Archivo de la etiqueta: república

El poble exigeix responsabilitats a les institucions del règim

Carta Setmanal 1016 per descarregar en PDF

2 de novembre de 2024

Declaració política del Comitè Executiu del POSI

Les paraules no poden descriure la magnitud de la devastació, del caos, de la desesperació, de la indignació i de la destrucció ocasionades per l’impacte d’un fenomen meteorològic: la DANA, que va assolar les zones més riques i poblades del País Valencià aquest dimarts 29 d’octubre. Des de la nostra solidaritat amb els familiars dels morts i damnificats, i el nostre suport als milers de voluntaris que tracten d’ajudar a pal·liar les conseqüències del desastre, és el nostre deure assenyalar que no es tracta d’una mera catástrofe natural. Hi ha autoritats que són responsables polítics, tant de no haver pres mesures per prevenir aquesta catàstrofe com de no haver actuat com havien de començar el desastre; les seves responsabilitats no són només polítiques, són també penals. Perquè s’ha comès un crim contra la classe treballadora, a la qual pertanyen la majoria de les víctimes. En el moment d’escriure aquestes línies són gairebé 2.000 els morts i desapareguts.

El desastre era perfectament predictible. Des del 2004 hi ha plans de l’Estat i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per prevenir-la. El dissabte 3 de juliol de 2004, Las Provincias, publicava: «La Confederació del Xúquer preveu actuacions als barrancs del Pozalet, la Saleta i el Poyo. Prop d’una vintena de municipis ja no miraran al cel amb temor quan arribin les tempestes. El Govern va anunciar ahir el pla contra riuades per a 16 municipis que inclou la creació d’una presa a Cheste.

La comarca de l’Horta Sud ha sigut històricament una de les més castigades per les grans inundacions en temporades de gota freda. Poblacions senceres han vist any rere any com l’aigua del barranc del Poyo s’ha desbordat arribant a anegar baixos, habitatges i causar seriosos desperfectes en vehicles i immobles.

Alaquàs, Aldaia, Catarroja, Cheste, Xirivella, Godelleta, Massanassa, Paiporta, Picanya, Ribarroja, Torrent, Quart de Poblet, Loriguilla, Mislata i València són les zones amb major risc d’inundació en les quals s’aplicarà el pla contra riuades». Han passat més de 20 anys, però només es van fer unes petites obres el 2009, tota l’obra d’adequació ambiental i drenatge de la conca del Poyo suposava en el seu moment 221 milions d’euros.

Ara bé, si abans no s’ha fet res, després, la indolència, la insensibilitat, la vida institucional del Govern valencià, totalment al marge de les preocupacions i interessos de la població han multiplicat la tragèdia, de qui és llavors la responsabilitat? De l’Estat monàrquic, negligent, corrupte i parasitari com cap, de l’Estat de les autonomies al servei dels especuladors i la guerra. No és per casualitat que aquests dies la premsa publica els beneficis multimilionaris de la banca i les multinacionals de l’energia, i que en els últims tres anys el Govern de coalició hagi augmentat en un 48 % les despeses militars.

Les responsabilitats

El responsable directe de l’actuació davant la DANA és el president del Govern valencià, Carlos Mazón, i, en última instància, de tot l’entramat burocràtic i parasitari de la Generalitat. Concretem la cronologia dels esdeveniments: des de 5 dies abans, l’Aemet informava del risc de DANA sobre les comarques de València.

A les 7:36 de dimarts es dona l’alerta vermella. A les 8.00 s’amplia i a les 8.04 es va estendre pel litoral sud de València. L’avís alertava de «pluges d’intensitat torrencial» i parlava d’acumulacions que podien ocasionar «crescudes i inundacions. ¡El perill és extrem!», deia.

A les 9.20, l’Aemet alertava: «Pluges torrencials en punts de la Comunitat Valenciana. El perill és important, i fins i tot extrem, en algunes comarques. Al·lèrgic de lleres, rieres i zones baixes inundables». El tuit incloïa un vídeo compartit pel compte de l’Aemet a la Comunitat amb els carrers de Catadau inundats.

A les 13:00, Mazón va penjar un tuit, que després va esborrar, en què deia que la previsió era que l’episodi acabava a les sis de la tarda. «No es té constància de danys personals, però sí de vehicles atrapats.»

A les 16.57. Utiel ja està inundat i el corrent arrossega els cotxes.

A les 19.05. Paiporta ja estava anegada.

A les 20.03. Arriba el primer avís a la població per part de Protecció Civil, dependent de la Generalitat. S’hi demanava evitar desplaçaments per la província de València.

Més de 12 hores per avisar la població ocultant la catàstrofe en marxa! Quan la devastació ja havia ocorregut en la seva major part!

Mazón ha de pagar per la seva gestió i per la seva política, això és evident per a tothom.

Però tornem al Govern de Pedro Sánchez. Segons informava El País, «Fonts governamentals reconeixen que el gabinet de crisi reunit dimarts a la nit a la Moncloa va contemplar la possibilitat de decretar una «emergència d’interès nacional», la qual cosa hagués suposat assumir la direcció de tot el dispositiu [enfront de la DANA], però es va considerar que «no era necessari», perquè la Generalitat valenciana estava «actuant correctament»,  no havia demanat declarar el nivell 3 i fer-ho unilateralment era «com aplicar un [article] 155″ de la Constitució, arrabassant a la comunitat autònoma les seves competències.» D’altra banda, també la Constitució, en el seu article 116 preveu que «El Govern, en ús de les facultats que li atorga l’article cent setze, dos, de la Constitució podrà declarar l’estat d’alarma, en tot o part del territori nacional, quan es produeixi alguna de les següents alteracions greus de la normalitat a) Catàstrofes,  calamitats o desgràcies públiques, com ara terratrèmols, inundacions, incendis urbans i forestals o accidents de gran magnitud.» Però no ho va fer. És la monarquia de les autonomies, amb responsabilitats competencials compartides, i que a la pràctica es tradueixen en una irresponsabilitat general.

Una mica d’història

El 1957, una riuada va inundar la ciutat de València provocant 92 morts. El règim, que mostrava els seus primers símptomes de crisi, va desviar la llera del Turia, una gran obra que, segons coincideixen tots els experts, ha evitat que la tragèdia s’estengués avui a València capital. El que demostra que hi ha infraestructures que poden evitar els desastres.

