Archivo de la etiqueta: guerra

El imperialismo intenta reordenar su dispositivo militar a escala mundial

Carta Semanal 889 en catalán

Carta Semanal 889 para descargar en PDF

La resistencia contra la guerra es hoy la piedra de toque de todas las organizaciones que dicen defender los intereses de los trabajadores y los pueblos. No nos engañemos, los discursos de defensa de la democracia, de defensa de una “nación oprimida”, de defensa de poblaciones atacadas, no son más que la justificación de una política que lleva  a la Humanidad a un desastre permanente. Nuestro ministro de exteriores, el señor Albares, nos pronostica -haciéndose eco de Biden- una guerra de años.

Es evidente que el hundimiento y descomposición del mercado capitalista, el anunció de una hambruna que puede afectar a más de mil millones de seres humanos, los brutales ataques al salario, las pensiones, los derechos democráticos y sociales de toda la población, forman parte de esta política de guerra.

Frente a ello solo cabe una posición: ¡GUERRA A LA GUERRA! Sigue leyendo

L’imperialisme intenta reordenar el dispositiu militar a escala mundial

Carta Setmanal 889 per descarregar en PDF

La resistència contra la guerra avui és la pedra de toc de totes les organitzacions que diuen defensar els interessos dels treballadors i els pobles. No ens enganyem, els discursos de defensa de la democràcia, de defensa d’una “nació oprimida”, de defensa de poblacions atacades, no són res més que la justificació d’una política que porta la Humanitat a un desastre permanent. El nostre ministre d’exteriors,el señor Albares ens pronostica -fent-se ressò de Biden- una guerra d’anys.

És evident que l’enfonsament i la descomposició del mercat capitalista, l’anunci d’una fam que pot afectar més de mil milions d’éssers humans, els brutals atacs als salaris, les pensions, els drets democràtics i socials de tota la població, formen part de aquesta política de guerra.

Davant d’això només hi ha una posició: GUERRA A LA GUERRA!

En aquest marc, Biden intenta reordenar el dispositiu contrarevolucionari -d’entrada el militar- per disciplinar tots els governs en la seva contraofensiva per fer pagar la crisi als treballadors i als pobles i al seu propi país.

Les “aliances” que teixeix contra la Xina es completen amb la Cimera de les Amèriques que convoca a Los Angeles aquesta setmana entrant. Juntament amb el cim de l’OTAN a Madrid els 29 i 30 de juny. Per això és important participar i impulsar les mobilitzacions contra ella. Hem conegut aquests dies el Manifest de la Plataforma estatal No a l’OTAN, en la qual participen els sindicats UGT i CCOO. En aquest text, es dirigeixen a Pedro Sánchez perquè retiri la invitació a Madrid i criden a manifestar-se. Tota organització que es preï de parlar en nom dels treballadors s’ha de sumar, sense cap vacil·lació, a aquesta mobilització.

Perquè aquesta resistència s’emmarca en la que hi ha a tot el món;des de Brasil a Ceylan, des de Sud-àfrica a Alemanya. Una resistència que clama no a la guerra, diners per als salaris, serveis públics, pensions…

Publiquem a continuació dos documents que ens il·lustren sobre el dispositiu de l’imperialisme les contradiccions i la resistència. El primer, un article del diari francès Informations Ouvrières, sobre la guerra d’Ucraïna i les mesures del govern Biden per fer front a la competència de la Xina pels mercats. El segon, un text de la revista El Trabajo de Mèxic sobre la Cimera de les Amèriques.

D’Ucraïna a la Xina

Alhora que els combats s’intensifiquen al Donbass, amb la seva processó de morts, ferits i refugiats, Joe Biden, en un viatge a Àsia, deia a Tòquio: “Rússia ha de pagar un preu a llarg termini per la seva barbàrie. tracta només d’Ucraïna, perquè si les sancions no es mantinguessin, quin missatge estaríem donant a la Xina sobre el cost d’un intent de prendre Taiwan per la força”. AFP informava dilluns: “Després d’una visita de tres dies a Corea del Sud , Biden va arribar al Japó diumenge a la nit, i els representants nord-americans van presentar els dos països com l’eix de l’aparell nord-americà davant l’ascens de la Xina a la regió. En una conferència de premsa conjunta dilluns, Biden i Kishida van prendre una postura ferma cap a Beijing, reafirmant la seva ‘visió compartida d’un Indo-Pacífic lliure i obert’ i dient que havien acordat monitoritzar l’activitat naval xinesa a la regió on la Xina està mostrant ambicions creixents. ‘Hem de demanar a la Xina que compleixi amb el dret internacional’, fins i tot en assumptes econòmics, va dir Kishida. Biden també va advertir que els Estats Units defensarien militarment Taiwan si Beijing envaïa l’illa autònoma, dient que la Xina estava ‘coquetejant amb el perill'”. Aprofitant el viatge a Àsia, Biden va convocar el Quad (Diàleg Quatripartit de Seguretat entre Estats Units, Japó, Austràlia i l’Índia) i va dir que era una “oportunitat crítica per intercanviar punts de vista i continuar estimulant la cooperació pràctica a la regió.” També va aprofitar el viatge per anunciar una nova associació econòmica a la regió.

El Marc Econòmic Indo-Pacífic (IPEF) no és un acord de lliure comerç, però preveu una integració més gran entre els països membres en quatre àrees clau: l’economia digital, les cadenes de subministrament, l’energia verda i la lluita contra la corrupció. Jake Sullivan, l’assessor de seguretat nacional dels EUA, va assegurar que es tractava d’una “plataforma oberta”, perquè havia estat concebuda i definida com a tal, però Pequín se sent deliberadament exclòs i ja ho ha deixat clar, castigant aquest diumenge a “petites camarilles” destinades a “contenir la Xina” (AFP). Joe Biden, també a Àsia, va signar la llei aprovada el 19 de maig passat pel Congrés nord-americà que suposa un gegantí desemborsament addicional de 40.000 milions de dòlars per a la guerra a Ucraïna; per la seva banda, el G7 n’acaba de prometre 20.000 milions. Les coses són clares: no es tracta de defensar el poble ucraïnès o Ucraïna, sinó que també es tracta de la Xina i totes les relacions mundials que l’imperialisme nord-americà busca reorganitzar sota el seu control. Però la classe dominant nord-americana s’enfronta a un país fracturat als mateixos Estats Units. Les eleccions intermèdies del proper mes de novembre (en què es renovarà tota la Cambra de Representants i un terç del Senat) suposen el risc que Biden pateixi una derrota, i són l’expressió oberta de la crisi política que s’està desenvolupant als Estats Units, les conseqüències dels quals seran per descomptat globals. sinó que també es tracta de la Xina i totes les relacions mundials que l’imperialisme nord-americà busca reorganitzar sota el control. Però la classe dominant nord-americana s’enfronta a un país fracturat als mateixos Estats Units. Les eleccions intermèdies del proper mes de novembre (en què es renovarà tota la Cambra de Representants i un terç del Senat) suposen el risc que Biden pateixi una derrota, i són l’expressió oberta de la crisi política que s’està desenvolupant als Estats Units Units i les conseqüències dels quals seran per descomptat globals. sinó que també es tracta de la Xina i totes les relacions mundials que l’imperialisme nord-americà busca reorganitzar sota el control. Però la classe dominant nord-americana s’enfronta a un país fracturat als mateixos Estats Units. Les eleccions intermèdies del proper mes de novembre (en què es renovarà tota la Cambra de Representants i un terç del Senat) suposen el risc que Biden pateixi una derrota, i són l’expressió oberta de la crisi política que s’està desenvolupant als Estats Units Units i les conseqüències dels quals seran per descomptat globals.

