Archivo de la etiqueta: #Internacionalismo

El nus de l’internacionalisme: la posició davant la guerra

Carta Setmanal 981 per descarregar en PDF

En el mateix moment en què el genocidi del poble palestí prossegueix i s’intensifica, amb el suport total de l’administració americana, la complicitat del govern espanyol i dels governs europeus (cridem l’atenció sobre les recents votacions al Congrés sobre Palestina) i de la majoria dels governs «àrabs», la guerra contínua a Ucraïna.

Fa dos anys- el 24 de febrer de 2022- la invasió d’Ucraïna per part de les tropes de Putin -que va significar un pas qualitatiu en el conflicte obert després del cop propiciat per l’OTAN el 2014 i el conflicte armat de Kiev contra el Donbass- va suposar un salt qualitatiu en el conflicte. Un conflicte que ja ha devorat -segons xifres considerades «optimistes»- les vides de 500.000 joves ucraïnesos i russos en els fronts de batalla.

En aquest moment, per a l’administració americana, concentrada a ajudar Israel perquè aixafi el poble palestí, la responsabilitat d’ajudar el règim de Zelenski recau en la Unió Europea.

Aquests darrers dies s’han multiplicat les declaracions i mesures al respecte.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyden, va cridar tots els països a rearmar-se per fer front a Rússia, que s’estimava, segons ella, a envair qualsevol altre país europeu. Tots els governs de la UE (excepte Irlanda i Portugal) han augmentat el 2023 les seves despeses militars, en detriment de les despeses socials- Però per a Von der Leyden, que actua com a transmissora de les exigències de l’imperialisme americà, això és insuficient. I això malgrat que la continuació i intensificació del conflicte suposa la ruïna per a la indústria i l’agricultura europees i posa Europa a la vora d’una catàstrofe.

El 16 de febrer el president francès, Macron, va anunciar 3.000 milions més d’ajuda militar, i fins i tot va evocar la possibilitat d’enviar tropes. La UE va votar una ajuda de 50.000 milions en cinc anys. De fet, manté el règim ucraïnès en «perfusió», tot i ser conscient que molt difícilment guanyaran la guerra. Aquesta política és un element brutal de pressió per justificar els plans d’austeritat que la Comissió Europea considera inevitables. A quatre mesos de les eleccions europees, volen situar l’amenaça de guerra i la necessitat de rearmar-se en el punt central de la campanya.

Hi ha qui intenta plantejar que la UE és una institució de pau, i que ara estaria canviant. A aquests només podem assenyalar que la memòria és curta: caldria oblidar que el 1990 va participar en la destrucció de Iugoslàvia, anys després en la destrucció de Líbia. En un altre tipus de guerra, també mortífera, els plans de la Troika, que van sacrificar el poble grec i van atacar arbitràriament a Espanya, Irlanda i Portugal, són de plena autoria per part de la Unió europea. Afegim el trist paper de Schengen i Frontex responsables dels milers de migrants morts a les fronteres

En el moment actual, la UE fa passos agegantats cap a convertir-se en mera corretja de transmissió de l’OTAN.

«No hi ha democràcia, quan hi ha guerra»

El 26 de febrer, La Vanguardia, publicava un ampli article amb aquest títol.

S’havia pretès convèncer els pobles que la guerra d’Ucraïna era un enfrontament entre l’Autoritarisme (Rússia) contra la Democràcia (Ucraïna), cosa que suposava presentar el govern d’Ucraïna com a defensor dels suposats valors democràtics occidentals. Qüestió no només falsa sinó desmentida en els fets des d’abans del 24 de febrer de 2024.Des de fa anys, el govern de Kiev havia emprès una guerra contra la minoria russòfona del Donbas (precisament, Zelenski va ser elegit sota la promesa que obriria negociacions amb les regions autònomes)

De fet, a Ucraïna, la democràcia està «suspesa» (precisament quan és més necessària si es vol guanyar la població), no hi ha eleccions de cap mena. El codi del treball ha estat gairebé derogat, els sindicats maniatats i tots els partits de l’oposició il·legalitzats. Zelenski governa per decret. Més de la tercera part de les terres ha estat venuda a les multinacionals (en una demostració, cal suposar, de «defensa de la sobirania d’Ucraïna), multinacionals que envaeixen Europa amb productes agrícoles a baix preu donada l’eliminació d’aranzels, decidida «en suport a Ucraïna», i els oligarques locals han augmentat el seu poder. Per exemple, Yuriy Kosyuk, propietari de MHP, el major productor de pollastre, que exporta sense aranzels als països de la Unió Europea.

El periodista de La Vanguardia deia que Ucraïna és el segon país més corrupte del món (darrere de Rússia). No tenim els mitjans per verificar aquesta classificació, però és evident el caràcter anàleg d’ambdós estats. Tots dos són règims d’oligarquies sortides del saqueig de la propietat pública. I en el cas de Zelenski, els oligarques actuen com a agents directes de les multinacionals i l’imperialisme.

La corrupció arriba a l’extrem que la guàrdia fronterera d’Ucraïna es veu enfrontada a cents de grups criminals que ajuden a evadir-se a la massa d’ucraïnesos que no volen allistar-se (pel mòdic preu de 1.500 a 8.000 euros, quan el salari mitjà anual el 2023 era de 7.038.72€, i el salari mínim anual,  de 2.136 €). D’altra banda, centenars de milers de joves russos han realitzat el mateix moviment en negar-se a anar a la guerra que no és una guerra per la pàtria sinó per defensar privilegis dels oligarques.

Des del 24 de febrer de 2022 hem dit ¡Ni OTAN, ni Zelenski, ni Putin! Aquesta guerra és contra els pobles!, i hem realitzat, i ho seguim fent, una àmplia activitat en relació a això, per mitjà de manifestacions, peticions, conferències. Hem participat en la constitució d’un Comitè europeu contra la guerra, contra la guerra social… reprenem la posició internacionalista contra la guerra imperialista, que va separar les aigües, el 1914, entre els agents obrers del capital i els revolucionaris.

Precisament, per això, veiem amb estupor com forces que diuen reclamar-se de la Quarta Internacional prenen obertament posició per l’OTAN, per exigir més armes per a Ucraïna i per assajar el paper de la UE. Ens referim en particular, al Nou Partit Anticapitalista (NPA) de França (tot i que no és l’única força que, declarant-se trotskista, recolza el subministrament d’armes a Ucraïna)

Sobre això publiquem una carta que ens han fet arribar els nostres camarades francesos.

Cap a on es dirigeix el Nou Partit Anticapitalista?

Conec des de fa dècades al corrent polític LCR-NPA i a molts dels seus dirigents d’aquest període, alguns dels quals ja han mort i d’altres que encara viuen, i amb els quals tinc bones relacions.   Hem tingut diferències amb aquesta tendència durant molt de temps. Però, tanmateix, reivindicava l’anticapitalisme, l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, l’antimilitarisme, l’antifeixisme, l’antiracisme.

