Archivo de la etiqueta: #República

La República per la qual lluitem

Deja un comentario

Carta Setmanal 994 per descarregar en PDF

En la preparació de la marxa republicana del 16 de juny, pel ple èxit de la qual treballem, un company ens interroga sobre la posició del POSI en la lluita per la República.

El POSI, des de la seva fundació, ha inscrit en el seu programa la lluita per la República. De fet, quan va ser fundat, el 1980, li va ser negada la legalització per incloure en el seu programa la República. Fins i tot van pretendre prohibir la celebració del nostre congrés fundacional. Eren temps en què tots els grans partits de la classe treballadora defensaven que la Monarquia establerta el 1978 era la democràcia. Llavors, algunes de les formacions que avui diuen propugnar la República, defensaven amb totes les seves forces el règim monàrquic i, fins i tot, els seus serveis d’ordre intentaven, en les manifestacions, arrencar les banderes republicanes a qui les exhibien, acusant-los de «provocadors». El POSI va guanyar, llavors, la seva legalització amb una campanya política que finalment va obligar els tribunals a dictar sentència favorable a la nostra legalitat.

Per a alguns, la defensa de la república es basa en un embelliment de la II República, que no compartim. Si la II República va ser destruïda pel cop militar va ser, en bona mesura, com a conseqüència dels seus propis errors. I si el cop militar va triomfar finalment després de tres anys de guerra va ser per la defensa de l’ordre republicà que els principals partits i organitzacions van aixecar davant la revolució obrera. A continuació expliquem, breument, alguns dels elements que defineixen el nostre combat per la República

República per acabar amb l’aparell d’Estat heretat del franquisme

En l’anomenada «transició», els dirigents de les principals organitzacions obreres, juntament amb la majoria dels «nacionalistes», van imposar a un moviment que volia acabar amb tot el franquisme i imposar el seu programa social i democràtic, l’acceptació de la monarquia, encarnada en l’hereu designat per Franco que, pocs dies abans de la mort del dictador,  encara presidia al costat d’ell un acte de suport a les últimes condemnes de mort del franquisme.

Amb el rei, es va imposar el manteniment de tot l’aparell d’Estat del franquisme, que ell presidia, sense cap depuració. El manteniment de l’ aparell judicial complet. Fins i tot els jutges de l’infame Tribunal d’Ordre Públic que des del 1963 s’havia especialitzat en la persecució a sindicalistes i opositors polítics van ser mantinguts i el TOP reconvertit en Audiència Nacional. L’exèrcit del 18 de juliol va ser mantingut tal qual, i se’ls va negar la readmissió als militars antifranquistes de la Unió Militar Democràtica. Avui, als qui posen en dubte el caràcter franquista d’aquest exèrcit, hem de recordar-los com més de mil militars signen un manifest d’assalt a Franco (això sí, signen quan passen a la reserva i ja no poden ser sancionats. Fins aleshores han cobrat els seus sous i gaudit de les seves prebendes assegurant ser «demòcrates”). Guàrdia civil i policia van ser batejades com a «democràtiques» i aplaudides per alguns dirigents quan arriben a reprimir. Fins i tot la Brigada d’Investigació Político-Social (la policia política) es va convertir en «Brigada d’Investigació». Aquestes forces policials van mantenir, especialment en la seva lluita contra ETA, totes les velles arts i el recurs generalitzat a la tortura. Va ser el cas de les detencions de desenes d’independentistes o «indesitjables» per «protegir» els Jocs Olímpics de Barcelona. Avui, els sindicats ultrareaccionaris Jupol i Jusapol són majoritaris en tots dos cossos policials. I les zones de residències militars són terreny abonat de Vox.

La persecució judicial contra els sindicalistes en aplicació de l’infame article 315.3, la persecució contra Podem, contra Alberto Rodríguez, contra Mónica Oltra, contra els republicans catalans, la maniobra contra Pedro Sánchez, i la seva oposició a la llei d’Amnistia – mentre se succeeixen les absolucions als corruptes del PP i es permeten privilegis als pocs que són condemnats– demostren que aquest aparell judicial –i tot l’aparell d’Estat– és un obstacle formidable contra tot progrés democràtic i social.

D’aquí la necessitat de la República per acabar amb aquest aparell d’Estat.

El contingut democràtic i social de la lluita per la República

No són pocs els qui objecten que res s’arreglaria pel sol fet de canviar un rei per un president electe. Tenen raó. Però aquest no és el contingut de la lluita per la República ni en la consciència de les àmplies masses ni en el nostre combat.

El 1930, Trotsky escrivia, a propòsit de la situació a Espanya: «La divisa de república és també, ni que dir té, la divisa del proletariat. Però per a ell no es tracta simplement de reemplaçar el rei per un president, sinó d’un baldeig radical de tota la societat, destinat a netejar aquesta de les immundícies del feudalisme«.

I, a continuació, Trotsky exposava el contingut que, per a la classe treballadora i la pagesia, tenia la lluita per la República: reforma agrària, expropiació dels latifundis, llibertat per als pobles, separació de l’Església i l’Estat, «Un programa radical de legislació social», juntament amb «reivindicacions de caràcter transitori: nacionalització dels ferrocarrils, els quals són tots a Espanya de propietat privada; nacionalització de les riqueses del subsòl; nacionalització dels bancs; control obrer de la indústria; en fi, reglamentació de l’economia per l’Estat.».

La qüestió no és gaire diferent ara. República, en la consciència de les masses i en el combat dels militants de la IV Internacional, és reforma agrària, és separació completa de l’Església i l’Estat, és defensa de l’Escola Pública, de la Sanitat Pública, dels serveis públics, del sistema públic de pensions, és nacionalització de la banca, de les empreses energètiques i de les grans empreses,  és defensa de la indústria i l’agricultura, és expropiació dels fons voltor i els altres grans propietaris per garantir el dret a l’habitatge, és igualtat real i completa entre home i dones. És anul·lació de totes les lleis repressives i que limiten el dret de vaga. És exercici efectiu del dret dels pobles a decidir el seu futur sense cap limitació. És ruptura amb l’OTAN i eliminació de les bases militars nord-americanes.

També la lluita dels treballadors per la República té un important significat per als pagesos, enfrontats al Pacte Verd igual que els treballadors de l’automòbil. Defensar la sobirania dels pobles d’Europa per aquest Pacte Verd i intervinguts pels Fons Europeus, en benefici exclusiu del gran capital, dels latifundistes, principals beneficiaris de la PAC. Els pagesos, com els autònoms i petits comerciants i industrials, són sagnats pels bancs i les multinacionals. Els treballadors han de teixir aliances amb ells, en defensa de les llibertats i drets.

I aquí apareix una contradicció evident: les directives de la Comissió Europea (que no rendeix comptes a ningú com per exemple en l’aplicació dels Fons Europeus) intenten de fet anul·lar el paper de les institucions nacionals, en particular el Congrés dels Diputats. O sigui, intenten negar tota sobirania popular.

República és afirmar la sobirania popular contra institucions, directives i altres mesures que només obeeixen els interessos del capital financer.En aquest sentit, el combat per la República té un important contingut democràtic i social. Dóna un objectiu polític a les lluites per les reivindicacions dels treballadors, la joventut, els pensionistes i els pobles que xoquen amb la submissió de les principals organitzacions al marc de la Constitució Monàrquica de 1978 i de les institucions de la Monarquia.

La marxa republicana del 16 de juliol

La convocatòria d’una mobilització d’àmbit estatal per la República podria ser un pas endavant en la construcció d’un moviment de ruptura amb la Monarquia. No és d’estranyar que moltes organitzacions li hagin donat l’esquena, com és el cas de Sumar, Compromís, els Comuns, organitzacions sotmeses al marc de les institucions de la Monarquia. En el cas de les organitzacions nacionalistes, la seva decisió de no participar les manté al carreró sense sortida la màxima expressió del qual va ser el Procés, ja que les reivindicacions dels pobles no poden assolir el seu objectiu sense buscar l’aliança amb la classe treballadora de tot l’Estat.

La República por la que luchamos

Deja un comentario

Carta Semanal 994 en catalán

Carta Semanal 994 para descargar en PDF

En la preparación de la marcha republicana del 16 de junio, por cuyo pleno éxito trabajamos, un compañero nos interroga sobre la posición del POSI en la lucha por la República.

