Archivo de la etiqueta: crisis

Què succeeix a França?

Carta Setmanal 997 per descarregar en PDF

Els resultats de les eleccions europees del 9 de juny han obert la via a un veritable terratrèmol polític. El president francès, Emmanuel Macron, va patir una humiliant derrota en aquestes eleccions, en què la llista del seu partit va obtenir només el 14% dels vots i el 7% dels votants registrats (l’abstenció va ser del 50,01%). El rebuig a Macron i la seva política es manifestava, a més de per mitjà de l’abstenció, pel vot a la ultradreta del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella, que va obtenir el 31% dels vots. I pel vot a La França Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que va obtenir 1 milió de vots més que en les europees anteriors, amb percentatges impressionants, de vegades de més del 50%, als barris on es concentra la població més explotada del país.

Immediatament després de fer-se públics els resultats, Macron va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades per al 30 de juny i el 7 de juliol. Unes eleccions que podrien obrir les portes del poder a l’extrema dreta i a la possibilitat d’un govern “de cohabitació” amb Macron com a president i Bardella com a cap del govern.

La ultradreta ha basat el seu creixement en una combinació de propostes contra la immigració i contra el creixement de la població musulmana amb mesures “socials” com la derogació de la reforma de pensions imposada per Macron contra la voluntat de més del 70% de l’opinió pública, l’eliminació de l’IVA dels aliments i articles de primera necessitat. I en el rebuig de bona part de la població a tots els partits del sistema (gaullistes, macronistes, socialistes i comunistes), que han governat França en els últims 40 anys aplicant una mateixa política de desreglamentació i de retallades socials.

Una mobilització del jovent i la població treballadora

En les hores i dies que van seguir a la convocatòria d’ eleccions, es produeix una important mobilització, especialment entre la joventut treballadora. Recordant el succeït en la primera volta de les eleccions, quan la divisió de candidatures va impedir que Mélenchon passés a la segona volta, els joves van sortir als carrers i van exigir la unitat dels partits LFI, PS, PCF i Verds per presentar un candidat únic per circumscripció i eliminar l’RN i els candidats recolzats per Macron. Alguns van veure en aquesta mobilització un ressò del que va succeir el febrer de 1934, quan dues manifestacions separades dels partits socialista i comunista es van fusionar per decisió dels participants als crits d’Unitat! Unitat!”.

Al mateix temps, en pocs dies, es produeixen més de 43.500 noves adhesions a LFI, i més de 18.000 als Grups d’Acció de LFI. La constitució i el desenvolupament del LFI com a força política de ruptura amb la V República i les seves polítiques és un procés que ve de lluny. Podem situar l’inici del procés el 17 de novembre de 2018, quan 300.000 persones participaven en la primera manifestació nacional del moviment de les Armilles Grogues a Paris, en un moviment sorgit de la base que es va mantenir durant mesos i que va obligar el govern de Macron a retirar la projectada pujada dels combustibles. Moviment que es continuava en l’onada de vagues contra el retard de la jubilació als 64 anys, i que buscava construir una representació política. 

Ara, es tractava d’evitar una repetició del succeït en les presidencials, quan l’exclusió de Mélenchon de la segona volta obligava a triar entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen (és a dir, entre la pesta i la còlera), i quan bona part de les “esquerres” que van impedir amb les seves candidatures que passés Mélenchon van cridar a votar Macron “per tancar el pas a l’extrema dreta” Davant les finestres on es desenvolupaven les negociacions que van donar origen al “Nou Front Popular” (NFP), corejaven: “No ens traeixen!”. 

