Archivo de la etiqueta: capitalismo

“La Verdad” núm. 111, a punt de ser distribuïda:La lluita contra la guerra és inseparable de la lluita contra la inflació i l’austeritat

Carta Setmanal 906 per descarregar en PDF

El número 111 de La Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, és a punt de sortir d’impremta. És una edició que té com a eix la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències. Perquè, com assenyala la declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional, que té el paper de notes editorials, “l’actual guerra d’Ucraïna ha esdevingut, de fet, una guerra mundial. Els pobles pateixen ja les seves conseqüències a tots els continents. En nom de l”economia de guerra’, tenim la inflació, la pujada de preus, la pauperització de centenars de milions d’éssers humans”.

Com assenyala aquesta declaració, es tracta d’una guerra en què “l’imperialisme fa servir mitjans il·limitats. El règim de Zelenski només se sosté gràcies a les desenes de milers de milions de dòlars i les armes de darrera generació enviades per Biden, sense límits, i per tots els governs europeus”. Un règim que dista molt de ser una democràcia (recomanem, sobre això, el que comentàvem en una carta setmanal recent sobre les mesures d’aquest govern contra els drets democràtics, la llibertat de partits i els drets de la població treballadora).

L’objectiu d’aquest número de La Verdad no és cap altre que dotar d’arguments a qui, a cada país, combat contra la guerra i les seves conseqüències, perquè “La lluita contra la guerra i el militarisme és indissociable de la lluita a cada país contra les mesures preses en nom de l”economia de guerra’ (inflació, alça de preus, etc.), i en primer lloc contra la carestia de la vida, per la congelació de preus, per l’augment general de salaris”.

Aquests dies els esdeveniments mostren la certesa de la declaració. Putin dicta la mobilització parcial, mesura sobretot interna, per aixafar la resistència del poble rus a la guerra. No és per casualitat que després d’una manifestació de mares a Grozni, capital de Txetxènia, Kadirov, dirigent d’aquesta república, va declarar que no aplicaria la mesura. Els països bàltics es plantegen negar l’entrada dels refugiats russos, que millor aliat per a Putin! Els discursos de Biden, i tots els governs a les seves ordres es resumeixen en un: “cal continuar la guerra per castigar el poble rus” -identificat Putin. El govern Sánchez anuncia les massives inversions en armament que s’inclouran en els pressupostos del 2023. La lluita contra la guerra, per acabar amb la OTAN i les seves bases, és més que mai inseparable de la lluita contra la inflación, l’austeritat, per les reivindicacions.

Capital i militarisme

Com va assenyalar el socialista francès Jean Jaurés, en vigílies de la I Guerra Mundial, “el capitalisme porta a la seva essència la guerra, com els núvols porten la tempesta”. Una afirmació que tot el que ha passat des de llavors no ha fet sinó confirmar una vegada i una altra.

La Verdad 111 desenvolupa la relació entre capital i militarisme en diversos articles. Com assenyala Xabier Arrizabalo a l’article “Capital i militarisme”, entre els diferents capitals “inevitablement, té lloc una pugna cada cop més aguda, lligada a l’estretor del mercat mundial. És la pugna competitiva, la cada cop més ferotge i destructiva competència que, concretada en la lluita pel mercat mundial, un dels principals factors directes de les guerres”. I, precisament, el capitalisme, que porta la guerra com el núvol porta la tempesta, “per això mateix, en la seva situació actual d’una mena de ‘crisi crònica’ d’acord amb el seu estadi imperialista, aquest tret de l’ADN capitalista que és el militarisme i per ende la guerra no pot sinó expressar-se de formes més i més agudes”.

Cal no oblidar “l’aportació que suposa el militarisme com a camp de valorització del capital. (…) El 2021, per primera vegada en la història, la despesa militar ha superat els dos bilions de dòlars (…) en un context econòmic presidit per la dislocació del mercat mundial, un impuls a la demanda d’aquesta magnitud suposa un regal per a capitals dedicats a la venda d’armes”.

La qüestió va més enllà. X. Arrizabalo explica com la guerra d’Ucraïna i l’expansió de l’OTAN serveixen per aprofundir la dominació de l’imperialisme USA, i posen de manifest “el lloc subordinat de la UE, que revela la seva veritable cara davant de tota il·lusió contrària. L’augment de la despesa militar obeeix directament a l’exigència nord-americana, igual que l’adopció de sancions contra Rússia que, a més de perjudicar el poble rus i no els oligarques, perjudica així mateix els pobles europeus, però també els capitals europeus a la seva pugna competitiva al mercat mundial”.

Bona part de La Verdad 111 està dedicada a una secció, titulada “Les indústries d’armament al món: cap a ‘una economia de guerra‘”, oberta per un article de David Gozlan, del mateix títol, al qual complementen amplis fragments d’un capítol de “l’acumulació del capital”, llibre escrit per Rosa Luxemburg el 1912. El capítol en qüestió es titulava: “El militarisme, camp d’acció del capital”. També inclou un article de Trotski, “Davant una nova guerra mundial, per quan la guerra?

A l’article Les indústries d’armament al món: cap a «una economia de guerra», David Gozlan analitza la importància creixent de la indústria d’armament dins de l’economia capitalista, i com aquesta expansió s’assenta en diversos sectors.

Així, explica com sectors creixents de la investigació es posen al servei de l’economia d’armaments: “Els centres de recerca estan sotmesos als imperatius militars i, per tant, a les ànsies de les empreses privades que lliuren el fruit de les seves investigacions a els exèrcits”.

També assenyala la permanència de la guerra: “Des del 1902, la guerra és present de manera permanent, i no hi ha hagut un any en què no hagi sotmès, matat, aixafat i destruït, fins a les recents guerres a Síria, Iemen, Mali i Ucraïna”. Com explica Lenin a L’imperialisme, fase superior del capitalisme, l’imperialisme és una època de guerres i revolucions. “La crisi econòmica del 1999, la del 2008 i l’11 de setembre del 2001 intensifiquen la freqüència de les guerres, refraccions de la guerra social contra la classe obrera. La guerra d’Ucraïna és un pas més”.

Gozlan explica el paper parasitari de la indústria d’armament i assenyala tant el predomini de les empreses dels EUA com la submissió dels països europeus i les seves pròpies indústries d’armament.

Ara bé, aquest pes econòmic té les seves conseqüències: “Invertir en la fabricació d’armes també significa utilitzar-les. França igual que els altres imperialismes recluta les joves generacions agitant la bandera del patriotisme, recolzant-se en la desqualificació que el mateix Estat ha organitzat, prometent salaris i viatges, camuflant l’objectiu de la formació militar i la seva finalitat: ferides, traumatismes i mort ”.

L’article té una conclusió: lluitar contra les guerres imperialistes és preparar la revolució.

En aquesta línia, l’article “Europa: reunits tots els ingredients per a un aixecament dels pobles”, que firmen Bruno Ricque i Angel Tubau explica les conseqüències de la guerra i de l’alineament incondicional dels governs europeus de tot signe amb els EUA i l’OTAN, per a la guerra d’Ucraïna, la guerra comercial amb la Xina i les sancions a Rússia. Com assenyala. “Tot sembla indicar que serà la indústria europea, copejada per la manca de subministraments energètics, i la forçada “transformació verda”, la que es reduirà encara més amb aquestes mesures”. Perquè aquesta submissió col·loca els governs europeus com a agents de l’ofensiva dels EUA contra els seus propis interessos.

Tot això porta a l’agreujament de la crisi política i al sorgiment de moviments de resistència i de noves formacions polítiques que s’afirmen sobre la crisi de les organitzacions tradicionals del moviment obrer, fenòmens que l’article analitza. Com conclou l’article: “Davant la crisi de col·lapse que castiga Europa, reagrupar-se al voltant de l’eix central d’acabar amb els governs nacionals i les seves polítiques que liquiden les conquestes socials i democràtiques, lluitar per la independència de les organitzacions davant de la Unió Sagrada. Per als militants de les seccions de la IV Internacional, la prioritat és inserir-se en aquests processos en marxa”.

Aquest número de la Verdad conté, a més, un article que analitza la situació dels EUA davant les eleccions “a mig mandat”, i la crisi política, i reprodueix un article de Trotski –de plena actualitat, encara que fos escrit a 1939 –sobre “la qüestió ucraïnesa”.

