Carta Setmanal 888 per descarregar en PDF
La guerra d’Ucraïna torna a posar sobre la taula molts elements que han estat en discussió entre els militants obrers. Quant a això, en el debat de la direcció de la IV Internacional, un camarada assenyalava el següent: «El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional haurà de tenir en compte tots aquests elements, avaluant-los amb l’únic criteri dels interessos de classe del proletariat mundial. Aquest no és de cap manera un exercici acadèmic estimat pels professors de ‘geopolítica’ que balbucegen cada dia davant de les càmeres de televisió”. Té raó. I per fer-li justícia, és essencial situar aquesta guerra al seu lloc en la història de la crisi de tot el sistema imperialista. D’entrada, cal constatar un fet: la crisi actual no és causa de la guerra, ans el contrari
Recapitulem: aquesta guerra no és la continuació de les dues primeres guerres mundials. Les dues primeres grans guerres imperialistes (1914/1918. 1939/1945)van ser guerres per la dominació del món.Tanmateix, la dislocació en curs de l’ordre mundial establert el 1945,el 1945 i de totes les institucions sorgides d’allà, des del FMI a l’ONU,«no és degut a la impugnació de l’hegemonia nord-americana per part d’una altra potència, sinó a l’esgotament de les condicions en què va ser fundada (…). En assumir el lideratge de l’economia mundial en la seva etapa imperial, els Estats Units s’estan fent càrrec de totes les seves contradiccions» (Capitalisme i economia mundial, per Xabier Arrizabalo). En resum, no es tracta, de cap manera d’una qüestió de » relleu», de substitució de la posició hegemònica de l’imperialisme nord-americà per part d’una potència competidora.
Aquesta guerra no és part de l’esbós d’un nou»ordre mundial» (com el que pretenia George Bush el 2001 després de l’atemptat a la Torres Bessones). Es l’expressió de la convulsa desintegració del mercat mundial. Agreguem un aclariment: no va ser la guerra la que va causar el tsunami inflacionari. Les «fortes pressions inflacionàries» l’han precedida, reconeixen tots els experts. La guerra, incloses les sancions de la Unió Europea, – sancions, en realitat, contra el poble rus, que repercuteixen contra tots els pobles europeus i anuncien una fam generalitzada a més de 40 països d’Àfrica i Orient Mitjà-sens dubte les ha agreujat, provocant aquest crit d’angoixa del diari Le Monde (15 d’abril: «Com un incendi forestal, la inflació no coneix fronteres ni àrees protegides. Un cop superada la temperatura necessària, res no pot aturar les flames».
D’on ve aquesta inflació?
Però d’on ve aquesta inflació? És producte dels bilions de dòlars injectats pels bancs centrals als mercats per sortir de la crisi financera de 2007-2008, «Garantir la liquiditat del mercat i mantenir artificialment baixos els tipus d’interès a llarg termini per impulsar l’economia, una política que ha portat el banc (la Reserva Federal) a comprar més de 9 bilions de dòlars en valors, l’equivalent al 40% del producte interior brut dels Estats Units”. (Le Monde, 6 de maig de 2022). Aquesta injecció de diners buscava entre altres coses prevenir o impedir una explosió social generalitzada després de l’onada de revoltes i aixecaments el 2019.
La desintegració del mercat mundial denunciada per l’OMC és la conseqüència inevitable de la lluita empresa pel capital financer per fer front a la tendència a la baixa de la taxa de guany, una lluita per aixafar el cost de la força de treball a través de la desregulació i la precarització de treball.
La desintegració del mercat mundial és la conseqüència dels intents del capital financer d’obrir-se per la força espais de valorització del capital capaços de restaurar el procés d’acumulació en un mercat sobresaturat. Una contradicció que el columnista econòmic de Le Monde resumeix en aquesta fórmula: “El món s’està arronsant a ulls vista. Un dia era ampli i estava ple de possibilitats. Ara està saturat i ple de trampes”
Així és com l’imperialisme nord-americà, aprofitant la guerra desencadenada per Putin, utilitza totes les seves forces per obrir un nou espai per a la valorització del capital obligant als seus «aliats» a una inversió massiva a l’economia d’armament,recurs múltiples vegades utilitzat però agreujant el caos creixent del mercat mundial.