Per això avui em sorprèn el curs actual del nou NPA, que és el resultat de l’escissió d’aquesta organització en dues fraccions separades fa un any.

Des del començament de la guerra a Ucraïna, hem estat lluitant a l’eix «Ni Putin ni l’OTAN! «. Sobre això, l’NPA escriu: «Hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelenski i el feixisme del règim rus (…). Hi ha una necessitat urgent de la derrota militar de Putin.  Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia burgesa liberal i els règims autoritaris feixistes». La característica de la situació mundial és, per tant, l’ascens del feixisme putinià, mentre que Estats Units no és més que una democràcia burgesa liberal.

Fa un any, el 25 de febrer de 2023, es va organitzar una manifestació «unitària» a París en suport a Zelenski i Ucraïna. El president de la Unió d’Ucraïnesos a França (una agrupació nacionalista) va convocar aquesta manifestació, mentre que «representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaixement) van anunciar la seva presència» (AFP, 20 de febrer). I, efectivament, aquell dia, l’NPA va organitzar un tall, al costat dels macronistes, en plena lluita contra la reforma de les pensions. Com és això possible?

Mentre el govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros, l’NPA escriu: «Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va amb la resistència ucraïnesa. Exigim que França, en lloc de vendre armes a les dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar. Increïble! Així que hi ha un «bon» pressupost militar. Una pregunta per als líders de l’NPA: Macron va anunciar, la setmana passada, tres mil milions més per a Ucraïna. Hem de donar suport a aquesta decisió o exigir que aquests 3.000 milions d’euros es paguin als agricultors, a la sanitat i a les escoles? La tradició d’aquest corrent polític va ser el de Liebknecht qui, al començament de la primera guerra imperialista mundial el 1914, va votar en contra dels pressupostos de guerra, declarant: «L’enemic és al nostre propi país».  Pel que sembla, la nova direcció de l’NPA, que va sorgir de l’escissió, no es preocupa per totes aquestes «coses antiquades». Fins i tot es van atrevir a escriure, el 22 de febrer: «La victòria contra la invasió russa no pot ser simplement ‘militar’, però no pot prescindir de les armes. I no podem dir que som solidaris contra aquesta agressió i que ens oposem a les entregues d’armes perquè venen de l’OTAN. L’OTAN, el nou amic del poble ucraïnès! Dir això, en el moment exacte del suport de l’OTAN a la guerra a Ucraïna i, amb la complicitat dels Estats Units, del suport al genocidi del poble palestí, és realment fer la vista grossa deliberadament sobre la situació mundial i el paper dels Estats Units, que és el principal responsable de la barbàrie a escala mundial.

I, finalment, aquesta inquietant deriva: aquest corrent polític sempre s’havia pronunciat en contra de la Unió Europea, a la qual designava com l’Europa dels patrons, oposant-la a l’Europa dels treballadors. I ara l’NPA ha impedit un acord amb La França Insumisa tractant d’imposar-li la consigna de la integració d’Ucraïna a la Unió Europea. Cal recordar que la mateixa Unió Europea ha iniciat el procés d’integració d’Ucraïna.

Aquest suport de l’NPA és preocupant.  Llavors, la Unió Europea és un marc protector, la nova forma d’internacionalisme?  Tothom sap –i també els dirigents de l’NPA– que la Unió Europea va recolzar les guerres d’Irak i Iugoslàvia i que actualment recolza «el dret d’Israel a defensar-se». 30.000 palestins, homes, dones i nens ja han estat massacrats amb el suport de la Unió Europea, i haurien de ser absolts? Per no parlar de la destrucció dels drets i garanties dels treballadors i pagesos a tota la Unió Europea. Ningú pot felicitar-se per aquesta deriva. De fet, és bastant trist.

El nudo del internacionalismo: la posición ante la guerra

Carta Semanal 981 en catalán

Carta Semanal 981 para descargar en PDF

En el mismo momento en que el genocidio del pueblo palestino prosigue y se intensifica, con el apoyo total de la administración americana, la complicidad del gobierno español y de los gobiernos europeos (llamamos la atención sobre las recientes votaciones en el Congreso sobre Palestina) y de la mayoría de los gobiernos «árabes», la guerra continua en Ucrania.

Hace dos años- el 24 de febrero de 2022- la invasión de Ucrania por parte de las tropas de Putin -que significó un paso cualitativo en el conflicto abierto después del golpe propiciado por la OTAN en 2014 y el conflicto armado de Kiev contra el Donbass- supuso un salto cualitativo en el conflicto. Un conflicto que ya ha devorado -según cifras consideradas “optimistas”- las vidas de 500.000 jóvenes ucranianos y rusos en los frentes de batalla.

En este momento, para la administración americana, concentrada en ayudar a Israel para que aplaste al pueblo palestino, la responsabilidad de ayudar al régimen de Zelenski recae en la Unión Europea.

Estos últimos días se han multiplicado las declaraciones y medidas al respecto. Sigue leyendo

La defensa dels treballadors immigrants, essència del moviment obrer

Carta Setmanal 978 per descarregar en PDF

La defensa dels treballadors immigrants, com a part de la classe obrera del país en què viuen, forma part de l’essència del moviment obrer. La I Internacional es va fundar en un míting a Londres, que va tenir entre els seus assumptes més importants la qüestió dels treballadors immigrants irlandesos.

Recentment s’han aprovat o es tramiten lleis altament restrictives contra els treballadors immigrants a França, Gran Bretanya i Alemanya. Reproduïm en aquesta Carta un article aparegut al diari SOPODE, en el qual participen els militants alemanys del IV Internacional, sobre la «Llei de Millora de la repatriació» i les mobilitzacions convocades en aquest país «contra la dreta».

Unitat del poble i del govern, tots plegats «contra la dreta»?

S’està exagerant la indignació pública per una suposada reunió secreta de membres de l’AFD i la CDU amb extremistes de dreta i empresaris a Potsdam el 25 de novembre de 2023, en la qual es van discutir els plans de retorn dels immigrants. 

Secret? Les fotos preses per l’ Oficina per a la Protecció de la Constitució es presenten a tots els mitjans de comunicació.  Qui pot dubtar que l’Oficina per a la Protecció de la Constitució ha col·locat allà un agent provocador?

Al gener van començar les manifestacions controlades pel govern «contra la dreta – per la protecció de la democràcia», dirigides pel govern i recolzades per tots els partits establerts i les direccions sindicals, esperonades per una fingida indignació, perquè després de tot, els plans racistes de l’AfD per a les deportacions massives de persones d’origen migrant no eren desconegudes ni tan sols abans.   I el govern de Scholz segueix endavant amb les deportacions amb mesures cada vegada més noves.

