Archivo de la etiqueta: Portugal

Sobre las elecciones portuguesas

Carta Semanal 984 en catalán

Carta Semanal 984 para descargar en PDF

Las recientes elecciones en Portugal, que muy probablemente van a abrir la vía a un gobierno de la derecha, tienen un indudable interés para los y las militantes del Estado español.

El Partido Socialista Portugués, que gobernaba con mayoría absoluta, ha perdido 500.000 votos, y la extrema derecha de Chega, con un aumento de 700.000 votos, se coloca como tercera fuerza y puede entrar en el gobierno. El resto de fuerzas han aumentado o disminuido ligeramente sus votos.

Las elecciones anticipadas han sido decididas por el presidente de la República, de derechas, tras la dimisión del primer ministro socialista, acusado de corrupción por un juez que luego reconoció que se “había equivocado” de persona. El presidente aprovechó este lawfare, para, en lugar de nombrar otro primer ministro socialista, disolver el parlamento. Sigue leyendo

Sobre les eleccions portugueses

Carta Setmanal 984 per descarregar en PDF

Les recents eleccions a Portugal, que molt probablement obriran la via a un govern de la dreta, tenen un indubtable interès per als i les militants de l’Estat espanyol.

El Partit Socialista Portuguès, que governava amb majoria absoluta, ha perdut 500.000 vots, i l’extrema dreta de Chega, amb un augment de 700.000 vots, es col·loca com a tercera força i pot entrar al govern. La resta de forces han augmentat o disminuït lleugerament els seus vots.

Les eleccions anticipades han estat decidides pel president de la República, de dretes, després de la dimissió del primer ministre socialista, acusat de corrupció per un jutge que després va reconèixer que s’havia equivocat de persona. El president va aprofitar aquest lawfare, per, en lloc de nomenar un altre primer ministre socialista, dissoldre el parlament.

Chega s’ha convertit en la primera força entre la joventut i en el vot de la immigració, on són majoria els joves. La culpa serà llavors, dels treballadors i joves portuguesos, que s’han tornat ultradretans? La política del govern del PS no té cap responsabilitat?

Reproduïm extractes de les anàlisis d’O Militant Socialista, on s’expressen els militants portuguesos de la IV Internacional, del corrent Convergència del Bloc d’Esquerdes i dels crítics del PCP.

Amb matisos, tots tres expressen com els resultats mostren la indignació i desesperació de la joventut i de sectors obrers davant polítiques que els deixen sense futur.

El poble portuguès segueix aferrat a les conquestes d ‘abril

(Balanç del militant socialista)

Portugal no té un milió de reaccionaris, xenòfobs, nostàlgics del feixisme…

Portugal té milions de treballadors que senten la seva vida cada vegada més difícil, perquè el salari o la pensió de jubilació no són suficients, perquè la resposta a l’hospital ha empitjorat, perquè l’habitatge és inasequible, perquè es veuen obligats a abandonar el país, a abandonar amics i familiars, per intentar obtenir un millor salari i realitzar-se professionalment, el que no poden fer al seu propi país.

A Portugal, milers d’agricultors es veuen obligats a abandonar les seves explotacions agrícoles o ramaderes com a conseqüència de les polítiques dictades per la Unió Europea.

Va ser la política del govern d’António Costa la que va permetre arribar a la situació que s’ha creat.

És el mateix Pedro Nuno Santos qui diu que un gran nombre de votants de Chega són l’expressió del descontentament amb la política del PS i que cal recuperar la seva confiança.

Només la satisfacció de resoldre els problemes dels treballadors pot aconseguir això.

La manca d’una intervenció política i sindical coherent, que vinculi la lluita dels treballadors dels serveis públics (mestres, metges, infermeres…) a la lluita dels treballadors del sector privat (pel restabliment dels drets laborals) i la lluita dels agricultors, ha impedit que tots els treballadors unifiquin el seu moviment i obrin una sortida a la crisi.

I ara què fer?

Quins camins s’obren, quins desafiaments es presenten als militants i als qui no estan disposats a deixar que es destrueixin les conquestes del 25 d’abril?

