Archivo de la categoría: Uncategorized

Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses

Carta Setmanal 987 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta un informe de l’Oakland Institute, una ONG nord-americana. Ens diuen que els nostres governs donen suport a una guerra “per la sobirania d’Ucraïna”, quan l’informe explica com la principal riquesa del país està sent lliurada a les multinacionals, i com el país està escanyat per un deute creixent que condicionarà la seva sobirania durant decennis. També els diuen als nostres agricultors que cal acceptar la lliure entrada de productes ucraïnesos “per ajudar el poble ucraïnès”, quan, en realitat, els que se’n beneficien són les multinacionals que controlen l’exportació de productes agrícoles d’Ucraïna. Sense oblidar en cap moment que Putin va imposar el 2001, igualment, una llei de priva- tització de la terra.

Des de la invasió russa el febrer de 2022, la guerra a Ucraïna ha estat al centre de la política exterior i dels mitjans de comunicació. Tot i això, s’ha prestat poca atenció a una qüestió important que està al centre del conflicte: qui controla les terres de cultiu al país conegut com el “graner d’Europa”?

Aquest informe Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses omple aquest buit en identificar els interessos que controlen les terres agrícoles d’Ucraïna i presentar una anàlisi dels esdeveniments respecte a la propietat de la terra al país. Això inclou la reforma agrària molt controvertida que va tenir lloc el 2021 com a part del programa d’ajust estructural llançat sota els auspicis de les institucions financeres occidentals, després de la instal·lació d’un govern pro-Unió Europea (UE) després de la “revolució de Maidan” el 2014.

Amb 33 milions d’hectàrees de terra cultivable, Ucraïna té grans extensions d’algunes de les terres agrícoles més fèrtils del món. Des de principis de la dècada del 1990, les privatitzacions i l’administració corrupta han concentrat la terra en mans d’una classe oligàrquica nova. Al voltant de 4,3 milions d’hectàrees estan dedicades a l’agricultura industrial, i la majoria, tres milions d’hectàrees, estan en mans d’una dotzena de grans empreses de l’agronegoci. A més, segons el Govern, uns cinc milions d’hectàrees -de la mida de dues Crimees- han estat “robades” a l’Estat ucraïnès per interessos privats. Per tant, la superfície total de terra controlada per oligarques, corruptes i grans empreses de l’agronegoci és de més de nou milions d’hectàrees, és a dir, més del 28% de la terra cultivable del país. La resta és utilitzat per més de vuit milions d’agricultors ucraïnesos.

Paradisos fiscals i milers d’acomiadaments

Els que controlen les terres ucraïneses avui són una barreja d’oligarques i diversos interessos estrangers, la majoria europeus i nord-americans, inclòs un fons de capital privat amb seu als Estats Units i el fons sobirà d’Aràbia Saudita. Excepte una, les deu empreses que controlen més sòl estan registrades a l’estranger, principalment en paradisos fiscals com Xipre o Luxemburg. Fins i tot quan estan dirigides i controlades en gran mesura per un oligarca fundador, diverses d’aquestes empreses s’han obert als capitals, i els bancs i els fons d’inversió occidentals controlen ara una part significativa de les seves accions.

L’informe identifica una sèrie d’inversors líders, com ara Vanguard Group, Kopernic Global Investors, BNP Asset Management Holding, NN Investment Partners Holdings (una subsidiària de Goldman Sachs) i Norges Bank Investment Management, que administra el fons sobirà de Noruega. Diversos dels principals fons de pensions, fundacions i dotacions universitàries dels Estats Units també han invertit en terres ucraïneses a través de NCH Capital, fons de capital privat amb seu als Estats Units que és el cinquè terratinent més gran d’Ucraïna.

La majoria d’aquestes empreses estan endeutades amb institucions financeres occidentals, especialment el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD), el Banc Europeu d’Inversions (BEI) i la Corporació Financera Internacional (CFI), el braç del sector privat del Banc Mundial . Juntes, aquestes institucions han estat importants prestadors per a les empreses agrícoles a Ucraïna, amb gairebé 1.700 milions de dòlars prestats a només sis de les empreses agrícoles més grans en els darrers anys. Altres prestadors importants són una barreja d’institucions financeres principalment europees i nord-americanes, tant públiques com privades.

Aquest deute no només atorga als creditors interessos financers en els resultats de les empreses de l’agronegoci, sinó que també els dóna un palanquejament significatiu. La reestructuració del deute de UkrLandFarming, una de les empreses propietàries de terres a Ucraïna, és una prova d’això. Va involucrar creditors com les agències estatals d’importació i exportació dels Estats Units, Canadà i Dinamarca, entre d’altres, i va conduir a canvis organitzatius significatius, inclòs l’acomiadament de milers de treballadors.

Frau i corrupció

Aquest finançament internacional beneficia directament els oligarques, molts dels quals estan acusats de frau i corrupció, així com els fons estrangers i empreses associades com a accionistes o creditors. Mentrestant, els agricultors ucraïnesos han de treballar amb terres i fons limitats, i molts estan ara a punt de pobresa. Les dades mostren que aquests agricultors pràcticament no reben suport en comparació de l’agroindústria i els oligarques. El Fons de Garantia Parcial de Crèdit, creat pel Banc Mundial per donar suport als petits agricultors, puja a només 5,4 milions de dòlars, una quantitat insignificant en comparació dels milers de milions assignats a les grans empreses agroindustrials.

En els darrers anys, els països occidentals i les seves institucions han proporcionat una assistència militar i econòmica massiva a Ucraïna, que s’ha convertit en el receptor d’ajuda exterior més gran dels Estats Units, la primera vegada des del Pla Marshall que un país europeu ocupa aquest primer lloc. Al desembre del 2022, menys d’un any després de l’inici de la guerra, els Estats Units van destinar més de 113.000 milions de dòlars a Ucraïna, inclosos 65.000 milions de dòlars en ajuda militar, més que no pas tot el pressupost del Departament d’Estat i USAID.

Un “mercat” creat per Zelenski el 2020

L’informe detalla com l’ajuda occidental està condicionada a un programa d’ajust estructural dràstic, que inclou mesures d’austeritat, retallades a les xarxes de la Seguretat Social i privatització de sectors clau de l’economia. Una de les condicions clau va ser la creació d’un mercat de terres, establert el 2020 sota el president Zelensky, malgrat l’oposició de la majoria dels ucraïnesos que temien que exacerbés la corrupció al sector agrícola i enfortís el seu control per part de poderosos interessos.

Les troballes de l’informe confirmen aquesta preocupació, mostrant que és probable que la creació d’un mercat de terres augmenti encara més la quantitat de terres agrícoles a mans d’oligarques i grans corporacions d’agronegoci. Aquests darrers ja han començat a ampliar la seva base de terres. Kernel ha anunciat plans per augmentar la seva reserva de terres a 700.000 hectàrees, davant les 506.000 hectàrees del 2021. De la mateixa manera, MHP, que actualment controla 360.000 hectàrees de terra, està intentant ampliar les seves propietats a 550.000. MHP també eludiria les restriccions a la compra de terres en exigir als seus empleats que comprin terres i les arrendin a l’empresa.

