Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Sobre la mobilització a França contra la reforma de les pensions

Carta Setmanal 925 per descarregar en PDF

En aquesta carta setmanal reproduïm -amb alguns cometaris- un article de Pierre Valdemienne, publicat a Informations Ouvrières nº 724, de l’1 de febrer, a tall de balanç de les últimes manifestacions celebrades en diferents ciutats de França contra la proposta de reforma del sistema de seguretat social impulsada pel govern d’Emmanuel Macron. Una reforma que el govern francès titlla de “necessària”, quan, igual que a Espanya, la caixa de la Seguretat Social a França és autosuficient, si no fos -a França- pels milers de milions d’exempcions de cotitzacions empresarials decidides pels diversos governs, amb l’excusa de “crear ocupació”, i finançades per la pròpia caixa del sistema de jubilació. I a Espanya per la derivació de fons per a “despeses impropis” (d’aquí l’exigència d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social aixecada per la COESPE).

Just és assenyalar que l’endemà l’1 de febrer més d’un milió de treballadors anglesos de diversos sectors: Sanitat, ensenyament, transports es van manifestar i van anar a la vaga per augments de salaris i contra les despeses militars. Un veritable renéixer de la classe obrera britànica després dels negres anys de l’època de Thatcher.

Manifestacions monstruoses arreu del país: l’executiu s’enfronta a un rebuig de profunditat sense precedents

Aquest dimarts 31 de gener, dia de vaga i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers, en massa. La mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica, cosa que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir aquesta reforma, fins i tot a l’Assemblea Nacional.

“Esperar. I rectificar la situació abans que sigui massa tard”. És un estímul en forma d’advertència que el diari Le Monde (30 de gener) dirigeix a l’executiu, l’índex de popularitat del qual ha estat en caiguda lliure durant quinze dies, especialment després de la gran vaga del 19 de gener.

Un element significatiu del descens del govern a l’infern és el cas dels pensionistes, que constitueixen el cor de l’electorat macronista, i que s’oposen majoritàriament a la “reforma” de les pensions, segons les últimes enquestes.

La qüestió es simple : com més intenta l’executiu justificar la “reforma”, més s’estén el rebuig entre la població. Emmanuel Macron ha entès això i va lamentar la necessitat d’haver de convèncer: els elements del llenguatge han canviat durant una setmana, ja no correspon al govern defensar una “reforma justa” sinó una “reforma indispensable” i “necessària”.

L’Executiu es llança cap endavant…

En aquest sentit hem d’interpretar les declaracions -en forma de provocació- del primer ministre, qui va declarar el diumenge 29 de gener que l’ajornament de l’edat de jubilació a 64 anys “ja no és negociable”.

El mateix to provocador del ministre de l’Interior a les columnes del parisenc el mateix dia, per a qui “la feina no és una malaltia”. O el vídeo del ministre de la Funció Pública, Stanislas Guerini, destinat als funcionaris públics, que va provocar una veritable protesta, provocant la reacció de la confederació FO – que “denuncia la propaganda del govern” – i de la CGT, Céline Verzeletti, cosecretaria general de la Unió Federal de Sindicats de l’Estat, que tuitejaba: “Negació de la democràcia, falsa propaganda, segrest d’arxius. Vergonyós”. Per no parlar de les declaracions extraterrestres de la diputada del grup Renaissance Claire Guichard (suplent del ministre delegat de Comptes Públics, Gabriel Attal) sobre el personal que acompanya els estudiants amb discapacitat (), o les confessions assumides per Franck Riester, ministre de Relacions amb el Parlament, recolzat per Clément Beaune i Stanislas Guerini (una altra vegada!) sobre el destí reservat a les dones per  la “reforma” ()

… I es troba amb el mur de manifestacions i vagues

La resposta a totes aquestes provocacions no es va fer esperar: aquest dimarts 31 de gener, un dia de vagues i manifestacions convocades per totes les organitzacions sindicals, la població va sortir als carrers en massa. La força de la vaga i les manifestacions del 19 de gener ha donat confiança a tots els d’aquest país, que rebutgen la reforma i volen que es retiri.

Així, arreu, les manifestacions, cada vegada i sempre convocades pels sindicats units, són més nombroses que el 19 de gener i trenquen nous sostres: 3.500 a Abbeville (que seria la major manifestació de la història de la ciutat), 10.000 a Foix (per a una ciutat de 9.700 habitants), 10.000 a Montauban (davant  6.000 el 19 de gener),   12.000 a Béziers (davant 10.000), 65.000 a Nantes (davant 55.000), 80.000 a Toulouse (davant 50.000), 250.000 a Marsella (davant 140.000), 500.000 a París (davant 400.000)… Els talls són encara més densos, amb una presència massiva de joves (més de 150.000 segons les organitzacions); una vegada més, hi ha moltes delegacions del sector privat (Thalès a Niça, per exemple), i d’empleats que no estan acostumats a manifestar-se (com els empleats de les notaries) i molts “manifestants primerencs”, cosa que diu molt sobre el ferment continu a la població…

Paral·lelament, la vaga és molt seguida, sobretot en el transport, especialment a la RATP i SNCF : en aquest sector, no hi ha trens interurbans, 2 TER de cada 10, 1  regional (a la regió de París) de cada 10 … A les refineries, entre un 70 i un 100% de vaguistes. A la refineria de Feyzin (Roine), la vaga es renova l’1 de febrer.

El que s’expressa en aquestes manifestacions: un fart, una ira dirigida contra Macron, la seva política, el seu govern, el seu món i que cristal·litza en la demanda de la retirada de la reforma.

La demostració de força dels treballadors repercuteix en tots els nivells

Enfortida per la unitat de tots els sindicats per exigir la retirada de la “reforma” de les pensions, la mobilització decidida dels treballadors no només no es debilita, sinó que s’intensifica.  Lo que provoca fortes preocupacions a la cúpula de l’Estat sobre la capacitat de mantenir-se, fins i tot a l’Assemblea: l’expresident de la República, François Hollande, tem “un poderós moviment social unitari, que pot, al seu torn, desintegrar l’acord parlamentari” (Le Monde, 30 de gener).

Ja estan apareixent esquerdes: els vint diputats del grup Liot (), propers a la majoria, han anunciat que no votaran a favor de la “reforma”. A les files d’Horizons, el partit polític de l’ex primer ministre d’Emmanuel Macron, Edouard Philippe, sis diputats planegen abstenir-se o votar-hi en contra. Pel que fa als Republicans, el diari patronal L’Opinion (30 de gener) es pregunta: “Els 62 membres del grup LR donaran suport finalment al text del govern? Ningú té la resposta, ni tan sols els diputats de LR. Van presentar 633 esmenes que sorprenentment apunten a suavitzar la reforma: limitar les contribucions a 43 anys per a carreres llargues (en lloc de 44), clàusula de revisió el 2027, ajornament de l’entrada en vigor de la reforma al 2024 en lloc del 2023 … Hauríem de veure les condicions del seu suport?” Per no parlar de l’oposició entre els diputats de la pròpia majoria, que van anunciar la seva intenció de no votar a favor del text tal com està.

La qüestió de la prolongació de la vaga fins a la retirada del projecte està sobre la taula

Mentre que els debats a l’Hemicicle han de començar el dilluns 6 de febrer, la data d’una convocatòria de vaga al sector energètic i la vigília d’una convocatòria d’una vaga renovable a la SNCF i a les refineries, el rebuig que està arrelant a tot el país i l’absència d’una majoria al Parlament enllesteixen l’horitzó de l’executiu.

I no són els resultats de les recents eleccions parcials els que li puguin tranquil·litzar: malgrat les taxes rècord d’abstenció, a Charente, per exemple, el candidat de La France Insumise-Nupes, René Pilato, va augmentar en 8 punts en la primera volta i va guanyar en la segona, contra el diputat sortint d’Horizons, Thomas Mesnier. Aquest últim va declarar que “hi ha hagut un efecte pensions en els últims dies. La gent va venir a votar a la segona volta quan no va participar en la primera”.»

En negar-se a escoltar arguments de sentit comú, el cap d’Estat i el seu govern són plenament responsables de la situació i les seves conseqüències. En una democràcia, escoltar el poble és millor que totes les objeccions que el mateix executiu ha renunciat a defensar; i amb raó, perquè són les de la minoria d’explotadors i capitalistes, que obtenen del govern un augment vertiginós en el pressupost de les forces armades (+ 30%), l’escalada de lliuraments de tancs i fins i tot avions, ara qüestionats fins i tot dins de l’Assemblea Nacional.

