Archivo del Autor: admin

Donar una sortida democràtica a la ‘qüestió catalana’

Carta Setmanal 839 per descarregar en PDF

Immediatament després de conèixer-se la intenció de Govern d’iniciar els tràmits per a la concessió de l’indult als 12 republicans catalans condemnats pel Tribunal Suprem a més de 100 anys de presó, la dreta franquista d’aquest país recolzada en l’aparell judicial d’inequívoca aroma franquista , ha obert la caixa dels trons i ha llançat una campanya en contra. Aquesta campanya ha estat recolzada obertament en un primer moment pel clan de Felipe González al PSOE. La reacció d’uns i altres posa en evidència el que tantes vegades hem explicat: la incompatibilitat entre el règim monàrquic i qualsevol mesura que tingui a veure amb la democràcia.

L’aparell judicial franquista, contrari a qualsevol solució política

El passat 26 de maig, el Tribunal Suprem (que havia condemnat als presos i havia d’informar sobre possible indult) va enviar al Ministeri de Justícia un informe contrari a la concessió de l’indult, possibilitat que ha considerat “inacceptable”, arribant fins i tot a acusar veladament al Govern de voler canviar una resolució judicial. L’argument utilitzat era que els condemnats no havien mostrat penediment. Un argument fal·laç ja que el 1993 el mateix Tribunal Suprem va emetre un informe favorable a la concessió de l’indult a l’extinent coronel Tejero, tot i que no havia donat mostres de penediment. En aquell moment, aquest mateix tribunal va justificar la seva posició a fi de contribuir “a l’oblit d’uns fets que han de quedar ja en el passat” i en nom també de la “conveniència pública”, un dels criteris que utilitzen els governs per a concedir o no indults.

Que la justícia té dues vares de mesurar segons els casos, és quelcom  àmpliament acreditat, tot i que el desvergonyiment amb què s’aplica mai deixa de sorprendre. Convé assenyalar igualment el cinisme que destil·la l’informe emès pels sis membres de Tribunal Suprem per oposar-se a una eventual amnistia perquè en la seva opinió “i en no pocs casos, les lleis d’amnistia han estat el mitjà fet valer per règims dictatorials per esborrar gravíssims delictes “. És clar, no es refereixen al Regne d’Espanya, i a la Llei d’Amnistia de 1977.

El posicionament del TS és la constatació que una part substancial de l’aparell d’Estat, seguint l’estela del Rei [cal recordar el discurs del rei el 3 d’octubre de 2017, després del referèndum català, trucant a llançar tota les forces d’Estat contra els que havien gosat organitzar un referèndum] són partidaris de continuar la guerra judicial contra els presos republicans i els gairebé 3.000 encausats pel “Procés”.

Aquest enfrontament de l’aparell franquista amb el Govern puja de punt amb l’acusació expressa primer de Casado i després, més acerba, per part d’Ayuso, exigint que el rei no firmi els indults com li correspon fer. L’informe del Suprem el presenta Lesmes, company del Borbó en l’atac al Govern de fa pocs mesos, i ara … amaguen un cop d’Estat.

Resumint, el substancial de l’aparell d’Estat heretat del franquisme és enemic acèrrim de les llibertats i drets.

Oportunitat versus oportunisme

Davant la campanya desfermada per la dreta franquista i tots els mitjans afins, d’altra banda previsible, el govern de Pedro Sánchez ha reaccionat reafirmant l’indult, dins de la llei, però negant la possibilitat d’una amnistia i de l’exercici del dret d’autodeterminació. Siguem clars, per resoldre la qüestió catalana només exercint aquests drets pot obrir-se una via democràtica.

No obstant això, sigui com sigui, i en el cas que els presos siguin indultats i s’acabi revisant el delicte de sedició, això podria ser un punt de suport per a aquesta sortida democràtica. Fins ara el govern de PSOE-UP ha aparegut davant els ulls de molts treballadors que van veure amb esperança la seva constitució a principis de 2020, com un govern sotmès al capital financer i el règim monàrquic. Com un govern que no ha derogat les reformes laborals -ni tan sols els aspectes més lesius com deien alguns-, ni la llei mordassa (un compromís electoral), i pel que fa a les pensions, tot el que es coneix, indica que es plegarà a les pressions de Brussel·les, encara que el ministre Escrivà no s’atreveixi de moment a fer-ho.

Mentrestant, els mateixos sectors que van iniciar la campanya el 2006 contra l’Estatut aprovat pel parlament català i ratificat per les Corts, recullen firmes contra l’indult. La dreta franquista de tota la vida (l’antiga i la moderna) s’organitza i atia l’enfrontament, encara que alguns sectors del PP vegin la tàctica de Casado suïcida i no han volgut acudir a la manifestació d’aquest 13 de juny.

El govern de PSOE-UP mostra que aquesta mesura està solament destinada a mantenir una majoria parlamentària precària.

Per la seva banda, les confederacions sindicals de CCOO i UGT han donat a conèixer un comunicat en el qual manifestaven el seu suport al fet que el Govern indulti als presos, mesura que consideren “imprescindibles” per a “recuperar el diàleg i la negociació”.

Evidentment, som partidaris de la llibertat incondicional dels presos, i d’una amnistia, perquè exercir el dret democràtic d’organitzar un referèndum no només no és delicte en democràcia, sinó que és un acte de voluntat democràtica.

Som partidaris de la unió fraternal entre treballadors i pobles de l’Estat espanyol. Per això, no donem suport a la independència, sinó el dret a que els pobles decideixin.

Aconseguir que els presos surtin de la presó no és un assumpte “català”. Per contra és d’interès per a tots els treballadors i pobles que no poden tolerar que els mateixos jutges que avalen mesures antisocials -per exemple les reformes laborals i de pensions- pretenguin mantenir a la presó els republicans catalans i dinamitin tota sortida democràtica.

Una sortida republicana

Encara que indultar els presos, indubtablement sigui un pas endavant, és evident que no soluciona el problema de fons. Hi ha una majoria social a Catalunya que vol una solució democràtica, amb l’exercici del dret a decidir. I hi ha una majoria social a tota Espanya que manifesta -cada dia més- la seva oposició a la continuïtat del règim monàrquic. La confluència d’aquestes dues aspiracions, i la de tots aquells que lluiten per la defensa de les pensions, per la derogació de les reformes laborals, contra les onades d’acomiadaments … és una necessitat ineludible.

