Archivo del Autor: admin

EL PLAN DEL GOBIERNO PERSIGUE LA REDUCCIÓN DE LAS PENSIONES PÚBLICAS PARA DEJAR ESPACIO A LOS PLANES DE PENSIONES DE EMPRESA

Carta Semanal 892 en catalán

Carta Semanal 892 para descargar en PDF

La ley que incentiva los planes privados de empleo aprobada el 9 de junio en el Congreso de los Diputados constituye el golpe más duro dado al régimen de reparto en que se basa nuestra Seguridad Social desde su creación en los años sesenta del siglo pasado. La Seguridad Social y el régimen de reparto en que se asienta es una gran conquista de la lucha clandestina de la clase obrera arrancada a la burguesía en pleno franquismo. Y a pesar de todos los intentos gubernamentales de quebrar el régimen de reparto en que se fundamenta, aún mantiene una tasa de sustitución de la pensión inicial respecto al último salario superior al 75%.

La aprobación de la referida ley es el primer paso para el cambio de modelo de nuestro sistema de pensiones, abriendo la puerta a las pensiones privadas gestionadas por los bancos. Se trata de sustituir pensiones públicas por pensiones privadas. Sigue leyendo

EL PLA DEL GOVERN: LA REDUCCIÓ DE LES PENSIONS PÚBLIQUES PER DEIXAR ESPAI ALS PLANS DE PENSIONS D’EMPRESA

Carta Setmanal 892 per descarregar en PDF

La llei que incentiva els plans privats d’ocupació aprovada el 9 de juny al Congrés dels Diputats constitueix el cop més dur donat al règim de repartiment en què es basa la nostra Seguretat Social des de la seva creació als anys seixanta del segle passat. La Seguretat Social i el règim de repartiment en què s’assenta és una gran conquesta de la lluita clandestina de la classe obrera arrencada a la burgesia en ple franquisme. I malgrat tots els intents governamentals de fer fallida el règim de repartiment en què es fonamenta, encara manté una taxa de substitució de la pensió inicial respecte a l’últim salari superior al 75%.

L’aprovació de la llei esmentada és el primer pas per al canvi de model del nostre sistema de pensions, obrint la porta a les pensions privades gestionades pels bancs. Es tracta de substituir pensions públiques per pensions privades.

El caos que ha seguit la discussió de llei i les esmenes és l’expressió de la necessitat urgent de les institucions del capital financer de disposar de recursos nous per sostenir el pes de l’especulació.

Altres vegades, les mancances dels bancs s’han atès amb regals multimilionaris de diners públics amb imports que van assolir els 60.000 i 40.000 milions d’euros. Ara, el regal consisteix a obrir-los la porta als recursos de la Seguretat Social, convertint cotitzacions del règim de repartiment en aportacions per als fons de pensions d’ocupació, negociats en els convenis col·lectius, implicant a més els sindicats i gestionats per les institucions financeres.

La brutalitat del cop perpetrat pel govern, les limitacions a la discussió parlamentàries pròpies dels parlaments atorgats, com si arrencar de les mans dels treballadors una de les seves conquestes socials més preuades fos un tribut necessari als que organitzen la guerra a Ucraïna aquests dies des de Madrid. Els governs es volen fer forts a favor de la guerra i contra els drets socials arrencats pel poble treballador que odia la guerra.

PLANS DE PENSIONS D’OCUPACIÓ I PREVISIÓ SOCIAL EMPRESARIAL

Els plans de pensions d’ocupació són la pedra angular de la previsió social complementària de caràcter empresarial, que incentiva l’estalvi dels treballadors associant les aportacions dels treballadors amb aportacions empresarials, vinculant així els treballadors amb els compromisos assumits pels empresaris al marc de les relacions laborals i els convenis col·lectius.

La seva introducció suposa un canvi de model del sistema de Seguretat Social públic conegut i requereix, per a la seva implantació, una àmplia gamma d’incentius i requisits que la llei aprovada al Congrés, pendent dels tràmits del Senat, preveu.

“Col·locar els sistemes de pensions sobre bases sòlides per al futur requerirà decisions de polítiques doloroses: demanar pagar més cotitzacions, treballar més temps o rebre menys pensions. Però aquestes decisions també seran doloroses perquè les reformes de les pensions es troben entre les reformes més polèmiques, menys populars i potencialment perilloses”. OCDE. Panorama de les pensions 2021.

La previsió social complementària està molt condicionada per la capacitat d’estalvi diferent dels treballadors, ja que una de les seves “ofertes principals” consisteix a posar en funcionament mecanismes d’estalvi a llarg termini en què l’empresa apareix com a proveïdor de seguretat per als seus treballadors.

Especialistes en la matèria expliquen avantatges de la seva implantació, entre elles: pot servir com a alternativa a increments salarials, per a alguns treballadors pot tenir interès retributiu, és un mecanisme de fidelització dels treballadors amb l’empresa, ajuda a incrementar el compromís amb l’empresa, ajuda a reduir l’absentisme, incrementa la implicació dels treballadors en els objectius de l’empresa, en èpoques de crisi pot servir d’amortidor de mesures dràstiques. (Jaime Cabeza i Marta Fernández. Manual de protecció social complementària. Tecnos. Madrid 2017)

El problema de la seva integració, com a cavall de Troia, al sistema, consisteix a mobilitzar l’interès dels treballadors i representants sindicals, ja que el seu punt de vista depèn en bona mesura del coneixement que tinguin del règim de repartiment i de la taxa de reemplaçament del sistema públic. Altes taxes de reemplaçament com la del sistema espanyol són un obstacle a la implantació de plans de pensions empresarials.

La cicateria governamental manté en molts casos pensions contributives de misèria i en la generalitat dels casos són el reflex de les insuficiències del marc de relacions laborals de baixos salaris i relaxació de les exigències sindicals als convenis.

Tota la propaganda oficial i de les institucions financeres aireja falsos problemes de la Seguretat Social, preparant el terreny per a reformes tendents a disminuir la taxa de reemplaçament de les pensions públiques. És l’estratègia del govern per reduir les pensions públiques i crear espai a les pensions complementàries.

