Archivo de la etiqueta: autodeterminación

DIADA 2022: DECENAS DE MILES DE MANIFESTANTES BUSCAN UNA SALIDA POLÍTICA

Deja un comentario

Carta Semanal 905 en catalán

Carta Semanal 905 para descargar en PDF

De la manifestación de la Diada de este año hay dos aspectos importantes a señalar. El primero de ellos, que a pesar de las disputas internas que enfrentan, un día sí y otro también, a los partidos que componen el gobierno de la Generalitat, y a pesar también de la ausencia de ERC (disconforme con los objetivos de los convocantes, la ANC, Ómnium y la Asamblea de Municipios por la Independencia, que por otro lado, tampoco estaban de acuerdo entre ellos), la manifestación ha reunido a miles de personas. Obviamente, muchísimas menos que otros años, pero muchas más de las que algunos esperaban o deseaban. Especialmente, los que especulan con las subidas y bajadas del “soufflé” catalán. Dicho de otra manera: las condiciones para que la manifestación fuera un auténtico fracaso estaban dadas, y sin embargo, esto no ha ocurrido. Es un hecho. 

Y el segundo aspecto a destacar es también un hecho incuestionable: el desarrollo de la manifestación ha puesto en evidencia el divorcio existente entre las masas que seguían antes fielmente las indicaciones de los partidos y organizaciones partidarias de la independencia, y las que han dejado de hacerlo, o incluso critican ferozmente y se enfrentan al rumbo seguido  por la mayoría de aquellas. El divorcio ciertamente no es de ahora –viene como mínimo desde 2019-, pero es ahora cuando se ha visualizado de manera clarísima, alcanzando cotas como nunca antes se habían visto, en los días anteriores a la Diada y en la propia manifestación. Divorcio que ha llevado a que miles de manifestantes se hayan girado en contra del gobierno de ERC y Junts, en contra del independentismo “oficial” incluida la CUP, con insultos y abucheos a sus dirigentes (desde el propio presidente de la Generalitat, hasta el mismo Oriol Junqueras, que se ha pasado más de 3 años y medio en prisión), y con ultimátums para que el gobierno de la Generalitat recupere la vía unilateral o convoque elecciones. Todo ello en medio de la indiferencia de la inmensa mayoría de los trabajadores catalanes que no se identifican con los objetivos de la convocatoria, porque entre otras cosas, como es tradicional, se ha realizado al margen de las reivindicaciones.

Desde el punto de vista de quienes combatimos por los derechos de los trabajadores y los pueblos, no nos interesa tanto las querellas que rodean las relaciones de los diversos componentes del independentismo gubernamental, como el hecho de constatar que, a pesar de todo, y en contra de los que creen que el llamado “problema catalán” ya está resuelto  por agotamiento, son muchos los catalanes que no quieren seguir viviendo bajo el régimen de la Monarquía. Y no nos referimos solo a los que asistieron a la manifestación. También a los que han dejado de ir porque han constatado que lo que se ha dado en llamar el “procés” está en una vía muerta. Y que lo que proponen los dirigentes de los partidos que se reclaman de la independencia, en un caso difiere bastante de lo que estuvieron prometiendo no hace mucho, y en otro, supone poco más o menos que repetir experiencias que han fracasado, por más que hayan despertado la ilusión de muchísima gente. Es normal, por lo tanto, que no despierte ninguna emoción las convocatorias, y menos si éstas se realizan en medio de las querellas.

Sin embargo, la aspiración del pueblo catalán a poder decidir libremente su futuro continúa en buena medida intacta. Y por lo que se ha visto en esta Diada esa aspiración no tiene una representación política. No la tiene ni para los independentistas, ni tampoco para quienes sin serlo consideran que hay que poder votar en un referéndum. Conducir a esta mayoría social por la senda del autonomismo -bien o mal gestionado- o por el de la proclama vacía de la unilateralidad, es conducirlo a la frustración. 

Los lectores de la Carta Semanal conocen el posicionamiento que los militantes de la Cuarta Internacional hemos defendido desde el inicio de las Diadas multitudinarias: partidarios incondicionales del derecho de autodeterminación, afirmamos que éste no es posible ejercerlo bajo el actual régimen. Que las aspiraciones del pueblo catalán, y la de todos los pueblos de España, no caben dentro de este régimen, que por otro lado es irreformable. Por tanto, la lucha por la abolición de la Monarquía, por la República del Pueblo y para los Pueblos, basada en la fraternidad y en la libertad que garantice el ejercicio de este derecho, es una prioridad que debe unir a todos. 

Como debe unir a todos la defensa incondicional de los militantes represaliados y la exigencia de que cese la persecución judicial que padece el independentismo, al igual que padecen todos aquellos que se oponen al régimen. Más que nunca hay una exigencia que une a todos: la derogación total de la ley Mordaza, sin más excusas. 

Urge recuperar las mejores tradiciones fraguadas en la lucha contra Franco. La lucha contra la Monarquía y por la República, la lucha por los derechos democráticos y sociales, que son inseparables, requiere el combate unido de todos los trabajadores y pueblos del Estado español, y en ese combate estamos comprometidos. Ignorar que existe una aspiración común en todos los pueblos de España a la libertad y a la democracia, que existen reivindicaciones comunes que defender, es volver a llevar las aspiraciones del pueblo catalán a un callejón sin salida. Para la causa del pueblo catalán y de todos los pueblos, no hay más aliados que los trabajadores y los pueblos. 

Presentación IO 372

Este número se centra en tres aspectos de nuestra actividad:

-La preparación del Encuentro en Defensa de la Industria (ver página 3).

