Archivo de la categoría: Uncategorized

Eleccions a Veneçuela sota l’amenaça imperialista

(Publicat a la Carta Setmanal 804 – ver en castellano)

Eleccions a Veneçuela sota l’amenaça imperialista

La decisió de govern de president Nicolas Maduro de convocar eleccions legislatives, o sigui, a l’Assemblea Nacional, va partir per la meitat a la, ja de per si, desprestigiada oposició. En efecte, l’autoanomenat president Juan Guaidó, quina base real es redueix al suport que li donen alguns governs, en particular el de Donald Trump, es va trovar, de sobte, aïllat quan Héctor Capriles, que havia disputat la presidència a Maduro a l’abril 2013, va decidir cridar a la participació.

És en aquesta situació que es publica un informe, datat del 16 de setembre d’una “Missió internacional independent” depenent del Consell de drets humans de l’ONU en el qual es qualifica a Nicolás Maduro com “genocida”. L’Informe va ser profusament difós per la premsa internacional, particularment del nostre país en que la dreta franquista està fins i tot emparentada amb “l’oposició” veneçolana (a la qual hem d’afegir a l’inefable expresident Felipe Gonzalez conegut pel seu suport al president Carlos Andrés Pérez quan va ordenar la massacre del Caracazo al gener del 89). L’objectiu polític d’aquest “informe” no era més que obligar TOTA l’oposició a boicotejar les eleccions i així forçar i acréixer l’aïllament de país i del seu govern.

Sigue leyendo

Acerca de la “negociación” de los Presupuestos

(Publicado en la Carta Semanal 802 – veure en català)

Como siempre lo que más determina la verdadera orientación de la política de un gobierno son los presupuestos. A este respecto, hemos de recordar que el actual gobierno “vive” con los presupuestos de Montoro, aprobados por el anterior gobierno del PP. Que son unos presupuestos de austeridad y recortes.

El pacto de gobierno entre el PSOE y Unidas Podemos prometía unos presupuestos “sociales”. Aunque esos presupuestos se elaborarían aceptando, de hecho, los límites del techo de gasto impuesto por el capital financiero y sus instituciones:  Unión Europea, Banco Central Europeo, FMI, y el pago de la deuda y sus intereses, consagrado en el artículo 135.3 de la Constitución, que el programa del gobierno “progresista” no tenía previsto modificar.

Sigue leyendo

Sobre la “negociació” dels pressupostos

(Publicat a carta setmanal 802Ver en castellano)

Com sempre el que més determina la veritable orientació de la política d’un govern són els pressupostos. Referent a això, hem de recordar que l’actual govern “viu” amb els pressupostos de Montoro, aprovats per l’anterior govern de PP. Que són uns pressupostos d’austeritat i retallades.

El pacte de govern entre el PSOE i Unides Podem prometia uns pressupostos “socials”. Encara que aquests pressupostos s’elaborarien acceptant, de fet, els límits del sostre de despesa imposat pel capital financer i les seves institucions: Unió Europea, Banc Central Europeu, FMI, i el pagament del deute i els seus interessos, consagrat en l’article 135.3 de la Constitució, que el programa de govern “progressista” no tenia previst modificar.

Sigue leyendo

Organitzar la resistència enfront dels plans del capital financer. “La Verdad” 106 a punt d’entrar a impremta

(Propera edició pdf en català. Carta Setmanal 801 – ver en castellano)

Quan aquesta Carta Setmanal del POSI arribi a mans dels seus lectors, els treballs d’edició de la versió espanyola del nombre 106 de la Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, estaran a punt de concloure.

Com és habitual, La Verdad exposa les anàlisis sobre els desenvolupaments de la lluita de classes en diferents països i continents. Una situació en la qual, com assenyalen les primeres línies de les Notes Editorials, “l’enfonsament del conjunt de l’economia mundial que es va produir durant el primer trimestre del l’any 2020 estarà lluny d’haver produït tots els seus efectes devastadors. La magnitud de la destrucció provocada, les més elementals exigències de supervivència per a centenars de milions d’homes a escala planetària hauran contribuït, no ho dubtem, a restablir el lloc respectiu del que s’ha anomenat la ‘crisi sanitària’ i de la crisi de tot el sistema de dominació imperialista en plena desintegració “.

