«No hay ninguna duda de que Palestina se perfila ahora como una unidad geográfica y demográfica»Excepcionalmente publicamos una entrevista a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campaña por un Solo Estado Democrático, publicada por Informations Ouvriéres (Francia)
«No hi ha cap dubte que Palestina es perfila ara com una unitat geogràfica i demogràfica»Els membres de la Campanya per un sol Estat Democràtic a tota la Palestina històrica, One Democratic State Campaign (ODSC), estan directament compromesos amb l’aixecament del poble palestí: el 5 de maig de 2021, One Democratic State Campaign va publicar un comunicat condemnant amb la màxima fermesa la intervenció de l’exèrcit israelià a Gaza i va cridar «a totes les organitzacions de la societat civil i a les persones amants de la llibertat a actuar immediatament per pressionar els seus governs perquè exigeixin que l’Estat delinqüent d’Israel el cessament de la seva guerra genocida contra els palestins de Gaza (…) i posi fi al bloqueig ». L’11 de maig, ODSC treia el seu comunicat «La revolució popular és el camí de la Palestina ocupada». Informations Ouvrières ha demanat a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campanya per un sol Estat Democràtic que doni el seu punt de vista sobre la situació per als lectors del diari.
«La situació comporta grans oportunitats i també riscos. Vivim un moment gairebé sense precedents. Malgrat el dolor, la por i els riscos que engendra, com a nació colonitzada ens sentim renéixer en un poble més unit i determinat. El poble palestí es reunifica, lluita i fa que trontollin els fonaments ideològics mateixos del colonitzador. Crec que entrem en un nou capítol de la història de la lluita. La imatge d’Israel s’està trencant i la seva debilitat moral, el seu racisme i la seva barbàrie inherents al sistema colonial sionista resulten més evidents que mai. Ja no poden presentar-lo com un refugi de pau per als jueus. Volen que Gaza, assetjada, famolenca i empobrida accepti el bloqueig mortífer i quedi separada de Palestina. La seva població hauria de seguir morint a foc lent. No! La població de Gaza es defensa perquè vol viure, vol la llibertat per a ella i per a tot el seu poble. Tots estem amb Gaza! No hi ha cap dubte que Palestina es perfila ara com una sola unitat geogràfica i demogràfica, contràriament als càlculs de sistema colonial sionista. L’espurna dels esdeveniments recents va partir de Jerusalem, es va estendre després a l’interior de les fronteres de 1948, després a la franja de Gaza, després a Cisjordània.
Molts analistes palestins diuen equivocadament que és la primera vegada que assistim a una autèntica cohesió en la lluita. Semblen oblidar que el 2000, l’explosió d’un front únic de combat, en tot Palestina, va donar lloc al que es coneix com la segona Intifada. I els palestins dels territoris de 1948 van unir les seves forces a la Intifada.
El que passa avui a les fronteres de 1948 és notable. La interacció potent i immediata amb la causa de l’alliberament del nostre poble, d’una banda, la intensificació de la brutalitat de les bandes de colons, de l’altra, s’han de prendre seriosament, en particular per les joves avantguardes.
L’aixecament procedeix de baix, no de decisions de partits o moviments
El sentiment creixent en el si del règim de l’apartheid d’haver perdut el control dels ciutadans àrabs el fa més perillós i més brutal per aquesta part del nostre poble. Els mitjans de comunicació israelians enganyen i menteixen perquè la gent cregui que s’aixequen en resposta a Hamàs, quan ells van emprendre la batalla de Jerusalem abans que el moviment de resistència i Hamàs llancessi cap míssil. Cal prendre en consideració aquestes qüestions per evitar la desil·lusió davant la brutal repressió de l’aixecament.
A les fronteres de 1948, l’aixecament procedeix de baix i no de decisions de partits o moviments. La major part de les iniciatives de masses són dirigides per les avantguardes de la joventut palestina amb decisions adoptades localment sobre objectius precisos. És una evolució important, però no garanteix la continuïtat.
A les fronteres de 1948, el problema més important a què s’enfronta l’aixecament, i això val també a Cisjordània, és l’absència de direcció política capaç de fer front a l’escalada del règim d’apartheid i la seva agressió.