Recolzats per la força política de FI i Nupes, enfortits per la unitat de les organitzacions, els treballadors han tornat a indicar que no tenen intenció d’acceptar ser saquejats per tot arreu. Tenen raó. La qüestió de la renovació de la vaga ja està sobre la taula. El rebuig de tota aquesta política mortal per a totes les categories explotades és legítim, tots els mitjans per tenir èxit també.

Míssils o pensions

Carta Setmanal 924 per descarregar en PDF

Amb aquest suggestiu títol un periodista de La Vanguardia (Barcelona, 23 de gener) va resumir la situació de França. Quatre dies abans, el dijous 19 de gener, la classe obrera francesa s’havia aixecat amb les seves organitzacions contra la reforma de les pensions, i el president Macron va anunciar un dia després des de la base aèria de Mont de Marsan que la nova Llei de Programació Militar (2024-2030) preveia una despesa de 413.000 milions d’euros. O sigui un augment d’un 35 per cent en relació amb el pressupost actual. Quantitat qualitativament superior al suposat dèficit del pressupost de la Seguretat Social, supòsit perquè el càlcul real dels comptes de la Seguretat Social dóna que a aquest sistema està força equilibrat. El que està en joc no és una qüestió comptable és una qüestió política de fons. En iniciar-se la guerra d’Ucraïna els dirigents del Medef (la patronal francesa) ja havien declarat que calia gastar en “defensa” com una cosa prioritària i per tant que calia ficar mà del tresor de guerra de la classe obrera francesa, la caixa de les pensions.

Des que va ser elegit el 2017 Emmanuel Macron va fixar com una de les prioritats la reforma de la Seguretat Social, continuant la política del president socialista Hollande que havia imposat una reforma del Codi del Treball.

La reforma Macron implicava liquidar el sistema de repartiment i imposar un sistema de punts, o sigui de capitalització individual. Inclou desmantellar els 42 règims especials (aquesta reforma va fracassar quan la mobilització que va tenir el seu moment més àlgid el 5 de desembre del 2019, amb una vaga generalitzada, va ser abandonada el març del 2020, en plena pandèmia). Règims que determinen les condicions de jubilació dels diferents sectors de treballadors en funció de les condicions de treball, la seva punibilitat o risc. Aquests règims especials van ser un producte de la lluita de classes particular en el període revolucionari que es va obrir els anys 1944-46 després de la derrota del nazisme i l’entrada en acció de la classe obrera. El mateix sistema públic de la Seguretat Social, com altres mesures d’aquest tipus va ser el preu que la burgesia francesa va haver de pagar per mantenir el poder polític i reconstruir l’Estat burgès (amb la col·laboració en particular de les direccions del PCF i la CGT). Des d’aleshores la burgesia francesa i els governs, amb la col·laboració de les direccions del PCF i del PS, han intentat “reformar” aquest sistema.

Per al capital financer, en crisi, és una qüestió essencial apropiar-se delsdiners de la classe obrera, el salari diferit,.

En l’elecció del 2022 Macron va tornar a la càrrega, però no cal oblidar que va guanyar les eleccions, no pel seu programa sinó per la campanya en contra de l’extrema dreta, després que diverses candidatures de divisió com les del PCF impedissin que Jean Luc Mélenchon passés a la segona volta. La qual cosa no va impedir que en les eleccions legislatives de juny de 2022 els candidats de la coalició organitzada per Mélenchon fossin els més votats. El resultat és que per primera vegada en la història, la llista del president NO és majoria a l’Assemblea Nacional, i Macron es veu obligat a utilitzar l’article 49,5 perquè s’aprovin les lleis sense debat (article que mostra el caràcter bonapartista del règim de la V República).

Avui la reforma es concreta (acaba de ser aprovada al Consell de Ministres i passa al parlament) a augmentar l’edat de jubilació de 62 a 64 anys, augmentar de 42 a 43 els anys per tenir la jubilació al 100 per cent i començar a desmantellar els règims especials.

Com s’expressa la resistència?

Des que, el maig del 2022, Macron va anunciar la necessitat de la reforma, es va formar un front sindical unitari en contra. Nou sindicats, des de la CGT i FO fins als sindicats de quadres, els cristians i grocs (CFTC i CFDT ) es van pronunciar en contra de la reforma. I van anunciar mobilitzacions si la reforma es presentava a aprovació.

El gener d’aquest any van tornar també a sorgir les “armilles grogues”, sens dubte no amb el mateix impacte perquè TOTES les organitzacions sindicals apareixien unides donant en certa mesura confiança NO només a la classe obrera sinó a tots els sectors mitjans oprimits i explotats pel gran capital per mitjà de la inflació desbocada (fins i tot el gremi de forners es va manifestar el 23 de gener contra els preus de l’energia).

Quan Macron va anunciar que el Consell de Ministres del dimecres 25 de desembre anava a donar sortida al projecte de llei, la coalició sindical va cridar a una jornada de vaga per al 19 de gener. El resultat de la vaga i les manifestacions van ser més importants que el 2019.

Aquestes organitzacions a la tarda del 19 es van reunir i comunicar la necessitat de continuar la mobilització, fer assemblees i fer una nova jornada de vaga i manifestacions el 31 de gener.

Les organitzacions sindicals dels joves estudiants criden des del 30 de gener a bloquejar els centres d’estudi i participar en les manifestacions dels treballadors i els seus sindicats.

Paral·lelament La França Insumisa (sense el suport del PCF, del PS ni dels Verds) va cridar a una marxa a París el 21 de gener com a complement i en suport a la vaga convocada pels sindicats. Aquesta crida es va fer a partir de la convocatòria de NOU organitzacions juvenils que van prendre la iniciativa. En efecte la participació dels joves en aquesta manifestació va ser notòria.

En certa mesura La França Insumisa apareix com el referent polític de la majoria social. A La França Insumisa participen colze amb colze els militants de la Quarta Internacional organitzats al Partit Obrer Independent.

Tota aquesta mobilització i resistència ha creat o accentuat la crisi política del règim i els seus partits. La dreta està dividida i fins i tot en el partit de Macron (que es diu de centre) hi ha veus que es pronuncien contra la reforma de les pensions. L’extrema dreta de Marine Le Pen, molt absent de l’escenari polític, també es veu obligada a pronunciar-se contra la reforma.

Quin serà el resultat? El resultat el donarà la mobilització en curs, però a ningú se li escapa la importància internacional i europea d’aquesta mobilització i el seu efecte directe en països com Espanya on el govern està immers en el mateix tipus de reformes.

Considerem necessari interpretar el contingut de fons del que es juga a França. Per això publiquem l’article de Marc Gauquelin a Informations Ouvrières 741 del dimecres 24 de gener.

S’ha obert un nou període

El fet que dos milions de treballadors i ciutadans responguessin el 19 de gener amb vagues i manifestacions a la crida de les confederacions sindicals unides, revelant el veritable equilibri de forces entre les classes, marca un punt d’inflexió en la situació en aquest país.

Macron pot agitar, gaudir del descanso del general en cap a Mont de Marsan, encarregar al seu ministre de Treball, Olivier Dussopt, que declari el Journal du Dimanche: “Amb aquesta reforma, no hi haurà perdedors” (22 de gener). Es pot presentar, juntament amb Olaf Scholz, com a garant de la “sobirania europea”… Però ja no té control sobre els processos en curs en les profunditats de la societat.

La nit del 19 de gener, tots els participants (sindicalitzats, no sindicalitzats, treballadors públics i privats, joves…) van sentir el mateix, l’immens poder dels treballadors reunits en unitat per exigir la retirada pura i simple de la reforma de les pensions. Un sentiment reforçat 48 hores després per la marxa del 21 de gener a París, iniciada per organitzacions juvenils i recolzada per LFI. Un sentiment de confiança en la seva capacitat que ha aconseguit assolir i preservar la unitat de les seves organitzacions posant al seu abast mans l’abandonament del seu projecte per part del govern.   

Aquest govern, soscavat per la pèrdua de la seva majoria a l’Assemblea Nacional, aïllat de la majoria de la població, està multiplicant els signes de debilitat. Mai s’ha mostrat tan insegur sobre el futur.

Per a aquests milions de treballadors i ciutadans que es van posar en marxa el 19 i 21 de gener i que ja estan compromesos en la preparació de la jornada de vaga i manifestacions del 31 de gener, la qüestió de quines són les formes d’acció capaces d’ampliar i aprofundir encara més el moviment és al centre de totes les preocupacions.

