Archivo de la etiqueta: guerra

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional (3 de maig de 2024)

Carta Setmanal 990 per descarregar en PDF

«Per fi, per fi, per fi!», va exclamar el cap del Partit Demòcrata al Senat nord-americà el 24 d’abril, per celebrar el vot del pressupost de 16.000 milions de dòlars destinat a finançar la prossecució del genocidi del poble palestí, després de sis mesos de bloqueig. Un vot que 

havia de facilitar de nou els mitjans i la legitimitat al Govern israelià per intensificar encara més la seva campanya d’aniquilació del poble palestí. Un vot que havia de banalitzar l’espantosa barbàrie, les massacres i el genocidi que es desenvolupa cada dia davant els ulls del món i que s’ha cobrat la vida de desenes de milers de palestins, entre ells més de 15.000 nens.  Aquest vot dels representants de l’imperialisme estatunidenc ha tingut l’efecte contrari, desencadenant una onada mundial de reprovació i còlera, que va partir de la Universitat de Columbia a Nova York. Va ser el campus des del qual van partir les protestes estudiantils del 1968 per exigir la fi de la guerra de Vietnam, al crit, repetit les últimes setmanes als Estats Units: «Quants nens heu assassinat avui?».

La irrupció dels estudiants eivissencs dona un gir total a la situació

En pocs dies, desenes d’universitats estatunidenques han estat ocupades, inclòs els prestigiosos campus de Princeton, Harvard, Berkeley i el MIT. Sobrecollit i commocionat davant l’audàcia de la joventut estatunidenca, l’establishment ha enviat forces de repressió als campus, detenint violentament més d’un miler d’estudiants i professors. Un enfrontament durant el qual els estudiants de la Universitat d’Austin han respost: «La policia d’Austin, el Ku Klux Klan, l’Exèrcit israelià, ¡tots són el mateix!». Un moviment que s’estén ja a Sídney, Mont-real, París, Londres… i que rep el suport de nombrosos professors, sovint acompanyats pels seus sindicats i per tot el moviment obrer i democràtic.

Per primera vegada des de la guerra de Vietnam, les eleccions presidencials estatunidenques estan dominades per la política exterior. A dia d’avui, més de 530.000 estatunidencs s’han pronunciat en les primàries demòcrates pel vot «no compromès», que significa el seu rebuig a votar Biden a causa del seu suport al genocidi del poble palestí. La crisi de representació política de la classe dominants estatunidenca, materialitzada en l’enfrontament entre els dos candidats, J. Biden i D. Trump, temperat pel seu acord per reprimir els estudiants i aprovar un pressupost de 95.000 milions de dòlars per a la guerra, no cessa d’accentuar la fracturació del país a mesura que s’aproximen les eleccions presidencials de novembre. A l’interior mateix d’Israel, desenes de milers de persones i exigeixen la sortida de Netanyahu.

Malgrat la campanya mundial desfermada contra els que es neguen a normalitzar el genocidi, a banalitzar la barbàrie i l’assassinat de milers de nens palestins, qualificant-los de manera innoble de «terroristes», «antisemites» i «enemics de la humanitat», els últims esdeveniments demostren per contra que, en el si dels pobles, resideix una força irresistible,  però fins ara continguda, que pot escombrar aquest vell món i els opressors que el dirigeixen.

Ni les citacions ni les ignominioses condemnes judicials per «apologia del terrorisme» contra sindicalistes i militants polítics que exigeixen l’alto el foc, ni les prohibicions de manifestació i reunió, fins i tot en llocs privats, ni les acusacions de «manipulació russa» darrere de les protestes d’estudiants estatunidencs formulades per l’antiga presidenta del Congrés estatunidenc Nancy Pelosi,  ni el tancament del compte bancari d’una associació jueva antisionista alemanya, per primera vegada des del nazisme, aconsegueixen paralitzar el profund moviment que progressa arreu en les consciències: a tot el món, els pobles rebutgen viure en una societat que glorifica, finança i recolza el genocidi del poble palestí. I es pregunten: qui serà el pròxim?

La joventut té raó. No pot viure lliure al costat d’un poble massacrat i sotmès a la fúria. Com indica la biblioteca de Brooklyn al seu frontó: «¡Ningú serà lliure mentre no ho sigui tothom!».

A on ens porten els dirigents que deixen fer?

Davant aquestes manifestacions històriques i glorioses, saludades a Gaza on es multipliquen els missatges «Gràcies als estudiants de les universitats estatunidenques», què fan els dirigents del moviment obrer? Des de fa mesos, els dirigents de les organitzacions sindicals nacionals i internacionals, amb escasses excepcions, no diuen ni fan res, fins i tot s’activen per asfixiar qualsevol iniciativa seriosa, fins i tot quan és al seu propi país on tenen lloc les manifestacions de masses. En ocasions, es fan declaracions. Però com diu un militant anglès a propòsit del congrés del seu sindicat, el més important del país: «El sindicat té un congrés anual, tots els delegats voten per Palestina i, un minut després, es va acabar, tornada a la normalitat, tornada al suport a Israel, tornada al rebuig d’un alto el foc, negativa a donar suport a les persones que moren de fam». Ja es faci de manera oberta o insidiosa, això és el que succeeix en la pràctica totalitat de les altes instàncies sindicals, en particular a Europa. Ni tan sols la repressió que s’abat sobre alguns dirigents sindicals francesos de primera fila engendra una altra cosa que declara cinemes banals sense la menor eficàcia. El que permet al Govern augmentar la repressió i la intimidació per obstaculitzar la reacció dels treballadors i els joves que respondrien massivament a qualsevol iniciativa unida, sobre bases precises, que pogués bloquejar la marxa cap a la guerra.  Aquest clima resulta cada vegada més insuportable als treballadors i militants que lluiten, però que es veuen també dramàticament empesos cap a derives ben conegudes en la Història (Bolsonaro al Brasil o les actuals derives feixistes a Itàlia). Els dirigents hi tenen tota la responsabilitat. Que els treballadors i els joves, ajudats pels militants que no replanen, busquen pels seus propis mitjans tots els punts de suport possibles és ja una dada inqüestionable de la situació, i és font de terrible preocupació per als governants.

