Archivo de la categoría: Cartas

“La Verdad” nº 98 en espanyol ja està disponible

(Publicat a la Carta Setmanal 691veure en castellà)

Aquesta presentació té per objecte donar a conèixer el contingut de «la Verdad» nº 98 i preparar la seva discussió i difusió.

L’article que obre la revista, «Bolcada de la situació mundial», són les notes sotmeses a la discussió del Secretariat Internacional de la IV Internacional de primers de maig. Aquestes notes tracten sobre els últims desenvolupaments de la situació mundial per desprendre les seves línies directrius després d’un aparent desordre. Totes les contradiccions s’aprofundeixen i es concentren en l’imperialisme més poderós, el nord-americà.

La guerra comercial provocada per la supervivència del capital en descomposició té el seu impacte en tots els països; la Unió Europea en dislocació no suporta les envestides del capital a la recerca de l’augment dels seus beneficis. Totes les condicions per a una rebel·lió a Europa s’estan acumulant. Avaluar els punts de suport que es desprenen en aquesta nova situació és tasca de la IV Internacional

El segon article, Estats Units, les bandades de l’imperialisme, recorda les condicions de l’elecció de Trump.

Les institucions aixecades en 1945, després de la II Guerra Mundial (FMI, ONU, OTAN, etc.), segueixen en peus, però les circumstàncies s’han modificat radicalment des de llavors (fi de la convertibilitat del dòlar en or en 1971, caiguda del Mur de Berlín i de la URSS en els anys 90); aquestes institucions i els acords sobre els quals es van aixecar ja no s’adapten a les necessitats de l’imperialisme nord-americà.

És el que intenta modificar Trump, accelerant el ritme imprès pel seu antecessor Obama, per recuperar el control de la dominació imperialista nord-americana. El seu eslògan electoral «America First» («Amèrica primer») nega la lluita de classes, però Trump no té aquesta capacitat. El congrés de la AFL-CIO s’ha pronunciat per una Seguretat Social de pagador únic, i la qüestió de la independència sindical s’ha suscitat en certa forma al seu congrés d’octubre de 2017. Una ona de vagues d’ensenyants travessa el país. La classe obrera americana assaja les primeres proves de força.

En un article d’aquest nombre de La Verdad es publiquen textos dels congressos d’algunes seccions de la IV Internacional (Brasil, Espanya, França) i en un altre article es recullen alguns elements de resposta a la discussió amb militants africans que va tenir lloc després de la conferència d’Alger, i que continua en l’actualitat. Això respon a la perspectiva oberta pel Secretariat Internacional de realitzar una Conferència Mundial de seccions.

Finalment, es publica un dossier sobre l’actualitat de la vaga general de maig-juny de 1968 a França. El dossier publica en la seva integritat les intervencions en la reunió pública de la IV Internacional celebrada a París el 4 de maig. Clément Poullet, Michel Sérac, Georges Boutin, Markus Sokol i Daniel Shapira van prendre la paraula. En annex es publiquen les lliçons que va treure en 1971 la secció francesa de la IV Internacional.

En contra del que intenten fer creure, maig de 1968 a França no va ser un simple moviment de protesta estudiantil o un “conflicte entre generacions”; França va conèixer la major vaga general de la seva història, que va fer trontollar-se a l’Estat francès i va infligir una derrota al règim un any més tard amb la realització del front únic pel vot NO en el referèndum d’abril de 1969, referèndum que va escombrar a De Gaulle per impedir la implantació d’un ordre corporativista.

La vaga general no va triomfar en 1968, els aparells (PCF i CGT) van trair el moviment (acords de Grenelle, eleccions al juny, etc.); ara, cinquanta anys després, la V República a França, però també la Monarquia a Espanya, s’acosten a la seva fi, Trump llança la seva guerra econòmica i la Unió Europea camina cap a la seva dislocació total. Com ajudar al combat de milions d’homes i dones? El paper dels militants revolucionaris és posar en evidència la profunditat de la crisi. No es tracta de pronunciar-se sobre els terminis ni sobre els ritmes, però, convençuts com estem que el xoc està a prop, que està inscrit en els desenvolupaments de la lluita de classe, es tracta de preparar-se per a ell.

En vísperas del aniversario del atentado del 17 de agosto

(Publicado en la Carta Semanal 691ver en catalán)

Hace ahora exactamente un año, los atentados terroristas en Cambrils y Barcelona sacudieron a nuestro país. Las motivaciones de los terroristas están lejos de ser explicadas (la prensa ha publicado estos días que el Imán de Ripoll, al parecer el organizador de ellos, fue visitado en varias ocasiones por agentes del CNI en años anteriores cuando estaba en al cárcel por motivos de delito comunes). Sin duda alguna en un futuro, que deseamos cerca, los “informes “policiales secretos serán publicados. Aunque hay que entender que bajo este régimen monárquico la acción de las cloacas del Estado es ocultada como norma. Una razón de mas para acabar con este régimen e instaurar la democracia.

Sigue leyendo

En vespres de l’aniversari de l’atemptat del 17 d’agost

(Publicat a la Carta Setmanal 691veure en castellà)

Fa ara exactament un any, els atemptats terroristes a Cambrils i Barcelona van sacsejar al nostre país. Les motivacions dels terroristes estan lluny de ser explicades (la premsa ha publicat aquests dies que el Imant de Ripoll, pel que sembla l’organitzador d’ells, va ser visitat en diverses ocasions per agents del CNI en anys anteriors quan estava en al presó per motius de delicte comuns). Sens dubte en un futur, que desitgem a prop, els “informes “policials secrets seran publicats. Encara que cal entendre que sota aquest règim monàrquic l’acció de les clavegueres de l’Estat és ocultada com a norma. Una raó de mes per acabar amb aquest règim i instaurar la democràcia.

