Archivo de la categoría: Cartas-catalán

El “desordre” mundial i la resistència dels treballadors i els pobles

Deja un comentario

Carta Setmanal 963 per descarregar en PDF

El president dels EUA, Joe Biden, s’ha afariat a viatjar a Israel per manifestar expressament el seu suport a les accions de guerra de l’Estat sionista contra Gaza (i, alhora, també contra els palestins dels territoris ocupats i contra el sud del Líban), mentre una onada de represàlies s’abat sobre els treballadors àrabs d’Israel,  acusats massivament de “donar suport al terrorisme de Hamas”. Per camuflar el seu suport els crims de guerra de l’exèrcit d’Israel, Biden ha fet aprovar al govern hebreu un suposat permís perquè arribi ajuda humanitària des d’Egipte a Gaza. El fet és que Israel ha accedit a permetre el pas de 20 camions al dia!, per a més de dos milions de palestins de Gaza. 

Mentrestant, la premsa parla obertament de les discrepàncies dins de la UE sobre com actuar davant la “crisi de Gaza”. Tots estan d’acord a donar suport a Israel, però, com assenyala un mitjà digital, els líders europeus han donat “una important estirada d’orelles  a Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea”, que s’ha negat reiteradament a incloure en les seves declaracions la col·lisió que, en les seves accions de guerra, Israel ho ha de fer “respectant el dret internacional”.

“Poden els EUA afrontar dues guerres alhora?”

Un periodista va preguntar a Biden abans del seu actual viatge a la Palestina ocupada “Poden els Estats Units afrontar dues guerres (Ucraïna i Israel) alhora?”. Al que el president dels EUA va respondre: “Som el país més potent, no només del món sinó de la història… Tenim la capacitat de fer-ho, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”.

No obstant això, Zelenski, malgrat la recent entrega de míssils més potents, ja ha expressat el seu temor que els successos de Gaza i el suport de l’EUA a Israel puguin minvar el suport a Ucraïna.

Quan fa uns dies la Cambra de representants dels USA va suspendre temporalment l’ajuda militar a Ucraïna, Josep Borrell, el Comissari d’Exteriors de la Unió Europea, va haver de reconèixer un fet: “La Unió Europea no pot substituir els Estats Units” i, en efecte, no els pot substituir ni econòmicament, ni militarment ni a cap nivell i evidentment tampoc la Xina (que lluita per mantenir la seva quota al mercat mundial), ni l’oligarquia de Moscou que veu amenaçat el seu lloc en l’exportació de matèries primeres.

La potència nord-americana (després de l’enfonsament de l’URSS) s’ha trobat sola per preservar l’ordre mundial. Però, per poderosa que sigui la seva maquinària militar, no ha pogut ni pot evitar la crisi permanent del sistema capitalista, la reducció del mercat mundial, l’amenaça permanent de dislocació d’aquest, o de bancarrota del sistema financer. I les experiències de l’Iraq i l’Afganistan demostren, també, que el seu aparell militar no és omnipotent.

Guerra i explosions de masses

La crisi del sistema capitalista, l’estretor del mercat mundial i la conseqüent exacerbació de la competència pel control dels mercats, porten a una aguda guerra comercial. I la guerra militar (com va dir Von Clausewitz, “la continuació de la política per altres mitjans”) és la seva conseqüència. El recurs a la guerra és inevitable, l’exigència a tots els governs d’emprendre una marxa brutal a l’armament, l’economia de guerra és una necessitat. I per això el mateix Biden ha de córrer com a apagafocs per impedir un descontrol més gran de la situació, com passa ara amb el seu viatge a Israel alineant-se amb els crims i les mentides més brutals dels seus aliats, en aquest cas l’odiat govern de Netanyahu. Busca alguna concessió -com la pantomima d’ajuda humanitària- per impedir una explosió generalitzada a tota la regió perquè, com veiem aquests dies, les masses són al carrer a Europa i Amèrica i a tots els continents, i no només contra la massacre que provoca l’exèrcit sionista sinó també -sobretot als països musulmans- contra la cobdícia o traïció dels règims àrabs.

En les mobilitzacions contra la massacre de Gaza hem pogut veure, al nostre país, una presència important de joves d’origen àrab, fills d’immigrants, organitzats o no. Un sector abandonat per totes les organitzacions oficials (com ho estan, de fet, el milió de treballadors immigrants d’origen marroquí que viuen en aquest país)

Treballem per una sortida política

Ningú pot predir fins on aniran els esdeveniments actuals, però estem en una fase nova de la crisi de dominació imperialista, crisi en la qual no només està qüestionat el control de l’imperialisme USA, sinó també tots els governs que s’alineen, per acció o omissió, darrere d’ell.

Per a la Quarta Internacional i les seves seccions, és un deure enllestir i participar en les mobilitzacions contra la massacre de Gaza, però la nostra actuació no pot limitar-se a agitar una verborrea “radical”. Ens inserim en els moviments de resistència lluitant per mostrar una sortida política.

Entre 1930 i 1945, la Quarta Internacional va lluitar contra el tancament de les fronteres d’Europa i Nord-amèrica a l’emigració de jueus europeus, perseguits per la barbàrie nazi. Des de 1947 i bé abans el nostre corrent va lluitar contra la “partició” de Palestina, veritable depuració ètnica a favor de la invasió sionista. Ja abans de la decisió de l’ONU, sota la dominació britànica, la nostra línia ha estat clara i la reiterem fa 30 anys en el moment dels Acords d’Oslo, en què l’Autoritat Palestina va abandonar la Carta de l’OLP del 64 -que exigia un Sol Estat democràtic- i va acceptar una nova partició.

La nostra defensa d’un sol Estat democràtic amb cabuda per a totes les ètnies i religions va ser criticada, tant el 1948 com el 1993, com a “utòpica”: però els fets han demostrat que les solucions basades en la partició de Palestina no només porten violència i destrucció, sinó que, simplement, són inaplicables i només serveixen com a excusa per a noves accions de neteja ètnica. La lluita per un sol Estat, avui, és l’única sortida a la barbàrie actual. I, tanmateix, la majoria de les forces polítiques que diuen defensar els palestins segueixen aferrats a la fórmula dels dos estats, fruit de la col·laboració entre Stalin i Truman (recordem que, el novembre de 1947, va ser el representant de l’URSS a l’ONU, Gromiko, qui la va presentar amb l’acord de Truman i els britànics,  i que Stalin, a través de Txecoslovàquia, va ser el principal subministrador d’armes a Israel en la guerra de 1948 que va provocar la Nakba).

Reprenem en aquest sentit la crida de la Campanya per un Sol Estat, qüestió que permet delimitar i agrupar al voltant d’una línia d’independència. És un tema de debat del Congrés Mundial de la IV Internacional, lligat directament a la qüestió de la direcció revolucionària.

Alhora, segueix la guerra d’Ucraïna

Encara que hagi deixat d’ocupar les primeres planes, la guerra d’Ucraïna continua, més mortífera que mai. Zelenski, per por a perdre el suport de l’imperialisme ianqui i de la seva subsidiària, la UE, ha estat entre els primers a defensar l’exèrcit sionista. Donar suport a la invasió, l’ocupació militar i els bombardejos indiscriminats, li deu semblar a aquest titella de l’OTAN, una bona manera de defensar “la sobirania d’Ucraïna”.

Avui a la campanya per Alt la Guerra situem al centre la política del nostre govern, en particular els pressupostos militars. El Centre d’Estudis Delàs acaba de demostrar que aquest govern ha estat el que ha efectuat i efectua més despeses militars, tot i estar en funcions. D’aquí la importància de la proposta dels companys alemanys de manifestació el 25 de novembre a Berlín contra el pressupost de guerra. Qüestió que s’ha de traduir al nostre país, malgrat els terminis de la investidura (vegeu butlletí 15 de la campanya contra la guerra).

Investidura o noves eleccions?

La qüestió encara no està rasa. La qüestió central és que la direcció del PSOE (un dels principals garants de la supervivència del règim monàrquic) exigeix un Pacte d’Estat (nou Pacte de la Moncloa) que inclou fins a reajustar la Constitució. Qüestió difícilment acceptable per l’aparell d’Estat i el seu representant polític: el PP (a Vox fins i tot les enquestes ja el donen per amortitzat).

Aquests dies sembla que estem ja en campanya electoral: matisos en relació amb Israel (les enquestes donen una majoria de la població a favor de la causa de Palestina), promeses d’augment de les pensions segons l’IPC -la manifestació del 28 ja estaria triomfant abans de realitzar-se-, controvèrsia al voltant de l’abast de l’Amnistia-que ja tothom dona com un fet-.

En realitat, vivim un moment propici per a la intensificació de la lluita de classes, per plantejar les reivindicacions, qüestió que xoca amb la decisió de les direccions de les confederacions sindicals de no fer grans mobilitzacions, i esperar que es formi govern, mentre bases àmplies d’aquestes confederacions participen en les mobilitzacions en curs, com l’esmentada de la defensa del sistema públic de pensions i la fita que al respecte ha de suposar el 28-O.

El conjunt de factors que hem esmentat ens fa apreciar que estem en una nova etapa del règim monàrquic. Els comentaristes avisats han indicat que en realitat és la institució monàrquica la que està en qüestió. D’aquí el paper irremeiable de la direcció del PSOE. En la mateixa línia que el PSOE s’alineen igualment les direccions dels partits, “vells” i “nous”, en la seva escala respectiva, l’actuació de la qual s’inscriu en el respecte irrestricte al règim monàrquic

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles, buscar una sortida política implica establir la relació entre les reivindicacions elementals, defensa del salari, les seves pensions, els serveis públics, amb la lluita per les llibertats, contra la jurisdicció repressiva i, en positiu, per l’ amnistia, en relació directa amb la lluita contra la política de guerra. En aquesta situació de crisi profunda de representació política és en el combat per les anteriors qüestions, claus per a la vida de la majoria, que es construiran els instruments polítics que la majoria social necessita.

Acord de govern PSOE-Sumar

Deja un comentario

Carta Setmanal 963 per descarregar en PDF

El passat 23 de juliol, la mobilització d’una part important de l’electorat va barrar el pas a una victòria del bloc dels franquistes (amb les seves versions de dreta i ultradreta), en privar-los de la majoria que esperaven.

Després de la pantomima de l’intent d’investidura de Feijoo –decidida pel Rei- ara tocaria a Pedro Sánchez intentar la formació de govern. Som partidaris de la formació d’un govern que es recolzi en la mobilització popular per donar satisfacció a les reivindicacions de la classe treballadora i dels diferents pobles de l’Estat espanyol.

En el seu camí per aconseguir una majoria que li permeti formar govern, Pedro Sánchez ha arribat a un acord amb Yolanda Díaz. Tot i que aquest acord no és suficient perquè es formi govern, perquè encara no hi ha una majoria suficient i no està garantit que no se’n vagi a una repetició d’eleccions. 

En tot cas, cal assenyalar la intervenció de Pedro Sánchez en el Comitè Federal del PSOE, on per primera vegada parla obertament de l’amnistia, una qüestió que difícilment va ser digerida per l’aparell d’Estat i la seva representació política.

La qüestió que cal plantejar-se és si el contingut d’aquest acord PSOE-Sumar pot donar satisfacció a les principals reivindicacions.

