Archivo de la categoría: Cartas-catalán

El consens monàrquic i la commemoració de l’aniversari del 23F

Carta Setmanal 824 per descarregar en PDF

Dos fets importants han coincidit la setmana passada: les mobilitzacions de milers de joves i la commemoració del 40 aniversari del cop d’Estat del 23 de Febrer del 1981.

Les mobilitzacions dels joves tenen més importància del que sembla. Pot ser, fins i tot, una espurna de la qual pot sorgir una flama. Ja Trotski, en circumstàncies diferents, ho havia assenyalat al maig del 30, en les raneres de la dictadura de Primo de Rivera, al caracteritzar la mobilització dels estudiants … «és el signe de que la societat burgesa travessa una crisi profunda». Sigue leyendo

Els 140.000 milions dels fons europeus, condicionats a les exigències de la UE

Carta Setmanal 823 per descarregar en PDF

Govern central i autonòmics, dirigents, patronals i sindicats, comentaristes econòmics …, tots coincideixen a dir que la salvació de la greu crisi econòmica desencadenada per la pandèmia depèn dels fons europeus, de 140.000 milions d’euros: 72.000 en transferències directes -a finançar amb deute europea que pagaran entre tots els Estats- i 68.000 en préstecs.

Per rebre aquestes ajudes, el govern ha elaborat un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, amb 30 apartats que inclouen 170 reformes. D’aquests 30 apartats, el govern ha concretat ja 28, que ha remès ja a la Comissió Europea per a la seva anàlisi i ratificació. Però li falten dos apartats: la reforma laboral i la de les pensions.

I tot i que tant el govern com altres fonts -entre elles, els dirigents d’UGT i CCOO- neguen reiteradament que hi hagi condicions polítiques i econòmiques per a aquestes ajudes, és un secret a veus que això no és cert. Sense anar més lluny, el passat 13 de febrer, Andrés Gil, corresponsal a Brussel·les de Eldiario.es, escrivia el següent: «Reforma laboral i pensions. Pensions i reforma laboral. És on es centren les negociacions entre el Govern i la Comissió Europea per desfer un nus de 140.000 milions d’euros, els dels fons de recuperació «. Sigue leyendo

La Monarquia no és una democracia

Carta Setmanal 822 per descarregar en PDF

El vicepresident segon de Govern, Pablo Iglesias, declarava el passat dia 8 a la revista Ara que «no hi ha una situació de plena normalitat política i democràtica a Espanya quan els líders dels dos partits que governen Catalunya, l’un és a la presó i l’altre a Brussel·les (…). Però el mateix li dic de l’entrada a la presó de Pablo Hasél «.

Les reaccions dels mitjans de comunicació i dels tres partits franquistes que s’asseuen a les Corts no s’han fet esperar. Tots ells demanen iradament la dimissió de Pablo Iglesias.

També han reaccionat els seus socis al govern. En la presa de possessió de la nova Cap de l’Estat Major de l’Armada, la ministra de Defensa, Margarita Robles, declarava que «hem de sentir-nos molt orgullosos d’Espanya» perquè és un país «amb una democràcia plena» i «de les més avançades del món, amb institucions sòlides, amb drets i llibertats consolidades «.

En resum, molts dels defensors del règim han sortit en tromba. No admeten que es pot qüestionar el «caràcter democràtic» de la mateixa, en particular, en la situació de crisi que viu la pròpia institució de la Monarquia. I, per tant, exigeixen a Pablo Iglesias que practiqui la «lleialtat al ‘Rei» amb què va jurar el seu càrrec. Sigue leyendo

Eleccions catalanes: poden resoldre alguna cosa?

Carta Setmanal 821 per descarregar en PDF

Sense pena ni glòria. Així està transcorrent la campanya electoral a Catalunya, i no precisament per la pandèmia, o no només per això. I no obstant això, tothom coincideix que hi ha molt en joc. Al menys així ho manifesten algunes de les candidatures en els lemes de campanya. El PSC afirmant que «cal passar pàgina d’una dècada perduda», ERC plantejant «o el 155 o nosaltres», i JxCAT que es proclama única hereva del «mandat de l’1-O.» Què passa, doncs, perquè aquestes eleccions hagin despertat tan poc entusiasme i hagi crescut la sensació entre amplis sectors de treballadors que independentment del resultat electoral, res o poc canviarà?

El proper 14 de febrer se celebraran finalment eleccions a Parlament català. Es realitzaran, precís és assenyalar-ho, després de la suspensió per part de l’TSJC de el decret de el govern de la Generalitat que les ajornava fins al 30 de maig, i més d’un any després que Quim Torra donés per esgotada la legislatura, com a conseqüència de les greus desavinences entre els socis de govern. Un any de «interinitat» acte-atorgada que ha servit per posar encara més en evidència la incapacitat i les limitacions de govern ERC-JxCAT -com la d’altres governs- per fer front a la crisi política, econòmica ia l’emergència sanitària, que no es pot justificar només per la «repressió de l’Estat» i la ingerència constant de la justícia franquista.

