Archivo de la etiqueta: clase obrera

Acord de govern PSOE-Sumar

Carta Setmanal 963 per descarregar en PDF

El passat 23 de juliol, la mobilització d’una part important de l’electorat va barrar el pas a una victòria del bloc dels franquistes (amb les seves versions de dreta i ultradreta), en privar-los de la majoria que esperaven.

Després de la pantomima de l’intent d’investidura de Feijoo –decidida pel Rei- ara tocaria a Pedro Sánchez intentar la formació de govern. Som partidaris de la formació d’un govern que es recolzi en la mobilització popular per donar satisfacció a les reivindicacions de la classe treballadora i dels diferents pobles de l’Estat espanyol.

En el seu camí per aconseguir una majoria que li permeti formar govern, Pedro Sánchez ha arribat a un acord amb Yolanda Díaz. Tot i que aquest acord no és suficient perquè es formi govern, perquè encara no hi ha una majoria suficient i no està garantit que no se’n vagi a una repetició d’eleccions. 

En tot cas, cal assenyalar la intervenció de Pedro Sánchez en el Comitè Federal del PSOE, on per primera vegada parla obertament de l’amnistia, una qüestió que difícilment va ser digerida per l’aparell d’Estat i la seva representació política.

La qüestió que cal plantejar-se és si el contingut d’aquest acord PSOE-Sumar pot donar satisfacció a les principals reivindicacions.

L’ acord inclou nombroses generalitats, i pocs elements concrets. Tal vegada el més important sigui el compromís de reduir gradualment la jornada laboral màxima a 37,5 hores al llarg de la legislatura. Tot i que, com assenyalen diversos analistes, segons el text aquesta reducció s’ha de dur a terme per mitjà del diàleg social, i sembla difícil que pugui comptar amb el suport de la patronal, que ja s’ha pronunciat en contra

La laïcitat no figura en l’ acord

Com assenyala Francisco Delgado, expresident de l’organització Europa Laica, en l’acord “s’abandona tot atiat de poder construir un Estat laic. Fins i tot de donar petits passos a favor de la laïcitat institucional”. I afegeix que “en les 230 mesures i 48 pàgines del document donat a conèixer NO apareix res. Llevat de la paraula “laïcisme” una sola vegada i vergonyosament per ratificar el que ja diu la confessional i privatitzadora LOMLOE, ‘que la nota de religió no comptarà per a l’avaluació final de l’alumnat de religió’. Tema ja establert”.

I tanmateix, la qüestió de la separació de l’Església i l’Estat i de les subvencions a l’Església Catòlica és de rabiosa actualitat, després de publicar-se l’informe del Defensor del Poble que estima que 440.000 nens han patit abusos en organitzacions catòliques. Alhora que l’Església Catòlica rep de l’Estat un finançament anual de prop de 12.000 milions d’euros (250 euros per habitant i any), entre finançament directe i exempcions d’impostos. Gairebé 5.000 van a subvencions a l’escola concertada catòlica, precisament el lloc on es produeixen la major part dels abusos. L’ Església ha d’ indemnitzar, contràriament el que pretén el Defensor del Poble. I a l’escàndol dels abús a menors cal sumar-ne d’altres com la immatriculació (una paraula per dissimular el robatori) d’entre 30.000 i 100.000 immobles (segons diferents fonts).

Les exempcions d’ impostos, l’ obligatorietat que l’ Estat pagui professors de religió que designen els bisbes, la recaptació per a la Conferència Episcopal a través de l’IRPF, tot això sorgeix dels acords signats amb l’ Església, el 3 de gener de 1979, només cinc dies després que la Constitució entrés en vigor. Concordat que l’acord no es proposa tocar.

La guerra i les despeses militars

Pel que fa a la guerra d’Ucraïna, el text de l’acord diu que “defensarem el suport i la solidaritat integral amb Ucraïna en resposta a la injustificada agressió russa i l’enfortiment de la via diplomàtica per aconseguir una pau justa i duradora alineada amb les aspiracions del poble ucraïnès”. És a dir, continuar entregant armes a Ucraïna, cosa que només serveix per prolongar una carnisseria.

En va buscarem una sola línia sobre l’increment dels pressupostos militars, que absorbeix cada vegada més recursos públics necessaris per mantenir l’ensenyament, la sanitat, els serveis públics. Recordem que només aquest estiu, el govern en funcions ha aprovat 12.000 milions de despesa militar.

La inflació que devora els salaris

En va buscarem en l’acord una mesura efectiva de control dels preus dels articles de primera necessitat. L’acord diu que “seguirem adoptant mesures eficaces per combatre l’impacte que la guerra a Ucraïna, l’encariment dels aliments i la pujada dels tipus d’interès tenen sobre la renda disponible de la ciutadania mitjançant ajudes directes focalitzades per a les famílies més vulnerables”. Caldria dir que s’ignora quines són aquestes “mesures eficaces” que ja s’estan adoptant i que segons l’acord han de seguir.

Segons el text “s’establirà un sistema de seguiment, informació i avaluació dels preus dels aliments bàsics que contribueixi a disposar d’una cistella de la compra bàsica a preus assequibles, variada i de qualitat, que permeti l’accés de totes les famílies a béns essencials i, alhora, contribueixi a l’objectiu de contenció de la inflació”. Està bé fer un “seguiment, informació i avaluació dels preus”, però falta la mesura clau: un control dels mateixos, que és possible intervenint sobre les xarxes de distribució especulatives.

Evidentment, no hi ha cap mesura per evitar el monopoli abusiu de les elèctriques i energètiques.

Pensions

Sobre aquesta qüestió, es nota en l’acord la pressió d’un moviment independent de pensionistes, que totes les maniobres no han aconseguit enterrar. De fet, és un aparat que inclou diverses mesures concretes, com la pujada de les pensions segons l’IPC. “Seguirem garantint la sostenibilitat de les pensions i la seva actualització conforme a l’IPC, per assegurar el poder adquisitiu dels pensionistes” (tot i que això exigiria modificar la reforma d’Escrivá, que deixa en mans de l’AIreF la revisió d’aquesta qüestió. I l’AIReF acaba de qüestionar l’informe del ministeri sobre sostenibilitat del sistema. I no figura cap compromís de realitzar l’ auditoria de la caixa de la Seguretat Social, tot i que ho exigeix la llei. 

