Archivo de la etiqueta: capitalismo

El Pacte Verd europeu

Carta Setmanal 988 per descarregar en PDF

“El Pacte Verd per al Clima es perfila com l’estratègia de creixement econòmic de la Unió Europea. Inclou un paquet d’iniciatives polítiques l’objectiu de les quals és situar la UE en el camí cap a una transició ecològica amb l’objectiu d’assolir la neutralitat en l’emissió/absorció de CO2 d’aquí al 2050. És la base per transformar la UE en una societat equitativa i pròspera amb una economia moderna i competitiva.”

Així defensava la vicepresidenta 3a del Govern, Sra. Ribera, el Pacte Verd. La UE, aquesta institució del capital financer, i els Governs, en nom de la crisi climàtica (que no tenim per què negar), de l’emissió de CO2, etc., pretén imposar determinades mesures de descarbonització, de desindustrialització, de decreixement, que afecten les conquestes de la classe obrera i el propi futur d’aquesta.

Volen fer-nos creure que ells també estan preocupats pel futur del planeta. Que, en tant que pertanyents al gènere humà tenim interessos comuns. Però la societat està dividida en classes socials, i aquestes classes tenen interessos contraposats.

Els Governs europeus, seguint aquesta orientació volen transformar l’economia i la societat, i per això cada reunió de governants o tècnics precisa i desenvolupa infinitat de calendaris. En particular, volen que per al 2050 Europa sigui neutra, és a dir, no augmenti el CO2. De veritat a la UE i als Governs els interessa el planeta i l’ecologia? Vegem:

Durant la cimera ecològica de l’ONU de Glasgow (OP 26 – 2021), la premsa va assenyalar que diverses potències estaven invertint per augmentar la producció de petroli i gas. Això no va impedir que aquestes potències assumissin sense pestanyar nous i més exigents objectius «verds». Cents de bancs i financeres van prometre injectar 130 bilions a reduir l’emissió de CO2 i en energia neta, però han invertit en carbó.

En arribar a la cimera de Dubai (Emirats, novembre desembre de 2023), es va fer el primer balanç global des de la cimera de París (2015). Gairebé tots els membres del Grup dels Vint havien augmentat la producció i ús de combustibles fòssils.

Tot indica que el 2030 no es cobriran els objectius «verds» i el 2050 Europa no serà neutral en emissions de CO2. Però els Governs hauran imposat infinitat de lleis en nom d’aquests objectius «verds». Per què? El capital, per sobreviure, per reproduir-se i ampliar-se, per evitar la fallida arruïnada per la competència, necessita obtenir beneficis, com més grans, millor. Essent aquesta la seva prioritat ineludible, explota sense consideració l’ home i la natura. I en la seva actual fase de podridura, ha d’obrir nous «nínxols» de negoci, nous mercats destruint la indústria i l’agricultura, totes les conquestes socials.

I per cobrir-se, el capital disfressa els seus objectius com si fossin de lluita contra el canvi climàtic, de lluita per «salvar el planeta», bla, bla, bla.

Vegem algunes de les conseqüències del Pacte Verd europeu:

El lloc del «verd» en la despesa

La Comissió s’ha compromès a mobilitzar almenys un bilió d’euros en inversions sostenibles durant el pròxim decenni. ¿Inversions en què? Per produir què? per a quins serveis?

Per començar, dedica a ‘inversions ecològiques’ el 30 % del pressupost plurianual de la UE (2021-2028) i l’instrument únic NextGenerationEU (NGEU) per recuperar-se de la pandèmia de COVID-19. Aquesta enorme quantitat, ¿serveix per a alguna cosa quan els serveis estan en el límit i es planteja una enorme reconversió industrial? La immensa despesa suposadament ecològica, ¿va contra atendre les necessitats més elementals de la població? Són fons als quals capitalistes s’acullen per fer un negoci, els mateixos capitalistes que d’altra banda inverteixen en petroli i carbó. És a dir, que s’han sacrificat sectors productius, s’han sacrificat els serveis, no s’ha reduït el CO2, però els paràsits xuclen del pot. El capital financer obté així finançament públic per a inversions que no serien rendibles si les fes ell.

Ara serà pitjor. Amb la presidència espanyola de la UE es van aprovar unes regles fiscals que restableixen els criteris de Maastricht (que exigien als governs mantenir el dèficit pressupostari i el deute públic per sota del 3 % i del 60 % del PIB). Aquests criteris van portar a polítiques d’austeritat criminals, i se’ns diu que aquesta vegada es farà amb «flexibilitat». Aplicar les exigències «verdes» serà tancar fàbriques i abandonar camps, amb les mínimes indemnitzacions. Portar a pèrdues de sectors de la població i esclats socials com el dels pagesos.

Les normes dels Governs, i la irrupció dels fons verds

La creació dels fons europeus ha portat novetats: es crea una situació en què part dels 27 pressupostos estatals està coberta per fons europeus, sotmesos a una complexa xarxa d’autoritzacions i de controls. La irrupció d’aquests fons és una interferència d’agències que treballen per al capital passant per sobre de tots els dispositius de cada Estat i sense més control que la «justícia europea», que no deriva de cap sobirania, sinó de la llibertat del capital per fer benefici, segons el seu lema de «competència lliure i no falsejada».

Un altre capítol són els impostos verds, que distorsionen d’arrel el sistema fiscal. Així, entre les exigències que acaba de fer la Comissió Europea sobre vulnerabilitats de l’economia espanyola, inclou «augmentar els impostos verds», com un instrument de recaptació, que poc té a veure amb el CO2 i recau majoritàriament sobre les famílies i no sobre els trust que contaminen la terra, els mars, l’atmosfera. Són impostos sobre béns físics nocius per al medi ambient. Per exemple, l’enormitat de CO2 generat per la fabricació d’autos elèctrics fa que aquest cotxe sigui més nociu, però el presenten com a benefactor perquè emet menys CO2 quan circula que un cotxe tradicional.

El democràtic és que els impostos no siguin finalistes, que cada Estat decideixi com recaptar i com gastar. Això era abans de l’ordre verd, que no deixa de ser un instrument de les classes dominants per sotmetre el poble als seus dictats.

Transformar cada sector de l’ economia per complir els objectius climàtics

El capital financer exigeix canviar tots els sectors de l’economia amb el pretext d’assolir l’objectiu climàtic per al 2030. No pregunti Vd. si crea ocupació o el destrueix, si produeix benestar o l’elimina, l’important és el CO2.

Els pagesos europeus denuncien: la UE verda vol desmantellar l’agricultura

El Pacte promet biodiversitat i agricultura sostenible. Transformar l’ agricultura perquè no contamini i reduir l’ impacte ambiental de la producció d’ aliments. No diu que això és desmantellar sectors agrícoles sencers, destruir bona part dels cultius.

Els pagesos de tot Europa s’han aixecat contra la política europea (barbechos, emissions de CO2, ús de plaguicides, impostos «verds», etc.), aplicada per tots els Governs, que els condemna al tancament de les seves explotacions, perquè envaeixi el mercat el produït per les multinacionals a l’Àfrica, l’Índia o Filipines, on els treballadors amb prou feines tenen drets i no es respecta el medi ambient. En el menys dolent dels casos el pagès podria vendre la seva terra, amb rebaixa, a grans empreses que les explotaran amb immigrants sense o amb papers.

