Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Escola de Formació de la IV Internacional organitzada per joves

Carta Setmanal 1001 per descarregar en PDF

Els passats 28, 29 i 30 de juny es va realitzar l’Escola d’Estiu de formació de la IV Internacional. En aquests dies diversos companys de diferents parts de l’Estat compartim les discussions i debats més actuals de la lluita de classes. Com a internacionalistes hem posat el focus les expressions més immediates de les mobilitzacions que d’una o altra forma repercuteixen en la nostra acció a l’Estat espanyol, com les mobilitzacions per Palestina del passat curs o la situació d’avanç la lluita de classes a França. Al seu torn, una de les sessions principals ha tractat sobre la política ecologista, desarticular el relat de les institucions financeres sobre un ”capitalisme verd” o ”bo” sobre el qual es poden revertir la destrucció del planeta és de vital importància per als revolucionaris en l’actualitat. Conseqüentment, la lluita per la construcció de l’Organització Revolucionària és una de les tasques principals, en l’actual catàstrofe que està patint la humanitat on la màxima expressió és la guerra provocada per l’imperialisme, cal recordar la frase de Trotsky: ‘la crisi de la humanitat és la crisi de la direcció revolucionària”.

Resposta marxista a l’ecologisme polític

La preocupació sobre el futur del planeta afecta moltes persones, en particular és una qüestió que intriga els joves. No podem acceptar sota cap concepte que les solucions a aquesta problemàtica les programin i executin els mateixos que la generen. Sota el sistema capitalista, el sistema que no té repars a arrasar amb qualsevol per tal d’incrementar el seu benefici, és impossible acabar amb la destrucció del medi ambient i el planeta. És per això que la principal crítica a l’ecologisme polític és el plantejament d’una suposada solució independent del mode de producció capitalista.

Aquesta suposada solució, emmarcada en la famosa ”transició energètica, és l’aposta per les energies ”renovables” o ”verdes” per liquidar l’ús d’energies fòssils. Aquestes energies, com l’ eòlica, són controlades per grans multinacionals que, lluny d’ acabar amb pràctiques nocives cap al medi ambient, s’ ha constatat com amb la construcció de grans parcs eòlics arrasen amb extensions de terra que són el sustent de vida de poblacions senceres. És paradoxal com Greenpeace, la famosa ONG ”sense ànim de lucre”, és una de les principals filials de la multinacional que controla el 17% del mercat de l’energia eòlica a nivell mundial. És a dir, hi ha una propaganda bestial i ”bonista” sobre les energies renovables que alimenten el relat del ”capitalisme bo”, en què Greenpeace és un dels seus principals portantveus.

Un exemple més que actual és el cas del cotxe elèctric, on una vegada més es presenta com l’alternativa als cotxes de combustió contaminants, però que amaga un altre exemple de mercaderia destructiva del planeta i lucrativa per al capital. Su fabricación implica l’extracció de les anomenades ”terres rares” per a la fabricació de bateries que, a dia d’avui, han contaminat el 80% de les aigües de les principals ciutats xineses. A més, la fabricació del cotxe elèctric suposa una destrucció massiva de llocs de treball d’una indústria clau com l’automobilística.

En un moment on tots els esforços de les institucions i Governs és el negoci de la guerra, assenyalem l’enorme contradicció que suposa amb la suposada ”salvació del planeta” que també expressen els representants del capital.

Sota les seves mans, el planeta i la humanitat estan sent destruïdes, des dels governs dels països imperialistes i les institucions internacionals serveixen directament al benefici dels capitalistes sota el relat de la transició energètica. Denunciem enèrgicament aquesta pantomima, no és una altra estratègica més per continuar incrementant el benefici del capital sota un altre mercat, disfressat de ”transformador” sobre la transició verda i la política ecologista.

Sobre la situació a França

Tothom està amb els ulls posats a França, sobretot els militants revolucionaris que veiem com any rere any la mobilització de les masses ha anat al nostre país veí. Després de la dissolució de l’Assemblea Nacional per part de Macron, donant ales a la victòria de l’extrema dreta per mantenir les polítiques antiobreres, la classe obrera i en especial la joventut s’han aixecat contra l’onada reaccionària. L’evolució de la lluita de classes té els seus precedents, des de la irrupció de les armilles grogues fins a les massives mobilitzacions contra la reforma de pensions, així com l’enorme rebuig a la massacre a Gaza, la França Insumisa ha estat present acompanyant o organitzant aquestes mobilitzacions. És a dir, no podem entendre l’avanç de la lluita de classes i de l’augment de la consciència en la lluita del poble francès sense el factor organitzatiu, com representa la LFI.

S’obre un nou període que bé podria canviar radicalment en les pròximes setmanes, però no fem prediccions, actuem sobre la realitat present perquè la futura ens sigui favorable. La polarització i l’expressió de rebuig al macronisme s’expressa en el vot a l’extrema dreta o el que anomenen ”extrema esquerra”, representat pel Nou Front Popular. La polarització expressa la crisi profunda de la V República Francesa i dels partits polítics que han estat els seus pilars fins ara.

Però, perquè ha crescut el vot cap a l’extrema dreta? En primer lloc cal assenyalar el rebuig que senten molts treballadors per les organitzacions d’ esquerra, principalment pel PS i el PCF, després dels diferents governs que s’ han succeït i que han traït les aspiracions de millores en les condicions de vida de la majoria social. Això ha fet que aquests partits perdin gairebé tota la seva base social i no tinguin el poder amb què abans comptaven. En segon lloc, i relacionat amb l’anterior, l’extrema dreta ha fet campanya demagògica amb un programa més o menys social, plantejant la derogació de la reforma laboral o l’augment dels salaris. Davant d’això, els altres partits com el PS i el PCF li han fet el joc a l’extrema dreta alertant de la seva perillositat sense qüestionar els anys de macronisme de polítiques antiobreres i antidemocràtiques, cosa que ha posat l’extrema dreta com una alternativa a Macron, eludint les responsabilitats del govern en els seus anys de mandat.

També cal assenyalar la campanya del gegant mediàtic ha anat dirigida a assegurar la victòria de l’extrema dreta, ja sigui blanquejant-la o atacant massivament el seu principal oponent, la LFI. Les acusacions d’antisemitisme o islamo-esquerra han tingut més presència a les tertúlies de les grans cadenes franceses que les propostes de canvi que proposa la LFI. També podem assenyalar el sistema electoral a dues voltes i com això afavoreix els partits de la burgesia, ja que permet boicotejar la força més votada en la primera volta forjant aliances entre partits per excloure el més votat. L’ obligació d’ inscripció per al dret a vot també repercuteix majoritàriament contra l’ expressió dels sectors més pobres, essent un element antidemocràtic més d’ aquest sistema electoral. Això demostra una vegada més que, el terreny electoral no és el terreny de la classe obrera, però si un terreny on poder avançar no només frenant l’extrema dreta, sinó amb un programa d’emergència contra la política d’austeritat i de ruptura amb els plans del capital i les institucions internacionals.

Les mobilitzacions en solidaritat amb Palestina

Des del 7 d’octubre el poble palestí està vivint un atac indiscriminat per part de l’Estat d’Israel. Però hem de recordar i fer viva la història per entendre el present: des del 1948, després de l’aprovació a l’ONU de la partició de Palestina recolzada pels països occidentals i el representant de Stalin, el poble palestí ha estat expulsat, perseguit i assassinat a la seva pròpia terra. El recrudiment de la massacre al poble palestí per part de l’Estat sionista no ho podem entendre sense el suport incondicional dels EUA i la resta de països imperialistes com a principals aliats. I és que, com a internacionalistes, l’immediat és assenyalar la complicitat dels nostres governs. Per a l’existència de l’Estat d’Israel és necessària la destrucció del poble palestí, sinó han pogut assolir el seu objectiu és per les enormes mobilitzacions que hi ha hagut al voltant de tot el planeta.

La màxima expressió d’aquestes mobilitzacions sorgeix als EUA, al cor de l’imperialisme, on milers de jueus han esquerdat ”No en el nostre nom!”, on sectors sencers de treballadors s’han mobilitzat contra la complicitat del seu govern o la multitud d’acampades que han inundat els campus universitaris de tot el territori. A l’Estat espanyol també s’han multiplicat les mobilitzacions en forma d’acampada, en què alguns de nosaltres hem participat.

A la Universitat de Barcelona s’ha aconseguit que l’òrgan de govern de la universitat trenqui relacions amb les universitats d’Israel, una important victòria dels estudiants. Sabem que això no és suficient, la massacre segueix en curs, és més urgent que mai l’exigència al nostre govern per la ruptura de relacions a tots els nivells i per l’alto al foc. Això no es pot aconseguir sense la mobilització del moviment obrer juntament amb els estudiants, els sindicats no poden mirar per a una altra banda, tenen a les seves mans la capacitat mobilitzadora per aturar aquest genocidi.

Per això, els militants de la IV Internacional seguirem actuant per l’aliança dels estudiants amb el moviment obrer, que no es pot aconseguir sense obrir bretxa dins dels sindicats majoritaris, lluny de sectarismes, divisions i autoproclamacions.

La construcció de l’ Organització Revolucionària

Com donem resposta a les 3 qüestions fonamentals en la lluita de classes actual? Com a revolucionaris atenem i actuem sobre la realitat actual de la lluita de classes, no imposen ritmes ni la revolució social d’una forma finalista. L’actualitat de la classe obrera mundial constata la seva màxima expressió, la pèrdua de totes les conquestes obreres aconseguides fins ara i la guerra com a manera de supervivència del capitalisme en són mostra.

La defensa dels llocs de treball i dels salaris, de la indústria, de la seguretat social i el sistema públic de pensions o de la fi de la col·laboració en les guerres a Ucraïna i Gaza xoquen frontalment contra la política del capital. L’Organització Revolucionària que volem construir amb l’aliança de treballadors i pobles que setmana rere setmana mostren la seva resistència i que, al seu torn, no troben una organització que coordini i s’enfronti directament contra les polítiques del capital amb independència pròpia.

No som comentaristes, cal anar el concret, al terreny on es juga la lluita de classes. És per això que la utilització de la Crida contra la guerra és de vitalitat per obrir la discussió dins dels sindicats i les organitzacions tradicionals, així com l’agrupament de Sindicalistes per l’Auditória, el treball en indústria, en sanitat o a les universitats. Hem d’avançar en aquestes campanyes per construir un moviment de ruptura que ens permeti enfrontar el Règim Monàrquic com a màxim representant del capitalisme que ens porta la guerra i la destrucció de les nostres condicions de vida.

L’ OTAN, al seu 75è aniversari

Carta Setmanal 1000 per descarregar en PDF

El 9 i 10 de juliol de 2024, l’OTAN ha celebrat a Washington, una Cimera en la qual celebrava el seu 75 aniversari i en la qual han participat, a més dels seus 32 membres, representants dels governs del Japó, Austràlia, Corea del Sud i Nova Zelanda

En aquests 75 anys, els 12 membres originals han crescut fins als 32 actuals, i s’anuncia l’ampliació futura a diversos països fronterers amb Rússia, incloent-hi Ucraïna.

La declaració final de la cimera es congratula de l’enorme increment de la despesa militar dels seus membres: “celebrem que més de dos terços dels aliats hagin complert el seu compromís de destinar almenys el 2% del PIB a la despesa anual en defensa i felicitem els aliats que l’han superat. Els aliats estan fent un pas endavant: la despesa en defensa dels aliats europeus i Canadà ha crescut un 18% el 2024, el major augment en dècades.”. Però no es contenta amb això i demana més: “reafirmem que, en molts casos, es necessitarà una despesa superior al 2% del PIB per remeiar els dèficits existents i satisfer les necessitats en tots els àmbits”.