Les llibertats

La legislatura anterior va acabar sense complir-se un compromís establert en la coalició de govern: la derogació de la infame llei mordassa. El nou acord devalua aquest compromís: “Reformarem, i derogarem, aquells aspectes de la normativa vigent que limita els drets de reunió i llibertat d’expressió (la «llei mordassa» i el Codi Penal)”. Per tant, ja serien només alguns aspectes d’aquesta legislació repressiva. Però, a més, s’afegeix un perill: “Aquesta nova legislació (…) en particular regularà, entre d’altres, el dret de reunió i manifestació, la identificació i registre corporal, la utilització de tècniques preventives i dissuasòries, així com la identificació dels agents.” Però el dret de reunió pacífica en local tancat no està sotmès a autorització ni comunicació prèvies, ni limitat ara per cap llei.

El futur de la indústria

Mentre el país viu una situació d’accelerada desertificació industrial, es troba a faltar en l’acord alguna mesura concreta per fer-hi front. Per contra, tot sembla indicar que s’ha de seguir amb més del mateix: “la política econòmica s’orientarà a garantir la necessària transició ecològica –amb la consegüent reducció d’emissions de CO2 (…) Culminarem el procés de modernització del nostre teixit productiu associat al desplegament dels fons Next Generation”

Política d’ habitatge

L’acord proposa la creació d’un parc d’habitatge públic, que “es constituirà mitjançant mecanismes de compra o lloguer d’habitatges existents, amb habitatges de nova construcció i mobilitzant l’habitatge buit (…) es comptarà també amb l’habitatge que actualment és propietat de la Sareb”. Ara bé, com es pot comptar amb el milió d’habitatges buits? L’acord només diu que “impulsarem un registre d’habitatges buits”.

Quant a la pujada desorbitada de les hipoteques, que arruïna els qui tenen una vigent i dissuadeix els possibles compradors d’habitatges, poc més que mesures sense cap efecte: “adoptarem, fruit del diàleg amb les entitats financeres, millores aplicables als préstecs hipotecaris, dirigides a facilitar l’amortització anticipada dels crèdits, la reestructuració dels préstecs hipotecaris o la sol·licitud de la dació en pagament (…) Farem el mercat hipotecari més competitiu eliminant els obstacles a la portabilitat real d’hipoteques entre entitats, reforçant la supervisió tant financera com de competència i impulsant la transparència”.

La posició de la classe treballadora i els pobles

Cal assenyalar que l’acord és, en alguns aspectes, contradictori amb les propostes o consells del capital financer i de les institucions internacionals com l’OCDE que exigeixen retallades (en particular, en les pensions). Un acord que no respon a la majoria social, que no contenta la patronal… Tot sembla indicar que, si es forma, serà un govern de crisi

Davant el programa expressat en l’acord PSOE-Sumar, (i més encara tenint en compte que l’acció del govern haurà de comptar amb el beneplàcit de dues forces de la dreta econòmica, el PNV i Junts) una conclusió és clara: només l’organització independent i la mobilització dels treballadors i els pobles pot garantir la satisfacció de les principals reivindicacions dels treballadors,  els pensionistes, la joventut, les dones.

Governi qui governi, les reivindicacions i les conquestes es defensen.

Acuerdo de gobierno PSOE-Sumar

Carta Semanal 963 en catalán

Carta Semanal 963 para descargar en PDF

El pasado 23 de julio, la movilización de una parte importante del electorado cerró al paso a una victoria del bloque de los franquistas (con sus versiones de derecha y ultraderecha), al privarles de la mayoría que esperaban.

Tras la pantomima del intento de investidura de Feijoo –decidida por el Rey- ahora tocaría a Pedro Sánchez intentar la formación de gobierno. Somos partidarios de la formación de un gobierno que se apoye en la movilización popular para dar satisfacción a las reivindicaciones de la clase trabajadora y de los distintos pueblos del Estado español. Sigue leyendo

11 setembre 2023, Per les reivindicacions, per l’Amnistia i la Llibertat!

Carta Semanal 955 en catalán

Enmig del debat sobre la investidura, i en vigílies d’un nou 11 de setembre, la situació política interpel·la tot aquell que es reclami dels treballadors i els pobles a afirmar la vigència de les aspiracions democràtiques i socials del poble català, i convida igualment a reflexionar sobre quin és el millor camí per aconseguir-les.

L’ANC crida a manifestar-se per “prosseguir amb la confrontació i l’embat” contra l’Estat, però interpel·lant només els catalans, i més exactament, els que es reclamen del mandat de l’1 d’octubre. Mandat que, entre altres coses, no és compartit en l’actualitat per la majoria dels catalans.

Cal partir de l’experiència: des de la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava parts de l’Estatut català votat pel parlament i les Corts, totes les mobilitzacions hagudes han mostrat sense cap dubte un poble en peu. Alhora, han quedat assenyalades les limitacions d’una mobilització que pretenia aconseguir els seus objectius, però donant l’esquena als treballadors i pobles d’Espanya, i esperant el socors de Brussel·les, dels governs europeus i de les institucions del capital financer. Com si aquestes estiguessin a favor del dret dels pobles! Institucions i governs, que dit sigui de pas, estan embarcats en una guerra criminal a les ordres de Biden. D’una guerra que sagna els pobles ucraïnès i rus, i que està destruint els pressupostos socials, la indústria, i els serveis públics de tots els països, en nom d’una boja carrera d’armaments.

Avui, després de la derrota electoral dels franquistes el 23 de juliol, i després que el Rei acudís al rescat del PP, oferint-li la possibilitat d’organitzar qualsevol tipus de maniobra per impedir que s’expressi la voluntat de la majoria social, és més necessari que mai aixecar una veritable aliança de treballadors i pobles,  únic mur, i el que ofereix més garanties, per frenar la dreta, sigui quina sigui la seva versió. Aliança que més enllà de les combinacions i/o interessos electorals, plantegi les reivindicacions democràtiques i socials, l’amnistia en primer lloc.

DAVANT UNA CONSTITUCIÓ ANTIDEMOCRÀTICA

És un fet i els portaveus de la Monarquia ho repeteixen. Fa uns dies el diari ABC deia que “l’amnistia és incompatible amb la constitució del 78”. No és per casualitat que el Rei, amb els poders que li dona la Constitució (article 99) fa tot el possible perquè es constitueixi un govern de franquistes. L’amnistia, com ja va ocórrer el 1975-77, s’ha convertit en una reivindicació democràtica elemental. No és que els “nacionalistes” tinguin ara -per la conjuntura política- la clau de la governabilitat d’Espanya: és que no hi ha cap possibilitat d’avançar en drets i llibertats, no es pot parar a la dreta, a totes les dretes, sense el concurs de tots els treballadors i pobles d’Espanya. I molt menys, en contra de les seves aspiracions.