Independentment del que un pugui pensar sobre les causes que han portat a la situació actual, una cosa és certa:

– les forces organitzades de la classe obrera, encara que hagin patit un cop en aquestes eleccions, estan lluny de ser derrotades;

– com s’afirma en el Comunicat de la CGTP de l’11 de març, “els resultats [electorals] i la futura composició de l’Assemblea de la República, amb un gir a la dreta que no respon als interessos dels treballadors i del país, exigeixen la mobilització i la lluita dels treballadors per salaris i drets”;

– D’altra banda, també hi ha la necessitat d’una reflexió organitzada per part d’activistes preocupats pel que està succeint al nostre país, així com a la resta d’Europa i del món. Una reflexió que assenyala que gran part dels treballadors i joves no se senten representats en les organitzacions polítiques tradicionals que parlen en el seu nom.

Reflexions de militants que es pregunten i busquen respostes, davant el creixent procés d’ofensiva del sistema capitalista en descomposició, l’estratègia de supervivència del qual condueix a la destrucció de totes les conquestes de la civilització humana, a la barbàrie de la guerra i el genocidi.

Preguntes sobre quin camí prendre, com vincular la teva lluita amb la dels pobles de la resta d’Europa i el món, i amb les mobilitzacions massives per defensar el poble palestí.

Una reflexió que aquí, al nostre país, es basa en la defensa de les conquestes de la Revolució d’Abril.

El Comitè Editorial de “El Militant Socialista”

Proposta de resolució presentada pel corrent Convergència del Bloc d’Esquerda (BE) en la reunió del Buró Nacional del 16 de març

(extractem el referent a qüestions generals, deixant de banda les reflexions sobre qüestions internes el BE)

Entre altres factors, inclosos els internacionals, la dreta va guanyar aquestes eleccions i l’ extrema dreta es va desenvolupar com a conseqüència directa i immediata de les polítiques del PS, que no van respondre a les diverses crisis i preocupacions de vastos sectors socials, malgrat la seva majoria absoluta i dels superàvits pressupostaris.

El deteriorament dels serveis públics, en particular en salut i educació, la crisi de l’ habitatge, les pèrdues salarials per la inflació i els bloquejos imposats per la legislació laboral que el PS s’ ha negat a modificar, l’ augment de la precarietat i dels joves obligats a emigrar, la debilitat de les pensions, la prevalença dels interessos dels ocupadors sobre el medi ambient amb la participació dels membres del govern.

Això ha generat descontentament, revolta i un sentit d’urgència pel canvi que la dreta i l’extrema dreta han sabut explotar.

La tesi segons la qual la insistent crida a una aliança de govern amb el PS ha protegit el Bloc d’Esquerda (BE) de la bipolarització no és més que una autojustificació de la línia seguida, com mostren els resultats electorals. En realitat, el que ha ocorregut és que aquesta consigna com a eix central de la campanya del BE ha agreujat les dificultats preexistents i ha impedit la polarització al voltant d’una política de captació de vots de molts sectors populars enutjats per la manca de resposta dels governs del PS i les inequitats del sistema.

El BE no ha aconseguit fer un pas cap a la recuperació de la confiança i la influència política, i que això es deu a l’orientació tàctica de la campanya, que no ha aconseguit polaritzar el discurs i la proposta.

En efecte, no va ser possible orientar el programa electoral i la campanya amb una declaració solemne a favor d’ un acord de governança amb el PS, i alhora criticar de manera coherent la desastrosa política practicada pel PS. Als ulls de la gent, era contradictori. A la pràctica, va ser una aportació a l’agenda de la governabilitat, en un moment en què grans sectors de la població necessitaven i volien solucions als seus problemes.

El BE ha vist caure tots els seus objectius: derrotar la dreta, establir un acord de governança amb el PS, participar en una majoria parlamentària amb el PS i l’esquerra, créixer i tenir un grup parlamentari més gran, ser elegit en circumscripcions on havia perdut votants.

