Archivo del Autor: admin

En defensa del poder de compra de salarios y pensiones

Carta Semanal 870 en catalán

Carta Semanal 870 para descargar en PDF

Las cifras del IPC publicadas por el Instituto Nacional de Estadística indican que éste ha sufrido un subida del 6,5%. Si vamos a la inflación media, ésta fue del 3,1%. Los alimentos, que forman parte más importante de la compra de la población trabajadora que otros conceptos, han subido un 5%. Sin embargo, los salarios pactados en convenio subieron de media un 1,47% hasta diciembre de 2021. La subida de salarios queda, incluso, por debajo de las directrices acordadas en el Acuerdo Interconfederal para el Empleo y Negociación Colectiva (AENC) 2018-2020, que proponía subidas salariales del 2%, al que podía sumarse un punto porcentual ligado a la productividad, los resultados empresariales y el absentismo laboral.

Además, de los 2.886 convenios firmados en 2021, sólo el 15,8% (456) tenía una cláusula de garantía salarial según el IPC real,  y, de ellos, sólo 354 contemplan que ésta se aplique con efectos retroactivos.

Es decir, que los asalariados de este país han sufrido en 2021 una pérdida importante del poder de compra de sus salarios (es decir, de sus salarios reales). Para 5 de cada 6 asalariados, va a haber una pérdida del poder de compra de sus salarios reales, que se cifra, nada menos, en un 5% tomando el aumento del IPC acumulado durante el año, pero también hay pérdida, de más de 1,6%, si se toma el IPC medio.

Además, los patronos se resisten con uñas y dientes a reconocer las cláusulas de revisión donde están firmadas. Por ejemplo, en la factoría de Ford en Almusafes, la empresa ha pedido a los trabajadores que renuncien a la revisión salarial, si quieren que la empresa les asigne la fabricación de nuevos modelos. El chantaje supondría renunciar a una media de 2.600 euros anuales por trabajador, a cambio de mantener los empleos. Otro ejemplo que conocemos es el de un hospital de Sevilla, donde la dirección ha anunciado al comité de empresa que va a iniciar un procedimiento de inaplicación de convenio para no pagar la revisión salarial (recordemos que la inaplicación de convenio por decisión unilateral de la empresa no ha sido tocada en el acuerdo “histórico” sobre la reforma laboral). Sigue leyendo

En defensa del poder de compra de salaris i pensions

Carta Setmanal 870 per descarregar en PDF

Les xifres de l’IPC publicades per l’Institut Nacional d’Estadística indiquen que aquest ha patit una pujada del 6,5%. Si anem a la inflació mitjana, aquesta va ser del 3,1%. Els aliments, que formen part més important de la compra de la població treballadora que d’altres conceptes, han pujat un 5%. Tot i això, els salaris pactats en conveni van pujar de mitjana un 1,47% fins al desembre de2021. La pujada de salaris queda,fins i tot, per sota de les directrius acordades a l’Acord Interconfederal per a l’Ocupació i Negociació Col·lectiva (AENC) 2018- 2020, que proposava pujades salarials del 2%, al qual es podia sumar un punt percentual lligat a la productivitat, els resultats empresarials i l’absentisme laboral.

A més, dels 2.886 convenis signats el 2021, només el 15,8% (456) tenia una clàusula de garantia salarial segons l’IPC real, i només 354 consideren que aquesta s’apliqui amb efectes retroactius.

És a dir, que els assalariats d’aquest país han patit el 2021 una pèrdua important del poder de compra dels seus salaris (és a dir, dels seus salaris reals). Per a 5 de cada 6 assalariats, hi haurà una pèrdua del poder de compra dels seus salaris reals, que es xifra, ni més ni menys, en un 5% prenent l’augment de l’IPC acumulat durant l’any, però també hi ha pèrdua, de més de 1,6% si es pren l’IPC mitjà.

A més, els patrons es resisteixen amb dents i ungles a reconèixer les clàusules de revisió on estan signades. Per exemple, a la factoria de Ford a Almusafes, l’empresa ha demanat als treballadors que renunciïn a la revisió salarial, si volen que l’empresa els assigni la fabricació de nous models. El xantatge suposaria renunciar a una mitjana de 2.600 euros anuals per treballador, a canvi de mantenir les feines. Un altre exemple que coneixem és un hospital de Sevilla, on la direcció ha anunciat al comitè d’empresa que iniciarà un procediment d’inaplicació de conveni per no pagar la revisió salarial (recordem que la inaplicació de conveni per decisió unilateral de l’empresa no ha estat tocada a l’acord “històric” sobre la reforma laboral).

Les pujades que depenen del Govern

En els casos en què la pujada salarial depèn directament del Govern, la situació és igualment greu. El salari mínim va pujar el 2021 un 1,55%, amb efectes des del setembre (i no des del gener). La pèrdua és d’un 4,95% considerant les xifres de final de l’any (també pèrdua considerant l’IPC mitjà, en aquest cas del 1,55%). Pel que fa als empleats públics, el Govern els ha imposat, per al 2021, una pujada del 0,9%, que suposa una pèrdua de poder adquisitiu del 5,6%. Per al 2022, el Govern ha imposat, en una cacicada, sense cap negociació, una pujada del 2%.

Cal assenyalar que els únics empleats públics que mantenen, o fins i tot milloren el seu poder adquisitiu són els policies i guàrdies civils, els sous dels quals han pujat una mitjana del 21,5% entre el 2018 i el 2021. Diu molt d’un govern que redueix els salaris reals dels sanitaris, els ensenyants o els bombers, i premia només els cossos repressius.

Pel que fa al salari diferit dels pensionistes, el 2021 el govern els aplicarà una pujada total del 2,5%. La Reforma de les pensions del ministre Escrivá, pactada amb les direccions dels sindicats CCOO i UGT, fa que, en lloc d’aplicar-se la pujada real de l’IPC entre el desembre del 2020 i el novembre del 2021 (un 5,5%), s’apliqui la pujada mitjana de l’IPC en aquest període (un 2,5%). Per tant, els pensionistes perden, entre el novembre del 2020 i el novembre del 2021, un 3% del valor de les seves pensions.

El conjunt de la classe treballadora ha perdut, per tant, el 2021 poder adquisitiu dels seus salaris en una quantia fins i tot superior al 5% en alguns casos.

El Govern podria, sens dubte, haver aturat aquesta rebaixa generalitzada dels salaris reals, intervenint davant de les pujades desorbitades dels preus. Els aliments han pujat un 3,3% de mitjana. La gasolina ha pujat un 24%, el dièsel un 25%. La llum, un 46,7%. Però, en lloc d’actuar, ha decidit respectar la sacrosanta “llibertat dels mercats”. Pel que fa a l’electricitat, l’únic que ha fet és baixar els impostos que la graven, diners que faltaran per a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics.

La classe treballadora que es mobilitza pel manteniment del poder de compra dels salaris no ha rebut cap suport del govern. Per contra, els metal·lúrgics de Cadis, la vaga dels quals era, bàsicament, per motius salarials, van ser durament reprimits, amb bales de goma, gasos lacrimògens i fins i tot el passeig intimidatori d’una tanqueta per les barriades obreres. Després de finalitzar la vaga, la persecució ha continuat, amb les detencions de diversos treballadors, en operacions amb ampli –i innecessari– desplegament policial seguides d’una campanya de calúmnies per part de la policia pròpia del franquisme més ranci.

Una pèrdua de poder adquisitiu que ve de lluny

Fa anys que els salaris perden poder de compra. Segons dades de l’Agència Tributària, el creixement mitjà ha estat del 10,2% entre el 2007 i el 2020 –inclosos treballadors públics i privats, així com directius i empleats rasos, més vulnerables a l’acomiadament quan ve una crisi–, mentre que en aquest període la inflació va repuntar, segons l’INE, un 20,3%, pràcticament el doble.

El 2007, el salari mitjà anual més baix era a l’hostaleria amb 14.000 euros, un 31% per sota de la mitjana. El 2019, darrer any de què es disposa aquesta dada, amb prou feines havia pujat a 14.561 euros anuals, i la seva distància amb la mitjana s’havia engrandit al 40%.

La participació dels salaris a la Renda Nacional era de més del 60% el 1985, del 55,6% el 1990, el 53,5% l’any 2000, el 50,2% el 2010, del 46% el 2018.

En paral·lel, la rendibilitat del capital no ha deixat de créixer: els que estan al costat oposat de l’escala, els més acabalats, han vist com les inversions a Borsa –els parquets internacionals ja valen el doble que en el pitjor moment de la pandèmia – i, sobretot, el totxo, no ha deixat de créixer.

