Archivo de la categoría: Catalán

Un acord pel Brexit?

(Publicat a la Carta Setmanal 705veure en castellà)

El dimecres passat s’anunciava un projecte d’acord entre la Unió Europea i el govern britànic sobre les condicions del Brexit. Un document de 585 pàgines que no es va fer públic tot esperant que Theresa May, la Primera Ministra britànica, ho exposés al seu gabinet. Un editorialista polític del diari The Guardian resumia així l’anunci de l’acord: “El pla de May pel Brexit: un govern dividit, un partit dividit, una nació dividida”. Un altre diari britànic parlava de May, com una “supervivent”, mentre que a l’altre costat del Canal de la Manxa, Le Monde qualificava l’acord com un “pas decisiu” i fins i tot un èxit per May, un èxit d’acudit com veurem.

Sigue leyendo

El capital financer i el seu instrument, la Unió Europea, són responsables del caos en què s’enfonsa Europa

(Publicat a la Carta Setmanal 704veure en castellà)

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional sobre Europa – 7 de novembre de 2018

Cal rendir-se a l’evidència, tot és a punt per entrar en un nou episodi de la “crisi del deute sobirà” que va sagnar, literalment, a Grècia i al seu poble1.

Aquesta vegada, sembla que li toca a Itàlia el mateix paper que va tenir Grècia en 2010-2015.

Tot el decorat, a punt. Cadascú té el seu paper: els mercats, les agències de qualificació, la Comissió Europea de Brussel·les, el FMI i els seus experts…

Sigue leyendo

Desenterrar a Franco? A més, cal enterrar al franquisme

(Publicat a la Carta Setmanal 703veure en castellà)

Els mitjans de comunicació porten setmanes donant-li voltes a la decisió del govern de Sánchez de treure les restes del criminal genocida Franco de la Basílica del Valle de los Caídos, i del desafiament dels descendents del dictador, que proposen portar els ossos d’aquest “gran criminal” ni més ni menys que a la Catedral de l’Almudena, en ple centre de Madrid i a un pas de la Plaça d’Orient on tant li agradava al dictador celebrar els seus actes d’afirmació popular al seu règim.

Sigue leyendo

La “independència” judicial, el procés als republicans catalans i la qüestió de les hipoteques

(Publicat a la Carta Setmanal 701veure en castellà)

Ha succeït a la vista de tots. El passat dia 18, la Sala Tercera del Contenciós del Tribunal Suprem decideix que han de ser els bancs –i no els clients– els qui paguin l’Impost d’Actes Jurídics Documentats en el cas de la constitució d’una hipoteca. El tribunal es basa en un criteri lògic: com és el banc el que obté beneficis de la hipoteca, ha de ser ell qui pagui l’impost, per tant aquest article del Reglament era contrari a la llei. Immediatament, la Banca dóna l’alarma, es queixa que anaven a perdre més de 7.000 milions €. La Borsa reacciona: els especuladors, que pensen que això suposarà la pèrdua de beneficis dels bancs, fan que el valor d’aquests es desplomi. L’alarma creix, i, immediatament, el president de la Sala contenciosa administrativa del Suprem, Luis Díez-Picazo, davant la suposada “enorme repercussió econòmica i social”, decideix paralitzar l’aplicació de la sentència i que sigui el ple de la Sala, que es reunirà el 5 de novembre, qui decideixi sobre el cas.

Per a milions de ciutadans, la suposada “independència” de la Justícia queda al descobert. El columnista d’El País, Josep Ramoneda, en un article titulat, significativament, “Qui mana aquí?” escriu que “una baixada de la cotització dels bancs va aconseguir en un dia el que centenars de milers de votants i de manifestants catalans no han aconseguit amb la presó preventiva dels presos independentistes: que el Suprem apreciï ‘enorme repercussió econòmica i social’ (…) tornem a la pregunta de sempre: Qui mana? Quan es qüestiona la independència real del poder judicial es mira de reüll a l’executiu, però són molts altres els poders —locals i internacionals— que ronden l’ entorn dels jutges.”

Assenyalem que Luis Díez-Picazo ha fet carrera com a professor universitari, i fins fa poc impartia classes al Centre Universitari d’Estudis Financers (Cunef), finançat per l’Associació Espanyola de Banca (AEB).

Separació de poders?  

Cal deixar clar que nosaltres no compartim la pretesa separació dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) proposada per Montesquieu i en la qual, suposadament, es basa la democràcia burgesa. Com a revolucionaris estem per una Justícia que depengui del Poble, o sigui, per jutges electes i revocables, en les millors tradicions revolucionàries. Sobretot en el cas de l’Estat Español, on, els qui defensen la “independència” de la Justícia sota el règim de la Monarquia, el que estan defensant és la independència de l’aparell judicial heretat del franquisme, sense cap tipus de depuració, enfront de la societat, i per sobre d’ella.

Però és que aquí ens trobem que aquest Estat burgès, en la seva forma més degenerada de règim monàrquic, que ha mantingut la continuïtat de la justícia franquista, no respecta ni tan sols la seva pretesa independència.

Com pot invocar-se, llavors, la “independència” de la Justícia per tal que el Govern Sánchez no pugui prendre mesures en favor dels presos republicans catalans? Mesures que, com assenyala cada vegada més gent, són absolutament necessàries per restablir la convivència i poder buscar una sortida democràtica a les aspiracions del poble català.

Els qui invoquen, en aquest cas, la independència de la Justícia es posen en ridícul. Als ulls de milions de persones, la justícia del nostre país és bona per perseguir a sindicalistes, rapers i polítics catalans, a Andrés Bódalo, Alfon o els joves de Alsasua, però absolutament incapaç de defensar a les dones violades o maltractades. Una Justícia que obeeix a la banca, al capital financer, i al Rei, que li va encarregar, en el seu discurs del 3 d’octubre, després del referèndum català, que –amb les altres institucions– ho deixés tot “lligat i ben lligat” en relació a la “qüestió catalana”. És una justícia totalment independent, però del poble, de la sobirania popular. En democràcia, tots els poders de l’Estat haurien de dependre de la sobirania popular. Però Monarquia és, és clar, el contrari de democràcia i de drets dels treballadors i els Pobles.

A les portes de l´inici del procés contra els republicans catalans

Entre els més lúcids defensors del Règim, són molts els que es lamenten del molt “inoportú” d’aquest assumpte del Suprem, just quan està a punt de començar el judici contra els catalans.

El Tribunal Suprem “independent”, seguint les ordres del Rei, s’ha obstinat a defensar que a Oriol Junqueras i els seus companys els hi és d’aplicació el delicte de rebel·lió, el que implica les penes més greus, amb la finalitat d’aprofundir l’enfrontament amb el poble català, fent impossible tota solució democràtica.

Per a la Monarquia és vital mantenir la qualificació del “delicte de rebel·lió” triat perquè no n’han trobat un altre millor, és com la seva trinxera, i qualsevol cessió es veu com una feblesa. El Govern Sánchez, triat per una majoria de les Cortes que no comparteix aquest projecte, està lligat de mans i peus per la seva submissió al “marc constitucional”, que el deixa a mans de totes les pressions de l’aparell d’Estat, els mitjans i les forces econòmiques. No s’atreveix ni a suggerir a la Fiscalia un possible pas enrere. S’inventen, per a això, una suposada “independència de la fiscalia”, un fet insòlit donat que el Fiscal General de l’Estat es nomenat pel Govern i aquest nomena de manera jeràrquica als altres graons de la Fiscalia. D’altres el pressionen perquè tampoc s’atreveixi a donar instruccions a l’Advocat de l’Estat, convertit, així, per la histèria dels franquistes, en “independent” del Govern. A pesar que com es sabut l’Advocacia de l’Estat té una relació amb el Govern com la d’un advocat i el seu client. La portaveu del Govern, Isabel Celaá, va defensar el divendres després del Consell de Ministres que l’advocacia de l’Estat està treballant únicament amb “criteris tècnics i jurídics, i amb imparcialitat”.