L’ acord inclou nombroses generalitats, i pocs elements concrets. Tal vegada el més important sigui el compromís de reduir gradualment la jornada laboral màxima a 37,5 hores al llarg de la legislatura. Tot i que, com assenyalen diversos analistes, segons el text aquesta reducció s’ha de dur a terme per mitjà del diàleg social, i sembla difícil que pugui comptar amb el suport de la patronal, que ja s’ha pronunciat en contra

La laïcitat no figura en l’ acord

Com assenyala Francisco Delgado, expresident de l’organització Europa Laica, en l’acord “s’abandona tot atiat de poder construir un Estat laic. Fins i tot de donar petits passos a favor de la laïcitat institucional”. I afegeix que “en les 230 mesures i 48 pàgines del document donat a conèixer NO apareix res. Llevat de la paraula “laïcisme” una sola vegada i vergonyosament per ratificar el que ja diu la confessional i privatitzadora LOMLOE, ‘que la nota de religió no comptarà per a l’avaluació final de l’alumnat de religió’. Tema ja establert”.

I tanmateix, la qüestió de la separació de l’Església i l’Estat i de les subvencions a l’Església Catòlica és de rabiosa actualitat, després de publicar-se l’informe del Defensor del Poble que estima que 440.000 nens han patit abusos en organitzacions catòliques. Alhora que l’Església Catòlica rep de l’Estat un finançament anual de prop de 12.000 milions d’euros (250 euros per habitant i any), entre finançament directe i exempcions d’impostos. Gairebé 5.000 van a subvencions a l’escola concertada catòlica, precisament el lloc on es produeixen la major part dels abusos. L’ Església ha d’ indemnitzar, contràriament el que pretén el Defensor del Poble. I a l’escàndol dels abús a menors cal sumar-ne d’altres com la immatriculació (una paraula per dissimular el robatori) d’entre 30.000 i 100.000 immobles (segons diferents fonts).

Les exempcions d’ impostos, l’ obligatorietat que l’ Estat pagui professors de religió que designen els bisbes, la recaptació per a la Conferència Episcopal a través de l’IRPF, tot això sorgeix dels acords signats amb l’ Església, el 3 de gener de 1979, només cinc dies després que la Constitució entrés en vigor. Concordat que l’acord no es proposa tocar.

La guerra i les despeses militars

Pel que fa a la guerra d’Ucraïna, el text de l’acord diu que “defensarem el suport i la solidaritat integral amb Ucraïna en resposta a la injustificada agressió russa i l’enfortiment de la via diplomàtica per aconseguir una pau justa i duradora alineada amb les aspiracions del poble ucraïnès”. És a dir, continuar entregant armes a Ucraïna, cosa que només serveix per prolongar una carnisseria.

En va buscarem una sola línia sobre l’increment dels pressupostos militars, que absorbeix cada vegada més recursos públics necessaris per mantenir l’ensenyament, la sanitat, els serveis públics. Recordem que només aquest estiu, el govern en funcions ha aprovat 12.000 milions de despesa militar.

La inflació que devora els salaris

En va buscarem en l’acord una mesura efectiva de control dels preus dels articles de primera necessitat. L’acord diu que “seguirem adoptant mesures eficaces per combatre l’impacte que la guerra a Ucraïna, l’encariment dels aliments i la pujada dels tipus d’interès tenen sobre la renda disponible de la ciutadania mitjançant ajudes directes focalitzades per a les famílies més vulnerables”. Caldria dir que s’ignora quines són aquestes “mesures eficaces” que ja s’estan adoptant i que segons l’acord han de seguir.

Segons el text “s’establirà un sistema de seguiment, informació i avaluació dels preus dels aliments bàsics que contribueixi a disposar d’una cistella de la compra bàsica a preus assequibles, variada i de qualitat, que permeti l’accés de totes les famílies a béns essencials i, alhora, contribueixi a l’objectiu de contenció de la inflació”. Està bé fer un “seguiment, informació i avaluació dels preus”, però falta la mesura clau: un control dels mateixos, que és possible intervenint sobre les xarxes de distribució especulatives.

Evidentment, no hi ha cap mesura per evitar el monopoli abusiu de les elèctriques i energètiques.

Pensions

Sobre aquesta qüestió, es nota en l’acord la pressió d’un moviment independent de pensionistes, que totes les maniobres no han aconseguit enterrar. De fet, és un aparat que inclou diverses mesures concretes, com la pujada de les pensions segons l’IPC. “Seguirem garantint la sostenibilitat de les pensions i la seva actualització conforme a l’IPC, per assegurar el poder adquisitiu dels pensionistes” (tot i que això exigiria modificar la reforma d’Escrivá, que deixa en mans de l’AIreF la revisió d’aquesta qüestió. I l’AIReF acaba de qüestionar l’informe del ministeri sobre sostenibilitat del sistema. I no figura cap compromís de realitzar l’ auditoria de la caixa de la Seguretat Social, tot i que ho exigeix la llei. 

Les llibertats

La legislatura anterior va acabar sense complir-se un compromís establert en la coalició de govern: la derogació de la infame llei mordassa. El nou acord devalua aquest compromís: “Reformarem, i derogarem, aquells aspectes de la normativa vigent que limita els drets de reunió i llibertat d’expressió (la «llei mordassa» i el Codi Penal)”. Per tant, ja serien només alguns aspectes d’aquesta legislació repressiva. Però, a més, s’afegeix un perill: “Aquesta nova legislació (…) en particular regularà, entre d’altres, el dret de reunió i manifestació, la identificació i registre corporal, la utilització de tècniques preventives i dissuasòries, així com la identificació dels agents.” Però el dret de reunió pacífica en local tancat no està sotmès a autorització ni comunicació prèvies, ni limitat ara per cap llei.

El futur de la indústria

Mentre el país viu una situació d’accelerada desertificació industrial, es troba a faltar en l’acord alguna mesura concreta per fer-hi front. Per contra, tot sembla indicar que s’ha de seguir amb més del mateix: “la política econòmica s’orientarà a garantir la necessària transició ecològica –amb la consegüent reducció d’emissions de CO2 (…) Culminarem el procés de modernització del nostre teixit productiu associat al desplegament dels fons Next Generation”

Política d’ habitatge

L’acord proposa la creació d’un parc d’habitatge públic, que “es constituirà mitjançant mecanismes de compra o lloguer d’habitatges existents, amb habitatges de nova construcció i mobilitzant l’habitatge buit (…) es comptarà també amb l’habitatge que actualment és propietat de la Sareb”. Ara bé, com es pot comptar amb el milió d’habitatges buits? L’acord només diu que “impulsarem un registre d’habitatges buits”.

Quant a la pujada desorbitada de les hipoteques, que arruïna els qui tenen una vigent i dissuadeix els possibles compradors d’habitatges, poc més que mesures sense cap efecte: “adoptarem, fruit del diàleg amb les entitats financeres, millores aplicables als préstecs hipotecaris, dirigides a facilitar l’amortització anticipada dels crèdits, la reestructuració dels préstecs hipotecaris o la sol·licitud de la dació en pagament (…) Farem el mercat hipotecari més competitiu eliminant els obstacles a la portabilitat real d’hipoteques entre entitats, reforçant la supervisió tant financera com de competència i impulsant la transparència”.

La posició de la classe treballadora i els pobles

Cal assenyalar que l’acord és, en alguns aspectes, contradictori amb les propostes o consells del capital financer i de les institucions internacionals com l’OCDE que exigeixen retallades (en particular, en les pensions). Un acord que no respon a la majoria social, que no contenta la patronal… Tot sembla indicar que, si es forma, serà un govern de crisi

Davant el programa expressat en l’acord PSOE-Sumar, (i més encara tenint en compte que l’acció del govern haurà de comptar amb el beneplàcit de dues forces de la dreta econòmica, el PNV i Junts) una conclusió és clara: només l’organització independent i la mobilització dels treballadors i els pobles pot garantir la satisfacció de les principals reivindicacions dels treballadors,  els pensionistes, la joventut, les dones.

Governi qui governi, les reivindicacions i les conquestes es defensen.

ALT A LA DESTRUCCIÓ DE GAZA

Deja un comentario

Carta Setmanal 961 per descarregar en PDF

L’alt comandament de l’Exèrcit sionista ha comminat al milió cent mil habitants del nord de Gaza perquè en 24 hores abandonin les seves cases ja que al parer van a iniciar una ofensiva terrestre després de sis dies d’intensos bombardejos.

Des de fa 8 dies d’intensos bombardejos sobre Gaza ja es compten més morts entre la població civil que durant la guerra del 2014, anunciant el que pretén a nivell massiu l’exèrcit sionista. Els portaveus de l’ONU han declarat que “és impossible que el moviment de persones d’aquesta amplitud es pugui produir sense conseqüències humanes dramàtiques”. Mentrestant, l’Estat d’Israel ha tallat el subministrament d’aigua, electricitat i aliments a la Franja de Gaza, una mesura considerada com un crim de guerra. May Golan, ministra dels Drets de la Dona a Israel, crida l’extermini total dels gazatíes, declarant que “algunes ànimes fràgils estan explicant que la majoria dels residents de Gaza són població civil no implicada, per la qual cosa no els hem de fer mal. Res d’això. Hem de destruir-los fins a la medul.la”. El ministre de Defensa d’Israel, Yoav Gallant, declarava que “Estem lluitant contra animals humans i actuem en conseqüència”. El Coordinador d’Activitats Governamentals als Territoris, Ghasán Alian, declarava que “Els animals humans han de ser tractats com a tals. Israel ha imposat un bloqueig total a Gaza. No hi haurà electricitat ni aigua, només destrucció. Voleu un infern i tindreu un infern”. En aquestes paraules es pot sentir un ressò dels responsables de les SS hitlerianes, quan van decretar el tall d’aigua del gueto de Varsòvia, el 1943, i titllaven els jueus cap al mateix de “subhumans”.

Recordem que Gaza que no té una superfície més gran que tres vegades el terme municipal de Barcelona o menor que el de Madrid, està habitat per 2.100.000 habitants. Tancat per l’exèrcit sionista al nord i al sud pel d’Egipte. Amb la sortida al mar controlada, sense sortida per l’aire (l’aeroport construït amb ajuda de la Unió Europea va ser destruït per bombardejos israelians el 2001), pràcticament sense terra de cultiu, un 80 per cent de la població viu de l’ajuda humanitària, i només uns comptats milers de treballadors podien anar a treballar al territori directament ocupat per Israel.

Mentre això succeeix a Gaza, a Cisjordània –on no es pot invocar un atac de Hamas- la setmana passada 31 palestins han estat morts i més de 60 ferits en atacs dels colons jueus.

L’antic general del Tsahal i antic cap del Consell de Seguretat d’Israel Giora Eiland declarava: “Hem de crear una catàstrofe humanitària sense precedents a Gaza, això permetrà a Gaza trobar-se ja sigui sense Hamas o ja sigui sense humans”.

Una vegada més afirmem: la mort tràgica d’avis, nens i dones i homes israelites no pot justificar la mort, igual de tràgica, d’avis, nens, dones i homes de Gaza. La vida d’un infant israelita val tant com la d’un nen palestí.

Des de fa 75 anys, els palestins pateixen una violència terrible. Va ser el geni científic del segle XX; Albert Einstein qui davant la situació a Palestina declarava el 1948: “Quan una catàstrofe real i final caigui sobre nosaltres a Palestina, el principal responsable per aquesta serà Gran Bretanya, i el segon responsable seran les organitzacions terroristes nascudes des de les nostres pròpies files. No m’agradaria veure algú associat amb aquesta gent criminal i enganyadora”. En efecte, el projecte sionista d’un Estat jueu del mediterrani al Jordà –que exigeix la neteja ètnica- és inseparable de la violència.