Enfront de la Monarquia, les institucions heretades de la dictadura, i el capital financer darrere d’elles, no hi caben “draps calents”, és imprescindible ajudar a forjar l’aliança dels treballadors i pobles per obrir camí a la República, a la unió lliure de repúbliques, per avançar cap a la fi de tota opressió i explotació.

Por una salida democrática a la ‘cuestión catalana’

Carta Semanal 839 en catalán

Carta Semanal 839 para descargar en PDF

Inmediatamente después de conocerse la intención del Gobierno de iniciar los trámites para la concesión del indulto a los 12 republicanos catalanes condenados por el Tribunal Supremo a más de 100 años de prisión, la derecha franquista de este país apoyada en el aparato judicial de inequívoco aroma franquista, ha abierto la caja de los truenos y ha lanzado una campaña en contra. Esta campaña ha sido apoyada abiertamente en un primer momento por el clan de Felipe González en el PSOE. La reacción de unos y otros pone en evidencia lo que tantas veces hemos explicado: la incompatibilidad entre el régimen monárquico y cualquier medida que tenga que ver con la democracia.

El aparato judicial franquista, contrario a cualquier solución política

El pasado 26 de mayo, el Tribunal Supremo  (que había condenado a los presos y tenía que informar sobre posible indulto) envió al Ministerio de Justicia un informe contrario a la concesión del indulto, posibilidad que consideró “inaceptable”, llegando incluso a acusar veladamente al Gobierno de querer cambiar una resolución judicial. El argumento utilizado era que los condenados no habían mostrado arrepentimiento. Un argumento falaz por cuanto en 1993 el mismo Tribunal Supremo emitió un informe favorable a la concesión del indulto al exteniente coronel Tejero, a pesar de que no había dado muestras de arrepentimiento. En aquel momento,  ese mismo tribunal justificó su posición en aras de contribuir “al olvido de unos hechos que deben quedar ya en el pasado” y en aras también de la “conveniencia pública”, uno de los criterios que utilizan los gobiernos para conceder o no indultos.

Que la justicia tiene dos varas de medir según los casos, es algo ampliamente acreditado, aunque la desfachatez con la que se aplica nunca deja de sorprender. Conviene señalar igualmente el cinismo que destila el informe emitido por los seis miembros del Tribunal Supremo para oponerse a una eventual amnistía porque en su opinión “y en no pocos casos, las leyes de amnistía han sido el medio hecho valer por regímenes dictatoriales para borrar gravísimos delitos”. Claro está, no se refieren al Reino de España, y a la Ley de Amnistía de 1977.

El posicionamiento del TS es la constatación de que una parte substancial del aparato de Estado,  siguiendo la estela del Rey [baste recordar el discurso del rey el  3 de octubre de 2017, después del referéndum catalán, llamando a lanzar toda las fuerzas de Estado contra los que había osado organizar un referéndum] son partidarios de continuar la guerra judicial contra los presos republicanos y los casi 3.000 encausados por el “procés”.

Este enfrentamiento del aparato franquista con el Gobierno sube de punto con la acusación expresa primero de Casado y luego, más acerba, por parte de Ayuso, exigiendo que el rey no firme los indultos como le corresponde hacer. El informe del Supremo lo presenta Lesmes, compinche del Borbón en el ataque al Gobierno de hace pocos meses, y ahora… amagan un golpe de Estado.

Resumiendo, lo substanciai del aparato de Estado heredado del franquismo es enemigo acérrimo de las libertades y derechos.

Oportunidad versus oportunismo

Ante la campaña desatada por la derecha franquista y todos los medios afines, por otro lado previsible, el gobierno de Pedro Sánchez ha reaccionado reafirmando el indulto, dentro de la ley, pero negando la posibilidad de una amnistía y del ejercicio del derecho de autodeterminación. Seamos claros, para resolver la cuestión catalana solo ejerciendo estos derechos puede abrirse una vía democrática.

Sin embargo, sea como fuere, y en el caso de que los presos sean indultados y se acabe revisando el delito de sedición, eso podría ser un punto de apoyo para esta salida democrática. Hasta ahora el gobierno del PSOE-UP ha aparecido ante los ojos de muchos trabajadores que vieron con esperanza su constitución a principios de 2020, como un gobierno sometido al capital financiero y el régimen monárquico. Como un gobierno que no ha derogado las reformas laborales –ni tan siquiera los aspectos más lesivos como decían algunos–, ni la ley mordaza (un compromiso electoral), y con respecto a las pensiones, todo lo que se conoce, indica que va a plegarse a las presiones de Bruselas, aunque el ministro Escrivá no se atreva por el momento a hacerlo.

Mientras, los mismos sectores que iniciaron la campaña en 2006 contra el Estatuto aprobado por el parlamento catalán y ratificado por las Cortes, recogen firmas contra el indulto. La derecha franquista de toda la vida (la antigua y la moderna) se organiza y atiza el enfrentamiento, aunque algunos sectores del PP vean la táctica de Casado suicida y no han querido acudir a la manifestación de este 13 de junio.

El gobierno del PSOE-UP muestra que esta medida está solo destinada a mantener una mayoría parlamentaria precaria.

Por su parte, las confederaciones sindicales de CCOO y UGT han dado a conocer un comunicado en el que manifestaban su apoyo a que el Gobierno indulte a los presos, medida que consideran “imprescindi­ble” para “recuperar el diálogo y la negociación”.

Evidentemente, somos partidarios de la libertad incondicional de los presos, y de una amnistía, porque ejercer el derecho democrático de organizar un referéndum no solo no es delito en democracia, sino que es un acto de voluntad democrática.

Somos partidarios de la unión fraternal entre trabajadores y pueblos del Estado español. Por ello, no apoyamos la independencia, sino el derecho a que los pueblos decidan.

Conseguir que los presos salgan de la cárcel no es un asunto “catalán”. Por el contrario es de interés para todos los trabajadores y pueblos que no pueden tolerar que los mismos jueces que avalan medidas antisociales –por ejemplo las reformas laborales y de pensiones– pretendan mantener en prisión a los republicanos catalanes y dinamiten toda salida democrática.

