Carta Setmanal 1008 per descarregar en PDF

Aquesta data és tradicionalment la jornada reivindicativa del poble català per la seva sobirania. Recorda una data històrica: la caiguda de Barcelona el 1714 en mans de la dinastia borbònica.

Durant la dictadura va estar prohibida la seva celebració. I no sense dificultats el poble de Catalunya va imposar plenament la seva celebració legal l’ 11 de setembre de 1977 o sigui dos anys després de la mort de Franco, al carrer, per la mobilització: els treballadors, el jovent la majoria del poble de Catalunya es va moure, potser en una de les majors demostracions de força. Aquell any els partits que es reclamaven de la classe obrera i els sindicats eren absolutament majoritaris en els diferents talls: Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia eren les consignes principals.

Molta aigua ha corregut sota el pont i no pretenem fer aquí un balanç de gairebé cinquanta anys i dels diferents episodis.

Però la realitat d’aquests anys demostra que estem lluny del “mite” de la transició pacífica que va acordar la democràcia amb el rei al cap. Per contra, va ser la mobilització de la classe treballadora i dels pobles la que va imposar a la dictadura en descomposició llibertats i drets. (veure a aquest respecte Combat Socialista nº 11. La Transició)

Però els acords amb els franquistes (Pactes de la Moncloa i Constitució) van imposar el manteniment de l’aparell d’Estat de la dictadura, deixant una bona part de les reivindicacions del poble català –com les dels altres pobles de l’Estat– sense ser resoltes.

Els pactes de la transició van instaurar un règim, el monàrquic, enemic acèrrim del dret dels pobles i dels treballadors. Règim agent de l’imperialisme que empeny el nostre país a la política de guerra per mitjà de tots els governs que se li sotmeten a través de l’OTAN.

La sentència del Tribunal Constitucional el juny del 2010 que va decidir desnaturalitzar l’Estatut d’autonomia votat pel poble català i aprovat a les Corts va obrir la via a la crisi i a un moviment de rebuig que va donar lloc al “procés” i a la situació actual. La majoria del poble català es va pronunciar pel “dret a decidir” i es va moure per això.

La repressió de l’Estat a partir del discurs del Borbó el 3 d’octubre de 2017, dos dies després del referèndum il·legalitzat per Rajoy, va provocar un període negre amb cents de detinguts, l’aplicació de l’article 155 i milers d’encausats. Contra la sentència que va condemnar nou dirigents es va produir una mobilització sense precedents del poble de Catalunya, de tota la joventut, durant quinze dies.

Però el moviment obrer estatal no va ocupar el seu lloc en aquesta lluita. I alhora, sens dubte, la tàctica dels dirigents dels partits sobiranistes i, en particular, de Junts (Puigdemont), en donar l’esquena als treballadors i altres pobles de l’Estat, confiant en les institucions internacionals del capital, com la Unió Europea, va portar finalment a la seva crisi, a la pèrdua de la majoria electoral i a l’enfrontament entre aquests partits que coneixem avui. Aquest fracàs i aquest enfrontament es reflecteixen també als carrers, en manifestacions on la participació dels treballadors és inexistent i la del jovent està en clar descens.

La qüestió de l’amnistia

L a direcció del PSOE i d’ERC, fent-se ressò d’un clamor majoritari van acordar una llei d’amnistia, sens dubte de caràcter limitat, que va ser a la fi aprovada a les Corts el 30 de maig d’enguany.

Al caràcter limitat, tot i que en principi implicava tots els encausats pel “procés” s’hi va sumar la incerta aplicació. L’amnistia desautoritza tot l’aparell repressiu que, a les ordres del Rei –després del seu discurs del 3 d’octubre– es va llançar contra els republicans catalans i els qui participaven en les mobilitzacions. El Tribunal Suprem i una bona part dels jutges han amnistiat immediatament tots els policies encausats per la seva participació en les càrregues policials, però es neguen a aplicar la llei als republicans catalans amb múltiples subterfugis. Incorrent segons el Fiscal General en el delicte de prevaricació, el colmo ha estat que aquest dimecres 4 de setembre ha estat elegida presidenta del Tribunal Suprem i del CGPJ la jutgessa Isabel Perelló, el primer discurs de la qual ha estat una defensa rabiosa de la independència del poder judicial franquista davant tota crítica o “ingerència” del poder legislatiu. El que dona mala espina just quan el poder judicial s’esmerça en la seva batalla contra l’amnistia i en les seves campanyes de lawfare.

La qual cosa implica que el combat per l’amnistia està lluny de ser guanyat, per posar en qüestió una de les bases d’aquest règim: l’arbitrarietat de les institucions judicials heretades del franquisme.