Biden, com Putin…
Biden, com a representant dels interessos dels monopolis imperialistes nord-americans, i Putin, com a representant de l’oligarquia mafiosa governant al Kremlin, busquen garantir els interessos als qui serveixen l’accés a les matèries primeres (o sigui, el control del mercat de les matèries primeres des de l’energia als aliments), que senten que necessiten en el marc de la transformació econòmica que hauria de comportar la»transició energètica»,
No hi ha dos camps. Hi ha un enfrontament–que no exclou la possibilitat d’un derrap– cop a cop i de manera anàrquica entre els gàngsters que es troben al capdavant dels monopolis imperialistes i els oligarques. En aquest sentit, podem dir que hem entrat en una guerra sense fi, una expressió de la dislocació del mercat mundial, una conseqüència de la crisi de tot el sistema.
No hi ha dos camps
No hi ha dos camps. No hi ha ni un camp progressista contra la reacció, ni tan sols dos camps que lluitin per l’hegemonia mundial. Hi ha el camp dels monopolis imperialistes i els oligarques compromesos en la dislocació del mercat mundial amb tot allò que això comporta de brutalitat i de desordre a imatge i semblança de l’anarquia que presideix el funcionament del sistema capitalista.
La referència a una guerra entre democràcia i dictadura és una estafa destinada a amagar la crisi social sense precedents en què la inflació, símptoma de la crisi, està enfonsant el món.
Espantats per la reacció predictible davant allò que cal cridar pel seu nom: l’organització a tots els continents d’una ofensiva gegantina de “devaluació de la força de treball”, espantats per l’amenaça que aquesta reacció representa per a tots els governs, tant els de les potències imperialistes com els de els països dominats d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, els representants del capital financer han decidit aprofitar la qüestió de la guerra per avançar a marxes forçades cap a l’establiment d’una unió nacional, és a dir, l’exigència a partits i sindicats de renunciar a la lluita per reivindicacions i drets en nom d’un suposat interès superior.
Ja podem dir que els enfrontaments que es preparen ho fan sota noves condicions polítiques. En una situació marcada per l’enfonsament de tots els poders i per la crisi mortal de totes les representacions polítiques que s’han inscrit en el marc de la defensa de les institucions de l’ordre burgès, s’esqueixen noves forces, una gran fracció de la joventut, que busquen encarnar la “ruptura” amb el vell ordre, i que s’involucren en un procés complex i aparentment contradictori de reconstrucció d’una autèntica representació política de la classe obrera.
Això és el que testimonia el sorgiment de la «Unió Popular” a França les expressions de la qual no es limiten a França, ni tan sols a Europa. Hi ha una necessitat urgent d’establir contacte amb tots aquells grups que, a Europa, i a escala internacional, han entrat en un procés de ruptura vinculant la exigència d’un augment general dels salaris, la congelació dels preus, la defensa de les pensions, el restabliment dels sistemes de salut i educació- fent ressorgir, en tota la seva actualitat, el sistema de «reivindicacions transitòries» (com l’escala mòbil de salaris), el rebuig dels pressupostos d’armament, encarnació de la política destructiva de tots els governs sotmesos a l’imperialisme.
Lògicament, l’organització a Madrid, els dies 29 i 30 de juny, de la cimera de l’OTAN, que a l’avantguarda i la rereguarda dels comerciants de les guerres, hauria de proporcionar l’eix d’un gran agrupament de tots aquells que decideixen comprometre’s concretament en la lluita contra la guerra.
Nombroses forces, que inclouen els sindicats, ja han decidit convocar una manifestació contra la cimera el 26 de juny a Madrid. Preparem un míting internacional per al dia 25 a Madrid, contra la cimera, que s’inscriu a les múltiples mobilitzacions en curs i en continuïtat amb la Conferència Obrera europea d’urgència del 9 d’abril passat.