Archivo de la etiqueta: unión europea

Nacionalizar las eléctricas PARA SALVAR A LA POBLACIÓN

Carta Semanal 848 en catalán

Carta Semanal 848 para descargar en PDF

El precio de la factura eléctrica ha alcanzado unas cifras escandalosas en las últimas fechas avivando el debate sobre el funcionamiento de este oligopolio. Efectivamente el precio del Mg/hora el viernes 13 de agosto fue de 117.29 euros. Hace exactamente un año era de 36 euros. No hay razones objetivas que expliquen esta subida. No solo supone una agresión a la población más necesitada, sino que además supone un obstáculo para la industria de este país.

Al mismo tiempo que el kilovatio se pone a precio de oro, muchos barrios obreros han sufrido continuos apagones este invierno por la falta de mantenimiento de las redes. Es el caso de muchas barriadas de Sevilla, de la Cañada Real en Madrid… A las multinacionales eléctricas no les interesa invertir en zonas de bajo consumo y donde mucha gente, que no puede pagar las facturas, se ve obligada a conectarse ilegalmente.

Hay que señalar que España fue uno de los países que más prisa se dio en privatizar las empresas públicas energéticas como parte de lo que se denomina la liberalización de la economía. El Consejo Europeo de 23 y 24 de marzo del 2000 de Lisboa (1) utilizando el lenguaje grandilocuente que precede a las grandes fechorías, prometía una serie de bondades que iban a hacer a la economía de la UE la primera economía del mundo, ¡casi nada!, y además alcanzaríamos la sociedad del conocimiento, la del pleno empleo, etc.

¿Quién se podría oponer? Ahora, obviamente, se nos decía que habría que hacer algunos cambios para lograr estos objetivos. Lo que pomposamente llamaban liberalización de la econo- mía, sobre todo del sector energético, era lo fundamental. También hablaban de retrasar jubilaciones, y de otras medidas como el apoyo al sector financiero.

En España, la empresa estatal Endesa llegó a tener más de un 40% del mercado, fue privatizada por los gobiernos de Felipe González y de Aznar. Mientras otros países se hacían los remolones en cuanto a la privatización (de hecho, una empresa estatal italiana, Enel, es propietaria del 70% de Endesa), nuestros gobiernos aceleraban como si se hubiesen creído que iba a haber pleno empleo y la mayor economía del mundo. Como suele pasar en estos casos el complemento de las privatizaciones fue la colocación de diversos dirigentes del PSOE y PP en puestos bien remunerados de los consejos de administración de las empresas eléctricas. Entre ellos Felipe González y Aznar y hasta 24 altos cargos del PSOE y PP y algunos nacionalistas.

El Estado mantiene un porcentaje en la red eléctrica (REE, un 20%), que le permite nombrar al presidente. Anteriormente Jordi Sevilla, exministro, y ahora Beatriz Corredor.

Con la privatización hicieron un negocio ruinoso, para la ciudadanía, claro. No solo se convirtió en un desastre en cuanto al servicio, sino que se encareció cada vez más el recibo de la luz y los beneficios multimillonarios pasaron a las multinacionales. La UE decía que quería acabar con el monopolio de los Estados y ha pasado al oligopolio de seis empresas para toda la UE. Y como todo lo que hacen está marcado por el caos, se da el caso de que empresas públicas de otros países en las que el Estado es mayoritario o propietario único participan en el pastel de la privatización de otros estados.

Generación, transporte, distribución y comercialización.

El mercado español se compone de cuatro fases distintas. Todo esto es un caos agravado por la privatización.

Están las empresas generadoras de energía. Bien de energías fósiles y nuclear, o las renovables. Entre las primeras, las de gas, carbón y nuclear. En las segundas las hidroeléctricas, eólicas o fotovoltaicas.

Entre las empresas que producen energía eléctrica en España hay 3 que copan el 80% del mercado. Endesa, Iberdrola y Naturgy. Otras dos, EDP y Repsol, el 10% y luego hay hasta 600 que producen energía en pequeñas proporciones. Empresas locales, cooperativas etc.

