Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Davant l’ofensiva de desindustrialització, organitzar la lluita contra els acomiadaments

Carta Setmanal 811 per descarregar en PDF

A l’abril d’aquest any publicàvem una Carta Setmanal amb el títol “Quan passi això canviaran moltes coses”, en què assenyalàvem com la lògica del capitalisme i les normes de la Unió Europea s’oposaven a les promeses de recuperar la indústria i posar fi a les retallades.

Els fets han confirmat el que dèiem llavors. Estem vivint, aprofitant la pandèmia, una onada de desindustrialització, només comparable a la empresa pel govern de Felipe González per preparar l’entrada a la Unió Europea. González i el seu ministre Solchaga, que declarava que era positiu que Espanya es convertís en un país de “serveis” en nom de l’entrada en el MCE (Mercat Comú europeu avui Unió Europea) el 1986. Aquesta nova desindustrialització afecta tots els sectors. Aquesta onadaavui, es desenvolupa en paral·lel al desmantellament dels serveis públics, les “ajudes” per a la seva privatització, i a un nou pla de destrucció d’ocupació a la banca que suposa la pèrdua d’entre 15.000 i 20.000 llocs de treball. Per exemple la suposada ajuda a la sanitat amb fons europeus, que aconsella el FMI s’intenta orientar a la “col·laboració públic-privada”, o sigui, a la sanitat privada. Sigue leyendo

La crisi (artificial) migratòria

Carta Setmanal 810 per descarregar en PDF

Quan escrivim aquesta carta, ha arribat a haver prop de 2500 immigrants amuntegats, dormint a terra i a l’aire lliure, al moll d’Arguineguín (Gran Canària), on les patrulleres de la Guàrdia Civil condueixen als immigrants que intenten arribar en pasteres a Canàries.

Dilluns passat, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, deia en una entrevista a Antena 3 que “al moll d’Arguineguín [els migrants] no estan mai més de 72 hores perquè passen al règim d’acollida”, una afirmació que s’han afanyat a desmentir l’alcaldessa de Mogán, Analia Bé; el president del Cabildo de Gran Canària, Antonio Morales; el president del Govern de Canàries, Ángel Víctor Torres; la presidenta a Europa de l’organització Human Rights Watch, Judith Sunderland; el Col·legi d’Advocats de Las Palmas i el propi jutge del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), Arcadio Díaz, que explica el cas de set migrants que van estar 24 dies al moll “amb la mateixa roba”. L’alarma s’instal·la a la població, perquè actualment hi ha gairebé la mateixa gent al moll d’Arguineguín que en tot el poble.

Sigue leyendo

El govern vol prorrogar un any el tractat que regula les bases de Rota i Morón

Carta Setmanal 809 per descarregar en PDF

En El País de l’11 de novembre, Miguel González ens explica que, encara que el “conveni de Defensa” amb els EUA venç el pròxim 21 de maig, després de vuit anys de vigència, el Govern espanyol ja ha decidit prorrogar-lo per un any, “per a donar temps al fet que la nova Administració demòcrata, presidida per Joe Biden, es formi i defineixi les seves línies polítiques“. Aquest “conveni de defensa” permet la cessió de les bases militars de Rota (Cadis) i Morón de la Frontera (Sevilla) als EUA, sense cap control per part del govern espanyol sobre l’equipament d’aquestes bases. Ni tan sols es pot saber si alberguen o no armes nuclears. Comenta l’article que “tampoc el Govern tenia una altra alternativa perquè, en cas d’haver arribat al 22 de maig sense un conveni en vigor, s’hauria iniciat el termini d’un any perquè els EUA retirés les seves tropes d’Espanya”. Una situació que, sens dubte, hauria afegit pressió als EUA en la renegociació del conveni, però que el govern ha decidit evitar.

Ningú espera que l’administració Biden vagi a canviar la seva política respecte a les bases militars ni a l’exigència que els “aliats” incrementin la seva despesa militar. De fet, el projecte de PGE inclou un augment del 5% en la despesa militar, com assenyalàvem en la Carta Setmanal de la setmana passada.

La política exterior d’un govern és una bona mostra de la seva política en general; hi ha una relació estreta entre aquest “regal” al “nou “president americà i la tonalitat general dels pressupostos, que no responen als interessos de la majoria(vegeu anterior carta). A nosaltres NO ens guia un altre interès que el de la majoria social, i en cap cas creiem que “com pitjor, millor”. Tot aspecte positiu mereix el suport dels treballadors, per tant el nostre. Però com és possible donar l’esquena al que ha estat tradicionalment una de les millors tradicions dels treballadors i els joves del nostre país, la lluita contra la guerra. Estem convençuts que coincidim en això amb la immensa majoria dels companys del PSOE i de Podemos, amb IU, qüestió que sens dubte els portarà a reflexió. Sigue leyendo

Davant la gravetat de la situació, aquests pressupostos són els que necessita la majoria?

