Repartiment de la riquesa?

 “L’acumulació de riqueses en un pol és, per tant i al mateix temps, l’acumulació de misèria, agonia de treball dur, esclavitud, ignorància, brutalitat i degradació mental, en el pol oposat. . . ” (Carlos Marx, El Capital)

La distribució de la riquesa mundial causa, sens dubte, no poc escàndol quan es coneixen les xifres. El 0,6 % de la població adulta del planeta posseeix el 39,3 % de la riquesa del món: més d’una tercera part de la riquesa del món està controlada per una súper elit que gairebé no arriba als 29 milions de persones. En canvi, si anem al pol oposat, veiem com al voltant de 3.184 milions de persones, el 69,3 % de la població mundial, amb una riquesa inferior als 10.000 dòlars, acumula el 3,3 % de la riquesa del planeta. 4.219 milions de persones, el 91,8 % de la població adulta mundial, tan sols reuneix el 17,7 % de la riquesa total.

I només hi ha un grapat de grans milionaris: 1.921.000 persones tenen entre 5 i 10 milions de dòlars, 918.000 tenen entre 10 i 50 milions i només 84.500 gaudeixen de més de 50 milions. Mentre que 1200 milions de persones viuen amb menys d’un euro al dia. La divisió entre classes socials no ha estat en la història del capitalisme tan aguda.

Com a marxistes, no ens sorprenen les dades. Fa 165 anys, en el “Manifest Comunista”, Marx i Engels van parlar de la concentració de la riquesa en mans d’uns quants individus, de la “… concentració dels capitals i la propietat immoble, de … les desigualtats irritants que clamen en la distribució de la riquesa, …que tal … procés havia de conduir, per força lògica, a un règim de centralització política … perquè… aglomera la població, centralitza els mitjans de producció i concentra en mans d’uns quants la propietat”.

Enfront d’aquesta realitat, molts proposen com a solució el “repartiment de la riquesa”, distribuir-la més equitativament. Un proposta que sembla justa. I no obstant això…

És un problema de distribució?

Marx afirmava que “és un error, en general, creure que l’essencial és l’anomenada distribució.” I agregava: “El socialisme vulgar… ha après dels economistes burgesos a considerar i tractar la distribució com alguna cosa independent de la manera de producció i, per tant, a exposar el socialisme com una doctrina l’objecte principal de la qual és la manera de distribució”. Amb aquesta frase, Marx posava el dit en la nafra: la desigual distribució de la riquesa no és una conseqüència “evitable” de la manera de producció capitalista, sinó que és part essencial del sistema.

Aquest sistema, recordem, es basa en la propietat privada dels mitjans de producció, és a dir, que uns pocs -cada vegada més pocs- són els amos dels mitjans de produir aquesta riquesa. I -no ho oblidem- defensen amb ungles i dents aquesta propietat, i tenen a la seva disposició exèrcits i policies per fer-ho. Solament si són expropiats aquests milers de capitalistes pot acabar-se amb aquest poder.

 Però, àdhuc suposant que s’aconseguís fer que aquests potentats cedissin una part de la seva riquesa (poden fer-ho, en condicions de revolució social que els facin témer que si no cedeixen una mica ho puguin perdre tot), ens enfrontaríem a un altre problema: a què es destinen aquests mitjans de producció que són propietat d’uns pocs que decideixen el seu ús en el seu propi benefici.

Marx i Engels assenyalaven que la contradicció fonamental del capitalisme era la que existia entre el caràcter social dels mitjans de producció i la propietat privada dels mateixos. “Els mitjans de producció i la producció, convertits en factors essencialment socials, es veuen sotmesos a una forma d’apropiació que pressuposa la producció privada individual, és a dir, aquella en què cadascú és amo del seu propi producte i, com a tal, acudeixo amb ell al mercat. El règim de producció es veu sotmès a aquesta forma d’apropiació a pesar que destrueix el supòsit sobre que descansa”[1].

Què suposa això? Vegem-ho amb alguns exemples.

Els avanços en enginyeria genètica permetrien, sens dubte, aconseguir un arròs que pogués conrear-se en secà o cereals resistents a les plagues. Però aquests avanços estan en mans de multinacionals com Monsanto que estableixen les prioritats de recerca: un blat de moro les llavors del qual siguin estèrils i que sigui resistent a l’herbicida que Monsanto fabrica.

O, com a segon exemple, parlem de la malària, una malaltia a la qual estan exposades prop de 3.300 milions de persones, aproximadament el 50 per cent de la població mundial [2]. En 2010 va haver-hi 216 milions de casos i es van produir unes 655.000 defuncions. Ara bé, es calcula que els fons mundials dedicats a investigar una vacuna contra la malària van aconseguir en 2011 els 350 milions de dòlars (és probable que ara s’hagin reduït), mentre que la despesa mundial en publicitat, va anar de 446.000 milions de $, i la despesa en armament, 1.2 bilions de $, 528.000 milions sol a EUA.

 Un tercer exemple encara: hi ha centenars de milions d’aturats al món. Es tracta de donar-los subsidis perquè sobrevisquin, transformant-los en assistits? Cal donar-los ajudes perquè es transformin en ‘emprenedors’ que al cap d’un any estiguin arruïnats i endeutats? Si els grans recursos no s’inverteixen, no es posen al servei de la majoria, no crearà massivament ocupació.