-El impulso y la participación en la marcha a Madrid del 15-O en defensa de los salarios y de las pensiones, por su revalorización según el IPC real (anual) y la exigencia al Gobierno de que cumpla la Ley y realice la auditoría pública a las cuentas de la Seguridad Social (ver portada y página 9).

-Informar del desarrollo de la Coordinadora Ampliada del CATP del 10 de septiembre (ver páginas centrales: 6 y 7, también la 5).

 

El conjunto del periódico se encuadra políticamente en la crisis económica y la inflación (también producto de la guerra imperialista, pero sobre todo de la utilización que se hace de este pretexto para disparar aún más los precios) y su reflejo en las instituciones del Estado; las consecuencias de esto para los trabajadores y los obstáculos que levantan las direcciones sindicales y políticas a la movilización. Sin embargo, esa misma crisis hace difícil los consensos entre el PP y el PSOE (cambio de mayoría en el Tribunal Constitucional, renovación del poder judicial, acuerdo sobre las medidas a tomar ante la escalada imparable del coste de la energía) y entre los dirigentes sindicales y el Gobierno (Pacto de Rentas, nueva «reforma» de las pensiones), consensos necesarios para abordar la crisis desde los intereses de la burguesía y del capital.

Destacamos en este sentido el editorial (en la portada) que da el eje político a Información Obrera. También las páginas 2 y 4 contienen artículos sobre la falta de acuerdo PP-PSOE para renovar las instancias y las medidas del Gobierno, supuestamente para controlar la inflación, pero que hacen descargar la crisis sobre los trabajadores y sus derechos y condiciones de vida.

 

Las páginas de internacional (3 en esta ocasión) informan:

– De la resistencia obrera en Europa (ver página 11) a una situación muy semejante a la de España, en realidad prácticamente igual pues todos los Gobiernos y la UE se alinean con el imperialismo norteamericano. UP

– De la situación en América Latina (ver artículo sobre Chile en la página 10).

– De la represión en Palestina (página 12).

 

Recomendamos también la lectura de la primera parte de la entrevista de Información Obrera a Joan Tardà sobre la ley de memoria democrática; la segunda parte de esta entrevista se publicará en el próximo número de Información Obrera y en siguientes números seguiremos el debate sobre esta ley y su utilización para la continuidad o no de la impunidad de los crímenes franquistas.

 

Por último, resaltar el artículo «Las movilizaciones del profesorado en Cataluña fuerzan la contratación de 3.500 profesores», que muestra los efectos diferidos de las huelgas del profesorado en Cataluña.

 

DIADA 2022: DESENES DE MILERS DE MANIFESTANTS BUSQUEN UNA SORTIDA POLÍTICA

Deja un comentario

Carta Setmanal 905 per descarregar en PDF

De la manifestació de la Diada d’aquest any, hi ha dos aspectes importants a assenyalar. El primer, que malgrat les disputes internes que enfronten, un dia sí i un altre també, els partits que componen el govern de la Generalitat, i malgrat també l’absència d’ERC (disconforme amb els objectius dels convocants, l’ANC, Òmnium i l’Assemblea de Municipis per la Independència, que d’altra banda, tampoc no estaven d’acord entre ells), la manifestació ha reunit milers de persones. Òbviament, moltíssimes menys que altres anys, però moltes més de les que alguns esperaven o desitjaven. Especialment, els que especulen amb les pujades i baixades del soufflé català. Dit d’una altra manera: les condicions perquè la manifestació fos un autèntic fracàs estaven donades, i no obstant això no ha passat. És un fet.

I el segon aspecte a destacar també és un fet inqüestionable: el desenvolupament de la manifestació ha posat en evidència el divorci existent entre les masses que seguien abans fidelment les indicacions dels partits i organitzacions partidàries de la independència, i les que han deixat de fer-ho , o fins i tot critiquen feroçment i s’enfronten al rumb seguit per la majoria d’aquelles. El divorci certament no és d’ara –ve com a mínim des del 2019–, però és ara quan s’ha visualitzat de manera claríssima, aconseguint cotes com mai no s’havien vist mai, els dies anteriors a la Diada ia la mateixa manifestació. Divorci que ha fet que milers de manifestants s’hagin girat en contra del govern d’ERC i Junts, en contra de l’independentisme “oficial” inclosa la CUP, amb insults i esbroncades als seus dirigents (des del mateix president de la Generalitat, fins al mateix Oriol Junqueras, que s’ha passat més de 3 anys i mig a la presó), i amb ultimàtums perquè el govern de la Generalitat recuperi la via unilateral o convoqueu eleccions. Tot plegat enmig de la indiferència de la immensa majoria dels treballadors catalans que no s’identifiquen amb els objectius de la convocatòria, perquè entre altres coses, com és tradicional, s’han fet al marge de les reivindicacions.

Des del punt de vista dels qui combatem pels drets dels treballadors i els pobles, no ens interessa tant les querelles que envolten les relacions dels diversos components de l’independentisme governamental, com el fet de constatar que, malgrat tot, i en contra els qui creuen que l’anomenat “problema català” ja està resolt per esgotament, són molts els catalans que no volen continuar vivint sota el règim de la Monarquia. I no ens referim només als que van assistir a la manifestació. També els que han deixat d’anar perquè han constatat que el que s’ha anomenat el “procés” està en una via morta. I que el que proposen els dirigents dels partits que es reclamen de la independència, en un cas difereix força del que van estar prometent no fa gaire, i en un altre, suposa si fa no fa, repetir experiències que han fracassat, per més que hagin despertat la il·lusió de moltíssima gent. És normal, per tant, que no desperti cap emoció les convocatòries, i menys si aquestes es fan enmig de les querelles.