La taxa de reposició de les pensions públiques d’Espanya el 2021 és més del 75%, i és de les més altes del món. Això explica el poc desenvolupament de les pensions complementàries al nostre país. A més, està reconeguda a la llei 21/2021, de 28 de desembre, l’obligatorietat del seu manteniment en els nivells actuals. Però les urgències de les reformes porten el govern a incomplir la llei, com ja passa amb el reiterat incompliment de l’exigència de fer i presentar una auditoria dels comptes de la Seguretat Social abans que passessin sis mesos des de l’aprovació de la llei, sense que s’hagi fet cap pas sobre això.

ENDURIR LES CONDICIONS D’ACCÉS A LA PENSIÓ PUBLICA PER AFAVORIR EL DESENVOLUPAMENT DE LES PENSIONS PRIVADES.

L’anàlisi comparativa de les taxes de reemplaçament de les pensions públiques respecte a l’últim salari i la seva relació amb el desenvolupament de les pensions privades expliquen les complicacions i la brutalitat del pas fet pel govern amb la Llei d’incentivar els plans de pensions d’ocupació.

Segons la Comissió Europea:

“Els plans d‟estalvi complementaris de jubilació també poden contribuir a garantir unes taxes de reemplaçament adequades en el futur. Alguns països han adoptat mesures per complementar els seus plans de pensions de repartiment amb plans de capitalització privats, però queda molt de marge per continuar desenvolupant oportunitats d’estalvi complementari per a la jubilació en nombrosos estats membres.” COMISSIÓ EUROPEA LLIBRE BLANC Agenda per a unes pensions adequades, segures i sostenibles. Brussel·les, 16-2-2012.

És molt versemblant que les retallades de les pensions públiques siguin condició necessària per al desenvolupament de pensions privades sotmeses als avatars de la seva escassa o negativa rendibilitat.

En relació a la posició de la Comissió Europea, el 2014, a Alemanya amb una taxa de reemplaçament de les pensions públiques del 35.7%, va pujar en afegir les privades fins a una taxa total de reemplaçament del 50,3%; a Holanda la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 27,2%, però va pujar fins al 90,5% amb les privades; a Dinamarca, la taxa era del 21,5% per a les públiques i en total va ascendir amb les privades al 67,8%; a Suècia, la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 37% i la taxa total amb la incorporació del 19% de les privades va assolir el 56%; a Suïssa la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era de 16,9%, que amb el 23,3% de les privades assolia una taxa del 40,2%; al Regne Unit la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era el 2014 de 21,6% i en sumar les privades va ascendir la taxa de reemplaçament al 51,4%.

A països amb alta taxa de reemplaçament o substitució de les pensions públiques,hi ha poc interès entre els treballadors de salaris ajustats a estalviar per a pensions privades en mans dels bancs.

L’OBJECTIU DE LA LLEI: FORÇAR L’ESTALVI PER NUTRIR ELS PLANS PRIVATS

A l’exposició de motius del projecte de llei de regulació per a l’impuls dels plans de pensions d’ocupació (encara pendent de les modificacions que es puguin donar als tràmits del Senat), s’assenyala com a objectiu central la necessitat de potenciar la previsió social complementària empresarial, com a altres països europeus.

“A Espanya el nivell d’estalvi a través dels plans de pensions d’ocupació no arriba a l’1 per cent de la massa salarial de la població activa ocupada i arriba a poc més del 10 per cent de la població activa ocupada, mentre que a Europa el nivell de persones emprades amb complements de pensió va en un rang ampli del 25 al 90 per cent.”

Considera el govern que cal reforçar la “previsió social de caràcter empresarial”, establint un marc de suposades garanties, excloent “les inversions en empreses que operen o tenen alguna seu en paradisos fiscals”, o que no “hagin comès delictes mediambientals o laborals en els darrers 10 anys.”

Igualment, ia contrapèl del que disposa l’article 41 de la Constitució, que estableix el caràcter voluntari de la prestació social complementària, s’atempta a la llibertat dels treballadors que no es vulguin adherir als plans de pensions en recollir-se que:

“Quan a l’acord o conveni col·lectiu s’hagi establert la incorporació dels treballadors directament al pla de pensions, s’entendrà adherit; llevat que l’acord o conveni prevegi que, en el termini acordat a aquest efecte, els treballadors puguin declarar expressament per escrit a la comissió promotora o de control del pla que volen no ser-hi incorporats.”

Com a elements incentivadors de l’adhesió dels treballadors amb menys recursos es proveeixen aportacions empresarials. Alhora, per incentivar els empresaris es proposen regals que poden ser de fins a 445 euros anuals per cadascun dels seus treballadors de baixa remuneració que s’adhereixi al pla. A això s’hi afegiran els descomptes fiscals corresponents per als empresaris i per als treballadors amb capacitat per a millors aportacions al pla.

UNA SORTIDA POLÍTICA A LA LLUITA PER LES REIVINDICACIONS

Al matí del 9 de juny a la porta del Congrés la mobilització realitzada amb pensionistes de tots els racons del país i el seguiment dels discursos dels diputats va haver-hi una gran disposició al diàleg sobre els passos a seguir en la continuïtat del combat per la defensa del sistema públic de pensions.

En aquest marc orientat a la resistència als atacs a la Seguretat Social es va parlar sobre la necessitat de continuar el combat i, tal com es va fer el 16 d’octubre passat, preparar una magna mobilització per defensar el manteniment del poder de compra de les pensions i els salaris, així com el rebuig a la privatització de les pensions, i al mateix títol la defensa dels serveis públics de sanitat i educació.

Efectivament, cal treballar per organitzar una gran mobilització que estigui a l’alçada de la importància de les reivindicacions no ateses. Convidant a participar pensionistes, treballadors actius, joves, així com les organitzacions de la classe obrera.

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz en la “Cumbre de las Américas”… ¡de Biden!

Carta Semanal 891 en catalán

Carta Semanal 891 para descargar en PDF

El gobierno norteamericano de Joe Biden ha decidido invitar a la cumbre de las Américas, que se celebra en Los Ángeles del 6 al 10 de junio, a una representación del gobierno español, lo que ha hecho que el diario Granma, órgano del PC cubano se pregunte ¿será que España está en América?”  Recordemos que Biden ha organizado una cumbre a su medida, excluyendo la participación de Cuba, Nicaragua y Venezuela. Y que con esa invitación busca apoyos para sus decisiones en la organización del evento. Sigue leyendo

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz a la “Cimera de les Amèriques”… de Biden!

