(Publicat a la Carta Setmanal 733 – veure en castellà)

Mentre a la sala IV del Tribunal Suprem, sota la presidència del magistrat Manuel Marchena, continua el judici contra els republicans catalans, a la sala III del mateix tribunal, un acte paralitzava cautelarment la sortida de les restes del dictador Franco de la basílica del Valle de los Caidos, que estava prevista per al 10 de juny. Val la pena, a la llum de tots dos processos, reflexionar sobre la veritable naturalesa del poder judicial i, amb ell, de l’aparell d’Estat del qual forma part.

Franco, Cap de l’Estat des de 1936

La sentència de la sala III, adoptada per unanimitat dels seus membres, ha despertat enceses protestes, especialment, sobre els termes en què estava redactada una frase d’aquesta, que els magistrats del Suprem deien que Francisco Franco havia estat «Cap d’Estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins a la seva defunció», reconeixent així la legitimitat del règim des del mateix moment del cop militar del 18 de juliol de 1936. I tot això recolzat en els acords de reforma, que no de ruptura, de 1978, forjats entre el règim i els responsables de les organitzacions obreres majoritàries del moment.

No serem nosaltres els qui ens sorprenem davant aquesta frase. No fa més que confirmar una doctrina reiteradament expressada, sentència rere sentència, pel Tribunal Suprem, que s’ha negat sistemàticament a anul·lar els judicis del franquisme, reconeixent la legitimitat d’aquests, des del mateix 18 de juliol de 1936 fins les ultimes condemnes de mort de lluitadors antifranquistes dictades per un Consell de Guerra el 28 d’agost de 1975 i executades el 27 de setembre d’aquest mateix any, uns pocs mesos abans del mort del dictador. Els jutges del Suprem han dit una vegada i una altra que aquests “judicis” amb jutges i fiscals militars i suposats advocats defensors, també militars, no triats pels acusats i que la majoria de les vegades es limitaven a reconèixer la culpabilitat dels acusats i a demanar -amb la boca petita- clemència al “tribunal”, eren tribunals legítims que van emetre sentències legítimes.

Quan Baltasar Garzón -que, com a jutge “estrella” de l’Audiència Nacional, va ser pioner en vulneracions del dret de defensa com les escoltes a les converses entre els acusats de delictes terroristes i els seus defensors, alguna cosa que van ovacionar molts- va tenir l’ocurrència d’admetre a tràmit denuncies contra els crims del franquisme, el poder judicial no va trigar a perseguir-lo i dictar una sentència que l’expulsava de la carrera judicial. El van jutjar, aparentment, per altres fets, però el missatge va quedar clar per a tots: el poder judicial es declara hereu i defensor de l’aparell judicial (i del règim) franquista i no permet que se li toqui ni un pèl. Precisament, un dels set jutges responsables de la sentència -dictada per unanimitat- que expulsava a Garzón de la judicatura va ser…Manuel Marchena.

A qui pot estranyar tot això? L’Audiència Nacional, tribunal especialitzat a perseguir els “delictes de terrorisme” i altres delictes polítics, és l’hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme, i l’aparell judicial que patim és el mateix aparell judicial del franquisme, que s’ha mantingut des de llavors per múltiples llaços d’afinitat i parentiu. El jutge de Madrid Yusti Basterreche, el primer que va decretar la suspensió cautelar de l’exhumació de Franco, és el nét de l’almirall Basterreche, responsable de la matança de milers de civils desarmats que fugien de Màlaga en 1937  durant el que es va anomenar “la desbandá”

No només es tracta del poder judicial. Més d’un miler de militars retirats signaven fa uns mesos un manifest de suport a Franco (els que estan en actiu no ho van fer per a evitar-se possibles sancions, però és evident que en la seva immensa majoria compartien el seu contingut). El País analitzava recentment els resultats electorals i assenyalava que les taules amb més alt percentatge de votants de Vox eren aquelles en què votaven els residents de casernes de l’Exèrcit i cases-caserna de la Guàrdia Civil.