Les organitzacions d’agricultors han constatat que, després de xocar amb successives versions de la PAC, ara, amb el Pacte Verd es tracta de desmantellar gran part de la producció.

Com es pot veure, el treball agrícola pot contaminar menys, fins i tot no contaminar, però al capital no li resulta rendible protegir el medi ambient, prefereix comprar terres a l’Àfrica o altres països i desplaçar la producció allà per ser més «competitius».

La gran reconversió industrial

Segons el Pacte Verd, es tracta que la mobilitat que es recolzi en l’ús d’automòbils nous nets. Diuen que seria «liderar la tercera revolució industrial»: crear ocupacions i impulsar el creixement. D’aquí al 2030, s’espera que 30 milions de vehicles sense emissions circulin per les carreteres d’Europa.

Es crearà un règim de comerç de drets d’ emissió per a la indústria i el transport. A partir del 2026, en el transport per carretera hi haurà un preu per la contaminació. Es reforçarà la tarificació del carboni en la indústria.

És sabut que un cotxe elèctric necessita un 30 % menys de mà d’obra que un de tradicional per ser produït i que resulta més cara la seva adquisició. Però en cap part especifica quantes desenes de milers de llocs de treball s’han de suprimir en l’actual indústria de l’automòbil, i quants cents de milers (o milions) de llocs de treball en la indústria auxiliar.

El setembre de 2023 l’Associació Espanyola de Fabricants de Vehicles i Camions (ANFAC) i l’Associació Espanyola de Proveïdors d’Automoció (SERNAUTO) van publicar «Nous reptes del sector de l’automoció a Espanya». La indústria de l’automoció espanyola es veu amenaçada per la demanda decreixent i problemes en el subministrament. Busca mantenir la seva competitivitat recolzant-se en una nova política industrial presidida per la decisió de la UE que per al 2035 tots els vehicles que es venguin a Europa seran elèctrics.

Els fabricants llancen una campanya perquè l’Estat (central i autonòmic) financi i doni suport i l’Estat es reorganitzi al voltant de centres de decisió assequibles als fabricants.

El Govern paga i recolza

Al febrer, al fòrum ANFAC, Pedro Sánchez va respondre: «Vam estar al costat del sector per convertir Espanya en un gran centre logístic d’electromobilitat. Vam donar suport als plans d’ajuda i l’impuls de la infraestructura de recàrrega. El full de ruta de l’Executiu passa per la col·laboració public-privada, els PERTE i modificarà el dispositiu Moves».

La directora general adjunta d’Indústria de la Comissió Europea recorda la «complexitat» de l’operació, ja que 2,4 milions de treballadors han de ser reciclats (acomiadats?) o rebre nova formació.

El pacte verd són milions d’obrers i de pagesos a acomiadar.

Epíleg: el llenguatge de les mentides

El capital reconeix les seves falsedats de manera vergonyant. A Kioto es fixen uns objectius irrealitzables. I llavors creen un mercat (de permisos per produir CO2) venent i comprant els incompliments d’aquells objectius. Ara, a les carreteres no s’hauria de emetre tant CO2. No és realitzable. Llavors creen un mercat amb els incompliments. Més camp per a l’especulació.

Després les burgesies, els fons, tenen els seus interessos, i el CO2 és l’últim que els preocupa. En realitat, hi ha els mitjans tecnològics per revertir la situació, però això no interessa al capital… perquè no és «rendible».

Si partim dels interessos de la classe treballadora, dels pobles, ningú pot resoldre els problemes sacrificant ocupació i benestar a la reducció del CO2. No és possible. Cal partir d’ una definició de la situació del planeta diferent, que atribueixi la responsabilitat de la destrucció als interessos del capital.

El Pacto Verde europeo

Carta Semanal 988 en catalán

Carta Semanal 988 para descargar en PDF

“El Pacto Verde para el Clima se perfila como la estrategia de crecimiento económico de la Unión Europea. Incluye un paquete de iniciativas políticas cuyo objetivo es situar a la UE en el camino hacia una transición ecológica con el objetivo de alcanzar la neutralidad en la emisión/absorción de CO2 de aquí a 2050. Es la base para transformar la UE en una sociedad equitativa y próspera con una economía moderna y competitiva.” 

Así defendía la vicepresidenta 3ª del Gobierno, Sra. Ribera, el Pacto Verde. La UE, esa institución del capital financiero, y los Gobiernos, en nombre de la crisis climática (que no tenemos por qué negar), de la emisión de CO2, etc., pretende imponer determinadas medidas de descarbonización, de desindustrialización, de decrecimiento, que afectan a las conquistas de la clase obrera y al propio futuro de ésta. Sigue leyendo

«Una acumulación de miseria proporcionada a la acumulación de capital»: cómo combatir la desigualdad, inherente al capitalismo

Carta Semanal 972 en catalán

Carta Semanal 972 para descargar en PDF

2023 es el año de la desigualdad. Para los países que esperan recuperarse de las devastadoras pérdidas provocadas por la pandemia de COVID-19, la batalla se ha vuelto más difícil debido a las amenazas combinadas del cambio climático; la fragilidad, los conflictos y la violencia, o la inseguridad alimentaria, por nombrar solo algunas, que dificultan la plena recuperación de todas las economías.

Es una afirmación del Banco Mundial, la institución gemela del Fondo Monetario Internacional, fieles representantes ambas de los intereses del capital financiero dominante, es decir, el estadounidense. Seguramente desearían promover la ilusión de que el capitalismo ofrece un halagüeño panorama, lleno de virtudes; pero la realidad, terca, lo impide. Abordamos en esta carta, primera de 2024, un problema que encuadra todo: la desigualdad como grave patología social, por la precariedad vital a la que condena a una parte cada vez mayor de la población. Para combatir la enfermedad aplicamos el criterio médico que considera sucesivamente tres cuestiones: la identificación del síntoma, la formulación del diagnóstico y la propuesta de tratamiento. Sigue leyendo

Decrecimiento o ruptura

Carta Semanal 940 en catalán

Carta Semanal 940 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta semanal un artículo aparecido en Informations Ouvrières, periódico del Partido Obrero Independiente de Francia

«El decrecimiento tiene 20 años» escribe Serge Latouche, principal impulsor y representante del movimiento que tomó forma en Francia en 2003, extendiéndose luego por Europa y por el mundo. En un artículo reciente publicado por el Observatorio del Poscrecimiento y del Decrecimiento (OPCD) en el sitio web de la Universidad de Clermont-Auvergne, hace el balance de esos 20 últimos años: «hay que reconocer claramente que, más allá de la agitación en los medios, de los grupúsculos militantes y de las redes de investigadores académicos, cuesta que se imponga el surgimiento del gran relato de emancipación basado en la alternativa decreciente». Es lo menos que se pueda decir…

¿Qué es el decrecimiento? Sigue leyendo

Decreixement o ruptura

Carta Setmanal 940 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta setmanal un article aparegut a Informations Ouvrières, diari del POI de França

«El decreixement té 20 anys» escriu Serge Latouche, principal impulsor i representant del moviment que va prendre forma a França el 2003, estenent-se després per Europa i pel món. En un article recent publicat per l’Observatori del Poscreixement i del Decreixement (OPCD) al lloc web de la Universitat de Clermont-Auvergne, fa el balanç d’aquests 20 últims anys: «cal reconèixer clarament que, més enllà de l’agitació als mitjans, dels grupuscles militants i de les xarxes d’investigadors acadèmics, costa que s’imposi el sorgiment del gran relat d’emancipació basat en l’alternativa decreixent» . És el menys que es pugui dir…

Què és el decreixement? L’OPCD ho defineix així: «per decreixement, entenem una reducció de la producció i del consum, planificada democràticament, per causar una modificació ecològica sostenible, per reduir les desigualtats, per millorar la qualitat de vida».