Una salida republicana

Aunque indudablemente sea un paso adelante indultar a los presos, es evidente que no soluciona el problema de fondo. Hay una mayoría social en Cataluña que quiere una solución democrática, con el ejercicio del derecho a decidir. Y hay una mayoría social en toda España que manifiesta –cada día más– su oposición a la continuidad del régimen monárquico. La confluencia de estas dos aspiraciones, y la de todos aquellos que luchan por la defensa de las pensiones, por la derogación de las reformas laborales, contra las oleadas de despidos… es una necesidad ineludible.

Frente a la Monarquía, las instituciones heredadas de la dictadura, y el capital financiero detrás de ellas, no caben “paños calientes”, es imprescindible ayudar a forjar la alianza de los trabajadores y pueblos para abrir camino a la República, a la unión libre de repúblicas, para avanzar hacia el fin de toda opresión y explotación.

Aviat estarà disponible el nº 108 de La Verdad, la revista de la IV Internacional

Carta Setmanal 838 per descarregar en PDF

Per preparar la seva discussió i organitzar la seva difusió, dediquem aquesta carta a presentar el sumari d’aquest número de 64 pàgines.

El títol que figura en coberta resumeix bé aquest contingut: «La IV Internacional, la pandèmia i la lluita contra l’imperialisme». LV 108 vol fer llum sobre la situació política mundial a través dels diferents articles que la componen. Respon a la necessitat d’armar els militants de la IV Internacional a aquesta situació mundial inèdita, però és també un instrument de formació i de presentació de les posicions polítiques dels trotskistes. Resumim els seus articles.

La IV Internacional, la pandèmia i la lluita contra l’imperialisme

Aquest article (Notes editorials de 14 pàgines) analitza les últimes evolucions de les polítiques dels governs, que sota la capa de lluita contra la pandèmia, reforcen els seus dispositius per fer el que fins ara no havien pogut fer: destruir tot el que els treballadors i pobles han conquerit. És un canvi de societat que exigeix ​​el capital en crisi. Davant d’això, les poderoses mobilitzacions indiquen els processos en marxa. El Secretariat Internacional (SI) de la IV Internacional ha decidit obrir la discussió preparatòria del X Congrés de la IV Internacional per tal de preparar-se per a aquestes situacions revolucionàries. Els governs saben que la seva política condueix a xocs. Com diu un informe del Banc Mundial, «tot i el patiment, una finestra d’oportunitats» s’obre. El FMI ​​incita a tot arreu a cercar el consens, és a dir, la unió nacional. En nom de la “guerra a la COVID», caldria acceptar renunciar a combatre les mesures del capital i totes les lleis lliberticides, el que els dirigents de les organitzacions tradicionals del moviment obrer accepten amb variants.

Mentre que anys d’austeritat, que s’ha revelat catastròfica en període de pandèmia, han portat als hospitals a una situació desastrosa, hi ha una operació en marxa: per ocultar les seves responsabilitats i intentar paralitzar la classe obrera i les seves organitzacions, els governs han presentat la vacuna com la solució miraculosa.

L’article analitza el llançament d’una campanya des de les instàncies de l’OMS per preparar la crida a Joe Biden, secundat de formes diverses, que atorga a una declaració de Biden un segell progressista. És una vasta cortina de fum. Biden se situa de fet en la perspectiva de la defensa del lideratge nord-americà en el moment en què la revolta dels pobles amenaça l’ordre mundial. En les condicions concretes actuals, hem d’estar atents i inserir-nos en tots els processos que sorgiran, moviments que sorgeixen «des de baix», explosions sovint fora dels marcs tradicionals. Es desenvolupen els exemples del Brasil i França. Les mobilitzacions i explosions que proliferen a tot el planeta són un indicador del que pot sorgir en el nou període: la lluita entre revolució i contrarevolució. El X Congrés Mundial tindrà en el seu centre la discussió i les decisions sobre l’actual estratègia de construcció del partit revolucionari i de les seves diferents tàctiques.

La impotència del Pla Biden davant els problemes crònics de l’economia nord-americana i mundial

Aflueixen les lloances davant l’anunci del pla Biden: «El major paquet d’estímuls mai finançat», segons la Comissió Europea. Què hi ha de cert en tot això? L’article recorda la magnitud de la crisi i mostra el balanç que d’ella estableix un estudi realitzat per dos professors de Harvard. Aquest demostra que la pandèmia no ha estat la causa d’aquest enfonsament, sinó que tan sols ha revelat la crisi latent, El pla Biden és l’enèsim episodi de l’estímul permanent que els governs nord-americans utilitzen des de 1971. Observant el detall de les mesures anunciades es veu el seu abast limitat i la preocupació per mantenir els aspectes anteriors de la política econòmica que han conduït a les considerables desigualtats i a les bombolles financeres. Per què sempre cal més endeutament? S’analitza el descens tendencial de la taxa de guany, donant molts exemples recents que il·lustren com els crèdits són un mitjà per salvar les empreses zombis momentàniament, mentre s’accelera la destrucció d’ocupació. La pandèmia és l’ocasió de procedir als acomiadaments que estaven ja programats.

El pla europeu, molt més modest, se situa en la línia dels xantatges de l’ajust estructural: hi ha diners si feu les «inevitables reformes» –

El debilitament d’Europa en la guerra comercial mundial s’accentua.

Tots aquests plans s’emprenen en una situació en què la classe obrera no està resignada, la història no es repeteix, el pla Biden no és igual al New Deal de Roosvelt, contràriament al que expliquen aquí o allà.

 La COVID i el Job Reset

És un article aparegut amb aquest mateix nom a IO n ° 653 enriquit amb notes explicatives que mostra els consells que els gabinets consultors s’afanyen a proporcionar als directors generals i ministres de tots els països per reiniciar el mercat laboral (Job Reset). No només cal aprofitar la COVID per augmentar els marges, acomiadar, reorganitzar les cadenes de producció, sinó que juntament amb l’economia digital, el teletreball i la teleensenyament són els mitjans per rebaixar dràsticament els costos de la feina accelerant la uberització de la societat.

Europa: «Volem viure!»