Després del trencament de la presa de Tous el 1982, que va suposar una enorme inundació, es va estudiar l’ orografia de la zona, es va posar en evidència que les autovies havien constituït una barrera que va impedir que l’ aigua seguís la seva llera natural fins a la desembocadura al mar. Es va projectar la construcció de ponts i drenatges a les carreteres i a les vies de tren que tenien un efecte barrera, l’ endegament i drenatge de rius i barrancs. La Universitat Politècnica de València va elaborar el Patricova (Pla d’Acció Territorial sobre prevenció de Riscos d’Inundacions de la Comunitat Valenciana), que va ser aprovat en el Decret 201/2015, de 29 d’octubre, del Consell (Govern valencià); sí, les solucions existien, però ni el Govern central ni el de l’Autonomia van dedicar el menor esforç a realitzar les actuacions que avui haurien evitat la catàstrofe. És més. La situació s’ ha vist agreujada per una edificació al servei dels especuladors, que no respecten guals ni barrancs, i la presència d’ infraestructures, com la V-31, on precisament s’ agrupen els polígons industrials de la zona més afectada.

Estem, per tant, davant d’un problema essencialment polític, tenim els mitjans necessaris per preveure, evitar, pal·liar i solucionar aquests problemes naturals, sens dubte acreixents pel canvi climàtic.

La Monarquia i els governs que s’hi sotmeten, són una veritable càrrega per a la població.

Els mitjans de comunicació, que, malgrat els discursos oficials, es veuen obligats a mostrar la indignació de la població i la desídia de què és objecte per part de les autoritats, s’esforcen per assenyalar en múltiples conferències de premsa la bondat de les institucions. La realitat és una altra, ben diferent.

La resposta institucional: unitat per ocultar les responsabilitats i aturar la resposta popular

Les institucions de la Monarquia busquen defugir tota responsabilitat, i sobretot responen davant la catàstrofe amb temor a la mobilització de les masses, començant pel cap de l’Estat, el rei: «vull tornar a expressar la nostra més sincera condol a les famílies dels morts i la nostra profunda solidaritat i rodalia per aquesta terrible i catastròfica DANA que ha assolat tantes poblacions i llocs del nostre país. Ens unim a ells en el seu dolor, com hem de tots, administracions, institucions i societat civil de tot Espanya.»

Unitat que van exhibir els presidents Pedro Sánchez i Mazón. Sánchez va afirmar en la seua visita a València «el compromís del Govern d’Espanya amb la Comunitat Valenciana és total, la col·laboració va a seguir, no us anem a deixar sols», corresposta per Mazón: «agraïsc la presència del president del Govern i el contacte que hem mantingut des del primer moment, la coordinació i la col·laboració és molt important i anem a seguir amb ella».

La patronal també demana unitat: en un comunicat del dia 1 demanen als polítics de totes les administracions que actuïn «amb unitat d’acció» i se centrin a solucionar les necessitats dels ciutadans afectats pel pas de la DANA i a reconstruir les infraestructures. «La societat civil està mostrant una enorme solidaritat i demanem que els nostres polítics estiguin alineats i treballin units», i afirmen «estem en permanent connexió amb les diferents administracions per mirar de donar solució a les necessitats existents».

El contingut d’aquesta unitat el dona l’editorial d’ABC del 30 d’octubre: «Espanya viu de nou una oportunitat per reaccionar de forma unitària davant d’una tragèdia nacional. Des de l’Aemet a les conques hidrogràfiques, que depenen del Govern central, fins als serveis autonòmics de Protecció Civil i Emergències de l’administració valenciana, tots estan emplaçats a revisar el paper que han jugat. Primer, reparar danys i atendre víctimes. Després, analitzar el funcionament dels serveis de prevenció, amb la voluntat de corregir els errors que es van poder cometre en la dilació de l’alerta davant els dubtes que sorgeixen sobre l’eficàcia de l’administració a l’hora de detectar l’alarma i comunicar-se-la a la població. S’ha d’auditar aquesta resposta. L’Estat no pot arribar sempre a temps». La unitat que reclama el diari portaveu de la Casa Reial és per diluir les responsabilitats i que cap institució sigui qüestionada, per donar temps a l’Estat a reaccionar i que pugui prendre el control de la situació.

Però la crisi impedeix tancar la unitat

Alguns ministres, com la de Defensa, Margarita Robles, descarreguen tota la responsabilitat en el Consell de la Generalitat. Sectors del PP posen el Govern en el seu punt de mira davant la tragèdia i Manos Limpias ha posat una denúncia contra els responsables d’Aemet.

I ara, quan milers i milers de voluntaris han organitzat la neteja i centres de distribució de medicines i aliments, única ajuda que ha rebut la major part de la població, abandonada durant tres dies; després de la reunió del comitè de crisi de la Generalitat del dia 31, el ministre de l’Interior i el president de la Generalitat, van demanar als voluntaris «que no col·lapsin els accessos», en concret, el president els va demanar «que tornin a les seves cases i es coordinin mitjançant els mitjans oficials», però al carrer creixen les iniciatives solidàries de la població. El dia 2, Mazón va enviar a casa seva milers de voluntaris (que no li han fet cas) dels que es van presentar a la Ciutat de les Ciències i les Arts, a la crida de la Generalitat, anaven disposats a organitzar brigades davant la inoperància i la incompetència de les autoritats, i el Govern central i l’autonòmic han decidit de comú acord enviar 5.000 militars més i a altres 5.000 policies nacionals i guàrdies civils. Per a què? En palaves de Mazón: «una vegada hem assegurat tots els punts logístics, garantit l’accés rodat per totes les vies i organitzat la distribució de voluntaris, ara és segur sol·licitar 5.000 militars addicionals». D’altra banda, el president ha condemnat «el pillatge i el robatori» i ha demanat que s’apliqui «tot el pes de la llei» als responsables. No als responsables d’haver obligat a anar a treballar els seus empleats posant en risc les seves vides, a aquests no. Ell?, ell tampoc és responsable de res.

Els alcaldes, la població no tenen mitjans eficaços per a mostrar la seua indignació, per a fer pagar als responsables, que, com assenyalem, no és només el Govern valencià. Es tracta de la inoperància, de la incapacitat i del parasitisme de l’Estat monàrquic al servei de l’especulació i de l’OTAN.

La manifestació del 9 de novembre, la unitat que necessitem

Aquesta mobilització té com a objectiu exigir la depuració de responsabilitats per la gestió deficient de la darrera DANA, que ha afectat greument diverses comarques del País Valencià.

Les entitats convocants critiquen també la resposta d’aquelles empreses que van exigir als seus treballadors continuar amb les activitats laborals malgrat els riscos per a la seguretat. Denuncien el desmantellament de la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE), així com la negativa d’admetre el col·lapse del telèfon 112 d’emergències durant la DANA, i posteriorment el telèfon d’assistència a les famílies de persones desaparegudes.