És un objectiu permanent assumit per la Comissió Europea, que acaba de concedir per primera vegada una assignació de 10 milions d’ euros a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Lausana perquè efectuïn investigacions al respecte.

Una conferència al Parlament Europeu

Aquest tema ha estat també objecte d’una conferència, inèdita per la seva amplitud, els dies 15, 16 i 17 de maig al Parlament Europeu d’Estrasburg titulat «més enllà del creixement, camins cap a una prosperitat duradora a la UE».  Ha estat organitzada conjuntament pels diputats europeus dels grups dels Verds i de l’Esquerra Europea, i ha reunit 2.000 participants i intervencions d’alts vols, entre ells la Presidenta de la Comissió Europea, la Presidenta del Parlament Europeu, el Vicesecretari General de la Conferència de l’ONU per al Comerç i el Desenvolupament,  ambdòs representants del Banc Mundial, de l’OCDE, del Fòrum Econòmic Mundial, el Director General adjunt de l’Organització Mundial del Comerç, la Ministra de Treball d’Espanya i diversos comissaris europeus. Sens dubte, són especialistes en el decreixement, les desigualtats i l’ecologia. Com recorda el mateix Serge Latouche, «a França, malgrat un pla de 800 milions d’euros per reduir el 50% la utilització de pesticides entre el 2009 i el 2021, l’ús de pesticides ¡ha augmentat el 15%!»

Decreixement del consum i crisi alimentària

Especialistes en decreixement dels salaris, dels serveis públics i fins i tot del consum: segons un estudi publicat a principis d’abril, el 80% dels francesos han reduït el seu consum alimentari a causa de la inflació de preus i el 42% dels assalariats que tenen el salari mínim declaren que se salten un àpat al dia. Mentre que els bancs d’aliments servien a 820.000 persones el 2011, aquesta xifra ha pujat fins als 2,4 milions el 2022. És un problema mundial al qual no són aliens la Unió Europea, l’OMC i el Banc Mundial.

Segons el Programa Alimentari de l’ONU, «el món està confrontat a una crisi mundial de la fam d’una amplitud sense precedents. Només en dos anys, el nombre de persones confrontades a una inseguretat alimentària o en risc de caure-hi ha passat de 135 milions en 53 països abans de la pandèmia a 345 milions en 82 països en l’actualitat. Alimentada pels conflictes, els xocs climàtics i la covid-19, la crisi s’agreuja quan la guerra d’Ucraïna provoca que es disparin els preus de l’alimentació, el carburant i els abonaments. Milions de persones lluiten per portar aliment a la taula i s’acosten a una fúria de proporcions descomunals».

Un informe de l’agència Fitch Solutions preveu fins i tot que la producció mundial d’arròs coneixerà el 2023 el major retrocés en dos decennis, comportant un augment de preus per a 3.500 milions de persones, en particular a la regió d’Àsia i el Pacífic, que representa el 90% del consum mundial d’arròs.

En aquesta situació, no costa imaginar per què les grans institucions internacionals s’interessen per mitjans per reduir el consum per millorar la qualitat de vida…

Mentrestant, segons el Banc Central Europeu, el 2022, els beneficis de les empreses són la causa del 70% d’augment dels preus. Els beneficis es fiquen i no hi ha decreixement per a tothom. Segons Serge Latouche, «el 2010, 368 persones tenien una riquesa equivalent a la renda de la meitat de la humanitat. El 2018, 5 persones ocupaven aquest mateix espai».

Com diu el proverbi, «qui dorm amb gossos, es desperta amb polzes»

És raonable organitzar una conferència sobre la prosperitat a Europa amb els que enfonsen la seva població en la misèria i tracten de subordinar fins a la menor activitat econòmica les exigències de l’economia de guerra?

Sota el patrocini de la Unió Europea, Macron ha llançat la seva operació “reindustrialització”. Així, la guerra d’Ucraïna ha rellançat l’activitat de l’empresa Forges de Tarbes, al departament francès Hautes-Pyrénées. Recluta treballadors per forjar en massa grans carcasses per als obusos de 155 mil·límetres. El 14 de març, l’empresa ha rebut autorització del Ministeri de Defensa per exportar aquestes peces en aplicació de les exigències de l’OTAN. El patró s’ha vist requerit a “reindustrialitzar” la seva fàbrica.  Ha anunciat una inversió de 7 milions d’euros durant els tres pròxims anys per augmentar la producció de les 40.000 peces actuals a 160.000., equivalent a la producció nord-americana d’objectius de 155 mil·límetres el 2020. Amb raó: la Llei de Programació Militar discutida al Parlament [francès] preveu augmentar la despesa un 57% d’aquí al 2030.

Segons confirma el Wall Street Journal, la guerra d’Ucraïna és tan beneficiosa per a les empreses de Defensa dels Estats Units i d’Europa que els costa trobar els milers de treballadors qualificats que puguin cobrir una afluència rècord de comandes. ¡És una benedicció per a la suposada ‘reindustrialització’ del continent!

«La nostra primera prioritat és realment augmentar la capacitat, cosa que naturalment significa augmentar els efectius»,ha assenyalat Patrice Caine, president executiu de l’empresa d’equipament Thalès, que preveu contractar 12.000 persones el 2023 per fabricar sensors submarins, jets i un altre tipus de materials militars.

El 2022, la despesa militar mundial ha augmentat un 3,7%, assolint un rècord de 2,24 bilions de dòlars. La despesa europea augmenta al ritme anual més elevat des de fa almenys 30 anys, segons l ‘Stockholm International Peace Research Institute. La major empresa de Defensa d’Europa, BAE Systems PLC, augmentarà els seus efectius un 15%. Saab AB, el constructor suec dels caça a reacció Gripen, i Rheinmetall AG, l’empresa alemanya que contribueix a la fabricació del tanc Leopard, preveuen també contractar milers d’assalariats més.

El mateix succeeix amb Lockheed Martin, el fabricant nord-americà dels míssils Javelin i dels llançacoets Himars.

Tot això perquè centenars de milers de joves ucraïnesos i russos morin sota les bombes en benefici dels oligarques i grans potències que ja es reparteixen el festí. Mentrestant, un exmarine nord-americà present a Ucraïna explicava a ABCNews que la línia del front és una «trituradora de carn en què l’esperança de vida dels soldats és de 4 hores», i el president ucraïnès Zelenski, el millor amic de les grans potències occidentals, aconseguia l’aprovació d’una llei que reforça les sancions i la repressió contra els joves que es neguen a enrolar-se a l’exèrcit o obeir les ordres.