Carta Setmanal 891 per descarregar en PDF

El govern nord-americà de Joe Biden ha decidit convidar a la cimera de les Amèriques, que se celebra a Los Angeles del 6 al 10 de juny, a una representació del govern espanyol, fet que ha fet que el diari Granma, ¿òrgan del PC cubà es pregunti “serà que Espanya és a Amèrica?Recordem que Biden ha organitzat una cimera a la seva mida, excloent-ne la participació de Cuba, Nicaragua i Veneçuela. I que amb aquesta invitació cerca suports per a les seves decisions a l’organització de l’esdeveniment.

Recepció d’immigrants de Centreamèrica

Granma explica, a propòsit de la invitació a Espanya, que “La invitació al costat dels mars té el centre d’atenció al tema dels migrants (…) L’administració nord-americana espera que Espanya accepti duplicar o triplicar el nombre de treballadors temporals procedents de Centreamèrica”.

En aquesta apreciació, Granma coincideix amb el diari ABC, l’editorial del qual del 8 de juny explicava que “el fet que una font de l’Administració Biden hagi admès que Espanya forma part de l’acord migratori que s’abordarà a la Cimera de les Amèriques per ser un país receptor d’immigrants que intenten entrar il·legalment als Estats Units (…) respon a un intent desesperat de la Casa Blanca per aplacar l’arribada massiva d’immigrants i fer front a una crisi larvada que, en un any i mig, ha afectat més de tres milions de persones, i davant de la qual no sembla trobar solucions”.

Els EUA, la política dels quals ha destruït bona part de les bases econòmiques de subsistència i de les bases de convivència als països de Centreamèrica, es veuen enfrontats ara a una onada d’immigració massiva de ciutadans d’aquests països, que fugen de la violència i de la fam, i que organitzen caravanes massives per reclamar que se’ls obrin les fronteres dels EUA.

I parla ABC de “la disposició del Govern espanyol, una altra vegada opaca, a acceptar qualsevol condició que imposi els Estats Units perquè millorin les relacions bilaterals”. I té raó. El govern se sotmet a allò que dicten els EUA, com ha passat amb el canvi de posició respecte del Sàhara Occidental. El dimecres 8, de nou, davant el Congrés dels Diputats, Pedro Sánchez justificava el suport al dictat nord-americà sobre el Sàhara occidental, l’únic objectiu del qual és fer prevaldre els interessos de l’administració americana, en relació en particular a implicar la monarquia de Marroc a la defensa de l’Estat sionista d’Israel.

Passa el mateix amb l’organització a Madrid de la Cimera de l’OTAN per a més glòria de Biden. I amb moltes altres qüestions, algunes directament contràries als interessos d’aquest país, de la seva economia i de la seva població. Fa poc hem conegut que Algèria ja no és el subministrador de gas natural més gran per a Espanya, sinó els EUA. Però, a diferència del gas algerià, que arriba per gasoductes, els EUA ens venen un gas natural liquat, transportat per vaixell, un 50% més car i profundament antiecològic (s’extreu per fracking i el transport amb vaixell suposa una elevada producció de CO2 , mentre aquí es tanquen les mines de carbó per “combatre l’escalfament global”).

Fins ara, aquests acords per “recol·locar” immigrants es feien amb països colonials i semicolonials (el Regne Unit amb països africans com Rwanda, la Unió Europea amb Turquia, Austràlia amb Papua Nova Guinea i el petit Estat de Nauru, a la Micronèsia,Espanya, amb el Marroc i el Senegal): La idea de Biden d’utilitzar Espanya per resoldre el seu problema d’immigrants centreamericans demostra com consideren els Estats Units Espanya i com es considera el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz en la seva relació amb els EUA.

Una cimera amb exclosos

Mentre que Biden convida el govern espanyol a participar a la Cimera, el seu govern ha decidit excloure’n tres països americans: Cuba, Nicaragua i Veneçuela, al·legant que “no són règims democràtics”. Com si al llarg de la història els EUA no haguessin donat suport a totes les dictadures de Llatinoamèrica o fins i tot promogut cops militars per enderrocar governs democràtics i substituir-los per dictadures més afins als interessos dels EUA i les seves multinacionals.

L’exclusió d’aquests tres països ha motivat reaccions per altres, com Mèxic, Argentina, Xile, Bolívia i Hondures. El Govern de Mèxic va amenaçar de no participar-hi i, finalment, ha optat perquè no hi acudeixi el president Andrés Manuel López Obrador. Tampoc hi ha assistit la presidenta d’Hondures Xiomara Castro. Sens dubte, aquesta decisió mostra una resistència a plegar-se als dictats de l’Administració Biden.

En tot cas, la participació del govern espanyol en una cimera on s’ha decidit excloure els que molesten el govern dels EUA és una forma de suport a aquestes exclusions.

Eleccions a Andalusia. La política del govern facilita la victòria de la dreta

Carta Setmanal 890 per descarregar en PDF

El president de la Junta d´Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP), hadecidit avançar leseleccions autonòmiques. La data de votació serà el 26 de juny.

Bonilla –que governava en coalició amb Ciutadans, i amb el suport extern de Vox– ha decidit avançar davant les enquestes favorables i tenint en compte que no va poder aprovar els pressupostos per al 2022 per no aconseguir els vots de Vox. El PP fa campanya per una majoria absoluta per a les candidatures (que fins ara li neguen les enquestes). Les perspectives actuals són que Ciutadans s’enfonsa (i potser es quedi sense representació), Vox creix gairebé un 50% en escons, quedant com a tercera força electoral, amb 18-20, el PSOE s’estanca, i el PP trauria per si mateix més parlamentaris (45-50) que totes les forces d’esquerra juntes. Tot i això, no arribariaa lamajoria absoluta -que requereix 55 escons- i necessitaria l’abstenció o el suport de Vox per governar.

El PSOE va canviar Susana Díaz com a candidata per l’alcalde de Sevilla, Juan Espadas, un candidat sense projecció fora de Sevilla. No sembla que aquest canvi tingui repercussió electoral: la majoria de les enquestes diuen que pujaria uns quants milers de vots i s’estancaria en escons, amb 32-33.