Avui, quan segueix encara la recerca de noves víctimes (sota el fang, als vehicles que encara no s’han retirat, als garatges i a les plantes baixes dels habitatges), es prepara ja una gran manifestació a València per al 9 de novembre.

Des de tot l’ Estat les mostres de solidaritat es multipliquen, és la responsabilitat del moviment obrer de fer valer la seva veu per exigir que els culpables directes siguin castigats i que es realitzi un veritable pla de reconstrucció al servei de la població. Els pressupostos de l’Estat ho han de contemplar, ja que diners n’hi ha. Les despeses militars per a infraestructures contra inundacions i per reconstruir València!

Comitè executiu del POSI

El pueblo exige responsabilidades a las instituciones del régimen

Carta Semanal 1016 en catalán

Carta Semanal 1016 para descargar en PDF

Declaración Política del Comité Ejecutivo del POSI
2 de noviembre de 2024

Las palabras no pueden describir la magnitud de la devastación, del caos, de la desesperación, de la indignación y de la destrucción ocasionadas por el impacto de un fenómeno meteorológico: la DANA, que asoló las zonas más ricas y pobladas del País Valenciano este martes 29 de octubre. Desde nuestra solidaridad con los familiares de los fallecidos y damnificados, y nuestro apoyo a los miles de voluntarios que tratan de ayudar a paliar las consecuencias del desastre, es nuestro deber señalar que no se trata de una mera catástrofe natural. Existen autoridades que son responsables políticos, tanto de no haber tomado medidas para prevenir esta catástrofe como de no haber actuado como debían una vez que empezó el desastre; sus responsabilidades no son sólo políticas, son también penales. Porque se ha cometido un crimen contra la clase trabajadora, a la que pertenecen la mayoría de las víctimas. En el momento de escribir estas líneas son casi 2.000 los muertos y desaparecidos. Sigue leyendo

¿Regeneración democrática?

Carta Semanal 1002 en catalán

Carta Semanal 1002 para descargar en PDF

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz ha anunciado que va a presentar al Congreso de los Diputados medidas de “regeneración democrática”. Es legítimo preguntar a qué medidas se refiere.

¿Va a presentar medidas que impidan la persecución del aparato judicial y policial contra sindicalistas, activistas, y partidos de la izquierda? ¿Va a presentar medidas contra el espionaje policial a diputados de Podemos y otras formaciones políticas? ¿Va a derogar completamente la infame ley mordaza? ¿Va a derogar las leyes que permiten la persecución de la acción sindical? De momento, lo anunciado no es eso, sino unas mínimas medidas de control de los medios que difunden bulos y noticias falsas para alimentar a la derecha y la ultraderecha, siguiendo medidas ya aprobadas por la Unión Europea, cuya eficacia es más que dudosa, y un mínimo retoque a un artículo de la ley mordaza.

Hablemos de regeneración democrática. Sigue leyendo

Cal aixecar, units, un mur davant el franquisme

Carta Setmanal 966 per descarregar en PDF

Fins aquest dijous en què Pedro Sánchez ha sigut de nou investit com a president per 179 vots contra 171, el Congrés dels Diputats ha viscut moments de tensió desconeguts des de l’elecció, el 1977, de les primeres Corts després de la mort de Franco.

Els insults grollers (tan propis del franquisme), les acusacions, les calúmnies, han estat permanents aquests dies. Tot això mentre, des de fa ja 15 dies diversos milers de franquistes extrems assetgen la seu central del PSOE, al carrer de Ferraz (alhora que altres intents menors s’han realitzat en altres ciutats). A Ferraz s’ha pogut veure com dirigents de Vox –i algun del PP- s’agafaven amb els que cantaven el Cara al Sol, i assistien com si res passés a les arengues a un Alçament nacional. I tot això amenitzat amb llamps del rosari «per la salvació d’Espanya», onejar de banderes de Falange i d’altres amb l’àguila de la dictadura, d’esvàstiques, de banderes carlistes. Tampoc han faltat els «rojipardos» del Front Obrer.

Diguin el que diguin, no es tracta de l’onada “derechista» que suposadament recorre el món. El que tenim aquí és el franquisme de sempre, alimentat per les institucions de la dictadura que els pactes de la Moncloa van salvar i que l’amnistia del 1977 va perdonar, fent de llei de punt final dels crims del franquisme. D’aquells fangs, aquests llots. Aquest és el balanç real de la política que van imposar llavors al moviment obrer i popular les direccions del PSOE i del PCE, amb el suport de diversos dels partits sobiranistes: el manteniment del nucli nodal de les institucions franquistes, l’acceptació de la Monarquia, el manteniment de l’aparell judicial, incloent-hi el TOP (transformat de la nit al dia a l’Audiència Nacional),  del poder de l’Església (incloent-hi la seva subvenció a càrrec dels pressupostos de l’Estat), de l’alt comandament de l’exèrcit (d’on surten ara crides colpistes, com fa poc més d’un any manifestos en favor de la «memòria de Franco») … i de l’entramat financer i les grans empreses que van aconseguir beneficis enormes a l’escalf de la dictadura –amb la seva mà d’obra esclava i la seva corrupció generalitzada- i que sota formes diferents segueixen «enganxades» als ministeris.

La no realització d’una autèntica ruptura amb el règim franquista porta avui a aquestes conseqüències.

L’amnistia com a detonant

Tot això esclata, i no és per casualitat, quan el govern en funcions gossa parlar d’Amnistia per als perseguits pel Procès, perquè, al marge de la consideració política que ens puguin suggerir Puigdemont o d’altres (a ressaltar que, dels milers de perseguits i possibles encausats, la majoria són ciutadans normals i corrents, especialment joves,  que van participar en les diferents mobilitzacions, talls de carreteres i bloquejos, o simples funcionaris públics, conserges o professors que van obrir un col·legi perquè es pogués votar,…). Del que es tracta per a les institucions franquistes i els seus portaveus polítics, PP i Vox, és que la unitat de l’aparell d’Estat és innegociable, i la persecució organitzada per jutges i policies a les ordres del rei, després del seu discurs infame del 3 d’octubre de 2017, no pot ser posada en qüestió.

La qual cosa dóna al combat per la República un doble caràcter emancipador: acabar amb la xacra franquista protectora de les grans empreses i acabar amb l’enfrontament entre els pobles que la Monarquia promou, és a dir, l’establiment dels principis de fraternitat entre els pobles, la necessitat del seu dret a decidir lliurement les relacions entre ells. Per a nosaltres, una Unió Lliure de Repúbliques sobiranes, alliberades de tota opressió i explotació…

La cara cenyuda del monarca en rebre aquest divendres 17 Sánchez com a nou president mostra bé que el Borbó sap bé de què es tracta, i el que està en joc

Quin programa de govern?

