Archivo de la etiqueta: capitalismo

Un debate sobre la situación política, la “transición energética” y la “economía verde”

Carta Semanal 861 en catalán

Carta Semanal 861 para descargar en PDF

Publicamos en esta Carta Semanal algunos extractos de las intervenciones de los ponentes del acto de presentación de La Verdad nº 109, realizado el pasado 11 de noviembre. Exposiciones que no sustituyen, evidentemente, la lectura de esta publicación, sino que se hacen con el ánimo de estimularla.

 

Intervención de Luis González

La Verdad 109 analiza la nueva situación mundial abierta tras la retirada de las tropas USA de Afganistán y al papel que ocupan las llamadas a la unión “para salvar el planeta” y las propuestas de “economía verde”. Sigue leyendo

Un debat sobre la situació política, la “transició energètica” i “l’economia verda”

Carta Setmanal 861 per descarregar en PDF

Publiquem en aquesta Carta Setmanal alguns extractes de les intervencions dels ponents de l’acte de presentació de la Verdad núm. 109, realitzat el passat 11 de novembre. Exposicions que no substitueixen, evidentment, la lectura daquesta publicació, sinó que es fan amb lànim destimular-la.

Intervenció de Luis González

La Verdad 109 analitza la nova situació mundial oberta després de la retirada de les tropes USA de l’Afganistan i al paper que ocupen les crides a la unió “per salvar el planeta” i les propostes d’“economia verda”

Davant l’estretor del mercat mundial, l’imperialisme en crisi ha d’obrir nous mercats. L’anomenada “transició energètica” comportarà a escala mundial la liquidació de branques senceres de la indústria.

El SI d’abril del 2021 va situar l’eix dels nostres treballs en el combat contra el “consens” durant els primers mesos de la pandèmia. Volen repetir la mateixa operació amb la qüestió del clima. “Tots units contra el virus! Tots units pel clima!”, és la cerca desesperada d’una política de consens.

“La IV Internacional i les seves seccions -diu LV 109- no poden ignorar la combinació realitzada per ajudar a salvar el sistema mitjançant la il·lusió d´una utopia reaccionària de bé comú sota el capitalisme”.

S’acusa la humanitat de ser responsable dels desastres mediambientals. Però no és responsable la població mundial, sinó la minoria capitalista posseïdora dels grans mitjans de producció que no té cap preocupació pel benestar de la població ni pel del planeta.

El capital financer i els seus governs han comprès l’ús que poden fer de les legítimes preocupacions mediambientals de la població, per fer millor passar els acomiadaments i deslocalitzacions, les retallades salarials i el qüestionament dels acords col·lectius.

Al capital li importa un tou el planeta. Com li ha importat un tou la salut de la població: ¾ parts de la Humanitat sense vacunar per salvaguardar el benefici de quatre multinacionals.

“Tercera revolució industrial”, “indústria 4.0”, “tercera revolució tecnològica”. Belles fórmules per anomenar una nova onada de destrucció de forces productives, amb la desaparició de milers de llocs de treball de la vella indústria “carbonitzada”.

Només la resistència i la por a una explosió social generalitzada frenen aquests plans. Per això la necessitat d’aterroritzar la població i de totes les mesures lliberticides. I de lligar en curt els aparells sindicals, per mitjà de la concertació o el “diàleg social”, intentant fer dels sindicats la corretja de transmissió de la “transició energètica”, i dels plans de desmantellament industrial.

Els que s’oposin al neocorporativisme, per defensar la democràcia o perquè necessiten un veritable treball i un veritable salari per viure, serien gent que menysprea la naturalesa, obscurantistes i fins i tot perillosos per al futur de la humanitat.

LV 109 explica en diversos articles les conseqüències mediambientals de l’extracció de metalls necessària per a l’economia verda, la implicació dels partits verds i de les ONG ecologistes, com Greenpeace, en els negocis de l’energia neta , així com l’especulació mafiosa unida a l’energia eòlica. En aquest sentit, cita exemples d’Itàlia, d’Alemanya, d’Espanya.

Segons el banc suís UBS, el desenvolupament al 100% del cotxe elèctric comportarà un augment del 1928% de la producció mundial de cobalt i del 2.898% de la producció de liti, “una missió impossible a no ser que es transformi a regions senceres en complexos miners amb un cost ambiental molt elevat”.

Investigadors de la universitat de Califòrnia van establir que només la industrialització d’un vehicle elèctric consumeix entre tres i quatre vegades més energia que la d’un vehicle convencional. Al final, l‟impacte de carboni d‟un vehicle clàssic és gairebé equivalent al d‟un vehicle elèctric. Per a aquests investigadors, “els vehicles elèctrics poden ser tècnicament possibles, però la seva producció no serà mai sostenible des d’un punt de vista mediambiental”.

 Intervenció d’Àngel Tubau

No podem analitzar l’ofensiva actual del capital financer i les seves institucions, la UE, l’FMI, l’OCDE, i els governs que apliquen les seves directives, des d’una perspectiva localista o nacional.

A l’anomenada Unió Europea, tots els països estan enfrontats als mateixos problemes. Els plans del capital es duen a terme amb una identitat i simultaneïtat aclaparadora. Els plans de reforma de les pensions són gairebé idèntics.

Però hem d’apuntar més amunt, avui els capitalismes europeus estan patint una ofensiva brutal per treure’ls del mercat mundial. La guerra comercial entre els USA i la Xina expulsa els capitalismes europeus.

I aquesta ofensiva pren una dimensió particularment actual, a la indústria de l’automòbil.

A Europa, d’Eslovàquia a Portugal, hi ha 12 milions de treballadors d’aquest sector. Els plans actuals impliquen acomiadar 4 milions.

Vegem la qüestió del cotxe elèctric. En una cadena global, si ho analitzem des del principi de la cadena, l’extracció dels metalls per a les bateries, el cotxe elèctric és tant pol·lucionant o més que el cotxe de combustió. Recordem les condicions de saqueig en què s’han arrencat els metalls rars al Congo, per exemple.

A més, la introducció del cotxe elèctric, no només implica acomiadaments, sinó acabar amb els drets socials i salarials actuals.

