Archivo de la etiqueta: guerra

El 9 i 10 de juliol de 2024, l’OTAN ha celebrat a Washington, una Cimera en la qual celebrava el seu 75 aniversari i en la qual han participat, a més dels seus 32 membres, representants dels governs del Japó, Austràlia, Corea del Sud i Nova Zelanda

En aquests 75 anys, els 12 membres originals han crescut fins als 32 actuals, i s’anuncia l’ampliació futura a diversos països fronterers amb Rússia, incloent-hi Ucraïna.

La declaració final de la cimera es congratula de l’enorme increment de la despesa militar dels seus membres: “celebrem que més de dos terços dels aliats hagin complert el seu compromís de destinar almenys el 2% del PIB a la despesa anual en defensa i felicitem els aliats que l’han superat. Els aliats estan fent un pas endavant: la despesa en defensa dels aliats europeus i Canadà ha crescut un 18% el 2024, el major augment en dècades.”. Però no es contenta amb això i demana més: “reafirmem que, en molts casos, es necessitarà una despesa superior al 2% del PIB per remeiar els dèficits existents i satisfer les necessitats en tots els àmbits”.

L’OTAN està compromesa en la guerra d’Ucraïna, però apunta –i d’aquí els convidats de l’Indo-Pacífic- més enllà. D’aquí la cita de la declaració: “Les ambicions declarades i les polítiques coercitives de la República Popular de la Xina (RPC) continuen posant en perill els nostres interessos, la nostra seguretat i els nostres valors”.

Els tractats de la UE parteixen del fet que bona part dels seus membres ho són de l’OTAN, i estableixen una política en relació amb això. Això ha assolit un nivell sense precedents en actuar la UE com a agència de l’OTAN en relació amb Ucraïna. Pedro Sánchez ha estat en primera línia, així com en la relació d’Europa amb Netanyahu, en la qual després va frenar sense deixar de donar-li suport.

No obstant això, ni una paraula en la declaració sobre el genocidi de Gaza. En el comunicat final de la cimera, el nom d’Ucraïna va ser citat en més de 60 vegades mentre que no hi va haver ni una sola menció a les massacres perpetrades pel règim sionista a la Franja. En el paràgraf dedicat a Orient Mitjà només s’ esmenta un país: “Les accions desestabilitzadores de l’Iran estan afectant la seguretat euroatlàntica”.

Fins a Pedro Sánchez s’ha vist obligat a censurar “el doble raser” de l’OTAN pel que fa al respecte al dret internacional a la Franja de Gaza i Ucraïna. El que no li ha impedit subscriure igualment la declaració final de la Cimera.

Al nostre país la mobilització contra la pertinença a l’OTAN va obligar a un referèndum, els termes del qual no ha estat ni tan sols respectats.

El govern Sánchez/Díaz ha fins i tot ofert una nova base (a Mahón) per a la seva utilització. La pertinença a l’OTAN fa del govern espanyol còmplice d’aquesta Aliança i els seus crims.

El combat contra la guerra és inseparable del combat per sortir de l’OTAN i contra la utilització de les bases.

La contracimera

En vigílies de la Cimera, nombroses organitzacions dels cinc continents celebraven al mateix Washington una concorreguda contracimera. Entre les intervencions més citades d’aquesta reunió destaca el discurs de la parlamentària alemanya Sevim Dagdelen, membre de l’Aliança Sahra Wagenknecht, de la reproduïm amplis extractes.

Del discurs de Sevim Dagdelen

Els tres grans mites de l’OTAN s’estan esvaint. En primer lloc, hi ha el mite central d’una OTAN organitzada com una comunitat de defensa compromesa amb el dret internacional. No obstant això, si interroguem les polítiques reals de l’OTAN, què trobem?

El 1999, la mateixa OTAN va dur a terme una guerra d’agressió, en violació del dret internacional, contra la República Federativa de Iugoslàvia. Els crims de guerra de l’OTAN van incloure el bombardeig d’una estació de televisió a Belgrad i un bombardeig presumptament accidental de l’ambaixada xinesa que va matar tres periodistes xinesos. El 2011, l’OTAN va atacar Líbia. Va fer un ús indegut d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU per lliurar una guerra pel canvi de règim, un dels resultats del qual va ser que part del país va quedar sota el domini dels islamistes; En general, Líbia es va sumir en un estat de misèria espantosa, i fins i tot va patir el retorn de l’esclavitud.

A l’Afganistan, l’OTAN es va involucrar des del 2003 en una guerra lluny del territori de l’Aliança, només per entregar el poder, 20 anys després, als talibans, el derrocament dels quals havia estat l’objectiu declarat de la invasió. Aquesta guerra de 20 anys a l’Afganistan va estar marcada per nombrosos crims de guerra.

La Universitat Brown calcula que el nombre de morts per les guerres dels Estats Units a Orient Mitjà en els últims 20 anys només en 4,5 milions de persones, guerres com la d’Irak, basades en mentides i que no van ser més que violacions atroces del dret internacional.

L’OTAN és una comunitat d’il·legalitat i de violadors del dret internacional que, ja sigui per separat o com a organització, duen a terme guerres d’agressió sobre una base políticament oportunista.

Un segon mite és el de l’OTAN com una comunitat de democràcies basades en l’imperi de la llei. Però si examinem el passat, aquesta amable autopresentació es desinfla immediatament. Fins al 1974, Portugal, membre de l’OTAN, estava governada per una dictadura feixista que va llegir sagnants guerres colonials a Angola i Moçambic. Igual que el Portugal feixista, Grècia i Turquia van ser membres de l’OTAN després dels seus respectius cops militars.

La mateixa OTAN, com ara sabem, va posar en marxa l’Operació Gladio, una organització clandestina que s’activava cada vegada que les majories democràtiques amenaçaven de votar en contra de la pertinença a l’OTAN.

Acords bilaterals de seguretat, com els assolits amb l’Espanya de Franco, estan ara en vigor amb Aràbia Saudí i Catar, fins i tot sabent que aquests Estats són declaradament antidemocràtics. Clarament, l’únic criteri significatiu per tractar amb l’Aliança és l’avantatge geopolític. L’OTAN no és una comunitat de democràcies, ni existeix per defensar la democràcia.

Tercer: L’OTAN afirma actualment que està salvaguardant els drets humans. Fins i tot si passéssim per alt com les accions de l’OTAN trepitgen un milió de vegades els drets al treball, la salut i l’habitatge adequat, una imatge tan interessada no resisteix l’escrutini en els assumptes internacionals.

Mentre debatem aquí, els presoners capturats en l’anomenada “Guerra Global contra el Terror” dels Estats Units encara llanguien a la Badia de Guantánamo, on han estat sense judici durant gairebé un quart de segle. Aquesta és la realitat dels “drets humans” en el principal estat de l’OTAN. Pel que fa a la llibertat d’opinió i de premsa, Estats Units, recolzat pels seus auxiliars de l’OTAN, va intentar fer de Julian Assange un exemple astorant-lo durant 14 anys. El seu únic delicte va ser haver revelat al públic els crims de guerra dels Estats Units.

No només s’estigui esmorzejant el suport a l’OTAN a tot el món, sinó que són precisament els més exposats a la seva propaganda els que es mostren cada vegada més escèptics amb el pacte militar.

Als Estats Units, l’aprovació pública de l’OTAN ha anat caient contínuament en els últims anys, mentre que les majories a Alemanya qüestionen el principi de defensar tots els membres; és a dir, ja no estan disposats a comprometre’s amb l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord.

