Archivo de la etiqueta: independencia sindical

El Nou Corrent d’Esquerra (NAR), de Grècia, i el Partit Obrer Independent (POI), de França, han llançat una convocatòria a una conferència europea d’urgència, el contingut de la qual inclou el combat contra la guerra, però que va més enllà, buscant “establir un vincle entre treballadors i militants confrontats a tot Europa a una ofensiva sense precedents contra totes les conquestes de la classe obrera”. Ofensiva d’atac a totes les conquestes obreres i democràtiques i, a primera línia, els sistemes de seguretat social que asseguren la supervivència dels treballadors i treballadores en la seva vellesa, i els serveis públics de sanitat, ensenyament, etc.

Com assenyala la crida de convocatòria de la conferència, “la guerra a Urània marca l’entrada en un nou període en què les rivalitats entre capitalistes desembocaran cada cop més en el recurs a les armes”.Aquest és el motiu pel qual tots els governs s’afanyen a incrementar -en el cas d’Espanya, més que duplicar, en passar dels 9.400 milions destinats a Defensa el 2022 als més de 20.000 que haurà de destinar el 2024, segons els compromisos assumits amb l’OTAN des del 2014- les despeses militars, per armar-se fins a les dents. Tot això, exigint nous sacrificis a la població treballadora, a la qual es pretén col·locar davant del vell dilema “canons o mantega”. Com cínicament declarava la primera ministra sueca, Magdalena Andersson, del partit socialdemòcrata, durant la Cimera Europea de Versalles: “m’agradaria molt invertir els diners dels contribuents a escoles i pensions, però hem de gastar-los en defensa”.

Els governs, que van aprofitar la pandèmia per redoblar els atacs als drets i conquestes, criden ara a la unitat contra la guerra per sotmetre les organitzacions aixecades per la classe treballadora als plans del gran capital, que inclouen nous atacs i retallades. Declarava Antonio Garamendi, president de la CEOE, que “la realitat és que Espanya està en guerra”, per afegir que cal aprofitar les negociacions entre patronal i sindicats per a un nou AENC per analitzar “com es pot treballar des d’una contenció dels salaris”. Una petició en què insisteix el govern amb la seva proposta de “pacte de rendes”, que, naturalment, inclou salaris i pensions. A les diferents televisions, insisteixen els tertulians que “seria insostenible” actualitzar les pensions a la inflació.

Unió sagrada per facilitar la imposició dels plans del capital

Durant la primera guerra mundial, el govern francès va encunyar l’expressió unió sagrada, en defensa de la pàtria, que suposava la renúncia per part dels partits obrers i els sindicats a la lluita contra la guerra i a la convocatòria de mobilitzacions i vagues.

Ara, com assenyala la crida, “Els Governs al servei del capital exigeixen la unió sagrada en nom de la guerra.(…) Criden a la unió sagrada mentre que es prepara la liquidació de milions de llocs de treball. Demanen la unió sagrada mentre que la guerra i les sancions contra Rússia comporten especulació i explosió del preu de les matèries primeres i béns de consum”.

Quin objectiu té aquesta exigència d’unitat? Per descomptat, no la necessitat de mantenir una guerra, perquè avui, la guerra que lliuren els EUA, L’OTAN i la Unió Europea contra Rússia és una guerra on ells posen les armes i municions, mentre el poble ucraïnès posa la destrucció de les seves ciutats i els seus mitjans de vida, i els milers de morts i ferits. No, com explica la declaració, “criden a la unió sagrada per intentar emmordassar els assalariats i les seves organitzacions en el moment mateix en què s’anuncien les mesures més brutals contra les pensions, contra els drets socials, contra els serveis públics, contra tots els acords col·lectius sobre el contracte laboral”.

Guerra, capitalisme i OTAN

El dirigent socialista francès, Jean Jaurés, assassinat tres dies abans del començament de la Primera Guerra Mundial, va dir que “el capitalisme porta a la seva essència la guerra, com els núvols porten la tempesta”. Els esdeveniments actuals demostren la certesa d’aquesta frase.

La propaganda de guerra de l’OTAN ens pretén convèncer que la guerra és un producte de la maldat de Vladimir Putin, però es tracta d’una conseqüència de la competència desenfrenada de les diferents potències imperialistes. Com assenyala la declaració, “la decisió del Govern EUA de Biden d’ordenar, el 8 de març, el cessament de tota importació de gas i de petroli rus revela la causa profunda d’aquesta bàrbara escalada. Els trust i els oligarques s’enfronten brutalment pel repartiment d’un mercat mundial sobresaturat”.

El Govern nord-americà sotmet les seves exigències a tots els governs de la UE. Com assenyala la declaració del NAR i el POI, “sota aquesta pressió, els estats més grans dels monopolis imperialistes estan compromesos en un gir, coordinat per les institucions europees, que amenaça de destruir l’aparell productiu dels països europeus i totes les relacions socials basades en el reconeixement de les conquestes polítiques i socials de la classe obrera”. «Descarbonització», «economia verda», són les consignes d’aquesta ofensiva, que, si no és enfrontada, porta a la destrucció de tota la «vella indústria» europea i, amb ella, de milions de llocs de treball amb drets. I la “unitat contra la guerra”, la “unió sagrada”, pretén sotmetre tot el moviment obrer a aquests objectius. Però, com assenyala la declaració, “aquest gir condemna a l’atur,

La guerra no és casualitat, ni el resultat de la mala voluntat d’un dirigent o un altre. Ha estat preparada per la competència exacerbada i l’escalada militar. Recentment, els 30 caps de Govern de l’OTAN reconeixien que porten anys, des del 2014, armant i entrenant l’exèrcit d’Ucraïna. La declaració explica que els Estats Units, la Unió Europea, l’OTAN han donat suport permanentment a l’oligarquia ucraïnesa responsable del saqueig, de la descomposició del país, condemnant el poble ucraïnès a la pobresa, a l’emigració. Mentre Putin agitava el nacionalisme granrus contra el poble ucraïnès, ells recolzaven els governs procapitalistes d’Ucraïna, governs que van legitimar el període de l’ocupació nazi”.

