Archivo de la etiqueta: pensiones

Acerca de la movilización en Francia contra la reforma de las pensiones

Carta Semanal 925 en catalán

Carta Semanal 925 para descargar en PDF

En esta carta semanal reproducimos -con algunos cometarios- un artículo de Pierre Valdemienne, publicado en Informations Ouvrières nº 724, del 1 de febrero, a modo de balance de las últimas manifestaciones celebradas en distintas ciudades de Francia contra la propuesta de reforma del sistema de seguridad social impulsada por el gobierno de Emmanuel Macron. Una reforma que el gobierno francés tilda de “necesaria”, cuando, al igual que en España, la caja de la Seguridad Social en Francia es autosuficiente, si no fuera -en Francia-  por los miles de millones de exenciones de cotizaciones empresariales decididas por los diversos gobiernos, con la excusa de “crear empleo”, y financiadas por la propia caja del sistema de jubilación. Y en España por la derivación de fondos para “gastos impropios” (de ahí la exigencia de auditoría de la caja de la Seguridad Social levantada por la COESPE).

Justo es señalar que al día siguiente al 1 de febrero más de un millón de trabajadores ingleses de diversos sectores sanidad, enseñanza, transportes se manifestaron y fueron a la huelga por aumentos de salarios y contra los gastos militares. Un verdadero renacer de la clase obrera británica después de los negros años de la época de Thatcher. Sigue leyendo

Sobre la mobilització a França contra la reforma de les pensions

Carta Setmanal 925 per descarregar en PDF

En aquesta carta setmanal reproduïm -amb alguns cometaris- un article de Pierre Valdemienne, publicat a Informations Ouvrières nº 724, de l’1 de febrer, a tall de balanç de les últimes manifestacions celebrades en diferents ciutats de França contra la proposta de reforma del sistema de seguretat social impulsada pel govern d’Emmanuel Macron. Una reforma que el govern francès titlla de “necessària”, quan, igual que a Espanya, la caixa de la Seguretat Social a França és autosuficient, si no fos -a França- pels milers de milions d’exempcions de cotitzacions empresarials decidides pels diversos governs, amb l’excusa de “crear ocupació”, i finançades per la pròpia caixa del sistema de jubilació. I a Espanya per la derivació de fons per a “despeses impropis” (d’aquí l’exigència d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social aixecada per la COESPE).

Just és assenyalar que l’endemà l’1 de febrer més d’un milió de treballadors anglesos de diversos sectors: Sanitat, ensenyament, transports es van manifestar i van anar a la vaga per augments de salaris i contra les despeses militars. Un veritable renéixer de la classe obrera britànica després dels negres anys de l’època de Thatcher.

Manifestacions monstruoses arreu del país: l’executiu s’enfronta a un rebuig de profunditat sense precedents

Aquest dimarts 31 de gener, dia de vaga i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers, en massa. La mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica, cosa que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir aquesta reforma, fins i tot a l’Assemblea Nacional.

“Esperar. I rectificar la situació abans que sigui massa tard”. És un estímul en forma d’advertència que el diari Le Monde (30 de gener) dirigeix a l’executiu, l’índex de popularitat del qual ha estat en caiguda lliure durant quinze dies, especialment després de la gran vaga del 19 de gener.

Un element significatiu del descens del govern a l’infern és el cas dels pensionistes, que constitueixen el cor de l’electorat macronista, i que s’oposen majoritàriament a la “reforma” de les pensions, segons les últimes enquestes.

La qüestió es simple : com més intenta l’executiu justificar la “reforma”, més s’estén el rebuig entre la població. Emmanuel Macron ha entès això i va lamentar la necessitat d’haver de convèncer: els elements del llenguatge han canviat durant una setmana, ja no correspon al govern defensar una “reforma justa” sinó una “reforma indispensable” i “necessària”.

L’Executiu es llança cap endavant…

En aquest sentit hem d’interpretar les declaracions -en forma de provocació- del primer ministre, qui va declarar el diumenge 29 de gener que l’ajornament de l’edat de jubilació a 64 anys “ja no és negociable”.

El mateix to provocador del ministre de l’Interior a les columnes del parisenc el mateix dia, per a qui “la feina no és una malaltia”. O el vídeo del ministre de la Funció Pública, Stanislas Guerini, destinat als funcionaris públics, que va provocar una veritable protesta, provocant la reacció de la confederació FO – que “denuncia la propaganda del govern” – i de la CGT, Céline Verzeletti, cosecretaria general de la Unió Federal de Sindicats de l’Estat, que tuitejaba: “Negació de la democràcia, falsa propaganda, segrest d’arxius. Vergonyós”. Per no parlar de les declaracions extraterrestres de la diputada del grup Renaissance Claire Guichard (suplent del ministre delegat de Comptes Públics, Gabriel Attal) sobre el personal que acompanya els estudiants amb discapacitat (), o les confessions assumides per Franck Riester, ministre de Relacions amb el Parlament, recolzat per Clément Beaune i Stanislas Guerini (una altra vegada!) sobre el destí reservat a les dones per  la “reforma” ()

… I es troba amb el mur de manifestacions i vagues

La resposta a totes aquestes provocacions no es va fer esperar: aquest dimarts 31 de gener, un dia de vagues i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers en massa. La força de la vaga i les manifestacions del 19 de gener ha donat confiança a tots els d’aquest país, que rebutgen la reforma i volen que es retiri.

