(Publicat a la Carta Setmanal 791 – veure en castellà)

Durant els quaranta anys del seu regnat, els mitjans de comunicació van construir un relat a mesura sobre Joan Carles de Borbó. Ho van presentar com “el rei demòcrata”, a pesar que havia estat l’hereu designat pel dictador Franco i, en qualitat de tal, havia jurat els “principis fonamentals del Moviment Nacional”. Educat a Espanya per preceptors designats pel dictador, durant tots els anys que va passar a la seva ombra no se li va sentir ni una mínima crítica. El setembre de 1975, mesos abans de jurar la Corona després de la mort de Franco, va presidir al costat d’ell una “manifestació patriòtica” en suport als últims afusellaments del franquisme.

També ens ho van presentar, després del cop militar del 23-F, com el “salvador de la democràcia”, quan avui sabem que el cop va fracassar per les diferències entre els seus participants i que el Rei va estar durant hores maniobrant abans de decidir-se a posar fi a l’aventura colpista.

De la mateixa manera, ens parlaven del “rei trempat”, quan es tractava d’un personatge aficionat als luxes, els iots i les amants de “postín”, que treia del banc cada mes 100.000 euros per a les seves despeses. No li bastava amb els més de cinc milions a l’any que li assignaven els Pressupostos de l’Estat.

I, per descomptat, ens ocultaven els seus negocis, la fortuna de més de 1.700 milions d’euros que va pastar durant el seu regnat, provinents, en la seva majoria, de cobraments per mitjançar en les compres i vendes d’empreses espanyoles a l’estranger i per les vendes de multinacionals a Espanya (caces, construcció de l’AVE). Controlava en exclusiva les compres de petroli a alguns països àrabs, amb substancioses comissions.

Se li va mantenir a resguard de l’escàndol de corrupció del seu gendre Iñaki Urdangarín, com es va mantenir a cobert en la sentència del cas a la seva filla Cristina, a pesar que existeixen centenars de precedents en què el cònjuge és condemnat pels delictes contra la Hisenda Pública de la seva parella. I això que absoldre-la suposava poc menys que considerar-la cega, sorda i curta de seny.

Tota aquesta formidable maniobra de propaganda i d’ocultació no es feia en va. Obeïa a una necessitat, la de preservar a la Monarquia, institució que actua com la clau de volta de l’entramat institucional organitzat a la mort de Franco i després dels pactes de la Moncloa per a mantenir a les principals institucions de l’aparell d’Estat de la dictadura sense cap depuració: l’aparell judicial, les forces repressives, l’exèrcit els serveis secrets… El Monarca, sense que ningú li tossi, es permet convocar a totes les institucions de l’Estat, com va fer Juan Carlos en tancar el cop del 81 per a imposar reformes, o Felip VI en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017 per a llançar-les a “arrebato” contra el poble català i els seus representants.

Tot això va saltar per l’aire quan Joan Carles de Borbó va tenir l’accident quan caçava elefants a Botswana juntament amb el seu amant Corinna Larsen. Es va obrir una dinàmica que finalment va conduir a la seva abdicació.

Un aparell d’Estat contra la democràcia

L’aparell d’Estat que presideix el Rei i al qual tants s’obstinen a defensar no és qualsevol cosa. Acaba de revelar-se com el CNI (els serveis secrets) manté una xarxa d’espionatge contra els republicans catalans. Segur que no són els únics espiats. La premsa es pregunta si ho fa “complint la llei” (és a dir, amb autorització judicial de Tribunal Suprem) o saltant-la-hi. El País, en la seva editorial, arriba al súmmum del cinisme, criticant les escoltes si s’han fet sense autorització judicial, i justificant-les si han tingut aquesta autorització.

La qüestió és que aquest aparell d’Estat va utilitzar a les seves forces policials per a apallissar als ciutadans catalans que volien votar, al seu poder judicial per a perseguir als dirigents republicans catalans, als seus serveis secrets per a espiar-los (amb o sense complicitat de l’aparell judicial). Com els utilitza cada dia per a reprimir manifestacions obreres i populars, fer costat als esquirols en cas de vaga…

El Rei, al capdavant d’aquest aparell d’Estat, presideix el Consell de Seguretat Nacional, curiosa institució en la qual un govern triat rendeix comptes de les seves actuacions als militars, els cossos policials i els serveis secrets.

Tot això, naturalment, es fa al servei dels interessos del capital financer. N’hi ha prou amb veure la intervenció del Rei en el tancament del fòrum empresarial organitzat per la CEOE.

Mantenir la impunitat

A pesar que s’acumulen les revelacions sobre negocis fraudulents de Joan Carles de Borbó, i fraus a Hisenda, el poder judicial franquista i les mateixes Corts han decidit que no pot ser investigat ni jutjat per cap d’aquests delictes que va cometre quan encara era Rei.

Se secunden per a això en l’article 56.3 de la Constitució, que diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes estaran sempre confirmats en la forma establerta en l’article 64, mancant de validesa sense aquesta ratificació, exceptuant el que està disposat en l’article 65.2”. I l’article 64 diu que: “Els actes del Rei seran confirmats pel President del Govern i, si s’escau, pels Ministres competents. La proposta i el nomenament del President del Govern, i la dissolució prevista en l’article 99 (…) seran confirmades pel President del Congrés”; i que “Dels actes del Rei seran responsables les persones que els confirmin”.