Carta Setmanal 808 per descarregar en PDF

El passat 28 d’octubre el govern va presentar, en el Congrés, la proposta de pressupostos per a l’any 2021. Amb tota pompa els va qualificar d'”històrics” i Sánchez en particular va declarar que “són uns pressupostos progressistes i són els pressupostos que el nostre país necessita”. Es tracta de meres declaracions la credibilitat de les quals és molt feble als ulls dels treballadors, després de les nombroses promeses incomplides, així com la seva falta a la veritat en anuncis com el de març, que havien prohibit els acomiadaments. I el que importa són els fets, de manera que anem a ells.

Cap mesura de política econòmica pot avaluar-se seriosament de forma desconnectada del marc en el qual té lloc. Per això, per a avaluar l’abast i significat d’aquests pressupostos ha de considerar-se, abans de res, el context social actual. Com hem explicat nombroses vegades en les nostres publicacions, la pandèmia, la seva brutal magnitud, no cau del cel, no és un fet extern a la greu crisi capitalista que s’arrossega per molt de temps, per més que romangués més o menys latent en els últims anys. Al contrari, la pandèmia en tota la seva extensió és el resultat d’aquesta crisi i les polítiques que l’acompanyen: privatització i desmantellament dels serveis públics, precarització laboral, recerca no orientada a les necessitats de la majoria sinó a l’interès dels negocis privats, etc. Per això un simple patogen respiratori provoca la barbàrie que patim i que fa aflorar la crisi latent, disparant-la. I ni tan sols davant aquesta situació tan greu el govern central i els autonòmics han revertit les retallades amb un veritable pla de xoc adequadament finançat.

Sigue leyendo

Sobre les eleccions de Bolívia

Publiquem aquest document elaborat pels camarades llatinoamericans en què estableix una anàlisi clara i com s’emmarca la situació de Bolívia en el context continental en vespres de les eleccions en els EEUU


La resistència de les masses al cop torna a portar el MAS al poder

Fa un any, després d’accions violentes de la dreta i motins de policies contra un pretès “frau” en les eleccions que donaven la victòria a Evo Morales per a un quart mandat a Bolívia, l’alt comandament de les FFAA “va suggerir” la renúncia del president i del seu vicepresident, Álvaro Garcia Linera, per a evitar un “bany de sang”.

Val recordar que també la direcció de la COB (Central Obrera Boliviana) va demanar al “company Evo” que renunciés per a evitar la “guerra civil”. L’OEA, una agència de l’imperialisme dels EUA, cridada a supervisar les eleccions per Evo, va tenir un paper decisiu en publicar un relat indicant “irregularitats” en aquestes. Evo Morales i García Linera van renunciar i van sortir de Bolívia rumb a Mèxic, mentre en L’Alt i altres regions del país, les mobilitzacions d’indígenes i treballadors s’enfrontaven amb una brutal repressió amb desenes de morts, corejant “Evo, no estàs sol”.

El govern d’Añez, obertament proimperialista i racista, secundat per les FFAA, els empresaris i sectors de dreta i ultradreta, que són minoritaris socialment i políticament al país, va seguir la repressió i atacs a les masses quan va venir la pandèmia. La gestió de la crisi de la COVID-19 va ser desastrosa i acompanyada per més repressió.

Evo i Linera sempre van orientar el MAS i la seva base popular a “tenir paciència” i esperar noves eleccions, acceptant la prohibició dels colpistes que ells anessin candidats. Canviant inclusivament el primer candidat anunciat pel MES –un jove “cocalero” de Chapare (bastió d’Evo)– per Luis Arce, el seu “moderat” ministre d’Economia, tenint com a vicepresident a David Choquehuanca (excanciller d’Evo, que va ser l’únic president “progressista” que va acudir a la presa de possessió de Bolsonaro al Brasil).

El fet indiscutible és que les masses populars i la classe obrera –malgrat la seva posició inicial, la COB participa en la resistència al cop– van derrotar en les urnes, en primera volta (55% dels vots per a Arce) a Carlos Mesa (29%, centredreta), Luis Fernando Camacho (el “Bolsonaro bolivià”, 14% vots), amb la retirada d’altres dos candidats que van donar suport al cop, Dorian Medina i Tuto Quiroga, contra Evo i el MAS.