En els mitjans de comunicació, les imatges i els reportatges s’acumulen sobre cents i més de milers, sobre el més d’un milió de persones que s’han reunit a tot Alemanya.

Amb els dirigents dels partits de la coalició semàfor, amb representants de la CDU i del Partit de l’Esquerra, manifestar-se contra la «dreta»?

Les invocacions del comú entre el govern i el poble només poden ser caracteritzades com a hipòcrites. En fer-ho, Scholz està tractant de desviar l’atenció de l’airat rebuig de les seves polítiques per part de la majoria social.

Al desembre, la revolta dels pagesos, amb els camioners al seu costat. A les vagues organitzades pels sindicats per a la defensa dels salaris reals en el sector públic (convocada per Ver.di) i dels maquinistes (també per la reducció de la jornada laboral, GdL) els segueixen els anuncis de vaga de les empreses de transport de Berlín (Ver.di) i dels treballadors de la construcció (IG BAU) i impressors (Ver.di); Milers de persones protesten contra els acomiadaments, p. ex. en la indústria proveïdora d’automòbils amb el seu sindicat IG Metall.; les mobilitzacions d’amplis sectors de la població contra els tancaments/privatitzacions d’hospitals no cessen;  així com les manifestacions contra la política d’austeritat contra les escoles i els equipaments juvenils municipals… Malgrat els insults discriminatoris com a «oberts a la llei» per part dels representants del govern, tots els partits i dirigents sindicals i molts membres de la Dien es reuneixen el dia 25 de novembre, El govern l’està utilitzant per a la seva campanya «Tots junts contra la dreta«. Protesten contra la política de guerra del govern federal i la seva guerra social contra el poble. Una manifestació que se silencia. Les manifestacions i accions contra el govern del semàfor són combatudes o parcialment prohibides, els manifestants són castigats i detinguts, les pancartes i els panflets són requisats.

Tanmateix, l’intent del govern i els mitjans de comunicació de desqualificar les protestes camperoles com a «segrestades per la dreta» va quedar en no res. La criminalització de les manifestacions en defensa del poble palestí contra el genocidi del govern de Netanyahu i Israel a Gaza com a «antisemites» es contraresta amb una creixent intimidació. Es produeixen operacions policials violentes

Moviment per al cessament dels bombardejos i l’ aixecament del bloqueig

La resistència a noves entregues d’armes a Ucraïna i a la política de sancions contra Rússia, difamada com a «pro-Putin», així com la lluita per un «alto el foc immediat», no van poder ser trencades.

En les manifestacions de milers de persones «contra la dreta«, es veien pancartes que deien: «Contra la política de dreta del govern: retirada de milers de milions per a la guerra, 100.000 milions per a la joventut, educació: la joventut vol viure!».  O «L’AfD pensa que és de dretes, el govern ¡Promou la política de dreta!». i «La millor protecció contra la dreta és un Estat socialment just!». – Cartells que no apareixen als mitjans de comunicació.

Sota aquesta pressió de rebuig, forgen l’arma de la protecció popular.

Demagògia

Mentre el Govern de Scholz condemna els plans d’expulsió dels emigrants de l’AfD, el mateix Scholz demana «deportacions a gran escala» i promou les lleis i mesures corresponents.

Per exemple, anuncia la cínicament titulada «Llei de Millora de la repatriació» per facilitar la deportació de sol·licitants d’asil rebutjats.

I Lindner elogia les retallades en els drets dels refugiats, que finalment haurien de ser expulsats d’Alemanya. En públic, el govern practica així la clàssica «Incitació del poble«. La llei discrimina tots els refugiats que no puguin identificar-se com a refugiats polítics.

La majoria dels refugiats, que fugen de la fam i la misèria, són qualificats de «migrants econòmics«, als quals se’ls nega el dret d’asil.  I, tanmateix, aquests refugiats han estat expulsats de les seves llars per les polítiques bèl·liques i explotadores de l’FMI, la UE i les grans potències imperialistes com Alemanya a través de les dificultats socials i l’amenaça de la fam. 

«Qualsevol que aprovi la Llei de Millora de la Repatriació ha de romandre en silenci sobre els plans de deportació de l’AfD», va ser la resposta dels manifestants.

Sedició

El govern de Scholz, que dóna suport al govern de Netanyahu en la seva guerra contra el poble palestí amb armes i també financerament, ha de ser considerat corresponsable del genocidi del poble palestí a Gaza.

Les protestes contra Netanyahu i la seva coalició amb els partits feixistes estan creixent entre la mateixa població israeliana. L’economia va a la bancarrota a causa de l’alt cost de la guerra. Fins a un 20 per cent dels empleats van quedar aturats. Però a Alemanya, els assalariats de l’agitació continuen tenint ressò en el camp del govern i en els mitjans de comunicació: «Antisemita» és la qualificació que rep qualsevol que s’atreveixi a donar suport a la campanya militar assassina de Netanyahu i del govern israelià.

Tots junts «contra la dreta«?

Cents de milers de persones estan llestes per sortir als carrers perquè defensen la democràcia, la justícia social i la pau, és a dir, contra la política «de dretes». «La política de la dreta és retallades socials i guerra«, es llegeix en un cartell.   Segons les últimes enquestes de vot (14% per a l’SPD, 12% per als Verds, 5% per a l’FDP), el rebuig al Govern de Scholz i les seves polítiques ha assolit un màxim històric. El Neue Züricher Zeitung (22.1.2024) comenta: «Les manifestacions massives, en les quals també participen membres del govern, no són un substitut per a la bona política. Sorgeix la sospita que les protestes són benvingudes pel govern federal per tal de desviar l’atenció dels seus propis fracassos. Després de tot, l’escassetat d’habitatges, la misèria educativa, les polítiques migratòries equivocades i la recessió econòmica són tristes realitats a Alemanya. Abordar aquests problemes sens dubte portaria de tornada als anomenats votants de protesta, en el cas de la SD»

Les esperances i la recerca d’una resposta política estan lligades a la fundació del nou partit BSW (al voltant de Sahra Wagenknecht). Mentre s’escriuen aquestes línies, s’està celebrant el primer congrés del partit. Només un partit que es comprometi a satisfer les demandes socials de les masses, que alci la seva veu contra les polítiques bel·licistes del govern a Ucraïna i Orient Mitjà, contra el genocidi a Gaza i contra la guerra social del semàfor contra els seus pot aconseguir que l’AfD ja no es permeti distingir-se com a partit de protesta i atreure vots.

«És la nostra responsabilitat no defraudar les esperances i expectatives que moltes persones estan dipositant en nosaltres, va apel·lar Sahra Wagenknecht en el seu discurs al congrés del partit.

Quines perspectives polítiques obre el nou partit BSW i el desenvolupament del seu programa? «Política Social i Democràcia» ha obert les seves pàgines a aquesta discussió.

