Archivo de la etiqueta: diálogo social

Incumplimiento del compromiso de derogación

Carta Semanal 868 en catalán

Carta Semanal 868 para descargar en PDF

El acuerdo sobre reforma laboral, ni “avance histórico”, ni “cambio de ciclo”:

Incumplimiento del compromiso de derogación

Los firmantes del acuerdo sobre reforma laboral nos inundan con valoraciones del mismo a cual más optimista.

Los entusiastas del acuerdo

Unai Sordo, secretario general de CCOO, escribe que se trata de “un acuerdo inédito, yo diría que histórico. Lo es porque, por primera vez, una reforma laboral de este calado recupera derechos cercenados en anteriores reformas”. En la web de UGT leemos que “Por primera vez en democracia, se acomete una modificación del calado que supone este acuerdo, no a favor de las pretensiones de la empresa, sino de la clase trabajadora”.

Para el PCE el acuerdo es un “nuevo éxito del Gobierno progresista que representa UP y Yolanda Díaz, que hará avanzar las posiciones de la clase obrera y el sindicalismo. Este es un acuerdo tripartito sin precedentes, con una reforma laboral más beneficiosa para los intereses de los trabajadores”. Sigue leyendo

Incompliment del compromís de derogació

Carta Setmanal 868 per descarregar en PDF

L’acord sobre reforma laboral, ni “avenç històric”, ni “canvi de cicle”:

incompliment del compromís de derogació

Els signants de l’acord sobre reforma laboral ens inunden amb valoracions que són més optimistes.

Els entusiastes de l’acord

Unai Sordo, secretari general de CCOO, escriu que es tracta de “un acord inèdit, jo diria que històric. Ho és perquè, per primera vegada, una reforma laboral d’aquest calat recupera drets retallats en reformes anteriors”. A la web d’UGT llegim que “Per primera vegada en democràcia, es fa una modificació del calat que suposa aquest acord, no a favor de les pretensions de l’empresa, sinó de la classe treballadora”.

Per al PCE “l’acord és un nou èxit del Govern progressista que representa UP i Yolanda Díaz, que farà avançar les posicions de la classe obrera i el sindicalisme. Aquest és un acord tripartit sense precedents, amb una reforma laboral més beneficiosa per als interessos dels treballadors.

Altres intenten convèncer-nos que cal donar suport a l’acord perquè és una condició per rebre els fons Next Generation de la Unió Europea. I, en efecte, la premura per arribar a aquest acord ve donada, en bona mesura, pel compromís del govern amb Brussel·les d’efectuar reformes a la legislació laboral abans del 31 de desembre (component 23 del Pla de Recuperació compromès amb la Unió Europea). Com si respondre al xantatge de Brussel·les, que exigeix ​​condicions per a les seves suposades “ajudes” fos una virtut.

El president del grup parlamentari d’Unidas Podemos al Congrés Jaume Asens, no només lloava l’acord, sinó que advertia del risc de perdre el suport de la CEOE a la reforma laboral amb les esmenes dels grups polítics al Congrés: “Aquest acord es pot millorar amb esmenes, però alertem del risc que l‟acord amb la CEOE es trenqui”. Una patronal el suport de la qual cal mimar, quan va considerar insuficient la reforma laboral de Zapatero i va recolzar amb entusiasme la reforma de Rajoy.

Un optimisme que haurien de moderar altres comentaris

El País deia a la seva editorial l’endemà de l’acord que aquest “contribueix a eliminar la temporalitat abusiva, a assentar la pau social, consolidar l’estabilitat política i garantir l’accés als fons europeus”.

Per la seva banda, ABC –considerat per molts un portaveu oficiós de la Casa Reial- publicava un editorial molt aclaridor. Per a ABC, es tracta d’“un acord (…) que modificarà alguns aspectes de què el 2012 va aprovar l’Executiu del PP però que manté la seva essència. En cap cas es tracta de la ‘derogació’ que textualment van prometre el PSOE i Podem tant als seus programes electorals com al seu pacte de coalició”. Afegeix també el diari que “objectivament, les empreses seguiran disposant d’un ampli marge de flexibilitat per al control de les condicions laborals, els salaris, les contractacions i els acomiadaments“.

Per a les patronals CEOE i Cepime, “l’acord consolida el model laboral actual, que ha permès incrementar la productivitat de les empreses, assegurar-ne la competitivitat i contribuir al creixement de l’ocupació. En concret, l‟acord manté intactes els mecanismes de flexibilitat interna que garanteixen l‟adaptabilitat de les empreses a les circumstàncies, assegura la llibertat d‟empresa i la seguretat jurídica i contribueix a la Pau Social”. Una valoració que, sens dubte, contrasta amb què fan els sindicats.