Aquestes grans potències que, segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, les conclusions principals del qual reprodueix el Financial Times del 4 de maig, imposen sancions al 27% dels Estats del món: «el 29% de l’economia mundial està sotmesa a sancions nord-americanes, europees o de l’ONU. Això representa un fort augment en els últims anys: sense anar més lluny, els anys 1990 afectaven menys del 10% dels països i al voltant del 5% de l’economia mundial. Les proves demostren de manera decisiva que les sancions agreullen les condicions de vida amb efectes sistemàticament negatius en la pobresa, les desigualtats i el creixement, les condicions de salut i els drets humans. La magnitud del dany és dramàtica. Un estudi ha estimat que les sancions comporten una caiguda del producte interior brut d’un Estat que pot assolir el 26%, cosa que equival a l’efecte de la Gran Depressió. Un altre ha constatat una caiguda de l’esperança de vida de les dones d’1,4 anys, similar a l’efecte estimat en la mortaldat mundial de la pandèmia de covid-19. En molts casos, els perjudicis són semblants als soferts en conflictes armats, convertint les sancions econòmiques en l’arma més assassina utilitzada per les potències occidentals. El principal canal pel qual actuen les sancions és restringir l’ accés del sector públic a les divises. Van seguides en general per una caiguda de les despeses en la sanitat pública, l’educació i l’ajuda alimentària. La depreciació de la moneda i la inflació resultants comporten també una baixada dels salaris reals.

I cal discutir amb aquesta gent sobre la prosperitat d’Europa? Decididament no, no es demana als botxins que rehabilitin les seves víctimes!

Amb un any d’antelació, alguns pensen sens dubte ja en les eleccions europees. Pensen que fent el joc de les institucions i convidant els seus botxins guanyaran la confiança dels pobles estrangulats? Millor farien a reflexionar i no oblidar que 7 milions d’electors s’han agrupat amb la candidatura de Jean-Luc Mélenchon el 2022 en una línia de ruptura i no d’acomodament amb el sistema ni de conferències comunes amb els seus representants. Cal triar: decréixer o trencar.

Stéphane Marati

La nova Llei d’Habitatge, un gran avenç?

Carta Setmanal 936 per descarregar en PDF

La setmana passada s’ha anunciat un acord del PSOE, UP, ERC i Bildu per desbloquejar la Llei de l’Habitatge, una de les promeses pendents de complir del govern de coalició. El PNV rebutja la llei al·legant que envaeix competències autonòmiques, i, tal com està redactada la llei, és possible que hi hagi governs autonòmics que l’apliquin i d’altres que no. Tot això dona una veritable cerimònia de la confusió.

Els partits del govern presenten l’acord en el que algun mitjà de premsa ha definit com “un ambient d’eufòria”. Els signants també treuen pit per l’acord assolit, tot i que de manera més matisada. Oscar Matute (Bildu) i Pilar Vallugera (ERC) van presentar l’acord en roda de premsa com de “gran transcendència” i clau per assegurar que “l’habitatge sigui un dret”. Però no van deixar de reconèixer els límits del text final: “Creiem que la llei segueix adolent de mesures més valentes i de més abast, però no ha estat possible perquè ens hem trobat amb la cloenda del Govern”, va assenyalar Matute.

Vegem què han dit sobre l’acord les organitzacions socials que intervenen en el terreny de l’habitatge.

Per a la PAH, “La futura Llei d’Habitatge encara no acaba amb els desnonaments de persones vulnerables”

En un comunicat, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, declara que “les mesures recollides en l’acord anunciat per ERC i EH Bildu són manifestament insuficients (…) i per això exigim a tots els partits, que al seu dia es van comprometre amb els moviments socials, que negociïn més millores abans d’atorgar el seu vot favorable a la Llei”. Entre els “petits avenços” que la PAH troba en la llei , assenyala la prohibició dels desnonaments amb data oberta, la rebaixa de la definició “grans propietaris” als qui tenen 5 habitatges en comptes de 10 (però han de ser en zones especialment “tensionades” per l’especulació amb els lloguers) i “el blindatge de les competències de les comunitats autònomes”,  amb una referència a la llei catalana, que -segons la PAH- “ha evitat entre 5.000 i 11.000 desnonaments en el temps que ha estat en vigor”, però que el Govern ha impugnat davant del Tribunal Constitucional, que ja va tombar l’any passat la llei catalana de regulació de lloguers. Tot i que –hi afegim nosaltres- la regulació de preus de lloguer en una economia desregulada és una mesura molt limitada.

La PAH argumenta el seu rebuig al projecte explicant que “l’acord anunciat avui no canvia el fet que la futura llei segueix sense acabar amb els desnonaments de persones vulnerables que no tenen una alternativa habitacional”.

La PAH argumenta que “el projecte de llei, tot i l’acord, únicament allarga els processos de desallotjament fins als 2 anys −la qual cosa es tradueix a allargar l’agonia per a les famílies afectades− i només obliga els propietaris a sotmetre’s a una mediació, la resolució de la qual no tenen per què respectar”. I critica una altra figura inclosa en el nou projecte de llei: “l’ús dels fons del Pla Estatal d’Habitatge per pagar els reallotjaments de les famílies desnonades o fins i tot lloguers socials “bonificats”, cosa que a la pràctica consistirà en un altre nou traspàs de diners públics a mans de grans tenidors , com bancs i fons voltor, en comptes d’obligar-los a corresponsabilitzar-se de l’actual emergència habitacional i a mobilitzar els seus habitatges buits”. En efecte, cal recordar que les subvencions als lloguers, teòricament destinades a donar suport als llogaters, han suposat, en molts casos, pujades dels preus del lloguer per part dels propietaris, que han acabat sent els beneficiaris reals de les ajudes.

La PAH incideix igualment que la llei deixa de banda la greu situació de les persones hipotecades: “lamentem que les famílies hipotecades s’hagin quedat fora d’aquest acord i de la futura llei en general. L’Euríbor ha tancat el mes de març en un 3,67%, la qual cosa implica pujades de fins a 300€ mensuals”, i critica que “Fins ara el govern només ha pres mesures cosmètiques, com el mal anomenat escut social, o bé la reedició del codi de bones pràctiques bancàries, l’adhesió de les quals per part dels bancs ni tan sols és obligatòria i els supòsits d’aplicació dels quals són irreals“.

Paco Morote, portaveu estatal de la PAH, declarava que “La dació en pagament tampoc apareix per cap banda, ni mecanismes de segona oportunitat per a la gent hipotecada, de la qual no es parla en tota la llei. Si han posat un topall a la pujada del lloguer, per què no topar també les pujades de les hipoteques esperonades per l’euríbor que estan colpejant milions de famílies?”

Segons el Sindicat de Llogaters, es tracta de “oningú de lloguers dissenyada perquè els preus continuïn pujant”

Per a aquesta organització, “El pacte anunciat permet pujades encobertes, obre la porta al frau dels contractes de temporada, i no posa solucions reals a la crisi de l’habitatge”. I afegeix que “el pacte de Llei d’Habitatge anunciat per PSOE, ERC i EH Bildu incorpora algun avanç, però en línies generals proposa una regulació dels lloguers que és una farsa. Lluny de baixar els preus, la imprecisió de la proposta permetria tot el contrari, és a dir, que els preus seguissin augmentant a un ritme elevat i asfixiant la població. És imprescindible corregir aquests forats perquè la Llei contingui una regulació de preus de veritat“.