Precisament, aquestes notes editorials expliquen com la recessió ja estava en camí abans que la pandèmia fos la gota que fa vessar el got. Però el capital necessitava “designar un enemic extern a la societat i als seus conflictes interns, un enemic que respon a la ‘fatalitat’. I, recuperant accents de la “por del Mil·lenni’, van designar a l’enemic públic número 1: el coronavirus “.

 Alhora, milions de treballadors i joves, arreu del món, “cada dia veuen perfilar amb més claredat, després dels discursos pactats sobre els ‘plans de recuperació’, els contorns dels més mortífers plans traçats pels representants del capital financer , que han aprofitat l’ocasió que els proporcionava l’aparició de la pandèmia “, i, organitzen, amb enormes dificultats, la resistència, de París a Caracas, de Madrid a Detroit. Una resistència que ha de sortejar els obstacles que interposen els dirigents de les principals organitzacions i que s’enfronta, també, a les mesures de retallada de drets i llibertats que, amb l’excusa de la pandèmia, tracten d’imposar els diferents governs.

La Verdad exposa el punt de vista de la IV Internacional, que “no es presenta a aquests militants amb solucions acabades. S’uneix als combatents d’avantguarda en els combats de classe. Ho fa aportant la seva experiència de decennis de lluita en tots els continents i amb la voluntat d’ocupar el seu lloc en l’elaboració de les ‘conclusions pràctiques’ que permetin arrencar el poder de les mans del capital “.

Aquesta línia, introduïda a les Notes Editorials, es desenvolupa al llarg de set articles.

La situació a França

Un article sobre França, amb un títol explícit: Cap suport, cap concessió al “consens sanitari”. En aquest article es descriu com el govern Macron té “un rumb indefugible: garantir i millorar les condicions de valorització de capital. És a dir: donar per acabades definitivament les conquestes de la classe obrera sorgides de 1936 i 1945, substituint-les per una individualització total, la uberización de la feina; emprendre sense demora una ofensiva en tota regla per reorganitzar en funció dels seus interessos tot l’aparell productiu, el que implica la destrucció de centenars de milers de llocs de treball, un descens massiu del cost del treball “. Per aplicar aquests plans, “en nom de l’epidèmia, ‘protegit’ pel confinament, s’instaura un règim d’excepció encobert per intentar emmordassar la classe obrera. El confinament, l’estat d’emergència decretat per imposar-ho. res te a veure amb cap qüestió sanitària “. I com, “per justificar el cop de força, el govern i una propaganda desmesurada es llancen immediatament a picar pedra: «no es pot fer altra cosa », el confinament és un« mal menor »impossible d’evitar”.

L’article explica com s’organitza una resistència creixent a aquests plans i com “davant l’ofensiva del capital financer i del Govern, que s’empren a fons en assegurar-se la submissió i el suport de les direccions del moviment obrer, els militants de la secció francesa volen ajudar, juntament amb altres milers de militants, a constituir un pol, un agrupament polític de resistència que es mantingui ferm en el terreny de la independència de classe “.

Cap a on va el chavisme?

Un segon article, sobre Veneçuela, s’interroga sobre “Cap a on va el chavisme?”, i exposa el moment en què es troba l’ofensiva de l’imperialisme contra el poble de Veneçuela, així com la situació de greu crisi econòmica que viu el país, i analitza si aquesta crisi ” Passa per una desestabilització provocada per la guerra econòmica, a partir de l’atac de la classe dominant nacional i imperialista? És l’única raó de la catàstrofe econòmica? “, Al que respon assenyalant que” cal examinar l’impacte de les sancions, les respostes de Nicolás Maduro, les seves limitacions, els seus vaivens en detriment de la sobirania, el balanç de dos anys del  pla de recuperació econòmica, la situació de la classe treballadora, la destrucció dels salaris, les eleccions parlamentàries, la resistència dels treballadors, el nostre lloc “.