Per completar el quadre, la Conferència Episcopal Espanyola declarava sobre l’acord que aquesta és la reforma que es necessita.

La FAES d’Aznar també avala l’estratègia negociadora de la CEOE i opina que aquest pacte “consolida” aspectes “fonamentals” de la legislació que va aprovar el PP el 2012. Segons ha explicat, si l’objectiu de la patronal “era limitar el mal que les soflames demagògiques del Govern i els seus socis semblaven anticipar”. Per a aquesta fundació, vinculada el PP, el resultat de l’acord aconseguit “ha mantingut els elements fonamentals de flexibilitat interna a les empreses i consolida dues novetats importants introduïdes per aquella reforma: la reducció del cost de l’acomiadament i la supressió dels salaris de tramitació”.

Només els partits franquistes rebutgen l’acord obertament. Però és evident que es deu exclusivament a motius electorals.

Els continguts reals de l’acord

No farem aquí una anàlisi detallada de l’acord (per això remetem al lector a qui ha fet el CATP, i que podeu trobar a ….)

Però, bàsicament, l’acord suposa recuperar de manera completa la ultraactivitat, és a dir, l’aplicació d’un conveni col·lectiu un cop acabat el període de vigència pactat, i la prevalença del conveni col·lectiu sectorial sobre el conveni d’empresa (tot i que això , de manera limitada). També inclou mesures que suposadament limitaran la temporalitat. Però, sobre això, citem el que declarava la presidenta del sindicat d’inspectors de treball, Ana Ercoreca: “La reforma laboral no acabarà amb la temporalitat, perquè aquesta no es reduirà si no es reforça la Inspecció. Si no ens doten de mitjans i efectius, la llei serà paper mullat”. Recordem que a Espanya hi ha un inspector de treball per cada 24.000 treballadors, mentre que a Europa n’hi ha un per cada 12.000.

El que és significatiu és tot el que l’acord ha deixat sense modificar de les dues reformes laborals: No ha modificat la regulació dels contractes a temps parcial, font d’un frau empresarial enorme, no modifica la capacitat dels empresaris per modificar unilateralment allò pactat en conveni col·lectiu, no recupera la indemnització de 45 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent ni els salaris de tramitació, no modifica la regulació dels acomiadaments objectius, molt més barats, ni les facilitats perquè l’empresari faci modificacions de les condicions de treball….

No són qüestions sense importància. Recordem que el 31 de juliol del 2012, CCOO i UGT presentaven una denúncia davant l’OIT contra la reforma laboral de Rajoy. En aquesta denúncia, consideraven una “violació de la llibertat sindical i del dret a la negociació col·lectiva”, la possibilitat del “despenjament empresarial, és a dir d’inaplicar allò pactat en conveni col·lectiu per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, sense necessitat dacord amb els negociadors del conveni ni tan sols amb la representació dels treballadors a l’empresa, amb imposició d’un arbitratge administratiu obligatori. La substitució de la flexibilitat interna negociada, per la decisió unilateral de l’empresari, que pot sense acord amb els treballadors decidir no aplicar condicions de treball pactades a acords d’empresa amb la representació dels treballadors”. Avui, el que s’ha denunciat llavors com a violació del dret a la negociació col·lectiva es deixa sense tocar a l’acord.

Alguns pretenen convèncer-nos al·legant que és un pas inicial, que després vindrà la derogació d’altres aspectes. Yolanda Díaz ha deixat clar que no serà així, que no hi haurà més reformes de la legislació laboral en aquesta legislatura. Per tant, l’acord suposa que, per mitjà del “diàleg social”, govern i sindicats accepten, deixen sense tocar, la immensa majoria de les retallades incloses a les reformes laborals.

Què ha passat amb altres reformes promeses?

Recordem que la reivindicació dels treballadors, mantinguda fins ara de l’acord pels dos grans sindicats, era la “derogació completa” de la reforma laboral. Un objectiu, evidentment, incomplert.

El que ha passat amb la reforma laboral no és un fet aïllat. Fa uns mesos s’arribava a un acord sobre pensions que ha rebutjat la gran majoria d’organitzacions de pensionistes. No s’ha recuperat la revaloració automàtica de les pensions segons l’IPC, i aquest any les pensions pujaran un 2,2%, amb la inflació al 6,7%. La Llei Mordassa segueix dreta, i el Govern no té intenció de derogar-la. Ja ha anunciat que només li farà algunes modificacions.