L’impuls de l’organització cap a l’escalada a Ucraïna i la seva expansió a Àsia està superant les pròpies capacitats de l’Aliança. Una convicció està guanyant terreny dins de l’OTAN que no només s’ha d’enfrontar a Rússia i la Xina, sinó que també s’ha d’involucrar en el Mitjà Orient. Es tracta d’una reivindicació de l’hegemonia global que s’està formulant. L’OTAN es veu a si mateixa lliurant una guerra en tres fronts.

Tenint en compte això, és lògic que es prevegin tres reunions concretes per a la cimera de l’OTAN d’aquesta setmana. La primera és una sessió de treball dedicada a intensificar encara més el rearmament de la mateixa Aliança. El Consell OTAN-Ucraïna és el següent en l’ordre del dia. Es tracta de debatre com es poden augmentar les generoses transferències financeres i les promeses de l’OTAN a Ucraïna, amb un augment de les entregues d’armes i una eventual adhesió a l’OTAN d’Ucraïna. En tercer lloc, hi haurà una sessió amb els socis d’AP4 (Àsia-Pacífic) (Austràlia, Japó, Nova Zelanda i Corea del Sud) i una reunió amb els líders de la UE.

Setanta-cinc anys després de la seva fundació, l’OTAN impulsarà una major bel·ligerància a Ucraïna i s’expandirà a Àsia. La intenció és avançar en l’OTAN d’Àsia i posar en marxa allà l’estratègia que creu que ja ha desplegat amb èxit contra Rússia.

Igual que Ucraïna es va erigir com un estat de primera línia contra Rússia, l’OTAN espera transformar països asiàtics com Filipines en estats rivals davant

Xina. L’objectiu inicial és participar en una guerra freda de poder, però alhora preparar-se per a una guerra de poder calent d’EUA i l’OTAN a Àsia.

Aquests esdeveniments van acompanyats d’una guerra econòmica, que ara també es dirigeix contra la Xina i la principal càrrega de la qual recau sobre les economies dels Estats clients dels Estats Units.

I amb el seu suport incondicional al govern d’extrema dreta de Benjamín Netanyahu, l’OTAN està perdent tota legitimitat moral al Sud Global, ja que és vista com a còmplice dels crims de guerra israelians. El suport públic a una OTAN compromesa amb l’escalada i l’expansió s’està esmorzant a Occident. A Alemanya, el 55% de la població rebutja l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. La majoria s’oposa al subministrament d’armes a Ucraïna i desitja un alto el foc immediat. Als Estats Units, l’ajuda financera a Ucraïna, 200.000 milions de dòlars fins ara, s’ha tornat extremadament impopular. Un nombre creixent de persones vol que s’aturi el flux de diners a un sistema a Kiev que no només és corrupte, sinó que honora un culte estatal d’extrema dreta al voltant del col·laborador nazi Stepan Bandera.

El que necessitem ara és la fi immediata de les entregues d’armes a Ucraïna i, per fi, un alto el foc allà. Els qui busquen la pau i la seguretat per a les seves pròpies poblacions han de posar fi a la política agressiva d’expansió cap a Àsia. I amb més urgència si cap el cessament de l’entrega d’armes a Israel.

En última instància, la lluita contra l’OTAN és una lluita per la pròpia sobirania. Com a aliança d’Estats clients, Europa corre el perill de col·lapsar. L’emancipació, tal com es veu a Amèrica Llatina, encara no s’ha materialitzat. Un primer pas seria deixar de deixar-se enganyar per una aliança militar que finança la seva estratègia agressiva amb una guerra social deslliurada pels seus governs constituents contra la seva pròpia població.

La OTAN, en su 75 aniversario

Deja un comentario

Carta Semanal 1000 en catalán

Carta Semanal 1000 para descargar en PDF

El 9 y 10 de julio de 2024, la OTAN ha celebrado en Washington, una Cumbre en la que celebraba su 75 aniversario y en la que han participado, además de sus 32 miembros, representantes de los gobiernos de Japón, Australia, Corea del Sur y Nueva Zelanda

En estos 75 años, los 12 miembros originales han crecido hasta los 32 actuales, y se anuncia la ampliación futura a varios países fronterizos con Rusia, incluyendo Ucrania.

Sigue leyendo →

Què succeeix a França?

Deja un comentario

Carta Setmanal 997 per descarregar en PDF

Els resultats de les eleccions europees del 9 de juny han obert la via a un veritable terratrèmol polític. El president francès, Emmanuel Macron, va patir una humiliant derrota en aquestes eleccions, en què la llista del seu partit va obtenir només el 14% dels vots i el 7% dels votants registrats (l’abstenció va ser del 50,01%). El rebuig a Macron i la seva política es manifestava, a més de per mitjà de l’abstenció, pel vot a la ultradreta del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella, que va obtenir el 31% dels vots. I pel vot a La França Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que va obtenir 1 milió de vots més que en les europees anteriors, amb percentatges impressionants, de vegades de més del 50%, als barris on es concentra la població més explotada del país.

Immediatament després de fer-se públics els resultats, Macron va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades per al 30 de juny i el 7 de juliol. Unes eleccions que podrien obrir les portes del poder a l’extrema dreta i a la possibilitat d’un govern “de cohabitació” amb Macron com a president i Bardella com a cap del govern.

La ultradreta ha basat el seu creixement en una combinació de propostes contra la immigració i contra el creixement de la població musulmana amb mesures “socials” com la derogació de la reforma de pensions imposada per Macron contra la voluntat de més del 70% de l’opinió pública, l’eliminació de l’IVA dels aliments i articles de primera necessitat. I en el rebuig de bona part de la població a tots els partits del sistema (gaullistes, macronistes, socialistes i comunistes), que han governat França en els últims 40 anys aplicant una mateixa política de desreglamentació i de retallades socials.

Una mobilització del jovent i la població treballadora

En les hores i dies que van seguir a la convocatòria d’ eleccions, es produeix una important mobilització, especialment entre la joventut treballadora. Recordant el succeït en la primera volta de les eleccions, quan la divisió de candidatures va impedir que Mélenchon passés a la segona volta, els joves van sortir als carrers i van exigir la unitat dels partits LFI, PS, PCF i Verds per presentar un candidat únic per circumscripció i eliminar l’RN i els candidats recolzats per Macron. Alguns van veure en aquesta mobilització un ressò del que va succeir el febrer de 1934, quan dues manifestacions separades dels partits socialista i comunista es van fusionar per decisió dels participants als crits d’Unitat! Unitat!”.

Al mateix temps, en pocs dies, es produeixen més de 43.500 noves adhesions a LFI, i més de 18.000 als Grups d’Acció de LFI. La constitució i el desenvolupament del LFI com a força política de ruptura amb la V República i les seves polítiques és un procés que ve de lluny. Podem situar l’inici del procés el 17 de novembre de 2018, quan 300.000 persones participaven en la primera manifestació nacional del moviment de les Armilles Grogues a Paris, en un moviment sorgit de la base que es va mantenir durant mesos i que va obligar el govern de Macron a retirar la projectada pujada dels combustibles. Moviment que es continuava en l’onada de vagues contra el retard de la jubilació als 64 anys, i que buscava construir una representació política.

Ara, es tractava d’evitar una repetició del succeït en les presidencials, quan l’exclusió de Mélenchon de la segona volta obligava a triar entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen (és a dir, entre la pesta i la còlera), i quan bona part de les “esquerres” que van impedir amb les seves candidatures que passés Mélenchon van cridar a votar Macron “per tancar el pas a l’extrema dreta” Davant les finestres on es desenvolupaven les negociacions que van donar origen al “Nou Front Popular” (NFP), corejaven: “No ens traeixen!”.

