Archivo de la etiqueta: clase obrera

A propósito de la mesa de diálogo gobierno central – govern de la Generalitat

Carta Semanal 853 en catalán

Carta Semanal 853 para descargar en PDF

El miércoles 15 de septiembre tuvo lugar en el palacio de la Generalitat de Barcelona la  primera reunión de la llamada mesa de diálogo. Esta mesa fue pactada anteriormente entre Quim Torra y Pedro Sánchez, antes de que el primero fuera inhabilitado por delito de libertad de expresión por los tribunales franquistas.

En representación del gobierno central participaron Pedro Sánchez más cinco ministros (entre ellos Yolanda Díaz de Unidas Podemos) y por parte del govern de la Generalitat la delegación solo estaba compuesta por Pere Aragonés y dos consejeros de Esquerra Republicana de Catalunya, pues los tres que debían representar a Junts per Catalunya (los partidarios de Puigdemont, continuadores de la antigua convergencia de Pujol) no participaron en la reunión. Sigue leyendo

Davant  l’onze de setembre, Diada nacional de Catalunya

Carta Setmanal 851 per descarregar en PDF

Als treballadors, al moviment obrer de tot l’Estat, als joves i partidàries / us de la democràcia

En vigílies de l’onze de setembre, sense esperar als discursos oficials, sabem que el moment està prenyat de reptes i preocupacions.

Els indults o els senyals de millora econòmica són insuficients perquè els dirigents es despengin amb promeses optimistes. Els fons europeus ja comencen a ser aquí. Quina és la situació? La primera prova en la indústria catalana va ser Nissan, què queda d’ella? La sort de Seat depèn de polsos entre multinacionals. L’ampliació de l’aeroport de Barcelona, ​​més que ensopegar amb problemes ecològics, depèn que es passi de les promeses a la seva execució. El sistema sanitari, mai s’ha comptat entre les prioritats pressupostàries, i va patir a Catalunya, només entre 2010 i 2016, retalls de 9.000 milions (gairebé la tercera part del total retallat a tot l’Estat). Les pensions pateixen ara una retallada que amenaça el sistema. Mentrestant, la joventut no té classes, ni plantilles de professors i abans que la resta pateix el pes de l’atur i la precarietat. Tota la població pateix l’atracament a salaris i pensions que suposen la pujada de la llum, dels carburants, dels preus en general. Sigue leyendo

Ante el 11 de septiembre, Diada nacional de Cataluña…

Carta Semanal 851 en catalán

Carta Semanal 851 para descargar en PDF

A los trabajadores, al movimiento obrero de todo el Estado, a los jóvenes y partidarias/os de la democracia

En vísperas del 11 de septiembre, sin esperar a los discursos oficiales, sabemos que el momento está preñado de retos y preocupaciones.

Los indultos o las señales de mejora económica son insuficientes para que los dirigentes se descuelguen con promesas optimistas. Los fondos europeos ya empiezan a estar aquí. ¿Cuál es la situación? La primera prueba en la industria catalana fue Nissan, ¿qué queda de ella? La suerte de Seat depende de pulsos entre multinacionales. La ampliación del aeropuerto de Barcelona, más que tropezar con problemas ecológicos, depende de que se pase de las promesas a su ejecución. El sistema sanitario, nunca se ha contado entre las prioridades presupuestarias, y sufrió en Cataluña, solo entre 2010 y 2016, recortes de 9.000 millones (casi la tercera parte del total recortado en todo el Estado). Las pensiones sufren ahora un recorte que amenaza el sistema. Entretanto, la juventud carece de clases, de plantillas de profesores y ante todo sufre el peso del paro y la precariedad. Toda la población sufre el atraco a salarios y pensiones que suponen la subida de la luz, de los carburantes, de los precios en general. Sigue leyendo

Es urgente e inaplazable derogar las reformas laborales

Carta Semanal 850 en catalán

Carta Semanal 850 para descargar en PDF

El acuerdo de gobierno de PSOE y UP incluía el compromiso de derogar la reforma laboral de 2012. Concretamente decía lo siguiente: “Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012”. Y añadía que “En concreto y con carácter urgente, derogaremos la posibilidad de despido por absentismo causado por bajas por enfermedad, derogaremos las limitaciones al ámbito temporal del convenio colectivo, haciéndolo llegar más allá de las previsiones contenidas en el mismo, tras la finalización de su vigencia y hasta la negociación de uno nuevo. Derogaremos la prioridad aplicativa de los convenios de empresa sobre los convenios sectoriales”.

Pues bien, el “gobierno progresista” se constituyó en enero de 2020, hace, por tanto, 19 meses. O, si se prefiere, casi 600 días. Y sólo la primera de esas tres medidas “urgentes” (la anulación del despido por enfermedad, introducido en la reforma de Zapatero y agravado en la de Rajoy) se ha llevado a cabo. Nadia Calviño y Yolanda Díaz anuncian ahora la “modificación” (ya no se haba de derogación) de la reforma laboral de 2012 para final de año. Si esta promesa se cumple, el gobierno tardaría 700 días en adoptar una medida “urgente”.