La sortida passa per una independència total respecte dels Governs

Al Brasil, la principal confederació sindical (CUT) ni tan sols ha fet referència a la situació a Palestina en la seva crida a l’1 de Maig . I encara que el president brasiler Lula s’hagi desmarcat verbalment del genocidi perpetrat pel Govern israelià, no pren cap mesura per oposar-s’hi a la pràctica, en particular l’anul·lació dels acords militars i la ruptura de relacions diplomàtiques amb Israel.  En el pla interior tampoc. Lula no emprèn cap de les reformes populars per les quals el poble brasiler el va portar al poder. Raó per la qual els delegats de l’últim congrés de la CUT a l’octubre van decidir una marxa a Brasília per exigir la derogació de la reforma de la llei laboral, de la reforma de la Seguretat Social i de la llei sobre externalitzacions. Totes elles lleis perverses del període Temer-Bolsonaro. Des de les altes instàncies de la CUT, del PT i del Govern s’estan exercint enormes pressions per desvirtuar la marxa prevista per al pròxim 22 de maig. Els dirigents lulistes no han après les lliçons de la seva anterior conciliació amb les institucions podrides sotmeses a la tutela militar constitucional, instrument de la subordinació de la nació a l’imperialisme estatunidenc, ni tampoc de l’últim intent de cop militar pels bolsonaristes. Una situació que està lluny d’estar aïllada a Llatinoamèrica. A Sahel, el rebuig dels pobles ha conduït, a Níger, a l’expulsió dels exèrcits francès i estatunidenc. El mateix rebuig que ha provocat la derrota del president Macky Sall, candidat avalat per Macron al Senegal. En resposta, l’imperialisme alimenta una perillosa generalització de les tensions a tota la regió. Als països àrabs d’Orient Mitjà i d’Àfrica del Nord els Governs estan asseguts sobre volcans. Al Marroc i a Jordània, les manifestacions massives en suport al poble palestí s’ han multiplicat, reclamant la fi dels acords de normalització i de cooperació amb l’ Estat d’ Israel. D’altra banda, es prohibeixen les manifestacions per por que la còlera es dirigeixi també contra els règims còmplices del genocidi. Fins i tot a Algèria, el règim només ha autoritzat una manifestació en suport al poble palestí, el 19 d’octubre.  En canvi, Algèria ha presentat nombroses resolucions a l’ONU, veritable valedor dels Governs de tot pelatge que ha demostrat la seva impotència per resoldre res. En prohibir les manifestacions als algerians que estan apassionadament del costat del poble palestí, el règim tem que sigui la seva política la que es qüestioni. Mentre que Estats Units i l’Iran declaren que «l’incident està tancat» després d’haver-se advertit mútuament de «represàlies» diversos dies abans i de comú acord. A França, el PS, el PCF i els Verds comparteixen amb Macron i amb Rassemblement National el mateix objectiu: Jean-Luc Mélenchon i la France Insoumise pel seu suport al poble palestí. Qui pot estranyar-se que la joventut i els treballadors busquin organitzar-se per ells mateixos, tenint en compte els punts de suport amb què poden comptar, i dirigir la seva còlera contra el seu propi Govern?

La guerra, únic horitzó del sistema capitalista

Governs hipòcrites i miserables que enfonsen la humanitat en el caos i la guerra. Tal és la significació del vot del Congrés i el Senat estatunidencs, amb l’acord de Trump i de Biden, assignant 95.000 milions de dòlars al genocidi, a la guerra a Ucraïna i al reforçament dels mitjans militars a Àsia i al Pacífic, preparant les condicions per a una nova guerra. Els Estats Units no ho oculta: el seu objectiu és debilitar Rússia, però no van més enllà vista la situació mundial completament desestabilitzada. Sap el paper que Rússia juga a Síria, a l’Iran, al Líban. Vol concentrar-se a la Xina que continua amb la seva política d’expansió econòmica a escala mundial, en detriment dels Estats Units. Com diu la secretària nord-americana del Tresor; Janet Yellen: «La Xina és avui simplement massa gran perquè la resta del món absorbeixi les seves enormes capacitats. […] quan el mercat mundial està inundat de productes xinesos artificialment barats, la viabilitat de les empreses estatunidenques i estrangeres està en entredit». La recepció recent de Blinken per les autoritats xineses demostra la tensió creixent entre tots dos països, quan la decisió, tant de Trump com de Biden, de relocalitzar la indústria als Estats Units xoca amb la realitat de les relacions capitalistes. Heus ací la veritable raó per la qual Estats Units vol que la guerra continuï i s’estengui. Poc importa a l’imperialisme que, segons els ministres de Defensa britànica i russa, 1 milió de soldats hagin mort o hagin estat ferits ja a banda i banda de la línia del front d’Ucraïna. La guerra estatunidenca ha de continuar, «fins a l’últim ucraïnès». Els 48.000 milions en armament per a Ucraïna són a més un poderós element de desenvolupament de la indústria armamentista estatunidenca.

Organitzar-se per aturar la marxa cap a la guerra a Europa

Europa està en el punt de mira. Tant Biden com Trump, habituats a les guerres estatunidenques per poders des de fa anys, exigeixen que la Unió Europea i cadascun dels països que la componen s’impliquin més en la guerra d’Ucraïna, fins i tot amb l’enviament de soldats. Mentre que la producció industrial europea ha descendit més d’un 6,7% en un any i la inflació ha provocat una baixada dels salaris reals, els països europeus, endeutats fins al coll, són impel·lits a emprendre una gegantina cura d’austeritat per finançar l’«economia de guerra». Confrontats al rebuig massiu per part dels pobles del genocidi del poble palestí i de la marxa cap a la guerra que els dirigents intenten imposar a qualsevol preu, els Governs qüestionen les llibertats democràtiques, el dret d’expressió i de manifestació, reprimint qualsevol forma de resposta. El president ucraïnès Zelenski fins i tot ha demanat oficialment al Consell d’Europa una suspensió de les clàusules relatives als drets humans a causa de la llei marcial, afectant la vida privada, la llibertat de moviment i el dret d’expressió. En el si de la Unió Europea, durant molt de temps presentada com a garant de la pau al continent, els caps de Govern no deixen de repetir-ho: «Estem en una època de preguerra». Obliden una cosa: malgrat els florents negocis del complex militar-industrial, als dos principals països imperialistes, Estats Units i Regne Unit, les forces armades no aconsegueixen reclutar prou joves per respondre a les exigències dels militars. L’Exèrcit britànic mai ha estat tan petit des del 1714. Només un 7% dels anglesos d’entre 18 i 40 anys han declarat que serien voluntaris per servir a l’Exèrcit si esclatés una guerra mundial. Com acostumen, els capitalistes busquen la seva carn de canó entre les classes més pobres i desheretades. A Anglaterra del 2013 al 2018, el reclutament militar de joves entre 16 i 17 anys era més elevat en les circumscripcions més pobres que en les més riques, concentrant-se els centres de reclutament de l’Exèrcit a les ciutats més pobres amb una renda anual al voltant de 12.500 dòlars, segons un informe del Child Rights International Network. El mateix a França, on el reclutament militar es desenvolupa a les últimes colònies (Guadalupe, Martinica, Guyana) a través d’organismes com el règim del servei militar adaptat, el centre interregional de les forces armades i France Travail.

Pel que fa als Estats Units, disposen ja del seu Exèrcit més petit des de fa 80 anys. El 2022, les forces armades estatunidenques van conèixer el seu pitjor reclutament des de l’abolició de la conscripció el 1973 i un recent sondeig ha revelat que la confiança en l’Exèrcit estatunidenc estava en el seu nivell més baix desitjant dos decennis. El que no impedeix a l’Exèrcit estatunidenc, el més poderós del món, proporcionar al Govern israelià l’arsenal necessari per a la completa destrucció de la Franja de Gaza i l’esclafament del poble palestí.

Richard Mitchell, antic membre del Regiment Paracaigudista, explica: «Iraq s’ha denunciat com una gran mentida, i l’Afganistan com un fracàs total. Els joves observen la història recent i temen que això es reprodueixi. En un sondeig estatunidenc realitzat el 2022 entre persones de 16 a 24 anys, es va preguntar als enquestats quina era la probabilitat que s’unissin a l’Exèrcit en els pròxims anys. Només un 10% va respondre “segur” i un 7% probablement”, mentre que el 90% va respondre que no ho faria o segurament no ho faria».

De fet, l’engranatge bèl·lic al qual volen arrossegar-nos Biden, Sunak, Macron, Scholz… està lluny de comptar amb el vistiplau que els Governs i el capital financer necessiten per continuar saquejant, explotant i oprimint. El rebuig de la descomposició i de la guerra són majoritaris, i amb molt. Fins al punt d’amenaçar la reelecció de «Genocidi Joe» Biden als Estats Units. Però per a quina sortida? Arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts.

Alt a la guerra! Alt a les massacres a Gaza!

Alt el foc immediat!

Defensa de la democràcia, del dret d’expressió, de manifestació, de reunió, de vaga!

Els treballadors, els pobles tenen tota la raó per rebutjar i resistir el seu propi Govern.

Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses

Carta Setmanal 987 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta un informe de l’Oakland Institute, una ONG nord-americana. Ens diuen que els nostres governs donen suport a una guerra “per la sobirania d’Ucraïna”, quan l’informe explica com la principal riquesa del país està sent lliurada a les multinacionals, i com el país està escanyat per un deute creixent que condicionarà la seva sobirania durant decennis. També els diuen als nostres agricultors que cal acceptar la lliure entrada de productes ucraïnesos “per ajudar el poble ucraïnès”, quan, en realitat, els que se’n beneficien són les multinacionals que controlen l’exportació de productes agrícoles d’Ucraïna. Sense oblidar en cap moment que Putin va imposar el 2001, igualment, una llei de priva- tització de la terra.

Des de la invasió russa el febrer de 2022, la guerra a Ucraïna ha estat al centre de la política exterior i dels mitjans de comunicació. Tot i això, s’ha prestat poca atenció a una qüestió important que està al centre del conflicte: qui controla les terres de cultiu al país conegut com el “graner d’Europa”?

Aquest informe Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses omple aquest buit en identificar els interessos que controlen les terres agrícoles d’Ucraïna i presentar una anàlisi dels esdeveniments respecte a la propietat de la terra al país. Això inclou la reforma agrària molt controvertida que va tenir lloc el 2021 com a part del programa d’ajust estructural llançat sota els auspicis de les institucions financeres occidentals, després de la instal·lació d’un govern pro-Unió Europea (UE) després de la “revolució de Maidan” el 2014.

Amb 33 milions d’hectàrees de terra cultivable, Ucraïna té grans extensions d’algunes de les terres agrícoles més fèrtils del món. Des de principis de la dècada del 1990, les privatitzacions i l’administració corrupta han concentrat la terra en mans d’una classe oligàrquica nova. Al voltant de 4,3 milions d’hectàrees estan dedicades a l’agricultura industrial, i la majoria, tres milions d’hectàrees, estan en mans d’una dotzena de grans empreses de l’agronegoci. A més, segons el Govern, uns cinc milions d’hectàrees -de la mida de dues Crimees- han estat “robades” a l’Estat ucraïnès per interessos privats. Per tant, la superfície total de terra controlada per oligarques, corruptes i grans empreses de l’agronegoci és de més de nou milions d’hectàrees, és a dir, més del 28% de la terra cultivable del país. La resta és utilitzat per més de vuit milions d’agricultors ucraïnesos.

Paradisos fiscals i milers d’acomiadaments

Els que controlen les terres ucraïneses avui són una barreja d’oligarques i diversos interessos estrangers, la majoria europeus i nord-americans, inclòs un fons de capital privat amb seu als Estats Units i el fons sobirà d’Aràbia Saudita. Excepte una, les deu empreses que controlen més sòl estan registrades a l’estranger, principalment en paradisos fiscals com Xipre o Luxemburg. Fins i tot quan estan dirigides i controlades en gran mesura per un oligarca fundador, diverses d’aquestes empreses s’han obert als capitals, i els bancs i els fons d’inversió occidentals controlen ara una part significativa de les seves accions.

L’informe identifica una sèrie d’inversors líders, com ara Vanguard Group, Kopernic Global Investors, BNP Asset Management Holding, NN Investment Partners Holdings (una subsidiària de Goldman Sachs) i Norges Bank Investment Management, que administra el fons sobirà de Noruega. Diversos dels principals fons de pensions, fundacions i dotacions universitàries dels Estats Units també han invertit en terres ucraïneses a través de NCH Capital, fons de capital privat amb seu als Estats Units que és el cinquè terratinent més gran d’Ucraïna.

La majoria d’aquestes empreses estan endeutades amb institucions financeres occidentals, especialment el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD), el Banc Europeu d’Inversions (BEI) i la Corporació Financera Internacional (CFI), el braç del sector privat del Banc Mundial . Juntes, aquestes institucions han estat importants prestadors per a les empreses agrícoles a Ucraïna, amb gairebé 1.700 milions de dòlars prestats a només sis de les empreses agrícoles més grans en els darrers anys. Altres prestadors importants són una barreja d’institucions financeres principalment europees i nord-americanes, tant públiques com privades.

Aquest deute no només atorga als creditors interessos financers en els resultats de les empreses de l’agronegoci, sinó que també els dóna un palanquejament significatiu. La reestructuració del deute de UkrLandFarming, una de les empreses propietàries de terres a Ucraïna, és una prova d’això. Va involucrar creditors com les agències estatals d’importació i exportació dels Estats Units, Canadà i Dinamarca, entre d’altres, i va conduir a canvis organitzatius significatius, inclòs l’acomiadament de milers de treballadors.

Frau i corrupció

Aquest finançament internacional beneficia directament els oligarques, molts dels quals estan acusats de frau i corrupció, així com els fons estrangers i empreses associades com a accionistes o creditors. Mentrestant, els agricultors ucraïnesos han de treballar amb terres i fons limitats, i molts estan ara a punt de pobresa. Les dades mostren que aquests agricultors pràcticament no reben suport en comparació de l’agroindústria i els oligarques. El Fons de Garantia Parcial de Crèdit, creat pel Banc Mundial per donar suport als petits agricultors, puja a només 5,4 milions de dòlars, una quantitat insignificant en comparació dels milers de milions assignats a les grans empreses agroindustrials.

En els darrers anys, els països occidentals i les seves institucions han proporcionat una assistència militar i econòmica massiva a Ucraïna, que s’ha convertit en el receptor d’ajuda exterior més gran dels Estats Units, la primera vegada des del Pla Marshall que un país europeu ocupa aquest primer lloc. Al desembre del 2022, menys d’un any després de l’inici de la guerra, els Estats Units van destinar més de 113.000 milions de dòlars a Ucraïna, inclosos 65.000 milions de dòlars en ajuda militar, més que no pas tot el pressupost del Departament d’Estat i USAID.

Un “mercat” creat per Zelenski el 2020

L’informe detalla com l’ajuda occidental està condicionada a un programa d’ajust estructural dràstic, que inclou mesures d’austeritat, retallades a les xarxes de la Seguretat Social i privatització de sectors clau de l’economia. Una de les condicions clau va ser la creació d’un mercat de terres, establert el 2020 sota el president Zelensky, malgrat l’oposició de la majoria dels ucraïnesos que temien que exacerbés la corrupció al sector agrícola i enfortís el seu control per part de poderosos interessos.

Les troballes de l’informe confirmen aquesta preocupació, mostrant que és probable que la creació d’un mercat de terres augmenti encara més la quantitat de terres agrícoles a mans d’oligarques i grans corporacions d’agronegoci. Aquests darrers ja han començat a ampliar la seva base de terres. Kernel ha anunciat plans per augmentar la seva reserva de terres a 700.000 hectàrees, davant les 506.000 hectàrees del 2021. De la mateixa manera, MHP, que actualment controla 360.000 hectàrees de terra, està intentant ampliar les seves propietats a 550.000. MHP també eludiria les restriccions a la compra de terres en exigir als seus empleats que comprin terres i les arrendin a l’empresa.

A més, en donar suport a les grans corporacions de l’agronegoci, les institucions financeres internacionals estan subsidiant la concentració de la terra i un model industrial d’agricultura basat en l’ús intensiu d’insums sintètics, combustibles fòssils i monocultius a gran escala, que han demostrat ser destructius des de fa molt de temps per al medi ambient i la societat. Per contra, els petits agricultors ucraïnesos mostren resiliència i un gran potencial per liderar l’expansió d’un model de producció diferent basat en l’agroecologia, la sostenibilitat ambiental i la producció d’aliments saludables. Els petits i mitjans agricultors d’Ucraïna són els que garanteixen la seguretat alimentària del país, mentre que les grans empreses de l’agronegoci s’orienten cap als mercats d’exportació.

