Archivo de la etiqueta: Francia

Reproduïm extractes de diversos reportatges publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Partit Obrer Independent de França.

La guerra d’Ucraïna continua, i és difícil saber quina és la situació real, ja que, com en tota guerra, les parts bel·ligerants han substituït la informació per la propaganda. No obstant, tot sembla indicar que es camina cap a un conflicte sagnant i prolongat: la tan anunciada contraofensiva ucraïnesa no sembla estar assolint avenços significatius i les pèrdues humanes i materials són elevades. L’OTAN alimenta la guerra de desgast a costa de l’aniquilació de tota una generació de joves ucraïnesos i de la destrucció del país. I del perill d’una catàstrofe per a tot Europa.

És una guerra contra els pobles, i només la mobilització dels treballadors i els pobles pot aturar la guerra i obrir una sortida democràtica i de pau.

Per això, estem implicats en una campana internacional, sobretot europea, per L’ALT A LA GUERRA JA.

Totes les suposades “negociacions” de les institucions internacionals, la UE, l’FMI l’ONU, i els governs bel·licistes (com el nostre) només serveixen per justificar la guerra… la nostra campanya s’adreça al moviment obrer, a les seves organitzacions, als moviments populars: INDEPENDÈNCIA DELS GOVERNS, les despeses militars van en detriment de les despeses socials,

El dia 8 de juliol, videoconferència europea, contra la guerra, contra la guerra social, convocada per militants alemanys.

La “hermosa història del Rafale”

La situació a Ucraïna pot arribar a ser totalment incontrolable en qualsevol moment. Però el govern francès continua fent llenya al foc subministrant a Ucraïna més i més armes. Ha aprovat la llei de programació militar, amb un pressupost de 413.000 milions d’euros, un augment del 40% sobre el pressupost anterior. 140.000 milions més per als comerciants de guerra. Eric Trappier, president de Dassault Aviation, es felicitava en una entrevista amb Le Figaro el 24 de juny. “L’aeronàutica continua sent un orgull i una passió francesa, com el Rafale, que és l’estrella de l’espectacle (…). El Rafale és un èxit. La seva agermanada història continuarà (…). La llei de programació militar 2024-2030 preveu la compra de 42 Rafale, (…) així com el treball en un avió no tripulat de combat”. El març del 2023, Dassault Aviation va registrar un benefici net de 830 milions (+18,3%), i el seu valor en Borsa es va disparar. Per al 2030, el pressupost de l’exèrcit serà la primera partida de despesa de l’Estat, superant la d’Educació Nacional. El preu d’un sol Rafale (100 a 120 milions d’euros) correspon al cost estimat del menjar en 1 euro per a tots els estudiants o la construcció d’uns 5 quiròfans. Una hora de vol del Rafale costa 35.000 euros, el salari mensual de 20 infermeres o 20 professors universitaris. Però per fer que els joves siguin farratge per al cap i carn de canó, no hi ha necessitat de mestres.

Descomposició

No especularem sobre l’operació entre Putin i Wagner. Però el que un petit cap de la màfia pugui sacsejar l’Estat rus continua sent un símptoma. El règim de Putin està en desordre. Només se sosté per la repressió dels opositors i la guerra que li serveix per aixafar la població. Aquest règim està format per oligarques, és a dir, persones que han privatitzat empreses públiques o que les han colonitzat i saquejat, com és el cas de l’empresa Gazprom. Oligarques mafiosos sense cap base social i que només s’aferren al fet que Putin assegura l’ordre al país. Per ara. El Washington Post i la CNN van revelar que la intel·ligència estatunidenca sabia des de feia 15 dies que s’estava fomentant tal rebel·lió.

“Hi ha gent a la Casa Blanca que vol aquesta guerra”

Robert F. Kennedy Junior, nebot del president assassinat el 1963, John Fitzgerald Kennedy, i fill de Bob, germà d’aquest, també assassinat el 1968, i ara, candidat a les primàries demòcrates: “Zelensky es va presentar el 2019… Com va guanyar amb el 70% dels vots? Va guanyar perquè es va presentar amb una proposta de pau, prometent signar els acords de Minsk, que Rússia, França i Alemanya van acceptar, cosa que hauria deixat el Donbass com a part d’Ucraïna, com una regió autònoma perquè els russos ètnics poguessin parlar el seu propi idioma i protegir-se dels atacs del govern central instal·lat pels Estats Units. I que l’OTAN es quedaria fora d’Ucraïna, que és el que volien els russos, una promesa que l’OTAN mai entraria, cosa que hauríem d’haver fet per ells. No hauríem d’haver considerat posar l’OTAN a Ucraïna, ens comprometem a no fer-ho mai. Hem trencat repetidament aquestes promeses, i hi ha persones a la Casa Blanca que volen aquesta guerra. (…) són les mateixes persones que es van desfer de Saddam Hussein i ens van costar 8 bilions de dòlars, i Irak està ara pitjor de com ens ho vam trobar. (…) Lloyd Austin, secretari de Defensa de Biden, va dir que el propòsit de la guerra per a nosaltres és esgotar Rússia i degradar la seva capacitat de lluitar arreu del món. Això no és bo per a Ucraïna, perquè la forma en què estem esgotant Rússia és massacrar 350.000 nens ucraïnesos. Hem convertit aquesta nació en un escorxador per a la flor de la joventut ucraïnesa. (…) aquesta guerra ens ha costat $ 113 mil milions fins ara. El pressupost total dels Centres de Control i Prevenció de Malalties és de 12 mil milions per any. El pressupost total de l’Agència de Protecció Ambiental és d’aproximadament $ 12 mil milions”.

“Punyalada per l’esquena”

Putin va qualificar l’acció de Prigozhin de “punyalada a l’esquena del nostre país i el nostre poble”, i va afegir que “aquest és exactament el tipus de cop que se li va donar a Rússia el 1917, quan el país va participar en la Primera Guerra Mundial. Però li van robar la victòria”. L’evocació de 1917 col·loca Vladimir Putin en la tradició contrarevolucionària i reaccionària, quan ataca “tota mena d’aventurers polítics i estrangers que s’havien beneficiat del col·lapse de Rússia”. Aquests “aventurers polítics” eren els bolxevics, fundadors de la Unió Soviètica. En vigílies de la invasió d’Ucraïna, Vladimir Putin ja va retreure a Lenin i als comunistes haver permès crear un estat d’Ucraïna “arreplegant parts del seu territori històric a Rússia”. Va declarar que “en termes del destí històric de Rússia i dels seus pobles, els principis de construcció de l’Estat de Lenin no van ser només un error: van ser molt pitjors que un error“. I encara n’hi ha que veuen en Putin l’hereu de Lenin.