Durant mesos, els líders del PS, el PCF i els Verds, juntament amb alguns “dissidents” de LFI –d’acord amb Macron i els cercles governants del capital financer- havien maniobrat per liquidar LFI i reeditar una espècie d'”unió de l’esquerra” com la que va governar a França en ocasions anteriors, aplicant el programa del gran capital i de la Unió Europea. La mobilització per la unitat ha fet que tot es fes malbé. El Consell Representatiu d’Institucions Mongetes de França (CRIF) va protestar contra l’aliança amb LFI, que va participar, va alentir i organitzar mobilitzacions en defensa del poble palestí. Tot i que l’NFP és sistemàticament denunciat com una aliança amb els “antisemites” de LFI, multiplicant per deu l’odiosa campanya orquestrada durant 8 mesos, com vam dir abans, milers de persones, inclosos molts joves, es van unir als grups d’acció de LFI en 3 dies per actuar i derrotar el duo Macron-RN. Tement perdre les seves posicions i el seu grup parlamentari, els líders del PS, el PCF i els Verds han signat un acord sobre el repartiment de circumscripcions que situa LFI en primer lloc. L’Express publicava que “Els parlamentaris ecologistes temien que La France Insoumise presentés candidats davant d’ells en aquestes Legislatives. (…) Els resultats de LFI a les circumscripcions ecologistes els assumien. Per tant, van fer saber a la seva direcció que es negaven a seure a la taula de negociació d’una coalició en la qual La França Insumisa no aparegués”.

Una polarització entre la ultradreta i els seus aliats i LFI i els seus

La crisi política ha commocionat el principal partit de dreta de la Cinquena República (Els Republicans, d’origen gaullista), el líder del qual va formar una aliança amb RN a esquena de les seves instàncies de direcció. La vida política francesa està ara polaritzada entre dos bàndols: LFI i RN. Al mig, un conjunt de diputats en suspens lligats a Macron. Els cercles econòmics estan especialment preocupats per la inestabilitat política i social de la situació en què es troba el país, però s’orienten cap al suport a RN. Financial Times publicava, sota el titular “Les empreses franceses estan tallant Marine Le Pen”, el següent: “Quatre alts executius i banquers van dir al Financial Times que l’esquerra, que segons les enquestes és el bloc més poderós que competeix contra Le Pen, seria fins i tot pitjor per als negocis que les retallades d’impostos no finançats i les polítiques antiimmigració de l’Agrupació Nacional”. “Les polítiques econòmiques de RN són més aviat una pissarra en blanc que les empreses creuen que poden empènyer en la direcció correcta” va dir un executiu de negocis del Cac 40 –l’equivalent a l’IBEX 35- sobre el partit de Le Pen.  Un altre important líder empresarial i inversor a França va agregar: “Si m’haguessin dit fa dues setmanes que la comunitat empresarial donaria suport a RN i exclouria Macron, no ho hauria cregut”.

Alhora, RN comença a matisar o retirar les seves propostes més “socials”. Immediatament després de la convocatòria d’eleccions, el portaveu de l’RN, Bardella, s’apressava a “retirar” una de les seves promeses: la derogació de la reforma de pensions i la tornada a la jubilació als 60 anys, una cosa que l’RN havia defensat fins aleshores. Segons ell, “la situació econòmica no ho permet”. Pocs dies després, una altra mesura social era retirada. En una entrevista amb Le Parisien, Jordan Bardella, declarava, pocs dies després, que la supressió de l’IVA dels productes de primera necessitat no es faria de manera immediata si arribava al govern. Aquesta supressió es faria en “un segon temps”, sense precisar calendari. Marine Le Pen exposava públicament la seva voluntat de convertir l’actual acord tàcit amb Macron sobre les principals qüestions polítiques en un acord explícit. El 16 de juny declarava Le Journal du Dimanche: “No estic cridant al caos institucional, hi haurà simplement una cohabitació “. I assenyalava l’enemic comú: “Jo no tinc els dos blocs en peu d’igualtat. És obvi que l’abominació per al país, és la Nupes II, que és l’islamoizquierdisme”.

Els patrons estan tractant d’enfortir l’RN i debilitar l’NFP, fins i tot des d’endins, atacant violentament LFI i Jean-Luc Mélenchon i presentant com a candidat l’expresident François Hollande, que s’està adornant amb l’etiqueta de NFP malgrat la reticència del secretari general del PS i el disgust d’activistes de tots els àmbits,  però que compta amb el suport de Macron.