El POSI, desde su fundación, ha inscrito en su programa la lucha por la República. De hecho, cuando fue fundado, en 1980, le fue negada la legalización por incluir en su programa la República. Incluso pretendieron prohibir la celebración de nuestro congreso fundacional. Eran tiempos en que todos los grandes partidos de la clase trabajadora defendían que la Monarquía establecida en 1978 era la democracia. Entonces, algunas de las formaciones que hoy dicen propugnar la República, defendían con todas sus fuerzas el régimen monárquico e, incluso, sus servicios de orden intentaban, en las manifestaciones, arrancar las banderas republicanas a quienes las exhibían, acusándoles de “provocadores”. El POSI ganó, entonces, su legalización, con una campaña política que finalmente obligó a los tribunales a dictar sentencia favorable a nuestra legalidad. Sigue leyendo →

L’amnistia defensa els drets dels treballadors i pobles d’Espanya

Deja un comentario

Carta Setmanal 957 per descarregar en PDF

Les mobilitzacions del poble de Catalunya el 2017 pel seu dret a decidir i les que vanseguir a la violenta repressió del referèndum de l’1 d’octubre, i al processament i condemna dels dirigents republicans catalans han deixat un llarg nombre de perseguits, exiliats i represaliats. Es calcula que més de 1.400 ciutadans i ciutadanes de Catalunya estan processats per aquests fets. És la conseqüència de la resposta de l’aparell judicial i policial al discurs de Felip VI el 3 d’octubre, on el Borbó recordava que «és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’Estat de Dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d’Autonomia». El que tots van interpretar com un simple missatge: ¡A por ellos!

Pretendre construir un futur de progrés, d’avenços socials i de fraternitat entre els pobles sense acabar amb aquesta persecució és impossible. No hi pot haver ni solució a la qüestió catalana ni democràcia sobre la base de 1.400 presos o perseguits polítics. Per això, la lluita per l’amnistia no és una qüestió «dels catalans», sinó que incumbeix tots els treballadors i els pobles d’Espanya.

Com va succeir el 1975-78.

La lluita contra el franquisme i l’exigència d’amnistia

Un dels crits unànimes en els anys que van precedir la mort de Franco, i posteriorment, va ser l’exigència d’amnistia. Tot el moviment obrer i democràtic la va fer seva, en paral·lel a l’exigència de responsabilitats pels crims del franquisme i el judici als culpables de la brutal repressió que va durar quaranta anys.

La mobilització empenyia tan fort que ja el govern Arias Navarro va haver de concedir un indult general el novembre de 1975, mesura que va tenir continuïtat en el decret llei d’amnistia del primer govern Suárez de juliol de 1976, ampliada posteriorment el març de 1977, totes les quals van ser respostes amb una vaga general a Euskadi i majors mobilitzacions a tots els pobles. No obstant això, el 15 d’octubre de 1977, les Corts recent elegides van aprovar una llei d’Amnistia que va ser pactada pel Govern amb els diputats de les organitzacions obreres i nacionalistes i pretenia respondre al clamor popular. Amb limitacions, aquesta llei anul·lava les condemnes de sindicalistes i lluitadors antifranquistes. Tanmateix, en contra de l’exigència de les masses de càstig als franquistes, absolia els torturadors i assassins franquistes, els responsables de la brutal repressió que es va abatre sobretot el país a partir del 1936. Ni un sol manifestant antifranquista havia demanat el perdó dels franquistes. Sense portar aquest nom, era la llei de Punt Final, per perdonar els crims del franquisme, a canvi de l’indult a condemnats per aquest, i en particular, i encara que no fos vist així pel conjunt del moviment obrer, a canvi de l’amnistia laboral. No es van revisar ni les sentències dels consells de guerra ni les de l’infame Tribunal d’Ordre Públic i altres tribunals especials. I es va mantenir a cents de milers de represaliats enterrats en cunetes i fosses comunes.

Van ser exclosos de l’amnistia, entre d’altres, els militars demòcrates de la UMD, l’expulsió de l’exèrcit dels quals es va mantenir, per preservar la naturalesa d’aquest com l’exèrcit del 18 de juliol.

Una transició «modèlica»?

Naturalment, sense aquesta «amnistia», difícilment hi hagués hagut els Pactes de la Moncloa d’octubre de 1977, ni el pacte constitucional que va donar lloc a la Constitució de 1978 i que va suposar el manteniment, sense cap depuració, de l’aparell judicial, militar i repressiu de la dictadura. .

Constitució, per tant, basada en el «perdó» al franquisme, a mantenir la Corona, l’aparell repressivo-judicial, militar sencers. Retallava drets sindicals i negava el dret a decidir la República i el d’autodeterminació que figuraven en els programes de TOTES les organitzacions i partits obrers i democràtics que van lluitar o es van oposar al franquisme.

La via de la reforma del franquisme, va negar la ruptura i la possibilitat d’instaurar un règim democràtic que fes realment taula rasa amb el passat. L’anomenada «modèlica transició» ha portat els pobles que componen Espanya a un carreró sense sortida. Qüestió agreujada per la terrible crisi econòmica que colpeja la majoria de la població treballadora alhora que es disparen els beneficis multimilionaris de les grans empreses de la banca, el comerç, la distribució, l’energia, que aprofiten de la impunitat que els dona aquest règim per augmentar els seus beneficis especulatius a costa de la població amb la inflació. Un sol exemple val: Espanya és el primer productor mundial d’oli i els ciutadans d’aquest país paguen un preu que és el doble del que es paga als països que l’importen. Cap govern, per més progressista que s’anomeni ha estat capaç o ha tingut la voluntat d'»atemptar» el lliure comerç que permet aquest saqueig al poble.

Però és en tots els dominis de la vida, de les relacions socials, de treball, econòmiques, que l’ entramat del règim permet mantenir o augmentar l’ explotació dels treballadors i agreujar l’ opressió contra els sectors més indefensos de la societat, en particular els emigrants, la joventut o les dones. Aquesta és la realitat, i contra ella s’han rebel·lat i ho continuaran fent tots els sectors explotats i oprimits de la societat: els pensionistes en defensa del sistema públic, els joves pel seu futur, les dones per la igualtat.

En aquest panorama la persistència de l’opressió sobre els pobles, que es va intentar desviar amb el tinglado autonòmic, ocupa per la història i la realitat actual un lloc central.

Per l’amnistia: per tots els drets

Des de la decisió del TC de retallar el 2010 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat pel Parlament català i per les Corts, ha sorgit un massiu moviment independentista.

La falta de solució democràtica per part dels governs de la Monarquia, juntament amb la utilització sistemàtica dels jutges i de la policia, ha alimentat aquest moviment. Moviment que, d’altra banda, ha mostrat les seves limitacions en buscar els seus dirigents la solució no en la lluita per l’abolició de la Monarquia sinó en la negociació amb ella per aconseguir la separació. I en consonància amb això, no buscant el suport en la classe treballadora i els pobles de tot l’Estat sinó en les podrides institucions europees.

Malgrat això, ha quedat clar que hi ha milers i milers de ciutadans de Catalunya que no volen viure en règim de la Monarquia. No són els únics perquè el sentiment antimonàrquic és comú a tots els pobles d’Espanya, i això permet una perspectiva unitària. Per la nostra banda, no som independentistes però defensem els drets democràtics dels pobles, en particular el dret d’autodeterminació, perquè la fraternitat entre ells per la qual sempre ha lluitat el moviment obrer, només és possible sobre la base de la llibertat.

El resultat electoral del 23J ha demostrat de nou que hi ha una majoria contra el franquisme i la seva representació política, i que aquesta majoria –malgrat els vaivens i les renúncies del Govern de coalició que han tingut un efecte desmobilitzador-– està composta dels treballadors que voten els partits que es diuen d’esquerra i els partits que diuen defensar la sobirania dels pobles català,  basc, gallec.

Aquesta majoria per consolidar-se necessita de mesures, de decisions que corresponguin a les seves exigències. El desenvolupament de la situació política ha portat a lligar la sort de la pròxima investidura a l’acord entre els actuals socis de govern i els partits nacionalista i independentistes. No som indiferents -com no ho és la classe treballadora- al tipus de govern que es pugui constituir, però independentment d’això, i més enllà de les sortides «provisionals» que puguin trobar-se, no hi haurà solució definitiva a la qüestió catalana o basca, si no s’escomet de manera decidida el problema nacional no resolt des de la transició,  i agreujat en certa mesura per l’Estat de les Autonomies. Té raó els que diuen que el govern actual -en funcions- té una oportunitat d’or per resoldre la qüestió. Però per això, cal trencar dreceres amb l’aparell franquista que pressiona sense descans. I conjuminar tots els que lluiten pels drets democràtics.

Evidentment això no resol tots els problemes, en particular el necessari augment dels salaris, de les pensions i contenció dels preus com planteja el president d’Astúries, ni tanca la «qüestió catalana», PERÒ AVUI ÉS EL PUNT DE PARTIDA PER A TOTA LA RESTA.