Les abstraccions i generalitats, tot i que no podien ocultar que el consens amb el PP és cada vegada més difícil, també posa de manifest que el que això es traduís en una plataforma política que correspongui als interessos dels treballadors i els pobles queda encara molt llunyà

Al costat de la llei d’amnistia, els límits de la qual són evidents, i la promulgació final de la qual està per veure, davant els obstacles amb què es troba, i la lluita encarnitzada que el franquisme polític i el franquisme judicial anuncien contra la seva aprovació i la seva posterior aplicació (la qual cosa mostra que la lluita per una veritable amnistia està lluny de ser guanyada i que aquesta és una exigència que ha d’estar entre les banderes de totes la organitzacions obreres i democràtiques, cosa que avui no succeeix de manera plena, i, per tant, exigeix una acció determinada)

L’agenda social que ha presentat el govern està lluny de respondre a les necessitats de la classe treballadora. Retocar alguns aspectes de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy no és derogar-les en la seva totalitat. I fer-ho per mitjà del diàleg social- és a dir, amb el consentiment de la Patronal (que ja s’hi ha sumat, tot i que amb algunes excepcions, com la patronal catalana, el cor de protestes contra l’amnistia i els acords de govern)- és una via com a mínim incerta

La disminució de jornada, amb augment de la productivitat, i, de nou, a través d’acords del diàleg social, està lluny també del necessari.

La promesa d’augment de l’SMI i les pensions segons l’IPC sens dubte són positives tot i que no responen a la totalitat de les reivindicacions. En particular, la negativa, una vegada més, a complir la llei i dur a terme l’auditoria de la caixa de la Seguretat Social, suposa alimentar el mite de la insostenibilitat de les pensions públiques i permet que es mantingui l’espasa de Damocles que penja sobre elles. Recordem que la reforma Escrivá deixa la clau de futures retallades en mans de l’AIReF.

Especialment preocupant per al futur del sistema públic de pensions és la promesa de «gestió basca de la SS» en un termini de dos anys, que suposa un pas cap a la ruptura de la Caixa única, pas que no pot, en aquest moment, anar més enllà pel dèficit que tindria un sistema separat de pensions a Euskadi (el 2022,  al País Basc es van gastar 11.000 milions en pensions, i se’n van ingressar només 6.900), però que suposa, no obstant, un pas a la privatització

La transferència de Rodalies (servei ferroviari de rodalies) a Catalunya és un pla de trossejament del servei. Tots els sindicats ferroviaris hi han anunciat mobilitzacions en contra, perquè no hi ha garanties que s’hagin de respectar les condicions socials dels treballadors.

Davant d’un govern de fet fràgil, que ha necessitat en cada pas endavant trencar la resistència del franquisme polític, religiós, empresarial i institucional, resistència que no es va poder superar sense el suport massiu dels milions que el 23 de juliol van tancar el pas amb el seu vot a la victòria electoral que PP i Vox ja assaborien per endavant,  la sortida lògica seria preparar, sobre la base de les reivindicacions, la mobilització de la població treballadora i dels pobles, una tasca que correspondria de manera natural als sindicats. I no deixar-ho tot a la «institucionalitat».

De la mateixa manera, l’assetjament de les seus del PSOE, i els atacs a les d’Esquerra Unida i podem, exigeix posar el moviment en estat d’alerta.

Cert és que no estem en el 36, per més que hi hagi proclames i analogies, que hagi despertat la brossa feixista i neonazi, i que, fins i tot, un grup d’exmilitars cridin al cop (a aquest respecte, caldria citar la declaració del col·lectiu de militars demòcrates Anemoi «del silenci còmplice del rei, de la inacció del Psoe i de l’actitud presumptament prevaricadora de la ministra de Defensa,  que protegeix els ‘forts’ i fa callar els ‘febles'»). Per més que s’emparin en atemptats com el patit per Vidal Cuadras (de fosques circumstàncies i encara més fosca autoria, però que alguns es van precipitar a comparar amb l’assassinat de Calvo Sotelo el 1936), però davant situacions en què el franquisme aixeca cap (corejat també per la jerarquia de l’Església Catòlica), i mobilitza els seus gossos de presa,  només és possible fer front amb la crida a l’estat d’alerta i mobilització. Confiar en la policia- que cada dia dona exemples de la seva manifesta «tova» i complaença amb els manifestants i ultradreta, que contrasta amb la seva contundència davant la mobilització obrera i dels pobles on és ara la tanqueta que van treure a passejar en la vaga del metall de Cadis?- o a les institucions, és simplement suïcida.

Què fer?

No podem oblidar un capítol central de l’acció i el programa del govern, tant en la seva etapa «en funcions» com en la futura coalició: l’augment brutal de les despeses militars i l’alineament i complicitat del govern davant la política de l’Administració Biden a Ucraïna, i també a Palestina (en aquest últim cas,  en contradicció oberta amb el sentir de la majoria i en particular de les seves bases i electorat).

Estem en un nou període de crisi del règim monàrquic, i això es reflecteix també en la pèrdua del nord que sacseja tots els partits, els seus militants i els seus quadres, començant pel mateix PSOE.

Hi ha una bretxa creixent entre aquest sector polític, entre els quals exerceixen les tasques de representació i la majoria de treballadors i joves… que, encara que en molts casos hagin votat per fer front al franquisme, no se senten gaire més identificats i representats que els milions que van optar per l’abstenció.

Qui representa –per exemple- les desenes de milers de joves que es manifesten en suport a Palestina i que rebutgen la complicitat del govern amb el govern genocida de Netanyahu? Sens dubte, aquest buit de representació política no és un fenomen únic del nostre país, però cada vegada són més els que pensen que totes les combinacions parlamentàries no suposaran la satisfacció de les seves necessitats, aspiracions i reivindicacions, i que la confiança en què el parlament hagi de ser el «mur de contenció al franquisme» només pot portar al fracàs. I que no troben on i com donar expressió organitzada a aquest sentiment.

Aquest govern està ja enfrontat al dilema següent:

O es plou a l’aparell d’estat i al capital financer i segueix amb una politica basada en el seus interessos o privilegis

O respon encara que sigui de forma limitada als desitjos i reivindicacions de la majoria social…

Ningú no pot ser neutre

Des del nostre punt de vista, participar en les mobilitzacions en curs, promoure en el moviment obrer en les organitzacions la necessitat d’aixecar les reivindicacions, és inseparable del combat per agrupar forces al voltant dels eixos polítics d’emancipació social i democràtica, del socialisme, l’internacionalisme, contra la guerra, contra el genocidi de Gaza.

