Archivo de la categoría: Catalán

La corrupció a la Casa Reial mirall de la podridura del règim de la Monarquia

(Publicat a la Carta Setmanal 687veure en castellà)

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 13 de juliol de 2018

La descomposició del règim de la Monarquia s’aprofundeix a passos engegantits. La setmana passada parlàvem en la nostra Carta Setmanal de la crisi oberta en el PP, partit que representa a l’aparell d’Estat de la monarquia, heretat de la dictadura franquista.

Avui són notícia les corrupteles del Rei “emèrit”, Juan Carlos I, desvetllades per la seva “amiga especial”, la princesa alemanya Corinna Zu-Sayn Wittgenstein. Val la pena detenir-se en com, pel que sembla, han sorgit a la llum aquestes revelacions de Corinna. Tot sembla indicar que han estat filtrades pel excomisari de policia José Manuel Villarejo, actualment a la presó i que durant anys s’ha especialitzat en els treballs del que s’ha anat cridant “les clavegueres de l’Estat”. El que això hagi pogut succeir és un signe més de la descomposició del règim.

El que han revelat les converses de la “amiga especial” de Juan Carlos I són assumptes de corrupció pura i dura.

Les comissions de l’AVE a la Meca

Segons Corinna, el llavors rei Juan Carlos I va rebre 80 milions d’euros per la construcció de l’AVE a la Meca. El rei va demanar –i va cobrar– una comissió per fer d’intermediari en l’adjudicació de les empreses espanyoles –OHL i Indra, entre altres– en el projecte de construcció de l’AVE a la Meca, contracte de més de 6.300 milions d’euros, adjudicat en 2012 gràcies a la intermediació del Borbó amb el seu amic el rei d’Aràbia Saudita. Segons les dades revelades per la princesa alemanya, OHL va posar com a negociadora a l’empresària iraniana Shahpari Zanganeh, esposa de l’empresari i traficant d’armes Adnan Khashoggi, qui va cobrar una comissió de l’1,5% del contracte. Pel que sembla, el llavors rei es va enfellonir en saber d’aquesta comissió i va arribar a dir “No em fotis, la meva comissió! Jo vaig fer el tren. Jo vaig parlar amb el meu amic, el meu germà, i amb els saudites […] M’heu de pagar a mi, no a Zanganeh. Jo em vaig reunir amb qui va tancar el contracte”. Finalment tot es va arreglar amb el pagament de la comissió de 80 milions a Juan Carlos I.

En conèixer els fets, el Coordinador d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, declarava que “Això mostra la putrefacció de la institució, de la Casa Real, que ens representa a tots i pot fer tot això perquè està protegida”. Garzón ha demanat una recerca i ha afegit “que els Borbó són uns lladres és un fet històricament constatat”. Garzón acabava la seva entrevista en La Sisena dient que “Les dinasties monàrquiques al nostre país sempre han estat lesives per al poble treballador. Aquesta institució no solament és anacrònica i medieval sinó que també està blindada, la qual cosa facilita que es facin ardits i es quedin amb béns públics”. Una afirmació que contrasta amb el suport que el seu partit, el PCE, i la seva coalició, Esquerra Unida, van donar durant anys a la monarquia d’aquests mateixos borbons, i amb el fet que, avui mateix, Garzón sigui diputat en Corts per una coalició, Units Podemos, que no té al seu programa l’abolició de la Monarquia. No seria hora de corregir aquesta anomalia i exigir la fi de la monarquia corrupta, “anacrònica i medieval” i la proclamació de la República?

Els comptes i béns de Corinna com testaferro

El de l’AVE a la Meca no és l’única cosa. Corinna ha revelat també que ha estat utilitzada com testaferro de Juan Carlos de Borbó. Segons les converses que li van ser gravades, suposadament el monarca emèrit, a través del seu advocat a Suïssa, Dante Canonica, creava “estructures” opaques, concedia préstecs i propietats a Corinna que després li reclamava i posava comptes de bancs suïssos a nom del seu primer Álvaro d’Orleans i Borbó, resident en el paradís fiscal de Mònaco.

