Archivo de la etiqueta: Francia

França i Gran Bretanya a eleccions

En aquesta Carta Setmanal fem un repàs sobre dues eleccions importants, les legislatives de França i les generals del Regne Unit. En tots dos casos, una victòria de l’esquerra. Però amb una diferència important: mentre a França el Nou Front Popular s’ha construït a iniciativa i amb predomini d’una força rupturista com és la França Insumisa, al regne Unit no existeix aquesta força, tot i que els elements per a ella comencen a reunir-se amb les mobilitzacions per Palestina i l’elecció d’alguns candidats independents.

Descarga en PDF, carta 999

Declaració del POI (Partit Obrer Independent)
després de la segona volta de les eleccions franceses

8 de juliol de 2024 a les 17:30 h.

Democràcia

De nou, després d’haver utilitzat el terreny directe de la lluita de classes (Armilles Grogues pel poder adquisitiu, setmanes de manifestacions contra la reforma de les pensions, innombrables vagues i nombrosos preavisos amb resultats, en particular per als Jocs Olímpics…), per segona vegada en vuit dies, els treballadors, els joves, la població en el seu conjunt han aprofitat l’oportunitat del terreny electoral per expressar-se. Desmuntant tots els pronòstics dels mitjans de comunicació parcials, l’RN no obté l’ansiada majoria absoluta i el NFP suposadament moribund assoleix més de 180 escons.

Preocupant tota l’esfera politico mediàtica i els defensors de l’ordre, el 67% dels electors – un nivell rècord des de 1997- s’ha mobilitzat ignorant totes les trampes. És a dir, 20 punts més que en les eleccions legislatives del 2022. Sense la menor ambigüitat, hagin votat el que hagin votat, el veredicte de la immensa majoria d’ells és clar. Han dit: «Macron, ja n’hi ha prou». La majoria presidencial perd més d’un milió i mig de vots en comparació amb la segona volta de les eleccions legislatives del 2022.

N’hi ha prou ja de Macron!

N’hi ha prou ja d’aquesta política!

N’hi ha prou ja de Macron, és a dir, n’hi ha prou ja d’aquesta política: rebuig de la regressió social i política, rebuig del desballestament sistemàtic de l’escola, del sistema sanitari, de la misèria que creix mentre capitalistes i financers s’atipen, rebuig de la destrucció de totes les conquestes, començant per les pensions…

Rebuig de tota la política de Macron, que no ha cessat d’aprofundir els atacs ja iniciats pels Governs de la V República, en particular el quinquenni de Hollande, Valls, Cazeneuve, El Khomri… Els trucs i subterfugis amb els quals un punyat d’ells han estat elegits canviant oportunament de jaqueta ja no enganyen ningú.

Ja han començat la seva petita dansa amb els que van mentir sobre les seves investidures, els que van ser elegits per un acord directe de Macron i amb el vistiplau de la RN, o fins i tot els que canvien d’etiqueta per crear un altre grup a l’Assemblea Nacional (després d’haver estat elegits, clar)… Així va la vida d’aquests petits ballarins mundans de la política.

En aquest rebuig, en defensa dels valors democràtics i republicans, contra el racisme i l’antisemitisme, per la defensa intransigent de les reivindicacions obreres i socials vitals, LFI ha confirmat el seu paper central i una vegada més indiscutible, a través de l’excepcional mobilització de desenes de milers de persones que es van comprometre amb la campanya. I això malgrat les crides a obstaculitzar LFI llançats per Edouard Philippe, Aurore Bergé, Les Républicains, l’RN… Tot i els apanys entre els macronistes i l’RN per fer perdre els candidats de LFI en diverses circumscripcions… Malgrat les campanyes de difamació, acusant-los d’antisemitisme per manifestar el seu suport inquebrantable a l’alto el foc immediat i la fi de les massacres a Palestina.

Ara, immediatament, la democràcia exigeix que la veu d’aquests milions sigui escoltada i respectada

Avui, ara, immediatament, la democràcia exigeix que la veu d’aquests milions sigui escoltada i respectada. Les palinodies, les tretes febrils dels polítics de totes les tendències, aparegudes per a l’ocasió o revelades en el curs d’aquesta batalla no canviaran res. En el pitjor dels casos, el seu intent de salvar les institucions de la V República per continuar amb la mateixa política, podran provocar retards, però no aconseguiran fer desaparèixer el fons de la qüestió: n’hi ha prou ja d’aquesta política! ¡Ruptura!

Els que, ja candidats a intentar-ho, s’hi acomodin, patiran el mateix destí que ja han patit o estan a punt de patir, qualsevol que sigui el seu partit o la formació política (PS, PCF, EELV, LR, RN…). Molts comentaristes i polítics espantats mostren la seva preocupació per una França ingovernable. I tenen raó.

Governar amb petites artimanyes, girs de vetlada, utilitzant els artificis de l’agònica V República, alinear-se amb els «cavalls vells» a la vora de l’extenuació… contra la voluntat del poble, burlant la democràcia, és missió impossible. La mobilització ha assestat un cop decisiu a la moribunda V República i produirà xocs d’una nova intensitat.

Tant més com que les forces entestades a fracturar la societat i salvar el capitalisme no han aconseguit l’èxit que esperaven, i han medrat sobre la base de totes les traïcions i renúncies passades i futures de l’«esquerra de govern responsable». El que està lluny de ser una fatalitat.

«Ser raonable», «tenir en compte l’equilibri de forces», «no impulsar el caos»: les preocupacions immediates dels mitjans al conèixer els resultats. La resposta és clara: respectar la democràcia.

És, com han dit la immensa majoria i les «forces vives» del país (sindicats, associacions, demòcrates, LFI, homes i dones progressistes…), unir-se, sigui quina sigui la forma, però a partir de la satisfacció de les reivindicacions: derogació de la reforma de les pensions, augment del salari mínim a 1.600 euros, derogació de la reforma de l’assegurança d’atur,  recursos immediats per a l’escola i la sanitat, derogació de la Llei d’Asil i Immigració…

Així és com les derives racistes, antiimmigrants, repressives que sempre són presents en aquests moments d’alta intensitat, retrocediran i quedaran reduïdes a la mínima expressió. Unir a tots i a totes en un objectiu comú és escoltar la democràcia i comprometre’s a canviar-ho tot.

És possible.

Francia y Gran Bretaña en elecciones

En esta Carta Semanal hacemos un repaso sobre dos elecciones importantes, las legislativas de Francia y las generales del Reino Unido. En ambos casos, una victoria del izquierda. Pero con una diferencia importante: mientras en Francia el Nuevo Frente Popular se ha construido a iniciativa y con predominio de una fuerza rupturista como es la Francia Insumisa, en el reino Unido no existe esa fuerza, aunque los elementos para ella empiezan a reunirse con las movilizaciones por Palestina y la elección de algunos candidatos independientes.

