que existeix la possibilitat d’ evitar el pitjor escenari, a través de l’ aplicació d’ una sèrie de polítiques el contingut de les quals és conegut: eliminar les traves a l’ acumulació capitalista que suposen les conquestes obreres i democràtiques, les conquestes que proveeixen certa seguretat, certes garanties per a les condicions de vida de la majoria. No obstant això, es pot esperar que aquestes polítiques facin possible un nou redesplegament del capitalisme a escala mundial?

A aquesta pregunta s’ha de respondre integrant el balanç empíric de la seva imposició -de la qual ja hi ha una larguíssima experiència- i la fonamentació teòrica. Respecte al primer, les polítiques que exigeixen l’FMI i el BM venen de lluny. En particular es rellancen des dels primers anys setanta, i es va desplegar el cas xilè, on s’imposen a través de la dictadura que va assolar el país des de l’11 de setembre de 1973. Les seves conseqüències socials es deixen sentir cada dia: atur, precarietat, atacs als serveis públics d’ensenyament, sanitat, etc. Però, s’aconsegueix amb aquestes polítiques impulsar efectivament el procés d’acumulació capitalista?

Si repassem retrospectivament les últimes dècades, amb què ens trobem? Què significa que, per a aquest 2023 i els anys següents, hi hagi un risc de crisi o, en tot cas, l’absència de nivells considerables de creixement? Suposa que l’economia mundial sigui presidida per una successió de crisi (com la dels primers setanta i la que esclata en 2007-2008), sense que entre elles hi hagi fases que veritablement puguin caracteritzar-se com a expansives. Això és, una sort de crisi crònica del capitalisme que culmina el que, fa cent anys ja, Lenin va explicar identificant l’estadi imperialista que llavors arrencava com la fase suprema, última, d’aquesta manera de producció basat en l’explotació de la classe treballadora.

La fonamentació teòrica és clara: el capitalisme és contradictori perquè els seus problemes no venen de l’exterior, sinó que s’originen en ell mateix. Però no és només que sigui contradictori, sinó que és creixentment contradictori: els problemes no deixen d’aguditzar-se. Això obeeix a una llei que el regeix, de la mateixa manera com en el camp de la física hi ha la llei de la gravetat. Es tracta de la llei del descens tendencial de la taxa de guany, taxa que és la força impulsora de l’acumulació. Per tant, els problemes socials no són el resultat d’una forma de gestionar el capitalisme, sinó que deriven de la seva naturalesa intrínseca.

Cap a on ens encaminem? Hi ha sortida? Socialisme o barbàrie

El motor de la història és la lluita de classes, quina altra cosa si no podria ser-ho? En conseqüència, en funció de com es desenvolupi ella es poden identificar diferents escenaris, en particular dos.

La supervivència del capitalisme aguditza cada vegada més els problemes, com ja ve fent: pandèmia, inflació, guerra. Hi ha un pla en què això s’aprecia amb claredat: el 2022 de nou s’ha desbocat el crèdit. Als Estats Units han augmentat els préstecs bancaris 1,5 bilions de dòlars, quantitat que inclou, com abans de 2007, un elevat pes dels de baixa qualitat, de manera que el deute corporatiu subprime ha assolit els 5 bilions de dòlars, un 40% del total. I com que amb aquest deute es financen activitats molt especulatives, s’exacerba una situació general d’incertesa en què augmenta el risc d’una nova crisi internacional. Per exemple, les sol·licituds de fallida s’han disparat: 42.368 al març, un 17% més que l’any anterior. Sabem el corol·lari de tot això, polítiques que busquen un augment del grau d’explotació de la classe treballadora, únic mitjà en última instància per mirar de contrarestar la tendència descendent de la taxa de guany. És a dir, una barbàrie cada vegada més gran.

Però hi ha un altre escenari: l’actuació conscient de la classe treballadora que, organitzada de forma independent de les institucions del capital, intervé en el terreny que li és propi, el de la defensa incondicional de les reivindicacions, fins al final. És a dir, el que toca ara, sabent, en tot cas, que això exigirà més aviat que tard una ruptura amb l’ordre burgès, incapaç ja d’admetre en el seu si les conquestes arrencades en altres períodes. Un procés que té en l’horitzó l’única alternativa a la barbàrie capitalista, que és la transició socialista a una societat sana, presidida per l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció per fer possibles les legítimes aspiracions de la majoria.

La concreció d’això pren la forma avui i aquí del combat contra la guerra i la seva altra cara, la guerra social que el capital desplega contra la majoria. Combat que pren formes molt elevades en experiències com la francesa per la retirada de l’atac a les pensions de Macron o la pròpia lluita en defensa del sistema públic de pensions aquí.

És el pla de Pau del Govern Xinès un possible avenç?

Deja un comentario

Carta Setmanal 933 per descarregar en PDF

Alto el foc immediat, eliminació de les sancions, despeses militars per a pressupostos socials!

El dia 24 de febrer d’aquest any, és a dir un any just després que l’exèrcit de Putin envaís Ucraïna, el govern Xinès va presentar un pla de pau, sota la forma d’un “Document polític de 12 punts”.

Voldríem fer una crida a l’atenció sobre els punts 3, 4 i 10 (d’altra banda, el conjunt dels 12 punts són d’accés públic).

El punt 3 es titula “Cessament de les hostilitats”, amb l’objectiu d’un “alt el foc complet”, la qual cosa implica, com diu aquest punt, “reprendre el diàleg entre Ucraïna i Rússia”.

El punt 4 es desenvolupa sobre la necessitat d’establir immediatament “negociacions de pau”

El punt 10 se centra en la condemna a les “sancions unilaterals” o sigui, en particular, a les sancions contra Rússia.