Sahra Wagenknecht: 100.000 persones participen en les manifestacions arreu del país

«contra la dreta, per la protecció de la democràcia«.

«Cada vegada més persones estan preocupades per la democràcia, i molts estan sortint als carrers. Tanmateix, em sembla més que hipòcrita que els polítics del semàfor també participin en aquestes manifestacions, bàsicament es manifesten contra si mateixos, contra els fruits de la seva pròpia política. L’AfD no és tan forta perquè de sobte hi ha molta gent amb punts de vista extremistes de dreta. L’AfD és tan forta perquè la política a Berlín és catastròfica. Per tal de fixar el rumb d’un nou començament polític, va ser fundada l'»Aliança Sahra Wagenknecht» que es reunirà el pròxim dissabte en el seu primer congrés del partit. Percebo un esperit d’optimisme en molts llocs i confio que serem encara més forts i millorarem el nostre país per a millor». ¡canvi! «Les manifestacions mostren que molta gent està preocupada quan un partit que té extremistes de dreta i nazis a les seves files es torna cada vegada més fort.«

La defensa de los trabajadores inmigrantes, esencia del movimiento obrero

 

Carta Semanal 978 en catalán

Carta Semanal 978 para descargar en PDF

La defensa de los trabajadores inmigrantes, como parte de la clase obrera del país en que viven, forma parte de la esencia del movimiento obrero. La I Internacional se fundó en un mitin en Londres, que tuvo entre sus asuntos más importantes la cuestión de los trabajadores inmigrantes irlandeses.

Recientemente se han aprobado o se tramitan leyes altamente restrictivas contra los trabajadores inmigrantes en Francia, Gran Bretaña y Alemania. Reproducimos en esta Carta un artículo aparecido en el periódico SOPODE, en el que participan los militantes alemanes del IV Internacional, sobre las “Ley de Mejora de la repatriación” y las movilizaciones convocadas en ese país “contra la derecha”. Sigue leyendo

Movilización de la clase trabajadora argentina ante los ataques a sus conquistas

Carta Semanal 975 en catalán

Carta Semanal 975 para descargar en PDF

La clase obrera argentina se enfrenta a brutales medidas que pretende imponer el gobierno de Milei, tanto contra sus conquistas sociales como contra los derechos democráticos. Y se moviliza activamente contra ellas. En esta Carta semanal reproducimos un artículo de nuestros camaradas latinoamericanos sobre la convocatoria y preparación de la huelga general del 24 de enero en Argentina, así como extractos de una declaración pública de numerosas organizaciones argentinas y firmantes a título individual. Esta declaración completa se encuentra en www.posicuarta.org.

Asimismo, en la web de Información Obrera está disponible el artículo Argentina, ¿quo vadis? Perspectivas ante la declaración de guerra del capital a través de Milei (https://informacionobrera.org/argentina-quo-vadis/). Sigue leyendo

Mobilització de la classe treballadora argentina davant els atacs a les seves conquestes

Carta Setmanal 975 per descarregar en PDF

La classe obrera argentina s’enfronta a brutals mesures que pretén imposar el govern de Milei, tant contra les seves conquestes socials com contra els drets democràtics. I es mobilitza activament contra elles. En aquesta Carta setmanal reproduïm un article dels nostres camarades llatinoamericans sobre la convocatòria i preparació de la vaga general del 24 de gener a l’Argentina, així com extractes d’una declaració pública de nombroses organitzacions argentines i signants a títol individual. Aquesta declaració completa es troba en www.posicuarta.org. Així mateix, a la web d’Informació Obrera està disponible l’article Argentina, quo vadis? Perspectives davant la declaració de guerra del capital a través de Milei (https://informacionobrera.org/argentina-quo-vadis/).

La preparació de la vaga general del 24 de gener a l’Argentina

Un primer xoc entre Milei i els sindicats i organitzacions populars

En menys d’un mes del govern de Javier Milei, que va adoptar una «teràpia de xoc» al servei del capital financer amb el seu Decret d’Emergència Nacional i després amb la «llei òmnibus» (vegeu em otrabalho.org.br), ja es va anunciar un enfrontament a nivell nacional per al 24 de gener.

Per iniciativa de la central sindical CGT, acompanyada immediatament per les dues CTA, es va convocar una vaga general que es prepara a tot el país a partir del migdia del dia 24, amb la concentració principal davant el Congrés argentí a Buenos Aires. L’aturada es desenvoluparà a totes les províncies del país i ja compta amb el suport combatiu de nombrosos moviments populars i forces polítiques que van des del Front d’Esquerra dels Treballadors (FIT-U) fins als diferents sectors del peronisme que s’han unit darrere de la crida de la CGT la derogació del DNU i de la «llei òmnibus».

Des de l’anunci, a finals de desembre, de la vaga per frenar els «paquets» de Milei, la CGT i la CTA dels Treballadors han aconseguit als tribunals la suspensió de les mesures laborals incorporades en ells.

Cada dia que passa, nous sectors, moviments i organitzacions se sumen a la preparació del 24 de gener, que s’anuncia amb molta força, a mesura que augmenta la consciència que les mesures per atemptar contra l’economia popular, els drets socials i laborals, les privatitzacions, van acompanyades de l’intent d’imposar un «règim d’excepció», que concentraria el poder en la presidència de la República fins al 2025, que es pot prorrogar fins al final del mandat de Milei.

La mobilització per baix

Assemblees en tots els sindicats de les tres centrals a totes les províncies, reunions amb parlamentaris per rebutjar els «paquets», moviments populars -dones, piqueters, pobladors, estudiants- que es preparen per ajudar en la vaga general, és el clima social a l’Argentina a pocs dies de l'»aturada».

A la capital federal i a la província de Buenos Aires han començat a sorgir assemblees populars als barris que es preparen per a la vaga general i discuteixen la seva continuïtat. El 13 de gener, al Parc Centenari de Buenos Aires, es va dur a terme una segona reunió de l’Assemblea d’Assemblees amb 400 participants on van parlar 30 representants d’assemblees de barri. La mateixa dinàmica d’organització des de baix comença també a les altres províncies.

En aquesta mobilització des de baix, a més del derrocament per part del Congrés del DNU, la «llei òmnibus» i el protocol de repressió emès pel govern de Milei, hi ha demandes com: suspensió del pagament del deute extern i anul·lació de l’acord amb l’FMI; lluitar contra la inflació, congelant els preus dels aliments, l’energia i el transport; la recuperació de la sobirania sobre els béns comuns i el control del comerç exterior; Recuperació immediata de salaris i pensions, contra acomiadaments, llei de lloguers i desnonaments.

Per suposat, aquestes demandes només seran possibles amb una derrota contundent del govern de Milei. El 24 de gener s’iniciarà un procés decisiu de lluita pel futur immediat de l’Argentina. Tot el suport internacional i la solidaritat a la lluita del poble treballador argentí!