Els aliats d’Ucraïna prometen fer que Rússia pagui per la reconstrucció

Mentre una conferència internacional es reuneix a Londres per recaptar fons per reconstruir Ucraïna, els residents d’algunes ciutats estan preocupats que la construcció no estigui progressant. La Unió Europea anuncia 50.000 milions d’euros en ajuda per a la guerra a Ucraïna, La construcció ja ha començat a les regions alliberades de l’ocupació russa. Aquest és el cas, per exemple, d’Hostomel, al nord-oest de Kiev, danyada en gran mesura pels combats en les primeres setmanes del conflicte, i la reconstrucció tan promesa està molt endarrerida. Es va completar l’enderroc de 5 edificis destruïts, però els treballs s’han aturat. Els residents del veïnat, com Raissa, tenen una idea bastant clara del que està passant: “Tots estem enutjats, a on van tots aquests milions que són enviats aquí? A més, no és l’Estat el que reconstrueix els habitatges, sinó els francesos o altres mecenes estrangers! Què fan els nostres líders amb aquests diners que ens envien? Per quan van compartir el pastís, ja havíem hagut de viure un any en el fred! “, denuncia, en un país encara plagat de corrupció. La ciutat d’Hostomel acaba de veure el seu segon alcalde en un any destituït sota sospita de malversació de fons assignats a la reconstrucció. Kyrylo Chernychuk, de l’empresa francesa Neo-Eco, no es fa més il·lusions que Raïssa: “Desafortunadament, la corrupció a Ucraïna mai ha desaparegut, i fins i tot crec que amb la guerra ha augmentat”. Els aliats occidentals de Kiev han promès augmentar l’ajuda financera a l’economia d’Ucraïna, devastada per més d’un any de guerra, però van advertir: “Rússia està darrere de la destrucció d’Ucraïna. I Rússia eventualment assumirà el cost de reconstruir Ucraïna”, va dir el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken.

Soldats ucraïnesos simulen falles dels seus tancs per temor a participar en la contraofensiva

Així ho afirma Der Spiegel, citant la tripulació d’un tanc Leopard 2. “Un carregador de 22 anys, que anomenarem Gudzik informa que hi ha soldats que es neguen a anar a la batalla”, va dir la revista. Segons Der Spiegel, cap dels tres membres de la tripulació del Leopard 2 els va condemnar, perquè si un projectil rus impacta a la torreta del tanc, “només quedaria un munt de cendres”.

Al començament de la contraofensiva, tres tancs Leopard van saltar sobre mines que les tropes russes “van posar a gairebé tot arreu”. “No ens enfrontem a principiants que haurien fugit si un Leopard els hagués disparat. Aquests bastards són forts”, va dir el tirador Micha, citat pels mitjans. Per la seva banda, els metges de primera línia reporten un augment significatiu en el nombre de ferits en els últims dies. Un oficial d’intel·ligència ucraïnès també va informar Der Spiegel de grans pèrdues de mà d’obra i equip.

Al front de Blahodatne, Ucraïna: “Encara no hem enderrocat cap helicòpter rus” (Le Monde, 23 de juny) El sergent Onistrat visita els camarades d’una unitat antiaèria, amagats al garatge en desús d’un edifici destruït, llançacoets a mà, esperant helicòpters russos. Hummer”, el cap de la unitat, no oculta les dificultats de la batalla en curs. “No és com l’any passat, els russos han entès les nostres tàctiques i són més cautelosos”, va dir. “Des de l’esclat d’aquesta batalla, encara no hem enderrocat cap helicòpter rus”. Romanen resoltament a distància, mentre disparen diàriament contra les unitats d’assalt ucraïneses. “El nivell militar rus és significativament millor aquest any”, va dir Bankir. A més d’una potència de foc encara significativament més gran que la de les forces ucraïneses, el sergent assenyala l’entrada en joc de “sistemes electrònics” que interrompen el vol dels drons ucraïnesos. “Dit això, el nostre nivell també és significativament millor que l’any passat”, agrega, “i els nostres drons són encara millors”. Devastadora en vides humanes, la guerra a Ucraïna és també una carrera de velocitat tecnològica.

Els aliats d’Ucraïna han pressionat el país perquè no ataqui objectius en territori rus.

“Els ucraïnesos van ser advertits pels seus aliats de no aprofitar la situació” durant la rebel·lió de Wagner contra l’Estat Major de l’exèrcit rus, va dir un funcionari occidental citat dimarts per CNN. El missatge dirigit a Zelensky va ser clar: “Aprofiti les oportunitats en territori ucraïnès, però no es deixi arrossegar pels assumptes interns russos i no colpegi els recursos militars ofensius dins de Rússia”. Ucraïna i els seus aliats no han de semblar estar ajudant Yevgeny Prigozhin.

“Assumptes interns russos”

Les autoritats ucraïneses, va dir, han estat informades que “aquest és un assumpte intern rus”, repetint la posició oficial dels líders estatunidencs i europeus sobre el tema. “Simplement no volem alimentar la narrativa russa que aquesta va ser una iniciativa de la nostra part”, va advertir.

Sobre la situació a França…

Jérôme Legavre, diputado de la 12ª circunscripción de Seine-Saint-Denis

Comunicado de prensa

Sábado 1 de julio de 2023

El 27 de juny, a Nanterre, Nahel va ser assassinat per un tret a cremar un policia. Aquest assassinat d’un jove de 17 anys ha provocat una immensa onada d’emoció i indignació a tot el país. Em solidaritzo totalment amb aquesta indignació. I no oblido que la mort de Nahel s’inscriu en un context de contínua repressió estatal des de fa anys, contra els joves dels barris, també enfrontats diàriament a estigmatització de tota mena, contra les Armilles Grogues…

Aquesta mort tràgica i insuportable ha desencadenat des de fa diversos dies una explosió d’ira que ràpidament s’ha estès a moltes ciutats de tot el país. La situació que s’ha vingut desenvolupant en els últims dies, plena de perills, suscita amb raó interrogants, inquietud i angoixa entre la població.

Demana urgentment una resposta política. Perquè finalment, en quin país vivim? A França, el 2023, hi ha 10 milions de pobres. Una de cada sis persones no menja prou. Milions de persones, asfixiades per la inflació galopant, simplement no tenen els mitjans suficients per pagar el seu lloguer, els seus impostos, el transport, criar els seus fills i alimentar-se.

En la dotzena circumscripció de Seine-Saint-Denis, la ciutat de Clichy-Sous-Bois té un rècord molt trist per ser la ciutat més pobra del departament. El 42 % de la població d’aquest municipi viu per sota del llindar de pobresa. A Seine-Saint-Denis, hi ha 120 000 sol·licituds d’habitatge sense resoldre. Milers de famílies estan en habitatges insalubres i totalment indignes.

Pel que fa als serveis públics, essencials per a la població, des dels hospitals fins a les escoles i el transport, estan literalment saquejats per les conseqüències de les polítiques metòdiques i contínues de privatització, tancament i eliminació de recursos.

L’últim exemple: a Livry Gargan, la clínica Vauban acaba de tancar. Milers de nens perden l’equivalent a diverses setmanes o fins i tot mesos d’escola cada any, fins a aquest punt és sagnant la falta de mestres. Com podem acceptar que al començament del pròxim any escolar es tanquin 20 classes a Clichy-Sous-Bois?

Quin futur li depara una societat així a la gran massa de joves que s’enfronten a la selecció per accedir a l’educació superior, i que no tenen cap altra perspectiva que la precarietat i els treballs ocasionals?¿Qui no veu que aquesta situació que suporta avui la majoria de la població és la primera i més insuportable de les violències, que reuneix tots els ingredients d’una veritable bomba social i que empeny l’exasperació, a la desesperació, als extrems?

El govern d’E. Macron, en continuar les polítiques destructives dels qui el van precedir, en buscar constantment agreujar-les, és responsable d’una situació que condueix al caos i la descomposició social. Contra l’oposició de la immensa majoria i malgrat les poderoses mobilitzacions dels darrers mesos, va aprovar la seva reforma de les pensions utilitzant tots els procediments autoritaris de la V República i ordenant la repressió sistemàtica de les manifestacions…

És urgent trencar amb aquest engranatge destructiu per a benefici exclusiu d’un grapat d’accionistes els guanys dels quals es disparen. La immensa majoria de la població, els treballadors, no volen el caos: aspiren a viure en pau de la seva feina, a un futur per als seus fills. L’alarmant situació que estem veient desenvolupar-se des de fa diversos dies exigeix mesures urgents, en particular: l’augment dels salaris, la congelació dels preus i els lloguers, la reobertura de tots els serveis públics tancats i el restabliment de tots els fons retallats, en particular mitjançant la reassignació dels milers de milions destinats al pressupost militar i a la guerra, la derogació de la reforma de les pensions i totes les mesures repressives.
Amb aquesta finalitat, tots els diputats de LFI ara lluiten per la derogació immediata de les disposicions de “llicència per matar” de la llei Cazeneuve del 2017, responsable de l’explosió de morts provocades per la negativa a obeir, i perquè s’adoptin les mesures necessàries per tancar el període obert per Sarkozy el 2002 tractant els joves dels barris populars com un enemic intern.