El finançament autonòmic

El desenvolupament de la regionalització del país segons el títol VIII de la Constitució buscava desviar l’ exigència dels pobles, i, en particular, el català i el basc, de la seva lliure determinació. Qüestió que posava en solfa la unitat de les institucions franquistes i el poder de la Corona. Alhora, buscava dividir la classe obrera en 17 parts amb condicions regionals diferents de treball i drets. Un enfrontament entre pobles que els franquistes animen amb pretextos diversos: l’aigua, el repartiment d’immigrants…

I un dels aspectes clau era el finançament de les autonomies, perquè prestin als ciutadans els serveis la gestió dels quals els està transferida

Les autonomies han rebut la transferència de diferents serveis públics: sanitat, educació, transports… Fins i tot, a Catalunya, Vascongadas i Navarra, una part de l’ordre públic… però sense dotar les autonomies dels recursos necessaris, cosa que feia a les regions subsidiàries de l’Estat, demanant almoina, endeutant-se, imposant nous tributs, jugant amb la competència fiscal per atreure inversions… En última instància, la insuficiència de fons porta al al seu costat que les autonomies siguin les que apliquin les retallades i la privatització. Quan era vicepresident de la Junta d’Andalusia, Diego Valderas, d’Esquerra Unida, declarava que “les retallades s’apliquen per imperatiu legal”. Catalunya és pionera en la privatització de l’ ensenyament, la sanitat i l’ aigua, la qual cosa com és evident dificulta la lluita contra la sequera.

Des de fa gairebé 10 anys no es renegociat la LOFCA, la llei de finançament. que per tant es regeix encara amb dades que ja han estat desfasades. A això se suma que particularment en tres comunitats –València, Balears i Catalunya–, l’Estat inverteix molt menys que el que està pressupostat com a inversions de l’Estat. Per exemple, segons fonts oficials, el 2023 l’Estat només ha executat a Catalunya el 45 per cent de les pressupostades.

Se li pot anomenar “dèficit fiscal ” o infrainversió de l’Estat, però és una realitat.

L’acord signat pel PSC i ERC, recolzat pels comuns i amb l’oposició de la dreta franquista i, d’altra banda, del Junts de Puigdemont, intenta, segons les seves premisses, solucionar aquesta situació.

Es basa en tres criteris:

– La Generalitat recapta els impostos.

– Una proporció es lliura a l’ Estat.

– La Generalitat contribueix a la solidaritat amb les regions més pobres.

D’altra banda, l’acord estipula que l’execució de les inversions de l’Estat a Catalunya l’assumirà un comitè amb participació del Govern i de l’autonomia.

Sobre el paper, podria suposar un avenç: la lluita dels treballadors i dels pobles ha portat PSOE i ERC a trencar sobre el paper la base de l’asfíxia dels pobles. Però perquè sigui una realitat, cal superar la resistència del capital i de tot l’aparell d’Estat. I una de les característiques principals de l’Estat, sota la seva forma del règim monàrquic, és l’extrem parasitisme que va des de les despeses militars (sense control) a la mateixa Monarquia. A més, la descentralització de la gestió de determinats impostos permet a la Comunitat de Madrid, aprofitant-se de la capitalitat, fer que les grans fortunes s’acullin a règims fiscals favorables per no pagar impostos, desplaçant el seu domicili fiscal a Madrid des d’altres punts de l’Estat. En una altra manera, els qui, com el president andalús, han rebaixat 1.000 milions a l’any els impostos als rics clamen contra la falta de finançament d’Andalusia.

Si quedés en el paper, aquesta reforma seria un parxís. És el que busca el PP. Però l’oposició frontal dels franquistes i dels sectors del PSOE que viuen dels privilegis de l’autonomia i el seu miniaparat de govern mostra que senten que l’estat autonòmic es veu amenaçat. Quan sectors del Partit Socialista, a València o Múrcia, reclamen exigir un tracte com el de Catalunya, plantegen el mateix problema: el finançament. 

Defensar els serveis públics

Sánchez ha declarat aquest 4 de setembre que hi haurà més diners per a tothom. Com i per a què? La vicepresidenta Montero, empesa per l’acord català i per la indignació de tots els pobles, a oferir singularitats, vol negociar amb cada comunitat per separat en lloc d’ajudar a la col·laboració entre els pobles: pegats per impedir la bancarrota?, per garantir que Espanya contribuirà més a la guerra d’Ucraïna?

És evident que tota nova inversió en sanitat, ensenyament, en els trens o altres ha de ser saludada i fins i tot combatre perquè existeixi. Però cal donar un volt, per satisfer les exigències dels pobles.

No ens enganyem: la llibertat dels pobles, la col·laboració fraternal entre els diferents pobles, l’ajuda mútua, les inversions conjuntes, són incompatibles amb la Monarquia i la seva política de guerra i els governs que se sotmeten.

Darrere de la crisi de finançament hi ha la crisi del règim apegat a la defensa de les institucions heretades del franquisme, dels interessos de les multinacionals i grans empreses que treuen beneficis de la divisió autonòmica i sotmès al mandat de l’imperialisme USA a través de l’OTAN.

L’única via de la democràcia i de la col·laboració entre els pobles és la via de la República, de la Unió Lliure de Repúbliques sobiranes.

La lluita per això dona el seu veritable significat a l’11 de setembre