Durant mesos, els líders del PS, el PCF i els Verds, juntament amb alguns “dissidents” de LFI –d’acord amb Macron i els cercles governants del capital financer- havien maniobrat per liquidar LFI i reeditar una espècie d'”unió de l’esquerra” com la que va governar a França en ocasions anteriors, aplicant el programa del gran capital i de la Unió Europea. La mobilització per la unitat ha fet que tot es fes malbé. El Consell Representatiu d’Institucions Mongetes de França (CRIF) va protestar contra l’aliança amb LFI, que va participar, va alentir i organitzar mobilitzacions en defensa del poble palestí. Tot i que l’NFP és sistemàticament denunciat com una aliança amb els “antisemites” de LFI, multiplicant per deu l’odiosa campanya orquestrada durant 8 mesos, com vam dir abans, milers de persones, inclosos molts joves, es van unir als grups d’acció de LFI en 3 dies per actuar i derrotar el duo Macron-RN. Tement perdre les seves posicions i el seu grup parlamentari, els líders del PS, el PCF i els Verds han signat un acord sobre el repartiment de circumscripcions que situa LFI en primer lloc. L’Express publicava que “Els parlamentaris ecologistes temien que La France Insoumise presentés candidats davant d’ells en aquestes Legislatives. (…) Els resultats de LFI a les circumscripcions ecologistes els assumien. Per tant, van fer saber a la seva direcció que es negaven a seure a la taula de negociació d’una coalició en la qual La França Insumisa no aparegués”.

Una polarització entre la ultradreta i els seus aliats i LFI i els seus

La crisi política ha commocionat el principal partit de dreta de la Cinquena República (Els Republicans, d’origen gaullista), el líder del qual va formar una aliança amb RN a esquena de les seves instàncies de direcció. La vida política francesa està ara polaritzada entre dos bàndols: LFI i RN. Al mig, un conjunt de diputats en suspens lligats a Macron. Els cercles econòmics estan especialment preocupats per la inestabilitat política i social de la situació en què es troba el país, però s’orienten cap al suport a RN. Financial Times publicava, sota el titular “Les empreses franceses estan tallant Marine Le Pen”, el següent: “Quatre alts executius i banquers van dir al Financial Times que l’esquerra, que segons les enquestes és el bloc més poderós que competeix contra Le Pen, seria fins i tot pitjor per als negocis que les retallades d’impostos no finançats i les polítiques antiimmigració de l’Agrupació Nacional”. “Les polítiques econòmiques de RN són més aviat una pissarra en blanc que les empreses creuen que poden empènyer en la direcció correcta” va dir un executiu de negocis del Cac 40 –l’equivalent a l’IBEX 35- sobre el partit de Le Pen. Un altre important líder empresarial i inversor a França va agregar: “Si m’haguessin dit fa dues setmanes que la comunitat empresarial donaria suport a RN i exclouria Macron, no ho hauria cregut”.

Alhora, RN comença a matisar o retirar les seves propostes més “socials”. Immediatament després de la convocatòria d’eleccions, el portaveu de l’RN, Bardella, s’apressava a “retirar” una de les seves promeses: la derogació de la reforma de pensions i la tornada a la jubilació als 60 anys, una cosa que l’RN havia defensat fins aleshores. Segons ell, “la situació econòmica no ho permet”. Pocs dies després, una altra mesura social era retirada. En una entrevista amb Le Parisien, Jordan Bardella, declarava, pocs dies després, que la supressió de l’IVA dels productes de primera necessitat no es faria de manera immediata si arribava al govern. Aquesta supressió es faria en “un segon temps”, sense precisar calendari. Marine Le Pen exposava públicament la seva voluntat de convertir l’actual acord tàcit amb Macron sobre les principals qüestions polítiques en un acord explícit. El 16 de juny declarava Le Journal du Dimanche: “No estic cridant al caos institucional, hi haurà simplement una cohabitació “. I assenyalava l’enemic comú: “Jo no tinc els dos blocs en peu d’igualtat. És obvi que l’abominació per al país, és la Nupes II, que és l’islamoizquierdisme”.

Els patrons estan tractant d’enfortir l’RN i debilitar l’NFP, fins i tot des d’endins, atacant violentament LFI i Jean-Luc Mélenchon i presentant com a candidat l’expresident François Hollande, que s’està adornant amb l’etiqueta de NFP malgrat la reticència del secretari general del PS i el disgust d’activistes de tots els àmbits, però que compta amb el suport de Macron.

Les masses, tot i que enfurismades per aquestes maniobres, estan ajornant l’ajust de comptes i volen impedir primer que l’RN arribi al poder. Cents de milers de persones van sortir als carrers el cap de setmana del 15 i 16 de juny a tot el país, en una mobilització contra la ultradreta. Per a elles, fins i tot el programa de l’NFP passa a un segon pla, tot i que inclou mesures rupturistes com la derogació de la reforma de les pensions de Macron, contra la qual es van mobilitzar milions fa un any, la derogació de la llei d’immigració, de la reforma de l’assegurança d’atur, la congelació de preus, l’augment del salari mínim en un 15% i del salari dels funcionaris en un 10%, el desenvolupament dels serveis públics… Com a conseqüència de la situació, aquest programa també inclou el suport a Ucraïna que el capital i els seus representants van utilitzar per mirar d’impedir la constitució del NFP. Com tots els programes d’una campanya electoral destinada a unir-se per fer front a l’extrema dreta, implica compromisos sobre en quines qüestions es poden expressar diferències, fins i tot dins dels partits. És el cas d’Ucraïna, que ha estat objecte de debat des del principi. Tanmateix, és clar que la immensa majoria de la població està a favor de la pau, no vol una economia de guerra i menys encara vol enviar tropes. Cal recordar que quan Zelenski va ser rebut a l’Assemblea Nacional a França, la majoria dels diputats de LFI es van absentar, cosa que els va valer acusacions histèriques des dels estudis de televisió. Per això, els trotskistes francesos continuaran la seva lluita per convèncer la gent que aquesta guerra no serveix als interessos dels treballadors russos ni dels ucraïnesos, i que la pau és necessària ara. Per convèncer els militants, es recolzaran, en particular, en la campanya per signar la crida europea contra la guerra.

Tota la situació porta els militants francesos de la IV Internacional a formar part de l’NFP i a descartar comparacions equivocades amb el Front Popular de 1936. S’està desenvolupant un enfrontament en el qual estem plenament compromesos, fins i tot en les organitzacions sindicals. La mateixa secretària de la CGT Sophie Binet crida a votar el NFP, implicant de fet l’Organització sindical

Com assenyala un article d ‘Informations Ouvrières, “Ara és possible reagrupar-se i organitzar-se, treballadors, joves, militants, associacions, partits, sindicats, cadascun amb les seves particularitats. Els majors enfrontaments, classe contra classe, estan per arribar”

¿Qué sucede en Francia?

Deja un comentario

Carta Semanal 997 en catalán

Carta Semanal 997 para descargar en PDF

Los resultados de las elecciones europeas del 9 de junio han abierto la vía a un verdadero terremoto político. El presidente francés, Emmanuel Macron, sufrió una humillante derrota en esas elecciones, en las que la lista de su partido obtuvo sólo el 14% de los votos y el 7% de los votantes registrados (la abstención fue del 50,01%). El rechazo a Macron y su política se manifestaba, además de por medio de la abstención, por el voto a la ultraderecha del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen y Jordan Bardella, que obtuvo el 31% de los votos. Y por el voto a La Francia Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que obtuvo 1 millón de votos más que en las europeas anteriores, con porcentajes impresionantes, a veces de más del 50%, en los barrios donde se concentra la población más explotada del país. Sigue leyendo →

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional (3 de maig de 2024)

Deja un comentario

Carta Setmanal 990 per descarregar en PDF

«Per fi, per fi, per fi!», va exclamar el cap del Partit Demòcrata al Senat nord-americà el 24 d’abril, per celebrar el vot del pressupost de 16.000 milions de dòlars destinat a finançar la prossecució del genocidi del poble palestí, després de sis mesos de bloqueig. Un vot que

havia de facilitar de nou els mitjans i la legitimitat al Govern israelià per intensificar encara més la seva campanya d’aniquilació del poble palestí. Un vot que havia de banalitzar l’espantosa barbàrie, les massacres i el genocidi que es desenvolupa cada dia davant els ulls del món i que s’ha cobrat la vida de desenes de milers de palestins, entre ells més de 15.000 nens. Aquest vot dels representants de l’imperialisme estatunidenc ha tingut l’efecte contrari, desencadenant una onada mundial de reprovació i còlera, que va partir de la Universitat de Columbia a Nova York. Va ser el campus des del qual van partir les protestes estudiantils del 1968 per exigir la fi de la guerra de Vietnam, al crit, repetit les últimes setmanes als Estats Units: «Quants nens heu assassinat avui?».

