(Publicat a la Carta Setmanal 711 – veure en castellà)
Des del punt de vista del moviment obrer, la greu situació actual planteja un previ ineludible en els termes democràtics més elementals: alliberament immediat dels presos polítics i cessament total de la persecució judicial. Cap matís és possible sobre aquest tema, perquè els drets no són divisibles i ningú pot posar en dubte que el mateix marc antidemocràtic que s’expressa contra la legítima reivindicació catalana a l’autodeterminació, aquest mateix marc està sent utilitzat contra els treballadors i les seves organitzacions (llei mordassa, article 315.3 del Codi Penal, etc.).
En plena ofensiva de l’aparell d’Estat contra qualsevol que suggereixi que la solució al “problema català” ha de ser política i no judicial, fins i tot contra els quals proposen un diàleg “en el marc de la llei”, el govern de Pedro Sánchez intenta fer equilibris i conciliar l’impossible: d’un costat, la resistència i la pressió de l’aparell d’Estat més vinculat al franquisme contrari a qualsevol cosa que no sigui una rendició incondicional, i de l’altre, les aspiracions dels treballadors i d’una àmplia majoria social a Catalunya que no accepta l’escarment com a solució política, ni el manteniment de l’actual statu quo.
La ràbia deslligada i el tuf “africanista” que desprenen els qui desitjarien arreglar el “problema català” per vies no polítiques, s’ha pogut veure aquests dies passats a Catalunya, amb motiu de la celebració a Barcelona del Consell de Ministres del dia 21. Una campanya deslligada des de diversos mitjans amb el PP i C’s al capdavant semblava encoratjar, o com menys desitjar, que hi hagués morts en la protesta anunciada per algunes entitats independentistes. En qualsevol cas, que hi hagués una algarada més o menys important per a continuar alimentant la campanya d’assetjament i enderrocament contra el govern de Pedro Sánchez, iniciada l’endemà de la moció de censura contra Rajoy.
No poden suportar que es reconegui en un paper que existeix un conflicte polític, ni que s’aposti per les vies de diàleg per molt tímides que aquestes siguin. Ni que es faci cap gest amb els presos als quals es pretén escarmentar. És tota una declaració d’intencions. No obstant això, el govern de Pedro Sánchez prefereix la política de draps calents, i opta per plegar-se davant els qui no volen cap solució democràtica, prefereixen l’enfrontament i fins i tot es permeten bloquejar des del Senat la iniciativa que permetria suavitzar la cotilla pressupostària imposada per Brussel·les i ampliar el sostre de despesa en 6.000 milions. Cap treballador pot entendre que els dirigents socialistes es limitin a lamentar-se, i no s’organitzi la resposta al bloqueig antidemocràtic imposat per una minoria al Senat i en la Mesa del Congrés, que no és revocable. El pròxim judici als republicans catalans serà una gran prova de l’insostenible d’aquesta política. En aquesta com en tantes altres qüestions d’ordre polític que afecten les llibertats, als drets socials, a les condicions de vida i treball de milions de treballadors, el govern de Pedro Sánchez ha de triar si s’alinea amb l’ordre constitucional monàrquic, que li condiciona i li empeny a competir electoralment en inferioritat de condicions –per la seva submissió– amb la dreta franquista o la que es disfressa de moderna, o per contra es recolza en la majoria social que a Catalunya i a Espanya vol una solució política, en els treballadors i en les seves organitzacions que esperen restablir drets i acabar amb les retallades.
Després del 21 de desembre
Però el govern Sánchez no és l’únic que es troba en una cruïlla. També ho està el govern presidit per Torra, atrapat en la lògica de la gestió autonòmica encara que la disfressi amb crides retòriques a resistir, mentre d’altra banda es mantenen les retallades i les mesures que ofeguen els serveis públics. Els funcionaris de la Generalitat, entre altres, saben perfectament en què consisteix aquest doble llenguatge.
Prenguem un exemple pràctic. En la recta final de 2018, el govern de la Generalitat pren una mesura a aplicar immediatament. Es tracta de l’abandó del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), que serà substituït per l’adhesió al Fons de Facilitat Financera (FFF), com a pas previ “per a finançar-se directament en els mercats”. La decisió anunciada per Pere Aragonès ha estat presentada com a símptoma de la salut financera de la Generalitat i com un pas endavant perquè Catalunya tingui més llibertat econòmica enfront de l’Estat. No obstant això, tant el FLA com el FFF són dues alternatives de finançament que l’Estat ofereix a les autonomies davant les dificultats d’accés als mercats financers. I per a acollir-se a ambdues cal complir amb l’objectiu del dèficit i el sostre de despesa.
Convé precisar en què consisteixen els programes que amaguen aquestes sigles FLA i FFF. El FLA, en vigor des del 14 de juliol de 2012, és “un mecanisme de suport a la liquiditat de les Comunitats Autònomes, de caràcter temporal i voluntari, que permeti atendre les necessitats financeres” (Art. 1, Reial decret llei 21/2012; última modificació 30/12/2014). Amb ell es “pretén incentivar la presa de decisions concordes amb el compliment dels objectius de consolidació fiscal i la implantació de mesures correctores en el menor termini possible”, amb “la possibilitat que el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques proposi la modificació del pla o que s’encomani a la Intervenció General de l’Administració de l’Estat l’exercici de missions de control en el cas que es detectin riscos d’incompliment o incompliment de les mesures del pla d’ajust” (concretada en l’article 7.3). A més, “s’exigeix la remissió d’un pla d’ajust el grau del qual d’execució haurà de reportar-se de manera periòdica” (mensualment, d’acord amb l’article 6.1).