En conjunt, La Verdad 111 aporta molts elements per a la reflexió, reflexió que serveix per preparar l’acció. Animem els lectors d’aquesta Carta Setmanal a adquirir-ne l’exemplar, a llegir-lo, estudiar-lo, anotar-lo i discutir-lo amb nosaltres.

 

 

 

 

 

La Verdad nº 111, a punto de ser distribuida: La lucha contra la guerra es inseparable de la lucha contra la inflación y la austeridad

Carta Semanal 906 en catalán

Carta Semanal 906 para descargar en PDF

El número 111 de La Verdad, revista teórica de la IV Internacional, está pronto a salir de imprenta. Se trata de un número que tiene como eje la guerra de Ucrania y sus consecuencias. Porque, como señala la declaración del Secretariado Internacional del IV Internacional, que tiene el papel de notas editoriales, “la actual guerra de Ucrania se ha convertido, de hecho, en una guerra mundial. Los pueblos sufren ya sus consecuencias en todos los continentes. En nombre de la ‘economía de guerra’, tenemos la inflación, la subida de precios, la pauperización de cientos de millones de seres humanos”.

Como señala esa declaración, se trata de una guerra en que “El imperialismo emplea medios ilimitados. El régimen de Zelenski solo se sostiene gracias a las decenas de miles de millones de dólares y las armas de última generación enviadas por Biden, sin límites, y por todos los gobiernos europeos”. Un régimen que dista mucho de ser una democracia (recomendamos, al respecto, lo que comentábamos en una carta semanal reciente sobre las medidas de ese gobierno contra los derechos democráticos, la libertad de partidos y los derechos de la población trabajadora). Sigue leyendo

En la muerte de Mijail Gorbachov

Carta Semanal 903 en catalán

Carta Semanal 903 para descargar en PDF

Ha muerto Mijail Gorbachov, quien fuera el último dirigente de la URSS y uno de los protagonistas de su disolución. Tras su muerte, asistimos a una paradoja: los medios de comunicación occidentales saludan casi unánimemente su memoria, mientras la inmensa mayoría de la población de los países que en su día formaron parte de la URSS que él dirigió muestra un claro rechazo hacia él, su política y su balance.

Elogios de los defensores del capital

No es casualidad. Para los medios al servicio del capital, la obra de Gorbachov, que llevó al estallido y la destrucción del primer Estado obrero de la historia, basado en la expropiación del capital, merece todo el elogio. Ya lo expresó de manera solemne una de sus instituciones más prestigiosas, el Comité del Nobel de la Paz, que le otorgó ese premio en 1990.

Para el New York Times, los primeros cinco años de Gorbachov en el poder fueron marcados por logros significativos e incluso extraordinarios”

El presidente de los EEUU, Joe Biden, reaccionó a la noticia de su muerte con grandes elogios por “el coraje” y “la imaginación” que demostró durante su mandato y muchos años después. El presidente de Francia, Emmanuel Macron, expresaba “mis condolencias por la muerte de Mijail Gorbachov, un hombre de paz cuyas elecciones abrieron un camino hacia la libertad para los rusos. Su compromiso con la paz en Europa cambió nuestra historia común”. Pedro Sánchez ha destacado que contribuyó con sus decisiones “de forma decisiva a terminar con la Guerra Fría y hacer de Europa, y del mundo, un lugar con más paz y libertad”, en tanto que Núñez Feijóo, ha dicho de él que “la paz y la libertad siempre estarán en deuda”.

Sin embargo, el gobierno de la Federación Rusa ha decidido no organizar un funeral de Estado, dada la controversia que eso podría originar, en un momento en que se acumula el descontento por la guerra. Sigue leyendo

A la mort de Mikhaïl Gorbatxov

Carta Setmanal 903 per descarregar en PDF

Ha mort Mikhaïl Gorbatxov, que va ser l’últim dirigent de l’URSS i un dels protagonistes de la seva dissolució. Després de la seva mort, assistim a una paradoxa: Els mitjans de comunicació occidentals saluden gairebé unànimement la seva memòria, mentre que la immensa majoria de la població dels països que al seu dia van formar part de l’URSS que ell va dirigir mostra un clar rebuig cap a ell, la seva política i el balanç.

Elogis dels defensors del capital

No és casualitat. Pels mitjans al servei del capital, l’obra de Gorbatxov, que va portar a l’esclat i la destrucció del primer Estat obrer de la història, basat en l’expropiació del capital, mereix tot l’elogi. Ja ho va expressar de manera solemne una de les seves institucions més prestigioses, el Comitè del Nobel de la Pau, que li va atorgar aquest premi el 1990.

Pel New York Times, “els primers cinc anys de Gorbatxov al poder van ser marcats per èxits significatius i fins i tot extraordinaris”

El president dels EUA, Joe Biden, va reaccionar a la notícia de la seva mort amb grans elogis pel “coratge” i “la imaginació” que va demostrar durant el seu mandat i molts anys després. El president de França, Emmanuel Macron, expressava “els meus condols per la mort de Mikhaïl Gorbatxov, un home de pau quines eleccions van obrir un camí cap a la llibertat per als russos. El seu compromís amb la pau a Europa va canviar la nostra història comuna”. Pedro Sánchez ha destacat que va contribuir amb les seves decisions “de manera decisiva a acabar amb la Guerra Freda i fer d’Europa, i del món, un lloc amb més pau i llibertat”, mentre que Núñez Feijóo, ha dit que “la pau i la llibertat sempre estaran en deute”.

Tot i això, el govern de la Federació Russa ha decidit no organitzar un funeral d’Estat, atesa la controvèrsia que això podria originar, en un moment en què s’acumula el descontentament per la guerra.

Un home de la Nomenklatura

Gorbatxov va ser tota la seva vida un home de la Nomenklatura, la burocràcia que va usurpar el poder després de la mort de Lenin i que se n’aprofitava per poder obtenir enormes beneficis materials. Burocràcia l’ascens de la qual al poder va suposar la destrucció del partit bolxevic, que va dirigir la revolució d’octubre de 1917, i la liquidació física dels seus principals quadres.

El 1955, amb 22 anys, va iniciar la seva carrera en aquest aparell burocràtic. Entre 1955 i 1962, va ser primer secretari del comitè del Komsomol de Stávropol. El 1970, va ser ascendit a cap del departament del comitè territorial del PCUS de Stávropol. El 1966 va ascendir al càrrec de primer secretari del comitè del Partit d’aquesta localitat. El 1968, va ser elegit segon secretari del comitè territorial del PCUS i el 1970 va passar a ocupar la primera secretaria d’aquest comitè.

El 1971, va arribar al Comitè Central del PCUS. El 1978, el van elegir secretari d’Agricultura al Comitè Central del Partit Comunista. El 1980, es va incorporar al Politburó del Comitè Central, convertint-se en el seu membre més jove (als quaranta-nou anys). Feia 17 anys que era en aquest comitè central quan va ser nomenat màxim dirigent.

La seva política va portar a la desintegració de la URSS

El règim de l’URSS, dominada per la burocràcia, travessava una crisi profunda, que en última instància expressava la contradicció irresoluble entre el caràcter social de la propietat, que exigia una gestió democràtica de l’economia per part de la classe treballadora, i la usurpació del poder per part de la burocràcia parasitària. Una contradicció que, el 1938, expressava així Lev Trotski: “El pronòstic polític té un caràcter alternatiu: o la burocràcia es transforma cada cop més en òrgan de la burgesia mundial dins de l’Estat obrer, enderroca les noves formes de propietat i torna el país al capitalisme; o la classe obrera aixafa la burocràcia i obre el camí cap al socialisme”.

Quan Gorbatxov va assumir el càrrec de secretari general del PCUS i, per tant, principal representant de la burocràcia dominant, la crisi del sistema era imparable. La gota que va desbordar el got va ser la vaga general dels miners, iniciada ajuliol de 1989 pels de la regió del Donbass, i que es va estendre com la pólvora a través del Kuzbass siberià, la ciutat àrtica de Vorkuta, el Karagandy del Kazakhstan i tot el país. Una vaga que, en algunes de les seves reivindicacions, posava en qüestió el poder mateix de la burocràcia. La vaga adquireix a alguns llocs un caràcter insurreccional. Els comitès de vaga es van fer càrrec del funcionament de les ciutats. La venda de licors va ser prohibida i s’hi van establir organitzacions per mantenir l’ordre públic. En algunes ciutats, els caps de Policia van haver de retre comptes en reunions massives sobre ordre públic organitzades pels vaguistes.