Però la declaració tampoc no tanca els ulls als fets. Ha estat l’exèrcit rus el que ha envaït Ucraïna, el que bombardeja les ciutats i ha fet fugir milions de persones, sobretot ancians, dones i nens. Les declaracions de Putin que pretén defensar la població russòfona i “desnazificar” Ucraïna són rebutjades al text. Com ho són en els fets. Llevat de Kíev, són poblacions de parla majoritàriament russa com Kharkov, Mariupol o Odessa les que són implacablement bombardejades. I la població de parla russa no rep els soldats de Putin com a alliberadors. Com la resta de la població d’Ucraïna, fuig d’ells, s’hi enfronta armes a la mà o, com a molt, roman indiferent i intenta sobreviure.

La propaganda de Putin no mereix la més mínima atenció, com no la mereix la propaganda de l’OTAN. La declaració exposa que “Els al·legats dels Estats Units i dels Estats membres de la Unió Europea contra Rússia són una hipocresia total: aquestes forces són les que van contribuir a la desintegració de Iugoslàvia inundant de sang els Balcans; són les que van envair l’Iraq i tants altres països…”

Quin és l’objectiu de la Conferència?

L’objectiu no és aixecar un moviment pacifista. Ja n’hi ha milers a tot Europa que es mobilitzen. Com ho fan a Rússia, on se succeeixen les declaracions de col·lectius, de treballadors, de periodistes, d’estudiants i professors, de científics, contra la guerra, malgrat la repressió, que ja ha portat més de 15.000 russos a la presó .

Es tracta d’ajudar un combat polític més profund: combatre“perquè s’imposi la independència de les nostres organitzacions obreres i aquestes es neguin a renunciar a les reivindicacions en defensa de totes les conquestes socials i de les llibertats, lluitin per un futur millor en una altra societat”.

Per tant, els qui preparem la conferència i cridem a militants, organitzacions i col·lectius a participar-hi a través de les reunions que es preparen a diferents localitats de tot l’Estat, busquem “ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a reagrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials”. Perquè, com assenyala la declaració de convocatòria, “aquest és l’únic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra”. Organitzar-se per defensar incansablement les reivindicacions i els drets, sense sotmetre-les a cap“pacte de rendes”, a cap exigència de “diàleg social”.

Exigències que no tenen res de abstractes. A l’Estat espanyol es concreten en la pressió sobre els sindicats perquè acceptin el Pacte de rendes, és a dir, perquè acceptin la pèrdua del valor del salari i que fins i tot renunciïn a una reivindicació elemental com és la clàusula de revisió salarial, que, encara que no és l’escala mòbil de salaris, limita la pèrdua de poder adquisitiu. També és acceptar la nova reforma de pensions, amb el nou pla d’Escrivà.

D‟altra banda, suposa la recerca d‟un pacte d’Estat entre els partits. Sobre això, cal tenir en compte el discurs de Feijoo al Congrés del PP: «per rectificar el que s’ha fet malament, oferim el nostre suport al govern»

Hi hagi o no hi hagi guerra, governi qui governi, les reivindicacions es defensen. Busquem ajudar a organizar a qui assumeixen aquest principi.

Incompliment del compromís de derogació

Deja un comentario

Carta Setmanal 868 per descarregar en PDF

L’acord sobre reforma laboral, ni “avenç històric”, ni “canvi de cicle”:

incompliment del compromís de derogació

Els signants de l’acord sobre reforma laboral ens inunden amb valoracions que són més optimistes.

Els entusiastes de l’acord

Unai Sordo, secretari general de CCOO, escriu que es tracta de “un acord inèdit, jo diria que històric. Ho és perquè, per primera vegada, una reforma laboral d’aquest calat recupera drets retallats en reformes anteriors”. A la web d’UGT llegim que “Per primera vegada en democràcia, es fa una modificació del calat que suposa aquest acord, no a favor de les pretensions de l’empresa, sinó de la classe treballadora”.

Per al PCE “l’acord és un nou èxit del Govern progressista que representa UP i Yolanda Díaz, que farà avançar les posicions de la classe obrera i el sindicalisme. Aquest és un acord tripartit sense precedents, amb una reforma laboral més beneficiosa per als interessos dels treballadors”.

Altres intenten convèncer-nos que cal donar suport a l’acord perquè és una condició per rebre els fons Next Generation de la Unió Europea. I, en efecte, la premura per arribar a aquest acord ve donada, en bona mesura, pel compromís del govern amb Brussel·les d’efectuar reformes a la legislació laboral abans del 31 de desembre (component 23 del Pla de Recuperació compromès amb la Unió Europea). Com si respondre al xantatge de Brussel·les, que exigeix condicions per a les seves suposades “ajudes” fos una virtut.

El president del grup parlamentari d’Unidas Podemos al Congrés Jaume Asens, no només lloava l’acord, sinó que advertia del risc de perdre el suport de la CEOE a la reforma laboral amb les esmenes dels grups polítics al Congrés: “Aquest acord es pot millorar amb esmenes, però alertem del risc que l‟acord amb la CEOE es trenqui”. Una patronal el suport de la qual cal mimar, quan va considerar insuficient la reforma laboral de Zapatero i va recolzar amb entusiasme la reforma de Rajoy.

Un optimisme que haurien de moderar altres comentaris

El País deia a la seva editorial l’endemà de l’acord que aquest “contribueix a eliminar la temporalitat abusiva, a assentar la pau social, consolidar l’estabilitat política i garantir l’accés als fons europeus”.

Per la seva banda, ABC –considerat per molts un portaveu oficiós de la Casa Reial- publicava un editorial molt aclaridor. Per a ABC, es tracta d’“un acord (…) que modificarà alguns aspectes de què el 2012 va aprovar l’Executiu del PP però que manté la seva essència. En cap cas es tracta de la ‘derogació’ que textualment van prometre el PSOE i Podem tant als seus programes electorals com al seu pacte de coalició”. Afegeix també el diari que «objectivament, les empreses seguiran disposant d’un ampli marge de flexibilitat per al control de les condicions laborals, els salaris, les contractacions i els acomiadaments«.

Per a les patronals CEOE i Cepime, “l’acord consolida el model laboral actual, que ha permès incrementar la productivitat de les empreses, assegurar-ne la competitivitat i contribuir al creixement de l’ocupació. En concret, l‟acord manté intactes els mecanismes de flexibilitat interna que garanteixen l‟adaptabilitat de les empreses a les circumstàncies, assegura la llibertat d‟empresa i la seguretat jurídica i contribueix a la Pau Social”. Una valoració que, sens dubte, contrasta amb què fan els sindicats.