La irrupció dels estudiants eivissencs dona un gir total a la situació

En pocs dies, desenes d’universitats estatunidenques han estat ocupades, inclòs els prestigiosos campus de Princeton, Harvard, Berkeley i el MIT. Sobrecollit i commocionat davant l’audàcia de la joventut estatunidenca, l’establishment ha enviat forces de repressió als campus, detenint violentament més d’un miler d’estudiants i professors. Un enfrontament durant el qual els estudiants de la Universitat d’Austin han respost: «La policia d’Austin, el Ku Klux Klan, l’Exèrcit israelià, ¡tots són el mateix!». Un moviment que s’estén ja a Sídney, Mont-real, París, Londres… i que rep el suport de nombrosos professors, sovint acompanyats pels seus sindicats i per tot el moviment obrer i democràtic.

Per primera vegada des de la guerra de Vietnam, les eleccions presidencials estatunidenques estan dominades per la política exterior. A dia d’avui, més de 530.000 estatunidencs s’han pronunciat en les primàries demòcrates pel vot «no compromès», que significa el seu rebuig a votar Biden a causa del seu suport al genocidi del poble palestí. La crisi de representació política de la classe dominants estatunidenca, materialitzada en l’enfrontament entre els dos candidats, J. Biden i D. Trump, temperat pel seu acord per reprimir els estudiants i aprovar un pressupost de 95.000 milions de dòlars per a la guerra, no cessa d’accentuar la fracturació del país a mesura que s’aproximen les eleccions presidencials de novembre. A l’interior mateix d’Israel, desenes de milers de persones i exigeixen la sortida de Netanyahu.

Malgrat la campanya mundial desfermada contra els que es neguen a normalitzar el genocidi, a banalitzar la barbàrie i l’assassinat de milers de nens palestins, qualificant-los de manera innoble de «terroristes», «antisemites» i «enemics de la humanitat», els últims esdeveniments demostren per contra que, en el si dels pobles, resideix una força irresistible, però fins ara continguda, que pot escombrar aquest vell món i els opressors que el dirigeixen.

Ni les citacions ni les ignominioses condemnes judicials per «apologia del terrorisme» contra sindicalistes i militants polítics que exigeixen l’alto el foc, ni les prohibicions de manifestació i reunió, fins i tot en llocs privats, ni les acusacions de «manipulació russa» darrere de les protestes d’estudiants estatunidencs formulades per l’antiga presidenta del Congrés estatunidenc Nancy Pelosi, ni el tancament del compte bancari d’una associació jueva antisionista alemanya, per primera vegada des del nazisme, aconsegueixen paralitzar el profund moviment que progressa arreu en les consciències: a tot el món, els pobles rebutgen viure en una societat que glorifica, finança i recolza el genocidi del poble palestí. I es pregunten: qui serà el pròxim?

La joventut té raó. No pot viure lliure al costat d’un poble massacrat i sotmès a la fúria. Com indica la biblioteca de Brooklyn al seu frontó: «¡Ningú serà lliure mentre no ho sigui tothom!».

A on ens porten els dirigents que deixen fer?

Davant aquestes manifestacions històriques i glorioses, saludades a Gaza on es multipliquen els missatges «Gràcies als estudiants de les universitats estatunidenques», què fan els dirigents del moviment obrer? Des de fa mesos, els dirigents de les organitzacions sindicals nacionals i internacionals, amb escasses excepcions, no diuen ni fan res, fins i tot s’activen per asfixiar qualsevol iniciativa seriosa, fins i tot quan és al seu propi país on tenen lloc les manifestacions de masses. En ocasions, es fan declaracions. Però com diu un militant anglès a propòsit del congrés del seu sindicat, el més important del país: «El sindicat té un congrés anual, tots els delegats voten per Palestina i, un minut després, es va acabar, tornada a la normalitat, tornada al suport a Israel, tornada al rebuig d’un alto el foc, negativa a donar suport a les persones que moren de fam». Ja es faci de manera oberta o insidiosa, això és el que succeeix en la pràctica totalitat de les altes instàncies sindicals, en particular a Europa. Ni tan sols la repressió que s’abat sobre alguns dirigents sindicals francesos de primera fila engendra una altra cosa que declara cinemes banals sense la menor eficàcia. El que permet al Govern augmentar la repressió i la intimidació per obstaculitzar la reacció dels treballadors i els joves que respondrien massivament a qualsevol iniciativa unida, sobre bases precises, que pogués bloquejar la marxa cap a la guerra. Aquest clima resulta cada vegada més insuportable als treballadors i militants que lluiten, però que es veuen també dramàticament empesos cap a derives ben conegudes en la Història (Bolsonaro al Brasil o les actuals derives feixistes a Itàlia). Els dirigents hi tenen tota la responsabilitat. Que els treballadors i els joves, ajudats pels militants que no replanen, busquen pels seus propis mitjans tots els punts de suport possibles és ja una dada inqüestionable de la situació, i és font de terrible preocupació per als governants.

La sortida passa per una independència total respecte dels Governs

Al Brasil, la principal confederació sindical (CUT) ni tan sols ha fet referència a la situació a Palestina en la seva crida a l’1 de Maig . I encara que el president brasiler Lula s’hagi desmarcat verbalment del genocidi perpetrat pel Govern israelià, no pren cap mesura per oposar-s’hi a la pràctica, en particular l’anul·lació dels acords militars i la ruptura de relacions diplomàtiques amb Israel. En el pla interior tampoc. Lula no emprèn cap de les reformes populars per les quals el poble brasiler el va portar al poder. Raó per la qual els delegats de l’últim congrés de la CUT a l’octubre van decidir una marxa a Brasília per exigir la derogació de la reforma de la llei laboral, de la reforma de la Seguretat Social i de la llei sobre externalitzacions. Totes elles lleis perverses del període Temer-Bolsonaro. Des de les altes instàncies de la CUT, del PT i del Govern s’estan exercint enormes pressions per desvirtuar la marxa prevista per al pròxim 22 de maig. Els dirigents lulistes no han après les lliçons de la seva anterior conciliació amb les institucions podrides sotmeses a la tutela militar constitucional, instrument de la subordinació de la nació a l’imperialisme estatunidenc, ni tampoc de l’últim intent de cop militar pels bolsonaristes. Una situació que està lluny d’estar aïllada a Llatinoamèrica. A Sahel, el rebuig dels pobles ha conduït, a Níger, a l’expulsió dels exèrcits francès i estatunidenc. El mateix rebuig que ha provocat la derrota del president Macky Sall, candidat avalat per Macron al Senegal. En resposta, l’imperialisme alimenta una perillosa generalització de les tensions a tota la regió. Als països àrabs d’Orient Mitjà i d’Àfrica del Nord els Governs estan asseguts sobre volcans. Al Marroc i a Jordània, les manifestacions massives en suport al poble palestí s’ han multiplicat, reclamant la fi dels acords de normalització i de cooperació amb l’ Estat d’ Israel. D’altra banda, es prohibeixen les manifestacions per por que la còlera es dirigeixi també contra els règims còmplices del genocidi. Fins i tot a Algèria, el règim només ha autoritzat una manifestació en suport al poble palestí, el 19 d’octubre. En canvi, Algèria ha presentat nombroses resolucions a l’ONU, veritable valedor dels Governs de tot pelatge que ha demostrat la seva impotència per resoldre res. En prohibir les manifestacions als algerians que estan apassionadament del costat del poble palestí, el règim tem que sigui la seva política la que es qüestioni. Mentre que Estats Units i l’Iran declaren que «l’incident està tancat» després d’haver-se advertit mútuament de «represàlies» diversos dies abans i de comú acord. A França, el PS, el PCF i els Verds comparteixen amb Macron i amb Rassemblement National el mateix objectiu: Jean-Luc Mélenchon i la France Insoumise pel seu suport al poble palestí. Qui pot estranyar-se que la joventut i els treballadors busquin organitzar-se per ells mateixos, tenint en compte els punts de suport amb què poden comptar, i dirigir la seva còlera contra el seu propi Govern?