Per si de cas, l’aparell franquista s’ha assegurat que l’acusació de rebel·lió la mantingui l’esperpèntica “acusació particular” de Vox, que garanteix que ningú es mogui un mil·límetre en la defensa de l’Espanya “Una, Grande y Libre”.

Cal donar importància al fet que Pedro Sánchez, en el Ple del Congrés, s’hagi enfrontat directament al Suprem i a la seva pròpia Fiscalia: “Fixi’s, senyor Esteban (…). En 1994 el senyor Trillo va fer una esmena en la qual deia que el delicte de rebel·lió és inherent a un cop d’estat que s’ha de donar per militars o per civils armats a l’ordre de militars”.

Després d’això, el Govern es negarà a moure un dit per impedir la farsa del judici als dirigents catalans com fins avui els fets indiquen?

Sens dubte, Sánchez coneix la força de l’aparell d’Estat, dels bancs i les multinacionals.

Precisament, per defensar la llibertat dels pobles de l’Estat espanyol, ha de recolzar-se en la força dels treballadors i dels pobles. I aquí les responsabilitats no acaben en Sánchez. El conjunt de forces polítiques i sindicals creades pels treballadors, i altres forces democràtiques, que han exigit la llibertat dels presos, que estan en contra del dispositiu monàrquic, permetran que es porti a terme un judici en condicions de manipulació oberta per part de forces reaccionàries?

L’exigència de llibertat dels presos polítics, de posar fi a la persecució judicial, és una bandera necessària per a tots els treballadors de l’Estat i les seves organitzacions. No és una qüestió “catalana” o que només tingui a veure amb el conflicte català. Una condemna als republicans catalans només donarà més ales als neofranquistes i serà utilitzada per aprofundir els atacs polítics i socials contra tots els treballadors i contra els altres pobles. Qui pot anar a les eleccions municipals i autonòmiques a derrotar a la dreta després de deixar passar això? Quina força tindrien els sindicats per negociar enfront d’una patronal que defensa les mesures de Bolsonaro a Brasil i a Espanya?

Els que entenem que l’única sortida de la situació és la República, hem de fer com assenyalava el manifest aprovat en la Coordinadora Ampliada del CATP reunida el passat 20 d’octubre a Madrid: “Hem decidit agrupar-nos per actuar en comú i buscar acords amb altres organitzacions, col·lectius, plataformes per promoure la lluita unida pels drets i llibertats i aplanar el camí a la República”. Unir forces per recuperar la fraternitat entre pobles, perquè es retorni els diners pagats indegudament per les persones que han subscrit hipoteques. Unir forces perquè les restes del dictador no tornin a Madrid. Unir forces per impedir el judici manipulat contra els dirigents catalans.

Primeres reflexions sobre el Pacte PSOE/PODEMOS sobre els pressupostos 2019

(Publicat a la Carta Setmanal 701veure en castellà)

El Partit Socialista i Podemos han arribat a un acord per presentar un projecte de Pressupostos de l’Estat per 2019. Per a molts treballadors i militants, aquest acord, que inclou propostes com la pujada del Salari Mínim a 900 euros, l’actualització de pensions segons l’IPC i la pujada de les pensions mínimes i no contributives, suposa un raig de llum després d’anys de retallades i més retallades. Altres companys i companyes assenyalen que no hi ha diners per recuperar les retallades en la Sanitat, l’Ensenyament i les plantilles dels serveis públics, i que el que es recupera en la Dependència segueix quedant-se molt curt.

Des d’aquesta Carta Setmanal volem contribuir al debat, no només sobre els continguts, sinó sobre el significat polític d’aquest acord, que suposa una necessitat per al govern sorgit de la moció de censura per legitimar-se davant la població treballadora que esperava i espera d’ell mesures de canvi real. .

Què han dit uns i uns altres

Mentre la dreta arremet contra l’acord com si fos l’Apocalipsi, els signants de l’acord ho defensen amb optimisme, encara que de manera moderada com podrem comprovar.

Per PODEMOS “és un primer pas per canviar les prioritats de la política econòmica d’Espanya i superar el marc de l’austeritat. Però queda encara molt camí per recórrer (…) els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per 2019 obren el camí d’una nova etapa que posa punt i final a una llarga dècada d’austeritat”. Esquerra Unida diu que “aquest acord suposa un punt de partida per a la reversió de les polítiques de retallades que tant dany han fet a les famílies treballadores. No obstant això, encara queda molt camí per recórrer per resoldre els grans problemes del país”.

En canvi, la dreta del PP i Ciutadans ataca amb totes la seva forces l’acord. El nou líder del PP amb un posicionament completament escorat a la dreta extrema, Pablo Casado, que ha dit que “faré el possible i l’impossible perquè el salari mínim no pugi a 900 euros”   i que anava a portar la seva oposició als Pressupostos a Brussel·les i al Tribunal Constitucional.

Els dirigents sindicals han estat més moderats. Unai Sordo deia, en un missatge a la direcció de CCOO, que “l’acord és limitat en matèria de reforma laboral. Apunta algunes matèries que compartim com que cal regular d’una altra manera les condicions de subcontractació, o modificar les causes i procediments que permetin despenjar-se del conveni col·lectiu. No obstant això desapareix qualsevol esment a la desaparició de la prevalença del conveni d’empresa sobre el del sector (que pugui baixar els salaris) i no compartim la redacció sobre la “ultraactividad”. L’Àrea Pública de CCOO, per la seva banda, assenyala les seves reticències pel que fa a les plantilles perdudes en els serveis públics, “amb una pèrdua real de més de 260.000 llocs de treball en aquests anys”, i explica que l’acord no permet recuperar aquestes plantilles, perquè en lloc d’eliminar la taxa de reposició -el percentatge màxim de llocs de treball que es poden cobrir- per a totes les administracions, només ho permet “per a les corporacions locals que hagin complert l’objectiu d’estabilitat pressupostària, deute i regla de despesa” , no així per a la resta de sectors i Administracions Públiques.

D’altra banda, els mitjans de comunicació més afins al capital financer assenyalen que el més important de l’Acord és que, gràcies a ell, Podemos es converteix en un “partit de govern”. Alguns comencen a parlar d’una coalició “a la portuguesa”, que permetria unir a tots dins del respecte al “marc constitucional”.

Suposa l’acord la fi de l’austeritat?

Cal reconèixer que, contràriament al que diuen IU i Podemos, l’acord no suposa ni de lluny posar fi a l’austeritat i les imposicions de Brussel·les. Tot el contrari, es basa a acceptar els límits de dèficit pactats amb Brussel·les pel Govern Rajoy (Els PGE inclouen un ajust de 4.850 milions per baixar el dèficit del 2,7 a l’1,8% del PIB), i, de fet, el primer pas del Govern Sánchez ha estat remetre el projecte de PGE a Brussel·les per a la seva aprovació. Brussel·les ha contestat amb una carta al govern que el seu contingut no suposa en absolut que la Comissió Europea vagi a rebutjar aquests pressupostos, sinó que té dubtes sobre alguns dels elements que conté i requereix informació addicional, sobretot sobre si les previsions de recaptació amb els nous impostos permetran complir els objectius de reducció del dèficit.

En aquest marc, i per tal de poder encaixar forçosament algunes mesures socials, el projecte de PGE manté, per exemple, les enormes retallades en inversions públiques que vénen aplicant-se des de 2010 (de fet el % d’inversió pública segueix baixant pel que fa al 2017) pel que afecta a les infraestructures, a les inversions en educació i sanitat, en R+D, en habitatge… I aquestes inversions són cada dia més urgents: les carreteres estan molt deteriorades, l’equipament sanitari cada vegada més obsolet.

Quant a la despesa en educació i sanitat, es manté es congelada. La despesa en educació es mantindrà en el 4% del PIB, mentre que la despesa en Sanitat romandrà en el 6% del PIB. Queda molt lluny, per tant, de les necessitats de recuperació d’aquests serveis (recordem que, només en Sanitat, la quantitat robada al sistema per les retallades en aquests anys ha estat de 23.000 milions d’euros).