Com deia Marek Edelman (un dels cinc comandants de l’aixecament del gueto jueu de Varsòvia contra l’ocupació nazi el 1943 )”Si Israel va ser creat és gràcies a un acord entre la gran Bretanya , els Estats Units i l’URSS (va ser fins i tot Andrey Gromiko qui va presentar la proposta), no va ser com a expiació dels sis milions de jueus assassinats a Europa , sinó per repartir-se les riqueses del Medi Orient (..) la vostra filosofia israeliana consisteix a pensar que es poden matar 20 anys perquè un jueu segueixi amb vida. Per a mi no hi ha lloc ni per a un poble elegit, ni una terra promesa.

El juny 1982 en un míting convocat pel Partit Comunista Internacionalista (nom de la secció francesa de la IV Internacional en l’època ) contra les massacres de Sabra i Chatila, al Líban, Pierre Lambert, que havia escapat a la deportació i que havia combatut l’ocupació nazi, particularment en la construcció de sindicats clandestins de la CGT,  deia: “el cos destrossat i dislocat d’un nen jueu del ghettho de Varsòvia no té preu més gran que el cos destrossat i dislocat d’un nen palestí”

Tot això, acompanyat de les acusacions abocades contra quienes ossen oposar-se a aquesta ofensiva mediàtica, que són titllats d’antisemites. És el cas del líder de la França Insumisa, Jean-Luc Melenchon. Com ho va ser, al seu dia, el del dirigent del partit laborista britànic, Jeremy Corbyn.

El 1938, León Trotsky escrivia el següent: “Un esclavista que, amb astúcia i violència, encadena un esclau, i un esclau que, amb astúcia o violència, trenca les cadenes— ¡que els menyspreables eunucs no ens diguin que són iguals davant d’un tribunal de moralitat!”. Es creuria que són un ressò d’aquestes paraules les declaracions de la Unió de Treballadors i Professors de la Universitat de Birzeit, a Ramala (Cisjordània) “Un poder colonial ocupant no pot reclamar el dret a l’autodefensa contra el poble sota la seva brutal ocupació. No hi ha equivalència moral entre el colonitzador i el colonitzat, per molt que els mitjans de comunicació pretenguin el contrari”.

Amira Hass ha escrit, en aquests dies, al diari israelià Haretz:

“En uns dies, els israelites han viscut el que els palestins viuen des de fa desenes d’anys, i continuen vivint: incursions militars, morts; crueltat, nens morts, cadàvers abandonats, angoixa, captivitat, sent objecte de venjança, de dispars mortals contra combatents i civils, la destrucció dels habitatges, l’atac contra festes i celebracions, la debilitat i la impotència davant homes armats ultra potents i les humiliacions constants

És per això que cal repetir-ho una vegada més: ho havíem dit. L’ opressió i la injustícia permanent.

El món ha de sobte perdut peu, i el malsón quotidià dels palestins ha fet volar en mil pedaços la façana de normalitat que caracteritza la vida israelita des de fa desenes d’anys. Hamas ha aixafat gràcies a l’operació sorpresa i que ha demostrat el seu enginy militar i la seva capacitat d’elaborar plans i a mantenir-los secrets i d’utilitzar tàctiques de diversió”.

Més enllà de la necessària resistència, l’obligació de buscar una sortida política

Fa tres anys un grup important de militants jueus i palestins llançaven una “Crida al suport internacional de la Campanya per un sol Estat democràtic, One Democratic State Campaign (ODSC). Citem alguns paràgrafs: “L’alliberament requereix més que resistència, protestes i activisme. Requereix un pla polític que substitueixi les estructures polítiques d’opressió per una nova política i societat basada en la justícia, la igualtat i la inclusió, però també en el respecte de les diverses identitats nacionals, ètniques, religioses i comunitàries del país. Des que Israel va eliminar la solució de dos Estats en la seva implacable campanya per colonitzar tota Palestina, la idea d’un únic Estat democràtic com la millor solució política per a les persones que viuen a la Palestina històrica ha guanyat un creixent suport en els últims anys. Aquesta idea no és nova. El moviment d’alliberament palestí, abans i després de la Nakba (catàstrofe en àrab) de 1948, va promoure aquesta visió. I l’objectiu d’establir un Estat únic, laic i democràtic estava consagrat a la Carta Nacional de l’OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina).

La Campanya per un Estat Democràtic fundada el 2018 per palestins i els seus camarades jueus israelians anticolonialistes, ha desenvolupat un programa detallat de deu punts per a la creació d’aquest Estat. Comença afirmant que només un procés profund de descolonització pot desmantellar les estructures colonials sionistes de dominació i control. Això aplana el camí per a una democràcia constitucional única basada en el principi de la igualtat dels ciutadans -una persona, un vot- que garantirà les llibertats civils individuals”.

En efecte aquesta crida té la força d’una banda de recolzar-se en la Carta de l’OLP de 1964, a la qual Yaser Arafat va renunciar el 1993 en signar els acord d’Oslo (vegeu la declaració de la Quarta Internacional sobre aquests acords, de setembre de 1993, publicada a La Verdad 113)

I de l’altra en l’evidència que la política promoguda per l’imperialisme nord-americà de dos Estats ha demostrat completament i tràgicament el seu fracàs.

En aquesta crida es conclou: “nosaltres, membres de l’ODSC, fem una crida a sostenir i promoure activament la nostra campanya en favor d’un sol Estat. Totes les nostres accions actuals, ja es tracti del BDS (Boicot) de manifestacions, activitats;  han d’estar relacionades amb un programa polític, un objectiu final, si volem que tinguin un impacte polític. Per a nosaltres, el concepte d’Estat Únic és l’única base vàlida per a un tal programa polític“.

La relació amb la lluita contra la guerra

El dimecres 11 d’octubre Zelenski va aterrar d’urgència a Brussel·les, i va visitar la seu de l’OTAN, on es va entrevistar amb Jens Stoltenberg (Director general de l’OTAN) i van declarar conjuntament que l’OTAN seguiria donant suport a Ucraïna. El temor de Zelenski, i més encara després que el Congrés nord-americà suspengués l’ajuda a Ucraïna és que “s’oblidessin d’Ucraïna” i els amics nord-americans es bolquessin a Israel; De fet, les últimes declaracions de Biden van en aquest sentit. I, tanmateix, la guerra segueix amb els seus cents de mort i destrucció cada dia.

Biden ha intentat forçar un front comú en suport a Israel, i bo és assenyalar que si bé tots els governs europeus criden a donar suport a Israel, les contradiccions han esclatat. Per les seves pròpies raons internes el govern Sánchez/Díaz no va signar una declaració comuna impulsada per Biden i es va oposar al tall de queviures i ajuda humanitària a Gaza;

A diversos països, començant per França, i seguida per Alemanya i gran Bretanya, es prohibeixen les manifestacions propalestines. A França van més lluny: als partits que no han condemnat els palestins, i, en particular, a LFI, se’ls amenaça de dissolució El ministeri de justícia ha elaborat una circular en què planteja que tota declaració o participació en manifestació de ciutadans estrangers pot ser objecte de pena o expulsió del territori.

És evident que intenten utilitzar la qüestió palestina per intentar esclatar totes les forces de ruptura

En certa manera, pel moment, a l’Estat espanyol vivim una situació més favorable. Però no oblidem que el govern continua gairebé cada setmana augmentant les despeses militars: segons informacions fiables, des del 23 J han estat 16.500 milions més.

És per això que la batalla política entorn de la qüestió palestina que formula la declaració del SI de la IV Internacional, l’exigència “ALT A LA DESTRUCCION DE GAZA”, la nostra participació en les mobilitzacions existents no són en detriment de la campanya contra la guerra d’Ucraïna; En els pròxims dies publiquem el butlletí 15 amb els resultats de la constitució del Comitè Europeu contra la Guerra, i amb la crida de 150 dirigents obrers alemanys que convoquen el 25 de Novembre una manifestació central contra els pressupostos de Guerra a Berlín.

Els aliats comencen a abandonar Zelenski

Deja un comentario

Carta Setmanal 960 per descarregar en PDF

Fa a penes uns mesos, semblava que el front de suport al govern d’Ucraïna, encapçalat pel govern Biden, al qual seguien l’OTAN i la Unió Europea, amb l’eximi Borrell al cap, era fort i monolític. Avui, més de 18 mesos després de l’inici de la invasió russa, el president ucraïnès veu disminuir l’ajuda occidental amb cada setmana que passa. Tot i que la majoria dels seus aliats continuen proporcionant subministraments militars a Kiev, algunes cancelleries qüestionen la seva posició.

Zelenski redobla les seves pressions, ha viatjat al Canadà, als Estats Units, a la cimera de Granada (que no és exactament una cimera de la UE, sinó de la “Comunitat Política Europea”, un engendre sense poder creat a iniciativa de Macron a l’inici de la guerra… o sigui els 27 més 22). Però, tot i que les declaracions de suport no falten, els fets no les corroboren.

Ruptura als Estats Units

El punt d’ inflexió parteix de la situació en què es troba l’ administració nord-americana, en un marc de canvis qualitatius en la situació política mundial, en què el món, és a dir, les institucions, els règims, els partits i les aliances que van sorgir de 1945 es ressorgeixen. En aquest marc, la guerra d’Ucraïna ha aparegut com un accelerador de tots els conflictes.

És una expressió de la bancarrota del mode de producció capitalista. Un mercat mundial a la vora de la dislocació i que es redueix, malgrat la sobreproducció de mercaderies, i, en particular, aliments i energia, que porten a una guerra en tots els fronts, inclòs el militar, per controlar aquest mercat.

La crisi als Estats Units assoleix dimensions inèdites. Després del frustrat assalt al Capitoli, ara aquest pateix una voladura des de dins.  El president de la Cambra de representants, Kevin McCarthy, ha sigut expulsat del seu càrrec, per accedir al qual ja van ser precises 15 votacions. No és una anècdota. Es tracta de la tercera autoritat del país. Alhora, el pressupost federal està congelat. Per evitar el tancament immediat de l’Administració, s’han habilitat unes mesures provisionals de 45 dies de durada (precisament el suport a elles ha estat el desencadenant de l’expulsió de McCarthy). En aquestes mesures provisionals, s’ha anul·lat la part destinada a més armes per a Ucraïna (que ja s’havia reduït prèviament de 24.000 milions de dòlars a 6.000).

No és una qüestió purament militar, ja que Biden té els mecanismes per intentar eludir la qüestió, tot i que el Pentàgon ha llançat un crit d’alarma. És un reflex del rebuig creixent del poble nord-americà i d’un sector del Partit Republicà a l’abocament il·limitat de milers de milions per armar Ucraïna.

A més, aquest fraccionament dels partits pilars de l’Estat burgès nord-americà coincideix amb un ressorgir de la classe obrera amb les nombroses vagues en curs, en particular, les de l’automòbil.

Rebuig en altres països “aliats”

Diversos governs de països de l’Est d’Europa han mostrat serioses reticències a seguir armant Ucraïna. És el cas d’Eslovàquia, on el partit Smer-SD va guanyar les recents eleccions generals. Liderat per l’exprimer ministre Robert Fico, el moviment va prometre durant la campanya que el país no enviaria “ni una sola ronda de municions” a Ucraïna i va demanar millors relacions amb Rússia. O de Polònia, que des de la invasió russa el febrer del 2022, ha estat un dels principals proveïdors d’equip militar a les forces ucraïneses. Fa deu dies, el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, va declarar que el seu país ja no lliuraria noves armes, contentant-se amb les entregues prèviament acordades i assegurant que volia concentrar-se en la modernització del seu exèrcit. Cal afegir el fet que, a partir del 2024, Varsòvia, que és el principal país d’acollida, ja no ajudarà els refugiats ucraïnesos.