Així, arreu, les manifestacions, cada vegada i sempre convocades pels sindicats units, són més nombroses que el 19 de gener i trenquen nous sostres: 3.500 a Abbeville (que seria la major manifestació de la història de la ciutat), 10.000 a Foix (per a una ciutat de 9.700 habitants), 10.000 a Montauban (davant  6.000 el 19 de gener),   12.000 a Béziers (davant 10.000), 65.000 a Nantes (davant 55.000), 80.000 a Toulouse (davant 50.000), 250.000 a Marsella (davant 140.000), 500.000 a París (davant 400.000)… Els talls són encara més densos, amb una presència massiva de joves (més de 150.000 segons les organitzacions); una vegada més, hi ha moltes delegacions del sector privat (Thalès a Niça, per exemple), i d’empleats que no estan acostumats a manifestar-se (com els empleats de les notaries) i molts “manifestants primerencs”, cosa que diu molt sobre el ferment continu a la població…

Paral·lelament, la vaga és molt seguida, sobretot en el transport, especialment a la RATP i SNCF : en aquest sector, no hi ha trens interurbans, 2 TER de cada 10, 1  regional (a la regió de París) de cada 10 … A les refineries, entre un 70 i un 100% de vaguistes. A la refineria de Feyzin (Roine), la vaga es renova l’1 de febrer.

El que s’expressa en aquestes manifestacions: un fart, una ira dirigida contra Macron, la seva política, el seu govern, el seu món i que cristal·litza en la demanda de la retirada de la reforma.

La demostració de força dels treballadors repercuteix en tots els nivells

Enfortida per la unitat de tots els sindicats per exigir la retirada de la “reforma” de les pensions, la mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica.  Lo que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir-se, fins i tot a l’Assemblea: l’expresident de la República, François Hollande, tem “un poderós moviment social unitari, que pot, al seu torn, desintegrar l’acord parlamentari” (Le Monde, 30 de gener).

Ja estan apareixent esquerdes: els vint diputats del grup Liot (), propers a la majoria, han anunciat que no votaran a favor de la “reforma”. A les files d’Horizons, el partit polític de l’ex primer ministre d’Emmanuel Macron, Edouard Philippe, sis diputats planegen abstenir-se o votar-hi en contra. Pel que fa als Republicans, el diari patronal L’Opinion (30 de gener) es pregunta: “Els 62 membres del grup LR donaran suport finalment al text del govern? Ningú té la resposta, ni tan sols els diputats de LR. Van presentar 633 esmenes que sorprenentment apunten a suavitzar la reforma: limitar les contribucions a 43 anys per a carreres llargues (en lloc de 44), clàusula de revisió el 2027, ajornament de l’entrada en vigor de la reforma al 2024 en lloc del 2023 … Hauríem de veure les condicions del seu suport?” Per no parlar de l’oposició entre els diputats de la pròpia majoria, que van anunciar la seva intenció de no votar a favor del text tal com està.

La qüestió de la prolongació de la vaga fins a la retirada del projecte està sobre la taula

Mentre que els debats a l’Hemicicle han de començar el dilluns 6 de febrer, la data d’una convocatòria de vaga al sector energètic i la vigília d’una convocatòria d’una vaga renovable a la SNCF i a les refineries, el rebuig que està arrelant a tot el país i l’absència d’una majoria al Parlament enllesteixen l’horitzó de l’executiu.

I no són els resultats de les recents eleccions parcials els que li puguin tranquil·litzar: malgrat les taxes rècord d’abstenció, a Charente, per exemple, el candidat de La France Insumise-Nupes, René Pilato, va augmentar en 8 punts en la primera volta i va guanyar en la segona, contra el diputat sortint d’Horizons, Thomas Mesnier. Aquest últim va declarar que “hi ha hagut un efecte pensions en els últims dies. La gent va venir a votar a la segona volta quan no va participar en la primera”.»

En negar-se a escoltar arguments de sentit comú, el cap d’Estat i el seu govern són plenament responsables de la situació i les seves conseqüències. En una democràcia, escoltar el poble és millor que totes les objeccions que el mateix executiu ha renunciat a defensar; i amb raó, perquè són les de la minoria d’explotadors i capitalistes, que obtenen del govern un augment vertiginós en el pressupost de les forces armades (+ 30%), l’escalada de lliuraments de tancs i fins i tot avions, ara qüestionats fins i tot dins de l’Assemblea Nacional.