La victòria electoral de Luis Arce és deguda no a la “tàctica genial” d’Evo –com diuen els membres del Fòrum de São Paulo, al qual pertany el MAS– ni tampoc a les teories de “capitalisme andí” i “plurinacionalitat” de Linera. Va ser la resistència de les masses populars i treballadores de Bolívia, resistència abandonada pels seus líders principals en el moment del cop, però que es va mantenir, fins i tot durant la pandèmia. Es deu als indígenes, miners, fabrils, mestres que no van acceptar el cop promogut per una oligarquia racista –menys del 20% de la població boliviana és “blanca”, privilegiada amb la propietat de les mines i el agronegoci, secundada pels “milicos” i l’imperialisme dels EUA.

La victòria en la primera volta d’Arce s’explica també per la divisió de les candidatures de dretes –cadascuna representava interessos oligàrquics regionals, només unides en la submissió a l’imperialisme– i per la crisi del sistema i del govern Trump als EUA, accelerada per l’explosió social enmig de la pandèmia (“Black lives matter”) i en vespres de les eleccions del 3 de novembre.

Un detall, que pot tenir conseqüències, si recordem la imminència de secessió que va haver-hi en el primer govern Evo (2006-09): Carlos Mesa va guanyar en dos departaments dels 9 de Bolívia, Tarija i Beni, mentre que Camacho va guanyar en Santa Cruz, important pel agronegoci i històricament separatista (cambas X collas ) respecte de l’altiplà occidental. Santa Cruz té avui un estatut d’autonomia –negociat amb el MAS en l’Assemblea Constituent (2009)– molt ampli.

I ara?

Sigue leyendo

El col·lapse de la Sanitat

(Publicat a la Carta Setmanal 805 – ver en castellano)

.El col·lapse de la Sanitat

Durant anys, molts han dit que teníem “la millor sanitat del món”. Encara que el mateix es deia a França, al Canadà, el Regne Unit … És cert que tenim un sistema sanitari universal i pràcticament gratuït. Però sempre hi ha hagut dades que assenyalaven que aquest sistema sanitari estava al límit.

La situació límit del sistema sanitari es posava en evidència, al menys, per tres qüestions: les llistes d’espera cada vegada majors per a consultes d’especialistes i per a intervencions quirúrgiques, que treien a la llum la manca de personal i de quiròfans als hospitals, la massificació dels centres de salut, que posava de manifest la manca de metges de família, pediatres, infermers i altres professionals, i la saturació de les urgències, que traduïa la falta de mitjans en els centres de salut i la manca de llits hospitalaris . Hi havia coses que funcionaven, més o menys, en situacions “normals”, però la fragilitat de sistema s’evidenciava cada any amb l’epidèmia de grip, que posava al límit les urgències i els centres de salut alhora.

 

Sigue leyendo

Eleccions a Veneçuela sota l’amenaça imperialista

(Publicat a la Carta Setmanal 804 – ver en castellano)

Eleccions a Veneçuela sota l’amenaça imperialista

La decisió de govern de president Nicolas Maduro de convocar eleccions legislatives, o sigui, a l’Assemblea Nacional, va partir per la meitat a la, ja de per si, desprestigiada oposició. En efecte, l’autoanomenat president Juan Guaidó, quina base real es redueix al suport que li donen alguns governs, en particular el de Donald Trump, es va trovar, de sobte, aïllat quan Héctor Capriles, que havia disputat la presidència a Maduro a l’abril 2013, va decidir cridar a la participació.

És en aquesta situació que es publica un informe, datat del 16 de setembre d’una “Missió internacional independent” depenent del Consell de drets humans de l’ONU en el qual es qualifica a Nicolás Maduro com “genocida”. L’Informe va ser profusament difós per la premsa internacional, particularment del nostre país en que la dreta franquista està fins i tot emparentada amb “l’oposició” veneçolana (a la qual hem d’afegir a l’inefable expresident Felipe Gonzalez conegut pel seu suport al president Carlos Andrés Pérez quan va ordenar la massacre del Caracazo al gener del 89). L’objectiu polític d’aquest “informe” no era més que obligar TOTA l’oposició a boicotejar les eleccions i així forçar i acréixer l’aïllament de país i del seu govern.

Sigue leyendo

La crisi pandèmica posa al descobert la fallida social, econòmica i política

Publicat a carta setmanal 803  –  Leer en castellano

Les xifres de la pandèmia de COVID-19 són cada vegada més alarmants. I no només a Madrid, sinó a totes les autonomies. Madrid va un pas per davant, però de les 10 regions europees amb major índex de contagis, 9 són espanyoles, i l’única no espanyola és el departament francès d’ultramar de Guadalupe, un enclavament colonial al Carib.