És la condició per ajudar a restablir la FRATERNITAT ENTRE ELS POBLES.

La Monarquia i els seus portaveus s’alcen contra la demanda d’amnistia que desautoritzarà tota la repressió – i al mateix rei que la va animar- i ensumen a l’enfrontament d’uns pobles contra d’altres. Feijoo, Aznar i els seus agents pretesament socialistes (González, Guerra…) criden a una nova creuada contra el poble català.

El poble català vol democràcia i llibertat, treball i drets per a tothom per avançar en un règim de fraternitat als diferents pobles.

Per a nosaltres això significa ACABAR AMB LA MONARQUIA, instaurar la República del poble, dels pobles. Una Unió Lliure de Repúbliques sobiranes .

I avui, immediatament exigeix l’amnistia. La seva promulgació significaria un sotrac d’aire fresc per a tots els treballadors d’Espanya i de tots els pobles, un punt de suport per lluitar i aconseguir totes les reivindicacions i drets negats pel règim monàrquic i els governs que s’hi sotmeten. I en particular contra la seva política de guerra imposada per Biden.

El que està en joc no és només la investidura d’un govern, sinó un horitzó de democràcia i drets per als treballadors i els pobles d’Espanya

La amnistía defiende los derechos de los trabajadores y pueblos de España

Deja un comentario

Carta Semanal 957 en catalán

Carta Semanal 957 para descargar en PDF

Las movilizaciones del pueblo de Cataluña en 2017 por su derecho a decidir y las que siguieron a la violenta represión del referéndum del 1 de octubre, y al procesamiento y condena de los dirigentes republicanos catalanes han dejado un largo reguero de perseguidos, exiliados y represaliados. Se calcula que más de 1.400 ciudadanos y ciudadanas de Cataluña están procesados por esos hechos. Es la consecuencia de la respuesta del aparato judicial y policial al discurso de Felipe VI el 3 de octubre, donde el Borbón recordaba que “es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las instituciones, la vigencia del Estado de Derecho y el autogobierno de Cataluña, basado en la Constitución y en su Estatuto de Autonomía”. Lo que todos interpretaron como un simple mensaje: ¡A por ellos!

Pretender construir un futuro de progreso, de avances sociales y de fraternidad entre los pueblos sin acabar con esa persecución es imposible. No puede haber ni solución a la cuestión catalana ni democracia sobre la base de 1.400 presos o perseguidos políticos. Por eso, la lucha por la amnistía no es una cuestión “de los catalanes”, sino que incumbe a todos los trabajadores y los pueblos de España.

Como sucedió en 1975-78. Sigue leyendo →

La designación del rey: los franquistas deben formar Gobierno

Deja un comentario

Carta Semanal 954 en catalán

Carta Semanal 954 para descargar en PDF

El rey, utilizando los poderes que le otorga la Constitución del 78 -su artículo 99 en este caso- ha designado, contra la voluntad expresada en las urnas el 23J, a Núñez Feijóo para que intente ser investido presidente del Gobierno. Daba así un mensaje claro: las instituciones heredadas del franquismo, con la Corona a la cabeza, quieren impedir por todos los medios un gobierno que tome medidas, por limitadas que sean, que supongan un alivio para la opresión que sufren los pueblos de España o para la explotación de los trabajadores. El editorial del ABC del 24 de agosto lo expresaba así: «una amnistía [a los dirigentes nacionalistas implicados en el referéndum del 1-O] significaría la deslegitimación formal del régimen constitucional de 1978». Fácil establecer la relación con el discurso de Felipe VI del «a por ellos», realizado el 3 de octubre del 2017. Sigue leyendo →

La designació del rei: els franquistes han de formar Govern

Deja un comentario

Carta Setmanal 954 per descarregar en PDF

El rei, utilitzant els poders que li atorga la Constitució del 78 -el seu article 99 en aquest cas- ha designat, contra la voluntat expressada a les urnes el 23J, a Núñez Feijóo perquè intenti ser investit president del Govern. Donava així un missatge clar: les institucions heretades del franquisme, amb la Corona al cap, volen impedir per tots els mitjans un govern que prengui mesures, per limitades que siguin, que suposin un alleujament per a l’opressió que pateixen els pobles d’Espanya o per a l’explotació dels treballadors. L’editorial de l’ABC del 24 d’agost ho expressava així: «una amnistia [als dirigents nacionalistes implicats en el referèndum de l’1-O] significaria la deslegitimació formal del règim constitucional del 1978». Fàcil establir la relació amb el discurs de Felip VI del «a por ellos», realitzat el 3 d’octubre del 2017.

Sigue leyendo →

Las elecciones del 23 de julio incrementan la crisis

Deja un comentario

Carta Semanal 949 en catalán

Carta Semanal 949 para descargar en PDF

Reproducimos la Editorial del número especial de Información Obrera sobre las elecciones.
El voto de los trabajadores y los pueblos hace fracasar a la derecha.
Ahora, hay que abrir una salida política acorde con esa voluntad expresada en las urnas.

Las derechas tenían el objetivo de imponer una mayoría absoluta y formar gobierno con un programa de abierta regresión social y democrática. Pero los trabajadores y los pueblos, con su movilización electoral, votando la opción que han creído más útil para conseguir ese objetivo han desbaratado la maniobra.

El resultado de las elecciones del 23 de julio abre, sin duda, una situación de gran inestabilidad política, incluso, de bloqueo. Con estos resultados, va a ser muy difícil formar gobierno (de hecho, depende todo, en última instancia, de la orientación de voto de Junts). Incluso todas las combinaciones de formación de gobierno son posibles (un gobierno del PP y Vox, uno del PP con la abstención del PSOE, uno del PSOE y Sumar…). Y si se forma gobierno, éste va a tener que hacer encaje de bolillos para aprobar cualquier ley, incluyendo los presupuestos del Estado. No está excluida la imposibilidad de formar gobierno y la repetición de las elecciones.    Sigue leyendo →

Trobada estatal promoguda pel CATP: Alt a la Guerra, per l’auditoria de la Seguretat Social i la defensa de la sanitat pública

Deja un comentario

Carta Setmanal 938 per descarregar en PDF

El 6 de maig cent delegats d’Àlaba, Àvila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, València, Biscaia, es van reunir a Madrid, al saló d’actes de la Fundació dels Advocats de CCOO assassinats pel franquisme. La reunió va ser presidida i presentada per Roberto Tornamira, portaveu del CATP. Hi va haver intervencions telemàtiques de Canàries i de Tarragona.

Com a França?

François Livartowski, sindicalista de CGT als serveis públics, respon a aquesta pregunta. És un moviment social completament atípic contra la reforma de les pensions que vol el govern Macron, que imposa dos anys més de treball al conjunt dels assalariats francesos i suprimeix els règims de pensions especials i d’alt nivell del qual es beneficien diverses professions, especialment al sector de l’energia, els ferroviaris…

És el major moviment social a França en decennis, potser des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per la seva durada i per la participació popular a les manifestacions, les més nombroses al nostre país en els últims 60 anys. Hi ha hagut vagues molt potents en nombrosos sectors (arreu del món s’ha vist el resultat de la vaga dels abocadors a París, a les refineries, als ports, les centrals nuclears, ia nombroses administracions, empreses, fàbriques).

El moviment també és atípic perquè l’empenta de la base ha imposat una unitat sindical completa, sense precedents, sobre una reivindicació comuna. Des de començaments d’any veiem radicalitzar contra tot pronòstic els militants de les centrals més reformistes, fins i tot les més integrades als engranatges de l’Estat. En aquest període ha tingut lloc el congrés de la CGT, en què jo era delegat. Fet sense precedents, el informe de gestió de la direcció sortint ha estat rebutjat, i s’ha retret sobretot el secretari general sortint, Philippe Martinez, el fet d’haver donat suport a una vergonyosa demanda de mediació amb el Govern quan acabava d’obrir-se el congrés i tota l’organització se situava a la línia de la mobilització fins a la retirada de la reforma de les pensions. Aquest congrés que ha acabat amb el nucli dirigent i els seus compromisos amb el poder ha estat marcat per una gran exigència democràtica i un moviment dels delegats per recuperar la seva organització sindical.