El transporte lo ejerce en solitario la empresa Red Eléctrica. Es la encargada de recibir la energía de los distintos productores, la mete en el “depósito” estatal y de ahí lo envía a los distintos distribuidores regionales. La distribución nuevamente está en manos muy mayoritaria- mente de 5 empresas. Iberdrola, Endesa, Unión Fenosa, EDP y Viesgo

Una vez estas empresas llevan, cada una en una zona, la electricidad a cada punto (vivienda o empresa) entran las comercializadoras. Otra vez un galimatías de empresas, con las grandes llevándose la parte mayor del negocio y el resto que se busca un hueco a base de engañar a la gente. Para ello contratan a gente que vaya con- venciendo a los usuarios de que se cambien de comercializadora y le prometen rebajas que suelen convertirse en aumentos de precios.

El precio ¿cómo se fija?

Lo hacen de tal manera que es difícil entenderlo. Fundamentalmente es un proceso dividido en tres partes. Los impuestos, que son casi un 30% entre IVA, impuesto eléctrico, y municipal, la subasta de lo que realmente es el precio de la electricidad y que es un proceso totalmente especulativo donde las grandes empresas pueden hacer sus amaños. Como ejemplo la investigación abierta por el gobierno a Iberdrola por el vaciado de pantanos efectuados con el fin de influir en los altos precios. Y luego una parte importante se fija por otras partidas, los costes regulados, que no tienen nada que ver con el coste de la generación de la energía. Y que son cosas tan variables como compensaciones a las renovables, compensaciones a las empresas que garantizan el consumo, partidas para que no tengan pérdidas, y un montón de mamoneos. Otra vergüenza, buena parte de ella en nombre del cambio climático.

El precio final lo fija la última electricidad que entra en la red. Casualmente suele ser la más cara. Si es así pagamos las verduras, la pasta y él solomillo todo a precio de solomillo. Es fácil para las empresas multinacionales que tiene distintas centrales de combustibles fósiles y renovables, meter a última hora la que les interesa. Negocio completo. Hay que tener en cuenta que buena parte de la energía que se genera en España se hace a partir de las centrales que utilizan gas. Y en España no hay gas, así que hay que importarlo y ahí entra en juego otro factor que es el de la especulación con las materias primas.

El sistema, impuesto por la UE, ha llegado a tal nivel que países como Alemania han pedido a la UE reforme los mercados eléctricos porque se ha llegado a la barbaridad de que se generen escenarios perversos como que la rentabilidad de algunas plantas dependa únicamente de los momentos de escasez. Cuanto peor para todos, mejor para algunos.

Mintieron una vez más

Cuando señalaban que si se privatiza el sector energético tendríamos una energía más barata y mejor servicio nos engañaban conscientemente. Lo único que han conseguido es con la excusa de acabar con el monopolio estatal, crear un oligopolio europeo donde 6 empresas se llevan la mayoría del pastel y si siguen así las cosas aumentarán su presencia cada año.

En el caso español tres grandes eléctricas, Endesa, Iberdrola y Naturgy, han ganado, según el diario digital Público de 25 de julio de 2021, 25.977 millones de euros en un lustro con los ajustes contables y se disparan a 29.888 sin ellos, cifras a las que deberían añadirse las magras provisiones para afrontar las inversiones en renovables.

Sigue leyendo

Nacionalitzar les elèctriques PER SALVAR LA POBLACIÓ

Carta Setmanal 848 per descarregar en PDF

El preu de la factura elèctrica ha assolit unes xi- fres escandaloses en les últimes dates avivant el debat sobre el funcionament d’aquest oligopoli. Efectivament el preu del Mg/hora el divendres 13 d’agost va ser de 117.29 euros. Fa exactament un any era de 36 euros. No hi ha raons objectives que expliquin aquesta pujada. No només suposa una agressió a la població més necessitada, sinó que a més suposa un obstacle per a la indústria d’aquest país.

Al mateix temps que el quilowatt es posa a preu d’or, molts barris obrers han patit continues apagades aquest hivern per la manca de manteniment de les xarxes. És el cas de moltes barriades de Sevilla, de la Canyada Reial a Madrid … A les multinacionals elèctriques no les interessa invertir en zones de baix consum i on molta gent, que no pot pagar les factures, es veu obligada a connectar il·legalment.

Cal assenyalar que Espanya va ser un dels països que més pressa es va donar en privatitzar les empreses públiques energètiques com a part del que s’anomena la liberalització de l’economia. El Consell Europeu de 23 i 24 de març de l’any 2000 de Lisboa (1) utilitzant el llenguatge grandiloqüent que precedeix a les grans malifetes, prometia una sèrie de bondats que anaven a fer de l’economia de la UE la primera economia de la terra, gairebé res !, i a més aconseguiríem la societat del coneixement, la de la plena ocupació, etc.