Les reformes laborals dels diferents governs han estat el principal instrument del capital per imposar aquestes rebaixes salarials. I, tanmateix, el recent acord deixa intactes totes elles, i només modifica alguns aspectes de la de Rajoy, deixant a les mans de la patronal nombrosos instruments de “flexibilitat” que els permeten oposar-se a la recuperació dels salaris i imposar noves rebaixes. A hores d’ara, la prioritat del Govern és imposar la convalidació parlamentària de l’acord. L’interès de la classe treballadora és que aquesta reforma no sigui aprovada.

Tots els defensors del capital, contra la pujada de salaris

Treballadors i pensionistes es plantegen, ara, com recuperar el poder de compra dels seus salaris i pensions. Contra aquesta pretensió legítima s’han aixecat en tromba els defensors dels interessos del capital financer. Els economistes, les institucions i els mitjans de comunicació al servei del capital carreguen contra una eventual pujada de salaris, perquè segons ells, obriria una “espiral de pujada” de salaris i preus. És a dir, que proposen que la classe treballadora sacrifiqui els seus salaris reals fins i tot més del 5% “pel bé comú”, tot esperant que els preus baixin. Cap d’aquests hipòcrites defensa una baixada per llei dels preus, que evitaria aquesta suposada “espiral”.

La patronal CEOE ha defensat que una pujada salarial “desmesurada” generaria atur i tornaria permanent un fenomen com la inflació, que ara consideren transitori. La mateixa opinió que fa mesos que repeteix el Banc Central Europeu.

Tampoc no sembla que els principals dirigents d’UGT i CCOO estiguin per la feina. Chema Martínez, secretari general de la Federació de Serveis de CCOO, opinava que no cal acompanyar la pujada de la inflació pujant els salaris al mateix nivell en un moment en què està disparada, “però sí garantir que els salaris recuperin poder adquisitiu en un horitzó de dos o tres anys vista”, quan els preus es podrien moderar.

Per part seva, el secretari general d’UGT, Pepe Álvarez, reclamava al Govern “que s’estalviï consells: no pot demanar als ciutadans que no es traslladi la inflació als salaris, no els pot demanar que puguin comprar menys, posar menys temps la calefacció perquè els seus salaris perden poder adquisitiu, quan el pes de l’energia ja ho estem pagant tots, i el de l’alimentació, no es pot demanar que no repercuteixin en els salaris els increments de la inflació”. Però després de dir que l’augment dels salaris ha de tenir relació amb la inflació, ara del 6,7%, no es tracta de reclamar aquesta pujada, sinó que “el marge el donarà la clàusula de revisió salarial”, una clàusula “pura “, “retroactiva”, que, segons la seva opinió, “no pot inquietar” els que defensen que la inflació desbocada és transitòria però que donarà certesa als treballadors si aquesta puja. I proposa una xifra d’alça salarial basada en la inflació mitjana del 2021, del 3,1% amb aquesta clàusula de revisió. En tot cas, el que Álvarez proposa seria perdre diners ara amb l’esperança de recuperar-los després.
Paguen els salaris com paguen les pensions amb l’acord que han signat.

La mobilització per una pujada generalitzada de salaris, una necessitat

A Alemanya, on la inflació el 2021 ha estat del 4,7% – gairebé dos punts menys que a Espanya– la classe treballadora ha iniciat un moviment de vagues per exigir pujades salarials. El sindicat IG Metall, el més gran d’Europa, ha dit que “els treballadors només volen la part del pastís que els correspon”. Un moviment similar es desenvolupa als EUA. Els sindicats espanyols haurien de prendre exemple. Per a la classe treballadora, que viu de vendre la seva força de treball a canvi d’un salari, una pujada generalitzada dels salaris i pensions és imprescindible, que, en primer lloc recuperi el poder de compra perdut tots aquests anys i, en segon lloc garanteixi salaris reals dignes per a tots.

La lluita de classes és internacional

Carta Setmanal 869 per descarregar en PDF

El POSI, com a secció de la Quarta Internacional, col·labora en aquests moments en una campanya per la llibertat d’Elie Domota, militant obrer de l’illa de Guadalupe.

Guadalupe és oficialment un “Departament d’Ultramar” de la República Francesa. De fet, és un enclavament colonial, amb índexs d’atur que doblen els de la metròpoli, amb els sistemes d’educació i sanitat encara més desmantellats, amb bona part de la població (100.000 de 360.000) enverinada pel Clordecona (pesticida altament tòxic) que ha generat una crisi sanitària i humanitària a Guadalupe i Martinica, presentant ambdues illes les dues taxes més altes de càncer de pròstata del món i una taxa de naixements prematurs quatre vegades més alta que la mitjana de França.).

Des de fa quatre mesos davant de l’intent del govern colonial francès d’imposar la vacunació obligatòria i el passi sanitari, es va iniciar a l’illa una poderosa mobilitza­ció, organitzada per un col·lectiu d’Organitzacions de Lluita, a iniciativa del LKP (Col·lectiu contra la Brutal Explotació), que reuneix 50 organitzacions obreres, populars i culturals.

Domota és portaveu del LKP i fins fa poc ha estat secretari general de la UGTG, sindicat majoritari. (La UGTG va ser un dels primers sindicats que es va pronunciar per la derogació del 315.3 del Codi Penal d’Espanya i contra la repressió sindical al nostre país). Va ser detingut en una manifestació, en què la gendarmeria colonial va organitzar una autèntica provocació.

L’internacionalisme, part essencial de la nostra activitat

La campanya per la llibertat de Domota és una acció internacionalista pràctica. Els militants del POSI practiquem l’internacionalisme no com un deure moral, sinó com una necessitat de lluitar pel front únic, i així construir-nos, ja que la lluita de classes és internacional en el contingut, encara que tingui formes nacionals. El nostre partit forma part d’un corrent internacional. Som una secció de la Quarta Internacional. El nostre partit és la internacional, l’acció de la qual no es pot entendre sense agrupar forces a escala internacional davant de la dominació imperialista. Amb l’Acord Internacional de Treballadors agrupem representants sindicals amb motiu de la Conferència anual Internacional del Treball.

Combatim cercant l’acció comuna contra l’opressió colonial de l’Estat francès, de la mateixa manera que lluitem per la devolució incondicional al poble del Marroc de Ceuta, Melilla i tots els enclavaments colonials d’Espanya a l’Àfrica.

En el marc europeu en què ens movem combatem contra la Unió Europea, instrument del capital financer, a la perspectiva programàtica dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Així ho fem perquè no hi ha sortida espanyola a la crisi. Davant la descomposició del mercat mundial capitalista, la sortida no és “autàrquica”, no pot ser el pretès “socialisme en un sol país”, política estalinista que ha portat, pas a pas, a la restauració capitalista a l’URSS i als països del est d’Europa. Avui,el pretès socialisme en un sol país amenaça les conquestes obreres i l’expropiació del capital que va tenir lloc després de profunds processos revolucionaris a la Xina, Cuba o Vietnam.

Un internacionalisme pràctic

Això implica no només grans afirmacions, sinó també practicar un internacionalisme pràctic. Per tant, els militants del POSI i de totes les seccions de la Quarta Internacional desenvolupem campanyes internacionals, campanyes de front únic, en defensa dels militants i de les reivindicacions, juntament amb altres forces militants.

El gener del 1991 les seccions de la Quarta Internacional, i, entre elles, el POSI, partint de la crisi mortal que sacsejava l’aparell internacional de Kremlin i tots els partits comunistes, i la incapacitat de la socialdemocràcia que per les seves polítiques s’havia convertit a escala internacional pràcticament en una institució més de l’ordre mundial (sense que això hagi canviat automàticament la realitat de cada secció nacional, llastrades per la col·laboració amb la pròpia burgesia), organitzem juntament amb militants, organitzacions i corrents que s’orientaven en una línia de independència de classe una Conferència Mundial Oberta a Barcelona. Estàvem en vigílies de la guerra contra l’Iraq (on participaven l’Estat espanyol i molts altres) i en aquesta Conferència es va aprovar un manifest “contra la guerra i l’explotació”,

Al novembre de 2017 en una Conferència a Alger, l’Acord Internacional dels Treballadors i els Pobles, que es va formar a Barcelona, ​​va promoure la constitució d’un Comitè Internacional d’Enllaç i Intercanvi (CILE), a partir del qual, associant àmpliament corrents obreres i internacionalistes de tots els continents, de diferents orígens i orientacions polítiques, impulsem totes les campanyes internacionals.

El 2018 una campanya internacional contra el processament de dirigents catalans després del referèndum independentista va culminar en un acte el gener del 2019 a Madrid.

Fa dos anys una campanya mundial, a més de 100 països, per la llibertat de Luisa Hanune, portaveu de l’AIT i destacada promotora del CILE, va aconseguir el seu objectiu.

A hores d’ara, a iniciativa del CNRR francès i de l’organització grega NAR, les seccions de la IV Internacional preparen una conferència europea de militants, organitzacions i col·lectius que combaten pels drets obrers i contra la Unió Europea, institució al servei del capital financer .