LA 9ª CIMERA DE LES AMERIQUES

Biden ha convocat els membres de l’OTAN a reunir-se a Espanya els dies 29-30 de juny. (els governs de Finlàndia i Suècia han demanat la seva adhesió a aquesta organització). La guerra a Europa tendeix a estendre’s.

La invasió d’Ucraïna per l’oligarquia mafiosa de Putin va donar a Biden el pretext, per empènyer els governs d’Europa per mitjà de l’OTAN, no només a intervenir a la guerra d’Ucraïna (ajudes financeres, entrega d’armes, assessors militars govern Ucraïnès, boicot a les mercaderies russes) sinó alhora a iniciar un tsunami armamentista (elevar els pressupostos d’armes al 2% del PIB de cada país.)[1]

Gairebé alhora, per ser més precisos, 3 setmanes abans, a principis de juny, Biden convoca, els governs d’Amèrica Llatina, a l’anomenada 9a Cimera de les Amèriques. Dues conferències amb perfils diferents, es pot dir, però que expressen l‟intent per part del Govern dels EUA de reorientar la seva política mundial per obrir-se mercats, per desallotjar si escauels competidors (Xina, Rússia…), per enfrontar la descomposició del mercat mundial que la pandèmia del coronavirus i ara la guerra a Europa han accelerat. Recordem també que el govern americà fa uns mesos va formar un front amb Anglaterra, Austràlia i Nova Zelanda amb l’objectiu de vigilar els mars de la Xina..

En el cas de la 9a cimera de les Amèriques els objectius que persegueix Biden són aturar l’enorme migració que es desenvolupa via Centreamèrica-Mèxic cap als Estats Units que ha fet salts en aquests últims anys i obrir el camí a les seves empreses imperialistes per a l’explotació de les primeres matèries i dels recursos naturals del subcontinent d’acord amb el gir de la transició energètica.

En el cas de Mèxic, els objectius del govern imperialista, expressats a través de l’ambaixador americà que actua com si fos el Nº. 2 del país, són brutals:

a.- El país té una frontera de 3 mil quilòmetres amb els Estats Units (el mur de Trump va fracassar), però a la part més estreta, al sud-est, (l’Istme de Tehuantepec que va del Golf de Mèxic a l’oceà Pacífic), hi ha només 300 km.

El govern està construint el ferrocarril de l’Istme de Tehuantepec. Els analistes comencen a parlar que aquests 300 km seran vigilats per l’exèrcit mexicà. Obrador li ha donat un gran impuls a les forces armades, assignant-los tasques de la major importància econòmica i política (control de ports, duanes…). Aquests 300 km seran un mur de contenció dels migrants que vénen del sud?

b.- Al mateix temps l’ambaixador americà recorrent el país, juntament amb el secretari d’Hisenda de Mèxic, ha reunit governadors de diferents estats del país amb l’objectiu, segons l’ambaixador, de “…identificar i avançar en oportunitats d’inversió , desenvolupament econòmic, metes ambientals i esforços contra el canvi climàtic, desenvolupament de la força laboral entre altres tasques”.

L’ambaixador comportant-se alhora com a representant de les grans empreses tecnològiques imperialistes assenyala “…que ha dialogat amb empreses com Amazon, Microsoft, Mercat lliure, Uber… que estàn disposades a invertir al sud-est mexicà…”

La resistència del govern d’Obrador.

La NO invitació per part del govern de Biden, a Cuba, Veneçuela, Nicaragua a la 9a Cimera ha portat Obrador a expressar la seva negativa a ser present a la Cimera que es realitzarà a Los Angeles, Califòrnia. La seva posició ha arrossegat els governs “progressistes” del subcontinent, a manifestar també el seu rebuig a la Cimera. Uns no hi seran presents (Bolívia), altres assistiran (Argentina, Xile, Hondures) manifestant el seu desacord.

Serà un fracàs la 9a Cimera de les Amèriques? Sí i no. Mostrarà el rebuig formal dels governs “progressistes”, contra les exclusions que fa el govern Biden, però quant a la política de “la transició energètica”, de pillatge de les matèries primeres i recursos naturals, hi haurà una resposta per part de els governs “progressistes”?

Recordem que el representant d’Obrador a la reunió de la COP 26 a Glasgow, va votar el gir cap a la transició energètica.

Correspon als treballadors i als pobles, a través de la lluita organitzada defensar la sobirania sobre els seus recursos.

[1]El compromís d’elevar la despesa militar al 2% el van contraure els països de l?OTAN el 2014, amb Obama a la casa Blanca. (Nota de la redacció d’aquesta Carta Setmanal)

La guerra y la crisis del sistema imperialista

Carta Semanal 888 en catalán

Carta Semanal 888 para descargar en PDF

La guerra de Ucrania pone de nuevo sobre la mesa muchos elementos que han estado en discusión entre los militantes obreros. A este respecto, en el debate de la dirección de la IV Internacional, un camarada señalaba lo siguiente: “El X Congreso Mundial de la Cuarta Internacional tendrá que tener en cuenta todos estos elementos, evaluándolos con el único criterio de los intereses de clase del proletariado mundial.  Este no es de ninguna manera un ejercicio académico querido por los profesores de ‘geopolítica’ que balbucean todos los días frente a las cámaras de televisión”. Tiene razón.  Y para hacerle justicia, es esencial situar esta guerra en su lugar en la historia de la crisis de todo el sistema imperialista. De entrada, es necesario constatar un hecho: la crisis actual no es causa de la guerra, más bien lo contrario. Sigue leyendo

La guerra i la crisi del sistema imperialista

Carta Setmanal 888 per descarregar en PDF

La guerra d’Ucraïna torna a posar sobre la taula molts elements que han estat en discussió entre els militants obrers. Quant a això, en el debat de la direcció de la IV Internacional, un camarada assenyalava el següent: “El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional haurà de tenir en compte tots aquests elements, avaluant-los amb l’únic criteri dels interessos de classe del proletariat mundial. Aquest no és de cap manera un exercici acadèmic estimat pels professors de ‘geopolítica’ que balbucegen cada dia davant de les càmeres de televisió”. Té raó. I per fer-li justícia, és essencial situar aquesta guerra al seu lloc en la història de la crisi de tot el sistema imperialista. D’entrada, cal constatar un fet: la crisi actual no és causa de la guerra, ans el contrari