Qui es podria oposar? Ara, òbviament, se’ns deia que caldria fer alguns canvis per aconseguir aquests objectius. El que pomposament cridaven liberalització de l’economia, sobretot del sector energètic, era el fonamental. També parlaven de retardar jubilacions, i d’al- tres mesures com el suport al sector financer.

A Espanya, l’empresa estatal Endesa va arribar a tenir més d’un 40% de mercat, va ser privatitzada pels governs de Felipe González i d’Aznar. Mentre altres països es feien els ronsos pel que fa a la privatització (de fet, una empresa estatal italiana, Enel, és propietària del 70% d’Endesa), els nostres governs acceleraven com si s’haguessin cregut que hi hauria plena ocu- pació i la major economia del món. Com sol passar en aquests casos el complement de les privatitzacions va ser la col·locació de diversos dirigents del PSOE i PP a llocs ben remunerats dels consells d’administració de les empreses elèctriques. Entre ells Felipe González i Aznar i fins a 24 alts càrrecs del PSOE i PP i alguns nacionalistes

L’Estat manté un percentatge a la xarxa elèctrica (REE, un 20%), que li permet nomenar el president. Anteriorment Jordi Sevilla, exministre, i ara Beatriz Corredor

Amb la privatització van fer un negoci ruïnós, per a la ciutadania clar. No només es va convertir en un desastre pel que fa al servei, sinó que es va encarir cada vegada més el re- but de la llum i els beneficis multimilionaris van passar a les multinacionals. La UE deia que volia acabar amb el monopoli dels Estats i ha passat a l’oligopoli de sis empreses per a tota la UE. I com tot el que fan està marcat pel caos, es dóna el cas que empreses públiques d’altres països en què l’Estat és majoritari o propietari únic participen en el pastís de la privatització d’altres estats.

Generació, transport, distribució i comercialització

El mercat espanyol es compon de quatre fases diferents. Tot això és un caos agreujat per la privatització.

Hi ha les empreses generadores d’energia. Bé d’energies fòssils i nuclear, o les renovables. Entre les primeres, les de gas, carbó i nuclear. En les segones les hidroelèctriques, eòliques o fotovoltaiques.

Entre les empreses que produeixen energia elèctrica a Espanya hi ha 3 que copen el 80% del mercat. Endesa, Iberdrola i Naturgy. Dues, EDP i Repsol, el 10% i després hi ha fins a 600 que produeixen energia en petites proporcions. Empreses locals, cooperatives etc.

El transport l’exerceix en solitari l’empresa Red Elèctrica. És l’encarregada de rebre l’energia dels diferents productors, la fica en el “dipòsit” de l’Estat i d’aquí l’envia als diferents distribuïdors regionals. La distribució novament està en mans molt majoritàriament de 5 empreses: Iberdrola, Endesa, Unión Fenosa, EDP i Viesgo.

Un cop aquestes empreses porten, cadascuna en una zona, l’electricitat a cada punt (habitatge o empresa) entren les comercialitzadores. Una altra vegada un galimaties d’empreses, amb les grans portant-se la part més gran del negoci i la resta que es busca un forat a força d’enganyar a la gent. Per a això contracten a gent que vagi convencent als usuaris que es canviïn de comercialitzadora i li prometen rebaixes que solen convertirse en augments de preus.

El preu com es fixa?

Ho fan de tal manera que és difícil entendre-ho. Fonamentalment és un procés dividit en tres parts. Els impostos, que són gairebé un 30% entre IVA, impost elèctric, i municipal, la subhasta del que realment és el preu de l’electricitat i que és un procés totalment especulatiu on les grans empreses poden fer els seus tripijocs. Com a exemple la investigació oberta pel govern a Iberdrola pel buidatge de pantans efectuats per tal d’influir en els alts preus. I després una part important es fixa per altres partides, els costos regulats, que no tenen res a veure amb el cost de la generació de l’energia. I que són coses tan variables com compensacions a les renovables, compensacions a les empreses que garanteixen el consum, partides perquè no tinguin perdudes, i un munt de mamonejos. Una altra vergonya, bona part d’ella en nom del canvi climàtic.