Recordem que en la gran manifestació que es realitzo a Barcelona el 26 d’agost de repudi als atemptats el fet mes significatiu va ser el rebuig massiu al Rei i a Rajoy. Les pancartes mostrant les relacions del Rei amb el d’Aràbia Saudita i les responsabilitats de l’Estat espanyol en el trafico d’armes, van mostrar el cinisme d’uns governants que repudien el terrorisme i alimenten a règims que, com el saudita, desenvolupa la seva tirania contra els residents a Aràbia i el terror contra el poble iemenita.

El fet que a més aquests atemptats es realitzessin a Barcelona i a Cambrils, en un moment en què la immensa majoria del poble català (mes del 80 per cent) exigia el dret a decidir, donava una especial rellevància a la presència del Borbó. En efecte, la monarquia i les seves institucions van intentar usar el antiterrorisme per potenciar la seva presència i prepotència a Catalunya negant els drets nacionals. Li va sortir el tret per la culata, com es va veure en la manifestació. Després de l’1 d’octubre, el dia 3 el monarca amb aires franquistes va declarar la guerra al poble català i a tots els pobles de l’Estat. Per aquest motiu fins avui els actuals dirigents triats pel poble català no li reconeguin. L’any passat va ser esbroncat, aquest any mereix el desconeixement i menyspreu.

Han passat dotze mesos carregats d’esdeveniments polítics de primer ordre. Però en aquests dotze mesos, si ben Rajoy va callar les aspiracions dels treballadors i els pobles, aquests segueixen a l’expectativa.

La Monarquia en primera línia

Si el Rei estava en primera línia fa un any, avui molt més i més desprestigiat. L’aspiració a la República tendeix a ser la bandera del canvi democràtic. Els pobles no pot viure amb aquest règim, amenaçats en les seves conquestes socials i democràtiques. És bé recordar que un dels elements més significatius que va fer caure a Rajoy van ser les mobilitzacions massives dels jubilats que gaudeixen del suport de tota la classe i la joventut. El nou govern, que promet i promet, sap que té en la seva agenda un problema que no es resol amb les mesures parcials aplicades (de recuperar l’IPC).

La tradicional «reentre» política de setembre s’ha avançat, d’una banda perquè l’aniversari del 17 d’agost i les cerimònies previstes posen de nou en centre la qüestió catalana i el paper de la Monarquia. Per l’altre perquè de promeses no es menja i com deia el 8 d’agost José María Álvarez, secretari general de la UGT, “excessius anuncis del govern i necessitat d’implantar mesures inajornables” i el temps de gràcia s’acaba. S’acaba per als treballadors perquè per als empresaris van declarar des del primer dia la seva oposició al Govern.

I el temps corre també per a Catalunya.

Felipe de Borbó anuncia la seva arribada a Barcelona aquest 17 d’agost per presidir els homenatges. Pedro Sánchez ho aprova i fins i tot el portaveu de Podemos en el Senat, Ramón Espinar, recolza la visita del Rei.

O sigui que, en nom de les institucions heretades i del capital financer, Felipe de Borbó vindrà a Barcelona per dir clarament al poble català que no té dret a somiar amb exercir els seus drets més elementals.

S’enganya qui cregui que és un problema català. No és per casualitat que al mateix temps PP i Ciutadans condemnin l’aplicació de la llei als presos bascos que han estat simplement acostats a les presons basques. Insistim, com diu la llei penitenciària. Però les declaracions del PP són insuficients. No cal oblidar que el PP está molt lluny d’haver tancat la seva crisi, amb un nou dirigent amenaçat pel de el master, que es passeja amb el pitjor de cada casa (estava a Colòmbia amb el nou president quan es realitzo l’atemptat a Madur per part de sicaris colombians).

El Rei ha d’estar en primera línia, com a recurs indispensable, davant l’enfonsament del PP i la fragilitat del nou govern.

És per això que no és una ajuda per al poble català que alguns dirigents catalanistes es limitin a declarar que Catalunya no té Rei. El combat contra la Monarquia és un assumpte de tots els pobles.

República és inseparable de les llibertats per a tots els pobles i dels drets socials

La presència del Rei a Barcelona ve a confirmar per passiva que aconseguir el dret a decidir és una tasca conjunta de tots els pobles i es relaciona amb el combat dels treballadors que són una sola classe en tot l’Estat per la seva reivindicacions.

La recent mobilització dels taxistes ho demostra de nou. De Barcelona a Madrid, passant per València i Bilbao reivindicacions comunes en contra de la “uberizacion” i la superexplotación. És curiós el silenci de moltes forces polítiques que diuen parlar en nom dels pobles.

Perquè República és inseparable de drets socials. República no és continuar les retallades i seguir amb la mateixa política d’austeritat dictada pel capital financer. Cap treballador recolzaria aquesta República.

És per això que davant la visita del Rei, la joventut, els treballadors, els petits comerciants, opten per la protesta activa o per fer el buit.

La Verdad nº 98 en español ya está disponible

(Publicado en la Carta Semanal 691ver en catalán)

Esta presentación tiene por objeto dar a conocer el contenido de La Verdad nº 98 y preparar su discusión y difusión.

El artículo que abre la revista, Vuelco de la situación mundial, son las notas sometidas a la discusión del Secretariado Internacional de la IV Internacional de primeros de mayo. Estas notas tratan sobre los últimos desarrollos de la situación mundial para desprender sus líneas directrices tras un aparente desorden. Todas las contradicciones se profundizan y se concentran en el imperialismo más poderoso, el norteamericano.