Aquesta consigna, que va sorgir en manifestacions espontànies, és l’expressió d’una maduresa política profunda. Sens dubte embrionària i plena de contradiccions a causa de la política de les direccions del moviment obrer. Lenin: «El marxisme, lluny de pretendre ensenyar a les masses les formes de lluita inventades per” sistematitzadors “de gabinet, aprèn si és lícit expressar-se així, de la pràctica de les masses». S’analitzen alguns exemples a Alemanya, Itàlia, Grècia. La defensa de l’escola, contra la voluntat de la burgesia de repetir «l’escola d’abans s’ha acabat», s’expressa de diferents maneres. Els treballadors temporals de l’espectacle a França van ocupar els teatres. La consigna d’aixecament de l’estat d’emergència està unificant a escala europea el combat per la independència del moviment obrer. La joventut marxa a l’avantguarda a les universitats, però també a les empreses, en els sindicats. No li queda una altra sortida que anar fins al final.

Es presenta el lloc de la reunió nacional dels comitès de resistència i reconquesta del 10 d’abril: l’homogeneïtat dels problemes a què s’enfronten els militants obrers i els joves és, de llarg, preponderant davant les particularitats nacionals. Com indicava la crida conjunta del CNRR de França i de la NAR de Grècia, «cap lluita ha de quedar aïllada». Aquest és el sentit de la proposta de mantenir un «Butlletí de Correspondència Europeu».

150è aniversari.  El «democratisme primitiu» de la Comuna … i les Armilles Grogues

Trotski assenyala: «Cada vegada que estudiem la història de la Comuna, la veiem sota un nou aspecte, gràcies a l’experiència adquirida per les lluites revolucionàries ulteriors». L’article es concentra en dos esdeveniments recents a França:

-El rebuig massiu per la classe obrera de la «esquerra governamental».

-Les Armilles Grogues i la seva reivindicació democràtica de «poder del poble»: el que s’anuncia per França.

Després de repassar el combat en el moviment obrer des de 1900 contra les adaptacions a la gestió del capitalisme en les institucions parlamentàries, l’article analitza els mecanismes particulars de la V República, que ja no és un règim parlamentari; i les conseqüències de la utilització per l’esquerra al poder des de 1981 d’aquestes institucions.

Les Armilles Grogues van expressar el rebuig d’aquest règim «40 anys de traïcions, de mentides i abandonaments», i la reivindicació d’un poder controlat pel poble. Aquest moviment es recolza en el referèndum de 2005 que es va tornar contra el president salvador suprem.

S’ha de veure com a precursor de futurs esdeveniments polítics proposant que els mandataris del poble siguin retribuïts com a assalariats corrents, la refundació de la República segons els principis del poder del poble. Com prohibir, impedir la corrupció i les traïcions, si no és pel mitjà decisiu de representants revocables en tot moment, mitjà formulat en múltiples ocasions en les assemblees de les Armilles Grogues, inspirat directament en la Comuna de París?

En annex, un text de Lev Trotski de febrer de 1921, Les Lliçons de la Comuna

Tracta sobre les vacil·lacions de la Comuna i les raons de la seva derrota enfront d’una burgesia decidida. El proletariat francès no tenia partit d’acció. Els ensenyaments de la revolució russa d’octubre de 1917 mostren la necessitat d’un partit que estigui preparat per a una situació revolucionària.

Birmània (Myanmar). A propòsit d’l’aixecament popular contra el cop d’Estat militar de l’1 de febrer

Malgrat una intensa repressió, milions de joves i treballadors van a la vaga i es manifesten en tot el país. L’article repassa la història de Birmània des de la Segona Guerra Mundial. El 1961, l’exèrcit va instaurar una dictadura que s’atorga a si mateixa la major part del pressupost nacional. Un aixecament nacional el 1988 acabà en un bany de sang. 3 000 manifestants són assassinats. Aung San Suu Kyi constitueix la Lliga per la Democràcia (LND), és mantinguda a la presó domiciliària durant 14 anys. L’exèrcit imposa condicions de treball i salaris molt precaris per atreure capitals estrangers.

El 2015, les eleccions donen una àmplia majoria a la LND, les minories ètniques reprimides per l’exèrcit li dónen suport. La LND no qüestiona el lloc de l’exèrcit que controla el país. Es creen molts sindicats, però les multinacionals consideren Birmània com un nou Eldorado per la seva mà d’obra barata. La LND no s’oposa a la repressió portada per l’exèrcit contra els diferents pobles en lluita pel reconeixement dels seus drets.

En les eleccions del 8 de novembre de 2020, la LND manté el seva rànquing. L’exèrcit assumeix plens poders. L’article explica amb molta precisió l’aixecament popular que comença el 5 de febrer i el paper de les organitzacions sindicals en aquest marc. Acaba citant el combat contra les dues multinacionals (francesa i nord-americana) que financen a la junta militar: Total i Chevron. 

Feminisme i revolució

Aquest article presenta el combat portat des del segle XIX per les dones i pel moviment obrer contra la doble opressió de la dona. S’esbossa un quadre històric de les lluites en diferents països, que van conduir a l’organització del 8 de març de 1912, per la Internacional Obrera, d’una jornada de mobilització internacional pels drets de les dones. Es van constituir organitzacions feministes que demanaven el dret de vot per a les dones, però negaven l’acció pels drets socials. Es donen exemples.

Què passa avui? Malgrat les veritables conquestes democràtiques, es pot parlar d’emancipació de les dones? La situació és variada, la igualtat de drets no s’ha conquistat en molts països. Les desigualtats jurídiques i socials s’analitzen país per país. Allà on el moviment obrer ha aconseguit avenços, les polítiques de ruptura dels serveis públics comporten una regressió dels drets de les dones que s’intenta amagar mitjançant discursos feministes sobre paritat.

La solidaritat de «gènere» és oposada a la solidaritat de classe. Aquesta qüestió ha estat debatuda des de fa molt de temps, L’article insisteix en el significat d’aquesta operació i les seves diferents formes des de fa un segle, en particular als Estats Units. A França, en nom de la igualtat, els governs han fet retrocedir conquestes de les dones. Les reivindicacions específiques de les dones han de ser defensades en el combat per la revolució.