El preu final el fixa l’última electricitat que entra a la xarxa. Casualment sol ser la més cara. Si és així paguem les verdures, la pasta i el filetto ta preu defilet. És fàcil pera les empreses multinacionals que tenen diferents centrals de combustibles fòssils i renovables, ficar a última hora la que els interessa. Negoci complet. Cal tenir en compte que bona part de l’energia que es genera a Espanya es fa a partir de les centrals que utilitzen gas. I a Espanya no hi ha gas, així que cal importar-lo i aquí entra en joc un altre factor que és el de l’especulació amb les matèries primeres.

El sistema, imposat per la UE, ha arribat a tal nivell que països com Alemanya han demanat a la UE reformi els mercats elèctrics perquè s’ha arribat a la barbaritat que es generin escenaris perversos com que la rendibilitat d’algunes plantes depengui únicament dels moments d’escassetat. Com pitjor per a tothom, millor per a alguns.

Van mentir un cop més

Quan assenyalaven que si es privatitza el sector energètic tindríem una energia més barata i millor servei ens enganyaven conscientment. L’únic que han aconseguit és amb l’excusa d’acabar amb el monopoli estatal, crear un oligopoli europeu on 6 empreses s’emporten la majoria del pastís i si segueixen així les coses augmentaran la seva presència cada any.

En el cas espanyol tres grans elèctriques, Endesa, Iberdrola i Naturgy, han guanyat, segons el diari digital Público de 25 de juliol de 2021, 25.977.000 d’euros en un lustre amb els ajustaments comptables i es disparen a 29.888 sense ells, xifres a les que haurien d’afegir les magres provisions per afrontar les inversions en renovables.

L’excusa ecològica

Amb l’excusa de salvar el planeta els governs de la UE no dubten a destruir empreses i encarir la factura elèctrica. Aquests països, els més rics, han creat un principi que no és el de no contaminar. És el que diuen que qui contamina paga, fixat en la cimera ‘ecològica’ de Kyoto. I d’aquesta manera es fa funcionar un mercat d’emissions, mercat especulatiu, que permet seguir funcionant a empreses pagant un cànon que cada vegada fa més difícil la supervivència. Una política que porta a la fi al tancament d’empreses amb alt consum d’energia (sector acer, tèrmiques, Alcoa …) i a traslladar les emissions a altres països amb menys controls i més necessitat econòmica. És la deslocalització d’emissions.

I mentre tanquen empreses que contaminen, donen desenes de milions per l’anomenada transició energètica que suposa ajudar les elèctriques a canviar el negoci per parcs eòlics i solars que creen també grans problemes de tot tipus amb el medi ambient

Nacionalitzar el sector elèctric o crear una empresa pública

En aquests dies ha aparegut en el debat la necessitat de crear una empresa pública que pugui fer front a les empreses privades elèctriques. Molts menys adeptes entre les organitzacions polítiques i sindicals ha tingut la proposta de nacionalització del sector elèctric.

Els que plantegen que creant una empresa pública es pot resoldre els problemes, o no coneixen la Unió Europea o simplement falten a la veritat. Per descomptat millor que hi hagi empreses públiques que privades. Com a mínim, els beneficis no aniran a especuladors. Però això no és la solució que es necessita perquè hi hagi una energia barata, neta i perquè es garanteixi el subministrament a tota la població i la continuïtat de la indústria i els llocs de treball.

Què pot fer una empresa pública? Ha de competir en les condicions que fixa la UE i accepta el govern espanyol. No posarà millors preus i per molt que pressionin no abaratirà els preus. Caldria trencar amb la UE i els seus tractats. La major part de les despeses es van en primes a les renovables i compensacions diverses a les empreses. Ara els diners que vindran de la UE a través dels anomenats PERTE, aprofundiran en la privatització i el reforçament de l’oligopoli energètic. Per això s’han dissenyat.

El govern a bufar i xuclar

El Govern es mostra escandalitzat per la pujada del preu. UP fins i tot ha amenaçat de sortir al carrer, contra el govern? Podrien solucionar tot nacionalitzant les elèctriques. No subordinant-se a la UE.

Acabar amb aquest robatori exigeix enfrontarse amb la UE, nacionalitzar el sector elèctric i posar al servei de la majoria tots els recursos energètics. Generació, distribució i comercialització d’una cosa que és tan important per a la vida de les persones i per a la indústria.

