Archivo de la etiqueta: imperialismo

Perspectivas después de las elecciones en los Estados Unidos

Carta Semanal 1018 en catalán

Carta Semanal 1018 para descargar en PDF

Adjuntamos a esta Carta semanal el balance que la organización «Socialistas Democráticos de los EEUU» (DSA) hace de los resultados. DSA ha presentado algunos candidatos bajo la inscripción del Partido demócrata. Al mismo tiempo diferentes organizaciones, particularmente el partido verde, han presentado candidatos. Estos han sumado en total un máximo del 2 por ciento de los votos, menos que lo que obtuvieron en 2020, lo cual expresa una profunda polarización: entre el Partido demócrata, el partido republicano y una creciente abstención. Sigue leyendo

Perspectives després de les eleccions als Estats Units

Carta Setmanal 1018 per descarregar en PDF

Adjuntem a aquesta Carta setmanal el balanç que l’organització «Socialistes Democràtics dels EUA» (DSA) fa dels resultats. DSA ha presentat alguns candidats sota la inscripció del Partit demòcrata. Alhora diferents organitzacions, particularment el partit verd, han presentat candidats. Aquests han sumat en total un màxim del 2 per cent dels vots, menys que el que van obtenir el 2020, cosa que expressa una profunda polarització: entre el Partit demòcrata, el partit republicà i una creixent abstenció.

Per a una població de 346.054.442 censats han votat 148.461.120 la qual cosa representa una participació del 62,3 per cent (en 2020 va ser de 66.4%).

Donald Trump va aconseguir 75.4256.152, 1,6 milions més que el 2020 o sigui poc més que el creixement demogràfic.

Kamala Harris va aconseguir 72.291.044, un 11.1 per cent menys que Biden el 2020. Aquest és un dels elements determinants, ja que una bona part de la joventut i de sectors avançats de la classe obrera van decidir no votar pel Partit demòcrata. Tampoc es van inclinar per altres opcions.

A més de les presidencials es van realitzar les eleccions a la Cambra de Representants, a un terç del Senat (33). En totes aquestes eleccions el Partit Republicà va ser majoritari.

Paral·lelament, en diversos estats es van realitzar diferents referèndums, per exemple, sobre el dret a l’avortament. En 7 de 10 estats va vèncer el dret a l’avortament, fins i tot on la majoria va votar per Trump (A Missouri el 57% va votar per Trump, però el 52% pel dret a l’avortament, així com per l’augment del salari mínim). En altres dos també van superar el 50% els vots pel dret a l’avortament, però no es va guanyar el referèndum per no arribar a un 60% de majoria.

Podem concloure que, més que una victòria de Trump, va ser una derrota aclaparadora del Partit Demòcrata i, en particular, de la seva candidata (els candidats demòcrates al Senat van guanyar en quatre dels sis estats considerats «frontissa» en els quals s’elegien senadors, Harris va perdre en els 7 estats » frontissa «). Com va declarar Bernie Sanders (ala esquerra del Partit demòcrata, que va ser reelegit com a senador) el Partit Demòcrata ha abandonat els treballadors.

Cal entendre que la campanya de Trump es dirigia als treballadors i al seu poder adquisitiu (es calcula que la majoria obrera ha perdut el 25% del poder adquisitiu), mentre que Harris, afirmant en la seva propaganda que «l’economia va bé» (basant-se en dades macroeconòmiques) donava l’esquena completament a la situació real de la majoria social. Concentrant-se en el que s’anomena la política de «genere». Els resultats diuen que al mateix temps que una majoria està apegada al dret a l’avortament i es pronuncia per això, considera que la política obertament antiobrera del Partit Demòcrata no correspon als seus interessos.

Destaquem que durant la campanya electoral s’han desenvolupat les majors vagues conegudes en l’últim període… més de 30.000 treballadors de BOEING que van aconseguir el 40% d’augment salarial, els estibadors, que van aconseguir el 60%, els treballadors d’Amazon que van aconseguir tenir un sindicat… Assistim, com assenyalen els DSA, a un profund moviment de sindicalització.

Harris ha perdut vots entre els llatins. Com assenyalen alguns analistes, per a ells —igual que per a la resta del país—, l’alt cost de la vida, de l’habitatge i del menjar va ser el factor que més va influir en el seu vot. Després de quatre anys d’administració demòcrata, les comunitats llatines continuen sent les més pobres.