A més, en donar suport a les grans corporacions de l’agronegoci, les institucions financeres internacionals estan subsidiant la concentració de la terra i un model industrial d’agricultura basat en l’ús intensiu d’insums sintètics, combustibles fòssils i monocultius a gran escala, que han demostrat ser destructius des de fa molt de temps per al medi ambient i la societat. Per contra, els petits agricultors ucraïnesos mostren resiliència i un gran potencial per liderar l’expansió d’un model de producció diferent basat en l’agroecologia, la sostenibilitat ambiental i la producció d’aliments saludables. Els petits i mitjans agricultors d’Ucraïna són els que garanteixen la seguretat alimentària del país, mentre que les grans empreses de l’agronegoci s’orienten cap als mercats d’exportació.

Al desembre de 2022, una coalició d’organitzacions d’agricultors, acadèmics i ONG va demanar al govern ucraïnès que suspengués la Llei de Reforma Agrària de 2020 i totes les transaccions de terres al mercat durant la guerra i la postguerra, “per tal de garantir la seguretat nacional i la preservació de la integritat territorial del país en temps de guerra i durant el període de reconstrucció de la postguerra”. Com explica la professora Olena Borodina, de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Ucraïna (NASU), “avui dia, milers de fills i filles del camp, agricultors, lluiten i moren a la guerra. Ho van perdre tot. Els processos de compravenda de terres estan cada cop més liberalitzats i publicitats. Això realment amenaça els drets dels ucraïnesos a la seva terra, per la qual donen les seves vides”.

Sota el control de l’FMI

En un moment en què el patiment i el desplaçament són considerables, s’han perdut innombrables vides i s’han gastat considerables recursos financers en el control d’Ucraïna, aquest informe planteja preocupacions serioses sobre el futur de les terres de cultiu i la producció d’aliments al país, que corre un alt risc de ser controlat cada cop més per oligarques i interessos estrangers.

Aquestes preocupacions es veuen exacerbades per l’sorprenent i creixent deute extern d’Ucraïna, contret a costa de les condicions de vida de la població a causa de les mesures imposades pel programa d’ajust estructural.

Ucraïna és ara el tercer deutor més gran del món amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i és probable que la seva aclaparadora càrrega de deute exerceixi una pressió addicional sobre els seus creditors, forquilles de bons i institucions financeres internacionals sobre com s’ha de dur a terme la reconstrucció de postguerra, que s’estima que costarà 750.000 milions de dòlars. Aquests poderosos actors ja han indicat explícitament que utilitzaran la seva influència per privatitzar encara més el sector públic del país i liberalitzar-ne l’agricultura.

El final de la guerra hauria de ser el moment i l’oportunitat de fer exactament el contrari, és a dir, la redefinició del model econòmic que ja no estaria dominat per l’oligarquia i la corrupció, sinó que la terra i els recursos serien controlats per i per els ucraïnesos.

Això podria constituir la base per a la transformació del sector agrícola per fer-ho més democràtic i sostenible econòmicament i socialment. La política internacional i el suport financer s’han d’orientar cap a aquesta transformació, per beneficiar la població i els agricultors en lloc dels oligarques i els interessos financers estrangers.

Sequía: crónica de un desastre anunciado

Carta Semanal 979 en catalán

Carta Semanal 979 para descargar en PDF

Sería descubrir la pólvora decir que la sequía no es un fenómeno nuevo en nuestro país. Una tercera parte de la península sufre periódicas sequías. Aunque es muy probable que las mudanzas climáticas, agravadas además por “el Niño” -fenómeno atmosférico causado por el calentamiento gradual del océano Pacífico-, hacen que estas sean más frecuentes y tiendan a ser más fuertes en el futuro.

Pero la cuestión a estudiar es como el ser humano, dominando la naturaleza, busca paliar estos fenómenos. Sigue leyendo

Sequera: crònica d’un desastre anunciat

Carta Setmanal 979 per descarregar en PDF

Seria descobrir la pólvora dir que la sequera no és un fenomen nou al nostre país. Una tercera part de la península pateix periòdiques sequeres. Tot i que és molt probable que les mudances climàtiques, agreujades a més per “el Nen” -fenomen atmosfèric causat per l’escalfament gradual de l’oceà Pacífic-, fan que aquestes siguin més freqüents i tendeixin a ser més fortes en el futur.

Però la qüestió a estudiar és com l’ésser humà, dominant la natura, busca pal·liar aquests fenòmens. Sigue leyendo

La defensa dels treballadors immigrants, essència del moviment obrer

Carta Setmanal 978 per descarregar en PDF

La defensa dels treballadors immigrants, com a part de la classe obrera del país en què viuen, forma part de l’essència del moviment obrer. La I Internacional es va fundar en un míting a Londres, que va tenir entre els seus assumptes més importants la qüestió dels treballadors immigrants irlandesos.

Recentment s’han aprovat o es tramiten lleis altament restrictives contra els treballadors immigrants a França, Gran Bretanya i Alemanya. Reproduïm en aquesta Carta un article aparegut al diari SOPODE, en el qual participen els militants alemanys del IV Internacional, sobre la “Llei de Millora de la repatriació” i les mobilitzacions convocades en aquest país “contra la dreta”.

Unitat del poble i del govern, tots plegats “contra la dreta”?

S’està exagerant la indignació pública per una suposada reunió secreta de membres de l’AFD i la CDU amb extremistes de dreta i empresaris a Potsdam el 25 de novembre de 2023, en la qual es van discutir els plans de retorn dels immigrants. 

Secret? Les fotos preses per l’ Oficina per a la Protecció de la Constitució es presenten a tots els mitjans de comunicació.  Qui pot dubtar que l’Oficina per a la Protecció de la Constitució ha col·locat allà un agent provocador?

Al gener van començar les manifestacions controlades pel govern “contra la dreta – per la protecció de la democràcia”, dirigides pel govern i recolzades per tots els partits establerts i les direccions sindicals, esperonades per una fingida indignació, perquè després de tot, els plans racistes de l’AfD per a les deportacions massives de persones d’origen migrant no eren desconegudes ni tan sols abans.   I el govern de Scholz segueix endavant amb les deportacions amb mesures cada vegada més noves.

En els mitjans de comunicació, les imatges i els reportatges s’acumulen sobre cents i més de milers, sobre el més d’un milió de persones que s’han reunit a tot Alemanya.

Amb els dirigents dels partits de la coalició semàfor, amb representants de la CDU i del Partit de l’Esquerra, manifestar-se contra ladreta”?

Les invocacions del comú entre el govern i el poble només poden ser caracteritzades com a hipòcrites. En fer-ho, Scholz està tractant de desviar l’atenció de l’airat rebuig de les seves polítiques per part de la majoria social.