Alternatives sense sortida

La situació de pandèmia ha servit certament per camuflar que l’interès i el seguiment de la campanya electoral per part de la ciutadania és ínfim. I que més enllà de les expectatives electorals d’uns i altres, i dels resultats que finalment es produeixin, molt pocs confien que vagin a canviar alguna cosa. La raó d’això és directament política i té a veure amb la impossibilitat de solucionar problemes i reivindicacions en el marc del règim monàrquic, i amb el fet que les alternatives existents, tot i que des de diversos angles, es moguin en un terreny que porta a mantenir el carreró sense sortida. Les que provenen dels partits constitucionalistes -i per tant monárquics¬- que es reclamen d’esquerres, PSC, Comuns … que aposten per mantenir el règim, encara que es proposin reformes més o menys «audaces», o de recorregut més que improbable, que a més s’enfronten a les aspiracions d’una part important de la població catalana que ha manifestat en repetides ocasions que no vol rei. I les que provenen de l’independentisme governamental -ERC, JxCAT- que planteja comptat i debatut i com a condició per lluitar contra el règim monàrquic, que cal estar per la independència de Catalunya. Una qüestió que, de sobres és conegut, divideix com a mínim a la meitat de la població i que en tot cas no tindria cap contingut progressiu per si mateix.

Encara que no resulta estrany, no deixa de ser significatiu que tres de les candidatures amb més possibilitats de guanyar les eleccions -ERC, PSC, JxCAT- no esmentin en els seus respectius programes electorals ni una sola vegada la necessitat de derogar les reformes laborals i de pensions . I això que la candidata Laura Borràs es proclama «més d’esquerres que el PSC». Naturalment no es tracta d’un oblit, sinó de l’acceptació d’un marc -per més que en alguns casos s’intenti dissimular amb declaracions més o menys altisonantes- i de les bases econòmiques i socials de la mateixa, que no es volen canviar, i en les que només cal la baralla autonòmica pel repartiment dels 140.000 milions del fons europeu, sobre el qual a més, hi ha més que dubtes sobre el seu finançament, destinació, i sobretot, condicions per a la seva eventual recepció. Aquesta és la realitat encara que la gesticulació contra les empreses de l’IBEX-35 intenti amagar la realitat del que es fa: el govern de la Generalitat ha presentat 27 projectes per optar a aquests fons en els quals s’inclouen empreses de l’IBEX-35.

Les reivindicacions xoquen amb l’existència d’aquest règim

Fins al 2017, la negativa dels diferents governs del PP a atendre una reivindicació democràtica àmpliament assumida -la celebració d’un referèndum- es repetia una i altra vegada, amb l’argument -d’altra banda cert- que la legalitat constitucional monàrquica ho impedia. El discurs del Rei del 3 d’octubre de 2017 va acabar per certificar davant els ulls de les masses que la seva tasca no és la d’un àrbitre, i que lluny de ser simbòlica, és la peça clau de l’entramat polític-econòmic i institucional heretat del franquisme. I no hi ha més que seguir l’actuació del poder judicial en relació amb la qüestió catalana, torpedinant per exemple qualsevol intent de govern, per tímid que fos, de solucionar el problema dels presos, destituint a diputats al Congrés i, fins i tot, a l’ president de la Generalitat. Com s’ha demostrat en infinitat d’ocasions, sota el règim monàrquic la suposada separació de poders i la independència del poder judicial i d’altres poders de l’Estat, és una enganyifa. No és altra cosa que un subterfugi que permet actuar contra la democràcia i les aspiracions dels pobles.

És evident que la solució als problemes que pateixen els treballadors i el poble català és inseparable de la lluita dels treballadors i el conjunt dels pobles de l’Estat sotmesos al mateix règim monàrquic opressor, defensor dels interessos del capital financer.

Per això, i perquè les llibertats no són divisibles, que és de l’interès dels treballadors de tot l’Estat, que el dret d’autodeterminació s’apliqui i, d’altra banda que els presos polítics siguin alliberats immediatament, anul·lant-se la pantomima de judicis.

