Archivo de la categoría: Catalán

A trenta anys de la dissolució de la URSS

Carta Setmanal 867 per descarregar en PDF

Ni fracàs ni fi de cicle: aportacions de lexperiència soviètica per a la lluita de la classe treballadora avui

 Després de l’enderrocament del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, els esdeveniments es van succeir ràpidament als països del bloc soviètic ia la mateixa URSS, on culminen el desembre de 1991. El dia 25, Gorbatxov dimiteix com a president de la Unió Soviètica i transfereix la condició de cap d’Estat a Borís Ieltsin, president de Rússia. El dia següent s’autodissol el Soviet Suprem, segellant així la desaparició de l’URSS com a Estat, que havia estat creat seixanta-nou anys abans, el 30 de desembre de 1922 (setanta-quatre anys des del triomf de la Revolució d’octubre).

Des del punt de vista de la classe capitalista, la implosió de l’URSS és motiu d’alegria, perquè desapareix un referent per a la classe obrera a escala mundial. Encara que és fraudulenta la seva propaganda que aquesta desaparició demostra el fracàs inevitable de tota pretensió emancipatòria, la realitat és que per als explotadors resulta un alleugeriment la dissolució del primer Estat obrer de la història, salvant la breu experiència de la Comuna de París el 1871. Però l’Estat obrer que es dissol el 1991 era molt diferent del que s’havia constituït inicialment, el 1917, proclamat com a Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques cinc anys després.

Per contra, des de la perspectiva de la majoria de la població, que és la classe treballadora, l’experiència soviètica és un procés que aporta ensenyaments importants. Lliçons que no tenen a veure amb la nostàlgia, sinó amb la constatació que només a partir de la liquidació de la base material de l’opressió, la propietat privada dels grans mitjans de producció, es va fer possible resoldre de manera immediata qüestions decisives com la sortida de la I Guerra Mundial o el repartiment de la terra fins aleshores latifundista. I es va començar a encaminar una autèntica transició socialista que, entre moltes altres fites, va fer passos decisius en la plena igualtat entre dones i homes, com en cap altre moment.

Aleshores era la barbàrie capitalista la que havia provocat la guerra mundial, de manera anàloga a com avui aquesta barbàrie és la causa d’un procés cada vegada més sistemàtic de destrucció de forces productives (la crisi, el saqueig dels recursos naturals i, sobretot) , la desvalorització de la força de treball i la consegüent precarització vital de la majoria de la població). En particular, de cap manera no es pot entendre la dimensió de la pandèmia -així com la seva utilització per imposar més regressió econòmica i política- si no és partint de la seva condició de resultat de la crisi del capitalisme i les destructives polítiques econòmiques que inevitablement l’acompanyen , com el desmantellament dels sistemes públics de salut o la investigació farmacèutica regida per l’objectiu únic del guany i cada cop més a curt termini.

L’Estat que emana de la Revolució i les fites que fa possible

Cap Estat burgès no pot resoldre els problemes de la majoria. És així per definició i es constata empíricament. Perquè aquests problemes procedeixen de la dominació burgesa, la base material de la qual, l’explotació, ha d’augmentar necessàriament per contrarestar -finalment de manera infructuosa- les contradiccions creixents de l’acumulació capitalista. Ho patim després de cada procés electoral en què, més enllà de la il·lusió que pugui despertar en certs sectors tal resultat, tot nou govern que se subordina a les exigències del capital i les seves institucions (en particular l’FMI i l’OTAN, de els que la UE és simple apèndix) actua contra els interessos de la classe treballadora. Fer-ho a favor seu implicaria situar-se en una posició de ruptura,

El triomf de la Revolució russa a l’octubre del 1917 significa la dissolució del vell Estat burgès, oligàrquic, subordinat a l’imperialisme de les potències dominants[1]. I la constitució d’un nou Estat que expressa la liquidació de la dominació de les classes explotadores, la base material de les quals ha desaparegut amb l’expropiació dels grans mitjans de producció i entre ells el latifundi. A més, els Estats de les classes explotadores es recolzen també en altres organitzacions reaccionàries com ho són en particular les religions, com s’expressava llavors a Rússia a la ingerència de l’Església ortodoxa o avui aquí a la ingerència de l’Església catòlica.

