Archivo de la etiqueta: pensiones

En aquesta ocasió, publiquem a la carta setmanal diversos articles apareguts a Informations Ouvrières, setmanari del POI de França, en què analitzen la situació el país després de l’onada de mobilitzacions. De particular interès per als militants de l’Estat Espanyol, que veiem com les institucions de la Monarquia actuen com una arma del capital financer i la reacció per impedir tota mesura de progrés, considerem les reflexions sobre el paper de les institucions de la V República, que van ser qualificades en el seu dia de “cop d’Estat permanent” (aquí les institucions són heretades d’un altre cop d’Estat, el de 18 de juliol de 1936).

Alguns intertítols són originals, però d’altres han estat introduïts per nosaltres per ordenar la lectura del text.

La còlera i el rebuig continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

Després d’una enèsima aprovació en vigor a l’Assemblea el 8 de juny, el govern vol creure que el parèntesi de les pensions està tancat i que tot pot finalment tornar a l’ordre. Els primers decrets d’aplicació es van publicar al Diari Oficial el 4 de juny, fins i tot es va crear un simulador per calcular la seva pensió després de la implementació de la “reforma” el dilluns 12 de juny.

Tanmateix, és cert que malgrat la unitat de les confederacions en la demanda de retirada i malgrat les manifestacions amb nivells històrics de mobilització, malgrat les vagues i bloquejos en molts sectors, la “reforma” de les pensions ha passat, el bloqueig del país no ha tingut lloc.

També és cert que els milions de treballadors que van sortir als carrers durant cinc mesos segueixen aferrats a totes les seves demandes.

Les confederacions ho saben molt bé, continuen dient que no volen “passar pàgina” sobre les pensions.

Per enfrontar la situació actual, marcada per la voluntat de l’executiu de continuar i amplificar el seu treball destructiu brut en totes les àrees (“treball, ordre, progrés”), els treballadors que són qualsevol cosa menys resignats necessiten poder comptar amb la independència de les seves organitzacions.

A nivell polític, La France Insoumise (LFI), que prepara la seva assemblea representativa el 17 de juny, ha posat tot el seu pes durant els cinc mesos de mobilització, confirmant així la seva orientació de ruptura. Això li va valer un foc alimentat pels atacs tant dels partidaris d’Emmanuel Macron com dels del seu predecessor François Hollande.

El govern busca inútilment el diàleg social

Per seguir endavant, el govern està tractant de fer tot el possible per reactivar el “diàleg social”. En molts sectors, ja sigui l’ensenyament, la sanitat, etc., de salut, s’inventen “acords”, “pactes” destinats a involucrar els sindicats en la implementació dels plans destructius del govern, pel moment, amb resultats escassos: en educació, per exemple, el “pacte d’ensenyants” imposat per Pap Ndiaye, i davant el qual totes les federacions nacionals van donar el portaveu al ministeri la setmana passada, ha provocat, a mitjans de juny, i a tir de pedra de les vacances d’ estiu, reunions informatives sindicals molt concorregudes. En la funció pública, després de la provocació del ministre, Stanislas Guerini, d’una pujada salarial de l’1,5% l’1 de juliol, totes les federacions de funcionaris van donar a conèixer la seva desaprovació tan aviat com va acabar la reunió amb el ministeri.

Aquesta política, que pretén encadenar els sindicats als plans de l’executiu, s’ha vist reflectida en els últims dies pel desig de Macron d’organitzar en els pròxims dies una “conferència social” amb totes les confederacions sindicals. Anunciada per al 12 de juny, després per a mitjans de juny, sembla difícil d’organitzar. La ira i la negativa a acceptar les polítiques de Macron continuen sent el segell distintiu de tota la situació.

El caràcter antidemocràtic de les institucions de la V República

Durant 6 mesos, de gener a juny de 2023, el govern va utilitzar successivament els articles 47-1, 44.3, 49.3 i 40, tots ells instruments extrets de l’antidemocràtica Constitució de la Cinquena República, per aprovar la seva reforma de la jubilació. L’endemà de la manifestació del 19 de gener, que el mateix Ministeri de l’Interior va qualificar com “la mobilització més forta dels últims 30 anys“, Elisabeth Borne va anunciar que utilitzava l’article 47-1, mai abans utilitzat, que limita la durada dels debats a l’Assemblea Nacional i el Senat. Mentre milions de francesos es manifesten als carrers davant la convocatòria d’un sindicat unit, els diputats de LFI-Nupes es neguen a sotmetre’s als dictats del govern. Al final dels debats, el 17 de febrer, només es van votar els primers 2 articles del projecte de llei. El govern no pot reclamar cap legitimitat parlamentària. Manuel Bompard, diputat de LFI-Nupes de Bouches-du-Rhône, va escriure en el seu blog el 18 de febrer: “S’ha guanyat una primera victòria”.

Després de l’article 47-1 a l’Assemblea, l’article 44.3, per emmordassar el Senat…

Després de la poderosa vaga i les manifestacions gegantines del 7 de març, en vigílies de la manifestació de l’11 de març, i sense cap legitimitat a l’Assemblea, el govern busca a tota costa un vot favorable del Senat.

En va… el poder de la classe obrera amb les seves organitzacions unides sobre la demanda de la retirada de la “reforma” de les pensions, arrossegant la massa de la població, impacta fins i tot al Palau de Luxemburg. El 10 de març, Macron es va veure obligat a recórrer a l’article 44.3, que obliga el Senat a considerar només les esmenes proposades o acceptades pel govern. “Les màscares estan caient. (…) Després de passar per alt a l’Assemblea Nacional, el govern està emmordassant el Senat”, va dir Patrick Kanner, president del grup socialista al Senat, a Twitter el 10 de març.

La reforma va ser votada al Senat l’11 de març. El 40% dels senadors centristes, el 10% dels senadors republicans hi van votar en contra o es van abstenir.