Aquest 11 de setembre ha de ser un crit per l’amnistia i pel dret a decidir.

Però alhora ha de ser una crida a tots els pobles d’Espanya, a tots els treballadors, per lluitar junts contra l’enemic comú: la Monarquia de les institucions heretades del franquisme (judicatura, alt comandament de l’exèrcit, aparell repressiu) i del capital financer.

En una situació en què la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris és creixent, així com la precarització laboral, malgrat la reforma parcial de Yolanda Diaz, i en la qual el sistema públic de pensions segueix amenaçat i les lleis repressives com la llei mordassa segueix en peu. Conjuminar les reivindicacions dels pobles, com el català i les reivindicacions socials i econòmiques de la majoria social és una necessitat peremptòria.

Reprenent la tradició de la lluita antifranquista, de les mobilitzacions dels darrers anys, en particular dels milers i milers que van marxar sobre Barcelona el 19 d’octubre de 2019 contra la sentència a nou dirigents catalans, aquest 11 de setembre ha de donar continuïtat a aquestes exigències.

LES ESPASES SEGUEIXEN EN ALT

Res està decidit. La incertesa política crida no només a estar alerta sinó a tensar les forces per aprofundir la derrota dels franquistes. Seria impensable que no hi hagués un acord per a una llei d’amnistia. Però res està assegurat, perquè sectors de l’aparell heretat del franquisme s’hi oposen fermament. Només la mobilització dels treballadors i pobles pot escampar el camí.

Tanmateix, les reivindicacions no es redueixen només a l’amnistia o al dret a decidir. Defensar l’ensenyament i la sanitat, les pensions, els salaris, contra la carestia de la vida, forma part inseparable del combat pels drets democràtics. I encara que s’oculti i no se’n parli, cal trencar amb el “consens” al voltant de la guerra i les despeses militars que comporta. Més que mai, la consigna “Pressupostos militars per a escoles i hospitals” s’erigeix en l’única resposta a la política bel·licista que se’ns vol imposar.

Tot partit o organització que digui defensar els drets de la majoria social no pot seguir la política de guerra imposada per Biden i els seus interessos que no tenen res a veure amb els interessos dels pobles.

La lluita a Catalunya per l’amnistia i l’autodeterminació apunta indiscutiblement al cor de la Monarquia hereva de Franco, i exigeix, per ser victoriosa, dirigir-se i teixir llaços d’unitat amb els treballadors i la resta de pobles de l’Estat. Per marxar junts per la República, per la UNION LLIURE DE REPUBLIQUES SOBIRANES.

Ha mort un camarada, ha mort un amic.

Mil records, mil vivències comunes acudeixen en tropel rememorant un camarada i un amic.

Mateo, per a tots nosaltres «el Canari», ens ha deixat. I ha mort com ha viscut, serè, sencer, sense una queixa.

No puc oblidar quan, expulsats de la LCR, per continuar sent internacionalistes ingressem al POSI l’abril de 1980. Quantes lluites comunes, quantes alegries i algunes penes.

Perquè Mateo davant de tot estimava la vida, tot el que ella ens pot donar de maravellós. És per això que era un revolucionari, un obrer, un internacionalista.

Des de ben jove va treballar en la construcció com a pintor, desenes d’anys de dur treball. Coneguerem junts el que va significar la Transició, aquesta trituradora de militants abnegats que volien convertir la mort de Franco en la victòria de la revolució, en la proclamació de la República amb els drets dels pobles, com els del poble de Catalunya, causa que ell, originari d’Andalusia, va abraçar amb la comprensió que és la classe obrera la que pot determinar l’alliberament dels pobles. Mateo era un autodidacta, devorador de llibres, buscant sempre els arguments per al combat. Fins a l’últim moment va participar en les mobilitzacions de les plataformes de pensionistes.

Alhora, Mateo tenia més passions. Potser menys coneguda: el “cante jondo”, a ell li dec el meu gust per aquest art. I era difícil fer-li cantar, de vegades ho vam aconseguir amb la família i els camarades.

A Mateo tothom l’apreciava, era difícil no fer-ho, per la seva generositat, la seva disponibilitat, la seva honradesa… és per això que avui molts no només estem tristos, sinó que sabem que a partir d’ara ens trobem a faltar alguna cosa, algú tan proper, tan noble.

Ha mort acompanyat fins a l’últim moment pels seus camarades més propers, als quals vull agrair el seu esforç i retre homenatge, així com a la seva companya i camarada Maria Ángeles.

Avui es prepara el pròxim Congrés de la Quarta internacional. Mateo sempre em preguntava per això, en la seva memòria també farem que sigui un èxit, per avançar en la conformació de l’instrument per ajudar a alliberar la humanitat de les guerres, de l’opressió i l’explotació.

La seva memòria hi serà sempre present.

Que la terra et sigui lleu, Canario!

Ángel Tubau  3 de septiembre de 2023

11 septiembre 2023, ¡Por las reivindicaciones, por la Amnistía y la Libertad!

Carta Semanal 955 en catalán

Carta Semanal 955 para descargar en PDF

En medio del debate sobre la investidura, y en vísperas de un nuevo 11 de septiembre, la situación política interpela a todo aquel que se reclame de los trabajadores y los pueblos a afirmar la vigencia de las aspiraciones democráticas y sociales del pueblo catalán, e invita igualmente a reflexionar sobre cuál es el mejor camino para conseguirlas.

La ANC llama a manifestarse para “proseguir con la confrontación y el embate” contra el Estado, pero interpelando solo a los catalanes, y más exactamente, a los que se reclaman del mandato del 1 de octubre. Mandato que, entre otras cosas, no es compartido en la actualidad por la mayoría de los catalanes. Sigue leyendo

Zonas de libre comercio: una máquina que produce cientos de miles de refugiados

Carta Semanal 942 en catalán

Carta Semanal 942 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta Semanal un artículo de Rodrigo Ibarra, trabajador inmigrante en EEUU, que ha sido publicado en el semanario francés Informations Ouvrières.

En el año fiscal 2022, más de 560 mil migrantes viajaban en grupos familiares, fueron detenidos cruzando la frontera entre México y Estados Unidos, informó el The New York Times 05-12-23. Mientras tanto, el portal Infobae informó que entre enero y abril de 2023, más de 127 mil migrantes han cruzado la frontera entre Colombia y Panamá, para ingresar a América Central, atravesando la selva del Darien, citando un informe de la Cruz Roja Internacional. 

