Archivo de la etiqueta: guerra

El “desordre” mundial i la resistència dels treballadors i els pobles

Deja un comentario

Carta Setmanal 963 per descarregar en PDF

El president dels EUA, Joe Biden, s’ha afariat a viatjar a Israel per manifestar expressament el seu suport a les accions de guerra de l’Estat sionista contra Gaza (i, alhora, també contra els palestins dels territoris ocupats i contra el sud del Líban), mentre una onada de represàlies s’abat sobre els treballadors àrabs d’Israel,  acusats massivament de “donar suport al terrorisme de Hamas”. Per camuflar el seu suport els crims de guerra de l’exèrcit d’Israel, Biden ha fet aprovar al govern hebreu un suposat permís perquè arribi ajuda humanitària des d’Egipte a Gaza. El fet és que Israel ha accedit a permetre el pas de 20 camions al dia!, per a més de dos milions de palestins de Gaza. 

Mentrestant, la premsa parla obertament de les discrepàncies dins de la UE sobre com actuar davant la “crisi de Gaza”. Tots estan d’acord a donar suport a Israel, però, com assenyala un mitjà digital, els líders europeus han donat “una important estirada d’orelles  a Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea”, que s’ha negat reiteradament a incloure en les seves declaracions la col·lisió que, en les seves accions de guerra, Israel ho ha de fer “respectant el dret internacional”.

“Poden els EUA afrontar dues guerres alhora?”

Un periodista va preguntar a Biden abans del seu actual viatge a la Palestina ocupada “Poden els Estats Units afrontar dues guerres (Ucraïna i Israel) alhora?”. Al que el president dels EUA va respondre: “Som el país més potent, no només del món sinó de la història… Tenim la capacitat de fer-ho, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”.

No obstant això, Zelenski, malgrat la recent entrega de míssils més potents, ja ha expressat el seu temor que els successos de Gaza i el suport de l’EUA a Israel puguin minvar el suport a Ucraïna.

Quan fa uns dies la Cambra de representants dels USA va suspendre temporalment l’ajuda militar a Ucraïna, Josep Borrell, el Comissari d’Exteriors de la Unió Europea, va haver de reconèixer un fet: “La Unió Europea no pot substituir els Estats Units” i, en efecte, no els pot substituir ni econòmicament, ni militarment ni a cap nivell i evidentment tampoc la Xina (que lluita per mantenir la seva quota al mercat mundial), ni l’oligarquia de Moscou que veu amenaçat el seu lloc en l’exportació de matèries primeres.

La potència nord-americana (després de l’enfonsament de l’URSS) s’ha trobat sola per preservar l’ordre mundial. Però, per poderosa que sigui la seva maquinària militar, no ha pogut ni pot evitar la crisi permanent del sistema capitalista, la reducció del mercat mundial, l’amenaça permanent de dislocació d’aquest, o de bancarrota del sistema financer. I les experiències de l’Iraq i l’Afganistan demostren, també, que el seu aparell militar no és omnipotent.

Guerra i explosions de masses

La crisi del sistema capitalista, l’estretor del mercat mundial i la conseqüent exacerbació de la competència pel control dels mercats, porten a una aguda guerra comercial. I la guerra militar (com va dir Von Clausewitz, “la continuació de la política per altres mitjans”) és la seva conseqüència. El recurs a la guerra és inevitable, l’exigència a tots els governs d’emprendre una marxa brutal a l’armament, l’economia de guerra és una necessitat. I per això el mateix Biden ha de córrer com a apagafocs per impedir un descontrol més gran de la situació, com passa ara amb el seu viatge a Israel alineant-se amb els crims i les mentides més brutals dels seus aliats, en aquest cas l’odiat govern de Netanyahu. Busca alguna concessió -com la pantomima d’ajuda humanitària- per impedir una explosió generalitzada a tota la regió perquè, com veiem aquests dies, les masses són al carrer a Europa i Amèrica i a tots els continents, i no només contra la massacre que provoca l’exèrcit sionista sinó també -sobretot als països musulmans- contra la cobdícia o traïció dels règims àrabs.

En les mobilitzacions contra la massacre de Gaza hem pogut veure, al nostre país, una presència important de joves d’origen àrab, fills d’immigrants, organitzats o no. Un sector abandonat per totes les organitzacions oficials (com ho estan, de fet, el milió de treballadors immigrants d’origen marroquí que viuen en aquest país)

Treballem per una sortida política

Ningú pot predir fins on aniran els esdeveniments actuals, però estem en una fase nova de la crisi de dominació imperialista, crisi en la qual no només està qüestionat el control de l’imperialisme USA, sinó també tots els governs que s’alineen, per acció o omissió, darrere d’ell.

Per a la Quarta Internacional i les seves seccions, és un deure enllestir i participar en les mobilitzacions contra la massacre de Gaza, però la nostra actuació no pot limitar-se a agitar una verborrea “radical”. Ens inserim en els moviments de resistència lluitant per mostrar una sortida política.

Entre 1930 i 1945, la Quarta Internacional va lluitar contra el tancament de les fronteres d’Europa i Nord-amèrica a l’emigració de jueus europeus, perseguits per la barbàrie nazi. Des de 1947 i bé abans el nostre corrent va lluitar contra la “partició” de Palestina, veritable depuració ètnica a favor de la invasió sionista. Ja abans de la decisió de l’ONU, sota la dominació britànica, la nostra línia ha estat clara i la reiterem fa 30 anys en el moment dels Acords d’Oslo, en què l’Autoritat Palestina va abandonar la Carta de l’OLP del 64 -que exigia un Sol Estat democràtic- i va acceptar una nova partició.

La nostra defensa d’un sol Estat democràtic amb cabuda per a totes les ètnies i religions va ser criticada, tant el 1948 com el 1993, com a “utòpica”: però els fets han demostrat que les solucions basades en la partició de Palestina no només porten violència i destrucció, sinó que, simplement, són inaplicables i només serveixen com a excusa per a noves accions de neteja ètnica. La lluita per un sol Estat, avui, és l’única sortida a la barbàrie actual. I, tanmateix, la majoria de les forces polítiques que diuen defensar els palestins segueixen aferrats a la fórmula dels dos estats, fruit de la col·laboració entre Stalin i Truman (recordem que, el novembre de 1947, va ser el representant de l’URSS a l’ONU, Gromiko, qui la va presentar amb l’acord de Truman i els britànics,  i que Stalin, a través de Txecoslovàquia, va ser el principal subministrador d’armes a Israel en la guerra de 1948 que va provocar la Nakba).

Reprenem en aquest sentit la crida de la Campanya per un Sol Estat, qüestió que permet delimitar i agrupar al voltant d’una línia d’independència. És un tema de debat del Congrés Mundial de la IV Internacional, lligat directament a la qüestió de la direcció revolucionària.

Alhora, segueix la guerra d’Ucraïna

Encara que hagi deixat d’ocupar les primeres planes, la guerra d’Ucraïna continua, més mortífera que mai. Zelenski, per por a perdre el suport de l’imperialisme ianqui i de la seva subsidiària, la UE, ha estat entre els primers a defensar l’exèrcit sionista. Donar suport a la invasió, l’ocupació militar i els bombardejos indiscriminats, li deu semblar a aquest titella de l’OTAN, una bona manera de defensar “la sobirania d’Ucraïna”.

Avui a la campanya per Alt la Guerra situem al centre la política del nostre govern, en particular els pressupostos militars. El Centre d’Estudis Delàs acaba de demostrar que aquest govern ha estat el que ha efectuat i efectua més despeses militars, tot i estar en funcions. D’aquí la importància de la proposta dels companys alemanys de manifestació el 25 de novembre a Berlín contra el pressupost de guerra. Qüestió que s’ha de traduir al nostre país, malgrat els terminis de la investidura (vegeu butlletí 15 de la campanya contra la guerra).

Investidura o noves eleccions?

La qüestió encara no està rasa. La qüestió central és que la direcció del PSOE (un dels principals garants de la supervivència del règim monàrquic) exigeix un Pacte d’Estat (nou Pacte de la Moncloa) que inclou fins a reajustar la Constitució. Qüestió difícilment acceptable per l’aparell d’Estat i el seu representant polític: el PP (a Vox fins i tot les enquestes ja el donen per amortitzat).

Aquests dies sembla que estem ja en campanya electoral: matisos en relació amb Israel (les enquestes donen una majoria de la població a favor de la causa de Palestina), promeses d’augment de les pensions segons l’IPC -la manifestació del 28 ja estaria triomfant abans de realitzar-se-, controvèrsia al voltant de l’abast de l’Amnistia-que ja tothom dona com un fet-.

En realitat, vivim un moment propici per a la intensificació de la lluita de classes, per plantejar les reivindicacions, qüestió que xoca amb la decisió de les direccions de les confederacions sindicals de no fer grans mobilitzacions, i esperar que es formi govern, mentre bases àmplies d’aquestes confederacions participen en les mobilitzacions en curs, com l’esmentada de la defensa del sistema públic de pensions i la fita que al respecte ha de suposar el 28-O.

El conjunt de factors que hem esmentat ens fa apreciar que estem en una nova etapa del règim monàrquic. Els comentaristes avisats han indicat que en realitat és la institució monàrquica la que està en qüestió. D’aquí el paper irremeiable de la direcció del PSOE. En la mateixa línia que el PSOE s’alineen igualment les direccions dels partits, “vells” i “nous”, en la seva escala respectiva, l’actuació de la qual s’inscriu en el respecte irrestricte al règim monàrquic

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles, buscar una sortida política implica establir la relació entre les reivindicacions elementals, defensa del salari, les seves pensions, els serveis públics, amb la lluita per les llibertats, contra la jurisdicció repressiva i, en positiu, per l’ amnistia, en relació directa amb la lluita contra la política de guerra. En aquesta situació de crisi profunda de representació política és en el combat per les anteriors qüestions, claus per a la vida de la majoria, que es construiran els instruments polítics que la majoria social necessita.