Tot i això, l’aspiració del poble català a poder decidir lliurement el seu futur continua en bona mesura intacta. I pel que s’ha vist aquesta Diada aquesta aspiració no té una representació política. No en té ni per als independentistes, ni tampoc per als que sense ser-ho consideren que cal poder votar en un referèndum. Conduir aquesta majoria social pel camí de l’autonomisme -bé o ​​mal gestionat- o pel de la proclama buida de la unilateralitat, és conduir-lo a la frustració.

Els lectors de la Carta Setmanal coneixen el posicionament que els militants de la Quarta Internacional hem defensat des de l’inici de les Diades multitudinàries: partidaris incondicionals del dret d’autodeterminació, afirmem que aquest no és possible exercir-lo sota el règim actual. Que les aspiracions del poble català, i la de tots els pobles d’Espanya, no hi caben dins aquest règim, que per altra banda és irreformable. Per tant, la lluita per l’abolició de la Monarquia, la República del Poble i els Pobles, basada en la fraternitat i en la llibertat que garanteixi l’exercici d’aquest dret, és una prioritat que ha d’unir a tothom.

Com ha d’unir a tots la defensa incondicional dels militants represaliats i l’exigència que cessi la persecució judicial que pateix l’independentisme, igual que pateixen tots aquells que s’oposen al règim. Més que mai hi ha una exigència que uneix tothom: la derogació total de la llei Mordassa, sense més excuses.

És urgent recuperar les millors tradicions forjades en la lluita contra Franco. La lluita contra la Monarquia i la República, la lluita pels drets democràtics i socials, que són inseparables, requereix el combat unit de tots els treballadors i pobles de l’Estat espanyol, i en aquest combat estem compromesos. Ignorar que hi ha una aspiració comuna a tots els pobles d’Espanya a la llibertat ia la democràcia, que hi ha reivindicacions comunes per defensar, és tornar a portar les aspiracions del poble català a un atzucac. Per a la causa del poble català i de tots els pobles, no hi ha més aliats que els treballadors i els pobles.

Presentació Información Obrera nº 372

Aquest número se centra en tres aspectes de la nostra activitat:

-La preparació de la Trobada en Defensa de la Indústria (veure pàgina 3).

-L’impuls i la participació a la marxa a Madrid del 15-O en defensa dels salaris i de les pensions, per la seva revaloració segons l’IPC real (anual) i l’exigència al Govern que compleixi la Llei i faci l’auditoria pública als comptes de la Seguretat Social (veure portada i pàgina 9).

-Informar del desenvolupament de la Coordinadora Ampliada del CATP del 10 de setembre (vegeu pàgines centrals: 6 i 7, també la 5).

El conjunt del diari s’enquadra políticament en la crisi econòmica i la inflació (també producte de la guerra imperialista, però sobretot de la utilització que es fa d’aquest pretext per disparar encara més els preus) i el seu reflex a les institucions de l’Estat; les conseqüències per als treballadors i els obstacles que aixequen les direccions sindicals i polítiques a la mobilització. Tot i això, aquesta mateixa crisi fa difícil els consensos entre el PP i el PSOE (canvi de majoria al Tribunal Constitucional, renovació del poder judicial, acord sobre les mesures a prendre davant l’escalada imparable del cost de l’energia) i entre els dirigents sindicals i el Govern (Pacte de Rendes, nova «reforma» de les pensions), consensos necessaris per abordar la crisi des dels interessos de la burgesia i del capital.

Destaquem en aquest sentit l’editorial (a la portada) que dóna l’eix polític a Información Obrera. També les pàgines 2 i 4 contenen articles sobre la manca d’acord PP-PSOE per renovar les instàncies i mesures del Govern, suposadament per controlar la inflació, però que fan descarregar la crisi sobre els treballadors i els seus drets i condicions de vida.

Les pàgines internacionals (3 en aquesta ocasió) informen:

– De la resistència obrera a Europa (vegeu pàgina 11) a una situació molt semblant a la d’Espanya, en realitat pràcticament igual, ja que tots els governs i la UE s’alineen amb l’imperialisme nord-americà. UP

– De la situació a Amèrica Llatina (veure article sobre Xile a la pàgina 10).

– De la repressió a Palestina (pàgina 12).

També recomanem la lectura de la primera part de l’entrevista d’Informació Obrera a Joan Tardà sobre la llei de memòria democràtica; la segona part d’aquesta entrevista es publicarà al proper número d’Informació Obrera i en números següents seguirem el debat sobre aquesta llei i la seva utilització per a la continuïtat o no de la impunitat dels crims franquistes.

Finalment, cal ressaltar l’article «Les mobilitzacions del professorat a Catalunya forcen la contractació de 3.500 professors», que mostra els efectes diferits de les vagues del professorat a Catalunya.