Sigue leyendo

Acerca de la cuestión de las migraciones

(Publicado en la Carta Semanal 690ver en catalán)

El recién elegido presidente del PP, Pablo Casado, ha decidido hacer bandera de la lucha contra la “inmigración ilegal”. Se suma, así, a las formaciones que agitan contra los trabajadores inmigrantes, a los que acusan de ser responsables de la bajada de salarios y la pérdida de empleos. Pero no han sido los inmigrantes los responsables de la destrucción de los buenos empleos de la siderurgia, la construcción naval y la banca, o de la sustitución de los buenos empleos en las eléctricas, las telecomunicaciones, etc., por ETT y subcontratas ultraprecarias. Ha sido el capital financiero y los gobiernos a su servicio, con la Unión Europea como principal animadora.

Sigue leyendo

Sobre la qüestió de les migracions

(Publicat a la Carta Setmanal 690 veure en castellà)

El recentment elegit president del PP, Pablo Casado, ha decidit fer bandera de la lluita contra la “immigració il·legal”. Es suma, així, a les formacions que viuen de la confrontació amb els treballadors i treballadores immigrants, als quals acusen de ser responsables de la baixada de salaris i la pèrdua d’ocupacions. Però no han estat les persones immigrants les responsables de la destrucció de les bones ocupacions de la siderúrgia, la construcció naval i la banca, o de la substitució de les bones ocupacions en les elèctriques, les telecomunicacions, etc., per ETT i subcontractes ultraprecàries. Ha estat el capital financer i els governs al seu servei, amb la Unió Europea com a principal promotora d’aquestes polítiques.

Val la pena detenir-se a exposar algunes idees sobre aquesta qüestió. Comencem per recordar l’anàlisi que feia Marx de la utilització pel capitalisme anglès de l’explotació d’Irlanda. Després d’haver sotmès a Irlanda a la fam i provocat una emigració massiva cap a Anglaterra i els Estats Units, la burgesia anglesa se servia dels treballadors irlandesos arribats a Anglaterra per fer baixar els salaris, i alimentava, per mitjà de la premsa, els rumors, les esglésies, la rivalitat i la divisió entre els treballadors anglesos i irlandesos. Marx estimava que la independència d’Irlanda havia de ser una reivindicació essencial del moviment obrer anglès, per contrarestar aquest mecanisme i desenvolupar la solidaritat obrera.

L’ imperialisme decadent ha desenvolupat a escala mundial i multiplicat per cent aquest problema. En l’època de Marx la mà d’obra emigrant era utilitzada com a “exèrcit de reserva” en un mercat mundial en expansió. Avui la descomposició del mercat mundial provoca una situació de caos i descomposició que és incontrolable pels mateixos que l’han provocat.

Una situació que s’agreuja

Trump va fer la seva campanya electoral denunciant les pèrdues d’ocupacions en “el cinturó oxidat”, terme que designa als Estats arrasats per les pèrdues d’ocupacions industrials, i presentant el mur amb Mèxic (que va començar a construir-se amb Bush, i va continuar amb Obama) com una solució miraculosa.

La massa se persones immigrants expulsades dels seus països per la misèria i la guerra no cessa d’augmentar, l’ ONU xifra en 60 milions el nombre de persones refugiades a tot el món. L’èxode de 2016 va començar amb l’arribada de 50.000 kosovars a Alemanya. Un resultat de la guerra de destrucció de Iugoslàvia, de manera que aquest Estat, Kosovo (model d’independència per a alguns), és governat directament per la Unió Europea i la OTAN amb les seves màfies des de fa molts anys. La Unió Europea ha frenat el problema lliurant 3.000 milions d’euros a Turquia perquè aquesta els tanqui en camps d’internament. Hi ha dos milions de persones refugiades a Jordània i aquest país està a la vora de l’explosió: el seu Primer Ministre va dimitir el 4 de juny després de les manifestacions contra un pla d’austeritat imposat pel FMI.

L’any 2017, segons el Banc Mundial, les persones emigrades varen enviar a les seves famílies 466.000 milions de dòlars. D’aquestes operacions bancàries els bancs cobren un 10 % de comissió (50.000 milions de beneficis a costa dels treballadors/es sobre explotats a Europa o els Estats Units). L’any 2015, hi havia 243 milions de persones immigrades als països industrialitzats. Dins de la Unió Europea, països com Romania, Polònia, Bulgària viuen de l’exportació de la seva població jove cap a Anglaterra, Alemanya o França. Però les ones de xoc del sisme financer americà del 2007, i després de la seva rèplica el 2010-2012 amb la crisi de l’euro, han provocat sortides massives de jovent grec, espanyol, portuguès cap a altres països d’Europa o cap a Canadà, mentre que continuen arribant persones refugiades i emigrades d’Orient Mitjà i d’Àfrica.

El creixement del treball informal és el complement de la immensa desocupació organitzada a escala planetària: mil milions de dones i d’homes estan en atur, la qual cosa suposa un terç de la població activa. Segons les xifres de la OIT, el 40 % del total d’ocupacions pertanyien al “sector informal” el 2017.