A més, el Partit Demòcrata, ja des dels anys noranta, s’ha anat allunyant del que demana la comunitat llatina al país —regular el seu estatus i el dels seus éssers estimats i ser protegits de la deportació— per abraçar una postura de mà dura que dona prioritat a la seguretat de la frontera i a l’expulsió dels qui la violen.

El Consell de Relacions Islàmiques Estatunidenques (CAIR) estima que només el 20% dels votants musulmans van donar suport a Harris (davant un 65-70% que va votar per Biden el 2020).  Trump ha pujat fins a prop del 22% entre aquests votants, i gairebé un 60% ha votat altres candidats.

I ara què?

És normal que als Estats Units i a escala internacional s’estengui una profunda preocupació sobre els efectes de la política de Trump.

D’una banda la política interna. Trump anuncia una reducció d’impostos, en primer lloc, per a les grans corporacions, del 21% al 15%. I, alhora, la deportació massiva de milions d’emigrants sense papers (tot i que la xifra és difícil d’establir, es calcula entre 12 i 15 milions). Cal recordar que aquests «sense papers» normalment treballen, i per les condicions del país, paguen impostos. No obstant això, no reben prestacions socials.

Per a molts empresaris aquesta mà d’obra il·legal –per tant, barata- és imprescindible. La seva expulsió significa alhora privar l’estat de milionàries entrades fiscals. Per a un país que està fortament endeutat –el deute públic és de 34,7 bilions de dòlars, un 124% del seu PIB- no és difícil endivinar quina seria la conseqüència -si això s’aplica- de reduir impostos a les grans corporacions i privar-se dels impostos de la massa de «sense papers»: l’única solució seria arramblar amb tots els serveis públics,  en particular, MEDICARE que és una assegurança mèdica mínima per a milions de persones. Potser la designació del multimilionari Elon Musk a un Departament d'»eficiència governamental» pretengui això: liquidar totes les funcions socials inserides en institucions de l’Estat, cosa que no fa més que anunciar grans enfrontaments socials en una situació on la classe obrera reprèn el camí de la vaga i sindicalització.

A nivell internacional Trump ha anunciat grans canvis, en particular acabar amb la guerra a Ucraïna i Palestina. Múltiples rumors i suposicions s’han filtrat, per exemple d’un acord amb Putin per mutar «pau per territoris» o, a Palestina, sobre l’Annexió de Cisjordània a l’Estat d’Israel. El temps dirà, tot i que això demostra, una vegada més, que la lluita contra la guerra, contra l’enviament d’armes a Ucraïna, contra el genocidi de l’Estat d’Israel seguirà més que mai sent una tasca fonamental com així es va ratificar en la Conferència contra la guerra i el genocidi que es va realitzar a Berlín els 1 i 2 de novembre,  el probable gir de la política de Trump no farà més que agreujar la crisi política de tots els règims europeus.

En efecte, Trump ha anunciat que exigeix als països europeus una major participació en la carrera armamentística i en l’OTAN. Es deia fins i tot un augment del 2 al 4% del PIB en defensa. Això quan l’augment de la despesa militar ja ha agreujat a Alemanya la crisi del govern de coalició.

La discussió a Alemanya sobre la voluntat del canceller de continuar amb l’ajuda militar a Ucraïna sense reduir «substancialment» les despeses socials (qüestió que no és certa, a la vista de les brutals retallades en sanitat, infraestructures, per no parlar de les desenes de milers d’acomiadaments industrials anunciats) ha provocat la ruptura del partit liberal amb el govern,  l’anunci d’una moció de confiança el 16 de desembre i unes probables eleccions anticipades el 23 de febrer. Alemanya no serà l’únic cas. Sens dubte la «nova» política de Trump tindrà repercussions a tota Europa i, també, al nostre país.

Avui, enfrontats al desafiament de la reconstrucció de València, les despeses militars exigides per Trump apareixeran, més que mai, en contradicció amb les necessitats més elementals de la població

DSA: «La nostra resposta a l’elecció de Donald Trump»

«Entenem la feina que ens espera: construir un nou partit per a la classe obrera», afirma l’organització estatunidenca Democratic Socialists of America (DSA), en una declaració (8 de novembre) que reproduïm.

«No cal equivocar-se: Donald Trump ha estat escollit president a causa de la incapacitat de l’establishment del Partit Demòcrata per presentar una alternativa creïble davant la dreta. Durant decennis, s’han inclinat davant els multimilionaris, han lliurat les seves guerres, arrencat milions d’immigrants a les seves famílies, i han mostrat una total falta de compromís a millorar la qualitat de vida dels treballadors. En la seva campanya, Kamala Harris ha defensat el paper de la seva administració en el genocidi a Gaza i s’ha aproximat als republicans, abandonant la comunitat àrab i musulmana així com la base progressista que va ajudar a portar els demòcrates al poder. Heus aquí el resultat, el preu del qual pagarà la classe obrera internacional.