Aterroritzada per la perspectiva de la mobilització obrera, la burocràcia, sota el comandament de Gorbatxov, es llença a un programa de reformes econòmiques i polítiques. Declararia més tard que s’havia vist obligat a aplicar polítiques “perilloses” per evitar que esclatés “una revolució més sagnant que la d’octubre”. Polítiques que van portar a la destrucció de la propietat col·lectiva i la desintegració de l’URSS.

En el terreny econòmic, es produeix l’apropiació de la propietat col·lectiva per part dels anomenats “oligarques”, que normalment eren els membres de la pròpia burocràcia que administraven el corresponent sector econòmic i que se n’apropien. Els antics dirigents del PCUS esdevenen governants dels nous estats sorgits de l’esclat de l’URSS.Boris Ieltsin, enterrador de l’URSS, era membre del Buró Polític del PC. Gaidar, organitzador de les privatitzacions, va ser durant anys cronista econòmic de Pravda. Kravchuck, que va separar Ucraïna de l’URSS, era el secretari d’Ideologia del PC d’Ucraïna. Schevarnazde, primer president de la Geòrgia burgesa, era membre del Buró Polític del PCUS.

Com assenyala Xabier Arrizabalo[1], “L’oligarquia russa s’insereix al mercat mundial a partir de la seva condició de propietària de les grans riqueses del país, que són especialment els recursos naturals després de la destrucció industrial patida des d’abans de 1991 i després (entre 1989 i 1996 el PIB per càpita va caure un 45%)”.

Hi ha qui pretén que Putin, valent-se de l’antic KGB i el monstruós aparell repressiu/administratiu, podria ser de tota manera el continuador de l’URSS. Però la realitat mostra el contrari, la seva funció com a saquejador i destructor de la propietat social, el seu paper al mercat mundial com a exportador de matèries primeres i la seva política militarista brutalment agressiva (com veiem en la invasió d’Ucraïna) per “defensar” el seu lloc al mercat mundial, mostra el seu caràcter estrictament reaccionari, per més que intenti fer-se costat de la defensa de les poblacions de parla russa. Putin, criat com Gorbatxov al si de la Nomenklatura, no és hereu de l’URSS, sinó de la burocràcia que la va destruir, i, en particular, del KGB que va aniquilar milers de revolucionaris bolxevics, la generació que va fer la revolució d’octubre. Recordem el discurs que justifica l’agressió a Ucraïna acusant els bolxevics d’haver creat artificialment aquest país. La política de Putin confirma el paper de la burocràcia estalinista com a agent de l’imperialisme a l’antic Estat obrer.

Conseqüències de la destrucció de la URSS

Aquest procés va suposar una formidable destrucció de forces productives, no conegut fins aleshores per la Humanitat fora de períodes de guerra. El PIB de Rússia va caure un 45%, els salaris es van reduir a la meitat, la pobresa va passar de 2,2 milions el 1987 a 72 milions el 1995, els serveis públics van ser destruïts. Un terç de la població va caure a la misèria per la privatització: el consum de carn va caure un 23%; el de llet, un 28%. L’esperança de vida, que era de 71 anys abans de la caiguda de l’URSS, va caure a 65 el 2007. La població va disminuir en 3 milions.

El balanç polític de Gorbatxov és la destrucció de l’URSS i la liquidació de la propietat col·lectiva i de les conquestes de la revolució d’octubre del 1917, substituïts pel poder dels oligarques mafiosos, avui sota el control del sector més dur de l’antiga burocràcia: el KGB. El seu balanç econòmic ha estat la misèria de la immensa majoria de la població, mentre un grup de multimilionaris mafiosos, sorgit d’aquesta burocràcia, ha amassat enormes fortunes.

Avui la població russa, especialment els treballadors, pateix les conseqüències de la guerra. La Duma va aprovar ràpidament lleis repressives per impedir les manifestacions contra la guerra.

Però tothom és conscient que el proletariat rus i les masses més àmplies, com van fer en el passat, tornaran a la resistència oberta i la mobilització. Rússia ha conegut les més grans evolucions en aquesta època des de 1905 i en particular el 1917.

Més tard o més d’hora, en un moviment que es nodrirà de les vagues que s’inicien a Europa des d’Alemanya, la Gran Bretanya o Grècia, el proletariat rus reprendrà el paper en la lluita d’emancipació contra la guerra, l’explotació i l’opressió.

 

 

 

[1] Capital i militarisme: la guerra contra el poble ucraïnès. Article que apareixerà a La Verdad nº 111

Acerca de la actualización del Programa de Estabilidad (2022/2025)

Carta Semanal 886 en catalán

Carta Semanal 886 para descargar en PDF

Cada año, todos los Estados miembros de la Unión Europea tienen que presentar ante la Comisión Europea sus Programas Nacionales de Reformas (PNR) y sus Programas de Estabilidad. El objetivo de estos programas, según la web del Ministerio de Hacienda, es “coordinar las políticas económicas nacionales y lograr los objetivos establecidos para la Unión Europea en su conjunto”.

​“Con el programa de estabilidad– seguimos citando la web del Ministerio- la Comisión y los ministros de economía evalúan si los Estados miembros van por buen camino para alcanzar los objetivos presupuestarios a medio plazo”. Dicho de otra manera, este programa permite a las instituciones europeas –que deben visarlo- asegurar que todos los gobiernos someten sus programas económicos y sociales a las necesidades del capital financiero a las que sirve la Comisión Europea. Sigue leyendo

En relació a l’actualització del Programa d’Estabilitat (2022/2025)

Carta Setmanal 886 per descarregar en PDF

Cada any, tots els Estats membres de la Unió Europea han de presentar davant la Comissió Europea els Programes Nacionals de Reformes (PNR) i els Programes d’Estabilitat. L’objectiu d’aquests programes, segons la web del Ministeri d’Hisenda, és coordinar les polítiques econòmiques nacionals i assolir els objectius establerts per a la Unió Europea en conjunt.

​“Amb el programa d’estabilitat– seguim citant la web del Ministeri- la Comissió i els ministres d’economia avaluen si els Estats membres van per bon camí per assolir els objectius pressupostaris a mitjà termini”. Dit d’una altra manera, aquest programa permet a les institucions europees –que ho han de visar- assegurar que tots els governs sotmetin els seus programes econòmics i socials a les necessitats del capital financer a què serveix la Comissió Europea.

El govern Sánchez, per mitjà de la vicepresidenta Nadia Calviño, ha presentat aquesta primera setmana de maig una actualització del Programa d’Estabilitat a la Comissió Econòmica de la Unió Europea. Anteriorment, el 28 d’abril, a les Corts es va votar un Pla de resposta a les conseqüències de la guerra. La ministra va sol·licitar, paral·lelament, a la Comissió Europea l’ingrés del tram de 12.000 milions dels Fons europeus promesos. Gairebé alhora, el ministre Escrivà va declarar que en el proper període proposarà un augment del còmput d’anys utilitzat per calcular la pensió, de 25 a 30, cosa que significava una reducció de més del 6 per cent a les quanties de les pensions dels futurs pensionistes. No són tres qüestions aïllades. Al contrari, com tothom sap, els fons estan condicionats al compliment fidel de les condicions que fixa la Unió Europea. És difícil no veure o establir una relació entre tota aquesta sèrie d’esdeveniments. El document esmentat intenta donar una coherència a la política econòmica del govern.

Vegem alguns dels elements més significatius del Programa

Cal assenyalar, d’entrada, que tant la introducció com el conjunt del document estan determinats per la frase següent, un element que es repeteix múltiples vegades al llarg de les 150 pàgines:

“En aquest context de forta recuperació, la invasió russa d’Ucraïna el febrer del 2022 ha generat un xoc geopolític amb implicacions globals, en termes de restriccions d’oferta i una forta alça de preus d’energia i de les primeres matèries. La guerra de Rússia a Ucraïna s’erigeix ​​com un factor determinant de les perspectives econòmiques, en particular pel que fa a la Unió Europea, elevant la inflació i la incertesa a curt termini i afectant negativament l’activitat”(Subratllat nostre, pàgina 11).