Pronto estará disponible el nº 108 de La Verdad, revista de la IV Internacional

Carta Semanal 838 en catalán

Carta Semanal 838 para descargar en PDF

Para preparar su discusión y organizar su difusión, dedicamos esta carta a presentar el sumario de este número de 64 páginas.
El título que figura en cubierta resume bien ese contenido: «La IV Internacional, la pandemia y la lucha contra el imperialismo». LV 108 quiere arrojar luz sobre la situación política mundial a través de los diferentes artículos que lo componen. Responde a la necesidad de armar a los militantes de la IV Internacional en esta situación mundial inédita, pero es también un instrumento de formación y de presentación de las posiciones políticas de los trotskistas. Resumimos sus artículos. Sigue leyendo

Ante la crisis en Ceuta

Carta Semanal 837 en catalán

Carta Semanal 837 para descargar en PDF

Varios miles de personas han llegado en los últimos días a las playas de Ceuta, a la vez que unos centenares han saltado la valla de Melilla. Sólo buscan una vida mejor, o simplemente sobrevivir. El gobierno “progresista” ha respondido enviando al ejército, con tanquetas, a las playas de Ceuta, apresurando las “devoluciones en caliente” de más de 6.000 personas (utilizando la infame ley Mordaza que prometió derogar) y hacinando a un millar de menores en una nave industrial, durmiendo en el suelo y sin instalaciones sanitarias. Otros cientos de menores han sido expulsados “en caliente” (lo que viola todas las leyes). La presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen, expresaba  públicamente en las redes sociales el “apoyo y solidaridad” del Ejecutivo que dirige para con Ceuta y Melilla, mientras la comisaria de Interior Ylva Johansson, advertía  a Marruecos de que su frontera con Ceuta es también “frontera con la Unión Europea” y ha instado a Rabat a cumplir con sus compromisos de control del paso de migrantes irregulares y frenar la llegada “sin precedentes” que se está registrando desde el lunes en la ciudad autónoma. Sigue leyendo

Davant la crisi a Ceuta

Carta Setmanal 837 per descarregar en PDF

Diversos milers de persones han arribat en els últims dies a les platges de Ceuta, alhora que uns centenars han saltat la tanca de Melilla. Només busquen una vida millor, o simplement sobreviure. El govern “progressista” ha respost enviant a l’exèrcit, amb tanquetes, a les platges de Ceuta, apressant les “devolucions en calent” de més de 4.000 persones (utilitzant la infame llei Mordassa que va prometre derogar) i amuntegant a un miler de menors en una nau industrial, dormint a terra i sense instal·lacions sanitàries. Altres centenars de menors han estat expulsats “en calent” (el que viola totes les lleis). La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, expressava públicament a les xarxes socials el “suport i solidaritat” de l’Executiu que dirigeix ​​envers Ceuta i Melilla, mentre la comissària d’Interior Ylva Johansson, advertia al Marroc que la seva frontera amb Ceuta és també “frontera amb la Unió Europea” i ha instat a Rabat a complir els seus compromisos de control del pas de migrants irregulars i frenar l’arribada “sense precedents” que s’està registrant des de dilluns a la ciutat autònoma.

És evident que la crisi econòmica, multiplicada per cent en un país dependent i oprimit com el Marroc, ha llançat a la desesperació i l’emigració a centenars de milers de joves. El culpable no és només el règim marroquí sinó el sistema capitalista i els acords d’explotació entre la Unió Europea i el Marroc, que converteixen aquest país en camp lliure de les multinacionals.

La premsa de tots els colors carrega contra el Marroc, a qui acusa “d’haver deixat sortir” a aquestes persones, com a represàlia per l’hospitalització d’un líder del Polisari a Logronyo. Dirigent que viatja amb passaport algerià “com els altres dirigents del Front Polisari, organització la base de la qual es troba a Tindouf (Algèria), protegida pel règim algerià. Règim, no oblidem, enfrontat a la immensa majoria del seu poble.

Els fa de coral la dirigent “anticapitalista” i ex coordinadora de Podem a Andalusia, Teresa Rodríguez, que explica que “el Marroc està utilitzant a éssers humans per fer xantatge a Espanya i poder seguir saltant-se els drets humans al Sàhara. Això hauria de ser intolerable “.

Amb això, tots ells posen de manifest la fragilitat de les fronteres artificials de Ceuta, per a la defensa no és suficient el mur de 10 metres d’alçada. Necessiten, a més, que la policia i l’exèrcit marroquins les defensin des de fora.

Ningú ha assenyalat la inviabilitat d’aquests enclavaments colonials que, juntament amb diverses illes i penyals enganxats a les costes del Marroc, conserva l’Estat Espanyol. I tot just uns pocs han protestat contra l’actuació del govern.

Al desembre de 2020, Informació Obrera publicava un article sota el títol “No, senyora ministra, Ceuta i Melilla són ciutats del Marroc”. Aquest article acabava dient que les dues ciutats “són enclavaments colonials en territori marroquí, com ho són l’illa de Perejil, els penyals d’Alhucemas i Vélez de la Gomera i les illes Chafarinas. L’única mesura progressista és la seva devolució incondicional al poble marroquí”. Recomanem als que estiguin interessats la lectura completa de l’article. I recordem que les fortaleses militars de Ceuta i Melilla, no són només un punyal clavat al poble marroquí; són amenaces directes per a les llibertats i drets a Espanya doncs, com va declarar el 1810 Dionisio Inca Yupanqui, diputat americà davant les Corts de Cadis “un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure“. A més, només cal recordar el cop militar de Franco i d’on va sortir.

L’esquerra institucional fa pinya amb l’aparell d’Estat

Mentre el govern enviava soldats i tanquetes a rebre a una pobra gent que desembarcava famolenca i esgotada als carrers, les reaccions de l’anomenada esquerra han estat inadmissibles. Yolanda Díaz i Ione Belarra, de Podem, llançaven algunes tímides crítiques però només a les més de 6.000 devolucions en calent que s’han executat en tan sols uns pocs dies les autoritats de l’Estat a la frontera de Ceuta. Però després, davant la situació “tan crítica”, Podem ha decidit que en aquest moment “no pot generar una crisi” sobre aquest punt, i es va a limitar a pressionar en privat a Marlaska perquè renunciï a aplicar la mesura,  sense que la polèmica transcendeixi a nivell públic.