Recordem que, immediatament -de fet, el mateix dia- el president dels Estats Units Joe Biden, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg i el comissari europeu encarregat de relacions internacionals, Josep Borrell, es van pronunciar -per aquest ordre – en contra del pla, sense cap matís i acusant el govern xinès d’inclinar-se per Putin. Anteriorment una ben orquestrada campanya de premsa denunciava que Pequín lliurava armes a Rússia (d’altra banda 30 països -entre ells Espanya- lliuren armes a Ucraïna, particularment en el marc de l’OTAN i amb el suport i dispositiu financer de la Unió Europea)

Des de fa més d’un mes, a nivell diplomàtic, el govern de Xi Jinping es presenta com a defensor de la pau, quan totes les institucions internacionals -com l’OTAN, l’ONU, la Unió Europea- i tots els governs dels 30 països de l’OTAN multiplicaven els seus plans de guerra, de rearmament, d’introducció d’una veritable economia de guerra. No sense múltiples contradiccions a cada país, i amb greus conseqüències per als treballadors europeus, grans víctimes de la guerra.

Per exemple als Estats Units, hi ha una veritable discussió pública, a la premsa i entre els principals dirigents polítics, tant del Partit Demòcrata com del Republicà, sobre la conveniència de seguir “ajudant Ucraïna”, quan més de 100.000 milions de dòlars han estat enviats, sobretot en armament, i se n’anuncien d’altres. Les veus que s’oposen a aquesta despesa quan al país la sanitat, l’educació, les infraestructures estan per terra, es multipliquen i no només entre la població, sinó entre dirigents al màxim nivell. Per exemple, múltiples diputats de l’ala Sanders de Partit Demòcrata s’han pronunciat clarament contra l’enviament d’armes. De moment Biden ha imposat la seva línia, en bona mesura perquè correspon a interessos econòmics molt importants,

Notem, però, que a la majoria de països europeus, als mitjans oficials i als partits de govern i oposició -amb molt poques excepcions- el que mana és el “pensament únic” darrere de Biden i l’OTAN. Els vets a esmentar la guerra a les convocatòries del 14 d’abril anuncien una campanya electoral basada en aquesta unitat nacional de fet. A sobre Josep Borrell, com abans Solana, lliga el PSOE.

Un precedent important

No és una apreciació nostra, és un fet: l’OTAN, els governs europeus, la Unió Europea són bel·ligerants, sense matisos, darrere de Biden. D’altra banda, Putin competeix en la militarització de la Federació Russa i en la repressió a tota oposició, cosa que ha obligat més d’un milió, particularment de joves, a abandonar el país per no participar en una guerra que no consideren seva. A nivell intern, la seva política competeix amb l’acció antiobrera i repressiva del govern Zelenski a Ucraïna. País -no oblidem- que des del 2014 viu una guerra civil contra la minoria russòfona del Donbàs i l’exèrcit del qual està enquadrat per l’OTAN des d’aquesta data. Qüestió que va ser utilitzada per Putin com a excusa per a la seva invasió.

És bo recordar alguns fets que van passar després del 24 de febrer del 2022. Segons va declarar el general alemany (retirat) Harald Kujat -que va ser cap de l’Estat major alemany del 2000 al 2002 i membre del Comitè Militar de l’OTAN (2002/2005) , en una entrevista que va concedir al diari suís Zeitgeschehen im Fokus el 19 de gener, les converses de pau entre Ucraïna i Rússia que es desenvolupaven a Istanbul havien conclòs en un preacord a finals de març del 2022. Entre els punts d’aquest acord hi havia el compromís d’Ucraïna de no integrar-se a l’OTAN i no albergar tropes estrangeres, així com buscar una solució negociada als territoris ocupats… El general va afegir que, segons bones fonts, el primer ministre britànic, Boris Johnson va aterrar a Kíev el 9 de abril per impedir la signatura de l’acord, doncs “Occident no estava preparat perquè la guerra s’acabi”.

En efecte. Biden i els seus acòlits són els principals beneficiats de la guerra o creuen ser-ho, perquè en aquests moments la situació sembla estar en un veritable atzucac.

D’una banda, tots els governs europeus pateixen una veritable crisi per les dificultats de transformar la seva economia en “economia de guerra”

Tots intenten traslladar la guerra al terreny social, atacant drets socials –sistema de pensions, de serveis públics…–, utilitzant la inflació agreujada per la guerra per reduir salaris i pensions, i limitant les llibertats.

A tots els països creix de forma desigual l’oposició, ja sigui directament a la guerra -com a Alemanya- oa la guerra social, des de França en primer lloc, fins a Grècia

A tots els països, tot i que una bona part dels dirigents de les centrals sindicals i els partits d’origen obrer combrega amb la política de guerra, no s’ha conclòs una veritable “Unió Sagrada” com va passar el 1914. Al contrari, a molts països, davant el descontentament de la majoria, els sindicats estan obligats a reivindicar (i sobren els exemples, França ho és, però hi ha altres casos menys valorats, com la megavaga del 27 de gener als transports a Alemanya). Fins avui, no és el cas d?Espanya, on els dos sindicats s?aferren al bloc governamental en vigílies de les eleccions, contra el desig de molts treballadors.

El lloc de la Xina

El govern de Xi Jinping, representant d’una nomenklatura que a través del Partit Comunista estalinitzat controla fèrriament la classe obrera xinesa, el poder del qual usurpa, amb tota evidència no està interessat en una guerra que compromet el subministrament de matèries primeres i imposa limitacions al comerç , essencial per mantenir el poder exportador de la Xina.

El primer motiu és una constant des de fa anys. La burocràcia xinesa viu en una situació de por permanent a una explosió de masses com la de la Plaça Tienanmen. La revolta contra les restriccions brutals amb l’excusa del COVID, que va obligar el govern xinès a aixecar l’estat d’alarma, demostra que té raons per pensar així.

L’estabilitat (l’Harmonia, segons paraules oficials) es basa en el creixement econòmic que permeti mantenir cobertes les necessitats elementals de la població i contenir-ne la revolta, sempre latent. I tot i això, el país està recorregut de milers de conflictes per les reivindicacions més elementals.