Com ho està la qüestió de les formes d’ organització necessàries per garantir el marc de la unitat de les organitzacions de classe indispensables per a la unió de les masses.  En aquesta lluita, fins al final, per fer que Macron retrocedeixi en les pensions és on es forgen les eines i es forgen les relacions polítiques que portaran a fer un pas més i integrar en la seva lluita la dimensió de la lluita per acabar amb aquest govern. En aquest sentit, el dia 19 de gener, amb els seus dos milions de vaguistes i manifestants, tanca un període per obrir-ne un altre, retornant a la classe obrera el seu lloc com a element central de tota la situació.

Un període que inevitablement avançarà cap a la confrontació amb el poder bonapartista de Macron, per obrir pas a un resultat d’acord amb els interessos de la població treballadora i el respecte dels principis de la democràcia.

El CATP en la lluita contra la guerra

Carta Setmanal 923 per descarregar en PDF

Aviat es complirà un any des del començament de la invasió russa d’Ucraïna (la guerra a la regió es va iniciar, al Donbàs, el 2014). Un any en què la guerra ha portat la mort de milers de joves russos i ucraïnesos, la destrucció d’Ucraïna, la misèria creixent per a la població treballadora de tota Europa, aixafada per la pujada dels preus de productes de primera necessitat, la destrucció de bona part de la indústria europea. I els dirigents dels EUA i l’OTAN defensen la continuació de la guerra “fins a la victòria total” d’Ucraïna (que suposarà la destrucció total de bona part del seu territori).

En tot aquest temps, els militants i organitzacions que participen en el CATP han lluitat per guanyar més companys i agrupar-los per al combat contra la guerra.

29 de enero, conferencia del CATP

El 29 de gener de 2022, quan ja sonaven tambors de guerra, la conferencia del CATP, celebrada a Madrid, aprovava una declaració amb el títol “No a la Guerra de l’OTAN”

En ella s’assenyalava que  “l’ampliació d’estats membres de l’OTAN no te res a veure ni amb la pau, ni la seguretat d’aquests estats, si no que obeeix única i exclusivament als interessos de l’administració americana que vol refermar la seva hegemonia mundial en l’actual guerra comercial  amb la Xina. El perill d’un conflicte bèl·lic és contrari als interessos dels pobles europeus, que el que necessiten és pau i cooperació entre ells mateixos, per poder conquerir o salvaguardar els seus drets socials i democràtics”.

I afegia que “la decisió de multiplicar les despeses militars en aquest any 2022, per part del govern, és contraria a la necessitat de satisfer les necessitats socials, en particular, la sanitat i l’educació, i a reintegrar a la Seguretat Social les decenes de milers de milions utilitzats per pagaments aliens a les pensions”.

9 d’ abril, conferència d’ urgència

El 9 d’abril, poc més d’un mes després d’iniciar-se la invasió de les tropes de Putin, el CATP va agrupar companys per participar en una conferència europea d’urgència, convocada a iniciativa del Nou Corrent d’Esquerra (NAR), de Grècia, i el Partit Obrer Independent (POI), de França, que es dirigien “a tots els militants, grups i organitzacions que rebutgen veure’s arrossegats a la guerra desencadenada per Rússia, els Estats Units i l’OTAN, guerra que els pobles no volen, i que rebutgen la unió sagrada que reclamen els governs implicats en la liquidació de totes les conquestes socials”. La crida del POI i el NAR partia del fet que els trust i els oligarques s’enfronten brutalment pel repartiment d’un mercat mundial sobresaturat. I de com aquesta competència econòmica pel mercat mundial es tradueix en l’acció dels governs al servei del capital financer: “El Govern nord-americà i el seu braç armat, l’OTAN, uneixen el carro a tots els Governs de la UE (…) Sota aquesta pressió, els estats majors dels monopolis imperialistes estan compromesos en un gir, coordinat per les institucions europees, que amenaça de destruir l’aparell productiu dels països europeus i totes les relacions socials basades en el reconeixement de les conquestes polítiques i socials de la classe obrera. Aquest gir condemna a l’atur, a la misèria ia la guerra milions de treballadors i les seves famílies”. La crida assenyala la nova etapa oberta per la guerra: “La guerra a Ucraïna marca l’entrada en un nou període en què les rivalitats entre capitalistes desembocaran cada cop més en el recurs a les armes. La intensificació d’aquestes rivalitats amenaça la mateixa supervivència de la humanitat”. I també l’oposició dels pobles a la guerra i la seva utilització pels governs per imposar els plans del capital financer: “Els pobles no volen la guerra. Ni el poble rus, ni el poble ucraïnès volen la guerra”.

“Els governs al servei del capital exigeixen la unió sagrada en nom de la guerra. La patronal espanyola ha declarat: “La realitat és que estem en guerra (…). És un moment molt important per fer una contenció salarial”; o bé la primera ministra sueca que explicava, a la Cimera Europea de Versalles: “M’agradaria molt invertir els diners dels contribuents en escoles i pensions, però hem de gastar-los en defensa”. Assenyalant així la relació entre guerra i guerra social, entre lluita contra la guerra i lluita en defensa de les conquestes socials i per les reivindicacions. La conferència es va pronunciar contra les crides a la unió sagrada declarant que “Truquen a la unió sagrada per intentar emmordassar els assalariats i les seves organitzacions en el moment mateix en què s’anuncien les mesures més brutals contra les pensions, contra els drets socials, contra els serveis públics, contra tots els acords col·lectius sobre el contracte laboral (…) Amb la unió sagrada, els Governs exigeixen als treballadors que renunciïn a les reivindicacions ia les llibertats (…) Nosaltres diem: Aquesta no és la nostra guerra, s’està lliurant pels interessos dels trust i de les multinacionals. Els pobles no poden esperar res, no poden guanyar res amb la competència imperialista, amb els governs promotors de guerra, siguin on siguin.

I la necessitat d’ajudar a organitzar el rebuig a la guerra de la població treballadora: “Hem de contribuir, a cada país del vell continent, a ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a agrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials. Aquest és lúnic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra”.

Madrid, 25 de juny 2022, Trobada Europea contra la Guerra: “ni Putin ni OTAN”

  En una trobada que va reunir militants de diversos països europeus, coincidint amb la cimera de l’OTAN, aprovàvem una declaració que deia, entre altres coses: “Nosaltres, que hem exigit des del primer dia un alto el foc i la retirada de l’exèrcit de Putin d’Ucraïna, volem denunciar el torrent de mentides amb què ens inunden cada dia. Aquesta guerra no és ni una guerra per defensar Rússia, com pretén Putin, ni una guerra “en defensa dels valors d’Europa”, com pretenen Biden, Scholtz, Johnson, Macron i Draghi. La guerra que devasta Ucraïna enfronta, pel control de la distribució de matèries primeres, els oligarques russos representats per Putin amb els caps dels monopolis imperialistes, representats pels caps d’Estats membres de l’OTAN”. L’endemà de la trobada, la majoria de participants s’unia a un seguici internacional a la manifestació convocada contra la cimera de l’OTAN, manifestació entre els convocants de la qual es trobava el CATP i que va reunir desenes de milers de persones. En coherència amb la declaració aprovada: “L’OTAN és la guerra, és la intervenció directa de l’imperialisme nord-americà a Europa, trepitjant tota sobirania dels pobles, imposant el vertiginós augment dels pressupostos de guerra. La Unió Europea i els governs europeus voten més i més milers de milions per a la guerra i els detreuen de l’ensenyament, la sanitat, les pensions, “La declaració assenyalava, encertadament, les greus conseqüències de la guerra per a la classe treballadora: “La guerra combinada amb l’especulació comporta penúria i pujades de preus que sumen milions de persones a la misèria, a Europa ia tots els continents ”.

Però no es quedava al terreny de la denúncia. Incloïa una crida a l’acció de militants i organitzacions obreres: “Els nostres governs, alhora que ataquen totes les conquestes socials, pretenen que les organitzacions sindicals renunciïn a les reivindicacions més immediates, a les reivindicacions fonamentals: pensions, protecció social, serveis públics ( …) És responsabilitat de tot militant obrer, de tot demòcrata, tirar endavant la lluita contra la guerra, unificar el moviment antiguerra amb la lluita pel pa, la pau, la salut i la llibertat, per la congelació de preus i el augment de salaris, contra els governs i el capitalisme bàrbar”.

Gener de 2023: Manifest Alto a la Guerra! Alto el foc immediat, sense condicions!

En aquests moments, recollim suport per a un manifest per un alto el foc immediat, signat per centenars de militants de tot Europa, que va ser presentat en roda de premsa davant les Corts l’11 de gener, i en preparem actes de presentació.