Al desembre, la revolta dels pagesos, amb els camioners al seu costat. A les vagues organitzades pels sindicats per a la defensa dels salaris reals en el sector públic (convocada per Ver.di) i dels maquinistes (també per la reducció de la jornada laboral, GdL) els segueixen els anuncis de vaga de les empreses de transport de Berlín (Ver.di) i dels treballadors de la construcció (IG BAU) i impressors (Ver.di); Milers de persones protesten contra els acomiadaments, p. ex. en la indústria proveïdora d’automòbils amb el seu sindicat IG Metall.; les mobilitzacions d’amplis sectors de la població contra els tancaments/privatitzacions d’hospitals no cessen;  així com les manifestacions contra la política d’austeritat contra les escoles i els equipaments juvenils municipals… Malgrat els insults discriminatoris com a “oberts a la llei” per part dels representants del govern, tots els partits i dirigents sindicals i molts membres de la Dien es reuneixen el dia 25 de novembre, El govern l’està utilitzant per a la seva campanya “Tots junts contra la dreta“. Protesten contra la política de guerra del govern federal i la seva guerra social contra el poble. Una manifestació que se silencia. Les manifestacions i accions contra el govern del semàfor són combatudes o parcialment prohibides, els manifestants són castigats i detinguts, les pancartes i els panflets són requisats.

Tanmateix, l’intent del govern i els mitjans de comunicació de desqualificar les protestes camperoles com a “segrestades per la dreta” va quedar en no res. La criminalització de les manifestacions en defensa del poble palestí contra el genocidi del govern de Netanyahu i Israel a Gaza com a “antisemites” es contraresta amb una creixent intimidació. Es produeixen operacions policials violentes

Moviment per al cessament dels bombardejos i l’ aixecament del bloqueig

La resistència a noves entregues d’armes a Ucraïna i a la política de sancions contra Rússia, difamada com a “pro-Putin”, així com la lluita per un “alto el foc immediat”, no van poder ser trencades.

En les manifestacions de milers de persones “contra la dreta“, es veien pancartes que deien: “Contra la política de dreta del govern: retirada de milers de milions per a la guerra, 100.000 milions per a la joventut, educació: la joventut vol viure!”.  O “L’AfD pensa que és de dretes, el govern ¡Promou la política de dreta!”. i “La millor protecció contra la dreta és un Estat socialment just!”. – Cartells que no apareixen als mitjans de comunicació.

Sota aquesta pressió de rebuig, forgen l’arma de la protecció popular.

Demagògia

Mentre el Govern de Scholz condemna els plans d’expulsió dels emigrants de l’AfD, el mateix Scholz demana “deportacions a gran escala” i promou les lleis i mesures corresponents.

Per exemple, anuncia la cínicament titulada “Llei de Millora de la repatriació” per facilitar la deportació de sol·licitants d’asil rebutjats.

I Lindner elogia les retallades en els drets dels refugiats, que finalment haurien de ser expulsats d’Alemanya. En públic, el govern practica així la clàssica “Incitació del poble“. La llei discrimina tots els refugiats que no puguin identificar-se com a refugiats polítics.

La majoria dels refugiats, que fugen de la fam i la misèria, són qualificats de “migrants econòmics“, als quals se’ls nega el dret d’asil.  I, tanmateix, aquests refugiats han estat expulsats de les seves llars per les polítiques bèl·liques i explotadores de l’FMI, la UE i les grans potències imperialistes com Alemanya a través de les dificultats socials i l’amenaça de la fam. 

“Qualsevol que aprovi la Llei de Millora de la Repatriació ha de romandre en silenci sobre els plans de deportació de l’AfD”, va ser la resposta dels manifestants.

Sedició

El govern de Scholz, que dóna suport al govern de Netanyahu en la seva guerra contra el poble palestí amb armes i també financerament, ha de ser considerat corresponsable del genocidi del poble palestí a Gaza.

Les protestes contra Netanyahu i la seva coalició amb els partits feixistes estan creixent entre la mateixa població israeliana. L’economia va a la bancarrota a causa de l’alt cost de la guerra. Fins a un 20 per cent dels empleats van quedar aturats. Però a Alemanya, els assalariats de l’agitació continuen tenint ressò en el camp del govern i en els mitjans de comunicació: “Antisemita” és la qualificació que rep qualsevol que s’atreveixi a donar suport a la campanya militar assassina de Netanyahu i del govern israelià.

Tots junts “contra la dreta“?

Cents de milers de persones estan llestes per sortir als carrers perquè defensen la democràcia, la justícia social i la pau, és a dir, contra la política “de dretes”. “La política de la dreta és retallades socials i guerra“, es llegeix en un cartell.   Segons les últimes enquestes de vot (14% per a l’SPD, 12% per als Verds, 5% per a l’FDP), el rebuig al Govern de Scholz i les seves polítiques ha assolit un màxim històric. El Neue Züricher Zeitung (22.1.2024) comenta: “Les manifestacions massives, en les quals també participen membres del govern, no són un substitut per a la bona política. Sorgeix la sospita que les protestes són benvingudes pel govern federal per tal de desviar l’atenció dels seus propis fracassos. Després de tot, l’escassetat d’habitatges, la misèria educativa, les polítiques migratòries equivocades i la recessió econòmica són tristes realitats a Alemanya. Abordar aquests problemes sens dubte portaria de tornada als anomenats votants de protesta, en el cas de la SD”

Les esperances i la recerca d’una resposta política estan lligades a la fundació del nou partit BSW (al voltant de Sahra Wagenknecht). Mentre s’escriuen aquestes línies, s’està celebrant el primer congrés del partit. Només un partit que es comprometi a satisfer les demandes socials de les masses, que alci la seva veu contra les polítiques bel·licistes del govern a Ucraïna i Orient Mitjà, contra el genocidi a Gaza i contra la guerra social del semàfor contra els seus pot aconseguir que l’AfD ja no es permeti distingir-se com a partit de protesta i atreure vots.

“És la nostra responsabilitat no defraudar les esperances i expectatives que moltes persones estan dipositant en nosaltres, va apel·lar Sahra Wagenknecht en el seu discurs al congrés del partit.

Quines perspectives polítiques obre el nou partit BSW i el desenvolupament del seu programa? “Política Social i Democràcia” ha obert les seves pàgines a aquesta discussió.

Sahra Wagenknecht: 100.000 persones participen en les manifestacions arreu del país

contra la dreta, per la protecció de la democràcia“.

Cada vegada més persones estan preocupades per la democràcia, i molts estan sortint als carrers. Tanmateix, em sembla més que hipòcrita que els polítics del semàfor també participin en aquestes manifestacions, bàsicament es manifesten contra si mateixos, contra els fruits de la seva pròpia política. L’AfD no és tan forta perquè de sobte hi ha molta gent amb punts de vista extremistes de dreta. L’AfD és tan forta perquè la política a Berlín és catastròfica. Per tal de fixar el rumb d’un nou començament polític, va ser fundada l'”Aliança Sahra Wagenknecht” que es reunirà el pròxim dissabte en el seu primer congrés del partit. Percebo un esperit d’optimisme en molts llocs i confio que serem encara més forts i millorarem el nostre país per a millor”. ¡canvi! “Les manifestacions mostren que molta gent està preocupada quan un partit que té extremistes de dreta i nazis a les seves files es torna cada vegada més fort.