Descarga en PDF, carta 999

Carta Semanal 999 en catalán

Sigue leyendo

Primera volta a França i presentació de nova versió de La Verdad

Aquesta setmana, la Carta Setmanal s’ha endarrerit uns dies. El motiu és que hem esperat per reproduir el balanç de la primera volta de les eleccions legislatives que han fet els camarades francesos del POI, que creiem de màxim interès per als lectors de la Carta

Descarrega en PDF, carta 988 

Els pobles del món es mobilitzen per un alto el foc a Gaza!

Ja disponible el número 114 de La Verdad, revista de la IV Internacional

Sense teoria revolucionària tampoc hi pot haver moviment revolucionari” afirmava certerament Lenin el 1902, en la seva obra Què fer. En efecte, comprendre els problemes constitueix una premissa imprescindible per poder intervenir fructíferament davant d’ ells. Amb la intenció de contribuir a aquesta comprensió i treure les corresponents conclusions polítiques, la IV Internacional convida a la discussió publicant La Verdad, la nostra revista d’actualitat política. El nostre mètode, que és el marxisme, parteix de la constatació que el motor de la història és la lluita de classes i, per tant, ens dirigim a la nostra classe, la classe treballadora, per discutir sobre la forma que pren i ha de prendre aquesta lluita de la nostra part.

El context mundial actual està presidit per la crisi, les guerres, la destrucció del medi natural i, per sobre de tot, la desvalorització de la força de treball, que atempta directament contra les condicions de vida de la majoria. Però també està presidit per la resistència, que s’expressa per doquier. Com s’assenyala en la presentació de la revista, “noves forces s’alliberen de la tutela de les velles organitzacions (…) a partir d’ara, associant a tots els militants, els de la IV Internacional i els que tenen un altre origen i combaten per la defensa dels treballadors, es tracta d’elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació“.

Una revista d’actualitat política i tribuna de discussió internacional

Una revista de debat per a l’acció

Conseqüentment, a la revista es dóna compte del desenvolupament de la lluita de classes a escala mundial i les diferents iniciatives que es despleguen al voltant d’ ella. La primera part s’ocupa de l’actualitat política, començant per la declaració del Secretariat Internacional del passat 3 de maig: “arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts“. S’inclouen també una nota de l’assemblea del Partit Obrer Independent (POI) francès i extractes de la intervenció de Jérôme Legavre, diputat de La França Insumisa.

La segona part és la secció política del mes, dedicada a Palestina, amb informacions i declaracions dels Estats Units, Azania, Regne Unit, etc. I a continuació tres seccions regionals, sobre l’actualitat política a Europa, a l’Àfrica i a Amèrica Llatina, que es complementen amb la secció “Arguments”, en la qual s’aborda la sublevació de la pagesia davant els anomenats acords de lliure comerç. Finalment, la revista es completa amb un dossier que continuarà en els següents números, en ocasió del centenari de la mort de Lenin, relativa a la vigència dels seus plantejaments presentats en l’ obra El imperialismo, fase superior del capitalisme. Específicament, es planteja què fer davant la “dominació del capital financer” i les seves implicacions.

Us convidem a adquirir i difondre la revista, llegir-la i discutir sobre els seus continguts: perquè aquesta discussió contribueixi a avançar en l’organització de la classe treballadora, única via per a l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió.

Primera volta de les eleccions a França

Comunicat del Partit Obrer Independent

La decisió de dissoldre l’Assemblea Nacional i organitzar eleccions legislatives anticipades ha consagrat l’etapa final del col·lapse de Macron, pedra angular de les institucions de la V República.

«Cridats a aclarir les seves opcions i renovar la seva confiança en Emmanuel Macron, gairebé vuit de cada deu francesos li van manifestar un no clar i massiu. Una terrible desautorització […] el fracàs és amarg», informa l’editorial del diari financer L’Opinion (1 de juliol), que tanmateix ha donat suport a la campanya de la majoria presidencial en les últimes setmanes.

Aquest fracàs és tant més rotund en tant que la participació en aquestes eleccions mai ha estat tan alta en l’últim període (+19 punts respecte al 2022), cosa que aprofundeix la magnitud del col·lapse de Macron.

Per què aquest col·lapse de Macron?

Les reformes de les pensions, una caiguda vertiginosa dels salaris per la inflació, una ofensiva sense precedents de destrucció dels serveis públics (començant per l’escola i els hospitals), qüestionament de les llibertats democràtiques, llei d’immigració, guerra a Ucraïna i Palestina… totes elles mesures reaccionàries imposades durant set anys per Macron al servei del capital financer, que no només no han obtingut cap suport sinó que només han pogut implementar-se a costa de decisions autoritàries que l’arsenal de la V República permet (només vint-i-tres recursos al 49.3), provocant inevitablement el rebuig.

Fent ple ús de l’arsenal mediàtic, organitzant odioses campanyes de calúmnies contra La França Insumisa (LFI) i, en particular, contra Jean-Luc Mélenchon, aplicant almenys en part el programa de l’Agrupació Nacional (RN), Macron ha aconseguit fer de la RN el receptacle de part de la ira i el rebuig que s’expressa contra ell.

A quin preu? A costa d’enfonsar el seu propi bàndol, obrint a RN la possibilitat d’ocupar el lloc central de defensor de les institucions de la V República en nom del capital financer.

Però hi ha un però…

Perquè aquesta nauseabunda operació política es completés, LFI hauria d’ haver estat erradicada, la qual cosa constituïa inicialment l’ objectiu no declarat de la dissolució. També en aquest terreny, Macron ha patit un complet fracàs. En primer lloc, per la constitució del Nou Front Popular (NFP), al centre del qual ha estat, des del principi, LFI, amb més de 55.000 nous membres registrats des de les eleccions europees.

Dels 32 diputats de l’NFP elegits en la primera volta, 19 són de LFI, cinc vegades més que el 2022. A més d’aquestes reeleccions, 111 candidats de LFI estaran presents, en primer o segon lloc, en la segona volta. Les dades procedents de les circumscripcions electorals indiquen que els candidats de LFI van aconseguir resultats molt importants als barris populars.

Aquest és el resultat de l’orientació de ruptura implementada en particular amb motiu de la reforma de les pensions, durant les revoltes contra la violència policial i, recentment, per exigir un alto el foc immediat a Palestina.

És LFI en qui confien milions i milions de persones, que han decidit aprofitar la votació per expressar el seu rebuig a les polítiques de Macron, el seu rebuig al sistema, la seva voluntat de «¡que se’n vagin tots!». 

En la primera i segona volta, és evident que el POI no crida a votar els candidats de tota la dreta: els de Macron-Attal, Horitzó d’Edouard Philippe, Ensemble, LR, etc.

El POI fa seva la posició, particularment adaptada al context de la lluita electoral, de La França Insumisa formulada per Jean-Luc Mélenchon la nit dels resultats: «La nostra consigna és simple, directa i clara: ¡ni un vot, ni un escó més per a l’RN!», precisant que «en la hipòtesi que l’RN quedés en primera posició,  i nosaltres quedàrem en tercer lloc, retiraríem la nostra candidatura».