El manifest parteix de les conseqüències de la guerra, que “té ja les seves conseqüències polítiques i econòmiques a tot el món. Suposa l´amenaça d´un perill mortal per a tots els pobles d´Europa i de tots els continents”.

Per tant, “Per preservar la humanitat, cal aturar aquesta marxa cap a la barbàrie. La guerra de Putin, com la de l’OTAN a càrrec de Zelenski, no és la nostra guerra (…) Volem la pau per al poble rus i per al poble ucraïnès”. Aturar la guerra, oposar-se a la seva escalada, no és recolzar Putin: “En envair Ucraïna, Putin es va llançar a una aventura criminal i sense sortida per al poble rus i el poble ucraïnès. Putin no defensa el poble rus. Exigim la retirada de les tropes de l’exèrcit de Putin. Condemnem l’escalada bèl·lica de l’OTAN i exigim la retirada de les tropes de tots els països de l’OTAN”.

I s’oposa a tota la política de guerra i de guerra social. Els signants del manifest ens oposem: “Al fet que els dirigents dels nostres Estats subministrin armes que maten i fereixen centenars de milers d’éssers humans dels dos bàndols amb la seva multitud de massacres, refugiats, destrucció (…) A «sancions econòmiques» contra el poble rus, exigides pel Govern nord-americà, que s’utilitzen per disparar els preus, els beneficis rècord dels trust i oligarques del petroli, la compra massiva de gas d’esquist, un inici de col·lapse industrial a Europa (…) A que s’utilitzin milers i milers de milions per al rearmament d’Ucraïna en benefici de la indústria d’armament i en detriment dels pobles treballadors amb retallades a tots els pressupostos públics, hospitals, escoles, etc”.

.Per tot això, “Llancem una crida a tots els treballadors i militants d’Europa a unir les seves forces per aturar aquest engranatge mortal i aquesta carnisseria i pel cessament de la guerra i un alto el foc immediat!”. El combat contra la guerra ha de continuar. Els participants a la roda de premsa de presentació del manifest han proposat una reunió àmplia de tots els signants del mateix per debatre com impulsar la campanya i formar un equip de coordinació. Convidem tots els lectors d’aquesta carta a subscriure el manifest i participar a aquesta reunió, que es farà per videoconferència el proper dia 25.

 

Davant l’intent de cop d’Estat al Brasil

Carta Setmanal 922 per descarregar en PDF

En les eleccions presidencials del Brasil, celebrades l’octubre del 2022, Lula, candidat del partit dels Treballadors (PT) va vèncer amb un 50,9% dels vots davant el 49,1% de Bolsonaro (dos milions de diferència).  Però l’ultradretà, que havia fet campanya denunciant que hi havia d’haver un frau a les eleccions, mai ha acceptat plenament els resultats.

Recordem que qui sí que va arribar a la presidència per mitjà d’actuacions fraudulentes va ser el mateix Bolsonaro, fa quatre anys, quan l’aparell judicial va impedir que es presentés Lula com a candidat (les enquestes li donaven com a guanyador), per suposats delictes de corrupció (Lula va ser fins i tot condemnat, sense cap prova real, però la condemna va ser posteriorment anul·lada).

Seguint Bolsonaro, molts dels seus partidaris no han reconegut el resultat de les eleccions presidencials. Han protagonitzat talls de carreteres, aturades patronals, i altres mesures. I han multiplicat les crides que l’exèrcit intervingués per impedir la presa de possessió de Lula.

Malgrat tot, Lula va prendre possessió com a president el passat 1 de gener, acompanyat per centenars de milers de manifestants.

Milers de partidaris de Bolsonaro acampen des que es van fer oficials els resultats electorals, davant la Caserna General de l’Exèrcit, a la capital federal, Brasília. També acampen davant casernes en altres indrets del país.  Els financen alguns empresaris, que han pagat també els autobusos per al seu desplaçament.

L’assalt a seus governamentals

El diumenge 8 de gener, a Brasília, els bolsonaristes surten del seu lloc d’acampada, per dirigir-se tranquil·lament a peu a la plaça dels Tres Poders, on es troben les seus de la presidència, el congrés i el tribunal suprem federal. Se’ls uneixen els que han arribat uns 150 autobusos per sumar-se a la mobilització La Policia Mil·litar  de l’Estat[1] els escorta com si res, cosa que no és d’estranyar, ja que el secretari estatal en funcions de Seguretat Pública del Districte Federal li diu al governador en un missatge d’àudio -desvetllat per Folha de S.Paulo- que els manifestants,  amb els que han negociat, avancen pacíficament.

A la plaça dels Tres Poders, avancen en massa i superen fàcilment la barrera d’uns pocs agents que protegeixen el Congrés, envaint l’edifici.  També assalten el palau presidencial de Planalto, i la seu del Tribunal Suprem, on arriben fins al saló de plens.  I tot això malgrat que el servei secret ABIN (per les seves sigles en portuguès) havia alertat diversos organismes de seguretat sobre el risc que en les pròximes hores assaltin edificis públics

Sis hores després, Lula ordena a les forces de seguretat que intervinguin. Fan un enorme desplegament i a poc a poc van reprenent el control.

La passivitat del govern

Mentre tot això succeeix, el govern de Lula triga a reaccionar. Recordem que és un govern d'”unitat nacional”, que inclou fins i tot ministres que van votar per la destitució de Dilma Roussef i a antics bolsonaristes. El ministre d’Agricultura és Carlos Fávaro, un gran terratinent que va ser president de l’associació de productors de soja i blat de moro de l’estat de Mato Grosso, un dels graners del país. El de defensa, José Múcio Monteiro, segons explica El País “es mou bé en ambients militars”, i va ser elogiat fins i tot pel vicepresident de Bolsonaro, el general Hamilton Mourão.

La premsa explica que la tardança a respondre del govern es deu a discrepàncies internes. El ministre de Justícia, Flavio Dino, defensava recórrer a la força si els manifestants no es dispersaven, mentre el de Defensa, José Múcio, advocava per evitar la confrontació a tota costa ¡mentre els assaltants controlaven les seus de la presidència, el congrés i el poder judicial!

I ara?

El succeït posa de manifest la complicitat de sectors de l’aparell d’Estat amb els assaltants, i la debilitat del govern en la seva resposta.

Segons El País, el president Luiz Inácio Lula da Silvasospita dels militars, sospita de la policia militaritzada del Districte Federal i del seu governador; sospita dels serveis d’intel·ligència, de l’expresident Jair Bolsonaro, però també d’integrants del seu propi Govern”.  Immediatament després dels successos, va llançar afirmacions molt dures.  “L’exèrcit sabia el que es tramava i va mostrar complaença amb els manifestants”. “Cap general s’ha mogut per dir que això no pot ocórrer”. “Cap caserna va fer res. Això estava previst. La gent estava davant les casernes”.  Però després, tant ell com el seu govern semblen estar fent marxa enrere. El ministre de Relacions Institucionals, Alexandre Padilha, segons la premsa “va matisar les frases del president i va explicar que hi ha sospites de ‘contaminació bolsonarista’ en alguns militars, però que el Govern manté la confiança en la institució.

S’ha detingut Augusto Vieira, comandant de la Policia Militar (PM) de Brasília (que, com hem assenyalat, es va limitar a acompanyar els manifestants i va oposar poca resistència el seu assalt). També, s’ha ordenat l’ingrés a presó també a Anderson Torres, ex-ministre de Justícia de Bolsonaro i que estava a càrrec de la seguretat a Brasília el 8 de gener.  Perquè és clar que el govern del Districte Federal de Brasília va col·laborar amb els bolsonaristes que van organitzar l’assalt.

El president Lulava ordenar, després de l’assalt, la intervenció federal per assumir el control de la seguretat pública a Brasília i la resta del Districte Federal fins al 31 de gener.  Però el govern no es limita a perseguir els colpistes. De fet, també estan prohibides les manifestacions de les organitzacions obreres (hi havia una crida a una concentració a Brasília dimecres passat, i s’ha reconvertit en un acte simbòlic per al diumenge 15)

S’ha obert una investigació sobre el finançament de les bolsonaristes acampades, sobre qui va pagar els autobusos per al seu desplaçament, i sobre qui va ordenar i organitzar l’assalt. Es parla d’una possible reorganització dels serveis secrets, als quals veu massa propers al poder militar. L’Agència Brasilera d’Intel·ligència (Abin) depèn del Gabinet de Seguretat Institucional (GSI), l’ex Casa Militar. El vicepresident Geraldo Alckmin, havia proposat acabar amb una estructura organitzativa que es considera una “rèmora de la dictadura militar” que va governar Brasil, entre 1964 i 1985.  El ministre de Justícia, Flavio Dino, va dir a O Globo que s’ha de “seguir el model internacional i tenir una intel·ligència estatal civil”, ja que “la formació de molts militars brasilers encara es remunta a la Guerra Freda i a la visió de la suposada amenaça comunista. Això contamina el servei d’Intel·ligència”.