Acceleració de les tendències destructives de l’ imperialisme

“Per augmentar el que aporta un treballador/a, cal augmentar la seva productivitat. Si el que era produït per 10 obrers és produït per 5 gràcies a un nou procediment, la plusvàlua per obrer/a s’ha duplicat. En reemplaçar el treball viu per màquines cada vegada més automatitzades, en accelerar els ritmes, el capital crea una reserva de mà d’obra, de treballadors i treballadores lliures, disponibles, que pot ser utilitzada o no segons les seves necessitats, i que exerceix pel mecanisme de la competència sobre el mercat de treball una pressió constant a la baixa sobre els salaris. Els sectors o empreses que han estat els primers a ‘innovar’, venen amb marges superiors i obtenen beneficis per sobre de la mitjana. Així es crea i es renova un excés de mà d’obra” (El capital, llibre I, secció 7). Marx distingeix la reserva permanent (persones aturades de llarga durada), la reserva flotant (les ocupacions precàries, la subcontractació ), la reserva latent (els treballadors i treballadores amenaçats amb la pèrdua de la seva ocupació).

Està per tant el cúmul d’efectes de les polítiques del FMI que destrueixen les ocupacions i disloca els marcs nacionals i els efectes de la guerra que disloca els Estats, expulsant a les poblacions dels seus països. Entre les mesures exigides pel FMI per obtenir crèdits, està la creació de zones franques per “atreure als inversors”. Es tracta, per tant, d’un xantatge permanent: als països d’Europa i als Estats Units practicar el low cost o morir, amb el dúmping salarial al centre, i multiplicar les subcontractes i l’ocupació informal als altres països.

El Mercat Mundial de la mà d’obra

Des de sempre, el capitalisme ha utilitzat les migracions per reduir el salari. Per això, unes vegades obre àmpliament les portes a la immigració per augmentar la reserva de mà d’obra, i altres vegades aplica mesures d’expulsió. El més freqüent és que combini les dues polítiques: quotes pels més qualificats o les nacionalitats amigues, expulsió d’uns altres com a mesura de pressió sobre els migrants.

Existeix un mercat mundial de la mà d’obra; l’ imperialisme dels països europeus –inclòs l’espanyol– va ocupar la seva part amb el tràfic d’esclaus i esclaves negres del comerç triangular, més tard, entre 1870 i 1914 una onada d’immigraciós va permetre al capitalisme americà industrialitzar-se ràpidament amb mà d’obra barata. Fins i tot en períodes d’expansió, els capitals aflueixen a sectors que tenen beneficis superiors a la mitjana i fa falta que la mà d’obra es desplaci tan ràpid com els capitals. Les resistències dels treballadors i treaballadores organitzats són esquivades o aixafades obligant a immigrants a acceptar les ocupacions pitjor pagades en la mesura en què els drets sindicals i la lluita de classes ho permeti. Les directives de la vergonya i lleis d’estrangeria són prolongació de les reformes laborals. Els Estats afavoreixen les migracions i els acords entre països i fan arribar als treballadors i treballadores a voluntat dels capitalistes.

La Unió Europea desestabilitzada

L’amplitud d’aquest sistema pesa sobre la classe obrera organitzada. El capital, que crea aquesta massa de persones aturades i de refugiades, utilitza al mateix temps la situació per justificar la baixada de salaris, la flexibilitat laboral, i per una altra banda per promoure al mateix temps forces polítiques reaccionàries que busquen enfrontar a uns treballadors contra uns altres, denunciant no als responsables de la guerra sinó a les víctimes, no als responsables de l’atur sinó als homes i dones que emprenen un viatge ple de perills per sobreviure. Els polítics burgesos, sempre a la cerca de qualsevol mitjà per guanyar vots en les eleccions, utilitzen aquesta situació: uns per rellançar el xovinisme, uns altres per defensar que la Unió Europea és una barrera enfront del nacionalisme. Els casos d’Itàlia o Grècia són típics: obligats per la Unió Europea a aplicar unes polítiques d’austeritat draconianes, es troben, alhora, en primera línia davant de l’arribada massiva de persones refugiades i que tenen el seu origen en les polítiques i les guerres de la Unió Europea. No podent fer front a aquesta situació, han deixat que la Unió Europea organitzi, a través de tot un seguit de ONG, la gestió dels “fluxos” i el emmagatzematge de refugiats, la qual cosa ha desencadenat una crisi major, en la qual els Estats s’han dividit en funció dels seus interessos i les seves taxes de desocupació. La temptativa d’Alemanya d’organitzar un repartiment ha fet esclatar les divergències i el caos.

França, per la seva banda, ha bloquejat la seva frontera amb Itàlia, i modificat la seva llei per reforçar, encara més, les expulsions. Bèlgica ha bloquejat la seva frontera amb França, per no acollir a immigrants de Calais. S’exerceix tot tipus de pressions i xantatges financers sobre els països d’ on parteixen les persones immigrants perquè acceptin organitzar camps de retenció.

Moviment obrer i immigració

El moviment obrer ha buscat sempre fer front a aquesta política reivindicant els mateixos drets per als treballadors i treballadores nacionals o immigrats: “A igual treball, igual salari”, les dones representaven un element de la reserva flotant, mà d’obra pagada dues vegades menys cara que els homes. Pel mateix motiu, les persones immigrants han de tenir els mateixos drets de vaga, d’organització, de protecció social, d’accés a l’educació per al seu fills, que les persones del país d’acollida. La Seguretat Social en 1945 a França va obrir els seus drets a tot el que cotitzi, qualsevol que sigui el seu origen.

El moviment obrer ha hagut de combatre per l’acolliment de refugiats i refugiades polítics, que sovint són militants obligats a fugir de les dictadures instal·lades pel capital (Espanya 1939, Xile 1973, etc.).

Però avui l’enfonsament de la Unió Europea i el rebuig a les contrareformes situen de manera molt més immediata el problema de les solucions obreres a la crisi.