El territorio de América Central se convirtió en los últimos años en el canal de tránsito de migrantes de paso hacia México y finalmente hacia Estados Unidos. La nacionalidad de migrantes que cruzan fronteras de forma ilegal es muy variada, principalmente latinoamericana, pero entre ellos se han visto indios, africanos y chinos. Sigue leyendo

Zones de lliure comerç: una màquina que produeix cents de milers de refugiats

Carta Setmanal 942 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta Setmanal un article de Rodrigo Ibarra, treballador immigrant als EUA, que ha estat publicat al setmanari francès Informations Ouvrières

L’any fiscal 2022, més de 560 mil migrants viatjaven en grups familiars, van ser detinguts creuant la frontera entre Mèxic i Estats Units, va informar el The New York Times 05-12-23. Mentrestant, el portal Infobae va informar que entre gener i abril de 2023, més de 127 mil migrants han creuat la frontera entre Colòmbia i Panamà, per ingressar a Amèrica Central, travessant la selva del Darien, citant un informe de la Creu Roja Internacional.

El territori d’Amèrica Central es va convertir en els últims anys en el canal de trànsit de migrants de pas cap a Mèxic i finalment cap als Estats Units. La nacionalitat de migrants que creuen fronteres de forma il·legal és molt variada, principalment llatinoamericana, però entre ells s’han vist indis, africans i xinesos. 

Desmilitarització de les fronteres! ¡Legalització!

Els serveis socials que els migrants demanen als països pels quals caminen, han estat portats al límit del seu funcionament i fins i tot al col·lapse, quan els pobles són molt petits, on ha col·lapsat fins al servei d’aigua potable, sense esmentar els serveis de salut i genera problemes amb l’alimentació i insuficiència d’albergs.

La resposta institucional ha estat la militarització de les fronteres, la repressió i la persecució dels migrants, criminalitzant la migració. Les polítiques migratòries van ser llançades sota un enfocament de seguretat nacional que criminalitza les famílies treballadores migrants.

Aquesta política de seguretat nacional genera milers de morts a l’any. La migració no ha de ser criminalitzada, les famílies treballadores migren a la recerca d’una feina que els permeti viure amb dignitat. Als països d’acollida, els migrants entren al mercat laboral sense cap protecció legal. Per tant, hem de lluitar per la legalització immediata, per una política migratòria justa als països d’ acollida i contra les expulsions i deportacions. Alhora, els treballadors exigeixen conservar tots els seus drets constitucionals als seus països d’ origen, així com el dret a votar a l’ estranger, i tenen raó.

El capital, responsable d’una destrucció massiva

En les últimes setmanes es va tornar a aplicar la regla coneguda com a Títol 42, que ha permès que molts migrants siguin expulsats amb rapidesa.

Es tracta d’una norma de salut pública d’emergència durant la pandèmia, que va permetre la deportació massiva i bloquejar la major part de l’accés a l’asil a la frontera des de març de 2020.

La política migratòria aplicada en el quadre de la Homeland Security no té en compte que la migració és una forma de resistència dels treballadors a la destrucció de les economies i a la desarticulació social que genera la descomposició de les economies i de les societats.

En efecte, l’ èxode migratori de treballadors representa la major fuga de mà d’ obra jove i capacitada als països llatinoamericans, disminuint abruptament la productivitat de cada país i a escala continental.

Diguem-ho amb claredat: la migració massiva és l’expressió més acabada de la profunditat de la decadència del sistema capitalista. La migració és el resultat de la dislocació, sinó de la destrucció mateixa de les estructures productives, socials i polítiques a escala de cada país i a escala continental. Els graus de destrucció varien de país a país, però el fenomen és el mateix.

Hi ha un responsable en tot això: el capital financer internacional o capital transnacional.

Les burgesies industrials van construir estats nacionals en territoris unificats. Es van constituir com a burgesia nacional en defensa del territori, al qual el van nomenar nació.

En l’ actualitat la classe que es nuclea al voltant del capital financer no es vincula a cap indústria nacional, ni a un territori, ni a una nació en particular, no hi ha més una burgesia pròpiament nacional, sinó que apareix darrere del capital transnacional. Els interessos que defensen són els de les seves corporacions i les contradiccions són entre blocs de corporacions lluitant pel control del mercat, desmantellant la pròpia sobirania nacional.

El mecanisme infernal de les zones de lliure comerç

Els centres del capital financer es veuen obligats actualment de gestionar un superàvit monetari sense precedents. És la gestió d’ aquest superàvit la que, des del decenni de 1980, ha portat a l’ aplicació de polítiques de deute extern i ajust estructural per canalitzar l’ estalvi generat cap al reemborsament del deute extern. La política d’ endeutament i ajust estructural ha donat lloc a la privatització de les empreses públiques.

Una ràpida revisió històrica mostra que, impulsats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, els governs han implementat reformes per “canviar i enfortir” les institucions, però les també economies locals mai s’han pogut construir sobre una base sostenible. Per contra, només han engendrat una corrupció generalitzada dins de les institucions i sistemes polítics locals. I la sobirania nacional, ja més o menys soscavada, va ser ràpidament aixafada. Va ser a la Cimera de les Amèriques celebrada a Miami el desembre de 1994, sota el mandat del demòcrata Bill Clinton, on es va acordar establir una Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), és a dir, a nivell continental. Però les negociacions no van prendre el rumb esperat per l’imperialisme, i l’ALCA va acabar sent enterrat definitivament a la cimera de Mar del Plata el 2005. No obstant això, les principals línies rectores del tractat continental no s’ abandonen i acaben materialitzant-se en el marc d’ acords regionals o fins i tot bilaterals, un procés marcat per moltes etapes intermèdies, inclòs el Cafta, signat amb cinc països centreamericans o més recentment el TLC.

En qualsevol cas, aquestes zones franceses han permès la instal·lació exponencial de plantes de producció, creades sobre la base de l’anomenada “inversió estrangera directa”. Aquesta producció per al mercat nord-americà ha portat a l’ establiment de potents estructures comercials dedicades a les importacions en països dominats. Les institucions, lleis i classes polítiques locals han estat subjugades per aconseguir l’extorsió més completa mitjançant l’ús de mà d’obra barata en el marc nacional de les àrees ubicades dins del territori nacional, però “alliberades” de la tutela estatal.