La crisi mundial agreujada amb la guerra, l’amenaça d’un crack financer, ja ha produït una baixada brutal de la producció i l’exportació. La Xina és la fàbrica del món, però per mantenir aquesta posició necessita poder comerciar lliurement i els circuits de distribució estan desarticulats en part. I això repercuteix directament en el nivell de vida de la població xinesa, cosa que preocupa greument la burocràcia xinesa, perquè pot desbocar el descontentament.

L’oposició del govern xinès a les sancions a Rússia no parteix d’un desig humanitari, sinó una necessitat material. Ells necessiten disposar lliurement de les primeres matèries que exporta la Federació Russa.

A més, el govern xinès, que manté els seus plans de desplegament militar al Pacífic i de recuperar Taiwan (que, per altra banda, és part de la Xina), no vol una derrota de Putin, que el col·locaria com a “únic enemic” del imperialisme USA, en un marc generalitzat de rearmament -en què la Xina i els EUA ocupen lloc destacat, però també participen la resta de l’OTAN, Austràlia i altres països- que aboca a noves guerres. I, en particular, a la conversió de les guerres comercials, com la que mantenen la Xina i els EUA, en guerres obertes.

S’explica així el pla de pau, que entra en contradicció amb la política de l’imperialisme. Per això el pla propossa un cessament de les hostilitats, la fi de les sancions i l’obertura de negociacions entre Ucraïna i Rússia.

I no és per casualitat que, per primera vegada, la burocràcia xinesa aparegui com a mediadora (veure l’acord Iran-Aràbia Saudita), que es permet convidar Lula (que va prendre les seves distàncies respecte a Biden en relació amb Ucraïna), fins i tot a Pedro Sánchez -aquests dies a Pequín- que es veu obligat a “saludar el caràcter constructor de la Xina” i després a Macron, a Scholtz…

La proposta de pau de la Xina es basa, com hem assenyalat, en els seus propis interessos de mantenir el seu espai al mercat mundial. D’aquí el rebuig del govern Biden, que, precisament, alimenta la guerra a Ucraïna com a part de la seva estratègia de recuperar espai al mercat mundial (la posició de la UE, més aviat, hem de considerar-la com a subsidiària dels interessos dels EE. UU., fins i tot per sobre dels interessos de les pròpies burgesies europees). De cap d’aquestes maniobres diplomàtiques no es pot esperar una pau duradora i favorable als treballadors i als pobles,que només s’assolirà per la lluita contra la guerra a cada país per part de la classe treballadora organitzada. Precisament, taquestes maniobres, que s’insereixen en les contradiccions entre imperialismes, es fan sobre un teló de fons en què s’anuncien les més gegantines mobilitzacions dels treballadors contra les conseqüències insuportables de la “política de Guerra”. Que ja es desenvolupen amb una certa intensitat a diversos països d’Europa, amb Alemanya al capdavant.

Més que mai, la lluita contra la guerra, per l’alt el foc immediat, és inseparable del combat per les reivindicacions, contra la inflació i contra els plans d’austeritat que els apòlegs del sistema capitalista i les seves institucions pronostiquen i promouen.

Presentació del número 112 de La Veritat

Deja un comentario

Carta Setmanal 932 per descarregar en PDF

En el moment en què redactem aquesta carta, l’edició en espanyol del nº 112 de La Verdad està en impremta. Presentem dos dels seus articles amb la intenció d’animar a la seva lectura.

El primer d’ells, titulat «X Congrés de la IV Internacional. S’obre la discussió», es refereix al contingut i la forma del pròxim congrés de la IV Internacional, que se celebrarà en «una situació nova, en ruptura radical amb els passats decennis. És el qüestionament del que va quedar establert el 1945».

Pel que fa al contingut, afirma: «la IV Internacional es va fundar amb el Programa de Transició, escrit el 1938.  […]  sotmetem a la discussió de tots el Programa de Transició».  Es tracta per tant d’un congrés obert: «obert als militants que no en són membres, obert a la discussió, obert a l’elaboració. Militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i lluiten colze amb colze, junts hem de buscar en comú les respostes a aquesta nova situació».

Alguns dels nombrosos  aspectes que s’hi aborden són:

«Les forces productives de la humanitat han deixat de créixer.  […]

»La crisi de la humanitat és la crisi de la direcció revolucionària.  […]

»El Programa de Transició insisteix en la necessària independència de classe. En les condicions assenyalades davant els governs, en nom de la defensa d’Ucraïna o amb qualsevol altre pretext, intenten imposar una “unió sagrada” en la qual cal renunciar a les reivindicacions per acompanyar les “reformes”».

Es tracta doncs d’«elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació».

I això es fa obrint el debat a través de 10 preguntes/respostes preparades a l’efecte. Citem extractes de les primeres respostes a algunes de les qüestions plantejades:

«2/ ¿Qui és exactament Putin i per què va decidir envair Ucraïna? »

Oficial del KGB i president de la Federació de Rússia des de desembre de 1999.

«El clan Putin i els oligarques controlen els sectors decisius de l’economia, com el petroli i el gas, que els reporten sumes considerables. No tenen cap interès a obrir el capital d’aquestes grans empreses […].

» Putin és responsable de l’agressió criminal contra Ucraïna, però Estats Units amb l’OTAN són també responsables d’aquest sagnant conflicte.  […]  Els interessos d’aquesta guerra són davant de tot polítics: afirmació del domini estatunidenc, amb conseqüències econòmiques […] .

»3/ Qui és exactament Zelenski, a qui representa en realitat? ¿Per què Estats Units l’armen, l’animen i el recolzen tant?

»Zelenski és el producte de la corrupció en col·laboració amb els oligarques […].  El 19 de març [del 2022] es van prohibir onze partits. El 2022, Zelenski escombra els drets de la classe obrera ucraïnesa amb dues lleis. La llei 2136, “llei sobre relacions laborals en condicions de guerra” [i] la llei 5371[…] .

» El maig del 2019, va posar fi a una moratòria que congelava la privatització de les terres agrícoles i va llançar un programa de privatització massiva del sòl de quaranta milions d’hectàrees […].