És per tant la constitució de l’Estat obrer, un Estat de la classe obrera i també de la pagesia pobra, cosa que fa possible una sèrie de mesures tan importants com ho són les dues que es prenen en les primeres vint-i-quatre hores, des de la resolució sobre la formació del govern obrer i camperol: el decret de la pau i el decret de la terra. Immediatament, vuit dies després, la Declaració de Drets dels Pobles de Rússia que inclou el dret dautodeterminació. Encara el 1917, és a dir, en els dos primers mesos del nou Estat, es promulguen, entre molts altres, decrets que posen l’organització econòmica sota control de la majoria i al seu servei: control obrer de la producció, contra l’especulació i els especuladors , de nacionalització dels bancs i la cancel·lació de préstecs estatals, supressió de les herències, de durada del treball, del límit d’edat i la feina de les dones i, molt destacadament, de la nacionalització del comerç exterior. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat.

Un llistat veritablement impactant, sobretot si es mira des de la perspectiva actual, quan la major part del contingut d’aquests decrets continuen sent aspiracions insatisfetes. El novembre de 1920 es promulga el decret de protecció de la salut de les dones, que inclou el dret que les dones utilitzin els mitjans tècnics per controlar-ne la reproducció, en particular amb l’avortament. Una cosa que encara avui no està garantida a molts països (Stalin ho prohibiria el 1936, mostrant-se també en això el seu caràcter contrarevolucionari). Tot això és el resultat d’un Estat obrer, com dèiem, un Estat que no està lligat a la propietat privada dels grans mitjans de producció, sinó que, al contrari, n’expressa l’expropiació.

La degeneració burocràtica no era inevitable

Òbviament, la presa del poder concretada en la creació d’un Estat obrer no completa el pas a una societat comunista, encara que sí que suposa una enorme palanca per a la transició socialista cap a ella. N’és una prova els avenços que suposen els decrets esmentats en tots els àmbits, en particular en l’alfabetització o en la lluita per l’emancipació de la dona de l’opressió patriarcal i pels drets nacionals dels pobles que integraven la unió, com a part del procés general d‟emancipació social de tota forma d‟opressió.

Progressar en el procés de transició exigeix ​​un augment de la productivitat que permeti el desenvolupament de les forces productives. Però Rússia era una economia endarrerida i dependent que, a més, patia la devastació de la guerra mundial i sobre la qual es va llançar una “guerra civil” contra la revolució, de forma immediata, per part de les potències imperialistes, recolzant les restes del vell exèrcit tsarista convertit en exèrcit blanc. A més, i això és decisiu, el mètode marxista havia identificat el contingut internacional de la lluita de classes, encara que mantingués formes nacionals (com expliquen el mateix Marx i Engels al Manifest del Partit Comunista el 1848). En altres paraules, tota il·lusió de completar el socialisme en un sol país era i és aliena al marxisme i per tant al bolxevisme. Però Rússia queda aïllada per les derrotes dels processos revolucionaris que tenen lloc al final de la guerra mundial, en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a manca de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a falta de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a falta de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica.

Quan una alcova individual, una alimentació suficient, un vestit adequat encara no són accessibles més que a una petita minoria, milions de buròcrates, grans o petits, intenten aprofitar-se del poder per assegurar el seu propi benestar. Per això l’immens egoisme d’aquesta capa social, la seva forta cohesió, la por al descontentament de les masses, la seva obstinació sense límits en la repressió de tota crítica i, per fi, la seva adoració hipòcritament religiosa al “cap” que encarna i defensa els privilegis i el poder dels nous amos (Trotsky, La revolució traïda).

Des de molt aviat, tant Lenin com Trotski havien alertat del risc de burocratització, que es constituís una capa de buròcrates que poguessin parasitar els avenços de la revolució (en textos com el Testament o Més val poc i bo el primer o El nou curs o Carta a una assemblea del partit el segon). Durant els anys vint té lloc una pugna que s’expressa també, en part, en una discussió teòrica coneguda com a “debat dels anys vint”. El 1924 Bukharin encunya l’expressió “socialisme en un sol país”, que el 1925 fa seva Stalin. És la negació de la noció de revolució permanent que abans de Trotski el 1904 -i de Lenin el 1905- ja havien formulat Marx i Engels des del 1845 a La sagrada família. Amb aquest mantra es va preparant una gegantina operació propagandística orientada a justificar l’eliminació de tota escletxa democràtica, cosa que es concreta el 1927 amb l’expulsió de Trotski del partit i de seguida de tota l’oposició d’esquerra. Amb la posterior expulsió de l’oposició de dreta es culmina el procés de destrucció del centralisme democràtic (plena llibertat d’acció sota la premissa de plena llibertat de discussió), que se segellarà a les pantomimes de judicis que van ser els sinistres Processos de Moscou ja a els anys trenta, contra la vella guàrdia bolxevic i també contra una part de la pròpia burocràcia.