Atès que els beneficis de les indústries de les zones de lliure comerç i de les empreses importadores creades per proveir el mercat intern són sistemàticament repatriats al país inversor, no és possible el desenvolupament nacional i local. Així, l’àrea de lliure comerç aconsegueix baixar els costos de producció mentre conquereix els mercats interns de cada país membre de l’acord.

Mentre que l’ anomenada empresa maquiladora dins de la zona franca es beneficia de polítiques aranzelàries i fiscals que li permeten apropiar-se dels guanys en cada esglaó de la cadena de valor, des de la producció fins al moviment de mercaderies, els sistemes de producció locals no es veuen protegits.

Un desastre para las poblaciones locales

El sector exportador a cada país assegura ocupació per a una petita porció d’assalariats a escala nacional, i comparativament reben millors salaris que treballadors de petites i mitjanes empreses. Així que els qui tenen una ocupació en indústria de zones franques o en empreses d’exportació són sectors relativament privilegiats de la classe treballadores d’un país.

Per contra, les petites i mitjanes empreses (a Amèrica Llatina no es compta amb estadístiques que concentrin la informació sobre les PIMES) pateixen les pitjors conseqüències de les polítiques d’obertura econòmica i dels mercats.

Tot i que contribueixen a la major part de l’ocupació assalariada, en general són de molt baixa productivitat, poc valor agregat i intensives en mà d’obra, però amb poca inversió en capital i en tecnologia.

Destaquem aquí que l’ establiment d’ indústries de zones franques no genera la incorporació dels sectors dedicats al mercat intern al procés tecnològic. A més, la manca d’ accés a finançament representa una l losa sobre la petita i mitjana producció. Molts d’ aquests negocis es troben en situació d’ informalitat i s’ originen o responen més aviat a una forma d’ escapar a l’ atur i la pobresa, o simplement com un mecanisme de supervivència, que a un veritable procés de desenvolupament empresarial.

Són negocis molt vulnerables a la liberalització del mercat i la lliure competència

del mercat, i quan Walmart o qualsevol gran capital importador nacional s’estableix als mercats locals, la petita i mitjana producció és arrasada, llançant massivament a l’atur de la majoria de treballadors a les ciutats i entre els productors pagesos.

Notes sobre el projecte “Sumar” de Yolanda Díaz

Carta Setmanal 934 per descarregar en PDF

El 2 d’abril, milers de persones assistien, en un poliesportiu de Madrid, a la presentació de SUMAR, el projecte polític de Yolanda Díaz. Això demostra les expectatives de moltes persones amb interès en la política per una sortida favorable a la majoria treballadora del país.

En efecte, moltes són les reivindicacions pendents, i que no han estat satisfetes pel govern de coalició: la derogació completa de les reformes laborals, de la llei mordassa i les lleis que destrueixen l’educació pública, la garantia del sistema públic de pensions basat en el repartiment, la recuperació de la sanitat i els serveis públics,  la fi dels acomiadaments i la destrucció de la indústria, la protecció dels salaris davant la inflació desbocada, el reconeixement dels drets dels pobles de l’Estat Espanyol, la separació d’Església i Estat i la fi dels privilegis de l’Església Catòlica, acabar amb el poder judicial i tota l’herència franquista,  en primer lloc amb la Monarquia imposada per Franco (la Transició ens va negar el dret de pronunciar-nos al respecte), la fi de la participació en la guerra…

Van ser satisfetes aquestes reivindicacions elementals amb les propostes de Yolanda Díaz? Pel que hem vist en l’acte, és difícil jutjar, ja que gairebé no hi va haver més proposta política que la de convertir-se en la primera dona presidenta del govern i clamar per la unitat.

Quin és el programa de Yolanda Díaz?

Qui s’interessi pel contingut de les propostes de Sumar trobarà grans dificultats per conèixer quines són. Si les busca a la seva web (https://sumarfuturo.info/), ho farà en va. Sota l’epígraf “projecte de país”, a penes unes línies, sense cap proposta concreta: “les nostres societats democràtiques arrosseguen massa ferides i els partits polítics no semblen capaços d’oferir solucions de fons, ni sobretot un horitzó de futur (…) Sumar vol ser una eina al servei del país i que eixample la democràcia”. Si obrim la pestanya “projecte de país”, tan sols ens trobem amb 39 “persones coordinadores” (la majoria “sessudes expertes”, amb un sol sindicalista, Agustín Moreno, i només 2 que poden ser considerats activistes socials), però ni una sola línia sobre el que els grups que aquestes persones coordinen ha elaborat.   

Pel que fa al discurs de Yolanda Díaz en la seva presentació com a candidata, poc més avançarem. Segons les referències que trobem a la premsa, Yolanda ha dit que “vull ser la primera presidenta del meu país”, i que “les dones no som de ningú”, que “estem fartes de tuteles”. Reivindicar el paper de la dona en l’acció política és positiu, però el sol fet que una dona presideixi el país no garanteix res, ni tan sols per als drets de les dones. N’hi ha prou amb recordar Margaret Thatcher, Ángela Merkel, Indira Gandhi…

En el seu discurs, cal destacar una menció a ERC, al seu vot negatiu a la reforma laboral. Per a Díaz, va ser “votar en contra d’una reforma laboral amb el PP i Vox per pur politiqueig”. En nom d’ERC, Rufián responia: “entenc que és útil pactar amb Garamendi i amb Ciutadans una reforma laboral sense uns salaris de tramitació i una indemnització digna per acomiadament”. Recordem que la mateixa Yolanda Díaz presumia en un tuit del suport del Financial Times, òrgan de la City de Londres, a la seva reforma laboral.

Alguna cosa més sobre el seu programa trobem en la seva entrevista a El País del passat dia 3. Allà, Díaz parla sobre com afrontar la inflació que devora el poder de compra dels salaris: “és possible arribar a una limitació de preus amb caràcter voluntari i acordat amb les grans empreses i la distribució” Quedaria, per tant, a la bona voluntat dels especuladors. Sobre l’entrega d’armes a Ucraïna, declara que “els socis europeus estan cooperant davant d’una guerra que està sent brutal”.