 L’aixecament dels negres als EUA

Un tercer article, sobre els Estats Units, i “el significat de les actuals manifestacions, parteix d’una anàlisi de sistema polític dels EUA, basat en l’alternança de dos partits que representen a la burgesia, i de com la irrupció de la mobilització de les masses negres -a les que s’han unit sectors importants de la joventut de totes les races, i alguns sindicats- capgira tot aquest entramat. Part d’un fet, “el racisme als Estats Units és institucional: des del seu origen, la classe obrera nord-americana s’ha dividit artificialment en dos components “. Una cosa que deriva de com es van constituir els propis EUA: “Els negres nord-americans (…) comparteixen la mateixa història: el desarrelament que els va sumir en l’esclavitud, destruint tota la seva història anterior a la seva arribada als Estats Units. Més tard, l’esclavitud, l’emancipació, la lluita pels drets civils … Comparteixen les mateixes referències culturals, el mateix accent que, amb variants, els distingeix de la majoria blanca d’una punta a una altra dels Estats Units. Els negres constitueixen una minoria nacional oprimida. El que en res disminueix la legitimitat de les reivindicacions d’uns i altres, però atorga un caràcter revolucionari a la mobilització autònoma dels negres nord-americans “.

 Abundant en aquesta anàlisi, un quart article reprodueix íntegrament el discurs que pretenia haver pronunciat John Lewis, president del Student Non violent Coordinating Committee, SNCC (Comitè de Coordinació No-Violent d’Estudiants), una de les principals organitzacions del moviment negre nord-americà dels drets civils dels anys 1960 durant la gran marxa dels 250 000 negres sobre Washington, celebrada el 28 d’agost de 1963, i de la qual tothom evoca el celebèrrim discurs “I have a dream “(” He tingut un somni “) de pastor Martin Luther King. El discurs de J. Lewis va ser censurat i modificat a instàncies de l’arquebisbe catòlic de Washington, DC O’Boyle, que havia estat convidat per la invocació, i que va llegir abans un exemplar del discurs i va amenaçar d’abandonar la tribuna si aquest es pronunciava. En aquest discurs, Lewis exposava, entre altres qüestions, que el moviment dels negres no podia donar suport al projecte de llei governamental sobre drets civils, “ja que és massa poc i massa tard. No hi ha ni una cosa en aquest projecte de llei que protegeixi al nostre poble contra la brutalitat policial “.

La situació a l’Estat espanyol

Un cinquè article reprodueix, amb algunes notes de la redacció de la Verdad, les cartes setmanals nº 796 i 797 del POSI, sobre la Unió Europea, desindustrialització i precarietat, editades a l’agost de 2020. No cal que resumim els continguts als lectors en aquesta presentació.

Pierre Lambert i la lluita per la construcció de la Internacional

Un altre article reprodueix, en el centenari del naixement de Pierre Lambert, militant destacat del nostre corrent polític, l’exposició que el camarada Lambert va fer el juliol de 1998, en una reunió de formació de joves militants a Espanya, sobre els ensenyaments polítiques de les quatre Internacionals i l’actualitat del combat per una Internacional.

L’últim article de Trotski

Finalment, aquest número de la Verdad reprodueix, al 80è aniversari de l’assassinat de Lev Trotski, succeït el 20 d’agost de 1940, a mans de l’agent estalinista Ramon Mercader. Fragments de l’últim article de Lleó Trotsky, que no va arribar a acabar, publicat el 1940 sota el títol “Bonapartisme, feixisme i guerra”.

 Animem als lectors d’aquesta carta a reservar i / o demanar als militants del POSI el seu exemplar de la Verdad nº 106.

 

UE, desindustrialització i precarietat (segona part): Què fer?

(Publicat a la Carta Setmanal 797 – veure en castellano)

A la primera part d’aquest Carta Setmanal explicàvem el problema que suposa el desmantellament del sector industrial, que el seu pes en el PIB es va reduir de més d’un 30% a només el 12,1% (l’11,5% de l’ocupació total). Complementat amb el tancament de la mineria, així com d’una part considerable de l’agricultura, la ramaderia, la pesca, les oficines bancàries, etc. Explicàvem també que la desindustrialització va ser una exigència de les “institucions europees”, que actuen al servei del capital financer, especialment nord-americà. Fins i tot ja estem veient com el suposat contraexemple de la indústria de l’automòbil està amenaçada, una vegada que es posà fi a la conjuntura que van aprofitar les multinacionals, ben subvencionades amb diners públics.

Sigue leyendo

Sobre renta mínima y renta básica

(Publicado en la Carta Semanal 785ver en catalán)

El Gobierno acaba de aprobar una Renta Mínima Vital. Una prestación muy esperada, y que ha sido saludada  por muchas organizaciones. Sin duda, para millones de personas que no tiene ningún ingreso, esta medida puede suponer un alivio, pero plantea también muchos interrogantes sobre sus consecuencias.

