Archivo de la etiqueta: amnistía

Mobilització dels franquistes contra l’amnistia

Carta Setmanal 965 per descarregar en PDF

Diferents organitzacions del franquisme polític han convocat mobilitzacions davant les seus del PSOE en contra dels acords amb ERC i Junts i, en particular, de la inclusió de l’amnistia en aquests acords. La premsa ressalta la participació del que anomenen “grupuscles d’ultradreta” de què es sorprenen? Els “Hazte Oír”, “Desokupa”, les Falanges i tota la morralla que s’ha ajuntat en aquestes concentracions són una faceta més del franquisme polític, gossos de presa que conviuen perfectament amb els Abascal, les Esperanza Aguirre, etc.

Franquisme que es nodreix de les institucions de l’Estat, preservades en la Transició sense cap depuració, sota la presidència de l’hereu designat pel dictador (que va acceptar el seu nomenament com a hereu parlant de “la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936”). Exèrcit, Guàrdia Civil, Policia Nacional, judicatura, són la base del franquisme polític en totes les seves versions, des del PP a la Falange. Com ho és la institució de l’Església Catòlica, que calla sobre els 450.000 nens víctimes d’abusos, però s’ha pronunciat, per boca de quatre bisbes, contra l’amnistia.

És evident la complaença de la policia amb els manifestants davant la seu del PSOE a Ferraz, que va culminar amb la policia obrint pas a una manifestació il·legal pel centre de Madrid. Sabent com es multa treballadors per haver-se baixat de la vorera en una concentració degudament comunicada a la delegació del govern, o per envair un carril de més en una manifestació, contrasta el de la policia obrint pas als manifestants neonazis.

Les concentracions davant les seus del PSOE no són les úniques accions de carrer dels franquistes. Se sumen als actes convocats pel principal partit dels franquistes, el PP, en diferents llocs.

Tot davant la passivitat de la direcció del PSOE, que s’ha limitat a tancar les seves seus a les tardes, sense llançar cap iniciativa de defensa del partit, dels seus locals i dels seus militants.

Malgrat que el focus es posa sobretot en les accions als carrers, la mobilització contra l’acord de govern, presentada com si només fos contra l’amnistia, implica més sectors, en particular de l’aparell d’Estat i específicament del “poder judicial”.

La resolució del Consell del Poder Judicial

El CGPJ, a iniciativa de vuit dels seus vocals, ha llançat un dur pronunciament contra l’amnistia. Consell la renovació del qual, que s’havia d’haver fet fa més de cinc anys, no s’ha produït pel boicot del PP. I que no està legalment legitimat per emetre opinions sobre actes parlamentaris.

La majoria ultra reaccionària que okupa el CGPJ, diu, en la seva declaració, que ha d ‘alçar la seva veu quan la democràcia, les llibertats fonamentals i l’Estat de dret puguin estar en perill”. El Consell “expressa amb aquesta declaració la seva intensa preocupació i desolació pel que la projectada llei d’amnistia suposa de degradació, quan no d’abolició, de l’Estat de dret a Espanya”.

Segons la resolució, el Parlament no té capacitat legal per declarar una amnistia: “El Parlament no pot, per una mínima lògica constitucional, arrogar-se, a l’empara de majories conjunturals –que són dipositàries, però no titulars de la sobirania nacional—, incidir en concretes sentències dels Tribunals declarant la seva nul·litat”.

S’erigeixen els vocals del CGPJ en defensors de la suposada independència del poder judicial i de la “separació de poders” (en un altre moment parlarem del fals principi de separació de poders en el règim burgès, concepte que encobreix la submissió de tots els poders als interessos del capital financer), i diuen que “es violenta la independència dels tribunals en el seu aspecte més bàsic”,  i que “Una llei d’amnistia com l’anunciada (…) tan sols pot tenir per objecte deixar sense efecte les decisions – generalment en sentències- adoptades pels Tribunals amb relació als esmentats fets del pretès conflicte català. (…) les Corts vindrien a incidir en el Poder Judicial declarant la nul·litat de les sentències dictades pels tribunals que s’hi integren“.