La Unió Europea ha hagut de cobrir amb un espès vel d’hipocresia la seva política, per desfer tot el que existia des de 1945, en reacció als horrors de la Segona Guerra Mundial. Ha promogut la competència a l’interior del mercat únic, tant per als treballadors com per a les mercaderies. Igualment per mitjà d’una sèrie de canvis de reglamentació successius, atès que els treballadors i treballadores estan organitzats, ha generat la pèrdua de drets a tota la classe treballadora. Les directives europees han dirigit les retallades (per exemple, la circular sobre treballadors/es desplaçats per debilitar la Seguretat Social).

Un punt crític

La desocupació i la precarietat afecten massivament als treballadors i treballadores autòctons, mentre que les ones d’immigració són reforçades per la misèria i la guerra. Les xifres són espectaculars en el cas de Grècia. Els últims esdeveniments han demostrat brutalment la dependència total d’Europa respecte de l’ imperialisme americà. El cop de força de Trump pel que fa a Iran ha deixat tremolant a la classe dirigent europea, que no saben què fer per evitar l’enfonsament dels mercats per a les seves empreses.

L’única sortida és la planificació de la producció i els serveis per a tothom, les conquestes socials de tothom. En concret, hi ha mitjans per acollir a milions de persones refugiades, que en la UE solament representen l’1 per cent de la població. Això exigeix un pla central i a cada país que comporti la construcció d’infraestructures, allotjaments, escoles, hospitals, per superar les manques que sofreix la població local i atendre també a les refugiades. L’any 45 després de la guerra Alemanya va acollir a 13 milions de refugiats que van participar en la reconstrucció del país. Un pla així, indispensable, avui trenca amb totes les exigències del règim de la propietat privada dels mitjans de producció.

La lluita pels drets de tothom ha d’incloure la lluita de nadius i immigrants per la derogació de les reformes laborals (i les lleis d’Estrangeria), donant mitjans als sindicats per defensar a tota la classe treballadora: dret de vaga sense restriccions, lliure negociació col·lectiva de convenis que tinguin caràcter de llei, vàlida per a tothom. És a dir, els partits que es reclamen dels treballadors i les treballadores han d’ocupar el seu lloc derogant les lleis antisindicals, les reformes laborals, anul·lant les retallades de tothom. En resum, és l’exigència d’acabar amb l’anarquia provocada pel capital, acabar amb aquesta anarquia és el que pot permetre la unió lliure dels treballadors/es i els pobles d’Europa. Treballadors/es i pobles d’Europa que tendiran la mà als pobles d’Àfrica i Orient Mitjà, saquejats per les multinacionals i el capital financer i els governs al seu servei.

No hay tregua

(Publicado en la Carta Semanal 689ver en catalán)

Hace exactamente dos meses la moción de censura presentada por Pedro Sánchez en nombre del grupo parlamentario del PSOE consiguió lo que parecía impensable: reunir a todas las fuerzas representantes o que pretenden serlo de los trabajadores (PSOE, IU/Podemos) y los pueblos –particularmente el pueblo catalán y el vasco (ERC, Sortu, Compromís y PDeCAT, PNV). Sin duda con intereses a veces contradictorios estas fuerzas se sumaron para  hacer caer al representante genuino de las instituciones heredadas del franquismo y a su “marca blanca” Ciudadanos.

Sigue leyendo

No hi ha treva

(Publicat a la Carta Setmanal 689veure en castellà)

Fa exactament dos mesos la moció de censura presentada per Pedro Sánchez en nom del grup parlamentari del PSOE va aconseguir el que semblava impensable: reunir a totes les forces representants o que pretenen ser-ho dels treballadors (PSOE, IU/Podemos) i els pobles –particularment el poble català i el basc (ERC, Sortu, Compromís i PDeCAT, PNB). Sens dubte amb interessos de vegades contradictoris aquestes forces es van sumar per fer caure al representant genuí de les institucions heretades del franquisme i a la seva “marca blanca” Ciutadans.

La moció de censura i la formació del nou govern, més que una maniobra parlamentària, era i és el resultat de la resistència dels treballadors en tot l’Estat, i dels pobles –d’entrada, però no solament el català– contra la política de regressió social i antidemocràtica del PP

Però el PP actuava en nom de la Monarquia i del capital financer. Recordem el discurs del rei del 3 d’octubre i les decisions de les grans empreses de deslocalitzar la seva seu social de Catalunya. La caiguda de Rajoy va ser per tant una derrota de la Monarquia i del capital financer, i més quan Rajoy vivia cercat per la mobilització dels pensionistes.

En les últimes setmanes, Sánchez ha multiplicat gestos i promeses, obrint perspectives. El 17 de juliol, en la seva compareixença al Congrés, Sánchez va anunciar un “gir social” i la necessitat de trobar una sortida política a la qüestió catalana. Gir social que entre altres coses es concretava en el restabliment de la sanitat universal, emprendre el procediment per derogar l’art. 315.3 del Codi Penal, altres mesures genèriques sobre ocupació juvenil, i exhumar les restes de Franco del Valle dels Caiguts.

Responent a aquest discurs, els sindicats, particularment José María Álvarez –secretari de la UGT– va plantejar que cal passar de les paraules als fets. Encara que en la reunió del dimarts 24 de juliol amb Sánchez, la ministra del Treball i el secretari de la Confederació Europea de Sindicats, aquests dos últims van declarar que potser calia ajornar la derogació de les reformes laborals i solament modificar les mesures més lesives. Aquesta moderació la van justificar perquè el govern tenia una base minoritària. Però més minoritària la tindrà si no compleix les grans reivindicacions, com derogar la reforma laboral.