La guerra, únic horitzó del sistema capitalista

Governs hipòcrites i miserables que enfonsen la humanitat en el caos i la guerra. Tal és la significació del vot del Congrés i el Senat estatunidencs, amb l’acord de Trump i de Biden, assignant 95.000 milions de dòlars al genocidi, a la guerra a Ucraïna i al reforçament dels mitjans militars a Àsia i al Pacífic, preparant les condicions per a una nova guerra. Els Estats Units no ho oculta: el seu objectiu és debilitar Rússia, però no van més enllà vista la situació mundial completament desestabilitzada. Sap el paper que Rússia juga a Síria, a l’Iran, al Líban. Vol concentrar-se a la Xina que continua amb la seva política d’expansió econòmica a escala mundial, en detriment dels Estats Units. Com diu la secretària nord-americana del Tresor; Janet Yellen: «La Xina és avui simplement massa gran perquè la resta del món absorbeixi les seves enormes capacitats. […] quan el mercat mundial està inundat de productes xinesos artificialment barats, la viabilitat de les empreses estatunidenques i estrangeres està en entredit». La recepció recent de Blinken per les autoritats xineses demostra la tensió creixent entre tots dos països, quan la decisió, tant de Trump com de Biden, de relocalitzar la indústria als Estats Units xoca amb la realitat de les relacions capitalistes. Heus ací la veritable raó per la qual Estats Units vol que la guerra continuï i s’estengui. Poc importa a l’imperialisme que, segons els ministres de Defensa britànica i russa, 1 milió de soldats hagin mort o hagin estat ferits ja a banda i banda de la línia del front d’Ucraïna. La guerra estatunidenca ha de continuar, «fins a l’últim ucraïnès». Els 48.000 milions en armament per a Ucraïna són a més un poderós element de desenvolupament de la indústria armamentista estatunidenca.

Organitzar-se per aturar la marxa cap a la guerra a Europa

Europa està en el punt de mira. Tant Biden com Trump, habituats a les guerres estatunidenques per poders des de fa anys, exigeixen que la Unió Europea i cadascun dels països que la componen s’impliquin més en la guerra d’Ucraïna, fins i tot amb l’enviament de soldats. Mentre que la producció industrial europea ha descendit més d’un 6,7% en un any i la inflació ha provocat una baixada dels salaris reals, els països europeus, endeutats fins al coll, són impel·lits a emprendre una gegantina cura d’austeritat per finançar l’«economia de guerra». Confrontats al rebuig massiu per part dels pobles del genocidi del poble palestí i de la marxa cap a la guerra que els dirigents intenten imposar a qualsevol preu, els Governs qüestionen les llibertats democràtiques, el dret d’expressió i de manifestació, reprimint qualsevol forma de resposta. El president ucraïnès Zelenski fins i tot ha demanat oficialment al Consell d’Europa una suspensió de les clàusules relatives als drets humans a causa de la llei marcial, afectant la vida privada, la llibertat de moviment i el dret d’expressió. En el si de la Unió Europea, durant molt de temps presentada com a garant de la pau al continent, els caps de Govern no deixen de repetir-ho: «Estem en una època de preguerra». Obliden una cosa: malgrat els florents negocis del complex militar-industrial, als dos principals països imperialistes, Estats Units i Regne Unit, les forces armades no aconsegueixen reclutar prou joves per respondre a les exigències dels militars. L’Exèrcit britànic mai ha estat tan petit des del 1714. Només un 7% dels anglesos d’entre 18 i 40 anys han declarat que serien voluntaris per servir a l’Exèrcit si esclatés una guerra mundial. Com acostumen, els capitalistes busquen la seva carn de canó entre les classes més pobres i desheretades. A Anglaterra del 2013 al 2018, el reclutament militar de joves entre 16 i 17 anys era més elevat en les circumscripcions més pobres que en les més riques, concentrant-se els centres de reclutament de l’Exèrcit a les ciutats més pobres amb una renda anual al voltant de 12.500 dòlars, segons un informe del Child Rights International Network. El mateix a França, on el reclutament militar es desenvolupa a les últimes colònies (Guadalupe, Martinica, Guyana) a través d’organismes com el règim del servei militar adaptat, el centre interregional de les forces armades i France Travail.

Pel que fa als Estats Units, disposen ja del seu Exèrcit més petit des de fa 80 anys. El 2022, les forces armades estatunidenques van conèixer el seu pitjor reclutament des de l’abolició de la conscripció el 1973 i un recent sondeig ha revelat que la confiança en l’Exèrcit estatunidenc estava en el seu nivell més baix desitjant dos decennis. El que no impedeix a l’Exèrcit estatunidenc, el més poderós del món, proporcionar al Govern israelià l’arsenal necessari per a la completa destrucció de la Franja de Gaza i l’esclafament del poble palestí.

Richard Mitchell, antic membre del Regiment Paracaigudista, explica: «Iraq s’ha denunciat com una gran mentida, i l’Afganistan com un fracàs total. Els joves observen la història recent i temen que això es reprodueixi. En un sondeig estatunidenc realitzat el 2022 entre persones de 16 a 24 anys, es va preguntar als enquestats quina era la probabilitat que s’unissin a l’Exèrcit en els pròxims anys. Només un 10% va respondre “segur” i un 7% “probablement”, mentre que el 90% va respondre que no ho faria o segurament no ho faria».

De fet, l’engranatge bèl·lic al qual volen arrossegar-nos Biden, Sunak, Macron, Scholz… està lluny de comptar amb el vistiplau que els Governs i el capital financer necessiten per continuar saquejant, explotant i oprimint. El rebuig de la descomposició i de la guerra són majoritaris, i amb molt. Fins al punt d’amenaçar la reelecció de «Genocidi Joe» Biden als Estats Units. Però per a quina sortida? Arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts.

Alt a la guerra! Alt a les massacres a Gaza!

Alt el foc immediat!

Defensa de la democràcia, del dret d’expressió, de manifestació, de reunió, de vaga!

Els treballadors, els pobles tenen tota la raó per rebutjar i resistir el seu propi Govern.

Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses

Deja un comentario

Carta Setmanal 987 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta un informe de l’Oakland Institute, una ONG nord-americana. Ens diuen que els nostres governs donen suport a una guerra “per la sobirania d’Ucraïna”, quan l’informe explica com la principal riquesa del país està sent lliurada a les multinacionals, i com el país està escanyat per un deute creixent que condicionarà la seva sobirania durant decennis. També els diuen als nostres agricultors que cal acceptar la lliure entrada de productes ucraïnesos “per ajudar el poble ucraïnès”, quan, en realitat, els que se’n beneficien són les multinacionals que controlen l’exportació de productes agrícoles d’Ucraïna. Sense oblidar en cap moment que Putin va imposar el 2001, igualment, una llei de priva- tització de la terra.