Referent a això, el sindicat dels Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) va demanar aquest dijous a l’Agència Tributària (AEAT) que iniciï una recerca. En aquest sentit, adverteixen que el Rei emèrit podria ser investigat per frau fiscal i blanqueig si s’acredita la veracitat de les cintes gravades a la “amiga” de don Joan Carlos. Segons Gestha, pot tractar-se fins i tot d’un delicte de frau fiscal en l’IRPF de 2014.

No és l’únic tripijoc que s’atribueix al rei emèrit. Roberto Sègol, catedràtic d’economia i exempleat de CAMPSA, afirmava aquest dijous en els micròfons de Radi 3 que el rei Juan Carlos, el seu “volguda” amiga Corinna i el seu testaferro, Manuel Prado i Colón de Carvajal, cobraven una comissió d’entre “un o dos dòlars” per barril de petroli que comprava l’erari públic d’Espanya als països àrabs. Recordem que Prado i Colón de Carvajal va ser condemnat a presó per diversos delictes econòmics, i indultat pel govern al cap de tres mesos per “motius humanitaris”.

També són coneguts els seus coquetejos amb el tràfic d’armes, ja que l’emèrit té amistat amb coneguts comerciants d’armes, com és el cas del Assir, i no és estrany que visiti Aràbia Saudita per vendre armes. Costum que sembla ser molt del grat del fill, Felipe, que va intervenir en la venda de quatre vaixells de guerra a la monarquia saudita sense preocupar-se pels més de 10.000 morts de Iemen.

El pare de l’emèrit i avi de l’actual monarca, Juan de Borbó, tampoc se salva dels escàndols de corrupció, doncs va deixar una fortuna de 728 milions de pessetes en tres comptes a Suïssa, paradís fiscal, que van ser repartits entre Juan Carlos, Margarita i Pilar. La Casa Reial va assegurar que el llavors cap d’Estat va tancar el seu compte suís en 1995 i es va gastar els 375 milions de pessetes que va heretar en “obligacions i deutes contrets pels comtes de Barcelona”, així com en “despeses determinades”.

El cas és que aquestes activitats han de ser les que justifiquen la informació de The New York Times, segons la qual Juan Carlos comptava amb més de 1.800 milions d’euros de fortuna, quantitat sens dubte injustificable amb les remuneracions rebudes, doncs àdhuc estalviant tota la seva assignació anual d’entre 8 i 10 milions d’euros hauria trigat més de 180 anys a sumar aquestes quantitats.

Per què surt això ara?

Hi haurà qui digui que tot el que s’ha publicat ara se sabia d’una o una altra manera, que en tot caso els alts responsables polítics d’aquest país sabien de sobres. Però llavors, per què surt a plena llum ara? Precisament per la mateixa descomposició del règim, que fa que hi hagi sectors del capital financer i de les “clavegueres” de l’Estat que consideren que poden prescindir d’ell. Ja hi ha qui parla de la necessitat que el mateix Felipe VI abdiqui.

Ara bé, en aquesta situació, com és possible que els dirigents del Partit Socialista, una organització amb arrels republicanes, d’Unit Podemos, dels sindicats, s’aferrin a la defensa d’aquest règim corrupte? Com és possible que, com a molt, parlin de “reformes des de dins”?

No exigirien els interessos dels treballadors i els pobles que les organitzacions mostrin la seva total independència pel que fa a la Corona, la camarilla que l’envolta i dels interessos del capital financer que la defensa? No és hora de trencar amb la Monarquia i netejar tota aquesta porqueria obrint pas a la República?

750 jutges es solidaritzen amb el Tribunal de “La Manada”

(Publicat a la Carta Setmanal 687veure en castellà)

Cal acabar amb aquest poder judicial franquista

Més de 750 jutges espanyols han presentat una queixa al Consell Consultiu de Jutges Europeus per denunciar la “gravíssima amenaça” que segons ells s’ha produït contra la independència judicial pel que ells denominen el “linxament públic”, contra el tribunal que va dictar la sentència de” la Manada”.

Sigue leyendo

Crisi oberta en el Partit dels franquistes

(Publicat a la Carta Setmanal 686veure en castellà)

El del PP no és un cas aïllat. Amb les seves peculiaritats, està sofrint les conseqüències de l’huracà que arrossega a escala mundial a una bona part dels partits que en els últims 70 anys han estat la representació política de les classes en aquesta societat capitalista en crisi. Evidentment, aquest fenomen general es tradueix de formes diferents. Hi ha partits que es resisteixen, uns altres que es veuen situats en posicions marginals i uns altres que simplement han desaparegut.