Al desembre de 2022, una coalició d’organitzacions d’agricultors, acadèmics i ONG va demanar al govern ucraïnès que suspengués la Llei de Reforma Agrària de 2020 i totes les transaccions de terres al mercat durant la guerra i la postguerra, “per tal de garantir la seguretat nacional i la preservació de la integritat territorial del país en temps de guerra i durant el període de reconstrucció de la postguerra”. Com explica la professora Olena Borodina, de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Ucraïna (NASU), “avui dia, milers de fills i filles del camp, agricultors, lluiten i moren a la guerra. Ho van perdre tot. Els processos de compravenda de terres estan cada cop més liberalitzats i publicitats. Això realment amenaça els drets dels ucraïnesos a la seva terra, per la qual donen les seves vides”.

Sota el control de l’FMI

En un moment en què el patiment i el desplaçament són considerables, s’han perdut innombrables vides i s’han gastat considerables recursos financers en el control d’Ucraïna, aquest informe planteja preocupacions serioses sobre el futur de les terres de cultiu i la producció d’aliments al país, que corre un alt risc de ser controlat cada cop més per oligarques i interessos estrangers.

Aquestes preocupacions es veuen exacerbades per l’sorprenent i creixent deute extern d’Ucraïna, contret a costa de les condicions de vida de la població a causa de les mesures imposades pel programa d’ajust estructural.

Ucraïna és ara el tercer deutor més gran del món amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i és probable que la seva aclaparadora càrrega de deute exerceixi una pressió addicional sobre els seus creditors, forquilles de bons i institucions financeres internacionals sobre com s’ha de dur a terme la reconstrucció de postguerra, que s’estima que costarà 750.000 milions de dòlars. Aquests poderosos actors ja han indicat explícitament que utilitzaran la seva influència per privatitzar encara més el sector públic del país i liberalitzar-ne l’agricultura.

El final de la guerra hauria de ser el moment i l’oportunitat de fer exactament el contrari, és a dir, la redefinició del model econòmic que ja no estaria dominat per l’oligarquia i la corrupció, sinó que la terra i els recursos serien controlats per i per els ucraïnesos.

Això podria constituir la base per a la transformació del sector agrícola per fer-ho més democràtic i sostenible econòmicament i socialment. La política internacional i el suport financer s’han d’orientar cap a aquesta transformació, per beneficiar la població i els agricultors en lloc dels oligarques i els interessos financers estrangers.

Guerra y despojo: el expolio de las tierras agrícolas ucranianas

Carta Semanal 987 en catalán

Carta Semanal 987 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta un informe del Oakland Institute, una ONG norteamericana. Nos dicen que nuestros gobiernos apoyan una guerra “por la soberanía de Ucrania”, cuando el informe explica cómo la principal riqueza del país está siendo entregada a las multinacionales, y cómo el país está estrangulado por una deuda creciente que condicionará su soberanía durante decenios. También les dicen a nuestros agricultores que hay que aceptar la libre entrada de productos ucranianos “para ayudar al pueblo ucraniano”, cuando, en realidad , quienes se benefician son las multinacionales que controlan la exportación de productos agrícolas de Ucrania. Sin olvidar en ningún momento que Putin impuso en 2021, igualmente, una ley de privatización de la tierra. Sigue leyendo

La curiosa evolució dels Verds alemanys

Carta Setmanal 983 per descarregar en PDF

Els Verds (Die Grünen) d’Alemanya han estat durant anys la capçalera de l’ecologisme polític europeu. Encara avui, formacions de l’Estat espanyol com Sumar, Equo, Més País, s’identifiquen amb ells. Yolanda Díaz i Sumar han protagonitzat recentment actes a nivell europeu amb aquest grup, afirmant que són els aliats necessaris per “construir un bloc social amb el qual aconseguir la justícia social i climàtica”.

Només es pot dir que tal vegada estiguin mal informats i visquin de les velles polítiques de Die Grünen. Perquè la seva política actual queda molt lluny de les velles proclames antinuclears, ecologistes, pacifistes, de defensa dels emigrants i lleument socials de 1980. Alguns comentaristes polítics la defineixen com una organització “ecoliberal”. D’altres treien, fins i tot, el de “eco”. Sigue leyendo

La curiosa evolución de los Verdes alemanes

Carta Semanal 983 en catalán

Carta Semanal 983 para descargar en PDF

Los Verdes (Die Grünen) de Alemania han sido durante años la cabecera del ecologismo político europeo. Aún hoy, formaciones del Estado español como Sumar, Equo, Más País, se identifican con ellos. Yolanda Díaz y Sumar han protagonizado recientemente actos a nivel europeo con este grupo, afirmando que son los aliados necesarios para “construir un bloque social con el que lograr la justicia social y climática”.

Sólo se puede decir que tal vez estén mal informados y vivan de las viejas políticas de Die Grünen. Porque su política actual queda muy lejos de las viejas proclamas antinucleares, ecologistas, pacifistas, de defensa de los emigrantes y levemente sociales de 1980. Algunos comentaristas políticos la definen como una organización “ecoliberal”. Otros quitarían, incluso, lo de “eco”. Sigue leyendo

El nus de l’internacionalisme: la posició davant la guerra

Carta Setmanal 981 per descarregar en PDF

En el mateix moment en què el genocidi del poble palestí prossegueix i s’intensifica, amb el suport total de l’administració americana, la complicitat del govern espanyol i dels governs europeus (cridem l’atenció sobre les recents votacions al Congrés sobre Palestina) i de la majoria dels governs “àrabs”, la guerra contínua a Ucraïna.

Fa dos anys- el 24 de febrer de 2022- la invasió d’Ucraïna per part de les tropes de Putin -que va significar un pas qualitatiu en el conflicte obert després del cop propiciat per l’OTAN el 2014 i el conflicte armat de Kiev contra el Donbass- va suposar un salt qualitatiu en el conflicte. Un conflicte que ja ha devorat -segons xifres considerades “optimistes”- les vides de 500.000 joves ucraïnesos i russos en els fronts de batalla.

En aquest moment, per a l’administració americana, concentrada a ajudar Israel perquè aixafi el poble palestí, la responsabilitat d’ajudar el règim de Zelenski recau en la Unió Europea.

Aquests darrers dies s’han multiplicat les declaracions i mesures al respecte.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyden, va cridar tots els països a rearmar-se per fer front a Rússia, que s’estimava, segons ella, a envair qualsevol altre país europeu. Tots els governs de la UE (excepte Irlanda i Portugal) han augmentat el 2023 les seves despeses militars, en detriment de les despeses socials- Però per a Von der Leyden, que actua com a transmissora de les exigències de l’imperialisme americà, això és insuficient. I això malgrat que la continuació i intensificació del conflicte suposa la ruïna per a la indústria i l’agricultura europees i posa Europa a la vora d’una catàstrofe.

El 16 de febrer el president francès, Macron, va anunciar 3.000 milions més d’ajuda militar, i fins i tot va evocar la possibilitat d’enviar tropes. La UE va votar una ajuda de 50.000 milions en cinc anys. De fet, manté el règim ucraïnès en “perfusió”, tot i ser conscient que molt difícilment guanyaran la guerra. Aquesta política és un element brutal de pressió per justificar els plans d’austeritat que la Comissió Europea considera inevitables. A quatre mesos de les eleccions europees, volen situar l’amenaça de guerra i la necessitat de rearmar-se en el punt central de la campanya.