S’amaguen les condicions laborals que la xinesa GWM vol implantar a l’antiga Nissan. Compra les instal·lacions a baix preu, demana subvencions, no se sap quants treballadors i en quines condicions emprarà encara que s’ha filtrat que hi haurà una baixada salarial i no es complirà el conveni del metall. La desindustrialització comporta a més liquidar els drets socials.

I tot plegat els patrons ho fan en nom de l’ecologia, la sostenibilitat, la lluita contra el canvi climàtic…

Permeteu-me que parli d’un cas de cotxe elèctric.

El Dacia Spring (elèctric) es fabrica a Xina. Arriba a Europa, a França a bord dels enormes vaixells portacontenidors que naveguen amb el fuel de pitjor qualitat. Es munten les peces del motor elèctric a Caen (França). Després aquest motor es transporta per carretera a Turquia, on s’acobla per mitjans tèrmics. El bloc híbrid (elèctric i tèrmic) s’envia a Espanya per ser instal·lat als models Captur i Megane, de Renault, i una part es reexporta a França per carretera Quan aquest cotxe “net” es posa a circular ja ha pol·lucionat mig planeta!

Així entén el capital el respecte al medi ambient: l’únic que el guia és la cerca del benefici, la realització de la plusvàlua. I, per amagar-ho, fa campanyes massives que, amb tot cinisme, parlen d’economia verda i sostenible!! En un mercat que s’estreny, busca nous productes per vendre, no pas perquè siguin socialment necessaris.

Podem confiar que el capital i els governs i institucions al seu servei combatran les conseqüències del canvi climàtic?

Hem vist com han combatut la pandèmia, accelerant la privatització de la sanitat, deixant les dues terceres parts de la humanitat sense mitjans sanitaris, no només vacunes, tancant hospitals com a França, o acomiadant milers de sanitaris al nostre país, quan hi ha com a mínim un milió de malalts a llistes d’espera.

Aquesta és la llei del capital, però això no és inevitable, hi ha la resistència, la lluita de classes.

El problema és que a l’interior del moviment obrer a les organitzacions s’imposen des de la direcció polítiques d’acompanyament, de diàleg social, de consens amb mil justificacions. Citem Guy Rider, l’actual president de l’OIT, sindicalista britànic: “Cal un consens social perquè la transició energètica sigui socialment acceptable”.

La nostra línia és la independència de classe. El primer que cal defensar és la classe obrera, els seus drets socials i democràtics, les normes d’higiene i seguretat. I la batalla que portem a les organitzacions és perquè compleixin el seu paper.

Per això, cal una força política organitzada. Estem preparant una Conferència Obrera Europea per ajudar a agrupar aquesta força. I per això hi ha la Quarta Internacional i les seccions que busquen l’acord i la lluita comuna amb totes les forces obreres i populars independents del capital que es guien per criteris de classe.

Intervenció de Xabier Arrizabalo

El nostre punt de partida són les legítimes aspiracions de les masses a una vida digna, d’acord amb les possibilitats que permet la productivitat del treball. Aquestes aspiracions xoquen amb les exigències de la rendibilitat capitalista, incompatible no ja amb millorar les condicions de vida de la majoria, sinó simplement preservar les conquerides històricament, gràcies a la lluita de la classe amb les seves organitzacions. Per tant, no es tracta d’una determinada gestió del capitalisme, sinó dels seus límits infranquejables, del que inevitablement implica la seva supervivència. Com explica Marx a El capital:

la limitació específica de la producció capitalista, i el fet que aquesta no és de cap manera una forma absoluta per al desenvolupament de les forces productives i per a la generació de riquesa, sinó que, per contra, arribat a cert punt entra en col·lisió amb aquest desenvolupament.

En aquest quadre s’ubica la retòrica de la transició ecològica i l’economia verda. Parlar de transició ecològica és reivindicar un atzucac. El pillatge i la destrucció dels recursos naturals no obeeix a una mala gestió del capitalisme, sinó al desplegament de les lleis que el regeixen.

Tota la propaganda de l’economia verda només obeeix a les necessitats del capital, que hi veu la possibilitat d’un doble negoci. Negoci econòmic, per la massiva transferència de recursos que, sota l’eufemisme de “col·laboració públicprivada”, camufla l’aprofundiment en els processos de privatització. I negoci polític en desmobilitzar la classe treballadora que, en lloc de lluitar pels seus interessos, si acceptés el cimbell defensaria uns suposats interessos comuns que són, en realitat, els de la classe explotadora, ara dissimulats com “la lluita pel planeta” . A això s’orienten els anomenats plans de reconstrucció, enèsima versió de la privatització de guanys i la socialització de pèrdues.

Davant d’això només cal situar les reivindicacions al lloc que els correspon, innegociable, com assenyalen els pensionistes en la seva emblemàtica consigna de “governi qui governi, les pensions es defensen”. Una defensa sense condicions i per tant fins al final, perquè la satisfacció de les reivindicacions, incloent-hi la preservació dels recursos naturals, només serà possible amb una veritable transició: la transició socialista cap a una societat sana, la societat comunista basada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, l’ús dels quals s’orienti al benestar de la població, no al negoci d’una minoria cada cop més reduïda. I el primer pas per això és inequívoc: organitzar-se per expropiar els expropiadors, per tant de manera independent de tot compromís amb totes i cadascuna de les seves institucions.

Com fer servir l’excusa verda per justificar els atacs de l’imperialisme

Carta Setmanal 859 per descarregar en PDF

La Cimera del Canvi Climàtic que es desenvolupa aquests dies a Glasgow és un nou escàndol de l’anomenada “economia verda”. Glasgow era un dels grans centres industrials del món, i el que en queda no és ni l’ombra. No discutiran la reindustrialització sinó com estendre aquest desastre.

El drama està muntat: “el resultat de la cimera determinarà en gran mesura com els 7.000 milions d’humans sobreviuran en un planeta més escalfat i si es poden evitar nivells pitjors d’escalfament a les futures generacions”

“La temperatura mitjana global ha augmentat més de 1 grau des de la Revolució Industrial. El consens científic diu que si augmenta 1,5 graus augmentarà significativament el risc de les pitjors catàstrofes climàtiques, amb la seqüela de fam, malalties i conflictes”.