La defensa de los trabajadores inmigrantes, esencia del movimiento obrero

 

Carta Semanal 978 en catalán

Carta Semanal 978 para descargar en PDF

La defensa de los trabajadores inmigrantes, como parte de la clase obrera del país en que viven, forma parte de la esencia del movimiento obrero. La I Internacional se fundó en un mitin en Londres, que tuvo entre sus asuntos más importantes la cuestión de los trabajadores inmigrantes irlandeses.

Recientemente se han aprobado o se tramitan leyes altamente restrictivas contra los trabajadores inmigrantes en Francia, Gran Bretaña y Alemania. Reproducimos en esta Carta un artículo aparecido en el periódico SOPODE, en el que participan los militantes alemanes del IV Internacional, sobre las “Ley de Mejora de la repatriación” y las movilizaciones convocadas en ese país “contra la derecha”. Sigue leyendo

Al centenari de la mort de Lenin

Carta Setmanal 976 per descarregar en PDF

El 21 de gener passat es complien cent anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, un dels més importants dirigents i teòrics revolucionaris de la història. Va lluitar incansablement per la construcció del partit bolxevic, una autèntica organització obrera independent, del que va ser el primer responsable. Juntament amb Trotski, va ser el principal dirigent del procés revolucionari a Rússia que culminaria l’octubre del 1917 amb el triomf materialitzat en la creació de l’Estat soviètic. A més, va ser un gran teòric, que va desenvolupar amb brillantor l’obra de Marx i Engels, en camps com el de l’imperialisme com a estadi últim del capitalisme, així com la impossibilitat de resoldre al si de l’Estat burgès els problemes de la classe treballadora. Reivindiquem la seva figura no des de la caricaturesca sacralització de l’estalinisme, sinó mostrant, des dels fets, la potència de les seves aportacions.

La situació mundial és presidida per una enorme devastació social, una destrucció sistemàtica de forces productives. Crisis i guerres es complementen amb altres atacs al valor de la força de treball, que revelen els límits infranquejables del capital, el seu caràcter irreformable. Aquesta caracterització és deutora, entre d’altres, de Lenin, que també aporta elements –no receptes– per a la nostra actuació avui, en la construcció del partit obrer revolucionari. Cap reverència formalista a la seva figura, però cap menyspreu a les seves aportacions.

1. La lluita pel partit obrer independent

Al II Congrés del POSDR, el 1903, es va decantar l’escissió que acabaria donant lloc al partit bolxevic. Lenin, als 33 anys, ja tenia una llarga experiència com a militant i teòric. Ja havia publicat El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899) i, de gran importància política, què fer? Problemes candents del nostre moviment (1902), on planteja els elements bàsics per a la construcció de l’organització revolucionària, inclosa la seva fonamentació teòrica: “sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari”.

En aquesta pugna es constitueix l’organització que farà possible el triomf de la revolució a l’octubre de 1917. Lenin combat el reformisme i oportunisme, rebutjant tota temptació ultraesquerrana, com estableix el 1920 a “l’esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, En aquesta lluita per la construcció del partit ocupa un lloc prominent el diari. Primer Iskra (La Chispa) i després Pravda (La Veritat).

2. Una revolucionària preocupació per la teoria

Lenin és conegut pels seus estudis econòmics i polítics. En particular, per L’imperialisme, fase superior del capitalisme del 1916 i L’Estat i la revolució del 1917. Però la seva atenció es va dedicar a moltes més temàtiques, en què destaca l’abordatge rigorós i sistemàtic. La seva preocupació teòrica no era academicista, sinó política, pràctica. El lligam entre teoria i pràctica, com s’expressa en l’afirmació abans esmentada de Què fer. Buscava la precisió més gran, evitant tota generalització vàcua: “el que és l’essència mateixa, l’ànima viva del marxisme: l’anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Són qüestions retòriques amb implicacions pràctiques. Com explica Trotski, “fins i tot estant a l’exili, permanentment Lenin va informant-se: el que passava a la classe obrera, la seva experiència de lluita, nodrint-se de les anècdotes de la classe obrera que va explicant i vivint la seva experiència”.

3. L’Internacionalisme i la guerra imperialista

La gran traïció d’agost del 1914, quan els diputats dels partits obrers alemany i francès voten a favor dels crèdits de guerra, suposa un autèntic parteaigües en el moviment obrer. Lenin caracteritza immediatament dues qüestions: la fallida de la II Internacional i la importància de la resistència davant de la traïció. Critica el patriotisme socialdemòcrata i el pacifisme que es desmarca de la guerra de classes. Participa a les conferències de Zimmerwald el 1915 i Kienthal el 1916, els sectors revolucionaris del qual, partidaris de transformar la guerra imperialista a la guerra civil que reflecteix la lluita de classes, constitueixen el nucli de la Internacional Comunista, que es fundarà el 3 de març de 1919 a Moscou.

4. Principal dirigent, amb Trotski, de la Revolució russa

Lenin arriba a Rússia el 3 d’abril del 1917 i impulsa un gir dràstic respecte a la política conciliadora amb el govern provisional que mantenien Kàmenev i Stalin: “El poble necessita pa i terra. I ells donen guerra, gana, manca de menjar, i les terres es queden per als terratinents. Mariners, camarades, han de lluitar per la revolució. Lluitem fins al final!”. Lenin escriu les Tesis d’abril, que asseuen les bases amb què es desembocarà a la majoria bolxevic als soviets, que permetrà que la revolució del 25 d’octubre estableixi un Estat obrer i les conseqüents mesures revolucionàries començant pels decrets de la pau i de la terra, promulgats les primeres vint-i-quatre hores.

La tasca de Lenin va ser ingent en els primers passos de la Revolució, per als que va confiar a Trotski en tasques de màxima responsabilitat, com les negociacions de pau amb Alemanya a Brest-Litovsk o la creació de l’exèrcit Roig per a la supervivència de la revolució. Amb ell al capdavant es van impulsar els primers decrets, els de la pau i la terra, el control obrer de la producció, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat de consciència, la nacionalització de la banca, el repudi del deute, la plena igualtat legal de dones i homes i el dret a l’avortament…

5. La creació de la III Internacional, la Internacional Comunista

A l’escalfor de la revolució, l’impuls internacionalista es concreta en la creació de la III Internacional. És la ruptura amb el reformisme, amb tota il·lusió en una gestió progressiva del capitalisme. Lenin va ocupar un lloc prominent als quatre primers congressos de la Internacional, les aportacions dels quals es poden apreciar fàcilment en un text molt recomanable: Tesis, manifestos i resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (1919-1923).