Però no és només l’exèrcit. Totes les institucions de l’Estat, heretades de la dictadura militar i que no van patir cap depuració, són un obstacle per a qualsevol política en favor de la majoria treballadora del Brasil. No oblidem la presència de desenes de militars al govern de Bolsonaro, i les actuacions del poder judicial per forçar la destitució de la presidenta Dilma Roussef i per enviar a presó Lula -per falses i infundades acusacions de corrupció- i impedir  que es presentés a les eleccions presidencials. D’aquí l’exigència, que aixequen milers de militants del Brasil, d’una Assemblea Constituent per acabar amb totes les rèmores de la dictadura.

Ara es multipliquen les pressions, des de fora i des de dins del govern, perquè el govern moderi la seva actitud, en bé de la suposada “reconciliació nacional”.

El que opinen els nostres corresponsals al Brasil

Diàleg i Acció Petista, agrupament del PT en el qual participen els militants de la IV Internacional al Brasil va difondre una declaració, immediatament després dels fets. Reproduïm el seu text:

DAVANT L’ATAC FEIXISTA A BRASÍLIA

Diàleg i Acció Petista es dirigeix a tots els membres del PT per compartir la indignació contra la fàcil invasió de milers de vàndals de les seus del poder, ahir, 8 de gener, a Brasília, un atac l’objectiu polític del qual era el nou govern. Juntament amb la direcció del partit, cridem a la defensa del govern. Juntament amb Lula, acusem Bolsonaro de ser responsable d’aquesta acció feixista.

Aquesta operació colpista encara no està clara en tots els seus aspectes, però, pel moment, ha fracassat. Per tant, ha arribat el moment que el govern passi a l’ofensiva per fer valer el seu mandat, que gaudeix del suport popular.

Els actes de vandalisme OSCURANTISTA perpetrats contra el patrimoni nacional han de ser castigats.

L’ Estat ha de ser DESBOLSONARITZAT.  Això significa netejar la cadena de comandament policial i militar que, per complicitat o omissió, ha permès aquests actes. Després de la intervenció decretada pel president Lula a la Seguretat Pública del Districte Federal (DF) i la suspensió per part del Tribunal Federal Suprem (STF) del governador Ibaneis, el manteniment al seu lloc del ministre de Defensa, José Múcio, encarregat de custodiar el Palau de Planalto, és motiu de sorpresa.

També cal arribar als que han finançat aquesta gran operació nacional i colpista, que han de ser castigats, fins i tot amb la CONFISCACIÓ (indisponibilitat dels seus béns d’acord amb els termes de la llei). Les multes simples no els impediran continuar actuant per desafiar el govern novament, com ja estan anunciant. No hi ha unió ni pacificació possible. És hora de tallar el mal d’arrel.

NO A L’AMNISTIA, COLPISTES A LA PRESÓ!

També cal dur a terme el calendari de MOBILITZACIONS populars que avui comença en diferents ciutats per tal d’aïllar els feixistes i expulsar-los dels carrers. El govern, volem creure, sabrà com tirar endavant l’agenda de MESURES populars i compromisos de campanya on pugui posar el seu principal suport. No confiem en el discurs actual dels aliats de Bolsonaro que encara són a les eleccions. Hem assistit, tota la setmana passada, a totes les pressions del “mercat” per sotmetre el govern a l’austeritat fiscal. Mentre que les mesures socials urgents i conegudes són a l’agenda!

Finalment, truquem a tots a l’acció unida, i convidem aquells que estiguin interessats a discutir amb nosaltres en les reunions del Grup Central de DAP les emergències de la situació.

Gener 9, 2023

ACTUAR COM EL PT ACTUAVA!

Diàleg i Acció Petista

 

[1] Recordem que Brasil és un Estat Federal, i que les competències de policia corresponen als Estats.

Solidaritat amb el poble treballador de Perú i les seves organitzacions!

Carta Setmanal 921 per descarregar en PDF

A començaments del mes de desembre, un enfrontament entre el president de Perú, Pedro Castillo, i el congrés dominat per una majoria parlamentària de dreta donava lloc a l’obertura d’una greu crisi política.

Davant l’amenaça de “cop blanc” del Congrés contra Castillo, amb la tercera votació de la seva”vacant” (judici polític), l’encara president va declarar la dissolució del Congrés, la declaració d’un estat d’excepció i eleccions anticipades amb caràcter constituent. En fer-ho Castillo va intentar utilitzar una disposició constitucional ja utilitzada per alguns dels seus predecessors (com Martín Vizcarra el 2019). Però l’aparell judicial i militar es va negar a seguir Castillo, qui va ser arrestat per la seva pròpia escorta. 

El congrés va declarar presidenta de Perú a Dina Boluarte, vicepresidenta de la candidatura de Castillo, però que havia trencat amb el seu govern.  El govern dels Estats Units es va apressar a reconèixer-la, com la nova presidenta de Perú. El van seguir la majoria de països llatinoamericans. I el govern de coalició “progressista”. Però el poble peruà no va acceptar ni la presidència de Dina ni que es mantingués el mandat d’un congrés la popularitat del qual era, fins i tot, molt menor que la de Castillo (les enquestes li donaven un 4% d’aprovació popular).

Immediatament van començar les manifestacions i bloquejos de carreteres, sobretot a sud del país, com a Ayacucho i Puno.

La demanda d’eleccions a una Assemblea Constituent

El 8 de desembre, una declaració de “El Trabajo”, una tribuna lliure de la lluita de classes animada pels militants de la secció peruana de la 4a Internacional, afirmava:

“Cap cop o contracop és una solució als grans problemes del país, ni a les reivindicacions urgents dels treballadors, pagesos i la nació.  Avui, és urgent que el poble tingui la capacitat de decidir davant un congrés impopular amb menys d’un 5% de suport popular, convocant eleccions per a una Assemblea Constituent sobirana ara! “

 Per la seva banda, la CGTP, principal organització sindical del país, declarava el 7 de desembre “que la constant inestabilitat  política, social i econòmica del Perú té les seves arrels en l’espúria Constitució de 1993, que és urgent crear un nou contracte social en el qual prevalguin els interessos del poble i no dels grups de poder econòmic que detenen el  control del nostre país”.  Per després agregar que “hem d’estar mobilitzats i vigilants del respecte irrestricte de la democràcia   i els drets laborals, per una reforma política, una nova constitució i l’anticipació de les eleccions generals”.

Una brutal repressió

El govern de Dina Boluarte va respondre a les mobilitzacions populars –que qualifica d’actes vandàlics- amb una brutal repressió a mans de l’exèrcit i de la policia. El govern reconeix 21 morts, tot i que les organitzacions populars parlen de més de 30. La CGTP va declarar en un comunicat que “condemna enèrgicament el cruel assassinat dels nostres germans en protesta, acusant-los de “vàndals” i “terroristes” per justificar la seva repressió. Tard o d’hora, els autors intel·lectuals i materials respondran davant els tribunals de justícia per aquests crims de lesa humanitat”.

Boularte va decretar el 14 de desembre l’Estat d’Emergència Nacional, buscant recuperar el control intern del país a través de les forces policials i les Forces Armades. Alhora, intentant frenar les mobilitzacions, que exigien eleccions immediates, anunciava l’avançament d’eleccions per a l’abril del 2024 i després per al desembre del 2023. La CGTP va respondre a aquesta declaració convocant una Jornada Nacional de Lluita per al dia 15, exigint el tancament del Congrés,  l’avançament de les eleccions per a l’any 2023 i la convocatòria d’una Assemblea Constituent.

Per la seva banda, els companys de Trabajo declaraven el 14 de desembre que és una necessitat materialitzar l’acord del 14 de maig de l’Assemblea Nacional dels Pobles, en el sentit que es convoqui una Trobada Nacional a Lima per l’Assemblea Constituent Sobirana. Aquest acord de la Trobada per l’Assemblea Constituent ha estat recentment aprovat, democràticament, per l’Assemblea Popular de Lambayeque, així com en el mateix sentit s’han pronunciat la CGTP de Huancayo, CGTP Chimbote, CGTP Lambayeque, FENTAP, i altres organitzacions representatives del país. És urgent fer passos pràctics per materialitzar aquesta orientació i sobre aquest escenari principal lluitar per la més àmplia centralització de les organitzacions en lluita per la solució de les seves reivindicacions”.