Ha renunciat a fer èmfasi en punts clau, com la fi del sector privat al Servei Nacional de Salut, no despertar la inversió pública a TAP (companyia aèria), augmentar els salaris i revisar les normes contra la negociació col·lectiva, mobilitzar pisos buits per augmentar l’oferta d’habitatges sota control públic a curt termini i reduir els lloguers, mesures concretes per a atallar la crisi climàtica, oposar-se a la via neoliberal de la UE que obre la porta a l’extrema dreta i s’ha bolcat cap a l’armament, denunciar el 2% del pressupost estatal per a l’OTAN, etc.

Balanç dels crítics del PCP, que sempre s’ han oposat a l’ acord parlamentari amb el PS

(extractes)

 Els resultats electorals van ser una enorme debacle -com ho han estat en els últims anys- per al poble treballador, aquesta vegada materialitzada en un fort ascens electoral de l’extrema dreta feixista i un descens desastrós -però malauradament esperat- de la CDU [coalició que incloïa el PCP], que clarament va perdre influència electoral, influència entre els treballadors, i va ser derrotada en els seus bastions tradicionals al sud i als municipis urbans on resideixen molts treballadors. El PS va ser castigat amb una gran pèrdua de vots per la seva política al llarg de vuit anys (que l’anomenada “esquerra”: BE, PCP, entre d’altres, va donar suport sovint).

Clarament, aquest fort vot a Chega i la disminució de l’abstenció mostren un desig d’intervenció i canvi polític, mostra un gran descontentament i malestar de les masses i la recerca de solucions radicals que han interpretat com a part de les consignes d’aquest partit, el radicalisme del qual es tradueix en un salt endavant cap a una major explotació, la ràpida retirada de drets i la limitació de les llibertats.

El profund descontentament de les masses té diverses raons. El principal és la constant degradació de les seves condicions de vida: salaris miserables, pensions de pobresa, pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, dificultats d’accés i degradació de serveis públics com la salut i l’educació, la justícia, la falta d’habitatge, el preu exorbitant dels lloguers dels habitatges i els pagaments bancaris, la incertesa del futur dels joves, la negativa a satisfer les justes demandes de diversos sectors de l’administració pública, com els mestres, el constant afavoriment de les forces capitalistes, els guanys obscenes dels monopolis, mentre “no hi havia diners” per a les necessitats dels treballadors, etc.

Les masses populars no estan cegues i busquen una resposta radical a aquests problemes. Radicals perquè estan veient que la democràcia parlamentària burgesa ja no satisfà les seves necessitats. En les successives eleccions, el poble diposita el seu vot a les urnes i res no canvia, tot empitjora. Tanmateix, políticament inconscients, no aconsegueixen arribar a aquesta entesa i van a votar per Chega, com si fossin en processó a la capella a la recerca d’un miracle.

Portugal: a propòsit de la victòria del PSP

Carta Setmanal 873 per descarregar en PDF

La victòria per majoria absoluta a les eleccions legislatives del 30 de gener del Partit socialista portuguès (per la llei electoral aconsegueix amb el 41,7% dels vots la meitat més un dels diputats) pot aparèixer com un cas únic a Europa.

Tot i això, aquesta “victòria” és més aviat la derrota dels seus adversaris i fins i tot dels seus aliats. En efecte, l’enfonsament del Bloc d’esquerres (l’equivalent de Podem) té una explicació política. Segons un històric del Bloco, Mario Tomé, es deu a l’error estratègic del Bloco de “estendre la mà al PSP per fer acords en comptes de presentar-se com una alternativa. El Partit Comunista de Portugal segueix l’evolució de tots els PC que han desaparegut o estan en crisi de desaparició.I això és el producte diferit de la caiguda de l’URSS el 1991, ja que tots els PCs depenien de l’estructura internacional del Kremlin.El PC portuguès segueix mantenint-se perquè continua dirigint la CGTP, el principal sindicat de masses del país.

I el que és més que significatiu és la gairebé desaparició d’un partit tradicional de la burgesia, el Centre Democràtic i Social (CDS) i la incapacitat del partit principal, el PSD, de guanyar a cap província excepte Madeira el PSP.