Ja mort Lenin, va venir la degeneració burocràtica estalinista, culminada a partir de l’expulsió de l’Oposició d’Esquerra el 1927 i les grans purgues. La fórmula del “socialisme en un sol país”, defensada per Bukharin i Stalin el 1924-25, constitueix la negació de la revolució mundial i del bolxevisme.

6. L’actualitat de Lenin

En 1847 es crea la Lliga dels Comunistes, amb la participació de Marx i Engels, que redactaran el seu programa a principis de 1848: el Manifest del Partit Comunista. La Lliga va adoptar com a consigna “Proletaris del món, uniu-vos”, concentrant tres elements determinants que persisteixen en el llegat de Lenin. El subjecte: proletaris. Els que només tenen la seva prole perquè no tenen mitjans de producció, per l’expropiació que són objecte. El contingut internacionalista, que fa referència als proletaris del món. I la via per resoldre els problemes que planteja la condició d’expropiats i explotats: la seva unió. La seva organització.

No presentem un Lenin sacralitzat, com l’estalinisme va pretendre, per desactivar el seu enorme llegat revolucionari. Bona part dels dirigents de la Revolució russa eren excel·lents teòrics. Avui seguim necessitant la caracterització de l’imperialisme de Lenin, per entendre el moment històric del capitalisme en què ens trobem, i la formulació del desenvolupament desigual i combinat de Trotski per comprendre les formes particulars del capitalisme a les diferents regions del món. Dos teòrics i militants que, com a dirigents obrers, apliquen efectivament el mètode marxista tal com ho va definir Engels: “tota la concepció de Marx no és una doctrina, sinó un mètode. No ofereix dogmes fets, sinó punts de partida per a la ulterior investigació, i el mètode per a aquesta investigació”.

Lenin ho va resumir amb precisió:

El marxisme exigeix ​​de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica de la política.

La situació actual està identificada per una “crisi crònica del capitalisme”. Una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, amb diferents formes que es complementen. D’una banda, crisis econòmiques recurrents que destrueixen capital: a més de 50 anys de la crisi dels setanta, continua sense haver-hi cap fase expansiva a escala mundial. Les guerres, fins i tot a Europa, que adopten fins i tot la forma de genocidi com a Palestina. El saqueig dels recursos naturals, que suposa més privacions per a la població i efectes climàtics molt perillosos. I, sobretot, la política econòmica que impulsa la desvalorització de la força de treball, principal fonament de les forces productives, a través de desocupació i subocupació, privatitzacions, desregulació, etc. La pregunta, sobretot, és què fer. Per respondre adequadament, el llegat de Lenin és preciós.

Lenin va presentar una anàlisi econòmica rigorosa que revela l’estadi capitalista en què vivim, l’imperialista, últim possible, i les seves implicacions a partir de la constatació de la impossibilitat de reforma del capitalisme i els límits del mercat mundial, com ja formulava Marx al llibre tercer del Capital. A més, Lenin recalca la fonamentació teòrica per excloure tota il·lusió que al si de l’Estat burgès es puguin resoldre els problemes. I ens arriba una aportació valuosíssima respecte a la construcció d’un partit obrer organitzat que lideri la lluita de la classe obrera per obrir una sortida. Un partit independent de qualsevol compromís amb cap de les institucions del capital. No és una apel·lació genèrica, sinó amb concrecions pràctiques que inclouen des del lloc del diari fins a la delimitació de la condició de militant.

El gran llegat de Lenin per avui és la comprensió de les causes profundes de les diferents i complementàries formes d’opressió, de treballadors i pobles, i la manera d’organitzar-se per combatre-les. Sense cap pretensió de receptari universal, aquest llegat de Lenin, la necessitat de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

Lenin i els seus camarades van demostrar que efectivament un altre món és possible, però només en ruptura amb el capitalisme.

Des de la IV Internacional, continuadora de la millor tradició organitzativa i combativa del moviment obrer, reivindiquem el llegat de Lenin, aplicant els seus ensenyaments a la situació actual amb les seves particularitats.

La obtención de la amnistía es una necesidad para la mayoría social

Carta Semanal 977 en catalán

Carta Semanal 977 para descargar en PDF

El proyecto de ley de amnistía fue rechazado el martes 30 en el Congreso de los Diputados por el voto en contra, a última hora de los 7 diputados de Junts. El paso de la ley al Senado se atrasa, el proyecto pasa a la Comisión de Justicia del Congreso, que debe decidir este martes 6 de febrero el plazo –de 15 días a un mes– para volver a presentar el Proyecto. Evidentemente, nada está escrito y también puede concluirse que no hay ley.

En esta hipótesis sería, sin duda, la legislatura la que estará cuestionada al romperse la mayoría de los partidos que votaron la investidura.

Pero al margen de este calendario, hay que analizar cuál es el fondo de la cuestión y qué es lo que está en juego. Sigue leyendo

L’obtenció de l’amnistia és una necessitat per a la majoria social

Carta Setmanal 977 per descarregar en PDF

El projecte de llei d’amnistia va ser rebutjat el dimarts 30 al Congrés dels Diputats pel vot en contra, a última hora dels 7 diputats de Junts. El pas de la llei al Senat s’endarrereix, el projecte passa a la Comissió de Justícia del Congrés, que ha de decidir aquest dimarts 6 de febrer el termini –de 15 dies a un mes– per tornar a presentar el Projecte. Evidentment, res està escrit i també es pot concloure que no hi ha llei.

En aquesta hipòtesi seria, sens dubte, la legislatura la que estarà qüestionada en trencar-se la majoria dels partits que van votar la investidura.

Però al marge d’aquest calendari, cal analitzar quin és el fons de la qüestió i què és el que està en joc.

El paper de les institucions heretades

En primer lloc, en aquest cas les institucions judicials que, no oblidem, estan presidides pel rei -en nom del qual es dicten les sentències- i pugnen per ser completament independents de la sobirania popular. És per això que el PP -recolzat per la Comissió Europea- vol modificar l’elecció dels òrgans de govern del poder judicial, i que aquesta es realitzi només pels mateixos jutges. 5.421 ciutadans als quals s’ atorgaria plena i absoluta capacitat de bloquejar les decisions del Parlament i el Govern o d’ organitzar persecucions contra qualsevol que resulti no grat a l’ aparell de l’ Estat i al capital financer.

Aquestes institucions, en la seva estructura i composició són heretades del franquisme, i campen en total arbitrarietat. No és una afirmació, ni un judici de valor. El jutge García -Castelló – que es va declarar incapaç d’esbrinar qui era un tal M. Rajoy que figurava en els papers de la Gurtel, i que ha organitzat no menys de 20 processos i investigacions contra Podem, totes elles arxivades sense arribar enlloc- s’ha dedicat aquests últims dies a desempolsegar sumaris per intentar acusar Carles Puigdemont i altres dirigents de ser terroristes o inductors del terrorisme,  arribant fins i tot a acusar l’actual President Pere Aragonés, de ser el dirigent dels CDR (Comitès en defensa de la República) que van organitzar les manifestacions del procés.