La classe treballadora no valorarà el Govern per les seves promeses ni per la propaganda que faci de les seves mesures, sinó pels fets (aquí l’exemple del que ha passat a les eleccions de Madrid). I els fets demostren que no es pot satisfer les necessitats de la classe treballadora governant dins del marc de la monarquia i de la Unió Europea. Des d’aquesta convicció, els militants del POSI participen a la lluita per cadascuna de les reivindicacions dels treballadors.

No es pot governar a favor dels treballadors acceptant els límits que imposa el capital financer per mitjà de les institucions internacionals i nacionals, en particular la Monarquia. La política de consens, de “diàleg social” porta a frustrar les aspiracions de la majoria, perquè presenta com a interessos compartits els que només són del capital i, per tant, contraris als interessos de la classe treballadora, lligant de peus i mans a les organitzacions obreres per a la seva legítima actuació com a tals. I això col·loca al centre el problema central, qui representa els interessos dels treballadors i els pobles? Quina representació política necessitem? Les eleccions autonòmiques a Madrid del 4 de maig van mostrar una profunda desconfiança de la població treballadora cap al conjunt de candidatures de les esquerres,

Però avançar en l’articulació d’una representació política fidel només als interessos dels treballadors i dels pobles exigeix ​​avui, entre altres coses, plantejar clarament que l’exigència unànime de completa derogació de les reformes laborals continua sent un objectiu irrenunciable i d’unitat.

 

Reforma de pensiones: el Gobierno cede a las presiones del capital financiero

Carta Semanal 843 en catalán

Carta Semanal 843 para descargar en PDF

Una vez encauzada la resolución de la pandemia, según el Gobierno, le toca el turno a la aplicación de las  recomendaciones acordadas para la reforma de las pensiones en el Pacto de Toledo.

Las primeras reuniones de aplicación de las reformas concluyeron el 28 de junio en medio de una gran despliegue de propaganda sobre la bondad de los acuerdos alcanzados por el Gobierno, la CEOE y la CEPYME  y los sindicatos CCOO y UGT.

Pero el futuro de esas reformas no se encuentra en las deliberaciones del Gobierno y la patronal con las direcciones sindicales. El éxito de la aplicación de las recomendaciones del Pacto de Toledo va a depender mucho de que se consiga la unidad de los pensionistas con los trabajadores activos y sindicalistas.

El Gobierno cede a las presiones del capital financiero en favor de la privatización de servicios públicos. El Estado sale en defensa del sector financiero, y precisamente un lugar central en los acuerdos del Pacto de Toledo lo ocupa la privatización, introduciendo los fondos privados de pensiones en los convenios colectivos.

La prensa da cuenta de la resistencia, destacando que el 29 de mayo es la primera vez que  las organizaciones mayoritarias de pensionistas convocan de firma unitaria movilizaciones en todos los territorios del Estado.

Los objetivos del capital financiero contra los trabajadores activos

Minutos antes de la firma del Acuerdo del diálogo social, Escrivá declaraba que la generación del baby boom “tendrá que elegir entre cobrar menos o trabajar más”, Es decir, que a pesar de la propaganda del Acuerdo, el Gobierno está en el bando de los que apuestan por los  recortes.

El ministro lanzaba así el guion de lo que en el largo proceso de diálogo social tendrá que ser el mecanismo de la mal llamada equidad intergeneracional, sustituto del factor de sostenibilidad.

La generación del baby boom la forman los nacidos desde finales de los años 50 hasta mediados de los 70, un total de once millones de trabajadores ahora activos, que empezarán a jubilarse a partir de 2023. Tienen largas carreras de cotizaciones con derechos adquiridos a altas pensiones.

Es la generación que ha contribuido con importantes cotizaciones sociales al mantenimiento de las pensiones de la generación anterior y han generado fuertes superávits a la Seguridad Social. Superávits que el saqueo sistemático impidió que lucieran en las cuentas de la Seguridad Social y que, como era obligatorio, constituyeran reservas para situaciones como las que se presentan ahora.

Esta discusión se quiere ocultar ahora para facilitar la aprobación del acuerdo dejándola para una supuesta segunda parte del diálogo social, pero el ministro la airea ya. Para salvar las pensiones de los trabajadores activos actuales sin hipotecar a las generaciones futuras, es imperativa la devolución de las cotizaciones saqueadas.