Trump no és una solució als problemes de la classe obrera. Un segon mandat de Trump representarà enormes desafiaments per als nostres drets democràtics ja debilitats i atiarà el foc del sectarisme, de la divisió, de l’autoritarisme i de la submissió a les grans empreses, fent possible que prosperin les tendències feixistes.

Però el combat per un món millor no es guanyarà ni es perdrà simplement amb unes eleccions.

És comprensible sentir por davant el programa d’odi de Trump, però el millor mitjà per vèncer és demostrar valentia i solidaritat. Nosaltres trobem la nostra inspiració en els socialistes i comunistes de tot el món i en les generacions que s’han mantingut inquebrantables, fins i tot davant les guerres mundials, a les dictadures, a la repressió violenta i a les crisis econòmiques. Moltes de les majors victòries de l’esquerra s’han aconseguit en aquestes condicions.

«Entenem la feina que ens espera: construir un nou partit per a la classe obrera. Integrar noves comunitats en la lluita de classes. Unir-nos amb els moviments populars al voltant d’un conjunt de reivindicacions comuns per a tot el que mereixen els treballadors».

Trobar punts de suport contra la classe dirigent, en particular organitzant-nos per a la vaga i interrompent el curs normal dels negocis mitjançant la desobediència civil. Fer campanya perquè surtin elegits socialistes a tots els nivells de govern. Preparar un candidat d’esquerra creïble per a les presidencials del 2028.

Els socialistes guanyen ja allà on els demòcrates han fracassat. La diputada Rashida Tlaib, membre de DSA i fervent defensora de l’alliberament de Palestina, ha guanyat amb comoditat al seu districte quan la mateixa Harris patia una gran derrota entre aquests mateixos electors.

Als estats conservadors, Gabriel Sánchez ha aconseguit un escó com a primer socialista de l’assemblea de l’estat de Geòrgia, i JP Lyninger s’ha convertit en el primer socialista a l’Ajuntament de Louisville, a Kentucky. Encara que els republicans hagin progressat, els candidats DSA han aconseguit victòries a tot el país.

Ens alcem i exigim: no a la prohibició de l’avortament, no al genocidi, no a les deportacions!

Us necessitem en aquest combat. DSA és una organització en la qual podem unir-nos per organitzar campanyes encaminades a millorar les nostres vides, donar-nos suport uns als altres en els moments difícils, estudiar les estratègies i la història, i prendre decisions de manera democràtica. No travesseu sols els quatre propers anys. Uniu-vos a DSA».   

   

Els BRICS, ni alternativa a la dominació imperialista estatunidenca, ni progressista. Primera part.

Carta Setmanal 1015 per descarregar en PDF

La supervivència del capitalisme encamina la humanitat a la barbàrie, com s’ expressa, entre altres aspectes, en les crisis recurrents, les guerres, la intensificació del genocidi de Palestina, el saqueig dels recursos naturals i, sobretot, la desvalorització de la força de treball que qüestiona les condicions de vida de la majoria de la població,  que és la classe treballadora. En aquest context, molts dels seus vells partits han desaparegut o s’han convertit en marginals per la seva connivència amb el capital, mentre aixeca noves organitzacions que puguin ser efectivament un instrument en la lluita per les seves aspiracions. Sigue leyendo

Els BRICS, ni alternativa a la dominació imperialista estatunidenca, ni progressista. Segona part.

Carta Setmanal 1015 per descarregar en PDF

El caràcter reaccionari dels BRICS

Quin seria, suposadament, el contingut social «alternatiu» de la «multipolaritat» o de l’hegemonia xinesa, en el context de l’economia mundial capitalista? Certament l’acompliment econòmic de la Xina durant els últims decennis és cridaner. Es basa en les possibilitats que ofereix la planificació econòmica, factibles gràcies a l’expropiació del capital, fa 75 anys, amb la proclamació de la República Popular de la Xina. Però aquestes possibilitats es troben limitades pel caràcter burocratitzat de la planificació, absents des del principi els espais de debat democràtic (que sí que van existir a l’URSS en els primers moments després del triomf revolucionari), així com per la seva inserció en el mercat mundial capitalista, que arrossega les contradiccions tan aguditzades que assenyalem en la primera part d’aquesta carta. La condició d’Estats burgesos del Brasil, Índia, Rússia i Sud-àfrica, així com la d’Estat burocràtic de la Xina implica una orientació no de ruptura amb la lògica capitalista, sinó de subordinació a ella, fins i tot amb trets peculiars en cada cas i especialment a la Xina. Sigue leyendo

Los BRICS, ni alternativa a la dominación imperialista estadounidense, ni progresista. Segunda parte.