Diversos mitjans de premsa descriuen el projecte de Yolanda Díaz com una tornada al Podem inicial, “però sense populisme”. El País explica en un editorial que “la candidatura de la vicepresidenta segona fica a caminar buscant la transversalitat que va tenir el primer Podem, però canviant la seva antiga èpica del poble contra la casta per la més immediata i material apel·lació la ‘Política útil'”. I ho recalca en un article de J. Rodríguez Teruel, que diu que “actualitza el programa d’una esquerra institucional i abandona l’impuls populista dels orígens de Podem”. El comentarista saluda l’objectiu d’intentar enterrar a les institucions la resistència dels treballadors i els pobles. I afegeix que “queda enrere la denúncia al règim del 78, reemplaçada per una exigència per actualitzar l’aplicació de la Constitució”, i que “queda enrere la denostació de la UE, desplaçada per una trucada europeista a les reformes dels tractats i drets europeus, que discursivament no dista massa del relat emanat des de les pròpies institucions comunitàries”.   

P. Vallín, a El Mundo, recorda que “Sumar es distancia de les esquerres chavistes llatinoamericanes per sincronitzar el discurs de neolaborisme de Yolanda Díaz amb les noves esquerres reformistes…”. A. Carvajal, al mateix diari, assenyala que Yolanda Díaz “no va parlar fins a l’excés de la ‘ultradreta -com Iglesias o Sánchez- ni va atacar jutges, periodistes o ‘clavegueres”. Va ignorar la guerra i l’OTAN (…) tampoc va fer al·lusió a la Monarquia”.

Coneguda és, en efecte, la seva negativa a criticar la Monarquia o el poder judicial franquista. És a dir, el seu respecte per les institucions heretades del franquisme. Però si alguna cosa demostra l’experiència dels últims 40 anys, i la del govern de coalició, és que és impossible donar satisfacció a les reivindicacions dins del respecte a aquestes institucions, a les de la Unió Europea, i a l’OTAN, que condicionen tota política de progrés.

Quin és l’origen d’aquest procés?

El 4 de maig de 2021 Pablo Iglesias va dimitir de tots els seus càrrecs després de les eleccions madrilenyes. En el seu comiat, va venir a dir que se n’anava perquè no contribuïa a sumar i que Yolanda Díaz seria una bona candidata a presidenta del govern.

Díaz és la ministra més ben valorada. Reivindica la seva tasca i s’ha adobat en les batalles setmanals en les Corts contra els portaveus del PP. D’altra banda, la seva “reformita” laboral deixant bona part sense tocar, no és per a tirar coets.

A la universitat de tardor de Podem, l’octubre del 2021, es van donar tots els suports al projecte de Yolanda. Però l’absència d’aquesta, indicava que ella volia marcar la seva pròpia ruta. La cosa no anava per on la direcció de Podem volia, i Pablo Iglesias va declarar que “potser m’he equivocat” designant Yolanda. I que hi hauria d’haver hagut unes primàries.

Podem, amb les “candidatures del canvi” va arribar a ser el primer partit en intenció de vot i va treure 69 diputats per separat d’IU. Des d’aleshores, hi ha hagut forta baixada en vots, en presència institucional i han abandonat Podem bona part dels seus fundadors. A Madrid, amb Errejón, se’n van anar la majoria dels quadres municipals i autonòmics. A Galícia han desaparegut les confluències. Bescansa amb elles. Els seus 2 diputats canaris, Mery Pita i Alberto Rodríguez, estan avui al capdavant de dues noves organitzacions,

Davant d’aquesta situació Podem decideix refundar-se en el Front Ampli. Però els plans de Yolanda, nominalment militant del PCE i IU, van per una altra banda i això està provocant la ruptura, en la qual no s’atenen diferències polítiques. Més aviat de control del projecte. Podem es queixa que no se’ls té en compte, que és més a prop d’Errejón que d’ells, etc. De fet, sembla que la meitat dels actuals diputats estan amb Yolanda i organitzacions senceres com la de Catalunya han participat en la trobada del 2 d’abril.

El mal ambient entre les diverses organitzacions amenaça de portar al fracàs aquesta nova proposta.

Començar de nou per fer el mateix?

En el terreny polític es tracta de saber a on es vol anar. Si es vol continuar fent la mateixa política d’UP i els seus aliats al Congrés no calen gaires esforços. Només canviar el nom de la coalició i alguna cara.

Però si s’ha perdut molt suport caldrà veure perquè ha estat i com solucionar-los. I si aquest fos el camí, caldria haver començat d’una altra manera i no nomenant a dit qui encapçala el procés. Es necessitaria un debat, un balanç i una proposta democràtica, transparent i participativa. Però sembla que es reduirà a un procés per refrendar el ja fet i unes primàries a mida.

Dissolució de les organitzacions?

La web de Sumar diu que “els partits polítics no semblen capaços d’oferir solucions de fons, ni sobretot un horitzó de futur”. De fet, Sumar es presenta com un projecte -un més- de “superació dels partits polítics”, el que impregna tot el discurs de Díaz, per a qui Sumar és “una casa oberta” per fer “política útil”.

La premsa subratlla l’enfrontament amb la direcció de Podem, que atribueix a una pugna pels llocs electorals, que certament existeix, però la cosa va més enllà. El projecte Sumar es nega a reconèixer les organitzacions com a integrants del mateix.

Es tracta d’una qüestió de summa importància. Per a la classe treballadora, l’organització és l’arma fonamental. Sense organització, només és mà d’ obra per a l’ explotació.

Durant aquests anys han ressorgit les reivindicacions i exigències de la majoria, els diferents moviments així ho expressen: els pensionistes, els professionals de la sanitat, els joves pels seus drets, els treballadors actius contra els acomiadaments i pels augments salarials. No es tracta només d’una qüestió reivindicativa. Tots els sectors oprimits i explotats de la societat busquen tenir una representació política fidel. I es veuen confinats en les eleccions a triar entre el rebuig i el mal menor: votem, si no ve la dreta i la ultradreta. Aquest fals dilema només porta al desengany, i per això cal una “nova” oferta electoral cada pocs anys.

Sumar pot -o no- ser utilitzat per la població treballadora per frenar amb el seu vot a la dreta i la ultradreta, però, pel moment, no sembla ser la representació política fidel als interessos de la classe treballadora que aquesta necessita. Aquesta representació, cal continuar treballant per construir-la.

Des de la lluita contra la guerra, contra la política militarista del govern, darrere l’OTAN i de Biden, per una sortida democràtica, és a dir, per la República per acabar amb l’herència franquista, en suma, pel conjunt de les reivindicacions, cal més que mai agrupar militants i treballadors que busquen una representació política fidel.

Qualsevol procés democràtic al nostre país ha de començar per acabar amb aquest règim, i aixecar institucions democràtiques. Una nova oferta electoral dins del règim és tornar al camí caminat cent vegades com Sísifo amb la pedra.