El Gobierno no tiene asegurada la mayoría para aprobar el acuerdo de reforma de las pensiones

Las recomendaciones del Pacto de Toledo que, con el consenso de la nefasta política del diálogo social debían permitir al Gobierno cumplir sus acuerdos con Bruselas, fueron rechazados por un número significativo de representantes políticos en las Cortes. Porque exigen una auditoria de las cuentas de la Seguridad Social antes de plantear reformas que parten de bases y datos falsos a causa del desvío de recursos y cotizaciones de la Seguridad Social a otros menesteres propios del Ministerio de Hacienda.

Con rotundidad Jordi Salvador, diputado de ERC por Tarragona dijo: “Si se presenta el proyecto tal y como está, vamos a votar que no”. La prensa recogió el rechazo, que va aumentado día a día: “El ‘no’ de ERC al proyecto de ley de pensiones, complica su aprobación en el Congreso” (El Periódico de Cataluña, 7/7/2021).“La reforma de las pensiones de Escrivá suspende en el congreso: la mayoría de la investidura no la apoya”. (Público, 7/7/2021).

El Gobierno no tiene garantizada hoy una mayoría suficiente para aprobar en el Congreso el texto del acuerdo firmado con las patronales y las direcciones de UGT y CCOO.

La reforma troceada en fases y plazos de aplicación

Ha sido este gobierno el que ha impulsado en el Pacto de Toledo las recomendaciones precisas para una modificación profunda de la Seguridad Social, en el sentido de reducir las pensiones del sistema público de reparto y preparando la entrada del capital financiero en la gestión de parte de las prestaciones, a través de los fondos privados de pensiones. Según Escrivá el objetivo es preparar un plan que debe durar 30 años.

En la actualidad la crisis económica empuja a la banca, las aseguradoras y a todo el capital financiero a buscar servicios públicos a privatizar. El Gobierno subordinándose a los compromisos con Bruselas ha diseñado un plan en varias partes. Pero, aunque se presente fragmentado, el plan es único y su fin es cambiar el modelo.

Las medidas del primer paquete, que deberán entrar en vigor a primeros de 2022 pretenden aparecer solo como corrección de las reformas de Rajoy, para lo que destaca la revalorización por el IPC y la derogación del factor de sostenibilidad. Pero al no explicarse en qué consiste el mecanismo por el que se le sustituirá, siembran incertidumbre que se añade a la creada por el propio Escrivá al poner el foco sobre los de nuevos pensionistas de la generación baby boom, hoy trabajadores activos.

 Los contenidos del Acuerdo

– Se aprueba la revalorización de las pensiones según el IPC

– Se deroga el factor de sostenibilidad de las pensiones introducido por Rajoy en 2013 a sustituir por un “nuevo mecanismo de equidad intergeneracional”. Este mecanismo se negociará antes del 14 de noviembre en el diálogo social y consiste en un “conjunto de parámetros del sistema”, basado en la reforma de pensiones de 2011, para conseguir “de forma equilibrada el esfuerzo entre generaciones”.

– Se incentiva la jubilación demorada con una exención de la obligación de cotizar por contingencias comunes, al tiempo que se ofrecen incentivos en metálico de hasta 12.000 euros o el aumento de hasta el 4% adicional a la pensión.

– Se limita la capacidad de los nuevos convenios colectivos para acordar la jubilación forzosa.

– Se mantiene el grueso de las penalizaciones sobre la jubilación anticipada, desatendiendo la reivindicación de eliminarlas en casos de trabajadores con largas carreras contributivas.

– Se dispone la creación de la Agencia Estatal de la Administración de la Seguridad Social, de la que en seis meses el Gobierno presentará un Proyecto de Ley.

– Se hacen precisiones, que son exigencias de los pensionistas y algunos sindicatos, sobre la aplicación del artículo 109 de la Ley General de Seguridad Social, y, además, en concreto del 109.2 que obliga al Estado a hacer transferencias a la Seguridad Social ante la eventualidad de insuficiencia de las cotizaciones. Pero dada la historia de incumplimientos las garantías son insuficientes.

Este primer bloque del proceso de reforma de las pensiones que se ha iniciado contiene medidas, como la revalorización de pensiones según el IPC, que ya se aplicaban, así como otras que suponen reconocimiento de derechos (viudedad de parejas de hecho, cotización de becarios, convenios especiales de familiares). Pero estas medidas no compensan la confirmación que se hace de la reforma de 2011, que elevó la edad de jubilación de los 65 a los 67 años, endureció la jubilación anticipada, y anunció el factor de sostenibilidad. Tampoco compensa el silencio sobre la insuficiencia de las pensiones mínimas. Por tanto, no se puede hablar de luces y sombras, ya que, pese a algunos guiños comparativamente menores, lo sustantivo del acuerdo es contrario a las reivindicaciones del movimiento de pensionistas, que recogen el interés del conjunto de la clase obrera.