Sigue leyendo

La Monarquía y las víctimas

Publicado en la Carta Semanal 692

La Monarquía intenta apropiarse de las víctimas de los atentados terroristas del 17 de agosto del 2017 en Barcelona y Cambrils, al participar el pasado 17, día del aniversario de los atentados terroristas, en el acto realizado en su memoria en la Plaza de Cataluña.
Posteriormente se realizaron otros actos de homenaje, en Barcelona y en Cambrils.

La Monarquía, apoyada directamente por todos los partidos (incluido Podemos) y con la participación de los dirigentes catalanistas (que organizaron después un mitin en las puertas de la cárcel de Lladoners), hizo gala de presencia intentando movilizar a sus partidarios más directos. Es necesario señalar el gran vacío ciudadano en apoyo a la Monarquía registrado en las calles y en la plaza de Catalunya.

Sigue leyendo

A propósito de la Revolución Cubana (IV)

Capítulo 4

Independencia bajo tutela de los EE.UU

El gobierno de los Estados Unidos había permitido que los revolucionarios cubanos se desangrasen. Y ahora juzgó llegado el momento de tomar de manos de España la posesión de la isla. Había enviado a La Habana el acorazado Maine, el 25 de enero de 1898, con el pretexto de proteger a sus súbditos. El 16 de febrero el Maine voló por los aires en extrañas circunstancias, aún hoy no aclaradas aunque parece que la teoría más creíble es que fuera una estrategia norteamericana, buscando así un motivo que justificase una intervención directa.

En abril los Estados Unidos declaran la guerra a España. Pronto se impone la superioridad del ejército y de la marina de los EE.UU. Los españoles tuvieron que abandonar la isla, derrotados y obligados a firmar un tratado de paz (Tratado de París) con los norteamericanos sin presencia de ningún delegado cubano. El 1 de enero de 1899 un gobernador norteamericano, Leonard Wood tomó posesión de la isla, en una ocupación militar que duró 4 años.

Pero cuando se concede la independencia a Cuba, es una independencia totalmente mediatizada, por la inclusión en la constitución cubana del llamada “enmienda Platt”. Merece a pena reproducir la misma.

La enmienda Platt

Que en cumplimiento de la declaración contenida en la resolución conjunta aprobada en 20 de abril de mil ochocientos noventa y ocho, intitulada “Para el reconocimiento de la independencia del pueblo cubano”, exigiendo que el gobierno de España renuncie a su autoridad y gobierno en la isla de Cuba, y retire sus fuerzas terrestres y marítimas de Cuba y de las aguas de Cuba y ordenando al Presidente de los Estados Unidos que haga uso de las fuerzas de tierra y mar de los EE.UU. para llevar a efecto estas resoluciones, el Presidente, por la presente, queda autorizado para dejar el gobierno y control de dicha isla a su pueblo, tan pronto como se haya establecido en esa isla un Gobierno bajo una Constitución, en la cual, como parte de la misma, o en una ordenanza agregada a ella se definan las futuras relaciones entre Cuba y los EE.UU. sustancialmente, como sigue:

1.- Que el Gobierno de Cuba nunca celebrará con ningún Poder o Poderes extranjeros ningún Tratado u otro convenio que pueda menoscabar o tienda a menoscabar la independencia de Cuba, ni en manera alguna autorice o permita a ningún Poder o Poderes extranjeros, obtener por colonización o para propósitos militares o navales, asiento en o control sobre ninguna porción de dicha isla.

2.- Que dicho gobierno no asumirá o contraerá ninguna deuda pública para el pago de cuyos intereses y amortización definitiva, después de cubiertos los gastos corrientes del Gobierno, resulten inadecuados los ingresos ordinarios.

3.- Que el Gobierno de Cuba consiente que los Estados Unidos puedan ejercitar el derecho de intervenir para la conservación de la independencia cubana, el mantenimiento de un Gobierno adecuado, para la protección de vidas, la propiedad y libertad individual y para cumplir las obligaciones que, con respecto a Cuba, han sido impuestas a los EE.UU. por el Tratado de París y que deben ahora ser asumidas y cumplidas por el Gobierno de Cuba.