… per després recórrer al 49.3

A finals de març, malgrat la violència de la repressió, milions continuen manifestant-se per exigir la retirada de la “reforma”. Aïllats, insegurs sobre el vot del seu propi camp, Emmanuel Macron i Elisabeth Borne van decidir el 16 de març usar l’article 49.3 per aprovar sense votació la reforma de pensions a l’Assemblea Nacional. La Nupes i el grup Liot (Llibertat, Independents, Ultramar i Territoris) van presentar una moció de censura que no va aconseguir, per un estret marge de 9 vots, enderrocar el govern. El 49.3 permet al govern fer passar la reforma de la jubilació, però al preu d’una gran crisi política, fins i tot i especialment a les files del partit presidencial. “L’ús de 49.3 va ser un cop per al grup”, diu un diputat de Renaissance (Le Monde, 26 de març). Va ser la primera vegada que em vaig dir a mi mateix: de fet, som inútils”.

“Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc” (Charlotte Caubel, secretària d’Estat)

La llei va ser promulgada el 15 d’abril, un dia després de l’opinió del Consell Constitucional rebutjant el recurs presentat per LFI. Una vegada més, amb motiu del projecte de llei per derogar el pas de l’edat legal de jubilació a 64 anys presentat pel grup Liot, els macronistes faran tot el possible per evitar que els parlamentaris votin. En aquest sentit, quina millor declaració que la de la secretària d’Estat per a la Infància, Charlotte Caubel, a Public Sénat el 24 de maig: “Aquest projecte de llei és políticament inacceptable. Farem tot el possible per garantir que aquest debat no tingui lloc“. Emmanuel Macron emergeix d’aquesta batalla cada vegada més aïllat. La premsa patronal parla d’una “victòria pírrica”. Macron, el seu règim, les seves institucions poden recórrer a totes aquestes maniobres brutes que consisteixen a utilitzar fins al fons les disposicions antidemocràtiques que ofereix la Constitució de la Cinquena República per augmentar la jubilació a 64 anys i el desballestament dels règims especials, però queda un fet, que és irrefutable: no només no hi ha suport entre la població a la necessitat de “reformar” la jubilació (fins i tot menys al juny que al Gener) sinó que, per contra, Macron ha aconseguit soldar totes les capes de treballadors en la necessitat de continuar defensant-lo amb ungles i dents.

Mentre el govern Macron utilitza tots els mitjans per lliurar una guerra social contra la classe treballadora francesa, també posa tots els seus esforços al servei de la guerra que està destruint Ucraïna i amenaça de portar tot Europa a l’abisme. Ha fet aprovar un descomunal increment del pressupost militar:

Acceleració de l’ escalada de guerra

En els últims dies, estem assistint a una terrible acceleració de l’escalada de la guerra. El Pentàgon ha estat pilotant durant una setmana una “contraofensiva” de les tropes de Zelensky. Les ordres són estatunidenques, els morts són ucraïnesos i russos. Després d’haver votat el 7 de juny a l’Assemblea Nacional un pressupost militar de 413 mil milions d’euros per als pròxims set anys, Emmanuel Macron va confirmar el dilluns 12, durant una conferència de premsa a l’Elisi abans d’una reunió del “triangle de Weimar” amb els líders d’Alemanya i Polònia, que la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès contra les forces russes havia començat, estimant que duraria “diverses setmanes o fins i tot mesos”. Emmanuel Macron també va confirmar que França continuaria “intensificant” la seva ajuda militar a Ucraïna. “Hem intensificat les entregues d’armes i municions, vehicles blindats, suport logístic”, va dir. El compromís de l’OTAN és més visible que mai. Segons Le Monde, “a Romania, les tropes de l’OTAN simulen la reconquesta d’un territori envaït. Una dotzena de països, entre ells França, han estat participant des de principis de juny en el vast exercici “Saber Guardian” (que reuneix sota el comandament estatunidenc més de 10.000 soldats a Romania) a tir de pedra de la frontera ucraïnesa“. A partir del dilluns 12 de juny, l’OTAN llançarà, des d’Alemanya, “el major exercici de la força aèria de tots els temps”. L’objectiu és augmentar la pressió militar sobre Rússia.

Rebutjant qualsevol unió sagrada darrere dels governs, a França, militants i activistes s’organitzen i reuneixen per un alto el foc immediat. A la Borsa de Treball de Saint-Denis, el diumenge 11 de juny, funcionaris electes, sindicalistes, activistes polítics i associatius es van reunir al voltant de la crida europea “Alt a la guerra!” La plataforma d’aquesta reunió va expressar el seu suport a la iniciativa de la conferència europea del 8 de juliol a Berlín “Contra la guerra, contra la guerra social”. Diverses altres reunions de “Alt a la guerra!” estan planejades per al juny a tot França. El míting de Saint Denis del diumenge 12 forma part d’una llarga cadenes de més de 50 mítines i/o concentracions a tot el país impulsats pels signants de la crida Alta a la Guerra

Francia: Victoria pírrica de Macron

Deja un comentario

Carta Semanal 944 en catalán

Carta Semanal 944 para descargar en PDF

En esta ocasión, publicamos en la carta semanal varios artículos aparecidos en Informations Ouvrières, semanario del POI de Francia, en los que analizan la situación el país tras la ola de movilizaciones. De particular interés para los militantes del Estado Español, que vemos cómo las instituciones de la Monarquía actúan como un arma del capital financiero y la reacción para impedir toda medida de progreso, consideramos las reflexiones sobre el papel de las instituciones de la V República, que fueron calificadas en su día de “golpe de Estado permanente” (aquí las instituciones son heredadas de otro golpe de Estado, el de 18 de julio de 1936). Sigue leyendo →

El xoc entre classes a França

Deja un comentario

Carta Setmanal 937 per descarregar en PDF

Alt a la guerra, fora l’economia de guerra

En ocasió de l’1 de maig ens ha semblat oportú dedicar aquesta Carta a l’economia de guerra aplicada pel President francès Macron i a la mobilització dels treballadors, una i altra vegada per milions per fer avall aquests plans. Per això hem recorregut a articles del setmanari Informations Ouvrières nº 754, del 27 d’abril.

La seva anàlisi assenyala l’abast internacional d’aquesta política de guerra, en particular europeu amb referències a Alemanya i la Gran Bretanya. I d’altra banda a la intervenció dels imperialistes a Ucraïna. Tot això realça el lloc central de la campanya internacional per aturar la guerra i fer enrere l’economia destructiva de guerra.

El Sr. Macron somnia…

Amb el seu somriure d’ànima beneïda quan l’escridassen en tots els seus desplaçaments coberts pels mitjans de comunicació, arxiprotegits, o amb la seva porra el ministre de l’Interior Darmanin, Emmanuel Macron acaricia la boja esperança que passa un mal moment –ja es cansaran– i tot tornarà a l’ordre.