D’una banda, el vot obrer s’ha concentrat al PSP en no veure tampoc cap diferència amb el Bloc i el PCP, i els partits burgesos s’han fragmentat (amb una extrema dreta sense estructura ni organització).

L’aspecte principal és que contràriament a la tornada a una socialdemocràcia reformista en un sentit progressista, el que emergeix són partits sota l’ordre del “logiciel” marcat per la Unió Europea… aquests “nous” partits no ofereixen cap renovació ideològica emancipadora sinó el consens entorn de les polítiques econòmiques marcades per la UE i en particular la transició energètica, és a dir la desindustrialització. Tot això amanit per mesures d’acompanyament social.

I tot això en contradicció amb les veritables reivindicacions. L’exemple preclar és el SPD alemany que de fet es proclama com el continuador de Merkel.

Sens dubte les mobilitzacions i la resistència que s’anuncia a tot Europa xoquen obertament contra aquesta “socialdemocràcia” que aspira a ser ja no només partits de govern, sinó d’Estat.

Publiquem a continuació la declaració de la secció portuguesa de la Quarta Internacional.

El significat dels resultats de les eleccions legislatives

Por el Secretariat de l´Associació per una Política Obrera d´Unitat Socialista

El president de la República – en connivència amb António Costa[1]– va aconseguir consumar un cop de Palau i convocar noves eleccions legislatives, davant de la manca de mobilització davant de l’Assemblea de la República de les forces que representen la població treballadora organitzada, per exigir un Pressupost de l’Estat capaç de satisfer les necessitats de la seva majoria .

Tancada la sortida de la mobilització de la població treballadora, va ser fàcil col·locar els treballadors i la població davant d’un xantatge: o la continuïtat del govern del PS, o un govern de la dreta pura i dura.

I en aquest context imposat, els treballadors i la població -incloent-hi una gran part de l’electorat del Partit Comunista Portuguès (PCP) i Bloco de Esquerdas (BE)- no van veure una altra alternativa, per “anar al que és segur”, que la de concentrar el seu vot al Partit Socialista, encara més amb l’agreujant de les enquestes que anunciaven el creixement, dia rere dia, de les intencions de vot als principals partits de la dreta.

Els resultats electorals són clars.

  • El PS obté la majoria absoluta de diputats (117 de 230, més dos possibles escons dels emigrants) amb 41,68% dels vots, en detriment del PCP i en particular del BE.
  • Per la seva banda, els partits de la burgesia continuen en un procés de fragmentació: el PSD[2] és derrotat en totes les circumscripcions, a excepció de la Regió Autònoma de Madeira, mentre que la CDS[3] no va obtenir ni un sol representant; alhora, els partits que n’han sortit (Chega[4] i Iniciativa Liberal) tenen augments significatius, multiplicant el seu nombre de diputats per 12 i per 8, respectivament.

Una primera interpretació d’aquests resultats

  • – La nova derrota del PSD i l’enfonsament del CDS – partits històrics de la burgesia nacional – mentre alliberen del seu si forces “més radicals” que competeixen pel mateix electorat, es pot interpretar com a expressió de les contradiccions en què els diferents sectors de la burgesia nacional, cada cop més laminats i fins i tot condemnats a la desaparició, estan immersos en el context de la crisi global del sistema capitalista, en aquest context la necessitat destruir tots els èxits de la Revolució d’Abril. Per assolir aquests objectius de supervivència, aquestes forces, en lloc d’unir-se, semblen cada cop més fragmentades.
  • – El marc del “consens de geometria variable”, practicat a l’Assemblea de la República en les dues legislatures anteriors, és a dir, a través dels acords amb el PS del BE i el PCP, d’una banda, i el PSD, per un altre, va ser responsable de la sanció electoral històrica que han patit el PCP i, en particular, el BE. Sobre la situació creada, els militants d’aquests partits trauran les seves conclusions.
  • – El PS concentra així la majoria de l’electorat; però per fer quina política?