El “desorden” mundial y la resistencia de los trabajadores y los pueblos

Deja un comentario

Carta Semanal 962 en catalán

El presidente de los EE.UU., Joe Biden, se ha apresurado a viajar a Israel para manifestar expresamente su apoyo a las acciones de guerra del Estado sionista contra Gaza (y, al mismo tiempo, también contra los palestinos de los territorios ocupados y contra el sur del Líbano), mientras una oleada de represalias se abate sobre los trabajadores árabes de Israel, acusados masivamente de “apoyar el terrorismo de Hamas”. Para camuflar su apoyo los crímenes de guerra del ejército de Israel, Biden ha hecho aprobar al gobierno hebreo un supuesto permiso para que llegue ayuda humanitaria desde Egipto a Gaza. El hecho es que Israel ha accedido a permitir el paso de ¡20 camiones al día!, para más de dos millones de palestinos de Gaza. Sigue leyendo →

Els aliats comencen a abandonar Zelenski

Deja un comentario

Carta Setmanal 960 per descarregar en PDF

Fa a penes uns mesos, semblava que el front de suport al govern d’Ucraïna, encapçalat pel govern Biden, al qual seguien l’OTAN i la Unió Europea, amb l’eximi Borrell al cap, era fort i monolític. Avui, més de 18 mesos després de l’inici de la invasió russa, el president ucraïnès veu disminuir l’ajuda occidental amb cada setmana que passa. Tot i que la majoria dels seus aliats continuen proporcionant subministraments militars a Kiev, algunes cancelleries qüestionen la seva posició.

Zelenski redobla les seves pressions, ha viatjat al Canadà, als Estats Units, a la cimera de Granada (que no és exactament una cimera de la UE, sinó de la “Comunitat Política Europea”, un engendre sense poder creat a iniciativa de Macron a l’inici de la guerra… o sigui els 27 més 22). Però, tot i que les declaracions de suport no falten, els fets no les corroboren.

Ruptura als Estats Units

El punt d’ inflexió parteix de la situació en què es troba l’ administració nord-americana, en un marc de canvis qualitatius en la situació política mundial, en què el món, és a dir, les institucions, els règims, els partits i les aliances que van sorgir de 1945 es ressorgeixen. En aquest marc, la guerra d’Ucraïna ha aparegut com un accelerador de tots els conflictes.

És una expressió de la bancarrota del mode de producció capitalista. Un mercat mundial a la vora de la dislocació i que es redueix, malgrat la sobreproducció de mercaderies, i, en particular, aliments i energia, que porten a una guerra en tots els fronts, inclòs el militar, per controlar aquest mercat.

La crisi als Estats Units assoleix dimensions inèdites. Després del frustrat assalt al Capitoli, ara aquest pateix una voladura des de dins.  El president de la Cambra de representants, Kevin McCarthy, ha sigut expulsat del seu càrrec, per accedir al qual ja van ser precises 15 votacions. No és una anècdota. Es tracta de la tercera autoritat del país. Alhora, el pressupost federal està congelat. Per evitar el tancament immediat de l’Administració, s’han habilitat unes mesures provisionals de 45 dies de durada (precisament el suport a elles ha estat el desencadenant de l’expulsió de McCarthy). En aquestes mesures provisionals, s’ha anul·lat la part destinada a més armes per a Ucraïna (que ja s’havia reduït prèviament de 24.000 milions de dòlars a 6.000).

No és una qüestió purament militar, ja que Biden té els mecanismes per intentar eludir la qüestió, tot i que el Pentàgon ha llançat un crit d’alarma. És un reflex del rebuig creixent del poble nord-americà i d’un sector del Partit Republicà a l’abocament il·limitat de milers de milions per armar Ucraïna.

A més, aquest fraccionament dels partits pilars de l’Estat burgès nord-americà coincideix amb un ressorgir de la classe obrera amb les nombroses vagues en curs, en particular, les de l’automòbil.

Rebuig en altres països “aliats”

Diversos governs de països de l’Est d’Europa han mostrat serioses reticències a seguir armant Ucraïna. És el cas d’Eslovàquia, on el partit Smer-SD va guanyar les recents eleccions generals. Liderat per l’exprimer ministre Robert Fico, el moviment va prometre durant la campanya que el país no enviaria “ni una sola ronda de municions” a Ucraïna i va demanar millors relacions amb Rússia. O de Polònia, que des de la invasió russa el febrer del 2022, ha estat un dels principals proveïdors d’equip militar a les forces ucraïneses. Fa deu dies, el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, va declarar que el seu país ja no lliuraria noves armes, contentant-se amb les entregues prèviament acordades i assegurant que volia concentrar-se en la modernització del seu exèrcit. Cal afegir el fet que, a partir del 2024, Varsòvia, que és el principal país d’acollida, ja no ajudarà els refugiats ucraïnesos.

Com assenyalem abans, Zelenski respon multiplicant els seus viatges. El dimarts 19 de setembre Zelenski va prendre de nou la paraula a l’Assemblea anual de les Nacions Unides. Just és ressaltar que l'”expectació” que anteriorment despertava la seva presència ha disminuït qualitativament. Tot i que la premsa europea ho ha amagat (no així els mitjans nord-americans) Zelenski va parlar davant d’un auditori mig buit. Semblava que tothom ja sabia el que anava a dir: presentar de nou un “pla de pau” que consisteix a demanar més i més armes, ja no es contenta amb les bombes de fragmentació –prohibides a més de cent països– ni amb els míssils de llarg abast, ara són els avions F 16 últim model per poder continuar la guerra,  o sigui la destrucció del país.

El negoci de les armes…

Altres països estan canviant l’orientació de la seva “ajuda”. Per exemple, el govern francès, que es planteja, segons ha publicat un mitjà francès, que, “si França vol seguir donant suport a Ucraïna, ha arribat el moment d’un canvi de paradigma. L’objectiu? Passar d’una lògica de venda d’equips militars a la de creació d’associacions industrials.”, explicant com, de fet, el govern francès va reduir les seves donacions gratuïtes d’armament en favor de la venda d’armes.

Al capdavant d’una delegació d’una vintena de fabricants d’armes francesos, el ministre de Defensa, Sébastien Lecornu, ha visitat Kiev per signar contractes. Va ser molt clar sobre la guerra d’Ucraïna: “Aquestes també són oportunitats per a les indústries franceses. Lamento dir-ho així, però cal acceptar-ho”.

Zelenski demana als fabricants d’armes europeus i estatunidencs que vinguin i s’estableixin a Ucraïna: “Serà una associació mútuament beneficiosa, crec que és el moment adequat i el lloc adequat per crear un gran centre militar”. Que es beneficiaria dels baixos salaris, i les duríssimes retallades de drets laborals que el seu govern ha imposat, amb l’excusa de la guerra, a la classe treballadora d’Ucraïna. Per als oligarques, possiblement, sigui tot molt “adequat”, però, segurament, no per al poble ucraïnès.

En la reunió europea del dia 2 a Kiev, convocada per Borrell, en què demostra encara més subordinació de la UE a l’OTAN, Zelenski va oferir, de nou, a totes les empreses d’armament instal·lar-se a Ucraïna amb tots els beneficis fiscals i avantatges laborals (llibertat d’acomiadaments, sous baixos… )

… I el mercat del gra

Durant el mes de setembre, Polònia, Eslovàquia i Hongria es van plantar i van exigir la fi del pas del gra ucraïnès a través dels seus països. Tot i que ens han venut la necessitat que es permetessin les exportacions de gra d’Ucraïna, dient que es tracta d’evitar una fúria en països pobres, la realitat és que els cereals ucraïnesos ja no van a l’Àfrica o a Orient Mitjà, sinó que s’orienten als mercats europeus molt més rendibles. I això provoca la ruïna d’una bona part dels pagesos europeus, en particular dels països esmentats. En particular en el cas de Polònia, els agricultors polonesos no venen perquè el seu mercat se l’han menjat els que manegen la producció ucraïnesa.

I tot això en benefici de les multinacionals. Zelenski va aixecar la moratòria que prohibeix la venda de terres a estrangers. Les grans multinacionals nord-americanes com Monsanto o BlackRock i algunes europees van aprofitar la liquidació de les granges col·lectives per comprar una bona part de les terres fèrtils (anomenades terres negres) d’Ucraïna i sotmetre-les a un cultiu intensiu. Resultat, avui el gra d’Ucraïna es ven a meitat de preu que els cereals europeus (la producció i distribució dels quals està regulada per la Política Agrària Comuna-PAC).

La guerra comercial pel control dels mercats de cereals és un altre component de la guerra militar. I les multinacionals aprofiten la guerra per fer-se amb el mercat.

La situació de Zelenski

A Ucraïna, i no és simplement una qüestió militar, cal assenyalar que, després de quatre mesos de la tan anunciada contraofensiva, les tropes ucraïneses han recuperat poc més de 300 km quadrats, és a dir, l’equivalent de tres vegades el terme municipal de Barcelona. I això segons la seva pròpia propaganda de guerra.

Desenes de milers de joves es neguen a anar a la guerra per mitjà de l’evasió, la fugida a l’estranger o el pagament als generals de falsos certificats mèdics, fins al punt que Zelenski va haver de destituir tots els responsables regionals del reclutament. El suposat patriotisme de la joventut ucraïnesa –si alguna vegada va existir– es va esfumar amb el temps. Entre la joventut la convicció que no lluites per la pàtria sinó pel poder dels oligarques és una realitat. Un fenomen paral·lel al que passa de l’altre costat del front de guerra, a Rússia.

Això explica el recurs massiu a mercenaris d’una banda i l’altra. I el fet que la premsa espanyola per exemple comença a informar (Com La Vanguardia, que va publicar un reportatge sobre una base d’entrenament a Lleida)

Un últim estudi publicat a Ucraïna diu que el 73 per cent de la població considera que Zelenski és responsable de la corrupció. I que aquesta és generalitzada. A començaments de setembre, va ser destituït el ministre de defensa, Oleksiy Reznikov que havia estat assenyalat per haver adquirit des del ministeri subministraments militars a preus molt més alts dels del mercat. Afegim-hi el que la UE considera que Ucraïna només reuneix dues de les set condicions per adherir a la Unió Europea.

