Què fer davant la inflació?

Carta Setmanal 882 per descarregar en PDF

Novament, com en altres moments històrics, la inflació es dispara a l’economia espanyola. D’acord amb l’Índex de Preus al Consum (IPC), que publica l’INE, l’augment acumulat de preus durant els dotze últims mesos puja al 9,8%. L’impacte és immediat sobre les possibilitats de consum de la classe treballadora i, per tant, sobre les seves condicions de vida, que depenen del salari real, és a dir, del poder de compra. Però les revisions salarials, quan n’hi ha, es fan a any vençut i mentre que el 2021 els preus van augmentar oficialment el 6,5%, la pujada nominal de salaris per al 2022 que recullen els convenis és del 1,55% de mitjana, la dels empleats públics el 2% i la del salari diferit que són les pensions el 2,5% amb caràcter general. És a dir, s’imposen unes rebaixes salarials del 4,95%, el 4, 5% i 4% respectivament. La situació és pitjor per als que no tenen conveni (1.500.000 segons la ministra de Treball), als que de fet no se’ls esmorteeix o amb prou feines, l’impacte de la inflació i que, per tant, veuran com la seva capacitat adquisitiva cau més del 6 %.

Convé emfatitzar aquest punt: la inflació -l’augment generalitzat de preus- redueix el poder de compra de la classe treballadora quan els salaris no augmenten com ella (per això s’anomena evolució del “salari real” al què posa en relació el “salari nominal” -l’efectivament cobrat en la moneda que sigui- amb els preus). Però a més redueix un poder de compra ja reduït els últims anys: entre 2009 i 2019, mentre els salaris nominals augmenten un 8,6%, la inflació és del 12,8%, una caiguda per tant dels salaris reals de més del 4%.

En conseqüència, les organitzacions de la classe treballadora no han de romandre immòbils davant d’aquesta situació, sinó que, de manera acord amb el que va motivar la seva constitució i ha de motivar la seva existència avui, han de reaccionar mitjançant la mobilització que, de manera urgent, lluiti per la preservació del poder de compra dels salaris davant de la inflació. Precisat això, convé abordar les causes de l’augment de preus perquè, més enllà de la mesura immediata esmentada de defensa del salari real, es pugui obrir una sortida als problemes econòmics que pateix la classe treballadora, la inflació dels quals només és un entre d’altres.

La inflació, resultat de la dislocació del mercat mundial

Per què es disparen els preus? Aquesta pregunta només es pot respondre coneixent com es determinen els preus, quins són els seus factors determinants, per la qual cosa resulta imprescindible l’anàlisi que Marx exposa a El capital[1], on revela que els preus no es determinen de manera tècnica, sinó social. I que no s’estableixen, fonamentalment, en el moment de l’intercanvi, sinó en la producció, en funció de quant de treball costa, a cada societat i a cada moment, produir cada mercaderia. És la llei del valor, que amb la determinació social dels preus identifica que es tracta, doncs, d’una determinació conflictiva en una societat classista com és la capitalista. Dit d’una altra manera, tota societat endarrerida com és avui la capitalista es defineix per estar presidida per una pugna distributiva (tot i les possibilitats que aporta la productivitat del treball, res no està assegurat, tot depèn de com li vagi a cadascú al mercat). Treballadors i capitalistes pugnen per la distribució del producte, del pastís, que es divideix en una part de treball pagat -el salari, amb què viuen els treballadors-, i una part de treball no pagat -la plusvàlua, que s’apropien els capitalistes-. Però els capitalistes es barallen també entre si, per la distribució de la plusvàlua total entre els guanys individuals. I tot això es reflecteix als preus.

Al número 110 de la nostra revista teòrica, La Verdad, publiquem un article titulat “La dislocació del mercat mundial i la crisi del capitalisme”, títol que defineix de forma sintètica la situació actual a què ha conduït la supervivència del capitalisme:

Caracteritzem com a dislocació del mercat mundial el procés pel qual les distorsions de tota mena que el defineixen, provocant el seu desgavell general, un funcionament travat, irregular, que escanya els circuits habituals de valorització del capital, impedint, en definitiva, que el mercat mundial albergeu un procés d’acumulació del capital mínimament fluid. Aquestes distorsions no són un resultat circumstancial, sinó que reflecteixen la fugida cap endavant del capital davant de l’estretor del mercat mundial per a la seva valorització, en un context presidit per l’exacerbació de la pugna competitiva entre capitals i l’agudització de la lluita de classes. Per tant, estan lligades al caràcter creixentment contradictori del capitalisme, expressat a la llei del descens tendencial de la taxa de guany formulada per Marx.