Però el cinisme també està muntat, ja que el “consens polític” de les multinacionals és contrari a les exigències de les dades científiques. La Xina acaba d’anunciar que els plans d’emissió de gasos continuaran com fins ara. Però el vídeo de Xi Jinping a la Cimera segurament no en parlarà i farà propaganda dels seus suposats plans. Biden serà el gran líder de la Cimera, però els Estats Units, com Rússia, Noruega, i la Gran Bretanya, amfitriona de la cimera, segons el New York Times, “augmentaran dramàticament la seva producció de petroli, gas i carbó en les properes dècades”. El cinisme es completa amb el regateig d’almoines que les potències donaran als països endarrerits per compensar l’augment de gasos contaminants que les multinacionals hi organitzen. I que després tampoc no ho solen pagar.

Cada dia els mitjans de comunicació, els governs i les institucions internacionals al servei del capital financer ens aclaparen amb aquestes dades. S’ha entrat en una espiral per veure qui exagera més els perills que ens amenacen.

Defensem la ciència i el mètode científic. Però l’imperialisme també utilitza científics en el seu interès. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPPC) mai no dirà que cal nacionalitzar determinats sectors, que cal acabar amb l’explotació, amb les guerres i els armaments. No dirà mai que les responsables són les multinacionals, que cal acabar amb el capitalisme.

El que fan l’IPPC i l’ONU és donar la culpa a la gent i per tant fer pagar els seus pecats. Cal menjar menys carn, a l’Índia només el 6% consumeix carn vermella  i a Espanya la major part no pot menjar carn vermella un cop per setmana, cal pagar per contaminar (electricitat cara, peatges a autovies, etc.)

Ens recolzem a l’evidència científica, i per això, analitzem i denunciem la vasta operació de mistificació que s’està preparant, per tal de buscar el suport de la població -i el consens de les organitzacions obreres- a les “necessàries i doloroses” transformacions que es preparen. Pel bé del planeta, ens diuen, cal desmantellar la immensa majoria de les indústries, tancar les mines, perdre centenars de milers de llocs de treball ben pagats i amb drets, i fins i tot renunciar a suposats luxes com el consum de carn.

Algunes de les conseqüències d‟aquestes transformacions que es preparen ja les estem patint. Per exemple, la pujada desproporcionada del preu de l’electricitat, motivada, entre altres coses, per l’eliminació de la producció a centrals tèrmiques de carbó, i la pujada dels preus del gas. Pujada que es deu a l’augment de demanda, però també a l’augment dels drets d’emissió de CO2 (Abans de la pandèmia de COVID-19, el contracte d’emissió de carboni rondava els 20 euros per tona, el desembre del 2020 va superar per primera vegada els 35 euros. El passat mes dagost ha arribat a 55,72 €, per tona de CO2.La vicepresidenta del Govern Ribera no defensa el medi ambient, sinó els plans, suposadament ecològics, de les multinacionals. Prepara un nou pla elèctric que té una condició prèvia: que regali a les elèctriques més beneficis que el descarat sistema actual.

Els centenars de milers de persones de la classe treballadora que passaran fred aquest hivern per no poder pagar la factura de la llum, els treballadors de les indústries “electrointensives”, que amenacen amb el tancament, no poden acceptar el xantatge que tramposament pretén enfrontar les necessitats elementals a la defensa del planeta.

Tots “ecologistes”?

Alhora, cada vegada més organitzacions i partits, incloent-hi els que declaren representar la classe treballadora, es declaren “ecologistes” o “ecosocialistes”. En aquest sentit, cal recordar que l’ecologia és una ciència, però l’ecologia política és un corrent ideològic, I, per tant, no científica.

És innegable que els desequilibris climàtics s’han aguditzat aquests darrers anys. Però l’actitud general dels qui es reclamen de l’ecologia política és declarar la responsabilitat dels éssers humans sobre els problemes climàtics i els danys mediambientals, en una campanya de culpabilització vasta. Per contra, nosaltres no responsabilitzem els humans, sinó el sistema capitalista. Perquè no són els éssers humans els que han pres les decisions que ens han portat a aquesta situació, sinó la minoria capitalista, que manté la propietat privada dels mitjans de producció i que, a la crisi de la seva agonia, multiplica les destruccions. Només el socialisme permetrà posar fi a les conseqüències destructives del capitalisme sobre el medi ambient.

Evidentment, això no suposa que defensem que no hi ha res a fer d’aquí a la instauració del socialisme. Però cal no equivocar-se d’enemic. El responsable n’és el capital, i no l’ésser humà.

Són moltes les fàbriques que contaminen. Hi ha mitjans tècnics per reduir aquesta contaminació, però això suposa fer costoses inversions, i el capital no hi té cap interès, per preservar-ne els beneficis. Si la legislació mediambiental el prem, prefereix deslocalitzar la producció. Per exemple, alhora que es tanca la tèrmica d’As Pontes, a la Corunya, una multinacional francesa obre una nova central tèrmica de carbó a Safi (Marroc), amb una potència de gairebé 1.400 megawatts (MW), més que qualsevol central nuclear espanyola i pràcticament empatant la mateixa que As Pontes, i amb un cost de producció un 50% menor per MW. No admetem cap tancament, cap acomiadament en base a una suposada defensa del medi ambient. I menys quan ho fan amb promeses de llocs de treball alternatius que mai no arriben com en el cas d’Astúries, Lleó, Galícia o Terol.

La població no és responsable

Qui és el responsable de l’explosió que es va produir el 2020 a la planta petroquímica IQOXE de Tarragona, on van morir tres persones? La població de Tarragona o els patrons que no respecten un mínim de normes de seguretat?

No han estat tots els governs, d’un signe o d’un altre, els que han desenvolupat una política de tancament de línies de ferrocarril, d’eliminació de trens, de destrucció de la RENFE, en benefici de les grans empreses de transport per carretera, quatre vegades més contaminant que el tren?

Qui és el responsable del fet que cada cop més habitants d’aquest país, sobretot a les zones rurals, confrontades a la desertificació mèdica, al tancament de serveis públics i sucursals bancàries, o a la supressió de petites línies de tren, no en tinguin una altra opció que la d’agafar el cotxe per anar a treballar, assistir a una consulta mèdica, cobrar la nòmina o pensió o portar els fills a l’escola?