No cal oblidar que Zelenski va ser elegit prometent “negociacions amb el Donbass” mantenir la moratòria per no vendre terres a l’estranger, mantenir Ucraïna neutral… o sigui tot el contrari al que fa.

Només els pobles poden forçar una sortida

La guerra està en un impàs –un impàs que devora, segons algunes xifres, la vida de 1.000 joves russos i ucraïnesos diàriament–, i, no obstant, se segueixen enviant armes i Putin ha augmentat un 34 per cent el pressupost militar

A tot Europa els pressupostos inclouen augments en aquestes despeses. Aquest és el motiu de les noves i múltiples manifestacions contra les despeses militars, Praga i Sofia han estat les últimes, Els companys alemanys de la Campanya contra la guerra, contra la guerra social, preparen per al 25 de novembre una gran manifestació a Berlín.

Només l’acció dels treballadors i els pobles de tot Europa pot posar fi a la catàstrofe.

Sánchez, amfitrió de la Cimera de Granada, promet a Zelenski el que Biden sembla incapaç de donar… més armes, a costa del pressupost del país. Tot i que Borrell declara que la UE no pot substituir els Estats Units. En aquestes condicions, més que mai, la lluita per l’Alt a la Guerra, està lligada a la lluita contra els pressupostos de guerra… el govern en funcions n’ha gastat més de 13.000 milions des del 23J.

El combat per l’amnistia, per la fraternitat entre els pobles a Espanya, per la sedició social, com la defensa de les pensions, és inseparable de la lluita contra les despeses militars.

La Quarta Internacional es va pronunciar des del 1947 en defensa de Palestina, contra la partició del territori i la formació de l’Estat d’Israel. La constitució de l’Estat sionista d’Israel va ser adoptada per l’ONU sota proposta del representant del Kremlin recolzat pels Estats Units i la Gran Bretanya, en particular. La creació d’aquest Estat significo un atac frontal contra el poble palestí, la destrucció de centenars de pobles, l’espoliació de les terres, l’expulsió de més de 700.000 persones.
L’opressió del poble palestí per part de l’Exèrcit sionista ja dura 75 anys.
La Quarta Internacional i les seves seccions es reclamen de la Carta de l’OLP de 1966 que planteja la Constitució de la nació palestina sobre tot el territori històric, compost per tots els seus components racials, religioses o d’origen.
En els propers dies publicarem una declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional sobre els darrers esdeveniments a Gaza i Palestina. Mentrestant, participem a les mobilitzacions convocades en defensa del poble palestí, contra la política dels diferents governs que donen suport a l’estat d’Israel i justifiquen la seva política de guerra i destrucció del poble palestí.

Sus aliados empiezan a abandonar a Zelenski

Deja un comentario

Carta Semanal 960 en catalán

Hace apenas unos meses, parecía que el frente de apoyo al gobierno de Ucrania, encabezado por el gobierno Biden, al que seguían la OTAN y la Unión Europea, con el eximio Borrell a la cabeza, era fuerte y monolítico. Hoy, más de 18 meses después del inicio de la invasión rusa, el presidente ucraniano ve disminuir la ayuda occidental con cada semana que pasa. Aunque la mayoría de sus aliados siguen proporcionando suministros militares a Kiev, algunas cancillerías cuestionan su posición.

Zelenski redobla sus presiones, ha viajado a Canadá, a los Estados Unidos, a la cumbre de Granada (que no es exactamente una cumbre de la UE, sino de la “Comunidad Política Europea”, un engendro sin poder creado a iniciativa de Macron al inicio de la guerra… o sea los 27 más 22). Pero, aunque las declaraciones de apoyo no faltan, los hechos no las corroboran.

Ruptura en los Estados Unidos

El punto de inflexión parte de la situación en que se encuentra la administración norteamericana, en un marco de cambios cualitativos en la situación política mundial, en que el mundo, o sea, las instituciones, los regímenes, los partidos y las alianzas que surgieron de 1945 se resquebrajan. En este marco, la guerra de Ucrania ha aparecido como un acelerador de todos los conflictos.

Es una expresión de la bancarrota del modo de producción capitalista. Un mercado mundial al borde de la dislocación y que se reduce, a pesar de la sobreproducción de mercancías, y, en particular, alimentos y energía, que llevan a una guerra en todos los frentes, incluido el militar, para controlar este mercado.

La crisis en los Estados Unidos alcanza dimensiones inéditas. Tras el frustrado asalto al Capitolio, ahora éste sufre una voladura desde dentro. El presidente de la Cámara de representantes, Kevin McCarthy, ha sido expulsado de su cargo, para acceder al cual ya fueron precisas 15 votaciones. No es una anécdota. Se trata de la tercera autoridad del país. Al mismo tiempo, el presupuesto federal está congelado. Para evitar el cierre inmediato de la Administración, se han habilitado unas medidas provisionales de 45 días de duración (precisamente el apoyo a ellas ha sido el desencadenante de la expulsión de McCarthy). En esas medidas provisionales, se ha anulado la parte destinada a más armas para Ucrania (que ya se había reducido previamente de 24 000 millones de dólares a 6 000).

No es una cuestión puramente militar, ya que Biden tiene los mecanismos para intentar eludir la cuestión, aunque el Pentágono ha lanzado un grito de alarma. Es un reflejo del rechazo creciente del pueblo norteamericano y de un sector del Partido Republicano al vertido ilimitado de miles de millones para armar a Ucrania.

Además, este fraccionamiento de los partidos pilares del Estado burgués norteamericano coincide con un resurgir de la clase obrera con las numerosas huelgas en curso, en particular, las del automóvil.

Rechazo en otros países “aliados”

Varios gobiernos de países del Este de Europa han mostrado serias reticencias a seguir armando a Ucrania. Es el caso de Eslovaquia, donde el partido Smer-SD ganó las recientes elecciones generales. Liderado por el exprimer ministro Robert Fico, el movimiento prometió durante la campaña que el país no enviaría “ni una sola ronda de municiones” a Ucrania y pidió mejores relaciones con Rusia. O de Polonia, que desde la invasión rusa en febrero de 2022, ha sido uno de los principales proveedores de equipo militar a las fuerzas ucranianas. Hace diez días, el primer ministro polaco, Mateusz Morawiecki, declaró que su país ya no entregaría nuevas armas, contentándose con las entregas previamente acordadas y asegurando que quería concentrarse en la modernización de su ejército. Hay que añadir el hecho de que, a partir de 2024, Varsovia, que es el principal país de acogida, ya no ayudará a los refugiados ucranianos.

Como señalamos antes, Zelenski responde multiplicando sus viajes. El martes 19 de septiembre Zelenski tomó de nuevo la palabra en la Asamblea anual de las Naciones Unidas. Justo es resaltar que la “expectación” que anteriormente despertaba su presencia ha disminuido cualitativamente. A pesar de que la prensa europea lo ha ocultado (no así los medios norteamericanos) Zelenski habló ante un auditorio medio vacío. Parecía que todo el mundo ya sabía lo que iba a decir: presentar de nuevo un “plan de paz” que consiste en pedir más y más armas, ya no se contenta con las bombas de fragmentación –prohibidas en más de cien países– ni con los misiles de largo alcance, ahora son los aviones F 16 último modelo para poder continuar la guerra, o sea la destrucción del país.

El negocio de las armas…

Otros países están cambiando la orientación de su “ayuda”. Por ejemplo, el gobierno francés, que se plantea, según ha publicado un medio francés, que, “si Francia quiere seguir apoyando a Ucrania, ha llegado el momento de un cambio de paradigma. ¿El objetivo? Pasar de una lógica de venta de equipos militares a la de creación de asociaciones industriales.”, explicando cómo, de hecho, el gobierno francés va a reducir sus donaciones gratuitas de armamento en favor de la venta de armas.

A la cabeza de una delegación de una veintena de fabricantes de armas franceses, el ministro de Defensa, Sébastien Lecornu, ha visitado Kiev para firmar contratos. Fue muy claro sobre la guerra de Ucrania: “Estas también son oportunidades para las industrias francesas. Lamento decirlo así, pero hay que aceptarlo”.

Zelenski pide a los fabricantes de armas europeos y estadounidenses que vengan y se establezcan en Ucrania: “Será una asociación mutuamente beneficiosa, creo que es el momento adecuado y el lugar adecuado para crear un gran centro militar”. Que se beneficiaría de los bajos salarios, y los durísimos recortes de derechos laborales que su gobierno ha impuesto, con la excusa de la guerra, a la clase trabajadora de Ucrania. Para los oligarcas, posiblemente, sea todo muy “adecuado”, pero, seguramente, no para el pueblo ucraniano.

En la reunión europea del día 2 en Kiev, convocada por Borrell, en que demuestra aún más subordinación de la UE  a la OTAN, Zelenski ofreció, de nuevo, a todas las empresas de armamento instalarse en Ucrania con todos los beneficios fiscales y ventajas laborales (libertad de despidos, sueldos bajos… )

…Y el mercado del grano

Durante el mes de septiembre, Polonia, Eslovaquia y Hungría se plantaron y exigieron el fin del paso del grano ucraniano a través de sus países. Aunque nos han vendido la necesidad de que se permitieran las exportaciones de grano de Ucrania, diciendo que se trata de evitar una hambruna en países pobres, la realidad es que los cereales ucranianos ya no van a África o a Oriente Medio, sino que se orientan a los mercados europeos mucho más rentables. Y esto provoca la ruina de una buena parte de los campesinos europeos, en particular de los países citados. En particular en el caso de Polonia, los agricultores polacos no venden porque su mercado se lo han comido los que manejan la producción ucraniana.