»Lluny de defensar la sobirania d’Ucraïna, el règim de Zelenski entrega el seu país a la penetració del capital financer, en particular estatunidenc.  […]

»7/ […] ¿No són ja els pobles, els treballadors les seves principals víctimes? […]

»A finals de l’any 2022 calia lamentar 100 000 morts en tots dos bàndols, a Ucraïna i a Rússia […].

»La guerra i les sancions precipiten Europa en una crisi sense precedents […] , l’OIT denuncia “un descens brutal dels salaris reals” […].

»L’austeritat” és la línia mestra dels Governs europeus quan es tracta de salaris i serveis públics, però no quan es tracta d’armament. […]

»8/ En totes les guerres, els Governs bel·ligerants criden a la unió nacional per defensar la pàtria, ¿succeeix també en aquesta ocasió? […]

»És més fàcil per a un Govern burgès cridar a la unió nacional per defensar la pàtria que cridar aquesta mateixa unió nacional per accelerar la destrucció del país i l’abdicació de la seva sobirania, en benefici exclusiu del capital estatunidenc. 

Això porta amb si tensions a tots els països, […].

»La crida “Alt a la guerra!”, [pretén] reforçar els vincles organitzats de lluita amb els signants, ajuda que el moviment obrer torni a situar-se en un eix independent.  […]

»Tots els països […]  estan sacsejats per moviments de vaga, sovint pels salaris. De vegades s’organitzen amb els sindicats, de vegades els desborden […].

»10/ La voluntat expressa de tots els Governs europeus d’augmentar considerablement els pressupostos d’armament alhora que retallen pressupostos socials, és només per la guerra exterior?

»L’objectiu de l’austeritat” i de les retallades de pressupostos socials és ajudar a imposar totes les contrareformes [una] “economia de guerra” […], no és la fi de l’abundància per a les indústries d’armament o les empreses que cotitzen en els índexs selectius de les borses, però ho ha de ser per a la majoria de la població:  això és l’economia de guerra.

El segon, de Xabier Arrizabalo, titulat «La inflació disparada, reflex de la dislocació capitalista, un atac frontal a la classe treballadora», part del ràpid augment dels preus, que l’economia burgesa, interessadament, analitza molt superficialment, i del seu impacte social per assenyalar:

«La inestabilitat i en particular la dels preus és consubstancial a les economies capitalistes, perquè estan presidides per dos conflictes irresolubles -tot i que de diferent importància-. En primer lloc, i sobretot, la lluita entre la classe capitalista i la classe treballadora per l’apropiació del valor nou produït en cada període (el PIB), que aporta el treball viu durant la jornada laboral. Només una part d’ell se li remunera als treballadors, els qui el produeixen. És el salari, que depèn del valor de la força de treball (és a dir, del valor de les mercaderies amb la compra i consum de les quals es reprodueix la força de treball -la capacitat de produir de la classe treballadora-). L’altra part queda impagada, perquè és la prolongació de la jornada més enllà del valor de la força de treball, del valor de la qual s’apropia la classe capitalista; aquest valor extra, aquesta plusvàlua és el fet que constitueix l’ essència de l’ explotació.  […]

»Pero la masa total de plusvalía […] es reparteix en guanys individuals de cada capital. Aquest repartiment es fa al mercat, a través de la pugna competitiva entre els capitals. [Però el mercat mundial] és massa petit per poder absorbir les necessitats de valorització de tots els capitals. De manera que la pugna competitiva, que porta a la guerra comercial, espolsa la inflació, que serveix també per reduir el salari real. I aquesta pugna s’exacerba fins al punt de desembocar en les guerres pròpiament dites.

»A partir d’aquestes premisses Marx conclou la seva anàlisi formulant la llei del descens tendencial de la taxa de guany, en la qual rau el caràcter no només contradictori, sinó creixentment contradictori del capitalisme, de “fugida cap endavant”, ja tan desaforada que la destrucció de forces productives se sistematitza cada vegada més. En aquest marc és en el qual s’ enquadra la situació actual de crisi i el fenomen específic de la inflació.

»Els preus no es determinen “tècnicament”, sinó “socialment”. Els preus són l’expressió monetària del valor (el temps de treball que es requereix per produir una mercaderia en una determinada societat) i [això] significa que els preus es determinen conflictivament», a través de la lluita de classes.

Per comprendre millor el rerefons de la inflació, es planteja la qüestió en sentit invers: per què amb el mateix salari es pot comprar cada vegada menys aliments, roba, calçat, etc.?

«La moneda és, en origen, una mercaderia que, per ser-ho, té valor […], es pot comparar amb altres mercaderies […] . No és el cas dels bitllets actuals, que només són una representació de la veritable moneda, que és el valor de l’economia de la qual la moneda és la seva divisa, la seva representació en poder de compra.  […]

»La inflació generalitzada és expressió d’una pugna competitiva que impedeix l’estabilitat del mercat mundial. Però també «un atac al mitjà de vida de la classe treballadora, a les seves condicions de vida […] .

»Però què passa amb el salari nominal que […]  depèn de la lluita de la classe treballadora […] ?

»La posició de tota direcció d’una organització política o sindical que renuncia a, com a mínim, mantenir el poder de compra dels salaris és profundament reaccionària», cosa que planteja la falta de democràcia en les nostres organitzacions.

«L’atac que suposa la reducció salarial, […]  no és l’únic que pateix la classe treballadora amb càrrec a la inflació.  […]

»Els diferents corrents de l’economia burgesa […]  atribueixen la inflació a un excés de demanda de productes respecte a l’oferta disponible d’ells, les que la relacionen amb un augment de costos i les que ho fan a un excés de diners en l’economia.  […]  que mai explicarien el rerefons més profund de la inflació.

»Cadascuna d’aquestes preteses explicacions de la inflació té una intencionalitat de fons, que coincideixen perfectament en el seu contingut classista, contra la classe treballadora. En el cas de l’excés de demanda, la forma de combatre-la seria reduir aquesta demanda, cosa que en particular podria fer-se reduint els salaris. El mateix es planteja amb l’apel·lació a l’augment de costos, que es fan recaure en particular en els salaris […] . Finalment, la pretensió que el problema de la inflació obeeix a un excés de diners, d’oferta monetària, serveix per sostenir que la política necessària és el monetarisme, és a dir, una política monetarista recessiva.