Recapitulem: aquesta guerra no és la continuació de les dues primeres guerres mundials. Les dues primeres grans guerres imperialistes (1914/1918. 1939/1945)van ser guerres per la dominació del món.Tanmateix, la dislocació en curs de l’ordre mundial establert el 1945,el 1945 i de totes les institucions sorgides d’allà, des del FMI a l’ONU,no és degut a la impugnació de l’hegemonia nord-americana per part d’una altra potència, sinó a l’esgotament de les condicions en què va ser fundada (…). En assumir el lideratge de l’economia mundial en la seva etapa imperial, els Estats Units s’estan fent càrrec de totes les seves contradiccions” (Capitalisme i economia mundial, per Xabier Arrizabalo). En resum, no es tracta, de cap manera d’una qüestió de ” relleu”, de substitució de la posició hegemònica de l’imperialisme nord-americà per part d’una potència competidora.

Aquesta guerra no és part de l’esbós d’un nou”ordre mundial” (com el que pretenia George Bush el 2001 després de l’atemptat a la Torres Bessones). Es l’expressió de la convulsa desintegració del mercat mundial. Agreguem un aclariment: no va ser la guerra la que va causar el tsunami inflacionari. Les “fortes pressions inflacionàries” l’han precedida, reconeixen tots els experts. La guerra, incloses les sancions de la Unió Europea, – sancions, en realitat, contra el poble rus, que repercuteixen contra tots els pobles europeus i anuncien una fam generalitzada a més de 40 països d’Àfrica i Orient Mitjà-sens dubte les ha agreujat, provocant aquest crit d’angoixa del diari Le Monde (15 d’abril: “Com un incendi forestal, la inflació no coneix fronteres ni àrees protegides. Un cop superada la temperatura necessària, res no pot aturar les flames”.

D’on ve aquesta inflació?

Però d’on ve aquesta inflació? És producte dels bilions de dòlars injectats pels bancs centrals als mercats per sortir de la crisi financera de 2007-2008, “Garantir la liquiditat del mercat i mantenir artificialment baixos els tipus d’interès a llarg termini per impulsar l’economia, una política que ha portat el banc (la Reserva Federal) a comprar més de 9 bilions de dòlars en valors, l’equivalent al 40% del producte interior brut dels Estats Units”. (Le Monde, 6 de maig de 2022). Aquesta injecció de diners buscava entre altres coses prevenir o impedir una explosió social generalitzada després de l’onada de revoltes i aixecaments el 2019.

La desintegració del mercat mundial denunciada per l’OMC és la conseqüència inevitable de la lluita empresa pel capital financer per fer front a la tendència a la baixa de la taxa de guany, una lluita per aixafar el cost de la força de treball a través de la desregulació i la precarització de treball.

La desintegració del mercat mundial és la conseqüència dels intents del capital financer d’obrir-se per la força espais de valorització del capital capaços de restaurar el procés d’acumulació en un mercat sobresaturat. Una contradicció que el columnista econòmic de Le Monde resumeix en aquesta fórmula: “El món s’està arronsant a ulls vista. Un dia era ampli i estava ple de possibilitats. Ara està saturat i ple de trampes”

Així és com l’imperialisme nord-americà, aprofitant la guerra desencadenada per Putin, utilitza totes les seves forces per obrir un nou espai per a la valorització del capital obligant als seus “aliats” a una inversió massiva a l’economia d’armament,recurs múltiples vegades utilitzat però agreujant el caos creixent del mercat mundial.

Biden, com Putin…

Biden, com a representant dels interessos dels monopolis imperialistes nord-americans, i Putin, com a representant de l’oligarquia mafiosa governant al Kremlin, busquen garantir els interessos als qui serveixen l’accés a les matèries primeres (o sigui, el control del mercat de les matèries primeres des de l’energia als aliments), que senten que necessiten en el marc de la transformació econòmica que hauria de comportar la”transició energètica”,

No hi ha dos camps. Hi ha un enfrontament–que no exclou la possibilitat d’un derrap– cop a cop i de manera anàrquica entre els gàngsters que es troben al capdavant dels monopolis imperialistes i els oligarques. En aquest sentit, podem dir que hem entrat en una guerra sense fi, una expressió de la dislocació del mercat mundial, una conseqüència de la crisi de tot el sistema.

No hi ha dos camps

No hi ha dos camps. No hi ha ni un camp progressista contra la reacció, ni tan sols dos camps que lluitin per l’hegemonia mundial. Hi ha el camp dels monopolis imperialistes i els oligarques compromesos en la dislocació del mercat mundial amb tot allò que això comporta de brutalitat i de desordre a imatge i semblança de l’anarquia que presideix el funcionament del sistema capitalista.

La referència a una guerra entre democràcia i dictadura és una estafa destinada a amagar la crisi social sense precedents en què la inflació, símptoma de la crisi, està enfonsant el món.

Espantats per la reacció predictible davant allò que cal cridar pel seu nom: l’organització a tots els continents d’una ofensiva gegantina de “devaluació de la força de treball”, espantats per l’amenaça que aquesta reacció representa per a tots els governs, tant els de les potències imperialistes com els de els països dominats d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, els representants del capital financer han decidit aprofitar la qüestió de la guerra per avançar a marxes forçades cap a l’establiment d’una unió nacional, és a dir, l’exigència a partits i sindicats de renunciar a la lluita per reivindicacions i drets en nom d’un suposat interès superior.

Ja podem dir que els enfrontaments que es preparen ho fan sota noves condicions polítiques. En una situació marcada per l’enfonsament de tots els poders i per la crisi mortal de totes les representacions polítiques que s’han inscrit en el marc de la defensa de les institucions de l’ordre burgès, s’esqueixen noves forces, una gran fracció de la joventut, que busquen encarnar la “ruptura” amb el vell ordre, i que s’involucren en un procés complex i aparentment contradictori de reconstrucció d’una autèntica representació política de la classe obrera.

Això és el que testimonia el sorgiment de la “Unió Popular” a França les expressions de la qual no es limiten a França, ni tan sols a Europa. Hi ha una necessitat urgent d’establir contacte amb tots aquells grups que, a Europa, i a escala internacional, han entrat en un procés de ruptura vinculant la exigència d’un augment general dels salaris, la congelació dels preus, la defensa de les pensions, el restabliment dels sistemes de salut i educació- fent ressorgir, en tota la seva actualitat, el sistema de “reivindicacions transitòries” (com l’escala mòbil de salaris), el rebuig dels pressupostos d’armament, encarnació de la política destructiva de tots els governs sotmesos a l’imperialisme.