Per completar el quadre, la Conferència Episcopal Espanyola declarava sobre l’acord que aquesta és la reforma que es necessita.

La FAES d’Aznar també avala l’estratègia negociadora de la CEOE i opina que aquest pacte “consolida” aspectes “fonamentals” de la legislació que va aprovar el PP el 2012. Segons ha explicat, si l’objectiu de la patronal “era limitar el mal que les soflames demagògiques del Govern i els seus socis semblaven anticipar”. Per a aquesta fundació, vinculada el PP, el resultat de l’acord aconseguit “ha mantingut els elements fonamentals de flexibilitat interna a les empreses i consolida dues novetats importants introduïdes per aquella reforma: la reducció del cost de l’acomiadament i la supressió dels salaris de tramitació”.

Només els partits franquistes rebutgen l’acord obertament. Però és evident que es deu exclusivament a motius electorals.

Els continguts reals de l’acord

No farem aquí una anàlisi detallada de l’acord (per això remetem al lector a qui ha fet el CATP, i que podeu trobar a ….)

Però, bàsicament, l’acord suposa recuperar de manera completa la ultraactivitat, és a dir, l’aplicació d’un conveni col·lectiu un cop acabat el període de vigència pactat, i la prevalença del conveni col·lectiu sectorial sobre el conveni d’empresa (tot i que això , de manera limitada). També inclou mesures que suposadament limitaran la temporalitat. Però, sobre això, citem el que declarava la presidenta del sindicat d’inspectors de treball, Ana Ercoreca: “La reforma laboral no acabarà amb la temporalitat, perquè aquesta no es reduirà si no es reforça la Inspecció. Si no ens doten de mitjans i efectius, la llei serà paper mullat”. Recordem que a Espanya hi ha un inspector de treball per cada 24.000 treballadors, mentre que a Europa n’hi ha un per cada 12.000.

El que és significatiu és tot el que l’acord ha deixat sense modificar de les dues reformes laborals: No ha modificat la regulació dels contractes a temps parcial, font d’un frau empresarial enorme, no modifica la capacitat dels empresaris per modificar unilateralment allò pactat en conveni col·lectiu, no recupera la indemnització de 45 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent ni els salaris de tramitació, no modifica la regulació dels acomiadaments objectius, molt més barats, ni les facilitats perquè l’empresari faci modificacions de les condicions de treball….

No són qüestions sense importància. Recordem que el 31 de juliol del 2012, CCOO i UGT presentaven una denúncia davant l’OIT contra la reforma laboral de Rajoy. En aquesta denúncia, consideraven una “violació de la llibertat sindical i del dret a la negociació col·lectiva”, la possibilitat del “despenjament empresarial, és a dir d’inaplicar allò pactat en conveni col·lectiu per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, sense necessitat dacord amb els negociadors del conveni ni tan sols amb la representació dels treballadors a l’empresa, amb imposició d’un arbitratge administratiu obligatori. La substitució de la flexibilitat interna negociada, per la decisió unilateral de l’empresari, que pot sense acord amb els treballadors decidir no aplicar condicions de treball pactades a acords d’empresa amb la representació dels treballadors”. Avui, el que s’ha denunciat llavors com a violació del dret a la negociació col·lectiva es deixa sense tocar a l’acord.

Alguns pretenen convèncer-nos al·legant que és un pas inicial, que després vindrà la derogació d’altres aspectes. Yolanda Díaz ha deixat clar que no serà així, que no hi haurà més reformes de la legislació laboral en aquesta legislatura. Per tant, l’acord suposa que, per mitjà del “diàleg social”, govern i sindicats accepten, deixen sense tocar, la immensa majoria de les retallades incloses a les reformes laborals.

Què ha passat amb altres reformes promeses?

Recordem que la reivindicació dels treballadors, mantinguda fins ara de l’acord pels dos grans sindicats, era la “derogació completa” de la reforma laboral. Un objectiu, evidentment, incomplert.

El que ha passat amb la reforma laboral no és un fet aïllat. Fa uns mesos s’arribava a un acord sobre pensions que ha rebutjat la gran majoria d’organitzacions de pensionistes. No s’ha recuperat la revaloració automàtica de les pensions segons l’IPC, i aquest any les pensions pujaran un 2,2%, amb la inflació al 6,7%. La Llei Mordassa segueix dreta, i el Govern no té intenció de derogar-la. Ja ha anunciat que només li farà algunes modificacions.

La classe treballadora no valorarà el Govern per les seves promeses ni per la propaganda que faci de les seves mesures, sinó pels fets (aquí l’exemple del que ha passat a les eleccions de Madrid). I els fets demostren que no es pot satisfer les necessitats de la classe treballadora governant dins del marc de la monarquia i de la Unió Europea. Des d’aquesta convicció, els militants del POSI participen a la lluita per cadascuna de les reivindicacions dels treballadors.

No es pot governar a favor dels treballadors acceptant els límits que imposa el capital financer per mitjà de les institucions internacionals i nacionals, en particular la Monarquia. La política de consens, de “diàleg social” porta a frustrar les aspiracions de la majoria, perquè presenta com a interessos compartits els que només són del capital i, per tant, contraris als interessos de la classe treballadora, lligant de peus i mans a les organitzacions obreres per a la seva legítima actuació com a tals. I això col·loca al centre el problema central, qui representa els interessos dels treballadors i els pobles? Quina representació política necessitem? Les eleccions autonòmiques a Madrid del 4 de maig van mostrar una profunda desconfiança de la població treballadora cap al conjunt de candidatures de les esquerres,

Però avançar en l’articulació d’una representació política fidel només als interessos dels treballadors i dels pobles exigeix avui, entre altres coses, plantejar clarament que l’exigència unànime de completa derogació de les reformes laborals continua sent un objectiu irrenunciable i d’unitat.