Julio Turra

La necessitat i la urgència són del poble treballador

El país s’encamina acceleradament a un fort autoritarisme (…) que afavoreix només les grans empreses multinacionals i locals i perjudica directament la classe treballadora i els sectors populars. Així ho demostra el DNU que declara «l’emergència pública en matèria econòmica, financera, fiscal, administrativa, previsional, tarifària, sanitària i social fins al 31/12/2025″, i en paral·lel, el projecte de Llei Òmnibus suma l’emergència en defensa i seguretat, establint que el propi Poder Executiu pot prorrogar-se a si mateix per dos anys més (…) És un intent autoritari en la forma i en el contingut (…) amenacen amb la repressió i la violència (com amb l’il·legal Protocol Antipiquets) per garantir-se la governabilitat. La renovació de les cúpules de les Forces Armades aprofundeix encara més l’alineament amb Estats Units i Israel, i les prepara per a un eventual escenari més repressiu (…).

L’ajust no el paguen ni la casta ni la política, sinó que recau una vegada més sobre les jubilacions, sobre els qui viuen de la seva feina, sobre els qui són exclosos de la producció i el consum, sobre els qui lloguen, sobre les petites empreses i comerços del barri.

Al vertiginós ritme de la carestia de la vida, cauen els salaris, jubilacions i ingressos populars mentre es planteja un escenari amb creixement de la desocupació, de la pobresa i de la indigència. El resultat de l’àncora posada en els salaris i en la recessió com a recepta suposada per aturar la inflació és devastador per a les majories populars, augmentat per una brutal devaluació realitzada en un sol dia i el començament de l’alliberament de tota mena de tarifes.

És un govern que sense cap eufemisme expressa els interessos del gran capital i de les classes dominants (…). La reforma laboral és completament contrària als treballadors i a les organitzacions sindicals: ataca el dret de vaga (…) rebaixa les indemnitzacions (…) qüestiona la ultraactivitat dels convenis col·lectius (…) ataca el dret a la llicència per maternitat; allarga els períodes de prova, etcètera (…).

La contrapartida d’aquests atropellaments és l’estat deliberatiu i una politització creixent de vastos sectors de la nostra població (…) la concentració del 20 de desembre, la reaparició de les cacerolades als barris, els atacs contra l’organització sindical i els treballadors, i la massivitat assolida per la convocatòria de la CGT el passat 27 de desembre van pressionar sobre els dirigents sindicals per decretar una aturada amb concentració davant el Congrés de la Nació per al pròxim 24 de gener.

És un necessari punt de partida (…) Els treballadors i els sectors populars hem de prendre a les nostres mans aquesta aturada nacional. D’ aquí al 24 cal impulsar convocatòries obertes de discussió i deliberació a la recerca de la més àmplia unitat d’ acció per impulsar l’ atur i un pla de lluita de llarg abast.

Les organitzacions, corrents polítics i persones que signem aquesta declaració ens comprometem a desenvolupar totes les activitats necessàries al nostre abast per garantir la realització de l’ atur en la més àmplia unitat possible.

(…) Necessitarem organitzar-nos des de baix, des de cada lloc de treball, barri, escola (…) necessitem envoltar de solidaritat cada lluita i aportar a cada necessitat popular. Promoure assemblees, multisectorials, congressos, és a dir instàncies unitàries permanents que ajudin a articular, a trencar la fragmentació i no quedar-nos sols en les molt necessàries lluites de cada sector (…) cada lluita aïllada pot ser més fàcilment derrotada (…) Hem d’aprofitar que (…) des de baix debatem de política i ens ajuntem per resistir, per també debatre quin país necessitem, quina democràcia, quina política. Les i els sotasignants ens comprometem a aportar a aquesta lluita i necessitat popular amb totes les nostres forces.

Donem suport i serem part de les diferents accions de lluita popular en camí a l’aturada del 24 de gener (…) en les accions d’organitzacions de jubilades i pensionades del proper 10 de gener, en la jornada de lluita de treballadores i treballadors estatals el 15 de gener, i en la jornada nacional de lluita de moviments territorials del 17 de gener (…) El futur està en perill i els pròxims mesos són decisius. Anem tots i totes per l’aturada general i el pla de lluita per derrotar el govern del capital. Transformem el 2024 en un any de lluita i esperança.

  • Suspensió del pagament del deute extern. Anul·lació de l’acord amb l’FMI
  • Per derrotar la inflació, congelament de preus i control a les grans empreses formadores de preus en la producció i la distribució dels productes de la cistella bàsica, de l’energia i del transport
  • Recuperar la sobirania sobre els nostres béns comuns, les vies navegables i el control del comerç exterior
  • Recuperació immediata de salaris i jubilacions. Contra els acomiadaments. Contra la derogació de la Llei de Lloguers i els desallotjaments. Contra la repressió i les detencions que ataquen les lluites populars
  • A sota el pla d’ajust, el DNU, el Protocol Antipiquets i el projecte de Llei Òmnibus. Totes i tots a l’aturada nacional del 24 de gener. Per un pla de lluita fins a derrotar els plans de Milei i les grans empreses

Primeres signatures

Marabunta – Corrent Social i Política / MULCS Moviment per la Unitat Llatinoamericana i el Canvi Social / Poder Popular / CPI Corrent Política d’Esquerra / ASL Acció Socialista Llibertària / Col·lectiu de Comunicació Contrahegemoniaweb / Col·lectiu Reagrupant / Emancipació Sud / FPDS – CP Front Popular Darío Santillán – Corrent Plurinacional / Fil Roig – Col·lectiu Militant / La Fragua – Col·lectiu Militant / Diàleg 2000-Jubileu Sud Argentina / Proposta Sud / OLP Resistir i Lluitar / OLP Resistir i Lluitar (Prisionerxs d’aquesta democràcia) / Col·lectiu de la revista i editorial Eina / Col·lectiu Esborrany Definitiu, periodisme de classe / Agrupació Comuna Docent (La Matança) / Des del Peu, La Pampa / Classe Pública, col·lectiu de docents universitaris (UNLP) / El Centre Cultural i Artístic El Càntir / La Casona dels treballadors «José De Luca» / Corrent Docent Emancipadora en COAD UNR i nombroses firmes individuals.

Buenos Aires, gener de 2024

Zonas de libre comercio: una máquina que produce cientos de miles de refugiados

Carta Semanal 942 en catalán

Carta Semanal 942 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta Semanal un artículo de Rodrigo Ibarra, trabajador inmigrante en EEUU, que ha sido publicado en el semanario francés Informations Ouvrières.

En el año fiscal 2022, más de 560 mil migrantes viajaban en grupos familiares, fueron detenidos cruzando la frontera entre México y Estados Unidos, informó el The New York Times 05-12-23. Mientras tanto, el portal Infobae informó que entre enero y abril de 2023, más de 127 mil migrantes han cruzado la frontera entre Colombia y Panamá, para ingresar a América Central, atravesando la selva del Darien, citando un informe de la Cruz Roja Internacional. 