Hi ha una urgent necessitat de dirigents capaços de guiar l’aixecament. Hem de reflexionar amb rapidesa sobre la manera de crear un òrgan de coordinació que ajudi a estructurar-lo i a garantir la protecció dels moviments. Entre l’avantguarda dels joves es destaquen alguns dirigents, però necessitaran el suport dels que tenen experiència política i organitzativa. És un dels desafiaments que cal resoldre.
Sens dubte ha estat la pressió de desenes de quadres, de moviments de dones i homes el que ha fet que l’Alt Comitè de Seguiment dels Afers dels Àrabs a Israel (a les fronteres de 1948) hagi decidit convocar una vaga general per al dimarts 18 de maig. »
Última hora
Totes les agències ho afirmen: la vaga general ha estat seguida massivament per «centenars de milers de palestins» a l’interior de l’Estat d’Israel, a Cisjordània i a Gaza per idèntiques consignes. S’informa que, en tot Palestina, tots els comerços àrabs estaven tancats el 18 de maig.
Llegint els diaris francesos, tenim la impressió que s’ha produït un miracle: Joe Biden, tocat per la gràcia com Pablo de Tarso en el camí de Damasc, ha trencat amb la política seguida des de 1980 pels Estats Units.
I citen una xifres que impressionen! Però mirem-ho més de prop.
S’ha votat un primer pla de 1,9 bilions de dòlars d’ajudes públiques: a més de les ajudes a les empreses, s’ha pagat un xec de 1.400 dòlars a tots els nord-americans que tenen menys de 75.000 dòlars d’ingressos anuals, i un ajut que passa de 200 a 300 dòlars al mes per als infants, inclosos els més pobres que no tenien dret a res (27 milions de nens).
El nivell de pobresa dels nens als Estats Units havia arribat a tal punt que aquesta mesura apareixia com una simple necessitat per evitar la subalimentació massiva que la pandèmia amenaçava amb generalitzar ràpidament. Efectivament aquesta mesura sembla en ruptura amb la decisió en 1996 del president demòcrata Bill Clinton, amb el decidit suport llavors del senador demòcrata Joe Biden, que va retallar enormement els ajuts a les famílies considerant que propiciaven la mandra.
Què va succeir a la primavera de 2020? La mobilització contra el racisme sistèmic i els assassinats de negres pels policies, secundada per la joventut i els treballadors a tot el país, va treure a la llum la gravetat de la situació: l’increment de l’atur, la misèria infantil, dels nens afroamericans en particular, amb els acomiadaments deguts al tancament d’alguns sectors. El gran retret que els negres feien a Barack Obama era que no havia fet res per ells i havia lliurat sumes colossals als banquers en fallida el 2008. Biden, per obtenir un suport electoral, va haver de canviar de jaqueta; en unes primàries en què estava mal situat, va haver de buscar el suport del vot negre. Elegit en una situació caòtica, havia al menys d’anunciar un ràpid pla de suport a l’economia després dels considerables regals que Trump va fer als multimilionaris. No obstant això, veiem que l’ajuda als nens, per exemple, està limitada a un any i fins al xec de 1.400 dòlars per cada nord-americà és per permetre sobretot pagar els crèdits per als estudis, per a la casa, per l’assegurança mèdica, etc. Així doncs, en certa manera ajuda també als bancs a passar el mal tràngol, però manté l’especulació, per aquest motiu les borses s’han disparat, tranquil·litzades al veure implícitament confirmats els regals de Trump. Els crèdits per a la vacunació inunden els grans laboratoris. Pel que fa al saqueig organitzat pel sistema sanitari en benefici dels laboratoris i les asseguradores, res ha canviat. Pel que fa al promès salari federal mínim de 15 dòlars, l’oposició d’un sol senador demòcrata ha estat suficient per retirar el projecte de llei.
Així doncs, és un reflex de la gravetat de la situació: davant la còlera que s’expressa en les manifestacions massives, Biden ha de fer de bomber per no cedir en l’essencial. La distribució de les ajudes és provisional i permet a l’ofegat mantenir el cap fora de l’aigua per un temps. Els mecanismes fiscals que han produït increïbles desigualtats? Això no es modifica.
I el pla de 3 bilions de dòlars per a infraestructures?