Aquesta premissa que la causa de tot és la guerra es repetirà, com dèiem, al llarg del document…però això no explica que hi hagi “un impacte directe més gran que en altres països del nostre entorn” (més que les altres economies europees) a l’alça dels preus de l’energia, que portarà a un impacte negatiu sobre l’economia espanyola, malgrat la menor exposició directa a Ucraïna i Rússia”(Pàgina 12)

El govern introdueix de manera subtil al document una frase en què atribueix aquest major impacte a “la regulació vigent al mercat majorista, juntament amb el mix de generació elèctrica i l’estructura tarifàriaBonica manera de referir-se a la brutal privatització de totes les empreses de l’energia iniciada ja pel govern González, i mantinguda per tots els governs, incloent l’actual, que es neguen a tocar la sacrosanta propietat privada de les empreses elèctriques que monopolitzen el mercat i imposen els seus plans especulatius. .

El document assenyala el perill de les “pujades de tipus d’interès per part de la reserva federal” (de fet, ja han pujat mig punt i s’espera en uns mesos una pujada de mig punt més) i la possibilitat que el Banc Central Europeu deixi de comprar bons del deute, cosa que obligaria a accedir al mercat lliure per finançar el deute de l’Estat, cosa que suposaria un augment dels interessos del deute (que ja arriba al bilió dos-cents mil euros). És per això que a la introducció del Programa d’Estabilitat, que és una veritable declaració d’intencions, es conclou dient que “aquest Programa d’estabilitat incorpora un camí de consolidació fiscal” (pàgina 16) eufemisme per introduir la necessitat de retallar despeses. Però en què es retallarà?

Algunes xifres

Al llarg de tot el garbuix que hi cap a les 150 pàgines del Programa, es poden ressaltar algunes xifres.

El capítol 6 es dedica a la sostenibilitat de les finances públiques a llarg termini, i, en particular, a l’estratègia “de llarg termini en pensions, sanitat i salut pública” (pàgina 17)

Després de reconèixer que “tot i que els principals indicadors del mercat laboral són semblants als del 2008, l’economia espanyola compta ara amb fonaments més sòlids” (que el document dóna per fets, i no es molesta a explicar, se’n colen algunes xifres concretes Així, per exemple, “com a element destacat es recull en aquestes previsions un increment del pressupost de defensa al 2 per cent del PIB” (pàgina 75). Això suposa més que doblar la despesa militar, del 0,9 al 2 %.

Però, és clar, si la despesa militar es duplica, la “consolidació fiscal” deu sortir d’una altra banda. A la pàgina 120 podem llegir que “per un costat, la despesa en educació i, sobretot, en pensions experimenten una contracció entre el principi i el final del període. A l’educació, preveu una caiguda de la despesa en un 0,4% del PIB. En pensions, “es projecta una caiguda de la taxa de substitució des del 60% el 2019 fins a l’entorn del 30% el 2070”. La taxa de substitució, com recorda el text, és la relació entre la pensió mitjana i el salari mitjà a l’economia.

El programa preveu també reduir la despesa en habitatge en un 20%, en medi ambient, un 11%, i el mateix passa amb diverses despeses socials més.

Per als empleats i empleades públics, més pèrdues de poder adquisitiu “A partir del 2023 i següents es preveu un increment retributiu dels empleats públics, així com el de les pensions, en línia amb l´evolució dels preus per a tot el període contemplat”. És a dir, que els treballadors i treballadores del sector públic perdran tota la diferència entre el 2% (l’augment retributiu d’aquest any) i la inflació que realment es produeixi el 2022. El Govern no garanteix el poder adquisitiu dels empleats públics just a l’any en el que la inflació està desbocada.

Com aplicar tot això?

És evident el contingut social antiobrer d’aquest programa, que és la traducció de les exigències del capital financer que vehiculitza la ministra Calviño.

Però posar en marxa un programa d’atacs tan brutal com aquest despertarà, sens dubte, la resistència de la població treballadora. Caldria un govern fort per dur-ho a terme. Ara bé, podria un govern en crisi, a qui aprovar cada llei li costa un drama, aplicar aquest pla? Sembla difícil. D’aquí ve l’exigència de pactes d’Estat per part dels portaveus del capital. Però no és fàcil, en la situació actual, que el PP doni el seu suport a aquest govern, deixant Vox com a única oposició de dretes. Per això, Feijóo apuntava dimecres 4 de maig que potser ja és massa tard per a aquest govern. Mentrestant, no falten els esforços per expulsar Unides Podemos del govern i per trencar els acords parlamentaris que el sustenten (caldrà determinar el paper que tenen en això actuacions com l’espionatge del CNI,

Un pla d’aquest tipus necessitaria també un pacte social, i tampoc sembla que els dirigents dels sindicats –per més voluntat que hi posin– estiguin en disposició de signar-ho i d’imposar-ho a la classe treballadora. Les dificultats que es donen per arribar a un acord molt més limitat, com és el pacte de rendes, així ho indiquen.

Per aquests, tots caminen amb peus de plom, però tot i així, es mostren incapaços de taponar les bretxes i els escàndols. És aquí on la lluita de classes pot tenir la darrera paraula. Lluita de classes que té davant seu una qüestió concreta i immediata: l’actualització de salaris i pensions respecte a un IPC disparat. No caldria, sobretot davant la resistència de les patronals, passar de la lluita aïllada, empresa per empresa i conveni per conveni, organitzar la mobilització unida per salaris, convenis i pensions?

 

LA GUERRA Y SUS CONSECUENCIAS: ACTA DE ACUSACIÓN AL CAPITALISMO

Carta Semanal 883 en catalán

Carta Semanal 883 para descargar en PDF

La masacre en cadena de miles de jóvenes soldados rusos y ucranios, de la población civil de estos países, los destrozos innombrables, la destrucción masiva de fuerzas productivas, el aumento cualitativo de la carrera de armamentos, son los elementos más evidentes de la guerra que ha estallado en el corazón de Europa, como ocurre con las guerras en otros continentes.

Pero esto son solo los efectos más visibles. Hemos insistido y combatido sobre los demás efectos. O sea, el hecho de que los gobiernos acompañan su política de guerra, de traslado de gastos enormes para producir armas -algunos incluso en nombre de defender la “libertad”-, haciendo pagar a la población trabajadora estos gastos, abriendo la vía a una mayor especulación -siempre inherente al sistema capitalista- que multiplica los costos materiales para ellos llevándola a la ruina y la miseria. Y todo agravado por la inflación, que se dispara.

Es por ello que el No a la guerra tiene un contenido claro: Paz y Pan, como lo tuvo la revuelta y revolución como consecuencia de la Primera Guerra Mundial y la Segunda.

Queremos llamar la atención en esta carta sobre otra consecuencia de la guerra: el hambre que amenaza a centenares de millones en decenas de países, a causa de la espiral especulativa que se ha abierto, teniendo en cuenta que tanto Rusia como Ucrania son grandes productores de cereales y girasol, y por las sanciones impuestas al pueblo ruso. Sigue leyendo

LA GUERRA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES: ACTA D’ACUSACIÓ AL CAPITALISME

Carta Setmanal 883 per descarregar en PDF

La massacre en cadena de milers de joves soldats russos i ucraïnesos, de la població civil d’aquests països, les destrosses innombrables, la destrucció massiva de forces productives, l’augment qualitatiu de la carrera d’armaments, són els elements més evidents de la guerra que ha esclatat al cor d’Europa, com passa amb les guerres a altres continents.

Però això són només els efectes més visibles. Hem insistit i combatut sobre els altres efectes. O sigui, el fet que els governs acompanyen la seva política de guerra, de trasllat de despeses enormes per produir armes -alguns fins i tot en nom de defensar la “llibertat”-, fent pagar a la població treballadora aquestes despeses, obrint la via a més especulació -sempre inherent al sistema capitalista- que multiplica els costos materials per a ells portant-la a la ruïna i la misèria. I tot agreujat per la inflació, que es dispara.

És per això que el No a la guerra té un contingut clar: Pau i Pa!, com ho va tenir la revolta i revolució com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial i la Segona.

Volem cridar l’atenció en aquesta carta sobre una altra conseqüència de la guerra: la fam que amenaça centenars de milions a desenes de països, a causa de l’espiral especulativa que s’ha obert, tenint en compte que tant Rússia com Ucraïna són grans productors de cereals i gira-sol, i per les sancions imposades al poble rus.