El Sindicat de Llogaters critica la suposada prohibició de pujar els preus dels lloguers d’un contracte a un altre, perquè: “és molt fàcil esquivar la norma. Tal com està plantejada, es podria pujar el preu fent-lo passar com a despeses d’IBI. També seria molt fàcil ocultar informació sobre el preu i les condicions del contracte anterior.

Així, amb aquesta proposta es crearia un incentiu perillós: expulsar el llogater actual per poder pujar el preu sense límit a un nou inquilí, que tindrà molt difícil comprovar quin era el preu de l’anterior contracte”. A més, denuncia que “també es podria pujar el preu un 10% addicional al·legant reformes. En el cas d’un lloguer mitjà a Barcelona o Madrid, qualsevol canvi presentat com una millora de l’accessibilitat, per petita que sigui, com una rampa o un video-intfon, implicaria una pujada addicional de 1.300€ anuals“.

De la mateixa manera, opinen que “a tot això també es podrien afegir les pujades interanuals vinculades a la inflació. Entre el 2023 i el 2024 hi hauria limitacions, però es podrien fer pujades graduals, i es deixa la porta oberta al altri que dins de dos anys puguin tornar a fer-se pujades totalment desproporcionades vinculades a l’IPC.” I que “amb aquesta llei, els casolans podrien fer pujades sense cap mena de límit recorrent a la figura del lloguer de temporada”.

La seva valoració global és molt negativa: “L’únic punt realment positiu de l’acord és que acaba amb l’estafa milionària que permet a les immobiliàries cobrar als llogaters per un servei que donen als casolans, una cosa que els sindicats portem batallant des de fa anys.

No obstant això, la regulació de preus anunciada no és la que la immensa majoria de la població està demanant”.

El dret a l’ habitatge i la sacrosanta propietat privada

La Constitució de 1978 reconeix el dret a l’habitatge (article 47). Però aquest reconeixement no passa del paper, ja que no hi ha un servei públic que pugui garantir aquest dret. Pedro Sánchez ofereix ara – després d’haver-se negat durant mesos- utilitzar 50.000 habitatges en mans de la SAREB per a lloguers socials. Una solució més que discutible, perquè, recordem, la Sareb es va crear per ajudar els bancs quedant-se amb els habitatges pitjors, els que tenien més difícils de vendre. Bona part d’elles estan okupades -es diu que uns 11.000- o en zones vacacionals o on no hi ha greus problemes d’habitatge (Segons un estudi del portal Idealista, el 63% dels habitatges de la Sareb estan en municipis de demanda baixa o molt baixa, el 27% en zones d’alta demanda i només el 10% en zones de molt alta demanda). A més, molts d’aquests habitatges no són habitables. La Generalitat Valenciana ja va rebutjar pel seu mal estat dos terços dels habitatges de la Sareb (del total de 1.706 actius oferts pel ‘banc dolent’, la conselleria corresponent només va veure en condicions òptimes 583).

Aquesta proposta, presentada en plena precampanya electoral, després d’haver tingut els habitatges de la Sareb retingudes durant anys (venent les que estaven a les zones més demandades), ens sembla una presa de pèl, per més que ara tant IU com Podem es baralliperapuntar-se com un èxit.

El comunicat de la PAH assenyala, justament, que “El govern i els partits han d’acceptar el fet que en aquest país no hi ha habitatge públic i, per tant, l’Administració no té alternatives per a aquelles famílies que, per una raó o una altra no puguin procurar-se un habitatge”. I explica que els preocupa “la falta de mecanismes per mobilitzar tots aquells habitatges buits i que segueixi sense abordar-se el fet que tenim una immobiliària pública, la Sareb, que el Govern ha deixat en mans dels fons voltor”.

Mentre els preus es disparen, segons l’INE, a Espanya hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, que suposen un 13,7% del total del parc d’habitatge nacional. Milers d’elles estan en mans de bancs i fons voltors, especialment les construïdes a partir del 2008. Altres moltes les posseeixen especuladors menys notoris. El dret democràtic elemental a l’habitatge no podrà garantir-se mentre es preservi, com a sacrosant i il·limitat dret, que l’habitatge sigui una mercaderia, per permetre acumular-les, mantenir-les buides o especular amb elles com a forma de fer negoci.

Cal prioritzar aquest dret, recorrent en particular i amb caràcter d’ urgència a l ‘ expropiació, encara que temporalment només sigui d’ ús, dels habitatges buits que estan en mans de bancs, fons voltor i especuladors, per posar-los a disposició dels ajuntaments per al seu lloguer social. I a la municipalització del sòl urbanitzable, per destinar-lo a construir habitatges de lloguer social. Crida l’atenció que, mentre no hi ha sòl disponible per construir habitatges socials, es tramitin projectes com la “Llei de llocs, centres de culte i diversitat religiosa” del Parlament Basc, que preveu l’obligatorietat dels Ajuntaments de cessió de sòl públic per a llocs de culte, cosa que demostra que quan es vol legislar es legisla,  llàstima que sigui en benefici dels de sempre.

Així mateix, han de ser prohibits efectivament tots els desnonaments d’habitatges, per raons econòmiques, sense proveir d’una alternativa adequada els seus habitants. Solucionar l’ estafa de les hipoteques exigiria la nacionalització de la banca. En general, l’ Estat, a través de totes les palanques al seu abast, ha d’ assegurar que ningú sigui privat de l’ ús d’ un habitatge, incloent-hi la joventut de la classe treballadora, a la qual el preu de venda i lloguer li impedeix emancipar-se per construir-se una vida independent.

La nueva Ley de Vivienda, ¿un gran avance?

Carta Semanal 936 en catalán

Carta Semanal 936 para descargar en PDF

La semana pasada se ha anunciado un acuerdo del PSOE, UP, ERC y Bildu para desbloquear la Ley de la Vivienda, una de las promesas pendientes de cumplir del gobierno de coalición. El PNV rechaza la ley alegando que invade competencias autonómicas, y, tal como está redactada la ley, es posible que haya gobiernos autonómicos que la apliquen y otros que no. Todo esto da una verdadera ceremonia de la confusión.
Los partidos del gobierno presentan el acuerdo en lo que algún medio de prensa ha definido como “un ambiente de euforia”. Los firmantes también sacan pecho por el acuerdo alcanzado, aunque de manera más matizada. Oscar Matute (Bildu) y Pilar Vallugera (ERC) presentaron el acuerdo en rueda de prensa como de “gran trascendencia” y clave para asegurar que la “vivienda sea un derecho”. Pero no dejaron de reconocer los límites del texto final: “Creemos que la ley sigue adoleciendo de medidas más valientes y de mayor alcance, pero no ha sido posible porque nos hemos encontrado con la cerrazón del Gobierno”, señaló Matute.  Sigue leyendo

Ho reconeixen les institucions del capital: sota el capitalisme venen temps molt durs

Carta Setmanal 935 per descarregar en PDF

La solució dels problemes exigeix en primer lloc conèixer la seva causa. Els greus problemes socials, que pateix la majoria de la població que és la classe treballadora, són el resultat de la forma de gestionar el capitalisme o, per contra, deriven de la seva naturalesa intrínseca? Si identifiquem el capitalisme com una màquina, els problemes venen de la forma de manejar-la o és la màquina mateixa la que inevitablement els provoca i cada vegada més?