De moment és només un projecte que es realitzaria al llarg de vuit anys, de manera que no és tan important per a cada any. Podem estar segurs que la discussió al Senat permetrà establir uns paràmetres molt avantatjosos per al sector privat. El deteriorament de les infraestructures és un problema greu. Els incendis a Califòrnia van començar per pals elèctrics vetustos i l’empresa, que durant anys va acarnissar als accionistes, es va declarar en fallida per no haver de pagar les reparacions, millorar la seva xarxa i indemnitzar les víctimes. Alguns comtats ni tan sols tenen aigua potable. Durant tot el seu mandat, Trump prometia cada dos per tres grans plans de reconstrucció d’infraestructures. De manera que això no és una novetat. Les despeses militars de 780.000 milions de dòlars es van votar amb total acord de demòcrates i republicans, i mai han estat objecte de la més mínima austeritat. Hi haurà, doncs, despeses en infraestructures amb una associació públic-privada que organitzarà els costos a càrrec de l’Estat i els guanys per als multimilionaris. Per intentar atenuar les crítiques, Biden anuncia que per finançar-los hi haurà un lleuger augment de l’impost sobre els beneficis de les empreses. Ara bé, Trump va baixar aquest impost del 35% al 21%, i Biden suggereix pujar-lo del 21% al 25%. Quina audàcia!
Com sempre, els periodistes inverteixen les causes i les conseqüències. Biden intenta contenir la lluita de classes per no haver de recular. La reacció seguirà la seva ofensiva, com ho mostra que el Senat de Geòrgia hagi votat noves lleis Jim Crow per limitar el vot dels negres. Mentrestant, Biden intenta evitar les provocacions que poden revifar les mobilitzacions contra el capitalisme.
Per als treballadors, els joves, “més val un ocell al puny que una grúa lluny”. La qüestió clau: segueixen més que mai d’actualitat les exigències de salari federal mínim a 15 dòlars i Medicare per a tothom.
El veredicte que reconeix culpable el policia Derek Chauvin de la mort de George Floyd ha estat rebut per Biden amb alleujament, ja que, si bé això mai havia passat, aquest cop una absolució hauria desencadenat revoltes a tot el país. Però la situació continua tensa: continuen els assassinats de negres per policies, no s’ha modificat la legislació del Tribunal Suprem que garanteix la immunitat dels policies. El Senat de Geòrgia acaba de votar una llei Jim Crow, per limitar el dret de vot dels negres i, en molts estats, hi ha nombrosos projectes de llei del mateix tipus.
Tot segueix pendent d’un fil i Biden ho sap molt bé.
En El País del 11 de noviembre, Miguel González nos explica que, aunque el “convenio de Defensa” con los EE.UU. vence el próximo 21 de mayo, tras ocho años de vigencia, el Gobierno español ya ha decidido prorrogarlo por un año, “para dar tiempo a que la nueva Administración demócrata, presidida por Joe Biden, se forme y defina sus líneas políticas”. Ese “convenio de defensa” permite la cesión de las bases militares de Rota (Cádiz) y Morón de la Frontera (Sevilla) a los EE.UU., sin ningún control por parte del gobierno español sobre la equipación de esas bases. Ni siquiera se puede saber si albergan o no armas nucleares. Comenta el artículo que “tampoco el Gobierno tenía otra alternativa pues, de haber llegado al 22 de mayo sin un convenio en vigor, se habría iniciado el plazo de un año para que EE UU retirase sus tropas de España”. Una situación que, sin duda, habría añadido presión a los EEUU en la renegociación del convenio, pero que el gobierno ha decidido evitar.Nadie espera que la administración Biden vaya a cambiar su política con respecto a las bases militares ni a la exigencia de que los “aliados” incrementen su gasto militar. De hecho, el proyecto de PGE incluye un aumento del 5% en el gasto militar, como señalábamos en la Carta Semanal de la semana pasada.
La política exterior de un gobierno es una buena muestra de su política en general; hay una relación estrecha entre este “regalo” al “nuevo ” presidente americano y la tonalidad general de los presupuestos, que no responden a los intereses de la mayoría(ver anterior carta). A nosotros NO nos guía otro interés que el de la mayoría social, y en ningún caso creemos que “cuanto peor, mejor”. Todo aspecto positivo merece el apoyo de los trabajadores, por tanto el nuestro. Pero cómo es posible dar la espalda a lo que ha sido tradicionalmente una de las mejores tradiciones de los trabajadores y los jóvenes de nuestro país, la lucha contra la guerra. Estamos convencidos de que coincidimos en esto con la inmensa mayoría de los compañeros del PSOE y de Podemos, con IU, cuestión que sin duda les llevará a reflexión. Sigue leyendo
(Publicado en la Carta Semanal 796 – ver en catalán)
Resulta ya un lugar común afirmar que la española es una “economía de sol y playa”, aludiendo a los cambios en la estructura productiva de las últimas décadas. Cambios cuya concreción principal ha sido el desmantelamiento de la industria, sustituida por servicios de muy bajo valor agregado, como el turístico, en los que la precariedad laboral es la norma. Pero se oculta su causa, como si fuera una casualidad. No es así.