 ¿Qué impide la derogación de la reforma? Desde luego, no la aritmética parlamentaria, porque habría votos suficientes para garantizar el apoyo a la derogación. Es más bien una cuestión política: desde el propio gobierno, Nadia Calviño se ha opuesto expresamente a la derogación de la reforma, expresando así las objeciones de la Unión Europea, que defiende abiertamente la idoneidad de los recortes de derechos incluidos en ella. Y la oposición de la CEOE.

Y, sin embargo, para la clase trabajadora la recuperación de los derechos arrebatados en la reforma de 2012 (y, también, en la de 2010, impuesta por Zapatero y a la que los sindicatos respondieron con una huelga general, y que el gobierno se propone mantener) no sólo es una necesidad. Es una necesidad urgente.

Todo el mundo sabe que, en los meses próximos, miles de empresas preparan despidos masivos. Otras muchas los están aplicando ya.  En esta situación las facilidades para el despido barato que dan a las empresas las modificaciones del Estatuto de los Trabajadores incluidas en las reformas laborales de Zapatero y Rajoy, así como las facilidades que dan esas contrarreformas laborales para descuelgue del convenio, para negociar convenios de empresa a la baja, para externalizar y subcontratar actividades (con convenio de empresa a la baja), son letales para la clase trabajadora.

Por tanto, es urgente la derogación íntegra de ambas reformas laborales, una exigencia que hasta ahora han mantenido los sindicatos, aunque hayan aceptado una y otra vez los impuestos por el gobierno, que para muchos, encubren su negativa a tocar las reformas.

Una derogación por etapas

Por lo que se ha hecho público, los “interlocutores sociales” (CEOE, CEPYME, UGT, CCOO y el Gobierno) han hablado de negociar las modificaciones del Estatuto de los Trabajadores (ET) en dos etapas. Y parecen tener discrepancias sobre qué incluir en cada una.

Los dirigentes de UGT y CCOO aceptan en líneas generales lo recogido en el acuerdo de gobierno y proponen tratar, en una primera fase, algunas cuestiones que ya se habían negociado antes de la pandemia: eliminar los límites a la ultraactividad de los convenios colectivos, devolver la prioridad aplicativa a los convenios sectoriales, y restringir las modificaciones unilaterales por parte empresarial de las condiciones laborales. Y también, regular con nuevas limitaciones las cadenas de subcontratación (artículo 42 del ET), una medida también incluida en el acuerdo PSOE-UP, pero no con carácter urgente, y sobre la que hubo incluso un proyecto de ley que estuvo a punto de aprobarse en el parlamento en la legislatura anterior.

Las patronales se niegan a esta posibilidad. Como señala el informe aprobado en marzo de 2021 en el Consejo Confederal de CCOO, la CEOE “se niega a abordar las materias relacionadas con la subcontratación y externalización productiva y plantea que lo prioritario sea tomar medidas en contratación -mediante bonificaciones…-, ERTES -renovación de los que caducan el 31 de mayo- y políticas activas”.

Y añade el informe que “esta posición de CEOE ha sido replicada casi en iguales términos por la vicepresidente Nadia Calviño, que sin mayor disimulo ha tomado posición inmediata. Son perfectamente conscientes de que abordar materias de la complejidad de las que requiere reducir la dualidad laboral en España, conlleva una negociación larga y compleja, en la que los aspectos de reversión de la reforma laboral se aplazarían sine die”. Este juego de “policía bueno y policía malo” dentro del gobierno agota la paciencia del más pintado. La clase trabajadora juzgará al gobierno “progresista” por lo que haga, y no por lo que diga uno u otro ministro o ministra. Y la posición del gobierno, de todo el gobierno, ha sido dilatar las negociaciones sobre derogación de la reforma laboral, con la excusa de la pandemia, y de la necesidad de convencer a la CEOE, negarse a tocar la reforma de Zapatero y sólo entrar a negociar la modificación de algunas partes de la de Rajoy.

No basta con retirar parte de las reformas

Entre las cuestiones que el gobierno y los sindicatos han hablado de derogar faltan aspectos muy importantes de las reformas laborales. Por ejemplo, todo lo referente al despido.

Desde que Felipe González introdujo los contratos temporales, nos vienen machacando con la cantilena de la “dualidad del mercado de trabajo” (es decir, de la diferencia de derechos entre los trabajadores fijos y los temporales).  Todo para ir disminuyendo los derechos de los fijos y, en especial, la indemnización por despido.

En 2001 se creó una figura, el “contrato de fomento del empleo”, que rebajaba la indemnización por despido improcedente de 45 a 33 días por año trabajado. La reforma laboral de Zapatero amplió los supuestos a los que se aplicaba esta indemnización reducida y la de Rajoy generalizó la indemnización de 33 días para todos los contratos. Por tanto, la indemnización por despido la han modificado las reformas laborales para pasar de ser 45 días por año trabajado con un máximo de 42 mensualidades a 33 días por año trabajado con 24 mensualidades. Para un trabajador con 28 años de antigüedad y que cobrara el salario medio (2.000 euros en 12 pagas), son 36.000 euros menos de indemnización.