Lògicament, l’organització a Madrid, els dies 29 i 30 de juny, de la cimera de l’OTAN, que a l’avantguarda i la rereguarda dels comerciants de les guerres, hauria de proporcionar l’eix d’un gran agrupament de tots aquells que decideixen comprometre’s concretament en la lluita contra la guerra.

Nombroses forces, que inclouen els sindicats, ja han decidit convocar una manifestació contra la cimera el 26 de juny a Madrid. Preparem un míting internacional per al dia 25 a Madrid, contra la cimera, que s’inscriu a les múltiples mobilitzacions en curs i en continuïtat amb la Conferència Obrera europea d’urgència del 9 d’abril passat.

La industria de armamentos sustenta al capitalismo moribundo

Carta Semanal 887 en catalán

Carta Semanal 887 para descargar en PDF

Antes de la caída del Muro de Berlín, el sector armamentístico era uno de los pilares que aseguraban la supervivencia del sistema capitalista, manteniendo artificialmente el crecimiento. 

Las industrias de armas se entrelazaron considerablemente con la maquinaria política de los estados. Tras la caída del Muro, fue necesario liquidar las existencias. Por lo tanto, la década de 1990 vio un desarrollo de conflictos de “baja intensidad” (la intensidad es baja cuando los conflictos no  afectan directamente  a los comentaristas). Con el mayor cinismo, los países imperialistas (UE, Reino Unido, Francia…) y luego Rusia liquidaron sus existencias. Sigue leyendo

La indústria d’armaments sustenta el capitalisme moribund

Carta Setmanal 887 per descarregar en PDF

Abans de la caiguda del Mur de Berlín, el sector armamentístic era un dels pilars que asseguraven la supervivència del sistema capitalista, mantenint artificialment el creixement.

Les indústries d’armes es van entrellaçar considerablement amb la maquinària política dels estats. Després de la caiguda del Mur, va caldre liquidar les existències. Per tant, la dècada de 1990 va veure un desenvolupament de conflictes de “baixa intensitat” (la intensitat és baixa quan els conflictes no afecten directament els comentaristes). Amb el cinisme més gran, els països imperialistes (UE, Regne Unit, França…) i després Rússia van liquidar les seves existències.

A la dècada de 2000, va ser necessari reinventar-se i assegurar el subministrament de nous equips. Des de la robòtica fins a la IA, la guerra asimètrica o la guerra irregular, la indústria armamentística ha innovat amb nous productes, netejant la seva imatge en base a raons d’Estat, necessitats democràtiques i fins i tot ajuda humanitària. Després d’aquest canvi hipòcrita, aquesta indústria s’ha continuat desenvolupant i ha creat mercats per vendre els productes. A la dècada del 2010 va sorgir un mercat d’armes de segona mà. Així, Àfrica i Amèrica Llatina o part dels països asiàtics estaven equipats amb armament lleuger (rifles, llançacoets, mines, municions…) mentre que els països del Golf Pèrsic podien pagar fragates, avions, míssils de mitjà/llarg abast.

Un augment vertiginós de la despesa militar

El 2018, la despesa militar a tot el món va ser de 1,8 bilions de dòlars (1.565 bilions de €) o sigui, 4,93 mil milions de $ cada dia i 57,000 $ per segon. Des de la dècada del 2000, hi ha hagut un augment constant en la despesa per a molts països: els de l’OTAN (inclosa Turquia), els del Golf Pèrsic, molts països asiàtics, especialment una Xina en augment.

2020 va ser un any rècord amb 2 bilions $. Diego Lopes da Silva, investigador del programa d’armament i despesa militar Sipri, explicava: “Podem dir amb certesa que l’epidèmia no ha tingut un impacte significatiu en la despesa militar mundial el 2020”. A Europa, la despesa en defensa està augmentant (+2%), particularment en resposta a Rússia, que s’ha considerat una amenaça creixent des de l’annexió de Crimea el 2014.

El 2021, la tendència es confirma. Només els Estats Units representa gairebé el 40% de la despesa militar mundial en línia amb la política de Trump, continuada per Biden: “Els recents augments en la despesa militar nord-americana s’expliquen principalment per fortes inversions en investigació i desenvolupament, per diversos projectes a llarg termini com la modernització de l’arsenal nuclear nord-americà i l’adquisició d’armes a gran escala”. segons Alexandra Marksteiner, investigadora del SIPRI. “Això reflecteix les creixents preocupacions sobre les amenaces percebudes per competidors estratègics com la Xina i Rússia»

La guerra a Ucraïna accelera aquest procés. Els pressupostos militars estan explotant a. països com Alemanya i el Japó, que suposadament són països sense un exèrcit d’actuació a l’exterior, estan aprovant pressupostos d’armes colossals.

La despesa militar global total va augmentar un 0,7% en termes reals el 2021 a 2,113 $ bilions. Les cinc principals gastadores el 2021 van ser els Estats Units, la Xina, l’Índia, el Regne Unit i Rússia, que junts van representar el 62% de la despesa, segons les noves dades sobre la despesa militar global publicades per l’Institut Internacional de Recerca per a la Pau d’Estocolm: “L’augment de la despesa total el 2020 depèn en gran mesura dels Estats Units i la Xina. Els EUA van augmentar la seva despesa militar per tercer any consecutiu fins a assolir els 778 mil milions de dòlars el 2020 (+ 4.4% des del 2019 però -10% des del 2011 ) (…) La despesa militar de la Xina s’estima en USD 252 mil milions (+ 1.9% des del 2019 i + 76% des del 2011). Representen el període més llarg d’augments ininterromputs (26 anys consecutius) per part d’un país a la base de dades del SIPRI sobre despesa militar. Amb USD 72.9 mil milions (+ 2.1%), la despesa militar de l’Índia ocupa el tercer lloc al món. La despesa militar total de Rússia va ascendir a USD 61,7 mil milions (+ 2,5%). El cinquè país més malbaratador, Regne Unit, va augmentar la seva despesa militar un 2,9% el 2020. Aquesta és la segona taxa de creixement anual més alta del país el 2011-20, una dècada caracteritzada fins al 2017 per retallades en la despesa militar”.

Estats Units, el país més venedor

El 2021, “41 empreses nord-americanes figuraven entre les 100 venedores d’armes més grans, amb una participació del 54%, 26 empreses europees van representar el 21% de les vendes totals. Els segueixen la Xina (13% del total, amb cinc empreses) i Rússia (5%, nou empreses). Comptant els països europeus per separat, la Xina és el segon país i el Regne Unit el tercer (set empreses, 7,1%), davant de Rússia (nou empreses, 5%) i França (sis empreses, 4,7%) “. (Le Monde, desembre de 2021).

