Carta Setmanal 950 per descarregar en PDF
Després dels resultats electorals, es multipliquen les pressions perquè el partit socialista arribi a un acord per permetre que el PP formi govern. Una opció que significaria trair els milions de treballadors, joves, pensionistes que, amb la seva mobilització electoral, han impedit la majoria absoluta que les formacions franquistes acariciaven.
El capital financer, en efecte, té clara la seva proposta: un acord entre el PSOE i el PP que eviti la repetició d’eleccions i permeti aplicar les reformes que exigeixen la Unió Europea, el Banc Central Europeu i l’FMI. Algunes de les quals ja estaven emparaulades pel govern sortint amb Brussel·les (vegeu la polèmica sorgida en plena campanya electoral respecte al peatge de les autovies).
El punt de vista d’Expansión
El diari Expansión, òrgan d’expressió empresarial, dedicava bona part de la seva edició del 25 de juliol passat a aquesta qüestió. I escrivia a primera pàgina: “Els empresaris reclamen al futur govern un pacte que garanteixi l’estabilitat i la moderació. Els directius i executius de les grans patronals asseguren que el millor seria un acord entre el PP i el PSOE que eviti les exigències nacionalistes i que tracti les reformes i els consensos que requereix l’economia espanyola per completar la recuperació”. L’editorial d’aquest mateix diari encara era més clar: “Davant els reptes que ha d’afrontar el nostre país en els propers mesos, des d’assolir els objectius fixats per a la Presidència semestral rotatòria del Consell Europeu fins a emprendre l’ajust inevitable dels enormes volums de dèficit i deute públic generats en la darrera legislatura per PSOE i Podem per sostenir uns nivells esbojarrats de despesa pública, el més convenient seria comptar amb un govern estable i de clara orientació moderada” I afegeix que “no seria acceptable que, havent-hi altres alternatives més raonables com una entesa entre els grans partits, el PSOE prefereixi tornar a pactar la investidura de Sánchez amb formacions extremistes”
En un ampli reportatge de diverses pàgines, sota el títol “els empresaris urgeixen un govern estable i moderat”, en què se citen nombrosos dirigents d’empresa i organismes empresarials, Expansión exposa que “els empresaris van expressar ahir el seu improbable desig que, tenint en compte els resultats de les eleccions generals de diumenge passat, el millor, des del seu punt de vista, seria un acord entre el PP i el PSOE del que resultés un Govern moderat i estable, que eviti les exigències dels partits independentistes i afronti les grans reformes econòmiques i socials que necessita Espanya. Bé amb un Executiu de coalició dels dos grans partits o amb un Govern del partit més votat –el PP– amb el suport del PSOE. En les grans qüestions d’Estat”. El diari empresarial cita, entre d’altres, Antonio Garamendi, president de la CEOE, que declarava que “anomenem la responsabilitat perquè es puguin assolir aquells acords que garanteixin el màxim nivell d’estabilitat possible i també la moderació necessària per garantir la bona marxa de l’economia, el benestar i la pau social”. Més explícit encara va ser José L Bonet, el president de la Cambra de Comerç d’Espanya, que va apuntar que “el consens entre els grans partits seria de gran ajuda per fer front a qüestions que afectin el sistema de pensions, el mercat laboral, la fiscalitat, la educació o gestió dels fons de Recuperació i Resiliència, que representen una oportunitat històrica per a la transformació d’Espanya”. El president del Cercle d’Empresaris, Manuel Pérez-Sala, intenta convèncer el PP i el PSOE que “cal permetre governar el bloc constitucionalista més votat [PP-Vox] i evitar les exigències de partits independentistes a qui no els preocupen les necessitats de la major part dels espanyols”.
Per a Juanjo Cano, president de KPMG a Espanya: “Cal comptar amb un consens per realitzar reformes estructurals i garantir la seguretat jurídica a llarg termini, amb l’objectiu d’avançar en el creixement econòmic, la competitivitat de les empreses i la millora de la productivitat”.