Sancions, a qui?

Com demostra la història recent, les sancions tan esbombades pels governs, per les institucions internacionals, i per alguns que fins i tot s’anomenen “esquerra”, mai no han afectat els dirigents, els poderosos o els anomenats oligarques (podran veure’s privats per un temps de l’accés a fons dipositats al seu nom a l’estranger o de l’ús d’algun iot, però la seva vida seguirà endavant sense més problemes), però sí que afecten greument la vida quotidiana de la població treballadora. Ho vam veure a l’Iraq –on, segons les Agències especialitzades de l’ONU, la prolongació durant 13 anys de les sancions econòmiques van costar al poble de l’Iraq un milió i mig de morts, dels quals 600.000 menors de cinc anys  que i ho veiem avui a Rússia.

Les empreses i oligarques russos segueixen exportant el petroli, i el gas, i fins i tot si es prohibeix ho continuaran fent als mercats paral·lels o amb nous clients. Per exemple el 5 de març Biden va anunciar el final de la compra del petroli rus, però hi ha fonts que denuncien que des de llavors els EUA han importat el triple per vies paral·leles.Això és el capitalisme i les seves pràctiques,de les quals tant les multinacionals occidentals com la lumpen burgesa russa o d’Ucraïna hi participen.

A propòsit, i això explica el caràcter d’aquests oligarques, tant els russos com els d’Ucraïna –tots ells fins ahir,rebuts amb els braços oberts pels governs de tot Europa-, el 85 per cent del PIB producte del saqueig de les matèries primeres que exporten aquests països és evadit per aquests milmilionaris, i invertit a tota Europa Occidental i més enllà. És una oligarquia que ni tan sols mereix el nom de “burgesia nacional”,que només es guia pel principi de “agafa els diners i corre”, tan insegura està de la seva legitimitat. No és per casualitat que Vladimir Potanin, president del gegant dels metalls, Nornickel, el multimilionari més ric de Rússia, amb una fortuna estimada de 22,5 mil milions de dòlars, segons Bloomberg,un conegut jerarca proper a Putin, assenyalava el perill que a costa de la guerra es produeixi una situació que “ens portaria cent anys enrere, el 1917”. Per tant, la revolució d’octubre”,

“La guerra a Ucraïna significa fam a l’Àfrica”.

Són les paraules de la Directora Gerent del FMI, Kristalina Georgieva. I no són paraules vanes. La FAO també ha llençat un senyal d’alarma.

Partim dels fets comprovats. La FAO, agència de l’ONU per a l’alimentació i l’agricultura, és considerada per produir informes realistes i seriosos. Tot i que no ens pronunciem sobre les seves recomanacions que segueixen estant determinades per com es regeix el mercat capitalista. Però els fets hi són. La setmana passada va publicar un informe sobre les conseqüències de la guerra d’Ucraïna i, en particular, l’augment dels preus dels aliments.

Rússia i Ucraïna sumen el 20% de la producció mundial d’ordi, el 15% de la de blat, el 5% de la de blat de moro, més del 50% de la de pipa de gira-sol. Quantitats difícils de suplir pels EUA (tot i que Biden acaba de subvencionar amb 12.000 milions la producció de blat, però l’estat calamitós de l’agricultura nord-americana no garanteix un augment de la producció) ni per altres productors com l’Argentina o els països de la UE, on la PAC ha posat en guaret milions d’hectàrees (al nostre país més de dos milions, segons el ministre d’Agricultura).

Després d’haver destruït una part important de la pagesia, no es capgira la situació de la nit al dia. Però no és només que la producció de Rússia i Ucraïna disminueixin (encara que no hi ha dubte que puguin fer-ho a la propera collita),sinó que per una banda les sancions i de l’altra l’especulació (les multinacionals fan pujar els preus encara que els magatzems estan plens,com és el cas, provocant penúries artificials) provoquen un augment general de preus en una situació de total caos, que és com es regeix el mercat capitalista l’únic objectiu del qual és la recerca del guany.

La manca daliments és una amenaça real. Com assenyalava recentmentel secretari general de l’ONU, Antonio Guterres,“45 països africans i països menys avançats importen almenys un terç del seu blat d’Ucraïna o Rússia, 18 d’aquests països importen almenys el 50%. Això inclou països com Burkina Faso, Egipte, la República Democràtica del Congo, el Líban, Líbia , Somàlia, Sudan i Iemen”. Egipte, un país de 106 milions d’habitants, és el principal importador mundial de blat; el 70% prové de Rússia (45%) i Ucraïna (més del 25%). En aquest país, el preu del pa no subvencionat va augmentar un 50% al març i els aliments bàsics van augmentar un 20%, a la vigília del Ramadà, un període de consum significatiu d’aliments.Antonio Guterres evocava l’espectre d’un “huracà de fam” a escala mundial.

Aquest és laspecte més espectacular. Cal afegir que si els USA i el seu cavall de Troia europeu, la Comissió Econòmica de la UE, aconsegueixen imposar el boicot al gas i petroli rus, això provocarà una recessió, començant per Alemanya i per tant se’n veuran les conseqüències socials.

Aquestes poques dades demostren qui es beneficia de la guerra: les grans multinacionals, particularment les de matriu nord-americana. I els qui la pateixen: els pobles de tot el món.

 Una nova etapa

La guerra econòmica ha esclatat amb totes les conseqüències i aquesta generarà tanta o més destrucció que la militar. La guerra és la continuació de la política per altres mitjans: el fons d’aquesta guerra és la lluita pel mercat, per la producció i la distribució de les matèries primeres essencials, des de l’energia a l’alimentació, que ens donen un escenari tràgic, però clàssic de la crisi permanent del capitalisme. De la brutalitat de l’enfrontament de les diferents màfies o grups econòmics, del paper de les institucions internacionals des de l’ONU a l’OTAN, passant per la UE, al servei d’aquesta guerra, del paper nefast dels governs i les forces polítiques que se sotmeten a aquest imperatiu.

És per això que el No a la Guerra té més que mai un caràcter revolucionari. Cap poble, ni el rus, ni l’ucraïnès, ni els altres pobles europeus, volen la guerra.

La història es repeteix?

La por dels portaveus del capital s’expressa davant d’algunes de les conseqüències d’aquesta guerra. No a totes: els importa poc que milions morin al camp de batalla o de gana, però sí que, com diu la FAO, que “sorgeixi una nova onada de descontentament” en alguns països altament dependents dels cereals rus o ucraïnès. cal oblidar que l’etapa de crisi que va esclatar el 2008 va provocar, entre altres coses, les anomenades “primaveres àrabs” que van acabar amb règims fidels a l’imperialisme com el de Tunísia o Egipte entre d’altres.

És per això que ens sembla necessari reprendre algunes referències del passat recent.

En el seu llibre Capitalisme i Economia Mundial, la lectura del qual, de nou, recomanem, Xabier Arrizabalo desenvolupa en particular “la utilització dels productes agrícoles com a objecte d’especulació” (pàg. 454).

La crisi alimentària que pateix la humanitat, agreujada per la Guerra, no és el producte de la manca de producció d’aliments o de l’explosió demogràfica. Contràriament a la teoria de Malthus i als seus successors com Tanuro, la producció d’aliments ha crescut en els últims anys a un ritme superior al 2% anual mentre que la població mundial està creixent a un 1,14% (amb tendència a alentir-se més).

Avui es produeixen aliments per a 12.000 milions de persones i hi viuen entre 7.500 i 8.000. Però al voltant de 1.000 milions passen gana i 2.000 estan en situació precària.

Aleshores, què passa? D’una banda, el mercat mundial capitalista destrueix milers de milions de tones per impedir que baixin els preus, i de l’altra, centenars de milions de persones no poden accedir als preus del mercat. Aquesta és una de les principals denúncies contra el sistema capitalista.

L’esclat de la guerra al cor d’Europa ha posat encara més al descobert la barbàrie capitalista.

La lluita contra la guerra és la mateixa lluita que la que es desenvolupa pel conjunt de les reivindicacions, les reformes laborals, els atacs al sistema públic de pensions, el dret a la sanitat, l’educació.Com assenyala la convocatòria de la Conferència europea d’urgència, celebrada el passat dia 9, “Hem de contribuir, a cada país del vell continent, a ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a reagrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials. Aquest és l’únic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra. Només mitjançant la lluita constant contra «l’enemic al nostre propi país», contra el capital i els governs al seu servei, els treballadors poden aturar l’engranatge infernal i aconseguir la pau”.