Es urgente e inaplazable derogar las reformas laborales

Deja un comentario

Carta Semanal 850 en catalán

Carta Semanal 850 para descargar en PDF

El acuerdo de gobierno de PSOE y UP incluía el compromiso de derogar la reforma laboral de 2012. Concretamente decía lo siguiente: “Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012”. Y añadía que “En concreto y con carácter urgente, derogaremos la posibilidad de despido por absentismo causado por bajas por enfermedad, derogaremos las limitaciones al ámbito temporal del convenio colectivo, haciéndolo llegar más allá de las previsiones contenidas en el mismo, tras la finalización de su vigencia y hasta la negociación de uno nuevo. Derogaremos la prioridad aplicativa de los convenios de empresa sobre los convenios sectoriales”.

Pues bien, el “gobierno progresista” se constituyó en enero de 2020, hace, por tanto, 19 meses. O, si se prefiere, casi 600 días. Y sólo la primera de esas tres medidas “urgentes” (la anulación del despido por enfermedad, introducido en la reforma de Zapatero y agravado en la de Rajoy) se ha llevado a cabo. Nadia Calviño y Yolanda Díaz anuncian ahora la “modificación” (ya no se haba de derogación) de la reforma laboral de 2012 para final de año. Si esta promesa se cumple, el gobierno tardaría 700 días en adoptar una medida “urgente”.

¿Qué impide la derogación de la reforma? Desde luego, no la aritmética parlamentaria, porque habría votos suficientes para garantizar el apoyo a la derogación. Es más bien una cuestión política: desde el propio gobierno, Nadia Calviño se ha opuesto expresamente a la derogación de la reforma, expresando así las objeciones de la Unión Europea, que defiende abiertamente la idoneidad de los recortes de derechos incluidos en ella. Y la oposición de la CEOE.

Y, sin embargo, para la clase trabajadora la recuperación de los derechos arrebatados en la reforma de 2012 (y, también, en la de 2010, impuesta por Zapatero y a la que los sindicatos respondieron con una huelga general, y que el gobierno se propone mantener) no sólo es una necesidad. Es una necesidad urgente.

Todo el mundo sabe que, en los meses próximos, miles de empresas preparan despidos masivos. Otras muchas los están aplicando ya. En esta situación las facilidades para el despido barato que dan a las empresas las modificaciones del Estatuto de los Trabajadores incluidas en las reformas laborales de Zapatero y Rajoy, así como las facilidades que dan esas contrarreformas laborales para descuelgue del convenio, para negociar convenios de empresa a la baja, para externalizar y subcontratar actividades (con convenio de empresa a la baja), son letales para la clase trabajadora.

Por tanto, es urgente la derogación íntegra de ambas reformas laborales, una exigencia que hasta ahora han mantenido los sindicatos, aunque hayan aceptado una y otra vez los impuestos por el gobierno, que para muchos, encubren su negativa a tocar las reformas.

Una derogación por etapas

Por lo que se ha hecho público, los “interlocutores sociales” (CEOE, CEPYME, UGT, CCOO y el Gobierno) han hablado de negociar las modificaciones del Estatuto de los Trabajadores (ET) en dos etapas. Y parecen tener discrepancias sobre qué incluir en cada una.

Los dirigentes de UGT y CCOO aceptan en líneas generales lo recogido en el acuerdo de gobierno y proponen tratar, en una primera fase, algunas cuestiones que ya se habían negociado antes de la pandemia: eliminar los límites a la ultraactividad de los convenios colectivos, devolver la prioridad aplicativa a los convenios sectoriales, y restringir las modificaciones unilaterales por parte empresarial de las condiciones laborales. Y también, regular con nuevas limitaciones las cadenas de subcontratación (artículo 42 del ET), una medida también incluida en el acuerdo PSOE-UP, pero no con carácter urgente, y sobre la que hubo incluso un proyecto de ley que estuvo a punto de aprobarse en el parlamento en la legislatura anterior.

Las patronales se niegan a esta posibilidad. Como señala el informe aprobado en marzo de 2021 en el Consejo Confederal de CCOO, la CEOE “se niega a abordar las materias relacionadas con la subcontratación y externalización productiva y plantea que lo prioritario sea tomar medidas en contratación -mediante bonificaciones…-, ERTES -renovación de los que caducan el 31 de mayo- y políticas activas”.

Y añade el informe que “esta posición de CEOE ha sido replicada casi en iguales términos por la vicepresidente Nadia Calviño, que sin mayor disimulo ha tomado posición inmediata. Son perfectamente conscientes de que abordar materias de la complejidad de las que requiere reducir la dualidad laboral en España, conlleva una negociación larga y compleja, en la que los aspectos de reversión de la reforma laboral se aplazarían sine die”. Este juego de “policía bueno y policía malo” dentro del gobierno agota la paciencia del más pintado. La clase trabajadora juzgará al gobierno “progresista” por lo que haga, y no por lo que diga uno u otro ministro o ministra. Y la posición del gobierno, de todo el gobierno, ha sido dilatar las negociaciones sobre derogación de la reforma laboral, con la excusa de la pandemia, y de la necesidad de convencer a la CEOE, negarse a tocar la reforma de Zapatero y sólo entrar a negociar la modificación de algunas partes de la de Rajoy.

No basta con retirar parte de las reformas

Entre las cuestiones que el gobierno y los sindicatos han hablado de derogar faltan aspectos muy importantes de las reformas laborales. Por ejemplo, todo lo referente al despido.

Desde que Felipe González introdujo los contratos temporales, nos vienen machacando con la cantilena de la “dualidad del mercado de trabajo” (es decir, de la diferencia de derechos entre los trabajadores fijos y los temporales). Todo para ir disminuyendo los derechos de los fijos y, en especial, la indemnización por despido.

En 2001 se creó una figura, el “contrato de fomento del empleo”, que rebajaba la indemnización por despido improcedente de 45 a 33 días por año trabajado. La reforma laboral de Zapatero amplió los supuestos a los que se aplicaba esta indemnización reducida y la de Rajoy generalizó la indemnización de 33 días para todos los contratos. Por tanto, la indemnización por despido la han modificado las reformas laborales para pasar de ser 45 días por año trabajado con un máximo de 42 mensualidades a 33 días por año trabajado con 24 mensualidades. Para un trabajador con 28 años de antigüedad y que cobrara el salario medio (2.000 euros en 12 pagas), son 36.000 euros menos de indemnización.