El territorio de América Central se convirtió en los últimos años en el canal de tránsito de migrantes de paso hacia México y finalmente hacia Estados Unidos. La nacionalidad de migrantes que cruzan fronteras de forma ilegal es muy variada, principalmente latinoamericana, pero entre ellos se han visto indios, africanos y chinos. Sigue leyendo

Zones de lliure comerç: una màquina que produeix cents de milers de refugiats

Carta Setmanal 942 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta Setmanal un article de Rodrigo Ibarra, treballador immigrant als EUA, que ha estat publicat al setmanari francès Informations Ouvrières

L’any fiscal 2022, més de 560 mil migrants viatjaven en grups familiars, van ser detinguts creuant la frontera entre Mèxic i Estats Units, va informar el The New York Times 05-12-23. Mentrestant, el portal Infobae va informar que entre gener i abril de 2023, més de 127 mil migrants han creuat la frontera entre Colòmbia i Panamà, per ingressar a Amèrica Central, travessant la selva del Darien, citant un informe de la Creu Roja Internacional.

El territori d’Amèrica Central es va convertir en els últims anys en el canal de trànsit de migrants de pas cap a Mèxic i finalment cap als Estats Units. La nacionalitat de migrants que creuen fronteres de forma il·legal és molt variada, principalment llatinoamericana, però entre ells s’han vist indis, africans i xinesos. 

Desmilitarització de les fronteres! ¡Legalització!

Els serveis socials que els migrants demanen als països pels quals caminen, han estat portats al límit del seu funcionament i fins i tot al col·lapse, quan els pobles són molt petits, on ha col·lapsat fins al servei d’aigua potable, sense esmentar els serveis de salut i genera problemes amb l’alimentació i insuficiència d’albergs.

La resposta institucional ha estat la militarització de les fronteres, la repressió i la persecució dels migrants, criminalitzant la migració. Les polítiques migratòries van ser llançades sota un enfocament de seguretat nacional que criminalitza les famílies treballadores migrants.

Aquesta política de seguretat nacional genera milers de morts a l’any. La migració no ha de ser criminalitzada, les famílies treballadores migren a la recerca d’una feina que els permeti viure amb dignitat. Als països d’acollida, els migrants entren al mercat laboral sense cap protecció legal. Per tant, hem de lluitar per la legalització immediata, per una política migratòria justa als països d’ acollida i contra les expulsions i deportacions. Alhora, els treballadors exigeixen conservar tots els seus drets constitucionals als seus països d’ origen, així com el dret a votar a l’ estranger, i tenen raó.

El capital, responsable d’una destrucció massiva

En les últimes setmanes es va tornar a aplicar la regla coneguda com a Títol 42, que ha permès que molts migrants siguin expulsats amb rapidesa.

Es tracta d’una norma de salut pública d’emergència durant la pandèmia, que va permetre la deportació massiva i bloquejar la major part de l’accés a l’asil a la frontera des de març de 2020.

La política migratòria aplicada en el quadre de la Homeland Security no té en compte que la migració és una forma de resistència dels treballadors a la destrucció de les economies i a la desarticulació social que genera la descomposició de les economies i de les societats.

En efecte, l’ èxode migratori de treballadors representa la major fuga de mà d’ obra jove i capacitada als països llatinoamericans, disminuint abruptament la productivitat de cada país i a escala continental.

Diguem-ho amb claredat: la migració massiva és l’expressió més acabada de la profunditat de la decadència del sistema capitalista. La migració és el resultat de la dislocació, sinó de la destrucció mateixa de les estructures productives, socials i polítiques a escala de cada país i a escala continental. Els graus de destrucció varien de país a país, però el fenomen és el mateix.

Hi ha un responsable en tot això: el capital financer internacional o capital transnacional.

Les burgesies industrials van construir estats nacionals en territoris unificats. Es van constituir com a burgesia nacional en defensa del territori, al qual el van nomenar nació.

En l’ actualitat la classe que es nuclea al voltant del capital financer no es vincula a cap indústria nacional, ni a un territori, ni a una nació en particular, no hi ha més una burgesia pròpiament nacional, sinó que apareix darrere del capital transnacional. Els interessos que defensen són els de les seves corporacions i les contradiccions són entre blocs de corporacions lluitant pel control del mercat, desmantellant la pròpia sobirania nacional.

El mecanisme infernal de les zones de lliure comerç

Els centres del capital financer es veuen obligats actualment de gestionar un superàvit monetari sense precedents. És la gestió d’ aquest superàvit la que, des del decenni de 1980, ha portat a l’ aplicació de polítiques de deute extern i ajust estructural per canalitzar l’ estalvi generat cap al reemborsament del deute extern. La política d’ endeutament i ajust estructural ha donat lloc a la privatització de les empreses públiques.

Una ràpida revisió històrica mostra que, impulsats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, els governs han implementat reformes per «canviar i enfortir» les institucions, però les també economies locals mai s’han pogut construir sobre una base sostenible. Per contra, només han engendrat una corrupció generalitzada dins de les institucions i sistemes polítics locals. I la sobirania nacional, ja més o menys soscavada, va ser ràpidament aixafada. Va ser a la Cimera de les Amèriques celebrada a Miami el desembre de 1994, sota el mandat del demòcrata Bill Clinton, on es va acordar establir una Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), és a dir, a nivell continental. Però les negociacions no van prendre el rumb esperat per l’imperialisme, i l’ALCA va acabar sent enterrat definitivament a la cimera de Mar del Plata el 2005. No obstant això, les principals línies rectores del tractat continental no s’ abandonen i acaben materialitzant-se en el marc d’ acords regionals o fins i tot bilaterals, un procés marcat per moltes etapes intermèdies, inclòs el Cafta, signat amb cinc països centreamericans o més recentment el TLC.

En qualsevol cas, aquestes zones franceses han permès la instal·lació exponencial de plantes de producció, creades sobre la base de l’anomenada «inversió estrangera directa». Aquesta producció per al mercat nord-americà ha portat a l’ establiment de potents estructures comercials dedicades a les importacions en països dominats. Les institucions, lleis i classes polítiques locals han estat subjugades per aconseguir l’extorsió més completa mitjançant l’ús de mà d’obra barata en el marc nacional de les àrees ubicades dins del territori nacional, però «alliberades» de la tutela estatal.

Atès que els beneficis de les indústries de les zones de lliure comerç i de les empreses importadores creades per proveir el mercat intern són sistemàticament repatriats al país inversor, no és possible el desenvolupament nacional i local. Així, l’àrea de lliure comerç aconsegueix baixar els costos de producció mentre conquereix els mercats interns de cada país membre de l’acord.