Dedicar la immensa riquesa mundial a millorar les condicions de vida de la immensa majoria de la població exigeix, per tant, no repartir una part de la riquesa dels potentats, sinó la seva expropiació per dedicar els mitjans de producció al benefici del conjunt de la societat. O sigui la propietat privada dels grans mitjans de producció no és una qüestió de “repartiment injust”, és un factor de misèria i endarreriment per a la humanitat. En l’època imperialista (etapa ultima del capitalisme) la propietat privada dels mitjans de producció és un factor de destrucció, de forma concreta “les forces productives han deixat de créixer”

De crisis en crisis

La crisi del sistema financer (expressió acabada de la crisi del sistema capitalista), deguda a l’especulació immobiliària i del crèdit, ha llançat a la desocupació a milions de persones. Solament a Espanya a més de quatre milions. Serveis essencials per a la població com l’ensenyament i la sanitat pública estan sent desmantellats. Nacions senceres com Portugal i Grècia són llançades a la misèria. En alguna d’elles apunta el seu verinós cap la barbàrie feixista. Cal acabar amb això!, es diuen cada dia milions i milions. Però aquesta crisi no és el resultat d’unes decisions errònies, sinó de la pròpia natura d’un sistema que produeix mercaderies que no es poden vendre, mentre que la immensa majoria, cada vegada més empobrida, no les pot comprar. Per aquest motiu una crisi segueixi a una altra. I això succeeix perquè els propietaris dels mitjans de producció prenen les seves decisions buscant exclusivament el seu benefici particular.

 Marx ho explicava així: “Durant el curs del seu desenvolupament, les forces productores de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents, o, la qual cosa no és més quina la seva expressió jurídica, amb les relacions de propietat en l’interior de la qual s’havien mogut fins llavors. De formes evolutives de les forces productores que eren, aquestes relacions es converteixen en traves d’aquestes forces. Llavors s’obre una era, de revolució social” [3].

Repartiment de la riquesa? Perquè aquests mateixos que ens han portat a la crisi deixin anar unes engrunes i segueixin manejant els mitjans de producció portant-nos a una nova crisi? La solució als problemes de la Humanitat exigeix una altra cosa: expropiar als grans capitalistes, planificar democràticament l’economia en benefici de la immensa majoria, i no d’un grapat de potentats, acabar amb el malbaratament espantós de treball humà que resulta de l’anarquia del capitalisme i de l’exclusiva persecució del guany

Socialisme o Doctrina Social de l’Església?

En realitat, i per ben intencionats que siguin alguns que defensen el “repartiment de la riquesa”, ens estan venent no una proposta socialista, sinó la vella i tant anomenada Doctrina Social d’Església.

Aquesta es basa en la defensa a ultrança de la propietat privada. “La doctrina social sobre el treball, sobre el dret de propietat, sobre el principi de col·laboració contraposat a la lluita de classes com a mitjà fonamental per al canvi social, sobre el dret dels febles, sobre la dignitat dels pobres i sobre les obligacions dels rics, sobre el perfeccionament de la justícia per la caritat, sobre el dret a tenir associacions professionals “[4].

En aquesta línia, la Encíclica “Quadragesimo anno” (dictada en 1931 pel Papa Pio XI,en una època de plena ascensió del feixisme) assenyala que L’Estat, en les relacions amb el sector privat, ha d’aplicar el principi de subsidiarietat, principi que es convertirà en un element permanent de la doctrina social. La Encíclica reafirma el valor de la propietat privada, insistint en la seva “funció social”.

“El principi de la destinació universal dels béns és una invitació a desenvolupar una visió econòmica inspirada per valors morals que permetin a les persones no perdre de vista l’origen o propòsit d’aquests béns, de manera que s’aconsegueixi un món de justícia i solidaritat, en el qual la creació de riquesa pugui tenir una funció positiva”[5]. Llegint atentament els Tractats de la Unió Europea, particularment el de Maastricht, es trobessin analogies gens sorprenents.

Nacionalització de la banca!

Algú creu que és avui possible acabar amb la desocupació massiva esperant al creixement vegetatiu de l’economia? La situació exigiria engegar, com proposava en 1936 el programa fundacional de l’IV Internacional, “una àmplia i atrevida organització de “grans obres públiques”. Però les grans obres no poden tenir una importància duradora i progressiva, tant per a la societat com per als desocupats, si no formen part d’un pla general, traçat per a un període de diversos anys”[6]. Pugues això finançar-se amb unes engrunes arrencades de les grans fortunes? Pugues això organitzar-se si els propietaris dels mitjans de producció controlen l’economia i la societat? Aquest mateix programa proposava l’expropiació dels grans grups de capitalistes i afegia que seria “Impossible donar cap pas seriós cap a endavant en la lluita contra l’arbitrarietat monopolista i l’anarquia capitalista si es deixen les palanques de comandament dels bancs en mans dels bandits capitalistes. Per crear un sistema únic d’inversió i de crèdit, segons un pla racional que correspongui als interessos de tota la nació és necessari unificar tots els bancs en una institució nacional única. Només l’expropiació dels bancs privats i la concentració de tot el sistema de crèdit en mans de l’Estat posarà a les mans d’aquest els mitjans necessaris, reals, és a dir materials, i no solament ficticis i burocràtics, per a la planificació econòmica”.

Contràriament tots els governs europeus, seguint les recomanacions de la UE han “invertit” milers de milions dels pressupostos públics per “salvar” a la banca privada. A Espanya es donen ja per perduts 40000 milions dels plans de rescat.

No és l’expropiació de la banca i el conjunt del sistema financer, la solució mes econòmica?


[1]Engels.—Anti-Duhring. Ed. Progresso, reproduïda pel MIA, pags 267-8
[2]Informe mundial sobre el paludisme publicat per l’Organització Mundial de la Salut en 2011, amb les dades de l’any anterior.
[3]Marx. Prefaci a la Critica de l’Economia Política.
[4]Encíclica Rerum Novarum
[5]Compendio de DSI, pag. 174.
[6]Programa de Transició

Un pensamiento en “Repartiment de la riquesa?

  1. Pingback: ¿Reparto de la riqueza? | Carta Semanal

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.