La reforma de Zapatero creó también la figura del “despido objetivo”, para empresas con pérdidas, con 20 días de indemnización por año trabajado, con un máximo de 12 mensualidades. Aquí el ahorro por despido para el patrón es fabuloso. Despedir a un trabajador con 28 años de antigüedad le costaría 60.000 euros menos. Luego la reforma de Rajoy amplió los supuestos en que se puede aplicar este despido mucho más barato.

Ante la oleada de despidos que ya se ha iniciado, para las empresas es muy importante contar con un despido lo más barato posible. Y que deben haberse sentido más que tranquilizados por las declaraciones al respecto de la ministra de trabajo, Yolanda Díaz, en marzo pasado. Según El Periódico, “su hoja de ruta para con la estabilidad en el empleo pasa más por incentivar alternativas al despido para las empresas, más que en penalizar en mayor medida o vetar las posibilidades del despido”. Sin duda alguna, los trabajadores amenazados de despido no estarán nada contentos con las intenciones de la ministra.

El Nuevo Estatuto de los Trabajadores

El pasado 22 de marzo, la ministra de Trabajo, Yolanda Díaz, declaraba ante la Comisión de Trabajo del Congreso de los Diputados que hay que desplegar una «mirada amplia» sobre la legislación laboral y abordar los cambios necesarios «sin clichés» y mirando al pasado «solo lo justo y necesario», para poder modernizar así el mercado de trabajo. Entonces, ¿deben los trabajadores y trabajadoras renunciar a la idea de recuperar los derechos que arrancaron con su lucha, y que les fueron arrebatados “en el pasado”? ¿Qué hay detrás de la propuesta del Nuevo Estatuto de los Trabajadores para el siglo XXI?

La “modernidad” no es el empleo sin derechos, la precariedad de por vida, la uberización de las condiciones laborales. Eso es tan antiguo como el capitalismo del siglo XIX que nos describieron Dickens en sus novelas y Engels en La situación de la clase obrera en Inglaterra. Y que hoy aplica el capitalismo en África, en China, en Bangladesh y en buena parte de Asia. Y que quieren imponer en Europa (véase al respecto al última reforma laboral en Grecia).

Veamos a este respecto lo sucedido con los riders, los trabajadores de las plataformas de reparto. La norma que acaba de entrar en vigor, y que no hace sino aplicar las sentencias del Tribunal Supremo que los ha considerado falsos autónomos y, por tanto, trabajadores por cuenta ajena, ha dejado fuera a los empleados de otras plataformas digitales, por exigencia de la CEOE, apoyada por el gobierno. ¿Se les reservan, tal vez, unas condiciones laborales “del siglo XXI”, es decir, uberizadas?

La perspectiva de una modernización de condiciones laborales, de un “estatuto del siglo XXI”, al amparo de la Comisión Europea, con quien el gobierno se ha comprometido a estos cambios, no resulta nada favorable para los trabajadores, que sin duda reivindican lo que exigieron con varias huelgas generales: la recuperación de los derechos que les fueron arrebatados.

Ni un día más

Los trabajadores están hartos de dilaciones. Las direcciones sindicales no deberían aceptar ni un día más de retraso. Como hemos señalado antes, es urgente e inaplazable derogar completamente las dos reformas laborales.

Ante las excusas y aplazamientos del gobierno, y el obstruccionismo de la CEOE, ¿no sería la hora de iniciar, a partir de septiembre, un proceso de movilizaciones para exigir el gobierno la derogación de las reformas laborales? Un proceso que enlazaría con la preparación por parte de las plataformas de pensionistas de una marcha a Madrid el 16 de octubre por la auditoria, cuando el gobierno en el Consejo de ministros de este martes 24 de agosto acaba de aprobar «el primer tramo de la nueva reforma del sistema de pensiones».

És urgent i inajornable derogar les reformes laborals

Deja un comentario

Carta Setmanal 850 per descarregar en PDF

L’acord de govern del PSOE i UP incloïa el compromís de derogar la reforma laboral de 2012. Concretament deia el següent: «Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012 «. I afegia que «En concret i amb caràcter urgent, derogarem la possibilitat d’acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia, derogarem les limitacions a l’àmbit temporal del conveni col·lectiu, fent-ho arribar més enllà de les previsions contingudes en el mateix, després de la finalització de seva vigència i fins a la negociació d’un de nou. Derogarem la prioritat aplicativa dels convenis d’empresa sobre els convenis sectorials«.

Doncs bé, el «govern progressista» es va constituir al gener de 2020, fa, per tant, 19 mesos. O, si es prefereix, gairebé 600 dies. I només la primera d’aquestes tres mesures «urgents» (l’anul·lació de l’acomiadament per malaltia, introduït en la reforma de Zapatero i agreujat en la de Rajoy) s’ha dut a terme. Nadia Calviño i Yolanda Díaz anuncien ara la «modificació» (ja no es parla de derogació) de la reforma laboral de 2012 cap a finals d’any. Si aquesta promesa es compleix, el govern trigaria 700 dies en adoptar una mesura «urgent«.

Què impedeix la derogació de la reforma? Per descomptat, no l’aritmètica parlamentària, perquè hi hauria vots suficients per garantir el suport a la derogació. És més aviat una qüestió política: des del propi govern, Nadia Calviño s’ha oposat expressament a la derogació de la reforma, expressant així les objeccions de la Unió Europea, que defensa obertament la idoneïtat de les retallades de drets inclosos en ella. I l’oposició de la CEOE.

I, no obstant això, per a la classe treballadora la recuperació dels drets arrabassats a la reforma de 2012 (i, també, en la de 2010, imposada per Zapatero i a la qual els sindicats van respondre amb una vaga general, i que el govern es proposa mantenir) no només és una necessitat. És una necessitat urgent.

Tothom sap que, en els mesos vinents, milers d’empreses preparen acomiadaments massius. Moltes altres els estan aplicant ja. En aquesta situació les facilitats per a l’acomiadament barat que donen a les empreses les modificacions de l’Estatut dels Treballadors incloses en les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, així com les facilitats que donen aquestes contrareformes laborals per al despenjament del conveni, per negociar convenis d’empresa a la baixa, per externalitzar i subcontractar activitats (amb conveni d’empresa a la baixa), són letals per a la classe treballadora.

Per tant, és urgent la derogació íntegra de les dues reformes laborals, una exigència que fins ara han mantingut els sindicats, encara que hagin acceptat una i altra vegada els impostos pel govern, que per a molts, encobreixen la seva negativa a tocar les reformes.