Al mateix temps, el jutge Joaquín Aguirre ha arribat, després de set anys sense avançar en el seu sumari, a acusar dirigents catalans d’estar en connivència amb Putin, el qual els hauria promès diners i milers de soldats per aconseguir la independència. El mateix Jutge Aguirre va explicar a la Televisió pública alemanya el dilluns 29 de gener les connexions russes al Procès (Operació Voloh), saltant-se el secret del sumari i dictant el mateix dia una interlocutòria acusant Puigdemont d’alta traïció. Casos i exemples veritablement esperpèntics si no fossin tràgicament certs.

No es tracta només de la reacció aïllada d’uns jutges “polititzats”. És la cúpula judicial que porta cinc anys amb el mandat caducat, la que encapçala l’ofensiva i a la qual segueixen diverses associacions professionals de la judicatura.

La crisi política i la ruptura del consens tal com s’ha conegut en aquest país des dels Pactes de la Moncloa, deixa tot ben clar. Mentrestant, el PP en la manifestació del diumenge 28 de gener, ensalça aquests jutges com a herois nacionals. L’ herència del franquisme, que perviu en l’ aparell judicial es confabula amb la seva expressió política actual.

Però en el debat sobre la llei d’amnistia hem pogut escoltar al Congrés al·legats sobre “jutges prevaricadors” i “justícia franquista” (als quals el Consell del Poder Judicial ha anunciat que ha de respondre) 

L’actitud d’alguns jutges són els arguments que ha utilitzat Junts per votar-hi en contra (tot i que a la comissió de Justícia, va votar en quatre ocasions a favor del text), ja que consideren que la llei d’amnistia no els defensava prou.

La corda està tan tensa que aquest dijous 1 de febrer Pedro Sánchez s’ha vist obligat a declarar que “els independentistes catalans, no són terroristes”. El succeït aquestes últimes setmanes evidencien una vegada més un fet clar: l’herència franquista impedeix la democràcia en aquest país.

Imposar l’amnistia sense confiar en les institucions

Aquest és el fet clar: els representants polítics del franquisme consideren que el PSOE, amb les seves mesures per restablir drets democràtics ha trencat el Pacte Constitucional que els mantenia a resguard i protegia l’herència franquista

I Nuñez Feijóo és conscient del que parla quan diu que “a Catalunya hi va haver por, terror i feixisme el 2019”, a què es refereix? No serà als ciutadans apallissats per voler votar? Recordem: el 14 d’octubre cau la sentència contra 12 dirigents catalans, 100 anys de presó. La resposta és immediata: la majoria del jovent i la població de Catalunya es mobilitza, superant les pertinences independentistes o no. El 18 d’octubre centenars de milers de catalans marxen sobre Barcelona en una de les manifestacions més massives històricament contra la sentència… El nivell de violència és molt limitat, però és evident que els franquistes van tenir la por al cos, davant la possibilitat que aquesta mobilització es consolidés.

És la por que l’amnistia aixequi de nou l’acció dels treballadors i els pobles el que fa que el PP es negui, en rodó, a qualsevol acord.

Des del punt de vista dels treballadors i els pobles, de la necessitat imperiosa d’establir la fraternitat entre els pobles, la seva unitat davant un enemic comú, el règim monàrquic, l’amnistia és un pas imprescindible, i és la via per acabar amb tota la legislació repressiva com la llei mordassa, que s’aplica a tots els treballadors del país. I per fer passos en el camí de deslliurar-se de l’aparell judicial heretat de la dictadura, enemic dels treballadors i, de les seves organitzacions i de les seves mobilitzacions, enemic de les dones, enemic dels drets dels pobles.

Nosaltres no ens identifiquem amb Puigdemont o Aragonès, ni som partidaris de la independència, però defensem el dret democràtic a què els pobles decideixin, reafirmem davant d’aquests fets que, per mantenir la unitat dels pobles, aquesta ha de ser lliure i no imposada, i això exigeix acabar amb el règim monàrquic i els seus jutges, és a dir,  obrir el camí a la República

Per això, donem tot el nostre suport a la campanya iniciada per la Crida REDOBLAR LA LLUITA PER L’AMNISTIA (vegeu annex)

Publiquem també un document que forma part del debat del Congrés Mundial de la IV Internacional.

EL SIGNIFICAT DEL COMBAT PER L’AMNISTIA

La situació política avui a l’estat espanyol està polaritzada per l’exigència d’amnistia. Tanmateix és necessari per comprendre l’ abast d’ aquesta reivindicació, en principi democràtica, recordant com en la història de la lluita de classes a Espanya l’ amnistia ha estat un element mobilitzador i de ruptura amb el règim.

I alhora és avui l’expressió de la fallida política del règim constituït a Espanya després de la mort de Franco. És per això que aquesta crisi s’inscriu en una situació internacional en què tots els règims polítics a Europa i més enllà estan en crisi, amenaçant d’arrossegar l’Estat Crisi que pren formes, és clar, nacionals, però que té un fons comú en la descomposició del mercat mundial i la necessitat de la guerra,  de les guerres per part del capital per intentar sobreviure.

Cal recordar que la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 va accelerar la descomposició del règim dictatorial. I l’amenaça d’una revolució social, que combinava la lluita del proletariat -únic com a classe a escala estatal- i l’emergència dels pobles oprimits -en particular el català i el basc- amenaçava de desestabilitzar l’ordre a tot Europa i particularment després de la revolució dels clavells que es va iniciar a Portugal el 25 d’abril de 1974.

Totes les forces de la contrarevolució a escala internacional es van coal·ligar per impedir una revolució a Espanya… des del Mercat Comú, l’OTAN ,els governs europeus la burocràcia del Kremlin i la Internacional socialista van fer l’impossible per, per mitjà dels dirigents del PSOE i en bona mesura els partits catalans i bascos, impedir una explosió revolucionària.

Davant la mobilització creixent de treballadors i pobles, que exigien acabar amb la dictadura i totes les seves institucions, així com totes les exigències socials i econòmiques, es va establir de fet un consens polític entre els representants de les institucions franquistes i els partits de referència obrera i nacionalista.

En aquest període l’exigència d’AMNISTIA, i del dret d’autodeterminació eren consignes comunes a tots els partits antifranquistes a tot el territori.

Anant uns anys abans ja el 1970, quan es van anunciar els processos de Burgos contra militants bascos, una campanya per l’amnistia va recórrer el 4 de novembre de 1970 en plena dictadura hi va haver una potent mobilització política, encapçalada per la classe obrera en aquest sentit. Bó serà recordar que Franco es va veure obligat a indultar a finals d’any els condemnats bascos. Aquest retrocés anuncià la fi de la dictadura i tothom va comprendre que no seria un caiguda en fred sinó com a producte de l’entrada en acció en aliança pràctica dels treballadors i els pobles,

L’ordre mundial, imposat després del 45 exigeix impedir aquest perill.