El programa de “consens i moderació” d’aquest govern pel qual advoquen és clar. Com assenyala la declaració difosa per la coordinadora del CATP després de les eleccions, “L’argument suprem és que aquest pacte traïdor garantiria les exigències màximes del capital financer i les seves institucions, com ara la Unió Europea, el BCE, l’FMI, al futur govern: hi ha que acabar amb el “malbaratament”, reduir el dèficit i el deute públic (es parla de retallar entre 20.000 i 30.000 milions als pressupostos), aplicar reformes “pendents”: una nova reforma laboral, continuar amb més reformes de les pensions fins a la seva total privatització, continuar augmentant la despesa militar, com exigeix l’OTAN… Exigeixen que, governi qui governi, ho faci per a ells i contra la majoria que amb el vot ha tancat el pas a les dretes”.
Pressions de vells dirigents del PSOE
Fent-se ressò d’aquestes propostes, un col·lectiu de vells dirigents del PSOE, en què actua com a portaveu l’exdirigent del PS d’Euskadi, Nicolás Redondo Terreros, demanava el dia 26 passat que el PSOE i el PP es posin d’acord no només per governar sinó també per arribar a pactes de «moderació i centralitat», que representarien el «sentir majoritari d’aquell 65% de l’electorat que van votar aquest 23J als dos partits.» Sembla una repetició de la campanya que el 2016 va exigir que el PSOE s’abstingués per permetre un govern de Rajoy No sembla que avui la maniobra tingui tant de pes dins del partit socialista Recordem que el 2016 va ser la majoria de la direcció la que va imposar aquesta línia, forçant la dimissió de Pedro Sánchez. es va mobilitzar després de Sánchez per imposar la línia del “no és no” a un acord amb el PP, res sembla indicar que avui els que defensen dins el PSOE la línia de recolzar un govern del PP tinguin més força, sobretot tenint en compte que nedarien obertament contra el corrent de la mobilització electoral del 23 de juliol.
Els drets dels pobles
Cal assenyalar que, sense el vot dels pobles català i basc, els franquistes del PP i Vox havien aconseguit la majoria absoluta que acariciaven. Això demostra, una vegada més, la importància de la qüestió nacional a l’Estat espanyol.
Ara, totes les dretes i els defensors del règim monàrquic carreguen contra un acord amb els partits nacionalistes. El PP ataca un acord amb un “pròfug de la justícia” com Puigdemont (però no fan fàstics a un acord amb un altre pròfug, Ortega Smith). Es parla d’un possible acord amb el partit de Puigdemont per solucionar-ne la situació processal. És evident que avançar en una solució política per a Catalunya i el seu poble és una qüestió central. Per nosaltres, partidaris del dret d’autodeterminació, de la República, de la unió lliure de repúbliques, la persecució a líders catalans per part de l’aparell judicial franquista és un obstacle fonamental. Mesures polítiques per resoldre aquesta qüestió només poden ser un pas per reforçar la fraternitat entre els pobles, cosa que el règim monàrquic, els seus partits genuïns (PP i VOX) i els seus òrgans d’expressió ataquen rabiosament. Des de la classe obrera, que és única a tot l’Estat, una solució democràtica és la més favorable als seus interessos.
Organitzar, mobilitzar
A ningú se li escapa que els resultats electorals del 23 de juliol no suposen cap confiança, i encara menys un xec en blanc, per a Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. A les eleccions autonòmiques i municipals del 28 de maig va quedar clar l’escàs entusiasme de la població treballadora amb la política del govern. La mobilització electoral del 23 de juliol no ha estat per recolzar-los, sinó per tancar el pas a un possible govern del PP i Vox. No és acceptable que el que acabem de fer fora per la porta ens ho vulguin colar per la finestra.
La majoria treballadora tampoc no pot acceptar un programa de govern que doni l’esquena a les reivindicacions. Com assenyala la declaració del CATP, cal un govern “que garanteixi una pujada de salaris i pensions, imposi el control dels preus dels aliments, l’energia i els articles de primera necessitat, que posi fi a les pujades de les hipoteques, que garanteixi el dret a l’habitatge i al subministrament d’energia, que prengui mesures per salvar la sanitat i l’ensenyament públic, i que derogui totes les normes antisocials i reaccionàries imposades en anys anteriors (derogar allò que queda de les reformes laborals, la llei mordassa…). Que doni resposta a les exigències del poble català, basc, etc. Acabar amb la persecució judicial dels catalans i tots els treballadors i joves encausats i posar fi al malbaratament en despeses militars i en les polítiques militaristes”.
Res d’això és possible sense l’organització i la mobilització independent. Seguint el camí dels pensionistes, que van arrencar amb la mobilització la pujada del 8,5% de les pensions.