 

 

Ante el cambio del Gobierno en relación al Sahara Occidental

Deja un comentario

Carta Semanal 884 en catalán

Carta Semanal 884 para descargar en PDF

La decisión del gobierno Sánchez de modificar públicamente su posición sobre el Sahara Occidental ha levantado una ola de protestas en las diferentes fuerzas políticas del país. Así el miércoles 6 de abril una Proposición No de Ley (PNL) fue votada por la mayoría del Congreso (del PP a Bildu contra el PSOE y con Cs y Vox absteniéndose), cuyo texto condenaba la decisión de Sánchez, que arguye competencias presidenciales para decidir sobre el tema (decisión que difícilmente se puede hacer sin acuerdo con el Rey como jefe del Ejército)

Es normal que este tema de gran sensibilidad entre importantes sectores de los militantes obreros y demócratas de este país levante ampollas. Sigue leyendo →

Davant el canvi del Govern en relació amb el Sàhara Occidental

Deja un comentario

Carta Setmanal 884 per descarregar en PDF

La decisió del govern Sánchez de modificar públicament la seva posició respecte del Sàhara Occidental ha aixecat una onada de protestes entre les diferents forces polítiques del país. Així el dimecres 6 d’abril una Proposició No de Llei (PNL) va ser votada per la majoria del Congrés (des del PP a Bildu contra el PSOE i amb Cs i Vox abstenint-se), el text de la qual condemnava la decisió de Sánchez, que argüeix competències presidencials per decidir sobre el tema (decisió que difícilment es pot fer sense acord amb el Rei com a cap de l’Exèrcit).

És normal que aquest tema de gran sensibilitat entre importants sectors dels militants obrers i demòcrates d’aquest país aixequi butllofes.

Pels qui van aprovar la PNL, es tractaria del dret d’autodeterminació, un principi elemental de la democràcia. Dret, però, que s’ha oblidat quan es tracta d’assumptes domèstics (com els pobles d’Espanya) o que s’ha manipulat a fons per destruir estats construïts en la lluita contra el nazisme com la Federació Iugoslava.

La qüestió del Sàhara Occidental, en el seu context

Per abordar aquesta qüestió, cal plantejar, en primer lloc, una primera pregunta: és possible separar el dret d’autodeterminació d’un sector del poble sahrauí del conjunt dels altres pobles del Marroc, país que va patir fins a 1956 l’opressió colonial de la dictadura franquista i el règim francès?

Perquè en primer lloc el poble sahrauí no es limita a l’antiga colònia espanyola, sinó que abasta diversos països actuals (incloent-hi Algèria). Per què, per tant, no es reclama aquest dret a tots els països de la regió?

Per què no s’integra aquest dret al combat comú de tots els pobles del Marroc contra la monarquia alauita, agència de l’imperialisme? Monarquia que va ser instaurada per l’exèrcit espanyol i francès contra l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) que lluitava per la seva independència, i la unitat i la sobirania del país. Contra l’ELN, els governs francès i espanyol van organitzar una acció militar conjunta, l’operació Ecouvillon, amb la connivència del rei del Marroc, Mohamed V.

L’ELN en el qual participaven llavors els primers fundadors del Front Polisario, el qual va gaudir de les armes que l’exèrcit espanyol va deixar, i avui està enquadrat militarment per l’exèrcit algerià.

L’alt comandament de l’exercit algerià que segueix mantenint el poder real a Argèlia, ha anul.lat bona part de les conquestes de la independencia (en particular la nacionalització del petroli) i segueix mantenint, de fet, un regim de partit únic. L’exercit argelià utilitza la causa saharaui, només com a part de la seva competencia amb el Marroc en relació al seu sotmetiment a l’imperialisme francés i nordamericà.

Alhora, la monarquía alauita del Marroc utilitza el Sàhara com excusa per imposar la Unió Nacional en torn a si mateixa a totes les forces polítiques del país.

El paper de la corona espanyola

La situació actual del Sàhara és conseqüència de la retirada precipitada de les tropes espanyoles, el 1975, una operació organitzada en persona pel llavors Príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, que va organitzar, d’acord amb els EUA, aquesta retirada. Proper a pujar al tron, volia tant sí com no evitar implicar l’exèrcit espanyol en una guerra colonial contra el Marroc, veient l’exemple del veí Portugal, on la guerra colonial va portar a la revolució del 25 d’abril.El Borbó va fer, el novembre de 1975, una visita a les tropes espanyoles a Aaiun en un viatge sorpresa. Mentre fa promeses públiques que “Espanya no farà un pas enrere, complirà tots els seus compromisos, respectarà el dret dels saharauís a ser lliures” i assegura que “el vostre comandant en cap estarà aquí, amb tots vosaltres, quan soni el primer tret ”, organitza “l’operació oreneta”, una evacuació precipitada de la colònia. Tan precipitada que deixa en mans del Front Polisario armes i bagatges que li permetran iniciar la guerra contra el Marroc.El llavors governador general del Sàhara Occidental, el general Federico Gómez de Salazar –que va participar a la guerra civil al comandament de tropes mercenàries marroquines, i més tard a la Divisió Blava- declarava llavors que “(…) En una conflagració armada puc assegurar-los que haguéssim obtingut una gran victòria sobre el Marroc en menys de 24 o 48 hores, però per no fer aquesta matança (sobre la Marxa Verda) i per salvaguardar la pau desistim de la violència i arribem a un acord (…)”. I afegia que “(…) Espanya té la consciència tranquil·la per haver fet tot el possible per concedir-los l’autodeterminació, però les constants accions d’aquest Front (Polisari) ens han obligat a acceptar aquesta postura tripartita (…)”.

Qui mana en realitat?