Una derogació per etapes

Pel que s’ha fet públic, els «interlocutors socials» (CEOE, CEPYME, UGT, CCOO i el Govern) han parlat de negociar les modificacions de l’Estatut dels Treballadors (ET) en dues etapes. I sembla que tenen discrepàncies sobre què incloure en cadascuna.

Els dirigents d’UGT i CCOO accepten en línies generals el que recull l’acord de govern i proposen tractar, en una primera fase, algunes qüestions que ja havien negociat abans de la pandèmia: eliminar els límits a la ultraactivitat dels convenis col·lectius, tornar la prioritat aplicativa als convenis sectorials, i restringir les modificacions unilaterals per part empresarial de les condicions laborals. I també, regular amb noves limitacions les cadenes de subcontractació (article 42 de l’ET), una mesura també inclosa en l’acord PSOE-UP, però no amb caràcter urgent, i sobre la qual hi va haver fins i tot un projecte de llei que va estar a punt de aprovar-se al parlament en la legislatura anterior.

Les patronals es neguen a aquesta possibilitat. Com assenyala l’informe aprovat al març de 2021 en el Consell Confederal de CCOO, la CEOE «es nega a abordar les matèries relacionades amb la subcontractació i externalització productiva i planteja que la prioritat sigui prendre mesures en contractació -mitjançant bonificacions … -, ERTES – renovació dels que caduquen el 31 de maig- i polítiques actives «.

I afegeix l’informe que «aquesta posició de CEOE ha estat replicada gairebé en els mateixos termes per la vicepresident Nadia Calviño, que sense major dissimulació ha pres posició immediata. Són perfectament conscients que abordar matèries de la complexitat de les que requereix reduir la dualitat laboral a Espanya, comporta una negociació llarga i complexa, en la qual els aspectes de reversió de la reforma laboral s’ajornarien sine die «. Aquest joc de «policia bo i policia dolent» dins del govern esgota la paciència del més pintat. La classe treballadora jutjarà el govern «progressista» pel que faci, i no pel que digui un o altre ministre o ministra. I la posició de govern, de tot el govern, ha estat dilatar les negociacions sobre derogació de la reforma laboral, amb l’excusa de la pandèmia, i de la necessitat de convèncer la CEOE, negar-se a tocar la reforma de Zapatero i només entrar a negociar la modificació d’algunes parts de la de Rajoy.

No n’hi ha prou amb retirar part de les reformes

Entre les qüestions que el govern i els sindicats han parlat de derogar falten aspectes molt importants de les reformes laborals. Per exemple, tot el referent a l’acomiadament.

Des que Felipe González va introduir els contractes temporals, ens vénen insistint amb la cantilena de la «dualitat del mercat de treball» (és a dir, de la diferència de drets entre els treballadors fixos i els temporals). Tot per anar disminuint els drets dels fixos i, especialment, la indemnització per acomiadament.

El 2001 es va crear una figura, el «contracte de foment de l’ocupació«, que rebaixava la indemnització per acomiadament improcedent de 45 a 33 dies per any treballat. La reforma laboral de Zapatero va ampliar els supòsits als quals s’aplicava aquesta indemnització reduïda i la de Rajoy va generalitzar la indemnització de 33 dies per a tots els contractes. Per tant, la indemnització per acomiadament l’han modificat les reformes laborals per passar de ser 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats a 33 dies per any treballat amb 24 mensualitats. Per a un treballador amb 28 anys d’antiguitat i que cobrés el salari mitjà (2.000 euros en 12 pagues), són 36.000 euros menys d’indemnització.

La reforma de Zapatero va crear també la figura de “l’acomiadament objectiu», per a empreses amb pèrdues, amb 20 dies d’indemnització per any treballat, amb un màxim de 12 mensualitats. Aquí l’estalvi per acomiadament per al patró és fabulós. Acomiadar un treballador amb 28 anys d’antiguitat li costaria 60.000 euros menys. Després la reforma de Rajoy va ampliar els supòsits en què es pot aplicar aquest acomiadament molt més barat.

Davant l’onada d’acomiadaments que ja s’ha iniciat, per a les empreses és molt important comptar amb un acomiadament el més barat possible. I que s’han d’haver sentit més que tranquil·litzats per les declaracions al respecte de la ministra de treball, Yolanda Díaz, al març passat. Segons El Periódico, «el seu full de ruta envers l’estabilitat en l’ocupació passa més per incentivar alternatives a l’acomiadament per a les empreses, més que en penalitzar en major mesura o vetar les possibilitats de l’acomiadament«. Sens dubte, els treballadors amenaçats d’acomiadament no estaran gens contents amb les intencions de la ministra.

El Nou Estatut dels Treballadors

El passat 22 de març, la ministra de Treball, Yolanda Díaz, declarava davant la Comissió de Treball de Congrés dels Diputats que cal desplegar una «mirada àmplia» sobre la legislació laboral i abordar els canvis necessaris «sense clixés» i mirant al passat «només el just i necessari«, per poder modernitzar així el mercat de treball. Llavors, deuen els treballadors i treballadores renunciar a la idea de recuperar els drets que van arrencar amb la seva lluita, i que els van ser arrabassats «en el passat«? Què hi ha darrere de la proposta del Nou Estatut dels Treballadors per al segle XXI?

La «modernitat» no és l’ocupació sense drets, la precarietat de per vida, la uberització de les condicions laborals. Això és tan antic com el capitalisme del segle XIX que ens van descriure Dickens en les seves novel·les i Engels a La situació de la classe obrera a Anglaterra. I que avui aplica el capitalisme a l’Àfrica, a Xina, a Bangla Desh i en bona part d’Àsia. I que volen imposar a Europa (vegeu al respecte l’última reforma laboral a Grècia).

Veiem a aquest respecte el que ha passat amb els riders, els treballadors de les plataformes de repartiment. La norma que acaba d’entrar en vigor, i que no fa sinó aplicar les sentències de Tribunal Suprem que els ha considerat falsos autònoms i, per tant, treballadors per compte d’altri, ha deixat fora els empleats d’altres plataformes digitals, per exigència de la CEOE, recolzada pel govern. Se’ls hi reserva, potser, unes condicions laborals «del segle XXI«?, és a dir, uberitzades?