Des de sempre, una majoria del poble andalús ha votat les organitzacions que es declaren d’esquerra. Avui aquesta majoria és perplexa. Veu al govern de la nació al PSOE i UP-IU aplicar els pitjors plans del capital. En primer lloc, apareixen i són els abanderats de la política bel·licista i l’OTAN. Fins i tot, la munyidora de la coalició Per Andalusia, Yolanda Diaz, deixa caure -de moment extraoficialment- que s’ha “convertit” a l’atlantisme. Les reformes laborals segueixen sense ser plenament derogades, els salaris s’estanquen mentre els preus de béns de primera necessitat (combustibles, electricitat, aliments…) es disparen. I el dia 9 de juny s’afanyen a aprovar una nova reforma de les pensions, per fomentar els plans de pensions d’ocupació; privats, però bonificant la part empresarial amb diners de la Seguretat Social. Mantenen la llei mordassa i promouen les guerres amb l’OTAN. Amb tot això, estan fent-li la campanyaa la dreta. Que es permet practicar el populisme més groller i aparèixer a Andalusia fins i tot com a “moderada”.

Aquest és el principal problema de l’esquerra en aquestes eleccions.

Afegeixi’s la confusió que va generar el pacte del govern andalús del PP amb el valencià del PSOE sobre el finançament autonòmic, amb una mateixa política? que va afegir més disputes encara a l’Estat de les Autonomies.

I a sobre vénen les maniobres electorals.

El panorama és desolador. Esquerra Unida i Podem es van presentar a les eleccions anteriors com Adelante Andalucía, una coalició les candidatures de la qual va encapçalar Teresa Rodríguez, d’anticapitalistes’, i que es va trencar en dos anys i mig de mandat. Teresa Rodríguez es va quedar amb la marca electoral.

La Mesa del Parlament d’Andalusia, la dreta, va decidir llavors entre les esquerres, el novembre del 2020 –en contra del dictamen dels serveis jurídics de la Cambra en un informe que no és vinculant– declarar trànsfugues a Teresa Rodríguez i deu diputats del grup d’Adelante Andalusia (als quals després se’n van sumar dos més). Una decisió que es va prendre a petició de la portaveu del grup, Inmaculada Nieto (IU) i a instàncies de Podemos.

Els parlamentaris van passar a ser no adscrits, una condició que els privava de la majoria dels seus drets parlamentaris, perquè el reglament del Parlament d’Andalusia exclou els diputats no adscrits de moltes iniciatives reservades als grups parlamentaris, com la iniciativa legislativa, la presentació de proposicions no de llei i de mocions, la participació en debats de totalitat de projectes de llei, d’investidura del president o presidenta de la Junta, i en general totes aquelles reservades als grups parlamentaris. I en limita unes altres, com la possibilitat de presentar preguntes al president o als consellers de la Junta.

Aquesta decisió va ser adoptada amb el suport de tots els partits, excepte el PP, que es va abstenir.

Amb vista a la campanya electoral, les maniobres d’enfrontament i divisió s’han repetit. Per Andalusia, la coalició d’esquerres que agrupa Podem, IU, Més País, Equo, Aliança Verda i Iniciativa del Poble Andalús, ha presentat un recurs a la Junta Electoral, perquè Adelante Andalucía, la formació de Teresa Rodríguez, no estigui als debats electorals. També sol·licita que se suprimeixin les entrevistes programades amb Teresa Rodríguez a la RTVA, al·legant que la seva inclusió és “clarament contrària al principi de neutralitat i igualtat de tracte, ja que es tracta de la candidata d’una formació que ni tan sols arriba a la consideració de grup polític significatiu”. Recordem que els que segueixen Teresa Rodríguez es presenten per separat, amb les sigles “Adelante Andalucía”.

La Junta Electoral andalusa i central han decidit que la candidatura Adelante Andalucía no tenia dret a subvencions però el cap de llista podia participar en els debats televisius.

Nosaltres som partidaris de la igualtat de totes les organitzacions a la campanya electoral, i rebutgem les subvencions de l’Estat als partits polítics, però no podem sinó rebutjar les maniobres, de clar tuf estalinista, que es recolzen en una legislació antidemocràtica.

No compartim la plataforma electoral de Adelante Andalusia, que observem que insisteix en l’andalusisme, i, sense detriment de pronunciar-nos-hi, creiem que és imprescindible mostrar el nostre total desacord amb les actuacions de Por Andalucía i el seu boicot a la campanya de Teresa Rodríguez. Aquest espectacle només tindrà un resultat: afavorir el PP i Vox.

Quant a Podem, Esquerra Unida, Més País i altres forces, van arribar a última hora a un acord de coalició, que es dirà “Por Andalucía”. Tan a última hora es va fer l’acord que l’adhesió de Podem va arribar fora de termini a la Junta Electoral, i no va ser admesa. Això suposa que els representants de Podem dins de la coalició, haurien d’anar com a independents, i probablement el partit es quedaria sense accés a les subvencions (que són imprescindibles per al funcionament d’una organització que amb prou feines té membres cotitzants). Les enquestes els donen 7-9 escons.

Un desastre per a les esquerres

Segons les enquestes, amb la política que porten des del Govern, totes les forces d’esquerra podrien sumar, en el millor dels casos, 45 escons (32-33 del PSOE, 7-12 de les forces a l’esquerra que, a les eleccions anteriors, units, van treure 17 escons, fins i tot aquests 7-12 poden ser menys amb aquest ambient d’enfrontament entre ells, sense cap contingut polític). I el PP, per si mateix, entre 45 i 50. Als quals cal sumar els 18-20 de Vox.

És cert que el PP, que governava per primera vegada a Andalusia després de 40 anys de govern del PSOE (sols o en coalició), no s’ha atrevit en aquest primer mandat a arribar molt lluny a la seva política. Per exemple, a sanitat, amb prou feines algun augment de les derivacions a la sanitat privada, però això no treu que la situació de la sanitat andalusa sigui desastrosa i que, a l’octubre del 2021, es permetessin acomiadar 8.000 professionals. Això s’ha fet en connivència fonamentalment amb la política del govern PSOE-Unides Podem, de manera que la resposta s’ha limitat a mobilitzacions locals, nombroses, però aïllades, a cada barri o poble.

