Archivo de la categoría: Cartas

¿Un acuerdo para el Brexit?

(Publicado en la Carta Semanal 705ver en catalán)

El miércoles pasado se anunciaba un proyecto de acuerdo entre la Unión Europea y el gobierno británico sobre las condiciones del Brexit. Un documento de 585 páginas que no se hizo público en espera de que Theresa May, la Primera Ministra británica, lo expusiera a su gabinete. Un editorialista político del diario The Guardian resumía así el anuncio del acuerdo: “El plan de May para el Brexit: un gobierno dividido, un partido dividido, una nación dividida”. Otro diario británico hablaba de May, como una “superviviente”, en tanto que al otro lado del Canal de la Mancha, Le Monde calificaba el acuerdo como un “paso decisivo” e incluso un éxito para May, un éxito de chiste como veremos.

Sigue leyendo

Un acord pel Brexit?

(Publicat a la Carta Setmanal 705veure en castellà)

El dimecres passat s’anunciava un projecte d’acord entre la Unió Europea i el govern britànic sobre les condicions del Brexit. Un document de 585 pàgines que no es va fer públic tot esperant que Theresa May, la Primera Ministra britànica, ho exposés al seu gabinet. Un editorialista polític del diari The Guardian resumia així l’anunci de l’acord: “El pla de May pel Brexit: un govern dividit, un partit dividit, una nació dividida”. Un altre diari britànic parlava de May, com una “supervivent”, mentre que a l’altre costat del Canal de la Manxa, Le Monde qualificava l’acord com un “pas decisiu” i fins i tot un èxit per May, un èxit d’acudit com veurem.

Sigue leyendo

El capital financer i el seu instrument, la Unió Europea, són responsables del caos en què s’enfonsa Europa

(Publicat a la Carta Setmanal 704veure en castellà)

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional sobre Europa – 7 de novembre de 2018

Cal rendir-se a l’evidència, tot és a punt per entrar en un nou episodi de la “crisi del deute sobirà” que va sagnar, literalment, a Grècia i al seu poble1.

Aquesta vegada, sembla que li toca a Itàlia el mateix paper que va tenir Grècia en 2010-2015.

Tot el decorat, a punt. Cadascú té el seu paper: els mercats, les agències de qualificació, la Comissió Europea de Brussel·les, el FMI i els seus experts…

Sigue leyendo

El capital financiero y su instrumento, la Unión Europea, son responsables del caos en que se hunde Europa

(Publicado en la Carta Semanal 704ver en catalán)

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional sobre Europa – 7 de noviembre de 2018

Hay que rendirse a la evidencia, todo está a punto para entrar en un nuevo episodio de la “crisis de la deuda soberana” que sangró, literalmente, a Grecia y a su pueblo(1).

Esta vez, parece que le toca a Italia el mismo papel que tuvo Grecia en 2010-2015.

Todo el decorado, a punto. Cada cual tiene su papel: los mercados, las agencias de calificación, la Comisión Europea de Bruselas, el FMI y sus expertos…

Sigue leyendo

Desenterrar a Franco? A més, cal enterrar al franquisme

(Publicat a la Carta Setmanal 703veure en castellà)

Els mitjans de comunicació porten setmanes donant-li voltes a la decisió del govern de Sánchez de treure les restes del criminal genocida Franco de la Basílica del Valle de los Caídos, i del desafiament dels descendents del dictador, que proposen portar els ossos d’aquest “gran criminal” ni més ni menys que a la Catedral de l’Almudena, en ple centre de Madrid i a un pas de la Plaça d’Orient on tant li agradava al dictador celebrar els seus actes d’afirmació popular al seu règim.

Sigue leyendo

¿Desenterrar a Franco? Además, enterrar al franquismo

(Publicado en la Carta Semanal 703ver en catalán)

Los medios de comunicación llevan semanas dándole vueltas a la decisión del gobierno Sánchez de sacar los restos del criminal genocida Franco de la Basílica del Valle de los Caídos, y del desafío de los descendientes del dictador, que proponen llevar los huesos del “criminalísimo” ni más ni menos que a la Catedral de la Almudena, en pleno centro de Madrid y a un paso de la Plaza de Oriente donde tanto le gustaba al interfecto celebrar sus actos de afirmación popular a su régimen.