Tampoc suposa l’acord la fi de les contrareformes del PP, que tots esperaven d’aquest govern. Les reformes laborals, com es veu, es mantenen en els seus aspectes essencials, la Llei Mordassa serà “reformada”, però no derogada, res es diu de la LOMCE ni del decret 3+2, l’article 315.3 del Codi Penal serà també reformat, però no derogat.

I, per descomptat, se segueix tancant la via a qualsevol solució política del conflicte català, ni tan sols la possibilitat de fer que la fiscalia rebaixi al màxim possible (dins del permès per la judicatura franquista) la pena demanada als presos polítics catalans.

Quant a la mesura més mediàtica, la pujada del SMI a 900 euros -que només una persona sense escrúpols com Casado pot no recolzar- caldria assenyalar un fet: en cap dels anys anteriors, la pujada del SMI ha format part dels Pressupostos de l’Estat sinó que s’ha aprovat per un Reial decret independent d’aquests. No s’entén llavors que s’invoqui davant ERC i davant d’altres forces polítiques la necessitat de recolzar els PGE per aprovar la pujada del SMI.

I ara?

La immensa majoria de la classe treballadora i de la joventut, que va celebrar l’expulsió de Rajoy del govern, segueix esperant del govern de Pedro Sánchez que doni resposta a les seves necessitats i reivindicacions, que acabi d’una vegada per sempre amb les retallades socials i de drets que va aplicar el govern del PP, amb el suport de Ciutadans, i que busqui una solució política a les aspiracions de la majoria del poble català.

En aquest sentit, celebrem, amb ells, les mesures recollides en l’acord PSOE- Units Podemos, com la pujada del SMI, la pujada de les pensions segons l’IPC, més fons per a la dependència, etc. i que suposen una millora per la ciutadania, i rebutgem la reacció histèrica dels dirigents del PP i de Ciutadans.

En aquest sentit, cal sumar forces per defensar les millores aconseguides i per assolir la resta de reivindicacions. Els treballadors, la joventut, els pobles, que saluden aquests avanços, no van, sens dubte, a considerar aquest acord com el límit del “que es pot aconseguir” Van a renunciar els treballadors a la derogació completa de les reformes laborals? Abandonarà la joventut escolaritzada la lluita per la derogació íntegra de la LOMCE? Acceptaran els defensors de les llibertats que es mantingui, encara que sigui parcialment, la Llei-Mordassa i l’art. 315.3 del Codi Penal? Renunciaran a la recuperació de LA SEVA sanitat i EL SEU ensenyament, la qual cosa exigeix un pressupost d’urgència? Renunciaran els empleats i empleades públics a recuperar els llocs de treball i els drets perduts? Poden renunciar els ciutadans de Catalunya a la llibertat dels seus presos polítics o al seu dret a decidir?

Caldrà sumar les forces necessàries per defensar el drets aconseguits, per seguir avançant i fer front a l’ofensiva la reaccionària, per seguir reivindicant de llibertat dels presos polítics i posar fi a la persecució judicial que en aquests moments està més justificat mai.

Per als treballadors, la joventut, els pobles, qualsevol avanç es important ,encara que sigui parcial. És més, és un punt de suport per seguir avançant més i poder satisfer totes les reivindicacions. En aquesta via situem la nostra acció. Però, al mateix temps, sense condicions ni ultimàtum assenyalem que l’experiència d’aquests anys ha demostrat que, per aconseguir aquestes reivindicacions, el respecte als marcs econòmics establerts per la Unió Europea i al marc polític establert pel Règim monàrquic suposen greus obstacles. En aquest sentit, defensem la necessitat de seguir treballant per la sobirania dels pobles, per la democràcia, per la República.

La clau per avançar: unir forces per la República, pels drets socials i democràtics

(Publicat a la Carta Setmanal 700veure en castellà)

Si alguna cosa s’ha pogut comprovar en els últims mesos a partir de la constitució del govern de Pedro Sánchez, és que les expectatives creades entorn del que pogués o no fer aquell per resoldre el “problema” català, per millorar les condicions de vida de milions de treballadors o per revertir la crítica situació dels serveis públics després d’anys i anys de retallades, estan fortament condicionades en primera instància pels límits que imposa l’existència del règim monàrquic, i tots els seus mecanismes institucionals antidemocràtics establerts per impedir desenvolupar una política favorable a la majoria, i per la supeditació a Brussel·les. D’aquí que, des del punt de vista dels treballadors, adquireixi la màxima importància la lluita per la República, per la República del poble i per als pobles, com a única forma de donar sortida a les aspiracions de la majoria social que vol acabar amb les polítiques d’austeritat que asfixien a tots. Que vol que es governi respectant la voluntat popular, i que vol resoldre democràticament les aspiracions dels pobles sobre la base de la llibertat i de la fraternitat entre ells.

L’acord PSOE-“Podemos”, pendent de Brussel·les

Així és i així ho reconeix el propi govern, que d’altra banda ho fia tot al fet que Brussel·les tingui el seu punt de mira centrat avui a Itàlia, i que per aquesta raó, la despesa social que suposa l’acord PSOE-Podemos passi més desapercebut pugui ser tolerat per situar-se, de manera flexible, dins dels marges fixats per la Comissió. Ja no es tracta només del fet que s’accepti que la sobirania d’un país, i la capacitat dels seus governants per decidir i aplicar les polítiques que considerin oportunes, es vegin minvades per la pressió i les limitacions que imposa la UE. És que són aquestes limitacions les que impedeixen pal·liar la difícil situació que viuen avui milions de treballadors i adaptar-se a les mateixes és donar-los l’esquena. És que qualsevol mesura que vagi –per tímida que sigui- en la línia d’acabar parcialment amb els efectes tremendament lesius que han tingut les polítiques d’austeritat és acusada de posar en risc la recuperació econòmica i l’estabilitat del país. El FMI i la patronal, azorados per la caiguda de l’economia exigeixen noves retallades que agreujarien aquest enfonsament per donar aire als especuladors. És el que ha dit el president de la CEOE respecte a la pujada del salari mínim. I és el que han dit també els portaveus del PP, auxiliats per C’s, amb la desvergüenza pròpia de qui té la barruda d’afirmar que l’augment de 5.000 milions en despesa social posa en perill l’economia, ells que van aprovar l’any passat una despesa en Defensa de 8.000 milions. Ells que van dilapidar el Fondo de Reserva de les pensions.

Què impedeix solucionar la qüestió catalana?

Ho hem pogut veure en els últims mesos. Qualsevol pas que hagi pogut donar el govern de Pedro Sánchez per solucionar, per exemple, el tema dels presos ha estat immediatament contestat. Obertament i subterràniament. De manera directa, l’excusa de la separació de poders i de la independència judicial, que s’esgrimeix com a arguments de “pes” per dissuadir a qui vulgui que se li passi pel cap donar instruccions a la Fiscalia General de l’Estat, no la hi creuen ni els mateixos que la sostenen. No hi ha més que recordar desenes d’episodis en els quals les instruccions polítiques busquen “afinar” l’acció dels fiscals. I subterràniament, desencadenant les més brutes campanyes contra qui gosi traspassar la línia vermella de l’intocable poder judicial heretat del franquisme.

Per descomptat no solament influeix la resistència de l’aparell d’Estat, començant per la institució monàrquica, a acceptar una solució democràtica a la qüestió catalana. També cal tenir en compte la limitació que s’autoimposen els propis dirigents del PSOE quan cedeixen a la pressió de determinats poders. Els mateixos poders que clamen al cel quan se’ls insinua la possibilitat de realitzar un referèndum acordat i pactat que doni sortida als desitjos d’una àmplia majoria del poble català, i que no obstant això no van posar cap tipus d’obstacle quan es va modificar la Constitució a l’agost de 2011 –i en 24 hores- per adequar-la a les necessitats del capital financer que exigia establir com a prioritat el pagament del deute i no les necessitats ciutadanes. Parlen de la sobirania del poble espanyol però la retallen cada dia. I neguen el dret de qualsevol ajuntament o parlament a pronunciar-se per la República. Solament defensen el reaccionari aparell franquista que garanteix la dominació del gran capital.