Hay que levantar, unidos, un muro frente al franquismo

Carta Semanal 966 en catalán

Carta Semanal 966 para descargar en PDF

Hasta este jueves en que Pedro Sánchez ha sido de nuevo investido como presidente por 179 votos contra 171, el Congreso de los Diputados ha vivido momentos de tensión desconocidos desde la elección, en 1977, de las primeras Cortes después de la muerte de Franco.

Los insultos soeces (tan propios del franquismo), las acusaciones, las calumnias, han sido lo permanente de estos días. Todo ello mientras, desde hace ya 15 días varios miles de franquistas extremos asedian la sede central del PSOE, en la calle de Ferraz (a la vez que otros intentos menores se han realizado en otras ciudades). En Ferraz se ha podido ver cómo dirigentes de Vox –y alguno del PP-  se codeaban con los que cantaban el Cara al Sol, y asistían como si nada pasara a las arengas a un Alzamiento nacional. Y todo ello amenizado con rezos del rosario “por la salvación de España”, ondear de banderas de Falange y otras con el águila de la dictadura, de esvásticas, de banderas carlistas. Tampoco han faltado los “rojipardos” del Frente Obrero. Sigue leyendo

En el aniversario de la constitución monárquica

Carta Semanal 865 en catalán

Carta Semanal 865 para descargar en PDF

En el 43 aniversario de la constitución de 1978, observamos un fenómeno curioso: son muchoslos partidarios de la Monarquía que ven necesaria una reforma de esa constitución, pero son casi unánimes al señalar que, hoy, tal reforma no es posible.

El País dice en su editorial que “la mayoría de los partidos políticos comparten un paquete mínimo de cambios que necesita la Constitución para enraizarse en el presente y en los profundos cambios que ha traído el siglo XXI. La paradoja reside en que comparten buena parte de las modificaciones”, pero “La reforma exprés prometida por los últimos gobiernos del PP y del PSOE, sin embargo, sigue en formato de promesa, del mismo modo que la anacrónica prevalencia del hombre sobre la mujer en la sucesión de la Corona es hoy uno de los artículos más desconectados de la realidad. Tampoco la inviolabilidad del Rey se corresponde hoy con el estándar de exigencia democrática”,

El editorialista continúa señalando que “La Constitución no menciona tampoco a las 17 autonomías porque no existían todavía en 1978, pero magistrados y magistradas que han trabajado en los últimos 30 años en nuestro Tribunal Constitucional reconocen hoy, en las páginas de EL PAÍS, la necesidad de perfeccionar la organización territorial del Estado a través del título VIII de la Constitución”. Sigue leyendo

A l’aniversari de la constitució monàrquica

Carta Setmanal 865 per descarregar en PDF

Al 43è aniversari de la constitució de 1978, observem un fenomen curiós: són molts els partidaris de la Monarquia que veuen necessària una reforma d’aquesta constitució, però són gairebé unànimes en assenyalar que, avui, aquesta reforma no és possible.

El País diu a la seva editorial que “la majoria dels partits polítics comparteixen un paquet mínim de canvis que necessita la Constitució per arrelar-se en el present i en els profunds canvis que ha portat el segle XXI. La paradoxa resideix que comparteixen bona part de les modificacions”, però “La reforma exprés promesa pels últims governs del PP i del PSOE, però, segueix en format de promesa, de la mateixa manera que l’anacrònica prevalença de l’home sobre la dona a la successió de la Corona és avui un dels articles més desconnectats de la realitat.La inviolabilitat del Rei tampoc no es correspon avui amb l’estàndard d’exigència democràtica”,

L’editorialista continua assenyalant que “La Constitució no esmenta tampoc les 17 autonomies perquè encara no existien el 1978, però magistrats i magistrades que han treballat en els últims 30 anys al nostre Tribunal Constitucional reconeixen avui, a les pàgines d’EL PAÍS, la necessitat de perfeccionar l’organització territorial de l’Estat a través del títol VIII de la Constitució”.

Una reforma impossible

El problema és que, en aquests moments, proposar una reforma que toqui precisament la Monarquia o la “qüestió territorial” és, com resignadament reconeixen molts d’aquests comentaristes, obrir la caixa dels trons. Com assenyalen al mateix diari un grup de professors de Dret Constitucional, per als defensors de la Monarquia «no es tracta d’emprendre un nou procés constituent, sinó d’actualitzar per conservar el millor de la nostra Llei Fonamental i per adaptar-la, alhora, als reptes i desafiaments del present«.

Pablo Casado, president del major partit franquista, els vots del qual serien necessaris per a una eventual reforma, declarava que davant del “revisionisme gairebé suïcida” dels que persegueixen reformar la Constitució, el que caldria fer és “defensar-la tots junts com un projecte en què càpiguem tots” i del que surtin els “radicals”. Casado ha declarat que no comptin amb el PP per canviar ara cap article de la Constitució ni res que pugui afectar la figura del Rei o de la situació de la Monarquia parlamentària, afegint que “els néts no hem de desfer l’abraçada que es van donar els nostres avis”.

A aquesta suposada abraçada entre avis es refería Pablo Iglesias a CTXT, dient que “La Constitució del 78 va ser el resultat del que Vázquez Montalbán va anomenar correlació de debilitats entre les elits polítiques de l’oposició democràtica (que desitjaven que Espanya recuperés la democràcia) i una part de les elits polítiques franquistes (que desitjaven que Espanya tingués un sistema polític homologable als de l’Europa occidental). No cal que jo els recordi que la part més feble de la correlació eren els partits opositors a la dictadura. Aquesta mateixa correlació va ser la que es va fer valer amb l’anomenada Llei d’Amnistia”. Una construcció fabulada –per justificar la traïció dels dirigents que van pactar amb els franquistes- que no es correspon amb la realitat del que va passar després de la mort de Franco, quan la classe obrera i els pobles van imposar les llibertats polítiques i sindicals amb la seva mobilització , que només amb prou feines va poder ser continguda pels dirigents del PCE i del PSOE, que van assolir en els pactes de la Moncloa un acord amb els representants de l’aparell d’Estat franquista per mantenir l’essencial de l’aparell judicial, policial i militar de la dictadura , la monarquia encarnada per l’hereu de Franco. També van acceptar la impunitat dels crims del franquisme i mantenir a les cunetes i fosses comunes milers d’afusellats, a través de la llei d’amnistia. Recordem que aquests pactes van ser signats el setembre de 1977 entre els grups parlamentaris (menys PNB i ERC), i que van donar lloc al Pacte anomenat Constitucional.