Hem d’assenyalar que, dins del combat per la derogació de l’article 315.3 del Codi Penal i en defensa del dret de vaga, una comissió internacional amb participació de CCOO i UGT va organitzar una campanya internacional per la llibertat dels 8 d’Airbus i 300 sindicalistes més , amb un míting internacional a Madrid, i es van dur a terme delegacions a les ambaixades espanyoles a diferents països d’Europa i Amèrica. Un combat que va donar els seus fruits, primer amb la llibertat de la major part de sindicalistes encausats i després quan aquest article destinat a perseguir els piquets de vaga va ser finalment derogat. Un acte a l’auditori de CCOO de Madrid va portar a continuar el combat internacional per la llibertat sindical, el dret de vaga i la derogació de la llei mordassa.

En aquesta activitat internacionalista, buscant agrupaments amb altres forces que lluiten per les reivindicacions i els drets dels treballadors i els pobles,desenvolupem campanyes freqüents, que són un element pràctic de lluita, i que són també un element d’educació del moviment obrer. Com la que hem comentat al començament d’aquesta carta en defensa del company de Guadalupe, com les campanyes en defensa dels militants palestins i del sindicat de treballadors àrabs de Natzaret, la campanya contra la detenció del militant rus Igor Kuznetsov o com es va fer a la campanya per la derogació del 315.3.

Es tracta, en tots els casos, de campanyes de solidaritat obrera, una cosa molt diferent de les activitats de “cooperació”, dutes a terme per les ONG, organitzacions subvencionades pels governs, l’activitat de les quals està estretament lligada a la política exterior dels governs dels països imperialistes Un batibull que agrupa els anomenats “cooperants”, els “missioners” i les intervencions militars “humanitàries” o les “missions de pau”, organitzades per una altra institució al servei del capital financer, l’ONU…

Aquesta activitat internacionalista ens enfronta al règim de la Monarquia, una baula destacada de l’acció de l’imperialisme, en particular en relació amb l’Amèrica Llatina i el Magrib.

Com a estat imperialista, subsidiari de l’imperialisme dominant, el dels EUA, la Monarquia forma part de l’OTAN, participa en les seves accions militars (Líbia, Afganistan…) i posa a la disposició de les forces armades dels USA bases militars com la de Rota i la de Morón de la Frontera, que alberga un contingent de marines la missió declarada del qual és intervenir militarment al Nord d’Àfrica i la Mediterrània quan ho requereixin els interessos dels Estats Units.

La lluita per la sortida d’Espanya de l’OTAN i pel tancament de les bases militars ianquis, abandonada avui per molts dirigents del moviment obrer, és part de l’activitat internacionalista que tota organització obrera i tot militant obrer conscient ha de mantenir. Per això, rebutgem la celebració prevista de la cimera de l’OTAN, prevista a Madrid per al 29 i 30 de juny de 2022, i participarem en les mobilitzacions que s’hi preparen.

La lucha de clases es internacional

Carta Semanal 869 en catalán

Carta Semanal 869 para descargar en PDF

El POSI, como sección de la Cuarta Internacional, colabora en estos momentos en una campaña por la libertad de Elie Domota, militante obrero de la isla de Guadalupe.

Guadalupe es oficialmente un “Departamento de Ultramar” de la República Francesa. De hecho, es un enclave colonial, con índices de paro que doblan los de la metrópoli, con los sistemas de educación y sanidad aún más desmantelados, con una buena parte de la población (100.000 de 360.000) envenenada por el Clordecona (pesticida altamente tóxico que ha generado una crisis sanitaria y humanitaria en Guadalupe y Martinica, presentando ambas islas las dos tasas más altas de cáncer de próstata del mundo y una tasa de nacimientos prematuros cuatro veces más alta que el promedio de Francia.). Sigue leyendo

Incumplimiento del compromiso de derogación

Carta Semanal 868 en catalán

Carta Semanal 868 para descargar en PDF

El acuerdo sobre reforma laboral, ni “avance histórico”, ni “cambio de ciclo”:

Incumplimiento del compromiso de derogación

Los firmantes del acuerdo sobre reforma laboral nos inundan con valoraciones del mismo a cual más optimista.

Los entusiastas del acuerdo

Unai Sordo, secretario general de CCOO, escribe que se trata de “un acuerdo inédito, yo diría que histórico. Lo es porque, por primera vez, una reforma laboral de este calado recupera derechos cercenados en anteriores reformas”. En la web de UGT leemos que “Por primera vez en democracia, se acomete una modificación del calado que supone este acuerdo, no a favor de las pretensiones de la empresa, sino de la clase trabajadora”.

Para el PCE el acuerdo es un “nuevo éxito del Gobierno progresista que representa UP y Yolanda Díaz, que hará avanzar las posiciones de la clase obrera y el sindicalismo. Este es un acuerdo tripartito sin precedentes, con una reforma laboral más beneficiosa para los intereses de los trabajadores”. Sigue leyendo

Incompliment del compromís de derogació

Carta Setmanal 868 per descarregar en PDF

L’acord sobre reforma laboral, ni “avenç històric”, ni “canvi de cicle”:

incompliment del compromís de derogació

Els signants de l’acord sobre reforma laboral ens inunden amb valoracions que són més optimistes.

Els entusiastes de l’acord

Unai Sordo, secretari general de CCOO, escriu que es tracta de “un acord inèdit, jo diria que històric. Ho és perquè, per primera vegada, una reforma laboral d’aquest calat recupera drets retallats en reformes anteriors”. A la web d’UGT llegim que “Per primera vegada en democràcia, es fa una modificació del calat que suposa aquest acord, no a favor de les pretensions de l’empresa, sinó de la classe treballadora”.

Per al PCE “l’acord és un nou èxit del Govern progressista que representa UP i Yolanda Díaz, que farà avançar les posicions de la classe obrera i el sindicalisme. Aquest és un acord tripartit sense precedents, amb una reforma laboral més beneficiosa per als interessos dels treballadors.

Altres intenten convèncer-nos que cal donar suport a l’acord perquè és una condició per rebre els fons Next Generation de la Unió Europea. I, en efecte, la premura per arribar a aquest acord ve donada, en bona mesura, pel compromís del govern amb Brussel·les d’efectuar reformes a la legislació laboral abans del 31 de desembre (component 23 del Pla de Recuperació compromès amb la Unió Europea). Com si respondre al xantatge de Brussel·les, que exigeix ​​condicions per a les seves suposades “ajudes” fos una virtut.

El president del grup parlamentari d’Unidas Podemos al Congrés Jaume Asens, no només lloava l’acord, sinó que advertia del risc de perdre el suport de la CEOE a la reforma laboral amb les esmenes dels grups polítics al Congrés: “Aquest acord es pot millorar amb esmenes, però alertem del risc que l‟acord amb la CEOE es trenqui”. Una patronal el suport de la qual cal mimar, quan va considerar insuficient la reforma laboral de Zapatero i va recolzar amb entusiasme la reforma de Rajoy.

Un optimisme que haurien de moderar altres comentaris

El País deia a la seva editorial l’endemà de l’acord que aquest “contribueix a eliminar la temporalitat abusiva, a assentar la pau social, consolidar l’estabilitat política i garantir l’accés als fons europeus”.

Per la seva banda, ABC –considerat per molts un portaveu oficiós de la Casa Reial- publicava un editorial molt aclaridor. Per a ABC, es tracta d’“un acord (…) que modificarà alguns aspectes de què el 2012 va aprovar l’Executiu del PP però que manté la seva essència. En cap cas es tracta de la ‘derogació’ que textualment van prometre el PSOE i Podem tant als seus programes electorals com al seu pacte de coalició”. Afegeix també el diari que “objectivament, les empreses seguiran disposant d’un ampli marge de flexibilitat per al control de les condicions laborals, els salaris, les contractacions i els acomiadaments“.

Per a les patronals CEOE i Cepime, “l’acord consolida el model laboral actual, que ha permès incrementar la productivitat de les empreses, assegurar-ne la competitivitat i contribuir al creixement de l’ocupació. En concret, l‟acord manté intactes els mecanismes de flexibilitat interna que garanteixen l‟adaptabilitat de les empreses a les circumstàncies, assegura la llibertat d‟empresa i la seguretat jurídica i contribueix a la Pau Social”. Una valoració que, sens dubte, contrasta amb què fan els sindicats.

Per completar el quadre, la Conferència Episcopal Espanyola declarava sobre l’acord que aquesta és la reforma que es necessita.

La FAES d’Aznar també avala l’estratègia negociadora de la CEOE i opina que aquest pacte “consolida” aspectes “fonamentals” de la legislació que va aprovar el PP el 2012. Segons ha explicat, si l’objectiu de la patronal “era limitar el mal que les soflames demagògiques del Govern i els seus socis semblaven anticipar”. Per a aquesta fundació, vinculada el PP, el resultat de l’acord aconseguit “ha mantingut els elements fonamentals de flexibilitat interna a les empreses i consolida dues novetats importants introduïdes per aquella reforma: la reducció del cost de l’acomiadament i la supressió dels salaris de tramitació”.