Les institucions del capital fan una intensa tasca propagandística, per ficar al cap de la gent la idea que el capitalisme és la millor manera de producció possible i que els problemes només es deuen a desajustos de gestió, fàcilment resolubles amb algunes correccions (el contingut de les quals és, en essència, atacar les conquestes obreres i democràtiques). Dues de les institucions imperialistes més importants, l’FMI i el Banc Mundial (BM), que expressen la dominació del capital financer estatunidenc, sens dubte estarien encantades de publicar informes sobre el feixisme futur que l’espera a la humanitat sota el capitalisme. Tanmateix, dir això implicaria aprofundir més en el seu desprestigi, mentre la realitat els contradiria immediatament, els contradiu ja. De manera que es veuen obligades a reconèixer que venen temps durs.

El conte de la lletera del capital rau en el mite que, gràcies a la lògica capitalista, hi ha d’haver un elevat creixement que, posteriorment, segueix la narració, ha d’estendre benestar al conjunt de la societat. Però el càntir es trenca en el misteriós moment inicial: no, no es pot preveure un creixement considerable, sinó al contrari. Així ho reconeixen tant l’FMI com el BM.

FMI: “Cap a un empitjorament de la situació”

L’FMI, en el resum executiu d’un informe publicat aquest mateix mes d’abril, reconeix: “Els tènues senyals a començaments de 2023 que l’economia mundial podria aconseguir un aterratge suau -amb inflació a la baixa i creixement ferm- s’han dissipat, enmig d’una inflació persistentment alta i de les recents turbulències en el sector financer”.

A continuació explica la causa… lligada expressament a les seves polítiques, a les polítiques de l’imperialisme: “Aquestes anèmiques perspectives es deuen a l’orientació restrictiva de la política monetària que és necessària per reduir la inflació, a les conseqüències del recent deteriorament de les condicions financeres, a la guerra que es lliura a Ucraïna i a la creixent fragmentació geoeconòmica”.

I finalitza detallant aquests aspectes: “Els riscos per a les perspectives estan molt esbiaixats cap a un empitjorament de la situació, i les probabilitats que es produeixi un aterratge brusc han augmentat notablement. La tensió en el sector financer podria amplificar-se i el contagi podria estendre’s, debilitant l’economia real en registrar-se un marcat deteriorament de les condicions de finançament i obligant els bancs centrals a reconsiderar la trajectòria de les seves polítiques. En el context de majors costos d’endeutament i menor creixement, els focus de sobreendeutament sobirà podran expandir-se i tornar-se més sistèmics. La guerra a Ucraïna podria intensificar-se i provocar més escalades dels preus dels aliments i l’energia, amb el consegüent augment de la inflació. La inflació subjacent podria resultar més persistent del previst, i per combatre-la es necessitaria un enduriment monetari encara més gran. La fragmentació en blocs geopolítics té el potencial de generar quantioses pèrdues del producte, en particular a causa dels seus efectes en la inversió estrangera directa”.

BM: “Dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda per a tothom”

David Malpass, President del Banc Mundial, explica la situació: “Actualment, gairebé totes les forces econòmiques que van impulsar el progrés econòmic estan en retrocés. En la dècada anterior a la COVID-19, una desacceleració global de la productivitat, que és fonamental per al creixement dels ingressos i l’augment dels salaris, ja s’afegeix a les preocupacions sobre les perspectives econòmiques a llarg termini. En aquesta dècada, s’espera que la productivitat total dels factors creixi al seu ritme més lent des del 2000. El creixement de la inversió s’està debilitant: la mitjana del període 2022-24 serà la meitat de la mitjana de les dues dècades anteriors.

A més, identifica les conseqüències… de les seves polítiques; és a dir, la responsabilitat de les seves polítiques en el dantesc escenari que reconeixen: “els retrocessos en el capital humà provocats per la crisi sanitària, el tancament d’escoles i les pèrdues d’aprenentatge tindran efectes a llarg termini en el creixement del producte potencial“.

La conclusió és demolidora: “dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda, no només per a alguns països o regions com ha ocorregut en el passat, sinó per a tothom (…) s’espera que la taxa de creixement potencial mitjana del PIB (la taxa de creixement teòrica que una economia pot sostenir a mitjà termini sobre la base de les taxes d’inversió i productivitat, sense córrer el risc de patir una inflació excessiva) caigui un 2,2 % anual d’aquí al 2030, el nivell més baix de les tres últimes dècades,  és a dir, per sota del 2,6 % del període 2011-21. Aquesta és una caiguda pronunciada de gairebé un terç de la taxa del 3,5 % que va prevaler en la primera dècada d’aquest segle”.

El caràcter crònic de la crisi del capitalisme

Que l’FMI i el BM reconeguin les greus perspectives que se cernin sobre l’economia mundial és una dada important. Per suposat, ambdós organismes plantegen que existeix la possibilitat d’ evitar el pitjor escenari, a través de l’ aplicació d’ una sèrie de polítiques el contingut de les quals és conegut: eliminar les traves a l’ acumulació capitalista que suposen les conquestes obreres i democràtiques, les conquestes que proveeixen certa seguretat, certes garanties per a les condicions de vida de la majoria. No obstant això, es pot esperar que aquestes polítiques facin possible un nou redesplegament del capitalisme a escala mundial?

A aquesta pregunta s’ha de respondre integrant el balanç empíric de la seva imposició -de la qual ja hi ha una larguíssima experiència- i la fonamentació teòrica. Respecte al primer, les polítiques que exigeixen l’FMI i el BM venen de lluny. En particular es rellancen des dels primers anys setanta, i es va desplegar el cas xilè, on s’imposen a través de la dictadura que va assolar el país des de l’11 de setembre de 1973. Les seves conseqüències socials es deixen sentir cada dia: atur, precarietat, atacs als serveis públics d’ensenyament, sanitat, etc. Però, s’aconsegueix amb aquestes polítiques impulsar efectivament el procés d’acumulació capitalista?

Si repassem retrospectivament les últimes dècades, amb què ens trobem? Què significa que, per a aquest 2023 i els anys següents, hi hagi un risc de crisi o, en tot cas, l’absència de nivells considerables de creixement? Suposa que l’economia mundial sigui presidida per una successió de crisi (com la dels primers setanta i la que esclata en 2007-2008), sense que entre elles hi hagi fases que veritablement puguin caracteritzar-se com a expansives. Això és, una sort de crisi crònica del capitalisme que culmina el que, fa cent anys ja, Lenin va explicar identificant l’estadi imperialista que llavors arrencava com la fase suprema, última, d’aquesta manera de producció basat en l’explotació de la classe treballadora.

La fonamentació teòrica és clara: el capitalisme és contradictori perquè els seus problemes no venen de l’exterior, sinó que s’originen en ell mateix. Però no és només que sigui contradictori, sinó que és creixentment contradictori: els problemes no deixen d’aguditzar-se. Això obeeix a una llei que el regeix, de la mateixa manera com en el camp de la física hi ha la llei de la gravetat. Es tracta de la llei del descens tendencial de la taxa de guany, taxa que és la força impulsora de l’acumulació. Per tant, els problemes socials no són el resultat d’una forma de gestionar el capitalisme, sinó que deriven de la seva naturalesa intrínseca.