El debat sobre una eventual reforma el resumia el portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, Aitor Esteban, que, després d’advocar per una Constitució que inclogui “el reconeixement a la nació basca” i la bilateralitat entre les institucions d’Euskadi i les de l’Estat, i reclamar “un àrbitre neutral” perquè el Tribunal Constitucional “no compleix aquesta funció”, concloïa que “parlar avui dia d’una modificació constitucional” és “una autèntica quimera”, i “el clima no hi és”.

Una Constitució incompatible amb els drets i les reivindicacions més elementals

Com hem assenyalat abans, el pacte constitucional amb els franquistes va suposar el manteniment del conjunt de l’aparell d’Estat del franquisme. Un aparell d’Estat el manteniment del qual resulta insuportable per a la majoria treballadora, per als pobles, per a les dones.

Es va mantenir un exèrcit manifestament franquista. A l’estiu del 2019, mil militars retirats signaven un manifest en defensa de la memòria del dictador. A més a més, tres generals són actualment diputats de Vox i un altre va ser el seu candidat a alcalde de Palma de Mallorca.

Pel que fa als cossos repressius, acabem de veure com gairebé tots els “sindicats” de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es manifestaven a Madrid per exigir el manteniment de la llei mordassa, i contra el govern, acompanyats per representants dels tres partits franquistes.

Pel que fa a l’aparell judicial, només cal veure com ha avalat totes les retallades de drets, com va organitzar la persecució contra els piquets de vaga utilitzant l’article 315.3 del codi penal, les actuacions del Tribunal Suprem contra els republicans catalans i els defensors dels drets dels pobles, l’expulsió del seu escó d’Alberto Rodríguez, basant-se només en el testimoni d’un policia. O el menyspreu envers els drets –i fins i tot la integritat física- de les dones.

Tot això presidit per l’hereu designat per Franco, que, pocs dies abans de la mort d’aquest, presidia al costat del dictador una manifestació de suport als darrers afusellaments del franquisme. Un individu amb uns tripijocs econòmics que defensen tant l’aparell judicial com els partits que viuen de les institucions del règim (el congrés ha rebutjat fins a tres vegades obrir una comissió d’investigació).

Amb l’acceptació del que és essencial del règim de Franco es va acceptar, també, no tocar els negocis que s’havien fet sota la seva cobertura. Ni tan sols aquells que es van aixecar a partir de la utilització de presos polítics com a mà d’obra esclava. I es van heretar els mecanismes corruptes d’adjudicació de contractes i serveis públics. Un règim corrupte des de la Casa Reial al darrer ajuntament.

Després de les manifestacions dels policies, aquestes institucions de l’Estat es creuen avui encoratjades i llancen campanya per la tornada a l’emèrit a Espanya, perquè el Tribunal Suprem no ho jutgi.

La necessitat d’una ruptura amb la monarquia

Per a la classe treballadora i els pobles és absolutament necessari alliberar-se d’aquestes institucions enemigues dels seus drets i llibertats, d’aquesta constitució defensora dels interessos del capital financer i que oposa a les exigències de llibertat dels pobles “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.Unitat imposada, que no té res a veure amb la unió lliure dels pobles sinó amb la “unitat” de les institucions franquistes per preservar-ne els privilegis.

L´experiència d´aquests anys ens demostra que cada exigència de llibertat fonamental, com el dret dels pobles com el català, cada reivindicació social, com la derogació de les reformes laborals o de pensions, xoca amb les institucions de la Monarquia, heretades del franquisme, fidels defensores dels interessos del capital financer.

No hi ha cap eixida dins de la Constitució o dels seus plans de reforma. No hi ha cap altra sortida que la ruptura, acabar amb aquest règim podrit, imposar la República del poble i dels pobles. Cosa que, com demostra la història, només podrà aconseguir el poble amb la seva mobilització. Com el 1931 va imposar la República.

 

– Declaración XXIV Congreso – A todo el movimiento obrero, a la juventud, a todas y todos los partidarios de la democracia

Carta Semanal 854 en catalán

Carta Semanal 854 para descargar en PDF

El congreso de la sección de la IV Internacional en España se ha celebrado en un momento extremadamente difícil para los trabajadores y los pueblos. Todo el mundo ha podido comprobarlo: en medio de la incapacidad de todos los gobiernos para proteger la salud de la población, la pandemia ha sido  utilizada para recortar derechos y como excusa para no derogar la ley mordaza y demás leyes antiobreras.  

La situación de tantos trabajadores y trabajadoras privados de trabajo, de atención sanitaria resume la situación de desvalimiento que amenaza a la mayoría de la población, sobre todo mujeres, jóvenes y emigrantes.

La crisis del capitalismo, amplificada por la crisis pandémica, encuentra hoy un desarrollo en la agonía imperialista cuyo último episodio -la salida de Afganistán- es la expresión del atolladero en el que se encuentra el imperialismo dominante, producto de la descomposición del mercado mundial. Arrastrando tras de sí a todos los imperialismos secundarios, a lanzar todos ellos una agresión tras otra contra los trabajadores.  Sigue leyendo

¿Por qué es necesario un juicio popular al Borbón ladrón y a la Monarquía?

Carta Semanal 854 en catalán

Carta Semanal 854 para descargar en PDF

Cada día que pasa hay una nueva noticia sobre la corrupción del Rey “emérito”, Juan Carlos de Borbón, cuya fortuna, amasada durante sus 39 años de reinado, se calcula en más de 2.000 millones de euros.

Una fortuna basada -como cada día cuentan más abiertamente los medios de comunicación- en actividades de intermediación, como el cobro de una comisión por cada barril de petróleo comprado a Arabia Saudí, o las comisiones por la adjudicación del AVE a la Meca, y directamente por el tráfico de armas.

Al mismo tiempo, se multiplican las noticias sobre cuentas ocultas en paraísos fiscales.

Juan Carlos de Borbón se ha visto obligado, en 2020 y 2021, a regularizar ingresos con Hacienda por valor de más de 5 millones de euros. Ahora se ha sabido que lo ha hecho después de que la Fiscalía del Tribunal Supremo la notificara, al menos en tres ocasiones, (en junio, noviembre y diciembre de 2020), de que le estaban investigando. Un dato que, según hizo público en marzo la Asociación de Inspectores de Hacienda, supondría que «las regularizaciones efectuadas no impedirían la persecución de los delitos fiscales cometidos», ya que para que no haya responsabilidad  penal, debe procederse «al completo reconocimiento y pago de la deuda tributaria (incluyendo los intereses de demora y recargos que correspondiesen), antes de que por la Administración Tributaria se le haya notificado el inicio de actuaciones, denuncias o diligencias por parte de la AEAT, del Ministerio Fiscal o del juez de Instrucción»

La supuesta inviolabilidad

En todo caso, las posibles acciones de la Fiscalía se van a limitar, como mucho, a las actuaciones de Juan Carlos I después de su abdicación, porque antes de ella, y durante sus 39 años de reinado, todas sus acciones estarían cubiertas por la inviolabilidad del Rey que establece el artículo 56.3 de la Constitución: “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65.2”.