Des de la invasió russa el febrer de 2022, la guerra a Ucraïna ha estat al centre de la política exterior i dels mitjans de comunicació. Tot i això, s’ha prestat poca atenció a una qüestió important que està al centre del conflicte: qui controla les terres de cultiu al país conegut com el “graner d’Europa”?

Aquest informe Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses omple aquest buit en identificar els interessos que controlen les terres agrícoles d’Ucraïna i presentar una anàlisi dels esdeveniments respecte a la propietat de la terra al país. Això inclou la reforma agrària molt controvertida que va tenir lloc el 2021 com a part del programa d’ajust estructural llançat sota els auspicis de les institucions financeres occidentals, després de la instal·lació d’un govern pro-Unió Europea (UE) després de la “revolució de Maidan” el 2014.

Amb 33 milions d’hectàrees de terra cultivable, Ucraïna té grans extensions d’algunes de les terres agrícoles més fèrtils del món. Des de principis de la dècada del 1990, les privatitzacions i l’administració corrupta han concentrat la terra en mans d’una classe oligàrquica nova. Al voltant de 4,3 milions d’hectàrees estan dedicades a l’agricultura industrial, i la majoria, tres milions d’hectàrees, estan en mans d’una dotzena de grans empreses de l’agronegoci. A més, segons el Govern, uns cinc milions d’hectàrees -de la mida de dues Crimees- han estat “robades” a l’Estat ucraïnès per interessos privats. Per tant, la superfície total de terra controlada per oligarques, corruptes i grans empreses de l’agronegoci és de més de nou milions d’hectàrees, és a dir, més del 28% de la terra cultivable del país. La resta és utilitzat per més de vuit milions d’agricultors ucraïnesos.

Paradisos fiscals i milers d’acomiadaments

Els que controlen les terres ucraïneses avui són una barreja d’oligarques i diversos interessos estrangers, la majoria europeus i nord-americans, inclòs un fons de capital privat amb seu als Estats Units i el fons sobirà d’Aràbia Saudita. Excepte una, les deu empreses que controlen més sòl estan registrades a l’estranger, principalment en paradisos fiscals com Xipre o Luxemburg. Fins i tot quan estan dirigides i controlades en gran mesura per un oligarca fundador, diverses d’aquestes empreses s’han obert als capitals, i els bancs i els fons d’inversió occidentals controlen ara una part significativa de les seves accions.

L’informe identifica una sèrie d’inversors líders, com ara Vanguard Group, Kopernic Global Investors, BNP Asset Management Holding, NN Investment Partners Holdings (una subsidiària de Goldman Sachs) i Norges Bank Investment Management, que administra el fons sobirà de Noruega. Diversos dels principals fons de pensions, fundacions i dotacions universitàries dels Estats Units també han invertit en terres ucraïneses a través de NCH Capital, fons de capital privat amb seu als Estats Units que és el cinquè terratinent més gran d’Ucraïna.

La majoria d’aquestes empreses estan endeutades amb institucions financeres occidentals, especialment el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD), el Banc Europeu d’Inversions (BEI) i la Corporació Financera Internacional (CFI), el braç del sector privat del Banc Mundial . Juntes, aquestes institucions han estat importants prestadors per a les empreses agrícoles a Ucraïna, amb gairebé 1.700 milions de dòlars prestats a només sis de les empreses agrícoles més grans en els darrers anys. Altres prestadors importants són una barreja d’institucions financeres principalment europees i nord-americanes, tant públiques com privades.

Aquest deute no només atorga als creditors interessos financers en els resultats de les empreses de l’agronegoci, sinó que també els dóna un palanquejament significatiu. La reestructuració del deute de UkrLandFarming, una de les empreses propietàries de terres a Ucraïna, és una prova d’això. Va involucrar creditors com les agències estatals d’importació i exportació dels Estats Units, Canadà i Dinamarca, entre d’altres, i va conduir a canvis organitzatius significatius, inclòs l’acomiadament de milers de treballadors.

Frau i corrupció

Aquest finançament internacional beneficia directament els oligarques, molts dels quals estan acusats de frau i corrupció, així com els fons estrangers i empreses associades com a accionistes o creditors. Mentrestant, els agricultors ucraïnesos han de treballar amb terres i fons limitats, i molts estan ara a punt de pobresa. Les dades mostren que aquests agricultors pràcticament no reben suport en comparació de l’agroindústria i els oligarques. El Fons de Garantia Parcial de Crèdit, creat pel Banc Mundial per donar suport als petits agricultors, puja a només 5,4 milions de dòlars, una quantitat insignificant en comparació dels milers de milions assignats a les grans empreses agroindustrials.

En els darrers anys, els països occidentals i les seves institucions han proporcionat una assistència militar i econòmica massiva a Ucraïna, que s’ha convertit en el receptor d’ajuda exterior més gran dels Estats Units, la primera vegada des del Pla Marshall que un país europeu ocupa aquest primer lloc. Al desembre del 2022, menys d’un any després de l’inici de la guerra, els Estats Units van destinar més de 113.000 milions de dòlars a Ucraïna, inclosos 65.000 milions de dòlars en ajuda militar, més que no pas tot el pressupost del Departament d’Estat i USAID.

Un “mercat” creat per Zelenski el 2020

L’informe detalla com l’ajuda occidental està condicionada a un programa d’ajust estructural dràstic, que inclou mesures d’austeritat, retallades a les xarxes de la Seguretat Social i privatització de sectors clau de l’economia. Una de les condicions clau va ser la creació d’un mercat de terres, establert el 2020 sota el president Zelensky, malgrat l’oposició de la majoria dels ucraïnesos que temien que exacerbés la corrupció al sector agrícola i enfortís el seu control per part de poderosos interessos.

Les troballes de l’informe confirmen aquesta preocupació, mostrant que és probable que la creació d’un mercat de terres augmenti encara més la quantitat de terres agrícoles a mans d’oligarques i grans corporacions d’agronegoci. Aquests darrers ja han començat a ampliar la seva base de terres. Kernel ha anunciat plans per augmentar la seva reserva de terres a 700.000 hectàrees, davant les 506.000 hectàrees del 2021. De la mateixa manera, MHP, que actualment controla 360.000 hectàrees de terra, està intentant ampliar les seves propietats a 550.000. MHP també eludiria les restriccions a la compra de terres en exigir als seus empleats que comprin terres i les arrendin a l’empresa.

A més, en donar suport a les grans corporacions de l’agronegoci, les institucions financeres internacionals estan subsidiant la concentració de la terra i un model industrial d’agricultura basat en l’ús intensiu d’insums sintètics, combustibles fòssils i monocultius a gran escala, que han demostrat ser destructius des de fa molt de temps per al medi ambient i la societat. Per contra, els petits agricultors ucraïnesos mostren resiliència i un gran potencial per liderar l’expansió d’un model de producció diferent basat en l’agroecologia, la sostenibilitat ambiental i la producció d’aliments saludables. Els petits i mitjans agricultors d’Ucraïna són els que garanteixen la seguretat alimentària del país, mentre que les grans empreses de l’agronegoci s’orienten cap als mercats d’exportació.