En última instància, el que l’aparell judicial franquista rebutja és que el Parlament pugui anul·lar totes les accions que van prendre quan, seguint les indicacions de l’infame discurs de Felip VI el 3 d’octubre de 2017, la judicatura es va llançar a perseguir per tots els mitjans els qui defensaven el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.

L’Audiència Nacional entra en joc

Just quan s’ultimaven les negociacions entre PSOE i Junts per a la investidura, el jutge García Castellón, titular del Jutjat d’Instrucció 6 de l’Audiència Nacional, anunciava el processament de Carles Puigdemont, Marta Rovira, exsecretària general d’ERC, i altres deu persones relacionades amb el procés,  per terrorisme, en la causa sobre les accions de Tsunami Democràtic contra la imposició del 155 a Catalunya i el judici als dirigents republicans catalans. Una acusació que, segons experts judicials, podria continuar oberta fins i tot després de promulgar-se la llei d’amnistia.

L’ Audiència Nacional és, recordem, una instància judicial hereva de l’infame Tribunal d’ Ordre Públic franquista, encarregat, entre 1963 i 1977, de perseguir els opositors al règim, i successor, al seu torn, del Tribunal Especial per a la Repressió de la Masoneria i el Comunisme creat el 1940. Quan el TOP va ser reemplaçat per l’AN, en aquesta es van integrar 10 dels 16 jutges del TOP.

Mentre l’AN ha estat incapaç de determinar qui és un tal “M. Rajoy” citat en els papers de Bárcenas, s’ha distingit en els últims temps, sobretot de la mà de García Castellón, per obrir processos contra la direcció de Podem pels més variats motius. Juntament amb el Tribunal Suprem, l’AN va llançar 20 causes judicials contra Podem, començant quan les enquestes donaven a la formació morada com a guanyadora de les eleccions, una possibilitat que l’aparell judicial ràpidament va torpedinar. Les 20 causes judicials han estat tancades per no trobar-se cap delicte, però només després d’haver omplert titulars i alimentat campanyes de premsa sobre corrupció, finançament a càrrec de Veneçuela, blanqueig de capitals… Són exemples del famós lawfare (utilització del sistema judicial per influir en la política), la menció de la qual en l’acord entre el PSOE i Junts ha despertat les ires de l’aparell judicial.

No hi ha dubte que el lawfare existeix. Va ser utilitzat contra l’esquerra a l’ajuntament de Sevilla, contra Podem i, més recentment, per apartar Mónica Oltra del govern valencià i ajudar a la formació d’un govern autonòmic del PP i Vox.

Cossos d’alts funcionaris, contra l’amnistia i l’acord de PSOE i Junts

Després de l’acord entre el PSOE i Junts, que inclou una llei d’amnistia i la investigació de casos de lawfare, s’han succeït els pronunciaments de cossos d’alts funcionaris.

Els Inspectors d’Hisenda han declarat “el seu rebuig frontal i absolut als acords que es deriven de la negociació per a una futura investidura de l’actual president del Govern d’Espanya. Entre aquests acords, es visibilitza de manera clara i evident la ruptura del règim constitucional actual, en diverses matèries, entre les quals es troba la matèria financera”

L’autodenominada “Unió Progressista de Fiscals” declarava que “mostrem el nostre més absolut rebuig al respecte de les referències al lawfare o judicialització de la política”

Les 4 associacions judicials, tant les “conservadores” com les que es declaren “progressistes” publicaven en un comunicat que “mostrem el nostre rebuig al respecte de les referències al lawfare o judicialització de la política (…) aquestes expressions, quan trasllueixen alguna desconfiança en el funcionament del poder Judicial, no són acceptables”.

L’associació de guàrdies civils APROGC ha llançat un comunicat en què es declaren disposats a “vessar fins a l’última gota de la nostra sang en defensa de la sobirania i independència d’Espanya i el seu ordenament constitucional”. Altres cinc associacions, incloent-hi la majoritària Jucil, s’han pronunciat contra l’amnistia i els acords PSOE-Junts.