Al menos, esa es la interpretación que hacen tanto los sucesivos gobiernos como el poder judicial. Que actúan, evidentemente, para proteger a la institución de la Monarquía. En cuanto a los gobiernos ¿acaso puede alguien defender que ninguno de ellos estaba informado de los manejos del rey, que ya habían sido publicados en algunos medios de prensa? Consta que las comisiones por la compra de petróleo a Arabia (iniciadas cuando era Príncipe de España) eran un hecho conocido en los primeros gobiernos de la Monarquía. Y en lo que respecta al aparato judicial, es evidente que entre sus funciones está proteger al régimen y a la Corona. Basta con recordar tan sólo cómo, en defensa de la familia real, eximió a la infanta Cristina de toda responsabilidad en los trapicheos de su marido, Iñaki Urdangarín, en contradicción con toda la jurisprudencia y con lo que siguen haciendo ahora los jueces en casos similares.

Como señala Jorge de Esteban, catedrático de Derecho Constitucional, “el principio de la inviolabilidad de los reyes procede de la creencia de que todo poder viene de Dios y de que sus representantes en la tierra eran los reyes, por lo que no se les podía atacar”. Y añade que la supuesta inviolabilidad supondría que el Rey puede cometer cualquier hecho sin ser juzgado porque está por encima de la Ley y esta posición la mantendrá respecto de todos los actos que lleve a cabo durante su mandato, incluso después de que cese en la Jefatura del Estado. Pues bien, al menos en mi opinión, las dos afirmaciones son insostenibles. Porque ni son necesarias ni se acomodan a los principios constitucionales de un Estado democrático”. De Esteban concluye que los únicos actos cubiertos por la inimputabilidad establecida en el art 56.3 CE  son los que derivan de su función como jefe del Estado (…) Es obvio que todos aquellos actos realizados por el Rey que no guardan relación con su función como jefe del Estado y que, por consiguiente, es impensable que puedan estar refrendados por las personas a las que se refiere el artículo 56.3, no están sometidos a la inviolabilidad”.

En la misma línea, son muchos los juristas que opinan que son sola y exclusivamente los actos citados en el artículo 64 CE, los refrendados por el gobierno y que carecen de validez sin ese refrendo, los que están cubiertos por la inviolabilidad del artículo 56.3 de la Constitución. Por ejemplo, Joan Carles Carbonell Mateu, Catedrático de Derecho Penal de la Universitat de València, que escribe que “no es casual que se contengan en el mismo párrafo y separados por un punto y seguido la declaración de inviolabilidad y la minuciosa regulación de los actos del Rey, la exigencia de refrendo y la traslación de responsabilidad a quienes los refrendan”. Que sepamos, ningún gobierno ha refrendado- por más que los hayan tapado y consentido- los trapicheos del hoy “emérito”.

A pesar de ello, todo el aparato judicial cierra filas para defender la impunidad del Borbón. De ahí que, como mucho, la Fiscalía Anticorrupción va a investigar solamente los indicios que apuntan a posibles delitos de blanqueo de capitales y fraude fiscal, pero no al supuesto cobro de comisiones, que se produjo en la época en Juan Carlos I todavía era el jefe de Estado. De este modo, el grueso de los miles de millones amasados no podría tocarse.

De este modo, el poder judicial asume, en defensa de la Corona, que según la Constitución -y violando incluso todos los principios de lo que los defensores del orden burgués llaman “estado de derecho”- el Rey podría asesinar a alguien, violar a un niño o robar cientos de millones sin que pueda ser penalmente imputado.

Son los mismos tribunales que avalan los recortes a los empleados públicos, las reformas laborales, las estafas bancarias, la ley mordaza y todos y cada uno de los ataques a la población trabajadora.

Pero no es sólo el poder judicial quien sale en defesa del Régimen y de su máxima autoridad, la Corona. La Mesa del Congreso, con los votos del PP, del PSOE y de Vox, ha rechazado hasta en diez ocasiones distintas peticiones de comisiones de investigación sobre la fortuna amasada por el Rey “emérito”. Escudándose en todos los casos en la supuesta inviolabilidad (que, en todo caso, podría impedir una imputación penal, pero no una investigación parlamentaria).

Es evidente que una investigación en sede parlamentaria que estableciera las actividades corruptas del Rey tendría una repercusión política que haría tambalearse las propias bases del Régimen. Por tanto, los defensores de éste deben cerrar el paso a esa posibilidad.

Ahora bien, ¿cómo puede combatirse la corrupción si se consiente la que lleva a cabo la más alta institución del Régimen?

Porque no nos resignamos a la impunidad del Borbón, ¡juicio popular!

Hay que dejar clara una cuestión: no es el problema de un individuo, es la trama y estructura de la Casa Real, imbricada con los poderes financieros y la alta  administración del Estado.

Ningún demócrata puede aceptar que la corrupción de la Corona pueda seguir impune. Si el aparato judicial y los partidos franquistas bloquean la vía a una investigación judicial o parlamentaria, sólo hay una posibilidad de que Juan Carlos de Borbón sea juzgado por sus delitos y la fortuna que ha amasado vuelva a manos del pueblo: un juicio popular.

Es la exigencia que todas las organizaciones democráticas y populares deben levantar. Y poner de inmediato las condiciones para hacerlo posible. Las organizaciones que se declaran republicanas deberían estar al frente de esta tarea.

Per què és necessari un judici popular al Borbó lladre i a la Monarquia?

Carta Setmanal 854 per descarregar en PDF

Cada dia que passa hi ha una nova notícia sobre la corrupció del Rei «emèrit», Joan Carles de Borbó, la fortuna, pastada durant els seus 39 anys de regnat, es calcula en més de 2.000 milions d’euros.

Una fortuna basada -com cada dia compten més obertament els mitjans de comunicació- en activitats d’intermediació, com el cobrament d’una comissió per cada barril de petroli comprat a l’Aràbia Saudita, o les comissions per l’adjudicació de l’AVE a la Meca, i directament pel tràfic d’armes.

Al mateix temps, es multipliquen les notícies sobre comptes ocults en paradisos fiscals.