Al desembre de 2022, una coalició d’organitzacions d’agricultors, acadèmics i ONG va demanar al govern ucraïnès que suspengués la Llei de Reforma Agrària de 2020 i totes les transaccions de terres al mercat durant la guerra i la postguerra, “per tal de garantir la seguretat nacional i la preservació de la integritat territorial del país en temps de guerra i durant el període de reconstrucció de la postguerra”. Com explica la professora Olena Borodina, de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Ucraïna (NASU), “avui dia, milers de fills i filles del camp, agricultors, lluiten i moren a la guerra. Ho van perdre tot. Els processos de compravenda de terres estan cada cop més liberalitzats i publicitats. Això realment amenaça els drets dels ucraïnesos a la seva terra, per la qual donen les seves vides”.

Sota el control de l’FMI

En un moment en què el patiment i el desplaçament són considerables, s’han perdut innombrables vides i s’han gastat considerables recursos financers en el control d’Ucraïna, aquest informe planteja preocupacions serioses sobre el futur de les terres de cultiu i la producció d’aliments al país, que corre un alt risc de ser controlat cada cop més per oligarques i interessos estrangers.

Aquestes preocupacions es veuen exacerbades per l’sorprenent i creixent deute extern d’Ucraïna, contret a costa de les condicions de vida de la població a causa de les mesures imposades pel programa d’ajust estructural.

Ucraïna és ara el tercer deutor més gran del món amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i és probable que la seva aclaparadora càrrega de deute exerceixi una pressió addicional sobre els seus creditors, forquilles de bons i institucions financeres internacionals sobre com s’ha de dur a terme la reconstrucció de postguerra, que s’estima que costarà 750.000 milions de dòlars. Aquests poderosos actors ja han indicat explícitament que utilitzaran la seva influència per privatitzar encara més el sector públic del país i liberalitzar-ne l’agricultura.

El final de la guerra hauria de ser el moment i l’oportunitat de fer exactament el contrari, és a dir, la redefinició del model econòmic que ja no estaria dominat per l’oligarquia i la corrupció, sinó que la terra i els recursos serien controlats per i per els ucraïnesos.

Això podria constituir la base per a la transformació del sector agrícola per fer-ho més democràtic i sostenible econòmicament i socialment. La política internacional i el suport financer s’han d’orientar cap a aquesta transformació, per beneficiar la població i els agricultors en lloc dels oligarques i els interessos financers estrangers.

Guerra y despojo: el expolio de las tierras agrícolas ucranianas

Deja un comentario

Carta Semanal 987 en catalán

Carta Semanal 987 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta un informe del Oakland Institute, una ONG norteamericana. Nos dicen que nuestros gobiernos apoyan una guerra “por la soberanía de Ucrania”, cuando el informe explica cómo la principal riqueza del país está siendo entregada a las multinacionales, y cómo el país está estrangulado por una deuda creciente que condicionará su soberanía durante decenios. También les dicen a nuestros agricultores que hay que aceptar la libre entrada de productos ucranianos “para ayudar al pueblo ucraniano”, cuando, en realidad , quienes se benefician son las multinacionales que controlan la exportación de productos agrícolas de Ucrania. Sin olvidar en ningún momento que Putin impuso en 2021, igualmente, una ley de privatización de la tierra. Sigue leyendo →

La curiosa evolució dels Verds alemanys

Deja un comentario

Carta Setmanal 983 per descarregar en PDF

Els Verds (Die Grünen) d’Alemanya han estat durant anys la capçalera de l’ecologisme polític europeu. Encara avui, formacions de l’Estat espanyol com Sumar, Equo, Més País, s’identifiquen amb ells. Yolanda Díaz i Sumar han protagonitzat recentment actes a nivell europeu amb aquest grup, afirmant que són els aliats necessaris per “construir un bloc social amb el qual aconseguir la justícia social i climàtica”.

Només es pot dir que tal vegada estiguin mal informats i visquin de les velles polítiques de Die Grünen. Perquè la seva política actual queda molt lluny de les velles proclames antinuclears, ecologistes, pacifistes, de defensa dels emigrants i lleument socials de 1980. Alguns comentaristes polítics la defineixen com una organització “ecoliberal”. D’altres treien, fins i tot, el de “eco”. Sigue leyendo →

La curiosa evolución de los Verdes alemanes

Deja un comentario

Carta Semanal 983 en catalán

Carta Semanal 983 para descargar en PDF

Los Verdes (Die Grünen) de Alemania han sido durante años la cabecera del ecologismo político europeo. Aún hoy, formaciones del Estado español como Sumar, Equo, Más País, se identifican con ellos. Yolanda Díaz y Sumar han protagonizado recientemente actos a nivel europeo con este grupo, afirmando que son los aliados necesarios para “construir un bloque social con el que lograr la justicia social y climática”.

Sólo se puede decir que tal vez estén mal informados y vivan de las viejas políticas de Die Grünen. Porque su política actual queda muy lejos de las viejas proclamas antinucleares, ecologistas, pacifistas, de defensa de los emigrantes y levemente sociales de 1980. Algunos comentaristas políticos la definen como una organización “ecoliberal”. Otros quitarían, incluso, lo de “eco”. Sigue leyendo →

El nus de l’internacionalisme: la posició davant la guerra

Deja un comentario

Carta Setmanal 981 per descarregar en PDF

En el mateix moment en què el genocidi del poble palestí prossegueix i s’intensifica, amb el suport total de l’administració americana, la complicitat del govern espanyol i dels governs europeus (cridem l’atenció sobre les recents votacions al Congrés sobre Palestina) i de la majoria dels governs “àrabs”, la guerra contínua a Ucraïna.

Fa dos anys- el 24 de febrer de 2022- la invasió d’Ucraïna per part de les tropes de Putin -que va significar un pas qualitatiu en el conflicte obert després del cop propiciat per l’OTAN el 2014 i el conflicte armat de Kiev contra el Donbass- va suposar un salt qualitatiu en el conflicte. Un conflicte que ja ha devorat -segons xifres considerades “optimistes”- les vides de 500.000 joves ucraïnesos i russos en els fronts de batalla.

En aquest moment, per a l’administració americana, concentrada a ajudar Israel perquè aixafi el poble palestí, la responsabilitat d’ajudar el règim de Zelenski recau en la Unió Europea.

Aquests darrers dies s’han multiplicat les declaracions i mesures al respecte.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyden, va cridar tots els països a rearmar-se per fer front a Rússia, que s’estimava, segons ella, a envair qualsevol altre país europeu. Tots els governs de la UE (excepte Irlanda i Portugal) han augmentat el 2023 les seves despeses militars, en detriment de les despeses socials- Però per a Von der Leyden, que actua com a transmissora de les exigències de l’imperialisme americà, això és insuficient. I això malgrat que la continuació i intensificació del conflicte suposa la ruïna per a la indústria i l’agricultura europees i posa Europa a la vora d’una catàstrofe.

El 16 de febrer el president francès, Macron, va anunciar 3.000 milions més d’ajuda militar, i fins i tot va evocar la possibilitat d’enviar tropes. La UE va votar una ajuda de 50.000 milions en cinc anys. De fet, manté el règim ucraïnès en “perfusió”, tot i ser conscient que molt difícilment guanyaran la guerra. Aquesta política és un element brutal de pressió per justificar els plans d’austeritat que la Comissió Europea considera inevitables. A quatre mesos de les eleccions europees, volen situar l’amenaça de guerra i la necessitat de rearmar-se en el punt central de la campanya.

Hi ha qui intenta plantejar que la UE és una institució de pau, i que ara estaria canviant. A aquests només podem assenyalar que la memòria és curta: caldria oblidar que el 1990 va participar en la destrucció de Iugoslàvia, anys després en la destrucció de Líbia. En un altre tipus de guerra, també mortífera, els plans de la Troika, que van sacrificar el poble grec i van atacar arbitràriament a Espanya, Irlanda i Portugal, són de plena autoria per part de la Unió europea. Afegim el trist paper de Schengen i Frontex responsables dels milers de migrants morts a les fronteres

En el moment actual, la UE fa passos agegantats cap a convertir-se en mera corretja de transmissió de l’OTAN.