Són molts els juristes que opinen que són solament i exclusivament aquests actes citats en l’article 64, els confirmats pel govern i que manquen de validesa sense aquesta ratificació, els que estan coberts per la inviolabilitat de l’article 56.3 de la Constitució. Com assenyala Joan Carles Carbonell Mateu, Catedràtic de Dret penal de la Universitat de València, “No és casual que es continguin en el mateix paràgraf i separats per un punt i seguit la declaració d’inviolabilitat i la minuciosa regulació dels actes del Rei, l’exigència de ratificació i la translació de responsabilitat als qui els confirmen”. Que sapiguem, cap govern ha confirmat els tripijocs de l’avui “emèrit”.

És de lògica que la immunitat no sigui absoluta. En el que els defensors de l’ordre burgès diuen “estat de dret”, ningú pot pretendre que el Rei pugui assassinar a una anciana, robar a mansalva o violar a un nen sense que pugui ser acusat o condemnat per això.

La suposada immunitat no és sinó una altra operació de cobertura, com les que explicàvem al començament d’aquesta carta.

Ara toca salvar al seu fill

Ara, trencat el mur de silenci, cada dia surt una nova revelació sobre els negocis del “rei emèrit”. Que si va regalar 64 milions d’euros al seu amant Corinna, que si treia 100.000 euros al mes dels seus comptes en paradisos fiscals per a les seves despeses, que si va cobrar comissions per l’AVE de la Meca, i així successivament.

Ara, tots els que abans s’esforçaven per ocultar les aventures de Joan Carles de Borbó, i que ara defensen la seva immunitat, s’afanyen a assenyalar que el seu fill Felip VI no va tenir res a veure, no sabia res.

El mateix Felip VI tracta de posar terra pel mig respecte del seu pare. Li ha retirat l’assignació que percep del pressupost de la Casa Reial (xavalla, si s’ha de jutjar per la fortuna de l'”emèrit”), ha declarat que renuncia a la seva herència. El problema és que aquesta renúncia és un gest fals, de cara a la galeria, ja que l’article 991 del Codi Civil estableix que “ningú podrà acceptar ni repudiar sense estar cert de la mort de la persona a qui hagi d’heretar i del seu dret a l’herència”. A més, la renúncia a l’herència –si fos certa- plantejaria un altre problema a Felip de Borbó. Segons l’article 990 del Codi Civil, “la renúncia a l’herència no podrà fer-se a part”. Però si renunciés totalment a l’herència, no estaria també renunciant a la corona, que segons la Constitució “és hereditària en els successors” de Joan Carles I? Són els garbulls que impliquen les declaracions mentideres.

El president del Govern, Pedro Sánchez, explicava que considera “inquietants i pertorbadores” les informacions sobre els presumptes negocis del rei Joan Carles, però que valora que Felip VI, estigui “marcant distàncies” al seu pare.

De nou, es tracta de salvar a la institució monàrquica, costi el que costi, encara que sigui fent-nos creure a Felip VI, com la seva germana Cristina, era sord i cec. El problema és que també apareixen revelacions sobre el rei actual. Per exemple, que es va gastar més de 500.000 euros en la seva lluna de mel (la meitat la va finançar un empresari, amic del seu pare i de Franco i, que segons diuen li pagava a l’avui “emèrit” els velers). O que li acabem de pagar un nou cotxe, un Mercedes-Maybach S600 Guard, que, segons la revista El Motor, “ofereix estàndards insuperables d’amplitud, confort de conducció i característiques de luxe a bord”, i que costa 550.000 euros. La real parella va acudir a la seva visita a la barriada del Polígon Sud de Sevilla en aquest luxós vehicle, que costa el que ingressen en un any cent veïns del barri.

La Monarquia no pot continuar impune

Per a salvar a la Monarquia, volen mantenir la impunitat de Juan Carlos i deixar de costat al seu fill Felipe. Es parla fins i tot d’un possible exili daurat perquè l'”emèrit” es posi a resguard de la justícia.

Tot això quan la indignació popular creix i les enquestes diuen que, avui, són majoria els partidaris de la República.

El govern Sánchez, format per partits que es declaren republicans, està confrontat a aquesta contradicció: Ha jurat respectar la Constitució monàrquica, i cada dia que passa aquest jurament apareix més contradictori amb respondre positivament a les demandes populars. La Monarquia, les institucions heretades que aquesta presideix, han aparegut clarament com un obstacle de primer ordre per a lluitar contra la pandèmia i contra les conseqüències de la crisi econòmica. Acabar amb aquestes institucions és un problema de salut pública. Defensar-les com fa el govern li situa contra les necessitats de la majoria.

Per a acabar amb la corrupció instal·lada en les institucions, de la base a la cúspide, i per a donar satisfacció a les principals reivindicacions dels treballadors i els pobles de l’Estat Espanyol, cal acabar amb aquesta monarquia a la qual tants volen protegir. La República que el poble portarà jutjarà, sens dubte, els crims de la monarquia.