Sigue leyendo

La “independencia” judicial, el proceso a los republicanos catalanes y la cuestión de las hipotecas

(Publicado en la Carta Semanal 702ver en catalán)

Ha sucedido a la vista de todos. El pasado día 18, la Sala Tercera de lo Contencioso del Tribunal Supremo decide que deben ser los bancos –y no los clientes– quienes paguen el Impuesto de Actos Jurídicos Documentados en el caso de la constitución de una hipoteca. Se basa para ello el tribunal en un criterio lógico: como es el banco el que obtiene beneficios de la hipoteca, debe ser él quien pague el impuesto, por lo tanto ese artículo del reglamento era contrario a la ley. De inmediato, la Banca da la alarma, se queja de que iban a perder más de 7.000 millones. La Bolsa reacciona: los especuladores, que piensan que eso va suponer pérdida de beneficios de los bancos, hacen que el valor de éstos se desplome. La alarma crece y, de inmediato, el presidente de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Supremo, Luis Díez-Picazo, ante la supuesta “enorme repercusión económica y social”, decide paralizar la aplicación de la sentencia y que sea el pleno de la Sala, que se reunirá el 5 de noviembre, quien decida sobre el caso.

Sigue leyendo

La “independència” judicial, el procés als republicans catalans i la qüestió de les hipoteques

(Publicat a la Carta Setmanal 701veure en castellà)

Ha succeït a la vista de tots. El passat dia 18, la Sala Tercera del Contenciós del Tribunal Suprem decideix que han de ser els bancs –i no els clients– els qui paguin l’Impost d’Actes Jurídics Documentats en el cas de la constitució d’una hipoteca. El tribunal es basa en un criteri lògic: com és el banc el que obté beneficis de la hipoteca, ha de ser ell qui pagui l’impost, per tant aquest article del Reglament era contrari a la llei. Immediatament, la Banca dóna l’alarma, es queixa que anaven a perdre més de 7.000 milions €. La Borsa reacciona: els especuladors, que pensen que això suposarà la pèrdua de beneficis dels bancs, fan que el valor d’aquests es desplomi. L’alarma creix, i, immediatament, el president de la Sala contenciosa administrativa del Suprem, Luis Díez-Picazo, davant la suposada “enorme repercussió econòmica i social”, decideix paralitzar l’aplicació de la sentència i que sigui el ple de la Sala, que es reunirà el 5 de novembre, qui decideixi sobre el cas.

Per a milions de ciutadans, la suposada “independència” de la Justícia queda al descobert. El columnista d’El País, Josep Ramoneda, en un article titulat, significativament, “Qui mana aquí?” escriu que “una baixada de la cotització dels bancs va aconseguir en un dia el que centenars de milers de votants i de manifestants catalans no han aconseguit amb la presó preventiva dels presos independentistes: que el Suprem apreciï ‘enorme repercussió econòmica i social’ (…) tornem a la pregunta de sempre: Qui mana? Quan es qüestiona la independència real del poder judicial es mira de reüll a l’executiu, però són molts altres els poders —locals i internacionals— que ronden l’ entorn dels jutges.”

Assenyalem que Luis Díez-Picazo ha fet carrera com a professor universitari, i fins fa poc impartia classes al Centre Universitari d’Estudis Financers (Cunef), finançat per l’Associació Espanyola de Banca (AEB).

Separació de poders?  

Cal deixar clar que nosaltres no compartim la pretesa separació dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) proposada per Montesquieu i en la qual, suposadament, es basa la democràcia burgesa. Com a revolucionaris estem per una Justícia que depengui del Poble, o sigui, per jutges electes i revocables, en les millors tradicions revolucionàries. Sobretot en el cas de l’Estat Español, on, els qui defensen la “independència” de la Justícia sota el règim de la Monarquia, el que estan defensant és la independència de l’aparell judicial heretat del franquisme, sense cap tipus de depuració, enfront de la societat, i per sobre d’ella.