“No hi ha democràcia, quan hi ha guerra”

El 26 de febrer, La Vanguardia, publicava un ampli article amb aquest títol.

S’havia pretès convèncer els pobles que la guerra d’Ucraïna era un enfrontament entre l’Autoritarisme (Rússia) contra la Democràcia (Ucraïna), cosa que suposava presentar el govern d’Ucraïna com a defensor dels suposats valors democràtics occidentals. Qüestió no només falsa sinó desmentida en els fets des d’abans del 24 de febrer de 2024.Des de fa anys, el govern de Kiev havia emprès una guerra contra la minoria russòfona del Donbas (precisament, Zelenski va ser elegit sota la promesa que obriria negociacions amb les regions autònomes)

De fet, a Ucraïna, la democràcia està “suspesa” (precisament quan és més necessària si es vol guanyar la població), no hi ha eleccions de cap mena. El codi del treball ha estat gairebé derogat, els sindicats maniatats i tots els partits de l’oposició il·legalitzats. Zelenski governa per decret. Més de la tercera part de les terres ha estat venuda a les multinacionals (en una demostració, cal suposar, de “defensa de la sobirania d’Ucraïna), multinacionals que envaeixen Europa amb productes agrícoles a baix preu donada l’eliminació d’aranzels, decidida “en suport a Ucraïna”, i els oligarques locals han augmentat el seu poder. Per exemple, Yuriy Kosyuk, propietari de MHP, el major productor de pollastre, que exporta sense aranzels als països de la Unió Europea.

El periodista de La Vanguardia deia que Ucraïna és el segon país més corrupte del món (darrere de Rússia). No tenim els mitjans per verificar aquesta classificació, però és evident el caràcter anàleg d’ambdós estats. Tots dos són règims d’oligarquies sortides del saqueig de la propietat pública. I en el cas de Zelenski, els oligarques actuen com a agents directes de les multinacionals i l’imperialisme.

La corrupció arriba a l’extrem que la guàrdia fronterera d’Ucraïna es veu enfrontada a cents de grups criminals que ajuden a evadir-se a la massa d’ucraïnesos que no volen allistar-se (pel mòdic preu de 1.500 a 8.000 euros, quan el salari mitjà anual el 2023 era de 7.038.72€, i el salari mínim anual, de 2.136 €). D’altra banda, centenars de milers de joves russos han realitzat el mateix moviment en negar-se a anar a la guerra que no és una guerra per la pàtria sinó per defensar privilegis dels oligarques.

Des del 24 de febrer de 2022 hem dit ¡Ni OTAN, ni Zelenski, ni Putin! Aquesta guerra és contra els pobles!, i hem realitzat, i ho seguim fent, una àmplia activitat en relació a això, per mitjà de manifestacions, peticions, conferències. Hem participat en la constitució d’un Comitè europeu contra la guerra, contra la guerra social… reprenem la posició internacionalista contra la guerra imperialista, que va separar les aigües, el 1914, entre els agents obrers del capital i els revolucionaris.

Precisament, per això, veiem amb estupor com forces que diuen reclamar-se de la Quarta Internacional prenen obertament posició per l’OTAN, per exigir més armes per a Ucraïna i per assajar el paper de la UE. Ens referim en particular, al Nou Partit Anticapitalista (NPA) de França (tot i que no és l’única força que, declarant-se trotskista, recolza el subministrament d’armes a Ucraïna)

Sobre això publiquem una carta que ens han fet arribar els nostres camarades francesos.

Cap a on es dirigeix el Nou Partit Anticapitalista?

Conec des de fa dècades al corrent polític LCR-NPA i a molts dels seus dirigents d’aquest període, alguns dels quals ja han mort i d’altres que encara viuen, i amb els quals tinc bones relacions. Hem tingut diferències amb aquesta tendència durant molt de temps. Però, tanmateix, reivindicava l’anticapitalisme, l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, l’antimilitarisme, l’antifeixisme, l’antiracisme.

Per això avui em sorprèn el curs actual del nou NPA, que és el resultat de l’escissió d’aquesta organització en dues fraccions separades fa un any.

Des del començament de la guerra a Ucraïna, hem estat lluitant a l’eix “Ni Putin ni l’OTAN! “. Sobre això, l’NPA escriu: “Hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelenski i el feixisme del règim rus (…). Hi ha una necessitat urgent de la derrota militar de Putin. Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia burgesa liberal i els règims autoritaris feixistes”. La característica de la situació mundial és, per tant, l’ascens del feixisme putinià, mentre que Estats Units no és més que una democràcia burgesa liberal.

Fa un any, el 25 de febrer de 2023, es va organitzar una manifestació “unitària” a París en suport a Zelenski i Ucraïna. El president de la Unió d’Ucraïnesos a França (una agrupació nacionalista) va convocar aquesta manifestació, mentre que “representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaixement) van anunciar la seva presència” (AFP, 20 de febrer). I, efectivament, aquell dia, l’NPA va organitzar un tall, al costat dels macronistes, en plena lluita contra la reforma de les pensions. Com és això possible?

Mentre el govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros, l’NPA escriu: “Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va amb la resistència ucraïnesa. Exigim que França, en lloc de vendre armes a les dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar. Increïble! Així que hi ha un “bon” pressupost militar. Una pregunta per als líders de l’NPA: Macron va anunciar, la setmana passada, tres mil milions més per a Ucraïna. Hem de donar suport a aquesta decisió o exigir que aquests 3.000 milions d’euros es paguin als agricultors, a la sanitat i a les escoles? La tradició d’aquest corrent polític va ser el de Liebknecht qui, al començament de la primera guerra imperialista mundial el 1914, va votar en contra dels pressupostos de guerra, declarant: “L’enemic és al nostre propi país”. Pel que sembla, la nova direcció de l’NPA, que va sorgir de l’escissió, no es preocupa per totes aquestes “coses antiquades”. Fins i tot es van atrevir a escriure, el 22 de febrer: “La victòria contra la invasió russa no pot ser simplement ‘militar’, però no pot prescindir de les armes. I no podem dir que som solidaris contra aquesta agressió i que ens oposem a les entregues d’armes perquè venen de l’OTAN. L’OTAN, el nou amic del poble ucraïnès! Dir això, en el moment exacte del suport de l’OTAN a la guerra a Ucraïna i, amb la complicitat dels Estats Units, del suport al genocidi del poble palestí, és realment fer la vista grossa deliberadament sobre la situació mundial i el paper dels Estats Units, que és el principal responsable de la barbàrie a escala mundial.

I, finalment, aquesta inquietant deriva: aquest corrent polític sempre s’havia pronunciat en contra de la Unió Europea, a la qual designava com l’Europa dels patrons, oposant-la a l’Europa dels treballadors. I ara l’NPA ha impedit un acord amb La França Insumisa tractant d’imposar-li la consigna de la integració d’Ucraïna a la Unió Europea. Cal recordar que la mateixa Unió Europea ha iniciat el procés d’integració d’Ucraïna.

Aquest suport de l’NPA és preocupant. Llavors, la Unió Europea és un marc protector, la nova forma d’internacionalisme? Tothom sap –i també els dirigents de l’NPA– que la Unió Europea va recolzar les guerres d’Irak i Iugoslàvia i que actualment recolza “el dret d’Israel a defensar-se”. 30.000 palestins, homes, dones i nens ja han estat massacrats amb el suport de la Unió Europea, i haurien de ser absolts? Per no parlar de la destrucció dels drets i garanties dels treballadors i pagesos a tota la Unió Europea. Ningú pot felicitar-se per aquesta deriva. De fet, és bastant trist.