El lideratge polític de la classe obrera és imprescindible

El bloqueig existent a Catalunya amenaça amb podrir-ho tot. Les mobilitzacions de l’11 de setembre i de l’1 d’octubre han fet aflorar públicament la divisió i els límits dels partits nacionalistes, i al mateix temps han desmuntat el mantra que unia a tots els partidaris de la independència, segons el qual l’objectiu comú és la independència, al marge de qualsevol contingut social … i després ja veurem. La falsedat d’aquesta fórmula que ha funcionat durant molt temps –sobretot per les cessions o la inacció de les organitzacions obreres- s’ha fet palesa. Els dirigents d’ERC –o almenys, una part important- estan convençuts que per avançar en els seus objectius és imprescindible ampliar la base social. Però això és contradictori amb mantenir la unitat d’acció amb un partit tan antisocial com el PDeCAT o amb les restes del mateix, o amb el discurs “antiespañol” que de tant en tant aflora, per no esmentar la retòrica sobre el respecte al mandat popular de l’1 d’octubre de 2017, que més de la meitat de la població catalana no reconeix.

La paràlisi que existeix avui a Catalunya, fruit de la divisió entre els nacionalistes escenificada en les últimes sessions del Parlament català, i de la falta d’acció política i de decisió que engarrota a les organitzacions que es reclamen de la classe obrera, més preocupades de criticar els errors i limitacions dels primers, que d’organitzar l’ofensiva per la recuperació de drets socials, alimenta tot tipus de demagògies. I est és un terreny perillós per a la classe obrera perquè, davant la falta de resposta dels dirigents de les organitzacions obreres, fan de la massa treballadora un terreny propici per a la manipulació de qualsevol tipus. Això explica que forces antiobreres puguin mossegar part de l’electorat obrer, sumant-se a això la inconsistència dels representants de la “nova” política. A més, el fossat que existeix avui dia entre la immensa majoria de la classe obrera i les capes mitjanes de la societat que han estat temptades pel cimbell de la independència, no fa més que engrandir-se.

Enfront d’això, és urgent que les organitzacions que parlen en nom dels treballadors, passin a l’acció. Que abandonin el marc segons el qual solament és plausible pronunciar-se sobre si la unilateralitat és el camí o no, o sobre l’agenda de temes de l’independentisme governamental, i recuperin el terreny de la lluita per les reivindicacions, per la llibertat dels presos, pel dret a decidir, base insubstituïble de la unitat dels treballadors i de la fraternitat entre els pobles.

En aquest sentit, encara que pugui semblar un punt de suport la recent votació realitzada al Parlament català a favor de l’abolició de la Monarquia –votada favorablement per JxC, ERC i els Comuns-, la proposta queda desvirtuada i perd força quan se li despulla de tot contingut social.

No hi ha sortida política creïble al marge de la lluita pels drets socials

El govern de la Generalitat està dirigit per una majoria de defensors de la “lliure empresa” i la seva última preocupació és la d’acabar amb les retallades. Fins ara, l’existència de presos i la pressió judicial i policial, així com la falta de resposta davant aquestes qüestions del govern de Pedro Sánchez, ha concedit un cert marge als qui no volen parlar de mesures socials. No obstant això tot això no serveix per sortir del bucle, ni per solucionar els problemes immediats. La situació catastròfica de l’ensenyament i la sanitat (93 centres escolars han començat el curs amb totes les aules en barracons, i sense solucionar el dèficit de mestres, mentre que la sanitat catalana no s’ha recuperat de les retallades patides en els últims anys, un 27,5%, que han deixat a Catalunya com la penúltima comunitat que menys gasta en sanitat). El 20% dels catalans està a la vora de la pobresa, i la meitat de les retallades en política social aplicats a Espanya entre 2009 i 2017 es van fer a Catalunya de la mà dels governs de CiU, i s’han mantingut sota el paraigua de el “procés”, fins i tot amb els vots de la CUP. D’altra banda, els funcionaris de la Generalitat són els únics de tota Espanya als quals se’ls deu encara la paga extra corresponent als anys 2013 i 2014.

El POSI, que té compromeses les seves forces en la lluita perquè les organitzacions obreres ocupen el lloc que els correspon, defensant els interessos del conjunt de la població treballadora, afirma que el combat per alliberar als presos, per imposar a l’Estat un referèndum en el qual totes les opcions puguin ser considerades, és inseparable de la lluita per les reivindicacions, per defensar la sanitat i l’ensenyament públiques, per exigir la derogació de les reformes laborals, per defensar les pensions que són de tots els treballadors. És el compromís de tots els que lluitem per una sortida democràtica, per la República que garanteixi els drets socials i democràtics, inclòs el dret d’autodeterminació, combatent en les organitzacions obreres tota subordinació a la Monarquia i al capital financer en el camí d’una representació política fidel als interessos dels treballadors.

Roma desafia a Brussel·les

(Publicat a la Carta Setmanal 699veure en castellà)

La setmana passada hem assistit a l’enfrontament entre el govern italià i la Comissió Europea. El govern de Roma ha decidit elaborar uns pressupostos basats en un increment del dèficit fins al 2,4% del PIB. I a més, per als propers tres anys (encara que després, davant les pressions de Brussel·les, han parlat de baixar-ho el 2º i 3º any a un 2,1 i un 1,8%) El govern anterior havia acordat amb Brussel·les un dèficit del 0,9%. El propi ministre d’Economia del govern actual, Giovanni Tria, havia negociat amb Brussel·les – tot i que ho havia acceptat a contracor- duplicar aquesta xifra, per situar el dèficit en l’1,6 %, però ara el dèficit s’ha elevat fins a tres vegades el percentatge promès pel Govern anterior.

Brussel·les se’n fa creus i destaca l’enorme deute públic italià, de dos bilions tres-cents mil milions d’euros, la qual cosa representa el 132,5% del Producte Interior Brut. El segon percentatge més gran després de Grècia.

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, treu el fantasma de la crisi grega, declarant que “no voldria que, després d’haver abordat la difícil crisi grega, ens trobéssim amb una nova crisi grega, aquesta vegada a Itàlia”. I afegia que “hem d’evitar que Itàlia reclami condicions especials que portarien la fi de l’euro si fossin concedides a tots”. El comissari europeu Pierre Moscovici afegeix llenya al foc declarant, en un Fòrum de l’OCDE, que “els Italians han triat a un govern clarament euroescèptic i xenòfob que, pel que fa a les qüestions migratòries i pressupostàries, intenta alliberar-se dels seus compromisos europeus.” Moscovici, que ja anteriorment havia qualificat a Itàlia de “problema” de la zona euro, havia declarat que el projecte de pressupost elaborat pel govern italià se situava “fora del marc de les nostres regles comunes”.

Immediatament, els “mercats” reaccionen. La Borsa de Milà s’enfonsa i la prima de risc del deute italià puja a 233, després a 290 i a 303 punts bàsics.

El ministre d’Interior italià, Matteo Salvini surt a la càrrega “¿Les declaracions i amenaces de Juncker i d’altres buròcrates europeus fan pujar el diferencial del deute, amb l’objectiu d’atacar al govern i a l’economia italians? Estem disposats a reclamar una indemnització.” I afegeix, referint-se a Juncker i a la seva comparació amb Grècia, que “Jo parlo amb persones sòbries que no fan comparacions que no són sostenibles sota cap concepte.”

El conflicte entre Roma i Brussel·les no és una anècdota. Per contra, concentra tots els elements de crisis a nivell continental.

A què respon el pressupost d’Itàlia?

La diferència en el dèficit entre el que demana Brussel·les i el que proposa el govern italià suposarà almenys 25.000 milions d’euros de despesa pública, sense que es busqui, per finançar-los, noves retallades ni pujada d’impostos.