Com assenyalem abans, Zelenski respon multiplicant els seus viatges. El dimarts 19 de setembre Zelenski va prendre de nou la paraula a l’Assemblea anual de les Nacions Unides. Just és ressaltar que l'”expectació” que anteriorment despertava la seva presència ha disminuït qualitativament. Tot i que la premsa europea ho ha amagat (no així els mitjans nord-americans) Zelenski va parlar davant d’un auditori mig buit. Semblava que tothom ja sabia el que anava a dir: presentar de nou un “pla de pau” que consisteix a demanar més i més armes, ja no es contenta amb les bombes de fragmentació –prohibides a més de cent països– ni amb els míssils de llarg abast, ara són els avions F 16 últim model per poder continuar la guerra,  o sigui la destrucció del país.

El negoci de les armes…

Altres països estan canviant l’orientació de la seva “ajuda”. Per exemple, el govern francès, que es planteja, segons ha publicat un mitjà francès, que, “si França vol seguir donant suport a Ucraïna, ha arribat el moment d’un canvi de paradigma. L’objectiu? Passar d’una lògica de venda d’equips militars a la de creació d’associacions industrials.”, explicant com, de fet, el govern francès va reduir les seves donacions gratuïtes d’armament en favor de la venda d’armes.

Al capdavant d’una delegació d’una vintena de fabricants d’armes francesos, el ministre de Defensa, Sébastien Lecornu, ha visitat Kiev per signar contractes. Va ser molt clar sobre la guerra d’Ucraïna: “Aquestes també són oportunitats per a les indústries franceses. Lamento dir-ho així, però cal acceptar-ho”.

Zelenski demana als fabricants d’armes europeus i estatunidencs que vinguin i s’estableixin a Ucraïna: “Serà una associació mútuament beneficiosa, crec que és el moment adequat i el lloc adequat per crear un gran centre militar”. Que es beneficiaria dels baixos salaris, i les duríssimes retallades de drets laborals que el seu govern ha imposat, amb l’excusa de la guerra, a la classe treballadora d’Ucraïna. Per als oligarques, possiblement, sigui tot molt “adequat”, però, segurament, no per al poble ucraïnès.

En la reunió europea del dia 2 a Kiev, convocada per Borrell, en què demostra encara més subordinació de la UE a l’OTAN, Zelenski va oferir, de nou, a totes les empreses d’armament instal·lar-se a Ucraïna amb tots els beneficis fiscals i avantatges laborals (llibertat d’acomiadaments, sous baixos… )

… I el mercat del gra

Durant el mes de setembre, Polònia, Eslovàquia i Hongria es van plantar i van exigir la fi del pas del gra ucraïnès a través dels seus països. Tot i que ens han venut la necessitat que es permetessin les exportacions de gra d’Ucraïna, dient que es tracta d’evitar una fúria en països pobres, la realitat és que els cereals ucraïnesos ja no van a l’Àfrica o a Orient Mitjà, sinó que s’orienten als mercats europeus molt més rendibles. I això provoca la ruïna d’una bona part dels pagesos europeus, en particular dels països esmentats. En particular en el cas de Polònia, els agricultors polonesos no venen perquè el seu mercat se l’han menjat els que manegen la producció ucraïnesa.

I tot això en benefici de les multinacionals. Zelenski va aixecar la moratòria que prohibeix la venda de terres a estrangers. Les grans multinacionals nord-americanes com Monsanto o BlackRock i algunes europees van aprofitar la liquidació de les granges col·lectives per comprar una bona part de les terres fèrtils (anomenades terres negres) d’Ucraïna i sotmetre-les a un cultiu intensiu. Resultat, avui el gra d’Ucraïna es ven a meitat de preu que els cereals europeus (la producció i distribució dels quals està regulada per la Política Agrària Comuna-PAC).

La guerra comercial pel control dels mercats de cereals és un altre component de la guerra militar. I les multinacionals aprofiten la guerra per fer-se amb el mercat.

La situació de Zelenski

A Ucraïna, i no és simplement una qüestió militar, cal assenyalar que, després de quatre mesos de la tan anunciada contraofensiva, les tropes ucraïneses han recuperat poc més de 300 km quadrats, és a dir, l’equivalent de tres vegades el terme municipal de Barcelona. I això segons la seva pròpia propaganda de guerra.

Desenes de milers de joves es neguen a anar a la guerra per mitjà de l’evasió, la fugida a l’estranger o el pagament als generals de falsos certificats mèdics, fins al punt que Zelenski va haver de destituir tots els responsables regionals del reclutament. El suposat patriotisme de la joventut ucraïnesa –si alguna vegada va existir– es va esfumar amb el temps. Entre la joventut la convicció que no lluites per la pàtria sinó pel poder dels oligarques és una realitat. Un fenomen paral·lel al que passa de l’altre costat del front de guerra, a Rússia.

Això explica el recurs massiu a mercenaris d’una banda i l’altra. I el fet que la premsa espanyola per exemple comença a informar (Com La Vanguardia, que va publicar un reportatge sobre una base d’entrenament a Lleida)

Un últim estudi publicat a Ucraïna diu que el 73 per cent de la població considera que Zelenski és responsable de la corrupció. I que aquesta és generalitzada. A començaments de setembre, va ser destituït el ministre de defensa, Oleksiy Reznikov que havia estat assenyalat per haver adquirit des del ministeri subministraments militars a preus molt més alts dels del mercat. Afegim-hi el que la UE considera que Ucraïna només reuneix dues de les set condicions per adherir a la Unió Europea.

No cal oblidar que Zelenski va ser elegit prometent “negociacions amb el Donbass” mantenir la moratòria per no vendre terres a l’estranger, mantenir Ucraïna neutral… o sigui tot el contrari al que fa.

Només els pobles poden forçar una sortida

La guerra està en un impàs –un impàs que devora, segons algunes xifres, la vida de 1.000 joves russos i ucraïnesos diàriament–, i, no obstant, se segueixen enviant armes i Putin ha augmentat un 34 per cent el pressupost militar

A tot Europa els pressupostos inclouen augments en aquestes despeses. Aquest és el motiu de les noves i múltiples manifestacions contra les despeses militars, Praga i Sofia han estat les últimes, Els companys alemanys de la Campanya contra la guerra, contra la guerra social, preparen per al 25 de novembre una gran manifestació a Berlín.

Només l’acció dels treballadors i els pobles de tot Europa pot posar fi a la catàstrofe.

Sánchez, amfitrió de la Cimera de Granada, promet a Zelenski el que Biden sembla incapaç de donar… més armes, a costa del pressupost del país. Tot i que Borrell declara que la UE no pot substituir els Estats Units. En aquestes condicions, més que mai, la lluita per l’Alt a la Guerra, està lligada a la lluita contra els pressupostos de guerra… el govern en funcions n’ha gastat més de 13.000 milions des del 23J.

El combat per l’amnistia, per la fraternitat entre els pobles a Espanya, per la sedició social, com la defensa de les pensions, és inseparable de la lluita contra les despeses militars.

La Quarta Internacional es va pronunciar des del 1947 en defensa de Palestina, contra la partició del territori i la formació de l’Estat d’Israel. La constitució de l’Estat sionista d’Israel va ser adoptada per l’ONU sota proposta del representant del Kremlin recolzat pels Estats Units i la Gran Bretanya, en particular. La creació d’aquest Estat significo un atac frontal contra el poble palestí, la destrucció de centenars de pobles, l’espoliació de les terres, l’expulsió de més de 700.000 persones.
L’opressió del poble palestí per part de l’Exèrcit sionista ja dura 75 anys.
La Quarta Internacional i les seves seccions es reclamen de la Carta de l’OLP de 1966 que planteja la Constitució de la nació palestina sobre tot el territori històric, compost per tots els seus components racials, religioses o d’origen.
En els propers dies publicarem una declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional sobre els darrers esdeveniments a Gaza i Palestina. Mentrestant, participem a les mobilitzacions convocades en defensa del poble palestí, contra la política dels diferents governs que donen suport a l’estat d’Israel i justifiquen la seva política de guerra i destrucció del poble palestí.

El constant augment de la despesa militar: ajuda el poble ucraïnès o les multinacionals estatunidenques atacant la classe treballadora?

Deja un comentario

Carta Setmanal 958 per descarregar en PDF

“El Consell de Ministres ha autoritzat la celebració del contracte per a l’adquisició d’un sistema aeri de vigilància multisensor per substituir els avions de patrulla marítima (MPA) i vigilància marítima (VIGMA). Amb la tramitació d’ aquest expedient, que suposa l’ adquisició de 16 aeronaus, es procedirà a recuperar les capacitats militars necessàries per complir els objectius de l’ OTAN per a Espanya, i poder seguir garantint els compromisos nacionals adquirits en el si de l’ Aliança. El valor estimat del contracte és de 2.034.000.000 €”.

La cita literal procedeix del mateix Govern, ja que, en efecte, el passat 12 de setembre el Govern en funcions va aprovar un nou augment de la despesa militar, per un import total de 8.747 milions d’euros. Muntant que s’afegeix als més de 4.000 milions aprovats en els tres anteriors consells de ministres, arrodonint 13.000 milions des de finals de juliol. Es tracta de modificacions sobre els pressupostos generals de l’Estat, que ja registraven un augment del 26% el 2023 per als fons del Ministeri de Defensa i que, a més, comprometen despesa fins al 2035. Entre altres dispendis, es destinen 4.593 milions fins aleshores per comprar 25 avions de combat, així com altres 16 avions per 2.034 milions.

És tota una declaració d’intencions: no es tracta d’ajudar el poble ucraïnès -la primera aspiració del qual és, lògicament, l’alt el foc immediat i un autèntic pla de reconstrucció i per tant públic-, sinó d’atendre submisament les exigències de l’imperialisme estatunidenc, moneda l’altra cara de la qual és desatendre les necessitats de la classe treballadora aquí. El govern en funcions, amb el suport del PP, va més lluny que d’altres, mantenint aquesta política, mentre diversos governs europeus com el polonès retiren l’ajuda militar al règim de Zelenski. I sectors creixents de la societat estatunidenca demanen cessar l’enviament d’armes.

Les reivindicacions de la classe treballadora no se satisfan…

Quina dotació extraordinària de fons assigna el govern a la lluita contra l’atur que, d’acord amb l’OIT, arriba a 2,7 milions de persones? Quina dotació extraordinària de fons proveeix el govern davant l’impacte de la caiguda salarial, que, segons l’OCDE, és del 5,3%? Quina dotació extraordinària de fons concedeix el govern a la sanitat pública,  les insuficiències de les quals va revelar la pandèmia i que cada dia es revelen en la mancança de personal i infraestructures? Quina dotació extraordinària per promoure l’habitatge públic, que només representa el 2,5% del total, enfront del no-res idíl·lic 9,3% mitjana a la UE, i quan el preu del lloguer s’eleva al 79,2% del salari juvenil de mitjana? Quina dotació extraordinària contra la pobresa infantil quan aquesta, explica CCOO, supera el 29% del total de menors els qui continuen estant en risc de pobresa o exclusió social i gairebé un 7% pateix mancança material severa? Quina dotació extraordinària per abordar les més de 300.000 persones en llista d’espera per rebre les ajudes per dependència?

