(Publicat a la Carta Setmanal 688 – veure en castellà)
L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord ha celebrat el seu cim anual a Brussel·les els passats 11 i 12 de juliol, un cim marcat per la polèmica sobre la despesa militar. Una polèmica que ha enfosquit la notícia que l’OTAN segueix amb els seus plans d’ampliació i ha convidat formalment al Govern de Macedònia a “iniciar les seves negociacions d’adhesió” per optar a ser membre de la mateixa.
Recordem que l’OTAN és una aliança militar –i política– que garanteix la submissió dels països que la formen als interessos militars dels Estats Units. Però Donald Trump veu la seva supremacia en perill. Les bases materials de l’imperialisme nord-americà estan destruint-se: la mineria. La siderúrgia, l’automòbil estan en caiguda lliure, el dèficit d’infraestructures i de les administracions és brutal, l’educació depauperada, solament funciona la sanitat per a uns pocs. És una vella contradicció: les multinacionals deslocalitzen arruïnant el país. Trump cerca com utilitzar el seu poder per revertir aquesta realitat. El resultat és el caos actual: guerra comercial, multiplicació de conflictes armats. En el seu afany d’intentar mantenir la seva supremacia econòmica i militar, pressiona als països de l’Aliança perquè augmentin la seva despesa militar, sostenint a la indústria d’armament ianqui i alleujant l’enorme pes de la despesa militar dels EUA: 607.000 milions de dòlars, prop del 4% del PIB USA i que suposa el 41% de la despesa militar mundial.
Amb els seus mètodes de cowboy Trump, fora de programa, va irrompre en el cim amb una roda de premsa en què deixava com un drap brut a tots els països que no destinen el 2% del seu PIB a despeses militars, exigència que ja venia fent Obama i de la qual Trump ha fet bandera.
En defensa dels interessos del capital financer, i el de matriu nord-americana, Trump sembla obstinat a destruir totes les institucions de l’Ordre Mundial construïdes després de la II Guerra Mundial, amb l’ajuda de la socialdemocràcia i de la burocràcia del Kremlin segons els casos. A Brussel·les Trump va venir a dir, pensant en la Unió Europea, que “paguem per la seva seguretat i vostès envaeixen EUA amb els seus productes més barats”.
Com a pas previ al cim, Trump havia escalfat l’ambient previ amb cartes dirigides a almenys 10 mandataris aliats, inclòs Pedro Sánchez, queixant-se que els seus països no compleixen l’objectiu fixat en el cim de Gal·les, i bombardejant a tots els membres amb tuits: “EUA gasta molt més en l’OTAN que cap altre país”, “segons alguns càlculs, paga el 90%”, la qual cosa “no és just ni acceptable”. (En realitat, EUA paga el 22% del pressupost de l’OTAN. És cert que la despesa militar d’EUA és el 67,5% de la despesa militar total dels 29 aliats, però això inclou el seu desplegament en tot el planeta, incloent teatres tan allunyats d’Europa com Japó o Corea del Sud).
En el Cim va ser més enllà: “Encara que alguns d’aquests països [els aliats] han estat augmentant la seva contribució des que vaig assumir el càrrec, han de fer molt més, Alemanya està en el 1%, EUA està en el 4%”, i va afegir que “són morosos en el que a mi respecta perquè Estats Units ha hagut de pagar per ells”.
En els seus exabruptes, Trump al·ludeix a l’objectiu fixat en el cim de Gal·les de 2014 de dedicar el 2% del PIB a Defensa. Però, en realitat, el cim de Gal·les no va acordar arribar al 2% del PIB en 2024, sinó “tendir” cap a aquest objectiu. Un propòsit que se’ls fa difícil de posar en pràctica a governs febles, que haurien de justificar augments importants de la despesa militar alhora que retallen en els serveis públics, els drets socials i les pensions.
Una pluja d’excuses i promeses
Tots els suposats “aliats” es van apressar a fer actes de contrició i prometre esmena, però cadascun afegia les seves reserves.
Aquest va ser el cas d’Alemanya, sobre la qual Trump va dir que “està completament controlada per Rússia, després de la construcció d’aquest nou gasoducte, més del 70 per cent del seu gas natural l’hi subministrarà Moscou”. La canceller Merkel es va veure obligada a contestar-li que ella mateixa va experimentar “el control de la Unió Soviètica” i que ara el seu país pot prendre decisions “independents”. Li va faltar afegir que no independents de Washington, ja que va reiterar la intenció del seu govern de complir amb l’objectiu de “avançar en l’adreça del 2% de la despesa de defensa” per 2024.
Per la seva banda, el president de França, Emmanuel Macron, ha assegurat que França aconseguirà el compromís d’invertir en Defensa el 2% del PIB para 2024. Però “no estic segur que augmentar la despesa en Defensa del 2% al 4% del PIB sigui una bona idea”, afegint que garantir la cohesió de l’OTAN és possible únicament si la càrrega pressupostària es comparteix de manera justa. El que denota que hi ha sectors del capital financer, fins i tot nord-americà, que no estan pel 4%.
Però tots els governs capitalistes, s’enfronten limitadament, però minoren el cop tractant que els obrers paguem amb la liquidació de les conquestes obreres. En canvi, els treballadors no podem acceptar els plans de Trump.