I com assenyala el manifest de suport a la conferència del Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles (CATP), “Per als partidaris de la defensa de les condicions de vida i treball de la immensa majoria de la població, lluitar contra la guerra no és només oposar-se a l’enviament d’armes, soldats, vaixells i avions, és no acceptar el xantatge que s’exerceix sobre les nostres organitzacions. Més que mai, aquestes han de lluitar per la defensa exclusiva de drets i llibertats, lliurant-se i mostrant-se independents de les exigències del capital i les multinacionals. Per això, treballem per ajudar, no només a la resistència davant de les mesures antisocials que s’anuncien, sinó per participar en aquesta resistència a escala europea. ¡No pagarem la guerra amb retallades en salaris, pensions, drets i serveis públics!”.

 

Ante las consecuencias de la guerra para la clase trabajadora: la lucha contra la guerra y la lucha por las reivindicaciones, dos caras de la misma moneda

Carta Semanal 879 en catalán

Carta Semanal 879 para descargar en PDF

¿Qué impacto supone la guerra y las medidas que la acompañan? La propaganda de los medios de comunicación burgueses plantea la cuestión en términos de cada país, como si los efectos fueran los mismos para toda la población, con independencia de su posición de clase… cuando resulta evidente que, por ejemplo, un aumento del gasto militar es un regalo para las multinacionales estadounidenses del “complejo militar-industrial”, mientras que para la mayoría supone un desvío de fondos en contra del gasto público social. A quienes defendemos los intereses de esta mayoría nos interesa, por tanto, conocer cuáles son las consecuencias de la guerra para ella, para la clase trabajadora.

Los miles de muertos y heridos, los millones de refugiados… no son capitalistas, son trabajadores

La gravedad de la situación está fuera de toda duda: destrucción por doquier, con muertos y heridos que ya se cuentan por miles y miles, con más de tres millones de refugiados que escapan del terror con lo puesto. Pero las manipulaciones desinformativas ocultan que los muertos, heridos y refugiados no son los capitalistas ucranianos, no son los dueños de las grandes empresas. Son sobre todo los trabajadores quienes engrosan esas cifras dramáticas de muertos y heridos, como revela el ejemplo tan elocuente y trágico, entre tantos otros, que fue la masacre de soldados argentinos durante la guerra de las Malvinas en 1982 (soldados que eran principalmente jóvenes de clase trabajadora, a los que la dictadura condenó, enviándolos sin formación ni material adecuado a combatir al bien pertrechado ejército imperialista británico, provocando entre ellos cientos de muertos y miles de heridos). También son trabajadores quienes hoy se quedan sin vivienda en Ucrania, quienes se ven obligados a huir con lo puesto.

Estos efectos golpean directamente a la clase trabajadora ucraniana. Pero también castigan a la rusa, pues son fundamentalmente jóvenes de la clase trabajadora quienes nutren las filas del ejército que el régimen liderado por Putin lanza contra Ucrania, no en favor de unos supuestos intereses rusos, sino de los intereses particulares de la oligarquía rusa; de igual modo que la presión del imperialismo de EE. UU. a través de la OTAN, a la que se subordinan plenamente la UE y sus gobiernos, no tiene nada que ver con los intereses de la mayoría de la población europea -y estadounidense-, sino que obedece a las necesidades del capital financiero de la primera potencia mundial. Ciertamente la mayoría de la población ucraniana soporta la condición de rehén de los intereses económicos de los distintos sectores del capital financiero, que pugnan por un lugar en el mercado mundial. Pero asimismo es rehén la mayoría de la población rusa, rehén del gobierno de quienes, como en otros países, se apropian de las riquezas de la nación. Y, aunque evidentemente a otra escala, también el conjunto de la clase trabajadora en los demás países es rehén de los gobiernos respectivos, que despliegan todos los medios posibles al servicio del siniestro negocio de la guerra.

La guerra: destrucción económica y más desempleo y precariedad

Son también los trabajadores quienes padecen fundamentalmente la aniquilación de una gran parte de la actividad productiva por la guerra y, consecuentemente, de los empleos con los que obtenían su medio de vida; son los trabajadores quienes sufren la demolición de sus viviendas por los bombardeos, que también liquidan los servicios elementales -sanitarios, educativos, de transporte, etc.- que son imprescindibles para unas condiciones de vida dignas, todo lo cual provoca la huida masiva de la población, sobre todo trabajadores. La destrucción que provoca la guerra en territorio ucraniano tiene consecuencias sociales directas, que son nefastas para la clase trabajadora allí. También en Rusia se producen efectos muy negativos por la plena orientación económica al esfuerzo bélico que devasta las condiciones de trabajo y de vida en general allí, además del cuestionamiento de los derechos obreros y democráticos. A lo que se unen las sanciones que, ciertamente, los ricos pueden eludir, pero no la clase trabajadora. Esta regresión, en fin, se verifica en toda Europa y más allá, a escala mundial.

El FMI estima que, de alargarse la guerra, el PIB de Ucrania podría desplomarse entre un 25 y un 35% (incluso en el escenario menos desfavorable la caída alcanzaría el 10%). La OCDE, por su parte, prevé que el PIB de Rusia se reducirá alrededor del 10% (en 1998, año de la grave crisis financiera rusa, cayó un 5,3%, apenas la mitad de dicha previsión). Según RS Research, sólo por la ejecución de las sanciones contra el pueblo ruso por parte de las primeras 50 multinacionales, se destruirá más de un millón de empleos. La propia OCDE calcula un impacto adverso del 2% en el PIB de la UE y de un 1% en la economía mundial. En ese contexto es fácil intuir el efecto en una mayor precariedad laboral, con todo su terrible corolario sobre las condiciones de vida de la mayoría de la población. Máxime considerando la promulgación de leyes liberticidas bajo el amparo de la coartada de la guerra, como las penas de hasta 15 años de prisión impuestas en Rusia a quienes, de hecho, se expresen públicamente contra la guerra. O la persecución que lleva a cabo el gobierno ucraniano contra militantes comunistas. O en el caso español el mantenimiento de la Ley Mordaza por el actual gobierno, pese al compromiso de derogarla por parte de todos los partidos que lo integran.

Encarecimiento de la vida

En los últimos meses se han recrudecido los problemas económicos y entre ellos, en particular, el de la inflación, que en el caso español ya alcanza el 7,4% anual medido por el IPC. Se había desmoronado ya toda la retórica burguesa de que tras la pandemia se iba a relanzar la actividad económica, espoleada por el gasto público (que en realidad es una nueva transferencia masiva de recursos al capital financiero, bajo el señuelo de una supuesta “economía verde” y la llamada digitalización). Problemas de suministros que paralizan las denominadas cadenas globales de valor (la internacionalización del capital productivo, vaya), dificultad de aprovisionamiento de la energía y su encarecimiento, insuficiencia de las infraestructuras tras lustros de recortes… todo ello revelaba una auténtica dislocación del mercado mundial, incapaz de absorber las necesidades del capital, como ya explicaba Marx hace un siglo y medio (véase el número 110 de La Verdad, revista teórica de la IV Internacional).

El caso español es muy claro: para este año 2022, frente al aumento del 6,5% de los precios, la subida media de los salarios nominales en convenio se limita a un 1,55%, la de los empleados públicos al 2% y la de las pensiones al 2,5% (3% en algunos casos). Es decir, se impone una pérdida de poder adquisitivo de en torno a un 4 o 5% o, dicho de otro modo, una reducción del salario real de ese monto. Mientras tanto, los capitales que componen el Ibex 35 alcanzaron en 2021 un beneficio récord de 58.543 millones de euros. Ante ello, el gobierno español apela a un supuesto interés nacional compartido por explotadores y explotados, para promover un “Plan Nacional de Respuesta al Impacto de la Guerra”. Un plan que incluye un “pacto de rentas que proporcione estabilidad desde la perspectiva de los costes salariales y los beneficios empresariales”. Es decir, con la tramposa excusa de evitar más inflación se pretende abundar en la mal llamada contención o congelación de los salarios que, al aumentar menos que los precios, en realidad se reducen (sin que nunca haya límites a las ganancias del capital). Además de aprobar “el mecanismo RED de flexibilidad y estabilización el empleo (…) que posibilita a las empresas sometidas a crisis temporales o estructurales adoptar medidas de reducción de jornada y suspensión temporal de contratos de trabajo”, cuyo contenido real es la destrucción de empleo y el deterioro de las condiciones laborales. El gobierno de Sánchez exige a partidos y sindicatos su subordinación; es decir, la “unión nacional” para atender a las exigencias del capital financiero.