Notas sobre el proyecto “Sumar” de Yolanda Díaz

Carta Semanal 934 en catalán

Carta Semanal 934 para descargar en PDF

El 2 de abril, miles de personas asistían, en un polideportivo de Madrid, a la presentación de SUMAR, el proyecto político de  Yolanda Díaz. Ello demuestra las expectativas de muchas personas con interés en la política por una salida favorable a la mayoría trabajadora del país.

En efecto, muchas son las reivindicaciones pendientes, y que no han sido satisfechas por el gobierno de coalición: la derogación completa de las reformas laborales, de la ley mordaza y las leyes que destruyen la educación pública, la garantía del sistema público de pensiones basado en el reparto, la recuperación de la sanidad y los servicios públicos, el fin de los despidos y la destrucción de la industria, la protección de los salarios frente a la inflación desbocada, el reconocimiento de los derechos de los pueblos del Estado Español, la separación de Iglesia y Estado y el fin de los privilegios del Iglesia Católica, acabar con el poder judicial, y toda la herencia franquista y en primer lugar con la Monarquía impuesta por Franco (la Transición nos negó el derecho de pronunciarnos al respecto), el fin de la participación en la guerra… Sigue leyendo

El coche eléctrico, excusa para la desindustrialización

Carta Semanal 911 en catalán

Carta Semanal 911 para descargar en PDF

Recientemente Información Obrera  celebró una conferencia en defensa de la industria y de los puestos de trabajo, en la que participaron sindicalistas de distintos puntos del Estado.

En esta conferencia, cuyo resumen se publicó en IO nº 373, participaron sindicalistas del sector del acero, del naval, del automóvil, de equipos industriales y de tractores.

Realmente todos coincidían en que, con la excusa del medioambiente, se trataba de acabar con buena parte de la industria de nuestro país.

Ahora la subida del precio de la electricidad, pone en peligro toda la industria electrointensiva. Sigue leyendo

El cotxe elèctric, excusa per a la desindustrialització

Carta Setmanal 911 per descarregar en PDF

Recentment Informació Obrera va celebrar unaconferència en defensa de la indústria i dels llocs de treball, en què van participar sindicalistes de diferents punts de l’Estat.

En aquesta conferència, el resum de la qual es va publicar a IO núm. 373, van participar sindicalistes del sector de l’acer, del naval, de l’automòbil, d’equips industrials i de tractors.

Realment tots coincidien que, amb l’excusa del medi ambient, es tractava d’acabar amb bona part de la indústria del nostre país.

Ara la pujada del preu de l’electricitat posa en perill tota la indústria electrointensiva.

Però la pujada de la llum no és donada per cap desgràcia ni per l’escalfament global. La pujada de la llum és deguda a les mesures preses pels governs europeus i els EUA davant de la invasió russa d’Ucraïna.

Perquè, lluny de dedicar-se a buscar solucions a la guerra, augmenten les despeses militars i, en reduir les compres de gas i petroli a Rússia, només queda posar-se a les mans dels especuladors que aprofiten l’ocasió a mans plenes (vegeu els beneficis escandalosos de Repsol:entre el gener i el setembre, 3.222 milions d’euros, un 66% més que en el mateix període del 2021).

Ningú més que els Estats Units no surt guanyant d’aquesta guerra. Augmenta les despeses militars que tant li havia costat fins hora arrencar a Europa. Augmenta la venda de gas liquat dels EUA que és molt més car i més contaminant. S’extreu per fracking i ve amb vaixells i després cal regasificar-lo.

La conseqüència és que els especuladors es forren, aprofitant-se de l’escassetat, i el preu de l’energia puja per a les famílies i les empreses.

Les empreses que consumeixen molta electricitat (alumini, acers…) es troben amenaçades de tancament.

I els governs europeus i el nostre entre ells, ens demanen que acceptem els sacrificis en nom de la guerra.

El que demostra que la lluita contra la guerra i per la defensa dels llocs de treball estan unides més que mai.

El cas del sector de l’automòbil a Espanya

El sector de l’automòbil a Espanya dóna feina a unes 300.000 persones. L’anomenada transició al cotxe elèctric ha patit una sèrie d’acceleracions. S’ha avançat la data de deixar de matricular cotxes de combustió interna el 2035. El que ha suposat que ja les empreses de l’automòbil, a tot Europa, han començat a anunciar la fi de la fabricació de cotxes de combustió. Unes fàbriques per al 2028, altres per al 2030.

Algú pot pensar només es tracta de substituir un cotxe de combustió per un altre elèctric, però les coses són molt diferents.

El cotxe elèctric és molt més car i a més porta menys peces. Un 30% menys, fet que per fabricar els mateixos cotxes suposa d’entrada un 30% menys de mà d’obra. Però és que a més al preu actual la compra d’aquests cotxes no serà ni de bon tros una cosa semblant als actuals.

Un cotxe elèctric avui dia, per exemple el Tesla, costa entre 50.000 i 80.000 euros. Els híbrids són més barats, però continuen sent de combustió. A Espanya a l’agost només s’han matriculat un 2,8% de cotxes totalment elèctrics.

Qui té aquests diners per comprar-se un cotxe elèctric? I això que el govern dóna ajudes importants que paguem entre tots perquè els que tenen un nivell de renda alt es comprin un cotxe d’aquest tipus.

Per tant, al ritme actual no s’arribarà de cap manera als plans de la UE i el Govern espanyol. Però el mal és terrible perquè qui es comprarà un cotxe ara dubta si comprar-ne un de combustió perquè no sap si l’any que ve no el deixaran circular amb ell.

Tot en nom d’una gran mentida que és la disminució del CO2 i altres gasos. Perquè el que es fa és deslocalitzar aquestes emissions i a més a més el cotxe elèctric no contamina si l’electricitat que utilitza és renovable, cosa que és molt lluny de ser a Europa i a Espanya.

Un altre problema és el de les recàrregues d’aquests cotxes. Per començar novament només les rendes altes ho tenen fàcil. Qui té garatge. Els altres a fer cua o anar a algun centre comercial en el cas de les grans ciutats. Si has de fer un viatge tens problemes perquè es triga molt, l’autonomia és encara petita, no n’hi ha a tot arreu i a més no és gratuït.

Un vehicle no contaminant?