Amb la seva primera ministra Sra. Borne, somia que amb els Roussel i els Cazeneuve, ferms defensors de les institucions de la V República, que l’ajudaran a contenir “els excessos de LFI”, els dirigents sindicals acabaran com sempre o s’embarcaran en operacions polític societàries del tipus de “referèndum d’iniciativa compartida” (RIP), justícia social o una cosa semblant que el seu amic Darmanin revendrà brutalment, i judicialment en el cas dels recalcitrants… Per poder continuar a marxes forçades les seves “reformes” contra la classe obrera i el poble.

Com solen fer els reieta a les altures, sobre un tron que es tambaleja, fingeix no veure res, mira púdicament per a una altra banda, i deixa anar engrunes aquí i allà. No serà el primer sorprès per un cop de realitat. Sent un fervent admirador de Lluís XVI, escombrat per la revolució, això hauria de fer-li reflexionar. Però aquesta gent, tancats en la seva bombolla, mai reflexionen de veritat.

Posseïts pel seu destí personal, empesos pels que els serveixen amb grans recompenses (fins al moment en què els deixen tirats en plena baralla), es consideren investits “pel bé de França”. Es consideren ben pertrets per tot el poder que els confereix l’ Estat. Però almenys hi ha alguna cosa que no poden fer… esborrar la realitat. Tant més com que milions en prenen consciència.

La realitat, és el rebuig ultramajoritari, gairebé unànime, de la seva “reforma”, que recorrin als procediments més antidemocràtics per imposar-la contra la immensa majoria del poble sobre el qual cauen totes les armes de la repressió. Rebuig que continua aquests dies en la forma dels manifestants que arriben amb cassoles a desafiar els ministres i el mateix Macron en cadascun dels seus desplaçaments.

La realitat és la falta de majoria a l’Assemblea Nacional, que condueix a una sèrie de revessos en l’últim període: sobre la candidatura a dirigir l’agència de medi ambient i energia, sobre el retard en la tramitació parlamentària de la Llei de Programació Militar, sobre el projecte de llei sobre millorar l’envelliment…

La realitat és la unanimitat de les confederacions en negar-se a acudir la setmana passada a una convocatòria presidencial. La realitat són els milions que segueixen i seguiran immobilitzats, com es veurà probablement l’1 de maig. La realitat és que queda al nu el paper de l’Estat i de les institucions. La realitat, en paraules del politòleg Jérome Jaffré, és “una focalització de totes les hostilitats en la seva persona. No el protegeixen ni el Govern ni la majoria, només el protegeix la policia. Això pot desembocar en una autèntica crisi democràtica en què al rebuig del poder s’afegeixi un rebuig de les institucions (el que ja s’entreveu sobre l’ús de l’article 39.3 per imposar lleis sense majoria), en particular en les joves generacions.” La mateixa preocupació la comparteix i ex-assessor especial del president Nicolas Sarkozy. Tota aquesta gent tenen motius per estar preocupats.

La redacció

(IO 754, p. 2)

S’estan mobilitzant milions

Literalment sorpresos per la magnitud de les 13 mobilitzacions que s’han succeït reunint cadascuna milions. Sorpresos pel bloqueig de vies públiques i les vagues, tots els politòlegs o similars del país, els especialistes en “l’actualitat social”, han coincidit a detectar que la còlera s’està apoderant del país.

Sens dubte, hi ha còlera… però es tracta de definir l’abast històric d’aquesta mobilització extraordinària. Si es tracta de comprendre la forma en què s’ articula amb les lluites del futur, caldrà rastrejar les causes profundes i menys immediates d’ aquesta còlera.

És el producte d’ anys de maduració. Esclata imponent, i no és un detall, per oposar-se al retard de la jubilació en dos anys, que és una exigència formulada pel capital financer.

Retardar dos anys un descans ben merescut, de cents de milers de treballadors, perquè ho exigeix el capital. Estem en el meollo de les relacions entre el capital i el treball.

El rebuig d’aquesta ‘reforma’ criminal evoca els atacs que el van precedir: els atacs contra el Codi Laboral, contra l’assegurança d’atur i les amenaces que se cernen sobre la Seguretat Social. En una paraula, estan en perill totes les conquestes socials aconseguides amb la lluita de classes des de la Guerra Mundial. Aquesta dimensió penetra la consciència de milions de treballadors i de ciutadans que han emprès el combat contra la ‘reforma’ de les pensions.

Res no aturarà aquests milions

Al centre d’aquesta mobilització hi ha la classe obrera. Una classe obrera apinyada com un bloc en la unitat de les seves organitzacions i que arrossega amb ella la massa de les capes populars i de la joventut en la lluita per defensar una conquesta essencial de la classe obrera i contra la política al servei del capital financer que aplica el president en el marc de les institucions antidemocràtiques de la V República.

La preocupació pel futur promès als treballadors i als pobles pel sistema imperialista en plena crisi de descomposició és un potent motor d’aquesta còlera.

En el moment en què les exigències de l’economia de guerra priven de mitjans la sanitat, l’educació, els serveis públics, i en què l’onada inflacionista pressiona els pressupostos de les famílies obrera…

L’ofensiva empresa pel capital financer per garantir els seus beneficis està desestabilitzant tot el continent europeu.

Davant la dimissió del viceprimer ministre britànic, els comentaris de la premsa són inequívocs: “Els conflictes socials s’embussen: els infermers han rebutjat l’oferta d’augment salarial proposada per Downing Street, els ensenyants preveuen noves vagues, com els metges internistes.”

A Alemanya, per escapar a l’amenaça d’una vaga general dels serveis públics, el govern federal ha concedit un 11% d’augment als 2,4 milions de treballadors concernits. Per als salaris més baixos, l’acord representa un 16,9% d’augment.

No és per a res exagerat dir que el que succeeix a França s’inscriu en un moviment que madura a escala de tot Europa. Milions s’han posat en moviment. Res no els aturarà, com ho fa l’acollida que arreu es dispensa al president Macron i als seus ministres.

Le Monde escrivia el 25 d’abril: “Entre Macron i els seus diputats cueja el dubte. Ja no hi ha màgia entre Emmanuel Macron i la seva majoria relativa (…) Al cap d’un any de la seva elecció, els que sostenen el cap de l’Estat dubten de la seva capacitat per adaptar-se a la falta d’una majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i per respondre a la persistent contestació social.”