L’OTAN està compromesa en la guerra d’Ucraïna, però apunta –i d’aquí els convidats de l’Indo-Pacífic- més enllà. D’aquí la cita de la declaració: “Les ambicions declarades i les polítiques coercitives de la República Popular de la Xina (RPC) continuen posant en perill els nostres interessos, la nostra seguretat i els nostres valors”.

Els tractats de la UE parteixen del fet que bona part dels seus membres ho són de l’OTAN, i estableixen una política en relació amb això. Això ha assolit un nivell sense precedents en actuar la UE com a agència de l’OTAN en relació amb Ucraïna. Pedro Sánchez ha estat en primera línia, així com en la relació d’Europa amb Netanyahu, en la qual després va frenar sense deixar de donar-li suport.

No obstant això, ni una paraula en la declaració sobre el genocidi de Gaza. En el comunicat final de la cimera, el nom d’Ucraïna va ser citat en més de 60 vegades mentre que no hi va haver ni una sola menció a les massacres perpetrades pel règim sionista a la Franja. En el paràgraf dedicat a Orient Mitjà només s’ esmenta un país: “Les accions desestabilitzadores de l’Iran estan afectant la seguretat euroatlàntica”.

Fins a Pedro Sánchez s’ha vist obligat a censurar “el doble raser” de l’OTAN pel que fa al respecte al dret internacional a la Franja de Gaza i Ucraïna. El que no li ha impedit subscriure igualment la declaració final de la Cimera.

Al nostre país la mobilització contra la pertinença a l’OTAN va obligar a un referèndum, els termes del qual no ha estat ni tan sols respectats.

El govern Sánchez/Díaz ha fins i tot ofert una nova base (a Mahón) per a la seva utilització. La pertinença a l’OTAN fa del govern espanyol còmplice d’aquesta Aliança i els seus crims.

El combat contra la guerra és inseparable del combat per sortir de l’OTAN i contra la utilització de les bases.

La contracimera

En vigílies de la Cimera, nombroses organitzacions dels cinc continents celebraven al mateix Washington una concorreguda contracimera. Entre les intervencions més citades d’aquesta reunió destaca el discurs de la parlamentària alemanya Sevim Dagdelen, membre de l’Aliança Sahra Wagenknecht, de la reproduïm amplis extractes.

Del discurs de Sevim Dagdelen

Els tres grans mites de l’OTAN s’estan esvaint. En primer lloc, hi ha el mite central d’una OTAN organitzada com una comunitat de defensa compromesa amb el dret internacional. No obstant això, si interroguem les polítiques reals de l’OTAN, què trobem?

El 1999, la mateixa OTAN va dur a terme una guerra d’agressió, en violació del dret internacional, contra la República Federativa de Iugoslàvia. Els crims de guerra de l’OTAN van incloure el bombardeig d’una estació de televisió a Belgrad i un bombardeig presumptament accidental de l’ambaixada xinesa que va matar tres periodistes xinesos. El 2011, l’OTAN va atacar Líbia. Va fer un ús indegut d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU per lliurar una guerra pel canvi de règim, un dels resultats del qual va ser que part del país va quedar sota el domini dels islamistes; En general, Líbia es va sumir en un estat de misèria espantosa, i fins i tot va patir el retorn de l’esclavitud.

A l’Afganistan, l’OTAN es va involucrar des del 2003 en una guerra lluny del territori de l’Aliança, només per entregar el poder, 20 anys després, als talibans, el derrocament dels quals havia estat l’objectiu declarat de la invasió. Aquesta guerra de 20 anys a l’Afganistan va estar marcada per nombrosos crims de guerra.

La Universitat Brown calcula que el nombre de morts per les guerres dels Estats Units a Orient Mitjà en els últims 20 anys només en 4,5 milions de persones, guerres com la d’Irak, basades en mentides i que no van ser més que violacions atroces del dret internacional.

L’OTAN és una comunitat d’il·legalitat i de violadors del dret internacional que, ja sigui per separat o com a organització, duen a terme guerres d’agressió sobre una base políticament oportunista.

Un segon mite és el de l’OTAN com una comunitat de democràcies basades en l’imperi de la llei. Però si examinem el passat, aquesta amable autopresentació es desinfla immediatament. Fins al 1974, Portugal, membre de l’OTAN, estava governada per una dictadura feixista que va llegir sagnants guerres colonials a Angola i Moçambic. Igual que el Portugal feixista, Grècia i Turquia van ser membres de l’OTAN després dels seus respectius cops militars.

La mateixa OTAN, com ara sabem, va posar en marxa l’Operació Gladio, una organització clandestina que s’activava cada vegada que les majories democràtiques amenaçaven de votar en contra de la pertinença a l’OTAN.

Acords bilaterals de seguretat, com els assolits amb l’Espanya de Franco, estan ara en vigor amb Aràbia Saudí i Catar, fins i tot sabent que aquests Estats són declaradament antidemocràtics. Clarament, l’únic criteri significatiu per tractar amb l’Aliança és l’avantatge geopolític. L’OTAN no és una comunitat de democràcies, ni existeix per defensar la democràcia.

Tercer: L’OTAN afirma actualment que està salvaguardant els drets humans. Fins i tot si passéssim per alt com les accions de l’OTAN trepitgen un milió de vegades els drets al treball, la salut i l’habitatge adequat, una imatge tan interessada no resisteix l’escrutini en els assumptes internacionals.

Mentre debatem aquí, els presoners capturats en l’anomenada “Guerra Global contra el Terror” dels Estats Units encara llanguien a la Badia de Guantánamo, on han estat sense judici durant gairebé un quart de segle. Aquesta és la realitat dels “drets humans” en el principal estat de l’OTAN. Pel que fa a la llibertat d’opinió i de premsa, Estats Units, recolzat pels seus auxiliars de l’OTAN, va intentar fer de Julian Assange un exemple astorant-lo durant 14 anys. El seu únic delicte va ser haver revelat al públic els crims de guerra dels Estats Units.

No només s’estigui esmorzejant el suport a l’OTAN a tot el món, sinó que són precisament els més exposats a la seva propaganda els que es mostren cada vegada més escèptics amb el pacte militar.

Als Estats Units, l’aprovació pública de l’OTAN ha anat caient contínuament en els últims anys, mentre que les majories a Alemanya qüestionen el principi de defensar tots els membres; és a dir, ja no estan disposats a comprometre’s amb l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord.

L’impuls de l’organització cap a l’escalada a Ucraïna i la seva expansió a Àsia està superant les pròpies capacitats de l’Aliança. Una convicció està guanyant terreny dins de l’OTAN que no només s’ha d’enfrontar a Rússia i la Xina, sinó que també s’ha d’involucrar en el Mitjà Orient. Es tracta d’una reivindicació de l’hegemonia global que s’està formulant. L’OTAN es veu a si mateixa lliurant una guerra en tres fronts.

Tenint en compte això, és lògic que es prevegin tres reunions concretes per a la cimera de l’OTAN d’aquesta setmana. La primera és una sessió de treball dedicada a intensificar encara més el rearmament de la mateixa Aliança. El Consell OTAN-Ucraïna és el següent en l’ordre del dia. Es tracta de debatre com es poden augmentar les generoses transferències financeres i les promeses de l’OTAN a Ucraïna, amb un augment de les entregues d’armes i una eventual adhesió a l’OTAN d’Ucraïna. En tercer lloc, hi haurà una sessió amb els socis d’AP4 (Àsia-Pacífic) (Austràlia, Japó, Nova Zelanda i Corea del Sud) i una reunió amb els líders de la UE.

Setanta-cinc anys després de la seva fundació, l’OTAN impulsarà una major bel·ligerància a Ucraïna i s’expandirà a Àsia. La intenció és avançar en l’OTAN d’Àsia i posar en marxa allà l’estratègia que creu que ja ha desplegat amb èxit contra Rússia.

Igual que Ucraïna es va erigir com un estat de primera línia contra Rússia, l’OTAN espera transformar països asiàtics com Filipines en estats rivals davant

Xina. L’objectiu inicial és participar en una guerra freda de poder, però alhora preparar-se per a una guerra de poder calent d’EUA i l’OTAN a Àsia.

Aquests esdeveniments van acompanyats d’una guerra econòmica, que ara també es dirigeix contra la Xina i la principal càrrega de la qual recau sobre les economies dels Estats clients dels Estats Units.

I amb el seu suport incondicional al govern d’extrema dreta de Benjamín Netanyahu, l’OTAN està perdent tota legitimitat moral al Sud Global, ja que és vista com a còmplice dels crims de guerra israelians. El suport públic a una OTAN compromesa amb l’escalada i l’expansió s’està esmorzant a Occident. A Alemanya, el 55% de la població rebutja l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. La majoria s’oposa al subministrament d’armes a Ucraïna i desitja un alto el foc immediat. Als Estats Units, l’ajuda financera a Ucraïna, 200.000 milions de dòlars fins ara, s’ha tornat extremadament impopular. Un nombre creixent de persones vol que s’aturi el flux de diners a un sistema a Kiev que no només és corrupte, sinó que honora un culte estatal d’extrema dreta al voltant del col·laborador nazi Stepan Bandera.

El que necessitem ara és la fi immediata de les entregues d’armes a Ucraïna i, per fi, un alto el foc allà. Els qui busquen la pau i la seguretat per a les seves pròpies poblacions han de posar fi a la política agressiva d’expansió cap a Àsia. I amb més urgència si cap el cessament de l’entrega d’armes a Israel.

En última instància, la lluita contra l’OTAN és una lluita per la pròpia sobirania. Com a aliança d’Estats clients, Europa corre el perill de col·lapsar. L’emancipació, tal com es veu a Amèrica Llatina, encara no s’ha materialitzat. Un primer pas seria deixar de deixar-se enganyar per una aliança militar que finança la seva estratègia agressiva amb una guerra social deslliurada pels seus governs constituents contra la seva pròpia població.

França i Gran Bretanya a eleccions

En aquesta Carta Setmanal fem un repàs sobre dues eleccions importants, les legislatives de França i les generals del Regne Unit. En tots dos casos, una victòria de l’esquerra. Però amb una diferència important: mentre a França el Nou Front Popular s’ha construït a iniciativa i amb predomini d’una força rupturista com és la França Insumisa, al regne Unit no existeix aquesta força, tot i que els elements per a ella comencen a reunir-se amb les mobilitzacions per Palestina i l’elecció d’alguns candidats independents.

Descarga en PDF, carta 999

Declaració del POI (Partit Obrer Independent)
després de la segona volta de les eleccions franceses

8 de juliol de 2024 a les 17:30 h.

Democràcia

De nou, després d’haver utilitzat el terreny directe de la lluita de classes (Armilles Grogues pel poder adquisitiu, setmanes de manifestacions contra la reforma de les pensions, innombrables vagues i nombrosos preavisos amb resultats, en particular per als Jocs Olímpics…), per segona vegada en vuit dies, els treballadors, els joves, la població en el seu conjunt han aprofitat l’oportunitat del terreny electoral per expressar-se. Desmuntant tots els pronòstics dels mitjans de comunicació parcials, l’RN no obté l’ansiada majoria absoluta i el NFP suposadament moribund assoleix més de 180 escons.