Carta Semanal 1015 en catalán

Carta Semanal 1015 para descargar en PDF

El carácter reaccionario de los BRICS

¿Cuál sería, supuestamente, el contenido social “alternativo” de la “multipolaridad” o de la hegemonía china, en el contexto de la economía mundial capitalista? Ciertamente el desempeño económico de China durante los últimos decenios es llamativo. Se basa en las posibilidades que ofrece la planificación económica, factibles gracias a la expropiación del capital, hace 75 años, con la proclamación de la República Popular China. Pero dichas posibilidades se encuentran limitadas por el carácter burocratizado de la planificación, ausentes desde el principio los espacios de debate democrático (que sí existieron en la URSS en los primeros momentos tras el triunfo revolucionario), así como por su inserción en el mercado mundial capitalista, que arrastra las contradicciones tan agudizadas que señalamos en la primera parte de esta carta. La condición de Estados burgueses de Brasil, India, Rusia y Sudáfrica, así como la de Estado burocrático de China implica una orientación no de ruptura con la lógica capitalista, sino de subordinación a ella, aun con rasgos peculiares en cada caso y especialmente en China. Sigue leyendo

Los BRICS, ni alternativa a la dominación imperialista estadounidense, ni progresista (1ª parte)

Carta Semanal 1014 en catalán

Carta Semanal 1014 para descargar en PDF

La supervivencia del capitalismo encamina a la humanidad a la barbarie, como se expresa, entre otros aspectos, en las crisis recurrentes, las guerras, la intensificación del genocidio de Palestina, el saqueo de los recursos naturales y, sobre todo, la desvalorización de la fuerza de trabajo que cuestiona las condiciones de vida de la mayoría de la población, que es la clase trabajadora. En este contexto, muchos de sus viejos partidos han desaparecido o se han convertido en marginales por su connivencia con el capital, mientras levanta nuevas organizaciones que puedan ser efectivamente un instrumento en la lucha por sus aspiraciones.

Sigue leyendo

La monarquía borbónica, un régimen con fuerte tufillo neocolonial al servicio del capital

Carta Semanal 1012 en catalán

Carta Semanal 1012 para descargar en PDF

El 1 de octubre tomó posesión de la presidencia de México, la candidata del partido MORENA Claudia Sheinbaum, ganadora por mayoría absoluta en las elecciones del 2 de junio.

En su discurso de investidura, la nueva presidenta anunció que iba a presentar una propuesta de decreto para que el Estado mexicano pida perdón a las víctimas de la masacre de Tlatelolco, del 2 de octubre de 1968, fecha en que el ejército masacró a los estudiantes en la plaza de Tlatelolco (se calcula que hubo entre 300 y 4000 muertos). Un hecho que la presidenta caracterizó como «un crimen de lesa humanidad».

Sigue leyendo

La monarquia borbònica, un règim amb fort “tufo” neocolonial al servei del capital

Carta Setmanal 1012 per descarregar en PDF

L‘1 d’octubre va prendre possessió de la presidència de Mèxic, la candidata del partit MORENA Claudia Sheinbaum, guanyadora per majoria absoluta en les eleccions del 2 de juny.
En el seu discurs d’investidura, la nova presidenta va anunciar que anava a presentar una proposta de decret perquè l’Estat mexicà demani perdó a les víctimes de la massacre de Tlatelolco, del 2 d’octubre de 1968, data en què l’exèrcit va massacrar els estudiants a la plaça de Tlatelolco (es calcula que hi va haver entre 3000 i 4000 morts). Un fet que la presidenta va caracteritzar com «un crim de lesa humanitat».

En aquest mateix discurs es va dirigir a Felip VI d’Espanya, exigint disculpes pel comportament de la corona «espanyola». En efecte el març del 2019 l’anterior president López Obrador va escriure una carta personal a Felip VI plantejant la necessitat d’arribar a un acord perquè la Monarquia espanyola reconegui les atrocitats comeses en el passat per Hernán Cortés durant la conquesta de Mèxic (https://www.gob.mx/amlo/documentos/carta-del-presidente-andres-manuel-lopez-obrador-a-felipe-vi-rey-de-espana). En comptes de respondre a la missiva, la corona va fer pública la carta personal i va imposar una campanya de premsa contra el govern mexicà, campanya que no només buscava justificar la massacre i explotació que van patir els nadius de l’actual territori mexicà, sinó que, de fet, tenia també l’objectiu d’apuntalar les actuals relacions de saqueig que les multinacionals de matriu espanyola exerceixen a Mèxic.