Però és que aquí ens trobem que aquest Estat burgès, en la seva forma més degenerada de règim monàrquic, que ha mantingut la continuïtat de la justícia franquista, no respecta ni tan sols la seva pretesa independència.

Com pot invocar-se, llavors, la “independència” de la Justícia per tal que el Govern Sánchez no pugui prendre mesures en favor dels presos republicans catalans? Mesures que, com assenyala cada vegada més gent, són absolutament necessàries per restablir la convivència i poder buscar una sortida democràtica a les aspiracions del poble català.

Els qui invoquen, en aquest cas, la independència de la Justícia es posen en ridícul. Als ulls de milions de persones, la justícia del nostre país és bona per perseguir a sindicalistes, rapers i polítics catalans, a Andrés Bódalo, Alfon o els joves de Alsasua, però absolutament incapaç de defensar a les dones violades o maltractades. Una Justícia que obeeix a la banca, al capital financer, i al Rei, que li va encarregar, en el seu discurs del 3 d’octubre, després del referèndum català, que –amb les altres institucions– ho deixés tot “lligat i ben lligat” en relació a la “qüestió catalana”. És una justícia totalment independent, però del poble, de la sobirania popular. En democràcia, tots els poders de l’Estat haurien de dependre de la sobirania popular. Però Monarquia és, és clar, el contrari de democràcia i de drets dels treballadors i els Pobles.

A les portes de l´inici del procés contra els republicans catalans

Entre els més lúcids defensors del Règim, són molts els que es lamenten del molt “inoportú” d’aquest assumpte del Suprem, just quan està a punt de començar el judici contra els catalans.

El Tribunal Suprem “independent”, seguint les ordres del Rei, s’ha obstinat a defensar que a Oriol Junqueras i els seus companys els hi és d’aplicació el delicte de rebel·lió, el que implica les penes més greus, amb la finalitat d’aprofundir l’enfrontament amb el poble català, fent impossible tota solució democràtica.

Per a la Monarquia és vital mantenir la qualificació del “delicte de rebel·lió” triat perquè no n’han trobat un altre millor, és com la seva trinxera, i qualsevol cessió es veu com una feblesa. El Govern Sánchez, triat per una majoria de les Cortes que no comparteix aquest projecte, està lligat de mans i peus per la seva submissió al “marc constitucional”, que el deixa a mans de totes les pressions de l’aparell d’Estat, els mitjans i les forces econòmiques. No s’atreveix ni a suggerir a la Fiscalia un possible pas enrere. S’inventen, per a això, una suposada “independència de la fiscalia”, un fet insòlit donat que el Fiscal General de l’Estat es nomenat pel Govern i aquest nomena de manera jeràrquica als altres graons de la Fiscalia. D’altres el pressionen perquè tampoc s’atreveixi a donar instruccions a l’Advocat de l’Estat, convertit, així, per la histèria dels franquistes, en “independent” del Govern. A pesar que com es sabut l’Advocacia de l’Estat té una relació amb el Govern com la d’un advocat i el seu client. La portaveu del Govern, Isabel Celaá, va defensar el divendres després del Consell de Ministres que l’advocacia de l’Estat està treballant únicament amb “criteris tècnics i jurídics, i amb imparcialitat”.

Per si de cas, l’aparell franquista s’ha assegurat que l’acusació de rebel·lió la mantingui l’esperpèntica “acusació particular” de Vox, que garanteix que ningú es mogui un mil·límetre en la defensa de l’Espanya “Una, Grande y Libre”.

Cal donar importància al fet que Pedro Sánchez, en el Ple del Congrés, s’hagi enfrontat directament al Suprem i a la seva pròpia Fiscalia: “Fixi’s, senyor Esteban (…). En 1994 el senyor Trillo va fer una esmena en la qual deia que el delicte de rebel·lió és inherent a un cop d’estat que s’ha de donar per militars o per civils armats a l’ordre de militars”.