La reforma de Zapatero creó también la figura del “despido objetivo”, para empresas con pérdidas, con 20 días de indemnización por año trabajado, con un máximo de 12 mensualidades. Aquí el ahorro por despido para el patrón es fabuloso. Despedir a un trabajador con 28 años de antigüedad le costaría 60.000 euros menos. Luego la reforma de Rajoy amplió los supuestos en que se puede aplicar este despido mucho más barato.

Ante la oleada de despidos que ya se ha iniciado, para las empresas es muy importante contar con un despido lo más barato posible. Y que deben haberse sentido más que tranquilizados por las declaraciones al respecto de la ministra de trabajo, Yolanda Díaz, en marzo pasado. Según El Periódico, “su hoja de ruta para con la estabilidad en el empleo pasa más por incentivar alternativas al despido para las empresas, más que en penalizar en mayor medida o vetar las posibilidades del despido”. Sin duda alguna, los trabajadores amenazados de despido no estarán nada contentos con las intenciones de la ministra.

El Nuevo Estatuto de los Trabajadores

El pasado 22 de marzo, la ministra de Trabajo, Yolanda Díaz, declaraba ante la Comisión de Trabajo del Congreso de los Diputados que hay que desplegar una “mirada amplia” sobre la legislación laboral y abordar los cambios necesarios “sin clichés” y mirando al pasado “solo lo justo y necesario”, para poder modernizar así el mercado de trabajo. Entonces, ¿deben los trabajadores y trabajadoras renunciar a la idea de recuperar los derechos que arrancaron con su lucha, y que les fueron arrebatados “en el pasado”? ¿Qué hay detrás de la propuesta del Nuevo Estatuto de los Trabajadores para el siglo XXI?

La “modernidad” no es el empleo sin derechos, la precariedad de por vida, la uberización de las condiciones laborales. Eso es tan antiguo como el capitalismo del siglo XIX que nos describieron Dickens en sus novelas y Engels en La situación de la clase obrera en Inglaterra. Y que hoy aplica el capitalismo en África, en China, en Bangladesh y en buena parte de Asia. Y que quieren imponer en Europa (véase al respecto al última reforma laboral en Grecia).

Veamos a este respecto lo sucedido con los riders, los trabajadores de las plataformas de reparto. La norma que acaba de entrar en vigor, y que no hace sino aplicar las sentencias del Tribunal Supremo que los ha considerado falsos autónomos y, por tanto, trabajadores por cuenta ajena, ha dejado fuera a los empleados de otras plataformas digitales, por exigencia de la CEOE, apoyada por el gobierno. ¿Se les reservan, tal vez, unas condiciones laborales “del siglo XXI”, es decir, uberizadas?

La perspectiva de una modernización de condiciones laborales, de un “estatuto del siglo XXI”, al amparo de la Comisión Europea, con quien el gobierno se ha comprometido a estos cambios, no resulta nada favorable para los trabajadores, que sin duda reivindican lo que exigieron con varias huelgas generales: la recuperación de los derechos que les fueron arrebatados.

Ni un día más

Los trabajadores están hartos de dilaciones. Las direcciones sindicales no deberían aceptar ni un día más de retraso. Como hemos señalado antes, es urgente e inaplazable derogar completamente las dos reformas laborales.

Ante las excusas y aplazamientos del gobierno, y el obstruccionismo de la CEOE, ¿no sería la hora de iniciar, a partir de septiembre, un proceso de movilizaciones para exigir el gobierno la derogación de las reformas laborales? Un proceso que enlazaría con la preparación por parte de las plataformas de pensionistas de una marcha a Madrid el 16 de octubre por la auditoria, cuando el gobierno en el Consejo de ministros de este martes 24 de agosto acaba de aprobar “el primer tramo de la nueva reforma del sistema de pensiones”.

 

 

És urgent i inajornable derogar les reformes laborals

Carta Setmanal 850 per descarregar en PDF

L’acord de govern del PSOE i UP incloïa el compromís de derogar la reforma laboral de 2012. Concretament deia el següent: “Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012 “. I afegia que “En concret i amb caràcter urgent, derogarem la possibilitat d’acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia, derogarem les limitacions a l’àmbit temporal del conveni col·lectiu, fent-ho arribar més enllà de les previsions contingudes en el mateix, després de la finalització de seva vigència i fins a la negociació d’un de nou. Derogarem la prioritat aplicativa dels convenis d’empresa sobre els convenis sectorials“.

Doncs bé, el “govern progressista” es va constituir al gener de 2020, fa, per tant, 19 mesos. O, si es prefereix, gairebé 600 dies. I només la primera d’aquestes tres mesures “urgents” (l’anul·lació de l’acomiadament per malaltia, introduït en la reforma de Zapatero i agreujat en la de Rajoy) s’ha dut a terme. Nadia Calviño i Yolanda Díaz anuncien ara la “modificació” (ja no es parla de derogació) de la reforma laboral de 2012 cap a finals d’any. Si aquesta promesa es compleix, el govern trigaria 700 dies en adoptar una mesura “urgent“.