Hi ha qui intenta plantejar que la UE és una institució de pau, i que ara estaria canviant. A aquests només podem assenyalar que la memòria és curta: caldria oblidar que el 1990 va participar en la destrucció de Iugoslàvia, anys després en la destrucció de Líbia. En un altre tipus de guerra, també mortífera, els plans de la Troika, que van sacrificar el poble grec i van atacar arbitràriament a Espanya, Irlanda i Portugal, són de plena autoria per part de la Unió europea. Afegim el trist paper de Schengen i Frontex responsables dels milers de migrants morts a les fronteres

En el moment actual, la UE fa passos agegantats cap a convertir-se en mera corretja de transmissió de l’OTAN.

“No hi ha democràcia, quan hi ha guerra”

El 26 de febrer, La Vanguardia, publicava un ampli article amb aquest títol.

S’havia pretès convèncer els pobles que la guerra d’Ucraïna era un enfrontament entre l’Autoritarisme (Rússia) contra la Democràcia (Ucraïna), cosa que suposava presentar el govern d’Ucraïna com a defensor dels suposats valors democràtics occidentals. Qüestió no només falsa sinó desmentida en els fets des d’abans del 24 de febrer de 2024.Des de fa anys, el govern de Kiev havia emprès una guerra contra la minoria russòfona del Donbas (precisament, Zelenski va ser elegit sota la promesa que obriria negociacions amb les regions autònomes)

De fet, a Ucraïna, la democràcia està “suspesa” (precisament quan és més necessària si es vol guanyar la població), no hi ha eleccions de cap mena. El codi del treball ha estat gairebé derogat, els sindicats maniatats i tots els partits de l’oposició il·legalitzats. Zelenski governa per decret. Més de la tercera part de les terres ha estat venuda a les multinacionals (en una demostració, cal suposar, de “defensa de la sobirania d’Ucraïna), multinacionals que envaeixen Europa amb productes agrícoles a baix preu donada l’eliminació d’aranzels, decidida “en suport a Ucraïna”, i els oligarques locals han augmentat el seu poder. Per exemple, Yuriy Kosyuk, propietari de MHP, el major productor de pollastre, que exporta sense aranzels als països de la Unió Europea.

El periodista de La Vanguardia deia que Ucraïna és el segon país més corrupte del món (darrere de Rússia). No tenim els mitjans per verificar aquesta classificació, però és evident el caràcter anàleg d’ambdós estats. Tots dos són règims d’oligarquies sortides del saqueig de la propietat pública. I en el cas de Zelenski, els oligarques actuen com a agents directes de les multinacionals i l’imperialisme.

La corrupció arriba a l’extrem que la guàrdia fronterera d’Ucraïna es veu enfrontada a cents de grups criminals que ajuden a evadir-se a la massa d’ucraïnesos que no volen allistar-se (pel mòdic preu de 1.500 a 8.000 euros, quan el salari mitjà anual el 2023 era de 7.038.72€, i el salari mínim anual,  de 2.136 €). D’altra banda, centenars de milers de joves russos han realitzat el mateix moviment en negar-se a anar a la guerra que no és una guerra per la pàtria sinó per defensar privilegis dels oligarques.

Des del 24 de febrer de 2022 hem dit ¡Ni OTAN, ni Zelenski, ni Putin! Aquesta guerra és contra els pobles!, i hem realitzat, i ho seguim fent, una àmplia activitat en relació a això, per mitjà de manifestacions, peticions, conferències. Hem participat en la constitució d’un Comitè europeu contra la guerra, contra la guerra social… reprenem la posició internacionalista contra la guerra imperialista, que va separar les aigües, el 1914, entre els agents obrers del capital i els revolucionaris.

Precisament, per això, veiem amb estupor com forces que diuen reclamar-se de la Quarta Internacional prenen obertament posició per l’OTAN, per exigir més armes per a Ucraïna i per assajar el paper de la UE. Ens referim en particular, al Nou Partit Anticapitalista (NPA) de França (tot i que no és l’única força que, declarant-se trotskista, recolza el subministrament d’armes a Ucraïna)

Sobre això publiquem una carta que ens han fet arribar els nostres camarades francesos.

Cap a on es dirigeix el Nou Partit Anticapitalista?

Conec des de fa dècades al corrent polític LCR-NPA i a molts dels seus dirigents d’aquest període, alguns dels quals ja han mort i d’altres que encara viuen, i amb els quals tinc bones relacions.   Hem tingut diferències amb aquesta tendència durant molt de temps. Però, tanmateix, reivindicava l’anticapitalisme, l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, l’antimilitarisme, l’antifeixisme, l’antiracisme.

Per això avui em sorprèn el curs actual del nou NPA, que és el resultat de l’escissió d’aquesta organització en dues fraccions separades fa un any.

Des del començament de la guerra a Ucraïna, hem estat lluitant a l’eix “Ni Putin ni l’OTAN! “. Sobre això, l’NPA escriu: “Hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelenski i el feixisme del règim rus (…). Hi ha una necessitat urgent de la derrota militar de Putin.  Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia burgesa liberal i els règims autoritaris feixistes”. La característica de la situació mundial és, per tant, l’ascens del feixisme putinià, mentre que Estats Units no és més que una democràcia burgesa liberal.

Fa un any, el 25 de febrer de 2023, es va organitzar una manifestació “unitària” a París en suport a Zelenski i Ucraïna. El president de la Unió d’Ucraïnesos a França (una agrupació nacionalista) va convocar aquesta manifestació, mentre que “representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaixement) van anunciar la seva presència” (AFP, 20 de febrer). I, efectivament, aquell dia, l’NPA va organitzar un tall, al costat dels macronistes, en plena lluita contra la reforma de les pensions. Com és això possible?

Mentre el govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros, l’NPA escriu: “Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va amb la resistència ucraïnesa. Exigim que França, en lloc de vendre armes a les dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar. Increïble! Així que hi ha un “bon” pressupost militar. Una pregunta per als líders de l’NPA: Macron va anunciar, la setmana passada, tres mil milions més per a Ucraïna. Hem de donar suport a aquesta decisió o exigir que aquests 3.000 milions d’euros es paguin als agricultors, a la sanitat i a les escoles? La tradició d’aquest corrent polític va ser el de Liebknecht qui, al començament de la primera guerra imperialista mundial el 1914, va votar en contra dels pressupostos de guerra, declarant: “L’enemic és al nostre propi país”.  Pel que sembla, la nova direcció de l’NPA, que va sorgir de l’escissió, no es preocupa per totes aquestes “coses antiquades”. Fins i tot es van atrevir a escriure, el 22 de febrer: “La victòria contra la invasió russa no pot ser simplement ‘militar’, però no pot prescindir de les armes. I no podem dir que som solidaris contra aquesta agressió i que ens oposem a les entregues d’armes perquè venen de l’OTAN. L’OTAN, el nou amic del poble ucraïnès! Dir això, en el moment exacte del suport de l’OTAN a la guerra a Ucraïna i, amb la complicitat dels Estats Units, del suport al genocidi del poble palestí, és realment fer la vista grossa deliberadament sobre la situació mundial i el paper dels Estats Units, que és el principal responsable de la barbàrie a escala mundial.

I, finalment, aquesta inquietant deriva: aquest corrent polític sempre s’havia pronunciat en contra de la Unió Europea, a la qual designava com l’Europa dels patrons, oposant-la a l’Europa dels treballadors. I ara l’NPA ha impedit un acord amb La França Insumisa tractant d’imposar-li la consigna de la integració d’Ucraïna a la Unió Europea. Cal recordar que la mateixa Unió Europea ha iniciat el procés d’integració d’Ucraïna.