La situació política i el panorama electoral no convida precisament a la mobilització de la població treballadora i de les esquerres, que demostra l’absència d’una força política que pugui representar els interessos de la classe treballadora d’Andalusia i que es pot traduir en una abstenció massiva als barris populars. Ja n’hi ha que s’afanyen a donar la culpa a la població treballadora d’Andalusia, que, segons ells, no sap votar “adequadament”.

En tot cas, sembla que no hi hagi una sortida electoral per a les aspiracions de la majoria treballadora d’Andalusia.

L’opció dels “Anticapitalistes”

Anticapitalistes, l’organització afiliada a l’anomenat “Secretariat Unificat de la IV Internacional” és la força que anima la coalició Adelante Andalucía, de la qual formen part, a més, diversos grups “andalucistes”:Primavera Andalusa, Esquerra Andalusa i Defensar Andalusia. Adelante es defineix com una “força andalusista d’esquerres, feminista i ecologista que defensa els interessos del poble andalús. Som una força política netament andalusa que treballa per prioritzar els interessos populars i amb l’anhel de servir com a eina per emancipar cap a la plenitud econòmica, política, ecològica, cultural i social d’Andalusia.

Amb aquesta voluntat de ser útil al poble andalús, ens definim com a andalusistes, feministes, ecosocialistes, antineoliberals i amb un compromís profundament democràtic.

Creiem que l’andalusisme és la resposta de la gent treballadora andalusa per fer front a les polítiques neoliberals i centralistes”.

És coneguda la nostra opinió sobre qüestions com el “ecosocialisme”, i el “neoliberalisme” (remetem als lectors que estiguin interessats als articles publicats a La Verdad, revista teòrica de la IV Internacional). Però ens permetrem una observació sobre el proclamat “andalucisme”. Al nostre parer, la classe treballadora d’Andalusia comparteix amb els treballadors i treballadores de la resta de l’Estat conquestes socials comunes, enemics comuns (el capital financer i les seves institucions).Aquestes conquestes comunes només es poden defensar, és el nostre parer, corroborada per l’experiència, amb l’acció comuna de tots els pobles, partint de la unitat de la classe de nord a sud, de Cadis a Girona, contra el règim monàrquic i el capital financer.

Elecciones en Andalucía: la política del gobierno facilita la victoria de la derecha

Carta Semanal 890 en catalán

Carta Semanal 890 para descargar en PDF

El presidente de la Junta de Andalucía, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP), ha decidido adelantar las elecciones autonómicas. La fecha de votación será el 26 de junio.

Bonilla –que gobernaba en coalición con Ciudadanos, y con el apoyo externo de Vox– ha decidido el adelanto ante las encuestas favorables y teniendo en cuenta que no pudo aprobar los presupuestos para 2022 por no conseguir los votos de Vox. El PP hace campaña por una mayoría absoluta para sus candidaturas (que hasta ahora le niegan las encuestas). Las perspectivas actuales son que Ciudadanos se hunde (y tal vez se quede sin representación), Vox crece casi un 50% en escaños, quedando como tercera fuerza electoral, con 18-20, el PSOE se estanca, y el PP sacaría por sí solo más parlamentarios (45-50) que todas las fuerzas de izquierda juntas. No obstante, no llegaría a la mayoría absoluta -que requiere 55 escaños- y necesitaría la abstención o el apoyo de Vox para gobernar. Sigue leyendo

El imperialismo intenta reordenar su dispositivo militar a escala mundial

Carta Semanal 889 en catalán

Carta Semanal 889 para descargar en PDF

La resistencia contra la guerra es hoy la piedra de toque de todas las organizaciones que dicen defender los intereses de los trabajadores y los pueblos. No nos engañemos, los discursos de defensa de la democracia, de defensa de una “nación oprimida”, de defensa de poblaciones atacadas, no son más que la justificación de una política que lleva  a la Humanidad a un desastre permanente. Nuestro ministro de exteriores, el señor Albares, nos pronostica -haciéndose eco de Biden- una guerra de años.

Es evidente que el hundimiento y descomposición del mercado capitalista, el anunció de una hambruna que puede afectar a más de mil millones de seres humanos, los brutales ataques al salario, las pensiones, los derechos democráticos y sociales de toda la población, forman parte de esta política de guerra.

Frente a ello solo cabe una posición: ¡GUERRA A LA GUERRA! Sigue leyendo

L’imperialisme intenta reordenar el dispositiu militar a escala mundial

Carta Setmanal 889 per descarregar en PDF

La resistència contra la guerra avui és la pedra de toc de totes les organitzacions que diuen defensar els interessos dels treballadors i els pobles. No ens enganyem, els discursos de defensa de la democràcia, de defensa d’una “nació oprimida”, de defensa de poblacions atacades, no són res més que la justificació d’una política que porta la Humanitat a un desastre permanent. El nostre ministre d’exteriors,el señor Albares ens pronostica -fent-se ressò de Biden- una guerra d’anys.

És evident que l’enfonsament i la descomposició del mercat capitalista, l’anunci d’una fam que pot afectar més de mil milions d’éssers humans, els brutals atacs als salaris, les pensions, els drets democràtics i socials de tota la població, formen part de aquesta política de guerra.

Davant d’això només hi ha una posició: GUERRA A LA GUERRA!

En aquest marc, Biden intenta reordenar el dispositiu contrarevolucionari -d’entrada el militar- per disciplinar tots els governs en la seva contraofensiva per fer pagar la crisi als treballadors i als pobles i al seu propi país.

Les “aliances” que teixeix contra la Xina es completen amb la Cimera de les Amèriques que convoca a Los Angeles aquesta setmana entrant. Juntament amb el cim de l’OTAN a Madrid els 29 i 30 de juny. Per això és important participar i impulsar les mobilitzacions contra ella. Hem conegut aquests dies el Manifest de la Plataforma estatal No a l’OTAN, en la qual participen els sindicats UGT i CCOO. En aquest text, es dirigeixen a Pedro Sánchez perquè retiri la invitació a Madrid i criden a manifestar-se. Tota organització que es preï de parlar en nom dels treballadors s’ha de sumar, sense cap vacil·lació, a aquesta mobilització.