Aturem-nos en un àmbit de primera importància democràtica, com és l’ensenyament públic. La infradotació que pateix és tan greu que, només pel costat del personal i d’acord amb els càlculs de CCOO, es necessiten més de 113.000 professionals: 34.717 per reduir ràtios; 21.177 per a atenció a l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge; 10 026 per a la prevenció i detecció de dificultats i problemes i el seu corresponent seguiment; 18.995 per cobrir la figura de coordinació de benestar i protecció. Això és, “el total en el qual s’haurien d’augmentar les plantilles docents a nivell estatal seria, per tant, d’uns 84.915, una mitjana d’uns 4 docents en cada centre educatiu“. Pel que fa al PAS del sector, que inclou personal administratiu, d’integració social, tècnics educatius, fisioterapeutes, d’infermeria, etc. “els efectius necessaris serien 28.493“. Com conclou el sindicat, “la inversió necessària per a aquestes mesures és molt raonable, més si es tenen en compte el seu calat i els seus beneficis estructurals. Suposarien una pujada del 7,41% sobre el total de pressupost educatiu, un 0,70% sobre la despesa pública total i un 0,33% del PIB de 2022“. Li posem número: només 438 milions d’euros. Compari’s amb l’aprovat per a avions de combat.

En el cas de la sanitat, si entre el 2010 i el 2017 s’haguessin mantingut els 70 672,15 milions d’euros anuals del 2009, el sistema hauria rebut per al seu sosteniment un total de 565 377 milions durant aquest període. En canvi, només li van arribar 526 186, la qual cosa suposa una minva de 39 191 milions d’euros. Una retallada que ha destrossat la sanitat pública. No hi ha hagut des d’aleshores cap “dotació extraordinària” per recuperar aquestes retallades.

Ni ocupació, ni salari, ni pobresa infantil, ni dependència, ni sanitat, ni ensenyament, ni habitatge públics, que són legítimes reivindicacions de la classe treballadora, mereixen la consideració del govern; una consideració que sí que rep la despesa militar, per, en paraules del mateix govern, “complir els objectius de l’OTAN per a Espanya, i poder seguir garantint els compromisos nacionals adquirits en el si de l’Aliança“. No és només que els fons que es destinen a despeses militars no van a despesa social, sinó també com es financen aquests augments, en tant que el deute que generin ja sabem que s’utilitza com a excusa per a més i més ajustos.

… immolades a l’ altar del guany del capital financer

Cui prodest és una expressió llatina sempre pertinent en una societat de classes, perquè significa qui se’n beneficia. De la política de despesa pública no es veu afavorida, per descomptat, la classe treballadora, les necessitats de la qual el govern desatén, fins i tot les més acuciants, bolcant cada vegada més la despesa pública en el sector militar. Ja hem assenyalat que el que necessita el poble ucraïnès és l’alt al foc immediat, la retirada de les tropes, el restabliment de tots els drets i garanties democràtics, així com d’un autèntic pla de reconstrucció públic al seu servei, no al dels mateixos conglomerats multinacionals que s’estan beneficiant ara de la seva destrucció.

En efecte, hi ha sectors que estan obtenint pingües beneficis de la barbàrie. És el cas de l’energia, un dels principals camps de batalla que subjau a la guerra: “la guerra d’Ucraïna ha beneficiat especialment les companyies originàries dels Estats Units, Chevron i Exxon (…) Chevron va anunciar (…) beneficis rècord de 35.500 milions de dòlars el 2022 (…) Exxon (…) un augment del 144% respecte al 2021 (…)“. I el mateix passa amb el sector de l’armament, un altre dels més beneficiats, gràcies a la complicitat dels governs que el financen: “la major empresa d’armament del món, la nord-americana Lockheed Martin, ha vist les seves accions créixer un 23,3% des de fa un any (…) Northrop Grumman, un altre conglomerat d’empreses estatunidenques (…) també ha crescut un 23,3% (…)“.

Alt el foc! ¡Retirada de les tropes! No a l’enviament d’armes! ¡Retirada de les sancions! Pressupostos militars per a despeses socials!

D’acord amb el New York Times del passat 18 d’agost, que cita fonts militars estatunidenques, a Ucraïna ja s’haurien produït més de 500 000 morts. A més d’això i les persones ferides, desplaçades més la pròpia destrucció de la base productiva, les infraestructures socials, els habitatges, etc., l’efecte econòmic de la guerra sobre la majoria és demolidor a escala mundial: “a 116 països (…) els costos totals d’energia de les llars augmentarien entre un 62,6 % i un 112,9 %, la qual cosa contribuiria a un augment del 2,7% al 4,8 % en les despeses de les llars (…) entre 78 i 141 milions de persones addicionals es veuran potencialment empeses a la pobresa extrema“.

Tot això recolzat pels governs de la UE, inclòs l’espanyol. No és ineluctable. El 23 de juliol es dilucidava a les urnes la possibilitat certa d’un govern ultrareaccionari de PP i Vox que, amb seguretat, hauria intentat anar més lluny en els atacs a la classe treballadora. Malgrat totes les limitacions del terreny electoral, la majoria va votar per impedir l’aritmètica parlamentària que fes possible aquest govern. El rei, digne hereu en l’antidemocràtica prefectura de l’Estat del seu pare i del dictador, va intervenir per mirar d’aconseguir-ho, desesperadament. Però la majoria no va votar només perquè no es constituís el govern ultrareaccionari esmentat, sinó també com una palanca més perquè se satisfacin les legítimes reivindicacions de la majoria que l’augment de la despesa militar impedeix.

El govern té una pilota a la seva teulada que ha de lliscar o bé, del costat de respectar el mandat popular expressat per la majoria als carrers, als centres de treball i estudi, als barris; o bé del costat de la submissió al capital financer, concretada entre altres polítiques reaccionàries en la despesa militar. Nosaltres, per la nostra banda, seguirem incondicionalment compromesos pel conjunt de reivindicacions legítimes i en particular per l’alt el foc a l’estela de la crida d’igual títol i les conferències del 9 d’abril i 25 de juny de 2022 i del 8 de juliol de 2023. I per la seva altra cara, com en la mobilització que es prepara en defensa del sistema públic de pensions per al proper 28 d’octubre -que integra el rebuig a la despesa militar- i per l’amnistia que obri una perspectiva democràtica. Perquè els treballadors no poden esperar que es formi eventualment un govern, ja que les reivindicacions són urgents.

Preparant el debat del X Congrés mundial Obert de la IV Internacional

Deja un comentario

Carta Setmanal 959 per descarregar en PDF

Presentació de La Verdad nº 113

El nº 113 de La Verdad ja està disponible. S’edita, en la seva versió en castellà, dos mesos abans de la celebració del X Congrés de la IV Internacional.

Resumim en primer lloc, per tant, les «Notes polítiques preparatòries de la discussió del X Congrés Mundial de la IV Internacional» amb les quals s’inicia aquest número.

Parteixen aquestes de la situació en què es realitza el Congrés Mundial:

«Sorgeix una nova situació a escala mundial, que amenaça tota la humanitat, marcada per les guerres, la crisi del sistema capitalista, la crisi dels règims, però també la destrucció del medi ambient (incendis, inundacions, sequera, contaminació), que expressa que el capital és incapaç de respondre a les necessitats de la humanitat en la seva relació amb la natura. Davant d’això, la mobilització dels treballadors i l’aixecament dels pobles. Aquesta situació revela una vegada més el carreró sense sortida total en què es troba el sistema de l’imperialisme».

Sobre la guerra, diu: «La guerra s’estén per tot el món, a Europa, Orient Mitjà i Àfrica. La guerra és la forma de supervivència del sistema imperialista, sent el capital l’origen d’aquestes guerres. […]

»L’imperialisme i els seus socis de l’OTAN estan lliurant una guerra per poders, no exempta de dificultats i contradiccions, utilitzant milers de milions de dòlars i armament massiu per debilitar Rússia i deixar-la exangüe, però també amenaçant la Xina». Recorda que aquests elements ja estaven presents en la declaració adoptada per la IV Internacional el 16 de setembre de 2022.

Per concloure aquest aspecte assenyalant: «En aquesta situació de desordres mundials, l’imperialisme estatunidenc intenta resituar-se com a gendarme del món. Però, sent l’imperialisme més poderós, concentra en el seu si tota la crisi del sistema. En conseqüència, és incapaç de garantir l’«ordre» a escala mundial».

Assenyalant l’amenaça d’una crisi financera global que disloqui totalment el mercat mundial, afirma:

«Aquesta crisi ja està en marxa. Els Estats Units exerceix la màxima pressió per reequilibrar les relacions econòmiques amb la Xina. Però la Xina resisteix, enfrontada com està a la seva pròpia crisi: caiguda del 14 % de les exportacions al juliol, impagaments, fallida dels principals promotors immobiliaris del país i deflació.

Amb les seves concessions als interessos capitalistes, presents fins a la cúpula del PC xinès, l’aparell burocràtic del PCCh està posant seriosament en perill les conquestes de 1949».

Aquest panorama repercuteix en els règims i Estats instituïts a tots els països, inclosos els mateixos Estats Units. A Europa, «la guerra a Ucraïna aguditza les contradiccions ja existents. La decisió d’Alemanya d’equipar-se amb armament estatunidenc en detriment de la cooperació europea és una manifestació de la ruptura de la «parella franco-alemanya» i, més en general, de la Unió Europea». Desestabilització que s’enfronta a la mobilització i a les vagues als Estats Units, a Alemanya, França, Gran Bretanya…

Avui es pot veure ja «l’aixecament dels pobles de l’Àfrica, que s’alcen contra el repartiment dels immensos recursos del continent pels diversos grups monopolistes i els règims que els serveixen. […] Es tracta d’ una expressió de la voluntat dels pobles de posar fi a la dominació imperialista i als règims proimperialistes i, per tant, planteja la qüestió del poder polític. Però, precisament per la falta de sortida política, les masses s’agrupen després d’uns militars que apareixen com a sobiranistes i nacionalistes. […]

»Aquesta qüestió del poder es planteja de diferents maneres a tots els països del món. […] A Europa, la majoria dels Governs en el poder, en crisi política, intenten firmar «pactes socials» amb els aparells dirigents de les organitzacions sindicals, i en qualsevol cas intenten sotmetre’ls. Ofensiva que es combina amb la repressió, la conculcació dels drets de vaga i de manifestació».

Finalitzen les notes polítiques que inicien les pàgines de La Veritat 113 amb els objectius que es marquen per al X Congrés Mundial:

«Aquesta és la situació en la qual se celebrarà el X Congrés de la IV Internacional, amb l’objectiu d’enfortir-nos i constituir noves seccions. La posició adoptada per la IV Internacional immediatament després de la intervenció russa a Ucraïna sobre la base de «Ni Putin ni OTAN», i després, amb el pas dels mesos, alt a la guerra, alt a l’enviament d’armes, ha suposat una clara demarcació en un terreny d’independència de classe en relació amb la immensa majoria de forces polítiques».

Assenyala els avenços aconseguits per les seccions de la IV Internacional, com per exemple a Alemanya i França, concloent:

«De la mateixa manera, hem constatat el lloc real de l’AIT (Acord Internacional dels Treballadors i dels Pobles) a l’Àfrica, per la nostra posició d’independència de classe i decididament antiimperialista, de suport a la mobilització dels pobles que s’aixequen contra el saqueig imperialista dels seus recursos naturals, contra la presència militar estrangera, en el camí de la recuperació de la seva veritable independència nacional.