Només els partits franquistes rebutgen l’acord obertament. Però és evident que es deu exclusivament a motius electorals.

Els continguts reals de l’acord

No farem aquí una anàlisi detallada de l’acord (per això remetem al lector a qui ha fet el CATP, i que podeu trobar a ….)

Però, bàsicament, l’acord suposa recuperar de manera completa la ultraactivitat, és a dir, l’aplicació d’un conveni col·lectiu un cop acabat el període de vigència pactat, i la prevalença del conveni col·lectiu sectorial sobre el conveni d’empresa (tot i que això , de manera limitada). També inclou mesures que suposadament limitaran la temporalitat. Però, sobre això, citem el que declarava la presidenta del sindicat d’inspectors de treball, Ana Ercoreca: “La reforma laboral no acabarà amb la temporalitat, perquè aquesta no es reduirà si no es reforça la Inspecció. Si no ens doten de mitjans i efectius, la llei serà paper mullat”. Recordem que a Espanya hi ha un inspector de treball per cada 24.000 treballadors, mentre que a Europa n’hi ha un per cada 12.000.

El que és significatiu és tot el que l’acord ha deixat sense modificar de les dues reformes laborals: No ha modificat la regulació dels contractes a temps parcial, font d’un frau empresarial enorme, no modifica la capacitat dels empresaris per modificar unilateralment allò pactat en conveni col·lectiu, no recupera la indemnització de 45 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent ni els salaris de tramitació, no modifica la regulació dels acomiadaments objectius, molt més barats, ni les facilitats perquè l’empresari faci modificacions de les condicions de treball….

No són qüestions sense importància. Recordem que el 31 de juliol del 2012, CCOO i UGT presentaven una denúncia davant l’OIT contra la reforma laboral de Rajoy. En aquesta denúncia, consideraven una “violació de la llibertat sindical i del dret a la negociació col·lectiva”, la possibilitat del “despenjament empresarial, és a dir d’inaplicar allò pactat en conveni col·lectiu per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, sense necessitat dacord amb els negociadors del conveni ni tan sols amb la representació dels treballadors a l’empresa, amb imposició d’un arbitratge administratiu obligatori. La substitució de la flexibilitat interna negociada, per la decisió unilateral de l’empresari, que pot sense acord amb els treballadors decidir no aplicar condicions de treball pactades a acords d’empresa amb la representació dels treballadors”. Avui, el que s’ha denunciat llavors com a violació del dret a la negociació col·lectiva es deixa sense tocar a l’acord.

Alguns pretenen convèncer-nos al·legant que és un pas inicial, que després vindrà la derogació d’altres aspectes. Yolanda Díaz ha deixat clar que no serà així, que no hi haurà més reformes de la legislació laboral en aquesta legislatura. Per tant, l’acord suposa que, per mitjà del “diàleg social”, govern i sindicats accepten, deixen sense tocar, la immensa majoria de les retallades incloses a les reformes laborals.

Què ha passat amb altres reformes promeses?

Recordem que la reivindicació dels treballadors, mantinguda fins ara de l’acord pels dos grans sindicats, era la “derogació completa” de la reforma laboral. Un objectiu, evidentment, incomplert.

El que ha passat amb la reforma laboral no és un fet aïllat. Fa uns mesos s’arribava a un acord sobre pensions que ha rebutjat la gran majoria d’organitzacions de pensionistes. No s’ha recuperat la revaloració automàtica de les pensions segons l’IPC, i aquest any les pensions pujaran un 2,2%, amb la inflació al 6,7%. La Llei Mordassa segueix dreta, i el Govern no té intenció de derogar-la. Ja ha anunciat que només li farà algunes modificacions.

La classe treballadora no valorarà el Govern per les seves promeses ni per la propaganda que faci de les seves mesures, sinó pels fets (aquí l’exemple del que ha passat a les eleccions de Madrid). I els fets demostren que no es pot satisfer les necessitats de la classe treballadora governant dins del marc de la monarquia i de la Unió Europea. Des d’aquesta convicció, els militants del POSI participen a la lluita per cadascuna de les reivindicacions dels treballadors.

No es pot governar a favor dels treballadors acceptant els límits que imposa el capital financer per mitjà de les institucions internacionals i nacionals, en particular la Monarquia. La política de consens, de “diàleg social” porta a frustrar les aspiracions de la majoria, perquè presenta com a interessos compartits els que només són del capital i, per tant, contraris als interessos de la classe treballadora, lligant de peus i mans a les organitzacions obreres per a la seva legítima actuació com a tals. I això col·loca al centre el problema central, qui representa els interessos dels treballadors i els pobles? Quina representació política necessitem? Les eleccions autonòmiques a Madrid del 4 de maig van mostrar una profunda desconfiança de la població treballadora cap al conjunt de candidatures de les esquerres,

Però avançar en l’articulació d’una representació política fidel només als interessos dels treballadors i dels pobles exigeix ​​avui, entre altres coses, plantejar clarament que l’exigència unànime de completa derogació de les reformes laborals continua sent un objectiu irrenunciable i d’unitat.

 

A treinta años de la disolución de la URSS

Carta Semanal 867 en catalán

Carta Semanal 867 para descargar en PDF

Ni fracaso ni fin de ciclo: aportaciones de la experiencia soviética para la lucha de la clase trabajadora hoy

Tras el derribo del muro de Berlín el 9 de noviembre de 1989, los acontecimientos se sucedieron rápidamente en los países del bloque soviético y en la propia URSS, en donde culminan en diciembre de 1991. El día 25, Gorbachov dimite como presidente de la Unión Soviética y transfiere la condición de jefe de Estado a Borís Yeltsin, presidente de Rusia. El día siguiente se autodisuelve el Sóviet Supremo, sellándose así la desaparición de la URSS como Estado, que había sido creado sesenta y nueve años antes, el 30 de diciembre de 1922 (setenta y cuatro años desde el triunfo de la Revolución de octubre). Sigue leyendo

A trenta anys de la dissolució de la URSS

Carta Setmanal 867 per descarregar en PDF

Ni fracàs ni fi de cicle: aportacions de lexperiència soviètica per a la lluita de la classe treballadora avui

 Després de l’enderrocament del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, els esdeveniments es van succeir ràpidament als països del bloc soviètic ia la mateixa URSS, on culminen el desembre de 1991. El dia 25, Gorbatxov dimiteix com a president de la Unió Soviètica i transfereix la condició de cap d’Estat a Borís Ieltsin, president de Rússia. El dia següent s’autodissol el Soviet Suprem, segellant així la desaparició de l’URSS com a Estat, que havia estat creat seixanta-nou anys abans, el 30 de desembre de 1922 (setanta-quatre anys des del triomf de la Revolució d’octubre).

Des del punt de vista de la classe capitalista, la implosió de l’URSS és motiu d’alegria, perquè desapareix un referent per a la classe obrera a escala mundial. Encara que és fraudulenta la seva propaganda que aquesta desaparició demostra el fracàs inevitable de tota pretensió emancipatòria, la realitat és que per als explotadors resulta un alleugeriment la dissolució del primer Estat obrer de la història, salvant la breu experiència de la Comuna de París el 1871. Però l’Estat obrer que es dissol el 1991 era molt diferent del que s’havia constituït inicialment, el 1917, proclamat com a Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques cinc anys després.

Per contra, des de la perspectiva de la majoria de la població, que és la classe treballadora, l’experiència soviètica és un procés que aporta ensenyaments importants. Lliçons que no tenen a veure amb la nostàlgia, sinó amb la constatació que només a partir de la liquidació de la base material de l’opressió, la propietat privada dels grans mitjans de producció, es va fer possible resoldre de manera immediata qüestions decisives com la sortida de la I Guerra Mundial o el repartiment de la terra fins aleshores latifundista. I es va començar a encaminar una autèntica transició socialista que, entre moltes altres fites, va fer passos decisius en la plena igualtat entre dones i homes, com en cap altre moment.

Aleshores era la barbàrie capitalista la que havia provocat la guerra mundial, de manera anàloga a com avui aquesta barbàrie és la causa d’un procés cada vegada més sistemàtic de destrucció de forces productives (la crisi, el saqueig dels recursos naturals i, sobretot) , la desvalorització de la força de treball i la consegüent precarització vital de la majoria de la població). En particular, de cap manera no es pot entendre la dimensió de la pandèmia -així com la seva utilització per imposar més regressió econòmica i política- si no és partint de la seva condició de resultat de la crisi del capitalisme i les destructives polítiques econòmiques que inevitablement l’acompanyen , com el desmantellament dels sistemes públics de salut o la investigació farmacèutica regida per l’objectiu únic del guany i cada cop més a curt termini.