Ajudar a teixir l’Aliança dels treballadors i dels pobles és l’únic mitjà per fer retrocedir al règim i als quals se sotmeten a ell. En aquesta contradicció en què es troba el govern, incapaç de fer front al règim i al capital, i és la de totes les organitzacions que reclamant-se dels drets dels pobles no avancen en aquest sentit. És la contradicció dels que des de Catalunya abanderen l’enfrontament amb l’Estat no per acabar amb el mateix, sinó en última instància per negociar la separació amb la (suposada) ajuda de la comunitat internacional, mantenint la submissió de la política econòmica a les exigències del capital financer, a través de la UE i l’FMI, recolzats per l’OTAN. El que té la seva traducció en l’acció política quan es reivindica el mandat de l’1 d’octubre -que no és assumit per bona part de la població¬- i no obstant això s’oblida o ni tan sols es reclama de les mobilitzacions realitzades la segona quinzena d’octubre de 2019, quan amb la joventut al capdavant, milers i milers van sortir al carrer, independentistes o no, contra les sentències.

Per la República dels pobles, per la Unió de Repúbliques

El proper 14F hi haurà treballadors que vagin a votar i altres que no ho facin. El rebuig al règim, la indignació per la situació dels presos, així com l’opinió contrària que provoca tant la desastrosa gestió de govern de la Generalitat davant la pandèmia, com el rebuig al discurs que dóna l’esquena a la resta de treballadors i pobles de Espanya, tindrà segurament la seva traducció electoral. Com també ho tindrà la indignació general contra tots els governs que es mostren incapaços de garantir el treball, la protecció social i la salut, i donen l’esquena a una solució democràtica a la qüestió catalana. Però independentment del vot que s’expressi i més enllà de les conteses electorals, no hi ha tasca més urgent que la defensa de les reivindicacions. L’exigència de derogació de les reformes laborals i de pensions, la reversió de les retallades efectuades en la sanitat i en l’ensenyament, així com en el conjunt de serveis públics; la lluita contra la pandèmia, que passa per garantir una vacunació massiva i immediata i no la vergonyosa situació imposada a la ciutadania per les multinacionals farmacèutiques i la submissió dels governs a les mateixes. No hi ha tasca més urgent que unir forces per avançar en el camí de la República, del Poble i per als Pobles, basada en el dret a l’autodeterminació, única sortida que pot garantir un futur d’esperança i una sortida democràtica a les aspiracions del Poble català.

La Verdad 107: «Crisi mundial del sistema capitalista – Els Estats Units i el món (Europa, Amèrica Llatina, Xina, Àfrica, Orient Mitjà)»

Carta Setmanal 820 per descarregar en PDF

Publiquem en aquesta carta setmanal una presentació dels articles de la Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, nombre 107, traduïda de La Lettre de la Vérité n ° 1013

El darrer número de la revista trimestral de la IV Internacional estarà aviat disponible per a la seva ditribució.

Per preparar la seva discussió i organitzar la seva difusió, dediquem aquestes línies a presentar el seu sumari. Hem considerat útil resumir en unes línies el contingut dels articles que componen aquest número.

Aquest número és particular. El títol que figura a la portada resumeix bé el seu objecte:

 «Crisi mundial del sistema capitalista – Els Estats Units i el món (Europa, Amèrica Llatina, Xina, Àfrica, Orient Mitjà)».

Està íntegrament dedicat a la següent qüestió: Els Estats Units i el món. Pretén donar llum sobre la situació política mundial a través dels diferents articles. Respon així a la necessitat d’armar els militants de la IV Internacional a aquesta situació mundial tempestuosa, però és també un instrument de formació i de reclutament.

A manera de presentació d’aquest número es publiquen dos documents, que permeten apreciar la situació oberta als Estats Units i al món després de la invasió del Capitoli del passat 6 de gener: una declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional i unes notes econòmiques sobre la situació mundial redactades pel nostre camarada Xabier Arrizabalo Montoro. Sigue leyendo

Les exigències de Brussel·les i el diàleg social

Carta Setmanal 818 per descarregar en PDF

El que han intentat amagar, a aquestes alçades, queda prou clar: els 140.000 d'»ajuts» del Fons de Recuperació de la Unió Europea (en realitat, 77.324.000 d’euros seran ajudes directes, mentre que 63.122.000 seran préstecs) estan condicionats a tot un seguit de «reformes» i part dels fons seran lliurats només quan aquestes reformes siguin efectives. Fins i tot els diners que s’hagi avançat caldria tornar-lo si a les institucions de Brussel·les no els convencen les reformes aplicades pel govern.

Per això, els governs han de presentar uns «Plans de Recuperació» de manera oficial abans de finals de març i només després -potser al juny o juliol-Espanya podria rebre la primera bestreta, el 13% dels seus fons (uns 9.000 milions).

Entre les exigències de les institucions europees n’hi ha dues que ocupen un lloc destacat: les reformes laborals i les pensions. Sigue leyendo

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional – Davant la crisi als Estats Units…

Carta Setmanal 818 per descarregar en PDF

Al Capitoli, conegut com «temple de la democràcia nord-americana», a la capital federal dels Estats Units, Washington, el 6 de gener de 2021 un assalt colpista va deixar cinc morts, entre ells un policia.