Además, no se precisa el contenido de las grandes medidas que se anuncian, como el “mecanismo de equidad intergeneracional”, las precisiones sobre la aplicación del artículo 109.2 de la LGSS o la propuesta de crear una agencia, de modo que se crea incertidumbre y rechazo.

Se supone que en el segundo bloque de los trabajos, además de atender el desarrollo de las medidas anunciadas en la primera fase, deben abordarse las grandes reformas que necesita el capital financiero y decidir el camino que se tomará para incrementar nuevos recursos:

  • El desarrollo de la recomendación 15 del Pacto de Toledo sobre la implantación de un sistema de previsión social complementaria con fondos privados de pensiones gestionados por los bancos y aseguradoras.
  • El destope de las bases de cotización
  • El aumento del periodo de cómputo para la determinación de las bases
  • Y toda una serie de ajustes necesarios para cumplir con la obligación de que el Estado asuma la falsa deuda que figura en las cuentas de la Seguridad Social y asuma la obligación de hacer los ajustes precisos para que en las cuentas de la Seguridad Social desaparezcan déficits inflados con obligaciones que son del Estado.

La movilización del 16 de octubre ante las Cortes

Frente a la aceptación generalizada a las manipulaciones contables de las cuentas públicas por parte de los gobiernos, la propuesta de una auditoria que establezca la verdad es una propuesta positiva y democrática.

Se trata de una iniciativa abierta y unitaria en la que participan pensionistas, trabajadores, diputados de ocho organizaciones diferentes, sindicalistas y jóvenes. Cuentan con cientos de miles de firmas individuales, centenares de mociones de ayuntamientos y parlamentos autonómicos, así como pronunciamientos sindicales de CCOO y UGT. A destacar que el 43 Congreso Confederal de UGT y el Congreso de la Unión de Jubilados y Pensionistas de UGT aprobaron mociones pro auditoría.

La ofensiva del capital financiero que los ministros Escrivá y Calviño trasladan a la escena política contra las conquistas de la clase obrera va afirmando a los militantes y activistas en la necesidad de organizar la resistencia y hacer aliados.

Tiene un largo recorrido la iniciativa de una concentración ante las Cortes el 16 de octubre en defensa del sistema público de pensiones, por la clarificación y limpieza de las cuentas públicas, por una auditoría para determinar los importes saqueados a las cotizaciones sociales y la necesidad de que se repongan esos recursos a la caja única de la Seguridad Social. Esa acción de los pensionistas plantea la necesaria discusión sobre las formas de ayudar a encontrar una salida política a la lucha por las reivindicaciones.

Reforma de pensions: el Govern cedeix a les pressions del capital financer

Carta Setmanal 843 per descarregar en PDF

Un cop encarrilada la resolució de la pandèmia, segons el Govern, li toca el torn a l’aplicació de les recomanacions acordades per la reforma de les pensions en el Pacte de Toledo.

Les primeres reunions d’aplicació de les reformes van concloure el 28 de juny enmig d’una gran desplegament de propaganda sobre la bondat dels acords assolits pel Govern, la CEOE i la CEPYME i els sindicats CCOO i UGT.

Però el futur d’aquestes reformes no es troba en les deliberacions del Govern i la patronal amb les direccions sindicals. L’èxit de l’aplicació de les recomanacions del Pacte de Toledo dependrà molt que s’aconsegueixi la unitat dels pensionistes amb els treballadors actius i sindicalistes.

El Govern cedeix a les pressions del capital financer a favor de la privatització de serveis públics. L’Estat surt en defensa del sector financer, i precisament un lloc central en els acords del Pacte de Toledo l’ocupa la privatització, introduint els fons privats de pensions en els convenis col·lectius.

La premsa dóna compte de la resistència, destacant que el 29 de maig és la primera vegada que les organitzacions majoritàries de pensionistes convoquen, amb signatura unitària, mobilitzacions a tots els territoris de l’Estat.

Els objectius del capital financer contra els treballadors actius

Minuts abans de la signatura de l’Acord del diàleg social, Escrivà declarava que la generació del baby boom “haurà de triar entre cobrar menys o treballar més”, És a dir, que tot i la propaganda de l’Acord, el Govern està en el bàndol de els que aposten per les retallades.