Crisis crónica del capitalismo, guerra y aumento de los presupuestos militares

La guerra no es la causante de las dificultades económicas, como tampoco la pandemia era su origen. El capitalismo, en su estadio imperialista, padece una suerte de crisis crónica en la que se suceden periodos críticos sin que entre ellos se intercalen fases realmente expansivas. La pandemia hizo aflorar la crisis latente y la disparó. La guerra responde a esa crisis, que se expresa en una pugna exacerbada por el mercado mundial; responde a ella y la agudiza. Es una auténtica huida hacia delante del capital, que revela su carácter cada vez más destructivo. El imperialismo estadounidense instiga la guerra para tratar de fortalecer la posición de su capital en el mercado mundial, a lo que responde el régimen ruso poniéndola en marcha, infligiendo grandes padecimientos a la población ucraniana y al propio pueblo ruso. Todo lo cual es en gran parte financiado por las economías europeas, cuya subordinación a EE. UU. ya ni se disimula: en la cumbre de los próximos días 24 y 25 se prevé la participación de Biden, refrendándose así que la UE no es ni unión ni europea. Esta subordinación se revela también en que es el propio Biden quien presidirá la cumbre de la OTAN del mismo día 24.

En efecto, el dictado estadounidense de que los Estados europeos reserven el 2% de su PIB para gasto militar es asumido, de un día para otro, por quienes durante dos años se han negado a dotar los fondos que se requerían ante la emergencia sanitaria provocada por la pandemia. Así, el mismo gobierno alemán al que EE. UU. impone renunciar a la utilización del gasoducto que le facilitaría la llegada del gas de Rusia -del que depende el 55% de su consumo-, aumenta su presupuesto militar en 100.000 millones de dólares. Y el gobierno español se compromete a incrementarlo en un 20% en los dos próximos años. Cómo se financiará hace planear la sombra de más impuestos indirectos y más endeudamiento, con sus consecuencias conocidas: recortes masivos en el gasto en sanidad, educación y el conjunto de los servicios sociales que componen el salario indirecto de la clase trabajadora.

¿Qué hacer? La lucha contra la guerra y la lucha por las reivindicaciones, dos caras de la misma moneda

El POSI, sección de la IV Internacional en el Estado español, no es un comentarista de la actualidad. No observa la realidad como espectador, sino que trata de ayudar para la única intervención que puede evitar la profundización de la barbarie ya en curso, la de la clase trabajadora en el terreno de independencia que le es propio: la defensa de las legítimas aspiraciones de la mayoría. En 1944, Maurice Thorez, máximo responsable del Partido Comunista Francés, declaró a su vuelta a París desde Moscú que “la huelga es el arma de los trusts”. Expresaba así la subordinación del estalinismo a la dominación burguesa. Al estilo de la declaración de Enrique Santiago, secretario del PCE y secretario de Estado, en noviembre pasado a los trabajadores del metal de Cádiz en huelga, invitándoles a confiar en “su gobierno” y, por tanto, renunciando a la lucha. La huelga no es el arma del capital. Su arma es la política destructiva de las conquistas obreras y democráticas; su arma es, llegado el caso, la guerra. El arma de la clase trabajadora es la movilización, la huelga. El agrupamiento por las reivindicaciones, por su defensa hasta el final, sin someterlas a ningún condicionamiento y, en particular, rechazando todos los cantos de sirena que toman la forma de la unión nacional, del diálogo social, de unos supuestos intereses compartidos entre explotados y explotadores que, en realidad, camuflan los intereses de éstos.

La concreción de esto hoy, aquí, es la lucha contra la guerra y la lucha contra la explotación. Es decir, la lucha contra el gasto militar y contra las sanciones al pueblo ruso; la lucha por la plena derogación de las contrarreformas laborales de 2010 de Zapatero y de 2012 de Rajoy; la lucha por la defensa del sistema público de pensiones y, en consecuencia, por la auditoría de la seguridad social de acuerdo con la fórmula reivindicada por el movimiento de pensionistas; la lucha de los enseñantes en Cataluña con la huelga que señala el camino para otros sectores; la lucha por la preservación del poder de compra, con el establecimiento de cláusulas de revisión salarial con efectos retroactivos. Etcétera. Luchas cuya agrupación permita abrir la salida digna de este nombre que la clase trabajadora necesita, frente a la barbarie que la supervivencia del capitalismo no deja de profundizar.

 

Davant les conseqüències de la guerra per a la classe treballadora: la lluita contra la guerra i la lluita per les reivindicacions, dues cares de la mateixa moneda

Carta Setmanal 879 per descarregar en PDF

Quin impacte suposa la guerra i les mesures que l’acompanyen? La propaganda dels mitjans de comunicació burgesos planteja la qüestió en termes de cada país, com si els efectes fossin els mateixos per a tota la població, amb independència de la seva posició de classe… quan és evident que, per exemple, un augment de la despesa militar és un regal per a les multinacionals nord-americanes del “complex militar-industrial”, mentre que per a la majoria suposa un desviament de fons en contra de la despesa pública social. A qui defensem els interessos d’aquesta majoria ens interessa, doncs, conèixer quines són les conseqüències de la guerra per a ella, per a la classe treballadora.

Els milers de morts i ferits, els milions de refugiats… no són capitalistes, són treballadors

La gravetat de la situació està fora de tot dubte: destrucció per tot arreu, amb morts i ferits que ja es compten per milers i milers, amb més de tres milions de refugiats que escapen del terror sense res. Però les manipulacions desinformatives amaguen que els morts, ferits i refugiats no són els capitalistes ucraïnesos, no són els amos de les grans empreses. Són sobretot els treballadors els que integren aquestes xifres dramàtiques de morts i ferits, com revela l’exemple tan eloqüent i tràgic, entre d’altres, que va ser la massacre de soldats argentins durant la guerra de les Malvines el 1982 (soldats que eren principalment joves de classe treballadora, als quals la dictadura va condemnar, enviant-los sense formació ni material adequat a combatre contra el ben armat exèrcit imperialista britànic, provocant entre ells centenars de morts i milers de ferits). També són treballadors els que avui es queden sense vivenda a Ucraïna, els que es veuen obligats a fugir sense poder endur-se res.

Aquests efectes colpegen directament la classe treballadora ucraïnesa. Però també castiguen la russa, ja que són fonamentalment joves de la classe treballadora els qui nodreixen les files de l’exèrcit que el règim liderat per Putin llança contra Ucraïna, no a favor d’uns suposats interessos russos, sinó dels interessos particulars de l’oligarquia russa; de la mateixa manera que la pressió de l’imperialisme dels EUA a través de l’OTAN, a la qual se subordinen plenament la UE i els seus governs, no té res a veure amb els interessos de la majoria de la població europea -i dels Estats Units- , sinó que obeeix a les necessitats del capital financer de la primera potència mundial. Certament la majoria de la població ucraïnesa suporta la condició d’ostatge dels interessos econòmics dels diferents sectors del capital financer, que pugnen per un lloc al mercat mundial. Però així mateix és ostatge la majoria de la població russa, ostatge del govern dels qui, com en altres països, s’apropien de les riqueses de la nació. I, encara que evidentment a una altra escala, també el conjunt de la classe treballadora als altres països és ostatge dels governs respectius, que despleguen tots els mitjans possibles al servei del sinistre negoci de la guerra.

La guerra: destrucció econòmica i més atur i precarietat

Són també els treballadors els qui pateixen fonamentalment l’aniquilació d’una gran part de l’activitat productiva per la guerra i, consegüentment, de les feines amb què obtenien el seu mitjà de vida; són els treballadors els qui pateixen la demolició dels seus habitatges pels bombardejos, que també liquiden els serveis elementals -sanitaris, educatius, de transport, etc.- que són imprescindibles per a unes condicions de vida dignes, tot això provoca la fugida massiva de la població, sobretot treballadors. La destrucció que provoca la guerra en territori ucraïnès té conseqüències socials directes, que són nefastes per a la classe treballadora. També a Rússia es produeixen efectes molt negatius per la plena orientació econòmica a l’esforç bèl·lic que devasta les condicions de treball i de vida en general. a més del qüestionament dels drets obrers i democràtics. A això s’uneixen les sancions que, certament, els rics poden eludir, però no la classe treballadora. Aquesta regressió, finalment, es verifica a tot Europa i més enllà, a escala mundial.