Garamendi, president de la CEOE, ha convocat un Comitè Executiu extraordinari en el qual “s’abordarà la situació d’Espanya”, “davant la greu preocupació existent en el món empresarial” després de l’acord del PSOE i Junts. La patronal ja s’ha pronunciat en diverses ocasions en contra de l’amnistia.

Aquestes declaracions de l’aparell d’Estat anuncien la seva voluntat d’obstaculitzar l’acció del futur govern i boicotejar qualsevol mesura de progrés o de resolució de l’enfrontament entre pobles que el govern pogués adoptar. El que posa de manifest com la conservació d’aquest aparell d’Estat en l’anomenada “transició” fa que sigui un formidable obstacle per a l’avanç de les reivindicacions i drets de la població treballadora i dels pobles. D’aquí la necessitat d’imposar la República per acabar amb tota la brossa franquista. 

L’amnistia, una necessitat democràtica

Compartim plenament el que va declarar al respecte el CATP: “Van ser gairebé 3.000 persones les encausades, moltes d’elles ja condemnades, no només per organitzar el referèndum de l’1-O, també com a conseqüència de la repressió imposada en general al moviment independentista durant el període posterior (…) la immensa majoria són ciutadans i ciutadanes de peu, en especial, joves (…) . Aquest nombre desorbitat de perseguits i processats és el resultat de la campanya empresa per l’aparell policial i judicial contra el poble català després de l’infame discurs de Felip VI el 3 d’octubre de 2017, i la consigna de “A por ellos!” Quin futur de progrés es pot establir en aquest país sobre la base de la persecució i condemna de milers de ciutadans? Com es pot establir una relació de fraternitat entre els pobles de l’Estat sobre aquesta base?”

“Des del CATP, convençuts que tot avenç social en aquest país necessita de l’aliança de la classe treballadora i dels pobles de tot l’Estat, donem suport a tot pas que condueixi a l’amnistia d’aquests processats i detinguts, sense condicions. Defensar l’amnistia dels represaliats polítics catalans, sense renunciar al dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur i a la realització d’un referèndum amb garanties forma part, en conseqüència, de la mateixa lluita de la classe treballadora de tot l’Estat. Suposa un avenç important perquè, sigui quin sigui el govern que es formi, puguem continuar defensant les nostres reivindicacions més urgents i uns drets i garanties democràtiques que l’actual règim monàrquic s’ha mostrat incapaç de satisfer”.

Encara que el PSOE hagi fet de la necessitat virtut, l’amnistia és una necessitat democràtica i el que s’està manifestant és la incompatibilitat entre democràcia i herència franquista. Defensar l’amnistia exigeix superar aquesta herència, de la mateixa manera que només un programa que doni satisfacció a les reivindicacions socials, que es recolzi en la mobilització dels treballadors, podrà parar a la dreta.

Una situació preocupant

La mobilització dels franquistes, i, en particular, dels grups obertament feixistes i neonazis, que s’està organitzant, suposa un greu perill per a les mobilitzacions populars, per al moviment obrer i per a les seves organitzacions, els qui avui es mobilitzen a Ferraz poden fer-ho demà contra una manifestació obrera o una vaga. Ingenu seria deixar la defensa en mans d’aquesta policia tan complaent amb els feixistes. Les organitzacions obreres han de començar a preparar la defensa dels seus locals i de les seves activitats.