Els grans empresaris i la banca passen a l’atac

Després dels primers dies de sorpresa els grups de capitalistes i les patronals han passat a l’atac contra el Govern, no tant pel que ha fet, sinó pel perill del que, davant la pressió dels treballadors, pugui fer. Així, pocs dies després d’haver signat l’acord salarial (AENC, 4 de juliol) d’abast ultramínim, Rosell va declarar que aquest acord està en perill si el Govern augmenta els impostos a les empreses (el tipus impositiu efectiu de les grans empreses a Espanya no supera el 9 per cent, un de les més baixos de la Unió Europea, quan les empreses baten rècords de beneficis).

Per la seva banda, una de les dues majors empreses “espanyoles”, Telefònica, en la seva Junta d’Accionistes del 8 de juny, va rebre així al nou govern: les regulacions europees a les telecos drenen el seu creixement, les obliguen a competir en condicions poc avantatjoses , quan aquestes empreses són la clau per a l’economia digitalitzada. No és cert, els superbeneficis d’aquestes grans empreses són la clau per sotmetre el país al saqueig, a una especulació voraç.

Aquests últims dies, davant la persistència de Sánchez, la presidenta Botín i la Junta d’Accionistes del Banc Santander ha pujat el to i el volum de les amenaces. D’una banda, el Santander encapçala la banca, que a Espanya té un pes aclaparador. Bankia ja li ha secundat.

En aquesta situació s’inicia el debat sobre el pressupost de 2019 (recordem que el nou govern va acceptar mantenir el pressupost 2018 de Rajoy (contra el qual havia votat) prometent un pressupost social per 2019.

Amb el suport de Brussel·les

La gran banca compta amb el suport –devaluat– de la Comissió Europea que té el cinisme de dir-li a Sánchez la “obligació” de reduir el dèficit públic fins al 2,7%, com havia promès Rajoy. El Govern ha assenyalat que s’arribarà al 2,9%, denunciant que els governs de Rajoy prometien rebaixar el dèficit i feien el contrari. En aquesta Carta havíem assenyalat que la Comissió Europea li deixava passar tot a Rajoy, per sostenir-li davant tantes crisis de governs europeus. Ara ve Sánchez-Calviño amb xifres reals, tocant als bancs, que donen un marge de varis milers de milions d’euros per a alguns gestos, inclòs donar un indispensable respir al finançament autonòmic (quina reforma està paralitzada des de fa 10 anys). I això és intolerable.

La nova joia del PP, Casado, exigeix al Govern que redueixi el dèficit com va prometre Rajoy. És a dir, que aquest Govern ha de reduir el que el que no va reduir Rajoy i més, actuant com el govern més antiobrer, antisanitat i antieducació.

11000 milions d’euros és el pressupost que es juga en aquesta operació. I aquesta super retallada l’ha d’emprendre Sánchez perquè a la Comissió Europea li sembla intolerable que hi hagi governs que tractin de limitar una mica les retallades, en lloc de retallar més. Encara que això comporti agreujar el col·lapse autonòmic general, dificultant més resoldre la qüestió catalana. Però això sí, el descrèdit de Sánchez taparia els nous casos de corrupció del règim en curs.

Quin és l’interès de la majoria social?

D’entrada siguem clars, aquests milions no determinen tota l’acció de govern. Però establim criteris: davant els «endevins» que ahir intentaven atemorir amb la suposada fortalesa de Rajoy i avui criden a la moderació per no enemistar a empresaris i institucions, la pregunta és para qui es governa?

Si realment el Govern busca el suport dels treballadors i els pobles, o sigui de la majoria, el camí és clar: donar resposta a les reivindicacions, des de la derogació de les reformes laborals i de pensions a l’alliberament dels presos polítics catalans, i la derogació de la Llei Mordassa i l’articulo 315.3 del Codi Penal.

No estan solament en joc les majories parlamentàries. El PP està lluny d’haver superat la seva crisi, el resultat del seu Congrés ha demostrat que està partit per la meitat i no ha resolt cap dels seus problemes, començant pel propi Casado i el seu màster.

El vot al Congrés dels Diputats

El 27 de juliol en el plenari del Congrés dels Diputats, la proposta de sostre de despesa per elaborar els pressupostos del 2019, que va plantejar el Govern, va ser derrotada pel vot en contra del PP i Ciutadans, i l’abstenció d’Units Podem i els grups nacionalistes, excepte el PNB.

L’abstenció d’aquests grups va ser justificada dient que l’augment de despesa social de 6.000 milions d’euros era insuficient. No obstant això cal constatar, que en el marc dels pactes d’estabilitat imposats pel capital financer per mitjà de la Unió Europea, els marges són mínims.

Un govern que vulgui donar resposta, encara que sigui de forma limitada, a les reivindicacions dels treballadors i els pobles portarà a desafiar els dictats del capital financer, les seves institucions internacionals, la UE i FMI, i nacionals com la Monarquia i les lleis que regeixen l’ordenament pressupostari del país, que de moment permeten entre altres coses que el Senat veti les decisions de la cambra baixa.

El combat del moviment obrer

El moment és per tant propici per detenir i revertir les retallades, passar a l’acció és la responsabilitat de les organitzacions. Els treballadors estan disposats, com els taxistes.

Mentre el capital financer està deslligat, seria un error gravíssim trencar l’aspiració dels treballadors a la mobilització unida per donar una bolcada política. És indispensable la unitat i la mobilització en aquests moments. Seria greu contenir als treballadors per un “respecte a la crisi de les institucions” que han causat aquesta crisi i són el veritable obstacle per treure el país del laberint. Això permetria que tiressin endavant Botín i els grups capitalistes.