El consens imposat per l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin es va concretar en els Pactes de la Moncloa d’octubre de 1977.Pactes socials i polítiques que “restauraven la monarquia, preservaven una bona part de les institucions franquistes -el sindicat vertical va ser escombrat pels treballadors- a canvi de la llibertat, una cosa limitada, de partits i sindicats , la instauració de Corts elegides, ajuntaments electes, i, per desviar la qüestió nacional, la regionalització del país, la seva “divisió” en 17 regions .

Una amnistia particular (vegeu annex) es va establir l’any 1977 ,que en realitat va ser una llei de Punt final ja que passava pàgina de la brutal repressió franquista i els seus responsables.

És a dir, no hi va haver una veritable amnistia. Tot i que es va intentar equiparar amb l’amnistia de febrer 1936 . Recordem la campanya electoral de febrer 1936 que va donar la victòria al Front popular va estar presidida per l’exigència d’amnistia als més de 30000 represaliats de la insurrecció d’octubre 1934 a Astúries.

Els pactes de la Moncloa van servir per dividir el moviment de masses, semi integrar les organitzacions i preservar les institucions centrals del règim, garants del gran capital. Però saldar la ferida en fals: la “reforma del règim ” va ajornar l’enfrontament entre les classes.

És per això que des de les institucions internacionals d’entrada la Banca Mundial van saludar els Pactes de Moncloa com els pactes que corresponien a realitzar per organitzar la “transició a la democràcia de les dictadures existents a Amèrica Llatina o Àfrica… per exemple la transició a Xile gairebé copia la “lletra ” dels Pactes de la Moncloa.

Avui, l’esgotament d’aquest règim és evident. És per això que el govern en funcions “Sanchez/Diaz” el que proposen és un nou Pacte polític, social ,jurídic, a ser signat per partits sindicats ,institucions de la societat “civil”… o sigui un intent de reescriure la Constitució per preservar el règim amb alguna concessions en particular l’amnistia o indult a 1432 ciutadans catalans implicats en les mobilitzacions dels darrers anys .

Estem enmig d’un procés d’una total incertesa. La secció de la Quarta internacional actua partint dels interessos dels treballadors i els pobles per això defensa l’AMNISTIA SENSE CONDICIONS. En un context com el descrit totes les forces polítiques que diuen defensar els interessos de la majoria social estan sotmeses a la prova de la veritat davant d’aquesta qüestió . La qual cosa se suma a un altre dels elements que parteixen aigües: la guerra i les despeses militars,

El combat a Espanya per una representació política fidel als interessos dels treballadors i els pobles integra aquestes exigències essencials.

Al centenari de la mort de Lenin

Carta Setmanal 976 per descarregar en PDF

El 21 de gener passat es complien cent anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, un dels més importants dirigents i teòrics revolucionaris de la història. Va lluitar incansablement per la construcció del partit bolxevic, una autèntica organització obrera independent, del que va ser el primer responsable. Juntament amb Trotski, va ser el principal dirigent del procés revolucionari a Rússia que culminaria l’octubre del 1917 amb el triomf materialitzat en la creació de l’Estat soviètic. A més, va ser un gran teòric, que va desenvolupar amb brillantor l’obra de Marx i Engels, en camps com el de l’imperialisme com a estadi últim del capitalisme, així com la impossibilitat de resoldre al si de l’Estat burgès els problemes de la classe treballadora. Reivindiquem la seva figura no des de la caricaturesca sacralització de l’estalinisme, sinó mostrant, des dels fets, la potència de les seves aportacions.

La situació mundial és presidida per una enorme devastació social, una destrucció sistemàtica de forces productives. Crisis i guerres es complementen amb altres atacs al valor de la força de treball, que revelen els límits infranquejables del capital, el seu caràcter irreformable. Aquesta caracterització és deutora, entre d’altres, de Lenin, que també aporta elements –no receptes– per a la nostra actuació avui, en la construcció del partit obrer revolucionari. Cap reverència formalista a la seva figura, però cap menyspreu a les seves aportacions.

1. La lluita pel partit obrer independent

Al II Congrés del POSDR, el 1903, es va decantar l’escissió que acabaria donant lloc al partit bolxevic. Lenin, als 33 anys, ja tenia una llarga experiència com a militant i teòric. Ja havia publicat El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899) i, de gran importància política, què fer? Problemes candents del nostre moviment (1902), on planteja els elements bàsics per a la construcció de l’organització revolucionària, inclosa la seva fonamentació teòrica: “sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari”.

En aquesta pugna es constitueix l’organització que farà possible el triomf de la revolució a l’octubre de 1917. Lenin combat el reformisme i oportunisme, rebutjant tota temptació ultraesquerrana, com estableix el 1920 a “l’esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, En aquesta lluita per la construcció del partit ocupa un lloc prominent el diari. Primer Iskra (La Chispa) i després Pravda (La Veritat).

2. Una revolucionària preocupació per la teoria

Lenin és conegut pels seus estudis econòmics i polítics. En particular, per L’imperialisme, fase superior del capitalisme del 1916 i L’Estat i la revolució del 1917. Però la seva atenció es va dedicar a moltes més temàtiques, en què destaca l’abordatge rigorós i sistemàtic. La seva preocupació teòrica no era academicista, sinó política, pràctica. El lligam entre teoria i pràctica, com s’expressa en l’afirmació abans esmentada de Què fer. Buscava la precisió més gran, evitant tota generalització vàcua: “el que és l’essència mateixa, l’ànima viva del marxisme: l’anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Són qüestions retòriques amb implicacions pràctiques. Com explica Trotski, “fins i tot estant a l’exili, permanentment Lenin va informant-se: el que passava a la classe obrera, la seva experiència de lluita, nodrint-se de les anècdotes de la classe obrera que va explicant i vivint la seva experiència”.

3. L’Internacionalisme i la guerra imperialista

La gran traïció d’agost del 1914, quan els diputats dels partits obrers alemany i francès voten a favor dels crèdits de guerra, suposa un autèntic parteaigües en el moviment obrer. Lenin caracteritza immediatament dues qüestions: la fallida de la II Internacional i la importància de la resistència davant de la traïció. Critica el patriotisme socialdemòcrata i el pacifisme que es desmarca de la guerra de classes. Participa a les conferències de Zimmerwald el 1915 i Kienthal el 1916, els sectors revolucionaris del qual, partidaris de transformar la guerra imperialista a la guerra civil que reflecteix la lluita de classes, constitueixen el nucli de la Internacional Comunista, que es fundarà el 3 de març de 1919 a Moscou.