És difícil il·lustrar més clarament la primera condició que per als marxistes té l’obertura d’una crisi revolucionària, a saber “que per a les classes dominants és difícil mantenir la seva dominació com fins aleshores; crisi de la cúpula, crisi de la política de la classe dominant que crea una esquerda per la qual s’obren camí el descontentament i la indignació de les classes oprimides.” Continuarà…

Marc Gauquelin

La Unió Europea acaba d’anunciar una acceleració de les entregues de municions i armes a Ucraïna. Polònia ha decidit entregar a Ucraïna tots els seus avions Mig heretats de l’època soviètica, que Polònia substituirà per bombarders nord-americans.

Els Estats Units han anunciat un nou pla d’armament d’Ucraïna. Un responsable nord-americà ha arribat a afirmar que Ucraïna té un lloc al si de l’OTAN. La guerra ha de continuar. Com explica un oficial americà podria durar fins al 2024 o fins i tot el 2025.

S’instal·la l’economia de guerra. El diari Les Échos del 25 d’abril, sobre la base d’un informe de l’institut Sipri (especialitzat en economia d’armament), anuncia: “Les despeses militars assoleixen el nivell més elevat des de fa trenta anys”. També diuen Les Échos que a escala mundial les despeses militars assoleixen els 2,24 bilions de dòlars. La guerra ha de continuar, l’economia d’armament és una corretja que arrossega tota l’economia capitalista que està en crisi. No a la violència policial!L’acció dels treballadors en defensa dels seus drets troba ressò en formacions com l’Observatori de les llibertats, la Lliga de Drets de l’Home, el Lliure Pensament.

Així, l’advocada Chloé Saynac, de l’Observatori Parisí de llibertats Públiques, assenyala que davant l’amplitud de la repressió contra el moviment de les Armilles Grogues s’han proposat documentar i analitzar les pràctiques policials i informar els ciutadans dels seus drets. Amb les seves observacions contribueixen a desmentir un discurs policial que es presenta com si fos la Bíblia davant de jutges que sovint coneixen poc el que succeeix en les manifestacions.

Observem un manteniment de l’ordre preventiu, és a dir ofensiu, contrari a una lògica de gestió pacífica de les manifestacions i de desescalada. Observem un ús important de material classificat com a ‘armes de guerra’. La manifestació té per objecte que el ciutadà pugui fer sentir les seves reclamacions, aquestes pràctiques policials li treuen aquest dret, ja que l’esdeveniment es converteix en una demostració de força policial. La política repressiva dissuadeix les persones d’exercir aquest dret en una situació en què hi ha una forta contestació social. La dissuasió pot prendre la forma d’anuncis ambigus de la prefectura o el ministeri de l’Interior, quan aquest afirma que és un delicte participar en aquesta manifestació, cosa falsa. La situació és molt preocupant.

Per la seva banda el Lliure Pensament té ja recollides 2.000 signatures d’una crida contra les violències policials de l’Estat, contra la repressió i pel dret a manifestar-se. Aquesta organització ha llançat una crida perquè se la defensi de les campanyes reaccionàries.

El choque entre clases en Francia

Deja un comentario

Carta Semanal 937 en catalán

Carta Semanal 937 para descargar en PDF

Alto a la guerra, fuera la economía de guerra

En ocasión del 1 de mayo nos ha parecido oportuno dedicar esta Carta a la economía de guerra aplicada por el Presidente francés Macron y a la movilización de los trabajadores, una y otra vez por millones para echar abajo esos planes. Para ello hemos recurrido a artículos del semanario Informations Ouvrières n.º 754, del 27 de abril.

Su análisis señala el alcance internacional de esa política de guerra, en particular europeo con referencias a Alemania y la Gran Bretaña. Y por otro lado a la intervención de los imperialistas en Ucrania. Todo lo cual realza el lugar central de la campaña internacional por detener la guerra y echar atrás la economía destructiva de guerra. Sigue leyendo →

Acerca de la movilización en Francia contra la reforma de las pensiones

Deja un comentario

Carta Semanal 925 en catalán

Carta Semanal 925 para descargar en PDF

En esta carta semanal reproducimos -con algunos cometarios- un artículo de Pierre Valdemienne, publicado en Informations Ouvrières nº 724, del 1 de febrero, a modo de balance de las últimas manifestaciones celebradas en distintas ciudades de Francia contra la propuesta de reforma del sistema de seguridad social impulsada por el gobierno de Emmanuel Macron. Una reforma que el gobierno francés tilda de “necesaria”, cuando, al igual que en España, la caja de la Seguridad Social en Francia es autosuficiente, si no fuera -en Francia- por los miles de millones de exenciones de cotizaciones empresariales decididas por los diversos gobiernos, con la excusa de “crear empleo”, y financiadas por la propia caja del sistema de jubilación. Y en España por la derivación de fondos para “gastos impropios” (de ahí la exigencia de auditoría de la caja de la Seguridad Social levantada por la COESPE).

Justo es señalar que al día siguiente al 1 de febrero más de un millón de trabajadores ingleses de diversos sectores sanidad, enseñanza, transportes se manifestaron y fueron a la huelga por aumentos de salarios y contra los gastos militares. Un verdadero renacer de la clase obrera británica después de los negros años de la época de Thatcher. Sigue leyendo →

Sobre la mobilització a França contra la reforma de les pensions

Deja un comentario

Carta Setmanal 925 per descarregar en PDF

En aquesta carta setmanal reproduïm -amb alguns cometaris- un article de Pierre Valdemienne, publicat a Informations Ouvrières nº 724, de l’1 de febrer, a tall de balanç de les últimes manifestacions celebrades en diferents ciutats de França contra la proposta de reforma del sistema de seguretat social impulsada pel govern d’Emmanuel Macron. Una reforma que el govern francès titlla de “necessària”, quan, igual que a Espanya, la caixa de la Seguretat Social a França és autosuficient, si no fos -a França- pels milers de milions d’exempcions de cotitzacions empresarials decidides pels diversos governs, amb l’excusa de “crear ocupació”, i finançades per la pròpia caixa del sistema de jubilació. I a Espanya per la derivació de fons per a “despeses impropis” (d’aquí l’exigència d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social aixecada per la COESPE).