L’Estat que emana de la Revolució i les fites que fa possible

Cap Estat burgès no pot resoldre els problemes de la majoria. És així per definició i es constata empíricament. Perquè aquests problemes procedeixen de la dominació burgesa, la base material de la qual, l’explotació, ha d’augmentar necessàriament per contrarestar -finalment de manera infructuosa- les contradiccions creixents de l’acumulació capitalista. Ho patim després de cada procés electoral en què, més enllà de la il·lusió que pugui despertar en certs sectors tal resultat, tot nou govern que se subordina a les exigències del capital i les seves institucions (en particular l’FMI i l’OTAN, de els que la UE és simple apèndix) actua contra els interessos de la classe treballadora. Fer-ho a favor seu implicaria situar-se en una posició de ruptura,

El triomf de la Revolució russa a l’octubre del 1917 significa la dissolució del vell Estat burgès, oligàrquic, subordinat a l’imperialisme de les potències dominants[1]. I la constitució d’un nou Estat que expressa la liquidació de la dominació de les classes explotadores, la base material de les quals ha desaparegut amb l’expropiació dels grans mitjans de producció i entre ells el latifundi. A més, els Estats de les classes explotadores es recolzen també en altres organitzacions reaccionàries com ho són en particular les religions, com s’expressava llavors a Rússia a la ingerència de l’Església ortodoxa o avui aquí a la ingerència de l’Església catòlica.

És per tant la constitució de l’Estat obrer, un Estat de la classe obrera i també de la pagesia pobra, cosa que fa possible una sèrie de mesures tan importants com ho són les dues que es prenen en les primeres vint-i-quatre hores, des de la resolució sobre la formació del govern obrer i camperol: el decret de la pau i el decret de la terra. Immediatament, vuit dies després, la Declaració de Drets dels Pobles de Rússia que inclou el dret dautodeterminació. Encara el 1917, és a dir, en els dos primers mesos del nou Estat, es promulguen, entre molts altres, decrets que posen l’organització econòmica sota control de la majoria i al seu servei: control obrer de la producció, contra l’especulació i els especuladors , de nacionalització dels bancs i la cancel·lació de préstecs estatals, supressió de les herències, de durada del treball, del límit d’edat i la feina de les dones i, molt destacadament, de la nacionalització del comerç exterior. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat. També de defensa de la revolució i de l’internacionalisme, com ara els decrets de formació de l’Exèrcit Roig d’Obrers i Camperols, de la milícia obrera i de suport material a la revolució mundial. I de contingut democràtic, igualitari, amb els decrets de dret de revocació, de la premsa, de l’educació popular i de l’eradicació de l’analfabetisme, del matrimoni civil i el divorci, de l’abolició de les categories i els graus civils, de la llibertat de consciència i la separació de les esglésies de lEstat.

Un llistat veritablement impactant, sobretot si es mira des de la perspectiva actual, quan la major part del contingut d’aquests decrets continuen sent aspiracions insatisfetes. El novembre de 1920 es promulga el decret de protecció de la salut de les dones, que inclou el dret que les dones utilitzin els mitjans tècnics per controlar-ne la reproducció, en particular amb l’avortament. Una cosa que encara avui no està garantida a molts països (Stalin ho prohibiria el 1936, mostrant-se també en això el seu caràcter contrarevolucionari). Tot això és el resultat d’un Estat obrer, com dèiem, un Estat que no està lligat a la propietat privada dels grans mitjans de producció, sinó que, al contrari, n’expressa l’expropiació.

La degeneració burocràtica no era inevitable

Òbviament, la presa del poder concretada en la creació d’un Estat obrer no completa el pas a una societat comunista, encara que sí que suposa una enorme palanca per a la transició socialista cap a ella. N’és una prova els avenços que suposen els decrets esmentats en tots els àmbits, en particular en l’alfabetització o en la lluita per l’emancipació de la dona de l’opressió patriarcal i pels drets nacionals dels pobles que integraven la unió, com a part del procés general d‟emancipació social de tota forma d‟opressió.

Progressar en el procés de transició exigeix ​​un augment de la productivitat que permeti el desenvolupament de les forces productives. Però Rússia era una economia endarrerida i dependent que, a més, patia la devastació de la guerra mundial i sobre la qual es va llançar una “guerra civil” contra la revolució, de forma immediata, per part de les potències imperialistes, recolzant les restes del vell exèrcit tsarista convertit en exèrcit blanc. A més, i això és decisiu, el mètode marxista havia identificat el contingut internacional de la lluita de classes, encara que mantingués formes nacionals (com expliquen el mateix Marx i Engels al Manifest del Partit Comunista el 1848). En altres paraules, tota il·lusió de completar el socialisme en un sol país era i és aliena al marxisme i per tant al bolxevisme. Però Rússia queda aïllada per les derrotes dels processos revolucionaris que tenen lloc al final de la guerra mundial, en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a manca de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a falta de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. en particular a Alemanya i que es completen amb la xinesa (que no es deuen a falta de combativitat del proletariat, sinó de la debilitat del partit i, en particular a la Xina sota la influència de la burocratització de la Internacional Comunista, a més de la traïció de la direcció socialdemòcrata a Alemanya). Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica. Les dificultats impedien treure ràpidament la població de la misèria ia més hi havia altres obstacles polítics i culturals, en particular aquests. I tot es retroalimentarà provocant una mena de tempesta perfecta que decantarà la degeneració burocràtica.

Quan una alcova individual, una alimentació suficient, un vestit adequat encara no són accessibles més que a una petita minoria, milions de buròcrates, grans o petits, intenten aprofitar-se del poder per assegurar el seu propi benestar. Per això l’immens egoisme d’aquesta capa social, la seva forta cohesió, la por al descontentament de les masses, la seva obstinació sense límits en la repressió de tota crítica i, per fi, la seva adoració hipòcritament religiosa al “cap” que encarna i defensa els privilegis i el poder dels nous amos (Trotsky, La revolució traïda).

Des de molt aviat, tant Lenin com Trotski havien alertat del risc de burocratització, que es constituís una capa de buròcrates que poguessin parasitar els avenços de la revolució (en textos com el Testament o Més val poc i bo el primer o El nou curs o Carta a una assemblea del partit el segon). Durant els anys vint té lloc una pugna que s’expressa també, en part, en una discussió teòrica coneguda com a “debat dels anys vint”. El 1924 Bukharin encunya l’expressió “socialisme en un sol país”, que el 1925 fa seva Stalin. És la negació de la noció de revolució permanent que abans de Trotski el 1904 -i de Lenin el 1905- ja havien formulat Marx i Engels des del 1845 a La sagrada família. Amb aquest mantra es va preparant una gegantina operació propagandística orientada a justificar l’eliminació de tota escletxa democràtica, cosa que es concreta el 1927 amb l’expulsió de Trotski del partit i de seguida de tota l’oposició d’esquerra. Amb la posterior expulsió de l’oposició de dreta es culmina el procés de destrucció del centralisme democràtic (plena llibertat d’acció sota la premissa de plena llibertat de discussió), que se segellarà a les pantomimes de judicis que van ser els sinistres Processos de Moscou ja a els anys trenta, contra la vella guàrdia bolxevic i també contra una part de la pròpia burocràcia.

Hi ha una conclusió decisiva de tot això: la burocratització no era inevitable. No hi ha cap llei social que determini que, necessàriament, tota experiència revolucionària, emancipatòria, de manera inevitable degenerarà. L’única manera de sostenir això seria sobre la base que “l’ésser humà és així, egoista, mesquí”. Però l’ésser humà no és de cap manera descontextualitzat del marc social on viu. És clar que la transició a una altra societat és complicada, però no impossible. A més, la perspectiva del socialisme no és un desig sinó una necessitat. Diguem-ho clarament: l’engendre que tota revolució serà traïda és pura propaganda, orientada a sembrar resignació a la classe treballadora, mitjançant el conte, de terror, que no hi ha alternativa al capitalisme.

La decantació de la complexa situació a favor de la degeneració burocràtica es va deure, per tant, a les circumstàncies específiques de l’URSS. L’endarreriment impedeix una millora generalitzada de les condicions de vida de tota la població, de manera que la pugna distributiva continua vigent. I les condicions polítiques i culturals no arriben a ser un parapet davant de la pressió burocratitzant. A més, hi ha altres aspectes com la modificació de la composició social del partit bolxevic, els que es poden identificar retrospectivament com a “errors” de l’oposició, la mort de Lenin, etc.