Hi ha una conclusió decisiva de tot això: la burocratització no era inevitable. No hi ha cap llei social que determini que, necessàriament, tota experiència revolucionària, emancipatòria, de manera inevitable degenerarà. L’única manera de sostenir això seria sobre la base que “l’ésser humà és així, egoista, mesquí”. Però l’ésser humà no és de cap manera descontextualitzat del marc social on viu. És clar que la transició a una altra societat és complicada, però no impossible. A més, la perspectiva del socialisme no és un desig sinó una necessitat. Diguem-ho clarament: l’engendre que tota revolució serà traïda és pura propaganda, orientada a sembrar resignació a la classe treballadora, mitjançant el conte, de terror, que no hi ha alternativa al capitalisme.

La decantació de la complexa situació a favor de la degeneració burocràtica es va deure, per tant, a les circumstàncies específiques de l’URSS. L’endarreriment impedeix una millora generalitzada de les condicions de vida de tota la població, de manera que la pugna distributiva continua vigent. I les condicions polítiques i culturals no arriben a ser un parapet davant de la pressió burocratitzant. A més, hi ha altres aspectes com la modificació de la composició social del partit bolxevic, els que es poden identificar retrospectivament com a “errors” de l’oposició, la mort de Lenin, etc.

En aquest context, es consolida una capa amb interessos propis, els seus privilegis, que domina mitjançant el terror. És la burocràcia, que té una condició inevitablement contradictòria, perquè els seus privilegis procedeixen del desenvolupament que fa possible la revolució, de manera que haurien de protegir-la, però l’única manera de fer-ho efectivament seria mitjançant la seva extensió internacional, cosa que suposaria l’onada que escombraria a la pròpia burocràcia. Per això, és la base material de la burocràcia, els seus interessos particulars, la que inevitablement la converteix en contrarevolucionària, com efectivament es verifica a la Revolució xinesa el 1925-27 oa l’espanyola el 1934 i el 1936-37. I, d’una manera més àmplia, el 1945 amb la traïció als processos revolucionaris en curs mitjançant la seva col·laboració amb l’imperialisme nord-americà segellada a les conferències de Ialta i Postdam entre d’altres. I alhora el seu caràcter contrarevolucionari assenyala els seus límits, que condueixen inexorablement a un dilema: o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desempallegant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”. o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desembarassant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”. o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desembarassant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”.

La resta és coneguda, el paper contrarevolucionari de l’estalinisme, el corrent polític que expressa la burocràcia soviètica destruint la Internacional Comunista constituïda el març de 1919, sota el lideratge de dirigents de la talla de Lenin i Trotski en unes condicions veritablement adverses, enmig de la guerra civil. Aleshores, la política que es va establir va ser la lluita pels fronts únics. La burocratització va abandonar aquesta orientació, per decantar-se pel sectarisme que va portar primer al sinistre Tercer període de divisió de la classe obrera i després a la col·laboració oberta de classes, amb els fronts populars. Val la pena sobre això transcriure un breu fragment de l’entrevista que Howard, un periodista nord-americà, li fa a Stalin el 1936:

  • Howard: La seva declaració significa que la Unió Soviètica ha abandonat fins a cert punt els seus plans i intencions de dur a terme la revolució mundial?
  • Stalin: Nosaltres mai no vam tenir aquests plans i intencions (…) Això és el fruit d’un malentès.

Aquesta posició il·lustra bé la justesa de la decisió de constituir la IV Internacional el 1938, que a més es ratifica amb la decisió de Stalin de dissoldre la III Internacional el 1943, com a senyal de bona voluntat cap a les potències imperialistes, específicament Estats Units i Regne Unit , amb què s’afanya a repartir-se el petroli persa a la Conferència de Teheran.

Què ens ensenya l’experiència soviètica

La dissolució de l’URSS per la burocràcia estalinista tot just fer trenta anys era la d’un Estat obrer, sí, però enormement degenerat. No l’Estat obrer creat sota el lideratge de Lenin, Trotski i altres, sinó la seva negació. Però això no vol dir que l’experiència soviètica completa no aporti ensenyaments.