En el desencadenament d’un procés inflacionari influeixen diferents elements, incloent-hi eventualment aspectes de demanda, però el que és determinant, l’aspecte de Fons, és la dislocació del mercat mundial, lligada a la crisi del capitalisme. És a dir, no es tracta que la inflació sigui resultat d’una conspiració capitalista contra l’ingrés de la classe treballadora, encara que efectivament s’utilitzi la inflació per això -així com les polítiques que diuen adoptar-se contra l’augment de preus- sinó que el desgavell econòmic propi del capitalisme és el que provoca una inestabilitat general que també s’expressa en els preus. Aquesta consideració és important per entendre que l’única solució de fons és, òbviament, la superació del capitalisme que no només provoca inflació sinó en general una devastació cada cop més gran, una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, concretada en particular en el qüestionament de les condicions de vida de la majoria. Òbviament que mentrestant és imprescindible lluitar per totes les reivindicacions, incloent-hi les més elementals, que permetin a la classe treballadora sobreviure.

Per què la inflació es dispara més a l’economia espanyola?

Mentre que la inflació aquí s’enfila al 9,8% interanual al març (major dada des de 1985), a Alemanya se situa en 7,6%, a França al 5,1%, a Itàlia al 7,0%, a Portugal al 5,3% ia la zona euro al 7,5%. Resulta pertinent preguntar-se per què. Sobre això, la primera precisió que s’ha de fer és que la guerra contra Ucraïna no explica la inflació, encara que sí que contribueixi a disparar-la. Només cal recordar que la guerra arrenca el 24 de febrer i l’any 2021 ja havia acabat amb una inflació del 6,5%. És falsa, doncs, l’afirmació de la ministra d’Hisenda, Montero, que “el paquet de mesures que va aprovar el Consell de Ministres ve justament per fer front a aquesta situació provocada exclusivament per la guerra de Putin”. Més aviat cal dir que la guerra s’utilitza com a excusa per camuflar els problemes,

L’explicació de la inflació espanyola més gran que, per exemple, la portuguesa -pràcticament el doble-, es deu sobretot a la regulació estatal aquí, presidida pel fet històric que les empreses més grans, en gran part procedents de les privatitzacions, s’han beneficiat d’un tracte d’enorme de favor des de l’Estat (engrassat personalitzadament a través de les portes giratòries). El cas de les elèctriques és inequívoc. L’agència Moody’s explica que els efectes de la pujada dels preus de l’energia han estat més pronunciats a Espanya que a la resta d’Europa perquè la factura de la llum està molt lligada a l’evolució dels preus majoristes del gas. Per exemple, al febrer, els preus de l’energia a Espanya havien augmentat un 43,7% respecte al febrer del 2021, davant del 32% a l’Eurozona”. Així, l’electricitat puja un 80% el 2021, davant d’un 33% a la zona euro (o els combustibles el 52% davant del 43%). Aquest lligam tan directe entre grans empreses i Estat s’explica, alhora, perquè els governs es neguen a adoptar les mesures que efectivament permetrien posar límit a almenys aquest factor inflacionari. I en aquest disciplinament dels governs europeus la UE exerceix un paper crucial, perquè imposa una política tarifària que es converteix en un fardell insuportable, revelant-se una vegada més la seva condició de “protectorat dels EUA” per afavorir les seves multinacionals. perquè els governs es neguen a adoptar les mesures que efectivament permetrien posar límit a almenys aquest factor inflacionari.

Què fer

El capital exigeix ​​polítiques amb què busca beneficiar-se tant de la inflació com del suposat remei contra ella. Promovent la idea falsa que l’augment de preus es deu a un augment de la demanda, lligat alhora als augments salarials, formula la idea d’una espiral inflacionista, només tallable mitjançant la retallada de salaris (encara que també parla de limitar les guanys, es tracta de mera retòrica, estem per veure alguna vegada una mesura substantiva sobre això). Fins i tot la dotació de l’acord sobre pensions, per més limitat que sigui en conjunt, ja s’està qüestionant pel Banc d’Espanya i la premsa, i planteja que respectar-lo significaria un dèficit de més de 13.500 milions d’euros. I en aquesta orientació s’inscriu el “pacte de rendes” que vol aplicar el govern. És a dir, sota aquesta repetida premissa falaç de que els salaris són els responsables de la inflación, es persegueix preservar en el temps la seva caiguda real, que és el que succeeix quan els salaris nominals creixen menys que els preus dels productes amb els que la classe treballadora viu.