Després d’això, el Govern es negarà a moure un dit per impedir la farsa del judici als dirigents catalans com fins avui els fets indiquen?

Sens dubte, Sánchez coneix la força de l’aparell d’Estat, dels bancs i les multinacionals.

Precisament, per defensar la llibertat dels pobles de l’Estat espanyol, ha de recolzar-se en la força dels treballadors i dels pobles. I aquí les responsabilitats no acaben en Sánchez. El conjunt de forces polítiques i sindicals creades pels treballadors, i altres forces democràtiques, que han exigit la llibertat dels presos, que estan en contra del dispositiu monàrquic, permetran que es porti a terme un judici en condicions de manipulació oberta per part de forces reaccionàries?

L’exigència de llibertat dels presos polítics, de posar fi a la persecució judicial, és una bandera necessària per a tots els treballadors de l’Estat i les seves organitzacions. No és una qüestió “catalana” o que només tingui a veure amb el conflicte català. Una condemna als republicans catalans només donarà més ales als neofranquistes i serà utilitzada per aprofundir els atacs polítics i socials contra tots els treballadors i contra els altres pobles. Qui pot anar a les eleccions municipals i autonòmiques a derrotar a la dreta després de deixar passar això? Quina força tindrien els sindicats per negociar enfront d’una patronal que defensa les mesures de Bolsonaro a Brasil i a Espanya?

Els que entenem que l’única sortida de la situació és la República, hem de fer com assenyalava el manifest aprovat en la Coordinadora Ampliada del CATP reunida el passat 20 d’octubre a Madrid: “Hem decidit agrupar-nos per actuar en comú i buscar acords amb altres organitzacions, col·lectius, plataformes per promoure la lluita unida pels drets i llibertats i aplanar el camí a la República”. Unir forces per recuperar la fraternitat entre pobles, perquè es retorni els diners pagats indegudament per les persones que han subscrit hipoteques. Unir forces perquè les restes del dictador no tornin a Madrid. Unir forces per impedir el judici manipulat contra els dirigents catalans.

Primeres reflexions sobre el Pacte PSOE/PODEMOS sobre els pressupostos 2019

(Publicat a la Carta Setmanal 701veure en castellà)

El Partit Socialista i Podemos han arribat a un acord per presentar un projecte de Pressupostos de l’Estat per 2019. Per a molts treballadors i militants, aquest acord, que inclou propostes com la pujada del Salari Mínim a 900 euros, l’actualització de pensions segons l’IPC i la pujada de les pensions mínimes i no contributives, suposa un raig de llum després d’anys de retallades i més retallades. Altres companys i companyes assenyalen que no hi ha diners per recuperar les retallades en la Sanitat, l’Ensenyament i les plantilles dels serveis públics, i que el que es recupera en la Dependència segueix quedant-se molt curt.

Des d’aquesta Carta Setmanal volem contribuir al debat, no només sobre els continguts, sinó sobre el significat polític d’aquest acord, que suposa una necessitat per al govern sorgit de la moció de censura per legitimar-se davant la població treballadora que esperava i espera d’ell mesures de canvi real. .

Què han dit uns i uns altres

Mentre la dreta arremet contra l’acord com si fos l’Apocalipsi, els signants de l’acord ho defensen amb optimisme, encara que de manera moderada com podrem comprovar.

Per PODEMOS “és un primer pas per canviar les prioritats de la política econòmica d’Espanya i superar el marc de l’austeritat. Però queda encara molt camí per recórrer (…) els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per 2019 obren el camí d’una nova etapa que posa punt i final a una llarga dècada d’austeritat”. Esquerra Unida diu que “aquest acord suposa un punt de partida per a la reversió de les polítiques de retallades que tant dany han fet a les famílies treballadores. No obstant això, encara queda molt camí per recórrer per resoldre els grans problemes del país”.