Preocupant tota l’esfera politico mediàtica i els defensors de l’ordre, el 67% dels electors – un nivell rècord des de 1997- s’ha mobilitzat ignorant totes les trampes. És a dir, 20 punts més que en les eleccions legislatives del 2022. Sense la menor ambigüitat, hagin votat el que hagin votat, el veredicte de la immensa majoria d’ells és clar. Han dit: «Macron, ja n’hi ha prou». La majoria presidencial perd més d’un milió i mig de vots en comparació amb la segona volta de les eleccions legislatives del 2022.

N’hi ha prou ja de Macron!

N’hi ha prou ja d’aquesta política!

N’hi ha prou ja de Macron, és a dir, n’hi ha prou ja d’aquesta política: rebuig de la regressió social i política, rebuig del desballestament sistemàtic de l’escola, del sistema sanitari, de la misèria que creix mentre capitalistes i financers s’atipen, rebuig de la destrucció de totes les conquestes, començant per les pensions…

Rebuig de tota la política de Macron, que no ha cessat d’aprofundir els atacs ja iniciats pels Governs de la V República, en particular el quinquenni de Hollande, Valls, Cazeneuve, El Khomri… Els trucs i subterfugis amb els quals un punyat d’ells han estat elegits canviant oportunament de jaqueta ja no enganyen ningú.

Ja han començat la seva petita dansa amb els que van mentir sobre les seves investidures, els que van ser elegits per un acord directe de Macron i amb el vistiplau de la RN, o fins i tot els que canvien d’etiqueta per crear un altre grup a l’Assemblea Nacional (després d’haver estat elegits, clar)… Així va la vida d’aquests petits ballarins mundans de la política.

En aquest rebuig, en defensa dels valors democràtics i republicans, contra el racisme i l’antisemitisme, per la defensa intransigent de les reivindicacions obreres i socials vitals, LFI ha confirmat el seu paper central i una vegada més indiscutible, a través de l’excepcional mobilització de desenes de milers de persones que es van comprometre amb la campanya. I això malgrat les crides a obstaculitzar LFI llançats per Edouard Philippe, Aurore Bergé, Les Républicains, l’RN… Tot i els apanys entre els macronistes i l’RN per fer perdre els candidats de LFI en diverses circumscripcions… Malgrat les campanyes de difamació, acusant-los d’antisemitisme per manifestar el seu suport inquebrantable a l’alto el foc immediat i la fi de les massacres a Palestina.

Ara, immediatament, la democràcia exigeix que la veu d’aquests milions sigui escoltada i respectada

Avui, ara, immediatament, la democràcia exigeix que la veu d’aquests milions sigui escoltada i respectada. Les palinodies, les tretes febrils dels polítics de totes les tendències, aparegudes per a l’ocasió o revelades en el curs d’aquesta batalla no canviaran res. En el pitjor dels casos, el seu intent de salvar les institucions de la V República per continuar amb la mateixa política, podran provocar retards, però no aconseguiran fer desaparèixer el fons de la qüestió: n’hi ha prou ja d’aquesta política! ¡Ruptura!

Els que, ja candidats a intentar-ho, s’hi acomodin, patiran el mateix destí que ja han patit o estan a punt de patir, qualsevol que sigui el seu partit o la formació política (PS, PCF, EELV, LR, RN…). Molts comentaristes i polítics espantats mostren la seva preocupació per una França ingovernable. I tenen raó.

Governar amb petites artimanyes, girs de vetlada, utilitzant els artificis de l’agònica V República, alinear-se amb els «cavalls vells» a la vora de l’extenuació… contra la voluntat del poble, burlant la democràcia, és missió impossible. La mobilització ha assestat un cop decisiu a la moribunda V República i produirà xocs d’una nova intensitat.

Tant més com que les forces entestades a fracturar la societat i salvar el capitalisme no han aconseguit l’èxit que esperaven, i han medrat sobre la base de totes les traïcions i renúncies passades i futures de l’«esquerra de govern responsable». El que està lluny de ser una fatalitat.

«Ser raonable», «tenir en compte l’equilibri de forces», «no impulsar el caos»: les preocupacions immediates dels mitjans al conèixer els resultats. La resposta és clara: respectar la democràcia.

És, com han dit la immensa majoria i les «forces vives» del país (sindicats, associacions, demòcrates, LFI, homes i dones progressistes…), unir-se, sigui quina sigui la forma, però a partir de la satisfacció de les reivindicacions: derogació de la reforma de les pensions, augment del salari mínim a 1.600 euros, derogació de la reforma de l’assegurança d’atur,  recursos immediats per a l’escola i la sanitat, derogació de la Llei d’Asil i Immigració…

Així és com les derives racistes, antiimmigrants, repressives que sempre són presents en aquests moments d’alta intensitat, retrocediran i quedaran reduïdes a la mínima expressió. Unir a tots i a totes en un objectiu comú és escoltar la democràcia i comprometre’s a canviar-ho tot.

És possible.

Primera volta a França i presentació de nova versió de La Verdad

Aquesta setmana, la Carta Setmanal s’ha endarrerit uns dies. El motiu és que hem esperat per reproduir el balanç de la primera volta de les eleccions legislatives que han fet els camarades francesos del POI, que creiem de màxim interès per als lectors de la Carta

Descarrega en PDF, carta 988 

Els pobles del món es mobilitzen per un alto el foc a Gaza!

Ja disponible el número 114 de La Verdad, revista de la IV Internacional

Sense teoria revolucionària tampoc hi pot haver moviment revolucionari” afirmava certerament Lenin el 1902, en la seva obra Què fer. En efecte, comprendre els problemes constitueix una premissa imprescindible per poder intervenir fructíferament davant d’ ells. Amb la intenció de contribuir a aquesta comprensió i treure les corresponents conclusions polítiques, la IV Internacional convida a la discussió publicant La Verdad, la nostra revista d’actualitat política. El nostre mètode, que és el marxisme, parteix de la constatació que el motor de la història és la lluita de classes i, per tant, ens dirigim a la nostra classe, la classe treballadora, per discutir sobre la forma que pren i ha de prendre aquesta lluita de la nostra part.

El context mundial actual està presidit per la crisi, les guerres, la destrucció del medi natural i, per sobre de tot, la desvalorització de la força de treball, que atempta directament contra les condicions de vida de la majoria. Però també està presidit per la resistència, que s’expressa per doquier. Com s’assenyala en la presentació de la revista, “noves forces s’alliberen de la tutela de les velles organitzacions (…) a partir d’ara, associant a tots els militants, els de la IV Internacional i els que tenen un altre origen i combaten per la defensa dels treballadors, es tracta d’elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació“.

Una revista d’actualitat política i tribuna de discussió internacional

Una revista de debat per a l’acció

Conseqüentment, a la revista es dóna compte del desenvolupament de la lluita de classes a escala mundial i les diferents iniciatives que es despleguen al voltant d’ ella. La primera part s’ocupa de l’actualitat política, començant per la declaració del Secretariat Internacional del passat 3 de maig: “arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts“. S’inclouen també una nota de l’assemblea del Partit Obrer Independent (POI) francès i extractes de la intervenció de Jérôme Legavre, diputat de La França Insumisa.

La segona part és la secció política del mes, dedicada a Palestina, amb informacions i declaracions dels Estats Units, Azania, Regne Unit, etc. I a continuació tres seccions regionals, sobre l’actualitat política a Europa, a l’Àfrica i a Amèrica Llatina, que es complementen amb la secció “Arguments”, en la qual s’aborda la sublevació de la pagesia davant els anomenats acords de lliure comerç. Finalment, la revista es completa amb un dossier que continuarà en els següents números, en ocasió del centenari de la mort de Lenin, relativa a la vigència dels seus plantejaments presentats en l’ obra El imperialismo, fase superior del capitalisme. Específicament, es planteja què fer davant la “dominació del capital financer” i les seves implicacions.

Us convidem a adquirir i difondre la revista, llegir-la i discutir sobre els seus continguts: perquè aquesta discussió contribueixi a avançar en l’organització de la classe treballadora, única via per a l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió.

Primera volta de les eleccions a França

Comunicat del Partit Obrer Independent

La decisió de dissoldre l’Assemblea Nacional i organitzar eleccions legislatives anticipades ha consagrat l’etapa final del col·lapse de Macron, pedra angular de les institucions de la V República.

«Cridats a aclarir les seves opcions i renovar la seva confiança en Emmanuel Macron, gairebé vuit de cada deu francesos li van manifestar un no clar i massiu. Una terrible desautorització […] el fracàs és amarg», informa l’editorial del diari financer L’Opinion (1 de juliol), que tanmateix ha donat suport a la campanya de la majoria presidencial en les últimes setmanes.

Aquest fracàs és tant més rotund en tant que la participació en aquestes eleccions mai ha estat tan alta en l’últim període (+19 punts respecte al 2022), cosa que aprofundeix la magnitud del col·lapse de Macron.

Per què aquest col·lapse de Macron?

Les reformes de les pensions, una caiguda vertiginosa dels salaris per la inflació, una ofensiva sense precedents de destrucció dels serveis públics (començant per l’escola i els hospitals), qüestionament de les llibertats democràtiques, llei d’immigració, guerra a Ucraïna i Palestina… totes elles mesures reaccionàries imposades durant set anys per Macron al servei del capital financer, que no només no han obtingut cap suport sinó que només han pogut implementar-se a costa de decisions autoritàries que l’arsenal de la V República permet (només vint-i-tres recursos al 49.3), provocant inevitablement el rebuig.

Fent ple ús de l’arsenal mediàtic, organitzant odioses campanyes de calúmnies contra La França Insumisa (LFI) i, en particular, contra Jean-Luc Mélenchon, aplicant almenys en part el programa de l’Agrupació Nacional (RN), Macron ha aconseguit fer de la RN el receptacle de part de la ira i el rebuig que s’expressa contra ell.

A quin preu? A costa d’enfonsar el seu propi bàndol, obrint a RN la possibilitat d’ocupar el lloc central de defensor de les institucions de la V República en nom del capital financer.

Però hi ha un però…

Perquè aquesta nauseabunda operació política es completés, LFI hauria d’ haver estat erradicada, la qual cosa constituïa inicialment l’ objectiu no declarat de la dissolució. També en aquest terreny, Macron ha patit un complet fracàs. En primer lloc, per la constitució del Nou Front Popular (NFP), al centre del qual ha estat, des del principi, LFI, amb més de 55.000 nous membres registrats des de les eleccions europees.

Dels 32 diputats de l’NFP elegits en la primera volta, 19 són de LFI, cinc vegades més que el 2022. A més d’aquestes reeleccions, 111 candidats de LFI estaran presents, en primer o segon lloc, en la segona volta. Les dades procedents de les circumscripcions electorals indiquen que els candidats de LFI van aconseguir resultats molt importants als barris populars.

Aquest és el resultat de l’orientació de ruptura implementada en particular amb motiu de la reforma de les pensions, durant les revoltes contra la violència policial i, recentment, per exigir un alto el foc immediat a Palestina.

És LFI en qui confien milions i milions de persones, que han decidit aprofitar la votació per expressar el seu rebuig a les polítiques de Macron, el seu rebuig al sistema, la seva voluntat de «¡que se’n vagin tots!». 

En la primera i segona volta, és evident que el POI no crida a votar els candidats de tota la dreta: els de Macron-Attal, Horitzó d’Edouard Philippe, Ensemble, LR, etc.

El POI fa seva la posició, particularment adaptada al context de la lluita electoral, de La França Insumisa formulada per Jean-Luc Mélenchon la nit dels resultats: «La nostra consigna és simple, directa i clara: ¡ni un vot, ni un escó més per a l’RN!», precisant que «en la hipòtesi que l’RN quedés en primera posició,  i nosaltres quedàrem en tercer lloc, retiraríem la nostra candidatura».