El mes de juliol d’enguany, el govern de López Obrador va començar a parlar amb el govern espanyol sobre les invitacions a la sessió d’investidura de la presidenta, prevista per a l’1 d’octubre.

El comportament desdenyós de la monarquia espanyola, del seu rei i cort, és clar que no pot ser acceptat pel govern mexicà, ja que reproduiria les relacions del passat. Recordem l’actitud de Felip VI a Colòmbia, l’agost del 2022, durant la presa de possessió del president Gustavo Petro, davant l’espasa del Libertador Simón Bolívar. Quan l’arma va arribar a la plaça principal, els ciutadans i assistents de tots els països del món («fins i tot dels Estats Units») es van aixecar de les seves cadires per donar-li la benvinguda. Tots, menys el rei Felip VI.

El borbó actua avui, no en defensa d’uns suposats interessos espanyols sinó seguint a peus les indicacions de l’administració nord-americana, i això contràriament al que creuen els nostàlgics de l’imperi. Nostàlgics que tenen avui un interès particular, ja que donen suport i promouen l’explotació salvatge de la mà d’ obra dels països llatinoamericans, que en bona part treballen en condicions d’ economia submergida, per furtar-los els drets a aquests treballadors i els fons necessaris per a la seguretat social.

Mèxic i la seva reforma judicial

El 12 de setembre el senat mexicà va votar per 86 contra 41 la reforma del sistema judicial. Va ser una de les promeses electorals de MORENA amb la qual va arrasar en les eleccions del 2 de juny.

El 15 de setembre va ser publicada la llei al Butlletí oficial

El contingut de la reforma és simple: els jutges i els ministres (components) de la Cort Suprema són elegits per la població, via sufragi universal. El que suposa que, en última instància, cap institució de l’Estat ha d’escapar a la voluntat popular.

Aquesta llei ha provocat una reacció mundial per part de l’imperialisme. D’entrada l’ambaixador USA a Mèxic va convocar una conferència de premsa per declarar que aquesta reforma era contrària als Tractats de lliure comerç (ALENA). Aquests tractats –recordem- han permès l’anomenat «lliure comerç» al nord d’Amèrica. «Lliure» perquè, com explicava Marx en el seu «Discurs sobre el lliure canvi» de gener de 1848, «No és la llibertat de cada individu amb relació a un altre individu. És la llibertat del capital per matxacar el treballador». Tractats que, entre altres coses, han facilitat la penetració del narcotràfic a les institucions de l’Estat federal mexicà. Aquesta llei, que per aplicar-se exigirà la mobilització i organització dels treballadors i el poble mexicà, aixeca la preocupació i oposició de tota la reacció mundial.

En efecte, després de l’ambaixador USA, l’administració Biden i el govern del Canadà s’hi han pronunciat en contra, així com la Relatoria Especial de l’ONU i la Fundació Soros. I, en nom de què? Doncs de la tan aclamada com fal·laç independència judicial. Per als que tenen tot, és «independent»… del poble un reaccionari al qual el president Trump va nomenar jutge del Suprem per a tota la vida.

Des d’Espanya és fàcil comprendre el que està en joc. Per això, és fàcil també establir la relació de la nostra posició en defensa de la sobirania de la nació mexicana i la lluita al nostre país per la democràcia, per l’amnistia, per acabar amb el poder judicial franquista, pilar central de la Monarquia borbònica que continua lamentant la pèrdua del seu imperi, quan les nacions d’Amèrica Llatina van conquerir la independència. Pretenent assegurar, almenys, la barra lliure per al saqueig de les empreses espanyoles, tan estimades de la monarquia.

Davant la submissió del Govern a la Corona, solidaritat internacionalista entre els pobles

El govern mexicà va convidar el govern Sánchez, però no el rei, a causa de la seva absoluta falta de respecte a la nació mexicana en la persona del seu president. Sotmetent-se al més podrit i neocolonial dels borbons, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz es va negar a enviar una delegació oficial (tot i que Podem i Sumar van enviar alguns dels seus dirigents). Aquest procedir desacredita aquest govern i qualsevol que pretengui representar-nos.

