(Publicat a la Carta Setmanal 691 – veure en castellà)

Fa ara exactament un any, els atemptats terroristes a Cambrils i Barcelona van sacsejar al nostre país. Les motivacions dels terroristes estan lluny de ser explicades (la premsa ha publicat aquests dies que el Imant de Ripoll, pel que sembla l’organitzador d’ells, va ser visitat en diverses ocasions per agents del CNI en anys anteriors quan estava en al presó per motius de delicte comuns). Sens dubte en un futur, que desitgem a prop, els “informes “policials secrets seran publicats. Encara que cal entendre que sota aquest règim monàrquic l’acció de les clavegueres de l’Estat és ocultada com a norma. Una raó de mes per acabar amb aquest règim i instaurar la democràcia.

Recordem que en la gran manifestació que es realitzo a Barcelona el 26 d’agost de repudi als atemptats el fet mes significatiu va ser el rebuig massiu al Rei i a Rajoy. Les pancartes mostrant les relacions del Rei amb el d’Aràbia Saudita i les responsabilitats de l’Estat espanyol en el trafico d’armes, van mostrar el cinisme d’uns governants que repudien el terrorisme i alimenten a règims que, com el saudita, desenvolupa la seva tirania contra els residents a Aràbia i el terror contra el poble iemenita.

El fet que a més aquests atemptats es realitzessin a Barcelona i a Cambrils, en un moment en què la immensa majoria del poble català (mes del 80 per cent) exigia el dret a decidir, donava una especial rellevància a la presència del Borbó. En efecte, la monarquia i les seves institucions van intentar usar el antiterrorisme per potenciar la seva presència i prepotència a Catalunya negant els drets nacionals. Li va sortir el tret per la culata, com es va veure en la manifestació. Després de l’1 d’octubre, el dia 3 el monarca amb aires franquistes va declarar la guerra al poble català i a tots els pobles de l’Estat. Per aquest motiu fins avui els actuals dirigents triats pel poble català no li reconeguin. L’any passat va ser esbroncat, aquest any mereix el desconeixement i menyspreu.

Han passat dotze mesos carregats d’esdeveniments polítics de primer ordre. Però en aquests dotze mesos, si ben Rajoy va callar les aspiracions dels treballadors i els pobles, aquests segueixen a l’expectativa.

La Monarquia en primera línia

Si el Rei estava en primera línia fa un any, avui molt més i més desprestigiat. L’aspiració a la República tendeix a ser la bandera del canvi democràtic. Els pobles no pot viure amb aquest règim, amenaçats en les seves conquestes socials i democràtiques. És bé recordar que un dels elements més significatius que va fer caure a Rajoy van ser les mobilitzacions massives dels jubilats que gaudeixen del suport de tota la classe i la joventut. El nou govern, que promet i promet, sap que té en la seva agenda un problema que no es resol amb les mesures parcials aplicades (de recuperar l’IPC).

La tradicional «reentre» política de setembre s’ha avançat, d’una banda perquè l’aniversari del 17 d’agost i les cerimònies previstes posen de nou en centre la qüestió catalana i el paper de la Monarquia. Per l’altre perquè de promeses no es menja i com deia el 8 d’agost José María Álvarez, secretari general de la UGT, “excessius anuncis del govern i necessitat d’implantar mesures inajornables” i el temps de gràcia s’acaba. S’acaba per als treballadors perquè per als empresaris van declarar des del primer dia la seva oposició al Govern.

I el temps corre també per a Catalunya.

Felipe de Borbó anuncia la seva arribada a Barcelona aquest 17 d’agost per presidir els homenatges. Pedro Sánchez ho aprova i fins i tot el portaveu de Podemos en el Senat, Ramón Espinar, recolza la visita del Rei.

O sigui que, en nom de les institucions heretades i del capital financer, Felipe de Borbó vindrà a Barcelona per dir clarament al poble català que no té dret a somiar amb exercir els seus drets més elementals.

S’enganya qui cregui que és un problema català. No és per casualitat que al mateix temps PP i Ciutadans condemnin l’aplicació de la llei als presos bascos que han estat simplement acostats a les presons basques. Insistim, com diu la llei penitenciària. Però les declaracions del PP són insuficients. No cal oblidar que el PP está molt lluny d’haver tancat la seva crisi, amb un nou dirigent amenaçat pel de el master, que es passeja amb el pitjor de cada casa (estava a Colòmbia amb el nou president quan es realitzo l’atemptat a Madur per part de sicaris colombians).

El Rei ha d’estar en primera línia, com a recurs indispensable, davant l’enfonsament del PP i la fragilitat del nou govern.

És per això que no és una ajuda per al poble català que alguns dirigents catalanistes es limitin a declarar que Catalunya no té Rei. El combat contra la Monarquia és un assumpte de tots els pobles.

República és inseparable de les llibertats per a tots els pobles i dels drets socials

La presència del Rei a Barcelona ve a confirmar per passiva que aconseguir el dret a decidir és una tasca conjunta de tots els pobles i es relaciona amb el combat dels treballadors que són una sola classe en tot l’Estat per la seva reivindicacions.

La recent mobilització dels taxistes ho demostra de nou. De Barcelona a Madrid, passant per València i Bilbao reivindicacions comunes en contra de la “uberizacion” i la superexplotación. És curiós el silenci de moltes forces polítiques que diuen parlar en nom dels pobles.

Perquè República és inseparable de drets socials. República no és continuar les retallades i seguir amb la mateixa política d’austeritat dictada pel capital financer. Cap treballador recolzaria aquesta República.

És per això que davant la visita del Rei, la joventut, els treballadors, els petits comerciants, opten per la protesta activa o per fer el buit.