(Publicat a la Carta Setmanal 772 – veure en castellà)

Dijous passat 27 de febrer, el Congrés dels Diputats va aprovar el “sostre de despesa” dels Pressupostos de l’Estat per a 2021. Recordem què és aquest “sostre”. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), ho defineix així: “El límit de despesa no financera és un instrument de gestió pressupostària a través del qual, una vegada estimats els ingressos de l’exercici, es calcula la despesa pressupostària que permet el compliment de l’objectiu d’estabilitat”. Es tracta, per tant, d’un mecanisme que serveix per a limitar la despesa de les Administracions Públiques (excloent el pagament del deute). Més exactament, és un dels instruments recollits en la Llei d’Estabilitat Pressupostària (LOEPSF) per a garantir que les Administracions Públiques no disparin els seus compromisos no financers. És un fre per a la despesa de les Administracions Públiques. I és, alhora, un mecanisme per a garantir l’aplicació de les recomanacions de dèficit que proposa la Unió Europea traduint les exigències del capital financer.

Aquest sostre, que va ser aprovat gràcies a l’abstenció d’ERC, marca sens dubte un punt essencial per a permetre que el govern Sánchez elabori els pressupostos per a enguany i el pròxim. Però va més enllà: al mateix temps, aquesta votació suposa un compromís del PNB, BNG, ERC i Bildu d’aplicar amb el Govern les retallades que es desprenguin d’aquesta orientació, i que el Govern ja havia compromès al maig amb la Unió Europea.

El sostre de despesa i la despesa social

Per tant, és imprescindible caracteritzar aquest “sostre”. I, en primer lloc, plantejar-se una pregunta obligada: Correspon l’aprovat a uns pretesos pressupostos expansius en “despesa social”, com el govern pretén airejar? Per a respondre a aquesta pregunta és necessari recordar que en els últims dos anys es governava amb els pressupostos de l’Estat de Rajoy prorrogats. L’any 2018 l’acord PSOE/Podemos plantejava un augment de les despeses socials que el capital financer per via de la Comissió Europea va rebutjar. En acatament a aquest rebuig de Brussel·les, posteriorment la previsió de despeses es va adequar a aquesta posició.

Per tant, és obligatori concloure que un augment mínim sobre pressupostos no actualitzats des de fa dos anys, no és, precisament, l’obertura d’un marc pressupostari expansiu com el que seria necessari per a recuperar la despesa social, augmentar la despesa en Sanitat al 7% del PIB, el d’educació al 5% del PIB, recuperar les retallades en la Dependència, recuperar les inversions públiques i el manteniment de les infraestructures. Bona part d’aquestes qüestions que acabem d’explicar són compromisos del govern… i necessitats apressants de la població i de la mateixa economia productiva.

A més, el capital financer estreny a continuar retallant, i les institucions que li serveixen actuen en aquest sentit. Com en l’informe que també aquest dijous 27 va publicar la Comissió Europea, en el qual es mostra la “preocupació” per les pensions. El que preocupa els comissaris de Brussel·les és que s’augmentin segons l’IPC, com enguany, però, en particular, reclamen que es mantingui costi el que costi el “factor de sostenibilitat” inclòs en la reforma de pensions de 2013. Factor que suposa l’”adequació” de la quantia de la pensió a la previsió de vida (és a dir, rebaixar la pensió per a repartir la seva suma total entre més anys si l’esperança de vida augmenta). En paral·lel, el mateix dia, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, va dir que fa falta algun tipus de sostenibilitat i xifrava en particular l’estalvi en mesures perquè es compleixi el ROSTEIXI del 2011 que porta l’edat efectiva de jubilació als 67 anys. No en va el ministre era abans president de l’Airef, càrrec per al qual li havia nomenat Rajoy en 2014. Veurem el que concreta o afegeix en la seva compareixença davant la Comissió del Pacte de Toledo d’aquest dijous. Perquè, segons ha dit, “la nova llei s’aprovarà quan el Pacte de Toledo arribi a un acord”.

La referència al Pacte de Toledo no és supèrflua. Per a imposar una nova retallada en les pensions, el Govern és conscient que és imprescindible un acord amb les organitzacions. Per tant, cal implicar a tots els partits que parlen en nom de la població treballadora, als sindicats i fins i tot -caldrà veure com ho intenten- a la COESPE.

El Govern troba dificultats en l’aplicació de l’acord sobre la transferència “de la gestió econòmica de la Seguretat Social al Govern Basc”. L’oposició recorre les files de les organitzacions –en particular les més afins al Govern- per una raó molt senzilla, la lògica d’aquesta transferència és la ruptura de la Caixa Única i amb això es qüestiona la raó de ser mateixa dels sindicats de classe en tot l’Estat (com fan si accepten la Reforma Laboral).

Al mateix temps s’acumulen els elements d’un esclat social:

L’assemblea de la COESPE de mitjans de març pot decidir una campanya massiva en tot l’Estat qüestionant el Pacte de Toledo.

El sector de l’automòbil i de l’aeronàutica estan en vespres d’una reestructuració salvatge i la resistència ha començat.

Els agricultors, malgrat les manipulacions dels grans propietaris, no poden acontentar-se amb el decret llei que pretén adequar els preus de compra als costos de producció (veurem si el resultat no és que les grans distribuïdores, obligades a comprar aquí a un preu mínim, no decideixen desviar totes les compres que puguin al Marroc, Tunísia, etc.) …

Un llarg etcètera de conflictes jalona el país.

I a Catalunya la “taula de diàleg”, constreta al marc de la Constitució de la Monarquia, que impedeix exercir el dret a decidir dels pobles, marea la perdiu sumant-li l’aplicació dels tercers graus als presos, que en els fets és un “reconeixement de delicte” per part de les organitzacions.

La revista estatunidenca sobre política internacional Foreign Policy diu que el rei va exigir en el Consell de Ministres del dimarts 18, que el respecte a la Constitució era innegociable en relació amb Catalunya… però els drets dels pobles no caben en la Constitució del 78, faci el que faci la direcció d’ERC o del PDeCAT… encara que al cap i a la fi deixar adoptar el sostre de despesa és coherent amb els pressupostos que Aragonés va presentar en el Parlament, amb el suport dels Comuns, uns pressupostos que no arriben ni recuperar el nivell de despesa de 2010 (vegeu article sobre aquest tema en l’IO 345).

Cal concloure que les reivindicacions pendents tenen difícil cabuda sota aquest sostre de despesa que prefigura els pressupostos. Els combats en curs assenyalen aquesta contradicció, ja que, per a aconseguir els seus objectius, no poden subordinar-se a la cotilla imposada pel capital financer.