Perquè aquesta resistència s’emmarca en la que hi ha a tot el món;des de Brasil a Ceylan, des de Sud-àfrica a Alemanya. Una resistència que clama no a la guerra, diners per als salaris, serveis públics, pensions…

Publiquem a continuació dos documents que ens il·lustren sobre el dispositiu de l’imperialisme les contradiccions i la resistència. El primer, un article del diari francès Informations Ouvrières, sobre la guerra d’Ucraïna i les mesures del govern Biden per fer front a la competència de la Xina pels mercats. El segon, un text de la revista El Trabajo de Mèxic sobre la Cimera de les Amèriques.

D’Ucraïna a la Xina

Alhora que els combats s’intensifiquen al Donbass, amb la seva processó de morts, ferits i refugiats, Joe Biden, en un viatge a Àsia, deia a Tòquio: “Rússia ha de pagar un preu a llarg termini per la seva barbàrie. tracta només d’Ucraïna, perquè si les sancions no es mantinguessin, quin missatge estaríem donant a la Xina sobre el cost d’un intent de prendre Taiwan per la força”. AFP informava dilluns: “Després d’una visita de tres dies a Corea del Sud , Biden va arribar al Japó diumenge a la nit, i els representants nord-americans van presentar els dos països com l’eix de l’aparell nord-americà davant l’ascens de la Xina a la regió. En una conferència de premsa conjunta dilluns, Biden i Kishida van prendre una postura ferma cap a Beijing, reafirmant la seva ‘visió compartida d’un Indo-Pacífic lliure i obert’ i dient que havien acordat monitoritzar l’activitat naval xinesa a la regió on la Xina està mostrant ambicions creixents. ‘Hem de demanar a la Xina que compleixi amb el dret internacional’, fins i tot en assumptes econòmics, va dir Kishida. Biden també va advertir que els Estats Units defensarien militarment Taiwan si Beijing envaïa l’illa autònoma, dient que la Xina estava ‘coquetejant amb el perill'”. Aprofitant el viatge a Àsia, Biden va convocar el Quad (Diàleg Quatripartit de Seguretat entre Estats Units, Japó, Austràlia i l’Índia) i va dir que era una “oportunitat crítica per intercanviar punts de vista i continuar estimulant la cooperació pràctica a la regió.” També va aprofitar el viatge per anunciar una nova associació econòmica a la regió.

El Marc Econòmic Indo-Pacífic (IPEF) no és un acord de lliure comerç, però preveu una integració més gran entre els països membres en quatre àrees clau: l’economia digital, les cadenes de subministrament, l’energia verda i la lluita contra la corrupció. Jake Sullivan, l’assessor de seguretat nacional dels EUA, va assegurar que es tractava d’una “plataforma oberta”, perquè havia estat concebuda i definida com a tal, però Pequín se sent deliberadament exclòs i ja ho ha deixat clar, castigant aquest diumenge a “petites camarilles” destinades a “contenir la Xina” (AFP). Joe Biden, també a Àsia, va signar la llei aprovada el 19 de maig passat pel Congrés nord-americà que suposa un gegantí desemborsament addicional de 40.000 milions de dòlars per a la guerra a Ucraïna; per la seva banda, el G7 n’acaba de prometre 20.000 milions. Les coses són clares: no es tracta de defensar el poble ucraïnès o Ucraïna, sinó que també es tracta de la Xina i totes les relacions mundials que l’imperialisme nord-americà busca reorganitzar sota el seu control. Però la classe dominant nord-americana s’enfronta a un país fracturat als mateixos Estats Units. Les eleccions intermèdies del proper mes de novembre (en què es renovarà tota la Cambra de Representants i un terç del Senat) suposen el risc que Biden pateixi una derrota, i són l’expressió oberta de la crisi política que s’està desenvolupant als Estats Units, les conseqüències dels quals seran per descomptat globals. sinó que també es tracta de la Xina i totes les relacions mundials que l’imperialisme nord-americà busca reorganitzar sota el control. Però la classe dominant nord-americana s’enfronta a un país fracturat als mateixos Estats Units. Les eleccions intermèdies del proper mes de novembre (en què es renovarà tota la Cambra de Representants i un terç del Senat) suposen el risc que Biden pateixi una derrota, i són l’expressió oberta de la crisi política que s’està desenvolupant als Estats Units Units i les conseqüències dels quals seran per descomptat globals. sinó que també es tracta de la Xina i totes les relacions mundials que l’imperialisme nord-americà busca reorganitzar sota el control. Però la classe dominant nord-americana s’enfronta a un país fracturat als mateixos Estats Units. Les eleccions intermèdies del proper mes de novembre (en què es renovarà tota la Cambra de Representants i un terç del Senat) suposen el risc que Biden pateixi una derrota, i són l’expressió oberta de la crisi política que s’està desenvolupant als Estats Units Units i les conseqüències dels quals seran per descomptat globals.

LA 9ª CIMERA DE LES AMERIQUES

Biden ha convocat els membres de l’OTAN a reunir-se a Espanya els dies 29-30 de juny. (els governs de Finlàndia i Suècia han demanat la seva adhesió a aquesta organització). La guerra a Europa tendeix a estendre’s.

La invasió d’Ucraïna per l’oligarquia mafiosa de Putin va donar a Biden el pretext, per empènyer els governs d’Europa per mitjà de l’OTAN, no només a intervenir a la guerra d’Ucraïna (ajudes financeres, entrega d’armes, assessors militars govern Ucraïnès, boicot a les mercaderies russes) sinó alhora a iniciar un tsunami armamentista (elevar els pressupostos d’armes al 2% del PIB de cada país.)[1]

Gairebé alhora, per ser més precisos, 3 setmanes abans, a principis de juny, Biden convoca, els governs d’Amèrica Llatina, a l’anomenada 9a Cimera de les Amèriques. Dues conferències amb perfils diferents, es pot dir, però que expressen l‟intent per part del Govern dels EUA de reorientar la seva política mundial per obrir-se mercats, per desallotjar si escauels competidors (Xina, Rússia…), per enfrontar la descomposició del mercat mundial que la pandèmia del coronavirus i ara la guerra a Europa han accelerat. Recordem també que el govern americà fa uns mesos va formar un front amb Anglaterra, Austràlia i Nova Zelanda amb l’objectiu de vigilar els mars de la Xina..