Cap a on ens encaminem? Hi ha sortida? Socialisme o barbàrie

El motor de la història és la lluita de classes, quina altra cosa si no podria ser-ho? En conseqüència, en funció de com es desenvolupi ella es poden identificar diferents escenaris, en particular dos.

La supervivència del capitalisme aguditza cada vegada més els problemes, com ja ve fent: pandèmia, inflació, guerra. Hi ha un pla en què això s’aprecia amb claredat: el 2022 de nou s’ha desbocat el crèdit. Als Estats Units han augmentat els préstecs bancaris 1,5 bilions de dòlars, quantitat que inclou, com abans de 2007, un elevat pes dels de baixa qualitat, de manera que el deute corporatiu subprime ha assolit els 5 bilions de dòlars, un 40% del total. I com que amb aquest deute es financen activitats molt especulatives, s’exacerba una situació general d’incertesa en què augmenta el risc d’una nova crisi internacional. Per exemple, les sol·licituds de fallida s’han disparat: 42.368 al març, un 17% més que l’any anterior. Sabem el corol·lari de tot això, polítiques que busquen un augment del grau d’explotació de la classe treballadora, únic mitjà en última instància per mirar de contrarestar la tendència descendent de la taxa de guany. És a dir, una barbàrie cada vegada més gran.

Però hi ha un altre escenari: l’actuació conscient de la classe treballadora que, organitzada de forma independent de les institucions del capital, intervé en el terreny que li és propi, el de la defensa incondicional de les reivindicacions, fins al final. És a dir, el que toca ara, sabent, en tot cas, que això exigirà més aviat que tard una ruptura amb l’ordre burgès, incapaç ja d’admetre en el seu si les conquestes arrencades en altres períodes. Un procés que té en l’horitzó l’única alternativa a la barbàrie capitalista, que és la transició socialista a una societat sana, presidida per l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció per fer possibles les legítimes aspiracions de la majoria.

La concreció d’això pren la forma avui i aquí del combat contra la guerra i la seva altra cara, la guerra social que el capital desplega contra la majoria. Combat que pren formes molt elevades en experiències com la francesa per la retirada de l’atac a les pensions de Macron o la pròpia lluita en defensa del sistema públic de pensions aquí.

Lo reconocen las instituciones del capital: bajo el capitalismo vienen tiempos muy duros

Carta Semanal 935 en catalán

Carta Semanal 935 para descargar en PDF

La solución de los problemas exige en primer lugar conocer su causa. Los graves problemas sociales, que padece la mayoría de la población que es la clase trabajadora, ¿son el resultado de la forma de gestionar el capitalismo o, por el contrario, derivan de su naturaleza intrínseca? Si identificamos al capitalismo como una máquina, ¿los problemas vienen de la forma de manejarla o es la máquina misma la que inevitablemente los provoca y cada vez más?

Las instituciones del capital hacen una intensa labor propagandística, para meter en la cabeza de la gente la idea de que el capitalismo es el mejor modo de producción posible y que los problemas sólo se deben a desajustes de gestión, fácilmente resolubles con algunas correcciones (cuyo contenido es, en esencia, atacar las conquistas obreras y democráticas). Dos de las instituciones imperialistas más importantes, el FMI y el Banco Mundial (BM), que expresan la dominación del capital financiero estadounidense, sin duda estarían encantadas de publicar informes acerca del halagüeño futuro que le espera a la humanidad bajo el capitalismo. Sin embargo, decir eso implicaría ahondar más en su desprestigio, en tanto la realidad les contradiría inmediatamente, les contradice ya. De modo que se ven obligadas a reconocer que vienen tiempos duros. Sigue leyendo

No es sólo una nueva crisis bancaria, es la “crisis crónica” del capitalismo

Carta Semanal 931 en catalán

Carta Semanal 931 para descargar en PDF

El pasado viernes 10 de marzo cierra el Silicon Valley Bank (SVB). Dos días después, domingo 12, el Departamento de Servicios Financieros de Nueva York (NYDFS) estadounidense cierra el Signature Bank, sobre el que hay sospechas de ocultación de información. Otros bancos parecen acercarse peligrosamente a la misma situación, como First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, cuyas cotizaciones bursátiles cayeron el lunes 13 más del 60%. De nuevo una vorágine de crisis bancaria, fuertes caídas en las cotizaciones bursátiles… y pánico general.

El SVB estaba especializado en financiar nuevas empresas tecnológicas (en su jerga, startups), que han tenido grandes ingresos, entre otras causas por la ingente inversión en ellas de capitales riesgo. La enorme liquidez del banco (se habla de 175 000 millones de dólares) se dedicó en buena parte a comprar bonos públicos, cuyo precio se ha hundido por la brutal subida de los tipos de interés impuesta por la Reserva Federal. Cuando los principales clientes del banco retiran masivamente sus fondos, el banco tiene que vender los bonos manifestándose así pérdidas que inicialmente se calculan en 1 800 millones de dólares. Pero la espiral ya está en marcha y se disparan las retiradas masivas de depósitos de banco, hasta 42 000 millones de dólares en diez horas (en 2008, se habían retirado casi 17 000 de Washington Mutual en diez… días).

Ante esta situación, otras fracciones del capital buscan hacer negocio, como el banco británico HSBC, que compra por una libra esterlina la filial de SVB en Reino Unido. Como en otras ocasiones, la crisis propulsará la centralización del capital. La administración estadounidense intenta reaccionar: “estamos tomando medidas decisivas para proteger la economía de Estados Unidos mediante el fortalecimiento de la confianza pública en nuestro sistema bancario” afirman, en una declaración conjunta Jerome Powell, Janet Yellen y Martin Gruenberg, respectivamente presidente de la Reserva Federal, secretaria del Tesoro y presidente de la Corporación Federal de Seguro de Depósitos (FDIC). Estas medidas son presentadas con la finalidad de evitar “rescates y costes para los contribuyentes” y cubrir los depósitos bancarios superiores al tope de 250 000 dólares respaldado. Pero se dotan 25.000 millones de dólares para ello con el Bank Term Funding Program.

¿Acaso puede ser suficiente esta respuesta? ¿Qué consecuencias tendrá? ¿Se trata de una crisis puntual de un banco menor, sin mayores efectos, o podría desencadenar un cataclismo como el de la quiebra de Lehman Brothers en 2008? ¿Quién pagará la factura? Si este nuevo episodio fuera lo que la propaganda afirma, podría debatirse. Pero se trata justamente de eso, de un nuevo episodio de una crisis mucho más profunda, que viene tan de lejos que sus orígenes se remontan a antes de la crisis que estalla en 2007-2008. Es una suerte de crisis crónica del capitalismo, en el sentido de la sucesión de crisis sin periodos expansivos intercalados entre ellas, ya desde la que estalla virulentamente en los primeros años setenta. Una “crisis crónica” ligada directamente a la inevitable tendencia a la caída de la fuerza impulsora de la acumulación capitalista que es la rentabilidad, tal y como Marx explica en el libro tercero de El capital (cuya sección tercera en particular recomendamos enfáticamente leer), formulándolo como “Ley del descenso tendencial de la tasa de ganancia” (LDTTG).