França: Victòria pírrica de Macron

Deja un comentario

Carta Setmanal 944 per descarregar en PDF

En aquesta ocasió, publiquem a la carta setmanal diversos articles apareguts a Informations Ouvrières, setmanari del POI de França, en què analitzen la situació el país després de l’onada de mobilitzacions. De particular interès per als militants de l’Estat Espanyol, que veiem com les institucions de la Monarquia actuen com una arma del capital financer i la reacció per impedir tota mesura de progrés, considerem les reflexions sobre el paper de les institucions de la V República, que van ser qualificades en el seu dia de “cop d’Estat permanent” (aquí les institucions són heretades d’un altre cop d’Estat, el de 18 de juliol de 1936).

Alguns intertítols són originals, però d’altres han estat introduïts per nosaltres per ordenar la lectura del text.

La còlera i el rebuig continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

Després d’una enèsima aprovació en vigor a l’Assemblea el 8 de juny, el govern vol creure que el parèntesi de les pensions està tancat i que tot pot finalment tornar a l’ordre. Els primers decrets d’aplicació es van publicar al Diari Oficial el 4 de juny, fins i tot es va crear un simulador per calcular la seva pensió després de la implementació de la “reforma” el dilluns 12 de juny.

Tanmateix, és cert que malgrat la unitat de les confederacions en la demanda de retirada i malgrat les manifestacions amb nivells històrics de mobilització, malgrat les vagues i bloquejos en molts sectors, la “reforma” de les pensions ha passat, el bloqueig del país no ha tingut lloc.

També és cert que els milions de treballadors que van sortir als carrers durant cinc mesos segueixen aferrats a totes les seves demandes.

Les confederacions ho saben molt bé, continuen dient que no volen “passar pàgina” sobre les pensions.

Per enfrontar la situació actual, marcada per la voluntat de l’executiu de continuar i amplificar el seu treball destructiu brut en totes les àrees (“treball, ordre, progrés”), els treballadors que són qualsevol cosa menys resignats necessiten poder comptar amb la independència de les seves organitzacions.

A nivell polític, La France Insoumise (LFI), que prepara la seva assemblea representativa el 17 de juny, ha posat tot el seu pes durant els cinc mesos de mobilització, confirmant així la seva orientació de ruptura. Això li va valer un foc alimentat pels atacs tant dels partidaris d’Emmanuel Macron com dels del seu predecessor François Hollande.

El govern busca inútilment el diàleg social

Per seguir endavant, el govern està tractant de fer tot el possible per reactivar el “diàleg social”. En molts sectors, ja sigui l’ensenyament, la sanitat, etc., de salut, s’inventen “acords”, “pactes” destinats a involucrar els sindicats en la implementació dels plans destructius del govern, pel moment, amb resultats escassos: en educació, per exemple, el “pacte d’ensenyants” imposat per Pap Ndiaye, i davant el qual totes les federacions nacionals van donar el portaveu al ministeri la setmana passada, ha provocat, a mitjans de juny, i a tir de pedra de les vacances d’ estiu, reunions informatives sindicals molt concorregudes. En la funció pública, després de la provocació del ministre, Stanislas Guerini, d’una pujada salarial de l’1,5% l’1 de juliol, totes les federacions de funcionaris van donar a conèixer la seva desaprovació tan aviat com va acabar la reunió amb el ministeri.

Aquesta política, que pretén encadenar els sindicats als plans de l’executiu, s’ha vist reflectida en els últims dies pel desig de Macron d’organitzar en els pròxims dies una “conferència social” amb totes les confederacions sindicals. Anunciada per al 12 de juny, després per a mitjans de juny, sembla difícil d’organitzar. La ira i la negativa a acceptar les polítiques de Macron continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

El caràcter antidemocràtic de les institucions de la V República

Durant 6 mesos, de gener a juny de 2023, el govern va utilitzar successivament els articles 47-1, 44.3, 49.3 i 40, tots ells instruments extrets de l’antidemocràtica Constitució de la Cinquena República, per aprovar la seva reforma de la jubilació. L’endemà de la manifestació del 19 de gener, que el mateix Ministeri de l’Interior va qualificar com “la mobilització més forta dels últims 30 anys“, Elisabeth Borne va anunciar que utilitzava l’article 47-1, mai abans utilitzat, que limita la durada dels debats a l’Assemblea Nacional i el Senat. Mentre milions de francesos es manifesten als carrers davant la convocatòria d’un sindicat unit, els diputats de LFI-Nupes es neguen a sotmetre’s als dictats del govern. Al final dels debats, el 17 de febrer, només es van votar els primers 2 articles del projecte de llei. El govern no pot reclamar cap legitimitat parlamentària. Manuel Bompard, diputat de LFI-Nupes de Bouches-du-Rhône, va escriure en el seu blog el 18 de febrer: “S’ha guanyat una primera victòria”.

Després de l’article 47-1 a l’Assemblea, l’article 44.3, per emmordassar el Senat…

Després de la poderosa vaga i les manifestacions gegantines del 7 de març, en vigílies de la manifestació de l’11 de març, i sense cap legitimitat a l’Assemblea, el govern busca a tota costa un vot favorable del Senat.

En va… el poder de la classe obrera amb les seves organitzacions unides sobre la demanda de la retirada de la “reforma” de les pensions, arrossegant la massa de la població, impacta fins i tot al Palau de Luxemburg. El 10 de març, Macron es va veure obligat a recórrer a l’article 44.3, que obliga el Senat a considerar només les esmenes proposades o acceptades pel govern. “Les màscares estan caient. (…) Després de passar per alt a l’Assemblea Nacional, el govern està emmordassant el Senat”, va dir Patrick Kanner, president del grup socialista al Senat, a Twitter el 10 de març.

La reforma va ser votada al Senat l’11 de març. El 40% dels senadors centristes, el 10% dels senadors republicans hi van votar en contra o es van abstenir.

… per després recórrer al 49.3

A finals de març, malgrat la violència de la repressió, milions continuen manifestant-se per exigir la retirada de la “reforma”. Aïllats, insegurs sobre el vot del seu propi camp, Emmanuel Macron i Elisabeth Borne van decidir el 16 de març usar l’article 49.3 per aprovar sense votació la reforma de pensions a l’Assemblea Nacional. La Nupes i el grup Liot (Llibertat, Independents, Ultramar i Territoris) van presentar una moció de censura que no va aconseguir, per un estret marge de 9 vots, enderrocar el govern. El 49.3 permet al govern fer passar la reforma de la jubilació, però al preu d’una gran crisi política, fins i tot i especialment a les files del partit presidencial. “L’ús de 49.3 va ser un cop per al grup”, diu un diputat de Renaissance (Le Monde, 26 de març). Va ser la primera vegada que em vaig dir a mi mateix: de fet, som inútils”.

“Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc” (Charlotte Caubel, secretària d’Estat)

La llei va ser promulgada el 15 d’abril, un dia després de l’opinió del Consell Constitucional rebutjant el recurs presentat per LFI. Una vegada més, amb motiu del projecte de llei per derogar el pas de l’edat legal de jubilació a 64 anys presentat pel grup Liot, els macronistes faran tot el possible per evitar que els parlamentaris votin. En aquest sentit, quina millor declaració que la de la secretària d’Estat per a la Infància, Charlotte Caubel, a Public Sénat el 24 de maig: “Aquest projecte de llei és políticament inacceptable. Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc“. Emmanuel Macron emergeix d’aquesta batalla cada vegada més aïllat. La premsa patronal parla d’una “victòria pírrica”. Macron, el seu règim, les seves institucions poden recórrer a totes aquestes maniobres brutes que consisteixen a utilitzar fins al fons les disposicions antidemocràtiques que ofereix la Constitució de la Cinquena República per augmentar la jubilació a 64 anys i el desballestament dels règims especials, però queda un fet, que és irrefutable: no només no hi ha suport entre la població a la necessitat de “reformar” la jubilació (fins i tot menys al juny que al Gener) sinó que, per contra, Macron ha aconseguit soldar totes les capes de treballadors en la necessitat de continuar defensant-lo amb ungles i dents.

Mentre el govern Macron utilitza tots els mitjans per lliurar una guerra social contra la classe treballadora francesa, també posa tots els seus esforços al servei de la guerra que està destruint Ucraïna i amenaça de portar tot Europa a l’abisme. Ha fet aprovar un descomunal increment del pressupost militar:

Acceleració de l’ escalada de guerra

En els últims dies, estem assistint a una terrible acceleració de l’escalada de la guerra. El Pentàgon ha estat pilotant durant una setmana una “contraofensiva” de les tropes de Zelensky. Les ordres són estatunidenques, els morts són ucraïnesos i russos. Després d’haver votat el 7 de juny a l’Assemblea Nacional un pressupost militar de 413 mil milions d’euros per als pròxims set anys, Emmanuel Macron va confirmar el dilluns 12, durant una conferència de premsa a l’Elisi abans d’una reunió del “triangle de Weimar” amb els líders d’Alemanya i Polònia, que la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès contra les forces russes havia començat, estimant que duraria “diverses setmanes o fins i tot mesos”. Emmanuel Macron també va confirmar que França continuaria “intensificant” la seva ajuda militar a Ucraïna. “Hem intensificat les entregues d’armes i municions, vehicles blindats, suport logístic”, va dir. El compromís de l’OTAN és més visible que mai. Segons Le Monde, “a Romania, les tropes de l’OTAN simulen la reconquesta d’un territori envaït. Una dotzena de països, entre ells França, han estat participant des de principis de juny en el vast exercici “Saber Guardian” (que reuneix sota el comandament estatunidenc més de 10.000 soldats a Romania) a tir de pedra de la frontera ucraïnesa“. A partir del dilluns 12 de juny, l’OTAN llançarà, des d’Alemanya, “el major exercici de la força aèria de tots els temps”. L’objectiu és augmentar la pressió militar sobre Rússia.

Rebutjant qualsevol unió sagrada darrere dels governs, a França, militants i activistes s’organitzen i reuneixen per un alto el foc immediat. A la Borsa de Treball de Saint-Denis, el diumenge 11 de juny, funcionaris electes, sindicalistes, activistes polítics i associatius es van reunir al voltant de la crida europea “Alt a la guerra!” La plataforma d’aquesta reunió va expressar el seu suport a la iniciativa de la conferència europea del 8 de juliol a Berlín “Contra la guerra, contra la guerra social”. Diverses altres reunions de “Alt a la guerra!” estan planejades per al juny a tot França. El míting de Saint Denis del diumenge 12 forma part d’una llarga cadenes de més de 50 mítines i/o concentracions a tot el país impulsats pels signants de la crida Alta a la Guerra

Francia: Victoria pírrica de Macron

Deja un comentario

Carta Semanal 944 en catalán

Carta Semanal 944 para descargar en PDF

En esta ocasión, publicamos en la carta semanal varios artículos aparecidos en Informations Ouvrières, semanario del POI de Francia, en los que analizan la situación el país tras la ola de movilizaciones. De particular interés para los militantes del Estado Español, que vemos cómo las instituciones de la Monarquía actúan como un arma del capital financiero y la reacción para impedir toda medida de progreso, consideramos las reflexiones sobre el papel de las instituciones de la V República, que fueron calificadas en su día de “golpe de Estado permanente” (aquí las instituciones son heredadas de otro golpe de Estado, el de 18 de julio de 1936). Sigue leyendo →

El xoc entre classes a França

Deja un comentario

Carta Setmanal 937 per descarregar en PDF

Alt a la guerra, fora l’economia de guerra

En ocasió de l’1 de maig ens ha semblat oportú dedicar aquesta Carta a l’economia de guerra aplicada pel President francès Macron i a la mobilització dels treballadors, una i altra vegada per milions per fer avall aquests plans. Per això hem recorregut a articles del setmanari Informations Ouvrières nº 754, del 27 d’abril.

La seva anàlisi assenyala l’abast internacional d’aquesta política de guerra, en particular europeu amb referències a Alemanya i la Gran Bretanya. I d’altra banda a la intervenció dels imperialistes a Ucraïna. Tot això realça el lloc central de la campanya internacional per aturar la guerra i fer enrere l’economia destructiva de guerra.

El Sr. Macron somnia…

Amb el seu somriure d’ànima beneïda quan l’escridassen en tots els seus desplaçaments coberts pels mitjans de comunicació, arxiprotegits, o amb la seva porra el ministre de l’Interior Darmanin, Emmanuel Macron acaricia la boja esperança que passa un mal moment –ja es cansaran– i tot tornarà a l’ordre.

Amb la seva primera ministra Sra. Borne, somia que amb els Roussel i els Cazeneuve, ferms defensors de les institucions de la V República, que l’ajudaran a contenir “els excessos de LFI”, els dirigents sindicals acabaran com sempre o s’embarcaran en operacions polític societàries del tipus de “referèndum d’iniciativa compartida” (RIP), justícia social o una cosa semblant que el seu amic Darmanin revendrà brutalment, i judicialment en el cas dels recalcitrants… Per poder continuar a marxes forçades les seves “reformes” contra la classe obrera i el poble.

Com solen fer els reieta a les altures, sobre un tron que es tambaleja, fingeix no veure res, mira púdicament per a una altra banda, i deixa anar engrunes aquí i allà. No serà el primer sorprès per un cop de realitat. Sent un fervent admirador de Lluís XVI, escombrat per la revolució, això hauria de fer-li reflexionar. Però aquesta gent, tancats en la seva bombolla, mai reflexionen de veritat.

Posseïts pel seu destí personal, empesos pels que els serveixen amb grans recompenses (fins al moment en què els deixen tirats en plena baralla), es consideren investits “pel bé de França”. Es consideren ben pertrets per tot el poder que els confereix l’ Estat. Però almenys hi ha alguna cosa que no poden fer… esborrar la realitat. Tant més com que milions en prenen consciència.

La realitat, és el rebuig ultramajoritari, gairebé unànime, de la seva “reforma”, que recorrin als procediments més antidemocràtics per imposar-la contra la immensa majoria del poble sobre el qual cauen totes les armes de la repressió. Rebuig que continua aquests dies en la forma dels manifestants que arriben amb cassoles a desafiar els ministres i el mateix Macron en cadascun dels seus desplaçaments.