 Què impedeix la derogació de la reforma? Per descomptat, no l’aritmètica parlamentària, perquè hi hauria vots suficients per garantir el suport a la derogació. És més aviat una qüestió política: des del propi govern, Nadia Calviño s’ha oposat expressament a la derogació de la reforma, expressant així les objeccions de la Unió Europea, que defensa obertament la idoneïtat de les retallades de drets inclosos en ella. I l’oposició de la CEOE.

I, no obstant això, per a la classe treballadora la recuperació dels drets arrabassats a la reforma de 2012 (i, també, en la de 2010, imposada per Zapatero i a la qual els sindicats van respondre amb una vaga general, i que el govern es proposa mantenir) no només és una necessitat. És una necessitat urgent.

Tothom sap que, en els mesos vinents, milers d’empreses preparen acomiadaments massius. Moltes altres els estan aplicant ja. En aquesta situació les facilitats per a l’acomiadament barat que donen a les empreses les modificacions de l’Estatut dels Treballadors incloses en les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, així com les facilitats que donen aquestes contrareformes laborals per al despenjament del conveni, per negociar convenis d’empresa a la baixa, per externalitzar i subcontractar activitats (amb conveni d’empresa a la baixa), són letals per a la classe treballadora.

Per tant, és urgent la derogació íntegra de les dues reformes laborals, una exigència que fins ara han mantingut els sindicats, encara que hagin acceptat una i altra vegada els impostos pel govern, que per a molts, encobreixen la seva negativa a tocar les reformes.

Una derogació per etapes

Pel que s’ha fet públic, els “interlocutors socials” (CEOE, CEPYME, UGT, CCOO i el Govern) han parlat de negociar les modificacions de l’Estatut dels Treballadors (ET) en dues etapes. I sembla que tenen discrepàncies sobre què incloure en cadascuna.

Els dirigents d’UGT i CCOO accepten en línies generals el que recull l’acord de govern i proposen tractar, en una primera fase, algunes qüestions que ja havien negociat abans de la pandèmia: eliminar els límits a la ultraactivitat dels convenis col·lectius, tornar la prioritat aplicativa als convenis sectorials, i restringir les modificacions unilaterals per part empresarial de les condicions laborals. I també, regular amb noves limitacions les cadenes de subcontractació (article 42 de l’ET), una mesura també inclosa en l’acord PSOE-UP, però no amb caràcter urgent, i sobre la qual hi va haver fins i tot un projecte de llei que va estar a punt de aprovar-se al parlament en la legislatura anterior.

Les patronals es neguen a aquesta possibilitat. Com assenyala l’informe aprovat al març de 2021 en el Consell Confederal de CCOO, la CEOE “es nega a abordar les matèries relacionades amb la subcontractació i externalització productiva i planteja que la prioritat sigui prendre mesures en contractació -mitjançant bonificacions … -, ERTES – renovació dels que caduquen el 31 de maig- i polítiques actives “.

I afegeix l’informe que “aquesta posició de CEOE ha estat replicada gairebé en els mateixos termes per la vicepresident Nadia Calviño, que sense major dissimulació ha pres posició immediata. Són perfectament conscients que abordar matèries de la complexitat de les que requereix reduir la dualitat laboral a Espanya, comporta una negociació llarga i complexa, en la qual els aspectes de reversió de la reforma laboral s’ajornarien sine die “. Aquest joc de “policia bo i policia dolent” dins del govern esgota la paciència del més pintat. La classe treballadora jutjarà el govern “progressista” pel que faci, i no pel que digui un o altre ministre o ministra. I la posició de govern, de tot el govern, ha estat dilatar les negociacions sobre derogació de la reforma laboral, amb l’excusa de la pandèmia, i de la necessitat de convèncer la CEOE, negar-se a tocar la reforma de Zapatero i només entrar a negociar la modificació d’algunes parts de la de Rajoy.

No n’hi ha prou amb retirar part de les reformes

Entre les qüestions que el govern i els sindicats han parlat de derogar falten aspectes molt importants de les reformes laborals. Per exemple, tot el referent a l’acomiadament.

Des que Felipe González va introduir els contractes temporals, ens vénen insistint amb la cantilena de la “dualitat del mercat de treball” (és a dir, de la diferència de drets entre els treballadors fixos i els temporals). Tot per anar disminuint els drets dels fixos i, especialment, la indemnització per acomiadament.

El 2001 es va crear una figura, el “contracte de foment de l’ocupació“, que rebaixava la indemnització per acomiadament improcedent de 45 a 33 dies per any treballat. La reforma laboral de Zapatero va ampliar els supòsits als quals s’aplicava aquesta indemnització reduïda i la de Rajoy va generalitzar la indemnització de 33 dies per a tots els contractes. Per tant, la indemnització per acomiadament l’han modificat les reformes laborals per passar de ser 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats a 33 dies per any treballat amb 24 mensualitats. Per a un treballador amb 28 anys d’antiguitat i que cobrés el salari mitjà (2.000 euros en 12 pagues), són 36.000 euros menys d’indemnització.

La reforma de Zapatero va crear també la figura de “l’acomiadament objectiu”, per a empreses amb pèrdues, amb 20 dies d’indemnització per any treballat, amb un màxim de 12 mensualitats. Aquí l’estalvi per acomiadament per al patró és fabulós. Acomiadar un treballador amb 28 anys d’antiguitat li costaria 60.000 euros menys. Després la reforma de Rajoy va ampliar els supòsits en què es pot aplicar aquest acomiadament molt més barat.