Aquest suport de l’NPA és preocupant.  Llavors, la Unió Europea és un marc protector, la nova forma d’internacionalisme?  Tothom sap –i també els dirigents de l’NPA– que la Unió Europea va recolzar les guerres d’Irak i Iugoslàvia i que actualment recolza “el dret d’Israel a defensar-se”. 30.000 palestins, homes, dones i nens ja han estat massacrats amb el suport de la Unió Europea, i haurien de ser absolts? Per no parlar de la destrucció dels drets i garanties dels treballadors i pagesos a tota la Unió Europea. Ningú pot felicitar-se per aquesta deriva. De fet, és bastant trist.

El nudo del internacionalismo: la posición ante la guerra

Carta Semanal 981 en catalán

Carta Semanal 981 para descargar en PDF

En el mismo momento en que el genocidio del pueblo palestino prosigue y se intensifica, con el apoyo total de la administración americana, la complicidad del gobierno español y de los gobiernos europeos (llamamos la atención sobre las recientes votaciones en el Congreso sobre Palestina) y de la mayoría de los gobiernos “árabes”, la guerra continua en Ucrania.

Hace dos años- el 24 de febrero de 2022- la invasión de Ucrania por parte de las tropas de Putin -que significó un paso cualitativo en el conflicto abierto después del golpe propiciado por la OTAN en 2014 y el conflicto armado de Kiev contra el Donbass- supuso un salto cualitativo en el conflicto. Un conflicto que ya ha devorado -según cifras consideradas “optimistas”- las vidas de 500.000 jóvenes ucranianos y rusos en los frentes de batalla.

En este momento, para la administración americana, concentrada en ayudar a Israel para que aplaste al pueblo palestino, la responsabilidad de ayudar al régimen de Zelenski recae en la Unión Europea.

Estos últimos días se han multiplicado las declaraciones y medidas al respecto. Sigue leyendo

A on condueix l’increment desaforat de la despesa militar?

Carta Setmanal 970 per descarregar en PDF

El Senat dels EUA va aprovar dimecres passat La Llei d’Autorització de Defensa Nacional (NDAA), un pla de despesa en defensa de 886 mil milions de dòlars, recolzat pel president Joe Biden, que inclou finançament per a Ucraïna i augments salarials anuals per als militars. Aquesta llei proporciona finançament cada any per a les prioritats del Pentàgon, com entrenament i equipament per a les tropes.

Malgrat l’ambient de dur enfrontament entre els dos partits de la burgesia estatunidenca, el Senat va aprovar la legislació per votació bipartidista de 87 a 13. I ho va fer a tota pressa, per autoritzar la despesa abans de final d’any. Es tracta del que s’anomena “política d’Estat” (denominació amb la qual es camuflen els assumptes que corresponen a l’interès general de la classe dominant): el Congrés ha impulsat consecutivament durant els últims 61 anys l’imprescindible projecte de llei de despeses de defensa. “En un moment d’enormes problemes per a la seguretat global, aprovar el projecte de llei d’autorització de defensa és més important que mai”, va dir dimecres en el ple del Senat el líder de la majoria, Chuck Schumer, demòcrata per Nova York. “Aprovar la NDAA ens permet mantenir la línia contra Rússia, mantenir-nos ferms contra el Partit Comunista Xinès i garantir que la defensa dels Estats Units continuï sent d’última generació en tot moment”. Ara, la llei ha de passar per la Cambra de Representants, on alguns republicans ultraconservadors han amenaçat de no aprovar-la, perquè en la negociació de la norma no s’han eliminat algunes disposicions polèmiques que haurien modificat la política d’avortament del Pentàgon i alguns serveis de salut que afirmaven el gènere. També estan descontents amb una extensió temporal d’ un programa de vigilància interna inclòs en el projecte de llei. Però no hi ha dubte que obtindrà prou vots republicans per ser aprovada. Política d’ Estat.

El descomunal augment de la despesa militar als EUA té un ressò a l’altre costat de l’Atlàntic. Des del 2016, hi ha hagut un enorme increment de la despesa militar dels països de la UE. El 2022, els 27 van gastar 264.000 milions d’euros en armament (un augment del 13% sobre el 2021, una vegada descomptada la inflació). Des del 2014, les despeses militars dels països de la UE han augmentat un 62%, 102.000 milions d’euros d’increment. El 2023, segons El País, en total, els països europeus van dedicar a defensa més de 350.000 milions d’euros. Tots els països d’Europa —tret de Bòsnia i Hercegovina i la neutral Àustria— van elevar el pressupost de defensa l’any passat.

El 2022, la despesa pública per càpita en defensa a Espanya va ser de 415 euros per habitant. El 2021 havia estat de 354 euros, després es va produir un increment de la despesa pública en defensa per habitant del 17,23%, 61 euros per cadascun dels 47 milions d’habitants. En l’actualitat, segons la seva despesa pública en defensa per càpita, Espanya es troba en el lloc 35 dels 165 publicats.

L’enorme despesa dels EUA i la dels seus “aliats”

La despesa militar mundial el 2022 va ser de 2,24 bilions de dòlars (2,02 bilions d’euros), una xifra rècord que suposa un increment interanual del 3,7%, segons les dades del Sipri (Institut Internacional d’Estocolm d’Investigació sobre la Pau), que no inclouen alguns països com Corea del Nord, Síria o Eritrea. Més del 2% del PIB mundial! El 2001, la despesa militar mundial era d’1,14 milions. Per tant, en poc més de 20 anys, gairebé s’ha duplicat.

D’aquesta despesa militar mundial, la dels EUA, de 877.000 milions de dòlars, suposa més del 40% de la despesa total. La despesa militar de la Xina, que ocupa el segon lloc, amb 292.000 milions, no arriba a la tercera part del dels EUA. UU.. El de Rússia, malgrat la guerra d’Ucraïna, no arriba al 10%. El que posa de manifest el caràcter dels EUA com a gendarme mundial. La seva supremacia militar la refrenda forçant els seus teòrics aliats de l’OTAN -que en realitat actuen com a titelles seus- a incrementar brutalment la seva pròpia despesa militar, l’orientació de la qual decideix EUA.

En aquest sentit, Alemanya arribarà el 2014 a una despesa militar equivalent al 2 % del PIB, destinant 51.800 milions d’euros del seu pressupost (davant 50.000 el 2023) al qual s’afegiran 19.200 milions d’euros del “fons especial per a les Forces Armades”, dotat de 100.000 milions d’euros. Els Verds alemanys han trigat poc a abandonar, des de les seves cadires governamentals, les seves proclames pacifistes. Només el grup de Sara Wagenknecht s’oposa als carrers a aquest desaforat increment. 

A França, l’Assemblea Nacional va aprovar al juny una nova Llei de Programació Militar que augmenta en un 40% la despesa militar d’aquí al 2030. El país veí destinarà al seu exèrcit uns 413.000 milions d’euros durant els pròxims set anys. És a dir, incrementarà la despesa militar dels 49.000 milions de l’any passat a uns 69.000 al final d’aquesta dècada. 408 diputats hi han votat a favor (el bloc macronista, els representants dels Republicans -afins al PP- i de la ultradreta de Marine Le Pen), 53 s’han abstingut (comunistes, socialistes i ecologistes). Només els 87 diputats de la França Insumisa hi van votar en contra.

El “govern progressista” espanyol i la despesa militar

A Espanya, la despesa militar tampoc ha cessat d’augmentar. Sota el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, l’Estat dedica anualment a l’exèrcit el doble de pressupost que fa dues dècades. Des del 2019, el Govern de Sánchez ha compromès més de 82.700 milions d’euros en despesa militar —incloent-hi despeses militars de tots els ministeris—, 20.000 milions més que en l’última legislatura de Rajoy i 40.000 milions més que en la segona presidència de José María Aznar.