»La gestió de la política monetària es fa fonamentalment a través dels bancs centrals. Per això no era un assumpte menor la imposició d’estatuts d’autonomia per a ells (respecte als Governs o als Parlaments). Es tractava de l’autonomia respecte a qualsevol instància de control més o menys democràtica que, en el cas de la UE s’imposa com a exigència a Maastricht […]

»No obstant això, no hi ha autonomia respecte als requeriments del capital financer [que vehiculitza l’FMI] … que els bancs centrals, en particular la Reserva Federal estatunidenca i el BCE, executen immediatament.  […]

»Davant de tot això, què pot fer la classe treballadora? Només una cosa: lluitar incondicionalment per les seves legítimes aspiracions plasmades en reivindicacions guanyables. En particular, contra la inflació, tres mesures: indexació immediata de tots els salaris als preus; augment general dels salaris; control dels preus dels productes de primera necessitat.  […]

I el camí per a això comença amb l’agrupament dels qui compartim la nostra condició d’explotats, defensant el salari, l’ocupació en condicions dignes, totes i cadascuna de les conquestes i democràtiques. Combat en el qual participa sense reserves la IV Internacional.

No és només una nòva crisi bancària, és la “crisi crònica” del capitalisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 931 per descarregar en PDF

El passat divendres 10 de març tanca el Silicon Valley Bank (SVB). Dos dies després, diumenge 12, el Departament de Serveis Financers de Nova York (NYDFS) estatunidenc tanca el Signature Bank, sobre el qual hi ha sospites d’ocultació d’informació. Altres bancs semblen acostar-se perillosament a la mateixa situació, com First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, les cotitzacions borsàries del qual van caure el dilluns 13 més del 60%. De nou una voràgine de crisi bancària, fortes caigudes en les cotitzacions borsàries… i pànic general.

El SVB estava especialitzat a finançar noves empreses tecnològiques (en la seva jerga, startups), que han tingut grans ingressos, entre altres causes per la ingent inversió en elles de capitals risc. L’enorme liquiditat del banc (es parla de 175.000 milions de dòlars) es va dedicar en bona part a comprar bons públics, el preu dels quals s’ha enfonsat per la brutal pujada dels tipus d’interès imposada per la Reserva Federal. Quan els principals clients del banc retiren massivament els seus fons, el banc ha de vendre els bons manifestant-se així pèrdues que inicialment es calculen en 1 800 milions de dòlars. Però l’espiral ja està en marxa i es disparen les retirades massives de dipòsits de banc, fins a 42 000 milions de dòlars en deu hores (el 2008, se n’havien retirat gairebé 17 000 de Washington Mutual en deu… dies).

Davant d’aquesta situació, altres fraccions del capital busquen fer negoci, com el banc britànic HSBC, que compra per una lliura esterlina la filial de SVB a Regne Unit. Com en altres ocasions, la crisi propulsarà la centralització del capital. L’administració estatunidenca intenta reaccionar: “estem prenent mesures decisives per protegir l’economia dels Estats Units mitjançant l’enfortiment de la confiança pública en el nostre sistema bancari” afirmen, en una declaració conjunta Jerome Powell, Janet Yellen i Martin Gruenberg, respectivament president de la Reserva Federal, secretària del Tresor i president de la Corporació Federal d’Assegurança de Dipòsits (FDIC). Aquestes mesures són presentades amb la finalitat d’evitar “rescats i costos per als contribuents” i cobrir els dipòsits bancaris superiors al límit de 250 000 dòlars recolzat. Però es doten 25.000 milions de dòlars per a això amb el Bank Term Funding Program.

De debò pot ser suficient aquesta resposta? Quines conseqüències tindrà? Es tracta d’una crisi puntual d’un banc menor, sense més efectes, o podria desencadenar un cataclisme com el de la fallida de Lehman Brothers el 2008? Qui pagarà la factura? Si aquest nou episodi fos el que la propaganda afirma, podria debatre’s. Però es tracta justament d’això, d’un nou episodi d’una crisi molt més profunda, que ve tan de lluny que els seus orígens es remunten a abans de la crisi que esclata el 2007-2008. És una sort de crisi crònica del capitalisme, en el sentit de la successió de crisi sense períodes expansius intercalats entre elles, ja des de la qual esclata virulentament en els primers anys setanta. Una “crisi crònica” lligada directament a la inevitable tendència a la caiguda de la força impulsora de l’acumulació capitalista que és la rendibilitat, tal com Marx explica en el llibre tercer d’ El capital (la secció tercera del qual en particular recomanem emfàticament llegir), formulant-lo com a “Llei del descens tendencial de la taxa de guany” (LDTTG).

Per això, és clar que aquest episodi podrà eventualment contenir-se amb l’ actuació estatal, però sense modificar-se les causes últimes que ho expliquen i que porten la discussió a un altre terreny.

Per què aquesta fallida i què significa?

Passa ara com el 2007, quan l’impagament de les hipoteques subprime va ser el detonant de la crisi, però no la seva causa de fons: la fallida de SVB i les seves conseqüències no es deuen simplement a problemes de liquiditat per la caiguda del valor de certs bons, sinó que són molt més profundes i, després,  no se solucionaran amb una intervenció puntual per part del govern.