Cridem l’atenció sobre la forma que pren la mobilització dels treballadors i el poble peruà, tirant de formes d’organització, Fronts de defensa, Assemblees populars, que integren els sindicats i totes les organitzacions populars, és a dir, de treballadors, però també de pagesos, comerciants… que reprenen en aquest sentit les mobilitzacions dels anys 70 que van veure la constitució d’una Assemblea Popular Nacional, formes de fet de poder.

Organitzar la solidaritat

A l’Estat Espanyol, des del CATP s’han organitzat a finals del 2022 delegacions a l’ambaixada de la República de Perú i als consolats de Barcelona, Bilbao, Sevilla i València, en les quals han participat sindicalistes, membres del moviment pensionista i militants peruans residents a Espanya. En aquestes delegacions s’ha expressat el rebuig a la repressió i, des del respecte al dret del poble de Perú a decidir el seu futur sense ingerències externes, el suport a les reclamacions de la CGTP i les organitzacions populars de Perú.

El 3 de gener coneixíem una crida a la solidaritat internacional que signaven dirigents de la CGT i d’organitzacions populars del Perú.  Els militants peruans escriuen: “ens dirigim als nostres germans i organitzacions socials del món sencer per demanar-los la seva solidaritat amb les lluites del poble peruà sublevat des del 7 de desembre contra el cop parlamentari a Pedro Castillo, contra la instal·lació d’un govern de facto amb Dina Boluarte i la instauració d’un estat d’emergència amb toc de queda que ha posat el país sota el control de les forces armades i policials “, i assenyalen que “la lluita continua. Els representants sindicals i populars de les Regions del sud han acordat en una Assemblea Macro Regional reunida a Arequipa, realitzar una vaga indefinida a partir de demà 04 de gener. Igualment, a tot el país hi hauran mobilitzacions populars, la CGTP ha convocat una Assemblea Nacional de Delegats per determinar l’impuls d’una Aturada Nacional i existeix una crida des d’Arequipa per preparar una Marxa massiva de “los 4 Suyos” a Lima”. I conclouen amb aquesta petició: “Saludem les diverses expressions de solidaritat amb la lluita del nostre poble produïdes en diversos països com Espanya, Xile, Argentina i fem una crida a totes les organitzacions del món a multiplicar i intensificar aquesta solidaritat amb les lluites i el clamor de justícia, democràcia i sobirania del poble peruà”.

Creiem que, des d’arreu, cal respondre a aquesta crida, donar suport a les mobilitzacions que immigrants peruans i llatinoamericans estan organitzant a diverses ciutats de l’Estat, i aprovar resolucions d’instàncies sindicals i organitzacions populars en suport a la lluita del poble peruà i les demandes de les seves organitzacions.

El Parlament Europeu, aquesta cova de lladres

Carta Setmanal 920 per descarregar en PDF

Per elaborar aquesta carta, ens hem basat en articles publicats al diari dels companys grecs del NAR.

La Unió Europea dona enormes poders, per sobre dels parlaments i governs nacionals, a institucions que el poble no va triar i que no responen davant ningú, com la Comissió Europea i el Banc Central Europeu. Per intentar dissimular aquest arranjament antidemocràtic, hi ha l’anomenat “Parlament Europeu”, elegit pels ciutadans. Però aquest suposat parlament no és un veritable òrgan parlamentari, ja que no elegeix la Comissió Europea, veritable “govern” de la UE, ni té la potestat de controlar els seus actes (sobre el paper de l’Europarlament, remetem als nostres lectors a la nostra Carta Setmanal 451).

El regne dels lobbys

Ara, aquest europarlament és lloc d’un nou escàndol de corrupció, pel cobrament de comissions de Catar i altres països. Però, com assenyala el diari del NAR grec, “El Catar-Gate és només la punta de l’iceberg”.

Fins al 2010, el fenomen dels lobbys (en català, el cabildeig), habitual als Estats Units, on els expolítics eren “reciclats” a les empreses de cabildeig, era rar a Europa. Avui la UE no té res a envejar als EUA. El 30% dels que van ser comissaris europeus fins al 2014 ara “es guanyen el pa” en activitats similars.

Per als europeus “democràtics”, la profunda interconnexió dels lobbies amb els actors polítics/estatals als Estats Units es considerava una peculiaritat estatunidenca, fins i tot moralment reprensible. Però escàndols com el Catargate ens recorden que el suposat “bastió de la democràcia europea”, el Parlament Europeu, és un escenari privilegiat per a l’actuació de lobbies.  Segons el Corriere della Sera, hi ha almenys 13.000 empreses amb al voltant de 48.000 persones a Brussel·les i l’organització Transparència Internacional de la UE informa que almenys 7.500 “cabilders” estan actius al Parlament Europeu. És clar que ha arribat el moment de deixar caure les màscares.

Les suposades “normes de transparència” presentades el gener del 2019 només obligaven els presidents i ponents a anunciar les seves reunions amb els grups d’interès, i només si aquestes reunions es referien a una qüestió legislativa específica de la qual són responsables. En tots els altres casos, és potestat dels eurodiputats anunciar si s’han reunit amb un grup de pressió i quantes vegades. El resultat? Des del 2019, només el 48% dels eurodiputats han acceptat publicar les seves reunions amb grups de pressió, tot i que superen les 12.000.

Ara, el Parlament Europeu i la Comissió prometen canvis. Però durant tants anys han “picat l’ull” als grans interessos.

Els grups de pressió estan inextricablement vinculats al caràcter de la UE del capital, i, ja que aquest caràcter no canviarà, els grups de pressió no deixaran d’ existir.

El Catargate no és el començament, ni se sap per què “va sorprendre” alguns!

La història dels escàndols (més o menys recents), no hauria d’haver estat tan fàcilment oblidada.

El 2011, Adrian Everin, de Romania, vicepresident del Partit Socialista, Zoran Tuller, d’Eslovènia, membre del mateix grup, i Ernst Strasser, del Partit Popular Europeu d’Àustria, van ser caçats acceptant suborns de periodistes del Sunday Times que es feien passar per lobistes per defensar certes esmenes legislatives.  Aquest estiu, l’escàndol d’Uber (documents filtrats demostren que aquesta empresa feia lobby amb governs per ajudar a la seva expansió, trobant, per exemple, a Emmanuel Macron, ministre d’Economia entre el 2014 i el 2016, a un aliat a França), va posar en relleu la facilitat amb què els lobbies –el món empresarial en aquest cas– van accedir als nivells institucionals més alts de la UE.

Tot i que el cas està tot i ser investigat, recordem la tempesta d’acusacions contra Nelly Cruz, llavors Comissària Europea de Política Digital, i les més de cent reunions d’Uber amb funcionaris públics, inclosos molts representants de les institucions europees. Però si l’anterior és el costat “il·legal” dels lobbies dins del Parlament Europeu, és interessant aturar-se al costat “legal”. Ja el 2006, acadèmics i organitzacions van donar la veu d’alarma sobre la creixent presència de grups de pressió al Parlament Europeu. Com més absorbia la UE les competències dels Estats membres i obtenia més poders, més atractiva resultava per als grups d’interès. Amb el pretext que el Parlament Europeu és responsable d’adoptar propostes legislatives que tinguin en compte les especificitats de cada Estat membre, la qual cosa requereix el màxim accés a la informació, s’ha convidat els grups d’interès a assistir i participar en qualsevol tipus de comissió parlamentària amb competència d’especialistes. Els “dinars” i altres reunions entre grups de pressió i eurodiputats formen part de l’agenda diària. Transparència Internacional UE va registrar, només per a l’any 2014-2015, 7.084 reunions de funcionaris de la Comissió (no del Parlament Europeu), el 75% de les quals van ser amb representants de les empreses i la indústria. Almenys 25.000 grups de pressió s’ocupen exclusivament de qüestions europees, amb una despesa d’almenys 1.500 milions d’euros. Sense esmentar la quantitat de reunions que no es registren.

Tras esclatar el Catargate, el Parlament Europeu es va comprometre a endurir la seva posició respecte a qui té accés als seus locals i reunions entre polítics i grups de pressió. Però, hi ha alguna persona raonable que pugui creure que una estructura tan podrida pot canviar, encara que sigui una mica?