Just és assenyalar que l’endemà l’1 de febrer més d’un milió de treballadors anglesos de diversos sectors: Sanitat, ensenyament, transports es van manifestar i van anar a la vaga per augments de salaris i contra les despeses militars. Un veritable renéixer de la classe obrera britànica després dels negres anys de l’època de Thatcher.

Manifestacions monstruoses arreu del país: l’executiu s’enfronta a un rebuig de profunditat sense precedents

Aquest dimarts 31 de gener, dia de vaga i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers, en massa. La mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica, cosa que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir aquesta reforma, fins i tot a l’Assemblea Nacional.

“Esperar. I rectificar la situació abans que sigui massa tard”. És un estímul en forma d’advertència que el diari Le Monde (30 de gener) dirigeix a l’executiu, l’índex de popularitat del qual ha estat en caiguda lliure durant quinze dies, especialment després de la gran vaga del 19 de gener.

Un element significatiu del descens del govern a l’infern és el cas dels pensionistes, que constitueixen el cor de l’electorat macronista, i que s’oposen majoritàriament a la “reforma” de les pensions, segons les últimes enquestes.

La qüestió es simple : com més intenta l’executiu justificar la “reforma”, més s’estén el rebuig entre la població. Emmanuel Macron ha entès això i va lamentar la necessitat d’haver de convèncer: els elements del llenguatge han canviat durant una setmana, ja no correspon al govern defensar una “reforma justa” sinó una “reforma indispensable” i “necessària”.

L’Executiu es llança cap endavant…

En aquest sentit hem d’interpretar les declaracions -en forma de provocació- del primer ministre, qui va declarar el diumenge 29 de gener que l’ajornament de l’edat de jubilació a 64 anys “ja no és negociable”.

El mateix to provocador del ministre de l’Interior a les columnes del parisenc el mateix dia, per a qui “la feina no és una malaltia”. O el vídeo del ministre de la Funció Pública, Stanislas Guerini, destinat als funcionaris públics, que va provocar una veritable protesta, provocant la reacció de la confederació FO – que “denuncia la propaganda del govern” – i de la CGT, Céline Verzeletti, cosecretaria general de la Unió Federal de Sindicats de l’Estat, que tuitejaba: “Negació de la democràcia, falsa propaganda, segrest d’arxius. Vergonyós”. Per no parlar de les declaracions extraterrestres de la diputada del grup Renaissance Claire Guichard (suplent del ministre delegat de Comptes Públics, Gabriel Attal) sobre el personal que acompanya els estudiants amb discapacitat (), o les confessions assumides per Franck Riester, ministre de Relacions amb el Parlament, recolzat per Clément Beaune i Stanislas Guerini (una altra vegada!) sobre el destí reservat a les dones per la “reforma” ()

… I es troba amb el mur de manifestacions i vagues

La resposta a totes aquestes provocacions no es va fer esperar: aquest dimarts 31 de gener, un dia de vagues i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers en massa. La força de la vaga i les manifestacions del 19 de gener ha donat confiança a tots els d’aquest país, que rebutgen la reforma i volen que es retiri.

Així, arreu, les manifestacions, cada vegada i sempre convocades pels sindicats units, són més nombroses que el 19 de gener i trenquen nous sostres: 3.500 a Abbeville (que seria la major manifestació de la història de la ciutat), 10.000 a Foix (per a una ciutat de 9.700 habitants), 10.000 a Montauban (davant 6.000 el 19 de gener), 12.000 a Béziers (davant 10.000), 65.000 a Nantes (davant 55.000), 80.000 a Toulouse (davant 50.000), 250.000 a Marsella (davant 140.000), 500.000 a París (davant 400.000)… Els talls són encara més densos, amb una presència massiva de joves (més de 150.000 segons les organitzacions); una vegada més, hi ha moltes delegacions del sector privat (Thalès a Niça, per exemple), i d’empleats que no estan acostumats a manifestar-se (com els empleats de les notaries) i molts “manifestants primerencs”, cosa que diu molt sobre el ferment continu a la població…

Paral·lelament, la vaga és molt seguida, sobretot en el transport, especialment a la RATP i SNCF : en aquest sector, no hi ha trens interurbans, 2 TER de cada 10, 1 regional (a la regió de París) de cada 10 … A les refineries, entre un 70 i un 100% de vaguistes. A la refineria de Feyzin (Roine), la vaga es renova l’1 de febrer.

El que s’expressa en aquestes manifestacions: un fart, una ira dirigida contra Macron, la seva política, el seu govern, el seu món i que cristal·litza en la demanda de la retirada de la reforma.

La demostració de força dels treballadors repercuteix en tots els nivells

Enfortida per la unitat de tots els sindicats per exigir la retirada de la “reforma” de les pensions, la mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica. Lo que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir-se, fins i tot a l’Assemblea: l’expresident de la República, François Hollande, tem “un poderós moviment social unitari, que pot, al seu torn, desintegrar l’acord parlamentari” (Le Monde, 30 de gener).

Ja estan apareixent esquerdes: els vint diputats del grup Liot (), propers a la majoria, han anunciat que no votaran a favor de la “reforma”. A les files d’Horizons, el partit polític de l’ex primer ministre d’Emmanuel Macron, Edouard Philippe, sis diputats planegen abstenir-se o votar-hi en contra. Pel que fa als Republicans, el diari patronal L’Opinion (30 de gener) es pregunta: “Els 62 membres del grup LR donaran suport finalment al text del govern? Ningú té la resposta, ni tan sols els diputats de LR. Van presentar 633 esmenes que sorprenentment apunten a suavitzar la reforma: limitar les contribucions a 43 anys per a carreres llargues (en lloc de 44), clàusula de revisió el 2027, ajornament de l’entrada en vigor de la reforma al 2024 en lloc del 2023 … Hauríem de veure les condicions del seu suport?” Per no parlar de l’oposició entre els diputats de la pròpia majoria, que van anunciar la seva intenció de no votar a favor del text tal com està.

La qüestió de la prolongació de la vaga fins a la retirada del projecte està sobre la taula

Mentre que els debats a l’Hemicicle han de començar el dilluns 6 de febrer, la data d’una convocatòria de vaga al sector energètic i la vigília d’una convocatòria d’una vaga renovable a la SNCF i a les refineries, el rebuig que està arrelant a tot el país i l’absència d’una majoria al Parlament enllesteixen l’horitzó de l’executiu.