El POI està convençut que la posició adoptada per Olivier Faure de demanar el vot a favor d’Elisabeth Borne, com va indicar en les primeres hores després dels resultats, pot sembrar confusió i desconcert.

Després dels resultats de les crides a votar per Chirac, i després per Macron, que suposadament havien d’aturar l’ascens de l’RN i les conseqüències verificables per a tothom, tornar al mateix demostra, com a mínim, una ceguesa increïble.

El POI està sorprès per la rapidesa amb què els macronistes han cridat a votar per François Ruffin. En aquest cas hauria estat més prudent reflexionar i preguntar-se sobre el seu fracàs contra RN en el seu propi feu, en lloc de continuar amb les combinacions habituals de la V República. 

Finalment, el POI comprèn la ferocitat amb què totes les figures de la dreta s’apressen a buscar acords amb el que anomenen, per necessitar-ho així per a la seva causa, «forces democràtiques», «forces republicanes» dins del Nou Front Popular.

Acords que exclouen LFI, sent Jean-Luc Mélenchon, en vista dels resultats ja assolits per LFI, encara més insultat, difamat i atacat sense treva.

El POI també comprèn l’intent desesperat del president Macron d’estudiar cas per cas possibles acords amb els candidats de l’NFP que li semblin compatibles, per salvar-se d’una derrota total i esperar combinacions a la segona volta.

El 7 de juliol, amb LFI, votar pel Nou Front Popular

Res és més urgent avui que enfortir aquesta força, enfortir LFI, lluitant perquè el 7 de juliol es triï el màxim nombre de diputats de LFI.

En qualsevol cas, i sigui quina sigui la majoria que surti de les urnes, siguin quins siguin les maniobres i artimanyes que es posin en marxa, les mesures antiobreres no trigaran a posar les masses en contra dels que les prenguin, en contra de RN o de qualsevol altre.

Pel que fa a nosaltres, amb LFI, donem suport a tots els processos de rebuig a aquestes mesures, totes les reivindicacions essencials que les masses tractaran d’imposar, que són i seran el segell distintiu de la situació.

Què succeeix a França?

Carta Setmanal 997 per descarregar en PDF

Els resultats de les eleccions europees del 9 de juny han obert la via a un veritable terratrèmol polític. El president francès, Emmanuel Macron, va patir una humiliant derrota en aquestes eleccions, en què la llista del seu partit va obtenir només el 14% dels vots i el 7% dels votants registrats (l’abstenció va ser del 50,01%). El rebuig a Macron i la seva política es manifestava, a més de per mitjà de l’abstenció, pel vot a la ultradreta del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella, que va obtenir el 31% dels vots. I pel vot a La França Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que va obtenir 1 milió de vots més que en les europees anteriors, amb percentatges impressionants, de vegades de més del 50%, als barris on es concentra la població més explotada del país.

Immediatament després de fer-se públics els resultats, Macron va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades per al 30 de juny i el 7 de juliol. Unes eleccions que podrien obrir les portes del poder a l’extrema dreta i a la possibilitat d’un govern “de cohabitació” amb Macron com a president i Bardella com a cap del govern.

La ultradreta ha basat el seu creixement en una combinació de propostes contra la immigració i contra el creixement de la població musulmana amb mesures “socials” com la derogació de la reforma de pensions imposada per Macron contra la voluntat de més del 70% de l’opinió pública, l’eliminació de l’IVA dels aliments i articles de primera necessitat. I en el rebuig de bona part de la població a tots els partits del sistema (gaullistes, macronistes, socialistes i comunistes), que han governat França en els últims 40 anys aplicant una mateixa política de desreglamentació i de retallades socials.

Una mobilització del jovent i la població treballadora

En les hores i dies que van seguir a la convocatòria d’ eleccions, es produeix una important mobilització, especialment entre la joventut treballadora. Recordant el succeït en la primera volta de les eleccions, quan la divisió de candidatures va impedir que Mélenchon passés a la segona volta, els joves van sortir als carrers i van exigir la unitat dels partits LFI, PS, PCF i Verds per presentar un candidat únic per circumscripció i eliminar l’RN i els candidats recolzats per Macron. Alguns van veure en aquesta mobilització un ressò del que va succeir el febrer de 1934, quan dues manifestacions separades dels partits socialista i comunista es van fusionar per decisió dels participants als crits d’Unitat! Unitat!”.

Al mateix temps, en pocs dies, es produeixen més de 43.500 noves adhesions a LFI, i més de 18.000 als Grups d’Acció de LFI. La constitució i el desenvolupament del LFI com a força política de ruptura amb la V República i les seves polítiques és un procés que ve de lluny. Podem situar l’inici del procés el 17 de novembre de 2018, quan 300.000 persones participaven en la primera manifestació nacional del moviment de les Armilles Grogues a Paris, en un moviment sorgit de la base que es va mantenir durant mesos i que va obligar el govern de Macron a retirar la projectada pujada dels combustibles. Moviment que es continuava en l’onada de vagues contra el retard de la jubilació als 64 anys, i que buscava construir una representació política. 

Ara, es tractava d’evitar una repetició del succeït en les presidencials, quan l’exclusió de Mélenchon de la segona volta obligava a triar entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen (és a dir, entre la pesta i la còlera), i quan bona part de les “esquerres” que van impedir amb les seves candidatures que passés Mélenchon van cridar a votar Macron “per tancar el pas a l’extrema dreta” Davant les finestres on es desenvolupaven les negociacions que van donar origen al “Nou Front Popular” (NFP), corejaven: “No ens traeixen!”. 

Durant mesos, els líders del PS, el PCF i els Verds, juntament amb alguns “dissidents” de LFI –d’acord amb Macron i els cercles governants del capital financer- havien maniobrat per liquidar LFI i reeditar una espècie d'”unió de l’esquerra” com la que va governar a França en ocasions anteriors, aplicant el programa del gran capital i de la Unió Europea. La mobilització per la unitat ha fet que tot es fes malbé. El Consell Representatiu d’Institucions Mongetes de França (CRIF) va protestar contra l’aliança amb LFI, que va participar, va alentir i organitzar mobilitzacions en defensa del poble palestí. Tot i que l’NFP és sistemàticament denunciat com una aliança amb els “antisemites” de LFI, multiplicant per deu l’odiosa campanya orquestrada durant 8 mesos, com vam dir abans, milers de persones, inclosos molts joves, es van unir als grups d’acció de LFI en 3 dies per actuar i derrotar el duo Macron-RN. Tement perdre les seves posicions i el seu grup parlamentari, els líders del PS, el PCF i els Verds han signat un acord sobre el repartiment de circumscripcions que situa LFI en primer lloc. L’Express publicava que “Els parlamentaris ecologistes temien que La France Insoumise presentés candidats davant d’ells en aquestes Legislatives. (…) Els resultats de LFI a les circumscripcions ecologistes els assumien. Per tant, van fer saber a la seva direcció que es negaven a seure a la taula de negociació d’una coalició en la qual La França Insumisa no aparegués”.