Mentre que l’ anomenada empresa maquiladora dins de la zona franca es beneficia de polítiques aranzelàries i fiscals que li permeten apropiar-se dels guanys en cada esglaó de la cadena de valor, des de la producció fins al moviment de mercaderies, els sistemes de producció locals no es veuen protegits.

Un desastre para las poblaciones locales

El sector exportador a cada país assegura ocupació per a una petita porció d’assalariats a escala nacional, i comparativament reben millors salaris que treballadors de petites i mitjanes empreses. Així que els qui tenen una ocupació en indústria de zones franques o en empreses d’exportació són sectors relativament privilegiats de la classe treballadores d’un país.

Per contra, les petites i mitjanes empreses (a Amèrica Llatina no es compta amb estadístiques que concentrin la informació sobre les PIMES) pateixen les pitjors conseqüències de les polítiques d’obertura econòmica i dels mercats.

Tot i que contribueixen a la major part de l’ocupació assalariada, en general són de molt baixa productivitat, poc valor agregat i intensives en mà d’obra, però amb poca inversió en capital i en tecnologia.

Destaquem aquí que l’ establiment d’ indústries de zones franques no genera la incorporació dels sectors dedicats al mercat intern al procés tecnològic. A més, la manca d’ accés a finançament representa una l losa sobre la petita i mitjana producció. Molts d’ aquests negocis es troben en situació d’ informalitat i s’ originen o responen més aviat a una forma d’ escapar a l’ atur i la pobresa, o simplement com un mecanisme de supervivència, que a un veritable procés de desenvolupament empresarial.

Són negocis molt vulnerables a la liberalització del mercat i la lliure competència

del mercat, i quan Walmart o qualsevol gran capital importador nacional s’estableix als mercats locals, la petita i mitjana producció és arrasada, llançant massivament a l’atur de la majoria de treballadors a les ciutats i entre els productors pagesos.

Davant l’intent de cop d’Estat al Brasil

Carta Setmanal 922 per descarregar en PDF

En les eleccions presidencials del Brasil, celebrades l’octubre del 2022, Lula, candidat del partit dels Treballadors (PT) va vèncer amb un 50,9% dels vots davant el 49,1% de Bolsonaro (dos milions de diferència).  Però l’ultradretà, que havia fet campanya denunciant que hi havia d’haver un frau a les eleccions, mai ha acceptat plenament els resultats.

Recordem que qui sí que va arribar a la presidència per mitjà d’actuacions fraudulentes va ser el mateix Bolsonaro, fa quatre anys, quan l’aparell judicial va impedir que es presentés Lula com a candidat (les enquestes li donaven com a guanyador), per suposats delictes de corrupció (Lula va ser fins i tot condemnat, sense cap prova real, però la condemna va ser posteriorment anul·lada).

Seguint Bolsonaro, molts dels seus partidaris no han reconegut el resultat de les eleccions presidencials. Han protagonitzat talls de carreteres, aturades patronals, i altres mesures. I han multiplicat les crides que l’exèrcit intervingués per impedir la presa de possessió de Lula.

Malgrat tot, Lula va prendre possessió com a president el passat 1 de gener, acompanyat per centenars de milers de manifestants.

Milers de partidaris de Bolsonaro acampen des que es van fer oficials els resultats electorals, davant la Caserna General de l’Exèrcit, a la capital federal, Brasília. També acampen davant casernes en altres indrets del país.  Els financen alguns empresaris, que han pagat també els autobusos per al seu desplaçament.

L’assalt a seus governamentals

El diumenge 8 de gener, a Brasília, els bolsonaristes surten del seu lloc d’acampada, per dirigir-se tranquil·lament a peu a la plaça dels Tres Poders, on es troben les seus de la presidència, el congrés i el tribunal suprem federal. Se’ls uneixen els que han arribat uns 150 autobusos per sumar-se a la mobilització La Policia Mil·litar  de l’Estat[1] els escorta com si res, cosa que no és d’estranyar, ja que el secretari estatal en funcions de Seguretat Pública del Districte Federal li diu al governador en un missatge d’àudio -desvetllat per Folha de S.Paulo- que els manifestants,  amb els que han negociat, avancen pacíficament.

A la plaça dels Tres Poders, avancen en massa i superen fàcilment la barrera d’uns pocs agents que protegeixen el Congrés, envaint l’edifici.  També assalten el palau presidencial de Planalto, i la seu del Tribunal Suprem, on arriben fins al saló de plens.  I tot això malgrat que el servei secret ABIN (per les seves sigles en portuguès) havia alertat diversos organismes de seguretat sobre el risc que en les pròximes hores assaltin edificis públics

Sis hores després, Lula ordena a les forces de seguretat que intervinguin. Fan un enorme desplegament i a poc a poc van reprenent el control.

La passivitat del govern

Mentre tot això succeeix, el govern de Lula triga a reaccionar. Recordem que és un govern d'»unitat nacional», que inclou fins i tot ministres que van votar per la destitució de Dilma Roussef i a antics bolsonaristes. El ministre d’Agricultura és Carlos Fávaro, un gran terratinent que va ser president de l’associació de productors de soja i blat de moro de l’estat de Mato Grosso, un dels graners del país. El de defensa, José Múcio Monteiro, segons explica El País «es mou bé en ambients militars», i va ser elogiat fins i tot pel vicepresident de Bolsonaro, el general Hamilton Mourão.

La premsa explica que la tardança a respondre del govern es deu a discrepàncies internes. El ministre de Justícia, Flavio Dino, defensava recórrer a la força si els manifestants no es dispersaven, mentre el de Defensa, José Múcio, advocava per evitar la confrontació a tota costa ¡mentre els assaltants controlaven les seus de la presidència, el congrés i el poder judicial!

I ara?

El succeït posa de manifest la complicitat de sectors de l’aparell d’Estat amb els assaltants, i la debilitat del govern en la seva resposta.

Segons El País, el president Luiz Inácio Lula da Silva «sospita dels militars, sospita de la policia militaritzada del Districte Federal i del seu governador; sospita dels serveis d’intel·ligència, de l’expresident Jair Bolsonaro, però també d’integrants del seu propi Govern».  Immediatament després dels successos, va llançar afirmacions molt dures.  «L’exèrcit sabia el que es tramava i va mostrar complaença amb els manifestants». «Cap general s’ha mogut per dir que això no pot ocórrer». «Cap caserna va fer res. Això estava previst. La gent estava davant les casernes».  Però després, tant ell com el seu govern semblen estar fent marxa enrere. El ministre de Relacions Institucionals, Alexandre Padilha, segons la premsa «va matisar les frases del president i va explicar que hi ha sospites de ‘contaminació bolsonarista’ en alguns militars, però que el Govern manté la confiança en la institució.