Al mateix temps, el compte oficial de Podem a twitter reaccionava indignat davant les declaracions de Pablo Casado -que aquest després va retirar- que Podem defensa la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. “Esperem la immediata rectificació d’aquestes declaracions falses que busquen desestabilitzar el Govern. @pablocasado, deixa de mentir a la ciutadania. L’únic traïdor a la pàtria, que es va reunir fa una setmana amb qui demana l’annexió de Ceuta i Melilla al Marroc, ets tu “.

Pel que fa al PCE, que seu a dos ministres al govern, ha cridat a defensar la “sobirania” d’Espanya davant del “xantatge del Marroc”, a qui acusen que “no dubta a posar en risc la vida de milers de persones “. Demanen, a més “una posició comuna europea” i “més presència de la UE en matèria de política exterior”.

Per la seva banda, el “verd” Íñigo Errejón, declarava, també a twitter, que “ni un xantatge més. S’ha de complir les resolucions de l’ONU pel que fa al Sàhara i al Marroc cal exigir-li que celebri eleccions democràtiques. I, potser, Europa ha de prendre mesures relatives als possibles comptes bancaris del rei Mohammad VI a Europa “. És curiós com en aquest país s’han multiplicat les “informacions” sobre la fortuna del rei del Marroc, sens dubte que bé es compleix el precepte bíblic “veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi” … poques lliçons es poden donar a Espanya a un país oprimit històricament i explotat per les multinacionals algunes d’elles espanyoles quan aquí “gaudim” de la monarquia borbònica amb segles de corrupció.

Per la seva banda, Anticapitalistes assegura que “el que passa a Ceuta és el resultat d’externalitzar les fronteres als països en què es vulneren sistemàticament els drets humans com el Marroc a canvi d’un xantatge permanent“, i demana al govern que “mostri valentia, i gestioni les seves pròpies fronteres sense dependre del Marroc“. I insisteix, com tots els anteriors, en posar la solució en mans de les institucions internacionals del capital financer, i, pel que fa al Sàhara, demana que es compleixin “els mandats de Nacions Unides“.

En defensa dels treballadors i el poble marroquí

Per a la classe treballadora, la prioritat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors immigrants, i, entre ells, del milió de treballadors d’origen marroquí que formen part de la classe treballadora espanyola i pateixen altíssims nivells d’explotació. Així com la defensa dels milers d’immigrants, amb papers o sense, que es guanyen la vida com a jornalers agrícoles, sofrint l’explotació dels patrons que s’aprofiten de la seva situació precària per incomplir les lleis laborals i els convenis col·lectius. No és una qüestió de solidaritat, sinó de defensa dels seus propis interessos: l’existència d’un ampli col·lectiu de treballadors sense drets permet als patrons fer baixar els salaris i els drets de tots.

En segon lloc, abans de parlar dels béns a Europa del monarca marroquí, agent del capital financer i de l’imperialisme americà, no s’hauria de parlar de les inversions de les multinacionals espanyoles al Marroc, per explotar a la classe obrera marroquina? Al Marroc operen 1.455 empreses amb capital espanyol, i es manté un estoc d’inversió acumulada de més de 4.750 milions d’euros, i en el 2019 (abans de la pandèmia) més de 21.800 empreses espanyoles van exportar a l’economia marroquina per valor de 8.454 milions. Això per a un PIB del Marroc de 106.932.000 d’€.

I, en tercer lloc, els interessos dels treballadors i els pobles de tot l’Estat exigeixen el lliurament de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials, que a més són nius de la reacció, al poble del Marroc, de la mateixa manera que s’exigeix ​​la devolució de Gibraltar ocupat per l’exèrcit britànic.

 

 

 

 

En todos los territorios de Palestina, se levanta un solo pueblo

Carta Semanal 836 en catalán

Carta Semanal 836 para descargar en PDF

«No hay ninguna duda de que Palestina se perfila ahora como una unidad geográfica y demográfica»

Excepcionalmente publicamos una entrevista a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campaña por un Solo Estado Democrático, publicada por Informations Ouvriéres (Francia)

Los miembros de la Campaña por un Solo Estado Democrático en toda la Palestina histórica, One Democratic State Campaign (ODSC), están directamente comprometidos con el levantamiento del pueblo palestino: el 5 de mayo de 2021, One Democratic State Campaign publicó un comunicado condenando con la máxima firmeza la intervención del ejército israelí en Gaza y llamó «a todas las organizaciones de la sociedad civil y a las personas amantes de la libertad a actuar inmediatamente para presionar a sus gobiernos para que exijan que el Estado delincuente de Israel cese su guerra genocida contra los palestinos de Gaza (…) y ponga fin al bloqueo». El 11 de mayo, ODSC sacaba su comunicado «La revolución popular es el camino de la Palestina ocupada». Informations Ouvrières ha pedido a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campaña por un Solo Estado Democrático que dé su punto de vista sobre la situación para los lectores del periódico.

Sigue leyendo

En tots els territoris de Palestina, s’aixeca un sol poble

Carta Setmanal 836 per descarregar en PDF

«No hi ha cap dubte que Palestina es perfila ara com una unitat geogràfica i demogràfica»

Excepcionalment publiquem una entrevista a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campanya per un sol Estat Democràtic, publicada per Informations Ouvriéres (França)

Els membres de la Campanya per un sol Estat Democràtic a tota la Palestina històrica, One Democratic State Campaign (ODSC), estan directament compromesos amb l’aixecament del poble palestí: el 5 de maig de 2021, One Democratic State Campaign va publicar un comunicat condemnant amb la màxima fermesa la intervenció de l’exèrcit israelià a Gaza i va cridar «a totes les organitzacions de la societat civil i a les persones amants de la llibertat a actuar immediatament per pressionar els seus governs perquè exigeixin que l’Estat delinqüent d’Israel el cessament de la seva guerra genocida contra els palestins de Gaza (…) i posi fi al bloqueig ». L’11 de maig, ODSC treia el seu comunicat «La revolució popular és el camí de la Palestina ocupada». Informations Ouvrières ha demanat a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campanya per un sol Estat Democràtic que doni el seu punt de vista sobre la situació per als lectors del diari.