La realitat és la falta de majoria a l’Assemblea Nacional, que condueix a una sèrie de revessos en l’últim període: sobre la candidatura a dirigir l’agència de medi ambient i energia, sobre el retard en la tramitació parlamentària de la Llei de Programació Militar, sobre el projecte de llei sobre millorar l’envelliment…

La realitat és la unanimitat de les confederacions en negar-se a acudir la setmana passada a una convocatòria presidencial. La realitat són els milions que segueixen i seguiran immobilitzats, com es veurà probablement l’1 de maig. La realitat és que queda al nu el paper de l’Estat i de les institucions. La realitat, en paraules del politòleg Jérome Jaffré, és “una focalització de totes les hostilitats en la seva persona. No el protegeixen ni el Govern ni la majoria, només el protegeix la policia. Això pot desembocar en una autèntica crisi democràtica en què al rebuig del poder s’afegeixi un rebuig de les institucions (el que ja s’entreveu sobre l’ús de l’article 39.3 per imposar lleis sense majoria), en particular en les joves generacions.” La mateixa preocupació la comparteix i ex-assessor especial del president Nicolas Sarkozy. Tota aquesta gent tenen motius per estar preocupats.

La redacció

(IO 754, p. 2)

S’estan mobilitzant milions

Literalment sorpresos per la magnitud de les 13 mobilitzacions que s’han succeït reunint cadascuna milions. Sorpresos pel bloqueig de vies públiques i les vagues, tots els politòlegs o similars del país, els especialistes en “l’actualitat social”, han coincidit a detectar que la còlera s’està apoderant del país.

Sens dubte, hi ha còlera… però es tracta de definir l’abast històric d’aquesta mobilització extraordinària. Si es tracta de comprendre la forma en què s’ articula amb les lluites del futur, caldrà rastrejar les causes profundes i menys immediates d’ aquesta còlera.

És el producte d’ anys de maduració. Esclata imponent, i no és un detall, per oposar-se al retard de la jubilació en dos anys, que és una exigència formulada pel capital financer.

Retardar dos anys un descans ben merescut, de cents de milers de treballadors, perquè ho exigeix el capital. Estem en el meollo de les relacions entre el capital i el treball.

El rebuig d’aquesta ‘reforma’ criminal evoca els atacs que el van precedir: els atacs contra el Codi Laboral, contra l’assegurança d’atur i les amenaces que se cernen sobre la Seguretat Social. En una paraula, estan en perill totes les conquestes socials aconseguides amb la lluita de classes des de la Guerra Mundial. Aquesta dimensió penetra la consciència de milions de treballadors i de ciutadans que han emprès el combat contra la ‘reforma’ de les pensions.

Res no aturarà aquests milions

Al centre d’aquesta mobilització hi ha la classe obrera. Una classe obrera apinyada com un bloc en la unitat de les seves organitzacions i que arrossega amb ella la massa de les capes populars i de la joventut en la lluita per defensar una conquesta essencial de la classe obrera i contra la política al servei del capital financer que aplica el president en el marc de les institucions antidemocràtiques de la V República.

La preocupació pel futur promès als treballadors i als pobles pel sistema imperialista en plena crisi de descomposició és un potent motor d’aquesta còlera.

En el moment en què les exigències de l’economia de guerra priven de mitjans la sanitat, l’educació, els serveis públics, i en què l’onada inflacionista pressiona els pressupostos de les famílies obrera…

L’ofensiva empresa pel capital financer per garantir els seus beneficis està desestabilitzant tot el continent europeu.

Davant la dimissió del viceprimer ministre britànic, els comentaris de la premsa són inequívocs: “Els conflictes socials s’embussen: els infermers han rebutjat l’oferta d’augment salarial proposada per Downing Street, els ensenyants preveuen noves vagues, com els metges internistes.”

A Alemanya, per escapar a l’amenaça d’una vaga general dels serveis públics, el govern federal ha concedit un 11% d’augment als 2,4 milions de treballadors concernits. Per als salaris més baixos, l’acord representa un 16,9% d’augment.

No és per a res exagerat dir que el que succeeix a França s’inscriu en un moviment que madura a escala de tot Europa. Milions s’han posat en moviment. Res no els aturarà, com ho fa l’acollida que arreu es dispensa al president Macron i als seus ministres.

Le Monde escrivia el 25 d’abril: “Entre Macron i els seus diputats cueja el dubte. Ja no hi ha màgia entre Emmanuel Macron i la seva majoria relativa (…) Al cap d’un any de la seva elecció, els que sostenen el cap de l’Estat dubten de la seva capacitat per adaptar-se a la falta d’una majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i per respondre a la persistent contestació social.”

És difícil il·lustrar més clarament la primera condició que per als marxistes té l’obertura d’una crisi revolucionària, a saber “que per a les classes dominants és difícil mantenir la seva dominació com fins aleshores; crisi de la cúpula, crisi de la política de la classe dominant que crea una esquerda per la qual s’obren camí el descontentament i la indignació de les classes oprimides.” Continuarà…

Marc Gauquelin

La Unió Europea acaba d’anunciar una acceleració de les entregues de municions i armes a Ucraïna. Polònia ha decidit entregar a Ucraïna tots els seus avions Mig heretats de l’època soviètica, que Polònia substituirà per bombarders nord-americans.

Els Estats Units han anunciat un nou pla d’armament d’Ucraïna. Un responsable nord-americà ha arribat a afirmar que Ucraïna té un lloc al si de l’OTAN. La guerra ha de continuar. Com explica un oficial americà podria durar fins al 2024 o fins i tot el 2025.

S’instal·la l’economia de guerra. El diari Les Échos del 25 d’abril, sobre la base d’un informe de l’institut Sipri (especialitzat en economia d’armament), anuncia: “Les despeses militars assoleixen el nivell més elevat des de fa trenta anys”. També diuen Les Échos que a escala mundial les despeses militars assoleixen els 2,24 bilions de dòlars. La guerra ha de continuar, l’economia d’armament és una corretja que arrossega tota l’economia capitalista que està en crisi. No a la violència policial!L’acció dels treballadors en defensa dels seus drets troba ressò en formacions com l’Observatori de les llibertats, la Lliga de Drets de l’Home, el Lliure Pensament.

Així, l’advocada Chloé Saynac, de l’Observatori Parisí de llibertats Públiques, assenyala que davant l’amplitud de la repressió contra el moviment de les Armilles Grogues s’han proposat documentar i analitzar les pràctiques policials i informar els ciutadans dels seus drets. Amb les seves observacions contribueixen a desmentir un discurs policial que es presenta com si fos la Bíblia davant de jutges que sovint coneixen poc el que succeeix en les manifestacions.

Observem un manteniment de l’ordre preventiu, és a dir ofensiu, contrari a una lògica de gestió pacífica de les manifestacions i de desescalada. Observem un ús important de material classificat com a ‘armes de guerra’. La manifestació té per objecte que el ciutadà pugui fer sentir les seves reclamacions, aquestes pràctiques policials li treuen aquest dret, ja que l’esdeveniment es converteix en una demostració de força policial. La política repressiva dissuadeix les persones d’exercir aquest dret en una situació en què hi ha una forta contestació social. La dissuasió pot prendre la forma d’anuncis ambigus de la prefectura o el ministeri de l’Interior, quan aquest afirma que és un delicte participar en aquesta manifestació, cosa falsa. La situació és molt preocupant.

Per la seva banda el Lliure Pensament té ja recollides 2.000 signatures d’una crida contra les violències policials de l’Estat, contra la repressió i pel dret a manifestar-se. Aquesta organització ha llançat una crida perquè se la defensi de les campanyes reaccionàries.