La guerra econòmica (de la venda d’armes) no té cap precedent. Així, “els nord-americans equipen massivament els països considerats com a aliats contra adversaris més o menys declarats: els països àrabs contra l’Iran, els països europeus contra Rússia, Taiwan, el Japó i Corea del Sud contra Corea del Nord i la Xina. Els russos estan armant als xinesos i veneçolans, que són blanc dels embargaments occidentals, per sospesar la relació competitiva, de vegades correspon als Estats suggerir que no intentaran aprofitar-se de la seva influència i que els seus clients continuaran sent perfectament sobirans: comprar-nos és escapar de les restriccions russes i nord-americanes (…) Els Estats Units van una mica més enllà: prohibeix l’exportació de qualsevol equip que contingui components nord-americans.

El 2019, les vendes de les 25 companyies d’armes més grans del món van augmentar un 8,5% en comparació del 2018 a un total de $ 361 mil milions, amb 5 companyies (Lockheed Martin, Boeing, Northrop Grumman, Raytheon i General Dynamics) al top 10.

Els pobles són les primeres víctimes

El 2021, la despesa militar ha superat totes les expectatives dels accionistes, 2022 promet ser un bon any per a ells. La venda d’armaments no es limita a municions, míssils o fusells. Des de fa 20 anys, noves armes que van des de pistoles Taser, flash-balls fins a drones o gossos-robots volen canviar els paradigmes de la guerra: hi hauria menys homes a terra, la guerra seria més neta perquè l’home n’estaria lluny. Preguntar-se a qui maten. Són els civils els que suporten la pitjor part dels horrors dels conflictes armats, per intensos que siguin. El 2020, “l’ONU va registrar gairebé 12.000 víctimes civils només a l’Afganistan, Síria i el Iemen. Els civils també s’enfronten a la violència sexual, la tortura, les desaparicions, els desplaçaments massius i la inseguretat alimentària i fins i tot la fam.. (. .. ) A finals de 2020, més de 99 milions de persones s’enfrontaven a nivells greus o perillosos d’inseguretat alimentària aguda a 23 països on hi havia conflictes i inseguretat. Aquesta xifra és superior a la del 2019, amb 77 milions. (font, unric.org). Àfrica va ser, el 2020, el continent més afectat per conflictes amb més d’una desena de guerres, principalment relacionades amb la captura de primeres matèries.

Venda d’armes: contra qui?

Països com els Estats Units, el Regne Unit, França, Israel, Rússia, la Xina… estan desenvolupant fires d’armes: demostració, noves tècniques… Milions invertits per a milers de milions de contractes a mida. La presentació d’aquestes fires se centra cada cop més en el combat urbà. Com que més de la meitat de la població viu en una ciutat, els soldats del demà han de poder controlar aquest espai. Per tant, la línia entre l’exèrcit i la policia és cada cop més prima. La policia està equipada com l’exèrcit, l’exèrcit actua cada cop més com una policia. Així, el desembre del 2020, el Ministeri de l’Interior francès, després de l’episodi de les armilles grogues, va encarregar 90 vehicles blindats capaços d’evolucionar en terreny urbà.

La qüestió del manteniment de l’ordre, el saber fer francès, continua sent exportada. Les escoles militars nord-americanes estudien la Batalla d’Alger, dirigida per Massu i teoritzada per Trinquier per eliminar allò que s’anomena “l’enemic intern”, un enemic considerat esquiu perquè es desplega enmig de civils. L’exèrcit nord-americà ha aplicat àmpliament mètodes francesos per aixafar el poble iraquià durant l’ocupació de l’Iraq i més particularment a Bagdad, també utilitzant exèrcits de subcontractistes (o companyies militars privades) amb una intervenció a l’estratègia a adoptar, o fins i tot el dret de decisió sobre el centre de comandament nord-americà.

La primera de les víctimes continua sent la classe obrera, que s’està aixecant i s’enfronta a les dues darreres muralles que la separen del poder: la policia i l’exèrcit. Això explica també la reestructuració d’aquests òrgans de defensa de la burgesia. Tant en la qüestió dels fluxos de refugiats, com en la de la contrainsurgència (Faluya, guerra a l’Iraq, Síria, Colòmbia…), la gestió dels moviments socials, el control de la població, el mercat d’armes desenvolupat dins dels Estats amb un augment de les noves armes (Taser, magranes de cautxú, bales d’atordiment, marcadors,…), sistemes de control coercitiu (càmeres, drones, escàners, lector d’insígnies, triangulació telefònica,.. .). I no es tracta només de França, molt innovadora en aquest àmbit, sinó també de la repressió a Birmània, Hong Kong, Egipte…

Oposar-se a la política de guerra avui és la pedra de toc de tota organització que digui defensar la classe treballadora. I no sols perquè són els treballadors els que paguen i pateixen les guerres, sinó també perquè aquesta política s’oposa a les reivindicacions més elementals. Tenen raó els treballadors alemanys quan diuen augment de salaris sí, rearmament no, hospitals i més personal sí, armament no.

Aquest és el contingut del NO a la guerra. I al nostre país en particular, no a l’OTAN, bases fora.

 

 

 

LA GUERRA Y SUS CONSECUENCIAS: ACTA DE ACUSACIÓN AL CAPITALISMO

Carta Semanal 883 en catalán

Carta Semanal 883 para descargar en PDF

La masacre en cadena de miles de jóvenes soldados rusos y ucranios, de la población civil de estos países, los destrozos innombrables, la destrucción masiva de fuerzas productivas, el aumento cualitativo de la carrera de armamentos, son los elementos más evidentes de la guerra que ha estallado en el corazón de Europa, como ocurre con las guerras en otros continentes.

Pero esto son solo los efectos más visibles. Hemos insistido y combatido sobre los demás efectos. O sea, el hecho de que los gobiernos acompañan su política de guerra, de traslado de gastos enormes para producir armas -algunos incluso en nombre de defender la “libertad”-, haciendo pagar a la población trabajadora estos gastos, abriendo la vía a una mayor especulación -siempre inherente al sistema capitalista- que multiplica los costos materiales para ellos llevándola a la ruina y la miseria. Y todo agravado por la inflación, que se dispara.

Es por ello que el No a la guerra tiene un contenido claro: Paz y Pan, como lo tuvo la revuelta y revolución como consecuencia de la Primera Guerra Mundial y la Segunda.

Queremos llamar la atención en esta carta sobre otra consecuencia de la guerra: el hambre que amenaza a centenares de millones en decenas de países, a causa de la espiral especulativa que se ha abierto, teniendo en cuenta que tanto Rusia como Ucrania son grandes productores de cereales y girasol, y por las sanciones impuestas al pueblo ruso. Sigue leyendo

LA GUERRA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES: ACTA D’ACUSACIÓ AL CAPITALISME

Carta Setmanal 883 per descarregar en PDF

La massacre en cadena de milers de joves soldats russos i ucraïnesos, de la població civil d’aquests països, les destrosses innombrables, la destrucció massiva de forces productives, l’augment qualitatiu de la carrera d’armaments, són els elements més evidents de la guerra que ha esclatat al cor d’Europa, com passa amb les guerres a altres continents.