El moviment obrer ha d’establir la relació estreta entre la defensa dels drets i el combat contra el règim monàrquic. Per sortir de la incertesa del moment, no cal renunciar a cap dret. I la lluita per la República deslliga les mans de les organitzacions: no, no som responsables de sostenir a les institucions de la corrupció. Estem per la democràcia.

Tras la cumbre de la OTAN

(Publicado en la Carta Semanal 688ver en catalán)

La Organización del Tratado del Atlántico Norte ha celebrado su cumbre anual en Bruselas los pasados 11 y 12 de julio, una cumbre marcada por la polémica sobre el gasto militar. Una polémica que ha oscurecido la noticia de que la OTAN sigue con sus planes de ampliación y ha invitado formalmente al Gobierno de Macedonia a “iniciar sus negociaciones de adhesión” para optar a ser miembro de la misma.

Sigue leyendo

Després del cim de l’OTAN

(Publicat a la Carta Setmanal 688veure en castellà)

L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord ha celebrat el seu cim anual a Brussel·les els passats 11 i 12 de juliol, un cim marcat per la polèmica sobre la despesa militar. Una polèmica que ha enfosquit la notícia que l’OTAN segueix amb els seus plans d’ampliació i ha convidat formalment al Govern de Macedònia a “iniciar les seves negociacions d’adhesió” per optar a ser membre de la mateixa.

Recordem que l’OTAN és una aliança militar –i política– que garanteix la submissió dels països que la formen als interessos militars dels Estats Units. Però Donald Trump veu la seva supremacia en perill. Les bases materials de l’imperialisme nord-americà estan destruint-se: la mineria. La siderúrgia, l’automòbil estan en caiguda lliure, el dèficit d’infraestructures i de les administracions és brutal, l’educació depauperada, solament funciona la sanitat per a uns pocs. És una vella contradicció: les multinacionals deslocalitzen arruïnant el país. Trump cerca com utilitzar el seu poder per revertir aquesta realitat. El resultat és el caos actual: guerra comercial, multiplicació de conflictes armats. En el seu afany d’intentar mantenir la seva supremacia econòmica i militar, pressiona als països de l’Aliança perquè augmentin la seva despesa militar, sostenint a la indústria d’armament ianqui i alleujant l’enorme pes de la despesa militar dels EUA: 607.000 milions de dòlars, prop del 4% del PIB USA i que suposa el 41% de la despesa militar mundial.

Amb els seus mètodes de cowboy Trump, fora de programa, va irrompre en el cim amb una roda de premsa en què deixava com un drap brut a tots els països que no destinen el 2% del seu PIB a despeses militars, exigència que ja venia fent Obama i de la qual Trump ha fet bandera.

En defensa dels interessos del capital financer, i el de matriu nord-americana, Trump sembla obstinat a destruir totes les institucions de l’Ordre Mundial construïdes després de la II Guerra Mundial, amb l’ajuda de la socialdemocràcia i de la burocràcia del Kremlin segons els casos. A Brussel·les Trump va venir a dir, pensant en la Unió Europea, que “paguem per la seva seguretat i vostès envaeixen EUA amb els seus productes més barats”.

Com a pas previ al cim, Trump havia escalfat l’ambient previ amb cartes dirigides a almenys 10 mandataris aliats, inclòs Pedro Sánchez, queixant-se que els seus països no compleixen l’objectiu fixat en el cim de Gal·les, i bombardejant a tots els membres amb tuits: “EUA gasta molt més en l’OTAN que cap altre país”, “segons alguns càlculs, paga el 90%”, la qual cosa “no és just ni acceptable”. (En realitat, EUA paga el 22% del pressupost de l’OTAN. És cert que la despesa militar d’EUA és el 67,5% de la despesa militar total dels 29 aliats, però això inclou el seu desplegament en tot el planeta, incloent teatres tan allunyats d’Europa com Japó o Corea del Sud).

En el Cim va ser més enllà: “Encara que alguns d’aquests països [els aliats] han estat augmentant la seva contribució des que vaig assumir el càrrec, han de fer molt més, Alemanya està en el 1%, EUA està en el 4%”, i va afegir que “són morosos en el que a mi respecta perquè Estats Units ha hagut de pagar per ells”.

En els seus exabruptes, Trump al·ludeix a l’objectiu fixat en el cim de Gal·les de 2014 de dedicar el 2% del PIB a Defensa. Però, en realitat, el cim de Gal·les no va acordar arribar al 2% del PIB en 2024, sinó “tendir” cap a aquest objectiu. Un propòsit que se’ls fa difícil de posar en pràctica a governs febles, que haurien de justificar augments importants de la despesa militar alhora que retallen en els serveis públics, els drets socials i les pensions.

Una pluja d’excuses i promeses

Tots els suposats “aliats” es van apressar a fer actes de contrició i prometre esmena, però cadascun afegia les seves reserves.

Aquest va ser el cas d’Alemanya, sobre la qual Trump va dir que “està completament controlada per Rússia, després de la construcció d’aquest nou gasoducte, més del 70 per cent del seu gas natural l’hi subministrarà Moscou”. La canceller Merkel es va veure obligada a contestar-li que ella mateixa va experimentar “el control de la Unió Soviètica” i que ara el seu país pot prendre decisions “independents”. Li va faltar afegir que no independents de Washington, ja que va reiterar la intenció del seu govern de complir amb l’objectiu de “avançar en l’adreça del 2% de la despesa de defensa” per 2024.