El ministre llançava així el guió del que en el llarg procés de diàleg social haurà de ser el mecanisme de la mal anomenada equitat intergeneracional, substitut del factor de sostenibilitat.

La generació del baby boom la formen els nascuts des de finals dels anys 50 fins a mitjans dels 70, un total d’onze milions de treballadors ara actius, que començaran a jubilar-se a partir de 2023. Tenen llargues carreres de cotitzacions amb drets adquirits amb altes pensions.

És la generació que ha contribuït amb importants cotitzacions socials al manteniment de les pensions de la generació anterior i han generat forts superàvits a la Seguretat Social. Superàvits que el saqueig sistemàtic va impedir que lluïssin en els comptes de la Seguretat Social i que, com era obligatori, constituïssin reserves per a situacions com les que es presenten ara.

Aquesta discussió es vol amagar ara per facilitar l’aprovació l’acord deixant-la per una suposada segona part del diàleg social, però el ministre la aireja ja. Per salvar les pensions dels treballadors actius actuals sense hipotecar a les generacions futures, és imperativa la devolució de les cotitzacions saquejades.

El Govern no té assegurada la majoria per aprovar l’acord de reforma de les pensions

Les recomanacions del Pacte de Toledo que, amb el consens de la nefasta política del diàleg social havien de permetre al Govern complir els seus acords amb Brussel·les, van ser rebutjats per un nombre significatiu de representants polítics a les Corts. Perquè exigeixen una auditoria dels comptes de la Seguretat Social abans de plantejar reformes que parteixen de bases i dades falses a causa de la desviació de recursos i cotitzacions de la Seguretat Social a altres menesters propis del Ministeri d’Hisenda.

Amb rotunditat Jordi Salvador, diputat d’ERC per Tarragona va dir: “Si es presenta el projecte tal com està, anem a votar que no“. La premsa va recollir el rebuig, que va augmentant dia a dia: “El ‘no’ d’ERC al projecte de llei de pensions, complica la seva aprovació al Congrés” (El Periódico de Catalunya, 2021.07.07). “La reforma de les pensions d’Escrivá suspèn al congrés: la majoria de la investidura no la recolza “. (Públic, 2021.07.07).

El Govern no té garantida avui una majoria suficient per aprovar al Congrés el text de l’acord signat amb les patronals i les direccions d’UGT i CCOO.

La reforma trossejada en fases i terminis d’aplicació

Ha estat aquest govern el que ha impulsat en el Pacte de Toledo les recomanacions necessàries per a una modificació profunda de la Seguretat Social, en el sentit de reduir les pensions de sistema públic de repartiment i preparant l’entrada del capital financer en la gestió de part de les prestacions, a través dels fons privats de pensions. Segons Escrivà l’objectiu és preparar un pla que ha de durar 30 anys.

En l’actualitat la crisi econòmica empeny a la banca, les asseguradores i a tot el capital financer a cercar serveis públics a privatitzar. El Govern subordinant als compromisos amb Brussel·les ha dissenyat un pla en diverses parts. Però, encara que es presenti fragmentat, el pla és únic i el seu fi és canviar el model.

Les mesures del primer paquet, que hauran d’entrar en vigor a primers de 2022 pretenen aparèixer només com correcció de les reformes de Rajoy, per la qual cosa destaca la revaloració per l’IPC i la derogació del factor de sostenibilitat. Però a ell no explicar-se en què consisteix el mecanisme pel qual se li substituirà, sembren incertesa que s’afegeix a la creada pel propi Escrivá al posar el focus sobre els nous pensionistes de la generació baby boom, avui treballadors actius.

Els continguts de l’Acord

– S’aprova la revalorització de les pensions segons l’IPC

– Es deroga el factor de sostenibilitat de les pensions introduït per Rajoy el 2013 a substituir per un “nou mecanisme d’equitat intergeneracional”. Aquest mecanisme es negociarà abans del 14 de novembre en el diàleg social i consisteix en un “conjunt de paràmetres de sistema”, basat en la reforma de pensions del 2011, per aconseguir “de manera equilibrada l’esforç entre generacions”.

– S’incentiva la jubilació demorada amb una exempció de l’obligació de cotitzar per contingències comuns, al temps que s’ofereixen incentius en metàl·lic de fins a 12.000 euros o l’augment de fins al 4% addicional a la pensió.