En aquest sentit el PP té les seves característiques pròpies, ja que és la representació més genuïna de l’aparell d’Estat i de les institucions heretades del franquisme, sent, al mateix temps, com aquest aparell i aquestes institucions, defensor acérrim dels interessos del capital financer.

La corrupció és un càncer que corroeix, en diferent grau, a tots els partits que viuen a l’ombra del règim de la Monarquia, de les seves institucions i de les seves subvencions. En el cas del PP, la qüestió de la corrupció no és una anècdota: és l’essència mateixa de l’estructura del PP. La corrupció li és consubstancial com l’és a les institucions franquistes. No per casualitat ha estat caracteritzat per molts de “associació de malfactors”. El judici de la Gürtel els que li han precedit i les desenes que ho segueixen exemplifiquen aquesta caracterització.

En què es basa el PP?

Les dades són significatives, dels més de 800.000 afiliats declarats solament 66.000 -el 7,6 %- s’han inscrit per votar en les primàries d’aquest dijous 5 de juliol (i han votat finalment 58.000) o sigui menys de la quantitat de candidats presentats pel PP en les eleccions municipals del 2013.

El fet que el primer criteri per inscriure’s fos estar al dia en el pagament de les quotes posa de manifest com es financen els partits polítics que viuen de les institucions del Règim: encara que alguns presumeixin de no demanar préstecs als bancs, tots i cadascun d’ells viuen de les subvencions. Només de l’Estat reben 50 milions per a despeses ordinàries, més 2 milions per a les seves Fundacions, més subvencions electorals (uns 50 milions en cada elecció general). A això cal sumar subvencions als Parlaments Autonòmics i les Corporacions Locals. Un càlcul aproximat seria entre 150 i 200 milions d’euros procedents de subvencions a l’any.

Les últimes dades fiscalitzades pel Tribunal de Comptes corresponents a l’any 2013 confirmen que el finançament públic dels partits polítics suposa el 82,2% del total, mentre que els donatius ascendeixen solament al 2,2%. Solament el 15,47% dels fons privats restants correspon a les quotes dels simpatitzants i afiliats.

Això sense explicar, naturalment, les grans quantitats que procedeixen de mossegades, suborns i comissions per adjudicació d’obres públiques, concessions i contractes.

Quin debat?

Encara que els mitjans de comunicació parlin de dues ales del PP, l’ala pragmàtica estil Rajoy i l’ala dura d’Aznar, en la pràctica tothom ha pogut veure com la campanya interna per triar el candidat a dirigir el PP, es dirimeix entre sectors de l’aparell, sense cap debat ni cap diferència programàtica o ideològica clara. Recordem que Aznar va negociar amb ETA i es va aliar amb Pujol, mentre que Rajoy ha estat el protagonista de l’article 155 i el contrari al abort amb Ruiz Gallardón. Segons interessi a cada moment als bancs i a l’aparell de l’Estat monàrquic. Aquesta baralla pel pessebre fa que els cops baixos, les maniobres, les falòrnies i rumors siguin el pa de cada dia.

Així a la pregunta de perquè el “dofí” de Rajoy, Nuñez Feijoo, president de la Xunta de Galícia, única comunitat on el PP és majoria absoluta, no es va presentar com a candidat, la resposta és reveladora. Oficialment va declarar que ell es devia a Galícia, però pels passadissos circulaven “dossiers” recordant la seva vella relació amb el conegut narcotraficant gallec Marcial Daurat, amb qui –havent-hi ja estat públicament relacionat amb el contraban de tabac i drogues– va viatjar a Eivissa, Canàries, Becs d’Europa i Cascais (Portugal). A més de les festes i caps de setmana que tots dos compartien en les mansions de Marcial Daurat en la Illa de Arousa i Baiona, una localitat turística propera a Vigo.

Les males llengües diuen que aquests “dossiers”eren manejats per Pablo Casado (al seu torn perseguit pel màster que li acusen d’haver rebut de regal), i facilitats pel CNI per “consell” de Sáenz de Santamaría. Rumors, sí, però una de les primeres mesures del nou govern ha estat transferir el CNI de la vicepresidència al Ministeri de Defensa. I en la visita de la ministra Robles al centre per reunir-se amb el director del centre Félix Sanz Roldán, van declarar al “uníson”que el CNI no fabricava “dossiers”de persones.