En el cas de la 9a cimera de les Amèriques els objectius que persegueix Biden són aturar l’enorme migració que es desenvolupa via Centreamèrica-Mèxic cap als Estats Units que ha fet salts en aquests últims anys i obrir el camí a les seves empreses imperialistes per a l’explotació de les primeres matèries i dels recursos naturals del subcontinent d’acord amb el gir de la transició energètica.

En el cas de Mèxic, els objectius del govern imperialista, expressats a través de l’ambaixador americà que actua com si fos el Nº. 2 del país, són brutals:

a.- El país té una frontera de 3 mil quilòmetres amb els Estats Units (el mur de Trump va fracassar), però a la part més estreta, al sud-est, (l’Istme de Tehuantepec que va del Golf de Mèxic a l’oceà Pacífic), hi ha només 300 km.

El govern està construint el ferrocarril de l’Istme de Tehuantepec. Els analistes comencen a parlar que aquests 300 km seran vigilats per l’exèrcit mexicà. Obrador li ha donat un gran impuls a les forces armades, assignant-los tasques de la major importància econòmica i política (control de ports, duanes…). Aquests 300 km seran un mur de contenció dels migrants que vénen del sud?

b.- Al mateix temps l’ambaixador americà recorrent el país, juntament amb el secretari d’Hisenda de Mèxic, ha reunit governadors de diferents estats del país amb l’objectiu, segons l’ambaixador, de “…identificar i avançar en oportunitats d’inversió , desenvolupament econòmic, metes ambientals i esforços contra el canvi climàtic, desenvolupament de la força laboral entre altres tasques”.

L’ambaixador comportant-se alhora com a representant de les grans empreses tecnològiques imperialistes assenyala “…que ha dialogat amb empreses com Amazon, Microsoft, Mercat lliure, Uber… que estàn disposades a invertir al sud-est mexicà…”

La resistència del govern d’Obrador.

La NO invitació per part del govern de Biden, a Cuba, Veneçuela, Nicaragua a la 9a Cimera ha portat Obrador a expressar la seva negativa a ser present a la Cimera que es realitzarà a Los Angeles, Califòrnia. La seva posició ha arrossegat els governs “progressistes” del subcontinent, a manifestar també el seu rebuig a la Cimera. Uns no hi seran presents (Bolívia), altres assistiran (Argentina, Xile, Hondures) manifestant el seu desacord.

Serà un fracàs la 9a Cimera de les Amèriques? Sí i no. Mostrarà el rebuig formal dels governs “progressistes”, contra les exclusions que fa el govern Biden, però quant a la política de “la transició energètica”, de pillatge de les matèries primeres i recursos naturals, hi haurà una resposta per part de els governs “progressistes”?

Recordem que el representant d’Obrador a la reunió de la COP 26 a Glasgow, va votar el gir cap a la transició energètica.

Correspon als treballadors i als pobles, a través de la lluita organitzada defensar la sobirania sobre els seus recursos.

[1]El compromís d’elevar la despesa militar al 2% el van contraure els països de l?OTAN el 2014, amb Obama a la casa Blanca. (Nota de la redacció d’aquesta Carta Setmanal)

La guerra y la crisis del sistema imperialista

Carta Semanal 888 en catalán

Carta Semanal 888 para descargar en PDF

La guerra de Ucrania pone de nuevo sobre la mesa muchos elementos que han estado en discusión entre los militantes obreros. A este respecto, en el debate de la dirección de la IV Internacional, un camarada señalaba lo siguiente: “El X Congreso Mundial de la Cuarta Internacional tendrá que tener en cuenta todos estos elementos, evaluándolos con el único criterio de los intereses de clase del proletariado mundial.  Este no es de ninguna manera un ejercicio académico querido por los profesores de ‘geopolítica’ que balbucean todos los días frente a las cámaras de televisión”. Tiene razón.  Y para hacerle justicia, es esencial situar esta guerra en su lugar en la historia de la crisis de todo el sistema imperialista. De entrada, es necesario constatar un hecho: la crisis actual no es causa de la guerra, más bien lo contrario. Sigue leyendo

La guerra i la crisi del sistema imperialista

Carta Setmanal 888 per descarregar en PDF

La guerra d’Ucraïna torna a posar sobre la taula molts elements que han estat en discussió entre els militants obrers. Quant a això, en el debat de la direcció de la IV Internacional, un camarada assenyalava el següent: “El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional haurà de tenir en compte tots aquests elements, avaluant-los amb l’únic criteri dels interessos de classe del proletariat mundial. Aquest no és de cap manera un exercici acadèmic estimat pels professors de ‘geopolítica’ que balbucegen cada dia davant de les càmeres de televisió”. Té raó. I per fer-li justícia, és essencial situar aquesta guerra al seu lloc en la història de la crisi de tot el sistema imperialista. D’entrada, cal constatar un fet: la crisi actual no és causa de la guerra, ans el contrari

Recapitulem: aquesta guerra no és la continuació de les dues primeres guerres mundials. Les dues primeres grans guerres imperialistes (1914/1918. 1939/1945)van ser guerres per la dominació del món.Tanmateix, la dislocació en curs de l’ordre mundial establert el 1945,el 1945 i de totes les institucions sorgides d’allà, des del FMI a l’ONU,no és degut a la impugnació de l’hegemonia nord-americana per part d’una altra potència, sinó a l’esgotament de les condicions en què va ser fundada (…). En assumir el lideratge de l’economia mundial en la seva etapa imperial, els Estats Units s’estan fent càrrec de totes les seves contradiccions” (Capitalisme i economia mundial, per Xabier Arrizabalo). En resum, no es tracta, de cap manera d’una qüestió de ” relleu”, de substitució de la posició hegemònica de l’imperialisme nord-americà per part d’una potència competidora.

