La Monarquia, Brussel·les i la CEOE exigeixen un “govern estable” ja

(Publicat a la Carta Setmanal 741veure en castellà)

No hi ha dubte que darrere d’un adjectiu amable es poden ocultar continguts diferents. Qui estarà en desacord amb un govern “estable”? Però, què volen dir els portaveus de la Corona, com l’ABC o El País, quan parlen de “govern estable”? Garamendi, president de la CEOE, és més clar, quan diu que “és necessari un govern estable per a continuar les reformes”. I quan parla de reformes, la precisió és encara major, es tracta de continuar amb la reforma laboral (i aprofundir-la), amb el desmantellament del sistema de pensions i totes les garanties que els treballadors van arrencar al règim en la lluita contra el franquisme i després de la mort de Franco. I, com a drets socials i drets democràtics van de la mà, això va a l’una amb el reforçament de les lleis lliberticides, o la reafirmació que els pobles no tenen un altre dret més a respectar i acatar que la constitució del 78 que consagrava la unitat de les institucions de l’Estat, heretades del franquisme. Això que la Constitució diu la “unitat indissoluble de la Nació Espanyola”, i que no és més que la negació de la veritable unitat i fraternitat entre els pobles, sobre la base de la democràcia i els drets socials.

Cura amb la despesa social

Els banquers i altres potentats són conscients que no es poden permetre un govern amb els que ells diuen “alegries pressupostàries”. La crisi que s’anuncia, o més aviat la nova etapa en la qual ja vivim amb la baixada de la producció metal·lúrgica, la disminució del comerç, amb el rerefons de la guerra comercial deslligada per Trump, i el desori als països de la Unió Europea, fan comprendre al gran capital i a la seva servidora, la Monarquia, que és necessari un govern estable, en els atacs a la majoria.

Per això el Financial Times demana a Rivera que canviï la seva estratègia i faciliti la investidura de Sánchez, impedint així que aquest caigui en mans d’altres socis poc “fiables”. Necessiten un govern fort, això és, capaç d’aplicar el que se li demana des de Brussel·les: una retallada de 15.000 milions més en després d’anys.

Al que cal afegir també l’amenaça que pesa, que els jutges franquistes, animats per la set de venjança i atiats des de la pròpia Corona, tracten de posar-se d’acord (i posar d’acord a les institucions) en com castigar als que dissenteixen amb l’ordre monàrquic.

Davant la mobilització social

Molta tasca per a un govern, que, com li va succeir al de Rajoy, s’enfronta també a la resistència de la majoria social, i en particular a la mobilització dels pensionistes, els quals des de desembre del 2017 estan en peus de guerra i quan diuen que “governi qui governi les pensions es defensen” mostren que amb la pensió no es juga. I que no admetran que per a “defensar” un pretès “govern d’esquerres” a la portuguesa o a la grega, es pugui tirar per la broda el manteniment de més d’11 milions de treballadors.

Tampoc sembla que, ara com ara, la majoria social que es va mobilitzar en les urnes el 28 d’abril estigui en disposició d’admetre a un govern que actuï d’esquena a les seves expectatives i reivindicacions, per molt “d’esquerres” o “progressista” que s’autotitule. I tenen raó. Per ventura és “d’esquerres” mantenir la reforma laboral que ha laminat completament la negociació col·lectiva i deixa indefensos als treballadors? Ho és permetre el saqueig de la Seguretat Social i no fer res per a impedir que es carreguin el sistema de repartiment, únic sistema que garanteix i blinda les pensions?

És la contradicció de qui tria sotmetre’s a poders que ningú ha triat, en lloc de defensar els interessos dels electors que els han votat. Aquest govern, qualsevol govern que es formi i que es reclami “d’esquerres”, ha de triar. Si no vol girar l’esquena als milions que van votar el 28-A ha de situar-se en la defensa de les reivindicacions de la majoria. Difícilment es pot defensar als treballadors, als pensionistes, sense derogar la reforma laboral i la de pensions. Difícilment es pot resoldre la qüestió catalana donant suport a peus junts el discurs del Rei, o negant qualsevol possibilitat de negociació política.