Què busca el govern italià amb aquesta proposta? El govern presidit per Giuseppe Conte està compost per una coalició molt heterogènia entre el Moviment 5 Estels (assimilable, en certa manera, a Podemos) i la Lliga, un partit d’extrema dreta. Una estranya coalició, producte en realitat de la destrucció dels partits que van reconstruir l’Estat burgès a Itàlia després de la segona guerra mundial: el Partit Comunista, després reconvertit a Partit Demòcrata, i la Democràcia Cristiana, portaveu directe del capital financer i el Vaticà.

Els partits que formen l’actual govern no tenen una veritable base social i es veuen obligats a prendre mesures “socials” per donar-se una base. No és casualitat que els sindicats, i en particular el majoritari, el CGIL, hagin pres, en algunes qüestions, una actitud positiva en relació al Govern Conte.

La ben pensant premsa internacional denúncia, és clar, al govern italià i no escatima qualificatius: “populista”, “racista”, “antiinmigrants”. No recolzem, és clar, ningú des del moviment obrer pot fer-ho, la política del govern italià pel que fa als immigrants. Però cal assenyalar que els mateixos que justifiquen la política de Macron, Merkel i els successius governs espanyols -incloent tanques de Ceuta i Melilla, *CIEs-presó i expulsions “en calent”- en relació a l’emigració, volen donar lliçons al govern italià. Que la seva política en qüestions d’immigració, d’altra banda, és la mateixa que la dels altres governs europeus, com demostra el recent acord unànime de reforçar amb 10.000 policies més les “fronteres” exteriors de la UE. Vegeu al respecte la recent declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional

A fi d’ampliar la seva base social, l’increment en despesa pública que proposa el govern d’Itàlia anirà a pagar, en primer lloc, la “renda de ciutadania”, una espècie de subsidi de desocupació de 780 euros, del que es podran beneficiar 6 milions de persones, amb un cost inicial de 10.000 milions d’euros. Es redueixen també els impostos, en particular a les petites empreses i hi haurà una condonació fiscal. Un capítol important serà la reforma de les pensions. En la pràctica, el projecte liquida la Llei Fornero de reforma de les pensions ( promulgada en 2011 pel govern “tecnocràtic” de Mario Monti, imposat per la Unió Europea), rebaixant l’edat de jubilació. S’espera que unes 500.000 persones es jubilin anticipadament, una mesura que segons el govern permetrà que aquests llocs siguin ocupats per joves.

Una crisi amb poques sortides

Els governs europeus, i especialment el francès i l’alemany, juntament amb la Comissió de Brussel·les, troben inacceptable que s’augmenti la despesa pública per atendre finalitats socials (una altra cosa és l’augment en despeses militars fins al 2% del PIB, que compta amb el seu suport incondicional). Voldrien arribar fins i tot més enllà, i liquidar al Govern Conte abans de les eleccions de maig proper a el “parlament” europeu. Per a això “els mercats” actuen contra el deute italià per fins i tot provocar la fallida. Encara que manifesten el seu desacord, perquè pensen que és jugar amb foc: el pes de l’economia italiana -la tercera de la UE- no és el de Grècia, i un pla de rescat podria arrossegar a tota Europa, com acaba de confessar Junker.

I a més, si el govern italià cau i hi ha eleccions anticipades, les enquestes diuen que els partits que avui ocupen el govern augmentarien, fins i tot, els seus vots.

En la discussió del pressupost en tots els països apareixen els interessos contradictoris entre les exigències del capital financer i les necessitats de les masses. Una situació que col·loca als governs entre l’espasa i la paret. El moviment obrer -i amb ell, les seves organitzacions- no pot ser neutral davant aquest enfrontament.

Per als treballadors italians, que es troben desproveïts d’un veritable partit que els representi no hi ha dubte, al marge de les intencions del Govern Conte, les mesures socials que vol adoptar, en particular les referents a les pensions, responen a les seves veritables reivindicacions. Com també ho és el pla adoptat per salvar la siderúrgica ILVA que l’anterior govern “progressista ” volia tancar.

Pressupostos i crisi institucional

(Publicat a la Carta Setmanal 698veure en castellà)

L’actual debat que es desenvolupa al Congrés de Diputats entre els grups parlamentaris s’entrecreua de manera molt clara amb el que s’anomena la qüestió catalana i el bloqueig absolut de les institucions heretades del franquisme, en particular la judicatura, a obrir una sortida política, i tot plegat centra la situació política.

Vegem les premisses:

En primer lloc ni la Monarquia, ni l’oposició han admès la formació del nou govern que segueix suscitant les esperances de la majoria social per aturar i revertir els atacs a les seves condicions elementals d’existència. I això al marge que Sánchez no ha deixat de declarar el seu suport a les institucions. El problema és l’enfonsament dels partits sorgits del franquisme i la seva incapacitat per reprendre el control del govern.

En segon lloc, la majoria social, i els pobles, d’entrada el poble català, no s’han dormit, exigeixen al govern que actuï. La prova més evident és la mobilització contínua dels jubilats, i fins i tot la desconfiança que “l’ acord” aconseguit en el Pacte de Toledo resolgui les reivindicacions. I més quan el secretari d’Estat de la Seguretat Social, Octavio Magraner, es va apressar a declarar que l’augment de les pensions no podia dependre solament de l’IPC, sinó que calia introduir altres variables. O sigui que no es blindaven les pensions sinó que depenien de la bona voluntat del govern. I això sense precisar sobre les fonts de finançament.

En tercer lloc l’entramat institucional que deriva de la Constitució del 78, mostra, una vegada més, el seu caràcter antidemocràtic, la qual cosa converteix les afirmacions generals sobre drets que contempla la Constitució en lletra morta.

Quina és la qüestió de fons?

En els deu anys anomenats “de crisi”, els salaris, les condicions de vida, les condicions laborals, l’asfíxia dels serveis públics han empitjorat greument la situació de la gran majoria.

Però l’enuig dels treballadors i els pobles fa témer al capital que el Govern no sigui capaç de tancar el pas a les reivindicacions obreres de derogar les contrareformes.

En aquesta situació, els directius de Telefónica, Ferrovial, Bankia i Repsol –destacats exponents del Íbex– han llançat una proclama, en un fòrum organitzat per El País i una consultora, que és tot un desafiament al Govern, al Congrés i sobretot als treballadors i als pobles.

Diuen que davant la desacceleració de l’economia internacional i el Bréxit, “hem de preservar l’estabilitat i el rigor pressupostari” (les retallades). Diuen que “Espanya ve creixent cinc anys seguits a l’entorn del 3% gràcies a l’esforç que vam fer”. L’esforç el van fer els treballadors mentre ells ho cremaven en l’especulació! I “exigeixen no fer marxa enrere a les reformes econòmiques”.

Volen rebentar el que queda de les bases de l’existència i la convivència. I per a això compten amb les institucions de la Monarquia.

Acceptar o no els límits de la Constitució monàrquica?

El rei és el comandant de les Forces Armades i la seva persona és inviolable. En efecte.

Però la resta de mecanismes constitucionals estan marcats per aquesta imposició.

Vegem les institucions triades:

El vot al Congrés no és proporcional, amb els efectes que coneixem.

I el Senat amb dos senadors per província. O sigui que el PP, amb el 30 per cent dels vots, controla el 60 per cent dels senadors.

I a més, sota el mandat de Rajoy i amb Montoro de ministre d’hisenda es va aprovar la Llei d’Estabilitat Pressupostària que donava al Senat poder de veto en aquets matèria. Aquesta llei era la conseqüència lògica de l’article 135 CE, aprovat a finals d’agost per mitjà del pacte exprés de Zapatero i Rajoy, sota l’amenaça del pla de rescat que volia imposar el capital financer (per mitjà de la Comissió Europea), un rescat per salvar la banca. Aquest rescat es va fer en forma més limitada i va costar com a mínim 60.000 milions, més o menys l’equivalent de les retallades aplicades a la sanitat, l’ educació, la inversió en infraestructures… des de 2010 amb el primer pla d’ajust el maig d’aquell 2010.

Aquestes mesures i lleis han actualitzat i reforçat aquests mecanismes antidemocràtics de la constitució del 78.

Això vol dir i els fets ho demostren que prendre la més mínima mesura favorable a la majoria social exigeix sobrepassar els límits imposats per la Monarquia i Brussel·les, o sigui pel capital financer.