La perspectiva d’una modernització de condicions laborals, d’un «estatut del segle XXI«, a l’empara de la Comissió Europea, amb qui el govern s’ha compromès a aquests canvis, no resulta gens favorable per als treballadors, que sens dubte reivindiquen el que van exigir amb diverses vagues generals: la recuperació dels drets que els van ser arrabassats.

Ni un dia més

Els treballadors estan farts de dilacions. Les direccions sindicals no haurien d’acceptar ni un dia més de retard. Com hem assenyalat abans, és urgent i inajornable derogar completament les dues reformes laborals.

Davant les excuses i ajornaments de govern, i l’obstruccionisme de la CEOE, no seria l’hora d’iniciar, a partir de setembre, un procés de mobilitzacions per exigir al govern la derogació de les reformes laborals? Un procés que enllaçaria amb la preparació per part de les plataformes de pensionistes d’una marxa a Madrid el 16 d’octubre per l’auditoria, quan el govern en el Consell de ministres d’aquest dimarts 24 d’agost acaba d’aprovar «el primer tram de la nova reforma del sistema de pensions «.

Fondos europeos: espejismo y realidad

Deja un comentario

Carta Semanal 833 en catalán

Carta Semanal 833 para descargar en PDF

Un amplio consenso parece haberse impuesto en nuestro país con respecto al anuncio de los Fondos europeos. Los dirigentes políticos y sindicales nos piden que veamos en ellos la única posibilidad de salvación de la economía y de salida de la crisis. Compiten por ellos las distintas autonomías y las empresas del IBEX35 e incluso se han realizado o se anuncian movilizaciones por un “reparto justo” de los fondos. Les llaman fondos “next generation”, para darnos a entender que con ellos se salva a las generaciones futuras.

Una nueva religión parece imponerse desde la verdadera extrema derecha a la supuesta «extrema izquierda», una unión sagrada se ha formado en torno al dogma europeo. Para los defensores de este nuevo “pensamiento único”, quedan atrás las críticas –por tibias que fueran- a la Unión Europea, la calificación de “Europa de los mercaderes”. Ahora, todo parece haberse transformado, como por obra de un milagro: los potentes gobiernos europeos, las instituciones europeas e internacionales, desde el FMI al BCE, pasando por la Comisión Europea, se han llenado de un impulso benefactor y corren en ayuda de los pobres países europeos más afectados por la actual crisis. Bueno, lo de corren es un decir, no van muy rápidos, hay que reconocer, y las ayudas prometidas para el año pasado, luego para comienzos de este, dicen ahora que –tal vez- vengan a partir de agosto. Sigue leyendo →

Fons europeus: miratge i realitat

Deja un comentario

Carta Setmanal 833 per descarregar en PDF

Un ampli consens sembla haver-se imposat al nostre país pel que fa a l’anunci dels Fons europeus. Els dirigents polítics i sindicals ens demanen que vegem en ells l’única possibilitat de salvació de l’economia i de sortida de la crisi. Competeixen per ells les diferents autonomies i les empreses de l’IBEX 35 i fins i tot s’han realitzat o s’anuncien mobilitzacions per un «repartiment just» dels fons. Els anomenen fons «next generation», per donar-nos a entendre que amb ells es salva les generacions futures.

Una nova religió sembla imposar-se des de la veritable extrema dreta a la suposada «extrema esquerra», una unió sagrada s’ha format al voltant del dogma europeu. Per als defensors d’aquest nou «pensament únic», queden enrere les crítiques -per tèbies que fossin- a la Unió Europea, la qualificació de «Europa dels mercaders». Ara, tot sembla haver-se transformat, com per obra d’un miracle: els potents governs europeus, les institucions europees i internacionals, des del FMI al BCE, passant per la Comissió Europea, s’han omplert d’un impuls benefactor i corren en ajuda dels pobres països europeus més afectats per l’actual crisi. Bé, el de corren és un dir, no van molt ràpids, cal reconèixer-ho, i les ajudes promeses per a l’any passat, després per a començaments d’aquest, diuen ara que -tal vegada- vinguin a partir d’agost.

Nosaltres mantenim una posició pròpia que només es guia pels interessos dels treballadors i els pobles, i no creiem que aquests interessos siguin compatibles amb els de la banca, les grans multinacionals, el capital financer, el règim monàrquic, que llancen les campanes al vol davant el mannà que sembla que ens caurà. Però aquesta posició no és un dogma que ningú hagi d’acceptar a ulls tancats. Ha de ser argumentada.

Gestació i desenvolupament dels fons

A finals de juliol de l’any 2020 els governs dels 27 països de la UE, sota el patrocini del govern alemany i francès, van decidir posar en marxa un mecanisme per crear un Fons mutualitzat (sota la forma d’un crèdit) de 750.000 milions d’euros, i distribuir-lo als diferents països, d’aquí a 2026, sota dues formes: una part com transferències directes i una altra com a crèdits a llarg termini (es parla de tornar-los abans de al 31 de desembre de 2058). A Espanya li tocarien aproximadament 60.000 milions d’euros en transferències no reemborsables i podria accedir a un volum màxim de 80.000 milions d’euros en préstecs.

S’inicia llavors un mecanisme d’aprovació, que a la data d’avui es calcula que permetrà fer efectius els primers lliuraments de fons a l’agost d’aquest any. És clar les coses de palau van a poc a poc, les institucions europees ja han demostrat prou durant aquests mesos a qui serveixen, des de la negativa a la primavera passada a prestar ajuda a Itàlia (els governs francès i alemany es van negar a enviar a Itàlia màscares i respiradors..en un moment en què l’epidèmia es desenvolupava sense control) fins l’escàndol de les vacunes i la seva submissió a les farmacèutiques, és a dir, a les multinacionals.

Per sol·licitar els Fons els governs havien de presentar abans del 30 d’abril els plans d’inversió corresponents … i les «reformes estructurals» que els acompanyen.

És a dir, que des del principi, i en contra del que ens han vingut dient tant el govern com els dirigents de les nostres organitzacions sindicals, les cessions de capitals i els préstecs estaven condicionats, i no només en el tipus de reformes sinó també, i no menys important, en el tipus d’inversions. El que vol dir que des del principi la sobirania dels diferents països i en particular els més dependents, estava sotmesa a les exigències del capital financer, que lluny de ser un ens abstracte es personalitza en les multinacionals i les institucions al seu servei.