També el primer ministre d’Itàlia, Giuseppe Conte, ha donat una de freda i una de calenta. El comunicat del Cim afirma que es van a augmentar les despeses militars, però el governant italià, a la sortida, declara que no s’ha compromès a incrementar el pressupost de Defensa.
El President del Consell Europeu, Donald Tusk, expressava d’alguna manera la situació de molts dirigents europeus, col·locats incòmodament entre l’espasa de les exigències dels EUA i la paret de la pressió dels pobles dels seus països: “Benvolgut president Trump: Amèrica no té ni tindrà un aliat millor que Europa”, per afegir que “tinc dos missatges que traslladar. Volguda Amèrica: aprecia als teus aliats; al cap i a la fi, no tens tants. Volguda Europa: augmenta la despesa en defensa”.
El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ha manifestat que el “repartiment de càrregues no és just”, i va pronosticar “discussions fortes i franques” entre Trump i els seus socis. Però la situació “està millorant” i, segons els plans nacionals que els aliats van presentar a l’OTAN a la fi de l’any passat, hi haurà un augment de la despesa militar de 266.000 milions de dòlars. Tal vegada per això Trump ha acabat el cim dient que “vaig tenir una gran reunió amb l’OTAN, recaptant grans quantitats de diners”.
El cas és que, immediatament després del Cim, Trump es va encaminar a Hèlsinki a buscar un acord amb Putin a costa dels governs europeus. Pocs dies després, la canceller Merkel deia a la premsa que “ja no és possible confiar en el super poder d’EUA.”
Sánchez: assumir l’herència del PP i el atlantisme de la Monarquia?
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, no ha estat menys que uns altres. Ha declarat que el seu govern “empatiza” amb l’exigència d’aconseguir el nivell de despesa del 2% del PIB para 2024. “El nostre compromís és inexcusable i ho anem a complir”. Però immediatament afegeix en cada ocasió que cal fer un càlcul just, que prengui en compte la participació d’Espanya en les missions internacionals: ha desplegat 1.161 soldats en missions de l’OTAN, 616 de l’ONU i 757 de la Unió Europea. Així com la disponibilitat de capacitats militars i la voluntat d’utilitzar-les en favor de la pau i seguretat internacionals.
Recolzant-li, el Ministre d’Exteriors, Borrell, escrivia en La Vanguardia que “estem en totes les missions militars i civils desplegades per la Unió Europea. De fet, som el país que amb més personal contribueix a les mateixes, des d’Ucraïna, en el nostre veïnatge oriental, fins al Sahel, en el nostre veïnatge sud. Igual que la nostra aposta decidida pel pilar europeu de la defensa, el nostre compromís amb la seguretat i estabilitat en el Mediterrani és ferm i estem disposats a donar més passos al capdavant. Per això, en el cim de l’OTAN recentment conclosa, hem ofert liderar la propera missió d’ensinistrament a Tunísia i donar suport logístic de respatller a la presència de l’ONU a Líbia.” Borrell concloïa que és difícil el 2% per 2024.
Vegem en concret com es plantegen les coses. Al desembre la ministra Cospedal, recollint exigències de comandaments militars i de la Zarzuela, escrivia al Sr. Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, que Espanya aconseguiria per 2024 l’1,53% del PIB en Defensa (10.000 milions més que ara). Quins són els seus càlculs?
En els anys 90, la Monarquia va aprovar uns Programes Especials d’Armament per valor de 30.113 milions (a més del manteniment i operacions dels exèrcits. Inicialment, es va notar poc al Pressupost i en el dèficit perquè es van camuflar com a crèdits dels departaments d’Economia, Indústria i Innovació. A dia d’avui estan pendents de pagament, d’aquí a 2030 uns 20.000 milions (d’aquells 30). Vol dir que els governs d’Aznar, Zapatero i Rajoy han xocat amb les exigències econòmiques i socials (i de manteniment de la Monarquia). Però el plantejat ara és pitjor.
Diuen el comandament militar i la Zarzuela que cobrir les “capacitats més necessàries i urgents” de les FA dins de l’OTAN exigeixen invertir 10.805 milions, que són l’avançada del nou cicle inversor per als propers 15 anys, quan queden 20.000 de l’anterior. Cal afegir la modificació del submarí S-80, dels 2.135 milions inicials fins a 3.600.
Aquests comptes del Gran Capità significarien augmentar un 1% el percentatge del PIB destinat a despeses militars (en un marc fixat per l’acord amb Brussel·les que obliga a reduir un 3% el pes del Pressupost de l’Estat pel que fa al PIB). O sigui robar 10.000 milions d’euros a pressupostos ja encongits d’ensenyament, sanitat, serveis públics.
La Monarquia sotmesa als Estats Units ja ha optat per sagnar als pobles àdhuc a costa de l’enfrontament entre els pobles de l’Estat espanyol i atacant des de les bases als pobles d’Àfrica i Orient Pròxim.
Més que mai són actuals les reivindicacions tradicionals del moviment obrer i dels pobles de l’Estat espanyol contra l’OTAN i retirada de les bases americanes.