Una polarització entre la ultradreta i els seus aliats i LFI i els seus

La crisi política ha commocionat el principal partit de dreta de la Cinquena República (Els Republicans, d’origen gaullista), el líder del qual va formar una aliança amb RN a esquena de les seves instàncies de direcció. La vida política francesa està ara polaritzada entre dos bàndols: LFI i RN. Al mig, un conjunt de diputats en suspens lligats a Macron. Els cercles econòmics estan especialment preocupats per la inestabilitat política i social de la situació en què es troba el país, però s’orienten cap al suport a RN. Financial Times publicava, sota el titular “Les empreses franceses estan tallant Marine Le Pen”, el següent: “Quatre alts executius i banquers van dir al Financial Times que l’esquerra, que segons les enquestes és el bloc més poderós que competeix contra Le Pen, seria fins i tot pitjor per als negocis que les retallades d’impostos no finançats i les polítiques antiimmigració de l’Agrupació Nacional”. “Les polítiques econòmiques de RN són més aviat una pissarra en blanc que les empreses creuen que poden empènyer en la direcció correcta” va dir un executiu de negocis del Cac 40 –l’equivalent a l’IBEX 35- sobre el partit de Le Pen.  Un altre important líder empresarial i inversor a França va agregar: “Si m’haguessin dit fa dues setmanes que la comunitat empresarial donaria suport a RN i exclouria Macron, no ho hauria cregut”.

Alhora, RN comença a matisar o retirar les seves propostes més “socials”. Immediatament després de la convocatòria d’eleccions, el portaveu de l’RN, Bardella, s’apressava a “retirar” una de les seves promeses: la derogació de la reforma de pensions i la tornada a la jubilació als 60 anys, una cosa que l’RN havia defensat fins aleshores. Segons ell, “la situació econòmica no ho permet”. Pocs dies després, una altra mesura social era retirada. En una entrevista amb Le Parisien, Jordan Bardella, declarava, pocs dies després, que la supressió de l’IVA dels productes de primera necessitat no es faria de manera immediata si arribava al govern. Aquesta supressió es faria en “un segon temps”, sense precisar calendari. Marine Le Pen exposava públicament la seva voluntat de convertir l’actual acord tàcit amb Macron sobre les principals qüestions polítiques en un acord explícit. El 16 de juny declarava Le Journal du Dimanche: “No estic cridant al caos institucional, hi haurà simplement una cohabitació “. I assenyalava l’enemic comú: “Jo no tinc els dos blocs en peu d’igualtat. És obvi que l’abominació per al país, és la Nupes II, que és l’islamoizquierdisme”.

Els patrons estan tractant d’enfortir l’RN i debilitar l’NFP, fins i tot des d’endins, atacant violentament LFI i Jean-Luc Mélenchon i presentant com a candidat l’expresident François Hollande, que s’està adornant amb l’etiqueta de NFP malgrat la reticència del secretari general del PS i el disgust d’activistes de tots els àmbits,  però que compta amb el suport de Macron.

Les masses, tot i que enfurismades per aquestes maniobres, estan ajornant l’ajust de comptes i volen impedir primer que l’RN arribi al poder. Cents de milers de persones van sortir als carrers el cap de setmana del 15 i 16 de juny a tot el país, en una mobilització contra la ultradreta. Per a elles, fins i tot el programa de l’NFP passa a un segon pla, tot i que inclou mesures rupturistes com la derogació de la reforma de les pensions de Macron, contra la qual es van mobilitzar milions fa un any, la derogació de la llei d’immigració, de la reforma de l’assegurança d’atur, la congelació de preus, l’augment del salari mínim en un 15% i del salari dels funcionaris en un 10%,  el desenvolupament dels serveis públics… Com a conseqüència de la situació, aquest programa també inclou el suport a Ucraïna que el capital i els seus representants van utilitzar per mirar d’impedir la constitució del NFP. Com tots els programes d’una campanya electoral destinada a unir-se per fer front a l’extrema dreta, implica compromisos sobre en quines qüestions es poden expressar diferències, fins i tot dins dels partits. És el cas d’Ucraïna, que ha estat objecte de debat des del principi. Tanmateix, és clar que la immensa majoria de la població està a favor de la pau, no vol una economia de guerra i menys encara vol enviar tropes. Cal recordar que quan Zelenski va ser rebut a l’Assemblea Nacional a França, la majoria dels diputats de LFI es van absentar, cosa que els va valer acusacions histèriques des dels estudis de televisió. Per això, els trotskistes francesos continuaran la seva lluita per convèncer la gent que aquesta guerra no serveix als interessos dels treballadors russos ni dels ucraïnesos, i que la pau és necessària ara. Per convèncer els militants, es recolzaran, en particular, en la campanya per signar la crida europea contra la guerra.

Tota la situació porta els militants francesos de la IV Internacional a formar part de l’NFP i a descartar comparacions equivocades amb el Front Popular de 1936. S’està desenvolupant un enfrontament en el qual estem plenament compromesos, fins i tot en les organitzacions sindicals. La mateixa secretària de la CGT Sophie Binet crida a votar el NFP, implicant de fet l’Organització sindical

Com assenyala un article d ‘Informations Ouvrières, “Ara és possible reagrupar-se i organitzar-se, treballadors, joves, militants, associacions, partits, sindicats, cadascun amb les seves particularitats. Els majors enfrontaments, classe contra classe, estan per arribar”

Primera vuelta en Francia y presentación de nueva versión de La Verdad

Esta semana, la Carta Semanal se ha retrasado unos días.
El motivo es que hemos esperado para reproducir el balance de la primera vuelta de las elecciones legislativas que han hecho los camaradas franceses del POI, que creemos de sumo interés para los lectores de la Carta 

Descarga en PDF, carta 988

En catalán, carta 988

Sigue leyendo

¿Qué sucede en Francia?

Carta Semanal 997 en catalán

Carta Semanal 997 para descargar en PDF

Los resultados de las elecciones europeas del 9 de junio han abierto la vía a un verdadero terremoto político. El presidente francés, Emmanuel Macron, sufrió una humillante derrota en esas elecciones, en las que la lista de su partido obtuvo sólo el 14% de los votos y el 7% de los votantes registrados (la abstención fue del 50,01%). El rechazo a Macron y su política se manifestaba, además de por medio de la abstención, por el voto a la ultraderecha del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen y Jordan Bardella, que obtuvo el 31% de los votos. Y por el voto a La Francia Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que obtuvo 1 millón de votos más que en las europeas anteriores, con porcentajes impresionantes, a veces de más del 50%, en los barrios donde se concentra la población más explotada del país. Sigue leyendo

Després de les eleccions europees: gir en la situació política amb França en el punt de mira

Carta Setmanal 996 per descarregar en PDF

Ha passat just una setmana de les eleccions al Parlament europeu (PE). Els electors dels 27 països de la UE estaven cridats a les urnes per elegir diputats a aquest pseudoparlament. No insistim en aquesta carta sobre el caràcter i potestats d’ aquesta institució. Com vam dir en una carta la setmana anterior, el PE és un parlament sense poders que ni tan sols fiscalitza l’acció de l’executiu ” europeu, la Comissió, formada per comissaris nomenats pels governs (però que tampoc responen davant d’aquests ni davant els parlaments nacionals) Per tant, les eleccions no determinaven en realitat l’orientació de les institucions de la Unió Europea,  el que els donava, sobretot, un contingut nacional, ja que, en última instància, jutjaven la política seguida pels diferents governs.