I no són els resultats de les recents eleccions parcials els que li puguin tranquil·litzar: malgrat les taxes rècord d’abstenció, a Charente, per exemple, el candidat de La France Insumise-Nupes, René Pilato, va augmentar en 8 punts en la primera volta i va guanyar en la segona, contra el diputat sortint d’Horizons, Thomas Mesnier. Aquest últim va declarar que “hi ha hagut un efecte pensions en els últims dies. La gent va venir a votar a la segona volta quan no va participar en la primera”.»

En negar-se a escoltar arguments de sentit comú, el cap d’Estat i el seu govern són plenament responsables de la situació i les seves conseqüències. En una democràcia, escoltar el poble és millor que totes les objeccions que el mateix executiu ha renunciat a defensar; i amb raó, perquè són les de la minoria d’explotadors i capitalistes, que obtenen del govern un augment vertiginós en el pressupost de les forces armades (+ 30%), l’escalada de lliuraments de tancs i fins i tot avions, ara qüestionats fins i tot dins de l’Assemblea Nacional.

Recolzats per la força política de FI i Nupes, enfortits per la unitat de les organitzacions, els treballadors han tornat a indicar que no tenen intenció d’acceptar ser saquejats per tot arreu. Tenen raó. La qüestió de la renovació de la vaga ja està sobre la taula. El rebuig de tota aquesta política mortal per a totes les categories explotades és legítim, tots els mitjans per tenir èxit també.

Escrivá vol incloure noves retallades de pensions abans de final d’any

Deja un comentario

Carta Setmanal 914 per descarregar en PDF

A canvi dels fons europeus, el govern va remetre a Brussel·les un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’economia espanyola, que incloïa, entre altres moltes qüestions, compromisos de reforma del sistema públic de pensions, per garantir –diuen- la seva sostenibilitat. Recordem que, per poder mantenir el fals argument que el sistema no és sostenible, el govern en què se senti Escrivá es nega a complir el mandat parlamentari de fer una auditoria pública de la caixa de la Seguretat Social. L’objectiu real no és garantir les pensions públiques, sinó fer passos per al que el capital financer ansia: convertir les pensions de jubilació en un negoci, a través dels seus fons de pensions (cosa que exigeix que les pensions públiques de jubilació baixin prou perquè no garanteixin la supervivència dels jubilats). Es tracta d’una despesa de 179.810 milions d’euros, la qual cosa suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB), segons el pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022.

De pas, recordar que es va dir que aquests fons eren sense condicions, és a dir, un engany. I que, a més, aquests fons només serveixen per garantir els beneficis de las grans empreses.

En aquest document remès a Brussel·les, el govern s’ha compromès a legislar, amb el termini del 31 de desembre com a màxim, un nou paquet de reformes de les pensions contributives, el que es coneix com la “segona part” de la reforma d’Escrivá. Per tant, el Govern apura les últimes setmanes per presentar la seva proposta. El passat dia 18, en un editorial, El País deia el següent: “ha arribat el moment de presentar el sistema pel qual Espanya planeja superar els dèficits estructurals del model contributiu, una cosa que, ateses les circumstàncies, no es pot fer sense assumir alguns costos”.

Reduir la despesa en pensions

La proposta que baralla el ministre José Luis Escrivá té dues potes: el destope de les bases màximes de cotització (avui topades als 4.139 euros), perquè els salaris més alts cotitzin més. Una mesura que augmentaria els ingrés del sistema. Però el central de la reforma és una altra mesura, per baixar la despesa en pensions: l’ampliació del període de còmput per calcular la pensió definitiva. Segons els càlculs que baralla el mateix govern, l’augment del període de còmput per al càlcul de les pensions dels 25 als 35 anys, reduirà les futures pensions inicials un 5,45% de mitjana. Una mesura brutal, si recordem que més de la meitat dels jubilats (el 52%), és a dir, 4,75 milions de persones, perceben una paga que se situa per sota de salari mínim interprofessional (SMI). Si tenim en compte els diferents tipus de pensions (jubilació, incapacitat permanent, viduïtat, orfandat i a favor de familiars), la pensió mitjana a Espanya és 1.087,48 euros.

Implicar les organitzacions

L’editorial d’El País que citàvem abans diu: “el paper de les pensions en el model social espanyol és essencial i s’hauria de fer un esforç per reprendre els acords bàsics que han fet que, amb totes les seves reformes i contrareformes, el sistema hagi superat innombrables vicissituds”. Amb aquestes paraules, crida al consens de les forces polítiques en el pacte de Toledo i a la implicació dels dirigents sindicals. Com va succeir amb la reforma de Zapatero el 2011, que va retardar l’edat de jubilació als 67 anys, i que es va basar en l’Acord Social i Econòmic, signat pels dirigents d’UGT i CCOO. Però, de moment, els dirigents de tots dos sindicats es mostren reticents. L’ASE va generar un important rebuig entre els treballadors i dins dels mateixos sindicats. Una campanya en la qual participem els militants de la Quarta internacional va recollir més de 2.000 signatures de sindicalistes, que van ser lliurades a Toxo i Méndez, que es van veure obligats a rebre una delegació dels signants. La participació directa de les direccions d’UGT i CCOO en una retallada de pensions ha estat determinant perquè els pensionistes s’hagin organitzat en les seves pròpies coordinadores i plataformes, alienes als sindicats i sovint enfrontades a ells.

Per tant, els dirigents no s’atreveixen a subscriure una nova retallada de pensions, i possiblement el suport de les confederacions no asseguraria, avui, al govern, la “pau social” necessària per imposar aquesta nova retallada.

L’auditoria dels comptes, una absoluta necessitat

Com senyalàvem al començament d’aquesta carta, totes les reformes de les pensions, totes les retallades, s’han basat en el mateix argument: el sistema públic de pensions, tal com està ara, és “insostenible”, i, per garantir les pensions futures, cal introduir reformes, cal retallar les pensions, cal prolongar l’edat de jubilació.