Tot i això, si bé les centrals sindicals s’han mantingut unides en la reivindicació de retirada de la reforma –realment no tenien elecció- en cap moment han cridat a bloquejar el país, mitjançant la vaga indefinida. Però totes les jornades nacionals han tingut un seguiment considerable en centenars de ciutats, en pobles, en llocs on no hi ha hagut mai manifestacions, i en aquestes jornades hi ha hagut a tot arreu multitud d’iniciatives, bloquejos, concentracions,marxes…

La Constitució francesa atorga plens poders al president de la República per aprovar lleis sense vot del Parlament. Però la utilització el 7 de març de l’article 49.3 per Macron per fer passar la seva llei va provocar una nova onada d’indignació i aquest moviment social s’ha transformat en moviment de rebuig del sistema, de les pròpies institucions, amb la comprensió cada cop més generalitzada que allò legal no necessàriament és legítim. Assistim a la fusió d’un moviment reivindicatiu, sindical, amb un moviment ciutadà, polític, molt profund, que se situa en la continuïtat de les Armilles Grogues i del rebuig del sistema materialitzat a les eleccions presidencials d’abril del 2022 mitjançant el vot a Jean Luc Mélenchon.

L’última jornada de manifestació era l’1 de maig, i va ser també l’1 de maig més gran de la nostra història recent, un 1 de maig antiMacron. Des de fa diverses setmanes, els ministres, els diputats i el mateix Macron són rebuts amb cassolades allà on van i això no s’ha acabat.

Així mateix, es dóna una radicalització del poder amb una deriva de seguretat molt violenta i el recurs sistemàtic de l’Estat a la violència policial, especialment contra els joves, amb detencions massives a les manifestacions, provocacions policials, intents de prohibir les concentracions.

Tot i que les vagues gairebé han acabat en el moment en què us parlo –els vaguistes prefereixen parlar d’ajornament– no hi ha sentiment de derrota. Per evitar una situació similar, el Govern alemany ha decidit respondre a les reivindicacions salarials dels funcionaris alemanys amb el sindicat VERDI, concedint-los un 15% d’augment. Tots els governs tenen por del que passa a França.

La classe obrera francesa ha sabut fins ara desmuntar totes les divisions i imposar la continuïtat del moviment. Aquesta movilització popular massiva contra el poder autoritari de Macron, contra les institucions antidemocràtiques, no s’ha acabat. Els militants lluita de classes als seus sindicats segueixen convocant assemblees generals i plantejant la qüestió del bloqueig del país mitjançant la vaga, per fer recular Macron, que a més de les pensions, ataca el conjunt de les conquestes de la classe obrera francesa.

Macron que ha ficat França a l’economia de guerra dedicant-li un pressupost de 413.000 milions d’euros d’aquí al 2030, emprèn alhora una veritable guerra social contra la classe obrera francesa, contra els serveis públics. Macron ha intentat instaurar una unió sagrada per donar suport al seu compromís amb la guerra de l’OTAN a Europa, però no ho ha aconseguit. Macron ens declara la guerra, no la guanyarà!

Pareu la guerra!

Juan Uriondo, membre de la Comissió Permanent Federal d’Esquerra Socialista intervé com a portaveu de l’equip de coordinació de la campanya per aturar la guerra. Representa els més de nou-cents signants del Manifest. A tots els que s’han reunit a desenes de ciutats per estendre la campanya, amb participació de representants polítics i electes, a títol individual. Per al conjunt del moviment obrer i democràtic, abans de res, sense cap condició prèvia, cal aturar la guerra.

En fer-se ressò, les declaracions dels delegats aborden la lluita contra la guerra des de tots els angles. Partint de la defensa de les pensions, de la Seguretat Social, arriba a la conclusió: «augmentar el pressupost militar és desmantellar els pressupostos socials. Ens amenaça una ofensiva a tots els nivells. Així, doncs, la lluita contra la guerra és la lluita per les reivindicacions».

La defensa de la sanitat pública

Blas Ortega diu que les mobilitzacions per defensar-la recorren el país. Les retallades, les reestructuracions porten a un desmantellament insuportable per als professionals i per al poble. És el resultat d? una política de 25 anys de tots els Governs.

Ens diuen que «hem gastat massa, no hi ha diners per a la sanitat: el capital vol els 90.000 milions per als seus negocis, desvia milers de milions per a la guerra.

A Madrid, dues vegades s’ha manifestat la població per centenars de milers, fins i tot un milió, per un pressupost públic d’urgència per a la sanitat pública (no per a les privades), millora de salaris i condicions laborals, evitant la fugida de professionals, obertura de centres, recuperar els hospitals privatitzats. Però el Govern deixa això en mans de les autonomies, gairebé sense finançament i sotmeses als plans d’estabilitat. Cap Govern no pot ignorar les seves responsabilitats.

La disposició dels professionals i treballadors no té res a veure amb la dels dirigents.

Hi ha manifestacions per tot arreu. Les de Madrid les han organitzat associacions de veïns, de barris. Els dirigents polítics i sindicals hi participen però es neguen a utilitzar la seva força per unificar la mobilització, com exigim els afiliats. Hem realitzat dues trobades, editat dos butlletins, però amb això no n’hi ha prou.

Us proposo ampliar aquest grup vinculat al CATP, multiplicar les informacions, les iniciatives i les reunions aprofitant les del CATP.

La defensa de les pensions és la exigència de l’auditoria

Van prendre la paraula a continuació les companyes María José García Lucas i Iris Mateos en nom del col·lectiu Sindicalistes per l’Auditoria. A la seva exposició van recordar com el Congrés va aprovar la llei sobre l’auditoria com a resultat d’una llarga i sostinguda lluita, principalment dels col·lectius de jubilats. I com aquesta llei no s’ha aplicat i no sembla que s’aplicarà si no es continua el combat al carrer. És imprescindible, diuen, no només per la necessitat òbvia de recuperar allò que ens ha estat sostret, sinó per acabar amb la fal·làcia repetida mil vegades de la suposada inviabilitat de la Seguretat Social. Les companyes van plantejar la necessitat de seguir recollint firmes perquè s’apliqui la llei,

Després d’anys de lluita, les plataformes de pensionistes són una component essencialdel combat obrer.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilitat del Govern inclou un conjunt de mesures que desmantellen el sistema de pensions.

Una conquesta essencial, a partir de la mobilitzacions, ha estat la llei que confirma que la pensió de jubilació arribarà sempre al 89% del salari, cosa que estava amenaçada. L’acció del diputat Jordi Salvador per agrupar i fer front a les pressions de l’establishment de la sanitat. Parlarà més endavant.

El banc vol aquests diners. A les institucions, responsables del PSOE, PCE, Podem han capitulat. És la continuïtat del pacte de la Transició per mantenir els costums del franquisme. Davant aquesta pressió, els pensionistes exigim des de fa 4 anys una auditoria pública sobre el desfalc de la caixa de la Seguretat Social. S’ha guanyat una llei per l’auditoria, però el Govern no la compleix.

Continuem reclamant cada dret amenaçat.

Per tots els drets dels joves

La classe treballadora i els joves senten una realitat de misèria amb la guerra que aquest Govern ens imposa plegant-se al Govern dels Estats Units i a l’OTAN, en aquests moments de guerra contra els pobles, els treballadors, no només a Ucraïna

o a Rússia sinó a tot Europa. No tinc cap altre desig que reunir-me amb els nostres militants de lluita, sobretot joves, a laInternacional.

Em dic Víctor Iniesta, pertanyo al Comitè Nacional per la República, treballem a la universitat contra la nova llei d’universitats imposada per aquest Govern, que se suposa el més progressista de la història i que, tanmateix, ens imposa una llei que és continuïtat de la d’Aznar. Se segueix privatitzant les universitats, cal pagar milers d’euros per accedir-hi, segueixen deixen milers i milers de joves treballadors fora de l’ensenyament superior, segueixen lliurant als bancs, a la multinacionals els diners que pertanyen a tots i totes, als treballadors que es maten treballant per pagar els serveis públics. I ens fiquen a la guerra. Nosaltres no només diem que la universitat és decadent, que estan destruint-la, sinó que destrueixen el futur del país, del nostre país. La classe treballadora davant la guerra s’expressa a la guerra social que s’imposa a tots els pobles d’Europa, i aquí a Espanya descobrim que, de la nit al dia, el pressupost militar augmenta en milers de milions, quan tres anys després de la pandèmia no han estat capaços de resoldre tota la crisi i les retallades. Conec camarades d’un centre hospitalari que no poden ni tan sols fer vaga perquè no hi ha ni tan sols personal per cobrir el 30% de serveis mínims.

Els joves estem en una enorme precarietat perquè liquiden la indústria, on podíem participar, trobar una ocupació, però ara només ens queda el sector terciari, més dividit que mai, pitjor pagat que mai, perquè s’ha passat d’un 40 % a un 15%. O servir els turistes, aquesta és la feina que ens proposen. I amb la guerra, la destrucció és encara més gran. Amb les reformes de les lleis laborals, es tanquen fàbriques per pagar menys impostos i menys salaris. Deslocalitzen per pagar menys.