Recolzats per la força política de FI i Nupes, enfortits per la unitat de les organitzacions, els treballadors han tornat a indicar que no tenen intenció d’acceptar ser saquejats per tot arreu. Tenen raó. La qüestió de la renovació de la vaga ja està sobre la taula. El rebuig de tota aquesta política mortal per a totes les categories explotades és legítim, tots els mitjans per tenir èxit també.

Escrivá vol incloure noves retallades de pensions abans de final d’any

Carta Setmanal 914 per descarregar en PDF

A canvi dels fons europeus, el govern va remetre a Brussel·les un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola, que incloïa, entre altres moltes qüestions, compromisos de reforma del sistema públic de pensions, per garantir –diuen- la seva sostenibilitat. Recordem que, per poder mantenir el fals argument que el sistema no és sostenible, el govern en què se senti Escrivá es nega a complir el mandat parlamentari de fer una auditoria pública de la caixa de la Seguretat Social. L’objectiu real no és garantir les pensions públiques, sinó fer passos per al que el capital financer ansia: convertir les pensions de jubilació en un negoci, a través dels seus fons de pensions (cosa que exigeix que les pensions públiques de jubilació baixin prou perquè no garanteixin la supervivència dels jubilats). Es tracta d’una despesa de 179.810 milions d’euros, la qual cosa suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB), segons el pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022.

De pas, recordar que es va dir que aquests fons eren sense condicions, és a dir, un engany. I que, a més, aquests fons només serveixen per garantir els beneficis de las grans empreses.

En aquest document remès a Brussel·les, el govern s’ha compromès a legislar, amb el termini del 31 de desembre com a màxim, un nou paquet de reformes de les pensions contributives, el que es coneix com la “segona part” de la reforma d’Escrivá. Per tant, el Govern apura les últimes setmanes per presentar la seva proposta. El passat dia 18, en un editorial, El País deia el següent: “ha arribat el moment de presentar el sistema pel qual Espanya planeja superar els dèficits estructurals del model contributiu, una cosa que, ateses les circumstàncies, no es pot fer sense assumir alguns costos”.

Reduir la despesa en pensions

La proposta que baralla el ministre José Luis Escrivá té dues potes: el destope de les bases màximes de cotització (avui topades als 4.139 euros), perquè els salaris més alts cotitzin més.  Una mesura que augmentaria els ingrés del sistema. Però el central de la reforma és una altra mesura, per baixar la despesa en pensions: l’ampliació del període de còmput per calcular la pensió definitiva. Segons els càlculs que baralla el mateix govern, l’augment del període de còmput per al càlcul de les pensions dels 25 als 35 anys, reduirà les futures pensions inicials un 5,45% de mitjana. Una mesura brutal, si recordem que més de la meitat dels jubilats (el 52%), és a dir, 4,75 milions de persones, perceben una paga que se situa per sota de salari mínim interprofessional (SMI).  Si tenim en compte els diferents tipus de pensions (jubilació, incapacitat permanent, viduïtat, orfandat i a favor de familiars), la pensió mitjana a Espanya és 1.087,48 euros.

Implicar les organitzacions

L’editorial d’El País que citàvem abans diu: “el paper de les pensions en el model social espanyol és essencial i s’hauria de fer un esforç per reprendre els acords bàsics que han fet que, amb totes les seves reformes i contrareformes, el sistema hagi superat innombrables vicissituds”. Amb aquestes paraules, crida al consens de les forces polítiques en el pacte de Toledo i a la implicació dels dirigents sindicals. Com va succeir amb la reforma de Zapatero el 2011, que va retardar l’edat de jubilació als 67 anys, i que es va basar en l’Acord Social i Econòmic, signat pels dirigents d’UGT i CCOO. Però, de moment, els dirigents de tots dos sindicats es mostren reticents. L’ASE va generar un important rebuig entre els treballadors i dins dels mateixos sindicats. Una campanya en la qual participem els militants de la Quarta internacional va recollir més de 2.000 signatures de sindicalistes, que van ser lliurades a Toxo i Méndez, que es van veure obligats a rebre una delegació dels signants. La participació directa de les direccions d’UGT i CCOO en una retallada de pensions ha estat determinant perquè els pensionistes s’hagin organitzat en les seves pròpies coordinadores i plataformes, alienes als sindicats i sovint enfrontades a ells.

Per tant, els dirigents no s’atreveixen a subscriure una nova retallada de pensions, i possiblement el suport de les confederacions no asseguraria, avui, al govern, la “pau social” necessària per imposar aquesta nova retallada.

L’auditoria dels comptes, una absoluta necessitat

Com senyalàvem al començament d’aquesta carta, totes les reformes de les pensions, totes les retallades, s’han basat en el mateix argument: el sistema públic de pensions, tal com està ara, és “insostenible”, i, per garantir les pensions futures, cal introduir reformes, cal retallar les pensions, cal prolongar l’edat de jubilació.