«La situació comporta grans oportunitats i també riscos. Vivim un moment gairebé sense precedents. Malgrat el dolor, la por i els riscos que engendra, com a nació colonitzada ens sentim renéixer en un poble més unit i determinat. El poble palestí es reunifica, lluita i fa que trontollin els fonaments ideològics mateixos del colonitzador. Crec que entrem en un nou capítol de la història de la lluita. La imatge d’Israel s’està trencant i la seva debilitat moral, el seu racisme i la seva barbàrie inherents al sistema colonial sionista resulten més evidents que mai. Ja no poden presentar-lo com un refugi de pau per als jueus. Volen que Gaza, assetjada, famolenca i empobrida accepti el bloqueig mortífer i quedi separada de Palestina. La seva població hauria de seguir morint a foc lent. No! La població de Gaza es defensa perquè vol viure, vol la llibertat per a ella i per a tot el seu poble. Tots estem amb Gaza! No hi ha cap dubte que Palestina es perfila ara com una sola unitat geogràfica i demogràfica, contràriament als càlculs de sistema colonial sionista. L’espurna dels esdeveniments recents va partir de Jerusalem, es va estendre després a l’interior de les fronteres de 1948, després a la franja de Gaza, després a Cisjordània.

Molts analistes palestins diuen equivocadament que és la primera vegada que assistim a una autèntica cohesió en la lluita. Semblen oblidar que el 2000, l’explosió d’un front únic de combat, en tot Palestina, va donar lloc al que es coneix com la segona Intifada. I els palestins dels territoris de 1948 van unir les seves forces a la Intifada.

El que passa avui a les fronteres de 1948 és notable. La interacció potent i immediata amb la causa de l’alliberament del nostre poble, d’una banda, la intensificació de la brutalitat de les bandes de colons, de l’altra, s’han de prendre seriosament, en particular per les joves avantguardes.

L’aixecament procedeix de baix, no de decisions de partits o moviments

El sentiment creixent en el si del règim de l’apartheid d’haver perdut el control dels ciutadans àrabs el fa més perillós i més brutal per aquesta part del nostre poble. Els mitjans de comunicació israelians enganyen i menteixen perquè la gent cregui que s’aixequen en resposta a Hamàs, quan ells van emprendre la batalla de Jerusalem abans que el moviment de resistència i Hamàs llancessi cap míssil. Cal prendre en consideració aquestes qüestions per evitar la desil·lusió davant la brutal repressió de l’aixecament.

A les fronteres de 1948, l’aixecament procedeix de baix i no de decisions de partits o moviments. La major part de les iniciatives de masses són dirigides per les avantguardes de la joventut palestina amb decisions adoptades localment sobre objectius precisos. És una evolució important, però no garanteix la continuïtat.

A les fronteres de 1948, el problema més important a què s’enfronta l’aixecament, i això val també a Cisjordània, és l’absència de direcció política capaç de fer front a l’escalada del règim d’apartheid i la seva agressió.

Hi ha una urgent necessitat de dirigents capaços de guiar l’aixecament. Hem de reflexionar amb rapidesa sobre la manera de crear un òrgan de coordinació que ajudi a estructurar-lo i a garantir la protecció dels moviments. Entre l’avantguarda dels joves es destaquen alguns dirigents, però necessitaran el suport dels que tenen experiència política i organitzativa. És un dels desafiaments que cal resoldre.

Sens dubte ha estat la pressió de desenes de quadres, de moviments de dones i homes el que ha fet que l’Alt Comitè de Seguiment dels Afers dels Àrabs a Israel (a les fronteres de 1948) hagi decidit convocar una vaga general per al dimarts 18 de maig. »

Última hora

Totes les agències ho afirmen: la vaga general ha estat seguida massivament per «centenars de milers de palestins» a l’interior de l’Estat d’Israel, a Cisjordània i a Gaza per idèntiques consignes. S’informa que, en tot Palestina, tots els comerços àrabs estaven tancats el 18 de maig.


Article aparegut a la Lettre de la Vérité, publicada per la secció francesa de la IV Internacional

Trenca el pla Biden amb l’ajust estructural asimètric?

Impressionant?

Llegint els diaris francesos, tenim la impressió que s’ha produït un miracle: Joe Biden, tocat per la gràcia com Pablo de Tarso en el camí de Damasc, ha trencat amb la política seguida des de 1980 pels Estats Units.

I citen una xifres que impressionen! Però mirem-ho més de prop.

S’ha votat un primer pla de 1,9 bilions de dòlars d’ajudes públiques: a més de les ajudes a les empreses, s’ha pagat un xec de 1.400 dòlars a tots els nord-americans que tenen menys de 75.000 dòlars d’ingressos anuals, i un ajut que passa de 200 a 300 dòlars al mes per als infants, inclosos els més pobres que no tenien dret a res (27 milions de nens).

El nivell de pobresa dels nens als Estats Units havia arribat a tal punt que aquesta mesura apareixia com una simple necessitat per evitar la subalimentació massiva que la pandèmia amenaçava amb generalitzar ràpidament. Efectivament aquesta mesura sembla en ruptura amb la decisió en 1996 del president demòcrata Bill Clinton, amb el decidit suport llavors del senador demòcrata Joe Biden, que va retallar enormement els ajuts a les famílies considerant que propiciaven la mandra.

No tant!