De manera que, després de 4 anys de legislatura, no és que les coses no canviïn, és queempitjoren.

Hem d’acceptar el conte que ens venen els feixistes i encara serà pitjor? Però ja és dolent. Amb el Govern d’esquerres estem malament. Quina alternativa pot tenir la classe obrera per defensar els nostres interessos?

No hem d’acceptar que la reforma de les lleis laborals és bona per a tothom. No, si és bona per al patró, és dolenta per als treballadors.

Som aquí perquè el CATP ens ajudi a combatre per un instrument polític que defensi els nostres interessos.

A més, els joves vivim l’agreujant de la repressió. Un jove passa davant d’una manifestació i li cau una condemna de 6 anys de presó.

Com que la paraula de dos agents de policia té més valor que totes les proves que puguis presentar en sentit contrari. És el sistema de l’opressió.

Així doncs, cal agafar el mateix rumb que França. El pensionista, el treballador, el jove, tots units contra el règim del capital, que avui és el règim monàrquic.

El combat als sindicats

Pablo García, responsable sindical a John Deere.
A la meva fàbrica hem viscut el conflicte següent: l’any passat un preacord d’una part dels sindicats amb el patró va ser rebutjat per la majoria. Hem aconseguit que durant 6 anys el salari augmentarà segons l’augment real del cost de la vida més un 1% (deixant de banda altres conceptes). Alhora, el patró ha abandonat la pretensió d’acomiadar els treballadors que han patit un tractament mèdic. Seguiran assalariats però en un lloc adaptat a les condicions presents.

Vam tenir la sort que el president del Govern va visitar ahir la fàbrica amb un seguici de 120 col·laboradors. Vam tenir ocasió de transmetre-li reivindicacions dels treballadors.

D’una banda, l’any passat van decretar tenir encara un any de jubilació anticipada. Els avantatges són importants. És possible tenir un nou decret llei per a aquest any? És una millora de l’edat real de jubilació.

També us vam proposar que sostingui les propostes de Lula sobre la guerra d’Ucraïna.

Un altre sindicalista, entre d’altres, exigeix que es pari atenció a aquests problemes:

Qui representa la Seguretat Social de repartiment? En els fets, no és fàcil dir-ho. Per això cal insistir en la necessitat duna nova representació dels treballadors i dels pobles.

D’altra banda, cal fer atenció a un aspecte de l’experiència francesa. Els companys de França estan arribant a la següent conclusió: mentre segueixin aquí les institucions de la V República, no hi ha lloc per a les nostres reivindicacions més urgents.

I a Espanya hi ha una incompatibilitat entre les reivindicacions i els drets que estan sobre la taula, d’una banda, i de l’altra la Monarquia instaurada per la dictadura, que garanteix que se segueixin negant els drets dels treballadors i dels pobles.

Propostes del company Angel Tubau (Informació Obrera)

Em sembla imprescindible donar continuïtat a aquesta Trobada, amb les campanyes que s’han proposat, particularment la campanya contra la guerra perquè permet relacionar el conjunt de les mesures que pren el Govern sotmès al capital financer.

Al llarg de la reunió hi ha un debat que en certa mesura és obert i hem de continuar. Com és lògic, hi ha diferents sortides, diferents apreciacions de com combatre per l’instrument polític que pugui unificar la classe obrera.

El company Jordi Salvador (l’aportació del qual publicarem la setmana que ve) ha fet una aportació molt autocrítica, de per què ha fracassat el republicanisme català, per la seva unilateralitat, per no buscar l’aliança amb els treballadors de tot l’Estat. Que, en darrera instància, són la força social que pot obrir una sortida democràtica a aquest país.

Aleshores, cal avançar en aquest debat, impulsar una solució. Els treballadors i els pobles es relacionen en primer lloc perquè tenen un enemic comú, el règim monàrquic subsidiari de l’imperialisme de l’OTAN, i compromet tots els governs, siguin de dretes o d’esquerres: Tots els governs que són al dispositiu monàrquic faran la mateixa política, amb més o menys acompanyament social.

El problema s’hi concentra: com trencar amb aquesta política.

I François ho ha explicat molt bé. El Congrés de la CGT ha hagut d’expulsar una direcció que buscava l’acord amb el Govern. La contradicció en què hi ha les confederacions sindicals és que d’una banda tenen la massa dels militants i de l’altra tenen la pressió del règim.

L’acord per la negociació que s’acaba de signar a Espanya vol impedir una explosió social i promet una pau social fins al 2025.

Quina és la diferència ara entre Espanya o França i Alemanya? El company Frank explica l’intent d’agrupar a Alemanya una gran força, sobretot contra la guerra, aixecar un instrument independent del Govern i de l’imperialisme d’Alemanya a la conferència que es fa avui a Hanoberg. No sé si ho aconseguiran. Seria important per a tothom perquè les formes són diferents però és per allà on cal avançar.

Hem de fugir de dues coses:

Creure que el CATP es proclamarà com a alternativa, nosaltres i algun més.

O esperar que es faci espontàniament, com si tinguéssim un moviment polític com el de Mélenchon.

Combatrem per ajudar que es constitueixi un moviment així? Vegem-ho, tothom parla d’unitat. Mélenchon planteja la qüestió de la unitat al voltant d’una política de ruptura amb el sistema. No es pot avançar per construir una nova representació política si no és amb la ruptura, amb la ruptura amb el règim, amb el sistema, en relació amb la defensa de les reivindicacions… Aquesta és la clau. En això ens hem de comprometre. Ens comprometem com a CATP no per proclamar-nos res, sinó per buscar els milers de militants, de responsables, que van en el mateix sentit però encara no han trobat un pol d’agrupament. És aquí on som, nosaltres un més, volem ser l’avantguarda del moviment de ruptura amb la Monarquia, per la República.

Multiplicar i reforçar els comitès per a l’aliança de treballadors i pobles

És la tasca central, adreçada a tots els militants, treballadors, joves que busquen una sortida independent de la Monarquia, de l’OTAN, de la UE i de la submissió del Govern a aquestes institucions.

Inseparablement daixò, es tracta de multiplicar, estendre, els CATP. La Coordinadora d’aquests comitès és la continuïtat d’aquesta Trobada, que dia a dia elabora les mesures necessàries a adoptar.

Encuentro estatal promovido por el CATP: Alto a la Guerra, por la auditoría de la Seguridad Social y la defensa de la sanidad pública

Deja un comentario

Carta Semanal 938 en catalán

Carta Semanal 938 para descargar en PDF

El 6 de mayo cien delegados de Álava, Ávila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, Valencia, Vizcaya, se reunieron en Madrid, en el salón de actos de la Fundación de los Abogados de CCOO asesinados por el franquismo. La reunión fue presidida y presentada por Roberto Tornamira, portavoz del CATP. Hubo intervenciones telemáticas de Canarias y de Tarragona.

¿Como en Francia?

François Livartowski, sindicalista de CGT en los servicios públicos, responde a esa pregunta. Es un movimiento social por completo atípico contra la reforma de las pensiones que quiere el gobierno Macron, que impone dos años más de trabajo al conjunto de los asalariados franceses y suprime los regímenes de pensiones especiales y de alto nivel del que se benefician varias profesiones, especialmente en el sector de la energía, los ferroviarios…

Es el mayor movimiento social en Francia en decenios, quizás desde el fin de la Segunda Guerra Mundial, por su duración y por la participación popular en las manifestaciones, las más numerosas en nuestro país en los últimos 60 años. Ha habido huelgas muy potentes en numerosos sectores (en todo el mundo se ha visto el resultado de la huelga de los basureros en París, en las refinerías, en los puertos, las centrales nucleares, y en numerosas administraciones, empresas, fábricas).

El movimiento es también atípico porque el empuje de la base ha impuesto una unidad sindical completa, sin precedentes, sobre una reivindicación común. Desde comienzos de año vemos radicalizarse contra todo pronóstico a los militantes de las centrales más reformistas, aun de las más integradas en los engranajes del Estado. En este periodo ha tenido lugar el congreso de la CGT, en el que yo era delegado. Hecho sin precedentes, el informe de gestión de la dirección saliente ha sido rechazado, reprochándose sobre todo el secretario general saliente, Philippe Martinez, el hecho de haber apoyado una vergonzosa demanda de mediación con el Gobierno cuando acababa de abrirse el congreso y toda la organización se situaba en la línea de la movilización hasta la retirada de la reforma de las pensiones. Este congreso que ha acabado con el núcleo dirigente y sus compromisos con el poder ha estado marcado por una gran exigencia democrática y por un movimiento de los delegados para recuperar su organización sindical.