Segons el Centre Delàs per la Pau, si s’utilitza el criteri de la mateixa OTAN per discernir que partides constitueixen despesa militar i quines no, “Espanya no dedica l’1% del PIB a les despeses militars”, tal com afirma Defensa, sinó que va assolir un 1,98% el 2022 (24.759 milions) i assolirà el 2,17% el 2023. Per a Juan Carlos Rojas, del Col·lectiu Tortuga, el govern actual “perpetua una pràctica vergonyant d’opacitat, ocultació i augment per sota de la taula de la despesa militar pressupostada”.

Assenyalem que, entre el 25 de juliol de 2023 i el 10 d’octubre, el govern en funcions va celebrar nou consells de ministres. En tots ells, s’han aprovat importants sumes de despesa militar extra per als pròxims anys: en total, 16.543 milions d’euros. La xifra supera tot el pressupost inicial del Ministeri de Defensa per al 2023: 12.827 milions. En el que va de 2023, la despesa militar extra aprovada en els Consells de Ministres supera els 28.700 milions d’euros.

Resulta patètica la situació dels ministres d’Esquerra Unida, del PCE, dels Comuns, de Podem (fins fa poc), de Sumar, que se sentin en un govern que aprova una reunió després d’una altra despesa militar i compres d’armaments amb la seva aprovació, per més que, fora del Consell de Ministres, diguin oposar-s’hi.

Més despesa militar, més guerres

Per més que la propaganda el dissimuli, per més que els ministeris de la guerra s’anomenin ara “de Defensa”, la Història demostra clarament que l’increment de la despesa militar condueix a la guerra.

Hi ha un “Fons Europeu de Suport a la Pau”, presentat com “un instrument per al finançament d’accions de la Unió Europea encaminades al manteniment de la pau, la prevenció de conflictes i l’enfortiment de la seguretat internacional”, però que ha subministrat a Ucraïna més de 7.000 milions d’euros per a armament.

La guerra d’Ucraïna, que segueix devorant milers de vides de joves russos i ucraïnesos cada setmana, la guerra que lliura l’exèrcit d’Israel -en realitat un autèntic genocidi-, braç armat de l’imperialisme USA a Orient Mitjà, així com la resistència palestina i dels pobles al llarg i ample del món, demostren l’atinat de la caracterització de Lenin sobre l’imperialisme “època de guerres i revolucions”.

Guerres contra els nens, contra la població civil, contra els hospitals, contra els periodistes. Només la mobilització unida de la població treballadora, amb les seves organitzacions, pot canviar aquesta perspectiva de barbàrie. Mirem els mateixos EUA, on, en aquesta situació de barbàrie armamentística, un raig d’esperança s’obre, quan un sector important del moviment obrer nord-americà, encapçalat per la UAW (poderós sindicat de l’automòbil, que acaba d’arrencar substancials pujades salarials), es manifestaven davant la Casa Blanca exigint l’alto el foc a Gaza l’endemà del vot al senat,  amb el suport de congressistes de la DSA del Partit demòcrata. A la UAW s’hi han sumat ja diverses unions regionals, així com dos sindicats nacionals: el sindicat postal i el d’infermeres.

¿A dónde conduce el incremento desaforado del gasto militar?

Carta Semanal 970 en catalán

Carta Semanal 970 para descargar en PDF

El Senado de los EE.UU. aprobó el miércoles pasado La Ley de Autorización de Defensa Nacional (NDAA), un plan de gasto en defensa de 886 mil millones de dólares, apoyado por el presidente Joe Biden, que incluye financiación para Ucrania y aumentos salariales anuales para los militares. Esa ley proporciona financiación cada año para las prioridades del Pentágono, como entrenamiento y equipamiento para las tropas.

A pesar del ambiente de duro enfrentamiento entre los dos partidos de la burguesía estadounidense, el Senado aprobó la legislación por votación bipartidista de 87 a 13. Y lo hizo a toda prisa, para autorizar el gasto antes de fin de año. Se trata de lo que se llama “política de Estado” (denominación con la que se camuflan los asuntos que corresponden al interés general de la clase dominante): el Congreso ha impulsado consecutivamente durante los últimos 61 años el imprescindible proyecto de ley de gastos de defensa. “En un momento de enormes problemas para la seguridad global, aprobar el proyecto de ley de autorización de defensa es más importante que nunca”, dijo el miércoles en el pleno del Senado el líder de la mayoría, Chuck Schumer, demócrata por Nueva York. “Aprobar la NDAA nos permite mantener la línea contra Rusia, mantenernos firmes contra el Partido Comunista Chino y garantizar que la defensa de Estados Unidos siga siendo de última generación en todo momento”. Ahora, la ley debe pasar por la Cámara de Representantes, donde algunos republicanos ultraconservadores han amenazado con no aprobarla, porque en la negociación de la norma no se han eliminado algunas disposiciones polémicas que habrían modificado la política de aborto del Pentágono y algunos servicios de salud que afirmaban el género. También están descontentos con una extensión temporal de un programa de vigilancia interna incluido en el proyecto de ley. Pero no cabe duda de que obtendrá suficientes votos republicanos para ser aprobada. Política de Estado. Sigue leyendo

El “desordre” mundial i la resistència dels treballadors i els pobles

Carta Setmanal 963 per descarregar en PDF

El president dels EUA, Joe Biden, s’ha afariat a viatjar a Israel per manifestar expressament el seu suport a les accions de guerra de l’Estat sionista contra Gaza (i, alhora, també contra els palestins dels territoris ocupats i contra el sud del Líban), mentre una onada de represàlies s’abat sobre els treballadors àrabs d’Israel,  acusats massivament de “donar suport al terrorisme de Hamas”. Per camuflar el seu suport els crims de guerra de l’exèrcit d’Israel, Biden ha fet aprovar al govern hebreu un suposat permís perquè arribi ajuda humanitària des d’Egipte a Gaza. El fet és que Israel ha accedit a permetre el pas de 20 camions al dia!, per a més de dos milions de palestins de Gaza. 

Mentrestant, la premsa parla obertament de les discrepàncies dins de la UE sobre com actuar davant la “crisi de Gaza”. Tots estan d’acord a donar suport a Israel, però, com assenyala un mitjà digital, els líders europeus han donat una important estirada d’orelles  a Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea”, que s’ha negat reiteradament a incloure en les seves declaracions la col·lisió que, en les seves accions de guerra, Israel ho ha de fer “respectant el dret internacional”.

“Poden els EUA afrontar dues guerres alhora?”

Un periodista va preguntar a Biden abans del seu actual viatge a la Palestina ocupada “Poden els Estats Units afrontar dues guerres (Ucraïna i Israel) alhora?”. Al que el president dels EUA va respondre: “Som el país més potent, no només del món sinó de la història… Tenim la capacitat de fer-ho, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”.

No obstant això, Zelenski, malgrat la recent entrega de míssils més potents, ja ha expressat el seu temor que els successos de Gaza i el suport de l’EUA a Israel puguin minvar el suport a Ucraïna.

Quan fa uns dies la Cambra de representants dels USA va suspendre temporalment l’ajuda militar a Ucraïna, Josep Borrell, el Comissari d’Exteriors de la Unió Europea, va haver de reconèixer un fet: “La Unió Europea no pot substituir els Estats Units” i, en efecte, no els pot substituir ni econòmicament, ni militarment ni a cap nivell i evidentment tampoc la Xina (que lluita per mantenir la seva quota al mercat mundial), ni l’oligarquia de Moscou que veu amenaçat el seu lloc en l’exportació de matèries primeres.