Un Pressupost Social?

Des del primer vot, a la fi de juliol, sobre el sostre de despesa el Govern intenta convèncer que és possible un pressupost socialment expansiu acceptant el dèficit marcat per Brussel·les. Argumenta que va negociar el marge del dèficit passant del 1,3% que estava pactat al l’1,8%, o sigui 5 desenes, que representen uns 6.000 milions €. A la fi d’agost Podemos va demanar al Govern no respectar els limitis de Brussel·les, a la qual cosa aquest va respondre que no podia trencar amb Brussel·les. El 23 d’agost Sánchez i Iglesias acorden respectar el dèficit, amb la mínima flexibilitat que Brussel·les accepta. Per a això han de reformar la llei d’Estabilitat Pressupostària, però la Taula del Congrés saboteja aquest pla per dues vegades: tanca el pas a una nova llei i a unes reformes que incloguessin aquest canvi en una altra llei.

Però, i el però és important, la Taula del Congrés composta per 5 (PP i C´s ) i 4 (PSOE i Podemos) o sigui que no reflecteix la majoria de la càmera (que recordem va votar la moció que va derrocar a Rajoy) decideix que no convoca el plenari del Congrés per decidir sobre la modificació del veto del Senat.

I els juristes constitucionalistes declaren que la decisió de la presidenta Ana Pastor és correcta, conforme a la llei. O sigui si es vol anul·lar el veto del Senat cal adoptar una nova llei, o sigui més de 6 mesos de termini; per tant el Govern estarà obligat a governar amb els pressupostos de Rajoy.

És clar, si accepta els limitis de la Constitució, “modernitzada” a l’agost del 2011, i desenvolupada per Rajoy/Montoro.

I això després d’haver acceptat els “límits” de Brussel·les i el capital financer.

I ningú pot modificar aquesta Taula del PP i C`s. Sánchez ja accepta que farà el pressupost amb les limitacions de despeses establertes per Rajoy.

Perquè qui pot pensar que 6000 milions€ poden resoldre les retallades sofertes aquests últims 8 anys i els successius plans d’ajust?.

Es tracta d’un problema clau. La sobirania dels pobles exigeix que aquests governin i s’endeutin, i el pes del deute que Rajoy ens ha carregat, que no és dels pobles, incapacita a qualsevol govern per alleujar seriosament la situació de la majoria

Acceptar els “límits” de la Constitució monàrquica i per tant del FMI i dels tractats europeus impedeix governar per a la majoria.

Per això l’exigència de República no solament significa una reforma profunda o una neteja radical de les institucions sinó que significa respondre a les exigències de la majoria dels treballadors i els pobles. Concentra totes les reivindicacions des del salari, el sistema de pensions, el laïcisme, el control i propietat de les grans empreses, la llibertat de negociació, d’organització i un dels pilars fonamentals de la democràcia: el dret dels pobles.

Això està en joc en la lluita per la República del poble, per al poble, dels pobles, per als pobles.

Deu anys després de l’enfonsament de Lehman Brothers: balanç de la crisi per a la classe treballadora

(Publicat a la Carta Setmanal 697veure en castellà)

Just fa deu anys, el 15 de setembre de 2018, va fer fallida Lehman Brothers, emblemàtica companyia financera nord-americana. Habitualment s’identifica amb aquesta data l’esclat de la crisi mundial pel seu contingut simbòlic, malgrat que els seus detonants són previs, en particular agost de 2007 amb la crisi de les hipoteques subprim o de major risc (aquelles els pagaments de les quals superen el 55% dels ingressos familiars i/o el crèdit és major al 85% del valor de l’habitatge). Immediatament la crisi es va estendre a escala mundial, per l’elevada internacionalització del capital financer, especialment especulatiu, que s’havia afavorit per les polítiques desreguladores des de la presidència de Reagan en els inicis dels anys vuitanta i encara més impulsada per Clinton en els noranta.

Conseqüències de la crisi per a la classe treballadora

Les conseqüències de la crisi són devastadores. Cau la producció i se succeeixen les fallides, davant el que els Estats acudeixen a socórrer el capital amb els rescats, sobretot bancaris, efectuant una massiva transferència de recursos. Només a EUA gairebé mig bilió de dòlars, al·legant que són bancs o empreses “massa grans per fer fallida” (“too big to fail”), en aquest cas caldria dir més aviat que són “massa grans per ser privats”. La classe treballadora sofreix la crisi en les seves carns: es dispara la desocupació i la precarització, cauen els salaris i empitjoren les condicions laborals, els atacs als serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament s’incrementen. Malgrat tot i excepte excepcions puntuals, la posició oficial sempre acaba tancant files entorn d’una interpretació benvolent de les causes de la crisi: es tracta d’una ensopegada, resultat d’una mala gestió. Pretenen vendre’ns que el problema no és per tant el capitalisme, sinó únicament com s’ha conduït, promovent així el mite que hi ha sortida als nostres problemes dins de la manera de producció capitalista. Mite al que s’adhereixen, com sabem i patim, les direccions polítiques i sindicals que, per exemple aquí, posen de moda el concepte d’un “nou model productiu”, al que mai li falten amables qualificatius (amb ocupació de qualitat, desenvolupament tecnològic, mediambientalment respectuós, etc.). O que en el terreny electoral declaren pomposament que, si els votem a ells, resoldran els problemes.

Davant aquesta situació, la classe treballadora té tot l’ interès a conèixer les causes profundes de la crisi, més enllà dels seus detonants immediats, així com les perspectives futures i, en definitiva, quines alternatives reals té davant si. Per això és important assenyalar que la crisi no va ser una simple ensopegada, sinó que té un contingut molt més profund. En efecte, les crisis formen part del procés d’acumulació capitalista. Tant les crisis aparentment més acotades (bancàries, canviaries, d’impagaments o reestructuració de deute), de les quals el FMI reconeix que des de 1971 hi ha hagut centenars i centenars, com les crisis generals, a escala mundial i concretament la crisi que esclata en 2007-2008, de la qual en rigor difícilment pot sostenir-se que ha quedat plena i definitivament enrere.

Les causes profundes de la crisi

Si el detonant últim de la crisi és la desregulació financera, correspon preguntar-se per què es produeix aquesta i la resposta és senzilla: es tracta d’una exigència del capital o, més precisament, de la fracció dominant del capital a escala mundial que és el capital financer nord-americà. El capital viu de la seva valorització, basada en l’apropiació del treball aliè, això és, de l’explotació laboral. Històricament la transició al capitalisme va fer possible un enorme desenvolupament de les forces productives, encara que aquest no va ser ni podria haver estat idíl·lic, en basar-se en l’explotació laboral, fins i tot infantil, i en el pillatge colonial. No obstant això, la manera de producció capitalista desemboca inevitablement en l’estadi imperialista, on la configuració d’una economia mundial com a tal i el paper protagonista del capital financer té com a conseqüència l’esgotament de tot caràcter progressiu del capitalisme. O dit d’una altra manera, tensions cada vegada majors sobre les forces productives, que es plasmen en processos cada vegada més sistemàtics de la seva destrucció, com són les crisis, les guerres, l’esgotament dels recursos naturals i, molt especialment, la desvaloració de la força de treball.

Només en aquest marc es pot comprendre el caràcter de la crisi que esclata en 2007-2008, com a expressió de les contradiccions creixents del capitalisme, que revelen el seu caràcter no ja anacrònic sinó a més cada vegada més destructiu. Això s’observa en la connexió d’aquesta crisi amb la dels anys setanta, que se sol presentar limitada a un sol factor, la pujada dels preus del petroli d’octubre de 1973. No obstant això, es tracta en realitat d’una crisi molt més profunda que, posats a identificar amb una data precisa, convindria referir-la a 1971, quan el govern nord-americà reconeix la seva incapacitat per mantenir un cert ordre imperialista, sobre la base de l’actuació del dòlar com a moneda mundial de facto. Aquesta crisi significava en definitiva la constatació que tota la retòrica d’una suposada edat daurada del capitalisme, després de la Segona Guerra Mundial, era fal·laç, ja que el creixement posterior, primer de tot recuperació, obeïa en realitat a l’espai creat per la destrucció de la guerra i la col·laboració de les direccions dels dos corrents majoritàries del moviment obrer, socialdemocracia i estalinisme. Era un creixement amb data de caducitat.