Certa premsa de dretes -curiosament recolzada amb alguns que es consideren d’esquerres- llança els seus atacs contra el sàtrapa marroquí i la capitulació de Sánchez davant seu. A banda del tuf racista d’aquests epítets, i com si el rei d’Espanya no fos de la mateixa calana alhora de ser el representant del país colonitzador (no ho oblidem). Tot i això, fàcil és comprovar que ni el rei del Marroc, ni el d’Espanya i menys Sánchez tenen en aquest cas poder decisori.La història és llarga i va des de la negativa de Franco a tornar al Marroc, en el moment de la seva independència, una part important del seu territori (Ceuta, Melilla, Ifni, el Sàhara…), o sigui negant la unitat nacional marroquina, fins que els EUA es van ficar a l’assumpte.Partim del pla Baker el 1997 fins a la versió modificada (prenent com a exemple l’Estat de les autonomies espanyol) del 2007.El desembre del 2020, el llavors president dels Estats Units, Donald Trump, va signar una declaració reconeixent la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. La Casa Blanca va assenyalar que aquesta decisió formava part de l’acord per al restabliment de relacions diplomàtiques plenes entre el Marroc i Israel (una decisió que compta amb el rebuig massiu del poble marroquí). L’administració Biden ha ratificat aquesta decisió.A primers de març, la subsecretària d’Estat nord-americana Wendy Ruth Sherman va fer un viatge a Rabat, Alger i Madrid. Sánchez escriu immediatament al rei marroquí per repetir el que diu l’actual administració Biden (que per cert ja havia avançat el govern alemany sota Merkel): que la solució més adequada per al Sàhara occidental és una autonomia en el marc del règim. Per tant, la “decisió” de Sánchez –per més que tracti de presentar-la com una concessió al Marroc perquè recolzi el forrellat a la immigració després de les tanques de Ceuta i Melilla- no és sinó una mostra de submissió als dictats de l’amo ianqui .El règim autonòmic que s’atorgaria al Sàhara obre el meló d’altres autonomies possibles, que s’estendrien a tot el territori del Marroc. Recordem que el vell projecte d’autonomització del país va ser aplaudit en el seu moment pels capitalistes espanyols que buscaven invertir al RIF si es creava una “zona franca”. Per què l’imperialisme nord-americà ha optat per aquesta “solució”?

Fins i tot la declaració de Trump, el govern dels EUA defensava formalment l’anomenat Pla Baker, aprovat per l’ONU el 2003 (no en va el seu autor era l’exsecretari d’Estat dels EUA, James Baker).Per valorar el canvi de posició, és conseqüència hem de partir de la nova situació internacional, marcada per la retirada dels EUA de l’Afganistan, constatació de que ja no tenen la capacitat d’actuar com a gendarme mundial. Una situació agreujada per la guerra a Ucraïna. Per als EUA el règim marroquí ocupa un lloc important en relació amb la defensa d’Israel i l’opressió dels palestins, i … alhora, és un estat tap en relació a l’Àfrica subsahariana. En aquesta zona, l’esfondrament de tots els governs titelles dependents de l’imperialisme francès i el fracàs de la seva presència militar fan témer una emigració més que massiva. Reforçar la Monarquia alauita és una necessitat de “l’ordre mundial” i la monarquia espanyola hi té interès.Per a Algèria, sense deixar de ser important, la “qüestió saharauí” és simplement una carta. A més, li permet vendre el gas i el petroli a l’alça.Qui perd? D’entrada, els treballadors i els pobles del Marroc, inclosos els saharauís.

Una “legalitat internacional” contra els pobles

Algunes crítiques a la decisió de Sánchez es recolzen en una suposada “legalitat internacional”. Però aquesta legalitat es basa en el reconeixement de la responsabilitat i el dret del colonitzador: Espanya i França, en el cas del Marroc. Una legalitat basada, per tant, en les matances de les guerres colonials, del 1909, del 1922, del 1924 (incloent bombardejos amb armes químiques) contra la població marroquina.Avuí es pretén presentar l’ONU com a defensora de drets. No ens deixem enganyar per aquest argument. L’ONU que va crear l’Estat d’Israel massacrant i expulsant la població palestina, que va permetre l’embargament contra l’Iraq (que va tenir com a conseqüència que 1,5 milions de persones morissin entre el 1990 i el 1998 per aquesta causa, segons la mateixa ONU), i la llista és llarga. L’ONU no és més que una “caverna de bandits” utilitzant la caracterització que feia Lenin de la seva antecessora, la Societat de Nacions.

Només els pobles poden obrir una solució, sense ingerències imperialistes

L’única legalitat que poden reconèixer els treballadors i els pobles és la que rebutja la ingerència imperialista dels EUA i la seva subsidiària Monarquia espanyola i, per descomptat, en cap cas la seva subagència, la monarquia alauita.Com a militants obrers internacionalistes considerem que, vivint en un país imperialista com Espanya, “l’enemic és al nostre país”. És per això que lluitem contra tota ingerència del govern espanyol al Marroc i per la devolució de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials al Marroc, al mateix temps que exigim la devolució de Gibraltar i la retirada de les bases nord-americanes de la península ibèrica.Som solidaris amb tots els pobles del Marroc, amb la seva lluita unida -incloent-hi el poble del Sàhara occidental- contra la ingerència imperialista i la seva agència local, el rei del Marroc que, a més, dóna suport a l’Estat d’Israel. Només els pobles del Magrib, àrabs, berbers, saharauis, poden obrir una solució democràtica a la situació de la zona. La decisió de Trump, Biden i Sánchez intenta tancar el camí a una solució democràtica per al Magrib, solució que només pot sortir d’una unió lliure de pobles, alliberats de tota ingerència estrangera, des de la Monarquia espanyola a l’ONU i la Unió Europea.I combatem al nostre país perquè el milió llarg de treballadors marroquins gaudeixin de tots els drets, contra el treball esclau en la recol·lecció de collites, contra la quota masclista de treballadores marroquines, que només selecciona dones amb fills menors d’edat per al treball a la recol·lecció de la maduixa, “contra tota manifestació de racisme, i, en primer lloc, contra la infame Llei d’Estrangeria. Recordem que després de l’entrevista de Sánchez amb Mohamed VI s’ha acordat que el Marroc acollirà els immigrants “irregulars” que Espanya expulsi. (Parlarem d’això amb més deteniment) 