El POI està convençut que la posició adoptada per Olivier Faure de demanar el vot a favor d’Elisabeth Borne, com va indicar en les primeres hores després dels resultats, pot sembrar confusió i desconcert.

Després dels resultats de les crides a votar per Chirac, i després per Macron, que suposadament havien d’aturar l’ascens de l’RN i les conseqüències verificables per a tothom, tornar al mateix demostra, com a mínim, una ceguesa increïble.

El POI està sorprès per la rapidesa amb què els macronistes han cridat a votar per François Ruffin. En aquest cas hauria estat més prudent reflexionar i preguntar-se sobre el seu fracàs contra RN en el seu propi feu, en lloc de continuar amb les combinacions habituals de la V República. 

Finalment, el POI comprèn la ferocitat amb què totes les figures de la dreta s’apressen a buscar acords amb el que anomenen, per necessitar-ho així per a la seva causa, «forces democràtiques», «forces republicanes» dins del Nou Front Popular.

Acords que exclouen LFI, sent Jean-Luc Mélenchon, en vista dels resultats ja assolits per LFI, encara més insultat, difamat i atacat sense treva.

El POI també comprèn l’intent desesperat del president Macron d’estudiar cas per cas possibles acords amb els candidats de l’NFP que li semblin compatibles, per salvar-se d’una derrota total i esperar combinacions a la segona volta.

El 7 de juliol, amb LFI, votar pel Nou Front Popular

Res és més urgent avui que enfortir aquesta força, enfortir LFI, lluitant perquè el 7 de juliol es triï el màxim nombre de diputats de LFI.

En qualsevol cas, i sigui quina sigui la majoria que surti de les urnes, siguin quins siguin les maniobres i artimanyes que es posin en marxa, les mesures antiobreres no trigaran a posar les masses en contra dels que les prenguin, en contra de RN o de qualsevol altre.

Pel que fa a nosaltres, amb LFI, donem suport a tots els processos de rebuig a aquestes mesures, totes les reivindicacions essencials que les masses tractaran d’imposar, que són i seran el segell distintiu de la situació.

Què succeeix a França?

Carta Setmanal 997 per descarregar en PDF

Els resultats de les eleccions europees del 9 de juny han obert la via a un veritable terratrèmol polític. El president francès, Emmanuel Macron, va patir una humiliant derrota en aquestes eleccions, en què la llista del seu partit va obtenir només el 14% dels vots i el 7% dels votants registrats (l’abstenció va ser del 50,01%). El rebuig a Macron i la seva política es manifestava, a més de per mitjà de l’abstenció, pel vot a la ultradreta del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella, que va obtenir el 31% dels vots. I pel vot a La França Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que va obtenir 1 milió de vots més que en les europees anteriors, amb percentatges impressionants, de vegades de més del 50%, als barris on es concentra la població més explotada del país.

Immediatament després de fer-se públics els resultats, Macron va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades per al 30 de juny i el 7 de juliol. Unes eleccions que podrien obrir les portes del poder a l’extrema dreta i a la possibilitat d’un govern “de cohabitació” amb Macron com a president i Bardella com a cap del govern.

La ultradreta ha basat el seu creixement en una combinació de propostes contra la immigració i contra el creixement de la població musulmana amb mesures “socials” com la derogació de la reforma de pensions imposada per Macron contra la voluntat de més del 70% de l’opinió pública, l’eliminació de l’IVA dels aliments i articles de primera necessitat. I en el rebuig de bona part de la població a tots els partits del sistema (gaullistes, macronistes, socialistes i comunistes), que han governat França en els últims 40 anys aplicant una mateixa política de desreglamentació i de retallades socials.

Una mobilització del jovent i la població treballadora

En les hores i dies que van seguir a la convocatòria d’ eleccions, es produeix una important mobilització, especialment entre la joventut treballadora. Recordant el succeït en la primera volta de les eleccions, quan la divisió de candidatures va impedir que Mélenchon passés a la segona volta, els joves van sortir als carrers i van exigir la unitat dels partits LFI, PS, PCF i Verds per presentar un candidat únic per circumscripció i eliminar l’RN i els candidats recolzats per Macron. Alguns van veure en aquesta mobilització un ressò del que va succeir el febrer de 1934, quan dues manifestacions separades dels partits socialista i comunista es van fusionar per decisió dels participants als crits d’Unitat! Unitat!”.

Al mateix temps, en pocs dies, es produeixen més de 43.500 noves adhesions a LFI, i més de 18.000 als Grups d’Acció de LFI. La constitució i el desenvolupament del LFI com a força política de ruptura amb la V República i les seves polítiques és un procés que ve de lluny. Podem situar l’inici del procés el 17 de novembre de 2018, quan 300.000 persones participaven en la primera manifestació nacional del moviment de les Armilles Grogues a Paris, en un moviment sorgit de la base que es va mantenir durant mesos i que va obligar el govern de Macron a retirar la projectada pujada dels combustibles. Moviment que es continuava en l’onada de vagues contra el retard de la jubilació als 64 anys, i que buscava construir una representació política. 

Ara, es tractava d’evitar una repetició del succeït en les presidencials, quan l’exclusió de Mélenchon de la segona volta obligava a triar entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen (és a dir, entre la pesta i la còlera), i quan bona part de les “esquerres” que van impedir amb les seves candidatures que passés Mélenchon van cridar a votar Macron “per tancar el pas a l’extrema dreta” Davant les finestres on es desenvolupaven les negociacions que van donar origen al “Nou Front Popular” (NFP), corejaven: “No ens traeixen!”. 

Durant mesos, els líders del PS, el PCF i els Verds, juntament amb alguns “dissidents” de LFI –d’acord amb Macron i els cercles governants del capital financer- havien maniobrat per liquidar LFI i reeditar una espècie d'”unió de l’esquerra” com la que va governar a França en ocasions anteriors, aplicant el programa del gran capital i de la Unió Europea. La mobilització per la unitat ha fet que tot es fes malbé. El Consell Representatiu d’Institucions Mongetes de França (CRIF) va protestar contra l’aliança amb LFI, que va participar, va alentir i organitzar mobilitzacions en defensa del poble palestí. Tot i que l’NFP és sistemàticament denunciat com una aliança amb els “antisemites” de LFI, multiplicant per deu l’odiosa campanya orquestrada durant 8 mesos, com vam dir abans, milers de persones, inclosos molts joves, es van unir als grups d’acció de LFI en 3 dies per actuar i derrotar el duo Macron-RN. Tement perdre les seves posicions i el seu grup parlamentari, els líders del PS, el PCF i els Verds han signat un acord sobre el repartiment de circumscripcions que situa LFI en primer lloc. L’Express publicava que “Els parlamentaris ecologistes temien que La France Insoumise presentés candidats davant d’ells en aquestes Legislatives. (…) Els resultats de LFI a les circumscripcions ecologistes els assumien. Per tant, van fer saber a la seva direcció que es negaven a seure a la taula de negociació d’una coalició en la qual La França Insumisa no aparegués”.

Una polarització entre la ultradreta i els seus aliats i LFI i els seus

La crisi política ha commocionat el principal partit de dreta de la Cinquena República (Els Republicans, d’origen gaullista), el líder del qual va formar una aliança amb RN a esquena de les seves instàncies de direcció. La vida política francesa està ara polaritzada entre dos bàndols: LFI i RN. Al mig, un conjunt de diputats en suspens lligats a Macron. Els cercles econòmics estan especialment preocupats per la inestabilitat política i social de la situació en què es troba el país, però s’orienten cap al suport a RN. Financial Times publicava, sota el titular “Les empreses franceses estan tallant Marine Le Pen”, el següent: “Quatre alts executius i banquers van dir al Financial Times que l’esquerra, que segons les enquestes és el bloc més poderós que competeix contra Le Pen, seria fins i tot pitjor per als negocis que les retallades d’impostos no finançats i les polítiques antiimmigració de l’Agrupació Nacional”. “Les polítiques econòmiques de RN són més aviat una pissarra en blanc que les empreses creuen que poden empènyer en la direcció correcta” va dir un executiu de negocis del Cac 40 –l’equivalent a l’IBEX 35- sobre el partit de Le Pen.  Un altre important líder empresarial i inversor a França va agregar: “Si m’haguessin dit fa dues setmanes que la comunitat empresarial donaria suport a RN i exclouria Macron, no ho hauria cregut”.

Alhora, RN comença a matisar o retirar les seves propostes més “socials”. Immediatament després de la convocatòria d’eleccions, el portaveu de l’RN, Bardella, s’apressava a “retirar” una de les seves promeses: la derogació de la reforma de pensions i la tornada a la jubilació als 60 anys, una cosa que l’RN havia defensat fins aleshores. Segons ell, “la situació econòmica no ho permet”. Pocs dies després, una altra mesura social era retirada. En una entrevista amb Le Parisien, Jordan Bardella, declarava, pocs dies després, que la supressió de l’IVA dels productes de primera necessitat no es faria de manera immediata si arribava al govern. Aquesta supressió es faria en “un segon temps”, sense precisar calendari. Marine Le Pen exposava públicament la seva voluntat de convertir l’actual acord tàcit amb Macron sobre les principals qüestions polítiques en un acord explícit. El 16 de juny declarava Le Journal du Dimanche: “No estic cridant al caos institucional, hi haurà simplement una cohabitació “. I assenyalava l’enemic comú: “Jo no tinc els dos blocs en peu d’igualtat. És obvi que l’abominació per al país, és la Nupes II, que és l’islamoizquierdisme”.

Els patrons estan tractant d’enfortir l’RN i debilitar l’NFP, fins i tot des d’endins, atacant violentament LFI i Jean-Luc Mélenchon i presentant com a candidat l’expresident François Hollande, que s’està adornant amb l’etiqueta de NFP malgrat la reticència del secretari general del PS i el disgust d’activistes de tots els àmbits,  però que compta amb el suport de Macron.

Les masses, tot i que enfurismades per aquestes maniobres, estan ajornant l’ajust de comptes i volen impedir primer que l’RN arribi al poder. Cents de milers de persones van sortir als carrers el cap de setmana del 15 i 16 de juny a tot el país, en una mobilització contra la ultradreta. Per a elles, fins i tot el programa de l’NFP passa a un segon pla, tot i que inclou mesures rupturistes com la derogació de la reforma de les pensions de Macron, contra la qual es van mobilitzar milions fa un any, la derogació de la llei d’immigració, de la reforma de l’assegurança d’atur, la congelació de preus, l’augment del salari mínim en un 15% i del salari dels funcionaris en un 10%,  el desenvolupament dels serveis públics… Com a conseqüència de la situació, aquest programa també inclou el suport a Ucraïna que el capital i els seus representants van utilitzar per mirar d’impedir la constitució del NFP. Com tots els programes d’una campanya electoral destinada a unir-se per fer front a l’extrema dreta, implica compromisos sobre en quines qüestions es poden expressar diferències, fins i tot dins dels partits. És el cas d’Ucraïna, que ha estat objecte de debat des del principi. Tanmateix, és clar que la immensa majoria de la població està a favor de la pau, no vol una economia de guerra i menys encara vol enviar tropes. Cal recordar que quan Zelenski va ser rebut a l’Assemblea Nacional a França, la majoria dels diputats de LFI es van absentar, cosa que els va valer acusacions histèriques des dels estudis de televisió. Per això, els trotskistes francesos continuaran la seva lluita per convèncer la gent que aquesta guerra no serveix als interessos dels treballadors russos ni dels ucraïnesos, i que la pau és necessària ara. Per convèncer els militants, es recolzaran, en particular, en la campanya per signar la crida europea contra la guerra.