– Es limita la capacitat dels nous convenis col·lectius per acordar la jubilació forçosa.

– Es manté el gruix de les penalitzacions sobre la jubilació anticipada, desatenent la reivindicació de eliminar-les en casos de treballadors amb llargues carreres contributives.

– Es disposa la creació de l’Agència Estatal de l’Administració de la Seguretat Social, de la qual en sis mesos el Govern presentarà un projecte de llei.

– Es fan precisions, que són exigències dels pensionistes i alguns sindicats, sobre l’aplicació de l’article 109 de la Llei general de Seguretat Social, i, a més, en concret del 109.2 que obliga l’Estat a fer transferències a la Seguretat Social davant l’eventualitat d’insuficiència de les cotitzacions. Però donada la història d’incompliments les garanties són insuficients.

Aquest primer bloc del procés de reforma de les pensions que s’ha iniciat conté mesures, com la revalorització de pensions segons l’IPC, que ja s’aplicaven, així com altres que suposen reconeixement de drets (viduïtat de parelles de fet, cotització de becaris, convenis especials de familiars). Però aquestes mesures no compensen la confirmació que es fa de la reforma de 2011, que va elevar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, va endurir la jubilació anticipada, i va anunciar el factor de sostenibilitat. Tampoc compensa el silenci sobre la insuficiència de les pensions mínimes. Per tant, no es pot parlar de llums i ombres, ja que, malgrat alguns gestos de complicitat comparativament menors, el substantiu de l’acord és contrari a les reivindicacions del moviment de pensionistes, que recullen l’interès del conjunt de la classe obrera.

A més, no es precisa el contingut de les grans mesures que s’anuncien, com el “mecanisme d’equitat intergeneracional”, les precisions sobre l’aplicació de l’article 109.2 de la LGSS o la proposta de crear una agència, de manera que es crea incertesa i rebuig.

Se suposa que en el segon bloc dels treballs, a més d’atendre el desenvolupament de les mesures anunciades en la primera fase, s’han d’abordar les grans reformes que necessita el capital financer i decidir el camí que s’ha de prendre per incrementar nous recursos:

– El desenvolupament de la recomanació 15 del Pacte de Toledo sobre la implantació d’un sistema de previsió social complementària amb fons privats de pensions gestionats pels bancs i asseguradores.

– El destope de les bases de cotització

– L’augment del període de còmput per a la determinació de les bases

– I tot un seguit d’ajustos necessaris per complir amb l’obligació que l’Estat assumeixi el fals deute que figura en els comptes de la Seguretat Social i assumeixi l’obligació de fer els ajustos necessaris perquè en els comptes de la Seguretat Social desapareguin dèficits inflats amb obligacions que són de l’Estat.

 La mobilització del 16 d’octubre davant les Corts

Davant l’acceptació generalitzada a les manipulacions comptables dels comptes públics per part dels governs, la proposta d’una auditoria que estableixi la veritat és una proposta positiva i democràtica.

Es tracta d’una iniciativa oberta i unitària en la qual participen pensionistes, treballadors, diputats de vuit organitzacions diferents, sindicalistes i joves. Compten amb centenars de milers de signatures individuals, centenars de mocions d’ajuntaments i parlaments autonòmics, així com pronunciaments sindicals de CCOO i UGT. A destacar que el 43 Congrés Confederal d’UGT i el Congrés de la Unió de Jubilats i Pensionistes d’UGT van aprovar mocions pro auditoria.

L’ofensiva del capital financer que els ministres Escrivà i Calviño traslladen a l’escena política contra les conquestes de la classe obrera va afirmant als militants i activistes en la necessitat d’organitzar la resistència i fer aliats.

Té un llarg recorregut la iniciativa d’una concentració davant les Corts el 16 d’octubre en defensa de sistema públic de pensions, per la clarificació i neteja dels comptes públics, per una auditoria per determinar els imports saquejats a les cotitzacions socials i la necessitat de que es reposin aquests recursos a la caixa única de la Seguretat Social. Aquesta acció dels pensionistes planteja la necessària discussió sobre les formes d’ajudar a trobar una sortida política a la lluita per les reivindicacions.

Les exigències de Brussel·les i el diàleg social

Carta Setmanal 818 per descarregar en PDF

El que han intentat amagar, a aquestes alçades, queda prou clar: els 140.000 d'”ajuts” del Fons de Recuperació de la Unió Europea (en realitat, 77.324.000 d’euros seran ajudes directes, mentre que 63.122.000 seran préstecs) estan condicionats a tot un seguit de “reformes” i part dels fons seran lliurats només quan aquestes reformes siguin efectives. Fins i tot els diners que s’hagi avançat caldria tornar-lo si a les institucions de Brussel·les no els convencen les reformes aplicades pel govern.