Qui ha decidit la deslocalització a la Xina i el sud-est asiàtic, que ha portat a l’atur milers de treballadors a Espanya (vegeu, per exemple, el tèxtil o el petit electrodomèstic), i que té com a conseqüència la producció de gairebé tot a la Xina , i, per tant, el transport de totes aquestes mercaderies per mitjà de vaixells portacontenidors gegants, que funcionen amb un fuel de molt mala qualitat, tòxic i emetent residus contaminants considerables? Milers i milers de portacontenidors gegants solquen els mars del planeta. Qui és responsable de la difusió del plàstic a la natura o als mars, sinó les grans empreses fabricants de plàstic que han generalitzat el seu ús a tot arreu, fins i tot per a moltes coses que no són necessàries?

Els éssers humans no tenen cap responsabilitat sobre el fet que es vegin obligats a comprar aquests productes.

Qui és responsable de la creació d’aquestes enormes granges industrials de mil vaques o de les granges industrials de pollastres molt pol·lucionants i que priven l’agricultura tradicional de la major part del mercat, en detriment de la qualitat dels productes? Qui és responsable de la desforestació, especialment a l’Amazònia? Les poblacions autòctones, que viuen de la caça i la recol·lecció i que tallen uns quants arbres, o els grans trusts capitalistes que organitzen la desforestació massiva de la selva amazònica?

Consens amb el capital “en defensa del planeta”?

El que hem expressat abans explica perquè la lluita per la defensa del medi ambient exigeix ​​el combat contra el capital. I, per això, quan se sent Biden, Pedro Sánchez, el FMI, la Unió Europea, l’ONU (i el seu nou vídeo del dinosaure parlant a l’Assemblea General), i els grans patrons –incloent-hi les empreses energètiques- pronunciar-se per una transició energètica, no ens hem de deixar enganyar. No és que s’hagin convertit a reivindicar un ús dels recursos naturals compatible amb la seva preservació, sinó que utilitzen aquesta qüestió amb un únic objectiu: reorganitzar la producció de branques senceres, amb centenars de milers d’acomiadaments, amb l’objectiu d’obrir-se nous mercats, com, per exemple, l’automòbil elèctric, tot i que avui dia se sap que la fabricació d’un automòbil elèctric produeix entre tres i quatre vegades més emissions contaminants que la d’un automòbil convencional, i no hi ha capacitat per reciclar les bateries. La contaminació causada per la vida d’un automòbil elèctric és semblant a la d’un automòbil convencional.

Per aconseguir aquests objectius, per mitjà d’una intensa propaganda, els governs i el capital busquen, en nom de la defensa del clima, crear un consens que reuneixi governs, patronal, sindicats, ONG, polítics, per un “capitalisme verd”, és a dir, per la defensa del sistema repintant-lo de verd.

Repetim-ho una vegada més: no ens hem d’equivocar d’enemic. La lluita per la defensa del medi ambient no es pot separar de la lluita contra el capitalisme, i aquesta exigeix ​​oposar al consens la independència de classe i la lluita de classes.

Recomanem una vegada més la lectura del dossier sobre l’economia verda, al núm. 109 de La Verdad.

 

Cómo utilizar la excusa verde para justificar los ataques del imperialismo

Carta Semanal 859 en catalán

Carta Semanal 859 para descargar en PDF

La Cumbre del Cambio Climático que se desarrolla estos días en Glasgow es un nuevo escándalo de la llamada “economía verde”. Glasgow era uno de los grandes centros industriales del mundo, y lo que queda no es ni la sombra. No van a discutir la reindustrialización sino cómo extender ese desastre.

El drama está montado: “el resultado de la cumbre determinará en gran medida cómo los 7.000 millones de humanos sobrevivirán en un planeta más calentado y si se pueden evitar niveles peores de calentamiento a las generaciones futuras”

“La temperatura media global ha aumentado más de 1 grado desde la Revolución Industrial. El consenso científico dice que si aumenta 1,5 grados aumentará significati­vamente el riesgo de las peores catástrofes climáticas, con su secuela de hambre, enfermedades y conflictos”. Sigue leyendo

Estan en perill les conquestes de la revolució cubana

Carta Setmanal 844 per descarregar en PDF

Les mobilizacions semiespontáneas que s’han desenvolupat a Cuba, no poden ser considerailitzades més que com una expressió del descontentament social que existeix entre la població cubana. El que no treu que hagin estat manipulades i altament mediatitzades pels mitjans de comunicació imperialistes a escala mundial. És evident que, en les circumstàncies ac- tuals, de crisi de descomposició del mercat mundial, d’enfonsament del turisme amb l’agreujament de la pandèmia i amb la decisió de Biden de mantenir i fins i tot agreujar les 243 noves mesures de bloqueig de Cuba decidides per Trump i que busquen dur al país a una situació sense sortida. Cal fer constar que l’illa depèn, en gran mesura, per al seu subministra- ment d’aliments, de rebre divises, els principals orígens són el turisme i les remeses d’immi- grants, prohibides per les mesures adoptades per Trump i mantingudes per Biden, (Dels 6 600 milions de remeses rebudes el 2018 el 90 % va provenir d’Estats Units) És clar, l’imperialisme nord-americà busca destruir la nació cubana, acabar amb les conquestes de la revolució, particularment la sanitat i l’educació públiques i gratuïtes, l’expropiació dels grans capitalistes, la reforma agrària, etc. Vol recuperar el control que tenia sobre l’illa transformant-la en una zona de lliure explotació en la qual es viurien condicions com les que vivia Cuba abans de 1959 i que coneixen avui Haití o altres països del mateix tipus. No podem explicar la situació actual de Cuba sense partir d’aquests fets i també de la política duta a terme pel govern cubà, en parti- cular després de la desintegració de la Unió Soviètica. Les mesures econòmiques preses pel govern cubà des de l’1 de gener, suprimint en bona mesura la subvenció als aliments de pri- mera necessitat, han agreujat enormement les condicions d’existència d’una bona part de la població cubana, que no troba articles de pri- mera necessitat sinó a les botigues en divises a les que molts no tenen accés. Lluny de tota manipulació, que només serviria als interessos de la reacció, els militants de la IV Internacional vam participar en les mobilitzacions contra l’embargament i en el cas del nostre país assenyalem la posició servil dels governs espanyols davant l’imperialisme nord-americà, que els fa coresponsables d’aquesta situació.