I, tanmateix, recordem que Enriqueta Chicano, presidenta del Tribunal de Comptes, en una compareixença davant la Comissió Mixta (Congrés-Senat), reconeixia que, només entre els anys 1989 i 2018, la Seguretat Social va assumir 103.690 milions d’euros en despeses no contributives (les denominades despeses impropis ) i que, per tant, havien d’ haver estat finançats per l’ Estat en comptes de ser sufragats traient-los de les arques del sistema de pensions. Un estudi de CCOO, que abasta molts més anys enrere, puja la xifra de “despeses impropis” a més de 500.000 milions.

La COESPE va aixecar l’exigència d’una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, una proposta que va ser represa per altres plataformes i, a més, moltes instàncies sindicals la van recolzar, des del Congrés Confederal d’UGT a diverses Federacions de CCOO, així com nombroses seccions sindicals, un moviment que segueix en curs. La proposta va ser assumida per diversos grups parlamentaris i finalment inclosa en la votació de la primera part de la “reforma Escrivà”.  Aquest mandat parlamentari ha estat incomplert.

El passat 2 de novembre, la ministra d’Hisenda María Jesús Montero, responia al congrés a una interpel·lació del diputat Jordi Salvador, d’ERC, que preguntava per l’incompliment del mandat parlamentari, que es complirà amb aquesta condició, que encara “tenim temps”, però que en aquest moment “estem en la recuperació econòmica”. Montero va afegir, en aquesta mateixa intervenció, que el sistema de pensions és “sostenible”. El que no impedeix que Escrivá segueixi argumentant, per imposar la reforma que ha compromès a Brussel·les, que cal fer canvis per garantir la seva sostenibilitat.

La democràcia exigeix que els comptes de l’Estat siguin clars. Des del franquisme s’ha imposat l’existència de “despeses ocultes”. El pressupost de la Casa Reial és fals, no inclou el 60% de les despeses que ens costa la paràsita família Borbó. El pressupost militar és igualment fals, i no inclou gaires despeses dissimulades en altres partides del pressupost.  L’auditoria de comptes de la seguretat social és fonamental per garantir el futur de milions de pensionistes. En efecte l’auditoria demostraria la sostenibilitat del Sistema (realitzada pel Tribunal de Comptes). Però a més evidenciaria la corrupció del funcionament de les institucions heretades del Franquisme. D’aquí la resistència d’aquestes a la seva realització. Resistència a la qual el govern se sotmet fins i tot quan els grups parlamentaris la van votar el 28 de desembre del 2021. D’aquí la importància de continuar la batalla al respecte integrant l’exigència als parlamentaris que facin complir l’acord.

 

 

Escrivá quiere incluir nuevos recortes de pensiones antes de fin de año

Carta Semanal 914 en catalán

Carta Semanal 914 para descargar en PDF

A cambio de los fondos europeos, el gobierno remitió a Bruselas un Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia de la economía española, que incluía, entre otras muchas cuestiones,  compromisos de reforma del sistema público de pensiones, para garantizar –dicen- su sostenibilidad. Recordemos que, para poder mantener el falso argumento de que el sistema no es sostenible, el gobierno en que se sienta Escrivá se niega a cumplir el mandato parlamentario de hacer una auditoría pública de la caja de la Seguridad Social. El objetivo real no es garantizar las pensiones públicas, sino dar pasos para lo que el capital financiero ansía: convertir las pensiones de jubilación en un negocio, a través de sus fondos de pensiones (lo que exige que las pensiones públicas de jubilación bajen lo suficiente para que no garanticen la supervivencia de los jubilados). Se trata de un gasto de 179.810 millones de euros, lo que supone un 11,8% del producto interior bruto (PIB), según el presupuesto consolidado de la Seguridad Social para 2022. Sigue leyendo

Pensions: l’auditoria és absolutament necessària

Carta Setmanal 910 per descarregar en PDF

Tot i la maniobra del govern d’anunciar una pujada del 8,5% per a les pensions, la manifestació del 15 d’octubre, convocada per les principals organitzacions de pensionistes, va ser un èxit rotund. Especialment, per una participació més gran de treballadors en actiu i de sindicalistes. Però això no vol dir que desapareguin les pressions per a una forta retallada de les pensions.

D’una banda, la Unió Europea exigeix ​​al govern que compleixi el compromís de reduir la despesa en pensions, ja sigui elevant a 35 anys el període de còmput de la pensió o per un altre mecanisme. I, per altra banda, precisament la persistència de la mobilització dels pensionistes –que preparen noves jornades de mobilització per al mes de novembre– obliga a redoblar la campanya de pressió sobre el govern perquè deixi de marejar la perdiu i apliqui les retallades a que s’ha compromès el ministre Escrivà, i, com a complement, la campanya d’intoxicació de l’opinió pública amb el mite que el sistema públic de pensions és insostenible.