Sin embargo, si bien las centrales sindicales se han mantenido unidas en la reivindicación de retirada de la reforma –realmente no tenían elección- en ningún momento han llamado a bloquear el país, mediante la huelga indefinida. Pero todas las jornadas nacionales han tenido un seguimiento considerable en cientos de ciudades, en pueblos, en lugares donde jamás ha habido manifestaciones, y en esas jornadas ha habido en todas partes multitud de iniciativas, bloqueos, concentraciones, marchas…

La Constitución francesa otorga plenos poderes al presidente de la República para aprobar leyes sin en voto del Parlamento. Pero la utilización el 7 de marzo del artículo 49.3 por Macron para hacer pasar su ley provocó una nueva oleada de indignación y ese movimiento social se ha ido transformando en movimiento de rechazo del sistema, de las propias instituciones, con la comprensión ca- da vez más generalizada de que lo legal no necesariamente es legítimo. Asistimos a la fusión de un movimiento reivindicativo, sindical, con un movimiento ciudadano, político, muy profundo, que se sitúa en la continuidad de los Chalecos Amarillos y del rechazo del sistema materializado en las elecciones presidenciales de abril de 2022 mediante el voto a Jean Luc Mélenchon.

La última jornada de manifestación era el 1 de mayo, y fue también el mayor 1 de mayo de nuestra historia reciente, un 1 de mayo antiMacron. Desde hace varias semanas, los ministros, los diputados y el propio Macron son recibidos con caceroladas allá donde van y esto no se ha terminado.

Se da asimismo una radicalización del poder con una deriva de seguridad muy violenta y el recurso sistemático del Estado a la violencia policial, especialmente contra los jóvenes, con detenciones masivas en las manifestaciones, provocaciones policiales, intentos de prohibir las concentraciones.

Si bien las huelgas casi han terminado en el momento en que os hablo –los huelguistas prefieren hablar de aplazamiento- no hay sentimiento de derrota. Para evitar una situación similar, el Gobierno alemán ha decidido responder a las reivindicaciones salariales de los funcionarios alemanes con su sindicato VERDI, concediéndoles un 15 % de aumento. Todos los Gobiernos tienen miedo de lo que sucede en Francia.

La clase obrera francesa ha sabido hasta ahora desmontar todas las divisiones e imponer la continuidad del movimiento. Esta movilización popular masiva contra el poder autoritario de Macron, contra las instituciones antidemocráticas, no ha terminado. Los militantes lucha de clases en sus sindicatos siguen convocando asambleas generales y planteando la cuestión del bloqueo del país mediante la huelga, para hacer recular a Macron, que además de las pensiones, ataca el conjunto de las conquistas de la clase obrera francesa.

Macron que ha metido a Francia en la economía de guerra dedicándole un presupuesto de 413.000 millones de euros de aquí a 2030, emprende al mismo tiempo una verdadera guerra social contra la clase obrera francesa, contra los servicios públicos. Macron ha intentado instaurar una unión sagrada para apoyar su compromiso con la guerra de la OTAN en Europa pero no lo ha conseguido. Macron nos declara la guerra, ¡no va a ganarla!

¡Parad la guerra!

Juan Uriondo, miembro de la Comisión Permanente Federal de Izquierda Socialista interviene como portavoz del equipo de coordinación de la campaña para parar la guerra. Representa a los más de novecientos firmantes del Manifiesto. A todos los que se han reunido en decenas de ciudades para extender la campaña, con participación de representantes políticos y electos, a título individual. Para el conjunto del movimiento obrero y democrático, ante todo, sin ninguna condición previa, hay que parar la guerra.

Haciéndose eco de ello, las declaraciones de los delegados abordan la lucha contra la guerra desde todos los ángulos. Partiendo de la defensa de las pensiones, de la Seguridad Social, llega a la conclusión: «aumentar el presupuesto militar es desmantelar los presupuestos sociales. Nos amenaza una ofensiva a todos los niveles. Así pues, la lucha contra la guerra es la lucha por las reivindicaciones».

La defensa de la sanidad pública

Blas Ortega dice que las movilizaciones para defenderla recorren el país. Los recortes, las reestructuraciones llevan a un desmantelamiento insoportable para los profesionales y para el pueblo. Es el resultado de una política de 25 años de todos los Gobiernos.

Nos dicen que «hemos gastado demasiado, no hay dinero para la sanidad: el capital quiere los 90 000 millones para sus negocios, desvía miles de millones para la guerra.

En Madrid, por dos veces se ha manifestado la población por cientos de miles, incluso un millón, por un presupuesto público de urgencia para la sanidad pública (no para las privadas), mejora de salarios y condiciones laborales, evitando la fuga de profesionales, apertura de centros, recuperar los hospitales privatizados. Pero el Gobierno deja esto en manos de las autonomías, sin apenas financiación y sometidas a los planes de estabilidad. Ningún Gobierno puede ignorar sus responsabilidades.

La disposición de los profesionales y trabajadores nada tiene que ver con la de los dirigentes.

Hay manifestaciones por todas partes. Las de Madrid las han organizado asociaciones de vecinos, de barrios. Los dirigentes políticos y sindicales participan en ellas pero se niegan a utilizar su fuerza para unificar la movilización, como exigimos los afiliados. Hemos realizado dos encuentros, editado dos boletines, pero esto no basta.

Os propongo ampliar este grupo vinculado al CATP, multiplicar las informaciones, las iniciativas, y las reuniones aprovechando las del CATP.

La defensa de las pensiones es la exigencia de la auditoría

Tomaron la palabra a continuación las compañeras María José García Lucas e Iris Mateos en nombre del colectivo Sindicalistas por la Auditoría. En su exposición recordaron cómo el Congreso aprobó la ley sobre la auditoría como resultado de una larga y sostenida lucha, principalmente de los colectivos de jubilados. Y cómo esa ley no se ha aplicado y no parece que se vaya a aplicar si no se continúa el combate en la calle. Es imprescindible, dicen, no solo por la necesidad obvia de recuperar lo que nos ha sido sustraído, sino para acabar con la falacia repetida mil veces de la supuesta inviabilidad de la Seguridad Social. Plantearon las compañeras la necesidad de seguir recogiendo firmas para que se aplique la ley, apelar a los parlamentarios que votaron favorablemente a que insten al Congreso a cumplir con lo que el propio Congreso votó y exigir a los sindicatos que asuman toda su responsabilidad en esta lucha.
Tras años de lucha, las plataformas de pensionistas son una componente esencial del combate obrero.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilidad del Gobierno incluye un conjunto de medidas que desmantelan el sistema de pensiones.

Una conquista esencial, a partir de la movilizaciones, ha sido la ley que confirma que la pensión de jubilación alcanzará siempre el 89 % del salario, lo que estaba amenazado. La acción del diputado Jordi Salvador para agrupar y hacer frente a la presiones del establishment de la sanidad. Hablará más adelante.

El banco quiere ese dinero. En las instituciones, responsables del PSOE, PCE, Podemos han capitulado. Es la continuidad del pacto de la Transición para mantener las costumbres del franquismo. Frente a esta presión, los pensionistas exigimos desde hace 4 años una auditoría pública sobre el desfalco de la caja de la Seguridad Social. Se ha ganado una ley por la auditoría, pero el Gobierno no la cumple.

Seguimos reclamando cada derecho amenazado.

Por todos los derechos de los jóvenes

La clase trabajadora y los jóvenes sienten una realidad de miseria con la guerra que este Gobierno nos impone plegándose al Gobierno de los Estados Unidos y a la OTAN, en estos momentos de guerra contra los pueblos, los trabajadores, no solo en Ucrania o en Rusia sino en toda Europa. No tengo otro deseo que reunirme con nuestros militantes de lucha, sobre todo jóvenes, en la Internacional.

Me llamo Víctor Iniesta, pertenezco al Comité Nacional por la Pública, trabajamos en la universidad contra la nueva ley de universidades impuesta por este Gobierno, que se supone el más progresista de la historia y que, sin embargo, nos impone una ley que es continuidad de la de Aznar. Se sigue privatizando las universidades, hay que pagar miles de euros para acceder a ellas, siguen dejan a miles y miles de jóvenes trabajadores fuera de la enseñanza superior, siguen entregando a los bancos, a la multinacionales el dinero que pertenece a todos y todas, a los trabajadores que se matan trabajando para pagar los servicios públicos. Y nos meten en la guerra. Nosotros no solo decimos que la universidad es decadente, que están destruyéndola, sino que están destruyendo el futuro del país, de nuestro país. La clase trabajadora ante la guerra se expresa en la guerra social que se impone a todos los pueblos de Europa, y aquí en España descubrimos que, de la noche a la mañana, el presupuesto militar aumenta en miles de millones, cuando tres años después de la pandemia no han sido capaces de resolver toda la crisis y los recortes. Conozco a camaradas de un centro hospitalario que no pueden ni siquiera hacer huelga porque no hay ni siquiera personal para cubrir el 30 % de servicios mínimos.