En primer lloc, cal considerar que aquest model de negoci bancari està lligat a un sector empresarial tan volàtil i inestable com el de les startups i els fons de capital risc (des de finals de 2002 s’acumulen ja més de 250 000 acomiadaments). Davant les dificultats de valorització del capital en les activitats productives de plusvàlua, masses enormes de capitals es bolquen en les activitats especulatives. La raó de fons és en els problemes de rendibilitat que Marx detectava (la LDDTG). Per això mateix ell els exposa prèviament a les qüestions financeres, que no són la causa dels problemes, sinó una resposta a ells (l’esmentada llei de la rendibilitat), certament desesperada. Raó per la qual és tan endevinable la idea que els problemes procedeixen d’una “finançarització” que, si es contingués, faria possible la solució dels problemes. Tan endevinat perquè una vegada més s’apel·la a la il·lusòria idea d’un capitalisme bo, que seria factible limitant al capital dolent (especulatiu) i promovent el capital bo (productiu). Com si no hi hagués una lògica general que regeix l’ acumulació del capital, presidida per la conformació del capital financer que integra totes les activitats possibles de negoci, des de les productives fins a les especulatives i passant per les comercials, etc.

En segon lloc, la connivència dels Estats amb aquesta pràctiques, proveint-les de cobertura legal. Després de la crisi del 1929, Roosevelt va promulgar la llei Glass-Steagall per contenir, alguna cosa, l’especulació financera. Però el 1999 Clinton la liquida amb la llei Gramm-Leach-Bliley i la nova llei que Obama promou el 2010, la Dodd-Frank, és tan modesta que no reverteix la situació. A més, Trump modifica alguns aspectes en la línia d’una major desregulació. Per això, el SVB tenia les mans lliures per a certes pràctiques, en no considerar-se “banc sistèmic” perquè s’havia augmentat la mida per ser-ho de 50 000 milions a 250 000 i ell tenia un balanç de 220.000 milions.

Quines conseqüències tindrà això? D’una banda, encara no es pot saber si hi ha altres bancs que poden incórrer en situacions similars, en particular pels llaços que mantinguessin amb el SVB. Però d’altra banda, si se sap ja que hi ha una factura que pegar. I encara que Biden hagi declarat que no ho pagarà fonamentalment la classe treballadora (ell diu contribuents), hi ha diferents vies per les quals, amb tota seguretat, sí que repercutirà a la majoria, entre elles que d’una manera o altra es tracta de despesa pública que cal finançar, ja sigui mitjançant emissió monetària (que mai es duu a terme per a cap fi social),  ja sigui a través d’altres polítiques de l’ajust permanent que exigeix el mateix capital financer les pràctiques del qual provoquen situacions com aquesta que abordem. No s’ha d’oblidar que el SVB era el 16è del país i que les connexions amb altres entitats tenen grans ramificacions que s’estenen arreu del món.

I a Europa, què?

Aquestes ramificacions provoquen una ona expansiva que s’ expressa en què la rendibilitat d’ infinitat de capitals es deteriori per doquier. Per exemple, els sis primers bancs espanyols van perdre dilluns gairebé 12.000 milions d’euros a la borsa.

El president del Govern, Pedro Sánchez, declara el dimecres 14 que el sector bancari a Espanya té uns nivells de liquiditat i solvència “per sobre de la mitjana”. Però la situació a Europa no està blindada en absolut i just llavors es produeix l’enfonsament en borsa del banc Credit Suisse, que en poques hores perd el 30% de la seva capitalització borsària. L’endemà, dijous 15, el banc anuncia que ha demanat uns 50.000 milions d’euros al banc central suís per “enfortir de forma preventiva la seva liquiditat”. Tot això té la seva corresponent ona expansiva que, entre altres efectes, provoca una caiguda del 4% en l’IBEX 35, acumulant pèrdues els principals bancs espanyols de 24.000 milions d’euros (el Banc de Sabadell ha perdut 1 800 milions, el 24,5%).

Per suposat, les autoritats monetàries europees declaren de forma immediata que això no guarda relació amb la crisi estatunidenca. Però ja l’FMI ve anunciant el risc d’una explosió financera del tipus de la de 2007-2008. Actualment hi ha al món masses enormes de capitals que busquen oportunitats d’inversió i l’àmbit financer especulatiu és una de les seves principals destinacions, tot i que també ho és els sectors que es privatitzen o desatenen l’article d’Informació Obrera en què s’explica l’entrada massiva de fons d’inversió en l’ensenyament,  particularment en universitats i formació professional).

Tota aquesta situació, pròpia de les contradiccions creixents del capitalisme, s’agreuja per les conseqüències de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i totes les criminals polítiques que l’acompanyen, incloses les sancions. És l’ expressió mateixa de la descomposició del mode de producció capitalista.

És clar que hi ha sortida, però no sota el capitalisme!

Des de finals de 2020 l’FMI ha alertat recurrentment del risc d’explosió social. No s’equivoca. La devastació social que provoca la supervivència del capitalisme és caldo de cultiu d’un malestar cada vegada més gran que no deixa d’expressar-se d’una manera o altra. Perquè la classe treballadora pot identificar-se amb un ésser viu que, com a tal, té instint de supervivència i es mobilitza per ella. S’estenen així les expressions de resistència per tot el món. Els plans del capital no es poden aplicar per aquestes resistències.

És el cas del programat desmantellament del sistema públic de pensions a l’Estat espanyol, on no s’ha pogut aplicar un nou atac a les prestacions, precisament per la resistència. De fet, l’última mesura és un pas enrere dels plans inicials del ministeri (augment a 35 anys de la base del càlcul), només explicable per la mobilització constant de la classe treballadora promoguda per les plataformes en defensa del sistema públic de pensions i dels sindicats oposats a aquesta mesura. És el cas de la població grega que s’aixeca davant d’un tràgic accident de tren, que causa 57 morts pel total abandonament de la xarxa, resultat de les retallades. És el cas de la mobilització a Alemanya contra la guerra, com també en altres països. I és el cas, entre tants altres, de les gegantines mobilitzacions a França contra l’atac a les pensions del govern de Macron, les polítiques del qual són desaprovades pel 80 % de la població.