En aquest context, es consolida una capa amb interessos propis, els seus privilegis, que domina mitjançant el terror. És la burocràcia, que té una condició inevitablement contradictòria, perquè els seus privilegis procedeixen del desenvolupament que fa possible la revolució, de manera que haurien de protegir-la, però l’única manera de fer-ho efectivament seria mitjançant la seva extensió internacional, cosa que suposaria l’onada que escombraria a la pròpia burocràcia. Per això, és la base material de la burocràcia, els seus interessos particulars, la que inevitablement la converteix en contrarevolucionària, com efectivament es verifica a la Revolució xinesa el 1925-27 oa l’espanyola el 1934 i el 1936-37. I, d’una manera més àmplia, el 1945 amb la traïció als processos revolucionaris en curs mitjançant la seva col·laboració amb l’imperialisme nord-americà segellada a les conferències de Ialta i Postdam entre d’altres. I alhora el seu caràcter contrarevolucionari assenyala els seus límits, que condueixen inexorablement a un dilema: o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desempallegant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”. o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desembarassant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”. o bé els treballadors duen a terme una revolució política que, desembarassant-se de la burocràcia, permeti preservar les conquestes de la revolució avançant en la seva extensió mundial; o bé la burocràcia acabarà restaurant el capitalisme. Com ho explica Trotski el 1936, a La revolució traïda, “devorarà el buròcrata a l’Estat obrer, o la classe obrera el netejarà de buròcrates?”.

La resta és coneguda, el paper contrarevolucionari de l’estalinisme, el corrent polític que expressa la burocràcia soviètica destruint la Internacional Comunista constituïda el març de 1919, sota el lideratge de dirigents de la talla de Lenin i Trotski en unes condicions veritablement adverses, enmig de la guerra civil. Aleshores, la política que es va establir va ser la lluita pels fronts únics. La burocratització va abandonar aquesta orientació, per decantar-se pel sectarisme que va portar primer al sinistre Tercer període de divisió de la classe obrera i després a la col·laboració oberta de classes, amb els fronts populars. Val la pena sobre això transcriure un breu fragment de l’entrevista que Howard, un periodista nord-americà, li fa a Stalin el 1936:

  • Howard: La seva declaració significa que la Unió Soviètica ha abandonat fins a cert punt els seus plans i intencions de dur a terme la revolució mundial?
  • Stalin: Nosaltres mai no vam tenir aquests plans i intencions (…) Això és el fruit d’un malentès.

Aquesta posició il·lustra bé la justesa de la decisió de constituir la IV Internacional el 1938, que a més es ratifica amb la decisió de Stalin de dissoldre la III Internacional el 1943, com a senyal de bona voluntat cap a les potències imperialistes, específicament Estats Units i Regne Unit , amb què s’afanya a repartir-se el petroli persa a la Conferència de Teheran.

Què ens ensenya l’experiència soviètica

La dissolució de l’URSS per la burocràcia estalinista tot just fer trenta anys era la d’un Estat obrer, sí, però enormement degenerat. No l’Estat obrer creat sota el lideratge de Lenin, Trotski i altres, sinó la seva negació. Però això no vol dir que l’experiència soviètica completa no aporti ensenyaments.

El capitalisme no és que condueixi a la barbàrie, sinó que ja ens hi té instal·lats. La maquinària voraç del capital arrasa amb tot i en particular amb les condicions de vida que històricament havia aconseguit arrencar la classe treballadora. Però la classe treballadora i els pobles no renuncien a les seves aspiracions legítimes, que es concreten en una vida digna, d’acord amb les possibilitats que la productivitat aporta. De manera que l’explosivitat social no remetrà, del que donen bona prova les múltiples expressions de resistència que esclaten per tot arreu.

Cap il·lusió pot dipositar-se que els greus problemes socials es resolguin en el marc dels Estats burgesos, cosa que posa sobre la taula la perspectiva socialista no com a desig sinó com a necessitat. Per què hi ha esclats revolucionaris que triomfen i altres que no? L´experiència soviètica ofereix una lliçó importantíssima sobre la presa del poder i la conformació d´un Estat obrer, a partir dels òrgans de representació obrera que eren els soviets, embrions d´un poder no burgès. Però no només això, també del paper insubstituïble del partit revolucionari, que només ho podrà ser plenament si es basa en el centralisme democràtic. Per descomptat, no es tracta que doni una recepta, un algorisme matemàtic aplicable igual en tots els casos. Sí algunes lliçons importants que, de qualsevol manera,

Des del punt de vista de què fer una vegada pres el poder, tampoc no hi ha cap recepta universal. Però sí que es pot aprendre d’aquesta experiència, la que va arribar més a avançar en la transició socialista, encara que això es revertís posteriorment. En particular, la necessitat d’un desenvolupament de les forces productives que es duguin a terme en connexió amb els avenços polítics i culturals, amb una orientació internacionalista, d’acord amb el caràcter internacional del capitalisme avui.

Encara que només fos per això, com sí que es pot aprendre d’aquesta experiència i molt, queden delatats els qui pretenen que s’oblidi, qualificant-la de fracàs, obertament o dissimulant-ho amb la forma de “fi de cicle”. Si va fracassar és perquè hauria pogut triomfar, però aleshores, quin hauria pogut ser aquest triomf? La culminació de la transició socialista allà, aconseguint-se només en aquest país el comunisme? Això no té ni cap ni peus. Final d’un cicle? Com si la lluita de classes admetés treves!

“Lenin, Trotski i els seus amics van ser els primers (…) poden clamar (…) Jo goso!” (Rosa Luxemburg)

No és només això, avui, davant de tota la propaganda que pretén sepultar l’experiència revolucionària com a referent per a la lluita actual, diem amb Rosa Luxemburg que:

(…) en el moment actual, quan ens esperen lluites decisives a tot el món, la qüestió del socialisme va ser i continua sent el problema més candent de lèpoca. No es tracta de tal qüestió tàctica secundària, sinó de la capacitat d’acció del proletariat, de la seva força per actuar, de la voluntat de prendre el poder del socialisme com a tal. En això, Lenin, Trotski i els seus amics van ser els primers, els que van anar al capdavant com a exemple per al proletariat mundial; són encara els únics, fins ara, que poden clamar amb Hutten[2]“Jo vaig gosar!” Això és l’essencial i durable en la política bolxevic. En aquest sentit, és l’immortal guardó històric d’haver encapçalat el proletariat internacional en la conquesta del poder polític i la ubicació pràctica del problema de la realització del socialisme, d’haver fet un gran pas endavant en la pugna mundial entre el capital i el treball. A Rússia només es podia plantejar el problema. No es podia resoldre. I en aquest sentit, el futur a tot arreu pertany al “bolxevisme”. (…)

Sabem que el que toca ara, el dia a dia, és la lluita per les reivindicacions immediates de la classe treballadora: contra els acomiadaments i la precarietat, per la preservació del poder de compra, la defensa del sistema públic de pensions, un ensenyament i sanitat públiques de qualitat, etc. Però la lluita no s’esgota. Davant la constatació de la impossibilitat que siguin satisfetes en el capitalisme, la lluita continua i és en ella on s’organitza la classe, en el camí cap a l’horitzó inequívoc que hi ha alternativa, la del socialisme. Camí per al qual l’experiència soviètica continua sent una font d’aprenentatge enorme, perquè les conquestes d’octubreestan vives com a referent, són patrimoni de la humanitat; cal no oblidar que l’existència de l’URSS va ajudar la classe obrera a escala mundial, ia Europa en particular, a aconseguir avenços importants.

[1] Les causes del triomf de la revolució, que per raó d’espai no es poden abordar aquí, estan molt ben explicades a la conferència que fa Trotski a Copenhaguen el 1932, publicada en castellà sota el títol “Què va ser la Revolució Russa?”.

[2] Escriptor del segle XVI, partidari de la Reforma protestant.

Una reivindicación democrática elemental: SEPARACIÓN DE LA IGLESIA Y DEL ESTADO A TODOS LOS NIVELES

 

Carta Semanal 866 en catalán

Carta Semanal 866 para descargar en PDF

La religión cristiana surgió como un instrumento de emancipación contra el imperio romano. Después de tres siglos de persecución el emperador Constantino la legaliza y de hecho la transformó en una Religión de Estado en el año 313.

Podemos decir que desde entonces la religión cristiana se transformó en una institución al servicio de las clases dominantes.

En la Europa occidental podemos decir que la propia Iglesia Católica era un poder feudal en si misma al dominar la tercera parte del territorio y tener entre sus privilegios el derecho al diezmo. Es decir, el derecho a cobrar el 10% de las cosechas.

Setecientos años más tarde, cuando la burguesía se desarrolla como clase social en las ciudades y para desarrollarse plenamente necesita acabar con el Antiguo Régimen feudal no tiene otro remedio que tomar medidas contra las iglesias propietarias de tierras y multitud de otras propiedades.

Podemos afirmar que es el surgimiento del estado basado en relaciones capitalistas, como sucede en Francia desde 1785, capitaneado por una burguesía revolucionaria en ascenso lo que está en el origen de lo que conocemos como laicismo, sistema administrativo que propone la completa separación de la Iglesia y el estado basado en el argumento del carácter privado de las creencias religiosas.