La nova presidenta va tenir a bé dir que les relacions amb el poble espanyol són excel·lents i va recordar que Mèxic, sota la presidència de Lázaro Cárdenas, va obrir les seves portes als republicans espanyols, el 1939, com havia fet amb Trotski, contràriament a l'»acollida» que van rebre en països germans com França (governada pel Front Popular de l’època),  que va tancar milers de combatents republicans en 14 camps de concentració.

La lògica del capital financer és una lògica neocolonial, en la qual el regne d’Espanya actua a la manera del capatàs, al servei del veritable amo: els grans capitals internacionalitzats, particularment estatunidencs. No podent mantenir el control directe de les antigues colònies, pretén manar-hi a través de governs titella. No accepten la sobirania nacional com no accepten la democràcia. En aquest sentit s’imposen aquests anomenats acords de lliure comerç, l’acceptació dels quals per part de qualsevol govern l’hipoteca per poder aplicar les polítiques a les quals aspira la majoria de la població. Scheinbaum té raó: el poble mexicà i els pobles integrats a l’Estat espanyol no són enemics. Comparteixen la més legítima aspiració: una vida digna, per a la qual els recursos han d’ estar al servei del conjunt de la població, no parasitats per la petita minoria que conforma el capital. Els compromisos de la nova presidència apunten en la bona direcció en matèries com la judicial esmentada. La seva aplicació efectiva és tasca ara de la classe treballadora organitzada, per a la qual des d’aquí manifestem la nostra solidaritat: la lluita del poble mexicà per la seva sobirania és també la nostra lluita per una veritable democràcia, incompatible amb la monarquia opressora dels pobles i garant de l’explotació dels treballadors.

L’ OTAN, al seu 75è aniversari

Carta Setmanal 1000 per descarregar en PDF

El 9 i 10 de juliol de 2024, l’OTAN ha celebrat a Washington, una Cimera en la qual celebrava el seu 75 aniversari i en la qual han participat, a més dels seus 32 membres, representants dels governs del Japó, Austràlia, Corea del Sud i Nova Zelanda

En aquests 75 anys, els 12 membres originals han crescut fins als 32 actuals, i s’anuncia l’ampliació futura a diversos països fronterers amb Rússia, incloent-hi Ucraïna.

La declaració final de la cimera es congratula de l’enorme increment de la despesa militar dels seus membres: “celebrem que més de dos terços dels aliats hagin complert el seu compromís de destinar almenys el 2% del PIB a la despesa anual en defensa i felicitem els aliats que l’han superat. Els aliats estan fent un pas endavant: la despesa en defensa dels aliats europeus i Canadà ha crescut un 18% el 2024, el major augment en dècades.”. Però no es contenta amb això i demana més: “reafirmem que, en molts casos, es necessitarà una despesa superior al 2% del PIB per remeiar els dèficits existents i satisfer les necessitats en tots els àmbits”.

L’OTAN està compromesa en la guerra d’Ucraïna, però apunta –i d’aquí els convidats de l’Indo-Pacífic- més enllà. D’aquí la cita de la declaració: “Les ambicions declarades i les polítiques coercitives de la República Popular de la Xina (RPC) continuen posant en perill els nostres interessos, la nostra seguretat i els nostres valors”.

Els tractats de la UE parteixen del fet que bona part dels seus membres ho són de l’OTAN, i estableixen una política en relació amb això. Això ha assolit un nivell sense precedents en actuar la UE com a agència de l’OTAN en relació amb Ucraïna. Pedro Sánchez ha estat en primera línia, així com en la relació d’Europa amb Netanyahu, en la qual després va frenar sense deixar de donar-li suport.

No obstant això, ni una paraula en la declaració sobre el genocidi de Gaza. En el comunicat final de la cimera, el nom d’Ucraïna va ser citat en més de 60 vegades mentre que no hi va haver ni una sola menció a les massacres perpetrades pel règim sionista a la Franja. En el paràgraf dedicat a Orient Mitjà només s’ esmenta un país: “Les accions desestabilitzadores de l’Iran estan afectant la seguretat euroatlàntica”.

Fins a Pedro Sánchez s’ha vist obligat a censurar “el doble raser” de l’OTAN pel que fa al respecte al dret internacional a la Franja de Gaza i Ucraïna. El que no li ha impedit subscriure igualment la declaració final de la Cimera.

Al nostre país la mobilització contra la pertinença a l’OTAN va obligar a un referèndum, els termes del qual no ha estat ni tan sols respectats.