Y todo ello en beneficio de las multinacionales. Zelenski levantó la moratoria que prohíbe la venta de tierras a extranjeros. Las grandes multinacionales norteamericanas como Monsanto o BlackRock y algunas europeas aprovecharon la liquidación de las granjas colectivas para comprar una buena parte de las tierras fértiles (llamadas tierras negras) de Ucrania y someterlas a un cultivo intensivo. Resultado, hoy el grano de Ucrania se vende a mitad de precio que los cereales europeos (cuya producción y distribución está regulada por la Política Agraria Común-PAC).

La guerra comercial por el control de los mercados de cereales es otro componente de la guerra militar. Y las multinacionales aprovechan la guerra para hacerse con el mercado.

La situación de Zelenski

En Ucrania, y no es simplemente una cuestión militar, hay que señalar que, tras cuatro meses de la tan anunciada contraofensiva, las tropas ucranias han recuperado poco más de 300 km cuadrados, o sea, el equivalente de tres veces el término municipal de Barcelona. Y eso según su propia propaganda de guerra.

Decenas de miles de jóvenes se niegan a ir a la guerra por medio de la evasión, la huida al extranjero o el pago a los generales de falsos certificados médicos, hasta el punto de que Zelenski hubo de destituir a todos los responsables regionales del reclutamiento. El supuesto patriotismo de la juventud ucraniana –si alguna vez existió– se esfumó con el tiempo. Entre la juventud la convicción de que no luchas por la patria sino por el poder de los oligarcas es una realidad. Un fenómeno paralelo a lo que ocurre del otro lado del frente de guerra, en Rusia.

Esto explica el recurso masivo a mercenarios por un lado y otro. Y el hecho de que la prensa española por ejemplo empieza a informar (Como La Vanguardia, que publicó un reportaje sobre una base de entrenamiento en Lleida)

Un último estudio publicado en Ucrania dice que el 73 por ciento de la población considera que Zelenski es responsable de la corrupción. Y que esta es generalizada. A comienzos de septiembre, fue destituido el ministro de defensa, Oleksiy Reznikov que había sido señalado por haber adquirido desde el ministerio suministros militares a precios mucho más altos de los del mercado. Añadamos a esto el que la UE considera que Ucrania sólo reúne dos de las siete condiciones para adherir a la Unión Europea.

No hay que olvidar que Zelenski fue elegido prometiendo “negociaciones con el Donbass” mantener la moratoria para no vender tierras al extranjero, mantener Ucrania neutral… o sea todo lo contrario a lo que hace.

Sólo los pueblos pueden forzar una salida

La guerra está en un impasse –un impasse que devora, según algunas cifras, la vida de 1.000 jóvenes rusos y ucranianos diariamente–, y, sin embargo, se siguen enviando armas y Putin ha aumentado un 34 por ciento el presupuesto militar

En toda Europa los presupuestos incluyen aumentos en estos gastos. Este es el motivo de las nuevas y múltiples manifestaciones contra los gastos militares, Praga y Sofía han sido las ultimas, Los compañeros alemanes de la Campaña contra la guerra, contra la guerra social, preparan para el 25 de noviembre una gran manifestación en Berlín.

Sólo la acción de los trabajadores y los pueblos de toda Europa puede poner fin a la catástrofe.

Sánchez, anfitrión de la Cumbre de Granada, promete a Zelenski lo que Biden parece incapaz de dar… más armas, a costa del presupuesto del país. Aunque Borrell declara que la UE no puede sustituir a los Estados Unidos. En estas condiciones, más que nunca, la lucha por el Alto a la Guerra, está ligada a la lucha contra los presupuestos de guerra… el gobierno en funciones ha gastado más de 13.000 millones desde el 23J.

El combate por la amnistía, por la fraternidad entre los pueblos en España, por las reivindicaciones sociales, como la defensa de las pensiones, es inseparable de la lucha contra los gastos militares.

Manifestación de apoyo al pueblo palestino en España

La Cuarta Internacional se pronunció desde 1947 en defensa de Palestina, contra la partición del territorio y la formación del Estado de Israel. La constitución del Estado sionista de Israel fue adoptada por la ONU bajo propuesta del representante del Kremlin apoyado por los Estados Unidos y la Gran Bretaña, en particular. La creación de este Estado significo un ataque frontal contra el pueblo palestino, la destrucción de centenares de pueblos, la expoliación de sus tierras, la expulsión de más de 700.000 personas.

La opresión del pueblo palestino por parte del Ejército sionista dura ya 75 años.

La Cuarta Internacional y sus secciones se reclaman de la Carta de la OLP de 1966 que plantea la Constitución de la nación palestina sobre todo el territorio histórico, compuesto por todas sus componentes raciales, religiosas o de origen.

En los próximos días publicaremos una declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional sobre los últimos acontecimientos en Gaza y Palestina. Entretanto, participamos en las movilizaciones convocadas en defensa del pueblo palestino, contra la política de los diferentes gobiernos que apoyan al estado de Israel y justifican su política de guerra y destrucción del pueblo palestino.

Delimitacions davant la guerra d’Ucraïna – Cap a on va l’NPA?

Deja un comentario

Carta Setmanal 948 per descarregar en PDF

Les conseqüències internacionals de la guerra d’Ucraïna, no mereixen discussió. Assistim a una modificació qualitativa de totes les relacions, socials, econòmiques, militars a escala internacional… des d’abans de la guerra però ella ha amplificat el moviment en curs.

I això té un efecte directe en les organitzacions, en particular les que es reclamen del moviment obrer, del socialisme, del dret dels pobles o de la defensa de l’ecosistema…

Assistim a un espectacle inèdit, la majoria de les direccions de les organitzacions que inscriuen en els seus programes belles declaracions de pau, justícia drets … s’han alineat amb “armes i bagatges” darrere de l’OTAN -la major Aliança imperialista de la història al servei de l’administració nord-americana. No oblidem tampoc alguns -pocs-nostàlgics de Stalin que volen veure a Putin un continuador de l’URSS, tot i ser un oligarca saquejador dels béns del poble i que renega de Lenin al matí, a la tarda i a la nit.

Algunes, poques, organitzacions pretenen aparcar el problema per concentrar-se en els problemes nacionals, i d’altres amb un passat de lluita anti imperialista contra l’OTAN, la guerra del Vietnam o contra l’Iraq, no ha resistit la pressió.

La Conferència europea Contra la guerra, contra la guerra social que es va fer el 8 de juliol des de Berlín mostra alhora que s’està operant -sens dubte amb dificultats -una recomposició política que estableix la tradicional relació entre la guerra i la guerra social. És donar continuïtat a la lluita dels internacionalistes des de la Primera guerra mundial , als bolxevics el 1917 que consideraven inseparables la lluita per “el pa, la terra, la llibertat, la lluita per la pau”

És per això que p

ubliquem aquest document elaborat a França que traça l'”evolució ” del Nou Partit anticapitalista ” amb el qual es reconeixen diverses organitzacions a Espanya i a escala internacional

Cap a on va l’NPA? *

Per Lucien Gauthier

Coneixes bé l’NPA i la seva política. Què penses de la seva posició sobre la guerra d’Ucraïna?

Lucien Gauthier: Conec des de fa molt de temps el corrent polític que va donar origen a l’NPA. Durant molt de temps hem tingut desacords. Però en aquest punt haig d’admetre que estic estupefacte per la política actual de l’NPA sobre Ucraïna.

Pots explicar-ho?

Conec els militants de la LCR, després de l’NPA, denunciant l’imperialisme, en particular als Estats Units, així que estic estupefacte pel canvi de to. En una de les seves octavetes, llegim que «la resistència ucraïnesa armada i la no armada mereixen el suport de l’esquerra i dels anticapitalistes del món, més enllà del que puguem pensar del Govern ucraïnès, més enllà de les segones intencions de les potències occidentals a les quals Zelensky no deixa de demanar ajuda militar per repel·lir els assalts de l’exèrcit de Putin». Més enllà de les segones intencions de les potències occidentals? Més enllà? Com si la política estatunidenca fos secundària. Com si Estats Units i l’OTAN no estiguessin instrumentalitzant la qüestió ucraïnesa! Com si Estats Units i l’OTAN poguessin donar suport al poble ucraïnès, o a qualsevol poble en realitat. Van ser a l’Afganistan per «defensar» el poble afganès i ja coneixem el resultat. Van ser a Irak per «defensar» el poble i les poblacions kurdes, i el resultat és la desarticulació d’Irak. França va intervenir al Sahel per “defensar” els seus pobles, i ja coneixem el resultat.

L’NPA denuncia l’agressió russa.

Per suposat, cal exigir la retirada de les tropes russes, però també les de l’OTAN. L’NPA, en un llarg article titulat «Per una bifurcació internacionalista», escriu: “En efecte, hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelensky i el feixisme del règim rus (…). Considerem que aquest “món multipolar” correspon a l’auge dels règims neofeixistes i que és urgent la derrota militar i política de Putin, avantguarda del feixisme al segle XXI. Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia liberal burgesa i el règim autoritari feixista». Així que el que marca la situació mundial és l’auge dels règims neofeixistes, dels quals Rússia és l’avantguarda, no el fet que Estats Units vulgui ser el gendarme del món! Davant el feixisme de Putin, com diu l’NPA, hauríem de donar suport a la democràcia liberal burgesa dels Estats Units?

És aquesta la raó per la qual l’NPA recolza l’entrega d’armes a Ucraïna per part dels Estats Units i l’OTAN?

En una entrevista a Mediapart, Olivier Besancenot explica: «Ens sembla comprensible que els ucraïnesos reclamin armes, sobretot defensives, que els permetin controlar l’espai aeri. (…) Sobre la qüestió de les sancions econòmiques, advoquem perquè se sancioni els oligarques». Hem conegut un Olivier Besancenot més inspirat! Suport a l’entrega d’armes i suport a les sancions contra el poble rus; els oligarques es mofen de les sancions, ells continuen enriquint-se, com destaca la premsa, però el poble rus les pateix.