Les masses, tot i que enfurismades per aquestes maniobres, estan ajornant l’ajust de comptes i volen impedir primer que l’RN arribi al poder. Cents de milers de persones van sortir als carrers el cap de setmana del 15 i 16 de juny a tot el país, en una mobilització contra la ultradreta. Per a elles, fins i tot el programa de l’NFP passa a un segon pla, tot i que inclou mesures rupturistes com la derogació de la reforma de les pensions de Macron, contra la qual es van mobilitzar milions fa un any, la derogació de la llei d’immigració, de la reforma de l’assegurança d’atur, la congelació de preus, l’augment del salari mínim en un 15% i del salari dels funcionaris en un 10%,  el desenvolupament dels serveis públics… Com a conseqüència de la situació, aquest programa també inclou el suport a Ucraïna que el capital i els seus representants van utilitzar per mirar d’impedir la constitució del NFP. Com tots els programes d’una campanya electoral destinada a unir-se per fer front a l’extrema dreta, implica compromisos sobre en quines qüestions es poden expressar diferències, fins i tot dins dels partits. És el cas d’Ucraïna, que ha estat objecte de debat des del principi. Tanmateix, és clar que la immensa majoria de la població està a favor de la pau, no vol una economia de guerra i menys encara vol enviar tropes. Cal recordar que quan Zelenski va ser rebut a l’Assemblea Nacional a França, la majoria dels diputats de LFI es van absentar, cosa que els va valer acusacions histèriques des dels estudis de televisió. Per això, els trotskistes francesos continuaran la seva lluita per convèncer la gent que aquesta guerra no serveix als interessos dels treballadors russos ni dels ucraïnesos, i que la pau és necessària ara. Per convèncer els militants, es recolzaran, en particular, en la campanya per signar la crida europea contra la guerra.

Tota la situació porta els militants francesos de la IV Internacional a formar part de l’NFP i a descartar comparacions equivocades amb el Front Popular de 1936. S’està desenvolupant un enfrontament en el qual estem plenament compromesos, fins i tot en les organitzacions sindicals. La mateixa secretària de la CGT Sophie Binet crida a votar el NFP, implicant de fet l’Organització sindical

Com assenyala un article d ‘Informations Ouvrières, “Ara és possible reagrupar-se i organitzar-se, treballadors, joves, militants, associacions, partits, sindicats, cadascun amb les seves particularitats. Els majors enfrontaments, classe contra classe, estan per arribar”

¿Qué sucede en Francia?

Carta Semanal 997 en catalán

Carta Semanal 997 para descargar en PDF

Los resultados de las elecciones europeas del 9 de junio han abierto la vía a un verdadero terremoto político. El presidente francés, Emmanuel Macron, sufrió una humillante derrota en esas elecciones, en las que la lista de su partido obtuvo sólo el 14% de los votos y el 7% de los votantes registrados (la abstención fue del 50,01%). El rechazo a Macron y su política se manifestaba, además de por medio de la abstención, por el voto a la ultraderecha del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen y Jordan Bardella, que obtuvo el 31% de los votos. Y por el voto a La Francia Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que obtuvo 1 millón de votos más que en las europeas anteriores, con porcentajes impresionantes, a veces de más del 50%, en los barrios donde se concentra la población más explotada del país. Sigue leyendo

La guerra y la crisis del sistema imperialista

Carta Semanal 888 en catalán

Carta Semanal 888 para descargar en PDF

La guerra de Ucrania pone de nuevo sobre la mesa muchos elementos que han estado en discusión entre los militantes obreros. A este respecto, en el debate de la dirección de la IV Internacional, un camarada señalaba lo siguiente: “El X Congreso Mundial de la Cuarta Internacional tendrá que tener en cuenta todos estos elementos, evaluándolos con el único criterio de los intereses de clase del proletariado mundial.  Este no es de ninguna manera un ejercicio académico querido por los profesores de ‘geopolítica’ que balbucean todos los días frente a las cámaras de televisión”. Tiene razón.  Y para hacerle justicia, es esencial situar esta guerra en su lugar en la historia de la crisis de todo el sistema imperialista. De entrada, es necesario constatar un hecho: la crisis actual no es causa de la guerra, más bien lo contrario. Sigue leyendo