Per la seva banda, el president de França, Emmanuel Macron, ha assegurat que França aconseguirà el compromís d’invertir en Defensa el 2% del PIB para 2024. Però “no estic segur que augmentar la despesa en Defensa del 2% al 4% del PIB sigui una bona idea”, afegint que garantir la cohesió de l’OTAN és possible únicament si la càrrega pressupostària es comparteix de manera justa. El que denota que hi ha sectors del capital financer, fins i tot nord-americà, que no estan pel 4%.
Però tots els governs capitalistes, s’enfronten limitadament, però minoren el cop tractant que els obrers paguem amb la liquidació de les conquestes obreres. En canvi, els treballadors no podem acceptar els plans de Trump.

També el primer ministre d’Itàlia, Giuseppe Conte, ha donat una de freda i una de calenta. El comunicat del Cim afirma que es van a augmentar les despeses militars, però el governant italià, a la sortida, declara que no s’ha compromès a incrementar el pressupost de Defensa.

El President del Consell Europeu, Donald Tusk, expressava d’alguna manera la situació de molts dirigents europeus, col·locats incòmodament entre l’espasa de les exigències dels EUA i la paret de la pressió dels pobles dels seus països: “Benvolgut president Trump: Amèrica no té ni tindrà un aliat millor que Europa”, per afegir que “tinc dos missatges que traslladar. Volguda Amèrica: aprecia als teus aliats; al cap i a la fi, no tens tants. Volguda Europa: augmenta la despesa en defensa”.

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ha manifestat que el “repartiment de càrregues no és just”, i va pronosticar “discussions fortes i franques” entre Trump i els seus socis. Però la situació “està millorant” i, segons els plans nacionals que els aliats van presentar a l’OTAN a la fi de l’any passat, hi haurà un augment de la despesa militar de 266.000 milions de dòlars. Tal vegada per això Trump ha acabat el cim dient que “vaig tenir una gran reunió amb l’OTAN, recaptant grans quantitats de diners”.

El cas és que, immediatament després del Cim, Trump es va encaminar a Hèlsinki a buscar un acord amb Putin a costa dels governs europeus. Pocs dies després, la canceller Merkel deia a la premsa que “ja no és possible confiar en el super poder d’EUA.”

Sánchez: assumir l’herència del PP i el atlantisme de la Monarquia?

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, no ha estat menys que uns altres. Ha declarat que el seu govern “empatiza” amb l’exigència d’aconseguir el nivell de despesa del 2% del PIB para 2024. “El nostre compromís és inexcusable i ho anem a complir”. Però immediatament afegeix en cada ocasió que cal fer un càlcul just, que prengui en compte la participació d’Espanya en les missions internacionals: ha desplegat 1.161 soldats en missions de l’OTAN, 616 de l’ONU i 757 de la Unió Europea. Així com la disponibilitat de capacitats militars i la voluntat d’utilitzar-les en favor de la pau i seguretat internacionals.

Recolzant-li, el Ministre d’Exteriors, Borrell, escrivia en La Vanguardia que “estem en totes les missions militars i civils desplegades per la Unió Europea. De fet, som el país que amb més personal contribueix a les mateixes, des d’Ucraïna, en el nostre veïnatge oriental, fins al Sahel, en el nostre veïnatge sud. Igual que la nostra aposta decidida pel pilar europeu de la defensa, el nostre compromís amb la seguretat i estabilitat en el Mediterrani és ferm i estem disposats a donar més passos al capdavant. Per això, en el cim de l’OTAN recentment conclosa, hem ofert liderar la propera missió d’ensinistrament a Tunísia i donar suport logístic de respatller a la presència de l’ONU a Líbia.” Borrell concloïa que és difícil el 2% per 2024.

Vegem en concret com es plantegen les coses. Al desembre la ministra Cospedal, recollint exigències de comandaments militars i de la Zarzuela, escrivia al Sr. Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, que Espanya aconseguiria per 2024 l’1,53% del PIB en Defensa (10.000 milions més que ara). Quins són els seus càlculs?

En els anys 90, la Monarquia va aprovar uns Programes Especials d’Armament per valor de 30.113 milions (a més del manteniment i operacions dels exèrcits. Inicialment, es va notar poc al Pressupost i en el dèficit perquè es van camuflar com a crèdits dels departaments d’Economia, Indústria i Innovació. A dia d’avui estan pendents de pagament, d’aquí a 2030 uns 20.000 milions (d’aquells 30). Vol dir que els governs d’Aznar, Zapatero i Rajoy han xocat amb les exigències econòmiques i socials (i de manteniment de la Monarquia). Però el plantejat ara és pitjor.
Diuen el comandament militar i la Zarzuela que cobrir les “capacitats més necessàries i urgents” de les FA dins de l’OTAN exigeixen invertir 10.805 milions, que són l’avançada del nou cicle inversor per als propers 15 anys, quan queden 20.000 de l’anterior. Cal afegir la modificació del submarí S-80, dels 2.135 milions inicials fins a 3.600.

Aquests comptes del Gran Capità significarien augmentar un 1% el percentatge del PIB destinat a despeses militars (en un marc fixat per l’acord amb Brussel·les que obliga a reduir un 3% el pes del Pressupost de l’Estat pel que fa al PIB). O sigui robar 10.000 milions d’euros a pressupostos ja encongits d’ensenyament, sanitat, serveis públics.

La Monarquia sotmesa als Estats Units ja ha optat per sagnar als pobles àdhuc a costa de l’enfrontament entre els pobles de l’Estat espanyol i atacant des de les bases als pobles d’Àfrica i Orient Pròxim.

Més que mai són actuals les reivindicacions tradicionals del moviment obrer i dels pobles de l’Estat espanyol contra l’OTAN i retirada de les bases americanes.