 

– Declaración XXIV Congreso – A todo el movimiento obrero, a la juventud, a todas y todos los partidarios de la democracia

Deja un comentario

Carta Semanal 854 en catalán

Carta Semanal 854 para descargar en PDF

El congreso de la sección de la IV Internacional en España se ha celebrado en un momento extremadamente difícil para los trabajadores y los pueblos. Todo el mundo ha podido comprobarlo: en medio de la incapacidad de todos los gobiernos para proteger la salud de la población, la pandemia ha sido  utilizada para recortar derechos y como excusa para no derogar la ley mordaza y demás leyes antiobreras.  

La situación de tantos trabajadores y trabajadoras privados de trabajo, de atención sanitaria resume la situación de desvalimiento que amenaza a la mayoría de la población, sobre todo mujeres, jóvenes y emigrantes.

La crisis del capitalismo, amplificada por la crisis pandémica, encuentra hoy un desarrollo en la agonía imperialista cuyo último episodio -la salida de Afganistán- es la expresión del atolladero en el que se encuentra el imperialismo dominante, producto de la descomposición del mercado mundial. Arrastrando tras de sí a todos los imperialismos secundarios, a lanzar todos ellos una agresión tras otra contra los trabajadores.  Sigue leyendo →

A propósito de la mesa de diálogo gobierno central – govern de la Generalitat

Deja un comentario

Carta Semanal 853 en catalán

Carta Semanal 853 para descargar en PDF

El miércoles 15 de septiembre tuvo lugar en el palacio de la Generalitat de Barcelona la  primera reunión de la llamada mesa de diálogo. Esta mesa fue pactada anteriormente entre Quim Torra y Pedro Sánchez, antes de que el primero fuera inhabilitado por delito de libertad de expresión por los tribunales franquistas.

En representación del gobierno central participaron Pedro Sánchez más cinco ministros (entre ellos Yolanda Díaz de Unidas Podemos) y por parte del govern de la Generalitat la delegación solo estaba compuesta por Pere Aragonés y dos consejeros de Esquerra Republicana de Catalunya, pues los tres que debían representar a Junts per Catalunya (los partidarios de Puigdemont, continuadores de la antigua convergencia de Pujol) no participaron en la reunión. Sigue leyendo →

Davant  l’onze de setembre, Diada nacional de Catalunya

Deja un comentario

Carta Setmanal 851 per descarregar en PDF

Als treballadors, al moviment obrer de tot l’Estat, als joves i partidàries / us de la democràcia

En vigílies de l’onze de setembre, sense esperar als discursos oficials, sabem que el moment està prenyat de reptes i preocupacions.

Els indults o els senyals de millora econòmica són insuficients perquè els dirigents es despengin amb promeses optimistes. Els fons europeus ja comencen a ser aquí. Quina és la situació? La primera prova en la indústria catalana va ser Nissan, què queda d’ella? La sort de Seat depèn de polsos entre multinacionals. L’ampliació de l’aeroport de Barcelona, ​​més que ensopegar amb problemes ecològics, depèn que es passi de les promeses a la seva execució. El sistema sanitari, mai s’ha comptat entre les prioritats pressupostàries, i va patir a Catalunya, només entre 2010 i 2016, retalls de 9.000 milions (gairebé la tercera part del total retallat a tot l’Estat). Les pensions pateixen ara una retallada que amenaça el sistema. Mentrestant, la joventut no té classes, ni plantilles de professors i abans que la resta pateix el pes de l’atur i la precarietat. Tota la població pateix l’atracament a salaris i pensions que suposen la pujada de la llum, dels carburants, dels preus en general. Sigue leyendo →

Ante el 11 de septiembre, Diada nacional de Cataluña…

Deja un comentario

Carta Semanal 851 en catalán

Carta Semanal 851 para descargar en PDF

A los trabajadores, al movimiento obrero de todo el Estado, a los jóvenes y partidarias/os de la democracia

En vísperas del 11 de septiembre, sin esperar a los discursos oficiales, sabemos que el momento está preñado de retos y preocupaciones.

Los indultos o las señales de mejora económica son insuficientes para que los dirigentes se descuelguen con promesas optimistas. Los fondos europeos ya empiezan a estar aquí. ¿Cuál es la situación? La primera prueba en la industria catalana fue Nissan, ¿qué queda de ella? La suerte de Seat depende de pulsos entre multinacionales. La ampliación del aeropuerto de Barcelona, más que tropezar con problemas ecológicos, depende de que se pase de las promesas a su ejecución. El sistema sanitario, nunca se ha contado entre las prioridades presupuestarias, y sufrió en Cataluña, solo entre 2010 y 2016, recortes de 9.000 millones (casi la tercera parte del total recortado en todo el Estado). Las pensiones sufren ahora un recorte que amenaza el sistema. Entretanto, la juventud carece de clases, de plantillas de profesores y ante todo sufre el peso del paro y la precariedad. Toda la población sufre el atraco a salarios y pensiones que suponen la subida de la luz, de los carburantes, de los precios en general. Sigue leyendo →

Annual, 1921

Deja un comentario

Carta Semanal 846 en catalán

Carta Semanal 846 para descargar en PDF

Se cumplen 100 años del llamado “desastre de Annual”, la batalla en la que los combatientes del pueblo marroquí del Rif, al mando de Abd el-Krim, derrotaron y prácticamente aniquilaron a un contingente español muy superior en número. En su Historia de la Incompetencia Militar, Geoffrey Regan explica cómo las tropas españolas sufrieron una aplastante derrota frente a unas fuerzas militares rifeñas 7 veces inferiores a las suyas.