Per això, els governs han de presentar uns “Plans de Recuperació” de manera oficial abans de finals de març i només després -potser al juny o juliol-Espanya podria rebre la primera bestreta, el 13% dels seus fons (uns 9.000 milions).

Entre les exigències de les institucions europees n’hi ha dues que ocupen un lloc destacat: les reformes laborals i les pensions. Sigue leyendo

Las exigencias de Bruselas y el diálogo social

Carta Semanal 819 en catalán

Carta Semanal 819 para descargar en PDF

Lo que han intentado ocultar queda claro a estas alturas: los 140.000 de “ayudas” del  Fondo de Recuperación de la Unión Europea (en realidad, 77.324 millones de euros serán ayudas directas, mientras que 63.122 millones serán préstamos) están condicionados a toda una serie de “reformas” y parte de los fondos serán librados sólo cuando estas reformas sean efectivas. Incluso el dinero que se haya adelantado habría que devolverlo si a las instituciones de Bruselas no les convencen las reformas aplicadas por el gobierno.  

Para ello, los gobiernos deberán presentar unos “Planes de Recuperación” de forma oficial antes de finales de marzo y sólo después -tal vez en junio o julio- España podría recibir el primer anticipo, el 13% de sus fondos (unos 9.000 millones).

Entre las exigencias de las instituciones europeas hay dos que ocupan un lugar destacado: las reformas laborales y las pensiones. Sigue leyendo

Frente a la exigencia democrática  de derogación de todas las reformas de pensiones, el Ministro de Seguridad Social reivindica la reforma de pensiones de 2011

(Publicado en la Carta Semanal 767ver en catalán)

El nuevo ministro de Seguridad Social, José Luis Escrivá declaraba recientemente en París que, en materia de jubilaciones, su referencia, “sin duda”, es la reforma de 2011, cuya derogación reivindican los pensionistas en sus movilizaciones.  “Creo que la reforma del año 2011 está bien y no hay por qué subir la edad de jubilación en España”, dijo. Y añadió que el calendario establecido en esa reforma, promulgada por el Gobierno de Zapatero en desarrollo del Acuerdo Social y Económico (ASE), firmado el 2 de febrero de 2011 por el gobierno con la patronal y los dirigentes de UGT y CCOO, “es un punto de partida perfecto y no hay por qué tocarlo”. Pero añadió que habrá que ver cómo “la edad efectiva de jubilación se acerca a la pactada en 2011”, que actualmente está en 65 años y 10 meses y que alcanzará los 67 años en 2027. En eso –dijo- hay que trabajar “con los incentivos correctos”.

Sigue leyendo

El significado político del AENC

(Publicado en la Carta Semanal 685ver en catalán) – AENC: Acuerdo de empleo y negociación colectiva

Tras la firma del acuerdo sobre subida del Salario Mínimo y la del acuerdo de Función Pública, algunos dirigentes sindicales han proclamado a bombo y platillo que “ha vuelto el Diálogo Social”, y presumen de los avances conseguidos en esos acuerdos. Pero esa defensa no es unánime dentro del movimiento sindical e incluso dentro de las mismas confederaciones de UGT y CCOO.

Sigue leyendo

Tras el fracaso del ANC, ¿un nuevo ANC?

(Publicado en la Carta Semanal 640)

El 26 de julio pasado, las direcciones de UGT y CCOO hicieron públicas declaraciones en las que daban por muerto el posible acuerdo sobre negociación colectiva con las patronales CEOE y CEPYME. Al mismo tiempo, destacados dirigentes de ambas organizaciones hablaban de la necesidad de reemprender negociaciones para un nuevo ANC en 2018. Tal parece que algunos sólo sepan tocar la flauta en el solo agujero del mal llamado “diálogo social”.

Sigue leyendo

Reflexiones tras el Congreso de CCOO

(Publicado en la Carta Semanal 634)

La Confederación Sindical de CCOO acaba de celebrar su XI Congreso Confederal. Desde el respeto absoluto a la independencia recíproca de Partidos y Sindicatos obreros -uno de los principios básicos de nuestra corriente política, el congreso de una de la principales organizaciones del clase trabajadora del Estado Español merece, sin duda, algunos comentarios por nuestra parte.

Sigue leyendo