La fugida cap a davant del capital

La resposta del capital a la crisi dels setanta és coneguda: els plans d’ajust promoguts pel Fons Monetari Internacional (privatitzacions, desregulació, accelerada obertura externa, contrareformes) que busquen la desvaloració directa i indirecta de la força de treball, de la qual depenen les nostres condicions de vida. Gairebé trenta anys després, l’esclat de la crisi de 2007-2008 revela que l’ajust no només no ha pogut obrir una fase expansiva en l’economia mundial, sinó que, el seu contingut de terra cremada ha contribuït al fet que l’economia mundial desemboqui en aquesta nova crisi, encara més greu. És una autèntica fugida cap a davant. Desapareix així tota il·lusió en un suposat capitalisme amb cicles de llarg termini, per confiar en nous desplegaments en els quals resoldre els problemes.

En els anys noranta la crisi ja estava incubada. Es va buscar ajornar-la amb un impuls a les empreses d’alt contingut tecnològic, les conegudes com “puntcom”. No obstant això, el seu principal indicador, el Nasdaq 100 de la Borsa de Nova York, es desploma un 68% entre març de 2000 i abril de 2001. Llavors li va tocar el torn a l’especulació immobiliària, que desenvolupa una enorme bombolla immobiliària esperonada pel crèdit fàcil (els preus de l’habitatge es multipliquen per 2,26 en només sis anys, entre 2000 i 2006). A més, es va rellançar la despesa militar, promovent per a això la guerra contra el poble iraquià de 2003 i tantes altres. Avui, deu anys després, constatem de nou la fugida cap a davant del capital, materialitzada en la guerra. O més aviat podríem dir en tres tipus de guerra. En primer lloc les guerres competitives, que adopten la forma de guerra comercial ja desplegant-se pel govern de Trump, però també en el plànol purament bèl·lic. I en segon lloc, la guerra de classe contra la classe treballadora que agrupa a la immensa major part de la població mundial, els qui vivim del nostre treball.

Convé precisar que en el marc de l’economia mundial, en la qual s’integren de forma desigual les economies imperialistes i els països semi colonials, segueix havent-hi una sola potència hegemònica, l’ imperialisme d’ EUA, “gegant amb peus de fang” sí, però únic veritable gegant, enfront de badocades com que la Xina li impugna aquest lloc (el PIB xinès no aconsegueix dos terços del nord-americà, malgrat quadruplicar la seva població; la despesa en armament d’ EUA és quatre vegades el xinès, etc.). Malgrat la crisi i la guerra pels mercats, que no és per nous mercats, sinó per expulsar dels ja existents als imperialismes de segon rang.

Crisi o estafa?

Des de certs sectors es diu sovint que no és una crisi, sinó una estafa. En realitat, parlar d’estafa (és a dir, robatori) no té gens d’excepcional referint-se al capitalisme, una manera de producció que es fonamenta en el treball no pagat. Però no ha de negar-se l’existència efectiva d’una crisi en el seu sentit literal: la interrupció o alentiment del ritme d’acumulació, amb tot el seu corol·lari de destrucció econòmica i regressió social. Sí han de qualificar-se d’estafa, i de la major gravetat, les promeses que els problemes poden resoldre’s anant de la mà del capital, perquè “això ho arreglem entre tots” (eslògan de la campanya de les Cambres de comerç en 2010, dotada amb 4 milions d’euros).

La crisi no és una simple ensopegada, sinó que expressa les contradiccions creixents del capitalisme, el seu caràcter destructiu. Cap pregunta és més fàcil que aquella que interroga sobre la possibilitat d’una nova bombolla especulativa, bancària, immobiliària. No és possible, és segur que passaran. Perquè no hi ha sortida als problemes en l’economia capitalista, tal com el marxisme explica teòricament i de forma impecable, entorn de la llei del descens tendencial de la taxa de guany, i nosaltres constatem cada dia de forma pràctica. Especialment a Europa, referent de desenvolupament com a regió en la qual històricament es va anar més lluny en la institucionalització de conquestes obreres. Aquelles que avui estan en el punt de mira del capital financer, atacades a través del seu instrument principal a tal fi que és l’oficina del FMI a la regió, a saber, la UE.

Què fer?

La crisi mostra la incompatibilitat entre el capital financer i les conquestes obreres i democràtiques de la classe treballadora i el conjunt de la població. Això explica la greu crisi política actual de tots els règims i governs, molt particularment a Europa. Des de la nostra perspectiva, que és la de la classe treballadora, la constatació del veritable significat de la crisi ha de portar-nos a una conclusió inequívoca: no tenim gens que perdre amb el coneixement de les causes profundes dels nostres problemes, davant els quals només tenim una via de sortida: la nostra organització política independent de tot compromís amb el capital i totes i cadascuna de les seves institucions. Per així poder defensar incondicionalment nostres legítimes aspiracions, construint-nos així políticament enfront de la barbàrie a la qual cada vegada més obertament porta la supervivència del capitalisme. En definitiva, és l’horitzó del socialisme.

Els “moralistes” i les mobilitzacions de Navantia

(Publicat a la Carta Setmanal 696veure en castellà)

Les mobilitzacions dels treballadors de les drassanes de Navantia han desencadenat una important polèmica. Vivim en un món en el qual el capitalisme en descomposició ha fet de l’indústria de guerra un dels seus principals components, i en el qual es duu a terme una ofensiva militar de destrucció de les nacions per destruir amb elles els drets arrencats en la lluita de classes i apropiar-se directament dels seus recursos naturals . Aquí està el que succeeix a Àfrica subsahariana, a Líbia, a Síria, a Iemen…

Hem d’assenyalar la hipocresia dels qui aproven -o no qüestionen- la pertinença d’Espanya a l’OTAN, i, per tant, els bombardejos de Líbia i d’altres, i ara s’esquincen les vestidures per la venda d’armes al govern dictatorial d’Aràbia Saudita.

Publiquem aquesta contribució al debat que s’ha obert.

El passat 3 de setembre, la Ministra de Defensa, Margarita Robles, anunciava que el seu ministeri havia decidit paralitzar la venda a Aràbia Saudita de 400 bombes de precisió làser fabricades a Estats Units i que tenia l’Exèrcit espanyol. Robles assenyalava, no sense raó, que aquestes bombes podrien ser utilitzades per bombardejar Iemen.

Les declaracions de Robles van donar lloc a una resposta per part del govern Saudita, que ja havia pagat els 9,5 milions d’euros de la comanda. De manera immediata van insinuar que aquesta decisió els podia obligar a revisar el contracte amb les drassanes a Navantia de Sant Fernando (Cadis).

Aquest contracte es va signar el passat mes de juliol per un import d’1.800 milions d’euros, i suposaria una càrrega de treball global de set milions d’hores per a les drassanes de Badia de Cadis, Ria de Ferrol i Cartagena i la seva indústria auxiliar. Es calcula que donaria ocupació a 6.000 treballadors durant cinc anys, dels quals 1.100 seran directes en les drassanes Navantia, 1.800 per a les indústries auxiliars de l’empresa i una mica més de 3.000 indirectes en altres empreses. No és moc de gall dindi a la província de Cadis, que encapçala tots els índexs d’atur i precarietat.

Els treballadors de Navantia es mobilitzen

Immediatament, els treballadors de Navantia, amb les seves organitzacions al capdavant, van reaccionar a l’anunci saudita convocant mobilitzacions. Diverses manifestacions són convocades, encapçalades per una pancarta que exigeix “càrrega de treball per a les drassanes”.

Tenen raó aquests treballadors i els seus sindicats? Des del nostre punt de vista, la seva mobilització mereix el suport incondicional de tot el moviment obrer.