Sobre la base d’aquests progressos -limitats però reals- hem pogut, i ho hem de fer encara més, obrir el nostre congrés a l’Àfrica, Amèrica Llatina, Europa i Àsia a militants que no són membres de la IV Internacional però que, sobre la base de la seva experiència, lluiten en peu d’igualtat amb nosaltres, i amb els quals volem abordar la qüestió de l’enfortiment de la IV Internacional».

Seguint el mètode de preguntes i respostes, que busca associar tots els militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i combaten en defensa dels treballadors, s’han elaborat noves respostes al qüestionari elaborat per a això. «Per això diem que aquest X Congrés Mundial de la IV Internacional és un congrés obert: obert als militants que no en són membres, obert a la discussió, obert a l’elaboració. Militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i lluiten colze amb colze, junts hem de buscar en comú les respostes a aquesta nova situació».

La discussió iniciada en el nº anterior, de preparació del X Congrés Mundial de la IV Internacional (4 al 8 de desembre de 2023), es continua així en aquest nº publicant cinc noves contribucions en resposta a les següents preguntes:

— Quines conseqüències suposa? Per què passa? Com respondre davant d’ella?

— Estats Units – Zona de lliurecanvi: una màquina de produir centenars de milers de refugiats?

— L’imperialisme a l’Àfrica: per què els països africans, tan rics, es troben entre les economies més pobres del planeta? Com s’ha arribat a aquesta situació amb grups armats aterrant i controlant vastes zones a l’Àfrica saheliana? Què en pensen els pobles?

— Itàlia – El combat per la independència en els sindicats (CGIL): com es planteja el combat per la independència en els sindicats en el moment en què el capital emprèn l’ofensiva per liquidar totes les conquestes?

— Quina és la política dels «governs progressistes» d’Amèrica Llatina i el Carib cap a l’imperialisme?

Respostes que es desenvolupen en els cinc articles següents.

Algunes qüestions que remarcar sobre el X Congrés Mundial:

Considerem que el debat d’aquest Congrés interessa al conjunt de militants i treballadors que actuen de forma conscient per l’emancipació social i democràtica de la Humanitat.

Per això és obert, perquè estem fent que participin en aquest debat un conjunt de militants i organitzacions que no són formalment membres de la Quarta internacional, i que és molt possible que no ho siguin en un futur. Però amb els que combatem en múltiples episodis de la lluita de classes, en particular contra la guerra.

Aquest és un element delimitador i en aquesta batalla de front únic col·laborem amb corrents que tenen, sens dubte, altres posicions sobre altres qüestions, però que estan d’acord en una cosa essencial: alt a guerra sense condicions, alt als pressupostos de guerra, contra els governs i la seva política bel·ligerant.

Com és normal en una batalla de front únic, aporten concepcions que sense semblar-nos adequades no són obstacle a la mobilització, com que hi hagi una “sortida diplomàtica”, qüestions que no fem nostres però que no impedeixen una batalla en comú. El butlletí número 14 de la campanya contra la guerra, que reprodueix totes les intervencions de la Conferència del 9 de juliol, n’és un bon exemple.

És evident que la línia de la Quarta Internacional serà decidida per les seccions de la Quarta internacional al Congrés. I, alhora, sotmetem al debat lliure aquesta línia amb la preocupació de buscar acords. doncs l’element determinant de la situació, al costat de la barbàrie capitalista, és la crisi de direcció del moviment obrer, la manca d’una representació política fidel a la classe. I és això el que volem ajudar a esmenar en un procés que, sens dubte, es va allargar, però que només es pot fer en relació amb la intervenció en la lluita de classes. Reagrupar l’avantguarda al voltant d’un programa sense taca

Acabarem citant la conclusió del pròleg a l’edició peruana del Programa de Transició, redactada per Pierre Lambert l’abril de 1989:

«Per concloure, i a risc de repetir-nos, diem: serà en el pla de la pràctica organitzada en què els esdeveniments donaran el seu veredicte; la vida, i no les paraules, terminarà les discussions i divergències. És absolutament inevitable que es desenvolupi la major diversitat d’opinions polítiques, ja que la marxa cap a la revolució

mundial, que abasta centenars de milions d’homes a tots els continents, farà aflorar a la superfície, arreu, a tot els països, a totes les organitzacions, els residus producte de la descomposició del sistema de l’imperialisme i de la burocràcia, i els elements avançats que busquen solucions progressives. Tot s’entrecreuarà. La selecció s’operarà per doquier. Fidels al marxisme, al bolxevisme, als principis del programa, no deixarem que ens desviïn del nostre camí.

»Ja que l’imperialisme està condemnat. Ja que els usurpadors burocràtics estan condemnats. Ja que la crisi revolucionària continuarà a través de fracassos i avenços, s’estendrà. I és la que proporcionarà els materials per elaborar, a la llum dels principis del programa, els mitjans per construir la IV Internacional. I sens dubte és això el que no se’ns perdona».

L’amnistia defensa els drets dels treballadors i pobles d’Espanya

Deja un comentario

Carta Setmanal 957 per descarregar en PDF

Les mobilitzacions del poble de Catalunya el 2017 pel seu dret a decidir i les que vanseguir a la violenta repressió del referèndum de l’1 d’octubre, i al processament i condemna dels dirigents republicans catalans han deixat un llarg nombre de perseguits, exiliats i represaliats. Es calcula que més de 1.400 ciutadans i ciutadanes de Catalunya estan processats per aquests fets. És la conseqüència de la resposta de l’aparell judicial i policial al discurs de Felip VI el 3 d’octubre, on el Borbó recordava que “és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’Estat de Dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d’Autonomia”. El que tots van interpretar com un simple missatge: ¡A por ellos!

Pretendre construir un futur de progrés, d’avenços socials i de fraternitat entre els pobles sense acabar amb aquesta persecució és impossible. No hi pot haver ni solució a la qüestió catalana ni democràcia sobre la base de 1.400 presos o perseguits polítics. Per això, la lluita per l’amnistia no és una qüestió “dels catalans”, sinó que incumbeix tots els treballadors i els pobles d’Espanya.

Com va succeir el 1975-78.

La lluita contra el franquisme i l’exigència d’amnistia

Un dels crits unànimes en els anys que van precedir la mort de Franco, i posteriorment, va ser l’exigència d’amnistia. Tot el moviment obrer i democràtic la va fer seva, en paral·lel a l’exigència de responsabilitats pels crims del franquisme i el judici als culpables de la brutal repressió que va durar quaranta anys.

La mobilització empenyia tan fort que ja el govern Arias Navarro va haver de concedir un indult general el novembre de 1975, mesura que va tenir continuïtat en el decret llei d’amnistia del primer govern Suárez de juliol de 1976, ampliada posteriorment el març de 1977, totes les quals van ser respostes amb una vaga general a Euskadi i majors mobilitzacions a tots els pobles. No obstant això, el 15 d’octubre de 1977, les Corts recent elegides van aprovar una llei d’Amnistia que va ser pactada pel Govern amb els diputats de les organitzacions obreres i nacionalistes i pretenia respondre al clamor popular. Amb limitacions, aquesta llei anul·lava les condemnes de sindicalistes i lluitadors antifranquistes. Tanmateix, en contra de l’exigència de les masses de càstig als franquistes, absolia els torturadors i assassins franquistes, els responsables de la brutal repressió que es va abatre sobretot el país a partir del 1936. Ni un sol manifestant antifranquista havia demanat el perdó dels franquistes. Sense portar aquest nom, era la llei de Punt Final, per perdonar els crims del franquisme, a canvi de l’indult a condemnats per aquest, i en particular, i encara que no fos vist així pel conjunt del moviment obrer, a canvi de l’amnistia laboral. No es van revisar ni les sentències dels consells de guerra ni les de l’infame Tribunal d’Ordre Públic i altres tribunals especials. I es va mantenir a cents de milers de represaliats enterrats en cunetes i fosses comunes.

Van ser exclosos de l’amnistia, entre d’altres, els militars demòcrates de la UMD, l’expulsió de l’exèrcit dels quals es va mantenir, per preservar la naturalesa d’aquest com l’exèrcit del 18 de juliol.

Una transició “modèlica”?

Naturalment, sense aquesta “amnistia”, difícilment hi hagués hagut els Pactes de la Moncloa d’octubre de 1977, ni el pacte constitucional que va donar lloc a la Constitució de 1978 i que va suposar el manteniment, sense cap depuració, de l’aparell judicial, militar i repressiu de la dictadura. .

Constitució, per tant, basada en el “perdó” al franquisme, a mantenir la Corona, l’aparell repressivo-judicial, militar sencers. Retallava drets sindicals i negava el dret a decidir la República i el d’autodeterminació que figuraven en els programes de TOTES les organitzacions i partits obrers i democràtics que van lluitar o es van oposar al franquisme.

La via de la reforma del franquisme, va negar la ruptura i la possibilitat d’instaurar un règim democràtic que fes realment taula rasa amb el passat. L’anomenada “modèlica transició” ha portat els pobles que componen Espanya a un carreró sense sortida. Qüestió agreujada per la terrible crisi econòmica que colpeja la majoria de la població treballadora alhora que es disparen els beneficis multimilionaris de les grans empreses de la banca, el comerç, la distribució, l’energia, que aprofiten de la impunitat que els dona aquest règim per augmentar els seus beneficis especulatius a costa de la població amb la inflació. Un sol exemple val: Espanya és el primer productor mundial d’oli i els ciutadans d’aquest país paguen un preu que és el doble del que es paga als països que l’importen. Cap govern, per més progressista que s’anomeni ha estat capaç o ha tingut la voluntat d'”atemptar” el lliure comerç que permet aquest saqueig al poble.

Però és en tots els dominis de la vida, de les relacions socials, de treball, econòmiques, que l’ entramat del règim permet mantenir o augmentar l’ explotació dels treballadors i agreujar l’ opressió contra els sectors més indefensos de la societat, en particular els emigrants, la joventut o les dones. Aquesta és la realitat, i contra ella s’han rebel·lat i ho continuaran fent tots els sectors explotats i oprimits de la societat: els pensionistes en defensa del sistema públic, els joves pel seu futur, les dones per la igualtat.

En aquest panorama la persistència de l’opressió sobre els pobles, que es va intentar desviar amb el tinglado autonòmic, ocupa per la història i la realitat actual un lloc central.

Per l’amnistia: per tots els drets

Des de la decisió del TC de retallar el 2010 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat pel Parlament català i per les Corts, ha sorgit un massiu moviment independentista.

La falta de solució democràtica per part dels governs de la Monarquia, juntament amb la utilització sistemàtica dels jutges i de la policia, ha alimentat aquest moviment. Moviment que, d’altra banda, ha mostrat les seves limitacions en buscar els seus dirigents la solució no en la lluita per l’abolició de la Monarquia sinó en la negociació amb ella per aconseguir la separació. I en consonància amb això, no buscant el suport en la classe treballadora i els pobles de tot l’Estat sinó en les podrides institucions europees.

Malgrat això, ha quedat clar que hi ha milers i milers de ciutadans de Catalunya que no volen viure en règim de la Monarquia. No són els únics perquè el sentiment antimonàrquic és comú a tots els pobles d’Espanya, i això permet una perspectiva unitària. Per la nostra banda, no som independentistes però defensem els drets democràtics dels pobles, en particular el dret d’autodeterminació, perquè la fraternitat entre ells per la qual sempre ha lluitat el moviment obrer, només és possible sobre la base de la llibertat.

El resultat electoral del 23J ha demostrat de nou que hi ha una majoria contra el franquisme i la seva representació política, i que aquesta majoria –malgrat els vaivens i les renúncies del Govern de coalició que han tingut un efecte desmobilitzador-– està composta dels treballadors que voten els partits que es diuen d’esquerra i els partits que diuen defensar la sobirania dels pobles català,  basc, gallec.