La malaltia s’acarnissa amb la classe treballadora, que difícilment pot evitar els “contactes estrets” quan una família sencera viu en un pis de 40 o 60 metres quadrats, quan han d’anar a treballar amuntegats en el transport públic i quan tenen els parcs tancats .

A tot arreu, la població treballadora veu com els seus serveis públics estan col·lapsats. Dins de les retallades sanitàries a tots els nivells, l’Atenció Primària ha estat portada del desastre. Aconseguir una cita telefònica en un Centre de Salut és moltes vegades una proesa, i aconseguir una cita presencial un veritable miracle. En l’educació, aules massificades, recurs generalitzat a  “l’ensenyament telemàtic”, que destrueix la qualitat de l’ensenyament, biblioteques tancades i, malgrat aquesta mesura, cada vegada hi ha més aules tancades. L’epidèmia torna a entrar a les Residències de gent gran, amenaçant amb una altra onada de defuncions massives. Pel que fa a les altres administracions, el servei públic es veu greument deteriorat pel recurs generalitzat al teletreball i la població no pot accedir a les oficines pel rigid sistema de cites (fins i tot per fer una paper al registre s’està exigint cita en molts llocs).

Sigue leyendo

Sobre la “negociació” dels pressupostos

(Publicat a carta setmanal 802Ver en castellano)

Com sempre el que més determina la veritable orientació de la política d’un govern són els pressupostos. Referent a això, hem de recordar que l’actual govern “viu” amb els pressupostos de Montoro, aprovats per l’anterior govern de PP. Que són uns pressupostos d’austeritat i retallades.

El pacte de govern entre el PSOE i Unides Podem prometia uns pressupostos “socials”. Encara que aquests pressupostos s’elaborarien acceptant, de fet, els límits del sostre de despesa imposat pel capital financer i les seves institucions: Unió Europea, Banc Central Europeu, FMI, i el pagament del deute i els seus interessos, consagrat en l’article 135.3 de la Constitució, que el programa de govern “progressista” no tenia previst modificar.

Sigue leyendo

El bloqueig de la “renovació dels òrgans judicials” expressa el caràcter fraudulent del règim

(Publicat a la Carta Setmanal 800 – veure en castellano)

Per què Casado bloqueja la renovació dels òrgans judicials?

El president de PP, Pablo Casado, ha anunciat a Pedro Sánchez que el seu partit no donarà suport a la renovació de diversos “òrgans constitucionals”, entre els quals destaca el Consell General de Poder Judicial (CGPJ) i el Tribunal Constitucional (TC). Amb aquesta decisió, Casado bloqueja la renovació d’aquests òrgans i s’assegura la majoria “conservadora” de tots dos, ja que van ser elegits quan el PP tenia majoria en Corts, i la del Tribunal Suprem, ja que el CGPJ nomena, al seu torn, a el president i als magistrats del Tribunal Suprem i presidents de tribunals i Sales. I també a nombrosos òrgans de control dels jutges.

Preservar una majoria absolutament franquista al Suprem i el TC és fonamental per a la preservació del règim de la Monarquia i per impedir tota deriva “esquerrana” o simplement democràtica i per mantenir un forrellat essencial (encara que no és l’únic) que impedeix la llibertat dels pobles de l’Estat. Només s’ha de veure el destacat paper del Suprem i el Constitucional en la persecució als republicans catalans, en l’anul·lació de les decisions del Parlament de Catalunya i a la defensa dels interessos de la banca en la seva sentència sobre les hipoteques. Tots dos òrgans han estat el forrellat que ha assegurat la legalitat de les sentències dels tribunals franquistes i la impunitat dels repressors de la dictadura.

Certament, no són l’únic poder de l’aparell d’Estat franquista. Estan també l’exèrcit i els cossos repressius heretats de franquisme sense depuració alguna (però que el franquisme va depurar salvatgement en 1936-39), juntament amb el lloc privilegiat que s’assigna i finança a l’Església catòlica. I, per sobre de tots, la Monarquia com a representant de l’aparell d’Estat heretat del franquisme i com a “àrbitre” de la bastida constitucional.

Separació de poders?

Evidentment, nosaltres no compartim la pretesa separació de tres poders (executiu, legislatiu i judicial) proposada per Montesquieu i en la qual, suposadament, es basa la democràcia burgesa. Una classificació que omet poders tan poderosos com el del capital financer, a qui serveixen aquests tres poders sota la democràcia burgesa, que no en va denunciar Marx i Lenin com “dictadura de la burgesia”, tot i sota la forma de la república més democràtica. Més encara sota la Monarquia hereva del despotisme borbònic i la dictadura franquista. El despotisme borbònic significa el despotisme dels latifundistes, dels banquers i dels imperialismes estrangers.