El choque entre clases en Francia

Deja un comentario

Carta Semanal 937 en catalán

Carta Semanal 937 para descargar en PDF

Alto a la guerra, fuera la economía de guerra

En ocasión del 1 de mayo nos ha parecido oportuno dedicar esta Carta a la economía de guerra aplicada por el Presidente francés Macron y a la movilización de los trabajadores, una y otra vez por millones para echar abajo esos planes. Para ello hemos recurrido a artículos del semanario Informations Ouvrières n.º 754, del 27 de abril.

Su análisis señala el alcance internacional de esa política de guerra, en particular europeo con referencias a Alemania y la Gran Bretaña. Y por otro lado a la intervención de los imperialistas en Ucrania. Todo lo cual realza el lugar central de la campaña internacional por detener la guerra y echar atrás la economía destructiva de guerra. Sigue leyendo →

Acerca de la movilización en Francia contra la reforma de las pensiones

Deja un comentario

Carta Semanal 925 en catalán

Carta Semanal 925 para descargar en PDF

En esta carta semanal reproducimos -con algunos cometarios- un artículo de Pierre Valdemienne, publicado en Informations Ouvrières nº 724, del 1 de febrero, a modo de balance de las últimas manifestaciones celebradas en distintas ciudades de Francia contra la propuesta de reforma del sistema de seguridad social impulsada por el gobierno de Emmanuel Macron. Una reforma que el gobierno francés tilda de “necesaria”, cuando, al igual que en España, la caja de la Seguridad Social en Francia es autosuficiente, si no fuera -en Francia- por los miles de millones de exenciones de cotizaciones empresariales decididas por los diversos gobiernos, con la excusa de “crear empleo”, y financiadas por la propia caja del sistema de jubilación. Y en España por la derivación de fondos para “gastos impropios” (de ahí la exigencia de auditoría de la caja de la Seguridad Social levantada por la COESPE).

Justo es señalar que al día siguiente al 1 de febrero más de un millón de trabajadores ingleses de diversos sectores sanidad, enseñanza, transportes se manifestaron y fueron a la huelga por aumentos de salarios y contra los gastos militares. Un verdadero renacer de la clase obrera británica después de los negros años de la época de Thatcher. Sigue leyendo →

Sobre la mobilització a França contra la reforma de les pensions

Deja un comentario

Carta Setmanal 925 per descarregar en PDF

En aquesta carta setmanal reproduïm -amb alguns cometaris- un article de Pierre Valdemienne, publicat a Informations Ouvrières nº 724, de l’1 de febrer, a tall de balanç de les últimes manifestacions celebrades en diferents ciutats de França contra la proposta de reforma del sistema de seguretat social impulsada pel govern d’Emmanuel Macron. Una reforma que el govern francès titlla de “necessària”, quan, igual que a Espanya, la caixa de la Seguretat Social a França és autosuficient, si no fos -a França- pels milers de milions d’exempcions de cotitzacions empresarials decidides pels diversos governs, amb l’excusa de “crear ocupació”, i finançades per la pròpia caixa del sistema de jubilació. I a Espanya per la derivació de fons per a “despeses impropis” (d’aquí l’exigència d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social aixecada per la COESPE).

Just és assenyalar que l’endemà l’1 de febrer més d’un milió de treballadors anglesos de diversos sectors: Sanitat, ensenyament, transports es van manifestar i van anar a la vaga per augments de salaris i contra les despeses militars. Un veritable renéixer de la classe obrera britànica després dels negres anys de l’època de Thatcher.

Manifestacions monstruoses arreu del país: l’executiu s’enfronta a un rebuig de profunditat sense precedents

Aquest dimarts 31 de gener, dia de vaga i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers, en massa. La mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica, cosa que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir aquesta reforma, fins i tot a l’Assemblea Nacional.

“Esperar. I rectificar la situació abans que sigui massa tard”. És un estímul en forma d’advertència que el diari Le Monde (30 de gener) dirigeix a l’executiu, l’índex de popularitat del qual ha estat en caiguda lliure durant quinze dies, especialment després de la gran vaga del 19 de gener.

Un element significatiu del descens del govern a l’infern és el cas dels pensionistes, que constitueixen el cor de l’electorat macronista, i que s’oposen majoritàriament a la “reforma” de les pensions, segons les últimes enquestes.

La qüestió es simple : com més intenta l’executiu justificar la “reforma”, més s’estén el rebuig entre la població. Emmanuel Macron ha entès això i va lamentar la necessitat d’haver de convèncer: els elements del llenguatge han canviat durant una setmana, ja no correspon al govern defensar una “reforma justa” sinó una “reforma indispensable” i “necessària”.

L’Executiu es llança cap endavant…

En aquest sentit hem d’interpretar les declaracions -en forma de provocació- del primer ministre, qui va declarar el diumenge 29 de gener que l’ajornament de l’edat de jubilació a 64 anys “ja no és negociable”.

El mateix to provocador del ministre de l’Interior a les columnes del parisenc el mateix dia, per a qui “la feina no és una malaltia”. O el vídeo del ministre de la Funció Pública, Stanislas Guerini, destinat als funcionaris públics, que va provocar una veritable protesta, provocant la reacció de la confederació FO – que “denuncia la propaganda del govern” – i de la CGT, Céline Verzeletti, cosecretaria general de la Unió Federal de Sindicats de l’Estat, que tuitejaba: “Negació de la democràcia, falsa propaganda, segrest d’arxius. Vergonyós”. Per no parlar de les declaracions extraterrestres de la diputada del grup Renaissance Claire Guichard (suplent del ministre delegat de Comptes Públics, Gabriel Attal) sobre el personal que acompanya els estudiants amb discapacitat (), o les confessions assumides per Franck Riester, ministre de Relacions amb el Parlament, recolzat per Clément Beaune i Stanislas Guerini (una altra vegada!) sobre el destí reservat a les dones per la “reforma” ()

… I es troba amb el mur de manifestacions i vagues

La resposta a totes aquestes provocacions no es va fer esperar: aquest dimarts 31 de gener, un dia de vagues i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers en massa. La força de la vaga i les manifestacions del 19 de gener ha donat confiança a tots els d’aquest país, que rebutgen la reforma i volen que es retiri.

Així, arreu, les manifestacions, cada vegada i sempre convocades pels sindicats units, són més nombroses que el 19 de gener i trenquen nous sostres: 3.500 a Abbeville (que seria la major manifestació de la història de la ciutat), 10.000 a Foix (per a una ciutat de 9.700 habitants), 10.000 a Montauban (davant 6.000 el 19 de gener), 12.000 a Béziers (davant 10.000), 65.000 a Nantes (davant 55.000), 80.000 a Toulouse (davant 50.000), 250.000 a Marsella (davant 140.000), 500.000 a París (davant 400.000)… Els talls són encara més densos, amb una presència massiva de joves (més de 150.000 segons les organitzacions); una vegada més, hi ha moltes delegacions del sector privat (Thalès a Niça, per exemple), i d’empleats que no estan acostumats a manifestar-se (com els empleats de les notaries) i molts “manifestants primerencs”, cosa que diu molt sobre el ferment continu a la població…

Paral·lelament, la vaga és molt seguida, sobretot en el transport, especialment a la RATP i SNCF : en aquest sector, no hi ha trens interurbans, 2 TER de cada 10, 1 regional (a la regió de París) de cada 10 … A les refineries, entre un 70 i un 100% de vaguistes. A la refineria de Feyzin (Roine), la vaga es renova l’1 de febrer.

El que s’expressa en aquestes manifestacions: un fart, una ira dirigida contra Macron, la seva política, el seu govern, el seu món i que cristal·litza en la demanda de la retirada de la reforma.