La potència nord-americana (després de l’enfonsament de l’URSS) s’ha trobat sola per preservar l’ordre mundial. Però, per poderosa que sigui la seva maquinària militar, no ha pogut ni pot evitar la crisi permanent del sistema capitalista, la reducció del mercat mundial, l’amenaça permanent de dislocació d’aquest, o de bancarrota del sistema financer. I les experiències de l’Iraq i l’Afganistan demostren, també, que el seu aparell militar no és omnipotent.

Guerra i explosions de masses

La crisi del sistema capitalista, l’estretor del mercat mundial i la conseqüent exacerbació de la competència pel control dels mercats, porten a una aguda guerra comercial. I la guerra militar (com va dir Von Clausewitz, “la continuació de la política per altres mitjans”) és la seva conseqüència. El recurs a la guerra és inevitable, l’exigència a tots els governs d’emprendre una marxa brutal a l’armament, l’economia de guerra és una necessitat. I per això el mateix Biden ha de córrer com a apagafocs per impedir un descontrol més gran de la situació, com passa ara amb el seu viatge a Israel alineant-se amb els crims i les mentides més brutals dels seus aliats, en aquest cas l’odiat govern de Netanyahu. Busca alguna concessió -com la pantomima d’ajuda humanitària- per impedir una explosió generalitzada a tota la regió perquè, com veiem aquests dies, les masses són al carrer a Europa i Amèrica i a tots els continents, i no només contra la massacre que provoca l’exèrcit sionista sinó també -sobretot als països musulmans- contra la cobdícia o traïció dels règims àrabs.

En les mobilitzacions contra la massacre de Gaza hem pogut veure, al nostre país, una presència important de joves d’origen àrab, fills d’immigrants, organitzats o no. Un sector abandonat per totes les organitzacions oficials (com ho estan, de fet, el milió de treballadors immigrants d’origen marroquí que viuen en aquest país)

Treballem per una sortida política

Ningú pot predir fins on aniran els esdeveniments actuals, però estem en una fase nova de la crisi de dominació imperialista, crisi en la qual no només està qüestionat el control de l’imperialisme USA, sinó també tots els governs que s’alineen, per acció o omissió, darrere d’ell.

Per a la Quarta Internacional i les seves seccions, és un deure enllestir i participar en les mobilitzacions contra la massacre de Gaza, però la nostra actuació no pot limitar-se a agitar una verborrea “radical”. Ens inserim en els moviments de resistència lluitant per mostrar una sortida política.

Entre 1930 i 1945, la Quarta Internacional va lluitar contra el tancament de les fronteres d’Europa i Nord-amèrica a l’emigració de jueus europeus, perseguits per la barbàrie nazi. Des de 1947 i bé abans el nostre corrent va lluitar contra la “partició” de Palestina, veritable depuració ètnica a favor de la invasió sionista. Ja abans de la decisió de l’ONU, sota la dominació britànica, la nostra línia ha estat clara i la reiterem fa 30 anys en el moment dels Acords d’Oslo, en què l’Autoritat Palestina va abandonar la Carta de l’OLP del 64 -que exigia un Sol Estat democràtic- i va acceptar una nova partició.

La nostra defensa d’un sol Estat democràtic amb cabuda per a totes les ètnies i religions va ser criticada, tant el 1948 com el 1993, com a “utòpica”: però els fets han demostrat que les solucions basades en la partició de Palestina no només porten violència i destrucció, sinó que, simplement, són inaplicables i només serveixen com a excusa per a noves accions de neteja ètnica. La lluita per un sol Estat, avui, és l’única sortida a la barbàrie actual. I, tanmateix, la majoria de les forces polítiques que diuen defensar els palestins segueixen aferrats a la fórmula dels dos estats, fruit de la col·laboració entre Stalin i Truman (recordem que, el novembre de 1947, va ser el representant de l’URSS a l’ONU, Gromiko, qui la va presentar amb l’acord de Truman i els britànics,  i que Stalin, a través de Txecoslovàquia, va ser el principal subministrador d’armes a Israel en la guerra de 1948 que va provocar la Nakba).

Reprenem en aquest sentit la crida de la Campanya per un Sol Estat, qüestió que permet delimitar i agrupar al voltant d’una línia d’independència. És un tema de debat del Congrés Mundial de la IV Internacional, lligat directament a la qüestió de la direcció revolucionària.

Alhora, segueix la guerra d’Ucraïna

Encara que hagi deixat d’ocupar les primeres planes, la guerra d’Ucraïna continua, més mortífera que mai. Zelenski, per por a perdre el suport de l’imperialisme ianqui i de la seva subsidiària, la UE, ha estat entre els primers a defensar l’exèrcit sionista. Donar suport a la invasió, l’ocupació militar i els bombardejos indiscriminats, li deu semblar a aquest titella de l’OTAN, una bona manera de defensar “la sobirania d’Ucraïna”.

Avui a la campanya per Alt la Guerra situem al centre la política del nostre govern, en particular els pressupostos militars. El Centre d’Estudis Delàs acaba de demostrar que aquest govern ha estat el que ha efectuat i efectua més despeses militars, tot i estar en funcions. D’aquí la importància de la proposta dels companys alemanys de manifestació el 25 de novembre a Berlín contra el pressupost de guerra. Qüestió que s’ha de traduir al nostre país, malgrat els terminis de la investidura (vegeu butlletí 15 de la campanya contra la guerra).

Investidura o noves eleccions?

La qüestió encara no està rasa. La qüestió central és que la direcció del PSOE (un dels principals garants de la supervivència del règim monàrquic) exigeix un Pacte d’Estat (nou Pacte de la Moncloa) que inclou fins a reajustar la Constitució. Qüestió difícilment acceptable per l’aparell d’Estat i el seu representant polític: el PP (a Vox fins i tot les enquestes ja el donen per amortitzat).

Aquests dies sembla que estem ja en campanya electoral: matisos en relació amb Israel (les enquestes donen una majoria de la població a favor de la causa de Palestina), promeses d’augment de les pensions segons l’IPC -la manifestació del 28 ja estaria triomfant abans de realitzar-se-, controvèrsia al voltant de l’abast de l’Amnistia-que ja tothom dona com un fet-.

En realitat, vivim un moment propici per a la intensificació de la lluita de classes, per plantejar les reivindicacions, qüestió que xoca amb la decisió de les direccions de les confederacions sindicals de no fer grans mobilitzacions, i esperar que es formi govern, mentre bases àmplies d’aquestes confederacions participen en les mobilitzacions en curs, com l’esmentada de la defensa del sistema públic de pensions i la fita que al respecte ha de suposar el 28-O.

El conjunt de factors que hem esmentat ens fa apreciar que estem en una nova etapa del règim monàrquic. Els comentaristes avisats han indicat que en realitat és la institució monàrquica la que està en qüestió. D’aquí el paper irremeiable de la direcció del PSOE. En la mateixa línia que el PSOE s’alineen igualment les direccions dels partits, “vells” i “nous”, en la seva escala respectiva, l’actuació de la qual s’inscriu en el respecte irrestricte al règim monàrquic

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles, buscar una sortida política implica establir la relació entre les reivindicacions elementals, defensa del salari, les seves pensions, els serveis públics, amb la lluita per les llibertats, contra la jurisdicció repressiva i, en positiu, per l’ amnistia, en relació directa amb la lluita contra la política de guerra. En aquesta situació de crisi profunda de representació política és en el combat per les anteriors qüestions, claus per a la vida de la majoria, que es construiran els instruments polítics que la majoria social necessita.