(Publicado en la Carta Semanal 730 – ver en catalán)
En su tratado De la Guerra, publicado en 1832, Carl Von Clausewitz explica que “la guerra es la continuación de la política por otros medios”. Este principio de Clausewitz se aplica, sin duda alguna, a la realidad de hoy. Los trabajadores de Europa ven cómo sus gobiernos atacan los sistemas de pensiones mientras disparan el gasto militar.
(Publicado en la Carta Semanal 691 – ver en catalán)
Esta presentación tiene por objeto dar a conocer el contenido de La Verdad nº 98 y preparar su discusión y difusión.
El artículo que abre la revista, Vuelco de la situación mundial, son las notas sometidas a la discusión del Secretariado Internacional de la IV Internacional de primeros de mayo. Estas notas tratan sobre los últimos desarrollos de la situación mundial para desprender sus líneas directrices tras un aparente desorden. Todas las contradicciones se profundizan y se concentran en el imperialismo más poderoso, el norteamericano.
(Publicado en la Carta Semanal 542)
La catástrofe de la emigración ha estallado con fuerza en la vieja Europa. Cientos de miles de refugiados huyen desesperadamente de la barbarie, de Siria, Irak, Afganistán, Libia, países destruidos por las intervenciones militares decididas por la ONU y la OTAN en beneficio de las multinacionales que quieren apropiarse de sus recursos naturales y explotar a sus habitantes sin limitación alguna. Las conciencias se han visto sacudidas por las imágenes de esta multitud desesperada y de los que han muerto en el camino.
(Publicado en la Carta Semanal 527)
A toda prisa, con apenas cuatro meses de negociaciones, el gobierno Rajoy ha anunciado su decisión de aumentar a 3.000 el número de militares estadounidenses en la base de Morón de la Frontera.
El 17 de abril el Consejo de Ministros aprobó una nueva prórroga del despliegue de unos 850 marines en Morón de la Frontera. Ahora, el pasado viernes, se anunciaba que el Gobierno autorizaba un acuerdo de modificación del convenio militar entre España y los Estados Unidos. El nuevo acuerdo supone transformar Morón en una base permanente de despliegue de las fuerzas estadounidenses para operaciones en África (hasta ahora sólo había una autorización provisional), y permite una presencia permanente de hasta 2.200 militares, 500 civiles y 26 aeronaves en estas instalaciones. A esta presencia “permanente” se añade el aumento de los niveles “temporales” de presencia de militares estadounidenses en Morón, que también se incrementan en un máximo de 800 efectivos y 14 aeronaves adicionales. Es decir, 3.000 militares, 500 civiles y 40 aviones. Los Estados Unidos quieren, entre otras cosas, garantizar el uso de la base 24 horas al día y todos los días de la semana. Así, los Estados Unidos integran e implican totalmente a España en su estrategia de guerra contra los pueblos.
(Publicado en la Carta Semanal 519)
Algunos compañeros han señalado, con razón, que más allá del golpe propagandístico de Felipe González como peón de la ofensiva norteamericana contra Venezuela, lo importante es la posición que tomen y lo que hagan las organizaciones de los trabajadores. Al fin y al cabo González es un ex dirigente que ahora se dedica a otras cosas y más bien habla como vocero de los intereses imperialistas. Abordamos aquí algunos hechos para subsanar el problema.
La Carta Semanal anterior partía de la escandalosa declaración de Obama declarando que Venezuela era una amenaza para la seguridad de los Estados Unidos. Tan disparatada que han sido cuestionadas en las propias filas del Partido Demócrata.
(publicado en la Carta Semanal 518)
El pasado 3 de marzo, Barack Obama declaraba un Estado de Emergencia Nacional como resultado de “una inusual y extraordinaria” amenaza para la seguridad de Estados Unidos proveniente de Venezuela. Cómo puede el gobierno de Venezuela amenazar la seguridad de la mayor potencia del planeta es algo que la lógica no puede explicar.