Movilización de los franquistas contra la amnistía

Carta Semanal 965 en catalán

Carta Semanal 965 para descargar en PDF

Distintas organizaciones del franquismo político han convocado movilizaciones ante las sedes del PSOE en contra de los acuerdos con ERC y Junts y, en particular, de la inclusión de la amnistía en esos acuerdos. La prensa resalta la participación de lo que llaman “grupúsculos de ultraderecha” ¿de qué se asombran? Los “Hazte Oír”, “Desokupa”, las Falanges y toda la basura que se ha juntado en esas concentraciones son una faceta más del franquismo político, perros de presa que conviven perfectamente con los Abascal, las Esperanza Aguirre, etc. Sigue leyendo

L’amnistia defensa els drets dels treballadors i pobles d’Espanya

Carta Setmanal 957 per descarregar en PDF

Les mobilitzacions del poble de Catalunya el 2017 pel seu dret a decidir i les que vanseguir a la violenta repressió del referèndum de l’1 d’octubre, i al processament i condemna dels dirigents republicans catalans han deixat un llarg nombre de perseguits, exiliats i represaliats. Es calcula que més de 1.400 ciutadans i ciutadanes de Catalunya estan processats per aquests fets. És la conseqüència de la resposta de l’aparell judicial i policial al discurs de Felip VI el 3 d’octubre, on el Borbó recordava que “és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’Estat de Dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d’Autonomia”. El que tots van interpretar com un simple missatge: ¡A por ellos!

Pretendre construir un futur de progrés, d’avenços socials i de fraternitat entre els pobles sense acabar amb aquesta persecució és impossible. No hi pot haver ni solució a la qüestió catalana ni democràcia sobre la base de 1.400 presos o perseguits polítics. Per això, la lluita per l’amnistia no és una qüestió “dels catalans”, sinó que incumbeix tots els treballadors i els pobles d’Espanya.

Com va succeir el 1975-78.

La lluita contra el franquisme i l’exigència d’amnistia

Un dels crits unànimes en els anys que van precedir la mort de Franco, i posteriorment, va ser l’exigència d’amnistia. Tot el moviment obrer i democràtic la va fer seva, en paral·lel a l’exigència de responsabilitats pels crims del franquisme i el judici als culpables de la brutal repressió que va durar quaranta anys.

La mobilització empenyia tan fort que ja el govern Arias Navarro va haver de concedir un indult general el novembre de 1975, mesura que va tenir continuïtat en el decret llei d’amnistia del primer govern Suárez de juliol de 1976, ampliada posteriorment el març de 1977, totes les quals van ser respostes amb una vaga general a Euskadi i majors mobilitzacions a tots els pobles. No obstant això, el 15 d’octubre de 1977, les Corts recent elegides van aprovar una llei d’Amnistia que va ser pactada pel Govern amb els diputats de les organitzacions obreres i nacionalistes i pretenia respondre al clamor popular. Amb limitacions, aquesta llei anul·lava les condemnes de sindicalistes i lluitadors antifranquistes. Tanmateix, en contra de l’exigència de les masses de càstig als franquistes, absolia els torturadors i assassins franquistes, els responsables de la brutal repressió que es va abatre sobretot el país a partir del 1936. Ni un sol manifestant antifranquista havia demanat el perdó dels franquistes. Sense portar aquest nom, era la llei de Punt Final, per perdonar els crims del franquisme, a canvi de l’indult a condemnats per aquest, i en particular, i encara que no fos vist així pel conjunt del moviment obrer, a canvi de l’amnistia laboral. No es van revisar ni les sentències dels consells de guerra ni les de l’infame Tribunal d’Ordre Públic i altres tribunals especials. I es va mantenir a cents de milers de represaliats enterrats en cunetes i fosses comunes.

Van ser exclosos de l’amnistia, entre d’altres, els militars demòcrates de la UMD, l’expulsió de l’exèrcit dels quals es va mantenir, per preservar la naturalesa d’aquest com l’exèrcit del 18 de juliol.

Una transició “modèlica”?

Naturalment, sense aquesta “amnistia”, difícilment hi hagués hagut els Pactes de la Moncloa d’octubre de 1977, ni el pacte constitucional que va donar lloc a la Constitució de 1978 i que va suposar el manteniment, sense cap depuració, de l’aparell judicial, militar i repressiu de la dictadura. .

Constitució, per tant, basada en el “perdó” al franquisme, a mantenir la Corona, l’aparell repressivo-judicial, militar sencers. Retallava drets sindicals i negava el dret a decidir la República i el d’autodeterminació que figuraven en els programes de TOTES les organitzacions i partits obrers i democràtics que van lluitar o es van oposar al franquisme.