En canvi, la dreta del PP i Ciutadans ataca amb totes la seva forces l’acord. El nou líder del PP amb un posicionament completament escorat a la dreta extrema, Pablo Casado, que ha dit que “faré el possible i l’impossible perquè el salari mínim no pugi a 900 euros”   i que anava a portar la seva oposició als Pressupostos a Brussel·les i al Tribunal Constitucional.

Els dirigents sindicals han estat més moderats. Unai Sordo deia, en un missatge a la direcció de CCOO, que “l’acord és limitat en matèria de reforma laboral. Apunta algunes matèries que compartim com que cal regular d’una altra manera les condicions de subcontractació, o modificar les causes i procediments que permetin despenjar-se del conveni col·lectiu. No obstant això desapareix qualsevol esment a la desaparició de la prevalença del conveni d’empresa sobre el del sector (que pugui baixar els salaris) i no compartim la redacció sobre la “ultraactividad”. L’Àrea Pública de CCOO, per la seva banda, assenyala les seves reticències pel que fa a les plantilles perdudes en els serveis públics, “amb una pèrdua real de més de 260.000 llocs de treball en aquests anys”, i explica que l’acord no permet recuperar aquestes plantilles, perquè en lloc d’eliminar la taxa de reposició -el percentatge màxim de llocs de treball que es poden cobrir- per a totes les administracions, només ho permet “per a les corporacions locals que hagin complert l’objectiu d’estabilitat pressupostària, deute i regla de despesa” , no així per a la resta de sectors i Administracions Públiques.

D’altra banda, els mitjans de comunicació més afins al capital financer assenyalen que el més important de l’Acord és que, gràcies a ell, Podemos es converteix en un “partit de govern”. Alguns comencen a parlar d’una coalició “a la portuguesa”, que permetria unir a tots dins del respecte al “marc constitucional”.

Suposa l’acord la fi de l’austeritat?

Cal reconèixer que, contràriament al que diuen IU i Podemos, l’acord no suposa ni de lluny posar fi a l’austeritat i les imposicions de Brussel·les. Tot el contrari, es basa a acceptar els límits de dèficit pactats amb Brussel·les pel Govern Rajoy (Els PGE inclouen un ajust de 4.850 milions per baixar el dèficit del 2,7 a l’1,8% del PIB), i, de fet, el primer pas del Govern Sánchez ha estat remetre el projecte de PGE a Brussel·les per a la seva aprovació. Brussel·les ha contestat amb una carta al govern que el seu contingut no suposa en absolut que la Comissió Europea vagi a rebutjar aquests pressupostos, sinó que té dubtes sobre alguns dels elements que conté i requereix informació addicional, sobretot sobre si les previsions de recaptació amb els nous impostos permetran complir els objectius de reducció del dèficit.

En aquest marc, i per tal de poder encaixar forçosament algunes mesures socials, el projecte de PGE manté, per exemple, les enormes retallades en inversions públiques que vénen aplicant-se des de 2010 (de fet el % d’inversió pública segueix baixant pel que fa al 2017) pel que afecta a les infraestructures, a les inversions en educació i sanitat, en R+D, en habitatge… I aquestes inversions són cada dia més urgents: les carreteres estan molt deteriorades, l’equipament sanitari cada vegada més obsolet.

Quant a la despesa en educació i sanitat, es manté es congelada. La despesa en educació es mantindrà en el 4% del PIB, mentre que la despesa en Sanitat romandrà en el 6% del PIB. Queda molt lluny, per tant, de les necessitats de recuperació d’aquests serveis (recordem que, només en Sanitat, la quantitat robada al sistema per les retallades en aquests anys ha estat de 23.000 milions d’euros).

Tampoc suposa l’acord la fi de les contrareformes del PP, que tots esperaven d’aquest govern. Les reformes laborals, com es veu, es mantenen en els seus aspectes essencials, la Llei Mordassa serà “reformada”, però no derogada, res es diu de la LOMCE ni del decret 3+2, l’article 315.3 del Codi Penal serà també reformat, però no derogat.