L’NPA critica les organitzacions d’esquerra que no donen suport a Zelensky. Efectivament, diu: «Entre els moviments d’esquerra al món, encara n’hi ha massa que, alhora que condemnen la política de Putin, intenten excusar aquesta invasió amb les “provocacions” de l’OTAN i dels Estats Units». I una vegada més, cal exculpar l’OTAN i els Estats Units i fer recaure la culpa exclusivament sobre Putin. Putin és un dictador terrible que massacra els ucraïnesos i aixafa el poble rus. Però qui pot creure ni per un moment que Estats Units i l’OTAN tenen la més mínima consideració pels drets nacionals del poble ucraïnès? La seva intervenció a Ucraïna es fonamenta en el lloc que l’imperialisme estatunidenc pretén ocupar al món contra Rússia, però també la Xina està en el seu punt de mira.

L’NPA escriu: «Calia exigir el desarmament del poble algerià per posar fi a la guerra d’Algèria deguda a la colonització francesa? Calia impedir l’armament del poble vietnamita per posar fi a la guerra de Vietnam provocada per la intervenció estatunidenca? Va ser encertat negar avions i armes a la República espanyola contra Franco? En nom de la pau, hem d’exigir als pobles kurd i palestí que deixin de lluitar contra les agressions que pateixen?». Què en penses?

És al·lucinant! El poble algerià es va aixecar contra l’imperialisme francès ¡i no amb el seu suport! I per aconseguir la victòria, el poble algerià va comptabilitzar un milió cinc-cents mil màrtirs, que van morir perquè Algèria pogués viure.

Milions de vietnamites van morir en la lluita primer contra l’imperialisme francès, derrotat a Dien Bien Phu, i després contra l’imperialisme nord-americà, derrotat a Saigón. El poble palestí va ser expropiat de la seva terra per decisió de les potències imperialistes, encapçalades pels Estats Units, i amb l’acord de la burocràcia de Stalin per organitzar la partició de Palestina el 1948. Vaig conèixer els militants del corrent que va donar origen a l’NPA, que en el seu moment van lluitar per donar suport al poble algerià, al poble vietnamita contra l’imperialisme i també al poble palestí. Què pensaran aquests militants de les posicions actuals de l’NPA?

Com s’atreveix a comparar la guerra per poders que Estats Units està lliurant a Ucraïna amb les lluites dels pobles vietnamita i algerià? Fins on arribarà l’NPA?

Diu que cal ajudar Ucraïna.

Per suposat que hem d’ajudar els ucraïnesos. Però, com? El 12 de maig de 2022, en un article de l’Anticapitaliste, el diari de l’NPA, llegim: «En els pròxims anys seran necessàries enormes sumes d’ajuda de les organitzacions financeres internacionals i dels països occidentals. En una reunió convocada per l’FMI i el Banc Mundial, el primer ministre ucraïnès va estimar que la reconstrucció del seu país requeriria 600.000 milions de dòlars i que necessita 5.000 milions de dòlars al mes en els pròxims 5 mesos només per sostenir el seu pressupost. Ambdues organitzacions ja han pres cartes en l’assumpte. A principis de març, l’FMI va aprovar un préstec d’emergència de 1.400 milions de dòlars i el Banc Mundial altres 723 milions, i això és sens dubte només el principi d’un flux a llarg termini cap a Ucraïna per part d’aquests dos prestataris, al mateix temps que els Governs occidentals i la Unió Europea aportaran sens dubte els seus propis préstecs i subvencions». I això es publica a l’Anticapitaliste! Conec els militants de l’NPA, i els de la LCR abans que ells, lluitant contra l’FMI i el Banc Mundial, declarant que el deute no és dels pobles i que s’ha de cancel·lar! Denunciaven la ingerència imperialista soca-rel d’«ajuda financera»! I avui l’aproven i es feliciten per això!

L’NPA participa en una campanya de solidaritat amb Ucraïna

El 25 de febrer, el president de la Unió d’Ucraïnesos a França, Jean-Pierre Pasternak, va convocar manifestacions, un any després de la invasió russa d’Ucraïna. AFP (20 de febrer), informa: «Representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaissance) han anunciat la seva presència. També s’espera la presència de l’ambaixador ucraïnès a França, Vadym Omelschenko, i de representants de diferents comunitats, en particular georgianes, bàltiques i poloneses».

Així doncs, ¡l’NPA es manifesta amb el partit Renaissance de Macron en plena «reforma de les pensions»! El Govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros. Què escriu l’NPA sobre això?: «Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va de la mà del suport a la resistència ucraïnesa armada i no armada. Exigim que França, en lloc de vendre armes a dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar». Això és el que està fent el Govern de Macron, aprovant a l’Assemblea cents de milions d’euros d’«ajuda a Ucraïna» (a costa de la sanitat, l’escola, etc.) i entregant armes a Ucraïna. I l’NPA, la tradició del qual és antimilitarista, demana a Macron que lliuri armes!

Com es pot lluitar contra la política de Macron a França mentre s’aprova la seva política en la guerra a Ucraïna?

Molts militants de l’NPA o militants que treballen al costat de l’NPA, o antics membres de la LCR, estan consternats pel curs actual que està prenent l’NPA sobre Ucraïna. Els comprenc. Ningú pot alegrar-se d’aquesta deriva, que desvia els joves militants del combat clar i net contra l’imperialisme. La campanya «Alt a la guerra», que es porta a tot Europa, reuneix militants de totes les tendències, inclosos militants pròxims a l’NPA, antics militants de la LCR, i ens en congraulem. Alt a la guerra! Alt el foc! Ni Putin ni OTAN! Ni Zelensky, ni Macron! Prou a la guerra! Aquesta és la base de l’internacionalisme i de la independència de classe.

* NPA per Nouveau parti anticapitaliste, o sigui Nou partit anticapitalista

Delimitaciones ante la guerra de Ucrania – ¿Hacia dónde va el NPA?

Deja un comentario

Carta Semanal 948 en catalán

Carta Semanal 948 para descargar en PDF

Las consecuencias internacionales de la guerra de Ucrania, no merecen discusión. Asistimos a una modificación cualitativa de todas las relaciones, sociales, económicas, Militares, a escala internacional desde antes de la guerra, pero ella ha amplificado el movimiento en curso.

Y esto tiene un efecto directo en las organizaciones, en particular las que se reclaman del movimiento obrero, del socialismo, del derecho de los pueblos o de la defensa del ecosistema…

Asistimos a un espectáculo inédito, la mayoría de las direcciones de las organizaciones que inscriben en sus programas bellas declaraciones de paz, justicia, derechos, se han alineado con “armas y bagajes” detrás de la OTAN, la mayor Alianza imperialista de la historia, al servicio de la administración norteamericana. Sigue leyendo →

Cap on va la guerra militar?

Deja un comentario

Carta Setmanal 946 per descarregar en PDF

Reproduïm extractes de diversos reportatges publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Partit Obrer Independent de França.

La guerra d’Ucraïna continua, i és difícil saber quina és la situació real, ja que, com en tota guerra, les parts bel·ligerants han substituït la informació per la propaganda. No obstant, tot sembla indicar que es camina cap a un conflicte sagnant i prolongat: la tan anunciada contraofensiva ucraïnesa no sembla estar assolint avenços significatius i les pèrdues humanes i materials són elevades. L’OTAN alimenta la guerra de desgast a costa de l’aniquilació de tota una generació de joves ucraïnesos i de la destrucció del país.  I del perill d’una catàstrofe per a tot Europa.

És una guerra contra els pobles, i només la mobilització dels treballadors i els pobles pot aturar la guerra i obrir una sortida democràtica i de pau.

Per això, estem implicats en una campana internacional, sobretot europea, per L’ALT A LA GUERRA JA. 

Totes les suposades “negociacions” de les institucions internacionals, la UE, l’FMI l’ONU, i els governs bel·licistes (com el nostre) només serveixen per justificar la guerra… la nostra campanya s’adreça al moviment obrer, a les seves organitzacions, als moviments populars: INDEPENDÈNCIA DELS GOVERNS, les despeses militars van en detriment de les despeses socials,

El dia 8 de juliol, videoconferència europea, contra la guerra, contra la guerra social, convocada per militants alemanys.

La “hermosa història del Rafale”

La situació a Ucraïna pot arribar a ser totalment incontrolable en qualsevol moment. Però el govern francès continua fent llenya al foc subministrant a Ucraïna més i més armes. Ha aprovat la llei de programació militar, amb un pressupost de 413.000 milions d’euros, un augment del 40% sobre el pressupost anterior. 140.000 milions més per als comerciants de guerra. Eric Trappier, president de Dassault Aviation, es felicitava en una entrevista amb Le Figaro el 24 de juny. “L’aeronàutica continua sent un orgull i una passió francesa, com el Rafale, que és l’estrella de l’espectacle (…). El Rafale és un èxit. La seva agermanada història continuarà (…). La llei de programació militar 2024-2030 preveu la compra de 42 Rafale, (…) així com el treball en un avió no tripulat de combat”. El març del 2023, Dassault Aviation va registrar un benefici net de 830 milions (+18,3%), i el seu valor en Borsa es va disparar. Per al 2030, el pressupost de l’exèrcit serà la primera partida de despesa de l’Estat, superant la d’Educació Nacional. El preu d’un sol Rafale (100 a 120 milions d’euros) correspon al cost estimat del menjar en 1 euro per a tots els estudiants o la construcció d’uns 5 quiròfans. Una hora de vol del Rafale costa 35.000 euros, el salari mensual de 20 infermeres o 20 professors universitaris. Però per fer que els joves siguin farratge per al cap i carn de canó, no hi ha necessitat de mestres.