Davant l’onada d’acomiadaments que ja s’ha iniciat, per a les empreses és molt important comptar amb un acomiadament el més barat possible. I que s’han d’haver sentit més que tranquil·litzats per les declaracions al respecte de la ministra de treball, Yolanda Díaz, al març passat. Segons El Periódico, “el seu full de ruta envers l’estabilitat en l’ocupació passa més per incentivar alternatives a l’acomiadament per a les empreses, més que en penalitzar en major mesura o vetar les possibilitats de l’acomiadament“. Sens dubte, els treballadors amenaçats d’acomiadament no estaran gens contents amb les intencions de la ministra.

El Nou Estatut dels Treballadors

El passat 22 de març, la ministra de Treball, Yolanda Díaz, declarava davant la Comissió de Treball de Congrés dels Diputats que cal desplegar una “mirada àmplia” sobre la legislació laboral i abordar els canvis necessaris “sense clixés” i mirant al passat “només el just i necessari“, per poder modernitzar així el mercat de treball. Llavors, deuen els treballadors i treballadores renunciar a la idea de recuperar els drets que van arrencar amb la seva lluita, i que els van ser arrabassats “en el passat“? Què hi ha darrere de la proposta del Nou Estatut dels Treballadors per al segle XXI?

La “modernitat” no és l’ocupació sense drets, la precarietat de per vida, la uberització de les condicions laborals. Això és tan antic com el capitalisme del segle XIX que ens van descriure Dickens en les seves novel·les i Engels a La situació de la classe obrera a Anglaterra. I que avui aplica el capitalisme a l’Àfrica, a Xina, a Bangla Desh i en bona part d’Àsia. I que volen imposar a Europa (vegeu al respecte  l’última reforma laboral a Grècia).

Veiem a aquest respecte el que ha passat amb els riders, els treballadors de les plataformes de repartiment. La norma que acaba d’entrar en vigor, i que no fa sinó aplicar les sentències de Tribunal Suprem que els ha considerat falsos autònoms i, per tant, treballadors per compte d’altri, ha deixat fora els empleats d’altres plataformes digitals, per exigència de la CEOE, recolzada pel govern. Se’ls hi reserva, potser, unes condicions laborals “del segle XXI“?, és a dir, uberitzades?

La perspectiva d’una modernització de condicions laborals, d’un “estatut del segle XXI“, a l’empara de la Comissió Europea, amb qui el govern s’ha compromès a aquests canvis, no resulta gens favorable per als treballadors, que sens dubte reivindiquen el que van exigir amb diverses vagues generals: la recuperació dels drets que els van ser arrabassats.

Ni un dia més

Els treballadors estan farts de dilacions. Les direccions sindicals no haurien d’acceptar ni un dia més de retard. Com hem assenyalat abans, és urgent i inajornable derogar completament les dues reformes laborals.

Davant les excuses i ajornaments de govern, i l’obstruccionisme de la CEOE, no seria l’hora d’iniciar, a partir de setembre, un procés de mobilitzacions per exigir al govern la derogació de les reformes laborals? Un procés que enllaçaria amb la preparació per part de les plataformes de pensionistes d’una marxa a Madrid el 16 d’octubre per l’auditoria, quan el govern en el Consell de ministres d’aquest dimarts 24 d’agost acaba d’aprovar “el primer tram de la nova reforma del sistema de pensions “.

ESCRIVÀ, EL PACTE DE TOLEDO I  L’ACORD DEL “DIÀLEG SOCIAL” CONTRA LES CORDES

Carta Setmanal 849 per descarregar en PDF

LA MOBILITZACIÓ EN DEFENSA DE LA SEGURETAT SOCIAL POSA A ESCRIVÀ, EL PACTE DE TOLEDO I  L’ACORD DEL “DIÀLEG SOCIAL” CONTRA LES CORDES

La situació actual de la lluita per la defensa de sistema públic de pensions es troba en una cruïlla, gràcies a la forta resistència que de manera independent han organitzat les plataformes de pensionistes. L’anomenada crisi de la Seguretat Social, amb la qual es vol justificar tot tipus de retallades, és una crisi provocada per la política dels governs al servei del capital financer.

La responsabilitat de l’Estat arrenca des de la transició política, quan ja va ser objecte la Seguretat Social d’un important desmembrament d’institucions i serveis socials creats i finançats pels superàvits de les cotitzacions socials. Sigue leyendo

ESCRIVÁ, EL PACTO DE TOLEDO Y EL ACUERDO DEL “DIÁLOGO SOCIAL” CONTRA LAS CUERDAS

Carta Semanal 849 en catalán

Carta Semanal 849 para descargar en PDF

LA MOVILIZACIÓN EN DEFENSA DE LA SEGURIDAD SOCIAL PONE A ESCRIVÁ, AL PACTO DE TOLEDO Y AL ACUERDO DEL “DIÁLOGO SOCIAL” CONTRA LAS CUERDAS

La situación actual de la lucha por la defensa del sistema público de pensiones se encuentra en una encrucijada, gracias a la fuerte resistencia que de forma independiente han organizado las plataformas de pensionistas. La llamada crisis de la Seguridad Social, con la que se quiere justificar todo tipo de recortes, es una crisis provocada por la política de los gobiernos al servicio del capital financiero.