Però això són només els efectes més visibles. Hem insistit i combatut sobre els altres efectes. O sigui, el fet que els governs acompanyen la seva política de guerra, de trasllat de despeses enormes per produir armes -alguns fins i tot en nom de defensar la “llibertat”-, fent pagar a la població treballadora aquestes despeses, obrint la via a més especulació -sempre inherent al sistema capitalista- que multiplica els costos materials per a ells portant-la a la ruïna i la misèria. I tot agreujat per la inflació, que es dispara.

És per això que el No a la guerra té un contingut clar: Pau i Pa!, com ho va tenir la revolta i revolució com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial i la Segona.

Volem cridar l’atenció en aquesta carta sobre una altra conseqüència de la guerra: la fam que amenaça centenars de milions a desenes de països, a causa de l’espiral especulativa que s’ha obert, tenint en compte que tant Rússia com Ucraïna són grans productors de cereals i gira-sol, i per les sancions imposades al poble rus.

Sancions, a qui?

Com demostra la història recent, les sancions tan esbombades pels governs, per les institucions internacionals, i per alguns que fins i tot s’anomenen “esquerra”, mai no han afectat els dirigents, els poderosos o els anomenats oligarques (podran veure’s privats per un temps de l’accés a fons dipositats al seu nom a l’estranger o de l’ús d’algun iot, però la seva vida seguirà endavant sense més problemes), però sí que afecten greument la vida quotidiana de la població treballadora. Ho vam veure a l’Iraq –on, segons les Agències especialitzades de l’ONU, la prolongació durant 13 anys de les sancions econòmiques van costar al poble de l’Iraq un milió i mig de morts, dels quals 600.000 menors de cinc anys  que i ho veiem avui a Rússia.

Les empreses i oligarques russos segueixen exportant el petroli, i el gas, i fins i tot si es prohibeix ho continuaran fent als mercats paral·lels o amb nous clients. Per exemple el 5 de març Biden va anunciar el final de la compra del petroli rus, però hi ha fonts que denuncien que des de llavors els EUA han importat el triple per vies paral·leles.Això és el capitalisme i les seves pràctiques,de les quals tant les multinacionals occidentals com la lumpen burgesa russa o d’Ucraïna hi participen.

A propòsit, i això explica el caràcter d’aquests oligarques, tant els russos com els d’Ucraïna –tots ells fins ahir,rebuts amb els braços oberts pels governs de tot Europa-, el 85 per cent del PIB producte del saqueig de les matèries primeres que exporten aquests països és evadit per aquests milmilionaris, i invertit a tota Europa Occidental i més enllà. És una oligarquia que ni tan sols mereix el nom de “burgesia nacional”,que només es guia pel principi de “agafa els diners i corre”, tan insegura està de la seva legitimitat. No és per casualitat que Vladimir Potanin, president del gegant dels metalls, Nornickel, el multimilionari més ric de Rússia, amb una fortuna estimada de 22,5 mil milions de dòlars, segons Bloomberg,un conegut jerarca proper a Putin, assenyalava el perill que a costa de la guerra es produeixi una situació que “ens portaria cent anys enrere, el 1917”. Per tant, la revolució d’octubre”,

“La guerra a Ucraïna significa fam a l’Àfrica”.

Són les paraules de la Directora Gerent del FMI, Kristalina Georgieva. I no són paraules vanes. La FAO també ha llençat un senyal d’alarma.

Partim dels fets comprovats. La FAO, agència de l’ONU per a l’alimentació i l’agricultura, és considerada per produir informes realistes i seriosos. Tot i que no ens pronunciem sobre les seves recomanacions que segueixen estant determinades per com es regeix el mercat capitalista. Però els fets hi són. La setmana passada va publicar un informe sobre les conseqüències de la guerra d’Ucraïna i, en particular, l’augment dels preus dels aliments.

Rússia i Ucraïna sumen el 20% de la producció mundial d’ordi, el 15% de la de blat, el 5% de la de blat de moro, més del 50% de la de pipa de gira-sol. Quantitats difícils de suplir pels EUA (tot i que Biden acaba de subvencionar amb 12.000 milions la producció de blat, però l’estat calamitós de l’agricultura nord-americana no garanteix un augment de la producció) ni per altres productors com l’Argentina o els països de la UE, on la PAC ha posat en guaret milions d’hectàrees (al nostre país més de dos milions, segons el ministre d’Agricultura).

Després d’haver destruït una part important de la pagesia, no es capgira la situació de la nit al dia. Però no és només que la producció de Rússia i Ucraïna disminueixin (encara que no hi ha dubte que puguin fer-ho a la propera collita),sinó que per una banda les sancions i de l’altra l’especulació (les multinacionals fan pujar els preus encara que els magatzems estan plens,com és el cas, provocant penúries artificials) provoquen un augment general de preus en una situació de total caos, que és com es regeix el mercat capitalista l’únic objectiu del qual és la recerca del guany.

La manca daliments és una amenaça real. Com assenyalava recentmentel secretari general de l’ONU, Antonio Guterres,“45 països africans i països menys avançats importen almenys un terç del seu blat d’Ucraïna o Rússia, 18 d’aquests països importen almenys el 50%. Això inclou països com Burkina Faso, Egipte, la República Democràtica del Congo, el Líban, Líbia , Somàlia, Sudan i Iemen”. Egipte, un país de 106 milions d’habitants, és el principal importador mundial de blat; el 70% prové de Rússia (45%) i Ucraïna (més del 25%). En aquest país, el preu del pa no subvencionat va augmentar un 50% al març i els aliments bàsics van augmentar un 20%, a la vigília del Ramadà, un període de consum significatiu d’aliments.Antonio Guterres evocava l’espectre d’un “huracà de fam” a escala mundial.

Aquest és laspecte més espectacular. Cal afegir que si els USA i el seu cavall de Troia europeu, la Comissió Econòmica de la UE, aconsegueixen imposar el boicot al gas i petroli rus, això provocarà una recessió, començant per Alemanya i per tant se’n veuran les conseqüències socials.

Aquestes poques dades demostren qui es beneficia de la guerra: les grans multinacionals, particularment les de matriu nord-americana. I els qui la pateixen: els pobles de tot el món.

 Una nova etapa

La guerra econòmica ha esclatat amb totes les conseqüències i aquesta generarà tanta o més destrucció que la militar. La guerra és la continuació de la política per altres mitjans: el fons d’aquesta guerra és la lluita pel mercat, per la producció i la distribució de les matèries primeres essencials, des de l’energia a l’alimentació, que ens donen un escenari tràgic, però clàssic de la crisi permanent del capitalisme. De la brutalitat de l’enfrontament de les diferents màfies o grups econòmics, del paper de les institucions internacionals des de l’ONU a l’OTAN, passant per la UE, al servei d’aquesta guerra, del paper nefast dels governs i les forces polítiques que se sotmeten a aquest imperatiu.