Tota la situació porta els militants francesos de la IV Internacional a formar part de l’NFP i a descartar comparacions equivocades amb el Front Popular de 1936. S’està desenvolupant un enfrontament en el qual estem plenament compromesos, fins i tot en les organitzacions sindicals. La mateixa secretària de la CGT Sophie Binet crida a votar el NFP, implicant de fet l’Organització sindical

Com assenyala un article d ‘Informations Ouvrières, “Ara és possible reagrupar-se i organitzar-se, treballadors, joves, militants, associacions, partits, sindicats, cadascun amb les seves particularitats. Els majors enfrontaments, classe contra classe, estan per arribar”

Després de les eleccions europees: gir en la situació política amb França en el punt de mira

Carta Setmanal 996 per descarregar en PDF

Ha passat just una setmana de les eleccions al Parlament europeu (PE). Els electors dels 27 països de la UE estaven cridats a les urnes per elegir diputats a aquest pseudoparlament. No insistim en aquesta carta sobre el caràcter i potestats d’ aquesta institució. Com vam dir en una carta la setmana anterior, el PE és un parlament sense poders que ni tan sols fiscalitza l’acció de l’executiu ” europeu, la Comissió, formada per comissaris nomenats pels governs (però que tampoc responen davant d’aquests ni davant els parlaments nacionals) Per tant, les eleccions no determinaven en realitat l’orientació de les institucions de la Unió Europea,  el que els donava, sobretot, un contingut nacional, ja que, en última instància, jutjaven la política seguida pels diferents governs.

Durant mesos els mitjans de comunicació han insistit sobre la pujada de l’extrema dreta, cosa que ha suposat, de fet, fer campanya per l’extrema dreta. Una manera de negar la responsabilitat de la política que porten els governs i intentar que els treballadors i tots els ciutadans no es pronunciessin contra la política d’aquests sinó contra el “perill” a arribar si guanyava l’extrema dreta, presentada, per tant, com l’alternativa a una política que mereix el rebuig de milions.

Tot i que, després de les eleccions, ens intenten presentar, com a balanç, la pujada de la ultradreta, aquesta maniobra política ha tingut un resultat molt divers, hi ha diverses qüestions que cal ressaltar:

En primer lloc, la participació ha estat molt baixa -51 per cent de mitjana- tot i que en certs països el vot és obligatori, com a Bèlgica o Grècia, la qual cosa ja d’entrada falseja els resultats de participació. Hi ha hagut rècords com a Portugal, on l’abstenció ha estat de més del 63 per cent. A Espanya també ha conegut un rècord 49,1 per cent de participació, i a Catalunya poc més del 45 per cent.

En general davant els governs que han estat i són l’avantguarda de la guerra d’Ucraïna i el suport a Israel, com França i Alemanya, els partits del govern han estat sancionats qualitativament.

La pujada de l’extrema dreta no és uniforme, a Portugal ha baixat a la meitat en percentatge i dos terços en vot. A Itàlia han perdut vots, a Finlàndia i Suècia també. Sens dubte, han crescut en vots a Alemanya i en percentatge a França (tot això comparat amb anteriors eleccions d’un altre tipus, és a dir, legislatives)

En diversos països – i això no ho compta la premsa- s’han constituït o format pols o moviments de resistència i ruptura amb el sistema. És el cas de l’Aliança Sahra Wagenknecht – Per la Raó i la Justícia (BSW) a Alemanya, molt calumniada per la premsa, per la seva frontal oposició a la guerra i que compta a l’Est d’Alemanya amb el vot del 21 per cent dels emigrants i supera en molts länder de l’est els partits del govern (SPD,  Verds, Liberals)

I, en particular, a França on La França Insumisa (LFI) de Melenchon aconsegueix el 10 per cent, guanyant en tots els extraradis obrers de les grans ciutats: Paris, Lió, Marsella, Estrasburg, tot i ser, en general, zones en què la participació és baixa

França, al centre de la crisi

El dia 9 a la nit el president Macron, davant la derrota del seu partit, que només va obtenir el 15% de vots, decideix dissoldre l’Assemblea Nacional (Congrés) i convocar eleccions legislatives per al 30 de juny i la segona volta el 7 de juliol. Aquesta decisió ha precipitat la crisi. D’una banda, la resposta de les masses sobretot els joves, no s’ha fet esperar: totes les tardes es manifesten a les ciutats milers de joves contra Le Pen i contra Macron que li ha obert el camí. Sota la pressió de les masses els partits d’esquerra han reprès l’Acord electoral del 2022 la NUPES amb una plataforma política de ruptura. LFI declara que el primer punt de la ruptura és derogar la reforma del sistema de pensions -contra la qual hi va haver potents mobilitzacions- i tornar als 60 anys per jubilar-se.

L’ofensiva contra la reedició de la NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social), la denominació oficial de la qual és Nou Front Popular, no s’ha fet esperar, i és brutal. Sobre Melenchon plouen les acusacions d’antisemita violent, putinista… És una ofensiva dirigida, sobretot, als altres partits, al PS, al PCF, als Verds perquè trenquin l’acord amb LFI.

El nou front no és només un moviment electoral, sinó que expressa una forta maduració dels treballadors, que s’identifiquen en particular amb LFI, perquè l’associen a la continuïtat de la mobilització contra la reforma de les pensions i igualment a les armilles grogues. D’altra banda, els sindicats, veient el caràcter explosiu de la situació, han convocat aquest dissabte 15 manifestacions contra Le Pen (Rassemblement National, RN) i Macron. Cents de milers de manifestants han desfilat ja a les principals ciutats.

La crisi està més que oberta, i els pròxims dies ens diran si el moviment en curs; amb desenes de milers de nous adherents a LFI en pocs dies, impedeix arribar al poder a la coalició de fet de Macron i el seu partit amb Le Pen i el seu. I aplicar el programa en què, de fet, hi estan d’acord. Així, RN, que fins ara defensava derogar la reforma de pensions, davant la possibilitat de guanyar les eleccions, retira aquesta promesa. En realitat, estem davant d’una crisi de règim, que amenaça de desestabilitzar tot Europa.

El nostre país no és una excepció

No només pel rebuig o indiferència a aquestes eleccions, sinó pel vot que correspon a tendències generals, però té també particularitats nacionals.

D’una banda, hi ha hagut una abstenció rècord, del 51 per cent. Sobretot, en barris i ciutats de predomini obrer. És el cas de Madrid, als municipis de majoria obrera del qual l’abstenció és més gran a la dels municipis més burgesos: per exemple el 43% a Getafe davant el 32% a Pozuelo de Alarcón -el més ric de tot l’Estat-. Igual que als barris de la capital: p. ex., 48% a Vallecas, davant el 36% al de Salamanca.

El PSOE perd més de dos milions de vots (de 7,4 milions a 5,3) respecte a les anteriors europees (que es van celebrar conjuntament amb les locals i amb la majoria de les autonòmiques), tot i que la major abstenció li permet perdre només 4 punts percentuals (de 32,9 a 28,6).

Tot i que el PP avança una mica, la suma de PP, Vox i Ciutadans perd més de 880 mil vots (fins i tot afegint els de “Es Va acabar la Festa” hi ha pèrdua, en perd 82 mil).

Els partits sobiranistes catalans: ERC, JUNTS; perden fins i tot percentatge de vots, en particular entre els joves, cosa que revela entre altres coses l’esterilitat de presentar-se com els abanderats de la Unió Europea.

L’operació Sumar, que buscava constituir un partit únic de l’esquerra del PSOE, sotmès a la política del Govern, s’enfonsa amb només 4,2 per cent dels vots i 3 diputats. I, en particular, no aconsegueix acabar amb Podem, que aconsegueix el 3,2 per cent dels vots i treu dos diputats, quan tots, amb la connivència de l’aparell d’Estat, ho intentaven arraconar. Cal constatar que la seva campanya electoral, contra la guerra d’Ucraïna i l’enviament d’armes, i per la ruptura amb el règim genocida d’Israel, era clara i precisa.

Com que els resultats del PP no han sigut el referèndum contra Sánchez que havien promès, i, a més, la ultradreta es divideix, l’aparell d’Estat ha passat a altres mesures per intentar acabar amb el Govern. Un govern que, cal assenyalar-ho, no ha aplicat cap mesura de fons contrària als interessos del capital i la Monarquia, però que la seva aparent oposició a Israel i, en particular, per la llei d’amnistia, apareix enfrontat al règim. A més, la propera formació del govern català situa el PSOE en molt bones condicions.

En aquest panorama, la preocupació del capital financer és que el Govern no sigui prou fort per imposar un pla d’ajust tal com les institucions internacionals preconitzen.

A Espanya també està sobre la taula, tot i que potser no amb la mateixa premura que a França, la pregunta de qui governa i per a qui ho fa. En aquest context és habitual escoltar apel·lacions del tipus “tots contra el feixisme”, identificant així la ultradreta. Aquesta fórmula, en aparença indiscutible, ha de ser precisada: a la ultradreta, que forma part de les palanques a les quals recorre el capital per intentar preservar la seva dominació de classe, se li combat combatent aquesta dominació. És a dir, sobre la base del compromís incondicional amb les reivindicacions sentides com a tals per la majoria de la població, que és la classe treballadora. Com es revela en les esmentades propostes de LFI a França.

Vivim mesos d’incertesa, amb múltiples mobilitzacions de resistència, per exemple, la marxa republicana d’aquest 16 de juny. En altres casos, llargues vagues com Acerinox i conflictes en curs com la mobilització dels pensionistes o les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública. I molt destacadament la irrupció massiva del jovent, amb les acampades contra el genocidi del poble palestí i la connivència d’universitats i govern amb el sionisme.

El que està plantejat al nostre país és com agrupar els sectors organitzats que resisteixen i posar en relació les reivindicacions i objectius immediats amb el necessari enfrontament amb el règim, i el capital al qual aquest protegeix. Com constituir un pol de resistència com els que s’estan construint a França, Itàlia, Alemanya i altres països. En aquesta línia hi ha el treball que desenvolupa el CATP, davant la constatació que les múltiples mobilitzacions són parcials i aïllades perquè no tenen en comú el referent polític que pot ajudar a la seva connexió i a actuar amb el mateix objectiu, acabar amb la Monarquia, amb l’ herència franquista, obrir la via a la República integrant totes les reivindicacions socials i polítiques dels treballadors i els pobles. Cal connectar aquesta feina, en diàleg obert, amb els diferents sectors que busquen també una sortida política.

La resistència del poble palestí i les seves conseqüències

Carta Setmanal 995 per descarregar en PDF

Vuit mesos després de la brutal barbàrie genocida que l’Estat d’Israel va desatendre després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre és fonamental no només apreciar la mobilització a tot el món en defensa del poble palestí, sinó apreciar les conseqüències de la seva resistència heroica. Avui totes les institucions internacionals de l’imperialisme, des de l’ONU a la Unió Europea, estan dividides o en crisi, així com tots els governs, començant pel nord-americà

Aquest poble resisteix des de fa més de 75 anys de forma continuada, des de les massacres que van seguir a la creació per l’ONU de l’Estat d’Israel l’abril de 1948 (amb el suport de Stalin i dels EUA). El 8 d’abril d’aquell any es produeix la massacre de la població de Deir Yassin per part de les organitzacions terroristes israelianes, la més coneguda de desenes de massacres comeses amb un objectiu marcat per la direcció del moviment sionista: aterrar i expulsar les dues terceres parts dels palestins de la seva terra històriques (la Nakba de 15 d’abril de 1948). Des del 1948 s’han succeït múltiples guerres, destruccions, expulsions, assassinats en massa o selectius, presó per a desenes de milers (en molts casos, presó administrativa, sense judici ni condemna), acomiadament de desenes de milers de treballadors, instauració d’un Estat d’apartheid… 75 anys de crim organitzat per l’Exèrcit i l’Estat sionista, agència dels interessos de l’imperialisme a la zona i finançat per ell, amb la compatibilitat dels governs europeus i la cobdícia o complicitat de la majoria dels règims àrabs,.