Com venim assenyalant contínuament, la Monarquia i la Unió Europea actuen com una camisa de força per impedir el desenvolupament de les forces productives, per impedir una democràcia plena i la satisfacció de les reivindicacions. La lluita per la República deixa de ser una reivindicació ideològica per esdevenir una necessitat material per acabar amb l’explotació.

(1) https://www.europarl.europa.eu/summits/lis1_ es.html

Fondos europeos: espejismo y realidad

Carta Semanal 833 en catalán

Carta Semanal 833 para descargar en PDF

Un amplio consenso parece haberse impuesto en nuestro país con respecto al anuncio de los Fondos europeos. Los dirigentes políticos y sindicales nos piden que veamos en ellos la única posibilidad de salvación de la economía y de salida de la crisis. Compiten por ellos las distintas autonomías y las empresas del IBEX35 e incluso se han realizado o se anuncian movilizaciones por un “reparto justo” de los fondos. Les llaman fondos “next generation”, para darnos a entender que con ellos se salva a las generaciones futuras.

Una nueva religión parece imponerse desde la verdadera extrema derecha a la supuesta “extrema izquierda”, una unión sagrada se ha formado en torno al dogma europeo. Para los defensores de este nuevo “pensamiento único”, quedan atrás las críticas –por tibias que fueran- a la Unión Europea, la calificación de “Europa de los mercaderes”. Ahora, todo parece haberse transformado, como por obra de un milagro: los potentes gobiernos europeos, las instituciones europeas e internacionales, desde el FMI al BCE, pasando por la Comisión Europea, se han llenado de un impulso benefactor y corren en ayuda de los pobres países europeos más afectados por la actual crisis. Bueno, lo de corren es un decir, no van muy rápidos, hay que reconocer, y las ayudas prometidas para el año pasado, luego para comienzos de este, dicen ahora que –tal vez- vengan a partir de agosto. Sigue leyendo

Fons europeus: miratge i realitat

Carta Setmanal 833 per descarregar en PDF

Un ampli consens sembla haver-se imposat al nostre país pel que fa a l’anunci dels Fons europeus. Els dirigents polítics i sindicals ens demanen que vegem en ells l’única possibilitat de salvació de l’economia i de sortida de la crisi. Competeixen per ells les diferents autonomies i les empreses de l’IBEX 35 i fins i tot s’han realitzat o s’anuncien mobilitzacions per un “repartiment just” dels fons. Els anomenen fons “next generation”, per donar-nos a entendre que amb ells es salva les generacions futures.

Una nova religió sembla imposar-se des de la veritable extrema dreta a la suposada “extrema esquerra”, una unió sagrada s’ha format al voltant del dogma europeu. Per als defensors d’aquest nou “pensament únic”, queden enrere les crítiques -per tèbies que fossin- a la Unió Europea, la qualificació de “Europa dels mercaders”. Ara, tot sembla haver-se transformat, com per obra d’un miracle: els potents governs europeus, les institucions europees i internacionals, des del FMI al BCE, passant per la Comissió Europea, s’han omplert d’un impuls benefactor i corren en ajuda dels pobres països europeus més afectats per l’actual crisi. Bé, el de corren és un dir, no van molt ràpids, cal reconèixer-ho, i les ajudes promeses per a l’any passat, després per a començaments d’aquest, diuen ara que -tal vegada- vinguin a partir d’agost.

Nosaltres mantenim una posició pròpia que només es guia pels interessos dels treballadors i els pobles, i no creiem que aquests interessos siguin compatibles amb els de la banca, les grans multinacionals, el capital financer, el règim monàrquic, que llancen les campanes al vol davant el mannà que sembla que ens caurà. Però aquesta posició no és un dogma que ningú hagi d’acceptar a ulls tancats. Ha de ser argumentada.

Gestació i desenvolupament dels fons

A finals de juliol de l’any 2020 els governs dels 27 països de la UE, sota el patrocini del govern alemany i francès, van decidir posar en marxa un mecanisme per crear un Fons mutualitzat (sota la forma d’un crèdit) de 750.000 milions d’euros, i distribuir-lo als diferents països, d’aquí a 2026, sota dues formes: una part com transferències directes i una altra com a crèdits a llarg termini (es parla de tornar-los abans de al 31 de desembre de 2058). A Espanya li tocarien aproximadament 60.000 milions d’euros en transferències no reemborsables i podria accedir a un volum màxim de 80.000 milions d’euros en préstecs.