I, tanmateix, recordem que Enriqueta Chicano, presidenta del Tribunal de Comptes, en una compareixença davant la Comissió Mixta (Congrés-Senat), reconeixia que, només entre els anys 1989 i 2018, la Seguretat Social va assumir 103.690 milions d’euros en despeses no contributives (les denominades despeses impropis ) i que, per tant, havien d’ haver estat finançats per l’ Estat en comptes de ser sufragats traient-los de les arques del sistema de pensions. Un estudi de CCOO, que abasta molts més anys enrere, puja la xifra de “despeses impropis” a més de 500.000 milions.

La COESPE va aixecar l’exigència d’una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, una proposta que va ser represa per altres plataformes i, a més, moltes instàncies sindicals la van recolzar, des del Congrés Confederal d’UGT a diverses Federacions de CCOO, així com nombroses seccions sindicals, un moviment que segueix en curs. La proposta va ser assumida per diversos grups parlamentaris i finalment inclosa en la votació de la primera part de la “reforma Escrivà”. Aquest mandat parlamentari ha estat incomplert.

El passat 2 de novembre, la ministra d’Hisenda María Jesús Montero, responia al congrés a una interpel·lació del diputat Jordi Salvador, d’ERC, que preguntava per l’incompliment del mandat parlamentari, que es complirà amb aquesta condició, que encara “tenim temps”, però que en aquest moment “estem en la recuperació econòmica”. Montero va afegir, en aquesta mateixa intervenció, que el sistema de pensions és “sostenible”. El que no impedeix que Escrivá segueixi argumentant, per imposar la reforma que ha compromès a Brussel·les, que cal fer canvis per garantir la seva sostenibilitat.

La democràcia exigeix que els comptes de l’Estat siguin clars. Des del franquisme s’ha imposat l’existència de “despeses ocultes”. El pressupost de la Casa Reial és fals, no inclou el 60% de les despeses que ens costa la paràsita família Borbó. El pressupost militar és igualment fals, i no inclou gaires despeses dissimulades en altres partides del pressupost. L’auditoria de comptes de la seguretat social és fonamental per garantir el futur de milions de pensionistes. En efecte l’auditoria demostraria la sostenibilitat del Sistema (realitzada pel Tribunal de Comptes). Però a més evidenciaria la corrupció del funcionament de les institucions heretades del Franquisme. D’aquí la resistència d’aquestes a la seva realització. Resistència a la qual el govern se sotmet fins i tot quan els grups parlamentaris la van votar el 28 de desembre del 2021. D’aquí la importància de continuar la batalla al respecte integrant l’exigència als parlamentaris que facin complir l’acord.

Escrivá quiere incluir nuevos recortes de pensiones antes de fin de año

Deja un comentario

Carta Semanal 914 en catalán

Carta Semanal 914 para descargar en PDF

A cambio de los fondos europeos, el gobierno remitió a Bruselas un Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia de la economía española, que incluía, entre otras muchas cuestiones, compromisos de reforma del sistema público de pensiones, para garantizar –dicen- su sostenibilidad. Recordemos que, para poder mantener el falso argumento de que el sistema no es sostenible, el gobierno en que se sienta Escrivá se niega a cumplir el mandato parlamentario de hacer una auditoría pública de la caja de la Seguridad Social. El objetivo real no es garantizar las pensiones públicas, sino dar pasos para lo que el capital financiero ansía: convertir las pensiones de jubilación en un negocio, a través de sus fondos de pensiones (lo que exige que las pensiones públicas de jubilación bajen lo suficiente para que no garanticen la supervivencia de los jubilados). Se trata de un gasto de 179.810 millones de euros, lo que supone un 11,8% del producto interior bruto (PIB), según el presupuesto consolidado de la Seguridad Social para 2022. Sigue leyendo →

Pensions: l’auditoria és absolutament necessària

Deja un comentario

Carta Setmanal 910 per descarregar en PDF

Tot i la maniobra del govern d’anunciar una pujada del 8,5% per a les pensions, la manifestació del 15 d’octubre, convocada per les principals organitzacions de pensionistes, va ser un èxit rotund. Especialment, per una participació més gran de treballadors en actiu i de sindicalistes. Però això no vol dir que desapareguin les pressions per a una forta retallada de les pensions.

D’una banda, la Unió Europea exigeix al govern que compleixi el compromís de reduir la despesa en pensions, ja sigui elevant a 35 anys el període de còmput de la pensió o per un altre mecanisme. I, per altra banda, precisament la persistència de la mobilització dels pensionistes –que preparen noves jornades de mobilització per al mes de novembre– obliga a redoblar la campanya de pressió sobre el govern perquè deixi de marejar la perdiu i apliqui les retallades a que s’ha compromès el ministre Escrivà, i, com a complement, la campanya d’intoxicació de l’opinió pública amb el mite que el sistema públic de pensions és insostenible.

En un mercat mundial que es contreu, el capital financer té avidesa per ficar la mà als milers de milions de la seguretat social per als seus fons de pensions, malgrat la manca de rendibilitat d’aquests (vegeu la seva fallida actual a la Gran Bretanya i les pèrdues de gairebé un 10% acumulades aquest any a Espanya)

Les mobilitzacions contínues dels pensionistes amb les plataformes, la participació creixent de grups de treballadors i sindicalistes, la crisi política oberta al propi govern que va arribar a la seva culminació quan una majoria parlamentària va votar, el 21 de desembre de 2021, l’auditoria de la caixa de la Seguretat Social que el govern es nega a dur a terme, expliquen la campanya desaforada contra els pensionistes com a privilegiats.

Per tant, això indica que l’auditoria és el centre de la batalla, així com la relació de l’exigència d’augment de salaris.

La batalla per l’auditoria és una batalla política. No és simplement la demostració de que el sistema és sostenible, sinó que demostraria la podridura de les institucions que des de la dictadura, sota la qual es va imposar la creació de la seguretat social, les institucions, han actuat per permetre que tots els governs tiressin de la caixa de la gent gran.

A això se suma el que en realitat regeix els pressupostos de l’estat, l’ocultació de despeses, com hem comprovat a Defensa, a la Casa Reial, en realitat a tot el sistema.

Un cop més, el Banc d’Espanya a l’atac

L’experiència ha demostrat que la suposada independència dels bancs centrals respecte dels governs i dels pobles permet la seva dependència absoluta de les necessitats del capital financer.