En un mercat mundial que es contreu, el capital financer té avidesa per ficar la mà als milers de milions de la seguretat social per als seus fons de pensions, malgrat la manca de rendibilitat d’aquests (vegeu la seva fallida actual a la Gran Bretanya i les pèrdues de gairebé un 10% acumulades aquest any a Espanya)

Les mobilitzacions contínues dels pensionistes amb les plataformes, la participació creixent de grups de treballadors i sindicalistes, la crisi política oberta al propi govern que va arribar a la seva culminació quan una majoria parlamentària va votar, el 21 de desembre de 2021, l’auditoria de la caixa de la Seguretat Social que el govern es nega a dur a terme, expliquen la campanya desaforada contra els pensionistes com a privilegiats.

Per tant, això indica que l’auditoria és el centre de la batalla, així com la relació de l’exigència d’augment de salaris.

La batalla per l’auditoria és una batalla política. No és simplement la demostració de que el sistema és sostenible, sinó que demostraria la podridura de les institucions que des de la dictadura, sota la qual es va imposar la creació de la seguretat social, les institucions, han actuat per permetre que tots els governs tiressin de la caixa de la gent gran.

A això se suma el que en realitat regeix els pressupostos de l’estat, l’ocultació de despeses, com hem comprovat a Defensa, a la Casa Reial, en realitat a tot el sistema.

Un cop més, el Banc d’Espanya a l’atac

L’experiència ha demostrat que la suposada independència dels bancs centrals respecte dels governs i dels pobles permet la seva dependència absoluta de les necessitats del capital financer.

En aquesta ocasió, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ha intervingut, una vegada més, per defensar la necessitat d’un pacte de rendes i que inclogui les pensions. Durant la seva intervenció a la Comissió de Pressupostos del Congrés dels Diputats, Hernández de Cos ha demanat que les llars, les empreses i els governs han d’actuar, demanant-los “que assumeixin una pèrdua de renda”. I ha insistit de manera especial que també ho han de fer els pensionistes, en afirmar els efectes de “risc” que, segons ell, tindrà la revaloració de totes les pensions en funció de l’evolució de la inflació, amb la pujada prevista del 8 ,5% per al proper any.

Hernández de Cos, a qui el poble no ha triat, s’ha permès donar lliçons a tots els grups parlamentaris sobre els “senyals” que cal donar per aturar la inflació. Ha dit que la inflació suposa que”hi ha una pèrdua de benestar sí o sí”, i que “principalment empreses i llars, però també les administracions públiques” han d'”interioritzar la pèrdua de renda que implica l’encariment” de les primeres matèries que importa Espanya i l’efecte de la inflaciói, per això, “l’únic que podem fer és repartir-ne el cost”.Per Hernández de Cos, aquest repartiment es materialitzaria en el pacte de rendes, que podria adoptar-se només al sector privat, però ha defensat que “seria un missatge molt més potent de desindexació de l’economia en un context d’inflació molt elevada que també cobrís el sector públic”, afectant a“funcionaris i pensionistes”.

L’advertiment sobre els funcionaris no sembla tan necessari després de la signatura d’un acord que suposa una pèrdua d’almenys un 6% del poder adquisitiu. Potser per això, el president del Banc d’Espanya ha insistit més en els pensionistes.

Resignant-se, aparentment, davant del que és inevitable, Hernández ha demanat, hipòcritament, per protegir els pensionistes més vulnerables, amb una revaloració de les prestacions mínimes el proper any en línia amb la inflació, estimada en un 8,5%. Però ha demanat que aquest manteniment del poder adquisitiu no afecti la resta de pensions.

El governador ha insistit que “la despesa pública hauria d´evitar l´ús generalitzat de clàusules d´indexació automàtiques en un context en què el marge” de l´Estat “es troba molt constrenyit per l´abultat endeutament públic”. Aquesta desindexació (no actualització automàtica amb la inflació) “es pot fer compatible” amb protegir els més vulnerables, és a dir, “que les pensions mínimes s’indexin (a l’IPC) però potser no la resta”.

Al banc d?Espanya s’uneixen els experts de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), que proposen “abaratir la factura” de les pensions, amb una pujada selectiva del 11% per a les pensions mínimes i del 2,5% per a les pensions que superin els 1.400 euros, de manera que segons ells, es retallaria la despesa de pensions en 6.225 el 2023, i en deu anys, en 68.000 milions “que podrien destinar-se a programes que beneficiïn els joves, com l’amortització de deute públic” .

ABC se suma a la campanya

Per la seva banda, el diari ABC -considerat per molts com a portaveu oficiós de la Casa Reial- publicava el 17 d’octubre passat un editorial i un llarg article. L’editorial, amb un títol enganyós, segons el qual “Les pensions mitjanes tripliquen els salaris”, afirmació absolutament falses, ja que el salari mitjà és de 24.009,2 euros, la pensió mitjana de jubilació, de 19.100 €, i la pensió mitjana del sistema de 15.256 euros anuals.