El resultat final de la votació dels afiliats deixa al PP en una greu situació: tres candidats s’han repartit gairebé per igual els vots, als dos primers (Soraya i Pablo Casado) els separen 1.600 vots, i la fins ara secretària general, Dolores de Cospedal, ha estat eliminada. S’espera una lluita a cara de gos pels compromisaris del congrés que el proper dia 20 de juliol decidirà el guanyador definitiu.

Què hi ha darrere de l’enfonsament del PP?

Ningú semblava fa només unes setmanes apostar per l’enfonsament del PP. Reclamem l’honor d’haver-ho fet, però no perquè tenim dots d’endevins, sinó per una simple raó lògica: el PP era el cobreix vergonyes de la Monarquia, i, des de fa mesos, els portaveus del Rei, i, en particular, l’ABC, no es cansaven de repetir que Rajoy no es concentrava en la tasca de salvar al règim. Aznar fins i tot va arribar a acusar a Sáenz de Santamaría d’haver pactat amb el dirigent d’ERC Oriol Junqueras.
El Rei el 3 d’octubre va llançar a l’aparell judicial i va intentar ordenar a totes les institucions de l’Estat contra el poble català. Les eleccions catalanes del 21 D van mostrar el fracàs d’aquesta operació (com reconeix Aznar amb el seu florit llenguatge sobre el que ell flama la trama colpista)
La caiguda del PP, unida a la falta de consistència de Ciutadans, agreuja la crisi del règim, al que no li queda més remei que confiar que l’adreça del PSOE aconseguirà estabilitzar la situació. No obstant això, el desenllaç de la moció de censura, ha fet reviure en certa forma el “No és No” que va mobilitzar a la militància socialista, que no volia ni vol cap relació amb els hereus del franquisme, i que aspira a un govern que faci seus els anhels de la majoria treballadora d’aquest país. Al marge de qualsevol hipòtesi sobre l’actuació futura del nou govern (al marge, també, del seu programa i les seves intencions), aquest ha obert expectatives entre els treballadors i els pobles, que aixequen exigències que el govern es veurà obligat a acceptar o a rebutjar. En última instància, serà la lluita de classes qui decideixi la sort d’aquest govern.

La Monarquia al centre

De forma creixent, de Vallecas a Barcelona, d’Almeria a Pamplona, es va obrint entre la població treballadora la convicció que el tap, l’obstacle que s’oposa a la defensa dels drets i la conquesta de les reivindicacions és la Monarquia, clau de volta de les institucions heretades del franquisme, súbdita de les empreses militars dels EUA, al servei del gran capital, còmplice de l’imperialisme mundial. El que aprofita per actuar com a intermediària en els tràfics d’armes i altres tèrbols negocis.
Aquesta realitat recorre de dalt a baix a totes les organitzacions que enfonsen les seves arrels en el combat per l’emancipació social i nacional, i que es veuen obligades a triar: o acomodar-se al règim monàrquic i al capital financer i les seves institucions, o aplanar el camí a la República, del poble i per al poble, a la República dels pobles.

Perquè república no és un mer canvi d’un rei per un president. República és, en la consciència de les masses, i des que al segle XIX es van constituir els primers agrupaments republicans, un component de la lluita per la propietat de la terra, pels salaris i les condicions laborals, per la separació de l’Església i l’estat i de l’Església i l’Escola, per l’escola pública, pels drets dels pobles i nacions, és a dir, per la fi de tota opressió i explotació. Per això precisament, defensar la continuïtat del règim monàrquic és un càncer per a totes les organitzacions que tenen el seu origen en el combat emancipador.

Mèxic: Més de 32 milions de vots porten a Obrador a la presidència!

(Publicat a la Carta Setmanal 685veure en castellà)

Rebem una notes dels nostres companys de Mèxic sobre els resultats de les eleccions al seu país que suposen un tomb en la situació i en les quals BRUNA (coalició encapçalada per López Obrador) s’ha fet amb la presidència, i la majoria de vots i escons en totes les institucions (Congrés, Senat, ajuntaments…etc)

1 de juliol de 2018: López Obrador ha guanyat la presidència, és un triomf del poble treballador mexicà, un triomf de la nació mateixa!