El FMI ​​estima que, si s’allarga la guerra, el PIB d’Ucraïna es podria desplomar entre un 25 i un 35% (fins i tot a l’escenari menys desfavorable la caiguda assoliria el 10%). L’OCDE, per la seva part, preveu que el PIB de Rússia es reduirà al voltant del 10% (el 1998, any de la greu crisi financera russa, va caure un 5,3%, amb prou feines la meitat d’aquesta previsió). Segons RS Research, només per l’execució de les sancions contra el poble rus per part de les primeres 50 multinacionals, es destruiran més d’un milió de llocs de treball. La mateixa OCDE calcula un impacte advers del 2% al PIB de la UE i d’un 1% a l’economia mundial. En aquest context és fàcil intuir l’efecte en una precarietat laboral més gran, amb tot el seu terrible corol·lari sobre les condicions de vida de la majoria de la població. Màxim considerant la promulgació de lleis lliberticides sota l’empara de la coartada de la guerra, com les penes de fins a 15 anys de presó imposades a Rússia a qui, de fet, s’expressi públicament contra la guerra. O la persecució que duu a terme el govern ucraïnès contra militants comunistes. O en el cas espanyol el manteniment de la Llei Mordassa per l’actual govern, malgrat el compromís de derogar-la per part de tots els partits que l’integren.

Encariment de la vida

En els darrers mesos s’han empitjorat els problemes econòmics i entre ells, en particular, el de la inflació, que en el cas espanyol ja arriba al 7,4% anual mesurat per l’IPC. S’havia enfonsat ja tota la retòrica burgesa que després de la pandèmia es rellançaria l’activitat econòmica, esperonada per la despesa pública (que en realitat és una nova transferència massiva de recursos al capital financer, sota l’aparença d’una suposada “economia verda ” i l’anomenada digitalització). Problemes de subministraments que paralitzen les anomenades cadenes globals de valor (la internacionalització del capital productiu, vaja), dificultat d’aprovisionament de l’energia i el seu encariment, insuficiència de les infraestructures després de lustres de retallades… tot això revelava una autèntica dislocació del mercat mundial,

El cas espanyol és molt clar: per a aquest any 2022, davant de l’augment del 6,5% dels preus, la pujada mitjana dels salaris nominals en conveni es limita a un 1,55%, la dels empleats públics al 2% i la de les pensions al 2,5% (3% en alguns casos). És a dir, s’imposa una pèrdua de poder adquisitiu d’un 4 o 5% o, altrament dit, una reducció del salari real d’aquesta suma. Mentrestant, els capitals que componen l’Ibex 35 van assolir el 2021 un benefici rècord de 58.543 milions d’euros. Davant d’això, el govern espanyol apel·la a un suposat interès nacional compartit per explotadors i explotats, per promoure un Pla Nacional de Resposta a l’Impacte de la Guerra. Un pla que inclou un “pacte de rendes que proporcioni estabilitat des de la perspectiva dels costos salarials i els beneficis empresarials”. És a dir, amb la tramposa excusa d’evitar més inflació es pretén abundar en la mal anomenada contenció o congelació dels salaris que, en augmentar menys que els preus, en realitat es redueixen (sense que mai no hi hagi límits als guanys del capital). A més d’aprovar “el mecanisme RED de flexibilitat i estabilització l’ocupació (…) que possibilita a les empreses sotmeses a crisis temporals o estructurals adoptar mesures de reducció de jornada i suspensió temporal de contractes de treball”, el contingut real del qual és la destrucció d’ocupació i el deteriorament de les condicions laborals. El govern de Sánchez exigeix ​​a partits i sindicats la seva subordinació; és a dir, la “unió nacional” per atendre les exigències del capital financer.

Crisi crònica del capitalisme, guerra i augment dels pressupostos militars

La guerra no és la causant de les dificultats econòmiques, com tampoc la pandèmia no era el seu origen. El capitalisme, al seu estadi imperialista, pateix una mena de crisi crònica en què se succeeixen períodes crítics sense que entre ells s’intercalin fases realment expansives. La pandèmia va fer aflorar la crisi latent i la va disparar. La guerra respon a aquesta crisi, que s’expressa en una pugna exacerbada pel mercat mundial; respon a ella i l’aguditza. És una autèntica fugida cap a davant del capital, que revela el seu caràcter cada cop més destructiu. L’imperialisme nord-americà instiga la guerra per intentar enfortir la posició de la seva capital al mercat mundial, a la qual cosa respon el règim rus posant-la en marxa, infligint grans patiments a la població ucraïnesa i al mateix poble rus. Tot això és en gran part finançat per les economies europees, la subordinació dels quals als EUA ja ni es dissimula: a la cimera dels propers dies 24 i 25 es preveu la participació de Biden, confirmant així que la UE no és ni unió ni europea. Aquesta subordinació es revela també que és el mateix Biden qui presidirà la cimera de l’OTAN del mateix dia 24.

En efecte, el dictat nord-americà que els Estats europeus reservin el 2% del seu PIB per a despesa militar és assumit, d’un dia per l’altre, per qui durant dos anys s’han negat a dotar els fons que es requerien davant de l’emergència sanitària provocada per la pandèmia. Així, el mateix govern alemany al qual els Estats Units imposa renunciar a la utilització del gasoducte que li facilitaria l’arribada del gas de Rússia -del qual depèn el 55% del seu consum-, augmenta el pressupost militar en 100.000 milions de dòlars. I el govern espanyol es compromet a incrementar-lo en un 20% en els dos propers anys. Com es finançarà fa planejar l’ombra de més impostos indirectes i més endeutament, amb les conseqüències conegudes: retallades massives en la despesa en sanitat,

Què fer? La lluita contra la guerra i la lluita per les reivindicacions, dues cares de la mateixa moneda

El POSI, secció de la IV Internacional a l’Estat espanyol, no és un comentarista de l’actualitat. No observa la realitat com a espectador, sinó que intenta ajudar per a l’única intervenció que pot evitar l’aprofundiment de la barbàrie ja en curs, la de la classe treballadora en el terreny d’independència que li és propi: la defensa de les legítimes aspiracions de la majoria. El 1944, Maurice Thorez, màxim responsable del Partit Comunista Francès, va declarar a la tornada a París des de Moscou que “la vaga és l’arma dels trusts”. Expressava així la subordinació de l’estalinisme a la dominació burgesa. A l’estil de la declaració d’Enrique Santiago, secretari del PCE i secretari d’Estat, el novembre passat als treballadors del metall de Cadis en vaga, convidant-los a confiar en el “seu govern” i, per tant, renunciant a la lluita. La vaga no és l’arma del capital. La seva arma és la política destructiva de les conquestes obreres i democràtiques; la seva arma és, arribat el cas, la guerra. L’arma de la classe treballadora és la mobilització, la vaga. L’agrupament per les reivindicacions, per la defensa fins al final, sense sotmetre-les a cap condicionament i, en particular, rebutjant tots els cants de sirena que prenen la forma de la unió nacional, del diàleg social, d’uns suposats interessos compartits entre explotats i explotadors que, en realitat, camuflen els seus interessos.

La concreció d’això avui aquí és la lluita contra la guerra i la lluita contra l’explotació. És a dir, la lluita contra la despesa militar i contra les sancions al poble rus; la lluita per la plena derogació de les contrareformes laborals del 2010 de Zapatero i del 2012 de Rajoy; la lluita per la defensa del sistema públic de pensions i, per tant, per l’auditoria de la seguretat social d’acord amb la fórmula reivindicada pel moviment de pensionistes; la lluita dels ensenyants a Catalunya amb la vaga que assenyala el camí per a altres sectors;la lluita per la preservació del poder de compra, amb l’establiment de clàusules de revisió salarial amb efectes retroactius. Etcètera. Lluites l’agrupació de les quals permeti obrir la sortida digna d’aquest nom que la classe treballadora necessita, davant de la barbàrie que la supervivència del capitalisme no deixa d’aprofundir.