I, per descomptat, se segueix tancant la via a qualsevol solució política del conflicte català, ni tan sols la possibilitat de fer que la fiscalia rebaixi al màxim possible (dins del permès per la judicatura franquista) la pena demanada als presos polítics catalans.

Quant a la mesura més mediàtica, la pujada del SMI a 900 euros -que només una persona sense escrúpols com Casado pot no recolzar- caldria assenyalar un fet: en cap dels anys anteriors, la pujada del SMI ha format part dels Pressupostos de l’Estat sinó que s’ha aprovat per un Reial decret independent d’aquests. No s’entén llavors que s’invoqui davant ERC i davant d’altres forces polítiques la necessitat de recolzar els PGE per aprovar la pujada del SMI.

I ara?

La immensa majoria de la classe treballadora i de la joventut, que va celebrar l’expulsió de Rajoy del govern, segueix esperant del govern de Pedro Sánchez que doni resposta a les seves necessitats i reivindicacions, que acabi d’una vegada per sempre amb les retallades socials i de drets que va aplicar el govern del PP, amb el suport de Ciutadans, i que busqui una solució política a les aspiracions de la majoria del poble català.

En aquest sentit, celebrem, amb ells, les mesures recollides en l’acord PSOE- Units Podemos, com la pujada del SMI, la pujada de les pensions segons l’IPC, més fons per a la dependència, etc. i que suposen una millora per la ciutadania, i rebutgem la reacció histèrica dels dirigents del PP i de Ciutadans.

En aquest sentit, cal sumar forces per defensar les millores aconseguides i per assolir la resta de reivindicacions. Els treballadors, la joventut, els pobles, que saluden aquests avanços, no van, sens dubte, a considerar aquest acord com el límit del “que es pot aconseguir” Van a renunciar els treballadors a la derogació completa de les reformes laborals? Abandonarà la joventut escolaritzada la lluita per la derogació íntegra de la LOMCE? Acceptaran els defensors de les llibertats que es mantingui, encara que sigui parcialment, la Llei-Mordassa i l’art. 315.3 del Codi Penal? Renunciaran a la recuperació de LA SEVA sanitat i EL SEU ensenyament, la qual cosa exigeix un pressupost d’urgència? Renunciaran els empleats i empleades públics a recuperar els llocs de treball i els drets perduts? Poden renunciar els ciutadans de Catalunya a la llibertat dels seus presos polítics o al seu dret a decidir?

Caldrà sumar les forces necessàries per defensar el drets aconseguits, per seguir avançant i fer front a l’ofensiva la reaccionària, per seguir reivindicant de llibertat dels presos polítics i posar fi a la persecució judicial que en aquests moments està més justificat mai.

Per als treballadors, la joventut, els pobles, qualsevol avanç es important ,encara que sigui parcial. És més, és un punt de suport per seguir avançant més i poder satisfer totes les reivindicacions. En aquesta via situem la nostra acció. Però, al mateix temps, sense condicions ni ultimàtum assenyalem que l’experiència d’aquests anys ha demostrat que, per aconseguir aquestes reivindicacions, el respecte als marcs econòmics establerts per la Unió Europea i al marc polític establert pel Règim monàrquic suposen greus obstacles. En aquest sentit, defensem la necessitat de seguir treballant per la sobirania dels pobles, per la democràcia, per la República.

Primeras reflexiones sobre el Pacto PSOE/PODEMOS sobre los presupuestos 2019

(Publicado en la Carta Semanal 701ver en catalán)

El Partido Socialista y Podemos han llegado a un acuerdo para presentar un proyecto de Presupuestos del Estado para 2019. Para muchos trabajadores y militantes, este acuerdo, que incluye propuestas como la subida del Salario Mínimo a 900 euros, la actualización de pensiones según el IPC y la subida de las pensiones mínimas y no contributivas, supone un rayo de luz tras años de recortes y más recortes. Otros compañeros y compañeras señalan que no hay dinero para recuperar los recortes en la Sanidad, la Enseñanza y las plantillas de los servicios públicos, y que lo que se recupera en la Dependencia sigue quedándose muy corto.

Sigue leyendo