El periodista del setmanari Expresso, Daniel Oliveira, va escriure en un dels dos articles que ha publicat sobre la majoria absoluta del PS, que gran part dels seus vots eren “prestats”, vots de l’esquerra per impedir una victòria de la dreta.

La pregunta és: com es cobraran aquests vots, lliurats al PS, sense il·lusions al seu Govern?

I també, per part dels votants socialistes hi ha els que han dit que: “Voto al PS, gairebé tapant-me els ulls, tal és el meu descontent amb la manera com ha estat tractat el meu sector de treball (la infermeria); però, passi el que passi, no abandonaré mai la lluita per les polítiques socialistes, les úniques que poden garantir la justícia social”.

Aquesta és la base electoral del Partit que ara té una majoria absoluta.

“L’estabilitat” que defensa el capital financer

En total contradicció amb aquells a qui António Costa els deu la majoria absoluta, veiem el president de la CIP[5], António Saraiva, dir que estarien per fi creades les condicions “(d’estabilitat política) perquè el país pugui superar els desafiaments i finalment iniciar el veritable camí de convergència dins de la Unió Europea”. En llenguatge codificat, el CIP espera que António Costa i el seu Govern posin èmfasi en la política que augmentarà encara més els guanys del gran capital, asfixiant les petites empreses i accentuant les condicions d’explotació dels treballadors. Una política que seria la continuació de les demandes del capital financer, en compliment dels tractats europeus

També el PS es troba al centre de la contradicció. Qui la pot resoldre?

Els treballadors i el poble de tot el país diran a la Direcció del PS:

“Tens una majoria absoluta aconseguida amb el nostre vot. Què t’impedeix fer-lo servir en el nostre nom?

Què t’impedeix derogarles lleis antilaborals, garantint els drets dels treballadors a tots els sectors, el públic i el privat? Què t’impedeix de garantir el respecte de les condicions de treball i de vida dels professionals de la salut i les escoles públiques?

 Què t’impedeix actuar per garantir que la riquesa produïda al nostre país es posi al servei del seu desenvolupament, en lloc de ser desviada a paradisos fiscals?”

Els activistes de l’Associació Política Obrera d’Unitat Socialista (POUS), Secció Portuguesa de la 4a Internacional, impulsors del diari El Militante Socialista, participaran en les iniciatives dels treballadors i la població que ajudin a resoldre positivament aquesta contradicció.

 

[1]President del govern

[2]Partit Socialdemòcrata, considerat de centre

[3]Centre Democràtic Social, partit “democristià”, de dreta amb vinculacions amb la dictadura salazarista

[4]Considerat ultradreta

[5] Confederação Empresarial de Portugal, la patronal

Portugal: A propósito de la victoria del PSP

Carta Semanal 873 en catalán

Carta Semanal 873 para descargar en PDF

La victoria por mayoría absoluta en las elecciones legislativas del 30 de enero del Partido socialista portugués(por la ley electoral consigue con el 41,7 por ciento de los votos la mitad más uno de los diputados) puede aparecer como un caso único en Europa.

Sin embargo, esta “victoria” es más bien la derrota de sus adversarios e incluso sus aliados. En efecto el hundimiento del Bloque de izquierdas (el equivalente de Podemos) tiene una explicación política. Según un histórico del Bloco, Mario Tomé, se debe al error estratégico del Bloco de “extender la mano al PSP para hacer acuerdos en vez de presentarse como una alternativa”. El Partido Comunista de Portugal sigue la evolución de TODOS los PCs que o han desaparecido o están en crisis de desaparición. Y esto es el producto diferido de la caída de la URSS en 1991, pues todos los PCs dependían de la estructura internacional del Kremlin. El PC portugués sigue manteniéndose porque continúa dirigiendo la CGTP, el principal sindicato de masas del país . Sigue leyendo

En Portugal, de la unitat de l’esquerra a la unitat nacional?