El capitalisme no és que condueixi a la barbàrie, sinó que ja ens hi té instal·lats. La maquinària voraç del capital arrasa amb tot i en particular amb les condicions de vida que històricament havia aconseguit arrencar la classe treballadora. Però la classe treballadora i els pobles no renuncien a les seves aspiracions legítimes, que es concreten en una vida digna, d’acord amb les possibilitats que la productivitat aporta. De manera que l’explosivitat social no remetrà, del que donen bona prova les múltiples expressions de resistència que esclaten per tot arreu.

Cap il·lusió pot dipositar-se que els greus problemes socials es resolguin en el marc dels Estats burgesos, cosa que posa sobre la taula la perspectiva socialista no com a desig sinó com a necessitat. Per què hi ha esclats revolucionaris que triomfen i altres que no? L´experiència soviètica ofereix una lliçó importantíssima sobre la presa del poder i la conformació d´un Estat obrer, a partir dels òrgans de representació obrera que eren els soviets, embrions d´un poder no burgès. Però no només això, també del paper insubstituïble del partit revolucionari, que només ho podrà ser plenament si es basa en el centralisme democràtic. Per descomptat, no es tracta que doni una recepta, un algorisme matemàtic aplicable igual en tots els casos. Sí algunes lliçons importants que, de qualsevol manera,

Des del punt de vista de què fer una vegada pres el poder, tampoc no hi ha cap recepta universal. Però sí que es pot aprendre d’aquesta experiència, la que va arribar més a avançar en la transició socialista, encara que això es revertís posteriorment. En particular, la necessitat d’un desenvolupament de les forces productives que es duguin a terme en connexió amb els avenços polítics i culturals, amb una orientació internacionalista, d’acord amb el caràcter internacional del capitalisme avui.

Encara que només fos per això, com sí que es pot aprendre d’aquesta experiència i molt, queden delatats els qui pretenen que s’oblidi, qualificant-la de fracàs, obertament o dissimulant-ho amb la forma de “fi de cicle”. Si va fracassar és perquè hauria pogut triomfar, però aleshores, quin hauria pogut ser aquest triomf? La culminació de la transició socialista allà, aconseguint-se només en aquest país el comunisme? Això no té ni cap ni peus. Final d’un cicle? Com si la lluita de classes admetés treves!

“Lenin, Trotski i els seus amics van ser els primers (…) poden clamar (…) Jo goso!” (Rosa Luxemburg)

No és només això, avui, davant de tota la propaganda que pretén sepultar l’experiència revolucionària com a referent per a la lluita actual, diem amb Rosa Luxemburg que:

(…) en el moment actual, quan ens esperen lluites decisives a tot el món, la qüestió del socialisme va ser i continua sent el problema més candent de lèpoca. No es tracta de tal qüestió tàctica secundària, sinó de la capacitat d’acció del proletariat, de la seva força per actuar, de la voluntat de prendre el poder del socialisme com a tal. En això, Lenin, Trotski i els seus amics van ser els primers, els que van anar al capdavant com a exemple per al proletariat mundial; són encara els únics, fins ara, que poden clamar amb Hutten[2]“Jo vaig gosar!” Això és l’essencial i durable en la política bolxevic. En aquest sentit, és l’immortal guardó històric d’haver encapçalat el proletariat internacional en la conquesta del poder polític i la ubicació pràctica del problema de la realització del socialisme, d’haver fet un gran pas endavant en la pugna mundial entre el capital i el treball. A Rússia només es podia plantejar el problema. No es podia resoldre. I en aquest sentit, el futur a tot arreu pertany al “bolxevisme”. (…)

Sabem que el que toca ara, el dia a dia, és la lluita per les reivindicacions immediates de la classe treballadora: contra els acomiadaments i la precarietat, per la preservació del poder de compra, la defensa del sistema públic de pensions, un ensenyament i sanitat públiques de qualitat, etc. Però la lluita no s’esgota. Davant la constatació de la impossibilitat que siguin satisfetes en el capitalisme, la lluita continua i és en ella on s’organitza la classe, en el camí cap a l’horitzó inequívoc que hi ha alternativa, la del socialisme. Camí per al qual l’experiència soviètica continua sent una font d’aprenentatge enorme, perquè les conquestes d’octubreestan vives com a referent, són patrimoni de la humanitat; cal no oblidar que l’existència de l’URSS va ajudar la classe obrera a escala mundial, ia Europa en particular, a aconseguir avenços importants.