Joan Carles de Borbó s’ha vist obligat, en 2020 i 2021, a regularitzar ingressos amb Hisenda per valor de més de 5 milions d’euros. Ara s’ha sabut que l’ha fet després que la Fiscalia del Tribunal Suprem la notifiqués, com a mínim en tres ocasions, (al juny, novembre i desembre de 2020), que li estaven investigant. Una dada que, segons va fer públic al març l’Associació d’Inspectors d’Hisenda, suposaria que «les regularitzacions efectuades no impedirien la persecució dels delictes fiscals comesos», ja que perquè no hi hagi responsabilitat penal, s’ha de procedir «al complet reconeixement i pagament del deute tributari (incloent-hi els interessos de demora i recàrrecs que corresponguin), abans que per l’Administració Tributària se li hagi notificat l’inici d’actuacions, denúncies o diligències per part de l’AEAT, del ministeri fiscal o del jutge d’Instrucció » .

La suposada inviolabilitat

En tot cas, les possibles accions de la Fiscalia es van a limitar, com a molt, a les actuacions de Joan Carles I després de la seva abdicació, perquè abans d’ella, i durant els seus 39 anys de regnat, totes les seves accions estarien cobertes per la inviolabilitat del Rei que estableix l’article 56.3 de la Constitució: «la persona de Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre referendats en la forma establerta en l’article 64, no tenint validesa sense aquest referendament, llevat del que disposa l’article 65.2 «.

Com a mínim, aquesta és la interpretació que fan tant els successius governs com el poder judicial que actuen, evidentment, per protegir la institució de la Monarquia. Quant als governs per ventura pot algú defensar que cap d’ells estava informat dels tripijocs del rei, que ja havien estat publicats en alguns mitjans de premsa? Consta que les comissions per la compra de petroli a Aràbia (iniciades quan era Príncep d’Espanya) eren un fet conegut en els primers governs de la Monarquia. I pel que fa a l’aparell judicial, és evident que entre les seves funcions està protegir el règim i  la Corona. Només cal recordar tan sols com, en defensa de la família reial, va eximir a la infanta Cristina de tota responsabilitat en els tripijocs del seu marit, Iñaki Urdangarín, en contradicció amb tota la jurisprudència i amb el que segueixen fent ara els jutges en casos similars .

Com assenyala Jorge de Esteban, catedràtic de Dret Constitucional, «el principi de la inviolabilitat dels reis procedeix de la creença que tot poder ve de Déu i que els seus representants a la terra eren els reis, per la qual cosa no se’ls podia atacar «. I afegeix que la suposada inviolabilitat suposaria que «el Rei pot cometre qualsevol fet sense ser jutjat perquè està per sobre de la llei i aquesta posició la mantindrà respecte de tots els actes que dugui a terme durant el seu mandat, fins i tot després que cessi en la Prefectura de l’Estat. Doncs bé, al menys al meu entendre, les dues afirmacions són insostenibles. Perquè ni són necessàries ni s’acomoden als principis constitucionals d’un Estat democràtic «. De Esteban conclou que els únics actes coberts per la inimputabilitat establerta en l’art 56.3 CE són «els que deriven de la seva funció com a cap de l’Estat (…) És obvi que tots aquells actes realitzats pel Rei que no guarden relació amb la seva funció com a cap de l’Estat i que, per tant, és impensable que puguin estar ratificats per les persones a què fa referència l’article 56.3, no estan sotmesos a la inviolabilitat«.

En la mateixa línia, són molts els juristes que opinen que són sola i exclusivament els actes esmentats a l’article 64 CE, els confirmats pel govern i que no tenen validesa sense aquest referendament, els que estan coberts per la inviolabilitat de l’article 56.3 de la Constitució. Per exemple, Joan Carles Carbonell Mateu, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de València, que escriu que «no és casual que es continguin en el mateix paràgraf i separats per un punt i seguit la declaració d’inviolabilitat i la minuciosa regulació dels actes de Rei, l’exigència de ratificació i la translació de responsabilitat a qui els ratifiquen «. Que sapiguem, cap govern ha refrendat- per més que els hagin tapat i consentit- els tripijocs de l’avui «emèrit».

Tot i això, tot l’aparell judicial fa pinya per defensar la impunitat del Borbó. Per aquest motiu, com a molt, la Fiscalia Anticorrupció va investigar només els indicis que apunten a possibles delictes de blanqueig de capitals i frau fiscal, però no el suposat cobrament de comissions, que es va produir en l’època quan Joan Carles I encara era el cap d’Estat. D’aquesta manera, el gruix dels milers de milions pastats no podria tocar-se.

D’aquesta manera, el poder judicial assumeix, en defensa de la Corona, que segons la Constitució -i violant fins i tot tots els principis del que els defensors de l’ordre burgès diuen «Estat de dret» – el Rei podria assassinar a algú, violar un nen o robar centenars de milions sense que pugui ser penalment imputat.

Són els mateixos tribunals que avalen les retallades als empleats públics, les reformes laborals, les estafes bancàries, la llei mordassa i tots i cadascun dels atacs a la població treballadora.

Però no és només el poder judicial qui surt en defesa del Règim i de la seva màxima autoritat, la Corona. La Mesa del Congrés, amb els vots de PP, PSOE i Vox, ha rebutjat fins en deu ocasions diferents peticions de comissions d’investigació sobre la fortuna pastada pel Rei «emèrit». Escudant-se en tots els casos a la suposada inviolabilitat (que, en tot cas, podria impedir una imputació penal, però no una investigació parlamentària).

És evident que una investigació en seu parlamentària que establís les activitats corruptes de Rei tindria una repercussió política que faria trontollar les pròpies bases del Règim. Per tant, els defensors d’aquest han de tancar el pas a aquesta possibilitat.

Ara bé, com es pot combatre la corrupció si es consent la que porta a terme la més alta institució de l’Règim?

Perquè no ens resignem a la impunitat del Borbó, judici popular!

Cal deixar clara una qüestió: no és el problema d’un individu, és la trama i estructura de la Casa Reial, imbricada amb els poders financers i l’alta administració de l’Estat.

Cap demòcrata pot acceptar que la corrupció de la Corona pugui seguir impune. Si l’aparell judicial i els partits franquistes bloquegen la via a una investigació judicial o parlamentària, només hi ha una possibilitat que Joan Carles de Borbó sigui jutjat pels seus delictes i la fortuna que ha amassat torni a mans del poble: un judici popular.

És l’exigència que totes les organitzacions democràtiques i populars han d’aixecar. I posar immediatament les condicions per fer-ho possible. Les organitzacions que es declaren republicanes haurien d’estar al capdavant d’aquesta tasca.