Sobre la “negociació” dels pressupostos

(Publicat a carta setmanal 802Ver en castellano)

Com sempre el que més determina la veritable orientació de la política d’un govern són els pressupostos. Referent a això, hem de recordar que l’actual govern “viu” amb els pressupostos de Montoro, aprovats per l’anterior govern de PP. Que són uns pressupostos d’austeritat i retallades.

El pacte de govern entre el PSOE i Unides Podem prometia uns pressupostos “socials”. Encara que aquests pressupostos s’elaborarien acceptant, de fet, els límits del sostre de despesa imposat pel capital financer i les seves institucions: Unió Europea, Banc Central Europeu, FMI, i el pagament del deute i els seus interessos, consagrat en l’article 135.3 de la Constitució, que el programa de govern “progressista” no tenia previst modificar.

La pandèmia com a excusa

En aquest marc, acceptat voluntàriament pels signants del pacte de govern, l’única possibilitat d’augmentar la despesa social passava per un augment d’ingressos, mitjançant la pujada d’alguns impostos. Concretament, es parlava d’apujar els impostos als més rics i a les empreses.

Però va venir la pandèmia. I ara, en nom de la lluita contra ella, una justificació que sembla permetre el govern defensar tots els atacs socials i democràtics, també sembla haver moderat l’ardor social de la coalició governant. I es retarden, diuen, les pujades d’impostos, com s’endarrereix la derogació, cada vegada més parcial, de la reforma laboral, o la derogació de la Llei Mordassa (que, mentrestant, s’aplica a tort i dret contra els habitants dels barris obrers durant els variats confinaments i que defensa el ministre de l’Interior, Grande Marlaska).

Ara, totes les esperances es posen a Europa, en les suposades ajudes, que alguns càlculs optimistes situen en 40.000 milions el 2021, quan el dèficit d’aquest any és de 150.000 milions. Però ara, des de Brussel·les, diuen que sí va haver condicions per rebre aquestes ajudes. La Comissió Europea parla d’una nova reforma de les pensions, “per fer-les sostenibles”, i de mesures per a “fomentar la contractació indefinida” (el justificant, fins ara, de totes les reformes laborals). Si no es compleixen aquestes condicions, els ajuts no s’alliberaran i les despeses emparats en elles no serien reemborsades i ajudarien a inflar encara més dèficit i deute.

A la recerca d’aliances polítiques

Des de fa mesos, Pedro Sánchez ha intentat, afavorit pels portaveus del capital, arribar a un acord amb el PP. Però en la situació actual, i, en particular, la del mateix PP -al marge de l’encausament de la Kitchen- no sembla que sigui un soci probable, ja que un acord amb Sánchez podria ser inconvenient, fins i tot, per la seva pròpia supervivència.

Fracassat l’acord amb el PP, el govern es dedica a maniobres a diverses bandes. ERC, d’una banda, els altres socis de la investidura … i Ciutadans per una altra banda. I, pel que es veu, ningú dubta que Unides Podem, el soci de govern, assistiran, com a convidat de pedra, a totes aquestes negociacions.

De moment, La direcció d’ERC sembla disposada a un acord, a canvi de concessions mínimes, com la reforma del Codi Penal, que obri la via a l’indult o la llibertat dels presos (i de pas, potser, la reforma de l’article 315.3 ).

I les necessitats de la població treballadora?

L’experiència dels últims mesos demostra que el virus més perillós i mortal són les brutals retallades que ha patit la sanitat pública i la privatització creixent. Retallades que segueixen en peu (aquí està la situació de l’atenció primària i la creixent saturació dels hospitals i les UCI) i privatitzacions que no només no es reverteixen, sinó que s’amplien (per exemple, per a les proves PCR i els rastrejos de contagis).

Les retallades i les privatitzacions són una qüestió que afecta a tots els serveis públics, paral·lelament a la precarització de la feina. No només és la pandèmia. Són els 45 anys de Monarquia que han destruït les bases industrials d’aquest país i desmantellat una bona part de les conquestes socials i democràtiques aconseguides en la lluita contra la Dictadura i després de la mort de Franco.
I cal dir que, davant de les esperances de molts, el govern actual, a la llum del conjunt de la seva política, s’inscriu en aquesta continuïtat.

Per revertir les conseqüències de les retallades i recuperar els serveis públics greument danyats, caldria un pressupost massiu d’urgència per a la sanitat i l’ensenyament públics, per a la dependència … però això exigiria trencar amb la lògica del capital i de la Monarquia. Partint del respecte a les exigències de la Comissió Europea i basant-se en un acord amb Ciutadans, no serà possible, per descomptat.

Les mobilitzacions semiespontáneas que es desenvolupen a Madrid des del divendres 18 han estat definides pel periodista F. Ónega a La Vanguardia del 22.09.2020 així:

no és una protesta sanitària …. si visquéssim en un altre moment de la història estaríem dient que es donen les condicions per pensar que la COVID-19 és el germen de la propera revolució “…. encara que aquí s’equivoca el periodista. Sí que estem en aquest moment de la història. No sabem si la revolta social acabarà en revolució però sí sabem que sense acabar amb aquest sistema no és possible prendre les mesures duradores de fons que la majoria treballadora del país necessita, la qual cosa exigeix combatre per totes les reivindicacions, encara que siguin parcials. Perquè es defensen, governi qui governi.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.