La demostració de força dels treballadors repercuteix en tots els nivells

Enfortida per la unitat de tots els sindicats per exigir la retirada de la “reforma” de les pensions, la mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica. Lo que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir-se, fins i tot a l’Assemblea: l’expresident de la República, François Hollande, tem “un poderós moviment social unitari, que pot, al seu torn, desintegrar l’acord parlamentari” (Le Monde, 30 de gener).

Ja estan apareixent esquerdes: els vint diputats del grup Liot (), propers a la majoria, han anunciat que no votaran a favor de la “reforma”. A les files d’Horizons, el partit polític de l’ex primer ministre d’Emmanuel Macron, Edouard Philippe, sis diputats planegen abstenir-se o votar-hi en contra. Pel que fa als Republicans, el diari patronal L’Opinion (30 de gener) es pregunta: “Els 62 membres del grup LR donaran suport finalment al text del govern? Ningú té la resposta, ni tan sols els diputats de LR. Van presentar 633 esmenes que sorprenentment apunten a suavitzar la reforma: limitar les contribucions a 43 anys per a carreres llargues (en lloc de 44), clàusula de revisió el 2027, ajornament de l’entrada en vigor de la reforma al 2024 en lloc del 2023 … Hauríem de veure les condicions del seu suport?” Per no parlar de l’oposició entre els diputats de la pròpia majoria, que van anunciar la seva intenció de no votar a favor del text tal com està.

La qüestió de la prolongació de la vaga fins a la retirada del projecte està sobre la taula

Mentre que els debats a l’Hemicicle han de començar el dilluns 6 de febrer, la data d’una convocatòria de vaga al sector energètic i la vigília d’una convocatòria d’una vaga renovable a la SNCF i a les refineries, el rebuig que està arrelant a tot el país i l’absència d’una majoria al Parlament enllesteixen l’horitzó de l’executiu.

I no són els resultats de les recents eleccions parcials els que li puguin tranquil·litzar: malgrat les taxes rècord d’abstenció, a Charente, per exemple, el candidat de La France Insumise-Nupes, René Pilato, va augmentar en 8 punts en la primera volta i va guanyar en la segona, contra el diputat sortint d’Horizons, Thomas Mesnier. Aquest últim va declarar que “hi ha hagut un efecte pensions en els últims dies. La gent va venir a votar a la segona volta quan no va participar en la primera”.»

En negar-se a escoltar arguments de sentit comú, el cap d’Estat i el seu govern són plenament responsables de la situació i les seves conseqüències. En una democràcia, escoltar el poble és millor que totes les objeccions que el mateix executiu ha renunciat a defensar; i amb raó, perquè són les de la minoria d’explotadors i capitalistes, que obtenen del govern un augment vertiginós en el pressupost de les forces armades (+ 30%), l’escalada de lliuraments de tancs i fins i tot avions, ara qüestionats fins i tot dins de l’Assemblea Nacional.

Recolzats per la força política de FI i Nupes, enfortits per la unitat de les organitzacions, els treballadors han tornat a indicar que no tenen intenció d’acceptar ser saquejats per tot arreu. Tenen raó. La qüestió de la renovació de la vaga ja està sobre la taula. El rebuig de tota aquesta política mortal per a totes les categories explotades és legítim, tots els mitjans per tenir èxit també.

Tres eleccions: Colòmbia, França i Andalusia

Deja un comentario

Carta Setmanal 895 per descarregar en PDF

Al mes de juny, s’han realitzat tres eleccions: les presidencials de Colòmbia, les legislatives de França (amb la seva primera i segona volta) i les autonòmiques d’Andalusia. Volem compartir amb els lectors d’aquesta carta setmanal algunes reflexions sobre els elements comuns i les diferències entre aquests tres processos.

Colòmbia: la mobilització de la joventut i de la població negra dóna la victòria a la candidatura de Petro i Francia

La victòria de Gustavo Petro i Francia Márquez, de la coalició Pacte Històric -50,4% dels vots contra el 47,3% a la dreta de Rodolfo Hernández- a la segona volta de les eleccions presidencials colombianes del 19 de juny, és el resultat directe de les grans mobilitzacions, entre elles l’Atur Nacional de maig-juny de 2021, que, al mig de la pandèmia, va col·locar el govern Duque contra les cordes i va sacsejar els partits tradicionals de la burgesia local.

Aquest resultat és també una derrota per a l’imperialisme nord-americà, els governs del qual, ja siguin demòcrates o republicans, han convertit Colòmbia en un “portavions” per als seus interessos a la regió. El país, membre de l’OCDE i aliat de l’OTAN, amb el pretext de lluitar contra el narcotràfic, té set bases militars nord-americanes al seu territori, des de les quals, per exemple, s’han fet recentment amenaces d’intervenció militar a la veïna Veneçuela .

Cal destacar també que aquestes eleccions s’han desenvolupat en una situació insòlita: cap de les forces polítiques tradicionals de Colòmbia ha arribat a la segona volta de les eleccions. Per oposar a la candidatura de Petro i França, la burgesia ha hagut de treure’s del barret de copa un candidat, Rodolfo Hernández, que es va presentar amb un discurs de “ruptura” i de lluita contra la corrupció.

No només es tracta que, per primera vegada a la seva història, una candidatura d’esquerres guanyi a Colòmbia: Cal destacar, també, la presència, com a vicepresidenta, de Francia Márquez, una afrocolombiana, és a dir, una representant del sector més oprimit i explotat de la classe treballadora de Colòmbia. Una qüestió que ha estat decisiva per a la victòria a la segona volta, perquè entre els 3 milions de vots que han augmentat, un percentatge molt alt provenia del vot juvenil i de Cali, lloc on es concentra la població colombiana de raça negra.

Restes considerables

No serà fàcil per a Petro i Francia governar d’acord amb els interessos de la majoria explotada i oprimida del poble colombià. Els problemes estructurals del país són semblants als d’altres països veïns: desigualtat social brutal, misèria i desocupació creixents, una elit depredadora i racista venuda a l’imperialisme. A això se suma la violència, heretada de dècades de “guerra bruta” contra la guerrilla, duta a terme per grups paramilitars amb complicitat dins de les forces armades.

La reforma agrària, la conclusió del procés de pau amb la guerrilla, interrompuda durant el govern Duque, la represa de l’activitat econòmica productiva al país per crear llocs de treball, van ser les prioritats anunciades per Petro a la campanya.

Però per al seu govern, com va dir Francia Márquez durant la celebració de la victòria, “per ser el govern dels que no són ningú, de dignitat i justícia social”, caldrà recolzar-se permanentment en la mobilització popular i en les organitzacions obreres, evitant l’impossible consens amb els seus enemics històrics. Això també és el que esperen tots els pobles d’Amèrica Llatina.

Després de les eleccions legislatives de França

“Big bang”, “bufetada”, “carreró sense sortida”, “paràlisi total”, “salt a allò desconegut”… La premsa francesa no té paraules prou fortes per descriure les conseqüències de la segona volta de les eleccions generals. A la seva manera, el diari patronal Les Echos resumeix la situació a la portada titulada “El terratrèmol”, amb una foto d’Emmanuel Macron derrotat sobre un fons negre.

Una vegada més, els treballadors de França, amb la seva mobilització al terreny electoral, han frustrat totes les prediccions en col·locar la majoria presidencial molt per sota de les pitjors intencions de vot recollides per les enquestes, privant-la així clarament d’una majoria absoluta que donaven per feta després de les eleccions presidencials.