S’inicia llavors un mecanisme d’aprovació, que a la data d’avui es calcula que permetrà fer efectius els primers lliuraments de fons a l’agost d’aquest any. És clar les coses de palau van a poc a poc, les institucions europees ja han demostrat prou durant aquests mesos a qui serveixen, des de la negativa a la primavera passada a prestar ajuda a Itàlia (els governs francès i alemany es van negar a enviar a Itàlia màscares i respiradors..en un moment en què l’epidèmia es desenvolupava sense control) fins l’escàndol de les vacunes i la seva submissió a les farmacèutiques, és a dir, a les multinacionals.

Per sol·licitar els Fons els governs havien de presentar abans del 30 d’abril els plans d’inversió corresponents … i les “reformes estructurals” que els acompanyen.

És a dir, que des del principi, i en contra del que ens han vingut dient tant el govern com els dirigents de les nostres organitzacions sindicals, les cessions de capitals i els préstecs estaven condicionats, i no només en el tipus de reformes sinó també, i no menys important, en el tipus d’inversions. El que vol dir que des del principi la sobirania dels diferents països i en particular els més dependents, estava sotmesa a les exigències del capital financer, que lluny de ser un ens abstracte es personalitza en les multinacionals i les institucions al seu servei.

El pla d’el govern espanyol

En obediència a les condicions de la Unió Europea, la ministra Nadia Calviño va presentar a Consell de Ministres de dimarts 27 de setembre l’anomenat Pla de Recuperació, amb 212 mesures, 110 inversions i 102 reformes, que permetrien crear -diuen- 800.000 llocs de treball en 6 anys (la xifra ha de ser màgica, recordem a Felipe González el 1982).

Aturem-nos en les inversions: el 39% en “transició ecològica”, el 29% a “transformació digital”, 11% en educació, 7% en R + D + I. El que significa que més de dos terços de les inversions es destinaran a la tendència especulativa del capital financer. Perquè la transició ecològica no és altra cosa que les subvencions a Iberdrola i altres multinacionals de l’energia per promoure el combustible “teòricament” ecològic, el que ja ha contribuït a encarir l’electricitat fins a límits insospitats, a omplir els camps de molins amb impacte ambiental dur. I a tancar mines i centrals tèrmiques, convertint a comarques senceres en deserts econòmics, ja que les inversions “compensatòries” i els “plans alternatius” es queden en el paper (valgui com a exemple citar que el tancament de la mina de carbó i la central tèrmica d’Andorra ha suposat suprimir un 40% de l’PIB de la província de Terol, segons l’alcalde d’Ariño, Joaquín Noè). Això de la “transformació digital” ja ho coneixem: “teletreball”, telestudi … o sigui la supressió massiva de serveis públics i l’ensenyament públic, entre d’altres. O l’augment de les taxes que han de pagar-se a la banca per tenir un compte o cobrar una pensió. en nom de la transformació digital acaba d’anunciar el BBVA un ERO amb 3.800 acomiadaments, i el conseller delegat del Santander -que acaba de declarar un increment de 5 vegades els seus beneficis en el primer trimestre del l’any- declarava el 28 de abril que “no veu la fi dels ERO a la banca”, per la transformació digital que viu el sector.

Al mateix temps que se’ns anuncia aquesta “nova economia” dopada amb fons de la UE, totes les grans empreses, començant pel gran comerç, la banca, l’automòbil duen a terme desenes de milers d’acomiadaments. I el país, en altre temps considerat la desena potència industrial del món, segueix sense poder fabricar màscares, respiradors, vacunes ….

El que posa de manifest que totes aquestes noves inversions només van a augmentar encara més la desindustrialització de país, en un procés només comparable a la mal anomenada reestructuració industrial de González / Solchaga en els 80, que en realitat va ser el desmantellament d’una part considerable de la nostra base productiva. I tot això quan la pandèmia acaba de posar novament de manifest les greus conseqüències d’una economia dependent del turisme i els serveis.

Les condicions de les ajudes

A les condicions de les inversions se sumen les exigències de reformes, i, en particular, la reforma laboral que anomenen “Estatut dels treballadors del segle XXI” i la de les pensions, amb l’objectiu declarat de “disminuir la despesa”. O sigui, de retallar unes pensions que ja són força baixes.