El judici del Procès i els judicis contra sindicalistes i activistes socials

A la vista de tots, el magistrat Manuel Marchena dirigeix amb mà de ferro les sessions del procés per rebel·lió contra els republicans catalans. Es permet interrompre als lletrats, prohibir preguntes, tractar amb diferents vares de mesurar els testimoniatges, segons siguin policies que declaren a petició de l’acusació o ciutadans apallissats testimonis de les defenses, admetre o inadmetre vídeos i altres proves… L’aparell judicial, en connivència amb les altres institucions de la Monarquia, han assignat a Marchena la missió de deixar clar que la voluntat popular, catalana o espanyola, en cap cas pot imposar-se sobre les institucions heretades de la dictadura. Li han encarregat una sentència“exemplar”contra la democràcia.

El mateix ha succeït en els centenars de judicis contra sindicalistes en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal (article “antipiquetes”, heretat, també, de l’últim Codi Penal franquista), on els sindicats han denunciat, una vegada i una altra, l’acord tàcit entre fiscals i policies, sota la mirada benvolent dels jutges, per a criminalitzar als sindicalistes acusats. O en el judici contra Andrés Bódalo, que el jutge es va negar a admetre com a prova un vídeo que demostrava la falsedat de les acusacions (el mateix que va succeir en el judici contra els dos sindicalistes de CNT de Logronyo, condemnats per la seva actuació durant una vaga). Els “18 de la Macarena”, activistes de la lluita pel dret a l’habitatge de Sevilla, denuncien el mateix tipus de pràctiques. A Madrid, la policia anima la denúncia presentada per l’organització feixista “Hogar Social Ramiro Ledesma” contra els militants que formaven part del servei d’ordre de la manifestació del 16 de març pel dret a decidir, i el fiscal els acusa de “delicte d’odi”, recolzant-se en una instrucció de la Fiscalia de l’Estat (publicada, oh, casualitat!, el dia abans de la data prevista del seu judici), en la qual s’estableix que animar al rebuig contra els nazis pot ser perseguit com a delicte d’odi.

Al mateix temps, tots els òrgans judicials han avalat les contrareformes laborals, les retallades socials, les retallades de salaris i drets dels empleats públics (retallades efectuades passant per sobre d’acords i convenis col·lectius), com han avalat el lliurament de milers de milions als banquers, als especuladors de les autopistes radials o del magatzem de gas de Tarragona. No hi ha dubte que saben bé quins interessos de quina classe social han de defensar: els dels explotadors i especuladors.

Alguns  analistes assenyalen que les actuacions judicials són una mica més que un atzar del calendari. En un moment en què estan obertes les negociacions per a formar Govern, les demostracions de «força» de l’aparell judicial podrien ser un advertiment al nou govern, un advertiment que la “Justícia” (i l’aparell d’Estat del qual forma part) no estan disposats a acceptar cap tipus d’acció relacionada amb un indult als catalans o l’anul·lació de les sentències dels consells de guerra i tribunals franquistes.

L’aparell judicial i els drets de les dones

Des de la sentència de “la manada”, milers de dones -i d’homes- han expressat la seva indignació contra els jutges que minimitzen les agressions sexuals contra les dones (un dels jutges de Pamplona va arribar a dir que veia actes sexuals consentits, en un ambient de “jolgorio”  en la brutal agressió de quatre individus corpulents, incloent a un militar i un guàrdia civil, contra una jove de 18 anys). Un altre jutge deia “bestiola” i “filla de puta” a una activista en defensa de les dones maltractades. I podíem seguir fins a l’infinit.

És la continuïtat d’un aparell judicial i policial que, durant dècades, s’ha negat a defensar a les dones contra les agressions, i fins hi tot, els hi recomanava cínicament -com feien les publicacions de la Secció Femenina de la Falange- resignació davant aquests fets i submissió a l’home.

Com en el cas dels judicis contra sindicalistes, només la mobilització social ha obligat aquests individus a recular, i a contracor.

Cal netejar tota aquesta trama

Ni l’aparell judicial, ni el règim del qual forma part i al qual sustenta, són reformables.

La defensa de les llibertats i dels drets dels treballadors, de les dones i dels Pobles exigeix acabar amb aquest poder judicial, amb aquest règim, proclamar la República. Perquè República no és canviar a un rei per un president, sinó donar una neteja radical a les institucions i donar satisfacció a les principals reivindicacions.