Este proceso tendrá sus mayores desarrollos en el occidente europeo, paralelo al más o menos intenso desarrollo de la burguesía y la profundidad de su revolución desmantelando el régimen feudal: el 26 de agosto de 1789 en Francia se proclama la Declaración de los Derechos del Hombre y el ciudadano, que dedica un artículo, el 10, a la libertad religiosa 1.

En 1871, cuando ya la burguesía se enfrenta a otra clase social insurgente, la clase obrera, la Comuna de París en su efímera aunque profunda acción establece que el laicismo es una cuestión de los trabajadores. Ponemos a vuestra disposición el decreto de la Comuna de París que decreta la separación de la Iglesia y el estado 2.

Tras la derrota de la Comuna este decreto será anulado y no será hasta 1905 que se aprobará la ley de Separación de la Iglesia y el estado en Francia 3.

Podemos afirmar con los hechos históricos probados en la mano que también en el terreno del laicismo la burguesía, en su fase imperialista y por tanto ya siendo una clase social (…) reacción en toda la línea (…) buscará alianzas cada vez más estrechas con las Iglesias retrocediendo en todo aquello que como el laicismo nació de sus propias necesidades como clase social.

El estado español y el laicismo

España será y es una unidad económica que en Europa occidental destacará por la extrema integración de la Iglesia y el estado y la brutal opresión y explotación al que someterán al campesino en territorios propios como en las colonias, hasta el punto de que incluso las organizaciones obreras históricas 4 no podían sino reflejar el masivo e intenso odio que grandes sectores del pueblo y sobre todo que los trabajadores organizados ya desde mediado el siglo XIX tenían a terratenientes y obispos por igual.

Durante la guerra civil (cuando la Iglesia declara que la sublevación militar es una “cruzada”), bajo el franquismo, la cooperación entre la dictadura y la Iglesia es estrecha, y la Iglesia domina la enseñanza, obtiene pingües asignaciones y beneficios y apoya al régimen (hasta su última etapa, cuando juega a dos barajas y permite que algunos sectores apoyen a las fuerzas de oposición)

El encarnizamiento de la Iglesia e incluso de los curas de pueblo o barrio en los asesinatos, las tortura, las masacres de los años 1930 y la dictadura, su misoginia brutal contra las mujeres y otras atrocidades han marcado sin ninguna duda el estado de la Monarquía actual y la dependencia mutua entre ambas.

La transición y la Iglesia

Siendo la Iglesia Católica un pilar del franquismo y uno de los grandes privilegiados en cuanto a propiedades y capitales el acuerdo de 1978 entre los dirigentes de las organizaciones obreras reconstruidas en el franquismo y este mismo debía establecer como en todos los ámbitos la continuidad de sus privilegios, y efectivamente así es.

Si el estado franquista había firmado en 1953 el llamado concordato con la Iglesia Católica el 3 de enero de 1979, recién aprobada la Constitución que convertía a la dictadura en democracia este es reformado por medio de los acuerdos entre el Estado y la Iglesia.

Los acuerdos fueron negociados en secreto por el entonces ministro de Asuntos Exteriores del gobierno de Adolfo Suárez, el católico propagandista Marcelino Oreja, y el secretario de Estado de la Santa Sede, cardenal Jean-Marie Villot. Las negociaciones comenzaron antes de que se aprobara la nueva Constitución democrática e incluso de que se acordara la redacción del artículo 16 en el que finalmente se introdujo la frase “libertad religiosa y de culto” y se estable- ciera en el apartado 3:2 que ninguna confesión religiosa tendría carácter estatal.

Los acuerdos fueron firmados en la Ciudad del Vaticano el 3 de enero de 1979, sólo cinco días después de que entrara en vigor la nueva Constitución al ser publicada en el BOE el 29 de diciembre de 1978. Establecen la financiación de la Iglesia por parte del Estado, así como numerosas exenciones de impuestos para los bienes e ingresos de la Iglesia, y la obligación del Estado de que se imparta una asignatura de religión en todos los colegios, con profesores paga- dos por el Estado y designados libremente por los obispos.

Hasta el día de hoy el nacionalcatolicismo que definía esta estructura política y económica no solo no ha sufrido merma alguna a pesar de las docenas de años de gobiernos de izquierdas o progresistas sino que ha visto aumentado tanto sus privilegios como su poder económico. Tan solo hay que ver los datos económicos que con todo de- talle analiza la asociación Europa Laica de los informes de la Conferencia Episcopal Española y que permiten estimar en 11.000 millones de € anuales los que recibe la Iglesia Católica del erario público 5.

Actualidad de la lucha por el laicismo

A pesar de que la colaboración derecha – izquierda (es decir, PSOE, PCE, nacionalismos y regionalismos, PP, etc) ha sido casi absoluta durante todos estos años o quizás por eso resulta hasta complicado aportar los datos que indiquen por ejemplo cuantos son los millones de euros de dinero público que mantienen los innumerables negocios de las Iglesias, sobre todo de la Católica.

Once mil catequistas de religión llamados profesores cobran del presupuesto público en las escuelas públicas mientras al menos un 12,5 % del presupuesto global de la enseñanza se destinaba ya en 2018 a la enseñanza privada y la también privada llamada concertada. Y es solo uno de los aspectos en que el poder y el negocio de la Iglesia se ha visto incrementado muy notoriamente.

Si aplicáramos una lógica formal al análisis de los últimos meses en este campo, ya con Pedro Sánchez en el gobierno o con el gobierno de coalición PSOE-IU-Podemos deberíamos haber visto una contención en este camino, sobre todo cuando los datos estadísticos oficiales 6 dicen que la sociedad se seculariza y que especialmente los jóvenes dejan de ser creyentes.

Es más, las medidas para recortar los privilegios y avanzar en la separación de Iglesia y Estado deberían ser prioritarias ante los constantes ataques de la Iglesia contra los derechos sociales y democráticos de distintos sectores sociales y especialmente las mujeres y los niños.

Lejos de eso asistimos al escándalo de las inmatriculaciones de las que la Plataforma Recuperando 7, la propia Europa Laica y sindicatos como UGT Euskadi, STEE – EILAS, CCOO Euskadi o CGT denuncian:

  • Desde 1946 hasta hoy la Iglesia se ha apropiado, bien directamente por las leyes nacidas de la dictadura o por las aprobadas ya en la transición de más de 100.000 propiedades públicas.
  • De todas ellas el gobierno de coalición solo ha reconocido en un listado de 34.961 inmuebles entre 1998 y 2015 negándose a tomar medidas políticas y legislativas para recuperar el patrimonio esquilmado.

En esta línea de actuación se debe entender la visita para pedir permiso de Carmen Calvo, entonces Vicepresidenta del Gobierno, al Vaticano, con acuerdos nunca explicados públicamente y que nos trasladan al esperpento de la reciente visita de Yolanda Díaz, también Vicepresidenta, al mismo.

Laicismo y república, unidad indisoluble

Hay tantos argumentos para hacer esta afirmación que no caben en decenas de libros que se escribieran, y por mucho que muchos presuntos laicistas y republicanos nos vendan humo intentando desgastar el ansia de libertad y cambio social profundo que sigue creciendo a base de “memorialismo”, “interreligiosidad” y otros palabros parecidos los militantes de la Cuarta Internacional os invitamos a defender juntos la reivindicación de un sistema administrativo que separe la Iglesia y el Estado, que separe a la escuela de la Iglesia, bandera que como otras tantas cuestiones democráticas solo interesa a los trabajadores y los pueblos que abrazan la lucha por su emancipación.


6 En los 43 años que el CIS lleva haciendo esta pregunta el porcentaje de personas que se definen como católicas ha bajado desde el 90,5% en mayo de 1978 hasta el 55,4% en octubre de 2021, la cifra más baja de la historia. En cambio, el número de personas que se declaran no creyentes (ateos, agnósticos, indiferentes, etc.) se ha multiplicado por cinco: de un 7,6% a un 39,9%. Barómetro del CIS de octubre 2021.

7 https://www.recuperando.es/

Una reivindicació democràtica elemental: SEPARACIÓ DE L’ESGLÉSIA I DE L’ESTAT A TOTS ELS NIVELLS

 

Carta Setmanal 866 per descarregar en PDF

La religió cristiana va sorgir com a instrument d’emancipació contra l’imperi romà. Després de tres segles de persecució, l’emperador Constantí la legalitzà i de fet la va transformar en una Religió d’Estat l’any 313.

Podem dir que des de llavors la religió cristiana es va transformar en una institució al servei de les classes dominants.

A l’Europa occidental podem dir que la mateixa Església Catòlica era un poder feudal en ella mateixa en dominar la tercera part del territori i tenir entre els seus privilegis el dret al delme. És a dir, el dret a cobrar el 10% de les collites.