Descomposició

No especularem sobre l’operació entre Putin i Wagner. Però el que un petit cap de la màfia pugui sacsejar l’Estat rus continua sent un símptoma. El règim de Putin està en desordre. Només se sosté per la repressió dels opositors i la guerra que li serveix per aixafar la població. Aquest règim està format per oligarques, és a dir, persones que han privatitzat empreses públiques o que les han colonitzat i saquejat, com és el cas de l’empresa Gazprom. Oligarques mafiosos sense cap base social i que només s’aferren al fet que Putin assegura l’ordre al país. Per ara. El  Washington Post i la CNN van revelar que la intel·ligència estatunidenca sabia des de feia 15 dies que s’estava fomentant tal rebel·lió.

“Hi ha gent a la Casa Blanca que vol aquesta guerra”

Robert F. Kennedy Junior, nebot del president assassinat el 1963, John Fitzgerald Kennedy, i fill de Bob, germà d’aquest, també assassinat el 1968, i ara, candidat a les primàries demòcrates:  “Zelensky es va presentar el 2019… Com va guanyar amb el 70% dels vots? Va guanyar perquè es va presentar amb una proposta de pau, prometent signar els acords de Minsk, que Rússia, França i Alemanya van acceptar, cosa que hauria deixat el Donbass com a part d’Ucraïna, com una regió autònoma perquè els russos ètnics poguessin parlar el seu propi idioma i protegir-se dels atacs del govern central instal·lat pels Estats Units.  I que l’OTAN es quedaria fora d’Ucraïna, que és el que volien els russos, una promesa que l’OTAN mai entraria, cosa que hauríem d’haver fet per ells. No hauríem d’haver considerat posar l’OTAN a Ucraïna, ens comprometem a no fer-ho mai. Hem trencat repetidament aquestes promeses, i hi ha persones a la Casa Blanca que volen aquesta guerra. (…) són les mateixes persones que es van desfer de Saddam Hussein i ens van costar 8 bilions de dòlars, i Irak està ara pitjor de com ens ho vam trobar. (…)  Lloyd Austin, secretari de Defensa de Biden, va dir que el propòsit de la guerra per a nosaltres és esgotar Rússia i degradar la seva capacitat de lluitar arreu del món. Això no és bo per a Ucraïna, perquè la forma en què estem esgotant Rússia és massacrar 350.000 nens ucraïnesos. Hem convertit aquesta nació en un escorxador per a la flor de la joventut ucraïnesa. (…) aquesta guerra ens ha costat $ 113 mil milions fins ara. El pressupost total dels Centres de Control i Prevenció de Malalties és de 12 mil milions per any. El pressupost total de l’Agència de Protecció Ambiental és d’aproximadament $ 12 mil milions”.

“Punyalada per l’esquena”

Putin va qualificar l’acció de Prigozhin de “punyalada a l’esquena del nostre país i el nostre poble”, i va afegir que “aquest és exactament el tipus de cop que se li va donar a Rússia el 1917, quan el país va participar en la Primera Guerra Mundial. Però li van robar la victòria”. L’evocació de 1917 col·loca Vladimir Putin en la tradició contrarevolucionària i reaccionària, quan ataca “tota mena d’aventurers polítics i estrangers que s’havien beneficiat del col·lapse de Rússia”. Aquests “aventurers polítics” eren els bolxevics, fundadors de la Unió Soviètica. En vigílies de la invasió d’Ucraïna, Vladimir Putin ja va retreure a Lenin i als comunistes haver permès crear un estat d’Ucraïna “arreplegant parts del seu territori històric a Rússia”. Va declarar que “en termes del destí històric de Rússia i dels seus pobles, els principis de construcció de l’Estat de Lenin no van ser només un error: van ser molt pitjors que un error“. I encara n’hi ha que veuen en Putin l’hereu de Lenin.

Els aliats d’Ucraïna prometen fer que Rússia pagui per la reconstrucció

Mentre una conferència internacional es reuneix a Londres per recaptar fons per reconstruir Ucraïna, els residents d’algunes ciutats estan preocupats que la construcció no estigui progressant. La Unió Europea anuncia 50.000 milions d’euros en ajuda per a la guerra a Ucraïna, La construcció ja ha començat a les regions alliberades de l’ocupació russa. Aquest és el cas, per exemple, d’Hostomel, al nord-oest de Kiev, danyada en gran mesura pels combats en les primeres setmanes del conflicte, i la reconstrucció tan promesa està molt endarrerida. Es va completar l’enderroc de 5 edificis destruïts, però els treballs s’han aturat. Els residents del veïnat, com Raissa, tenen una idea bastant clara del que està passant: “Tots estem enutjats, a on van tots aquests milions que són enviats aquí? A més, no és l’Estat el que reconstrueix els habitatges, sinó els francesos o altres mecenes estrangers! Què fan els nostres líders amb aquests diners que ens envien? Per quan van compartir el pastís, ja havíem hagut de viure un any en el fred! “, denuncia, en un país encara plagat de corrupció. La ciutat d’Hostomel acaba de veure el seu segon alcalde en un any destituït sota sospita de malversació de fons assignats a la reconstrucció. Kyrylo Chernychuk, de l’empresa francesa Neo-Eco, no es fa més il·lusions que Raïssa: “Desafortunadament, la corrupció a Ucraïna mai ha desaparegut, i fins i tot crec que amb la guerra ha augmentat”. Els aliats occidentals de Kiev han promès augmentar l’ajuda financera a l’economia d’Ucraïna, devastada per més d’un any de guerra, però van advertir: “Rússia està darrere de la destrucció d’Ucraïna. I Rússia eventualment assumirà el cost de reconstruir Ucraïna”, va dir el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken. 

Soldats ucraïnesos simulen falles dels seus tancs per temor a participar en la contraofensiva

Així ho afirma Der Spiegel, citant la tripulació d’un tanc Leopard 2. “Un carregador de 22 anys, que anomenarem Gudzik informa que hi ha soldats que es neguen a anar a la batalla”, va dir la revista. Segons Der Spiegel, cap dels tres membres de la tripulació del Leopard 2 els va condemnar, perquè si un projectil rus impacta a la torreta del tanc, “només quedaria un munt de cendres”.

Al començament de la contraofensiva, tres tancs Leopard van saltar sobre mines que les tropes russes “van posar a gairebé tot arreu”. “No ens enfrontem a principiants que haurien fugit si un Leopard els hagués disparat. Aquests bastards són forts”, va dir el tirador Micha, citat pels mitjans. Per la seva banda, els metges de primera línia reporten un augment significatiu en el nombre de ferits en els últims dies. Un oficial d’intel·ligència ucraïnès també va informar Der Spiegel de grans pèrdues de mà d’obra i equip.

Al front de Blahodatne, Ucraïna: “Encara no hem enderrocat cap helicòpter rus” (Le Monde, 23 de juny) El sergent Onistrat visita els camarades d’una unitat antiaèria, amagats al garatge en desús d’un edifici destruït, llançacoets a mà, esperant helicòpters russos. Hummer”, el cap de la unitat, no oculta les dificultats de la batalla en curs. “No és com l’any passat, els russos han entès les nostres tàctiques i són més cautelosos”, va dir. “Des de l’esclat d’aquesta batalla, encara no hem enderrocat cap helicòpter rus”. Romanen resoltament a distància, mentre disparen diàriament contra les unitats d’assalt ucraïneses. “El nivell militar rus és significativament millor aquest any”, va dir Bankir. A més d’una potència de foc encara significativament més gran que la de les forces ucraïneses, el sergent assenyala l’entrada en joc de “sistemes electrònics” que interrompen el vol dels drons ucraïnesos. “Dit això, el nostre nivell també és significativament millor que l’any passat”, agrega, “i els nostres drons són encara millors”. Devastadora en vides humanes, la guerra a Ucraïna és també una carrera de velocitat tecnològica. 

Els aliats d’Ucraïna han pressionat el país perquè no ataqui objectius en territori rus.

“Els ucraïnesos van ser advertits pels seus aliats de no aprofitar la situació” durant la rebel·lió de Wagner contra l’Estat Major de l’exèrcit rus, va dir un funcionari occidental citat dimarts per CNN. El missatge dirigit a Zelensky va ser clar: “Aprofiti les oportunitats en territori ucraïnès, però no es deixi arrossegar pels assumptes interns russos i no colpegi els recursos militars ofensius dins de Rússia”. Ucraïna i els seus aliats no han de semblar estar ajudant Yevgeny Prigozhin.

“Assumptes interns russos”

Les autoritats ucraïneses, va dir, han estat informades que “aquest és un assumpte intern rus”, repetint la posició oficial dels líders estatunidencs i europeus sobre el tema. “Simplement no volem alimentar la narrativa russa que aquesta va ser una iniciativa de la nostra part”, va advertir.

Sobre la situació a França…

Jérôme Legavre, diputado de la 12ª circunscripción de Seine-Saint-Denis

Comunicado de prensa

Sábado 1 de julio de 2023

El 27 de juny, a Nanterre, Nahel va ser assassinat per un tret a cremar un policia. Aquest assassinat d’un jove de 17 anys ha provocat una immensa onada d’emoció i indignació a tot el país. Em solidaritzo totalment amb aquesta indignació. I no oblido que la mort de Nahel s’inscriu en un context de contínua repressió estatal des de fa anys, contra els joves dels barris, també enfrontats diàriament a estigmatització de tota mena, contra les Armilles Grogues…

Aquesta mort tràgica i insuportable ha desencadenat des de fa diversos dies una explosió d’ira que ràpidament s’ha estès a moltes ciutats de tot el país. La situació que s’ha vingut desenvolupant en els últims dies, plena de perills, suscita amb raó interrogants, inquietud i angoixa entre la població.

Demana urgentment una resposta política. Perquè finalment, en quin país vivim? A França, el 2023, hi ha 10 milions de pobres. Una de cada sis persones no menja prou. Milions de persones, asfixiades per la inflació galopant, simplement no tenen els mitjans suficients per pagar el seu lloguer, els seus impostos, el transport, criar els seus fills i alimentar-se.

En la dotzena circumscripció de Seine-Saint-Denis, la ciutat de Clichy-Sous-Bois té un rècord molt trist per ser la ciutat més pobra del departament. El 42 % de la població d’aquest municipi viu per sota del llindar de pobresa. A Seine-Saint-Denis, hi ha 120 000 sol·licituds d’habitatge sense resoldre. Milers de famílies estan en habitatges insalubres i totalment indignes.