Carta Setmanal 859 per descarregar en PDF

Des de fa sis anys, a Portugal hi ha una forma de govern, la Jerigonça, basada en un govern del Partit Socialista (PS), amb el suport a l’Assemblea de la República del Partit Comunista (PCP) i el Bloc d’Esquerres (BE). Un suport de “geometria variable”, que és tutelat pel president de la República, Rebel de Sousa, dirigent del partit de dretes PSD i fill d’un ministre salazarista.

Aquest model de govern és presentat per algunes formacions de l’esquerra com a exemple a seguir al nostre país. Li atribueixen enormes millores per a les classes treballadores, encara que la realitat és força més modesta. De fet, gràcies a la Jerigonça, durant sis anys, el govern del PS ha pogut aplicar una política derivada de les necessitats i imposicions del capital financer, mitjançant una “governança de geometria variable”. Una governança en què els successius Pressupostos de l’Estat van ser possibles gràcies al suport del PCP i/o del BE, a canvi d’algunes concessions a les classes treballadores, acordades amb aquests partits polítics, revertint algunes de les mesures contingudes a l’anomenat Memoràndum de la Troika, implementat pel govern de coalició de la burgesia PSD/CDS, en el període 2011-2015.

Aquestes concessions inclouen, entre altres coses, la fi de les retallades en salaris i pensions, encara que no la recuperació plena de drets, així com el fre a la privatització del transport públic. Tot i això, aquestes mesures positives no van canviar qualitativament les condicions de vida i de treball de la població treballadora en general, que no han deixat d’agreujar-se amb el creixement de la precarietat, els acomiadaments col·lectius, l’especulació immobiliària, el desmantellament dels serveis públics, on el col·lapse de diversos hospitals públics és presentat com imminent per les organitzacions sindicals de metges i infermeres.

La destrucció de milers de llocs de treball per part de les multinacionals que controlen el sector energètic (en nom de la descarbonització / “transició energètica”), la realitzada pels bancs (en nom de la “transició digital”), o al transport aeri (on la crisi es va accentuar per la pandèmia) va donar lloc a processos de resistència i mobilització, on diversos sectors de les classes treballadores van buscar recolzar-se a les seves organitzacions sindicals per defensar-se. Alhora, les direccions d’aquestes organitzacions han pogut controlar aquests processos, imposant una pràctica de fragmentació de les lluites i “concertació social”, les conseqüències de la qual s’han traduït en l’afebliment dels mateixos sindicats.

Al mes de setembre, les eleccions municipals van posar de manifest el descontentament de la classe treballadora amb aquesta política. L’abstenció va ser del 46,3%, el segon registre més alt des que se celebren eleccions el 1976. El PS, declarat “vencedor” d’aquests comicis, va perdre les alcaldies de Lisboa i altres ciutats rellevants com Coimbra o Funchal. El PCP ha perdut algunes de les alcaldies dels seus bastions històrics com Évora o Loures, i el Bloco de Esquerdas, gairebé no s’enlaira en l’àmbit municipal.El resultat de les eleccions municipals va ser el detonant d’un punt d’inflexió en aquesta forma de govern, recolzat, a la pràctica, pel PCP, el BE i els dirigents dels principals sindicats.

La derrota del PCP als ajuntaments que mai no havien deixat de ser governats per aquest Partit després del 25 d’abril, els anomenats municipis històrics, així com l’abstenció massiva, van ser una crida d’atenció per al PCP. La premsa burgesa va denunciar el malestar de militants i quadres de la PCP, que exigeixen la ruptura amb concessions i compromisos amb el Govern, així com la ruptura amb el marc de la “unitat de l’esquerra”, que ha permès aplicar la política reclamada per la UE i el capital financer.

Per poder mantenir la Jerigonça, i perquè aquesta pogués contenir el descontentament creixent de la classe treballadora, calia fer més concessions. Però els Pressupostos de l’Estat, dissenyats per implementar els anomenats “Fons de Recuperació” definits per les institucions de la Unió Europea, en les condicions fixades per aquesta, no permetien aquest joc. D’aquí la derrota del projecte de Pressupost de l’Estat per al 2022, presentat pel govern del PS a l’Assemblea de la República, que va portar a la ruptura de fet dels acords que permetien el sosteniment del govern del PS, aplanant el camí per a una situació de buit polític que podria generar “successives crisis polítiques”.