Aquesta majoria per consolidar-se necessita de mesures, de decisions que corresponguin a les seves exigències. El desenvolupament de la situació política ha portat a lligar la sort de la pròxima investidura a l’acord entre els actuals socis de govern i els partits nacionalista i independentistes. No som indiferents -com no ho és la classe treballadora- al tipus de govern que es pugui constituir, però independentment d’això, i més enllà de les sortides “provisionals” que puguin trobar-se, no hi haurà solució definitiva a la qüestió catalana o basca, si no s’escomet de manera decidida el problema nacional no resolt des de la transició,  i agreujat en certa mesura per l’Estat de les Autonomies. Té raó els que diuen que el govern actual -en funcions- té una oportunitat d’or per resoldre la qüestió. Però per això, cal trencar dreceres amb l’aparell franquista que pressiona sense descans. I conjuminar tots els que lluiten pels drets democràtics.

Evidentment això no resol tots els problemes, en particular el necessari augment dels salaris, de les pensions i contenció dels preus com planteja el president d’Astúries, ni tanca la “qüestió catalana”, PERÒ AVUI ÉS EL PUNT DE PARTIDA PER A TOTA LA RESTA.

És la condició per ajudar a restablir la FRATERNITAT ENTRE ELS POBLES.

La Monarquia i els seus portaveus s’alcen contra la demanda d’amnistia que desautoritzarà tota la repressió – i al mateix rei que la va animar- i ensumen a l’enfrontament d’uns pobles contra d’altres. Feijoo, Aznar i els seus agents pretesament socialistes (González, Guerra…) criden a una nova creuada contra el poble català.

El poble català vol democràcia i llibertat, treball i drets per a tothom per avançar en un règim de fraternitat als diferents pobles.

Per a nosaltres això significa ACABAR AMB LA MONARQUIA, instaurar la República del poble, dels pobles. Una Unió Lliure de Repúbliques sobiranes .

I avui, immediatament exigeix l’amnistia. La seva promulgació significaria un sotrac d’aire fresc per a tots els treballadors d’Espanya i de tots els pobles, un punt de suport per lluitar i aconseguir totes les reivindicacions i drets negats pel règim monàrquic i els governs que s’hi sotmeten. I en particular contra la seva política de guerra imposada per Biden.

El que està en joc no és només la investidura d’un govern, sinó un horitzó de democràcia i drets per als treballadors i els pobles d’Espanya

A cinquanta anys del cop, quins ensenyaments aporta l’experiència xilena?

Deja un comentario

Carta Setmanal 956 per descarregar en PDF

Aquest 11 de setembre es compleixen 50 anys del cop d’Estat que va instaurar la dictadura pinochetista que va assolar Xile. Més de tres dècades després, segueix vigent la “constitució” de 1980 i es preserva una gran part de la nefasta obra de la dictadura, en particular la devastadora política econòmica i la impunitat per als repressors.

Cap govern posterior, de diferents colors polítics declarats, les ha qüestionat. Ni la política econòmica, concretada essencialment en l’ eliminació de les conquestes obreres i democràtiques suposen per satisfer les exigències del capital, especialment estranger, que són augmentar l’ explotació laboral i saquejar els recursos naturals del país. Ni l’elevadíssim grau d’impunitat de l’Estat xilè durant la dictadura que, d’acord amb el que el mateix Estat xilè reconeix, va causar 40 018 víctimes, incloses 3 065 persones assassinades o desaparegudes. I a penes en 858 casos s’ha realitzat judici amb condemna, el 2,1% del total, un de cada 47. El que significa, amb tot, un 2,1% més que a l’Estat espanyol, on la impunitat ha estat absoluta.

El motor de la història és la lluita de classes, quina si no? Sobre això, cinquanta anys després, què ens ensenya el cas xilè? Què va significar la dictadura? Com s’arriba al 1973 i per què triomfa el cop? Què passa des del 1990 i, en particular, per què arrenca un esclat social l’octubre del 2019?

Per què va triomfar el cop? La derrota de la Revolució xilena

L’actuació de l’imperialisme va ser inequívoca des del principi, com il·lustra la sentència de Nixon després del triomf d’Allende el 1973, de “Anem a fer udolar de dolor l’economia xilena“. El desenvolupament de la Revolució xilena va accelerar la resposta, promovent el cop que instauraria la dictadura, de cara a destruir per la força el moviment obrer i popular.

Revolució xilena? La classe treballadora xilena havia encoratjat la presidència a Allende, dirigent del Partit Socialista i líder del front popular anomenat Unitat Popular (UP), integrat també pel PC i altres organitzacions comparativament menors. En un context de radicalització de les masses, el Programa de govern la UP, del 17 de desembre de 1969, havia atret molts vots, en plantejar coses com que “les forces populars unides busquen com a objecte central de la seva política reemplaçar l’actual estructura econòmica, acabant amb el poder del capital monopolista nacional i estranger i del latifundi,  per iniciar la construcció del socialisme“.

El govern, empès per les masses, pren mesures progressistes com la nacionalització del coure, el juny del 1971. En resposta, es disparen els atacs de les classes dominants (oligarquia terratinent i burgesia, tutelades per l’imperialisme). Però la classe treballadora no s’arronsa i actua en el terreny que li és propi. Per exemple, constituint els Cordons Industrials, òrgans de representació dels treballadors de les fàbriques expropiades d’ un barri o zones més àmplies, que a més es coordinen amb altres organitzacions socials. I el control d’una institució estatal, les Juntes d’Abastament i Preus (JAP), per combatre el boicot del capital a la distribució dels productes. I mobilitzacions tan massives que arriben a congregar un milió de persones a Santiago, quan la població total del país no assolia els deu milions.

La classe treballadora utilitza totes les palanques, també l’electoral: en les legislatives del 4 de març de 1973, la UP augmenta el seu suport electoral un 50%, passant de menys d’1,1 milions de vots el 1970 a més d’1,6 (del 36,6% dels emesos al 44,2%), mentre la dreta dura del Partit Nacional s’enfonsa del 35,2% al 21,5% (el “centre” de la Democràcia Cristiana (DC) puja a penes un punt,  del 28,1% al 29,1%).

Tanmateix, el govern no deixa de recular. Per constituir-se el novembre de 1970 havia signat un Pacte de Garanties Constitucionals amb la DC, pel qual es comprometia a respectar en tot moment la legalitat burgesa. Per això, l’Àrea de Propietat Social, que s’havia fixat en 91 empreses, però que assolia ja més de 350, el govern pretén reduir-la a 49. El mateix passa amb la Llei d’Armes, per la qual es van aplanar barris obrers i fàbriques expropiades. És una posició reformista, sempre impossible i per tant reaccionària, però que, en el context revolucionari, adquireix un altre caràcter, contrarevolucionari. Com havia ocorregut a la Revolució xinesa el 1927 a la Revolució espanyola als anys trenta, etc.

Els Cordons Industrials alerten de la situació, promovent la mobilització davant el pla del nou ministre d’Economia, Milles, del PC, anunciat el 24 de gener de 1973:

els treballadors del Cordó Industrial Vicuña Mackenna criden la classe obrera a mobilitzar-se combativament en defensa de l’Àrea Social i de les empreses requisades o intervingudes durant l’Atur patronal d’Octubre, amenaçades per un projecte de llei que no representa l’opinió ni el sentir de la majoria dels treballadors (periòdic Tarea Urgente).

De nou alerten després de l’intent de cop el 29 de juny del mateix 1973. I de nou el 5 de setembre, a penes a sis dies del fatídic cop, en una dramàtica carta que comença així:

Ha arribat el moment en què la classe obrera organitzada en la Coordinadora Provincial de Cordons Industrials, el Comandament Provincial de Proveïment Directe i el Front Únic de Treballadors en conflicte ha considerat d’urgència dirigir-se a vostè, alarmats pel desencadenament d’una sèrie d’esdeveniments que creiem ens portarà no només a la liquidació del procés revolucionari xilè,  sinó, a curt termini, a un règim feixista del tall més implacable i criminal.

I conclou, després d’exposar 16 exigències, afirmant:

(…) serà responsabilitat històrica d’aquest Govern, portat al poder i mantingut amb tant sacrifici pels treballadors, pobladors, pagesos, estudiants, intel·lectuals, professionals, a la destrucció i descavalcament, potser a quin termini, i a quina costa sagnant, de no només el procés revolucionari xilè, sinó també el de tots els pobles llatinoamericans que estan lluitant pel Socialisme.

Li fem aquesta crida urgent, company President, perquè creiem que aquesta és l’última possibilitat d’evitar en conjunt, la pèrdua de les vides de milers i milers del millor de la classe obrera xilena i llatinoamericana.

En conclusió, el triomf del cop només es pot explicar considerant la responsabilitat històrica de les direccions partidàries que van optar per la defensa d’un Estat burgès, des del si del qual es preparava el cop, contra el procés revolucionari en curs. Ens sona, és clar, a l’aciaga fórmula del PCE contra el procés revolucionari aquí, als anys trenta: “primer la guerra, després la revolució”.

Balanç de la dictadura: el mite d’un míting econòmic

La dictadura, imposada per evitar el risc cert de decantació revolucionària, ràpidament comença una política econòmica molt agressiva contra la classe treballadora. Un exemple molt clar és la destrucció de la seguretat social, en el lloc de la qual el capital, gràcies a l’actuació criminal de la dictadura, imposa un sistema de capitalització individual i gestió privada, que posa el 10% de la massa salarial en l’especulació i la conseqüència de la qual és que avui no hi ha salari diferit, perquè les pensions no proveeixen un mitjà de vida (de mitjana la pensió no assoleix el 33% de l’últim salari per als treballadors ni el 25% per a les treballadores; encara menor per la major esperança de vida que s’utilitza com a referència per al càlcul).

La maquinària propagandística del capital promou que la dictadura va aconseguir un míracle econòmic. És fàcil rebatre’l amb les pròpies estadístiques, manipulades, de la dictadura. Ni pel costat del creixement econòmic, ni pel costat de l’estabilitat monetària, ni tampoc per una millor inserció en el mercat mundial. El que sí que va ocórrer va ser un enorme augment de la concentració del capital -amb un pes determinant de l’estranger-, un aprofundiment en la subordinació externa de l’economia xilena i, especialment, una gegantina concentració de l’ingrés i la riquesa, que implica privacions dràstiques per a la majoria de la població. És a dir, no hi va haver miracle, sí una intensificació de la condició subdesenvolupada de l’economia xilena. Tampoc va tenir res de real allò del miracle econòmic espanyol als seixanta.

L’estafa de les “transicions a la democràcia”

I com en el cas espanyol, abans de la finalització formal de la dictadura i en resposta sobretot a les grans mobilitzacions que s’ estenen especialment entre 1983 i 1986, les cúpules partidàries ja havien acceptat el marc institucional de la dictadura. Com aquí, el PC planteja una “reconciliació nacional” que, de fet, avala la impunitat. En els processos socials no es poden separar els diferents aspectes com si fossin autònoms: el manteniment de la política econòmica de la dictadura i la impunitat són un paquet complet, dues cares d’una mateixa moneda. La suposada “transició a la democràcia”, l’abast de la qual ja està preestablert, com aquí, rau en aquest paquet complet: ajust permanent per a la classe treballadora i impunitat per a la dictadura, en el marc de la preservació del rerefons de la seva institucionalitat, tot i que amb altres formes.