La responsabilidad del Estado arranca desde la transición política, cuando ya fue objeto la Seguridad Social de una importante desmembración de instituciones y servicios sociales creados y financiados por los superávits de las cotizaciones sociales.

El Estado, que no es neutral pues está al servicio de la clase dominante, ha tejido un entramado de complicidades políticas cuyo objetivo es debilitar, dislocar, el régimen de reparto y la Seguridad Social. Acuerdos que enlazan con la Unión Europea. Las propuestas de reformas de Escrivá forman parte del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia acordado con Bruselas e inserto en los planes de destrucción de conquistas sociales para toda Europa y muy especialmente del sistema de reparto basado en cotizaciones sociales, es decir, en salario diferido. Sigue leyendo

Ante la crisis en Ceuta

Carta Semanal 837 en catalán

Carta Semanal 837 para descargar en PDF

Varios miles de personas han llegado en los últimos días a las playas de Ceuta, a la vez que unos centenares han saltado la valla de Melilla. Sólo buscan una vida mejor, o simplemente sobrevivir. El gobierno “progresista” ha respondido enviando al ejército, con tanquetas, a las playas de Ceuta, apresurando las “devoluciones en caliente” de más de 6.000 personas (utilizando la infame ley Mordaza que prometió derogar) y hacinando a un millar de menores en una nave industrial, durmiendo en el suelo y sin instalaciones sanitarias. Otros cientos de menores han sido expulsados “en caliente” (lo que viola todas las leyes). La presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen, expresaba  públicamente en las redes sociales el “apoyo y solidaridad” del Ejecutivo que dirige para con Ceuta y Melilla, mientras la comisaria de Interior Ylva Johansson, advertía  a Marruecos de que su frontera con Ceuta es también “frontera con la Unión Europea” y ha instado a Rabat a cumplir con sus compromisos de control del paso de migrantes irregulares y frenar la llegada “sin precedentes” que se está registrando desde el lunes en la ciudad autónoma. Sigue leyendo

Davant la crisi a Ceuta

Carta Setmanal 837 per descarregar en PDF

Diversos milers de persones han arribat en els últims dies a les platges de Ceuta, alhora que uns centenars han saltat la tanca de Melilla. Només busquen una vida millor, o simplement sobreviure. El govern “progressista” ha respost enviant a l’exèrcit, amb tanquetes, a les platges de Ceuta, apressant les “devolucions en calent” de més de 4.000 persones (utilitzant la infame llei Mordassa que va prometre derogar) i amuntegant a un miler de menors en una nau industrial, dormint a terra i sense instal·lacions sanitàries. Altres centenars de menors han estat expulsats “en calent” (el que viola totes les lleis). La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, expressava públicament a les xarxes socials el “suport i solidaritat” de l’Executiu que dirigeix ​​envers Ceuta i Melilla, mentre la comissària d’Interior Ylva Johansson, advertia al Marroc que la seva frontera amb Ceuta és també “frontera amb la Unió Europea” i ha instat a Rabat a complir els seus compromisos de control del pas de migrants irregulars i frenar l’arribada “sense precedents” que s’està registrant des de dilluns a la ciutat autònoma.

És evident que la crisi econòmica, multiplicada per cent en un país dependent i oprimit com el Marroc, ha llançat a la desesperació i l’emigració a centenars de milers de joves. El culpable no és només el règim marroquí sinó el sistema capitalista i els acords d’explotació entre la Unió Europea i el Marroc, que converteixen aquest país en camp lliure de les multinacionals.

La premsa de tots els colors carrega contra el Marroc, a qui acusa “d’haver deixat sortir” a aquestes persones, com a represàlia per l’hospitalització d’un líder del Polisari a Logronyo. Dirigent que viatja amb passaport algerià “com els altres dirigents del Front Polisari, organització la base de la qual es troba a Tindouf (Algèria), protegida pel règim algerià. Règim, no oblidem, enfrontat a la immensa majoria del seu poble.

Els fa de coral la dirigent “anticapitalista” i ex coordinadora de Podem a Andalusia, Teresa Rodríguez, que explica que “el Marroc està utilitzant a éssers humans per fer xantatge a Espanya i poder seguir saltant-se els drets humans al Sàhara. Això hauria de ser intolerable “.

Amb això, tots ells posen de manifest la fragilitat de les fronteres artificials de Ceuta, per a la defensa no és suficient el mur de 10 metres d’alçada. Necessiten, a més, que la policia i l’exèrcit marroquins les defensin des de fora.

Ningú ha assenyalat la inviabilitat d’aquests enclavaments colonials que, juntament amb diverses illes i penyals enganxats a les costes del Marroc, conserva l’Estat Espanyol. I tot just uns pocs han protestat contra l’actuació del govern.