El govern Sánchez/Díaz ha fins i tot ofert una nova base (a Mahón) per a la seva utilització. La pertinença a l’OTAN fa del govern espanyol còmplice d’aquesta Aliança i els seus crims.

El combat contra la guerra és inseparable del combat per sortir de l’OTAN i contra la utilització de les bases.

La contracimera

En vigílies de la Cimera, nombroses organitzacions dels cinc continents celebraven al mateix Washington una concorreguda contracimera. Entre les intervencions més citades d’aquesta reunió destaca el discurs de la parlamentària alemanya Sevim Dagdelen, membre de l’Aliança Sahra Wagenknecht, de la reproduïm amplis extractes.

Del discurs de Sevim Dagdelen

Els tres grans mites de l’OTAN s’estan esvaint. En primer lloc, hi ha el mite central d’una OTAN organitzada com una comunitat de defensa compromesa amb el dret internacional. No obstant això, si interroguem les polítiques reals de l’OTAN, què trobem?

El 1999, la mateixa OTAN va dur a terme una guerra d’agressió, en violació del dret internacional, contra la República Federativa de Iugoslàvia. Els crims de guerra de l’OTAN van incloure el bombardeig d’una estació de televisió a Belgrad i un bombardeig presumptament accidental de l’ambaixada xinesa que va matar tres periodistes xinesos. El 2011, l’OTAN va atacar Líbia. Va fer un ús indegut d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU per lliurar una guerra pel canvi de règim, un dels resultats del qual va ser que part del país va quedar sota el domini dels islamistes; En general, Líbia es va sumir en un estat de misèria espantosa, i fins i tot va patir el retorn de l’esclavitud.

A l’Afganistan, l’OTAN es va involucrar des del 2003 en una guerra lluny del territori de l’Aliança, només per entregar el poder, 20 anys després, als talibans, el derrocament dels quals havia estat l’objectiu declarat de la invasió. Aquesta guerra de 20 anys a l’Afganistan va estar marcada per nombrosos crims de guerra.

La Universitat Brown calcula que el nombre de morts per les guerres dels Estats Units a Orient Mitjà en els últims 20 anys només en 4,5 milions de persones, guerres com la d’Irak, basades en mentides i que no van ser més que violacions atroces del dret internacional.

L’OTAN és una comunitat d’il·legalitat i de violadors del dret internacional que, ja sigui per separat o com a organització, duen a terme guerres d’agressió sobre una base políticament oportunista.

Un segon mite és el de l’OTAN com una comunitat de democràcies basades en l’imperi de la llei. Però si examinem el passat, aquesta amable autopresentació es desinfla immediatament. Fins al 1974, Portugal, membre de l’OTAN, estava governada per una dictadura feixista que va llegir sagnants guerres colonials a Angola i Moçambic. Igual que el Portugal feixista, Grècia i Turquia van ser membres de l’OTAN després dels seus respectius cops militars.

La mateixa OTAN, com ara sabem, va posar en marxa l’Operació Gladio, una organització clandestina que s’activava cada vegada que les majories democràtiques amenaçaven de votar en contra de la pertinença a l’OTAN.

Acords bilaterals de seguretat, com els assolits amb l’Espanya de Franco, estan ara en vigor amb Aràbia Saudí i Catar, fins i tot sabent que aquests Estats són declaradament antidemocràtics. Clarament, l’únic criteri significatiu per tractar amb l’Aliança és l’avantatge geopolític. L’OTAN no és una comunitat de democràcies, ni existeix per defensar la democràcia.

Tercer: L’OTAN afirma actualment que està salvaguardant els drets humans. Fins i tot si passéssim per alt com les accions de l’OTAN trepitgen un milió de vegades els drets al treball, la salut i l’habitatge adequat, una imatge tan interessada no resisteix l’escrutini en els assumptes internacionals.

Mentre debatem aquí, els presoners capturats en l’anomenada “Guerra Global contra el Terror” dels Estats Units encara llanguien a la Badia de Guantánamo, on han estat sense judici durant gairebé un quart de segle. Aquesta és la realitat dels “drets humans” en el principal estat de l’OTAN. Pel que fa a la llibertat d’opinió i de premsa, Estats Units, recolzat pels seus auxiliars de l’OTAN, va intentar fer de Julian Assange un exemple astorant-lo durant 14 anys. El seu únic delicte va ser haver revelat al públic els crims de guerra dels Estats Units.

No només s’estigui esmorzejant el suport a l’OTAN a tot el món, sinó que són precisament els més exposats a la seva propaganda els que es mostren cada vegada més escèptics amb el pacte militar.