S’ha detingut Augusto Vieira, comandant de la Policia Militar (PM) de Brasília (que, com hem assenyalat, es va limitar a acompanyar els manifestants i va oposar poca resistència el seu assalt). També, s’ha ordenat l’ingrés a presó també a Anderson Torres, ex-ministre de Justícia de Bolsonaro i que estava a càrrec de la seguretat a Brasília el 8 de gener.  Perquè és clar que el govern del Districte Federal de Brasília va col·laborar amb els bolsonaristes que van organitzar l’assalt.

El president Lulava ordenar, després de l’assalt, la intervenció federal per assumir el control de la seguretat pública a Brasília i la resta del Districte Federal fins al 31 de gener.  Però el govern no es limita a perseguir els colpistes. De fet, també estan prohibides les manifestacions de les organitzacions obreres (hi havia una crida a una concentració a Brasília dimecres passat, i s’ha reconvertit en un acte simbòlic per al diumenge 15)

S’ha obert una investigació sobre el finançament de les bolsonaristes acampades, sobre qui va pagar els autobusos per al seu desplaçament, i sobre qui va ordenar i organitzar l’assalt. Es parla d’una possible reorganització dels serveis secrets, als quals veu massa propers al poder militar. L’Agència Brasilera d’Intel·ligència (Abin) depèn del Gabinet de Seguretat Institucional (GSI), l’ex Casa Militar. El vicepresident Geraldo Alckmin, havia proposat acabar amb una estructura organitzativa que es considera una «rèmora de la dictadura militar» que va governar Brasil, entre 1964 i 1985.  El ministre de Justícia, Flavio Dino, va dir a O Globo que s’ha de «seguir el model internacional i tenir una intel·ligència estatal civil», ja que «la formació de molts militars brasilers encara es remunta a la Guerra Freda i a la visió de la suposada amenaça comunista. Això contamina el servei d’Intel·ligència».

Però no és només l’exèrcit. Totes les institucions de l’Estat, heretades de la dictadura militar i que no van patir cap depuració, són un obstacle per a qualsevol política en favor de la majoria treballadora del Brasil. No oblidem la presència de desenes de militars al govern de Bolsonaro, i les actuacions del poder judicial per forçar la destitució de la presidenta Dilma Roussef i per enviar a presó Lula -per falses i infundades acusacions de corrupció- i impedir  que es presentés a les eleccions presidencials. D’aquí l’exigència, que aixequen milers de militants del Brasil, d’una Assemblea Constituent per acabar amb totes les rèmores de la dictadura.

Ara es multipliquen les pressions, des de fora i des de dins del govern, perquè el govern moderi la seva actitud, en bé de la suposada «reconciliació nacional».

El que opinen els nostres corresponsals al Brasil

Diàleg i Acció Petista, agrupament del PT en el qual participen els militants de la IV Internacional al Brasil va difondre una declaració, immediatament després dels fets. Reproduïm el seu text:

DAVANT L’ATAC FEIXISTA A BRASÍLIA

Diàleg i Acció Petista es dirigeix a tots els membres del PT per compartir la indignació contra la fàcil invasió de milers de vàndals de les seus del poder, ahir, 8 de gener, a Brasília, un atac l’objectiu polític del qual era el nou govern. Juntament amb la direcció del partit, cridem a la defensa del govern. Juntament amb Lula, acusem Bolsonaro de ser responsable d’aquesta acció feixista.

Aquesta operació colpista encara no està clara en tots els seus aspectes, però, pel moment, ha fracassat. Per tant, ha arribat el moment que el govern passi a l’ofensiva per fer valer el seu mandat, que gaudeix del suport popular.

Els actes de vandalisme OSCURANTISTA perpetrats contra el patrimoni nacional han de ser castigats.

L’ Estat ha de ser DESBOLSONARITZAT.  Això significa netejar la cadena de comandament policial i militar que, per complicitat o omissió, ha permès aquests actes. Després de la intervenció decretada pel president Lula a la Seguretat Pública del Districte Federal (DF) i la suspensió per part del Tribunal Federal Suprem (STF) del governador Ibaneis, el manteniment al seu lloc del ministre de Defensa, José Múcio, encarregat de custodiar el Palau de Planalto, és motiu de sorpresa.

També cal arribar als que han finançat aquesta gran operació nacional i colpista, que han de ser castigats, fins i tot amb la CONFISCACIÓ (indisponibilitat dels seus béns d’acord amb els termes de la llei). Les multes simples no els impediran continuar actuant per desafiar el govern novament, com ja estan anunciant. No hi ha unió ni pacificació possible. És hora de tallar el mal d’arrel.

NO A L’AMNISTIA, COLPISTES A LA PRESÓ!

També cal dur a terme el calendari de MOBILITZACIONS populars que avui comença en diferents ciutats per tal d’aïllar els feixistes i expulsar-los dels carrers. El govern, volem creure, sabrà com tirar endavant l’agenda de MESURES populars i compromisos de campanya on pugui posar el seu principal suport. No confiem en el discurs actual dels aliats de Bolsonaro que encara són a les eleccions. Hem assistit, tota la setmana passada, a totes les pressions del «mercat» per sotmetre el govern a l’austeritat fiscal. Mentre que les mesures socials urgents i conegudes són a l’agenda!

Finalment, truquem a tots a l’acció unida, i convidem aquells que estiguin interessats a discutir amb nosaltres en les reunions del Grup Central de DAP les emergències de la situació.

Gener 9, 2023

ACTUAR COM EL PT ACTUAVA!

Diàleg i Acció Petista

 

[1] Recordem que Brasil és un Estat Federal, i que les competències de policia corresponen als Estats.

Ante el intento de golpe de Estado en Brasil

Carta Semanal 922 en catalán

Carta Semanal 922 para descargar en PDF

En las elecciones presidenciales de Brasil, celebradas en octubre de 2022, Lula, candidato del partido de los Trabajadores (PT) venció con un 50,9% de los votos frente al 49,1% de Bolsonaro (dos millones de diferencia).  Pero el ultraderechista, que había hecho campaña denunciando que iba a haber un fraude en las elecciones, nunca ha aceptado plenamente los resultados.

Recordemos que quien sí llegó a la presidencia por medio de actuaciones fraudulentas fue el propio Bolsonaro, hace cuatro años, cuando el aparato judicial impidió que se presentara Lula como candidato (las encuestas le daban como ganador), por supuestos delitos de corrupción (Lula fue incluso condenado, sin ninguna prueba real, pero la condena fue posteriormente anulada).

Siguiendo a Bolsonaro, muchos de sus partidarios no han reconocido el resultado de las elecciones presidenciales. Han protagonizado cortes de carreteras, paros patronales, y otras medidas. Y han multiplicado los llamamientos a que el ejército interviniera para impedir la toma de posesión de Lula.

A pesar de todo, Lula tomó posesión como presidente el pasado 1 de enero, acompañado por cientos de miles de manifestantes. Sigue leyendo