Durant mesos els mitjans de comunicació han insistit sobre la pujada de l’extrema dreta, cosa que ha suposat, de fet, fer campanya per l’extrema dreta. Una manera de negar la responsabilitat de la política que porten els governs i intentar que els treballadors i tots els ciutadans no es pronunciessin contra la política d’aquests sinó contra el “perill” a arribar si guanyava l’extrema dreta, presentada, per tant, com l’alternativa a una política que mereix el rebuig de milions.

Tot i que, després de les eleccions, ens intenten presentar, com a balanç, la pujada de la ultradreta, aquesta maniobra política ha tingut un resultat molt divers, hi ha diverses qüestions que cal ressaltar:

En primer lloc, la participació ha estat molt baixa -51 per cent de mitjana- tot i que en certs països el vot és obligatori, com a Bèlgica o Grècia, la qual cosa ja d’entrada falseja els resultats de participació. Hi ha hagut rècords com a Portugal, on l’abstenció ha estat de més del 63 per cent. A Espanya també ha conegut un rècord 49,1 per cent de participació, i a Catalunya poc més del 45 per cent.

En general davant els governs que han estat i són l’avantguarda de la guerra d’Ucraïna i el suport a Israel, com França i Alemanya, els partits del govern han estat sancionats qualitativament.

La pujada de l’extrema dreta no és uniforme, a Portugal ha baixat a la meitat en percentatge i dos terços en vot. A Itàlia han perdut vots, a Finlàndia i Suècia també. Sens dubte, han crescut en vots a Alemanya i en percentatge a França (tot això comparat amb anteriors eleccions d’un altre tipus, és a dir, legislatives)

En diversos països – i això no ho compta la premsa- s’han constituït o format pols o moviments de resistència i ruptura amb el sistema. És el cas de l’Aliança Sahra Wagenknecht – Per la Raó i la Justícia (BSW) a Alemanya, molt calumniada per la premsa, per la seva frontal oposició a la guerra i que compta a l’Est d’Alemanya amb el vot del 21 per cent dels emigrants i supera en molts länder de l’est els partits del govern (SPD,  Verds, Liberals)

I, en particular, a França on La França Insumisa (LFI) de Melenchon aconsegueix el 10 per cent, guanyant en tots els extraradis obrers de les grans ciutats: Paris, Lió, Marsella, Estrasburg, tot i ser, en general, zones en què la participació és baixa

França, al centre de la crisi

El dia 9 a la nit el president Macron, davant la derrota del seu partit, que només va obtenir el 15% de vots, decideix dissoldre l’Assemblea Nacional (Congrés) i convocar eleccions legislatives per al 30 de juny i la segona volta el 7 de juliol. Aquesta decisió ha precipitat la crisi. D’una banda, la resposta de les masses sobretot els joves, no s’ha fet esperar: totes les tardes es manifesten a les ciutats milers de joves contra Le Pen i contra Macron que li ha obert el camí. Sota la pressió de les masses els partits d’esquerra han reprès l’Acord electoral del 2022 la NUPES amb una plataforma política de ruptura. LFI declara que el primer punt de la ruptura és derogar la reforma del sistema de pensions -contra la qual hi va haver potents mobilitzacions- i tornar als 60 anys per jubilar-se.

L’ofensiva contra la reedició de la NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social), la denominació oficial de la qual és Nou Front Popular, no s’ha fet esperar, i és brutal. Sobre Melenchon plouen les acusacions d’antisemita violent, putinista… És una ofensiva dirigida, sobretot, als altres partits, al PS, al PCF, als Verds perquè trenquin l’acord amb LFI.

El nou front no és només un moviment electoral, sinó que expressa una forta maduració dels treballadors, que s’identifiquen en particular amb LFI, perquè l’associen a la continuïtat de la mobilització contra la reforma de les pensions i igualment a les armilles grogues. D’altra banda, els sindicats, veient el caràcter explosiu de la situació, han convocat aquest dissabte 15 manifestacions contra Le Pen (Rassemblement National, RN) i Macron. Cents de milers de manifestants han desfilat ja a les principals ciutats.

La crisi està més que oberta, i els pròxims dies ens diran si el moviment en curs; amb desenes de milers de nous adherents a LFI en pocs dies, impedeix arribar al poder a la coalició de fet de Macron i el seu partit amb Le Pen i el seu. I aplicar el programa en què, de fet, hi estan d’acord. Així, RN, que fins ara defensava derogar la reforma de pensions, davant la possibilitat de guanyar les eleccions, retira aquesta promesa. En realitat, estem davant d’una crisi de règim, que amenaça de desestabilitzar tot Europa.

El nostre país no és una excepció

No només pel rebuig o indiferència a aquestes eleccions, sinó pel vot que correspon a tendències generals, però té també particularitats nacionals.

D’una banda, hi ha hagut una abstenció rècord, del 51 per cent. Sobretot, en barris i ciutats de predomini obrer. És el cas de Madrid, als municipis de majoria obrera del qual l’abstenció és més gran a la dels municipis més burgesos: per exemple el 43% a Getafe davant el 32% a Pozuelo de Alarcón -el més ric de tot l’Estat-. Igual que als barris de la capital: p. ex., 48% a Vallecas, davant el 36% al de Salamanca.

El PSOE perd més de dos milions de vots (de 7,4 milions a 5,3) respecte a les anteriors europees (que es van celebrar conjuntament amb les locals i amb la majoria de les autonòmiques), tot i que la major abstenció li permet perdre només 4 punts percentuals (de 32,9 a 28,6).

Tot i que el PP avança una mica, la suma de PP, Vox i Ciutadans perd més de 880 mil vots (fins i tot afegint els de “Es Va acabar la Festa” hi ha pèrdua, en perd 82 mil).

Els partits sobiranistes catalans: ERC, JUNTS; perden fins i tot percentatge de vots, en particular entre els joves, cosa que revela entre altres coses l’esterilitat de presentar-se com els abanderats de la Unió Europea.