Volem amb aquesta Carta iniciar un debat necessari entre els militants d’avantguarda so- bre les contradiccions de la revolució cubana, les causes i els efectes.Per això convidem a llegir i debatre el dos- sier publicat al número 92-93 de la Verdad, de març de 2017 i publiquem aquí alguns curts extractes d’elements que considerem clau que assenyalen també la necessitat d’actualitzar les anàlisis sobre la situació de Cuba i les perspectives per a la defensa incondicional de la Revolució Cubana.

Extractes d’un dossier de La Verdad

La caiguda del Mur i Cuba

Per Julio Turra

Arran del gir històric que va representar la cai- guda del Mur de Berlín el 1989, hi va haver un trastorn complet de les condicions internacio- nals que durant molts anys havien permès que existís, a menys de 100 km. de Miami, un Estat basat en l’expropiació de la burgesia i per tant, independent de l’imperialisme malgrat totes les deformacions existents.Ja abans de l’enfonsament de l’URSS, Gorbatxov, en resposta a les exigències de Bush, es va negar a subministrar la quantitat de petroli necessària per al funcionament de l’eco- nomia cubana, el que va contribuir a desorga- nitzar les bases materials de l’Estat cubà i al- hora va ser un formidable instrument de pressió per imposar la “obertura al mercat”.De nou la direcció castrista es trobava da- vant d’una decisió capdal […], i un cop més es va negar a plantejar una perspectiva de com- bat comú contra l’imperialisme que hagués permès que els treballadors de Cuba rebessin el suport sense restriccions dels treballadors i dels pobles d’Amèrica Llatina i de tot el món. A canvi, va optar per l’obertura al capital es- tranger, primer en el turisme, mentre seguia negant al poble cubà els drets més elementals d’expressió i d’organització.Va ser en el segon semestre de 1993 quan van començar a Cuba les grans “reformes econòmiques”. Després de perdre als seus socis econòmics tradicionals de l’est d’Europa i de l’antiga URSS, la direcció castrista va buscar, a través de les successives reunions de la “ci- mera iberoamericana”, associar-se amb els di- ferents governs llatinoamericans i amb el go- vern espanyol presidit per FelipeGonzález, convidant-los a invertir a Cuba, especialment a aquest últim.

Així es van establir discussions amb el go- vern del PSOE com legítim representant de la Internacional Socialista que van abonar el te- rreny per a la implantació de les reformes econòmiques a Cuba.Al mateix temps, Castro utilitzà el que li quedava de prestigi que li havia conferit la re- volució cubana entre l’anomenada esquerra llatinoamericana per presentar-se com a factor “d’ordre” a la regió -per exemple amb el seu paper actiu en la política de ‘concertació’ dels moviments guerrillers d’Amèrica Central amb els governs proimperialistes (el Salvador i Guatemala) i entre els sandinistes i el govern de Violeta Chamorro-, i per justificar la seva ‘inevitable’ política d’obertura al mercat. El quadre que li permet aquestes polítiques és el Fòrum de São Paulo.Les masses tenen l’última paraulaNo obstant això, a principis de 1994 el parlament cubà posposa sobtadament l’aprovació de les reformes […]. La decisió revela la por dels dirigents cubans a la resistència contra aquestes mesures, tot i que aquesta és encara passiva en gran part […]. Avui com ahir, tot i que ara en condicions més difícils a causa de que la direcció castrista tendeix a convertir-se en agent directe dels plans del FMI, la sort de les conquestes assolides amb l’heroica lluita de les masses cubanes depèn directament de l’extensió de la revolució en particular a Amèrica Llatina […].

Per la seva banda, la IV Internacional actua en el marc de la defensa incondicional de les conquestes de la revolució cubana. Això vol dir que, recolzant-nos en el criteri fonamental de l’internacionalisme, que és l’actitud davant la propietat privada dels grans mitjans de produc- ció, actuem amb independència respecte de les maniobres de la burocràcia castrista i de la seva política actual que abona el terreny per a la destrucció de les bases mateixes de l’existència de Cuba com a país independent.Cuba: la bolcadaPer Andreu CampsEl dimarts 4 de gener de 2011, el govern de Raúl Castro ha començat a aplicar les me- sures anunciades des de fa mesos de eliminació de llocs de treball en la funció pública i en les empreses estatals.En els propers sis mesos han de desa- parèixer 500.000 llocs de treball i en un termi- ni de tres anys, 1.130.000, és a dir, el 25% dels assalariats del sector públic. Recordem que el sector públic dóna feinaa el 95% dels assalariats de país. […]

La premsa governamental dóna a entendre que estan sorgint conflictes i tensions molt fortes entre els treballadors amenaçatsd’acomiadament.
El 2 de gener, el Govern ha decidit tambéreduir el nombre de productes de primera necessitat que es poden obtenir amb la cartilla de racionament. Així, ja l’any passat, les patates, els pèsols, els cigarrets i la sal havien desaparegut de les cartilles de racionament. Al que avui s’afegeixen el sabó, la pasta de dents i el detergent. Al mercat, el preu d’aquests productes s’ha multiplicat per 25. Cal entendre que la cartilla de racionament permetia a tota la població cubana obtenir productes de primera necessitat a preus molt baixos, adaptats als seus salaris.

Més que mai,
Prou d’bloqueig dels Estats Units a Cuba!
Només el Poble cubà pot decid

ir sobre el seu destí
Fora les urpes imperialistes de Cuba!

14 juliol 2021
Comitè Ejecutivo del Partit Obrer Socialista Internacionalista I
V Internacional