La notícia explica, desmentint a l’editorial, que, a l’última dècada, les pensions mitjanes a Espanya han crescut més del triple que els salaris. Això no impedeix que ABC pontifiqui que “aquestes dades haurien de posar en alerta tots els agents socials sobre la sostenibilitat del sistema de pensions”.

Però a l’ABC mateix se li escapa el perquè d’aquesta diferència de creixement de salaris i pensions. No és que les pensions hagin crescut gaire (al contrari, van patir una congelació amb Zapatero, i van pujar només un 0,25 mentre va durar la reforma de pensions de Rajoy, i han tornat a perdre poder de compra el 2022), sinó que, com reconeix la notícia, “els salaris han patit l’última dècada l’impacte de l’enorme desocupació que es va generar durant el segon mandat de Rodríguez Zapatero i l’ajust de costos laborals que van efectuar les empreses durant la recuperació posterior. A això se suma que l’ocupació recuperada a partir del 2013 compta amb salaris, en general, més baixos que els anys previs a la crisi, que aquesta ocupació ha crescut més ràpid en sectors amb escàs valor afegit i que el salari dels joves és baix i precari,

Això no impedeix que ABC demani que s’elimini el “sistema de reajustament automàtic” de les pensions segons l’IPC (que no és tal), “que el Govern no hagi volgut considerar la possibilitat de tocar-lo, per motius clarament electoralistes”.

No hi ha dubte de quina és la causa que les pensions pugin més que els salaris i mantinguin l’actualització segons l’IPC: l’existència d’un moviment de pensionistes que, malgrat les debilitats, ha mantingut un principi: que governi qui governi, les pensions es defensen, i ho ha donat suport a la mobilització unida. Això assenyala la responsabilitat dels dirigents de les principals organitzacions sindicals, que acaben de signar un acord que suposa pèrdua de poder adquisitiu per als tres milions d’empleats públics, i que es mostren partidaris del pacte de rendes, com Hernández de Cos.

Davant la confusió organitzada, l’auditoria

Es comprèn, en aquest marc, que el govern, que intenta imposar la retallada de pensions que ha compromès amb la Unió Europea, es negui a complir l’acord parlamentari que obliga a fer una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, auditoria que demostraria que el sistema és perfectament sostenible, perquè s’han tret de la seva caixa – ho reconeix el mateix Tribunal de Comptes – centenars de milers de milions per a “despeses impropies” no relacionades amb les pensions. Per això, l’exigència d’auditoria forma part essencial de la lluita en defensa del sistema públic de pensions, i no cal abandonar ni relegar.

En aquesta batalla política, impulsar la participació a les mobilitzacions organitzades per la COESPE i altres plataformes és vital. Però, insistim, es tracta d’una batalla política que ha d’incloure assenyalar la responsabilitat dels parlamentaris, l’exigència perquè compleixin el que van votar organitzant delegacions, pronunciant instàncies sindicals, on sigui possible, grups de treballadors, obrant perquè actuïn en comú constituint des de dalt i des de baix un potent agrupament de sindicalistes i treballadors en defensa del sistema públic de pensions, per l’auditoria.

Pensiones: la auditoría es absolutamente necesaria

Carta Semanal 910 en catalán

Carta Semanal 910 para descargar en PDF

A pesar de la maniobra del gobierno de anunciar una subida del 8,5% para las pensiones, la manifestación del 15 de octubre, convocada por las principales organizaciones de pensionistas, fue un rotundo éxito. Especialmente, por una mayor participación de trabajadores en activo y de sindicalistas. Pero eso no significa que desaparezcan las presiones para un fuerte recorte de las pensiones.

Por un lado, la Unión Europea exige al gobierno que cumpla su compromiso de reducir el gasto en pensiones, ya sea elevando a 35 años el periodo de cómputo de la pensión o por otro mecanismo. Y, por otra parte, precisamente la persistencia de la movilización de los pensionistas –que preparan nuevas jornadas de movilización para el mes de noviembre- obliga a redoblar la campaña de presión sobre el gobierno para que deje de marear la perdiz y aplique los recortes a que se ha comprometido el ministro Escrivá, y, como complemento, la campaña de intoxicación de la opinión pública con el mito de que el sistema público de pensiones es “insostenible”. Sigue leyendo

Després de la mobilització del 16 d’Octubre

Carta Setmanal 857 per descarregar en PDF

El passat 16 d’octubre, desenes de milers de pensionistes es manifestaven a Madrid, vinguts de tots els racons de l’Estat, en defensa del sistema públic de pensions basat en el repartiment.