Pel que fa a l’aparell judicial, com revolucionaris estem per una Justícia que dicti sentències no en nom de Rei sino en nom del Poble, que depengui del Poble, és a dir, de jutges escollits i revocables pel poble, en les millors tradicions revolucionàries .

A més, en el cas de l’Estat Espanyol, els que defensen la “independència” de la Justícia sota el règim de la Monarquia, el que estan defensant és la independència de l’aparell judicial heretat del franquisme, sense depuració alguna, enfront de la societat, i per sobre d’ella. Per a millor defensa dels privilegis d’aquest aparell d’Estat, de la Monarquia i dels interessos del poder econòmic.

Però és que aquí ens trobem que aquest Estat burgès, en la seva forma més degenerada de règim monàrquic en descomposició, que ha mantingut la continuïtat de la justícia franquista, no respecta ni tan sols la seva pretesa independència.

Els que invoquen, sota la monarquia, la independència de la Justícia es posen en ridícul. Als ulls de milions, la justícia del nostre país és bona per a perseguir sindicalistes, rapers i polítics catalans, a Andrés Bódalo, Alfon o els joves d’Alsasua, per protegir els negocis d’un rei corrupte, però absolutament incapaç de defensar les dones violades o maltractades, incapaç també de defensar els que pateixen abusos laborals, però ràpid per tancar els ulls davant els abusos del mateix PP que segueix robant sense parar. Una Justícia que obeeix a la banca, al capital financer, i al Rei, que li va encarregar, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, després del referèndum català, que ho deixés tot “lligat i ben lligat” en relació a la ” qüestió catalana “. És una justícia totalment independent, però del poble, de la sobirania popular. En democràcia, tots els poders de l’Estat haurien de dependre de la sobirania popular. Però Monarquia és, és clar, el contrari de democràcia. I de drets dels treballadors i els pobles.

La submissió de Pedro Sánchez

Impotent davant la maniobra de Casado, que li garanteix mantenir els “seus” al front dels principals òrgans judicials, Pedro Sánchez no ha volgut fer res més que acusar Casado de “no respectar la Constitució”. Casat ni s’ha immutat, i la declarat cínicament que no renovarà aquests òrgans “mentre Podem estigui en el govern” (o sigui, que els renovarà si es trenca la majoria de govern, el que abocaria a eleccions, i si les guanya el PP, perquè segueixin el seus).

No és la primera vegada. El 2006, el PP es va negar a renovar els òrgans ‘constitucionals’ fins que ell va tenir majoria al Congrés i així els va omplir amb jutges molt reaccionaris, que al Tribunal Constitucional van dictar la sentència anul·lant gran part de l’Estatut català aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts i pel poble de Catalunya. El PSOE no va boicotejar al seu torn, va acceptar la imposició antidemocràtica del PP. En tots aquests anys ni Zapatero ni Sánchez han intentat canviar la llei per evitar un nou boicot del PP.

Ara, un cop més es demostra la impotència del “govern progressista”, els ministres van jurar, sense excepció, “lleialtat” al Rei i a la Constitució, al prendre possessió dels seus càrrecs (aquest cop sense la fórmula al que alguns van recórrer al jurar com diputats o diputades) .

Per què no trenca tota col·laboració amb el PP? Per què no crida a que li donin suport als treballadors i els pobles?

No ho fa perquè, en nom de sostenir el règim i aplicar el pla de destrucció del capital per als propers anys, el PSOE accepta que aquí manen el Rei i el PP, voti el que voti el poble.

Cal escombrar tot aquest entramat, incompatible amb la democràcia

La necessitat d’acabar amb la Monarquia i les seves institucions no és una qüestió ideològica, sinó que cada dia es presenta més com una qüestió pràctica. Aquestes institucions de la Monarquia es mostren davant de tots com una garantia contra la satisfacció de les reivindicacions, i, per això, no poden seguir ni un minut més. Cal acabar amb tota aquesta escombraries, la majoria ha d’imposar la República.

Establir el nexe entre la lluita per les reivindicacions, que es defensen “governi qui governi” i la lluita per la República és l’objectiu de la Conferència Estatal que organitza per al 7 de novembre el Comitè per l’Aliança dels Treballadors i dels Pobles ( CATP). En la preparació treballem els militants de la IV Internacional, juntament amb companys i companyes de diferents orientacions polítiques, que compartim aquest objectiu irrenunciable.