La guerra i la crisi del sistema imperialista

Carta Setmanal 888 per descarregar en PDF

La guerra d’Ucraïna torna a posar sobre la taula molts elements que han estat en discussió entre els militants obrers. Quant a això, en el debat de la direcció de la IV Internacional, un camarada assenyalava el següent: “El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional haurà de tenir en compte tots aquests elements, avaluant-los amb l’únic criteri dels interessos de classe del proletariat mundial. Aquest no és de cap manera un exercici acadèmic estimat pels professors de ‘geopolítica’ que balbucegen cada dia davant de les càmeres de televisió”. Té raó. I per fer-li justícia, és essencial situar aquesta guerra al seu lloc en la història de la crisi de tot el sistema imperialista. D’entrada, cal constatar un fet: la crisi actual no és causa de la guerra, ans el contrari

Recapitulem: aquesta guerra no és la continuació de les dues primeres guerres mundials. Les dues primeres grans guerres imperialistes (1914/1918. 1939/1945)van ser guerres per la dominació del món.Tanmateix, la dislocació en curs de l’ordre mundial establert el 1945,el 1945 i de totes les institucions sorgides d’allà, des del FMI a l’ONU,no és degut a la impugnació de l’hegemonia nord-americana per part d’una altra potència, sinó a l’esgotament de les condicions en què va ser fundada (…). En assumir el lideratge de l’economia mundial en la seva etapa imperial, els Estats Units s’estan fent càrrec de totes les seves contradiccions” (Capitalisme i economia mundial, per Xabier Arrizabalo). En resum, no es tracta, de cap manera d’una qüestió de ” relleu”, de substitució de la posició hegemònica de l’imperialisme nord-americà per part d’una potència competidora.

Aquesta guerra no és part de l’esbós d’un nou”ordre mundial” (com el que pretenia George Bush el 2001 després de l’atemptat a la Torres Bessones). Es l’expressió de la convulsa desintegració del mercat mundial. Agreguem un aclariment: no va ser la guerra la que va causar el tsunami inflacionari. Les “fortes pressions inflacionàries” l’han precedida, reconeixen tots els experts. La guerra, incloses les sancions de la Unió Europea, – sancions, en realitat, contra el poble rus, que repercuteixen contra tots els pobles europeus i anuncien una fam generalitzada a més de 40 països d’Àfrica i Orient Mitjà-sens dubte les ha agreujat, provocant aquest crit d’angoixa del diari Le Monde (15 d’abril: “Com un incendi forestal, la inflació no coneix fronteres ni àrees protegides. Un cop superada la temperatura necessària, res no pot aturar les flames”.

D’on ve aquesta inflació?

Però d’on ve aquesta inflació? És producte dels bilions de dòlars injectats pels bancs centrals als mercats per sortir de la crisi financera de 2007-2008, “Garantir la liquiditat del mercat i mantenir artificialment baixos els tipus d’interès a llarg termini per impulsar l’economia, una política que ha portat el banc (la Reserva Federal) a comprar més de 9 bilions de dòlars en valors, l’equivalent al 40% del producte interior brut dels Estats Units”. (Le Monde, 6 de maig de 2022). Aquesta injecció de diners buscava entre altres coses prevenir o impedir una explosió social generalitzada després de l’onada de revoltes i aixecaments el 2019.

La desintegració del mercat mundial denunciada per l’OMC és la conseqüència inevitable de la lluita empresa pel capital financer per fer front a la tendència a la baixa de la taxa de guany, una lluita per aixafar el cost de la força de treball a través de la desregulació i la precarització de treball.