[1] Les causes del triomf de la revolució, que per raó d’espai no es poden abordar aquí, estan molt ben explicades a la conferència que fa Trotski a Copenhaguen el 1932, publicada en castellà sota el títol “Què va ser la Revolució Russa?”.

[2] Escriptor del segle XVI, partidari de la Reforma protestant.

Després de la sentència del Tribunal Suprem Llibertat per als republicans catalans!

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 14 octubre 2019

(veure en castellà)

Amb la confirmació del que molts es temien, ha acabat el judici polític contra els republicans catalans amb la publicació de la sentència. Els jutges del Tribunal Suprem han executat el mandat del Rei, explicitat en el discurs del 3 d’octubre de 2017. Entre 13 i 9 anys de presó per a cadascun dels processaments que es trobaven a la presó, i condemnes similars d’inhabilitació, per a un total de gairebé 100 anys. Penes que porten afegida la inhabilitació que els expulsa dels parlaments per als quals havien estat elegits i els impedeix ser candidats en futures eleccions. I això a pesar que el mateix Tribunal Suprem reconeix que no va haver-hi violència i que fins i tot els condemnats no van portar a efecte la ruptura institucional perquè només pretenien pressionar per a negociar. Una constatació que no obstant això no ha servit per a disminuir les penes i que constitueix un escàndol antidemocràtic.

Sigue leyendo

DEMOCRÀCIA ÉS REPÚBLICA – NO AL 155

Declaració del Comitè Executiu del POSI a 11 de novembre – veure en castellà

Llibertat immediata per als Jordis i tots els detinguts

Des de fa diversos anys, centenars de milers, en ocasions milions de persones, s’han mobilitzat a Catalunya pel dret a decidir, i fins i tot per la independència, però també contra el govern de la Monarquia i contra la seva Constitució. Un moviment que ha seguit a la immensa mobilització que va haver-hi en els anys anteriors de treballadors en tot l’Estat espanyol contra les retallades socials i l’atac a les llibertats.

Sigue leyendo

Al règim li han llevat la màscara!

Declaració del Comitè Executiu del POSI a 1 d’octubre de 2017 a les 20 hores (veure en castellà)

Mobilització unida per acabar amb el govern de la Monarquia

La màscara  “democràtica” del règim, desgastada per decennis de xocs amb els treballadors i els pobles, l’hi ha llevat el poble català. Les imatges són clares. D’un costat desenes de milers de persones que intenten votar de manera pacífica, expressant la voluntat de la immensa majoria d’un poble que vol decidir per si mateix, sense imposicions. Enfront d’ells, un intimidador  desplegament de Policia Nacional, Guàrdia Civil i antiavalots que busquen impedir-ho per la força (més de 12.000 suplementaris). Portes de col·legis derrocades a cops, càrregues policials, centenes de ferits. Des del divendres 29 a la nit l’espai aeri va estar tancat al trànsit per permetre que els helicòpters de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional poguessin actuar. A aquests cossos repressius els treballadors els coneixen de sobres. Estem farts de veure’ls reprimint mobilitzacions obreres o protegint als esquirols en les vagues.

Sigue leyendo

Davant el processament de l’expresident de la Generalitat i altres càrrecs del govern català

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 3 de febrer de 2017

(ver en castellano)

Descarrega el PDF

El pròxim 6 de febrer s’inicia el judici contra l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, i dos dels seus consellers per la consulta efectuada el 9-N. En vespres de la seva celebració, diversos ministres del PP han intensificat les amenaces, mentre que la portaveu del govern afirma que el principal pla per a Catalunya és que imperi la llei. I això ho diu la dirigent d’un partit corroït per la corrupció de dalt a baix amb diverses causes obertes que confirmen tot tipus d’il·legalitats!