Los jóvenes estamos en una enorme precariedad porque liquidan la industria, en la que podíamos participar, encontrar una ocupación, pero ahora solo nos queda el sector terciario, más dividido que nunca, peor pagado que nunca, porque se ha pasado de un 40 % a un 15 %.  Servir a los turistas, ese es el trabajo que nos proponen. Y con la guerra, la destrucción es aún mayor. Con las reformas de las leyes laborales, se cierran fábricas para pagar menos impuestos y menos salarios. Deslocalizan para pagar menos.

De modo que, tras 4 años de legislatura, no es que las cosas no cambien, es que empeoran.

¿Tenemos que aceptar el cuento de que vienen los fascistas y será aún peor? Pero ya es malo. Con el Gobierno de izquierdas estamos mal. ¿Qué alternativa puede tener la clase obrera para defender nuestros intereses?

No tenemos que aceptar que la reforma de las leyes laborales es buena para todo el mundo. No, si es buena para el patrón, es mala para los trabajadores.

Estamos aquí para que el CATP nos ayude a combatir por un instrumento político que defienda nuestros intereses.

Ademas los jovenes vivimos el agravante de la represión. Un joven pasa ante una manifestación y le cae una condena de 6 años de prisión, puesto que la palabra de dos agentes de policía tiene más valor que todas las pruebas que puedas presentar en sentido contrario. Es el sistema de la opresión.

Así pues, hay que tomar el mismo rumbo que Francia. El pensionista, el trabajador, el joven, todos unidos contra el régimen del capital, que hoy es el régimen monárquico.

El combate en los sindicatos

Pablo García, responsable sindical en John Deere.
En mi fabrica hemos vivido el conflicto siguiente: el año pasado un preacuerdo de una parte de los sindicatos con el patrón fue rechazado por la mayoría. Hemos conseguido que durante 6 años el salario aumentará según el aumento real del coste de la vida más un 1 % (dejando de lado otros conceptos). Al mismo tiempo, el patrón ha abandonado la pretensión de despedir a los trabajadores que han sufrido un tratamiento médico. Seguirán asalariados pero en un puesto adaptado a sus condiciones presentes.

Tuvimos la suerte de que el Presidente del Gobierno visitó ayer la fábrica con un séquito de 120 colaboradores. Tuvimos ocasión de transmitirle reivindicaciones de los trabajadores.

Por un lado, el año pasado decretaron tener aún un año de jubilacion anticipada. Las ventajas son importantes. ¿Es posible tener un nuevo decreto ley para este año ? Es una mejora de la edad real de jubilación.

También le propusimos que sostenga las propuestas de Lula sobre la guerra de Ucrania. Otro sindicalista, entre otros, exige que se preste atención a estos problemas: ¿Quién representa la Seguridad Social de reparto? En los hechos, no es fácil decirlo. Por ello hay que insistir en la necesidad de una nueva representación de los trabajadores y de los pueblos.
Por lo demás, hay que prestar atención a un aspecto de la experiencia francesa. Los compañeros de Francia están llegando a la siguiente conclusión : mientras sigan ahí las instituciones de la V República, no hay sitio para nuestras reivindicaciones más urgentes.

Y en España hay una incompatibilidad entre las reivindicaciones y derechos que están sobre la mesa, por un lado, y por otro la Monarquía instaurada por la dictadura, que garantiza que se sigan negando los derechos de los trabajadores y de los pueblos.

Propuestas del compañero Angel Tubau (Información Obrera)
Me parece imprescindible dar continuidad a este Encuentro, con las campañas que se han propuesto, particularmente la campaña contra la guerra, porque permite relacionar el conjunto de las medidas que toma el Gobierno sometido al capital financiero.
A lo largo de la reunión hay un debate que en cierta medida está abierto y debemos continuar. Como es lógico, hay diferentes salidas, diferentes apreciaciones de cómo combatir por el instrumento político que pueda unificar a la clase obrera.
El compañero Jordi Salvador (cuya aportación publicaremos la próxima semana) ha hecho una aportación muy autocrítica de porqué ha fracasado el republicanismo catalán, por su unilateralidad, por no buscar la alianza con los trabajadores de todo el Estado. Que, en última instancia, son la fuerza social que puede abrir una salida democrática a este país.

Entonces, hay que avanzar en este debate, impulsar una solución. Los trabajadores y los pueblos, se relacionan en primer lugar porque tienen un enemigo común, el régimen monárquico subsidiario del imperialismo de la OTAN, y compromete a todos los gobiernos, sean de derechas o de izquierdas: Todos los gobiernos que están en el dispositivo monárquico harán la misma política, con más o menos acompañamiento social.

El problema se concentra en esto: cómo romper con esta política.

Y François lo ha explicado muy bien. El Congreso de la CGT ha tenido que expulsar a una dirección que buscaba el acuerdo con el Gobierno. La contradicción en que están las confederaciones sindicales es que por un lado tienen la masa de los militantes y por otro tienen la presión del régimen.

El acuerdo por la negociación que se acaba de firmar en España busca impedir una explosión social y promete una paz social hasta el 2025.

¿Cuál es la diferencia ahora entre España o Francia y Alemania?. El compañero Frank explica el intento de agrupar en Alemania una gran fuerza, sobre todo contra la guerra, levantar un instrumento independiente del Gobierno y del imperialismo de Alemania en la conferencia que se realiza hoy en Hanoberg. No sé si lo van a conseguir. Sería importante para todos porque las formas son distintas pero es por ahí por donde hay que avanzar.

Debemos huir de dos cosas:

Creer que el CATP se va a proclamar como alternativa, nosotros y alguno más.

O esperar que se haga espontáneamente, como si tuviéramos un movimiento político como el de Mélenchon.

¿Vamos a combatir para ayudar que se constituya un movimiento así? Veamos, todo el mundo habla de unidad. Mélenchon plantea la cuestión de la unidad en torno a una política de ruptura con el sistema. No se puede avanzar en construir una nueva representación política si no es con la ruptura, con la ruptura con el regimen, con el sistema, en relación con la defensa de las reivindicaciones… Esa es la clave. En eso debemos comprometernos. Nos comprometemos como CATP no para proclamarnos nada, sino para buscar a los miles de militantes, de responsables, que van en el mismo sentido pero aún no han encontrado un polo de agrupamiento. Es ahí donde estamos, nosotros uno más, queremos ser la vanguardia del movimiento de ruptura con la Monarquía, por la República.

Multiplicar y reforzar los comités por la alianza de trabajadores y pueblos

Es la tarea central, dirigida a todos los militantes, trabajadores, jóvenes que buscan una salida independiente de la Monarquía, de la OTAN, de la UE y de la sumisión del Gobierno a esas instituciones.

Inseparablemente de esto, se trata de multiplicar, extender, los CATP. La Coordinadora de esos comités es la continuidad de este Encuentro, que día a día elabora las medidas precisas a adoptar.

Una reivindicación democrática elemental: SEPARACIÓN DE LA IGLESIA Y DEL ESTADO A TODOS LOS NIVELES

Deja un comentario
 

Carta Semanal 866 en catalán

Carta Semanal 866 para descargar en PDF

La religión cristiana surgió como un instrumento de emancipación contra el imperio romano. Después de tres siglos de persecución el emperador Constantino la legaliza y de hecho la transformó en una Religión de Estado en el año 313.

Podemos decir que desde entonces la religión cristiana se transformó en una institución al servicio de las clases dominantes.

En la Europa occidental podemos decir que la propia Iglesia Católica era un poder feudal en si misma al dominar la tercera parte del territorio y tener entre sus privilegios el derecho al diezmo. Es decir, el derecho a cobrar el 10% de las cosechas.

Setecientos años más tarde, cuando la burguesía se desarrolla como clase social en las ciudades y para desarrollarse plenamente necesita acabar con el Antiguo Régimen feudal no tiene otro remedio que tomar medidas contra las iglesias propietarias de tierras y multitud de otras propiedades.

Podemos afirmar que es el surgimiento del estado basado en relaciones capitalistas, como sucede en Francia desde 1785, capitaneado por una burguesía revolucionaria en ascenso lo que está en el origen de lo que conocemos como laicismo, sistema administrativo que propone la completa separación de la Iglesia y el estado basado en el argumento del carácter privado de las creencias religiosas.