El pla d’el govern espanyol

En obediència a les condicions de la Unió Europea, la ministra Nadia Calviño va presentar a Consell de Ministres de dimarts 27 de setembre l’anomenat Pla de Recuperació, amb 212 mesures, 110 inversions i 102 reformes, que permetrien crear -diuen- 800.000 llocs de treball en 6 anys (la xifra ha de ser màgica, recordem a Felipe González el 1982).

Aturem-nos en les inversions: el 39% en «transició ecològica», el 29% a «transformació digital», 11% en educació, 7% en R + D + I. El que significa que més de dos terços de les inversions es destinaran a la tendència especulativa del capital financer. Perquè la transició ecològica no és altra cosa que les subvencions a Iberdrola i altres multinacionals de l’energia per promoure el combustible «teòricament» ecològic, el que ja ha contribuït a encarir l’electricitat fins a límits insospitats, a omplir els camps de molins amb impacte ambiental dur. I a tancar mines i centrals tèrmiques, convertint a comarques senceres en deserts econòmics, ja que les inversions «compensatòries» i els «plans alternatius» es queden en el paper (valgui com a exemple citar que el tancament de la mina de carbó i la central tèrmica d’Andorra ha suposat suprimir un 40% de l’PIB de la província de Terol, segons l’alcalde d’Ariño, Joaquín Noè). Això de la «transformació digital» ja ho coneixem: «teletreball», telestudi … o sigui la supressió massiva de serveis públics i l’ensenyament públic, entre d’altres. O l’augment de les taxes que han de pagar-se a la banca per tenir un compte o cobrar una pensió. en nom de la transformació digital acaba d’anunciar el BBVA un ERO amb 3.800 acomiadaments, i el conseller delegat del Santander -que acaba de declarar un increment de 5 vegades els seus beneficis en el primer trimestre del l’any- declarava el 28 de abril que «no veu la fi dels ERO a la banca», per la transformació digital que viu el sector.

Al mateix temps que se’ns anuncia aquesta «nova economia» dopada amb fons de la UE, totes les grans empreses, començant pel gran comerç, la banca, l’automòbil duen a terme desenes de milers d’acomiadaments. I el país, en altre temps considerat la desena potència industrial del món, segueix sense poder fabricar màscares, respiradors, vacunes ….

El que posa de manifest que totes aquestes noves inversions només van a augmentar encara més la desindustrialització de país, en un procés només comparable a la mal anomenada reestructuració industrial de González / Solchaga en els 80, que en realitat va ser el desmantellament d’una part considerable de la nostra base productiva. I tot això quan la pandèmia acaba de posar novament de manifest les greus conseqüències d’una economia dependent del turisme i els serveis.

Les condicions de les ajudes

A les condicions de les inversions se sumen les exigències de reformes, i, en particular, la reforma laboral que anomenen «Estatut dels treballadors del segle XXI» i la de les pensions, amb l’objectiu declarat de «disminuir la despesa». O sigui, de retallar unes pensions que ja són força baixes.

Prudentment, la ministra Calviño demana endarrerir uns mesos aquestes reformes. Sap que el govern necessitaria d’un «ampli consens», és a dir, del suport dels dirigents d’UGT i CCOO, i tem que, en la situació actual de debilitat dels aparells sindicals, no puguin seguir l’operació.

Al seu torn, el ministre Escrivà multiplica els «globus sonda» a veure si algun qualla i li permet obrir camí a les retallades que li demanen des de Brussel·les. Només esbossem aquí aquesta qüestió de la condicionalitat, que té un pes molt substantiu en els intents del capital per imposar les seves polítiques. En una altra ocasió la abordarem amb més detall

La necessitat d’independència del moviment obrer i popular i les seves organitzacions.

El Pla de recuperació només és el pla del capital i per això mateix, oposat a totes les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Des de la exigència de derogació de les reformes laborals a acabar amb el desmantellament / privatització de la Sanitat pública.

Per això, per aplicar-lo, necessiten aprofundir les retallades de llibertats, la utilització de l’Estat d’Alarma (que, després de justificar la prohibició de les manifestacions del 8 de març a Madrid, acaba d’usar-se per prohibir l’assistència a les de l’1 de maig al País Basc), de la llei mordassa, oblidant totes les promeses de la seva derogació.

Combinant diàleg social i repressió, i confiant en unes direccions sindicals que posen el fre a la mobilització, esperen aconseguir que la classe obrera estigui atemorida i desmobilitzada. Però la resistència de la classe no para. La població es mobilitza en defensa de la seva sanitat, els pensionistes rellancen les seves mobilitzacions i busquen establir llaços amb els treballadors en actiu, animats per les resolucions de congressos sindicals sobre la defensa de les pensions.

Perquè governi qui governi (i diguin el que diguin des d’Europa) les reivindicacions es defensen, la classe necessita la unitat i la independència de les seves organitzacions per organitzar el seu combat per la supervivència.

Unió sagrada per facilitar la imposició dels plans del capital

Guerra, capitalisme i OTAN

Quin és l’objectiu de la Conferència?

El acuerdo sobre reforma laboral, ni “avance histórico”, ni “cambio de ciclo”:

Incumplimiento del compromiso de derogación

L’acord sobre reforma laboral, ni “avenç històric”, ni “canvi de cicle”:

incompliment del compromís de derogació

Un optimisme que haurien de moderar altres comentaris

Els continguts reals de l’acord

Què ha passat amb altres reformes promeses?

Una derogación por etapas

No basta con retirar parte de las reformas

El Nuevo Estatuto de los Trabajadores

Ni un día más

Una derogació per etapes

No n’hi ha prou amb retirar part de les reformes

El Nou Estatut dels Treballadors

Ni un dia més

LA MOBILITZACIÓ EN DEFENSA DE LA SEGURETAT SOCIAL POSA A ESCRIVÀ, EL PACTE DE TOLEDO I L’ACORD DEL «DIÀLEG SOCIAL» CONTRA LES CORDES

Gestació i desenvolupament dels fons

El pla d’el govern espanyol

Les condicions de les ajudes

La necessitat d’independència del moviment obrer i popular i les seves organitzacions.