La seva exigència concreta, la d’una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, expressa el combat contra tots els intents de “reformar” les pensions per retallar-les, escudant-se en un fals dèficit de la Seguretat Social. Intents que tracten de camuflar la realitat: l’única urgència per reformar el sistema de repartiment és la del capital financer, que vol ficar mà en els milers 

de milions d’euros de sistema de jubilació per especular amb ells en els seus fons privats de pensió (sota els diferents noms i formes que aquests fons adopten).

No era fàcil per als pensionistes anar a Madrid, passant hores d’incòmode viatge en autobusos, pagant-se el bitllet amb càrrec a minvades pensions. Però la presència de desenes de milers demostra la seva determinació a no cedir, a lluitar fins al final per una de les principals conquestes de la classe treballadora, el dret a la jubilació. Una determinació que és només un aspecte de la determinació del conjunt de la classe treballadora de no renunciar a una sola conquesta, de defensar totes les reivindicacions, de recuperar els drets arrabassats.

Per aconseguir arribar al 16-O ha calgut vèncer molts obstacles, els intents de divisió interna, l’oposició dels que rebutgen una mobilització estatal perquè no casa amb el seu objectiu de trencar la caixa única de la Seguretat Social. Però la fracció pensionista de la classe obrera ha imposat la unitat en defensa de les reivindicacions, com sens dubte aconseguirà la classe treballadora en el seu conjunt. La unitat sobre la base d’un principi clar: governi qui governi, les reivindicacions es defensen.

La mobilització dels pensionistes constitueix, en si mateixa, una crida a tots els sectors a mobilitzar-se per les seves reivindicacions, arrossegant a les seves organitzacions o passant per sobre d’elles, en una situació en la qual es donen cada vegada més elements per a una explosió social.

La crida als sindicalistes

A la manifestació del dia 16 es van repartir exemplars de la crida, signada per més de 400 sindicalistes, la immensa majoria militants de la UGT i de CCOO, en defensa de l’exigència d’auditoria dels comptes de la Seguretat Social i en suport a la pròpia mobilització .

Un manifest que es recolza en les resolucions a favor de l’auditoria aprovades en nombrosos congressos d’ambdues confederacions, i que expressa la voluntat de molts altres milers de sindicalistes de CCOO i d’UGT de lluitar, juntament amb les organitzacions de pensionistes, en defensa del sistema públic de pensions. Una voluntat que contrasta amb la línia d’alguns dirigents confederals d’arribar a acords per, segons diuen, “salvar la Seguretat Social”, acceptant noves retallades de pensions.

L’exigència d’auditoria és més que oportuna, perquè la seva realització permetria posar de manifest que la Seguretat Social és financerament viable, que no cal fer cap concessió per mantenir-la. N’hi hauria prou amb que l’Estat tornés els més de 500.000 milions d’euros que -segons un estudi de CCOO- han sortit de la seva caixa per a “despeses impròpies”, que no eren el pagament de pensions. I amb que es complís l’article 109 de la Llei de Seguretat Social, que compromet a l’Estat a fer front a qualsevol possible diferència entre ingrés i despeses del sistema públic de pensions, amb aportacions a càrrec dels PGE. I no amb préstecs.

Després del 16 d’octubre, els promotors de la crida han manifestat la seva voluntat de continuar la campanya, reunint als signants, organitzant delegacions a les direccions confederals.

Reivindicacions o consens

Poc abans de la manifestació, el 12 d’octubre, es va fer públic un acord entre les direccions del PSOE i del PP per renovar els principals “òrgans constitucionals”. Immediatament, quatre institucions importants, en particular el Tribunal Constitucional i el Tribunal de comptes, obrint les portes a una possible renovació del CGPJ. Acord de consens que expressa un consens més profund, basat en la defensa del Règim, de totes les seves institucions i, en primer lloc, de la Monarquia, posada en dubte cada dia per les revelacions sobre els manejos econòmics de l’anomenat “emèrit”. Títol cada dia més impropi per referir-se al Borbó lladre: a l’antiga Roma, d’on prové, designava el soldat que “havia complert el seu temps de servei i gaudia la recompensa deguda als seus mèrits”.

Mentre PP i PSOE proclamaven el seu consens en defensa de les institucions del règim de la Monarquia, aquestes continuaven la seva feina: la fiscalia feia pública la seva intenció d’exonerar Joan Carles de Borbó de tota acusació judicial, el Suprem condemnava sense proves al diputat d’Unides Podem, Alberto Rodríguez, i el Tribunal de Comptes es negava a acceptar la fiança dels republicans catalans, exigint que paguin amb tots el seu béns les seves suposades responsabilitats. Com reclama gairebé 10 milions a la UGT per la seva participació en acords sobre els ERO a Andalusia.