4. Principal dirigent, amb Trotski, de la Revolució russa

Lenin arriba a Rússia el 3 d’abril del 1917 i impulsa un gir dràstic respecte a la política conciliadora amb el govern provisional que mantenien Kàmenev i Stalin: “El poble necessita pa i terra. I ells donen guerra, gana, manca de menjar, i les terres es queden per als terratinents. Mariners, camarades, han de lluitar per la revolució. Lluitem fins al final!”. Lenin escriu les Tesis d’abril, que asseuen les bases amb què es desembocarà a la majoria bolxevic als soviets, que permetrà que la revolució del 25 d’octubre estableixi un Estat obrer i les conseqüents mesures revolucionàries començant pels decrets de la pau i de la terra, promulgats les primeres vint-i-quatre hores.

La tasca de Lenin va ser ingent en els primers passos de la Revolució, per als que va confiar a Trotski en tasques de màxima responsabilitat, com les negociacions de pau amb Alemanya a Brest-Litovsk o la creació de l’exèrcit Roig per a la supervivència de la revolució. Amb ell al capdavant es van impulsar els primers decrets, els de la pau i la terra, el control obrer de la producció, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat de consciència, la nacionalització de la banca, el repudi del deute, la plena igualtat legal de dones i homes i el dret a l’avortament…

5. La creació de la III Internacional, la Internacional Comunista

A l’escalfor de la revolució, l’impuls internacionalista es concreta en la creació de la III Internacional. És la ruptura amb el reformisme, amb tota il·lusió en una gestió progressiva del capitalisme. Lenin va ocupar un lloc prominent als quatre primers congressos de la Internacional, les aportacions dels quals es poden apreciar fàcilment en un text molt recomanable: Tesis, manifestos i resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (1919-1923).

Ja mort Lenin, va venir la degeneració burocràtica estalinista, culminada a partir de l’expulsió de l’Oposició d’Esquerra el 1927 i les grans purgues. La fórmula del “socialisme en un sol país”, defensada per Bukharin i Stalin el 1924-25, constitueix la negació de la revolució mundial i del bolxevisme.

6. L’actualitat de Lenin

En 1847 es crea la Lliga dels Comunistes, amb la participació de Marx i Engels, que redactaran el seu programa a principis de 1848: el Manifest del Partit Comunista. La Lliga va adoptar com a consigna “Proletaris del món, uniu-vos”, concentrant tres elements determinants que persisteixen en el llegat de Lenin. El subjecte: proletaris. Els que només tenen la seva prole perquè no tenen mitjans de producció, per l’expropiació que són objecte. El contingut internacionalista, que fa referència als proletaris del món. I la via per resoldre els problemes que planteja la condició d’expropiats i explotats: la seva unió. La seva organització.

No presentem un Lenin sacralitzat, com l’estalinisme va pretendre, per desactivar el seu enorme llegat revolucionari. Bona part dels dirigents de la Revolució russa eren excel·lents teòrics. Avui seguim necessitant la caracterització de l’imperialisme de Lenin, per entendre el moment històric del capitalisme en què ens trobem, i la formulació del desenvolupament desigual i combinat de Trotski per comprendre les formes particulars del capitalisme a les diferents regions del món. Dos teòrics i militants que, com a dirigents obrers, apliquen efectivament el mètode marxista tal com ho va definir Engels: “tota la concepció de Marx no és una doctrina, sinó un mètode. No ofereix dogmes fets, sinó punts de partida per a la ulterior investigació, i el mètode per a aquesta investigació”.

Lenin ho va resumir amb precisió:

El marxisme exigeix ​​de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica de la política.

La situació actual està identificada per una “crisi crònica del capitalisme”. Una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, amb diferents formes que es complementen. D’una banda, crisis econòmiques recurrents que destrueixen capital: a més de 50 anys de la crisi dels setanta, continua sense haver-hi cap fase expansiva a escala mundial. Les guerres, fins i tot a Europa, que adopten fins i tot la forma de genocidi com a Palestina. El saqueig dels recursos naturals, que suposa més privacions per a la població i efectes climàtics molt perillosos. I, sobretot, la política econòmica que impulsa la desvalorització de la força de treball, principal fonament de les forces productives, a través de desocupació i subocupació, privatitzacions, desregulació, etc. La pregunta, sobretot, és què fer. Per respondre adequadament, el llegat de Lenin és preciós.

Lenin va presentar una anàlisi econòmica rigorosa que revela l’estadi capitalista en què vivim, l’imperialista, últim possible, i les seves implicacions a partir de la constatació de la impossibilitat de reforma del capitalisme i els límits del mercat mundial, com ja formulava Marx al llibre tercer del Capital. A més, Lenin recalca la fonamentació teòrica per excloure tota il·lusió que al si de l’Estat burgès es puguin resoldre els problemes. I ens arriba una aportació valuosíssima respecte a la construcció d’un partit obrer organitzat que lideri la lluita de la classe obrera per obrir una sortida. Un partit independent de qualsevol compromís amb cap de les institucions del capital. No és una apel·lació genèrica, sinó amb concrecions pràctiques que inclouen des del lloc del diari fins a la delimitació de la condició de militant.

El gran llegat de Lenin per avui és la comprensió de les causes profundes de les diferents i complementàries formes d’opressió, de treballadors i pobles, i la manera d’organitzar-se per combatre-les. Sense cap pretensió de receptari universal, aquest llegat de Lenin, la necessitat de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

Lenin i els seus camarades van demostrar que efectivament un altre món és possible, però només en ruptura amb el capitalisme.

Des de la IV Internacional, continuadora de la millor tradició organitzativa i combativa del moviment obrer, reivindiquem el llegat de Lenin, aplicant els seus ensenyaments a la situació actual amb les seves particularitats.

En el centenario de la muerte de Lenin

Carta Semanal 976 en catalán

Carta Semanal 976 para descargar en PDF

El pasado 21 de enero se cumplían cien años del fallecimiento de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, uno de los más importantes dirigentes y teóricos revolucionarios de la historia. Luchó incansablemente por la construcción del partido bolchevique, una auténtica organización obrera independiente, del que fue el primer responsable. Junto con Trotsky, fue el principal dirigente del proceso revolucionario en Rusia que culminaría en octubre de 1917 con el triunfo materializado en la creación del Estado soviético. Además, fue un gran teórico, que desarrolló con brillantez la obra de Marx y Engels, en campos como el del imperialismo como estadio último del capitalismo, así como la imposibilidad de resolver en el seno del Estado burgués los problemas de la clase trabajadora. Reivindicamos su figura no desde la caricaturesca sacralización del estalinismo, sino mostrando, desde los hechos, la potencia de sus aportaciones.

La situación mundial está presidida por una enorme devastación social, una destrucción sistemática de fuerzas productivas. Crisis y guerras se complementan con otros ataques al valor de la fuerza de trabajo, que revelan los límites infranqueables del capital, su carácter irreformable. Esta caracterización es deudora, entre otros, de Lenin, que también aporta elementos -no recetas- para nuestra actuación hoy, en la construcción del partido obrero revolucionario. Ninguna reverencia formalista a su figura, pero ningún desprecio a sus aportaciones. Sigue leyendo