Diumenge, 11 de juliol, milers de manifes- tants van sortir als carrers en diverses ciutats de Cuba demanant aliments, vacunació i cridant “llibertat”. Un moviment inèdit en les últimes dècades. Que la situació econòmica i social de l’illa fos dramàtica, no era secret per a ningú. El mateix president de Cuba, Díaz Canel, va ad- metre els problemes existents al dirigir-se al poble cubà per televisió en resposta a les mo- bilitzacions ocorregudes. Les va atribuir al criminal bloqueig econòmic decretat per l’imperialisme dels EUA des de fa 60 anys. Bloqueig mantingut pels successius governs instal·lats a Washington, demòcrates o repu- blicans, fins i tot durant l’actual pandèmia de la Covid-19.Cuba viu dificultats econòmiques enormes -el PIB va tenir una baixada del 8% el 2020 accentuades per la pandèmia (caiguda del turisme, reducció del finançament de la Xina, a més de l’embargament agreujat pel govern Trump). El govern cubà, des de gener d’aquest any, va iniciar reformes econòmiques que pre- veuen la fi de les subvencions i de les ajudes al consum popular i a les empreses públiques; introducció de noves escales salarials i mesures d’obertura a les inversions externes. A l’anunciar-les, Diaz Canel va dir que “aquesta tasca no està exempta de riscos”, com preveient descontentament popular i tensions socials que les mateixes podrien provocar. Evidentment el representant actual de l’imperialisme nord-americà que és Joe Biden, que en res va suavitzar el bloqueig a Cuba, vol manipular qualsevol manifestació de descontentament amb la situació que castiga el poble cubà per als seus propis fins, al mateix temps que dóna suport a la política racista i repressiva de l’Estat d’Israel o la monarquia d’Aràbia Saudita, per citar dos exemples. Si volgués ajudar al poble cubà, suprimiria l’embargament ja.

Aturem la ingerència imperialista del govern espanyol i dels governs europeus! ¡Respecte a la sobirania!

Cínicament, els governs europeus, les institucions europees i el govern espanyol, mentre no dubten a augmentar la legislació repressiva a cada país, des de la llei de seguretat global de França a llei mordassa a Espanya, pretenen donar lliçons de democràcia al poble cubà.El súmmum del cinisme el representa el comissari d’Afers Exteriors de la UE, l’espanyol Josep Borrell, que ataca Cuba, quan al nostre país més de 4.000 ciutadans de Catalunya i de la resta de l’Estat pateixen persecució judicial per exercir les llibertats. I tots els gover- ns europeus s’han sotmès a les exigències i dictats de l’imperialisme nord-americà en el seu bloqueig contra Cuba. Els governs llatinoamericans que serveixen a Washington, com els de Brasil, Xile, Colòmbia, confrontats amb les mobilitzacions en contra dels seus propis pobles, fan cor amb el seu amo, clamant “per la llibertat contra el comunisme”. De la mateixa manera, la dreta al Perú, derrotada pel poble que va triar a Pedro Castell president, destil·la el seu odi a Cuba.

La IV Internacional i les seves seccions es posicionen sense condicions contra el bloqueig econòmic a Cuba i defensen les conquestes de la revolució cubana. Defensen al hora que només al poble cubà competeix decidir el seu destí, amb els drets de manifestació, expressió i organització que defensem per a tots els pobles del món, sense cap ingerència de l’imperialisme. Sobre aquestes bases, les seccions de la IV Internacional, inclosa la de l’Estat espanyol, participen en les accions comunes per la fi immediata del bloqueig econòmic dels Estats Units a Cuba -encara més criminal en els temps de pandèmia que vivim i en defensa de la sobirania del poble cubà contra qualsevol agressió o ingerència imperialista.


A la nostra web pots trobar un Dossier elaborat amb ocasió de la mort de Fidel Castro que pot donar una perspectiva històrica als esdeveniments recents. Esperem que us sigui útil.

http://posicuarta.org/cartasblog/a- proposito-de-la-revolucion-cubana-i/

Están en peligro las conquistas de la revolución cubana 

Carta Semanal 844 en catalán

Carta Semanal 844 para descargar en PDF

Las movilizaciones semi-espontáneas que se han desarrollado en Cuba, no pueden ser consideradas más que como una expresión del descontento social que existe entre la población cubana. Lo que no quita que hayan sido manipuladas y altamente mediatizadas por los medios de comunicación imperialistas a escala mundial. 

Es evidente que, en las circunstancias actuales, de crisis de descomposición del mercado mundial, de hundimiento del turismo con la agravación de la pandemia y con la decisión de Biden de mantener e incluso agravar las 243 nuevas medidas de bloqueo de Cuba decididas por Trump y que buscan llevar al país a una situación sin salida. Hay que hacer constar que la isla depende, en gran medida, para su suministro de alimentos, de recibir divisas, cuyos principales orígenes son el turismo y las remesas de inmigrantes, prohibidas por las medidas adoptadas por Trump y mantenidas por Biden, (De los 6 600 millones en remesas recibidos en 2018 el 90 por ciento provino de Estados Unidos) 

Es claro, el imperialismo norteamericano busca destruir a la nación cubana, acabar con las conquistas de la revolución, particularmente la sanidad y la educación públicas y gratuitas, la expropiación de los grandes capitalistas, la reforma agraria, etc. Quiere recuperar el control que tenía sobre la isla transformándola en una zona de libre explotación en la cual se vivirían condiciones como las que vivía Cuba antes de 1959 y que conocen hoy Haití u otros países del mismo tipo. 

No podemos explicar la situación actual de Cuba sin partir de estos hechos y también de la política llevada a cabo por el gobierno cubano, en particular después de la desintegración de la Unión Soviética. Las medidas económicas tomadas por el gobierno cubano desde el 1 de enero, suprimiendo en buena medida la subvención a los alimentos de primera necesidad, han agravado enormemente las condiciones de existencia de una buena parte de la población cubana, que no encuentra artículos de primera necesidad sino en las tiendas en divisas a las que muchos no tienen acceso. 

Lejos de toda manipulación, que solo serviría a los intereses de la reacción, los militantes de la IV Internacional participamos en las movilizaciones contra el embargo y en el caso de nuestro país señalamos la posición servil de los gobiernos españoles ante el imperialismo norteamericano, que les hace corresponsables de esa situación. 

Queremos con esta Carta iniciar un debate necesario entre los militantes de vanguardia sobre las contradicciones de la revolución cubana, sus causas y sus efectos. 

Por ello invitamos a leer y debatir el dosier publicado en el número 92-93 de La Verdad, de marzo de 2017 y publicamos aquí algunos cortos extractos de elementos que consideramos clave que señalan también la necesidad de actualizar los análisis sobre la situación de Cuba y las perspectivas para la defensa incondicional de la Revolución Cubana.  Sigue leyendo

Economía “verde”

Carta Semanal 835 en catalán

Carta Semanal 835 para descargar en PDF

El Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia enviado por el Gobierno a la Comisión Europea para exponer su proyecto de gasto de los fondos europeos (el nuevo maná que según nos dicen va salvar a la economía) se apoya, una y otra vez, en dos elementos: “transición ecológica” y “transformación digital” de la economía. En ello no hace sino seguir, a su vez, las pautas de la Unión Europea, expresadas en los documentos Un nuevo modelo de industria para Europa, y Pacto Verde Europeo, remitidos por la Comisión al Parlamento Europeo el 10-3-2020 y el 11-12-2019.