A Xile, com aquí i a qualsevol altre lloc, els governs autoproclamats progressistes, però que se subordinen a les exigències del capital financier, no ofereixen cap sortida als problemes. Va ser el cas dels governs sota la presidència Lagos i Bachelet, dirigents del PS, o l’actual presidit per Boric i amb un lloc destacat en ell del PC. Per això ni s’ha derogat el nefast sistema de les AFP, ni s’impedeix que Xile s’incorpori a un nou Acord de Lliure Comerç (el TPP-11), ni s’aixeca l’Estat d’emergència a les zones del país on més s’expressa la resistència maputxe.

Però els pobles no estan d’aquí, com sovint formulen les direccions i els seus corifeus, per excusar-se. Els pobles tenen instint de supervivència i, malgrat que s’encunyi l’expressió “Xile va despertar” per a l’esclat social que arrenca l’octubre del 2019, la resistència mai va deixar d’expressar-se. En particular pels sectors menys controlats per aquestes direccions, com la joventut i les seves grans mobilitzacions de 2006 i 2011. O, molt especialment, la mobilització en defensa d’un veritable sistema de pensions que va convocar el 2016 la Coordinadora No+AFP, secundada al carrer per dos milions de persones, el 10% de la població del país.

No tenim espai aquí per desenvolupar in extensus el recorregut recent, des de l’Acord per la Pau i la Nova Constitució del 15 de novembre de 2019 amb el qual el govern de l’anterior va tractar de contenir la mobilització, tot i que al preu d’obrir un procés constituent. Frustrat després per raons lligades no només a com fa el capital la seva política, especialment mediàtica, sinó també per la forma de gestionar el procés des de les direccions de les organitzacions d’esquerra. Avui està en curs un procés pel qual es tracta d’imposar una sort de “constitució pinochetista sense Pinochet” que es votarà el proper 17 de desembre i que, a data d’avui, tot apunta que sigui rebutjada (tot i que no se sap encara quina serà la posició del govern i les organitzacions que l’integren).

Conclusió: la crisi de la humanitat és la crisi històrica de la direcció del proletariat.

De l’experiència xilena se’n poden treure tres conclusions, refrendades pels paral·lelismes amb l’espanyola. En primer lloc, que la classe capitalista sempre recorrerà a tots els mitjans, literalment, per mantenir la dominació que li proveeix els seus privilegis. En segon lloc, que la voluntat de la classe treballadora de barallar per les seves legítimes aspiracions està fora de tot dubte, malgrat totes les traïcions, la repressió, les derrotes efectives, etc. I en tercer lloc que, per tant, el repte és aixecar la seva organització política veritablement fidel als seus interessos, cosa que exigeix un autèntic funcionament democràtic. A l’ assoliment d’ aquesta tasca, amb l’ objectiu de l’emancipació de la humanitat de tota forma d’ opressió, consagra la IV Internacional la seva existència i tots els seus esforços.

11 setembre 2023, Per les reivindicacions, per l’Amnistia i la Llibertat!

Deja un comentario

Carta Semanal 955 en catalán

Enmig del debat sobre la investidura, i en vigílies d’un nou 11 de setembre, la situació política interpel·la tot aquell que es reclami dels treballadors i els pobles a afirmar la vigència de les aspiracions democràtiques i socials del poble català, i convida igualment a reflexionar sobre quin és el millor camí per aconseguir-les.

L’ANC crida a manifestar-se per “prosseguir amb la confrontació i l’embat” contra l’Estat, però interpel·lant només els catalans, i més exactament, els que es reclamen del mandat de l’1 d’octubre. Mandat que, entre altres coses, no és compartit en l’actualitat per la majoria dels catalans.

Cal partir de l’experiència: des de la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava parts de l’Estatut català votat pel parlament i les Corts, totes les mobilitzacions hagudes han mostrat sense cap dubte un poble en peu. Alhora, han quedat assenyalades les limitacions d’una mobilització que pretenia aconseguir els seus objectius, però donant l’esquena als treballadors i pobles d’Espanya, i esperant el socors de Brussel·les, dels governs europeus i de les institucions del capital financer. Com si aquestes estiguessin a favor del dret dels pobles! Institucions i governs, que dit sigui de pas, estan embarcats en una guerra criminal a les ordres de Biden. D’una guerra que sagna els pobles ucraïnès i rus, i que està destruint els pressupostos socials, la indústria, i els serveis públics de tots els països, en nom d’una boja carrera d’armaments.

Avui, després de la derrota electoral dels franquistes el 23 de juliol, i després que el Rei acudís al rescat del PP, oferint-li la possibilitat d’organitzar qualsevol tipus de maniobra per impedir que s’expressi la voluntat de la majoria social, és més necessari que mai aixecar una veritable aliança de treballadors i pobles,  únic mur, i el que ofereix més garanties, per frenar la dreta, sigui quina sigui la seva versió. Aliança que més enllà de les combinacions i/o interessos electorals, plantegi les reivindicacions democràtiques i socials, l’amnistia en primer lloc.

DAVANT UNA CONSTITUCIÓ ANTIDEMOCRÀTICA

És un fet i els portaveus de la Monarquia ho repeteixen. Fa uns dies el diari ABC deia que “l’amnistia és incompatible amb la constitució del 78”. No és per casualitat que el Rei, amb els poders que li dona la Constitució (article 99) fa tot el possible perquè es constitueixi un govern de franquistes. L’amnistia, com ja va ocórrer el 1975-77, s’ha convertit en una reivindicació democràtica elemental. No és que els “nacionalistes” tinguin ara -per la conjuntura política- la clau de la governabilitat d’Espanya: és que no hi ha cap possibilitat d’avançar en drets i llibertats, no es pot parar a la dreta, a totes les dretes, sense el concurs de tots els treballadors i pobles d’Espanya. I molt menys, en contra de les seves aspiracions.

Aquest 11 de setembre ha de ser un crit per l’amnistia i pel dret a decidir.

Però alhora ha de ser una crida a tots els pobles d’Espanya, a tots els treballadors, per lluitar junts contra l’enemic comú: la Monarquia de les institucions heretades del franquisme (judicatura, alt comandament de l’exèrcit, aparell repressiu) i del capital financer.

En una situació en què la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris és creixent, així com la precarització laboral, malgrat la reforma parcial de Yolanda Diaz, i en la qual el sistema públic de pensions segueix amenaçat i les lleis repressives com la llei mordassa segueix en peu. Conjuminar les reivindicacions dels pobles, com el català i les reivindicacions socials i econòmiques de la majoria social és una necessitat peremptòria.

Reprenent la tradició de la lluita antifranquista, de les mobilitzacions dels darrers anys, en particular dels milers i milers que van marxar sobre Barcelona el 19 d’octubre de 2019 contra la sentència a nou dirigents catalans, aquest 11 de setembre ha de donar continuïtat a aquestes exigències.

LES ESPASES SEGUEIXEN EN ALT

Res està decidit. La incertesa política crida no només a estar alerta sinó a tensar les forces per aprofundir la derrota dels franquistes. Seria impensable que no hi hagués un acord per a una llei d’amnistia. Però res està assegurat, perquè sectors de l’aparell heretat del franquisme s’hi oposen fermament. Només la mobilització dels treballadors i pobles pot escampar el camí.

Tanmateix, les reivindicacions no es redueixen només a l’amnistia o al dret a decidir. Defensar l’ensenyament i la sanitat, les pensions, els salaris, contra la carestia de la vida, forma part inseparable del combat pels drets democràtics. I encara que s’oculti i no se’n parli, cal trencar amb el “consens” al voltant de la guerra i les despeses militars que comporta. Més que mai, la consigna “Pressupostos militars per a escoles i hospitals” s’erigeix en l’única resposta a la política bel·licista que se’ns vol imposar.

Tot partit o organització que digui defensar els drets de la majoria social no pot seguir la política de guerra imposada per Biden i els seus interessos que no tenen res a veure amb els interessos dels pobles.

La lluita a Catalunya per l’amnistia i l’autodeterminació apunta indiscutiblement al cor de la Monarquia hereva de Franco, i exigeix, per ser victoriosa, dirigir-se i teixir llaços d’unitat amb els treballadors i la resta de pobles de l’Estat. Per marxar junts per la República, per la UNION LLIURE DE REPUBLIQUES SOBIRANES.

Ha mort un camarada, ha mort un amic.

Mil records, mil vivències comunes acudeixen en tropel rememorant un camarada i un amic.

Mateo, per a tots nosaltres «el Canari», ens ha deixat. I ha mort com ha viscut, serè, sencer, sense una queixa.

No puc oblidar quan, expulsats de la LCR, per continuar sent internacionalistes ingressem al POSI l’abril de 1980. Quantes lluites comunes, quantes alegries i algunes penes.

Perquè Mateo davant de tot estimava la vida, tot el que ella ens pot donar de maravellós. És per això que era un revolucionari, un obrer, un internacionalista.

Des de ben jove va treballar en la construcció com a pintor, desenes d’anys de dur treball. Coneguerem junts el que va significar la Transició, aquesta trituradora de militants abnegats que volien convertir la mort de Franco en la victòria de la revolució, en la proclamació de la República amb els drets dels pobles, com els del poble de Catalunya, causa que ell, originari d’Andalusia, va abraçar amb la comprensió que és la classe obrera la que pot determinar l’alliberament dels pobles. Mateo era un autodidacta, devorador de llibres, buscant sempre els arguments per al combat. Fins a l’últim moment va participar en les mobilitzacions de les plataformes de pensionistes.

Alhora, Mateo tenia més passions. Potser menys coneguda: el “cante jondo”, a ell li dec el meu gust per aquest art. I era difícil fer-li cantar, de vegades ho vam aconseguir amb la família i els camarades.

A Mateo tothom l’apreciava, era difícil no fer-ho, per la seva generositat, la seva disponibilitat, la seva honradesa… és per això que avui molts no només estem tristos, sinó que sabem que a partir d’ara ens trobem a faltar alguna cosa, algú tan proper, tan noble.

Ha mort acompanyat fins a l’últim moment pels seus camarades més propers, als quals vull agrair el seu esforç i retre homenatge, així com a la seva companya i camarada Maria Ángeles.

Avui es prepara el pròxim Congrés de la Quarta internacional. Mateo sempre em preguntava per això, en la seva memòria també farem que sigui un èxit, per avançar en la conformació de l’instrument per ajudar a alliberar la humanitat de les guerres, de l’opressió i l’explotació.

La seva memòria hi serà sempre present.

Que la terra et sigui lleu, Canario!

Ángel Tubau  3 de septiembre de 2023

La designació del rei: els franquistes han de formar Govern

Deja un comentario

Carta Setmanal 954 per descarregar en PDF

El rei, utilitzant els poders que li atorga la Constitució del 78 -el seu article 99 en aquest cas- ha designat, contra la voluntat expressada a les urnes el 23J, a Núñez Feijóo perquè intenti ser investit president del Govern. Donava així un missatge clar: les institucions heretades del franquisme, amb la Corona al cap, volen impedir per tots els mitjans un govern que prengui mesures, per limitades que siguin, que suposin un alleujament per a l’opressió que pateixen els pobles d’Espanya o per a l’explotació dels treballadors. L’editorial de l’ABC del 24 d’agost ho expressava així: «una amnistia [als dirigents nacionalistes implicats en el referèndum de l’1-O] significaria la deslegitimació formal del règim constitucional del 1978». Fàcil establir la relació amb el discurs de Felip VI del «a por ellos», realitzat el 3 d’octubre del 2017.

Sigue leyendo →