La via de la reforma del franquisme, va negar la ruptura i la possibilitat d’instaurar un règim democràtic que fes realment taula rasa amb el passat. L’anomenada “modèlica transició” ha portat els pobles que componen Espanya a un carreró sense sortida. Qüestió agreujada per la terrible crisi econòmica que colpeja la majoria de la població treballadora alhora que es disparen els beneficis multimilionaris de les grans empreses de la banca, el comerç, la distribució, l’energia, que aprofiten de la impunitat que els dona aquest règim per augmentar els seus beneficis especulatius a costa de la població amb la inflació. Un sol exemple val: Espanya és el primer productor mundial d’oli i els ciutadans d’aquest país paguen un preu que és el doble del que es paga als països que l’importen. Cap govern, per més progressista que s’anomeni ha estat capaç o ha tingut la voluntat d'”atemptar” el lliure comerç que permet aquest saqueig al poble.

Però és en tots els dominis de la vida, de les relacions socials, de treball, econòmiques, que l’ entramat del règim permet mantenir o augmentar l’ explotació dels treballadors i agreujar l’ opressió contra els sectors més indefensos de la societat, en particular els emigrants, la joventut o les dones. Aquesta és la realitat, i contra ella s’han rebel·lat i ho continuaran fent tots els sectors explotats i oprimits de la societat: els pensionistes en defensa del sistema públic, els joves pel seu futur, les dones per la igualtat.

En aquest panorama la persistència de l’opressió sobre els pobles, que es va intentar desviar amb el tinglado autonòmic, ocupa per la història i la realitat actual un lloc central.

Per l’amnistia: per tots els drets

Des de la decisió del TC de retallar el 2010 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat pel Parlament català i per les Corts, ha sorgit un massiu moviment independentista.

La falta de solució democràtica per part dels governs de la Monarquia, juntament amb la utilització sistemàtica dels jutges i de la policia, ha alimentat aquest moviment. Moviment que, d’altra banda, ha mostrat les seves limitacions en buscar els seus dirigents la solució no en la lluita per l’abolició de la Monarquia sinó en la negociació amb ella per aconseguir la separació. I en consonància amb això, no buscant el suport en la classe treballadora i els pobles de tot l’Estat sinó en les podrides institucions europees.

Malgrat això, ha quedat clar que hi ha milers i milers de ciutadans de Catalunya que no volen viure en règim de la Monarquia. No són els únics perquè el sentiment antimonàrquic és comú a tots els pobles d’Espanya, i això permet una perspectiva unitària. Per la nostra banda, no som independentistes però defensem els drets democràtics dels pobles, en particular el dret d’autodeterminació, perquè la fraternitat entre ells per la qual sempre ha lluitat el moviment obrer, només és possible sobre la base de la llibertat.

El resultat electoral del 23J ha demostrat de nou que hi ha una majoria contra el franquisme i la seva representació política, i que aquesta majoria –malgrat els vaivens i les renúncies del Govern de coalició que han tingut un efecte desmobilitzador-– està composta dels treballadors que voten els partits que es diuen d’esquerra i els partits que diuen defensar la sobirania dels pobles català,  basc, gallec.

Aquesta majoria per consolidar-se necessita de mesures, de decisions que corresponguin a les seves exigències. El desenvolupament de la situació política ha portat a lligar la sort de la pròxima investidura a l’acord entre els actuals socis de govern i els partits nacionalista i independentistes. No som indiferents -com no ho és la classe treballadora- al tipus de govern que es pugui constituir, però independentment d’això, i més enllà de les sortides “provisionals” que puguin trobar-se, no hi haurà solució definitiva a la qüestió catalana o basca, si no s’escomet de manera decidida el problema nacional no resolt des de la transició,  i agreujat en certa mesura per l’Estat de les Autonomies. Té raó els que diuen que el govern actual -en funcions- té una oportunitat d’or per resoldre la qüestió. Però per això, cal trencar dreceres amb l’aparell franquista que pressiona sense descans. I conjuminar tots els que lluiten pels drets democràtics.

