(Publicat a la Carta Setmanal 755 – veure en castellà)

És una evidència i els resultats electorals el posen de manifest: estem on estàvem, i segons el parer de molts, en pitjors condicions que abans de la convocatòria. I és així perquè difícilment pot haver-hi sortida a la situació de bloqueig, si no es trenquen les condicions que han portat a aquest bloqueig. Va poder comprovar-se en els successius intents de formar govern i ha pogut comprovar-se també amb els resultats electorals. Més enllà de les combinacions que puguin donar-se en els pròxims dies, el problema de fons subsistirà: qui pretengui sortir del bloqueig -Pedro Sánchez- no pot fer dependre les aspiracions de la immensa majoria de la població treballadora d’aquest país, del que vulguin imposar les institucions del capital financer, de la mateixa manera que la solució a la qüestió catalana ha de ser abordada de manera democràtica i no com volen els franquistes. Com s’ha pogut comprovar una vegada més, assumir com a propi el discurs de la dreta reaccionària (la moderna i la desacomplexada) no surt a compte.

El PSOE ha perdut 800.000 vots i 3 diputats per la seva decisió de repetir les eleccions sota les mateixes premisses que van portar al bloqueig. Per part seva, l’actitud adoptada per Pablo Iglesias durant les negociacions per a la investidura li ha suposat 650.000 vots menys i 7 diputats.

Malgrat tot, i encara que mostrin eufòria, la dreta ha perdut globalment vots i està lluny de poder formar govern. El més cridaner dels resultats és la reordenació del repartiment de vots en el camp de les dretes, on Cs (que ha perdut més de 2.500.000 vots) cedeix el seu lloc a Vox (que guanya uns 950.000), mentre el PP puja 650.000. El nou repartiment indica la radicalització de les forces franquistes.

Pedro Sánchez va anunciar que repetia les eleccions per a no “dependre dels nacionalistes”. Doncs en el nou parlament, aquests seran més forts, amb la pujada del PNB i Bildu, l’entrada de la CUP, la tornada del BNG i el només lleuger descens d’ERC. A Catalunya, els partits que defensen la independència o el dret a decidir han passat a 30 diputats. Els partits franquistes segueixen desapareguts del país basc i no han progressat a Catalunya (on només tenen 6 diputats de 48). L’abstenció superior al 28 d’abril així com l’augment de nuls i blancs no han modificat els equilibris. La fragmentació del nou parlament supera a la del dissolt. I el PSOE ha perdut la seva majoria absoluta al Senat.

Catalunya en el centre del debat polític

No obstant això, encara que els dirigents del PSOE i, en alguns casos també els de UP, intentin justificar una orientació que dóna l’esquena a la solució democràtica per a Catalunya, els resultats d’aquesta política estan clars: no sumen més, sinó menys. I en lloc de disminuir a les dretes assumint la seva política sobre Catalunya, li han donat ales i fins i tot han facilitat la seva radicalització. L’actitud enfront de la sentència dels republicans catalans és l’extrem d’aquesta situació. Mentre Sánchez ha insistit que ha de complir-se únicament, Iglesias s’ha deixat en l’equipatge la defensa de la llibertat dels presos.

Han organitzat un discurs contra la majoria social, i cal constatar un fet: La campanya feroçment monàrquica i centralista realitzada per l’aparell del PSOE –que justificava dient que una altra cosa li anava a fer perdre vots- només li ha servit per a perdre vots i escons i facilitar la recuperació del PP i la pujada de VOX. No és fent la política dels franquistes com se’ls pot derrotar. La negativa de Sánchez a obrir una via de solució, la seva aposta en la campanya per una política de “mà dura”, contribueixen a tancar encara més el camí a una sortida.

De la mateixa manera, l’amenaça de posar a la Sra. Calviño com a vicepresidenta amb tots els poders és la garantia d’un govern antiobrer i també és responsable de la pèrdua de vots (els vuit-cents mil més els que han estat compensats per l’entrada d’alguns vots de C’s).

Quines alternatives hi ha?

Podrien repetir-se les eleccions fins que arribi un moment en què les dretes franquistes sumin majoria, però evidentment és un risc exposar-se a la indignació popular davant una nova repetició. Descartant això, és clar que el capital financer té una alternativa: un govern basat en un acord entre el PSOE i el PP, ja sigui sota la forma d’una “Gran Coalició” o de l’abstenció del PP. Una alternativa que suposa un risc important d’esclat en el PSOE (Pedro Sánchez passaria del “no és no” a governar amb els franquistes), però que també suposarà problemes per al PP, que deixaria el flanc dret en mans de Vox. En tot cas, aquesta seria una alternativa absolutament desfavorable per als treballadors, la joventut i els pobles.

Els editorials de dos dels portaveus del règim, ABC i El País, apunten indirectament cap a la solució de la patronal, de xoc amb els treballadors i amb el poble català. Així, El País parla “d’explorar la possibilitat d’un programa de mínims”, i l’ABC diu que “la repetició de les eleccions exonera al PP de qualsevol responsabilitat de facilitar la investidura de Sánchez, tret que sigui conseqüència d’un pacte en el qual ni la mateixa candidatura de Sánchez haurà de donar-se per assegurada”. Que sacrifiquin a Sánchez per a posar un titella previsible.
Un govern així, de guerra contra els treballadors i els pobles, podria portar a aquest país al caos i a una successió d’enfrontaments.

La sortida acceptable per als treballadors i els pobles

Seria, sens dubte, un acord entre els partits que es reclamen de la classe treballadora i els partits republicans catalans, bascos, gallecs, que es basés no sols en l’aritmètica parlamentària sinó, sobretot, en la satisfacció de les exigències i reivindicacions de la majoria, que s’han expressat en els últims anys i que tots saben quins són.

Cal derogar les reformes laborals, defensar el sistema públic de pensions, garantint la seva sostenibilitat i derogant les contrareformes de 2011 i 2013, derogar la LOMCE, posar fi a totes les retallades en la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics i la inversió pública, posar en llibertat als presos i obrir la via al diàleg per a buscar una solució democràtica a les exigències del poble català. Si s’arribés a formar un govern, basat en aquestes accions comptaria, sens dubte, amb el suport de la immensa majoria de la població.

La mobilització és la clau

Entretant el poble català, amb la seva joventut al capdavant, segueix mobilitzat, els pensionistes en tot l’Estat estan alerta i disponibles per a continuar el seu combat, tota la classe obrera està expectant davant tantes promeses incomplides. Més primerenc o més tard s’anuncia la impetuosa mobilització per a exigir el compliment de reivindicacions i drets, que posi en solfa al règim monàrquic i aplani el camí a la República del poble i per al poble, dels pobles i per als pobles. Aquesta és la qüestió que estarà en el centre de la situació política en els pròxims mesos.

És urgent agrupar totes les forces que no estan disposades a renunciar a les reivindicacions urgents, totes les forces que no estan disposades al fet que l’atac al poble català es converteixi en el punt de partida d’una onada autoritària i del caos.

Cal crear el més ampli moviment de treballadors i joves, d’afiliats de totes les organitzacions, de col·lectius obrers i democràtics per la mobilització unida, la qual cosa inclou arrossegar als triats pels treballadors i els pobles, arrossegar a les organitzacions aixecades pels treballadors. Que no han d’enfonsar-se amb el règim monàrquic, sinó contribuir a crear una situació de progrés i democràcia.