És per això que el No a la Guerra té més que mai un caràcter revolucionari. Cap poble, ni el rus, ni l’ucraïnès, ni els altres pobles europeus, volen la guerra.

La història es repeteix?

La por dels portaveus del capital s’expressa davant d’algunes de les conseqüències d’aquesta guerra. No a totes: els importa poc que milions morin al camp de batalla o de gana, però sí que, com diu la FAO, que “sorgeixi una nova onada de descontentament” en alguns països altament dependents dels cereals rus o ucraïnès. cal oblidar que l’etapa de crisi que va esclatar el 2008 va provocar, entre altres coses, les anomenades “primaveres àrabs” que van acabar amb règims fidels a l’imperialisme com el de Tunísia o Egipte entre d’altres.

És per això que ens sembla necessari reprendre algunes referències del passat recent.

En el seu llibre Capitalisme i Economia Mundial, la lectura del qual, de nou, recomanem, Xabier Arrizabalo desenvolupa en particular “la utilització dels productes agrícoles com a objecte d’especulació” (pàg. 454).

La crisi alimentària que pateix la humanitat, agreujada per la Guerra, no és el producte de la manca de producció d’aliments o de l’explosió demogràfica. Contràriament a la teoria de Malthus i als seus successors com Tanuro, la producció d’aliments ha crescut en els últims anys a un ritme superior al 2% anual mentre que la població mundial està creixent a un 1,14% (amb tendència a alentir-se més).

Avui es produeixen aliments per a 12.000 milions de persones i hi viuen entre 7.500 i 8.000. Però al voltant de 1.000 milions passen gana i 2.000 estan en situació precària.

Aleshores, què passa? D’una banda, el mercat mundial capitalista destrueix milers de milions de tones per impedir que baixin els preus, i de l’altra, centenars de milions de persones no poden accedir als preus del mercat. Aquesta és una de les principals denúncies contra el sistema capitalista.

L’esclat de la guerra al cor d’Europa ha posat encara més al descobert la barbàrie capitalista.

La lluita contra la guerra és la mateixa lluita que la que es desenvolupa pel conjunt de les reivindicacions, les reformes laborals, els atacs al sistema públic de pensions, el dret a la sanitat, l’educació.Com assenyala la convocatòria de la Conferència europea d’urgència, celebrada el passat dia 9, “Hem de contribuir, a cada país del vell continent, a ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a reagrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials. Aquest és l’únic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra. Només mitjançant la lluita constant contra «l’enemic al nostre propi país», contra el capital i els governs al seu servei, els treballadors poden aturar l’engranatge infernal i aconseguir la pau”.

I com assenyala el manifest de suport a la conferència del Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles (CATP), “Per als partidaris de la defensa de les condicions de vida i treball de la immensa majoria de la població, lluitar contra la guerra no és només oposar-se a l’enviament d’armes, soldats, vaixells i avions, és no acceptar el xantatge que s’exerceix sobre les nostres organitzacions. Més que mai, aquestes han de lluitar per la defensa exclusiva de drets i llibertats, lliurant-se i mostrant-se independents de les exigències del capital i les multinacionals. Per això, treballem per ajudar, no només a la resistència davant de les mesures antisocials que s’anuncien, sinó per participar en aquesta resistència a escala europea. ¡No pagarem la guerra amb retallades en salaris, pensions, drets i serveis públics!”.

 

Acerca de la Conferencia Europea de urgencia, convocada para el 9 de abril de 2022

Carta Semanal 881 en catalán

Carta Semanal 881 para descargar en PDF

La Nueva Corriente de Izquierda (NAR), de Grecia,  y el Partido Obrero Independiente (POI), de Francia, han lanzado una convocatoria a una conferencia europea de urgencia, cuyo contenido incluye el combate contra la guerra, pero que va más allá, buscando “establecer un vínculo entre trabajadores y militantes confrontados en toda Europa a una ofensiva sin precedentes contra todas las conquistas de la clase obrera”. Ofensiva de ataque a todas las conquistas obreras y democráticas y, en primera línea, los sistemas de seguridad social que aseguran la supervivencia de los trabajadores y trabajadoras en su vejez, y los servicios públicos de sanidad, enseñanza, etc. Sigue leyendo

Quant a la Conferència Europea d’urgència, convocada per al 9 d’abril del 2022

Carta Setmanal 881 per descarregar en PDF

El Nou Corrent d’Esquerra (NAR), de Grècia, i el Partit Obrer Independent (POI), de França, han llançat una convocatòria a una conferència europea d’urgència, el contingut de la qual inclou el combat contra la guerra, però que va més enllà, buscant “establir un vincle entre treballadors i militants confrontats a tot Europa a una ofensiva sense precedents contra totes les conquestes de la classe obrera”. Ofensiva d’atac a totes les conquestes obreres i democràtiques i, a primera línia, els sistemes de seguretat social que asseguren la supervivència dels treballadors i treballadores en la seva vellesa, i els serveis públics de sanitat, ensenyament, etc.

Com assenyala la crida de convocatòria de la conferència, “la guerra a Urània marca l’entrada en un nou període en què les rivalitats entre capitalistes desembocaran cada cop més en el recurs a les armes”.Aquest és el motiu pel qual tots els governs s’afanyen a incrementar -en el cas d’Espanya, més que duplicar, en passar dels 9.400 milions destinats a Defensa el 2022 als més de 20.000 que haurà de destinar el 2024, segons els compromisos assumits amb l’OTAN des del 2014- les despeses militars, per armar-se fins a les dents. Tot això, exigint nous sacrificis a la població treballadora, a la qual es pretén col·locar davant del vell dilema “canons o mantega”. Com cínicament declarava la primera ministra sueca, Magdalena Andersson, del partit socialdemòcrata, durant la Cimera Europea de Versalles: “m’agradaria molt invertir els diners dels contribuents a escoles i pensions, però hem de gastar-los en defensa”.

Els governs, que van aprofitar la pandèmia per redoblar els atacs als drets i conquestes, criden ara a la unitat contra la guerra per sotmetre les organitzacions aixecades per la classe treballadora als plans del gran capital, que inclouen nous atacs i retallades. Declarava Antonio Garamendi, president de la CEOE, que “la realitat és que Espanya està en guerra”, per afegir que cal aprofitar les negociacions entre patronal i sindicats per a un nou AENC per analitzar “com es pot treballar des d’una contenció dels salaris”. Una petició en què insisteix el govern amb la seva proposta de “pacte de rendes”, que, naturalment, inclou salaris i pensions. A les diferents televisions, insisteixen els tertulians que “seria insostenible” actualitzar les pensions a la inflació.