Pel que fa a aquells que, novament en gran nombre, no es van mobilitzar (el 54% dels votants registrats es van abstenir), no hi ha dubte que, en la gran majoria dels casos, van voler expressar, a la seva manera, però molt profundament, un rebuig a les polítiques antiobreres i antisocials, al sistema podrit de la V República on tots els partits en què històricament han posat la seva confiança els han traït.

Una vegada i una altra, aquests milions han significat, amb la seva abstenció massiva i amb el seu vot, la seva voluntat de posar fi a la política reaccionària de Macron, amb la destrucció metòdica i organitzada d’hospitals, seguretat social i pensions, amb la liquidació d’escoles i universitats públiques, amb la privació de llibertats…

Els treballadors van infligir la derrota a Macron

En aquesta segona volta, els treballadors francesos van infligir una derrota als arquitectes principals d’aquesta política. Entre els diputats que han perdut el seu escó hi ha l’actual ministra de Sanitat, Brigitte Bourguignon, l’exministre de l’Interior, Christophe Castaner, l’actual president de l’Assemblea Nacional, Richard Ferrand, fidel entre els fidels de la macronia, entre molts que han estat copejats durament.

Aquest és un cop terrible per a Macron, és un cop terrible per a les institucions i el sistema: més enllà de les combinacions i acords -intrínsecs a la lògica mateixa de les institucions de la Cinquena República- que l’Executiu no deixarà de buscar com a darrer recurs a la crisi que colpeja el règim, els resultats de la segona volta marquen una veritable crisi al cor mateix de les institucions.

Un cop al cor del Règim

En el context de la Cinquena República, l’Executiu necessita una majoria parlamentària dòcil, que és adquirida per ell, per poder funcionar. Les institucions poden acomodar-se a una cohabitació d’un president d’un signe i un govern d’un altre, sempre que hi hagi una majoria que pugui garantir l’estabilitat i, en certa manera, salvar el règim. En la situació oberta per les eleccions del 19 de juny, aquest ja no és el cas…

Això és el que l’actual primera ministra, Elisabeth Borne, va expressar quan va dir diumenge: “Aquesta nit, la situació no té precedents. Mai abans l’Assemblea Nacional havia conegut aquesta configuració sota la Cinquena República. Aquesta configuració suposa un risc per al nostre país”. I va afegir: “Treballarem des de demà per construir una majoria d’acció”.

Fins i tot si això vol dir tovar l’amenaça de dissolució del parlament; però una dissolució just darrere d’aquesta derrota seria una aventura. El sistema està gripat.

El mite del “front republicà” contra l’extrema dreta

Elecció darrera elecció, hem vist com els mitjans de comunicació i els bonços de “l’esquerra” criden a votar pel candidat de la dreta (ja sigui Sarkozy o Macron), per “tancar pas a l’extrema dreta”. Però, a la segona volta de les legislatives, a 65 circumscripcions s’enfrontava un candidat de la NUPES a un de l’extrema dreta. A 52 d’aquestes circumscripcions, el partit de Macron no ha donat cap consigna de vot.

L’augment de diputats de la NUPES

La coalició de Jean-Luc Mélenchon (Nupes) s’ha convertit en la principal força de l’oposició, mentre que el grup parlamentari de La France Insoumise (LFI) surt considerablement enfortit amb quatre vegades més diputats que a les darreres eleccions legislatives. Aquest és un poderós incentiu per fer valer les demandes de la població treballadora, començant amb la congelació immediata dels preus, el salari mínim d’1,500 € o la jubilació als 60 anys.

Es tracta de demandes compartides pels que es van abstenir novament el 19 de juny, i que ho fan perquè ja no aguanten més, perquè volen una ruptura, exactament en sintonia amb aquests milions que, en aquestes eleccions, han buscat utilitzar el vot a Mélenchon per expressar el mateix rebuig i desig de ruptura.

Es resoldrà la situació a l’Assemblea Nacional? Ningú no s’ha de fer grans il·lusions sobre aquestes institucions construïdes per preservar el sistema i que probablement continuaran donant pas a combinacions, arranjaments i renúncies de tota mena, a mesura que el perill de perdre-ho tot es fa palpable.

Una cosa és certa, però: aquesta crisi ara oberta des de dalt, on ja no se sosté el sistema, obrirà moltes possibilitats des de baix, on ja no s’aguanta més. I estem, de moment, només a nivell electoral. Ara ve la lluita de classes.

Eleccions andaluses: Victòria del PP amb una àmplia abstenció obrera i popular

A les eleccions andaluses del 19 de juny, cal destacar l’àmplia abstenció obrera i popular:2.647.810 electors no han anat a votar (un 41,64% del total). Una abstenció que té un caràcter clar de classe. Per exemple, les dades de Sevilla mostren xifres de participació de més del 70% a barris amb rendes altes i de menys del 40% a barris de rendes baixes.

En aquesta situació, el PP ha guanyat una majoria absoluta i ha augmentat tant els vots com els escons. Pel que fa a vots, ha augmentat en 831.634, i ha tret més del doble que el 2018. I tindrà majoria absoluta amb 58 escons El PSOE té els pitjors resultats de la seva història. Treu 883.707, perdent 127.182 i 3 escons. Vox treu 493.932 vots, augmentant 97.325 respecte al 2018. Les dues candidatures d’esquerres pateixen un desastre. El 2018 van tenir 585.949 vots i van treure 17 seients. Ara, entre totes dues treuen 449.638 i 7 escons. Perden 140.000 vots (un 25% dels que van tenir) i 10 escons.

Per Andalusia (IU +Podem+ Més País +Equo), obté 281.688 vots i 5 escons. Queda igual que els resultats d’IU el 2015 (però aleshores, Podem en va treure 590.000). Mal començament per al projecte de Yolanda Díaz. I Endavant Andalusia, la coalició “andalucista d’esquerres”, presidida per Teresa Rodríguez, treu 167.970 vots i 2 escons. El conjunt de les esquerres perd 260.000 vots.

En tot cas, els resultats –i, sobretot, l’abstenció obrera i popular– suposen tot un avís per al govern de coalició “progressista”. Si segueix donant l’esquena a les reivindicacions i preocupacions de la gent (combustibles, electricitat, pujada dels preus), i segueix sense legislar respecte de les promeses incomplertes (llei mordassa…), va camí d’una catàstrofe electoral.

Però tot sembla indicar que les preocupacions són altres. Acaba d’aprovar donar un impuls als fons privats de pensions, deixa passar l’especulació desenfrenada i els beneficis fabulosos de les elèctriques i les energètiques sense més intervenció que reiterades baixades d’impostos, i està entossudit a pujar al doble les despeses militars, mentre al·lega que “no té diners” perquè els empleats públics puguin recuperar els seus salaris.

En circumstàncies diferents, però, hi ha qüestions comunes: el rebuig en la majoria dels casos dels partits que han ocupat el govern durant decennis (amb el matís d’Andalusia) que és el rebuig a gairebé 40 anys de PSOE.

Una abstenció massiva amb un contingut de rebuig a les institucions.

Una comprensió més o menys conscient dels límits de la via electoral.

Aquestes qüestions són centrals per determinar les formes pràctiques d’un agrupament polític d’independència de classe.

Tres elecciones: Colombia, Francia y Andalucía

Deja un comentario

Carta Semanal 895 en catalán

Carta Semanal 895 para descargar en PDF

En el mes de junio, se han realizado tres elecciones: las presidenciales de Colombia, las legislativas de e Francia (con su primera y segunda vuelta) y las autonómicas de Andalucía. Queremos compartir con los lectores de esta Carta Semanal algunas reflexiones sobre los elementos comunes y las diferencias entre estos tres procesos. Sigue leyendo →