Aquesta guerra no és part de l’esbós d’un nou”ordre mundial” (com el que pretenia George Bush el 2001 després de l’atemptat a la Torres Bessones). Es l’expressió de la convulsa desintegració del mercat mundial. Agreguem un aclariment: no va ser la guerra la que va causar el tsunami inflacionari. Les “fortes pressions inflacionàries” l’han precedida, reconeixen tots els experts. La guerra, incloses les sancions de la Unió Europea, – sancions, en realitat, contra el poble rus, que repercuteixen contra tots els pobles europeus i anuncien una fam generalitzada a més de 40 països d’Àfrica i Orient Mitjà-sens dubte les ha agreujat, provocant aquest crit d’angoixa del diari Le Monde (15 d’abril: “Com un incendi forestal, la inflació no coneix fronteres ni àrees protegides. Un cop superada la temperatura necessària, res no pot aturar les flames”.

D’on ve aquesta inflació?

Però d’on ve aquesta inflació? És producte dels bilions de dòlars injectats pels bancs centrals als mercats per sortir de la crisi financera de 2007-2008, “Garantir la liquiditat del mercat i mantenir artificialment baixos els tipus d’interès a llarg termini per impulsar l’economia, una política que ha portat el banc (la Reserva Federal) a comprar més de 9 bilions de dòlars en valors, l’equivalent al 40% del producte interior brut dels Estats Units”. (Le Monde, 6 de maig de 2022). Aquesta injecció de diners buscava entre altres coses prevenir o impedir una explosió social generalitzada després de l’onada de revoltes i aixecaments el 2019.

La desintegració del mercat mundial denunciada per l’OMC és la conseqüència inevitable de la lluita empresa pel capital financer per fer front a la tendència a la baixa de la taxa de guany, una lluita per aixafar el cost de la força de treball a través de la desregulació i la precarització de treball.

La desintegració del mercat mundial és la conseqüència dels intents del capital financer d’obrir-se per la força espais de valorització del capital capaços de restaurar el procés d’acumulació en un mercat sobresaturat. Una contradicció que el columnista econòmic de Le Monde resumeix en aquesta fórmula: “El món s’està arronsant a ulls vista. Un dia era ampli i estava ple de possibilitats. Ara està saturat i ple de trampes”

Així és com l’imperialisme nord-americà, aprofitant la guerra desencadenada per Putin, utilitza totes les seves forces per obrir un nou espai per a la valorització del capital obligant als seus “aliats” a una inversió massiva a l’economia d’armament,recurs múltiples vegades utilitzat però agreujant el caos creixent del mercat mundial.

Biden, com Putin…

Biden, com a representant dels interessos dels monopolis imperialistes nord-americans, i Putin, com a representant de l’oligarquia mafiosa governant al Kremlin, busquen garantir els interessos als qui serveixen l’accés a les matèries primeres (o sigui, el control del mercat de les matèries primeres des de l’energia als aliments), que senten que necessiten en el marc de la transformació econòmica que hauria de comportar la”transició energètica”,

No hi ha dos camps. Hi ha un enfrontament–que no exclou la possibilitat d’un derrap– cop a cop i de manera anàrquica entre els gàngsters que es troben al capdavant dels monopolis imperialistes i els oligarques. En aquest sentit, podem dir que hem entrat en una guerra sense fi, una expressió de la dislocació del mercat mundial, una conseqüència de la crisi de tot el sistema.

No hi ha dos camps

No hi ha dos camps. No hi ha ni un camp progressista contra la reacció, ni tan sols dos camps que lluitin per l’hegemonia mundial. Hi ha el camp dels monopolis imperialistes i els oligarques compromesos en la dislocació del mercat mundial amb tot allò que això comporta de brutalitat i de desordre a imatge i semblança de l’anarquia que presideix el funcionament del sistema capitalista.

La referència a una guerra entre democràcia i dictadura és una estafa destinada a amagar la crisi social sense precedents en què la inflació, símptoma de la crisi, està enfonsant el món.

Espantats per la reacció predictible davant allò que cal cridar pel seu nom: l’organització a tots els continents d’una ofensiva gegantina de “devaluació de la força de treball”, espantats per l’amenaça que aquesta reacció representa per a tots els governs, tant els de les potències imperialistes com els de els països dominats d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, els representants del capital financer han decidit aprofitar la qüestió de la guerra per avançar a marxes forçades cap a l’establiment d’una unió nacional, és a dir, l’exigència a partits i sindicats de renunciar a la lluita per reivindicacions i drets en nom d’un suposat interès superior.

Ja podem dir que els enfrontaments que es preparen ho fan sota noves condicions polítiques. En una situació marcada per l’enfonsament de tots els poders i per la crisi mortal de totes les representacions polítiques que s’han inscrit en el marc de la defensa de les institucions de l’ordre burgès, s’esqueixen noves forces, una gran fracció de la joventut, que busquen encarnar la “ruptura” amb el vell ordre, i que s’involucren en un procés complex i aparentment contradictori de reconstrucció d’una autèntica representació política de la classe obrera.

Això és el que testimonia el sorgiment de la “Unió Popular” a França les expressions de la qual no es limiten a França, ni tan sols a Europa. Hi ha una necessitat urgent d’establir contacte amb tots aquells grups que, a Europa, i a escala internacional, han entrat en un procés de ruptura vinculant la exigència d’un augment general dels salaris, la congelació dels preus, la defensa de les pensions, el restabliment dels sistemes de salut i educació- fent ressorgir, en tota la seva actualitat, el sistema de “reivindicacions transitòries” (com l’escala mòbil de salaris), el rebuig dels pressupostos d’armament, encarnació de la política destructiva de tots els governs sotmesos a l’imperialisme.

Lògicament, l’organització a Madrid, els dies 29 i 30 de juny, de la cimera de l’OTAN, que a l’avantguarda i la rereguarda dels comerciants de les guerres, hauria de proporcionar l’eix d’un gran agrupament de tots aquells que decideixen comprometre’s concretament en la lluita contra la guerra.

Nombroses forces, que inclouen els sindicats, ja han decidit convocar una manifestació contra la cimera el 26 de juny a Madrid. Preparem un míting internacional per al dia 25 a Madrid, contra la cimera, que s’inscriu a les múltiples mobilitzacions en curs i en continuïtat amb la Conferència Obrera europea d’urgència del 9 d’abril passat.