Anem al Catargate

El PASOK, l’Eurogrup socialdemòcrata, al qual pertanyen les persones afectades, i la UE en el seu conjunt es veuen exposats pels esdeveniments que van seguir a la detenció de l’eurodiputada grega Eva Kaili i altres tres persones com a membres d’una organització criminal.

Però no es tracta d’unes poques “pomes podrides”, tot el barril està podrit. Més enllà dels “atrapats in fraganti”, es revela al mateix Parlament Europeu com a regne de la corrupció.

Segons les autoritats belgues, es tracta d’un grup de persones amb posicions polítiques i estratègiques al Parlament Europeu a les quals se’ls han pagat grans sumes de diners o han rebut regals substancials per influir en les decisions del Parlament Europeu a favor de Catar i altres països.

I tot i que tot indica que les arrels de la corrupció s’estenen a Brussel·les i a les institucions de la UE, queda per veure si les revelacions prendran la forma d’una allau o hi haurà un intent de sacrificar algunes “pomes podrides” (els cinc eurodiputats amb els quals l’exeurodiputat Panzeri, centre de la trama, va tenir contactes),  per salvar el barril. Ja la cimera de dijous dels “27” va declarar que “no és el seu problema” i que la qüestió només concerneix el Parlament Europeu i el funcionament de la UE en el seu conjunt.

Com va declarar un funcionari al diari Polític: “Serem informats per la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, però no anirem més enllà sobre l’assumpte”.

La història té tints de pel·lícula de mafiosos. Eva Kaili rep un sotrac sobre l’arrest de la seva parella, Francesco Giorgi.  En ple pànic, va anaral seu pare perquè busqués la maleta amb els diners i sortís de l’hotel.  Però les autoritats belgues intercepten el pare i descobreixen gairebé 600.000 euros a la maleta, cosa que permet anul·lar la immunitat de Kaili, registrant la seva residència i altres 15 cases i oficines a Brussel·les i els seus voltants, i incautant un total de més d’1,5 milions d’euros en efectiu.

El grup de treball belga contra la corrupció es va declarar sorprès pel que va veure a la casa de l’eurodiputada del PASOK el divendres 9 de desembre. La casa estava plena de bosses de diners i altres objectes de valor i moblada amb costosos regals de Catar.  “En general, fem aquests descobriments durant les recerques de narcotraficants”, va dir un membre de l’equip d’investigació a Le Soir. “Lluita contra la impunitat” és el nom de l’ONG fundada per Antonio Panzeri, el “cervell”, al parer, d’una xarxa de corrupció en la qual Eva Kaili, la seva parella Francesco Giorgi i altres eurodiputats, empleats i funcionaris semblen haver exercit un paper principal.

La mateixa Eva Kaili sembla voler “vendre cara” la seva pell, declarant a través del seu advocat que “no acceptarà convertir-se en una altra Ifigènia” mentre rebutja tota responsabilitat sobre els diners de la seva parella. També va fer constar que el desenvolupament de relacions especials amb Catar, Kuwait i Omán va ser una línia política central de la UE.[1]

“Estem commocionats”, deia la declaració del Grup Socialista del Parlament Europeu. “Estic commocionat. No només estic sorprès, ‘he caigut dels núvols'”, va dir Andreas Loverdos, un amic polític d’E. Kaili, dins del PASOK. Però, és aquest el cas? Si no hagués estat arrestada “in fraganti”, atrapada amb les mans a la massa, les mateixes persones probablement parlarien d’una “conspiració” amb motius polítics, com va succeir en l’escàndol Novartis. Nikos Androulakis, dirigent del PASOK, es va apressar a expulsar Eva Kaili del seu partit, però no va mostrar la mateixa sensibilitat després de les provocadores referències d’aquesta última a favor de Catar en un discurs davant el Parlament Europeu cridant al país un “pioner en drets laborals”.  mentre que milers de treballadors han mort en els últims anys en condicions inhumanes. Una actuació que ja havia suscitat interrogants i sospites sobre la profunditat de les seves relacions amb els Emirats Àrabs.

Com hem assenyalat, no és l’única diputada al Parlament Europeu que ha fet referències massa elogioses a Catar. És difícil creure que tots els altres eurodiputats serien “tontos útils” i donarien suport a Catar a canvi de res.  

Així funciona la Unió Europea, que pretén imposar retallades de pensions al govern espanyol.

Per la unió lliure de pobles d’ Europa

La corrupció generalitzada que recorre les institucions de la UE, al cap i a la fi, és l’expressió normal del funcionament del sistema capitalista. Amb un agreujant: aquestes institucions no responen davant de cap poble. Només obeeixen al capital financer, en les seves múltiples formes.  I a això pretenen anomenar-lo Europa.

Els pobles i nacions d’Europa necessiten un pla comú, però això és contradictori amb els interessos del capital; les institucions europees són aquí per pressionar els governs per tirar endavant el qui exigeix el capital. Per exemple, és coneguda la pressió de Brussel·les perquè es desmantelli el sistema públic de les pensions, entre altres qüestions del mateix calat.

Davant d’això els pobles d’Europa necessiten una Unió Lliure de nacions i pobles alliberats d’opressió i l’explotació.

 

 

[1] Segons la mitologia, Ifigenia va ser sacrificada pel seu pare, Agamenón, per aplacar els déus que retenien el vent que havia d’impulsar les naus gregues cap a Troia.

El Tribunal Constitucional: origen i funcions

Carta Setmanal 919 per descarregar en PDF

En un règim parlamentari, en teoria tu votes algú, i el que suma més vots governa per ferel que t’ha promès. Però, en règim de la Monarquia, les coses no són així. El que ha guanyat unes eleccions ha de demanar permís a una sèrie de controls per legislar, per governar. En particular, a l’ anomenat Tribunal Constitucional. El nom enganya, doncs no imparteix justícia, però a les seves decisions les anomena sentència, interlocutòria, etc.

El TC té la missió de certificar en nom de l’Estat si el que un diu o fa és conforme a la Constitució, i, per tant, fa legals o il·legals aquests actes. Segons l’article 1 de la llei del TC:

“El Tribunal Constitucional, com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent dels altresòrgans constitucionals i està sotmès només a la Constitució i a aquesta Llei Orgànica.”

No pertany a cap dels tres poders (legislatiu, executiu i judicial), sinó que està per sobre dels tres. Recorren al TC sentències dels tribunals de justícia, però alhora és la ‘tercera cambra’, que decideix sobre les lleis aprovades pel Congrés, el Senat, i les autonomies. És una aberració, que està per sobre dels poders màxims. No l’elegeixen directament els ciutadans, però s’imposa als que sí que han estat elegits.

No existia en el sistema parlamentari tradicional, creat per la burgesia en ascens, sinó que és propi de la burgesia decadent, que es parapeta contra l’amenaça de la revolució proletària. La II República va crear un artilugi d’aquest tipus, el Tribunal de Garanties Constitucionals. A instàncies dels patrons, aquest “Tribunal” va anul·lar la Llei de contractes de cultiu (33-34) de l’autonomia catalana, i contra aquest abús es va rebel·lar el poble català, proclamant l’Estat Català de la República Federal espanyola.

Té 12 membres, que es renoven per terços, sent designats pel Congrés (4), el Senat (4), el Govern (2) i el Consell General del Poder Judicial (2). Aquest últim, al seu torn és designat pel Congrés (10 vocals) i el Senat (altres 10) més el President del Suprem elegit pels 20. Per tant el seu origen queda lluny del vot dels ciutadans.

El mecanisme de la seva elecció són els 3/5 de la cambra corresponent, cosa que garanteix el dret de veto per part del PP i les associacions afins. Per evitar que els votats per partits no franquistes tinguin majoria, el PP arribat el cas decideix no designar els que han de substituir-los.  O amenaça de no votar els designats pel PSOE si no són gent “acceptable” per al PP. O exigeix que el PSOE voti inacceptables com recentment Álvarez Rendueles (que acaba de proposar la infame prohibició al Congrés que voti el que havia decidit votar), i fa anys a Martínez Tristán, jutge repudiat pel Partit Socialista de Madrid pel que fa a la privatització de la sanitat.

Per tant, no és que ara hi hagi un problema amb el T. Constitucional, sinó que hi ha un problema permanent amb un mecanisme d’elecció basat en el xantatge que afavoreix el joc dels franquistes.

De mal en pitjor

Hi ha hagut dos grans canvis al Tribunal Constitucional.