“Transición ecológica” y “economía verde” son los nuevos talismanes, que para sus defensores significan el futuro que nos va sacar de la crisis. En nombre de ellos se justifican medidas como la subida de los combustibles o el peaje de las autovías, así como el cierre de las minas, las centrales térmicas de carbón o de gas, el cierre de las industrias, declaradas “contaminantes” o las subidas desaforadas de las tarifas eléctricas. O el despido de miles de trabajadores.

Cada vez más, el capital recurre a las alternativas “verdes” en política para engrasar esos planes Sigue leyendo

Fondos europeos: espejismo y realidad

Carta Semanal 833 en catalán

Carta Semanal 833 para descargar en PDF

Un amplio consenso parece haberse impuesto en nuestro país con respecto al anuncio de los Fondos europeos. Los dirigentes políticos y sindicales nos piden que veamos en ellos la única posibilidad de salvación de la economía y de salida de la crisis. Compiten por ellos las distintas autonomías y las empresas del IBEX35 e incluso se han realizado o se anuncian movilizaciones por un “reparto justo” de los fondos. Les llaman fondos “next generation”, para darnos a entender que con ellos se salva a las generaciones futuras.

Una nueva religión parece imponerse desde la verdadera extrema derecha a la supuesta “extrema izquierda”, una unión sagrada se ha formado en torno al dogma europeo. Para los defensores de este nuevo “pensamiento único”, quedan atrás las críticas –por tibias que fueran- a la Unión Europea, la calificación de “Europa de los mercaderes”. Ahora, todo parece haberse transformado, como por obra de un milagro: los potentes gobiernos europeos, las instituciones europeas e internacionales, desde el FMI al BCE, pasando por la Comisión Europea, se han llenado de un impulso benefactor y corren en ayuda de los pobres países europeos más afectados por la actual crisis. Bueno, lo de corren es un decir, no van muy rápidos, hay que reconocer, y las ayudas prometidas para el año pasado, luego para comienzos de este, dicen ahora que –tal vez- vengan a partir de agosto. Sigue leyendo

Fons europeus: miratge i realitat

Carta Setmanal 833 per descarregar en PDF

Un ampli consens sembla haver-se imposat al nostre país pel que fa a l’anunci dels Fons europeus. Els dirigents polítics i sindicals ens demanen que vegem en ells l’única possibilitat de salvació de l’economia i de sortida de la crisi. Competeixen per ells les diferents autonomies i les empreses de l’IBEX 35 i fins i tot s’han realitzat o s’anuncien mobilitzacions per un “repartiment just” dels fons. Els anomenen fons “next generation”, per donar-nos a entendre que amb ells es salva les generacions futures.

Una nova religió sembla imposar-se des de la veritable extrema dreta a la suposada “extrema esquerra”, una unió sagrada s’ha format al voltant del dogma europeu. Per als defensors d’aquest nou “pensament únic”, queden enrere les crítiques -per tèbies que fossin- a la Unió Europea, la qualificació de “Europa dels mercaders”. Ara, tot sembla haver-se transformat, com per obra d’un miracle: els potents governs europeus, les institucions europees i internacionals, des del FMI al BCE, passant per la Comissió Europea, s’han omplert d’un impuls benefactor i corren en ajuda dels pobres països europeus més afectats per l’actual crisi. Bé, el de corren és un dir, no van molt ràpids, cal reconèixer-ho, i les ajudes promeses per a l’any passat, després per a començaments d’aquest, diuen ara que -tal vegada- vinguin a partir d’agost.

Nosaltres mantenim una posició pròpia que només es guia pels interessos dels treballadors i els pobles, i no creiem que aquests interessos siguin compatibles amb els de la banca, les grans multinacionals, el capital financer, el règim monàrquic, que llancen les campanes al vol davant el mannà que sembla que ens caurà. Però aquesta posició no és un dogma que ningú hagi d’acceptar a ulls tancats. Ha de ser argumentada.

Gestació i desenvolupament dels fons

A finals de juliol de l’any 2020 els governs dels 27 països de la UE, sota el patrocini del govern alemany i francès, van decidir posar en marxa un mecanisme per crear un Fons mutualitzat (sota la forma d’un crèdit) de 750.000 milions d’euros, i distribuir-lo als diferents països, d’aquí a 2026, sota dues formes: una part com transferències directes i una altra com a crèdits a llarg termini (es parla de tornar-los abans de al 31 de desembre de 2058). A Espanya li tocarien aproximadament 60.000 milions d’euros en transferències no reemborsables i podria accedir a un volum màxim de 80.000 milions d’euros en préstecs.

S’inicia llavors un mecanisme d’aprovació, que a la data d’avui es calcula que permetrà fer efectius els primers lliuraments de fons a l’agost d’aquest any. És clar les coses de palau van a poc a poc, les institucions europees ja han demostrat prou durant aquests mesos a qui serveixen, des de la negativa a la primavera passada a prestar ajuda a Itàlia (els governs francès i alemany es van negar a enviar a Itàlia màscares i respiradors..en un moment en què l’epidèmia es desenvolupava sense control) fins l’escàndol de les vacunes i la seva submissió a les farmacèutiques, és a dir, a les multinacionals.

Per sol·licitar els Fons els governs havien de presentar abans del 30 d’abril els plans d’inversió corresponents … i les “reformes estructurals” que els acompanyen.

És a dir, que des del principi, i en contra del que ens han vingut dient tant el govern com els dirigents de les nostres organitzacions sindicals, les cessions de capitals i els préstecs estaven condicionats, i no només en el tipus de reformes sinó també, i no menys important, en el tipus d’inversions. El que vol dir que des del principi la sobirania dels diferents països i en particular els més dependents, estava sotmesa a les exigències del capital financer, que lluny de ser un ens abstracte es personalitza en les multinacionals i les institucions al seu servei.

El pla d’el govern espanyol

En obediència a les condicions de la Unió Europea, la ministra Nadia Calviño va presentar a Consell de Ministres de dimarts 27 de setembre l’anomenat Pla de Recuperació, amb 212 mesures, 110 inversions i 102 reformes, que permetrien crear -diuen- 800.000 llocs de treball en 6 anys (la xifra ha de ser màgica, recordem a Felipe González el 1982).