Este proceso tendrá sus mayores desarrollos en el occidente europeo, paralelo al más o menos intenso desarrollo de la burguesía y la profundidad de su revolución desmantelando el régimen feudal: el 26 de agosto de 1789 en Francia se proclama la Declaración de los Derechos del Hombre y el ciudadano, que dedica un artículo, el 10, a la libertad religiosa 1.

En 1871, cuando ya la burguesía se enfrenta a otra clase social insurgente, la clase obrera, la Comuna de París en su efímera aunque profunda acción establece que el laicismo es una cuestión de los trabajadores. Ponemos a vuestra disposición el decreto de la Comuna de París que decreta la separación de la Iglesia y el estado 2.

Tras la derrota de la Comuna este decreto será anulado y no será hasta 1905 que se aprobará la ley de Separación de la Iglesia y el estado en Francia 3.

Podemos afirmar con los hechos históricos probados en la mano que también en el terreno del laicismo la burguesía, en su fase imperialista y por tanto ya siendo una clase social (…) reacción en toda la línea (…) buscará alianzas cada vez más estrechas con las Iglesias retrocediendo en todo aquello que como el laicismo nació de sus propias necesidades como clase social.

El estado español y el laicismo

España será y es una unidad económica que en Europa occidental destacará por la extrema integración de la Iglesia y el estado y la brutal opresión y explotación al que someterán al campesino en territorios propios como en las colonias, hasta el punto de que incluso las organizaciones obreras históricas 4 no podían sino reflejar el masivo e intenso odio que grandes sectores del pueblo y sobre todo que los trabajadores organizados ya desde mediado el siglo XIX tenían a terratenientes y obispos por igual.

Durante la guerra civil (cuando la Iglesia declara que la sublevación militar es una “cruzada”), bajo el franquismo, la cooperación entre la dictadura y la Iglesia es estrecha, y la Iglesia domina la enseñanza, obtiene pingües asignaciones y beneficios y apoya al régimen (hasta su última etapa, cuando juega a dos barajas y permite que algunos sectores apoyen a las fuerzas de oposición)

El encarnizamiento de la Iglesia e incluso de los curas de pueblo o barrio en los asesinatos, las tortura, las masacres de los años 1930 y la dictadura, su misoginia brutal contra las mujeres y otras atrocidades han marcado sin ninguna duda el estado de la Monarquía actual y la dependencia mutua entre ambas.

La transición y la Iglesia

Siendo la Iglesia Católica un pilar del franquismo y uno de los grandes privilegiados en cuanto a propiedades y capitales el acuerdo de 1978 entre los dirigentes de las organizaciones obreras reconstruidas en el franquismo y este mismo debía establecer como en todos los ámbitos la continuidad de sus privilegios, y efectivamente así es.

Si el estado franquista había firmado en 1953 el llamado concordato con la Iglesia Católica el 3 de enero de 1979, recién aprobada la Constitución que convertía a la dictadura en democracia este es reformado por medio de los acuerdos entre el Estado y la Iglesia.

Los acuerdos fueron negociados en secreto por el entonces ministro de Asuntos Exteriores del gobierno de Adolfo Suárez, el católico propagandista Marcelino Oreja, y el secretario de Estado de la Santa Sede, cardenal Jean-Marie Villot. Las negociaciones comenzaron antes de que se aprobara la nueva Constitución democrática e incluso de que se acordara la redacción del artículo 16 en el que finalmente se introdujo la frase “libertad religiosa y de culto” y se estable- ciera en el apartado 3:2 que ninguna confesión religiosa tendría carácter estatal.

Los acuerdos fueron firmados en la Ciudad del Vaticano el 3 de enero de 1979, sólo cinco días después de que entrara en vigor la nueva Constitución al ser publicada en el BOE el 29 de diciembre de 1978. Establecen la financiación de la Iglesia por parte del Estado, así como numerosas exenciones de impuestos para los bienes e ingresos de la Iglesia, y la obligación del Estado de que se imparta una asignatura de religión en todos los colegios, con profesores paga- dos por el Estado y designados libremente por los obispos.

Hasta el día de hoy el nacionalcatolicismo que definía esta estructura política y económica no solo no ha sufrido merma alguna a pesar de las docenas de años de gobiernos de izquierdas o progresistas sino que ha visto aumentado tanto sus privilegios como su poder económico. Tan solo hay que ver los datos económicos que con todo de- talle analiza la asociación Europa Laica de los informes de la Conferencia Episcopal Española y que permiten estimar en 11.000 millones de € anuales los que recibe la Iglesia Católica del erario público 5.

Actualidad de la lucha por el laicismo

A pesar de que la colaboración derecha – izquierda (es decir, PSOE, PCE, nacionalismos y regionalismos, PP, etc) ha sido casi absoluta durante todos estos años o quizás por eso resulta hasta complicado aportar los datos que indiquen por ejemplo cuantos son los millones de euros de dinero público que mantienen los innumerables negocios de las Iglesias, sobre todo de la Católica.

Once mil catequistas de religión llamados profesores cobran del presupuesto público en las escuelas públicas mientras al menos un 12,5 % del presupuesto global de la enseñanza se destinaba ya en 2018 a la enseñanza privada y la también privada llamada concertada. Y es solo uno de los aspectos en que el poder y el negocio de la Iglesia se ha visto incrementado muy notoriamente.

Si aplicáramos una lógica formal al análisis de los últimos meses en este campo, ya con Pedro Sánchez en el gobierno o con el gobierno de coalición PSOE-IU-Podemos deberíamos haber visto una contención en este camino, sobre todo cuando los datos estadísticos oficiales 6 dicen que la sociedad se seculariza y que especialmente los jóvenes dejan de ser creyentes.

Es más, las medidas para recortar los privilegios y avanzar en la separación de Iglesia y Estado deberían ser prioritarias ante los constantes ataques de la Iglesia contra los derechos sociales y democráticos de distintos sectores sociales y especialmente las mujeres y los niños.

Lejos de eso asistimos al escándalo de las inmatriculaciones de las que la Plataforma Recuperando 7, la propia Europa Laica y sindicatos como UGT Euskadi, STEE – EILAS, CCOO Euskadi o CGT denuncian:

  • Desde 1946 hasta hoy la Iglesia se ha apropiado, bien directamente por las leyes nacidas de la dictadura o por las aprobadas ya en la transición de más de 100.000 propiedades públicas.
  • De todas ellas el gobierno de coalición solo ha reconocido en un listado de 34.961 inmuebles entre 1998 y 2015 negándose a tomar medidas políticas y legislativas para recuperar el patrimonio esquilmado.

En esta línea de actuación se debe entender la visita para pedir permiso de Carmen Calvo, entonces Vicepresidenta del Gobierno, al Vaticano, con acuerdos nunca explicados públicamente y que nos trasladan al esperpento de la reciente visita de Yolanda Díaz, también Vicepresidenta, al mismo.

Laicismo y república, unidad indisoluble

Hay tantos argumentos para hacer esta afirmación que no caben en decenas de libros que se escribieran, y por mucho que muchos presuntos laicistas y republicanos nos vendan humo intentando desgastar el ansia de libertad y cambio social profundo que sigue creciendo a base de “memorialismo”, “interreligiosidad” y otros palabros parecidos los militantes de la Cuarta Internacional os invitamos a defender juntos la reivindicación de un sistema administrativo que separe la Iglesia y el Estado, que separe a la escuela de la Iglesia, bandera que como otras tantas cuestiones democráticas solo interesa a los trabajadores y los pueblos que abrazan la lucha por su emancipación.

1https://dhpedia.wikis.cc/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_los_Derechos_del_hombre_y_del_ciudadano

2http://www.eglise-etat.org/Commune.jpg

3https://www.assemblee-nationale.fr/histoire/eglise-etat/sommaire.asp#loi

4https://laicismo.org/pablo-iglesias-en-el-mitin-anticlerical-del-fronton-central-1901/177997

5https://www.europapress.es/sociedad/noticia-europa-laica-calcula-iglesia-recibe-11000-millones-estado-20150424143414.html

6 En los 43 años que el CIS lleva haciendo esta pregunta el porcentaje de personas que se definen como católicas ha bajado desde el 90,5% en mayo de 1978 hasta el 55,4% en octubre de 2021, la cifra más baja de la historia. En cambio, el número de personas que se declaran no creyentes (ateos, agnósticos, indiferentes, etc.) se ha multiplicado por cinco: de un 7,6% a un 39,9%. Barómetro del CIS de octubre 2021.

7 https://www.recuperando.es/