L’operació Sumar, que buscava constituir un partit únic de l’esquerra del PSOE, sotmès a la política del Govern, s’enfonsa amb només 4,2 per cent dels vots i 3 diputats. I, en particular, no aconsegueix acabar amb Podem, que aconsegueix el 3,2 per cent dels vots i treu dos diputats, quan tots, amb la connivència de l’aparell d’Estat, ho intentaven arraconar. Cal constatar que la seva campanya electoral, contra la guerra d’Ucraïna i l’enviament d’armes, i per la ruptura amb el règim genocida d’Israel, era clara i precisa.

Com que els resultats del PP no han sigut el referèndum contra Sánchez que havien promès, i, a més, la ultradreta es divideix, l’aparell d’Estat ha passat a altres mesures per intentar acabar amb el Govern. Un govern que, cal assenyalar-ho, no ha aplicat cap mesura de fons contrària als interessos del capital i la Monarquia, però que la seva aparent oposició a Israel i, en particular, per la llei d’amnistia, apareix enfrontat al règim. A més, la propera formació del govern català situa el PSOE en molt bones condicions.

En aquest panorama, la preocupació del capital financer és que el Govern no sigui prou fort per imposar un pla d’ajust tal com les institucions internacionals preconitzen.

A Espanya també està sobre la taula, tot i que potser no amb la mateixa premura que a França, la pregunta de qui governa i per a qui ho fa. En aquest context és habitual escoltar apel·lacions del tipus “tots contra el feixisme”, identificant així la ultradreta. Aquesta fórmula, en aparença indiscutible, ha de ser precisada: a la ultradreta, que forma part de les palanques a les quals recorre el capital per intentar preservar la seva dominació de classe, se li combat combatent aquesta dominació. És a dir, sobre la base del compromís incondicional amb les reivindicacions sentides com a tals per la majoria de la població, que és la classe treballadora. Com es revela en les esmentades propostes de LFI a França.

Vivim mesos d’incertesa, amb múltiples mobilitzacions de resistència, per exemple, la marxa republicana d’aquest 16 de juny. En altres casos, llargues vagues com Acerinox i conflictes en curs com la mobilització dels pensionistes o les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública. I molt destacadament la irrupció massiva del jovent, amb les acampades contra el genocidi del poble palestí i la connivència d’universitats i govern amb el sionisme.

El que està plantejat al nostre país és com agrupar els sectors organitzats que resisteixen i posar en relació les reivindicacions i objectius immediats amb el necessari enfrontament amb el règim, i el capital al qual aquest protegeix. Com constituir un pol de resistència com els que s’estan construint a França, Itàlia, Alemanya i altres països. En aquesta línia hi ha el treball que desenvolupa el CATP, davant la constatació que les múltiples mobilitzacions són parcials i aïllades perquè no tenen en comú el referent polític que pot ajudar a la seva connexió i a actuar amb el mateix objectiu, acabar amb la Monarquia, amb l’ herència franquista, obrir la via a la República integrant totes les reivindicacions socials i polítiques dels treballadors i els pobles. Cal connectar aquesta feina, en diàleg obert, amb els diferents sectors que busquen també una sortida política.

Tras las elecciones europeas: giro en la situación política con Francia en el punto de mira

Carta Semanal 996 en catalán

Carta Semanal 996 para descargar en PDF

Ha pasado justo una semana de las elecciones al Parlamento europeo (PE). Los electores de los 27 países de la UE estaban llamados a las urnas para elegir diputados a este seudoparlamento. No insistimos en esta carta sobre el carácter y potestades de esta institución. Como dijimos en una carta la semana anterior, el Parlamento Europeo es un parlamento sin poderes que ni siquiera fiscaliza la acción del “ejecutivo” europeo, la Comisión, formada por comisarios nombrados por los gobiernos (pero que tampoco responden ante estos ni ante los parlamentos nacionales). Por tanto, las elecciones no determinaban en realidad la orientación de las instituciones de la Unión Europea, lo que les daba, sobre todo, un contenido nacional, ya que, en última instancia, juzgaban la política seguida por los diferentes gobiernos. Sigue leyendo

Cap on va la guerra militar?

Carta Setmanal 946 per descarregar en PDF

Reproduïm extractes de diversos reportatges publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Partit Obrer Independent de França.

La guerra d’Ucraïna continua, i és difícil saber quina és la situació real, ja que, com en tota guerra, les parts bel·ligerants han substituït la informació per la propaganda. No obstant, tot sembla indicar que es camina cap a un conflicte sagnant i prolongat: la tan anunciada contraofensiva ucraïnesa no sembla estar assolint avenços significatius i les pèrdues humanes i materials són elevades. L’OTAN alimenta la guerra de desgast a costa de l’aniquilació de tota una generació de joves ucraïnesos i de la destrucció del país.  I del perill d’una catàstrofe per a tot Europa.

És una guerra contra els pobles, i només la mobilització dels treballadors i els pobles pot aturar la guerra i obrir una sortida democràtica i de pau.

Per això, estem implicats en una campana internacional, sobretot europea, per L’ALT A LA GUERRA JA. 

Totes les suposades “negociacions” de les institucions internacionals, la UE, l’FMI l’ONU, i els governs bel·licistes (com el nostre) només serveixen per justificar la guerra… la nostra campanya s’adreça al moviment obrer, a les seves organitzacions, als moviments populars: INDEPENDÈNCIA DELS GOVERNS, les despeses militars van en detriment de les despeses socials,

El dia 8 de juliol, videoconferència europea, contra la guerra, contra la guerra social, convocada per militants alemanys.

La “hermosa història del Rafale”

La situació a Ucraïna pot arribar a ser totalment incontrolable en qualsevol moment. Però el govern francès continua fent llenya al foc subministrant a Ucraïna més i més armes. Ha aprovat la llei de programació militar, amb un pressupost de 413.000 milions d’euros, un augment del 40% sobre el pressupost anterior. 140.000 milions més per als comerciants de guerra. Eric Trappier, president de Dassault Aviation, es felicitava en una entrevista amb Le Figaro el 24 de juny. “L’aeronàutica continua sent un orgull i una passió francesa, com el Rafale, que és l’estrella de l’espectacle (…). El Rafale és un èxit. La seva agermanada història continuarà (…). La llei de programació militar 2024-2030 preveu la compra de 42 Rafale, (…) així com el treball en un avió no tripulat de combat”. El març del 2023, Dassault Aviation va registrar un benefici net de 830 milions (+18,3%), i el seu valor en Borsa es va disparar. Per al 2030, el pressupost de l’exèrcit serà la primera partida de despesa de l’Estat, superant la d’Educació Nacional. El preu d’un sol Rafale (100 a 120 milions d’euros) correspon al cost estimat del menjar en 1 euro per a tots els estudiants o la construcció d’uns 5 quiròfans. Una hora de vol del Rafale costa 35.000 euros, el salari mensual de 20 infermeres o 20 professors universitaris. Però per fer que els joves siguin farratge per al cap i carn de canó, no hi ha necessitat de mestres.