En la gestación del desastre militar influyeron muchos factores, pero el más determinante fue, sin duda, la incompetencia de los mandos militares y la corrupción generalizada de los mismos. El diputado socialista Indalecio Prieto, enviado a Marruecos por el diario El Liberal, de Bilbao, escribía que la Comandancia militar de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase de inmoralidades y vicios”. Y citaba las palabras de un comerciante local intentando vender un tejido lujoso: “aquí sólo lo usan las esposas de militares del cuerpo de Intendencia”. Sigue leyendo →

Annual, 1921

Deja un comentario

Carta Setmanal 846 per descarregar en PDF

Es compleixen 100 anys de l’anomenat “desastre d’Annual”, la batalla en la qual els combatents del poble marroquí del Rif, sota el comandament d’Abdel-Krim, van derrotar i pràcticament van aniquilar a un contingent espanyol molt superior en nombre. En la seva Història de la Incompetència Militar, Geoffrey Regan explica com les tropes espanyoles van patir una aclaparadoraderrota davant d’unes forces militars rifenyes  7 vegades inferiors a les seves.

En la gestació del desastre militar van influir molts factors, però el més determinant va ser, sens dubte, la incompetència dels comandaments militars i la corrupció generalitzada dels mateixos. El diputat socialista Indalecio Prieto, enviat al Marroc pel diari El Liberal, de Bilbao, escrivia que la Comandància militar de Melilla era “una bassa pestilent formada per tota mena de immoralitats i vicis”. I citava les paraules d’un comerciant local intentant vendre un teixit luxós: “aquí només el fan servir les dones dels militars del cos d’Intendència”.

A més, cal assenyalar el paper del rei Alfons XIII incitant al cap de les tropes, el general Silvestre, a avançar imprudentment en un territori hostil. Pocs dies abans del desastre militar, davant el sepulcre del Cid, a la catedral de Burgos, Alfons XIII va pronunciar un entusiasta discurs on es manifestava radicalment a favor de seguir amb la “croada” al Nord d’Àfrica. El Rei prometia que amb les conquestes africanes tindria Espanya “bastant per figurar entre les primeres nacions del món”. Al rei li obsessionava la pretensió de refer l’imperi colonial a costa de terres africanes. En aquest discurs va dir que “Espanya no sent cobdícia de béns aliens; en té prou amb el propi solar i amb els territoris que legítimament li corresponen més enllà de l’Estret “. En aquesta línia, i saltant-se la cadena de comandament, el rei animava per telegrama a Silvestre a arribar a Alhucemas el 25 de juliol, dia de Santiago, patró d’Espanya, i aplaudia les seves suposades gestes dient “olé els homes”.

Animat pel rei, Silvestre va actuar de manera temerària i cometent un error darrere l’altre. Com establiria l’informe de la comissió d’investigació formada després de la derrota, les línies militars eren d’excessiva extensió en relació amb les forces disponibles. L’avanç es va produir de forma temerària, no es va tenir en compte la possibilitat d’un contraatac del poble del Marroc. Les cabiles (tribus marroquines) suposadament amigues situades a rereguarda van romandre armades quan la seva fidelitat a Espanya era molt dubtosa. El territori pres va quedar defensat per posicions disperses mal proveïdes i organitzades, el que les feia difícilment defensables davant d’un atac enemic. No es van preveure línies esglaonades de suport ben dotades en rereguarda per organitzar una retirada si aquesta era necessària. I, un cop iniciat l’atac rifeny es van enviar totes les tropes disponibles a Annual, deixant la ciutat de Melilla i la rereguarda desguarnida.

Tot això va acabar amb les tropes espanyoles acantonades en una posició avançada,  amb Igueriben, tan mal plantejada que estava a cinc quilòmetres de l’aiguada més propera, a la qual calia accedir sota el foc dels combatents marroquins, i una segona posició, a Annual, en una fondalada dominada per les altures ocupades pels lluitadors rifenys. L’atac de les forces marroquines va portar a la caiguda d’Igueriben i una fugida descontrolada de les tropes acantonades a Annual, castigades per la set i perseguides implacablement pels combatents d’Abd el-Krim. Angoixant fugida relatada magistralment per Ramón J. Sénder en la seva novel·la Imant.

La comissió d’investigació, presidida pel general Juan Picasso González, va elaborar un voluminós informe ple de dades i termes militars, però que deixava sense tocar les responsabilitats polítiques i de la Corona. Segons l’Expedient Picasso, la derrota va costar 13.363 morts (10.973 espanyols i 2.390 indígenes). El nombre de baixes rifenyes és desconegut. Hi havia tants cadàvers que es deia que, del segon dia en endavant, els voltors només menjaven “de comandant cap amunt”. A les pèrdues humanes es van afegir les de material militar (20.000 fusells, 400 metralladores, 129 canons, a part de municions i pertrechos).

Dotze dies abans d’obrir-se a Corts el debat sobre l’expedient, el rei va animar el cop de Primo de Rivera, evitant així un debat públic que hagués posat al descobert les responsabilitats del rei i la podridura del règim de la Restauració.