Unió sagrada per facilitar la imposició dels plans del capital

Durant la primera guerra mundial, el govern francès va encunyar l’expressió unió sagrada, en defensa de la pàtria, que suposava la renúncia per part dels partits obrers i els sindicats a la lluita contra la guerra i a la convocatòria de mobilitzacions i vagues.

Ara, com assenyala la crida, “Els Governs al servei del capital exigeixen la unió sagrada en nom de la guerra.(…) Criden a la unió sagrada mentre que es prepara la liquidació de milions de llocs de treball. Demanen la unió sagrada mentre que la guerra i les sancions contra Rússia comporten especulació i explosió del preu de les matèries primeres i béns de consum”.

Quin objectiu té aquesta exigència d’unitat? Per descomptat, no la necessitat de mantenir una guerra, perquè avui, la guerra que lliuren els EUA, L’OTAN i la Unió Europea contra Rússia és una guerra on ells posen les armes i municions, mentre el poble ucraïnès posa la destrucció de les seves ciutats i els seus mitjans de vida, i els milers de morts i ferits. No, com explica la declaració, “criden a la unió sagrada per intentar emmordassar els assalariats i les seves organitzacions en el moment mateix en què s’anuncien les mesures més brutals contra les pensions, contra els drets socials, contra els serveis públics, contra tots els acords col·lectius sobre el contracte laboral”.

Guerra, capitalisme i OTAN

El dirigent socialista francès, Jean Jaurés, assassinat tres dies abans del començament de la Primera Guerra Mundial, va dir que “el capitalisme porta a la seva essència la guerra, com els núvols porten la tempesta”. Els esdeveniments actuals demostren la certesa d’aquesta frase.

La propaganda de guerra de l’OTAN ens pretén convèncer que la guerra és un producte de la maldat de Vladimir Putin, però es tracta d’una conseqüència de la competència desenfrenada de les diferents potències imperialistes. Com assenyala la declaració, “la decisió del Govern EUA de Biden d’ordenar, el 8 de març, el cessament de tota importació de gas i de petroli rus revela la causa profunda d’aquesta bàrbara escalada. Els trust i els oligarques s’enfronten brutalment pel repartiment d’un mercat mundial sobresaturat”.

El Govern nord-americà sotmet les seves exigències a tots els governs de la UE. Com assenyala la declaració del NAR i el POI, “sota aquesta pressió, els estats més grans dels monopolis imperialistes estan compromesos en un gir, coordinat per les institucions europees, que amenaça de destruir l’aparell productiu dels països europeus i totes les relacions socials basades en el reconeixement de les conquestes polítiques i socials de la classe obrera”. “Descarbonització”, “economia verda”, són les consignes d’aquesta ofensiva, que, si no és enfrontada, porta a la destrucció de tota la “vella indústria” europea i, amb ella, de milions de llocs de treball amb drets. I la “unitat contra la guerra”, la “unió sagrada”, pretén sotmetre tot el moviment obrer a aquests objectius. Però, com assenyala la declaració, “aquest gir condemna a l’atur,

La guerra no és casualitat, ni el resultat de la mala voluntat d’un dirigent o un altre. Ha estat preparada per la competència exacerbada i l’escalada militar. Recentment, els 30 caps de Govern de l’OTAN reconeixien que porten anys, des del 2014, armant i entrenant l’exèrcit d’Ucraïna. La declaració explica que els Estats Units, la Unió Europea, l’OTAN han donat suport permanentment a l’oligarquia ucraïnesa responsable del saqueig, de la descomposició del país, condemnant el poble ucraïnès a la pobresa, a l’emigració. Mentre Putin agitava el nacionalisme granrus contra el poble ucraïnès, ells recolzaven els governs procapitalistes d’Ucraïna, governs que van legitimar el període de l’ocupació nazi”.

Però la declaració tampoc no tanca els ulls als fets. Ha estat l’exèrcit rus el que ha envaït Ucraïna, el que bombardeja les ciutats i ha fet fugir milions de persones, sobretot ancians, dones i nens. Les declaracions de Putin que pretén defensar la població russòfona i “desnazificar” Ucraïna són rebutjades al text. Com ho són en els fets. Llevat de Kíev, són poblacions de parla majoritàriament russa com Kharkov, Mariupol o Odessa les que són implacablement bombardejades. I la població de parla russa no rep els soldats de Putin com a alliberadors. Com la resta de la població d’Ucraïna, fuig d’ells, s’hi enfronta armes a la mà o, com a molt, roman indiferent i intenta sobreviure.

La propaganda de Putin no mereix la més mínima atenció, com no la mereix la propaganda de l’OTAN. La declaració exposa que “Els al·legats dels Estats Units i dels Estats membres de la Unió Europea contra Rússia són una hipocresia total: aquestes forces són les que van contribuir a la desintegració de Iugoslàvia inundant de sang els Balcans; són les que van envair l’Iraq i tants altres països…”

Quin és l’objectiu de la Conferència?

L’objectiu no és aixecar un moviment pacifista. Ja n’hi ha milers a tot Europa que es mobilitzen. Com ho fan a Rússia, on se succeeixen les declaracions de col·lectius, de treballadors, de periodistes, d’estudiants i professors, de científics, contra la guerra, malgrat la repressió, que ja ha portat més de 15.000 russos a la presó .

Es tracta d’ajudar un combat polític més profund: combatre“perquè s’imposi la independència de les nostres organitzacions obreres i aquestes es neguin a renunciar a les reivindicacions en defensa de totes les conquestes socials i de les llibertats, lluitin per un futur millor en una altra societat”.

Per tant, els qui preparem la conferència i cridem a militants, organitzacions i col·lectius a participar-hi a través de les reunions que es preparen a diferents localitats de tot l’Estat, busquem “ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a reagrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials”. Perquè, com assenyala la declaració de convocatòria, “aquest és l’únic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra”. Organitzar-se per defensar incansablement les reivindicacions i els drets, sense sotmetre-les a cap“pacte de rendes”, a cap exigència de “diàleg social”.

Exigències que no tenen res de abstractes. A l’Estat espanyol es concreten en la pressió sobre els sindicats perquè acceptin el Pacte de rendes, és a dir, perquè acceptin la pèrdua del valor del salari i que fins i tot renunciïn a una reivindicació elemental com és la clàusula de revisió salarial, que, encara que no és l’escala mòbil de salaris, limita la pèrdua de poder adquisitiu. També és acceptar la nova reforma de pensions, amb el nou pla d’Escrivà.

D‟altra banda, suposa la recerca d‟un pacte d’Estat entre els partits. Sobre això, cal tenir en compte el discurs de Feijoo al Congrés del PP: “per rectificar el que s’ha fet malament, oferim el nostre suport al govern”

Hi hagi o no hi hagi guerra, governi qui governi, les reivindicacions es defensen. Busquem ajudar a organizar a qui assumeixen aquest principi.