Evidentment això no resol tots els problemes, en particular el necessari augment dels salaris, de les pensions i contenció dels preus com planteja el president d’Astúries, ni tanca la “qüestió catalana”, PERÒ AVUI ÉS EL PUNT DE PARTIDA PER A TOTA LA RESTA.

És la condició per ajudar a restablir la FRATERNITAT ENTRE ELS POBLES.

La Monarquia i els seus portaveus s’alcen contra la demanda d’amnistia que desautoritzarà tota la repressió – i al mateix rei que la va animar- i ensumen a l’enfrontament d’uns pobles contra d’altres. Feijoo, Aznar i els seus agents pretesament socialistes (González, Guerra…) criden a una nova creuada contra el poble català.

El poble català vol democràcia i llibertat, treball i drets per a tothom per avançar en un règim de fraternitat als diferents pobles.

Per a nosaltres això significa ACABAR AMB LA MONARQUIA, instaurar la República del poble, dels pobles. Una Unió Lliure de Repúbliques sobiranes .

I avui, immediatament exigeix l’amnistia. La seva promulgació significaria un sotrac d’aire fresc per a tots els treballadors d’Espanya i de tots els pobles, un punt de suport per lluitar i aconseguir totes les reivindicacions i drets negats pel règim monàrquic i els governs que s’hi sotmeten. I en particular contra la seva política de guerra imposada per Biden.

El que està en joc no és només la investidura d’un govern, sinó un horitzó de democràcia i drets per als treballadors i els pobles d’Espanya

La amnistía defiende los derechos de los trabajadores y pueblos de España

Carta Semanal 957 en catalán

Carta Semanal 957 para descargar en PDF

Las movilizaciones del pueblo de Cataluña en 2017 por su derecho a decidir y las que siguieron a la violenta represión del referéndum del 1 de octubre, y al procesamiento y condena de los dirigentes republicanos catalanes han dejado un largo reguero de perseguidos, exiliados y represaliados. Se calcula que más de 1.400 ciudadanos y ciudadanas de Cataluña están procesados por esos hechos. Es la consecuencia de la respuesta del aparato judicial y policial al discurso de Felipe VI el 3 de octubre, donde el Borbón recordaba que “es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las instituciones, la vigencia del Estado de Derecho y el autogobierno de Cataluña, basado en la Constitución y en su Estatuto de Autonomía”. Lo que todos interpretaron como un simple mensaje: ¡A por ellos!

Pretender construir un futuro de progreso, de avances sociales y de fraternidad entre los pueblos sin acabar con esa persecución es imposible. No puede haber ni solución a la cuestión catalana ni democracia sobre la base de 1.400 presos o perseguidos políticos. Por eso, la lucha por la amnistía no es una cuestión “de los catalanes”, sino que incumbe a todos los trabajadores y los pueblos de España.

Como sucedió en 1975-78. Sigue leyendo

Ante la manifestación del sábado 11 en Bilbao a favor de los presos

(publicado en la Carta Semanal 454)

Carta-454Los trabajadores y los pueblos de todo el Estado se encuentran con que sus organizaciones, a partir de su dirección, no sin contradicciones, se encuentran subordinadas, por activa o por pasiva, más o menos críticamente, a los gobiernos que aplican las exigencias del FMI y de la Unión Europea, y las imposiciones del aparato de Estado de la Monarquía.

Sigue leyendo

¡¡Presoak Kalera, amnistia osoa!!

(Declaración del Comité de Vizcaya del POSI)

El 11 de enero a Bilbao, por la paz, la libertad y la fraternidad entre los pueblos

La iniciativa popular Tantaz Tanta, surgida tras la macrorredada policial y posterior prohibición de actividades de Herrira, convoca para el día 11 manifestación en Bilbao en defensa de los derechos de los presos políticos vascos que –tal como denuncian sus propios familiares– han visto como sus condiciones de vida en las cárceles no dejan de empeorar.

Sigue leyendo