En altres moments, que eventualment podrien tornar, amb duríssimes conseqüències socials, el capital ha imposat el que es coneix com a polítiques monetaristes, que parteixen d’atribuir la inflació a un excés de liquiditat a l’economia. De manera que la inflació es corregiria mitjançant una política monetària recessiva, concretada en particular en un augment dels tipus d’interès, davant la qual el capital financer es frega les mans per la possibilitat de negoci creixent que se li obre, servint alhora per debilitar la classe treballadora, per la desocupació més gran que deriva de l’aturada de l’activitat que suposen aquests tipus d’interès més grans (ja que descoratgen la inversió i el consum, perquè el seu finançament s’encareix). És el que va passar al Regne Unit a partir del triomf de Thatcher a les eleccions de maig de 1979,

La perspectiva de la classe treballadora és l’oposada. Més enllà del curt termini, aturar els problemes d’inflació està lligat a aturar els problemes de l’explotació, força motriu de l’acumulació capitalista. Per això, l’expropiació del capital, particularment en sectors bàsics com l’energètic, les telecomunicacions o les finances, és una reivindicació ineludible si realment es volen afrontar els problemes. Mentrestant, davant del fet específic de la inflació, una exigència immediata ha d’imposar-se: preservar el poder de compra. Per tant, s’ha de reivindicar, desplegant tots els ressorts de què disposa la classe treballadora, un mecanisme de revaloració automàtic del conjunt dels salaris nominals d’acord amb la pujada dels preus. No val el mal menor –és a dir, el mal d’aminorar la part del poder de compra que la inflació retalla, com quan es proposa una revalorització per la “inflació mitjana”. Tampoc no es pot apel·lar a la clàusula de garantia salarial, tan reduïda els últims anys: mentre abans del 2008 el 70% de treballadors tenien aquesta clàusula en el seu conveni, avui, segons el Ministeri de Treball, són només el 16%, només 1.200 .000.

La reivindicació és elemental: la revaloració de tots els salaris, incloses per tant les pensions, ha de garantir el poder de compra, és a dir, assolir, com a mínim, l’augment dels preus (que l’IPC ha de recollir efectivament). Encara més: la fórmula ha de ser un augment l’1 de gener de cada any d’acord amb la inflació raonablement prevista per a l’any que comença, amb clàusula de revaloració automàtica a final d’any si la inflació efectiva supera la prevista. Es tracta d’aconseguir l’escala mòbil de salaris, és a dir, que als convenis i als contractes en general s’asseguri l’augment automàtic dels salaris en correlació amb l’elevació del preu dels articles de consum. Perquè està en joc que la inflació deteriori encara més la situació de la majoria de la població, els qui vivim del nostre salari. Plantegem que les organitzacions que va aixecar la classe treballadora actuïn fora de tot suposat interès comú del conjunt de la societat, impossible en una societat classista, basada en l’explotació (per això és positiu que les direccions de CCOO i UGT no acceptin, almenys per moment, un nou acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva que no incorpori clàusules de revisió obligatòries i generalitzades). És imprescindible que actuïn d’acord amb la seva funció constitutiva, la defensa dels interessos de la classe explotada, incondicionalment, fins al final. Per això treballem. basada en l’explotació (per això és positiu que les direccions de CCOO i UGT no acceptin, almenys de moment, un nou acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva que no incorpori clàusules de revisió obligatòries i generalitzades). És imprescindible que actuïn d’acord amb la seva funció constitutiva, la defensa dels interessos de la classe explotada, incondicionalment, fins al final. Per això treballem. basada en l’explotació (per això és positiu que les direccions de CCOO i UGT no acceptin, almenys de moment, un nou acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva que no incorpori clàusules de revisió obligatòries i generalitzades). És imprescindible que actuïn d’acord amb la seva funció constitutiva, la defensa dels interessos de la classe explotada, incondicionalment, fins al final. Per això treballem.

[1]La potència del mètode de Marx no té a veure només amb la seva solvència intel·lectual, complementada per Engels, sinó amb el fet que ells representen els interessos de la classe treballadora, que no té res a perdre amb la comprensió rigorosa de les causes profundes de problemes. A diferència de la burgesia, que dinamita la ciència econòmica perquè els seus privilegis i els nostres patiments tenen el mateix origen que ella necessita amagar.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.