Aturem-nos en les inversions: el 39% en “transició ecològica”, el 29% a “transformació digital”, 11% en educació, 7% en R + D + I. El que significa que més de dos terços de les inversions es destinaran a la tendència especulativa del capital financer. Perquè la transició ecològica no és altra cosa que les subvencions a Iberdrola i altres multinacionals de l’energia per promoure el combustible “teòricament” ecològic, el que ja ha contribuït a encarir l’electricitat fins a límits insospitats, a omplir els camps de molins amb impacte ambiental dur. I a tancar mines i centrals tèrmiques, convertint a comarques senceres en deserts econòmics, ja que les inversions “compensatòries” i els “plans alternatius” es queden en el paper (valgui com a exemple citar que el tancament de la mina de carbó i la central tèrmica d’Andorra ha suposat suprimir un 40% de l’PIB de la província de Terol, segons l’alcalde d’Ariño, Joaquín Noè). Això de la “transformació digital” ja ho coneixem: “teletreball”, telestudi … o sigui la supressió massiva de serveis públics i l’ensenyament públic, entre d’altres. O l’augment de les taxes que han de pagar-se a la banca per tenir un compte o cobrar una pensió. en nom de la transformació digital acaba d’anunciar el BBVA un ERO amb 3.800 acomiadaments, i el conseller delegat del Santander -que acaba de declarar un increment de 5 vegades els seus beneficis en el primer trimestre del l’any- declarava el 28 de abril que “no veu la fi dels ERO a la banca”, per la transformació digital que viu el sector.

Al mateix temps que se’ns anuncia aquesta “nova economia” dopada amb fons de la UE, totes les grans empreses, començant pel gran comerç, la banca, l’automòbil duen a terme desenes de milers d’acomiadaments. I el país, en altre temps considerat la desena potència industrial del món, segueix sense poder fabricar màscares, respiradors, vacunes ….

El que posa de manifest que totes aquestes noves inversions només van a augmentar encara més la desindustrialització de país, en un procés només comparable a la mal anomenada reestructuració industrial de González / Solchaga en els 80, que en realitat va ser el desmantellament d’una part considerable de la nostra base productiva. I tot això quan la pandèmia acaba de posar novament de manifest les greus conseqüències d’una economia dependent del turisme i els serveis.

Les condicions de les ajudes

A les condicions de les inversions se sumen les exigències de reformes, i, en particular, la reforma laboral que anomenen “Estatut dels treballadors del segle XXI” i la de les pensions, amb l’objectiu declarat de “disminuir la despesa”. O sigui, de retallar unes pensions que ja són força baixes.

Prudentment, la ministra Calviño demana endarrerir uns mesos aquestes reformes. Sap que el govern necessitaria d’un “ampli consens”, és a dir, del suport dels dirigents d’UGT i CCOO, i tem que, en la situació actual de debilitat dels aparells sindicals, no puguin seguir l’operació.

Al seu torn, el ministre Escrivà multiplica els “globus sonda” a veure si algun qualla i li permet obrir camí a les retallades que li demanen des de Brussel·les. Només esbossem aquí aquesta qüestió de la condicionalitat, que té un pes molt substantiu en els intents del capital per imposar les seves polítiques. En una altra ocasió la abordarem amb més detall

La necessitat d’independència del moviment obrer i popular i les seves organitzacions.

El Pla de recuperació només és el pla del capital i per això mateix, oposat a totes les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Des de la exigència de derogació de les reformes laborals a acabar amb el desmantellament / privatització de la Sanitat pública.

Per això, per aplicar-lo, necessiten aprofundir les retallades de llibertats, la utilització de l’Estat d’Alarma (que, després de justificar la prohibició de les manifestacions del 8 de març a Madrid, acaba d’usar-se per prohibir l’assistència a les de l’1 de maig al País Basc), de la llei mordassa, oblidant totes les promeses de la seva derogació.

Combinant diàleg social i repressió, i confiant en unes direccions sindicals que posen el fre a la mobilització, esperen aconseguir que la classe obrera estigui atemorida i desmobilitzada. Però la resistència de la classe no para. La població es mobilitza en defensa de la seva sanitat, els pensionistes rellancen les seves mobilitzacions i busquen establir llaços amb els treballadors en actiu, animats per les resolucions de congressos sindicals sobre la defensa de les pensions.

Perquè governi qui governi (i diguin el que diguin des d’Europa) les reivindicacions es defensen, la classe necessita la unitat i la independència de les seves organitzacions per organitzar el seu combat per la supervivència.

 

 

El significado de la lucha de los trabajadores de Amazon en Alabama por constituir su sindicato

Carta Semanal 829 en catalán

Carta Semanal 829 para descargar en PDF

La semana pasada concluían las votaciones de los 5.800 empleados del almacén de Amazon en Bessemer, Alabama, sobre la propuesta de formar o no el primer sindicato de la historia de Amazon en EEUU, una campaña emprendida por el sindicato RWDSU, que forma parte de la confederación AFL-CIO. Un combate que tiene importancia y repercusión en todos los Estados Unidos, y más allá de sus fronteras.

En los Estados Unidos, un sindicato sólo puede representar a los asalariados de una empresa o establecimiento si su mayoría vota a favor de estar representada por él. (Derogar esto fue una promesa incumplida por Obama). En tal caso, están obligados a adherirse al sindicato, o, al menos (sobre todo en los Estados que han prohibido la sindicalización obligatoria), a pagar al sindicato una suma a tanto alzado para pagar el “servicio” que les hace el sindicato negociando en su nombre.

Este sistema explica la presencia de sindicatos muy potentes en ciertos sectores (en particular, en la industria, en particular la del automóvil, la enseñanza o los  medios de comunicación) y la ausencia total de sindicatos en otros sectores más recientes (la informática o Amazon, por ejemplo). En 1983, 20,1% de los trabajadores americanos estaban sindicados; estas cifras habían caído hasta un 10,3 % en 2019 (según cifras de la Oficina estadística del trabajo del gobierno  americano).

Aún no se conocen los resultados de esta votación, una de las más masivas de la historia sindical americana. Sigue leyendo