López Obrador va aconseguir 32 milions de vots, 53 per cent de la votació. Xifres històriques, sense precedents!

Sigue leyendo

El significat polític del AENC

(Publicat a la Carta Setmanal 685veure en castellà) – AENC: Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva

Després de la signatura de l’acord sobre pujada del Salari Mínim i la de l’acord de Funció Pública, algunes persones de la direcció dels sindicats han proclamat als quatre vents que “ha tornat el Diàleg Social”, i presumeixen de les millores aconseguides en aquests acords. Però aquesta defensa no és unànime dins del moviment sindical i fins i tot dins de les mateixes confederacions d’UGT i CCOO.

Sigue leyendo

El rei i els seus “amics”

(Publicat a la Carta Setmanal 684veure en castellà)

La seva Majestat està de visita en els EUA. El que, en primer lloc, posa de manifest que la Casa Real té el do de l’oportunitat, ja que la visita del borbó ha coincidit amb l’enorme crisi política que sacseja a l’administració Trump després de la decisió de “engabiar” a milers de nens separats dels seus pares “emigrants irregulars”, una decisió que ha collit rebuig i crítiques de tots els colors, incloent els de molts “aliats” (entre els quals no estaven ni Felip VI ni el govern espanyol, que han preferit “mirar per a un altre costat” per no irritar a l’amfitrió Trump).

Sigue leyendo

Davant el cas Aquarius – La tragèdia i el cinisme

(Publicat a la Carta Setmanal 683veure en castellà)

El cas del vaixell “Aquarius” amb 629 refugiats a bord ha col·locat a primera pàgina la tragèdia dels refugiats. Els governs d’Itàlia i Malta s’han negat a que desembarqués els refugiats en algun dels seus ports i finalment ha estat el govern de Pedro Sánchez, invocant “raons humanitàries”, qui ha ofert com a destinació el port de València. Alhora es utilitzat com arma propagandística per part d’alguns governs autonòmics l’oferta d’acollir a alguns d’aquests refugiats, i al mateix temps com arma política llancívola en el cas dels governs que no ho hagin fet.

Sigue leyendo

Qui és qui al nou govern de Pedro Sánchez

(Publicat a la Carta Setmanal nº 682veure en castellà)

La política que porti a terme el govern que ha format Pedro Sánchez està per veure. Dependrà de molts factors. Tenint només 85 diputats, dependrà de l’aritmètica parlamentària, per descomptat. Però, sobretot, del desenvolupament concret de la lluita de classes. I, naturalment, de la seva pròpia voluntat i per tan de la política que proposi.

Sigue leyendo

Va caure Rajoy… I ara què?

(Publicat a la Carta Setmanal nº 681veure en castellà)

La caiguda de Rajoy aprofundeix la crisi del règim monàrquic: els treballadors i els pobles necessiten exigir les seves reivindicacions tant temps negades, però el capital (amb l’amenaça de la prima de risc) i l’aparell d’Estat exigeixen que es mantinguin totes les retallades i les contrareformes i es maniobri per negar el dret a decidir.

Sigue leyendo

Després de la sentència del cas Gürtel va esclatar la crisi

(Publicat a la Carta Setmanal nº 680veure en castellà)

Després de la detenció per corrupció i blanqueig de capitals de l’exministre Zaplana, la sentència de l’Audiència Nacional sobre la trama Gürtel suposa un nou element de la crisi política latent, que després d’ella ha pres una dimensió qualitativament més aguda. Tota la premsa afí al règim ho admet. No només és que s’hagi condemnat a uns quants corruptes, és que la sentència estableix, negre sobre blanc, la responsabilitat del PP, l’existència d’una “caixa B” de pagaments en negre, i fins i tot que l’encara president del Govern, Mariano Rajoy, va mentir a les seves declaracions davant el tribunal. La direcció de CCOO assenyala en un comunicat que ha fet públic que “de no actuar a temps per solucionar aquesta situació, podríem assistir a una greu deterioració de l’estabilitat política i institucional de la democràcia espanyola”

Sigue leyendo