Pel que fa als serveis públics, essencials per a la població, des dels hospitals fins a les escoles i el transport, estan literalment saquejats per les conseqüències de les polítiques metòdiques i contínues de privatització, tancament i eliminació de recursos.

L’últim exemple: a Livry Gargan, la clínica Vauban acaba de tancar. Milers de nens perden l’equivalent a diverses setmanes o fins i tot mesos d’escola cada any, fins a aquest punt és sagnant la falta de mestres. Com podem acceptar que al començament del pròxim any escolar es tanquin 20 classes a Clichy-Sous-Bois?

Quin futur li depara una societat així a la gran massa de joves que s’enfronten a la selecció per accedir a l’educació superior, i que no tenen cap altra perspectiva que la precarietat i els treballs ocasionals?¿Qui no veu que aquesta situació que suporta avui la majoria de la població és la primera i més insuportable de les violències,  que reuneix tots els ingredients d’una veritable bomba social i que empeny l’exasperació, a la desesperació, als extrems?

El govern d’E. Macron, en continuar les polítiques destructives dels qui el van precedir, en buscar constantment agreujar-les, és responsable d’una situació que condueix al caos i la descomposició social. Contra l’oposició de la immensa majoria i malgrat les poderoses mobilitzacions dels darrers mesos, va aprovar la seva reforma de les pensions utilitzant tots els procediments autoritaris de la V República i ordenant la repressió sistemàtica de les manifestacions…

És urgent trencar amb aquest engranatge destructiu per a benefici exclusiu d’un grapat d’accionistes els guanys dels quals es disparen. La immensa majoria de la població, els treballadors, no volen el caos: aspiren a viure en pau de la seva feina, a un futur per als seus fills. L’alarmant situació que estem veient desenvolupar-se des de fa diversos dies exigeix mesures urgents, en particular: l’augment dels salaris, la congelació dels preus i els lloguers, la reobertura de tots els serveis públics tancats i el restabliment de tots els fons retallats, en particular mitjançant la reassignació dels milers de milions destinats al pressupost militar i a la guerra,  la derogació de la reforma de les pensions i totes les mesures repressives.
Amb aquesta finalitat, tots els diputats de LFI ara lluiten per la derogació immediata de les disposicions de “llicència per matar” de la llei Cazeneuve del 2017, responsable de l’explosió de morts provocades per la negativa a obeir, i perquè s’adoptin les mesures necessàries per tancar el període obert per Sarkozy el 2002 tractant els joves dels barris populars com un enemic intern.

 

¿Donde va la guerra militar?

Deja un comentario

Carta Semanal 946 en catalán

Carta Semanal 946 para descargar en PDF

Reproducimos extractos de varios reportajes publicados en Informations Ouvrières, semanario del Partido Obrero Independiente de Francia.

La guerra de Ucrania continúa,y es difícil saber cuál es la situación real, ya que, como en toda guerra, las partes beligerantes han sustituido la información por la propaganda. No obstante, todo parece indicar que se camina hacia un conflicto sangriento y prolongado: la tan anunciada contraofensiva ucraniana no parece estar alcanzando avances significativos y las pérdidas humanas y materiales son elevadas. La OTAN alimenta la guerra de desgaste a costa de la aniquilación de toda una generación de jóvenes ucranianos y de la destrucción del país.  Y del peligro de una catástrofe para toda Europa.

Sigue leyendo →

Quince meses de guerra

Deja un comentario

Carta Semanal 943 en catalán

Carta Semanal 943 para descargar en PDF

El próximo día 24 se cumplen quince meses desde que las tropas de Putin invadieron Ucrania, llevando la guerra que se desarrollaba desde 2014 en el Donbás a un nivel superior. En este tiempo, ha habido entre 100.000 y 200.000 muertos en combate (las cifras oficiales que dan ambos bandos forman parte de la propaganda de guerra). La guerra ha generado ocho millones de refugiados, a los que hay que sumar diez millones de desplazados dentro de la propia Ucrania. Y se espera una nueva carnicería si se produce la anunciada ofensiva ucraniana.

Ucrania está siendo destruida. Según el Banco Mundial, en 2022, la economía de Ucrania habría caído hasta un 45 %, mientras que la de Rusia –a pesar de las sanciones-  retrocedería  un 11 % al tiempo que Bielorrusia y Moldavia entran en recesión. Pero las consecuencias no se limitan a la región en que se desarrolla la guerra. Toda Europa está siendo afectada por la subida de precios de los combustibles y la energía y las sanciones a Rusia. Alemania, considerada como la “locomotora” de la industria europea, ha entrado en recesión y se calcula que la industria alemana ha perdido 180.000 millones desde el inicio de la guerra.

Desde el inicio de la guerra, la población ha sido sometida a una formidable campaña de intoxicación informativa, de propaganda de guerra. Los medios de comunicación rusos han sido prohibidos en toda Europa, y somos bombardeados por la propaganda de la OTAN. Por ejemplo, los medios claman contra la destrucción de una presa en río Dniéper –que atribuyen a Rusia, aunque el gobierno ruso dice que han sido los ucranianos- y hablan de “crimen de guerra”, de “grave daño ecológico” (eso, en un país sobre el que ha caído un diluvio de bombas de todo tipo). Pero ocultan el hecho de que, en marzo de 2022, cuando el avance ruso amenazaba la capital ucraniana, las fuerzas armadas de Ucrania volaron el puente de Demyduv y la presa del embalse de Kiev, entre los pueblos de Kozarovychi y Luitizh, para inundar la zona. Como resultado, los rusos no pudieron cruzar el río de Irpin y entrar en Kiev por el camino más corto.

En todo caso, sea quien sea el responsable de la destrucción de la presa, es un paso más en la destrucción que provoca la guerra. Y pueden seguir otros. Recordemos que la mayor central nuclear de Europa está en plena zona de guerra.

Economía de guerra

Todos los gobiernos de Europa están en pie de guerra. Por encima de los intereses de la industria europea, ha primado la sumisión a las exigencias de Biden y los planes de la OTAN, y todos se han apuntado a suministrar a Ucrania armas cada vez más sofisticadas y destructivas. Y a incrementar sus gastos militares. En una reciente carta semanal explicábamos cómo lo hacen  desde los Verdes alemanes –que han arrojado a la basura su pacifismo en cuanto han pisado los despachos gubernamentales- al gobierno de “extrema derecha” de Giorgia Meloni en Italia. Pero la OTAN no se conforma con eso y exige suministrar a Ucrania aún más armas e incrementos del gasto militar aún mayores. Cada día se avanza más en el camino de la guerra. A este respecto, hay que señalar que la OTAN realizará esta semana las mayores maniobras aéreas de su historia, a pocos kilómetros de la frontera con Rusia. Las maniobras “Air Defender” durarán 10 días y movilizarán a 250 aviones de 25 de los 30 países miembros de la Alianza, y a más de 10.000 soldados. Amy Gutmann, embajadora estadounidense en Berlín, señaló que le sorprendería que algún líder mundial no tomara nota de lo que estos ejercicios muestran “en términos de la fuerza de la Alianza. Y eso incluye a Putin”.

La escalada puede continuar, porque es difícil que los EEUU y la OTAN admitan una derrota de Zelensky, que sería, también, una derrota propia. Sólo los pueblos pueden parar la guerra.

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz no ha sido una excepción en esta escalada militar. Ha duplicado los presupuestos militares, ha suministrado a Ucrania armas de todo tipo, concluyendo –por el momento- con los carros de combate Leopard, entrenado en suelo español a más de 600 soldados ucranianos. Y al mismo tiempo ha ampliado –sin siquiera consultar al Parlamento- la presencia de barcos de guerra y soldados americanos en la base de Rota.

Ese formidable incremento del gasto militar supone, como es lógico, desviar fondos que necesitarían desesperadamente la sanidad, la enseñanza, los servicios públicos, las infraestructuras. Los dirigentes europeos, que hace bien poco explicaban que la austeridad, la lucha contra la inflación, la deuda pública y otras consideraciones obligaban a aplicar recortes en derechos y conquistas sociales, justifican ahora sin tapujos el incremento de los presupuestos  militares. Ya lo hizo la primera ministra de Suecia, Magdalena Andersson, en la Cumbre Europea de marzo de 2022, cuando dijo: “Me gustaría gastar el dinero de los impuestos de los suecos en escuelas, hospitales, mejores pensiones, pero desafortunadamente tendremos que gastar más dinero en defensa; por eso incrementaremos el gasto al 2% del PIB”. Y lo acaba de reiterar el Alto Representante de la Unión Europea para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad, Josep Borell: “Si no apoyamos a Ucrania, Ucrania caerá en cuestión de días. Entonces, sí, preferiríamos usar ese dinero en aumentar el bienestar de las personas, las escuelas, los hospitales, las ciudades (…) pero no tenemos esa opción”. Con esas palabras Borrel reconocía que la intervención de la OTAN mantiene artificialmente la guerra, y que optar por la guerra es dejar atrás el bienestar de la población, los servicios públicos, las inversiones en infraestructuras.

El pasado 3 de mayo, el comisario de Mercado Interior de la Unión Europea, Thierry Breton, en rueda de prensa en Bruselas, declaraba que es necesario usar todos los recursos posibles para financiar al “sector de la Defensa” “en un tiempo de guerra en Europa”. Y hablaba de pasar a una “economía de guerra”.

Toda esa formidable inversión en armas, toda esa militarización,  augura un futuro de nuevas guerras.

Organizar la lucha contra la guerra

La lucha contra la guerra debería estar en el centro de la actividad de toda organización obrera y democrática. Es una cuestión de principios, pero también una cuestión práctica. Cada euro que va a la guerra es un euro que se roba a la sanidad, la enseñanza, los servicios públicos. Y cada paso hacia la profundización de la guerra implica un paso en la guerra social contra los derechos y conquistas de la clase trabajadora. No es casual que el mismo Macron que propone un aumento del gasto militar de 450.000 millones de euros esté intentando imponer un brutal ataque al derecho a la jubilación en Francia.

Y sin embargo, los partidos que viven de las instituciones de la Monarquía evitan hablar de la guerra, un tema que ha estado ausente de la campaña de las elecciones municipales y autonómicas y que todo parece indicar que será igualmente silenciado en la de las elecciones del 23 de julio.

La unanimidad que pretenden, la “unión sagrada” que han pretendido levantar “en defensa de la soberanía de Ucrania” (soberanía cada día más cuestionada por su propio gobierno que vende las ricas tierras de cultivo, principal riqueza del país, a las multinacionales), no logra imponerse. Ni siquiera en los EE.UU., donde acaba de publicarse una carta de 17 expertos en defensa y ex militares que señalan que “la solución a esta espantosa violencia no es más armas ni más guerra, con su garantía de más muerte y destrucción”, e instan a Biden y al Congreso de los EE.UU. a poner fin rápidamente a la guerra,  “antes de que destruya Ucrania y ponga en peligro a la Humanidad”.

En Alemania, en la República Checa, en Bulgaria, en Gran Bretaña ya ha habido potentes movilizaciones contra la guerra. La resistencia a la guerra existe y se desarrolla enfrentándose a los obstáculos e incluso a los partidos que dicen luchar por la paz. De ahí la importancia de redoblar los esfuerzos para ayudar a que surja un movimiento de masas contra la guerra.

Militantes alemanes de las principales organizaciones que luchan contra la guerra han hecho un llamamiento a una conferencia europea –por videoconexión- para el próximo 8 de julio. Desde todas partes hay que prepara ya reuniones a apoyo a esta iniciativa y preparar conexiones colectivas para el día de la conferencia.

Quinze mesos de guerra

Deja un comentario

Carta Setmanal 943 per descarregar en PDF

El proper dia 24 es compleixen quinze mesos des que les tropes de Putin van envair Ucraïna, portant la guerra que es desenvolupava des del 2014 al Donbàs a un nivell superior. En aquest temps, hi ha hagut entre 100.000 i 200.000 morts en combat (les xifres oficials que donen tots dos bàndols formen part de la propaganda de guerra). La guerra ha generat vuit milions de refugiats, als quals cal sumar deu milions de desplaçats dins de la mateixa Ucraïna. I s’espera una nova carnisseria si es produeix l’anunciada ofensiva ucraïnesa.

Ucraïna està sent destruïda. Segons el Banc Mundial, el 2022, l’economia d’Ucraïna hauria caigut fins a un 45 %, mentre que la de Rússia –malgrat les sancions- retrocediria un 11 % alhora que Bielorússia i Moldàvia entren en recessió. Però les conseqüències no es limiten a la regió en què es desenvolupa la guerra. Tot Europa està sent afectada per la pujada de preus dels combustibles i l’energia i les sancions a Rússia. Alemanya, considerada com la “locomotora” de la indústria europea, ha entrat en recessió i es calcula que la indústria alemanya ha perdut 180.000 milions des de l’inici de la guerra.

Des de l’inici de la guerra, la població ha estat sotmesa a una formidable campanya d’intoxicació informativa, de propaganda de guerra. Els mitjans de comunicació russos han estat prohibits a tot Europa, i som bombardejats per la propaganda de l’OTAN. Per exemple, els mitjans clamen contra la destrucció d’una presa al riu Dniéper –que atribueixen a Rússia, tot i que el govern rus diu que han estat els ucraïnesos- i parlen de “crim de guerra”, de “greu dany ecològic” (això, en un país sobre el qual ha caigut un diluvi de bombes de tota mena). Però oculten el fet que, el març del 2022, quan l’avanç rus amenaçava la capital ucraïnesa, les forces armades d’Ucraïna van volar el pont de Demyduv i la presa de l’embassament de Kiev, entre els pobles de Kozarovychi i Luitizh, per inundar la zona. Com a resultat, els russos no van poder creuar el riu d’Irpin i entrar a Kiev pel camí més curt.

En tot cas, sigui qui sigui el responsable de la destrucció de la presa, és un pas més en la destrucció que provoca la guerra. I en poden seguir d’altres. Recordem que la major central nuclear d’Europa està en plena zona de guerra.

Economia de guerra

Tots els governs d’Europa estan en peu de guerra. Per sobre dels interessos de la indústria europea, ha primat la submissió a les exigències de Biden i els plans de l’OTAN, i tots s’han apuntat a subministrar a Ucraïna armes cada vegada més sofisticades i destructives. I a incrementar les seves despeses militars. En una recent carta setmanal explicàvem com ho fan des dels Verds alemanys –que han arrabassat a les escombraries el seu pacifisme quan han trepitjat els despatxos governamentals- al govern d'”extrema dreta” de Giorgia Meloni a Itàlia.  Però l’OTAN no es conforma amb això i exigeix subministrar a Ucraïna encara més armes i increments de la despesa militar encara més grans.  Cada dia s’avança més en el camí de la guerra. Referent a això, cal assenyalar que l’OTAN realitzarà aquesta setmana les majors maniobres aèries de la seva història, a pocs quilòmetres de la frontera amb Rússia. Les maniobres “Air Defender” duraran 10 dies i mobilitzaran 250 avions de 25 dels 30 països membres de l’Aliança, i a més de 10.000 soldats. Amy Gutmann, ambaixadora estatunidenca a Berlín, va assenyalar que el sorprendria que algun líder mundial no prengués nota del que aquests exercicis mostren “en termes de la força de l’Aliança. I això inclou Putin”.

L’escalada pot continuar, perquè és difícil que els EUA i l’OTAN admetin una derrota de Zelensky, que seria, també, una derrota pròpia. Només els pobles poden parar la guerra.

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no ha estat una excepció en aquesta escalada militar. Ha duplicat els pressupostos militars, ha subministrat a Ucraïna armes de tota mena, concloent –pel moment- amb els carros de combat Leopard, entrenat en sòl espanyol a més de 600 soldats ucraïnesos. I alhora ha ampliat –sense tan sols consultar al Parlament- la presència de vaixells de guerra i soldats americans a la base de Rota.

Aquest formidable increment de la despesa militar suposa, com és lògic, desviar fons que necessitarien desesperadament la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics, les infraestructures. Els dirigents europeus, que fa ben poc explicaven que l’austeritat, la lluita contra la inflació, el deute públic i altres consideracions obligaven a aplicar retallades en drets i conquestes socials, justifiquen ara sense embuts  l’increment dels pressupostos militars. Ja ho va fer la primera ministra de Suècia, Magdalena Andersson, a la Cimera Europea de març de 2022, quan va dir: “M’agradaria gastar els diners dels impostos dels suecs en escoles, hospitals, millors pensions, però desafortunadament haurem de gastar més diners en defensa; per això incrementarem la despesa al 2% del PIB”. I ho acaba de reiterar l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borell: “Si no donem suport a Ucraïna, Ucraïna caurà en qüestió de dies. Llavors, sí, preferiríem usar aquests diners a augmentar el benestar de les persones, les escoles, els hospitals, les ciutats (…) però no tenim aquesta opció”. Amb aquestes paraules Borrell reconeixia que la intervenció de l’OTAN manté artificialment la guerra, i que optar per la guerra és deixar enrere el benestar de la població, els serveis públics, les inversions en infraestructures.

El passat 3 de maig, el comissari de Mercat Interior de la Unió Europea, Thierry Breton, en roda de premsa a Brussel·les, declarava que cal usar tots els recursos possibles per finançar el “sector de la Defensa” “en un temps de guerra a Europa”.  I parlava de passar a una “economia de guerra”.

Tota aquesta formidable inversió en armes, tota aquesta militarització, augura un futur de noves guerres.

Organitzar la lluita contra la guerra

La lluita contra la guerra hauria de ser al centre de l’activitat de tota organització obrera i democràtica. És una qüestió de principis, però també una qüestió pràctica. Cada euro que va a la guerra és un euro que es roba a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics. I cada pas cap a l’aprofundiment de la guerra implica un pas en la guerra social contra els drets i conquestes de la classe treballadora. No és casual que el mateix Macron que proposa un augment de la despesa militar de 450.000 milions d’euros estigui intentant imposar un brutal atac al dret a la jubilació a França.

I tanmateix, els partits que viuen de les institucions de la Monarquia eviten parlar de la guerra, un tema que ha estat absent de la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques i que tot sembla indicar que serà igualment silenciat en la de les eleccions del 23 de juliol.

La unanimitat que pretenen, la “unió sagrada” que han pretès aixecar “en defensa de la sobirania d’Ucraïna” (sobirania cada dia més qüestionada pel seu propi govern que ven les riques terres de cultiu, principal riquesa del país, a les multinacionals), no arriba a imposar-se. Ni tan sols als EUA, on acaba de publicar-se una carta de 17 experts en defensa i ex militars que assenyalen que “la solució a aquesta espantosa violència no és més armes ni més guerra, amb la seva garantia de més mort i destrucció”, i insten Biden i el Congrés dels EUA a posar fi ràpidament a la guerra,   “abans que destrueixi Ucraïna i posi en perill la Humanitat”.

A Alemanya, a la República Txeca, a Bulgària, a la Gran Bretanya ja hi ha hagut potents mobilitzacions contra la guerra. La resistència a la guerra existeix i es desenvolupa enfrontant-se als obstacles i fins i tot als partits que diuen lluitar per la pau. D’aquí la importància de redoblar els esforços per ajudar que sorgeixi un moviment de masses contra la guerra.

Militants alemanys de les principals organitzacions que lluiten contra la guerra han fet una crida a una conferència europea –per videoconnexió- per al proper 8 de juliol. Des d’arreu cal preparar reunions de suport a aquesta iniciativa i preparar connexions col·lectives per al dia de la conferència.