Al desembre de 2020, Informació Obrera publicava un article sota el títol “No, senyora ministra, Ceuta i Melilla són ciutats del Marroc”. Aquest article acabava dient que les dues ciutats “són enclavaments colonials en territori marroquí, com ho són l’illa de Perejil, els penyals d’Alhucemas i Vélez de la Gomera i les illes Chafarinas. L’única mesura progressista és la seva devolució incondicional al poble marroquí”. Recomanem als que estiguin interessats la lectura completa de l’article. I recordem que les fortaleses militars de Ceuta i Melilla, no són només un punyal clavat al poble marroquí; són amenaces directes per a les llibertats i drets a Espanya doncs, com va declarar el 1810 Dionisio Inca Yupanqui, diputat americà davant les Corts de Cadis “un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure“. A més, només cal recordar el cop militar de Franco i d’on va sortir.

L’esquerra institucional fa pinya amb l’aparell d’Estat

Mentre el govern enviava soldats i tanquetes a rebre a una pobra gent que desembarcava famolenca i esgotada als carrers, les reaccions de l’anomenada esquerra han estat inadmissibles. Yolanda Díaz i Ione Belarra, de Podem, llançaven algunes tímides crítiques però només a les més de 6.000 devolucions en calent que s’han executat en tan sols uns pocs dies les autoritats de l’Estat a la frontera de Ceuta. Però després, davant la situació “tan crítica”, Podem ha decidit que en aquest moment “no pot generar una crisi” sobre aquest punt, i es va a limitar a pressionar en privat a Marlaska perquè renunciï a aplicar la mesura,  sense que la polèmica transcendeixi a nivell públic.

Al mateix temps, el compte oficial de Podem a twitter reaccionava indignat davant les declaracions de Pablo Casado -que aquest després va retirar- que Podem defensa la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. “Esperem la immediata rectificació d’aquestes declaracions falses que busquen desestabilitzar el Govern. @pablocasado, deixa de mentir a la ciutadania. L’únic traïdor a la pàtria, que es va reunir fa una setmana amb qui demana l’annexió de Ceuta i Melilla al Marroc, ets tu “.

Pel que fa al PCE, que seu a dos ministres al govern, ha cridat a defensar la “sobirania” d’Espanya davant del “xantatge del Marroc”, a qui acusen que “no dubta a posar en risc la vida de milers de persones “. Demanen, a més “una posició comuna europea” i “més presència de la UE en matèria de política exterior”.

Per la seva banda, el “verd” Íñigo Errejón, declarava, també a twitter, que “ni un xantatge més. S’ha de complir les resolucions de l’ONU pel que fa al Sàhara i al Marroc cal exigir-li que celebri eleccions democràtiques. I, potser, Europa ha de prendre mesures relatives als possibles comptes bancaris del rei Mohammad VI a Europa “. És curiós com en aquest país s’han multiplicat les “informacions” sobre la fortuna del rei del Marroc, sens dubte que bé es compleix el precepte bíblic “veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi” … poques lliçons es poden donar a Espanya a un país oprimit històricament i explotat per les multinacionals algunes d’elles espanyoles quan aquí “gaudim” de la monarquia borbònica amb segles de corrupció.

Per la seva banda, Anticapitalistes assegura que “el que passa a Ceuta és el resultat d’externalitzar les fronteres als països en què es vulneren sistemàticament els drets humans com el Marroc a canvi d’un xantatge permanent“, i demana al govern que “mostri valentia, i gestioni les seves pròpies fronteres sense dependre del Marroc“. I insisteix, com tots els anteriors, en posar la solució en mans de les institucions internacionals del capital financer, i, pel que fa al Sàhara, demana que es compleixin “els mandats de Nacions Unides“.

En defensa dels treballadors i el poble marroquí

Per a la classe treballadora, la prioritat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors immigrants, i, entre ells, del milió de treballadors d’origen marroquí que formen part de la classe treballadora espanyola i pateixen altíssims nivells d’explotació. Així com la defensa dels milers d’immigrants, amb papers o sense, que es guanyen la vida com a jornalers agrícoles, sofrint l’explotació dels patrons que s’aprofiten de la seva situació precària per incomplir les lleis laborals i els convenis col·lectius. No és una qüestió de solidaritat, sinó de defensa dels seus propis interessos: l’existència d’un ampli col·lectiu de treballadors sense drets permet als patrons fer baixar els salaris i els drets de tots.

En segon lloc, abans de parlar dels béns a Europa del monarca marroquí, agent del capital financer i de l’imperialisme americà, no s’hauria de parlar de les inversions de les multinacionals espanyoles al Marroc, per explotar a la classe obrera marroquina? Al Marroc operen 1.455 empreses amb capital espanyol, i es manté un estoc d’inversió acumulada de més de 4.750 milions d’euros, i en el 2019 (abans de la pandèmia) més de 21.800 empreses espanyoles van exportar a l’economia marroquina per valor de 8.454 milions. Això per a un PIB del Marroc de 106.932.000 d’€.

I, en tercer lloc, els interessos dels treballadors i els pobles de tot l’Estat exigeixen el lliurament de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials, que a més són nius de la reacció, al poble del Marroc, de la mateixa manera que s’exigeix ​​la devolució de Gibraltar ocupat per l’exèrcit britànic.