La desintegració del mercat mundial és la conseqüència dels intents del capital financer d’obrir-se per la força espais de valorització del capital capaços de restaurar el procés d’acumulació en un mercat sobresaturat. Una contradicció que el columnista econòmic de Le Monde resumeix en aquesta fórmula: “El món s’està arronsant a ulls vista. Un dia era ampli i estava ple de possibilitats. Ara està saturat i ple de trampes”

Així és com l’imperialisme nord-americà, aprofitant la guerra desencadenada per Putin, utilitza totes les seves forces per obrir un nou espai per a la valorització del capital obligant als seus “aliats” a una inversió massiva a l’economia d’armament,recurs múltiples vegades utilitzat però agreujant el caos creixent del mercat mundial.

Biden, com Putin…

Biden, com a representant dels interessos dels monopolis imperialistes nord-americans, i Putin, com a representant de l’oligarquia mafiosa governant al Kremlin, busquen garantir els interessos als qui serveixen l’accés a les matèries primeres (o sigui, el control del mercat de les matèries primeres des de l’energia als aliments), que senten que necessiten en el marc de la transformació econòmica que hauria de comportar la”transició energètica”,

No hi ha dos camps. Hi ha un enfrontament–que no exclou la possibilitat d’un derrap– cop a cop i de manera anàrquica entre els gàngsters que es troben al capdavant dels monopolis imperialistes i els oligarques. En aquest sentit, podem dir que hem entrat en una guerra sense fi, una expressió de la dislocació del mercat mundial, una conseqüència de la crisi de tot el sistema.

No hi ha dos camps

No hi ha dos camps. No hi ha ni un camp progressista contra la reacció, ni tan sols dos camps que lluitin per l’hegemonia mundial. Hi ha el camp dels monopolis imperialistes i els oligarques compromesos en la dislocació del mercat mundial amb tot allò que això comporta de brutalitat i de desordre a imatge i semblança de l’anarquia que presideix el funcionament del sistema capitalista.

La referència a una guerra entre democràcia i dictadura és una estafa destinada a amagar la crisi social sense precedents en què la inflació, símptoma de la crisi, està enfonsant el món.

Espantats per la reacció predictible davant allò que cal cridar pel seu nom: l’organització a tots els continents d’una ofensiva gegantina de “devaluació de la força de treball”, espantats per l’amenaça que aquesta reacció representa per a tots els governs, tant els de les potències imperialistes com els de els països dominats d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, els representants del capital financer han decidit aprofitar la qüestió de la guerra per avançar a marxes forçades cap a l’establiment d’una unió nacional, és a dir, l’exigència a partits i sindicats de renunciar a la lluita per reivindicacions i drets en nom d’un suposat interès superior.

Ja podem dir que els enfrontaments que es preparen ho fan sota noves condicions polítiques. En una situació marcada per l’enfonsament de tots els poders i per la crisi mortal de totes les representacions polítiques que s’han inscrit en el marc de la defensa de les institucions de l’ordre burgès, s’esqueixen noves forces, una gran fracció de la joventut, que busquen encarnar la “ruptura” amb el vell ordre, i que s’involucren en un procés complex i aparentment contradictori de reconstrucció d’una autèntica representació política de la classe obrera.

Això és el que testimonia el sorgiment de la “Unió Popular” a França les expressions de la qual no es limiten a França, ni tan sols a Europa. Hi ha una necessitat urgent d’establir contacte amb tots aquells grups que, a Europa, i a escala internacional, han entrat en un procés de ruptura vinculant la exigència d’un augment general dels salaris, la congelació dels preus, la defensa de les pensions, el restabliment dels sistemes de salut i educació- fent ressorgir, en tota la seva actualitat, el sistema de “reivindicacions transitòries” (com l’escala mòbil de salaris), el rebuig dels pressupostos d’armament, encarnació de la política destructiva de tots els governs sotmesos a l’imperialisme.

Lògicament, l’organització a Madrid, els dies 29 i 30 de juny, de la cimera de l’OTAN, que a l’avantguarda i la rereguarda dels comerciants de les guerres, hauria de proporcionar l’eix d’un gran agrupament de tots aquells que decideixen comprometre’s concretament en la lluita contra la guerra.

Nombroses forces, que inclouen els sindicats, ja han decidit convocar una manifestació contra la cimera el 26 de juny a Madrid. Preparem un míting internacional per al dia 25 a Madrid, contra la cimera, que s’inscriu a les múltiples mobilitzacions en curs i en continuïtat amb la Conferència Obrera europea d’urgència del 9 d’abril passat.