I res és comparable amb la resistència d’aquest poble, que en l’origen era un poble pagès pacific que convivia amb diferents minories, entre elles els jueus . Aquest poble ha resistit i resisteix contra tots, només -i no és poc- ha gaudit del suport dels pobles que al món lluiten contra l’opressió i l’explotació. És bo reproduir les declaracions de Claudia Sheinbaum, recent elegida president de Mèxic, d’origen jueu: “es tracta de salvar un món, aquest únic i angoixat món que habitem tots, que a tots pertany i que avui es diu Gaza”. Així de simple, així de clar, això és el que està en joc.

Nosaltres pertanyem a un corrent que des de Marx a León Trotsky es va oposar a la persecució contra els jueus, que va denunciar la reacció estalinista pel seu antisemitisme. I que va denunciar la complicitat dels governs europeus, i, quan al parer “ningú” ho sabia, la persecució contra els jueus a Alemanya, i a molts altres països europeus. Que va militar als Estats Units perquè s’acollís els jueus que fugien de nazisme, quan el govern dels EUA els va tancar les fronteres i els donava com a única sortida enviar els jueus a Palestina, impedir-los que emigressin a Amèrica i després armar-los fins a les dents per crear un portaavions de l’imperialisme al lloc estratègic de l’Orient Mitjà. És a dir, crear un Estat artificial, que usurpant la memòria d’un poble perseguit negava de fet la tradició d’aquest poble. Els fets ho confirmen. Avui una majoria dels jueus dels Estats Units (principal país amb una comunitat jueva) desaproven la política de Biden de suport armat a Israel i la majoria de la joventut jueva caracteritza el que passa com un genocidi. L’Estat d’apartheid a Israel no representa el poble jueu, és un enemic d’aquest poble i de tots els pobles del món que lluiten per la seva llibertat i emancipació.

Vuit mesos de destrucció de tot, de la vida, dels serveis públics, de la cultura, del futur d’un poble. Un exèrcit tan eficaç mata prioritàriament dones i nens, intenten matar el futur i, tanmateix han aconseguit que els més de 12 milions de palestins desperdigats pel món, als territoris de 1948, a Gaza, Cisjordània, als camps de refugiats sota la bandera de la UNRWA al Líban, Síria, Jordània sentin més que mai el sentiment de pertinença a un sol poble i forcin a la unitat a les seves organitzacions , apartant-se de la corrupta Autoritat Nacional Palestina com a furriel de l’exercit sionista. En aquesta situació reviuen propostes d’unitat i democràcia com la carta de l’OLP del 1964 que proposava un Estat únic democràtic, del Jordà la Mediterrània amb tots els ciutadans siguin jueus àrabs, musulmans o cristians, cosa que avui s’encarna en la Campanya per un Estat democràtic. Difícil sens dubte però com lluitar en el present sense tenir un objectiu. Avui el CESSAMENT EL FOC, LA FI DEL BLOQUEIG, no és només una necessitat i una exigència és el que permet a cada país forjar la més àmplia mobilització. I, en particular, exigir al moviment obrer organitzat -que en general està molt callat- que ocupi el seu paper en la mobilització i es posi al seu cap, i exigir als governs trencar les relacions amb l’Estat genocida.

Cal recordar que l’ Estat d’ Israel viu del pressupost nord-americà, però, també, de les relacions comercials amb els països de la Unió Europea, amb la qual hi ha un acord comercial que fa dels països de la UE els principals socis comercials d’ Israel.

Els generals israelians diuen que els falten encara vuit mesos més de guerra. Però si aquesta es manté tant de temps, si no es força un alto el foc, l’exèrcit sionista hi haurà, probablement, liquidat a tots els refús per “foc amic”. Però la fragilitat del govern israelià només és comparable a la seva brutalitat militar Des del 7 d’octubre al voltant de 700.000 israelites han abandonat el país. Els colons armats continuen expulsant palestins de Cisjordània i la societat israeliana apareix, cada vegada més, dividida en dos ,no només pels refusats, o per la fi de la guerra (que molts recolzen), sinó també sobre el futur del seu país…

Biden necessita una treva per intentar guanyar les eleccions. Un tema internacional ha arribat a condicionar tant les eleccions presidencials… el lloc dels Estats Units, el seu intent de mantenir-se com a gendarme mundial (amb 750 bases militars al món) fa que tot conflicte internacional es concentri en l’intern. I aquest conflicte en particular, és vital per a la pròpia existència dels EUA com a potència hegemònica. Biden ha aconseguit, de moment, subcontractar –amb certs límits- la guerra d’Ucraïna als països de la UE com la monarquia espanyola, però no es pot permetre el mínim lliscament en relació a Palestina

Maniobra o punt de suport

El dimarts 28 de maig el govern de coalició va reconèixer l’ANP, l’anomenat Estat palestí. Estat que no existeix en la seva sobirania. És, sens dubte, una concessió a la mobilització. Sens dubte l’abast pràctic d’aquesta mesura és limitat, però els portaveus directes del sionisme han reaccionat brutalment contra la mesura. Una mesura que podria significar un suport a la resistència del poble palestí, en especial pel moment triat. Per jutjar correctament la situació i obrar en conseqüència cal tenir en compte els elements següents:

-En primer lloc, la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país, inclosos els votants de dretes, són favorables a la causa palestina . El govern obertament diu representar el sentir del poble. I els mitjans de comunicació no dubten a informar –amb notable objectivitat, per al que ens tenen acostumats- de la situació a Palestina, contràriament al que passa en bona part dels països europeus, els mitjans dels quals reprodueixen els parts de l’exercit sionista. El moviment, encara incipient, de la joventut, ha exercit una gran pressió i ha obligat algunes universitats com la UCB a trencar amb Israel

-Aquest cop a “esquerra” sembla justificar que, gairebé el mateix dia, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz regali a Zelenski 1100 milions en armes (fins i tot el comandament de l’exèrcit sembla desconèixer l’operació). Com en ocasions anteriors, aquesta decisió permet deslliurar-se d’armes antiquades, que sens dubte es reemplaçaran per armes noves… comprades als nord-americans!!

-Dos dies després, posant una vela a déu i una altra al diable, Sánchez es reuneix amb el Grup de contacte (Catar, Aràbia Saudita, Turquia…) per demanar als Estats que no reconeixen Israel que ho facin…

– El 6 de juny, el govern va anunciar que se suma a la querella de Sud-àfrica contra Israel per genocidi.

Per a la immensa majoria de la població, reconèixer Palestina és positiu, encara que no tingui un resultat pràctic. Sumar-se a la denúncia de Sud-àfrica més encara. Però, alhora, el comerç amb Israel segueix –incloent-hi el comerç d’armes- i les relacions diplomàtiques també. Però els passos donats reforcen els qui exigim la ruptura total amb Israel.

El que més es troba a faltar és la presència del moviment obrer. D’aquí la necessitat d’emprendre una campanya en i cap a les organitzacions sindicals, perquè UGT i CCOO, juntament amb les altres organitzacions, duguin a terme una mobilització conjunta en suport a Palestina, Totes les forces estan emplaçades, en particular les que es reclamen dels treballadors i els pobles. És inaudit que organitzacions sobiranistes catalanes o basques miren cap a una altra banda o siguin complaents amb el sionisme. El dret dels pobles és universal. Defensar el dret a decidir per a Catalunya implica defensar-lo per a Palestina, no hi pot haver l’un sense l’altre

La República per la qual lluitem

Carta Setmanal 994 per descarregar en PDF

En la preparació de la marxa republicana del 16 de juny, pel ple èxit de la qual treballem, un company ens interroga sobre la posició del POSI en la lluita per la República.

El POSI, des de la seva fundació, ha inscrit en el seu programa la lluita per la República. De fet, quan va ser fundat, el 1980, li va ser negada la legalització per incloure en el seu programa la República. Fins i tot van pretendre prohibir la celebració del nostre congrés fundacional. Eren temps en què tots els grans partits de la classe treballadora defensaven que la Monarquia establerta el 1978 era la democràcia. Llavors, algunes de les formacions que avui diuen propugnar la República, defensaven amb totes les seves forces el règim monàrquic i, fins i tot, els seus serveis d’ordre intentaven, en les manifestacions, arrencar les banderes republicanes a qui les exhibien, acusant-los de “provocadors”. El POSI va guanyar, llavors, la seva legalització amb una campanya política que finalment va obligar els tribunals a dictar sentència favorable a la nostra legalitat.

Per a alguns, la defensa de la república es basa en un embelliment de la II República, que no compartim. Si la II República va ser destruïda pel cop militar va ser, en bona mesura, com a conseqüència dels seus propis errors. I si el cop militar va triomfar finalment després de tres anys de guerra va ser per la defensa de l’ordre republicà que els principals partits i organitzacions van aixecar davant la revolució obrera. A continuació expliquem, breument, alguns dels elements que defineixen el nostre combat per la República

República per acabar amb l’aparell d’Estat heretat del franquisme

En l’anomenada “transició”, els dirigents de les principals organitzacions obreres, juntament amb la majoria dels “nacionalistes”, van imposar a un moviment que volia acabar amb tot el franquisme i imposar el seu programa social i democràtic, l’acceptació de la monarquia, encarnada en l’hereu designat per Franco que, pocs dies abans de la mort del dictador,  encara presidia al costat d’ell un acte de suport a les últimes condemnes de mort del franquisme.

Amb el rei, es va imposar el manteniment de tot l’aparell d’Estat del franquisme, que ell presidia, sense cap depuració. El manteniment de l’ aparell judicial complet. Fins i tot els jutges de l’infame Tribunal d’Ordre Públic que des del 1963 s’havia especialitzat en la persecució a sindicalistes i opositors polítics van ser mantinguts i el TOP reconvertit en Audiència Nacional. L’exèrcit del 18 de juliol va ser mantingut tal qual, i se’ls va negar la readmissió als militars antifranquistes de la Unió Militar Democràtica. Avui, als qui posen en dubte el caràcter franquista d’aquest exèrcit, hem de recordar-los com més de mil militars signen un manifest d’assalt a Franco (això sí, signen quan passen a la reserva i ja no poden ser sancionats. Fins aleshores han cobrat els seus sous i gaudit de les seves prebendes assegurant ser “demòcrates”). Guàrdia civil i policia van ser batejades com a “democràtiques” i aplaudides per alguns dirigents quan arriben a reprimir. Fins i tot la Brigada d’Investigació Político-Social (la policia política) es va convertir en “Brigada d’Investigació”. Aquestes forces policials van mantenir, especialment en la seva lluita contra ETA, totes les velles arts i el recurs generalitzat a la tortura. Va ser el cas de les detencions de desenes d’independentistes o “indesitjables” per “protegir” els Jocs Olímpics de Barcelona. Avui, els sindicats ultrareaccionaris Jupol i Jusapol són majoritaris en tots dos cossos policials. I les zones de residències militars són terreny abonat de Vox.