Prudentment, la ministra Calviño demana endarrerir uns mesos aquestes reformes. Sap que el govern necessitaria d’un “ampli consens”, és a dir, del suport dels dirigents d’UGT i CCOO, i tem que, en la situació actual de debilitat dels aparells sindicals, no puguin seguir l’operació.

Al seu torn, el ministre Escrivà multiplica els “globus sonda” a veure si algun qualla i li permet obrir camí a les retallades que li demanen des de Brussel·les. Només esbossem aquí aquesta qüestió de la condicionalitat, que té un pes molt substantiu en els intents del capital per imposar les seves polítiques. En una altra ocasió la abordarem amb més detall

La necessitat d’independència del moviment obrer i popular i les seves organitzacions.

El Pla de recuperació només és el pla del capital i per això mateix, oposat a totes les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Des de la exigència de derogació de les reformes laborals a acabar amb el desmantellament / privatització de la Sanitat pública.

Per això, per aplicar-lo, necessiten aprofundir les retallades de llibertats, la utilització de l’Estat d’Alarma (que, després de justificar la prohibició de les manifestacions del 8 de març a Madrid, acaba d’usar-se per prohibir l’assistència a les de l’1 de maig al País Basc), de la llei mordassa, oblidant totes les promeses de la seva derogació.

Combinant diàleg social i repressió, i confiant en unes direccions sindicals que posen el fre a la mobilització, esperen aconseguir que la classe obrera estigui atemorida i desmobilitzada. Però la resistència de la classe no para. La població es mobilitza en defensa de la seva sanitat, els pensionistes rellancen les seves mobilitzacions i busquen establir llaços amb els treballadors en actiu, animats per les resolucions de congressos sindicals sobre la defensa de les pensions.

Perquè governi qui governi (i diguin el que diguin des d’Europa) les reivindicacions es defensen, la classe necessita la unitat i la independència de les seves organitzacions per organitzar el seu combat per la supervivència.

 

 

Els 140.000 milions dels fons europeus, condicionats a les exigències de la UE

Carta Setmanal 823 per descarregar en PDF

Govern central i autonòmics, dirigents, patronals i sindicats, comentaristes econòmics …, tots coincideixen a dir que la salvació de la greu crisi econòmica desencadenada per la pandèmia depèn dels fons europeus, de 140.000 milions d’euros: 72.000 en transferències directes -a finançar amb deute europea que pagaran entre tots els Estats- i 68.000 en préstecs.

Per rebre aquestes ajudes, el govern ha elaborat un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, amb 30 apartats que inclouen 170 reformes. D’aquests 30 apartats, el govern ha concretat ja 28, que ha remès ja a la Comissió Europea per a la seva anàlisi i ratificació. Però li falten dos apartats: la reforma laboral i la de les pensions.

I tot i que tant el govern com altres fonts -entre elles, els dirigents d’UGT i CCOO- neguen reiteradament que hi hagi condicions polítiques i econòmiques per a aquestes ajudes, és un secret a veus que això no és cert. Sense anar més lluny, el passat 13 de febrer, Andrés Gil, corresponsal a Brussel·les de Eldiario.es, escrivia el següent: “Reforma laboral i pensions. Pensions i reforma laboral. És on es centren les negociacions entre el Govern i la Comissió Europea per desfer un nus de 140.000 milions d’euros, els dels fons de recuperació “. Sigue leyendo

Los 140.000 millones de los fondos europeos, condicionados a las exigencias de la UE

Carta Semanal 823 en catalán

Carta Semanal 823 para descargar en PDF

Gobierno central y autonómicos, dirigentes patronales y sindicales, comentaristas económicos…, todos coinciden en decir que la salvación de la grave crisis económica desencadenada por la pandemia  depende los fondos europeos, de 140.000 millones de euros: 72.000 en transferencias directas (a financiar con deuda europea que pagarán entre todos los Estados)  y 68.000 en préstamos.

Para recibir esas ayudas, el gobierno ha elaborado un Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia, con  30 apartados que incluyen 170 reformas. De esos 30 apartados, el gobierno ha concretado ya 28, que ha remitido ya a la Comisión Europea para su análisis y ratificación. Pero le faltan dos apartados: la reforma laboral y la de las pensiones.