A això s’hi afegeix la resistència contra la guerra  i  l’OTAN, que recorre bona part d’Europa, en particular Alemanya, però també Regne Unit, Itàlia, Grècia.  Perquè les contradiccions del capitalisme no poden ser resoltes per la guerra, com no ho van ser el 1914-18, ni el 1939-45, ni amb la guerra de Corea, ni amb la de Vietnam, ni amb les de l’Afganistan o l’Iraq. Combatre contra les conseqüències socials de la política de guerra és fonamental per al moviment obrer i la joventut: inflació amb pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i les pensions, retallades en els serveis socials (sanitat, educació i dependència, etc.  D’aquí la importància d’estendre i ampliar el suport al manifest europeu contra la guerra, per l’alt el foc immediat

El capital té pànic a tota mobilització, conscient que res li garanteix poder aplicar una nova volta d’ajust, contra les condicions de vida de la classe treballadora, a la manera com ho va fer després de l’esclat de la crisi de 2007-2008. Perquè el problema avui no és un cas particular de crisi bancària, ni tal o quina mesura. El problema és la supervivència del capitalisme i la barbàrie cada vegada més gran a la que inevitablement condueix. Nosaltres tenim la posició literalment oposada: tota la confiança en què la mobilització de la classe treballadora farà possible una sortida als problemes i, com a IV Internacional, mantenim el nostre compromís incondicional amb ella.

Cas Ferrovial: el que falta és voluntat política

Deja un comentario

Carta Setmanal 930 per descarregar en PDF

El president del Govern espanyol ha acusat el principal propietari de Ferrovial, Rafael del Pino, de falta de patriotisme i li ha retret el seu escàs grau de compromís amb el país per la seva decisió de traslladar la seva seu social des d’Espanya a Països Baixos.

N’hi ha que apel·len a la suposada lleialtat que l’empresa hauria de professar a l’Estat espanyol.  Però el capital únicament es deu al principi sacrosant de la rendibilitat, de tal manera que aprofita tot el potencial que el marc jurídic que regula l’ activitat econòmica ofereix per garantir l’obtenció del màxim nivell de benefici possible. I Aquestes empreses fan el que la UE i el govern espanyol els permet i els anima a fer, perquè els tractats europeus acaben amb la sobirania nacional com s’ha conegut fins ara. La UE desdibuixa els marcs nacionals tant per als estats com per a les multinacionals. Sobretot per a aquestes.

En aquest marc, l’elecció de la nova seu fiscal obeeix a un moviment per reduir costos mitjançant la rebaixa fiscal que suposaria tributar al país neerlandès. Des de fa anys, aquest país ofereix una suculenta via per eludir el pagament d’impostos sobre els beneficis generats per les companyies multinacionals, havent-se generalitzat l’expressió de “sandvitx holandès” per referir-s’hi. Concretament, en el marc dels convenis que aquest país té signats amb les seves antigues colònies, que en la seva majoria són considerades paradisos fiscals, és possible que es puguin transferir els beneficis generats per les empreses radicades a Països Baixos a aquests territoris. Per tant, la normativa vigent permet aquest tipus d’ operacions que, en respectar el marc jurídic no estan penalitzades legalment.

Segons el rànquing del Corporate Tax Haven Index de 2021, publicat per la Tax Justice Network, els Països Baixos són el 4t major paradís fiscal del món: https://cthi.taxjustice.net/en/ Entre els primers llocs d’aquest mateix rànquing apareixen altres països de la UE, com Luxemburg o Irlanda.

A més, als Països Baixos l’empresa podrà intentar refinançar el seu endeutament, aprofitant-se de la millor qualificació (AAA) respecte a l’espanyola (A), d’acord amb Standard & Poor’s. I, de pas, fa campanya política en favor de la dreta que, mai s’ha d’oblidar, té gens franquistes. En tot cas, aquests moviments no poden descontextualitzar-se de la situació general de la dislocació del mercat mundial i els seus efectes en les estratègies del capital. El canvi de seu als països baixos té a més un objectiu prioritari: cotitzar a la borsa de New York. El 85 per cent dels negocis de Ferrovial són a l’estranger, particularment als USA. Segons Expansión i Cinco Días Ferrovial ja té nous contractes per més de 4000 milions de dòlars en aquest país… és només una sindicació dels efectes de l’ofensiva de Biden per atreure empreses europees a partir de La llei de Reducció de la Inflació, un programa dotat amb 391.000 milions en crèdits fiscals i subvencions.

Aquest moviment no pot ser sorpresiu per a cap altre Govern europeu. Des que la Unió Europea posa en marxa, el 1986, l’ Acta Única Europea, garantint el marc de lliure mobilitat de capitals en terreny europeu, els Estats dels països adherits al projecte d’ integració han emprès una veritable carrera competitiva de reformes fiscals. L’objectiu ha estat el d’afavorir la imposició que recau sobre el capital per, d’una banda, atreure el capital internacional i, de l’altra, intentar retenir el capital nacional. Això ha suposat una renúncia a una ingent quantitat de recursos per part dels Estats, que han exigit un esforç de tributació creixent a les rendes del treball per contrarestar l’atenuació de les càrregues fiscals sobre el capital. A Espanya, recordem que més del 80% de la recaptació per IRPF correspon a rendes del treball (que suposen menys del 50% de la Renda Nacional)

La UE és la barra lliure per al capital

Tots els Estats europeus han quedat sotmesos a aquesta pressió. I l’espanyol no ha representat cap excepció. A les rebaixes de la imposició directa sobre els beneficis -el tipus nominal ha descendit des del 35% fins al 25% en les últimes dècades i s’han ampliat les deduccions tant de la base com de la quota imposable- cal afegir aquelles aplicades sobre les rendes derivades de l’estalvi en l’IRPF – han gaudit d’un tipus impositiu únic,  independent de l’ aplicat sobre les rendes procedents del treball i més reduït. A més, s’han incrustat en el sistema fiscal espanyol alguns elements com les SICAV o les ETVE: (Societats d’Inversió de Capital variable i Entitats de Tinença de Valors Estrangers, entitats radicades a Espanya, que gaudeixen d’un règim fiscal especial, molt més favorable per als seus propietaris. Dit més clarament: una forma legal per pagar menys impostos.