El consens entre PP i PSOE es complementa amb un altre consens, letal per a la classe treballadora: el del “diàleg social” entre govern, sindicats i patronal, en nom del qual s’ajorna una i altra vegada tota modificació de les reformes laborals (i amb cada ajornament, se’ns proposa una modificació sempre més descafeïnada que la proposada fins llavors), en nom de la qual es prepara una nova reforma-retallada de pensions. Cal no oblidar que la retallada de pensions de la reforma del 2011, amb el seu retard de l’edat de jubilació als 67 anys i el seu augment del període de còmput per al càlcul de la pensió, es va basar en l’ASE, acord signat per les direccions d’UGT i CCOO, que pesa com una llosa en la consideració dels pensionistes i les seves organitzacions cap a les grans confederacions.

Defensa el sistema públic de pensions, basat en el repartiment, o consens en el Pacte de Toledo, obrint pas als fons de pensions privats. Govern per a la immensa majoria treballadora o consens amb els franquistes. Defensa de les reivindicacions o diàleg social. No es pot, com diu el refrany, posar una espelma a Déu i una altra al diable.

D’aquí es desprén que el combat dels revolucionaris passa per plantejar, partint de les reivindicacions concretes, la necessària independència de les organitzacions. I relacionar aquestes reivindicacions amb la lluita contra el règim monàrquic, parapet del capital financer i enemic, com ell, dels treballadors i dels pobles. El consens és la política que busca salvar el règim, que vol fer pagar als treballadors i els pobles la seva crisi, que és la crisi de sistema capitalista.

 

Tras la movilización del 16 de Octubre

Carta Semanal 857 en catalán

Carta Semanal 857 para descargar en PDF

El pasado 16 de octubre, decenas de miles de pensionistas se manifestaban en Madrid, venidos de todos los rincones del Estado, en defensa del sistema público de pensiones basado en el reparto.

Su exigencia concreta, la de una auditoría pública de las cuentas de la Seguridad Social, expresa el combate contra todos los intentos de “reformar” las pensiones para recortarlas, escudándose en un falso déficit de la Seguridad Social. Intentos que tratan de camuflar la realidad: la única urgencia por reformar el sistema de reparto es la del capital financiero, que quiere meter mano en los miles de millones de euros del sistema de jubilación para especular con ellos en sus fondos privados de pensión (bajo los diferentes nombres y formas que esos fondos adoptan). Sigue leyendo

ESCRIVÀ, EL PACTE DE TOLEDO I  L’ACORD DEL “DIÀLEG SOCIAL” CONTRA LES CORDES

Carta Setmanal 849 per descarregar en PDF

LA MOBILITZACIÓ EN DEFENSA DE LA SEGURETAT SOCIAL POSA A ESCRIVÀ, EL PACTE DE TOLEDO I  L’ACORD DEL “DIÀLEG SOCIAL” CONTRA LES CORDES

La situació actual de la lluita per la defensa de sistema públic de pensions es troba en una cruïlla, gràcies a la forta resistència que de manera independent han organitzat les plataformes de pensionistes. L’anomenada crisi de la Seguretat Social, amb la qual es vol justificar tot tipus de retallades, és una crisi provocada per la política dels governs al servei del capital financer.

La responsabilitat de l’Estat arrenca des de la transició política, quan ja va ser objecte la Seguretat Social d’un important desmembrament d’institucions i serveis socials creats i finançats pels superàvits de les cotitzacions socials. Sigue leyendo

ESCRIVÁ, EL PACTO DE TOLEDO Y EL ACUERDO DEL “DIÁLOGO SOCIAL” CONTRA LAS CUERDAS

Carta Semanal 849 en catalán

Carta Semanal 849 para descargar en PDF

LA MOVILIZACIÓN EN DEFENSA DE LA SEGURIDAD SOCIAL PONE A ESCRIVÁ, AL PACTO DE TOLEDO Y AL ACUERDO DEL “DIÁLOGO SOCIAL” CONTRA LAS CUERDAS

La situación actual de la lucha por la defensa del sistema público de pensiones se encuentra en una encrucijada, gracias a la fuerte resistencia que de forma independiente han organizado las plataformas de pensionistas. La llamada crisis de la Seguridad Social, con la que se quiere justificar todo tipo de recortes, es una crisis provocada por la política de los gobiernos al servicio del capital financiero.

La responsabilidad del Estado arranca desde la transición política, cuando ya fue objeto la Seguridad Social de una importante desmembración de instituciones y servicios sociales creados y financiados por los superávits de las cotizaciones sociales.

El Estado, que no es neutral pues está al servicio de la clase dominante, ha tejido un entramado de complicidades políticas cuyo objetivo es debilitar, dislocar, el régimen de reparto y la Seguridad Social. Acuerdos que enlazan con la Unión Europea. Las propuestas de reformas de Escrivá forman parte del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia acordado con Bruselas e inserto en los planes de destrucción de conquistas sociales para toda Europa y muy especialmente del sistema de reparto basado en cotizaciones sociales, es decir, en salario diferido. Sigue leyendo