Y aunque tanto el gobierno como otras fuentes –entre ellas, los dirigentes de UGT y CCOO- niegan reiteradamente que existan condiciones políticas y económicas para esas ayudas, es un secreto a voces que eso no es cierto. Sin ir más lejos, el pasado 13 de febrero, Andrés Gil, corresponsal en Bruselas de Eldiario.es, escribía lo siguiente: “Reforma laboral y pensiones. Pensiones y reforma laboral. Es donde se centran las negociaciones entre el Gobierno y la Comisión Europea para deshacer un nudo de 140.000 millones de euros, los de los fondos de recuperación”. Sigue leyendo

Les exigències de Brussel·les i el diàleg social

Carta Setmanal 818 per descarregar en PDF

El que han intentat amagar, a aquestes alçades, queda prou clar: els 140.000 d'”ajuts” del Fons de Recuperació de la Unió Europea (en realitat, 77.324.000 d’euros seran ajudes directes, mentre que 63.122.000 seran préstecs) estan condicionats a tot un seguit de “reformes” i part dels fons seran lliurats només quan aquestes reformes siguin efectives. Fins i tot els diners que s’hagi avançat caldria tornar-lo si a les institucions de Brussel·les no els convencen les reformes aplicades pel govern.

Per això, els governs han de presentar uns “Plans de Recuperació” de manera oficial abans de finals de març i només després -potser al juny o juliol-Espanya podria rebre la primera bestreta, el 13% dels seus fons (uns 9.000 milions).

Entre les exigències de les institucions europees n’hi ha dues que ocupen un lloc destacat: les reformes laborals i les pensions. Sigue leyendo

Las exigencias de Bruselas y el diálogo social

Carta Semanal 819 en catalán

Carta Semanal 819 para descargar en PDF

Lo que han intentado ocultar queda claro a estas alturas: los 140.000 de “ayudas” del  Fondo de Recuperación de la Unión Europea (en realidad, 77.324 millones de euros serán ayudas directas, mientras que 63.122 millones serán préstamos) están condicionados a toda una serie de “reformas” y parte de los fondos serán librados sólo cuando estas reformas sean efectivas. Incluso el dinero que se haya adelantado habría que devolverlo si a las instituciones de Bruselas no les convencen las reformas aplicadas por el gobierno.  

Para ello, los gobiernos deberán presentar unos “Planes de Recuperación” de forma oficial antes de finales de marzo y sólo después -tal vez en junio o julio- España podría recibir el primer anticipo, el 13% de sus fondos (unos 9.000 millones).

Entre las exigencias de las instituciones europeas hay dos que ocupan un lugar destacado: las reformas laborales y las pensiones. Sigue leyendo

Tancament de files en defensa de la Monarquia

Carta Setmanal 815 per descarregar en PDF

És difícil trobar un país en què el discurs nadalenc del Cap de l’Estat tingui a les principals forces polítiques i socials i als mitjans de comunicació tan en suspens. Semblaria una anomalia si no s’apreciès, exactamente, el paper de la institució monàrquica com a clau de volta de totes les institucions de l’Estat i com a representant de l’aparell d’Estat heretat del franquisme. Com saben, i no hem de deixar de repetir, l’Estat i les seves institucions no són neutrals o no estan al servei del conjunt de la ciutadania. Aquestes institucions són producte de les relacions contradictòries entre les classes socials i representen els interessos d’una minoria -en concret, del gran capital al temps que preserven els privilegis de l’herència franquista. Sigue leyendo

Cierre de filas en defensa de la Monarquía

Carta Semanal 815 en catalán

Carta Semanal 815 para descargar en PDF

Es difícil encontrar un país en que el discurso navideño del Jefe del Estado tenga a las principales fuerzas políticas y sociales y a los medios de comunicación tan en vilo. Parecería una anomalía si no se apreciara exactamente el papel de la institución monárquica como clave de bóveda de todas las instituciones del Estado y como representante del aparato de Estado heredado del franquismo. Como sabemos y no debemos dejar de repetir el Estado y sus instituciones no son neutrales o no están al servicio del conjunto de la ciudadanía. Estas instituciones son producto de las relaciones contradictorias entre las clases sociales y representan los intereses de una minoría -en concreto, del gran capital- al tiempo que preservan los privilegios de la herencia franquista.

Sigue leyendo