Set-cents anys més tard, quan la burgesia es desenvolupa com a classe social a les ciutats i per desenvoluparse plenament necessita acabar amb l’Antic Règim feudal no té cap altre remei que prendre mesures contra les esglésies propietàries de terres i multitud d’altres propietats.

Podem afirmar que és el sorgiment de l’estat basat en relacions capitalistes, com passa a França des de 1785, capitanejat per una burgesia revolucionària en ascens allò que està a l’origen del que coneixem com a laïcisme, sistema administratiu que proposa la completa separació de l’Església i l’estat basat en l’argument del caràcter privat de les creences religioses.

Aquest procés tindrà els seus desenvolupaments més grans a l’occident europeu, paral·lel al més o menys intens desenvolupament de la burgesia i la profunditat de la seva revolució desmantellant el règim feu- dal: el 26 d’agost de 1789 a França es proclama la Declaració dels Drets de l’Home i el ciutadà, que dedica un article, el 10, a la llibertat religiosa 1.

El 1871, quan la burgesia ja s’enfronta a una altra classe social insurgent, la classe obrera, la Comuna de París en la seva efíme- ra encara que profunda acció estableix que el laïcisme és una qüestió dels treballadors. Posem a la vostra disposició el decret de la Comuna de París que decreta la separació de l’Església i l’estat 2.

Després de la derrota de la Comuna aquest decret serà anul·lat i no serà fins al 1905 que s’aprovarà la llei de Separació de l’Església i l’estat a França 3.

Podem afirmar amb els fets històrics provats a la mà que també en el terreny del laïcisme la burgesia, en la seva fase imperialista i per tant ja sent una classe social (…) reacció en tota la línia (…) buscarà aliances cada cop més estretes amb les Esglésies retrocedint en tot allò que com el laïcisme va néixer de les seves pròpies necessitats com a classe social.

L’estat espanyol i el laïcisme

Espanya serà i és una unitat econòmica que a Europa occidental destacarà per l’extrema integració de l’Església i l’estat i la brutal opressió i explotació a què sotmetran el pagès en territoris propis com a les colònies, fins al punt que fins i tot les organitzacions obreres històriques 4 no podien sinó reflectir el massiu i intens odi que grans sectors del poble i sobretot que els treballadors organit- zats ja des de mitjan el segle XIX tenien terratinents i bisbes per igual.

Durant la guerra civil (quan l’Església declara que la revolta militar és una “creuada”), sota el franquisme, la cooperació entre la dictadura i l’Església és estreta, i l’Església domina l’ensenyament, obté assignacions i beneficis pingües i dóna suport al règim (fins a la seva última etapa, quan juga a dues baralles i permet que alguns sectors donin suport a les forces d’oposició)

L’acarnissament de l’Església i fins i tot dels capellans de poble o barri als assassinats, les tortura, les matances dels anys 1930 i la dictadura, la seva misogínia brutal contra les dones i altres atrocitats han marcat sens dubte l’estat de la Monarquia actual i la dependència mútua entre totes dues.

La transició i l’Església

L’Església Catòlica és un pilar del franquisme i un dels grans privilegiats quant a propietats i capitals l’acord de 1978 entre els dirigents de les organitzacions obreres reconstruïdes en el franquisme i aquest mateix havia d’establir com en tots els àmbits la continuïtat dels seus privilegis. , i efectivament així és.

Si l’estat franquista havia signat el 1953 l’anomenat concordat amb l’Església Catòlica el 3 de gener de 1979, aprovada recentment la Constitució que convertia a la dictadura en democràcia aquest és reformat per mitjà dels acords entre l’Estat i l’Església.

Els acords van ser negociats en secret pel llavors ministre d’Afers Exteriors del govern d’Adolfo Suárez, el catòlic propagandista Marcelino Oreja, i el secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Jean-Marie Villot. Les negociacions van començar abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica i fins i tot que s’acordés la redacció de l’article 16 on finalment es va introduir la frase “llibertat religiosa i de culte” i s’estableix a l’apartat 3:2 que cap confessió religiosa tindria caràcter estatal.

Els acords van ser signats a la Ciutat del Vaticà el 3 de gener de 1979, només cinc dies després que entrés en vigor la nova Constitució en ser publicada al BOE el 29 de desembre del 1978.Estableixen el finançament de l’Església per part de l’Estat, així com nombroses exempcions d’impostos per als béns i els ingressos de l’Església, i l’obligació de l’Estat que s’imparteixi una assignatura de religió a tots els col·legis, amb professors pagats per l’Estat i designats lliurement pels bisbes.

Fins al dia d’avui el nacionalcatolicisme que definia aquesta estructura política i econòmica no només no ha patit cap minva malgrat les dotzenes d’anys de governs d’esquerres o progressistes sinó que ha vist augmentat tant els seus privilegis com el seu poder econòmic. Només cal veure les dades econòmiques que amb tot detall analitza l’associació Europa Laica dels informes de la Conferència Episcopal Espanyola i que permeten estimar en 11.000 milions d’euros anuals les que rep l’Església Catòlica de l’erari públic 5.

Actualitat de la lluita pel laïcisme

Tot i que la col·laboració dreta-esquerra (és a dir, PSOE, PCE, nacionalismes i regionalismes, PP, etc) ha estat gairebé absoluta durant tots aquests anys o potser per això resulta fins i tot complicat aportar les dades que indiquin per exemple quants són els milions d’euros de diners públics que mantenen els innombrables negocis de les Esglésies, sobretot de la Catòlica.

Onze mil catequistes de religió anomenats professors cobren del pressupost públic a les escoles públiques mentre que almenys un 12,5 % del pressupost global de l’ensenyament es destinava ja el 2018 a l’ensenyament privat i el també privat anomenat concertat. I només és un dels aspectes en què el poder i el negoci de l’Església s’ha vist incrementat molt notòriament.

Si apliquéssim una lògica formal a l’anàlisi dels últims mesos en aquest camp, ja amb Pedro Sánchez al govern o amb el govern de coalició PSOE-IU-Podem hauríem d’haver vist una contenció en aquest camí, sobretot quan les dades estadístiques oficials 6 diuen que la societat se secularitza i que especialment els joves deixen de ser creients.

És més, les mesures per retallar els privilegis i avançar en la separació d’Església i Estat haurien de ser prioritàries davant dels atacs constants de l’Església contra els drets socials i democràtics de diferents sectors socials i especialment les dones i els nens.

Lluny d’això assistim a l’escàndol de les immatriculacions de què la Plataforma Recuperant 7 , la mateixa Europa Laica i sindicats com UGT Euskadi, STEE – EILAS, CCOO Euskadi o CGT denuncien:

– Des del 1946 fins avui l’Església s’ha apropiat, directament per les lleis nascudes de la dictadura o per les aprovades ja en la transició de més de 100.000 propietats públiques.

– De totes elles el govern de coalició només ha reconegut en un llistat de 34.961 immobles entre el 1998 i el 2015 negantse a prendre mesures polítiques i legislatives per recuperar el patrimoni esquilmat.

En aquesta línia d’actuació cal entendre la visita per demanar permís de Carmen Calvo, aleshores Vicepresidenta del Govern, al Vaticà, amb acords mai explicats públicament i que ens traslladen a l’esperpent de la recent visita de Yolanda Díaz, també Vicepresidenta, al mateix.

Laïcisme i república, unitat indissoluble

Hi ha tants arguments per fer aquesta afirmació que no caben en desenes de llibres que s’escriguessin, i per més que molts presumptes laïcistes i republicans ens venguin fum intentant desgastar l’ànsia de llibertat i canvi social profund que segueix creixent a força de “memorialisme”, inte- rreligiositat i altres paraules semblants els militants de la Quarta Internacional us con- videm a defensar junts la reivindicació d’un sistema administratiu que separi l’Església i el Estat, que separi l’escola de l’Església, bandera que com d’altres qüestions democràtiques només interessa als treballadors i els pobles que abracen la lluita per la seva emancipació.

(1) https://dhpedia.wikis.cc/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_los_Derechos_de_l’home_i_del_ciutadà
(2) http://www.eglise-etat.org/Commune.jpg
(3) https://www.assemblee-nationale.fr/histoire/eglise-etat/sommaire.asp#loi
(4) https://laicisme.org/pablo-iglesias-en-el-mitin-anticlerical-del-fronton-central-1901/177997
(5) https://www.europapress.es/sociedad/noticia-europa-laica-calcula-iglesia-recibe-11000-millones-estado-20150424143414.html
(6) En els 43 anys que el CIS fa aquesta pregunta el percentatge de persones que es defineixen com a catòliques ha baixat des del 90,5% al maig de 1978 fins al 55,4% en octubre de 2021, la xifra més baixa de la història. En canvi, el nombre de persones que es declaren no creients (ateus, agnòstics, indiferents, etc.) s’han multiplicat per cinc: del 7,6% al 39,9%. Baròmetre del CIS d’octubre del 2021
(7) https://www.recuperando.es/