Es van reunir desenes de milers de manifestants, convocats per Trump, procedents de tot el país, per oposar-se al fet que el Congrés certifiqués l’elecció de Biden. Aquests electors de Trump són en molts casos aturats, obrers desclassats i membres de la petita burgesia empobrida, desesperats i indignats contra les «elits» de Washington.

Trump va prendre la paraula, denunciant el resultat de les eleccions, però també als seus amics republicans als quals va acusar de traïció, cridant als manifestants a acudir al Capitoli. Només una part dels manifestants van anar al Capitoli. Diversos centenars d’ells, supremacistes blancs, complotistas de Qanon, milicians d’extrema dreta, desbordant a la policia, i amb algunes complicitats, van entrar per la força dins de l’edifici, irrompent en plena sessió de Congrés i obligant als senadors i diputats a abandonar el Capitoli. El pànic s’ha apoderat de totes les altes instàncies dirigents dels Estats Units. Tots temen que això pugui desembocar en el caos.

Biden va denunciar una «insurrecció», però Pence, el vicepresident de Trump, també va denunciar aquesta acció, com ho van fer molts parlamentaris republicans, entre ells el cap dels senadors o Cruz, cap de la minoria radical republicana.

En un fet històric, l’Associació d’Empresaris, que agrupa les principals empreses nord-americanes, va comminar immediatament «al president i a les autoritats a posar fi a el caos i a facilitar una transició pacífica». La vigília, 10 exresponsables del Pentàgon, republicans i demòcrates, entre ells Dick Cheney, vicepresident de Bush, i Donald Rumsfeld, l’home de la guerra del Golf, cridaven conjuntament a Congrés a certificar la victòria de Biden. 170 dels més grans patrons nord-americans feien el mateix.

Després d’una interrupció de sis hores, el Congrés va certificar amb urgència la victòria de Biden. En la seva declaració, Biden va cridar a la unitat. Va allargar la mà als republicans. El 7 de gener, Trump va haver de denunciar els actes violents, reconeixent la seva derrota, i va assegurar que participaria en la transició pacífica amb la nova administració. Sigue leyendo

A propòsit de les vacunes contra el coronavirus

Carta Setmanal 817 per descarregar en PDF

Aquesta Carta Setmanal no és una publicació de ciència mèdica. Per tant, no ens correspon valorar l’efectivitat o els efectes secundaris de les vacunes, però sí comentarem els aspectes polítics lligats a tot el procés.

El desastre de l’aplicació

La Unió Europea ha comprat vacunes a diferents laboratoris, signant fins a sis acords, en condicions secretes (incloent el preu), amb un cost total de 12.600 milions d’euros entre 2020 i 2021, i un cost afegit possible de 7.020 milions.

Sigue leyendo

En 2021, conquerir les reivindicacions

Carta Setmanal 816 per descarregar en PDF

Per la classe treballadora, 2020 ha estat un any molt difícil. Encara queden centenars de milers de treballadors en ERTO (segons el govern 746.900a 30 de novembre), molts més a l’atur (d’acord a l’última EPA, 3.770.000 en el tercer trimestre d’aquest any) i en gran part sense perspectives de trobar feina. Encara al novembre 661.000 persones, el 79% de l’total, esperen el promès -i repartit amb cicatería- ingrés mínim vital. I ara s’acumulen els ERO, els tancaments d’indústries, els acomiadaments a la banca …

La pandèmia ha mort gairebé 80.000 persones si atenem a l’augment de morts respecte als anys previs, i ha col·locat a la vora del col·lapse a una sanitat ja molt afeblida per les retallades, però serveix també d’excusa per a moltes coses, per aplicar retallades que ja estaven plantejades, com els tancaments de consultes i serveis a la Sanitat, o el tancament d’indústries. I serveix també perquè ens demanin ajornar les reivindicacions pendents des de fa anys, i per ajornar també el compliment de les promeses. O, directament, per actuar en sentit contrari, com en el Pacte de Toledo, les conclusions del qual s’oposen a les reivindicacions. Sigue leyendo

Tancament de files en defensa de la Monarquia

Carta Setmanal 815 per descarregar en PDF

És difícil trobar un país en què el discurs nadalenc del Cap de l’Estat tingui a les principals forces polítiques i socials i als mitjans de comunicació tan en suspens. Semblaria una anomalia si no s’apreciès, exactamente, el paper de la institució monàrquica com a clau de volta de totes les institucions de l’Estat i com a representant de l’aparell d’Estat heretat del franquisme. Com saben, i no hem de deixar de repetir, l’Estat i les seves institucions no són neutrals o no estan al servei del conjunt de la ciutadania. Aquestes institucions són producte de les relacions contradictòries entre les classes socials i representen els interessos d’una minoria -en concret, del gran capital al temps que preserven els privilegis de l’herència franquista. Sigue leyendo