 

 

 

 

Davant l’1 de Maig. No és l’hora de la mobilització unida?

Carta Setmanal 832 per descarregar en PDF

En aquest primer de maig de 2021 la Carta Setmanal reprodueix íntegrament laDeclaració de el Comitè de Redacció d’Informació Obrera titulada amb la pregunta que molts treballadors, joves, estudiants, pensionistes, dones treballadores, autònoms, treballadors de camp i de la ciutat, els milions de multats, els de la llei mordassa, els de Vallecas i els sanitaris a la vora l’exte- nuació es pregunten …

Es celebra el dia internacional de la clas- se treballadora en una situació molt di- fícil. 800.000 treballadors segueixen en un ERTO, alguns des de fa més d’un any (per- dent, en el millor dels casos, una quarta part dels seus salaris). Altres centenars de milers han perdut la feina i no tenen perspectives de trovar-ne una altra. Més de quatre mi- lions d’aturats, xifra oficial. Més de 80.000 morts per la COVID i per la destrucció de la sanitat pública, mentre les vacunes, presen- tades com l’única solució, queden en mans dels interessos de multinacionals farmacèu- tiques que posen els seus beneficis per sobre de la salut i la vida de milions.
Mentre el Govern promet la recuperació econòmica amb fons europeus, empreses que porten un any alimentades amb milers de milions de Govern, es llancen a tan- car i acomiadar. En la indústria, Nissan, Alcoa (Altres anuncien ERO, com Ford a València). A les grans cadenes comer- cials, s’anuncien milers d’acomiadaments a El Corte Inglés, Zara, H & M, Adolfo Domínguez, que volen aprofitar l’ocasió per tancar botigues i passar a la venda per internet. A la banca, s’anuncien més de 18.000 acomiadaments, 8.300 en Caixa- bank, en ocasió de la fusió amb Bankia (que es va empassar 21.000 milions de fons públics). Al BBVA, són 3.800 aco- miadaments, i el tancament d’un 22,5% de les oficines. En el Santander, 3.600, a Ibercaja 750, al Sabadell, 1.800 (en els tres casos, amb acord sindical). El BBVA al·lega com a motiu per acomia-

dar la “transformació digital” finançada amb ajuts europeus i governamentals. Les multinacionals i els bancs es beneficien de les facilitats per acomiadar que els do- nen les reformes laborals, i se n’aprofiten de la prohibició i auto-prohibició de ma- nifestacions, mentre altres aglomeracions tenen tots els permisos.Aquesta onada de tancaments i acomia- daments, una veritable catàstrofe social, amb tantes ajudes de govern autodeno- minat “progressista”, es cobreix amb excuses indecents. El ministre Escrivà es limita a declarar que els bancs “haurien de recordar” els ajuts públics que van rebre en l’anterior crisi, sense passar-los la factura. Yolanda Díaz declara que Uni- des Podem ja va advertir que la fusió de Caixabank i La Caixa suposava “riscos” per a l’ocupació, i Nadia Calviño supli- ca a el Banc d’Espanya que cobreixi els acomiadaments massius amb limitacions hipòcrites dels sous i bonus dels alts exe- cutius dels bancs.Els dirigents sindicals, en lloc d’organit- zar la mobilització unida de tots els sec- tors amenaçats de tancaments i acomiada- ments, negocien sense dir ni piu, empresa per empresa, unes indemnitzacions cada vegada pitjors per als treballadors aco- miadats.Aquest 1 de maig, podran al·legar el diàleg social després de quatre anys de ajornar la derogació de la reforma laboral? A sobre, el Govern limita el contingut d’aquesta derogació més que parcial que, en plena

epidèmia d’acomiadaments, no preveu to- car les rebaixes d’indemnitzacions inclo- ses en les reformes de Zapatero i Rajoy. En el diàleg social s’anuncia una nova i pitjor reforma laboral dictada per les au- toritats reaccionàries de Brussel·les.No hi falta la voluntat de la població tre- balladora de mobilitzar-se. Per contra, la classe resisteix. Aquí hi ha els companys d’Airbus, que han parat la intenció de l’empresa de tancar la factoria de Puerto Real. Aquí hi ha els pensionistes, que no paren en la seva mobilització, les mobilit- zacions per la sanitat que recorren barris i ciutats obreres d’un extrem a un altre de país. I aquí està com a prova que és possi- ble vèncer, la recent derogació de l’article antipiquets, el 315.3 del Codi Penal, fruit de la mobilització.Per a milions de treballadors, per a la ma- joria social, és insuportable que dia rere dia s’enfonsin la feina i les condicions de vida. Crida el Govern a la unitat contra els franquistes de Vox, però cada dia que el Govern manté les reformes laborals, el desastre sanitari i educatiu, li està donant armes polítiques i electorals a Vox i al PP. Només la classe treballadora amb la seva mobilització pot obrir una sortida a la greu situació. Mobilitzant-se en defensa de les seves reivindicacions, per la recuperació de la sanitat pública, per les pensions, per la derogació de les contrareformes. Per això van aixecar els treballadors les seves organitzacions sindicals i polítiques. I els treballadors no renunciaran.