Descomposició

No especularem sobre l’operació entre Putin i Wagner. Però el que un petit cap de la màfia pugui sacsejar l’Estat rus continua sent un símptoma. El règim de Putin està en desordre. Només se sosté per la repressió dels opositors i la guerra que li serveix per aixafar la població. Aquest règim està format per oligarques, és a dir, persones que han privatitzat empreses públiques o que les han colonitzat i saquejat, com és el cas de l’empresa Gazprom. Oligarques mafiosos sense cap base social i que només s’aferren al fet que Putin assegura l’ordre al país. Per ara. El  Washington Post i la CNN van revelar que la intel·ligència estatunidenca sabia des de feia 15 dies que s’estava fomentant tal rebel·lió.

“Hi ha gent a la Casa Blanca que vol aquesta guerra”

Robert F. Kennedy Junior, nebot del president assassinat el 1963, John Fitzgerald Kennedy, i fill de Bob, germà d’aquest, també assassinat el 1968, i ara, candidat a les primàries demòcrates:  “Zelensky es va presentar el 2019… Com va guanyar amb el 70% dels vots? Va guanyar perquè es va presentar amb una proposta de pau, prometent signar els acords de Minsk, que Rússia, França i Alemanya van acceptar, cosa que hauria deixat el Donbass com a part d’Ucraïna, com una regió autònoma perquè els russos ètnics poguessin parlar el seu propi idioma i protegir-se dels atacs del govern central instal·lat pels Estats Units.  I que l’OTAN es quedaria fora d’Ucraïna, que és el que volien els russos, una promesa que l’OTAN mai entraria, cosa que hauríem d’haver fet per ells. No hauríem d’haver considerat posar l’OTAN a Ucraïna, ens comprometem a no fer-ho mai. Hem trencat repetidament aquestes promeses, i hi ha persones a la Casa Blanca que volen aquesta guerra. (…) són les mateixes persones que es van desfer de Saddam Hussein i ens van costar 8 bilions de dòlars, i Irak està ara pitjor de com ens ho vam trobar. (…)  Lloyd Austin, secretari de Defensa de Biden, va dir que el propòsit de la guerra per a nosaltres és esgotar Rússia i degradar la seva capacitat de lluitar arreu del món. Això no és bo per a Ucraïna, perquè la forma en què estem esgotant Rússia és massacrar 350.000 nens ucraïnesos. Hem convertit aquesta nació en un escorxador per a la flor de la joventut ucraïnesa. (…) aquesta guerra ens ha costat $ 113 mil milions fins ara. El pressupost total dels Centres de Control i Prevenció de Malalties és de 12 mil milions per any. El pressupost total de l’Agència de Protecció Ambiental és d’aproximadament $ 12 mil milions”.

“Punyalada per l’esquena”

Putin va qualificar l’acció de Prigozhin de “punyalada a l’esquena del nostre país i el nostre poble”, i va afegir que “aquest és exactament el tipus de cop que se li va donar a Rússia el 1917, quan el país va participar en la Primera Guerra Mundial. Però li van robar la victòria”. L’evocació de 1917 col·loca Vladimir Putin en la tradició contrarevolucionària i reaccionària, quan ataca “tota mena d’aventurers polítics i estrangers que s’havien beneficiat del col·lapse de Rússia”. Aquests “aventurers polítics” eren els bolxevics, fundadors de la Unió Soviètica. En vigílies de la invasió d’Ucraïna, Vladimir Putin ja va retreure a Lenin i als comunistes haver permès crear un estat d’Ucraïna “arreplegant parts del seu territori històric a Rússia”. Va declarar que en termes del destí històric de Rússia i dels seus pobles, els principis de construcció de l’Estat de Lenin no van ser només un error: van ser molt pitjors que un error. I encara n’hi ha que veuen en Putin l’hereu de Lenin.

Els aliats d’Ucraïna prometen fer que Rússia pagui per la reconstrucció

Mentre una conferència internacional es reuneix a Londres per recaptar fons per reconstruir Ucraïna, els residents d’algunes ciutats estan preocupats que la construcció no estigui progressant. La Unió Europea anuncia 50.000 milions d’euros en ajuda per a la guerra a Ucraïna, La construcció ja ha començat a les regions alliberades de l’ocupació russa. Aquest és el cas, per exemple, d’Hostomel, al nord-oest de Kiev, danyada en gran mesura pels combats en les primeres setmanes del conflicte, i la reconstrucció tan promesa està molt endarrerida. Es va completar l’enderroc de 5 edificis destruïts, però els treballs s’han aturat. Els residents del veïnat, com Raissa, tenen una idea bastant clara del que està passant: “Tots estem enutjats, a on van tots aquests milions que són enviats aquí? A més, no és l’Estat el que reconstrueix els habitatges, sinó els francesos o altres mecenes estrangers! Què fan els nostres líders amb aquests diners que ens envien? Per quan van compartir el pastís, ja havíem hagut de viure un any en el fred! “, denuncia, en un país encara plagat de corrupció. La ciutat d’Hostomel acaba de veure el seu segon alcalde en un any destituït sota sospita de malversació de fons assignats a la reconstrucció. Kyrylo Chernychuk, de l’empresa francesa Neo-Eco, no es fa més il·lusions que Raïssa: “Desafortunadament, la corrupció a Ucraïna mai ha desaparegut, i fins i tot crec que amb la guerra ha augmentat”. Els aliats occidentals de Kiev han promès augmentar l’ajuda financera a l’economia d’Ucraïna, devastada per més d’un any de guerra, però van advertir: “Rússia està darrere de la destrucció d’Ucraïna. I Rússia eventualment assumirà el cost de reconstruir Ucraïna”, va dir el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken. 

Soldats ucraïnesos simulen falles dels seus tancs per temor a participar en la contraofensiva

Així ho afirma Der Spiegel, citant la tripulació d’un tanc Leopard 2. “Un carregador de 22 anys, que anomenarem Gudzik informa que hi ha soldats que es neguen a anar a la batalla”, va dir la revista. Segons Der Spiegel, cap dels tres membres de la tripulació del Leopard 2 els va condemnar, perquè si un projectil rus impacta a la torreta del tanc, “només quedaria un munt de cendres”.

Al començament de la contraofensiva, tres tancs Leopard van saltar sobre mines que les tropes russes “van posar a gairebé tot arreu”. “No ens enfrontem a principiants que haurien fugit si un Leopard els hagués disparat. Aquests bastards són forts”, va dir el tirador Micha, citat pels mitjans. Per la seva banda, els metges de primera línia reporten un augment significatiu en el nombre de ferits en els últims dies. Un oficial d’intel·ligència ucraïnès també va informar Der Spiegel de grans pèrdues de mà d’obra i equip.