Als Estats Units, l’aprovació pública de l’OTAN ha anat caient contínuament en els últims anys, mentre que les majories a Alemanya qüestionen el principi de defensar tots els membres; és a dir, ja no estan disposats a comprometre’s amb l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord.

L’impuls de l’organització cap a l’escalada a Ucraïna i la seva expansió a Àsia està superant les pròpies capacitats de l’Aliança. Una convicció està guanyant terreny dins de l’OTAN que no només s’ha d’enfrontar a Rússia i la Xina, sinó que també s’ha d’involucrar en el Mitjà Orient. Es tracta d’una reivindicació de l’hegemonia global que s’està formulant. L’OTAN es veu a si mateixa lliurant una guerra en tres fronts.

Tenint en compte això, és lògic que es prevegin tres reunions concretes per a la cimera de l’OTAN d’aquesta setmana. La primera és una sessió de treball dedicada a intensificar encara més el rearmament de la mateixa Aliança. El Consell OTAN-Ucraïna és el següent en l’ordre del dia. Es tracta de debatre com es poden augmentar les generoses transferències financeres i les promeses de l’OTAN a Ucraïna, amb un augment de les entregues d’armes i una eventual adhesió a l’OTAN d’Ucraïna. En tercer lloc, hi haurà una sessió amb els socis d’AP4 (Àsia-Pacífic) (Austràlia, Japó, Nova Zelanda i Corea del Sud) i una reunió amb els líders de la UE.

Setanta-cinc anys després de la seva fundació, l’OTAN impulsarà una major bel·ligerància a Ucraïna i s’expandirà a Àsia. La intenció és avançar en l’OTAN d’Àsia i posar en marxa allà l’estratègia que creu que ja ha desplegat amb èxit contra Rússia.

Igual que Ucraïna es va erigir com un estat de primera línia contra Rússia, l’OTAN espera transformar països asiàtics com Filipines en estats rivals davant

Xina. L’objectiu inicial és participar en una guerra freda de poder, però alhora preparar-se per a una guerra de poder calent d’EUA i l’OTAN a Àsia.

Aquests esdeveniments van acompanyats d’una guerra econòmica, que ara també es dirigeix contra la Xina i la principal càrrega de la qual recau sobre les economies dels Estats clients dels Estats Units.

I amb el seu suport incondicional al govern d’extrema dreta de Benjamín Netanyahu, l’OTAN està perdent tota legitimitat moral al Sud Global, ja que és vista com a còmplice dels crims de guerra israelians. El suport públic a una OTAN compromesa amb l’escalada i l’expansió s’està esmorzant a Occident. A Alemanya, el 55% de la població rebutja l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. La majoria s’oposa al subministrament d’armes a Ucraïna i desitja un alto el foc immediat. Als Estats Units, l’ajuda financera a Ucraïna, 200.000 milions de dòlars fins ara, s’ha tornat extremadament impopular. Un nombre creixent de persones vol que s’aturi el flux de diners a un sistema a Kiev que no només és corrupte, sinó que honora un culte estatal d’extrema dreta al voltant del col·laborador nazi Stepan Bandera.

El que necessitem ara és la fi immediata de les entregues d’armes a Ucraïna i, per fi, un alto el foc allà. Els qui busquen la pau i la seguretat per a les seves pròpies poblacions han de posar fi a la política agressiva d’expansió cap a Àsia. I amb més urgència si cap el cessament de l’entrega d’armes a Israel.

En última instància, la lluita contra l’OTAN és una lluita per la pròpia sobirania. Com a aliança d’Estats clients, Europa corre el perill de col·lapsar. L’emancipació, tal com es veu a Amèrica Llatina, encara no s’ha materialitzat. Un primer pas seria deixar de deixar-se enganyar per una aliança militar que finança la seva estratègia agressiva amb una guerra social deslliurada pels seus governs constituents contra la seva pròpia població.

La OTAN, en su 75 aniversario

Carta Semanal 1000 en catalán

Carta Semanal 1000 para descargar en PDF

El 9 y 10 de julio de 2024, la OTAN ha celebrado en Washington, una Cumbre en la que celebraba su 75 aniversario y en la que han participado, además de sus 32 miembros, representantes de los gobiernos de Japón, Australia, Corea del Sur y Nueva Zelanda

En estos 75 años, los 12 miembros originales han crecido hasta los 32 actuales, y se anuncia la ampliación futura a varios países fronterizos con Rusia, incluyendo Ucrania.

Sigue leyendo