La persecució judicial contra els sindicalistes en aplicació de l’infame article 315.3, la persecució contra Podem, contra Alberto Rodríguez, contra Mónica Oltra, contra els republicans catalans, la maniobra contra Pedro Sánchez, i la seva oposició a la llei d’Amnistia – mentre se succeeixen les absolucions als corruptes del PP i es permeten privilegis als pocs que són condemnats demostren que aquest aparell judicial i tot l’aparell d’Estat és un obstacle formidable contra tot progrés democràtic i social.

D’aquí la necessitat de la República per acabar amb aquest aparell d’Estat.

El contingut democràtic i social de la lluita per la República

No són pocs els qui objecten que res s’arreglaria pel sol fet de canviar un rei per un president electe. Tenen raó. Però aquest no és el contingut de la lluita per la República ni en la consciència de les àmplies masses ni en el nostre combat.

El 1930, Trotsky escrivia, a propòsit de la situació a Espanya: La divisa de república és també, ni que dir té, la divisa del proletariat. Però per a ell no es tracta simplement de reemplaçar el rei per un president, sinó d’un baldeig radical de tota la societat, destinat a netejar aquesta de les immundícies del feudalisme“.

I, a continuació, Trotsky exposava el contingut que, per a la classe treballadora i la pagesia, tenia la lluita per la República: reforma agrària, expropiació dels latifundis, llibertat per als pobles, separació de l’Església i l’Estat, “Un programa radical de legislació social”, juntament amb “reivindicacions de caràcter transitori: nacionalització dels ferrocarrils, els quals són tots a Espanya de propietat privada; nacionalització de les riqueses del subsòl; nacionalització dels bancs; control obrer de la indústria; en fi, reglamentació de l’economia per l’Estat.”.

La qüestió no és gaire diferent ara. República, en la consciència de les masses i en el combat dels militants de la IV Internacional, és reforma agrària, és separació completa de l’Església i l’Estat, és defensa de l’Escola Pública, de la Sanitat Pública, dels serveis públics, del sistema públic de pensions, és nacionalització de la banca, de les empreses energètiques i de les grans empreses,  és defensa de la indústria i l’agricultura, és expropiació dels fons voltor i els altres grans propietaris per garantir el dret a l’habitatge, és igualtat real i completa entre home i dones. És anul·lació de totes les lleis repressives i que limiten el dret de vaga. És exercici efectiu del dret dels pobles a decidir el seu futur sense cap limitació. És ruptura amb l’OTAN i eliminació de les bases militars nord-americanes.

També la lluita dels treballadors per la República té un important significat per als pagesos, enfrontats al Pacte Verd igual que els treballadors de l’automòbil. Defensar la sobirania dels pobles d’Europa per aquest Pacte Verd i intervinguts pels Fons Europeus, en benefici exclusiu del gran capital, dels latifundistes, principals beneficiaris de la PAC. Els pagesos, com els autònoms i petits comerciants i industrials, són sagnats pels bancs i les multinacionals. Els treballadors han de teixir aliances amb ells, en defensa de les llibertats i drets.

I aquí apareix una contradicció evident: les directives de la Comissió Europea (que no rendeix comptes a ningú com per exemple en l’aplicació dels Fons Europeus) intenten de fet anul·lar el paper de les institucions nacionals, en particular el Congrés dels Diputats. O sigui, intenten negar tota sobirania popular.

República és afirmar la sobirania popular contra institucions, directives i altres mesures que només obeeixen els interessos del capital financer.En aquest sentit, el combat per la República té un important contingut democràtic i social. Dóna un objectiu polític a les lluites per les reivindicacions dels treballadors, la joventut, els pensionistes i els pobles que xoquen amb la submissió de les principals organitzacions al marc de la Constitució Monàrquica de 1978 i de les institucions de la Monarquia.

La marxa republicana del 16 de juliol

La convocatòria d’una mobilització d’àmbit estatal per la República podria ser un pas endavant en la construcció d’un moviment de ruptura amb la Monarquia. No és d’estranyar que moltes organitzacions li hagin donat l’esquena, com és el cas de Sumar, Compromís, els Comuns, organitzacions sotmeses al marc de les institucions de la Monarquia. En el cas de les organitzacions nacionalistes, la seva decisió de no participar les manté al carreró sense sortida la màxima expressió del qual va ser el Procés, ja que les reivindicacions dels pobles no poden assolir el seu objectiu sense buscar l’aliança amb la classe treballadora de tot l’Estat.

L’intent d’absorció del Sabadell pel BBVA: més centralització del capital i més destrucció d’ocupació i regressió social

Carta Setmanal 993 per descarregar en PDF

El passat mes d’abril, el BBVA ha tornat a intentar una fusió per absorció amb el Banc Sabadell que ja va tractar de dur a terme el 2020. Les negociacions han resultat infructuoses pel moment, fins el punt que el BBVA ha optat per llançar una OPA hostil, és a dir, una oferta de compra massiva d’accions a un preu determinat, per fer-se amb el control del Sabadell, sense que se sàpiga encara quin serà el resultat d’aquest conflicte entre capitals

En cas d’arribar a bon port, l’entitat resultant d’aquesta operació es convertiria en el primer banc espanyol per capitalit- zació borsària, amb més de 72.000 milions d’euros, i el segon tant per actius, (670 milions aproximadament) com per volu- men de dipòsits (uns 370.000 milions). En principi, també ocuparia el segon lloc segons la mida de la plantilla, amb uns 140.800 euros, tot i que a la llum d’altres experiències és segur que aquesta xifra cauria poc temps després de l’operació.

Aquesta notícia no és més que l’últim capítol d’ un imparable procés de cen- tralització bancària que el sector bancari espanyol ha experimentat al llarg de mol- tes dècades. Aquest procés respon a la lò- gica pròpia d’ acumulació capitalista, que genera dos processos interrelacionats, però que convé diferenciar: la concentració i la i centralització de capital. Mitjançant la concentració, els capitals augmenten el seu tamany i el seu pes en el mercat per mitjà de noves inversions. La centralització, per la seva banda, augmenta la seva mida apropiant-se d’ altres capitals ja existents a través de procesos com les fusions o les absorcions.

La centralització del capital bancari a Espanya és un procés que es va llançar sense possibilitat de tornada enrere abans de la incorporació a la Unió Europea i que no ha fet més que accelerar-se a mesura que s’ha anat aprofundint el procés d’integració i, sobretot, a partir de la Gran Recessió de 2007/08. Així, de les cinquanta-cinc entitats que existien el 2009 s’ha passat a deu a partir del 2021, any en què es van produir els dos últims episodis d’aquesta llarga sèrie: al març, l’absorció de Bankia per part de Caixabank i, al juliol, la de Liberbank per part d’Unicaja.

Com a conseqüència, el sector bancari espanyol arreplega les xifres de concentració més elevades de la seua història. L’índex Herfindahl- Hirschman que calcula el Banc Central Europeu per avaluar el grau d’oligopolització del mercat bancari als països de la Unió Econòmica i Monetària, va assolir el 2022 els 1.327 punts, xifra que triplica l’existent abans de la Gran Recessió i que indica un grau de centralització superior al d’Alemanya,  França, Itàlia o Portugal. El resultat és que els quatre primers bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) copen el 75% dels dipòsits de les deu majors entitats financeres i gairebé el 40% dels actius financers.

Per suposat, la centralització no només implica l’oligopolització radical del mercado bancari, sinó que es fa amb un objectiu central: imposar processos de destrucció d’ocupació sense precedents en aquest sector. De fet, es calcula que, des dels gairebé 280.000 empleats bancaris que hi havia a Espanya el 2008, hem passat a poc més de 160.000 el 2022, la qual cosa suposa una reducció de les plantilles de més del 40%. En el cas de la hipotètica fusió entre el BBVA i el Sabadell, es calcula que podria donar lloc a l’acomiadament al voltant de 4.000 empleats.

Així mateix, aquesta dinàmica ha donat lloc al tancament de milers d’ oficines bancàries. De les més de 45.600 que hi havia el 2008 a Espanya s’ha passat a poc més de 17.500  el 2022, la qual cosa suposa la desaparició d’un 60% de les sucursals. La incidència ha estat especialment virulenta a les zones rurals i afecta especialment les persones més grans, acostumades a un tracte personal que va a poc a poc desapareixent en nom d’ una tecnificació radical del negoci bancari.

Aquesta tendència de destrucció d’ em- pleos i tancament d’ oficines no és exclusiva del nostre país, sinó la tònica general a tota la UEM, tot i que és cert que el cas espanyol és especialment sagnant. En el mateix període 2008-2022, els bancs de la zona euro van passar de tenir 2,22 a 1,75 milions d’empleats, la qual cosa suposa la desaparició de gairebé 470.000 llocs de treball en aquest sector, és a dir, un 21%. De la mateixa manera, el nombre de sucursals s’ha reduït en gairebé 75.000, des de les 184.000 fins a menys de 109.000, una disminució del 41%.

Aquesta destrucció massiva d’ocupacions i oficines està provocant un augment inèdit de la intensitat del treball bancari. Segons l’Associació d’Usuaris Financers, del miler aproximat de clients que s’atenen- dia a cada sucursal el 2008 s’ha passat a més de 2.700. I, no oblidem, amb un 40% menys d’empleats de mitjana en cadascuna d’elles, com ja hem comentat. De fet, la situació dels treballadors ban- caris està assolint nivells insostenibles, raó per la qual s’han dut a terme ja algunes mobilitzacions. Un exemple és la mobilització del passat 8 de febrer i, sobretot, la vaga del 22 de març, la primera en quaranta anys, amb un seguiment supe- rior al 75%, segons els sindicats. En aquestes mobilitzacions i vagues s’estan exigint convenis que recullin millors condicions de treball i també pujades salarials en un

 

 

Nuestra Carta Semanal se publica en castellano y catalán. Podéis descargar ambas versiones en nuestra web

sector amb una enorme i creixent desigual- tat entre la plantilla i els directius. Segons els sindicats, els executius de banca arriben a guanyar 300 vegades més que els empleats de qualsevol sucursal.

Evidentment, l’objectiu d’aquests pro- cessaments no és altre que augmentar la rendibilitat del capital bancari. Així, gràcies a aquesta centralització, la banca espanyola ha tingut la possibilitat de bloquejar en gran mesura la translació als dipòsits dels seus clients la pujada dels tipus d’interès imposada pel Banc Central Europeu, cosa que ha augmentat enormement els seus marges de guany. Es calcula que la remuneració que els bancs espanyols ofereixen pels dipòsits dels seus clients és un 33% inferior a la mitjana de la zona euro. Aquesta situació ha permès que els cinc principals bancs (Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Bankinter) al- 2023 la xifra de 26.088 milions d’euros de beneficis, un 27% més que en l’exercici previ, en el qual, al seu torn, havien guanyat 20.573 milions, un 28% més que el 2021. En conjunt, la banca espanyola ha augmentat els seus guanys un 62% en els dos últims anys gràcies a la pujada de tipus d’interès impulsada pel BCE en conjunció amb el poder de mercat que els atorga la centralització, la repressió salarial i l’augment de la intensitat del treball bancari. A més de la centralització del capital,

la dinàmica del sector bancari ha fet que totes les caixes d’estalvi que hi havia a Espanya hagin passat a formar part d’altres bancs o s’hagin fet. D’aquesta manera, s’ha

abolit pràcticament en la seva totalitat la banca de propietat pública al nostre país i, de pas, no només s’ ha empitjorat el servi- cio dels clients més vulnerables i s’ han empitjorat notablement les condicions laborals dels empleats bancaris, sinó que s’ha eliminat una de les poques eines que existien per a la canalització de recursos financers cap als segments més empobrits de la classe treballadora.