Tot i la inquietud experimentada dins del PCP, la seva direcció va intentar arribar tan lluny com va poder per mantenir la cohesió del seu partit preservant alhora la política d'”unitat de l’esquerra”. Una política que requereix que aquest partit sigui capaç de controlar la lluita de les masses a través de l’aparell sindical de la CGTP, la central sindical hegemònica, impedint-los poder exercir el paper històric que és seu.

Entre les condicions exigides pel PCP per aprovar la proposta pressupostària del Govern, va incloure la necessitat de canvis en la legislació laboral, és a dir, la derogació de l’expiració de la negociació col·lectiva. També va situar la necessitat de canvis en la política de salut i en els salaris i les pensions, entre altres requisits.

El Govern d’António Costa, per part seva, ha fet les concessions necessàries per poder executar un Pressupost basat en el Programa de Recuperació i Resiliència (PRP), signat amb la Unió Europea, d’acord amb els interessos del capital financer i de les grans multinacionals. Per això, Costa sempre ha dit: “Hem de fer uns Pressupostos de l’Estat que preservin els comptes adequats” –llegiu, les condicions acordades a Brussel·les; “No podem assolir acords a qualsevol preu”.

Fins i tot quan es va “atrevir” a fer un pas cap a la modificació d’algunes lleis laborals, com va ser el cas de l’augment de la indemnització per acomiadament i el nombre d’hores extraordinàries anuals que havien de pagar els ocupadors, els representants de les Associacions d’Empleadors van abandonar immediatament les reunions del Consell Econòmic i Social (la cimera de la “consulta social”), plorant: “Tothom quiet,això no es pot canviar!”. Costa no només va fer marxa enrere, sinó que es va disculpar públicament.

Per part seva, el BE només podia adoptar la mateixa posició que el PCP, com a part de la seva estratègia de defensa d’un govern que implementa “polítiques d’esquerra” en el marc de la Unió Europea.

Tot aquest conjunt de componendes polítiques -assolides sota el xantatge ultimatista del President de la República: “Si aquesta Proposta de Pressupostos no és aprovada en general, dissolc l’AR i truco a noves eleccions legislatives” – es va fer amb la preocupació de mantenir les classes treballadores al marge de l’escena política i impedir-los dur a terme el front únic de classe, davant de la seu de la sobirania del poble portuguès, imposar una llei de pressupostos capaç de respondre a les seves legítimes demandes derivades dels problemes a què s’enfronten .

Òbviament, la crida a una mobilització en aquesta direcció seria un pas cap a la ruptura amb la política del sistema basada en la propietat privada dels mitjans de producció, un pas que tothom veu com un malson a evitar.

D’aquí ve la pressa del President per dissoldre l’Assemblea de la República, un pas que va fer efectiu el dia 4 de novembre. Què cerca amb aquesta mesura? Tot sembla indicar que una nova “geometria”, un acord de “unitat nacional” amb el PSD, partit de la dreta, per aplicar, altrament, les polítiques pactades amb Brussel·les.

Les direccions del PCP, i la CGTP, així com sectors minoritaris del PS, critiquen l’anomenada “precipitació del PR”, afirmant la possibilitat de presentar una nova proposta de pressupost estatal, però sense obrir mai una sortida que les classes treballadores poguessin captar: la mobilització conjunta i la centralització del seu moviment davant de l’Assemblea de la República.

Però els dirigents no semblen apostar per aquesta via. Tot i el seu suport al rebuig del projecte de pressupostos, la direcció de la CGTP ha decidit suspendre “sine die” les vagues anunciades, en diversos sectors, és a dir, professors, infermeres i metges, endarrerint la mobilització al 20 de novembre, amb la convocatòria duna manifestació nacional.

¿En Portugal, de la unidad de la izquierda a la unidad nacional?