El treballador d’una drassana, per conservar el seu lloc de treball, necessita que es construeixin vaixells.

No tothom opina així. Potser l’exemple més extrem hagi estat el comunicat difós per les Seccions Sindicals d’Autonomia Obrera i CGT de l’Hospital “Porta del Mar” del propi Cadis, que han dit que “rebutgem de arrel tals mobilitzacions pel seu gravíssim contingut insolidari i bel·licista, ja que l’única cosa que, en última instància, es persegueix amb elles és imposar al govern central un canvi de postura en la seva decisió d’anul·lar la venda a Aràbia Saudita d’una comanda de 400 bombes de precisió làser pel temor al fet que això pogués implicar l’anul·lació per aquest país del contracte signat al juliol per a la construcció de cinc corbetes”. El comunicat afegeix que “constitueix en el fons una mobilització reaccionària i una expressió gravíssima d’insolidaritat i incoherència que gens tenen a veure amb les lluites històriques del moviment obrer”. Com si fossin els treballadors de les drassanes els qui decideixen si aquests vaixells són creuers, butaners o bucs de guerra. O a qui es venen. Caldria recordar a aquests “grans moralistes” que són els patrons i els governs els qui decideixen això. Com decideixen les guerres a les quals obliguen a anar als treballadors com a carn de canó o com a víctimes. Per les mateixes, es podria arremetre contra els treballadors que fabriquen plàstics que contaminin els mars, o en les mines que aboquen als rius, o que treballen en altres indústries contaminants. Resulta fins i tot pesat haver de recordar, 174 anys després que Marx escrivís els manuscrits de 1844, que sota el règim capitalista el treballador es limita a vendre la seva força de treball, que el propietari de l’empresa i qui decideix què es fabrica en ella és el patró, i que el treballador està alienat de les mercaderies que es veu obligat a produir.

L’alcalde de Cadis, José María González, “Kichi”, de l’ala “anticapitalista” de Podemos, escrivia que “la meva posició personal és sobradamente coneguda i clara (…) em reitero una vegada més en ella si fa falta: que vengen les comandes!, els signats i els que estiguin per signar” L’única sortida per a les Drassanes, llavors, seria construir vaixells per a Aràbia Saudita?, i afegia que “ara els toca donar la cara i demostrar que en aquesta ocasió estaran amb les nostres drassanes i amb totes aquestes famílies a les quals una vegada ens van deixar a l’estacada. No escorrin més l’embalum i garanteixin la càrrega de treball per a les nostres drassanes!”. I afegeix, no sense raó, que “fa anys que podia haver-se engegat una política de diversificació de la producció, equilibrant les comandes de la indústria militar amb la civil, la comercial, l’eòlica de off shore…però no. Els nostres governants van preferir condemnar a Navantia als vaivens capritxosos d’economies alienes a nosaltres mateixos. I així ens va”. Ara bé, a aquesta petició de Kichi hauria de respondre el govern al que sustenta “Podemos”, el seu propi partit, que és el que hauria de garantir aquesta càrrega de treball.

Què impedeix a la direcció de “Podemos” portar aquesta qüestió a les negociacions dels pressupostos de l’Estat que estan negociant en aquest precís moment amb el PSOE, i exigir en aquesta negociació carregues de treball o ajudes públiques a les Drassanes?

La UE i els governs al seu servei van desmantellar les drassanes

En 1982, quan Felipe González va arribar al govern, hi havia en l’Estat espanyol 10 grans drassanes (Unió Naval de València, Factories Juliana, MCíes, Drassanes de Sevilla, Drassanes de Huelva, Euskalduna, Drassanes de Sestao, ASTANO, Bazán de Ferrol i Unió Naval de Barcelona). En ells treballaven prop de 100.000 persones. A partir de 1984, preparant l’entrada d’Espanya en la Unió Europea, comença l’anomenada “reconversió naval”, que no és sinó el tancament progressiu de totes les drassanes.

El tancament de les drassanes ve impost des de Brussel·les en compliment del principi tan car a la UE de “lliure competència no falsejada”, que obliga a competir amb les drassanes asiàtiques (on els baixos salaris, la falta de drets i les males condicions de treball, juntament amb les ajudes públiques, permeten tirar els costos de producció). Brussel·les prohibeix que les drassanes europees rebin ajudes públiques, sense les quals no poden sobreviure. Com a resultat d’aquesta política, les drassanes europees van tancant un darrere l’altre. En 1950 tenien més del 50% del total de construcció naval mundial. En 1990, les drassanes dels països de la UE tenien un 22% i els països asiàtics (Corea del Sud, Japó i Xina), tenien ja una quota de mercat mundial del 57%, avui és ja del 86%, mentre que el percentatge de les drassanes de la UE ha passat al 7% del total mundial. Només els queden, pràcticament, vaixells molt especialitzats com els creuers i els bucs militars, on només les patents i el secret militar protegeixen el mercat. És aquesta política la que ha portat als treballadors de Navantia a dependre dels contractes militars.

La Unió Europea va obligar, fins i tot a retornar les ajudes ja rebudes. Una decisió adoptada el 17 juliol 2007 pel Col·legi de Comissaris de la Comissió Europea, format per 28 membres i el president de la CE, José Manuel Durao Barroso, ratificant la proposta elaborada pel llavors comissari de Competència, Joaquín Almunia. El secretari general de la patronal gallega del metall (Asime), Enrique Mallón, va dir llavors que la decisió d’Almunia i de la Comissió de Competència havia causat “uns danys absolutament irreparables per a la indústria naval espanyola”.

No fa falta insistir que aquestes decisions eren absolutament irracionals des del punt de vistes de les necessitats del nostre país, que té gairebé 6000 quilòmetres de costes i un dèficit important d’infraestructures de transport. És a dir, que necessita vaixells (per exemple, quan l’enfonsament del Prestige que va omplir les costes de Galícia de “chapapote”, es va trobar a faltar l’existència de remolcadors d’alta potència. I segueix sense haver-los). Fabricar aquests vaixells a Corea o a Xina és prevaler els interessos de les multinacionals que deslocalitzen allí la construcció de vaixells per sobre de les necessitats de l’economia nacional.

No va faltar llavors la resistència dels treballadors de les drassanes, que, juntament amb les seves organitzacions, van anar a la vaga, es van manifestar, es van enfrontar a la policia en combats mítics. Comptaven amb la simpatia i el suport del conjunt de la classe treballadora i en les seves mobilitzacions van participar milers de treballadors i treballadores d’altres empreses. Va ser la submissió dels seus dirigents al marc imposat per l’U.E. el que va impedir que poguessin arribar fins a la fi i vèncer.

Com és avui la submissió a aquest marc la que els col·loca en la disyuntiva de perdre els seus llocs de treball o mobilitzar-se per defensar l’única comanda de vaixells que tenen.

Les meravelles de l’amistat dels tirans

En lloc d’atendre a les exigències de la majoria, els successius governs van lliurar a bona part dels treballadors de les drassanes com a “última sortida” als cacics del Golf, “compinches” de la família Borbó.

Aquest és el sentit de la propaganda que enaltia al rei Juan Carlos i al monarca actual, com “els millors ambaixadors dels interessos d’Espanya”. Així, l’alternativa al fet que es pretén sotmetre als treballadors és servir els crims dels cacics, o tancar.

Així, el règim monàrquic exigeix la submissió a l’arbitrarietat d’afavorir als mercats asiàtics, i deixa una petita part per servir als seus “compinches”. El que els treballadors i els pobles necessiten són governs i unes Corts que serveixin els interessos de la majoria i dediquin la producció a fomentar la producció.

Culpar ara als treballadors que defensin la construcció dels únics vaixells que els deixen construir no és desviar el tir, que hauria d’apuntar contra el capital i els governs i les institucions que li serveixen?

La defensa dels llocs de treball en les drassanes, que és responsabilitat dels dirigents de les principals organitzacions dels treballadors, exigeix que aquests dirigents trenquin amb les condicions imposades pel capital financer. Tenen raó els treballadors de Navantia en exigir que les seves organitzacions lluitin per la continuïtat de la seva drassana.