Sigue leyendo

Davant la suspensió del Tribunal Constitucional

Declaració del Partit Obrer Socialista Internacionalista – 25 de maig de 2016

(Descarga la versión en catalán o en castellano)

DeclaraPOSI-20160525-cat

Descarga el PDF

Utilitzant novament el Tribunal Constitucional per atacar acords presos pel Parlament de Catalunya, el Govern del PP ha aconseguit la suspensió, entre altres, de la llei 24/2015 aprovada pel Parlament de Catalunya, que establia mesures per afrontar el problema dels desnonaments, i dels talls de llum, aigua o gas, a totes aquelles persones que no poden fer front al pagament de les factures. Malgrat que aquesta llei, aprovada per unanimitat el juliol del 2015, no havia estat desplegada pel Govern de la Generalitat, i malgrat que altres mesures igualment impugnades pel TC no suposaven més que tímides respostes als greus problemes que tenen els ciutadans, no deixa de ser un atemptat a la democràcia. Davant aquesta nova agressió, UGT i CCOO juntament amb les entitats veïnals i altres organitzacions i partits convoquen a manifestar-se el proper dia 29 de maig amb el lema “Els drets no se suspenen. Treball digne, drets socials, democràcia real”.

Sigue leyendo

El poble de Catalunya continua la seva lluita per la sobirania

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 9 de novembre de 2014

(format PDF: catalàcastellà) – (leer en castellano)

Més de dos milions tres-cents mil catalans s’han mobilitzat avui contra la decisió del govern Rajoy i del règim de la Monarquia d’impedir-los votar. Centenars de milers ho han fet per expressar el fàstic contra un govern corrupte i antisocial que impedeix la democràcia. Les provocacions i amenaces només han servit per fer que hagi participat molta més gent, entre els quals, 40.000 voluntaris que han fet possible la infraestructura mínima per poder votar. El règim constitucional del 78 s’enfonsa i no pot oferir cap sortida democràtica a l’actual situació, a part de més sofriments, corrupció i retallades. Per això, en absència d’un veritable referèndum, el poble de Catalunya ha utilitzat la convocatòria d’aquest 9-N per dir que vol exercir la sobirania per poder sortir del marc polític que l’ofega, per anul·lar totes les retallades i per enfrontar-se als banquers i a les seves exigències. Exactament igual que tots els pobles que pateixen les polítiques imposades per la Troica.

Sigue leyendo

Declaració del Comitè Nacional de Catalunya del POSI

(Declaracio en format PDF)

Si la legalitat constitucional prohibeix votar, si s’impedeix la democràcia, el que s’ha de posar en qüestió és la continuitat del règim monàrquic

Els drets dels treballadors i dels pobles no hi caben, en aquesta Constitució

DeclaraPOSI_cat11sHo ha dit repetidament Rajoy, avalat fa poc per Merkel: la consulta no es pot fer perquè ho impedeix la Constitució. Cada dia que passa es fa més evident que la legalitat que representa el Tribunal Constitucional i el règim de la Monarquia, no serveixen per garantir la democràcia, i són contraris als interessos dels treballadors i dels pobles. Ja s’ha demostrat prou. La última vegada, avalant els aspectes més durs de la reforma laboral contra la que milions de treballadors varen anar a la vaga general. Si la legalitat constitucional nega els drets nacionals i socials, el que està en qüestió és la continuitat del règim monàrquic.

Sigue leyendo

El POSI saluda la memoria d’Andreu Nin

Andreu Nin y Wilebaldo Solano

Andreu Nin y Wilebaldo Solano

El Comitè Nacional de Catalunya del Partit Obrer Socialista Internacionalista (Quarta Internacional) saluda la memòria d’Andreu Nin, militant revolucionari assassinat per l’estalinisme ara fa 76 anys, i la de tots els militants revolucionaris que foren assassinats, perseguits, empresonats i/o difamats per la contrarevolució estalinista de dins i de fora del pais, per defensar la revolució social contra el feixisme.

Sigue leyendo

Després de la reunió del 16 de maig a la Moncloa

El 16 de maig, el president del govern, Mariano Rajoy, i la Ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, s’han reunit en el Palau de la Moncloa amb els secretaris generals d’UGT i CCOO i els representants de les patronals CEOE i CEPYME.

De la reunió no ha sortit un Pacte d’Estat com promovien Toxo i Mendez, però no han perdut el temps. El diari El Mundo resumia el resultat de la reunió amb un titular: “Pau social a canvi de no reformar més”, i afegia: “Ahir només els va faltar a Méndez i Fernández Toxo elogiar a Mariano Rajoy després d’una entrevista en La Moncloa en la que no es va aconseguir cap compromís concret però en la que ambdues parts varen escenificar un nou clima de pau social. (…) El que es va constatar ahir és que els sindicats estan disposats a donar un marge de respir a Rajoy a condició que el Govern no assumeixi cap reforma addicional…”.

Sigue leyendo