4.- Que todos los actos realizados por los Estados Unidos en Cuba durante su ocupación militar, sean tenidos por, válidos, ratificados y que todos los derechos legalmente adquiridos a virtud de ellos, sean mantenidos y protegidos.

5.- Que el Gobierno de Cuba ejecutará  y en cuanto fuese necesario cumplirá con los planes ya hechos y otros que mutuamente se convengan para el saneamiento de las poblaciones de la Isla, con el fin de evitar el desarrollo de enfermedades epidémicas e infecciosas, protegiendo así al pueblo y al comercio de Cuba, lo mismo que al comercio y al pueblo de los puertos del Sur de los Estados Unidos.

6.- Que la Isla de Pinos será  omitida de los límites de Cuba propuestos por la Constitución, dejándose para un futuro arreglo por Tratado la propiedad de la misma.

7.- Que para poner en condiciones a los EE.UU. de mantener la independencia de Cuba y proteger al pueblo de la misma, así como para su propia defensa, el Gobierno de Cuba vender  o arrendar  a los EE.UU. las tierras necesarias para carboneras o estaciones navales en ciertos puntos determinados que se convendrán con el Presidente de los EE.UU.

8.- Que para mayor seguridad en lo futuro, el Gobierno de Cuba insertará  las anteriores disposiciones en un tratado permanente con los Estados Unidos.

El apéndice constitucional, bajo ultimátum norteamericano, fue aceptado por la Convención cubana en la sesión del 12 de junio de 1901. En virtud de esta infamante imposición, el gobierno de los Estados Unidos obtuvo el 23 de febrero de 1903 la cesión perpetua de la base naval de Guantánamo, que ocupa 116 km². Esta cesión fue firmada por Tomás Estrada Palma, un ciudadano de los propios EE.UU., que se convirtió el primer Presidente de Cuba.

La enmienda Platt tenía, como hemos visto, tres puntos importantes: la cesión de bases militares estadounidenses en territorio cubano, otro punto era la prohibición de Cuba para firmar tratados o contraer préstamos sin el consenso previo de los Estados Unidos, y finalmente, el derecho que la enmienda le daba a los Estados Unidos para intervenir con sus fuerzas armadas en Cuba para proteger “las vidas, las propiedades o las libertades individuales”. Es decir, que Cuba había pasado de ser una colonia, como tal, española, a tener una “constitución dependiente” de Estados Unidos con una enmienda que ponía muchos límites a la teórica independencia estatal cubana.

Pronto se hará uso de la enmienda: En 1906 Estrada Palma, que había substituido a Wood al frente de la gobernación de la isla en el 1902, pidió la intervención militar norteamericana al producirse un alzamiento popular, entre otras cosas, contra la propia aprobación de la enmienda Platt. Taft, Bacon y Magno se sucederán como gobernadores de Cuba enviados por Estados Unidos hasta 1909.

La dependencia política y económica de los EE.UU. se afianza, rozando la anexión política. Cuatro años después de iniciarse la ocupación, la American Tobacco Company controlaba el 90% del tabaco exportado por Cuba. Las inversiones de Estados Unidos en Cuba, que en 1896 ascendían a 50 millones de dólares, se elevaron a 160 en 1906, a 205 en 1911 y a 1200 en 1923, e incluían la propiedad de las tres cuartas partas de la industria azucarera. A finales de los años 1950 el capital norteamericano es predominante en la economía de Cuba y controla el
90% de la producción minera, 80% de los servicios públicos, 50% de los ferrocarriles, 40% de la producción de azúcar, 25% de los depósitos bancarios. El 47% de las tierras cultivadas pertenecían a propietarios americanos

La economía creció deformada y casi en absoluta dependencia de los intereses norteamericanos. El país se fue convirtiendo en un suministrador de azúcar a bajos precios, y en un mercado para los excedentes financieros y la producción agrícola e industrial de Estados Unidos.

Esta dominación y sumisión de Cuba a los EEUU, que algunos temen acabe en una anexión política (como sucedería con Puerto Rico), genera ala vez un fuerte sentimiento antiimperialista en los trabajadores y la pequeña burguesía radicalizada, sentimiento que será una constante en la política cubana hasta la revolución de 1959. En la evolución política cubana se sucederán los gobiernos entreguistas, apoyados por los EE.UU., y los que intenten alguna oposición al imperialismo, atacados por los EEUU, que intervienen militarmente en varias ocasiones.

Sumario: