Archivo de la etiqueta: imperialismo

Uno contra ciento diez

Carta Semanal 862 en catalán

Carta Semanal 862 para descargar en PDF

“A mi juicio, vale más quedarse solo, como Liebknecht. ¡Uno contra ciento diez!”
(Lenin, citado por León Trotsky en su Historia de la Revolución Rusa, capítulo 13)

En estos días, en que se habla de la disciplina de voto de los parlamentarios, se cumple el 150 aniversario del nacimiento del militante obrero alemán Karl Liebknecht, quien, en plena guerra imperialista, se distinguió por votar en solitario, desafiando la disciplina del partido socialdemócrata de Alemania, contra el presupuesto de guerra, el  2 de diciembre de 1914. Votando a favor de la guerra, el SPD traicionó las decisiones del Congreso de la II internacional, que había resuelto una campaña contra la guerra, y organizar la movilización si ésta se declaraba. Esta traición, y la de la mayoría de los partidos socialistas europeos, creó en lo inmediato un enorme desconcierto entre las masas.

En mayo de 1915, Liebknecht es el autor del documento de Spartacus, encabezado por el título ¡El enemigo principal está en casa!, distribuido ilegalmente, en que amplía  su rechazo de la guerra imperialista en el Reichstag:

“El principal enemigo del pueblo alemán se encuentra en Alemania: el imperialismo alemán, el partido alemán de la guerra, la diplomacia secreta alemana. El pueblo alemán debe combatir este enemigo interno en una lucha política, cooperando con el proletariado de otros países cuya lucha es en contra de sus propios imperialistas (…) ¡El enemigo principal está en el propio país!”. (Véase el texto completo en https://www.marxists.org/espanol/liebknecht/1915/mayo/00001.htm) Sigue leyendo

Com fer servir l’excusa verda per justificar els atacs de l’imperialisme

Carta Setmanal 859 per descarregar en PDF

La Cimera del Canvi Climàtic que es desenvolupa aquests dies a Glasgow és un nou escàndol de l’anomenada “economia verda”. Glasgow era un dels grans centres industrials del món, i el que en queda no és ni l’ombra. No discutiran la reindustrialització sinó com estendre aquest desastre.

El drama està muntat: “el resultat de la cimera determinarà en gran mesura com els 7.000 milions d’humans sobreviuran en un planeta més escalfat i si es poden evitar nivells pitjors d’escalfament a les futures generacions”

“La temperatura mitjana global ha augmentat més de 1 grau des de la Revolució Industrial. El consens científic diu que si augmenta 1,5 graus augmentarà significativament el risc de les pitjors catàstrofes climàtiques, amb la seqüela de fam, malalties i conflictes”.

Però el cinisme també està muntat, ja que el “consens polític” de les multinacionals és contrari a les exigències de les dades científiques. La Xina acaba d’anunciar que els plans d’emissió de gasos continuaran com fins ara. Però el vídeo de Xi Jinping a la Cimera segurament no en parlarà i farà propaganda dels seus suposats plans. Biden serà el gran líder de la Cimera, però els Estats Units, com Rússia, Noruega, i la Gran Bretanya, amfitriona de la cimera, segons el New York Times, “augmentaran dramàticament la seva producció de petroli, gas i carbó en les properes dècades”. El cinisme es completa amb el regateig d’almoines que les potències donaran als països endarrerits per compensar l’augment de gasos contaminants que les multinacionals hi organitzen. I que després tampoc no ho solen pagar.

Cada dia els mitjans de comunicació, els governs i les institucions internacionals al servei del capital financer ens aclaparen amb aquestes dades. S’ha entrat en una espiral per veure qui exagera més els perills que ens amenacen.

Defensem la ciència i el mètode científic. Però l’imperialisme també utilitza científics en el seu interès. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPPC) mai no dirà que cal nacionalitzar determinats sectors, que cal acabar amb l’explotació, amb les guerres i els armaments. No dirà mai que les responsables són les multinacionals, que cal acabar amb el capitalisme.

El que fan l’IPPC i l’ONU és donar la culpa a la gent i per tant fer pagar els seus pecats. Cal menjar menys carn, a l’Índia només el 6% consumeix carn vermella  i a Espanya la major part no pot menjar carn vermella un cop per setmana, cal pagar per contaminar (electricitat cara, peatges a autovies, etc.)

Ens recolzem a l’evidència científica, i per això, analitzem i denunciem la vasta operació de mistificació que s’està preparant, per tal de buscar el suport de la població -i el consens de les organitzacions obreres- a les “necessàries i doloroses” transformacions que es preparen. Pel bé del planeta, ens diuen, cal desmantellar la immensa majoria de les indústries, tancar les mines, perdre centenars de milers de llocs de treball ben pagats i amb drets, i fins i tot renunciar a suposats luxes com el consum de carn.

Algunes de les conseqüències d‟aquestes transformacions que es preparen ja les estem patint. Per exemple, la pujada desproporcionada del preu de l’electricitat, motivada, entre altres coses, per l’eliminació de la producció a centrals tèrmiques de carbó, i la pujada dels preus del gas. Pujada que es deu a l’augment de demanda, però també a l’augment dels drets d’emissió de CO2 (Abans de la pandèmia de COVID-19, el contracte d’emissió de carboni rondava els 20 euros per tona, el desembre del 2020 va superar per primera vegada els 35 euros. El passat mes dagost ha arribat a 55,72 €, per tona de CO2.La vicepresidenta del Govern Ribera no defensa el medi ambient, sinó els plans, suposadament ecològics, de les multinacionals. Prepara un nou pla elèctric que té una condició prèvia: que regali a les elèctriques més beneficis que el descarat sistema actual.

Els centenars de milers de persones de la classe treballadora que passaran fred aquest hivern per no poder pagar la factura de la llum, els treballadors de les indústries “electrointensives”, que amenacen amb el tancament, no poden acceptar el xantatge que tramposament pretén enfrontar les necessitats elementals a la defensa del planeta.

Tots “ecologistes”?

Alhora, cada vegada més organitzacions i partits, incloent-hi els que declaren representar la classe treballadora, es declaren “ecologistes” o “ecosocialistes”. En aquest sentit, cal recordar que l’ecologia és una ciència, però l’ecologia política és un corrent ideològic, I, per tant, no científica.

És innegable que els desequilibris climàtics s’han aguditzat aquests darrers anys. Però l’actitud general dels qui es reclamen de l’ecologia política és declarar la responsabilitat dels éssers humans sobre els problemes climàtics i els danys mediambientals, en una campanya de culpabilització vasta. Per contra, nosaltres no responsabilitzem els humans, sinó el sistema capitalista. Perquè no són els éssers humans els que han pres les decisions que ens han portat a aquesta situació, sinó la minoria capitalista, que manté la propietat privada dels mitjans de producció i que, a la crisi de la seva agonia, multiplica les destruccions. Només el socialisme permetrà posar fi a les conseqüències destructives del capitalisme sobre el medi ambient.

Evidentment, això no suposa que defensem que no hi ha res a fer d’aquí a la instauració del socialisme. Però cal no equivocar-se d’enemic. El responsable n’és el capital, i no l’ésser humà.

Són moltes les fàbriques que contaminen. Hi ha mitjans tècnics per reduir aquesta contaminació, però això suposa fer costoses inversions, i el capital no hi té cap interès, per preservar-ne els beneficis. Si la legislació mediambiental el prem, prefereix deslocalitzar la producció. Per exemple, alhora que es tanca la tèrmica d’As Pontes, a la Corunya, una multinacional francesa obre una nova central tèrmica de carbó a Safi (Marroc), amb una potència de gairebé 1.400 megawatts (MW), més que qualsevol central nuclear espanyola i pràcticament empatant la mateixa que As Pontes, i amb un cost de producció un 50% menor per MW. No admetem cap tancament, cap acomiadament en base a una suposada defensa del medi ambient. I menys quan ho fan amb promeses de llocs de treball alternatius que mai no arriben com en el cas d’Astúries, Lleó, Galícia o Terol.

La població no és responsable

Qui és el responsable de l’explosió que es va produir el 2020 a la planta petroquímica IQOXE de Tarragona, on van morir tres persones? La població de Tarragona o els patrons que no respecten un mínim de normes de seguretat?

No han estat tots els governs, d’un signe o d’un altre, els que han desenvolupat una política de tancament de línies de ferrocarril, d’eliminació de trens, de destrucció de la RENFE, en benefici de les grans empreses de transport per carretera, quatre vegades més contaminant que el tren?

Qui és el responsable del fet que cada cop més habitants d’aquest país, sobretot a les zones rurals, confrontades a la desertificació mèdica, al tancament de serveis públics i sucursals bancàries, o a la supressió de petites línies de tren, no en tinguin una altra opció que la d’agafar el cotxe per anar a treballar, assistir a una consulta mèdica, cobrar la nòmina o pensió o portar els fills a l’escola?

Qui ha decidit la deslocalització a la Xina i el sud-est asiàtic, que ha portat a l’atur milers de treballadors a Espanya (vegeu, per exemple, el tèxtil o el petit electrodomèstic), i que té com a conseqüència la producció de gairebé tot a la Xina , i, per tant, el transport de totes aquestes mercaderies per mitjà de vaixells portacontenidors gegants, que funcionen amb un fuel de molt mala qualitat, tòxic i emetent residus contaminants considerables? Milers i milers de portacontenidors gegants solquen els mars del planeta. Qui és responsable de la difusió del plàstic a la natura o als mars, sinó les grans empreses fabricants de plàstic que han generalitzat el seu ús a tot arreu, fins i tot per a moltes coses que no són necessàries?

Els éssers humans no tenen cap responsabilitat sobre el fet que es vegin obligats a comprar aquests productes.

Qui és responsable de la creació d’aquestes enormes granges industrials de mil vaques o de les granges industrials de pollastres molt pol·lucionants i que priven l’agricultura tradicional de la major part del mercat, en detriment de la qualitat dels productes? Qui és responsable de la desforestació, especialment a l’Amazònia? Les poblacions autòctones, que viuen de la caça i la recol·lecció i que tallen uns quants arbres, o els grans trusts capitalistes que organitzen la desforestació massiva de la selva amazònica?

Consens amb el capital “en defensa del planeta”?

El que hem expressat abans explica perquè la lluita per la defensa del medi ambient exigeix ​​el combat contra el capital. I, per això, quan se sent Biden, Pedro Sánchez, el FMI, la Unió Europea, l’ONU (i el seu nou vídeo del dinosaure parlant a l’Assemblea General), i els grans patrons –incloent-hi les empreses energètiques- pronunciar-se per una transició energètica, no ens hem de deixar enganyar. No és que s’hagin convertit a reivindicar un ús dels recursos naturals compatible amb la seva preservació, sinó que utilitzen aquesta qüestió amb un únic objectiu: reorganitzar la producció de branques senceres, amb centenars de milers d’acomiadaments, amb l’objectiu d’obrir-se nous mercats, com, per exemple, l’automòbil elèctric, tot i que avui dia se sap que la fabricació d’un automòbil elèctric produeix entre tres i quatre vegades més emissions contaminants que la d’un automòbil convencional, i no hi ha capacitat per reciclar les bateries. La contaminació causada per la vida d’un automòbil elèctric és semblant a la d’un automòbil convencional.

Per aconseguir aquests objectius, per mitjà d’una intensa propaganda, els governs i el capital busquen, en nom de la defensa del clima, crear un consens que reuneixi governs, patronal, sindicats, ONG, polítics, per un “capitalisme verd”, és a dir, per la defensa del sistema repintant-lo de verd.

Repetim-ho una vegada més: no ens hem d’equivocar d’enemic. La lluita per la defensa del medi ambient no es pot separar de la lluita contra el capitalisme, i aquesta exigeix ​​oposar al consens la independència de classe i la lluita de classes.

Recomanem una vegada més la lectura del dossier sobre l’economia verda, al núm. 109 de La Verdad.

 

Cómo utilizar la excusa verde para justificar los ataques del imperialismo

Carta Semanal 859 en catalán

Carta Semanal 859 para descargar en PDF

La Cumbre del Cambio Climático que se desarrolla estos días en Glasgow es un nuevo escándalo de la llamada “economía verde”. Glasgow era uno de los grandes centros industriales del mundo, y lo que queda no es ni la sombra. No van a discutir la reindustrialización sino cómo extender ese desastre.

El drama está montado: “el resultado de la cumbre determinará en gran medida cómo los 7.000 millones de humanos sobrevivirán en un planeta más calentado y si se pueden evitar niveles peores de calentamiento a las generaciones futuras”

“La temperatura media global ha aumentado más de 1 grado desde la Revolución Industrial. El consenso científico dice que si aumenta 1,5 grados aumentará significati­vamente el riesgo de las peores catástrofes climáticas, con su secuela de hambre, enfermedades y conflictos”. Sigue leyendo

Annual, 1921

Carta Semanal 846 en catalán

Carta Semanal 846 para descargar en PDF

Se cumplen 100 años del llamado “desastre de Annual”, la batalla en la que los combatientes del pueblo marroquí del Rif, al mando de Abd el-Krim, derrotaron y prácticamente aniquilaron a un contingente español muy superior en número. En su Historia de la Incompetencia Militar, Geoffrey Regan explica cómo las tropas españolas sufrieron una aplastante derrota frente a unas fuerzas militares rifeñas 7 veces inferiores a las suyas.

En la gestación del desastre militar influyeron muchos factores, pero el más determinante fue, sin duda, la incompetencia de los mandos militares y la corrupción generalizada de los mismos. El diputado socialista Indalecio Prieto, enviado a Marruecos por el diario El Liberal, de Bilbao, escribía que la Comandancia militar de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase de inmoralidades y vicios”. Y citaba las palabras de un comerciante local intentando vender un tejido lujoso: “aquí sólo lo usan las esposas de militares del cuerpo de Intendencia”. Sigue leyendo

Annual, 1921

Carta Setmanal 846 per descarregar en PDF

Es compleixen 100 anys de l’anomenat “desastre d’Annual”, la batalla en la qual els combatents del poble marroquí del Rif, sota el comandament d’Abdel-Krim, van derrotar i pràcticament van aniquilar a un contingent espanyol molt superior en nombre. En la seva Història de la Incompetència Militar, Geoffrey Regan explica com les tropes espanyoles van patir una aclaparadoraderrota davant d’unes forces militars rifenyes  7 vegades inferiors a les seves.

En la gestació del desastre militar van influir molts factors, però el més determinant va ser, sens dubte, la incompetència dels comandaments militars i la corrupció generalitzada dels mateixos. El diputat socialista Indalecio Prieto, enviat al Marroc pel diari El Liberal, de Bilbao, escrivia que la Comandància militar de Melilla era “una bassa pestilent formada per tota mena de immoralitats i vicis”. I citava les paraules d’un comerciant local intentant vendre un teixit luxós: “aquí només el fan servir les dones dels militars del cos d’Intendència”.

A més, cal assenyalar el paper del rei Alfons XIII incitant al cap de les tropes, el general Silvestre, a avançar imprudentment en un territori hostil. Pocs dies abans del desastre militar, davant el sepulcre del Cid, a la catedral de Burgos, Alfons XIII va pronunciar un entusiasta discurs on es manifestava radicalment a favor de seguir amb la “croada” al Nord d’Àfrica. El Rei prometia que amb les conquestes africanes tindria Espanya “bastant per figurar entre les primeres nacions del món”. Al rei li obsessionava la pretensió de refer l’imperi colonial a costa de terres africanes. En aquest discurs va dir que “Espanya no sent cobdícia de béns aliens; en té prou amb el propi solar i amb els territoris que legítimament li corresponen més enllà de l’Estret “. En aquesta línia, i saltant-se la cadena de comandament, el rei animava per telegrama a Silvestre a arribar a Alhucemas el 25 de juliol, dia de Santiago, patró d’Espanya, i aplaudia les seves suposades gestes dient “olé els homes”.

Animat pel rei, Silvestre va actuar de manera temerària i cometent un error darrere l’altre. Com establiria l’informe de la comissió d’investigació formada després de la derrota, les línies militars eren d’excessiva extensió en relació amb les forces disponibles. L’avanç es va produir de forma temerària, no es va tenir en compte la possibilitat d’un contraatac del poble del Marroc. Les cabiles (tribus marroquines) suposadament amigues situades a rereguarda van romandre armades quan la seva fidelitat a Espanya era molt dubtosa. El territori pres va quedar defensat per posicions disperses mal proveïdes i organitzades, el que les feia difícilment defensables davant d’un atac enemic. No es van preveure línies esglaonades de suport ben dotades en rereguarda per organitzar una retirada si aquesta era necessària. I, un cop iniciat l’atac rifeny es van enviar totes les tropes disponibles a Annual, deixant la ciutat de Melilla i la rereguarda desguarnida.

Tot això va acabar amb les tropes espanyoles acantonades en una posició avançada,  amb Igueriben, tan mal plantejada que estava a cinc quilòmetres de l’aiguada més propera, a la qual calia accedir sota el foc dels combatents marroquins, i una segona posició, a Annual, en una fondalada dominada per les altures ocupades pels lluitadors rifenys. L’atac de les forces marroquines va portar a la caiguda d’Igueriben i una fugida descontrolada de les tropes acantonades a Annual, castigades per la set i perseguides implacablement pels combatents d’Abd el-Krim. Angoixant fugida relatada magistralment per Ramón J. Sénder en la seva novel·la Imant.

La comissió d’investigació, presidida pel general Juan Picasso González, va elaborar un voluminós informe ple de dades i termes militars, però que deixava sense tocar les responsabilitats polítiques i de la Corona. Segons l’Expedient Picasso, la derrota va costar 13.363 morts (10.973 espanyols i 2.390 indígenes). El nombre de baixes rifenyes és desconegut. Hi havia tants cadàvers que es deia que, del segon dia en endavant, els voltors només menjaven “de comandant cap amunt”. A les pèrdues humanes es van afegir les de material militar (20.000 fusells, 400 metralladores, 129 canons, a part de municions i pertrechos).

Dotze dies abans d’obrir-se a Corts el debat sobre l’expedient, el rei va animar el cop de Primo de Rivera, evitant així un debat públic que hagués posat al descobert les responsabilitats del rei i la podridura del règim de la Restauració.

La colonització espanyola del Marroc

Encara que nominalment Espanya exercia un “protectorat” al nord del Marroc que incloïa el Rif, el 1921, bona part del territori encara no estava sota el seu control. D’aquí l’expedició de Silvestre. Només es va controlar de manera efectiva el territori després de la campanya militar iniciada amb el desembarcament d’Alhucemas, al setembre de 1925, quatre anys després d’Annual. Aquesta campanya militar es va dur a terme a sang i foc, incloent bombardejos de la població civil amb armes químiques. Tot i això, la ferotge resistència dels rifenys només va ser vençuda després de la intervenció militar de França des del sud del Marroc. En aquesta guerra fan armes Francisco Franco i molts dels futurs colpistes de 1936.

L ‘ “obra” d’Espanya al Marroc va deixar pocs avanços. El més destacable són moltes casernes, com la que encara eleva les seves ruïnes sobre Tetuan, i una carretera sinuosa, que travessa el Rif per la part alta de les valls, per raons militars.

Les organitzacions obreres espanyoles van ser contràries a la colonització. Citem, per exemple, la posició del PSOE davant el desastre d’Annual. El 4 d’agost de 1921 es va pot llegir a El Socialista destacat tipogràficament: “La veu del poble arriba demanant: càstig als responsables, repatriació de l’exèrcit, abandó total del territori marroquí”.

No obstant això, cal recordar com va abordar la II República la qüestió del Marroc. Els treballadors i el poble del Marroc veien en el moviment revolucionari espanyol un punt de suport per a la seva lluita pels drets socials i nacionals. El 3 de maig de 1931, a Tetuan, es van declarar vagues de diferents sectors demanant que se’ls apliqués la legislació laboral espanyola que anunciava el nou ministre de treball, Largo Caballero. El cap militar del protectorat, el futur colpista general Sanjurjo, va declarar l’estat de guerra. Hi va haver un mort i diversos ferits entre els manifestants. A tot el Marroc espanyol es van multiplicar les peticions de llibertats democràtiques, d’escoles d’ensenyament primari, préstecs agrícoles per al pagès, igual salari que el dels espanyols, ajudes socials, augment de les institucions sanitàries … Però de cap manera va admetre la República, ni amb els governs de dretes ni amb el Front Popular, concedir la igualtat jurídica entre espanyols i marroquins. Per exemple, al juny de 1931 el primer Alt Comissari per al Marroc que no era militar, Luciano López Ferre, deia al diari El Sol que el problema del Marroc no era més que d’ordre i pau, i que “existia certa agitació nacionalista, que amb bones tropes ell s’encarregava que hi hagués calma “. Al desembre de 1931 el govern Azaña, publica un decret de reordenació administrativa del protectorat, sense respondre a cap de les peticions de la població.

A La Gaceta d’Àfrica, òrgan oficial de l’Alt Comissari, el govern de Front popular recorda el 3 de juny de 1936 que al Marroc no està reconegut el dret de vaga, amb aquestes paraules: “entenem que les circumstàncies econòmiques, socials i polítiques del Marroc espanyol no aconsellen, ni molt menys, donar pas a la legislació del Protectorat un dret tan discutit i perillós com la vaga. Aquesta és un perill real per a la pau i la seguretat pública a la zona “.

A l’esclatar la revolució obrera a 1936, els independentistes marroquins van oferir: si la República declara la independència del Marroc, nosaltres aixequem el Marroc privant l’exèrcit de Franco de la seva rereguarda. La delegació marroquina, concertada amb la CNT, algun trotskista i altres republicans van acudir a Barcelona aconseguint el suport de totes les forces obreres i republicanes, però el govern central es va negar, preferint no enemistar-se amb França, que era neutral, en aquest sentit pressionava Stalin.

La classe treballadora espanyola pagaria molt cara aquesta decisió. Tropes marroquins van actuar en la repressió del moviment revolucionari d’Astúries en 1934. En la guerra civil, Franco va comptar amb la rereguarda magribí, més de 75.000 marroquins van lluitar a les files de Franco. La majoria eren rifenys.

Cent anys després

En el centenari d’Annual, l’exèrcit espanyol segueix ple de colpistes. Les revelacions sobre l’origen de la fortuna del rei emèrit aporten un escàndol rere l’altre (nous comptes a Suïssa, tràfic d’armes …), mentre es nega la creació d’una comissió d’investigació en Corts.

Al mateix temps, avui, el poble marroquí no ha recuperat encara la seva plena sobirania. L’Estat espanyol s’aferra a la defensa dels últims bastions colonials a Àfrica (Ceuta, Melilla, els penyals i algunes illes). Mentrestant, prop d’un milió d’immigrants marroquins viuen a Espanya, treballadors que pateixen una terrible explotació (en 2019, menys de 250.000 estaven donats d’alta en Seguretat Social).

La solidaritat amb els treballadors i el poble del Marroc i els treballadors marroquins a Espanya ha de presidir l’acció de tot militant obrer. Els militants internacionalistes espanyols lluiten perquè el Marroc recuperi la seva integritat territorial sense ingerències imperialistes i són solidaris amb el moviment obrer marroquí i les seves exigències democràtiques i socials. Mentrestant, el govern “progressista” de la Monarquia contínua amb la tradició del Front Popular que va negar la independència al Marroc, ara amb els enclavaments de Ceuta i Melilla i les seves sagnants tanques, i donant suport contra el poble al règim monàrquic sotmès a l’imperialisme. Aquesta política reforça a Espanya a les multinacionals, al militarisme i les bases, i a la Monarquia.

Estan en perill les conquestes de la revolució cubana

Carta Setmanal 844 per descarregar en PDF

Les mobilizacions semiespontáneas que s’han desenvolupat a Cuba, no poden ser considerailitzades més que com una expressió del descontentament social que existeix entre la població cubana. El que no treu que hagin estat manipulades i altament mediatitzades pels mitjans de comunicació imperialistes a escala mundial. És evident que, en les circumstàncies ac- tuals, de crisi de descomposició del mercat mundial, d’enfonsament del turisme amb l’agreujament de la pandèmia i amb la decisió de Biden de mantenir i fins i tot agreujar les 243 noves mesures de bloqueig de Cuba decidides per Trump i que busquen dur al país a una situació sense sortida. Cal fer constar que l’illa depèn, en gran mesura, per al seu subministra- ment d’aliments, de rebre divises, els principals orígens són el turisme i les remeses d’immi- grants, prohibides per les mesures adoptades per Trump i mantingudes per Biden, (Dels 6 600 milions de remeses rebudes el 2018 el 90 % va provenir d’Estats Units) És clar, l’imperialisme nord-americà busca destruir la nació cubana, acabar amb les conquestes de la revolució, particularment la sanitat i l’educació públiques i gratuïtes, l’expropiació dels grans capitalistes, la reforma agrària, etc. Vol recuperar el control que tenia sobre l’illa transformant-la en una zona de lliure explotació en la qual es viurien condicions com les que vivia Cuba abans de 1959 i que coneixen avui Haití o altres països del mateix tipus. No podem explicar la situació actual de Cuba sense partir d’aquests fets i també de la política duta a terme pel govern cubà, en parti- cular després de la desintegració de la Unió Soviètica. Les mesures econòmiques preses pel govern cubà des de l’1 de gener, suprimint en bona mesura la subvenció als aliments de pri- mera necessitat, han agreujat enormement les condicions d’existència d’una bona part de la població cubana, que no troba articles de pri- mera necessitat sinó a les botigues en divises a les que molts no tenen accés. Lluny de tota manipulació, que només serviria als interessos de la reacció, els militants de la IV Internacional vam participar en les mobilitzacions contra l’embargament i en el cas del nostre país assenyalem la posició servil dels governs espanyols davant l’imperialisme nord-americà, que els fa coresponsables d’aquesta situació.

Volem amb aquesta Carta iniciar un debat necessari entre els militants d’avantguarda so- bre les contradiccions de la revolució cubana, les causes i els efectes.Per això convidem a llegir i debatre el dos- sier publicat al número 92-93 de la Verdad, de març de 2017 i publiquem aquí alguns curts extractes d’elements que considerem clau que assenyalen també la necessitat d’actualitzar les anàlisis sobre la situació de Cuba i les perspectives per a la defensa incondicional de la Revolució Cubana.

Extractes d’un dossier de La Verdad

La caiguda del Mur i Cuba

Per Julio Turra

Arran del gir històric que va representar la cai- guda del Mur de Berlín el 1989, hi va haver un trastorn complet de les condicions internacio- nals que durant molts anys havien permès que existís, a menys de 100 km. de Miami, un Estat basat en l’expropiació de la burgesia i per tant, independent de l’imperialisme malgrat totes les deformacions existents.Ja abans de l’enfonsament de l’URSS, Gorbatxov, en resposta a les exigències de Bush, es va negar a subministrar la quantitat de petroli necessària per al funcionament de l’eco- nomia cubana, el que va contribuir a desorga- nitzar les bases materials de l’Estat cubà i al- hora va ser un formidable instrument de pressió per imposar la “obertura al mercat”.De nou la direcció castrista es trobava da- vant d’una decisió capdal […], i un cop més es va negar a plantejar una perspectiva de com- bat comú contra l’imperialisme que hagués permès que els treballadors de Cuba rebessin el suport sense restriccions dels treballadors i dels pobles d’Amèrica Llatina i de tot el món. A canvi, va optar per l’obertura al capital es- tranger, primer en el turisme, mentre seguia negant al poble cubà els drets més elementals d’expressió i d’organització.Va ser en el segon semestre de 1993 quan van començar a Cuba les grans “reformes econòmiques”. Després de perdre als seus socis econòmics tradicionals de l’est d’Europa i de l’antiga URSS, la direcció castrista va buscar, a través de les successives reunions de la “ci- mera iberoamericana”, associar-se amb els di- ferents governs llatinoamericans i amb el go- vern espanyol presidit per FelipeGonzález, convidant-los a invertir a Cuba, especialment a aquest últim.

Així es van establir discussions amb el go- vern del PSOE com legítim representant de la Internacional Socialista que van abonar el te- rreny per a la implantació de les reformes econòmiques a Cuba.Al mateix temps, Castro utilitzà el que li quedava de prestigi que li havia conferit la re- volució cubana entre l’anomenada esquerra llatinoamericana per presentar-se com a factor “d’ordre” a la regió -per exemple amb el seu paper actiu en la política de ‘concertació’ dels moviments guerrillers d’Amèrica Central amb els governs proimperialistes (el Salvador i Guatemala) i entre els sandinistes i el govern de Violeta Chamorro-, i per justificar la seva ‘inevitable’ política d’obertura al mercat. El quadre que li permet aquestes polítiques és el Fòrum de São Paulo.Les masses tenen l’última paraulaNo obstant això, a principis de 1994 el parlament cubà posposa sobtadament l’aprovació de les reformes […]. La decisió revela la por dels dirigents cubans a la resistència contra aquestes mesures, tot i que aquesta és encara passiva en gran part […]. Avui com ahir, tot i que ara en condicions més difícils a causa de que la direcció castrista tendeix a convertir-se en agent directe dels plans del FMI, la sort de les conquestes assolides amb l’heroica lluita de les masses cubanes depèn directament de l’extensió de la revolució en particular a Amèrica Llatina […].

Per la seva banda, la IV Internacional actua en el marc de la defensa incondicional de les conquestes de la revolució cubana. Això vol dir que, recolzant-nos en el criteri fonamental de l’internacionalisme, que és l’actitud davant la propietat privada dels grans mitjans de produc- ció, actuem amb independència respecte de les maniobres de la burocràcia castrista i de la seva política actual que abona el terreny per a la destrucció de les bases mateixes de l’existència de Cuba com a país independent.Cuba: la bolcadaPer Andreu CampsEl dimarts 4 de gener de 2011, el govern de Raúl Castro ha començat a aplicar les me- sures anunciades des de fa mesos de eliminació de llocs de treball en la funció pública i en les empreses estatals.En els propers sis mesos han de desa- parèixer 500.000 llocs de treball i en un termi- ni de tres anys, 1.130.000, és a dir, el 25% dels assalariats del sector públic. Recordem que el sector públic dóna feinaa el 95% dels assalariats de país. […]

La premsa governamental dóna a entendre que estan sorgint conflictes i tensions molt fortes entre els treballadors amenaçatsd’acomiadament.
El 2 de gener, el Govern ha decidit tambéreduir el nombre de productes de primera necessitat que es poden obtenir amb la cartilla de racionament. Així, ja l’any passat, les patates, els pèsols, els cigarrets i la sal havien desaparegut de les cartilles de racionament. Al que avui s’afegeixen el sabó, la pasta de dents i el detergent. Al mercat, el preu d’aquests productes s’ha multiplicat per 25. Cal entendre que la cartilla de racionament permetia a tota la població cubana obtenir productes de primera necessitat a preus molt baixos, adaptats als seus salaris.

Més que mai,
Prou d’bloqueig dels Estats Units a Cuba!
Només el Poble cubà pot decid

ir sobre el seu destí
Fora les urpes imperialistes de Cuba!

14 juliol 2021
Comitè Ejecutivo del Partit Obrer Socialista Internacionalista I
V Internacional

Diumenge, 11 de juliol, milers de manifes- tants van sortir als carrers en diverses ciutats de Cuba demanant aliments, vacunació i cridant “llibertat”. Un moviment inèdit en les últimes dècades. Que la situació econòmica i social de l’illa fos dramàtica, no era secret per a ningú. El mateix president de Cuba, Díaz Canel, va ad- metre els problemes existents al dirigir-se al poble cubà per televisió en resposta a les mo- bilitzacions ocorregudes. Les va atribuir al criminal bloqueig econòmic decretat per l’imperialisme dels EUA des de fa 60 anys. Bloqueig mantingut pels successius governs instal·lats a Washington, demòcrates o repu- blicans, fins i tot durant l’actual pandèmia de la Covid-19.Cuba viu dificultats econòmiques enormes -el PIB va tenir una baixada del 8% el 2020 accentuades per la pandèmia (caiguda del turisme, reducció del finançament de la Xina, a més de l’embargament agreujat pel govern Trump). El govern cubà, des de gener d’aquest any, va iniciar reformes econòmiques que pre- veuen la fi de les subvencions i de les ajudes al consum popular i a les empreses públiques; introducció de noves escales salarials i mesures d’obertura a les inversions externes. A l’anunciar-les, Diaz Canel va dir que “aquesta tasca no està exempta de riscos”, com preveient descontentament popular i tensions socials que les mateixes podrien provocar. Evidentment el representant actual de l’imperialisme nord-americà que és Joe Biden, que en res va suavitzar el bloqueig a Cuba, vol manipular qualsevol manifestació de descontentament amb la situació que castiga el poble cubà per als seus propis fins, al mateix temps que dóna suport a la política racista i repressiva de l’Estat d’Israel o la monarquia d’Aràbia Saudita, per citar dos exemples. Si volgués ajudar al poble cubà, suprimiria l’embargament ja.

Aturem la ingerència imperialista del govern espanyol i dels governs europeus! ¡Respecte a la sobirania!

Cínicament, els governs europeus, les institucions europees i el govern espanyol, mentre no dubten a augmentar la legislació repressiva a cada país, des de la llei de seguretat global de França a llei mordassa a Espanya, pretenen donar lliçons de democràcia al poble cubà.El súmmum del cinisme el representa el comissari d’Afers Exteriors de la UE, l’espanyol Josep Borrell, que ataca Cuba, quan al nostre país més de 4.000 ciutadans de Catalunya i de la resta de l’Estat pateixen persecució judicial per exercir les llibertats. I tots els gover- ns europeus s’han sotmès a les exigències i dictats de l’imperialisme nord-americà en el seu bloqueig contra Cuba. Els governs llatinoamericans que serveixen a Washington, com els de Brasil, Xile, Colòmbia, confrontats amb les mobilitzacions en contra dels seus propis pobles, fan cor amb el seu amo, clamant “per la llibertat contra el comunisme”. De la mateixa manera, la dreta al Perú, derrotada pel poble que va triar a Pedro Castell president, destil·la el seu odi a Cuba.

La IV Internacional i les seves seccions es posicionen sense condicions contra el bloqueig econòmic a Cuba i defensen les conquestes de la revolució cubana. Defensen al hora que només al poble cubà competeix decidir el seu destí, amb els drets de manifestació, expressió i organització que defensem per a tots els pobles del món, sense cap ingerència de l’imperialisme. Sobre aquestes bases, les seccions de la IV Internacional, inclosa la de l’Estat espanyol, participen en les accions comunes per la fi immediata del bloqueig econòmic dels Estats Units a Cuba -encara més criminal en els temps de pandèmia que vivim i en defensa de la sobirania del poble cubà contra qualsevol agressió o ingerència imperialista.


A la nostra web pots trobar un Dossier elaborat amb ocasió de la mort de Fidel Castro que pot donar una perspectiva històrica als esdeveniments recents. Esperem que us sigui útil.

http://posicuarta.org/cartasblog/a- proposito-de-la-revolucion-cubana-i/

Están en peligro las conquistas de la revolución cubana 

Carta Semanal 844 en catalán

Carta Semanal 844 para descargar en PDF

Las movilizaciones semi-espontáneas que se han desarrollado en Cuba, no pueden ser consideradas más que como una expresión del descontento social que existe entre la población cubana. Lo que no quita que hayan sido manipuladas y altamente mediatizadas por los medios de comunicación imperialistas a escala mundial. 

Es evidente que, en las circunstancias actuales, de crisis de descomposición del mercado mundial, de hundimiento del turismo con la agravación de la pandemia y con la decisión de Biden de mantener e incluso agravar las 243 nuevas medidas de bloqueo de Cuba decididas por Trump y que buscan llevar al país a una situación sin salida. Hay que hacer constar que la isla depende, en gran medida, para su suministro de alimentos, de recibir divisas, cuyos principales orígenes son el turismo y las remesas de inmigrantes, prohibidas por las medidas adoptadas por Trump y mantenidas por Biden, (De los 6 600 millones en remesas recibidos en 2018 el 90 por ciento provino de Estados Unidos) 

Es claro, el imperialismo norteamericano busca destruir a la nación cubana, acabar con las conquistas de la revolución, particularmente la sanidad y la educación públicas y gratuitas, la expropiación de los grandes capitalistas, la reforma agraria, etc. Quiere recuperar el control que tenía sobre la isla transformándola en una zona de libre explotación en la cual se vivirían condiciones como las que vivía Cuba antes de 1959 y que conocen hoy Haití u otros países del mismo tipo. 

No podemos explicar la situación actual de Cuba sin partir de estos hechos y también de la política llevada a cabo por el gobierno cubano, en particular después de la desintegración de la Unión Soviética. Las medidas económicas tomadas por el gobierno cubano desde el 1 de enero, suprimiendo en buena medida la subvención a los alimentos de primera necesidad, han agravado enormemente las condiciones de existencia de una buena parte de la población cubana, que no encuentra artículos de primera necesidad sino en las tiendas en divisas a las que muchos no tienen acceso. 

Lejos de toda manipulación, que solo serviría a los intereses de la reacción, los militantes de la IV Internacional participamos en las movilizaciones contra el embargo y en el caso de nuestro país señalamos la posición servil de los gobiernos españoles ante el imperialismo norteamericano, que les hace corresponsables de esa situación. 

Queremos con esta Carta iniciar un debate necesario entre los militantes de vanguardia sobre las contradicciones de la revolución cubana, sus causas y sus efectos. 

Por ello invitamos a leer y debatir el dosier publicado en el número 92-93 de La Verdad, de marzo de 2017 y publicamos aquí algunos cortos extractos de elementos que consideramos clave que señalan también la necesidad de actualizar los análisis sobre la situación de Cuba y las perspectivas para la defensa incondicional de la Revolución Cubana.  Sigue leyendo

El significat de l’abstenció electoral a França

Carta Setmanal 842 per descarregar en PDF

Els esdeveniments polítics i socials que transcorren en aquest país germà han tingut i tenen una influència enorme sobre l’evolució de la situació a Espanya. L’avantguarda obrera i mes enllà, una bona part de la població miren, de vegades com a exemple, les mobilitzacions i conquestes del moviment obrer francès. No és per casualitat, des del passat la Revolució francesa ha estat presentada com el mirall en el qual es reflectien els anhels dels revolucionaris del nostre país, recentment el sorgiment dels “armilles grogues” i la posterior mobilització de sectors creixents dels treballadors en defensa el sistema públic de pensions va inspirar i va ajudar a la resistència a casa nostra.

És per això que ens ha semblat pertinent buscar una explicació a la històrica abstenció que ha sacsejat França a les eleccions regionals a dues voltes i en les que més de les dues terceres parts de l’electorat no ha votat.

D’entrada rebutgem l’explicació que el que estava en joc en aquestes eleccions era mínim.

En efecte, les regions a França no tenen la mateixa importància que a Espanya i l’abstenció en les penúltimes regionals en 2015 va ser del 50 per cent, o sigui que es tracta d’un fenomen que va creixent i que com pretenem demostrar és gairebé inversament proporcional a la mobilització social i política dels treballadors i la població, especialment la joventut.

UNA ADVERTÈNCIA DE FONS

És bo citar la premsa, particularment la més conservadora. Així l’editorial de Le Figaro (comparable a l’ABC) del 21 de juny diu: “Si prop de 3 electors de cada 4 han escollit no votar no és el fruit de l’atzar ni un accident, és el signe d’una veritable SECESSIÓ democràtica, la demostració irrefutable del descrèdit que colpeja tots els partits tradicionals i en primer lloc el d’Emmanuel Macron (president de la República) que pretenia reduir la fractura democràtica, però també, sorprenentment al R.N (de Marine Le Pen) que existint des de fa temps no s’ha lliurat de la còlera dels francesos … còlera que va alimentar ahir als “armilles grogues” i que alimenta avui aquesta dissidència cívica i demà si no es fa res, afegim nosaltres, una més que probable massiva explosió social.

En resum, una majoria de la població no veu cap sortida a les eleccions, ni en les institucions, tal que el mateix Le Figaro conclou que “la V República aquesta cremada”. Recordem a aquest respecte que la V república dóna poders gairebé absoluts / monàrquics al president.

És evident que TOTS els partits polítics estan tocats, però particularment el partit del President, perquè en efecte si calculem la quantitat real de ciutadans amb dret a vot trobem que “La republica en marxa” (LREM, partit de Macron) només obté el 3,5 per cent dels vots.

I això passa a 10 mesos de les eleccions presidencials (maig del 2022) que pel que hem dit tenen una importància fonamental.

A la segona volta, el 27 de juny, l’abstenció s’ha repetit tot i la histèrica campanya dels mitjans de comunicació i els partits per votar acusant a la població de tots els mals. Referent a això cal assenyalar la campanya de Marina LE Pen i la seva extrema dreta que perd més de la meitat del seu electorat.

Tots els discursos de la “imparable” pujada d’aquest corrent polític s’esvaeixen perquè per a la població tan és un partit com els altres, i en els ajuntaments que governa porta a terme la mateixa política.

PERÒ EL PODER VOL SEGUIR AMB LA MATEIXA POLÍTICA

La polítiques destructores dutes a terme per tots els governs des de fa desenes d’anys al servei del capital financer han conduït a una situació en què els hospitals estan col·lapsats com s’ha evidenciat amb la pandèmia, no com producte de la mateixa sinó de les retallades de mitjans des de fa anys.

El conjunt dels serveis públics, l’escola, la universitat, estan dislocats.

Podem multiplicar les dades, però n’hi ha una que concentra tots els mals producte d’aquesta política antisocial, antidemocràtica: a 40 anys la quantitat de treballadors que “viuen” dels menjadors socials ha passat d’un a VUIT milions; i això en la Cinquena economia mundial!! Però això si, s’han multiplicat la quantitat de milionaris.

L’actual govern, tot i la derrota electoral i de les divisions en el seu si ha declarat que pensa continuar amb la seva política mentre les divisions en el si de les institucions s’agreugen.

El govern va fer aprovar “La llei de Seguretat global”, una llei semblant a la Llei Mordassa espanyola i aquesta llei va ser rebutjada a principis d’any per massives manifestacions, particularment de joves.

Ara el Consell d’Estat (òrgan amb poders judicials) ha censurat una sèrie d’articles d’aquesta llei, el mateix que de la Llei contra el separatisme (llei que ataca en nom de la lluita contra el terrorisme, als ciutadans de religió musulmana) i també la reforma del subsidi d’atur, reforma que retallava els drets dels aturats.

I no obstant això el govern vol continuar amb la seva política. Així el diari patronal Les Echos escriu el dilluns 28 de juny “els partidaris de les reformes en el govern empenyen per dur a terme un gran cop plantejant l’endarreriment de l’edat de la jubilació als 64 anys (avui està en 62)”.

Recordem que a principis de 2020 el govern va adoptar una reforma de sistema públic de jubilacions, atacant al sistema de repartiment. Al març, amb la pandèmia, va suspendre l’aplicació de la reforma i ara anuncia la retirada de la llei i la preparació d’una nova reforma. D’aquí, els anuncis dels portantveus del capital financer de la “necessitat” d’augmentar l’edat de la jubilació.

Ningú pot saber avui si s’atreviran a aquesta nova reforma, però en un altre sector com l’ensenyament, el ministre senyor Balnquer vol en el nou curs mantenir el tele-ensenyament, és a dir el debilitament qualitatiu de la qualitat de l’ensenyament public.

No podem, ni tenim l’espai per descriure el conjunt de mesures en tots els sectors que ataquen els drets laborals i socials, a l’ocupació amb la multiplicació de plans de reestructuració industrials i també en nom de la “economia verda”, però creiem necessari insistir en com s’expressa la resistència a França.

LA RESISTÈNCIA ENTRE ELS TREBALLADORS I LA JOVENTUT

D’entrada dir que si bé les formes poden semblar diferents dels treballadors i els joves francesos troben semblants dificultats per resistir als atacs del capital financer a través del govern.

A nivell general, no sense contradiccions, la majoria de la direcció de la Confederacions sindicals, més que ser tímides com abans sinó que “en nom de la lluita contra la pandèmia” s’inclinen per activa o per passiva a les directives del govern. No és una denúncia el que fem, és un fet.

La qual cosa no implica sinó TOT el contrari que una multitud de mobilitzacions, començant en els hospitals, en moltes fàbriques i en la universitats, els treballadors i els estudiants busquen oposar-se per tots els mitjans a la política de govern.

En aquest terreny és significatiu el procés que es desenvolupa entre el jovent:

A la eleccions últimes el 87 per cent dels joves no ha anat a votar, i així un periodista de Le Monde el 23 de juny deia que “UNA ABSTENCIÓ ENTRE LA JOVENTUT MÉS FORTA A CADA ELECCIÓ, PERÒ UNA PARTICIPACIÓ CONTINUADA EN ELS MOVIMENTS DE PROTESTA “

És en aquestes condicions en què es desenvolupa una resistència tenaç encara que dispersa a causa de l’actitud com a mínim contemplativa de les grans organitzacions, mentre es tracta d’agrupar una força militant per combatre per la unitat en defensa de les reivindicacions.

En tot el país s’ha format, seguint l’estela de les armilles grogues i de múltiples sectors sindicals COMITES DE RESISTÈNCIA I RECONQUESTA, per la reconquesta dels drets adquirits en el 1936 i el 1945.

És a dir, en la vaga general de 1936 que va aconseguir la jornada de 40 hores i les vacances pagades entre altres coses i de 1945 en què amb les armes a la mà després de la derrota del nazisme es va aconseguir l’actual Sistema Públic de Pensions. Aquestes conquestes amenaçades o retallades formen part de l’acerb col·lectiu de la classe obrera i el seu manteniment o recuperació inspira totes les lluites avui.

És evident que a deu mesos de les eleccions presidencials aquestes qüestions seran centrals i s’han d’expressar en una nova abstenció massiva o el vot per candidats que les defensin.

L’evolució de la situació a França és paral·lela a l’espanyola, en particular la qüestió de les pensions i sens dubte s’exerceix una influència mútua.

La nostra responsabilitat és donar-li una forma organitzada i és així que en múltiples iniciatives de les plataformes de pensionistes a Espanya s’ha rebut el suport d’organitzacions franceses, també alemanyes. Actuem per reforçar aquesta línia d’actuació.

 

El significado de la abstención electoral en Francia

Carta Semanal 842 en catalán

Carta Semanal 842 para descargar en PDF

Los acontecimientos políticos y sociales que transcurren en este país hermano han tenido y tienen una influencia enorme sobre la evolución de la situación en España. La vanguardia obrera y una buen aparte de la población miran, a veces como ejemplo, las movilizaciones y conquistas del movimiento obrero francés. No es por casualidad, desde el pasado la Revolución francesa ha sido presentada como el espejo en el que se reflejaban los anhelos de los revolucionarios de nuestro país, recientemente el surgimiento de los “chalecos amarillos” y la posterior movilización de sectores crecientes de los trabajadores en defensa del sistema público de pensiones inspiró y ayudó a la resistencia en nuestro país.
Es por ello que nos ha parecido pertinente buscar una explicación a la histórica abstención que ha sacudido Francia en las elecciones regionales a dos vueltas y en las que mas de las dos terceras partes del electorado no ha votado.
De entrada rechacemos la explicación de que lo que estaba en juego en estas elecciones era mínimo. Sigue leyendo