Por eso, claro que este episodio podrá eventualmente contenerse con la actuación estatal, pero sin modificarse las causas últimas que lo explican y que llevan la discusión a otro terreno.

¿Por qué esta quiebra y qué significa?

Ocurre ahora como en 2007, cuando el impago de las hipotecas subprime fue el detonante de la crisis, pero no su causa de fondo: la quiebra de SVB y sus consecuencias no se deben simplemente a problemas de liquidez por la caída del valor de ciertos bonos, sino que son mucho más profundas y, desde luego, no se van a solucionar con una intervención puntual por parte del gobierno.

En primer lugar, hay que considerar que este modelo de negocio bancario está ligado a un sector empresarial tan volátil e inestable como el de las startups y los fondos de capital riesgo (desde finales de 2002 se acumulan ya más de 250 000 despidos). Ante las dificultades de valorización del capital en las actividades productivas de plusvalor, masas enormes de capitales se vuelcan en las actividades especulativas. La razón de fondo estriba en los problemas de rentabilidad que Marx detectaba (la LDDTG). Por eso mismo él los expone previamente a las cuestiones financieras, que no son la causa de los problemas, sino una respuesta a ellos (la mencionada ley de la rentabilidad), ciertamente desesperada. Razón por la que es tan endeble la idea de que los problemas proceden de una “financiarización” que, si se contuviera, haría posible la solución de los problemas. Tan endeble porque una vez más se apela a la ilusoria idea de un capitalismo bueno, que sería factible limitando al capital malo (especulativo) y promoviendo al capital bueno (productivo). Como si no hubiera una lógica general que rige la acumulación del capital, presidida por la conformación del capital financiero que integra todas las actividades posibles de negocio, desde las productivas hasta las especulativas y pasando por las comerciales, etc.

En segundo lugar, la connivencia de los Estados con esta prácticas, proveyéndolas de cobertura legal. Tras la crisis de 1929, Roosevelt promulgó la ley Glass-Steagall para contener, algo, la especulación financiera. Pero en 1999 Clinton la liquida con la ley Gramm-Leach-Bliley y la nueva ley que Obama promueve en 2010, la Dodd-Frank, es tan modesta que no revierte la situación. Además, Trump modifica algunos aspectos en la línea de una mayor desregulación. Por eso, el SVB tenía las manos libres para ciertas prácticas, al no considerarse “banco sistémico” porque se había aumentado el tamaño para serlo de 50 000 millones a 250 000 y él tenía un balance de 220.000 millones.

¿Qué consecuencias tendrá esto? Por una parte, aún no se puede saber si hay otros bancos que pueden incurrir en situaciones similares, en particular por los lazos que mantuvieran con el SVB. Pero por otra parte, si se sabe ya que hay una factura que pegar. Y aunque Biden haya declarado que no lo va a pagar fundamentalmente la clase trabajadora (él dice contribuyentes), hay distintas vías por las que, con toda seguridad, sí que repercutirá a la mayoría, entre ellas que de un modo u otro se trata de gasto público que hay que financiar, ya sea mediante emisión monetaria (que nunca se lleva a cabo para fin social alguno), ya sea a través de otras políticas del ajuste permanente que exige el mismo capital financiero cuyas prácticas provocan situaciones como ésta que abordamos. No debe olvidarse que el SVB era el 16º del país y que las conexiones con otras entidades tienen grandes ramificaciones que se extienden por todo el mundo.

Y en Europa, ¿qué?

Estas ramificaciones provocan una onda expansiva que se expresa en que la rentabilidad de infinidad de capitales se deteriore por doquier. Por ejemplo, los seis primeros bancos españoles perdieron el lunes casi 12 000 millones de euros en la bolsa.

El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, declara el miércoles 14 que el sector bancario en España tiene unos niveles de liquidez y solvencia “por encima de la media”. Pero la situación en Europa no está blindada en absoluto y justo entonces se produce el hundimiento en bolsa del banco Credit Suisse, que en pocas horas pierde el 30% de su capitalización bursátil. El día siguiente, jueves 15, el banco anuncia que ha pedido prestados unos 50.000 millones de euros al banco central suizo para “fortalecer de forma preventiva su liquidez”. Todo esto tiene su correspondiente onda expansiva que, entre otros efectos, provoca una caída del 4% en el IBEX 35, acumulando pérdidas los principales bancos españoles de 24 000 millones de euros (el Banco de Sabadell ha perdido 1 800 millones, el 24,5%).

Por supuesto, las autoridades monetarias europeas declaran de forma inmediata que esto no guarda relación con la crisis estadounidense. Pero ya el FMI viene anunciando el riesgo de una explosión financiera del tipo de la de 2007-2008. Actualmente existen en el mundo masas enormes de capitales que buscan oportunidades de inversión y el ámbito financiero especulativo es uno de sus principales destinos, aunque también lo es los sectores que se privatizan o desatienden (véase el artículo de Información Obrera en el que se explica la entrada masiva de fondos de inversión en la enseñanza, particularmente en universidades y formación profesional).

Toda esta situación, propia de las contradicciones crecientes del capitalismo, se agrava por las consecuencias de la pandemia, la guerra de Ucrania y todas las criminales políticas que la acompañan, incluidas las sanciones. Es la expresión misma de la descomposición del modo de producción capitalista.

¡Claro que hay salida, pero no bajo el capitalismo!

Desde finales de 2020 el FMI ha alertado recurrentemente del riesgo de explosión social. No se equivoca. La devastación social que provoca la supervivencia del capitalismo es caldo de cultivo de un malestar cada vez mayor que no deja de expresarse de un modo u otro. Porque la clase trabajadora puede identificarse con un ser vivo que, como tal, tiene instinto de supervivencia y se moviliza por ella. Se extienden así las expresiones de resistencia por todo el mundo. Los planes del capital no pueden aplicarse por estas resistencias.

Es el caso del programado desmantelamiento del sistema público de pensiones en el Estado español, que no ha podido aplicarse, salvo marginalmente, precisamente por la resistencia. De hecho, la última medida es un paso atrás, sólo explicable por la movilización constante de la clase trabajadora promovida por las plataformas en defensa del sistema público de pensiones. Es el caso de la población griega que se levanta ante un trágico accidente de tren, que causa 57 muertos por el total abandono de la red, resultado de los recortes. Es el caso de la movilización en Alemania contra la guerra, como también en otros países. Y es el caso, entre tantos otros, de las gigantescas movilizaciones en Francia contra el ataque a las pensiones del gobierno de Macron, cuyas políticas son desaprobadas por el 80 % de la población.

El capital tiene pánico a toda movilización, consciente de que nada le garantiza poder aplicar una nueva vuelta de tuerca de ajuste, contra las condiciones de vida de la clase trabajadora, al modo como lo hizo tras el estallido de la crisis de 2007-2008. Porque el problema hoy no es un caso particular de crisis bancaria, ni tal o cual medida. El problema es la supervivencia del capitalismo y la barbarie cada vez mayor que supone.

Nosotros tenemos la posición literalmente opuesta: toda la confianza en que la movilización de la clase trabajadora hará posible una salida a los problemas y, como IV Internacional, mantenemos nuestro compromiso incondicional con ella.