Al front de Blahodatne, Ucraïna: “Encara no hem enderrocat cap helicòpter rus” (Le Monde, 23 de juny) El sergent Onistrat visita els camarades d’una unitat antiaèria, amagats al garatge en desús d’un edifici destruït, llançacoets a mà, esperant helicòpters russos. Hummer”, el cap de la unitat, no oculta les dificultats de la batalla en curs. “No és com l’any passat, els russos han entès les nostres tàctiques i són més cautelosos”, va dir. “Des de l’esclat d’aquesta batalla, encara no hem enderrocat cap helicòpter rus”. Romanen resoltament a distància, mentre disparen diàriament contra les unitats d’assalt ucraïneses. “El nivell militar rus és significativament millor aquest any”, va dir Bankir. A més d’una potència de foc encara significativament més gran que la de les forces ucraïneses, el sergent assenyala l’entrada en joc de “sistemes electrònics” que interrompen el vol dels drons ucraïnesos. “Dit això, el nostre nivell també és significativament millor que l’any passat”, agrega, “i els nostres drons són encara millors”. Devastadora en vides humanes, la guerra a Ucraïna és també una carrera de velocitat tecnològica. 

Els aliats d’Ucraïna han pressionat el país perquè no ataqui objectius en territori rus.

“Els ucraïnesos van ser advertits pels seus aliats de no aprofitar la situació” durant la rebel·lió de Wagner contra l’Estat Major de l’exèrcit rus, va dir un funcionari occidental citat dimarts per CNN. El missatge dirigit a Zelensky va ser clar: “Aprofiti les oportunitats en territori ucraïnès, però no es deixi arrossegar pels assumptes interns russos i no colpegi els recursos militars ofensius dins de Rússia”. Ucraïna i els seus aliats no han de semblar estar ajudant Yevgeny Prigozhin.

“Assumptes interns russos”

Les autoritats ucraïneses, va dir, han estat informades que “aquest és un assumpte intern rus”, repetint la posició oficial dels líders estatunidencs i europeus sobre el tema. “Simplement no volem alimentar la narrativa russa que aquesta va ser una iniciativa de la nostra part”, va advertir.

Sobre la situació a França…

Jérôme Legavre, diputado de la 12ª circunscripción de Seine-Saint-Denis

Comunicado de prensa

Sábado 1 de julio de 2023

El 27 de juny, a Nanterre, Nahel va ser assassinat per un tret a cremar un policia. Aquest assassinat d’un jove de 17 anys ha provocat una immensa onada d’emoció i indignació a tot el país. Em solidaritzo totalment amb aquesta indignació. I no oblido que la mort de Nahel s’inscriu en un context de contínua repressió estatal des de fa anys, contra els joves dels barris, també enfrontats diàriament a estigmatització de tota mena, contra les Armilles Grogues…

Aquesta mort tràgica i insuportable ha desencadenat des de fa diversos dies una explosió d’ira que ràpidament s’ha estès a moltes ciutats de tot el país. La situació que s’ha vingut desenvolupant en els últims dies, plena de perills, suscita amb raó interrogants, inquietud i angoixa entre la població.

Demana urgentment una resposta política. Perquè finalment, en quin país vivim? A França, el 2023, hi ha 10 milions de pobres. Una de cada sis persones no menja prou. Milions de persones, asfixiades per la inflació galopant, simplement no tenen els mitjans suficients per pagar el seu lloguer, els seus impostos, el transport, criar els seus fills i alimentar-se.

En la dotzena circumscripció de Seine-Saint-Denis, la ciutat de Clichy-Sous-Bois té un rècord molt trist per ser la ciutat més pobra del departament. El 42 % de la població d’aquest municipi viu per sota del llindar de pobresa. A Seine-Saint-Denis, hi ha 120 000 sol·licituds d’habitatge sense resoldre. Milers de famílies estan en habitatges insalubres i totalment indignes.

Pel que fa als serveis públics, essencials per a la població, des dels hospitals fins a les escoles i el transport, estan literalment saquejats per les conseqüències de les polítiques metòdiques i contínues de privatització, tancament i eliminació de recursos.

L’últim exemple: a Livry Gargan, la clínica Vauban acaba de tancar. Milers de nens perden l’equivalent a diverses setmanes o fins i tot mesos d’escola cada any, fins a aquest punt és sagnant la falta de mestres. Com podem acceptar que al començament del pròxim any escolar es tanquin 20 classes a Clichy-Sous-Bois?

Quin futur li depara una societat així a la gran massa de joves que s’enfronten a la selecció per accedir a l’educació superior, i que no tenen cap altra perspectiva que la precarietat i els treballs ocasionals?¿Qui no veu que aquesta situació que suporta avui la majoria de la població és la primera i més insuportable de les violències,  que reuneix tots els ingredients d’una veritable bomba social i que empeny l’exasperació, a la desesperació, als extrems?

El govern d’E. Macron, en continuar les polítiques destructives dels qui el van precedir, en buscar constantment agreujar-les, és responsable d’una situació que condueix al caos i la descomposició social. Contra l’oposició de la immensa majoria i malgrat les poderoses mobilitzacions dels darrers mesos, va aprovar la seva reforma de les pensions utilitzant tots els procediments autoritaris de la V República i ordenant la repressió sistemàtica de les manifestacions…

És urgent trencar amb aquest engranatge destructiu per a benefici exclusiu d’un grapat d’accionistes els guanys dels quals es disparen. La immensa majoria de la població, els treballadors, no volen el caos: aspiren a viure en pau de la seva feina, a un futur per als seus fills. L’alarmant situació que estem veient desenvolupar-se des de fa diversos dies exigeix mesures urgents, en particular: l’augment dels salaris, la congelació dels preus i els lloguers, la reobertura de tots els serveis públics tancats i el restabliment de tots els fons retallats, en particular mitjançant la reassignació dels milers de milions destinats al pressupost militar i a la guerra,  la derogació de la reforma de les pensions i totes les mesures repressives.
Amb aquesta finalitat, tots els diputats de LFI ara lluiten per la derogació immediata de les disposicions de “llicència per matar” de la llei Cazeneuve del 2017, responsable de l’explosió de morts provocades per la negativa a obeir, i perquè s’adoptin les mesures necessàries per tancar el període obert per Sarkozy el 2002 tractant els joves dels barris populars com un enemic intern.

 

¿Donde va la guerra militar?

Carta Semanal 946 en catalán

Carta Semanal 946 para descargar en PDF

Reproducimos extractos de varios reportajes publicados en Informations Ouvrières, semanario del Partido Obrero Independiente de Francia.

La guerra de Ucrania continúa,y es difícil saber cuál es la situación real, ya que, como en toda guerra, las partes beligerantes han sustituido la información por la propaganda. No obstante, todo parece indicar que se camina hacia un conflicto sangriento y prolongado: la tan anunciada contraofensiva ucraniana no parece estar alcanzando avances significativos y las pérdidas humanas y materiales son elevadas. La OTAN alimenta la guerra de desgaste a costa de la aniquilación de toda una generación de jóvenes ucranianos y de la destrucción del país.  Y del peligro de una catástrofe para toda Europa.

Sigue leyendo