Carta Semanal 860 en catalán

Carta Semanal 860 para descargar en PDF

Desde hace seis años, en Portugal existe una forma de gobierno, la Jerigonça, basada en un gobierno del Partido Socialista (PS), con el apoyo en la Asamblea de la República del Partido Comunista (PCP ) y el Bloque de Izquierdas (BE). Un apoyo de “geometría variable”, que es tutelado por el presidente de la República, Rebelo de Sousa, dirigente del partido de derechas PSD e hijo de un ministro salazarista.

Este modelo de gobierno es presentado por algunas formaciones de la izquierda como un ejemplo a seguir en nuestro país. Le atribuyen enormes mejoras para las clases trabajadoras, aunque la realidad es bastante más modesta. De hecho, gracias a la Jerigonça, durante seis años, el gobierno del PS ha podido aplicar una política derivada de las necesidades e imposiciones del capital financiero, a través de una “gobernanza de geometría variable”. Una gobernanza en la que los sucesivos Presupuestos del Estado fueron posibles gracias al apoyo del PCP y/o del BE, a cambio de algunas concesiones a las clases trabajadoras, acordadas con estos partidos políticos, revirtiendo algunas de las medidas contenidas en el llamado Memorándum de la Troika, implementado por el gobierno de coalición de la burguesía PSD/CDS, en el período 2011-2015. Sigue leyendo

Algunas lecciones de las elecciones portuguesas

(Publicado en la Carta Semanal 546)

Carta-546El domingo 4 de octubre tuvieron lugar en Portugal las elecciones legislativas. Agotando al máximo el calendario electoral, se celebraron cuatro años y tres meses después de las últimas, de junio de 2011.

Consideramos que para los militantes obreros, sindicalistas y luchadores sociales es importante sacar un balance de estas elecciones, y más cuando estamos en pleno periodo electoral, en vísperas del 20 de diciembre. Es evidente que las tradiciones y el panorama político portugués no son idénticos a los nuestros. Sin embargo, estando confrontados a la misma política impuesta por el capital financiero y sus instituciones –el FMI, la UE, el Banco Central Europeo– hay elementos comunes.

Sigue leyendo

25 de abril – 40 aniversario del comienzo de la revolución portuguesa

Reproducimos a continuación la presentación del folleto que los camaradas del POUS han publicado con este motivo, y que recoge testimonios de cuatro diputados en la Asamblea Constituyente de 1975.

Aprender de nuestra historia

Especial25abril

Descarga el folleto

La revolución proletaria, que comenzó el 25 de abril de 1974 en Portugal, fue de una profundidad inmensa. La clase trabajadora y el pueblo, junto con los soldados, se organizaron en todo el país con sus comisiones de trabajadores, de vecinos, de soldados, desmantelando casi por completo el aparato de Estado burgués, que se confundía con el aparato de Estado salazarista.

¿Qué es lo que faltó para que resultara victoriosa?

¿Por qué estas comisiones de base –que empezaron incluso a coordinarse- no pudieron centralizarse y formar un poder central?

Sigue leyendo

Los profesores portugueses imponen un retroceso al Gobierno Pasos Coelho / Troika

(Publicado en la Carta Semanal 428. También podéis leerla en catalán)

Carta-428La crisis abierta en el gobierno portugués –y, como todo parece indicar, cerrada en falso– ha sacudido las Bolsas y el Mercado de deuda. El ministro de Finanzas, Vítor Gaspar, al dimitir el lunes 1 de julio, ha explicado claramente que el problema que le ha llevado esa decisión es “la erosión del apoyo popular a las reformas”, es decir, la resistencia de las masas trabajadoras a la destrucción de todos sus derechos y conquistas.

Sigue leyendo

Declaración del POUS, sección portuguesa de la IV Internacional

(Publicado en la Carta Semanal 428. También podéis leerla en catalán)

BanderaIVFuera el gobierno Passos Coelho / Troika

Retirada del Memorando de la Troika y de todas las medidas de ajuste

Frente unido de las organizaciones sindicales y políticas de los trabajadores

Por una Asamblea de la República soberana sin ninguna subordinación a las instituciones del capital financiero internacional

Por un Gobierno que retome el camino del 25 de Abril

Sigue leyendo