Es calcula que per extreure els minerals (liti, grafit, cobalt, terres rares…) i matèries necessàries per fabricar les bateries caldrien més de 300 noves mines. I a sobre en aquests moments el 80 per cent de les terres rares conegudes es troben a la Xina.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), el desenvolupament dels cotxes elèctrics i de les bateries suposaria multiplicar almenys per 30 el consum de minerals d’aquí a 2040. La pujada més gran seria per al liti, per al qual la demanda es multiplicaria per 32; per al grafit, per 25; per al cobalt, per 21; per al níquel, per 19; i per a les terres rares per set. I l’escassetat de materials portarà a l’especulació i la pujada de preus, qüestionant el cost d’un cotxe elèctric futur, ja gairebé el doble de car que un de combustió interna. I segurament encara que millorarà la tecnologia, no sembla que en aquestes dates s’arribi a una cosa que sigui assequible per a la majoria.

I als que defensen el cotxe elèctric com a no contaminant, cal recordar-los que a més de l’origen de l’energia, hi ha també l’assumpte dels materials, les terres, les rares, els microxips i les bateries.

Els materials per a la fabricació són especials i necessiten tractaments gens ecològics per a la seva transformació. I què fer amb les bateries. És el gran problema. No hi ha manera sana de reciclar-les. El cost és molt alt ia més és molt contaminant. S’amunteguen, s’enterren, es cremen… Al final allò ecològic és un mite.

Pensar que tot això de la transició ecològica parteix de les bones intencions del capital i les seves institucions per salvar el planeta seria pecar d’ingenus.

El “pacte Verd” de la UE

Tot l’anomenat pla per fer d’Europa la principal potència el 2050 i la primera a equilibrar les emissions es concentra en l’anomenat Pacte Verd Europeu del 2019 que és l’autèntic programa de govern de la UE (vegeu, sobre això, a La Verdad 109 , “El contingut de l’ambició verda”). Res a veure amb la defensa del medi ambient. Molt poc verd. És un pla per mobilitzar recursos ingents, fins a un bilió d’euros per pintar de verd l’explotació. La majoria per transformar l’economia. O sigui ajudes a les empreses per tancar uns negocis i obrir-ne d’altres. Tancar mines, centrals de cicle mixt, empreses de l’automòbil, es tracta de reduir emissions tancant empreses. Donant-los diners. Així Endesa i altres empreses tanquen les centrals de cicle combinat o de carbó amb molt de gust. A canvi obren amb ajuts altres de molins o de plaques solars amb la garantia de la rendibilitat. El que calgui.

A aquest pla verd s’hi han afegit els famosos PERTE, projectes estratègics per a la recuperació i la transformació econòmica, s’han mobilitzat ingents quantitats de diners per afavorir aquests plans, que van dirigits fonamentalment a les empreses.

Per exemple, hi ha un PERTE de l’automòbil. Ford en demanaria un per construir un cotxe elèctric a València. Després de concedir-ho ha renunciat a ell. Per la incertesa i perquè està temptejat el govern alemany a veure si els dóna més diners.

Recentment Volkswagen deixa a l’aire una factoria de bateries, perquè “només” li han concedit 400 milions d’euros.

Les conseqüències a Espanya

Tot està amenaçat, començant com ja hem comentat amb les giga factories com la de bateries promesa a Sagunt. Aquesta operació hauria de mobilitzar 10.000 milions, juntament amb les altres factories, i els PERTE havien d’aportar més de 2.000 milions. Però Volkswagen només en rep prop de 400 quan, segons ells, en necessiten 800. En realitat, les multinacionals implantades a Espanya són clares. O el Govern paga o no hi ha fabricació de bateries o sigui cotxe elèctric.

Hem vist l’exemple de Nissan, del tancament i la suposada reindustrialització. Actualment només hi ha dos petits projectes que només afectarien uns 400 treballadors, un d’ells de producció d’un petit vehicle elèctric, però encara no han estat materialitzats.

Ens trobem, doncs, en una situació en què totes les empreses de l’automòbil a Espanya estan sotmeses a plans de reestructuració, o de supressió d’ocupació.1.880 a Seat (en aquestes condicions es va signar el darrer conveni que en compensació aconseguia un 6,5 per cent daugment salarial i una prima). És el cas de la Ford ja citat que també fa xantatge al govern perquè li doni més diners o se’n va a un altre lloc amb els seus cotxes elèctrics.

Com es planteja una política de reindustrialització

En primer lloc, no es pot admetre que el pas previ sigui el desert industrial, la destrucció de milers de llocs de treball. Es tracta del combat incondicional contra els acomiadaments, els plans de reestructuració, les supressions de feina.

Aquesta és la responsabilitat de les organitzacions sindicals. Aquesta és la responsabilitat de tot militant fidel a la seva classe per impedir el desert industrial, és a dir, la destrucció de drets, de serveis públics, de llocs de treball amb salaris dignes que garanteixin la caixa de les pensions. És tot aquest conjunt el que està en joc.

Però veiem que tant CCOO i UGT pleguen al govern demanant un Pacte d’Estat per la indústria. Un pacte que ja ha presentat al Congrés el govern i que compta amb el suport de tots els grups parlamentaris, empresaris i sindicats. CCOO i UGT es van manifestar el 21 de juny a Madrid per exigir una acceleració d’aquest Pacte que no veurà la llum a curt termini i que no és més que una redició de receptes vagues que es plantegen des del 2016.

La realitat és que, segons denuncien els mateixos sindicats, el pes de la indústria al PIB del nostre país ha baixat des del 19% l’any 2000 al 13% actual. I no veiem cap mesura que vagi en direcció a eliminar aquest desfasament. Res de frenar deslocalitzacions, res de creació d’empreses públiques, nacionalitzacions etc. que frenin aquest dessagnament industrial. Cap mesura per frenar els acomiadaments. Només veure com acontentar les multinacionals perquè no se’n vagin o perquè vinguin.

Els treballadors tenen dret a defensar-se, no són responsables del que es fabriquen, no són els que controlen, no són amos de l’empresa.

Però és clar, la crisi industrial posa al descobert la incapacitat de la propietat capitalista de desenvolupar les forces productives, d’avançar en la solució de les necessitats.

Plantejar la defensa incondicional avui dels llocs de treball, exigir als sindicats que es posin al capdavant d’aquesta exigència, exigir que siguin independents dels interessos dels empresaris i governs, ha de ser acompanyat pels militants conscients d’una perspectiva política que qüestioni la propietat privada dels mitjans de producció, que assenyali la necessitat de construir la societat sobre un nou eix. Aquesta és la batalla dels militants que ens considerem revolucionaris, que defensem les reivindicacions immediates a la perspectiva del control de la producció i la societat per part de la massa treballadora.