En aquesta ocasió, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ha intervingut, una vegada més, per defensar la necessitat d’un pacte de rendes i que inclogui les pensions. Durant la seva intervenció a la Comissió de Pressupostos del Congrés dels Diputats, Hernández de Cos ha demanat que les llars, les empreses i els governs han d’actuar, demanant-los “que assumeixin una pèrdua de renda”. I ha insistit de manera especial que també ho han de fer els pensionistes, en afirmar els efectes de “risc” que, segons ell, tindrà la revaloració de totes les pensions en funció de l’evolució de la inflació, amb la pujada prevista del 8 ,5% per al proper any.

Hernández de Cos, a qui el poble no ha triat, s’ha permès donar lliçons a tots els grups parlamentaris sobre els “senyals” que cal donar per aturar la inflació. Ha dit que la inflació suposa que”hi ha una pèrdua de benestar sí o sí”, i que “principalment empreses i llars, però també les administracions públiques” han d'”interioritzar la pèrdua de renda que implica l’encariment” de les primeres matèries que importa Espanya i l’efecte de la inflaciói, per això, “l’únic que podem fer és repartir-ne el cost”.Per Hernández de Cos, aquest repartiment es materialitzaria en el pacte de rendes, que podria adoptar-se només al sector privat, però ha defensat que “seria un missatge molt més potent de desindexació de l’economia en un context d’inflació molt elevada que també cobrís el sector públic”, afectant a“funcionaris i pensionistes”.

L’advertiment sobre els funcionaris no sembla tan necessari després de la signatura d’un acord que suposa una pèrdua d’almenys un 6% del poder adquisitiu. Potser per això, el president del Banc d’Espanya ha insistit més en els pensionistes.

Resignant-se, aparentment, davant del que és inevitable, Hernández ha demanat, hipòcritament, per protegir els pensionistes més vulnerables, amb una revaloració de les prestacions mínimes el proper any en línia amb la inflació, estimada en un 8,5%. Però ha demanat que aquest manteniment del poder adquisitiu no afecti la resta de pensions.

El governador ha insistit que “la despesa pública hauria d´evitar l´ús generalitzat de clàusules d´indexació automàtiques en un context en què el marge” de l´Estat “es troba molt constrenyit per l´abultat endeutament públic”. Aquesta desindexació (no actualització automàtica amb la inflació) “es pot fer compatible” amb protegir els més vulnerables, és a dir, “que les pensions mínimes s’indexin (a l’IPC) però potser no la resta”.

Al banc d?Espanya s’uneixen els experts de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), que proposen “abaratir la factura” de les pensions, amb una pujada selectiva del 11% per a les pensions mínimes i del 2,5% per a les pensions que superin els 1.400 euros, de manera que segons ells, es retallaria la despesa de pensions en 6.225 el 2023, i en deu anys, en 68.000 milions “que podrien destinar-se a programes que beneficiïn els joves, com l’amortització de deute públic” .

ABC se suma a la campanya

Per la seva banda, el diari ABC -considerat per molts com a portaveu oficiós de la Casa Reial- publicava el 17 d’octubre passat un editorial i un llarg article. L’editorial, amb un títol enganyós, segons el qual “Les pensions mitjanes tripliquen els salaris”, afirmació absolutament falses, ja que el salari mitjà és de 24.009,2 euros, la pensió mitjana de jubilació, de 19.100 €, i la pensió mitjana del sistema de 15.256 euros anuals.

La notícia explica, desmentint a l’editorial, que, a l’última dècada, les pensions mitjanes a Espanya han crescut més del triple que els salaris. Això no impedeix que ABC pontifiqui que “aquestes dades haurien de posar en alerta tots els agents socials sobre la sostenibilitat del sistema de pensions”.

Però a l’ABC mateix se li escapa el perquè d’aquesta diferència de creixement de salaris i pensions. No és que les pensions hagin crescut gaire (al contrari, van patir una congelació amb Zapatero, i van pujar només un 0,25 mentre va durar la reforma de pensions de Rajoy, i han tornat a perdre poder de compra el 2022), sinó que, com reconeix la notícia, “els salaris han patit l’última dècada l’impacte de l’enorme desocupació que es va generar durant el segon mandat de Rodríguez Zapatero i l’ajust de costos laborals que van efectuar les empreses durant la recuperació posterior. A això se suma que l’ocupació recuperada a partir del 2013 compta amb salaris, en general, més baixos que els anys previs a la crisi, que aquesta ocupació ha crescut més ràpid en sectors amb escàs valor afegit i que el salari dels joves és baix i precari,

Això no impedeix que ABC demani que s’elimini el “sistema de reajustament automàtic” de les pensions segons l’IPC (que no és tal), “que el Govern no hagi volgut considerar la possibilitat de tocar-lo, per motius clarament electoralistes”.

No hi ha dubte de quina és la causa que les pensions pugin més que els salaris i mantinguin l’actualització segons l’IPC: l’existència d’un moviment de pensionistes que, malgrat les debilitats, ha mantingut un principi: que governi qui governi, les pensions es defensen, i ho ha donat suport a la mobilització unida. Això assenyala la responsabilitat dels dirigents de les principals organitzacions sindicals, que acaben de signar un acord que suposa pèrdua de poder adquisitiu per als tres milions d’empleats públics, i que es mostren partidaris del pacte de rendes, com Hernández de Cos.

Davant la confusió organitzada, l’auditoria

Es comprèn, en aquest marc, que el govern, que intenta imposar la retallada de pensions que ha compromès amb la Unió Europea, es negui a complir l’acord parlamentari que obliga a fer una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, auditoria que demostraria que el sistema és perfectament sostenible, perquè s’han tret de la seva caixa – ho reconeix el mateix Tribunal de Comptes – centenars de milers de milions per a “despeses impropies” no relacionades amb les pensions. Per això, l’exigència d’auditoria forma part essencial de la lluita en defensa del sistema públic de pensions, i no cal abandonar ni relegar.

En aquesta batalla política, impulsar la participació a les mobilitzacions organitzades per la COESPE i altres plataformes és vital. Però, insistim, es tracta d’una batalla política que ha d’incloure assenyalar la responsabilitat dels parlamentaris, l’exigència perquè compleixin el que van votar organitzant delegacions, pronunciant instàncies sindicals, on sigui possible, grups de treballadors, obrant perquè actuïn en comú constituint des de dalt i des de baix un potent agrupament de sindicalistes i treballadors en defensa del sistema públic de pensions, per l’auditoria.