Aquesta dinàmica de centralització del capital bancari és obertament impulsada pel BCE i també pels mateixos Estats. Així ho evidencien, per exemple, les recents declaracions públiques en un fòrum de Luis de Guindos, vicepresident del BCE, i les d’Emmanuel Macron, president francès, en una entrevista amb Bloomberg. Tots dos van explicitar la seva posició fermament favorable a operacions que identifiquen com a processos de “consolidació” del capital bancari europeu. La intenció, tant en el cas del BCE com dels Estats, és convertir certs bancs europeus en entitats amb una mida que els permeti competir en l’economia mundial.

En qualsevol cas, la tendència a la cen- tralització del capital no és una estratègia política europea particular, sinó una dinà- mica pròpia del capitalisme que s’ expressa a tots els països centrals. És el cas, per exemple, dels Estats Units, on el per- centatge d’actius en mans dels tres bancs més grans en relació amb el total del sector ha passat del 21% el 2000 al 38% el 2021. En resum, podem afirmar que, sigui

quina sigui la resolució d’aquest conflicte puntual entre el BBVA i el Sabadell, el capital bancari continuarà amb un procés de centralització que és conseqüència tant de la pròpia lògica del sistema com de l’es- tratègia del BCE i dels Estats. Els prin- cipals perjudicats són tant els seus propis empleats, cada vegada més explotats, com a la resta dels assalariats, que no tenim més remei que seguir utilitzant els serveis d’aquestes entitats oligopòliques per cobrar els nostres sous, pagar les factures, finançar les compres i endeutar-nos de per vida per poder accedir a un habitatge.

Nosaltres no prenem partit per uns capitals o uns altres, perquè els problemes procedeixen del capital, sense cognoms. Però sí que defensem la intervenció de l’Estat en el sentit d’imposar condicions severes per a la pràctica bancària. Una pràctica a favor no de la minoria (com amb els rescats per a les entitats que desnonaven sistemàticament a famílies de la classe treballadora), sinó de la majoria, el que finalment ha d’acabar desembocant en la seva nacionalització. Perquè no n’hi ha prou amb un banc públic que, mentre convisqui amb els privats, acaba necessàriament actuant d’acord amb la lògica mercantil; com passa per exemple amb les universitats públiques que cada vegada en major mesura es gestionen a la manera de les privades, impedint la seva necessària funció social de garantir la promoció del con- fonament científic i el dret democràtic a l’ educació per a tota la població, amb independència del nivell de riquesa familiar..

L’anomenat Parlament Europeu, un parlament fantasma

Carta Setmanal 992 per descarregar en PDF

El 6 de juny estan convocades eleccions – a les quals es presenten 33 candidatures- al mal anomenat “Parlament Europeu”, una institució que té l’aparença exterior d’un parlament, però cap dels poders reals d’un veritable parlament. El “Parlament Europeu” no té ni poder legislatiu ni possibilitat de controlar l’executiu.

Quin és llavors, el paper d’aquest parlament? La seva única funció és donar a les institucions de la Unió Europea, que tenen enormes poders i s’imposen per sobre de la sobirania dels Estats membres, una aparença democràtica, la que existeix una institució elegida directament pels ciutadans. Però molts d’aquests no es deixen enganyar. Donen l’esquena a les eleccions de l’europarlament, amb una abstenció massiva a la majoria dels països, o, en molts casos, utilitzen aquestes eleccions per emetre un vot-protesta o donar un vot de càstig a tots els partits.

Quan van redissenyar les institucions de la Unió Europea en el Tractat de Maastricht, els caps dels corresponents governs –la immensa majoria d’ells “d’esquerres”, 13 d’un total de 15, cosa que desmenteix els qui ens parlen d’un projecte desvirtuat per una suposada “deriva neoliberal”– van caure en el compte que l’enorme poder d’institucions com la Comissió Europea i el Banc Central,  que no són elegides pels ciutadans, no responen ni reten quantes davant ningú i imposen la seva voluntat per sobre de governs i parlaments nacionals, necessitaven una cobertura aparentment democràtica per donar legitimitat a la dictadura dels tractats europeus, una institució elegida pels ciutadans i ciutadanes, i van rellançar una cosa que s’havia constituït ja el 1951,  llavors denominada Assemblea Parlamentària i que van convertir en Parlament i que simula ser-ho.

Ho van anomenar així, però no ho és, malgrat el que ens pretenen fer creure els partidaris de la Unió Europea. Per exemple, Simone Veil, presidenta del Parlament Europeu elegit per primera vegada per sufragi universal el 1979, que explicava llavors: “La nostra sessió és de caràcter històric (…) Tenim el gran honor de comptar entre nosaltres amb nombrosos presidents de Parlaments de països associats i de tercers països, que representen els pobles dels cinc continents i que, amb la seva presència aquí, presten un suport inestimable a la nostra construcció democràtica“.

Ni iniciativa legislativa, ni control sobre la Comissió Europea

En una democràcia representativa, un parlament no només és elegit pel poble, sinó que té la potestat de fer les lleis i controlar el govern. L’Europarlament no té cap dels poders d’un parlament real, ni capacitat d’iniciativa legislativa (que és de la Comissió Europea), ni capacitat de modificar substancialment els projectes legislatius, i en qualsevol cas el seu vot per una norma no val res si no l’aprova també el Consell Europeu (els caps de govern). D’altra banda, no pot nomenar o controlar la Comissió, “govern” de la UE, ni, per suposat, controlar la política econòmica i monetària (que és competència exclusiva del Banc Central).

Té el parlament la iniciativa legislativa? Vegem el que diu a aquest respecte l’article 225 del Tractat de la Unió Europea: “El Parlament Europeu podrà (…) demanar a la Comissió que presenti les propostes legislatives oportunes (…). La Comissió pot acceptar o rebutjar la presentació de la proposta legislativa demanada”. És a dir, que

tota la capacitat legislativa del “parlament” es limita a la possibilitat de proposar un projecte de llei a la Comissió, però la Comissió té tot el poder per rebutjar aquesta sol·licitud.

Té la capacitat de controlar l’actuació del Comissió Europea? Vaig anar a l’article 17 del Tractat de la Unió Europea: “El Consell Europeu (…) proposa al Parlament Europeu un candidat a la Presidència de la Comissió. Aquest candidat és elegit pel Parlament Europeu per la majoria dels membres que el componen. Si aquest candidat no obté la majoria, el Consell Europeu (…) proposarà, en el termini d’un mes, un nou candidat que serà elegit pel Parlament Europeu d’acord amb el mateix procediment”. És a dir, que el mal anomenat Parlament Europeu només pot donar suport a l’elecció del Consell Europeu (format pels caps d’Estat i de Govern) en relació amb l’elecció del president de la Comissió de Brussel·les.

Donar suport als plans d’ ajust i cobrir les responsabilitats de les institucions europees

Tampoc és que el parlament faci gaires esforços per a controlar la Comissió Europea. Al contrari, sovint actua com a suport dels plans d’ ajust. Recordem el que deia el 2015, en plena crisi grega, el seu llavors president, Martin Schulz: “El Parlament Europeu està disposat a exercir el seu paper en el procés per tal d’enfortir l’adhesió en matèria de governança econòmica (…). També desitja exercir el seu paper pel que fa al control dels programes d’ ajust macroeconòmic“. Un Parlament la funció del qual és intentar reforçar l’adhesió dels ciutadans a les mesures destructives de la Unió Europea i “controlar” els programes d’ajust estructural que aplicava llavors la troika (FMI + Comissió Europea + Banc Central), és a dir, participar-hi.

El març del 2014, aquesta eurocambra aprovava “obrir una investigació” sobre el paper de la troika, l’agrupament que, vulnerant les normes escrites de la UE, però no l’esperit real d’aquestes normes, donava poder a l’FMI –és a dir, directament a l’imperialisme nord-americà– de decidir, juntament amb la Comissió Europea i el Banc Central, quines polítiques imposar als governs elegits pels ciutadans als països sotmesos a “rescat”. En aquell moment, en una Carta Setmanal, dèiem: “Quin serà el resultat pràctic d’aquesta investigació? Tots els analistes coincideixen: cap. La troika seguirà endavant arruïnant Grècia, Portugal, Irlanda, Xipre i Espanya, digui el que digui l’Europarlament. Però l’objectiu no és parar a la troika: és que un mes abans de les eleccions europees hi hagi titulars de premsa: ‘el Parlament Europeu censura la Troika'”. El desembre d’aquell any, una nota de premsa del mateix parlament donava compte així d’aquesta “investigació”: “El PE reconeix el paper de la Troika per superar la crisi, però alerta del cost social de les seves mesures”. Després del que es feia una crítica moderada de les conseqüències socials de les actuacions de la troika, però s’afegia: “L’Eurocambra ha lamentat, també, que les institucions europees s’hagin convertit en el xiulet expiatori dels efectes adversos de les reformes en lloc dels ministres de finances de cada país, que són els qui n’han d’assumir la responsabilitat política”. Dues institucions de la UE, la màxima autoritat política, la Comissió Europea, i la màxima autoritat econòmica, el Banc Central Europeu, juntament amb l’FMI, imposen als països unes duríssimes mesures, i el Parlament lamenta que els ciutadans culpin d’aquestes mesures les institucions europees! Això il·lustra el paper d’aquest “parlament”: cobrir, sota la seva aparença d’institució electa, les fel·lacions de les institucions amb veritable poder dins de la UE.

Avui el PE és la cambra de registre de la política de guerra de l’imperialisme. La Unió Europea i totes les seves institucions segueixen a peus el que dicta l’OTAN o sigui l’administració americana. I volguessin fer d’aquesta campanya electoral una mena d’aprovació implícita d’aquesta política.

Ni plataforma per avançar en drets

En les campanyes electorals, molts criden els ciutadans a votar per “canviar la UE”, “perquè serveixi per defensar els drets”. Vana il·lusió. Vegem un cas concret: l’11 de desembre de 2013, el Ple d’aquest “parlament” rebutjava una proposta de la parlamentària socialista portuguesa Edite Estrela, que pretenia que es reformés el dret a l’avortament a tot Europa. Contra aquest text es va imposar una resolució que diu: “El PE observa que la formulació i aplicació de polítiques en matèria de salut sexual i reproductiva i drets afins, així com en matèria d’educació sexual a les escoles, és competència dels Estats membres”. La mateixa Unió Europea que imposa el tancament de les drassanes o la lliure deslocalització d’indústries en nom del principi fonamental de la UE, la “lliure competència no falsejada” i de la “preeminència del dret comunitari”, deixa clar que no està entre les seves funcions defensar els drets de les dones. Defensar un grapat d’especuladors, sí, defensar la meitat de la població d’Europa, no. Aquesta és la naturalesa de la Unió Europea, i això no és reformable: cal acabar amb ella.

En última instància, hi ha una raó de fons per la qual el PE no és, ni pot ser, un veritable parlament. No hi ha un Estat europeu. No hi ha una burgesia nacional europea. Hi ha múltiples burgesies que competeixen entre elles per tenir el seu espai en el mercat mundial, totes elles subordinades a l’imperialisme USA, fins i tot acceptant les normes i situacions que porten a la desindustrialització, la destrucció de l’agricultura, dels serveis públics.

La burgesia no pot unificar Europa. Aquesta és una tasca de la revolució proletària.

A partir de tot l’exposat, salta a la vista que cap il·lusió pot dipositar-se en què les eleccions del pròxim 9 de juny siguin el mitjà per resoldre els greus problemes que enfronta la classe treballadora als països membres de la UE, o tan sols per avançar cap a això.