La crisis pandémica pone al descubierto la bancarrota social, económica y  política

(Publicado en la Carta Semanal 803 – veure en català)

Las cifras de la pandemia de COVID-19 son cada vez más alarmantes. Y no sólo en Madrid, sino en todas las autonomías. Madrid va un paso por delante, pero de las 10 regiones europeas con mayor índice de contagios, 9 son españolas, y la única no española es el departamento francés de ultramar de Guadalupe, un enclave colonial en el Caribe.

La enfermedad se ceba con la clase trabajadora, que difícilmente puede evitar los “contactos estrechos” cuando una familia entera vive en un piso de 40 ó 60 metros cuadrados, cuando tienen que ir a trabajar hacinados en el transporte público y cuando tienen los parques cerrados.

En todas partes, la población trabajadora ve cómo sus servicios públicos están colapsados. Dentro de los recortes sanitarios a todos los niveles, la Atención Primaria ha sido llevada al desastre.  Conseguir una cita telefónica en un Centro de Salud es muchas veces una proeza, y conseguir una cita presencial un verdadero milagro. En la educación, aulas masificadas, recurso generalizado a la “enseñanza telemática”, que destruye la calidad de la enseñanza, bibliotecas cerradas y, a pesar de esa medida, cada vez hay más aulas cerradas. La epidemia vuelve a entrar en las Residencias de Mayores, amenazando con otra ola de fallecimientos masivos. En cuanto a las demás administraciones, el servicio público se ve gravemente deteriorado por el recurso generalizado al teletrabajo y la población no puede acceder a las oficinas por el rígido sistema de citas (hasta para echar un papel en el registro se está exigiendo cita en muchos lugares).

Sigue leyendo

Acerca del control obrero sobre la producción

(Publicado en la Carta Semanal 798 – ver en catalán)

León Trotsky

Acerca del control obrero sobre la producción

(20 de agosto de 1931) [1]

 La cuestión de la nacionalización de determinadas industrias recobra actualidad. La falta de medios para responder a la pandemia ha demostrado la necesidad de mantener la producción industrial. Además, la Unión Europea admite ahora “nacionalizar” determinadas empresas, pero se trata de que los Estados entren en su accionariado para asumir las pérdidas. Para los trabajadores, la cuestión de la nacionalización se concreta en quién nacionaliza y para qué. Esto quiere decir que deben diferenciarse por un lado la intervención del Estado y por otro la acción de la clase y sus organizaciones en la línea del control obrero. Por la importancia de esta cuestión, en un momento en el que se pretende que asumamos con resignación la supuesta inevitabilidad de más cierres de empresas y más destrucción de empleo, publicamos extractos de una carta de agosto de 1931 de León Trotsky a sus camaradas a propósito del control obrero sobre la producción. 

Los títulos y subtítulos son nuestros.

[1] Publicado por primera vez en el Boletín de la oposición, nº 24, septiembre de 1931. El texto completo puede consultarse en https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1930s/08_31.htm.

Sigue leyendo

La situación de la clase trabajadora ante el nuevo año 2017

(Publicado en la Carta Semanal 610)

Tras la caída del muro de Berlín y la voladura de los Estados Obreros del Este de Europa, provocada desde el interior por la propia burocracia que usurpaba el poder de la clase trabajadora, los defensores del capitalismo decretaron “el fin de la historia”, y nos prometieron el mejor de los mundos bajo el capitalismo triunfador. La burocracia estalinista agencia del imperialismo en el estado obrero degenerado actuó para destruir las conquistas de octubre, como planteaba ya en 1934 Trotsky en La Revolución Traicionada: o revolución política o restauración del capital. Pero esto no significó ni el “fin de la historia” ni la regeneración del capitalismo. Al contrario, éste, para poder sobrevivir, sometido a una crisis orgánica galopante se ve obligado a destruir todo lo que la lucha de clases consiguió.

Sigue leyendo