Què va succeir a la primavera de 2020? La mobilització contra el racisme sistèmic i els assassinats de negres pels policies, secundada per la joventut i els treballadors a tot el país, va treure a la llum la gravetat de la situació: l’increment de l’atur, la misèria infantil, dels nens afroamericans en particular, amb els acomiadaments deguts al tancament d’alguns sectors. El gran retret que els negres feien a Barack Obama era que no havia fet res per ells i havia lliurat sumes colossals als banquers en fallida el 2008. Biden, per obtenir un suport electoral, va haver de canviar de jaqueta; en unes primàries en què estava mal situat, va haver de buscar el suport del vot negre. Elegit en una situació caòtica, havia al menys d’anunciar un ràpid pla de suport a l’economia després dels considerables regals que Trump va fer als multimilionaris. No obstant això, veiem que l’ajuda als nens, per exemple, està limitada a un any i fins al xec de 1.400 dòlars per cada nord-americà és per permetre sobretot pagar els crèdits per als estudis, per a la casa, per l’assegurança mèdica, etc. Així doncs, en certa manera ajuda també als bancs a passar el mal tràngol, però manté l’especulació, per aquest motiu les borses s’han disparat, tranquil·litzades al veure implícitament confirmats els regals de Trump. Els crèdits per a la vacunació inunden els grans laboratoris. Pel que fa al saqueig organitzat pel sistema sanitari en benefici dels laboratoris i les asseguradores, res ha canviat. Pel que fa al promès salari federal mínim de 15 dòlars, l’oposició d’un sol senador demòcrata ha estat suficient per retirar el projecte de llei.

Així doncs, és un reflex de la gravetat de la situació: davant la còlera que s’expressa en les manifestacions massives, Biden ha de fer de bomber per no cedir en l’essencial. La distribució de les ajudes és provisional i permet a l’ofegat mantenir el cap fora de l’aigua per un temps. Els mecanismes fiscals que han produït increïbles desigualtats? Això no es modifica. 

I el pla de 3 bilions de dòlars per a infraestructures?

De moment és només un projecte que es realitzaria al llarg de vuit anys, de manera que no és tan important per a cada any. Podem estar segurs que la discussió al Senat permetrà establir uns paràmetres molt avantatjosos per al sector privat. El deteriorament de les infraestructures és un problema greu. Els incendis a Califòrnia van començar per pals elèctrics vetustos i l’empresa, que durant anys va acarnissar als accionistes, es va declarar en fallida per no haver de pagar les reparacions, millorar la seva xarxa i indemnitzar les víctimes. Alguns comtats ni tan sols tenen aigua potable. Durant tot el seu mandat, Trump prometia cada dos per tres grans plans de reconstrucció d’infraestructures. De manera que això no és una novetat. Les despeses militars de 780.000 milions de dòlars es van votar amb total acord de demòcrates i republicans, i mai han estat objecte de la més mínima austeritat. Hi haurà, doncs, despeses en infraestructures amb una associació públic-privada que organitzarà els costos a càrrec de l’Estat i els guanys per als multimilionaris. Per intentar atenuar les crítiques, Biden anuncia que per finançar-los hi haurà un lleuger augment de l’impost sobre els beneficis de les empreses. Ara bé, Trump va baixar aquest impost del 35% al 21%, ​​i Biden suggereix pujar-lo del 21% al 25%. Quina audàcia!

Tensions extremes

Com sempre, els periodistes inverteixen les causes i les conseqüències. Biden intenta contenir la lluita de classes per no haver de recular. La reacció seguirà la seva ofensiva, com ho mostra que el Senat de Geòrgia hagi votat noves lleis Jim Crow per limitar el vot dels negres. Mentrestant, Biden intenta evitar les provocacions que poden revifar les mobilitzacions contra el capitalisme.

Per als treballadors, els joves, “més val un ocell al puny que una grúa lluny”. La qüestió clau: segueixen més que mai d’actualitat les exigències de salari federal mínim a 15 dòlars i Medicare per a tothom.

El veredicte que reconeix culpable el policia Derek Chauvin de la mort de George Floyd ha estat rebut per Biden amb alleujament, ja que, si bé això mai havia passat, aquest cop una absolució hauria desencadenat revoltes a tot el país. Però la situació continua tensa: continuen els assassinats de negres per policies, no s’ha modificat la legislació del Tribunal Suprem que garanteix la immunitat dels policies. El Senat de Geòrgia acaba de votar una llei Jim Crow, per limitar el dret de vot dels negres i, en molts estats, hi ha nombrosos projectes de llei del mateix tipus.

Tot segueix pendent d’un fil i Biden ho sap molt bé.

 

Economia “verda”

Carta Setmanal 835 per descarregar en PDF

El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència enviat pel Govern a la Comissió Europea per exposar el seu projecte de despesa dels fons europeus (el nou mannà que segons ens diuen salvarà l’economia) es suporta, una vegada i una altra, en dos elements: “transició ecològica” i “transformació digital” de l’economia. En això no fa sinó seguir, al seu torn, les pautes de la Unió Europea, expressades en els documents “Un nou model d’indústria per a Europa”, i “Pacte Verd Europeu”, remesos per la Comissió al Parlament Europeu el 2020.03.10 i el 2019.12.11.

“Transició ecològica” i “economia verda” són els nous talismans, que per als seus defensors signifiquen el futur que ens ha de treure de la crisi. En nom d’ells es justifiquen mesures com la pujada dels combustibles o el peatge de les autovies, així com el tancament de les mines, les centrals tèrmiques de carbó o de gas, el tancament de les indústries, declarades “contaminants” o les pujades desaforades de les tarifes elèctriques. O l’acomiadament de milers de treballadors.

Cada vegada més, el capital recorre a les alternatives “verds” en política per engreixar aquests plans. Sigue leyendo

Economía “verde”

Carta Semanal 835 en catalán

Carta Semanal 835 para descargar en PDF

El Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia enviado por el Gobierno a la Comisión Europea para exponer su proyecto de gasto de los fondos europeos (el nuevo maná que según nos dicen va salvar a la economía) se apoya, una y otra vez, en dos elementos: “transición ecológica” y “transformación digital” de la economía. En ello no hace sino seguir, a su vez, las pautas de la Unión Europea, expresadas en los documentos Un nuevo modelo de industria para Europa, y Pacto Verde Europeo, remitidos por la Comisión al Parlamento Europeo el 10-3-2020 y el 11-12-2019.

“Transición ecológica” y “economía verde” son los nuevos talismanes, que para sus defensores significan el futuro que nos va sacar de la crisis. En nombre de ellos se justifican medidas como la subida de los combustibles o el peaje de las autovías, así como el cierre de las minas, las centrales térmicas de carbón o de gas, el cierre de las industrias, declaradas “contaminantes” o las subidas desaforadas de las tarifas eléctricas. O el despido de miles de trabajadores.

Cada vez más, el capital recurre a las alternativas “verdes” en política para engrasar esos planes Sigue leyendo