El marc fiscal que ofereix Països Baixos és d’acord amb els principis que imperen en el mercat únic europeu, i que també han assolit el cas espanyol. No podia ser d’ una altra manera tenint en compte el caràcter de classe del propi procés d’ integració. El Govern espanyol, per la seva banda, al·lega haver instat els propietaris de l’empresa a replantejar-se la seva decisió, tenint en compte el suport que aquesta empresa ha rebut de l’Estat, des de la seva creació en règim franquista fins al període recent, durant la recessió vinculada a la pandèmia.

En el període recent l’ empresa ha rebut suport estatal, fonamentalment, a través de dues vies. Va gaudir del rescat per part de l’Estat sobre les autopistes de peatge mitjançant el qual es van socialitzar les pèrdues d’aquestes empreses, (amb un cost estimat d’entre 1.000 i 3.000 milions d’euros) . Ferrovial va absorbir una part significativa dels fons dedicats a aquest rescat.

Els qui critiquen la “falta de patriotisme” de Ferrovial ressalten el suport rebut per part del Govern autodenominat progressista del PSOE i UP, a través dels ERTE. La ministra de Treball, Yolanda Díaz ha criticat la decisió de la constructora després d’haver-se beneficiat de les ajudes estatals durant la fase més dura de la recessió1. D’aquesta manera, la confessió involuntària de Yolanda Díaz que els ERTE eren ajudes a les empreses sembla contradictòria amb el discurs que eren mesures per evitar acomiadaments, i posa de manifest el veritable caràcter dels ERTE, tot i que es venguessin com un element més de l’anomenat escut social: en realitat,  no representen més que una altra via diferent per socialitzar pèrdues de caràcter privat. És a dir, més enllà que permetin maquillar les estadístiques sobre l’atur, a través dels ERTE l’Estat acaba assumint costos que corresponen al capital.

Afegidament, Ferrovial, igual que les altres grans constructores, va manipular durant dècades licitacions públiques a Espanya i va formar part de diversos càrtels, tal com ha vingut denunciant la CNMV en múltiples ocasions, tot i que amb escàs èxit2.

Com hem assenyalat, la legislació en relació amb l’ actuació de les grans empreses, específicament els seus moviments internacionals, és pràcticament de barra lliure, especialment a partir de la constitució del mercat únic amb l’ Acta Única de 1986. El mateix passa amb la normativa relativa a la recepció d’ajudes públiques, que a penes conté exigències. L’ Estat actua com un autèntic instrument per afavorir l’ acumulació del capital, en particular de certs segments d’ ell, en aquest cas el d’ un dels sectors mimats del capitalisme espanyol, el de les constructores, que viuen en gran mesura de la teta de l’ Estat i l’ actuació del qual està relacionada amb l’ especulació immobiliària que tant patiment provoca a grans sectors de la classe treballadora.

Segur que no es pot intervenir? No és possible actuar en favor de la majoria, que és la classe treballadora?

Com en molts altres casos, tal que el de Nissan el 2020, s’al·lega la inevitabilitat d’aquestes fugues de capitals, emparades en una suposada lliure competència, que no obstant això no opera en relació amb procediments com el del repartiment dels contractes públics. En tot cas, no és inevitable. Entre els qui l’al·leguen es troben els qui busquen així tapar la seva responsabilitat política per no fer res. Però clar que és possible intervenir, en favor de la majoria, que és la classe treballadora, sempre que hi hagi la voluntat política de fer-ho. Almenys en dos planols: amb caràcter immediat eliminant els ajuts públics al gran capital, imposant condicions estrictes per a l’ activitat empresarial, inclosa la gestió dels seus guanys, les condicions laborals de la seva plantilla, etc.

I més enllà de l’ immediat, a través d’ una política que posi els mitjans de producció al servei de la població, per assegurar que els béns i serveis elementals ostenten la condició de drets, garantint per tant el seu accés al conjunt de la població, i no la de mercaderies, que provoca la privació d’ ells per a sectors amplis. Posar-la al servei de la població, com? A través de tots els mitjans necessaris, que poden ser en primera instància impositius o regulatoris, però que en cap cas poden excloure’ n l’ expropiació.

Tal vegada se’ns digui que estem impedint la llibertat d’empresa. En aquest cas, respondrem que no tenim cap dubte en el dilema entre la llibertat d’ empresa i les legítimes aspiracions de treballadores i treballadors a satisfer les seves necessitats, d’ acord amb el que la seva productivitat fa possible. Perquè, com explicava Marx al Discurs sobre el lliure canvi, pronunciat el 9 de gener de 1848 a la Societat Democràtica de Brussel·les:

Què és, doncs, el lliure canvi en l’estat actual de la societat? És la llibertat del capital. Quan heu fet desaparèixer les poques traves nacionals que encara obstaculitzen la marxa del capital, no haureu fet més que concedir-li plena llibertat d’acció. Per favorables que siguin les condicions en què es faci l’ intercanvi d’ una mercaderia per una altra, mentre subsisteixin les relacions entre el treball assalariat i el capital, sempre existiran la classe dels explotadors i la classe dels explotats

No us deixeu enganyar per la paraula abstracta de llibertat. Llibertat de qui? No és la llibertat de cada individu amb relació a un altre individu. És la llibertat del capital per matxacar el treballador3.

En política econòmica, dona igual el color polític del govern quan se sotmet a les exigències del capital financer, vehiculitzades a través dels seus organismes (FMI, UE). Però no es pot dir seriosament que no es pot fer res. Es pot fer tot, si es posen per davant les reivindicacions de la majoria, sense sotmetre-les a cap condició. Aquesta i no una altra és la qüestió.

1 “Yolanda Díaz recorda que Ferrovial es va acollir a diversos ERTE i va ser salvada amb diners públics espanyols”, en el diario.es (2/mar/2023):

www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica-directo_6_9996905_1097859.html

2 El Diari (3/3/2023): “Ferrovial va manipular durant dècades licitacions públiques de cents de milions a Espanya”: www.eldiario.es/economia/ferrovial-manipulo-durante-decadas-licitaciones-publicas-cientos-millones-espana_1_10002739.html

— 3 En www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/009.htm