En quina contradicció vivim?

Sense moltes il·lusions, perquè hi ha un passat de promeses incomplides, una majoria va votar per partits que diuen defensar als treballadors i els pobles. A pesar que en els 10 mesos de govern de la moció de censura no es va fer pràcticament cap pas –o es van donar molt pocs– en el camí de respondre a les reivindicacions.

Avui hi ha una majoria en les Corts que permetria una política diferent. Ja no hi ha excuses, però la proposta de programa que presenta Pedro Sánchez, 28 folis i dues hores de locució, va anar en el seu conjunt una negativa a pràcticament totes les demandes de la majoria social. I en alguns casos, com la qüestió dels judicis als republicans catalans, Sánchez no va fer ni tan sols un esment (serà per això de la suposada “independència” de la justícia)

Més aviat sembla que en lloc d’escoltar als 12 milions de votants de les esquerres, Pedro Sánchez, amb el suport total de la “vella guàrdia” de González i els “barons”, s’inclina a traduir en pràctica política els dictàmens de la CEOE i el Rei, amb l’aplaudiment, és clar, de Brussel·les i de la nova presidenta de la Comissió Europea. Tant és així que, sense esperar a la investidura, aquest govern en funcions va decidir, el mateix 31 de juliol, exigir a 11 comunitats que apliquin retallades en la despesa sanitària.

Per això, Sánchez vol un govern homogeni capaç, o això creu, de trencar la resistència de la majoria a la “dura realitat” que volen imposar el capital financer, la Monarquia i les “Institucions Europees”.

Hi ha presses contraposades

Ja ningú vol un govern “encara que sigui al novembre amb altres eleccions”, com fa poc demanava un cap patronal. Les dades que ja hi ha una aturada econòmica signifiquen per al capital que cal donar motius a la inversió amb noves reformes laborals.

D’altra banda, el 14 d’octubre el Tribunal de Justícia de la UE pot ordenar que Junqueras s’incorpori al Parlament Europeu, i per a evitar-lo el Suprem ha de dictar sentència i ha d’haver-hi un govern que bregui la resposta.

Per tot això, el Borbó ordena, passant per sobre del Govern i de les Corts, que hi hagi govern ja.
Els treballadors tenim una urgència major si cap perquè hi hagi un govern que derogui la reforma laboral i compleixi les nostres necessitats apressants.

O sigui que els treballadors i les seves organitzacions han de vetllar armes per al xoc que ve.

Indignació de la majoria versus baralles cortesanes

A ningú se li podia escapar que la majoria de la població treballadora està farta dels “conchabamientos”de Palau, de les xerradisses, del debat sobre un lloc per allí, un altre per allà.
L’editorial d’El País de l’1 d’agost sembla descobrir-ho. Segons les enquestes oficials, el 70 per cent de la població, o sigui, la immensa majoria de la població treballadora, està indignada davant aquesta paràlisi; només una minoria de la població, que vota generalment a la dreta, assegui “alleujament, satisfacció o felicitat”. De nou, se sent el ressò del “no ens representen”.

Les xifres són clares: només un 5% dels votants de l’esquerra vol una repetició d’eleccions (que sí que saludaria un 52% dels votants de Cs, un 64% dels del PP i un 80% dels de Vox). En aquesta situació, tots els partits que gosen parlar en nom dels treballadors veuen com el sòl s’esfondra i evidentment demanen un acord perquè no estan segurs que la majoria els vagi a votar més.

D’aquest fenomen no escapen els polítics catalans, el govern dels quals porta una política que no satisfà a la majoria.

En totes les circumstàncies, es viu un dilema central: o per les reivindicacions o per un suposat govern “progressista” de nom, amb un programa que, en els fets, i amb algun retoc més cosmètic que una altra cosa, només sigui la continuació de la política de Rajoy.

Aquest dilema només pot ser resolt per la mobilització dels treballadors, arrossegant a les organitzacions. I a això estan confrontats, en primer lloc, els sindicats. En aquesta via, els pensionistes, que anuncien noves mobilitzacions a l’octubre, mostren el camí pel qual cal defensar ja la derogació de la reforma laboral i tota la resta.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.