La colonització espanyola del Marroc

Encara que nominalment Espanya exercia un “protectorat” al nord del Marroc que incloïa el Rif, el 1921, bona part del territori encara no estava sota el seu control. D’aquí l’expedició de Silvestre. Només es va controlar de manera efectiva el territori després de la campanya militar iniciada amb el desembarcament d’Alhucemas, al setembre de 1925, quatre anys després d’Annual. Aquesta campanya militar es va dur a terme a sang i foc, incloent bombardejos de la població civil amb armes químiques. Tot i això, la ferotge resistència dels rifenys només va ser vençuda després de la intervenció militar de França des del sud del Marroc. En aquesta guerra fan armes Francisco Franco i molts dels futurs colpistes de 1936.

L ‘ “obra” d’Espanya al Marroc va deixar pocs avanços. El més destacable són moltes casernes, com la que encara eleva les seves ruïnes sobre Tetuan, i una carretera sinuosa, que travessa el Rif per la part alta de les valls, per raons militars.

Les organitzacions obreres espanyoles van ser contràries a la colonització. Citem, per exemple, la posició del PSOE davant el desastre d’Annual. El 4 d’agost de 1921 es va pot llegir a El Socialista destacat tipogràficament: “La veu del poble arriba demanant: càstig als responsables, repatriació de l’exèrcit, abandó total del territori marroquí”.

No obstant això, cal recordar com va abordar la II República la qüestió del Marroc. Els treballadors i el poble del Marroc veien en el moviment revolucionari espanyol un punt de suport per a la seva lluita pels drets socials i nacionals. El 3 de maig de 1931, a Tetuan, es van declarar vagues de diferents sectors demanant que se’ls apliqués la legislació laboral espanyola que anunciava el nou ministre de treball, Largo Caballero. El cap militar del protectorat, el futur colpista general Sanjurjo, va declarar l’estat de guerra. Hi va haver un mort i diversos ferits entre els manifestants. A tot el Marroc espanyol es van multiplicar les peticions de llibertats democràtiques, d’escoles d’ensenyament primari, préstecs agrícoles per al pagès, igual salari que el dels espanyols, ajudes socials, augment de les institucions sanitàries … Però de cap manera va admetre la República, ni amb els governs de dretes ni amb el Front Popular, concedir la igualtat jurídica entre espanyols i marroquins. Per exemple, al juny de 1931 el primer Alt Comissari per al Marroc que no era militar, Luciano López Ferre, deia al diari El Sol que el problema del Marroc no era més que d’ordre i pau, i que “existia certa agitació nacionalista, que amb bones tropes ell s’encarregava que hi hagués calma “. Al desembre de 1931 el govern Azaña, publica un decret de reordenació administrativa del protectorat, sense respondre a cap de les peticions de la població.

A La Gaceta d’Àfrica, òrgan oficial de l’Alt Comissari, el govern de Front popular recorda el 3 de juny de 1936 que al Marroc no està reconegut el dret de vaga, amb aquestes paraules: “entenem que les circumstàncies econòmiques, socials i polítiques del Marroc espanyol no aconsellen, ni molt menys, donar pas a la legislació del Protectorat un dret tan discutit i perillós com la vaga. Aquesta és un perill real per a la pau i la seguretat pública a la zona “.

A l’esclatar la revolució obrera a 1936, els independentistes marroquins van oferir: si la República declara la independència del Marroc, nosaltres aixequem el Marroc privant l’exèrcit de Franco de la seva rereguarda. La delegació marroquina, concertada amb la CNT, algun trotskista i altres republicans van acudir a Barcelona aconseguint el suport de totes les forces obreres i republicanes, però el govern central es va negar, preferint no enemistar-se amb França, que era neutral, en aquest sentit pressionava Stalin.

La classe treballadora espanyola pagaria molt cara aquesta decisió. Tropes marroquins van actuar en la repressió del moviment revolucionari d’Astúries en 1934. En la guerra civil, Franco va comptar amb la rereguarda magribí, més de 75.000 marroquins van lluitar a les files de Franco. La majoria eren rifenys.

Cent anys després

En el centenari d’Annual, l’exèrcit espanyol segueix ple de colpistes. Les revelacions sobre l’origen de la fortuna del rei emèrit aporten un escàndol rere l’altre (nous comptes a Suïssa, tràfic d’armes …), mentre es nega la creació d’una comissió d’investigació en Corts.

Al mateix temps, avui, el poble marroquí no ha recuperat encara la seva plena sobirania. L’Estat espanyol s’aferra a la defensa dels últims bastions colonials a Àfrica (Ceuta, Melilla, els penyals i algunes illes). Mentrestant, prop d’un milió d’immigrants marroquins viuen a Espanya, treballadors que pateixen una terrible explotació (en 2019, menys de 250.000 estaven donats d’alta en Seguretat Social).

La solidaritat amb els treballadors i el poble del Marroc i els treballadors marroquins a Espanya ha de presidir l’acció de tot militant obrer. Els militants internacionalistes espanyols lluiten perquè el Marroc recuperi la seva integritat territorial sense ingerències imperialistes i són solidaris amb el moviment obrer marroquí i les seves exigències democràtiques i socials. Mentrestant, el govern “progressista” de la Monarquia contínua amb la tradició del Front Popular que va negar la independència al Marroc, ara amb els enclavaments de Ceuta i Melilla i les seves sagnants tanques, i donant suport contra el poble al règim monàrquic sotmès a l’imperialisme. Aquesta política reforça a Espanya a les multinacionals, al militarisme i les bases, i a la Monarquia.