La data és important, perquè a penes nou mesos abans s’havia modificat l’article 135 de la Constitució, per exigència del BCE al servei del capital financer: “Els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta”. Es constitucionalitzava així l’ajust permanent, lligant de peus i mans a les diferents administracions, tal com es verifica amb la creació del FLA.
Modifica substancialment la situació el FFF? Aquest fons entra en vigor el 27 de desembre de 2014 (RDL 17/2014), com un compartiment del Fons de Finançament a Comunitats Autònomes, concretament a les “que compleixin els objectius d’estabilitat pressupostària i de deute públic (…)” (art. 15). Aparentment es tracta per tant d’un “regal” als qui han fet els deures, al no requerir l’aprovació explícita d’un pla d’ajust. No obstant això, roman la coerció estatal al dictat de la UE: “En el cas de no tenir acordat amb el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques un pla d’ajust, a través de la seva Intervenció General o unitat equivalent, la Comunitat Autònoma haurà de remetre amb periodicitat trimestral la següent informació: a) Escenari economicofinancer per a l’exercici corrent i el següent, amb el detall de les mesures adoptades i previstes en matèria de despeses i ingressos, així com el seu calendari d’implantació i efectes; b) Informació en matèria de reordenació del sector públic autonòmic” (art. 19.2). Hi ha algun dubte sobre què significa aquí el terme “reordenació”? La remissió d’aquesta informació podria semblar un formalisme però és el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques qui accepta, o no, les mesures que pren cada comunitat. Dit d’una altra manera, la idea que aquest mecanisme permetrà una major sobirania! és completament il·lusòria: qualsevol aparença de més flexibilitat s’esvaeix amb la rendició de comptes, l’anomenat sostre de despesa no desapareix, sinó que continua sotmetent tot. Tots dos fons, basats en el 135, anul·len la més elemental autonomia, converteixen als governs regionals en delegacions d’Hisenda per a destruir drets i conquestes.
En aquest sentit és important comprendre el significat de la pretensió de la Generalitat d’endeutar-se en els mercats internacionals sense el suport d’un Estat, per més que de moment almenys no es tracti d’una possibilitat real. Tal accés suposaria el risc immediat que serien les agències de qualificació, autèntics garants del capital financer dominant, l’estatunidenc i, de fet, part d’ell, les que imposarien l’exigència de més ajust mitjançant el xantatge d’una mala qualificació, fins i tot igualant aquest hipotètic deute als bons-escombraries.
És molt eloqüent sobre aquest tema l’experiència eslovena a la qual s’al·ludeix d’una manera com poc irreflexiva, ja que la constitució d’un estat independent no només no va suposar un procés real de sobirania, sinó exactament el contrari: el terreny per al pillatge del país per les multinacionals, amb la destrucció de la seva base productiva, dels drets conquistats en el marc de la lluita de la classe treballadora iugoslava, en particular des de 1945.
El conseller d’Economia de la Generalitat pot presentar la decisió presa com vulgui, però la realitat és que per a fer possible aquest hipotètic avanç cap a un mínim d’autonomia financera, ha hagut d’ajustar la despesa –és a dir, mantenir les retallades– i dir-li als funcionaris que no cobraran de manera immediata les pagues extres del 2013 i 2014 que se’ls deu des de llavors, sinó en el termini de quatre anys. A més de mantenir la sanitat pública en un estat lamentable i la resta de serveis públics en greu deterioració. Per al conseller d’Economia, en això consisteix la sobirania?
Mantenir les retallades socials i salarials, res té a veure amb la llibertat i la sobirania a la qual aspiren milions de ciutadans a Catalunya. És sabut que Pere Aragonés, i amb ell altres membres del govern de la Generalitat, confonen deliberadament els interessos del capital financer amb el desig de bona part de la societat catalana d’aconseguir una solució democràtica i poder decidir el seu futur.
El govern de la Generalitat, els dirigents que diuen enfrontar-se a l’Estat, que advoquen per una solució republicana, també estan confrontats a una disjuntiva. Però per a poder triar en un sentit favorable a la majoria social, han de tenir clar que la llibertat dels pobles, els drets democràtics i socials que nega el règim monàrquic, són també incompatibles amb les institucions que representen al capital financer internacional, i amb les polítiques que anul·len tota expressió de democràcia i anul·len la sobirania real de tots els pobles.
La situació existent interpel·la a tot el moviment obrer. Les organitzacions que es reclamen dels treballadors no poden esperar a la catàstrofe que s’organitza entre Madrid i Barcelona. És indispensable l’organització d’un vast moviment popular per a posar en primer terme les exigències socials i democràtiques inajornables. Moviment que a partir d’aquestes exigències immediates obre camí a acabar amb el règim monàrquic valedor dels interessos del capital financer i enemic de les llibertats. És el camí a la República, República del poble, dels pobles, basada en particular en l’exercici del dret d’autodeterminació.
Avui el combat per la llibertat dels presos és un dels pilars fonamentals en aquesta obstinació.