  1. a) El 2007 el Govern Zapatero va abordar la sobresaturació de casos del TC tallant pel dret, facilitant que es rebutgessin casos. Abans, perquè no s’admetés un recurs, calia la unanimitat, i de no haver-la s’obria un tràmit d’audiència, en què els representants del recurrent i els fiscals poguessin defensar les seves posicions. Ara, sense escoltar el recurrent ni el fiscal, si la majoria del TC no accepta el recurs, se li dona carpetada.

Aquest ha estat un mitjà fonamental per rebutjar querelles o acusacions de crims de guerra i de lesa humanitat comesos per franquistes.

La saturació del TC està arrelada a que l’aparell judicial franquista, bo per perseguir, era incapaç d’ajudar a resoldre els problemes democràtics i socials.

  1. b) Rajoy suprimeix garanties per fer “executiu” al Tribunal Constitucional

El 2015, en plena escalada repressiva contra els catalans, mentre el cap d’Estat Major Alejandre orquestrava un pla para la intervenció de l’exèrcit a Catalunya, Rajoy diu que el TC ha de garantir per si mateix que es compleixen les seves resolucions.

El 2017, el TC va obeir disciplinadament les consignes del rei, única institució a la que el TC es plora, en nom de la qual existeix.

El TC organitzarà l’execució de les seves resolucions, anul·larà resolucions contràries prèvia consulta, suspendrà responsables, actuarà si cal sense escoltar prèviament però donant un termini als afectats.

Aquestes instruccions són les que ha pretès ara aplicar el TC contra el Congrés i el Senat, però saltant-se els requisits.

El TC ha actuat amb dos membres caducats malgrat les exigències del Govern, del Congrés i de la Fiscalia. És un TC ‘il·legal’, format per membres el mandat dels quals ha vençut.

Al Senat l’interpel·la pel que ha fet el Congrés, com ha oposat el dijous 22

Aquest mateix procediment es va aplicar abans al Parlament de Catalunya (el setembre del 17) impedint que els elegits per legislar i governar legislin i governin,

Contra l’atac antidemocràtic del PP hi ha hagut un tancament de files de diversos grups parlamentaris, fins i tot en part la dretana C. Canària.

En canvi, la Comissió Europea per boca del seu comissari de Justícia ha intervingut donant suport de fet al PP.

El boicot del PP als relleus

El PP té com a norma aturar els relleus de membres del TC i del CGPJ quan li convé. Hi va haver un primer bloqueig el 1995 de vuit mesos en tots els òrgans, que va acabar quan Aznar va tenir el Govern i majoria a les Corts el 1996.

El 2008, estant Zapatero al Govern, el bloqueig del relleu del TC va durar 2 anys i va servir per preparar la majoria que el 2010 es va carregar l’Estatut català. Ara, es compleixen 4 anys al CGPJ dins d’un pla de bloquejos successius en altres òrgans per impedir majoria progressista al TC que trenqui el llarg domini del PP. No cedeixen, perquè busquen que Brussel·les imposi que siguin els jutges franquistes els que triïn, cosa que donaria dos llocs fixos al TC al PP.

Què ha fet el Tribunal Constitucional

1) Va donar suport a les reformes laborals

Una sentència de 16 de juliol de 2014 del Tribunal Constitucional avala de la a la z la reforma laboral rebutjant tots els arguments dels sindicats, amb un text que sembla una declaració de la CEOE:

  1. La reforma vulnera l’article 35 de la Constitució sobre la durada del període de prova i l’article 37, però ho fa per un motiu raonable, i també és raonable que trepitgés la legislació laboral sobre l’acomiadament unilateral.
  2. El canvi per l’empresari de les condicions laborals es fa per mantenir llocs de treball, i segons el TC no viola la negociació col·lectiva. I tampoc dona més discrecionalitat a l’empresari. I li sembla bé que s’imposi la descentralització de la negociació col·lectiva i negui prioritat als convenis sectorials.
  3. Una i altra vegada, contra els pobles
  4. A) El TC va ser transformat per carregar-se el segon Estatut de Catalunya. El Parlament català va aprovar el 30 de setembre de 2005 un nou Estatut per amplíssima majoria. En arribar al Congrés aquest el va deixar profundament canviat. Aquesta versió retallada va ser votada en referèndum pel poble català, amb pocs vots ja que molts es van negar a reconèixer-ho.

Al Constitucional,

– Van apartar el magistrat Pablo Pérez Tremps del cas de l’Estatut català, a iniciativa del PP i amb el pretext que havia elaborat un estudi teòric sobre un estatut diferent a l’aprovat.

– El PP es va negar a rellevar altres magistrats ni a substituir un mort.

– El magistrat Aragó es va passar al PP.

Així es va amagar una majoria falsificada al Constitucional, que va deixar irreconeixible l’Estatut, donat a conèixer el juny del 2010. El president Montilla, tots els partits, sindicats i innombrables entitats i el poble català va sortir massivament al carrer el 10 de juliol de 2010. Aquí per primera vegada, es va obrir un procés de mobilitzacions massives pel dret a decidir, per la independència.

Davant la preparació del Referèndum de l’1 d’octubre de 2017, il·legalitzat per Rajoy, el Govern va tensar tots els dispositius de l’Estat per xantatge i reprimir. El PP, després de forçar la seva majoria al TC, el va transformar en un gos de presa, com s’ha explicat abans. 

3) Ocultar i negar la Memòria històrica

Durant 86 anys tots els jutges espanyols s’han negat a admetre a tràmit cap acusació de crims franquistes. L’única excepció va ser el jutge Baltasar Garzón, que es va recolzar en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, subscrit per Espanya el 1977. El Suprem va dictar una sentència amb tots els suposats motius per negar la tramitació d’aquests crims, negant la utilització del pacte. I el poder judicial va maniobrar per fer anar Garzón

Però la Constitució, en el seu article 10, assenyala que “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya.”

El Govern presenta a les Corts el projecte de llei de Memòria Democràtica, el TC emet immediatament, el 15 de setembre de 2020, un laude garantint que, diguin el que diguin les Corts, els jutges espanyols continuaran negant-se a admetre les acusacions de crims franquistes. La llei de la Memòria Democràtica respon punt per punt a les al·legacions del TC.

L’obstacle és la Monarquia

L’embolic creat al llarg de 44 anys de règim qüestiona la seva viabilitat.

En suma, els sistemes de consens en què es basa el Constitucional i altres òrgans són un obstacle per a la veritat i la justícia. Una Constitució democràtica no ha d’ utilitzar aquest artilugi.

Europa els dona suport

Destaquem la intensa intervenció de la UE en l’actual crisi de la cúpula monàrquica.

Últimes notícies indiquen que Brussel·les vol mantenir els tres cinquens deixant-nos sotmesos al PP i els seus bloquejos. Alhora, la UE manté que els jutges triïn directament 12 membres del CGPJ, cosa que asseguraria de manera permanent dos llocs per als franquistes al TC.

En definitiva Brussel·les es vol recolzar en els franquistes per evitar que la irrupció de les masses trenqui l’ordre de la UE garantit per la Monarquia.

 

 

La guerra a Ucraïna i la destrucció de les bases industrials d’Europa

Carta Setmanal 918 per descarregar en PDF

Aquesta carta s’ha elaborat a partir d’un dossier de l’Institut Informations Ouvrières, de França, que descriu com la guerra a Ucraïna i les sancions internacionals imposades a Rússia per EUA i Europa, no per defensar la “democràcia”, sinó els interessos de l’imperialisme estatunidenc, sumin a Europa en una crisi sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. Tot i que els problemes existien abans de la invasió d’Ucraïna, guerra i sancions ho agreugin tot. Segons aquest reportatge, “al Vell Continent, la gent pot cada vegada menys habitar, escalfar-se i satisfer la seva fam”.

El preu del gas a Europa: de 15 a 350 euros en uns mesos

Abans de l’esclat de la guerra provocada per la invasió de l’exèrcit de Putin, la Unió Europea importava gas rus al preu mitjà negociat de 15 euros per megavat-hora (MWh), a través de llargs contractes de subministrament que garantien preus baixos independents dels preus de mercat.

Des de les sancions i el cessament de les entregues de gas rus a Europa, el preu, subjecte al mercat spot de gas, s’ha situat entre 100 i 350 euros en els últims mesos. Com a resultat, segons BNE Intellinews: “A Alemanya, la potència industrial d’Europa, les indústries més intensives en energia ja es veuen molt afectades per costos insostenibles: l’energia representa el 26% dels costos de la indústria metal·lúrgica; el 19 per cent de la producció química bàsica; 18% de la fabricació de vidre; 17% per a paper i 15% per a materials de construcció”.

Fins i tot a Espanya, l’aplaudida “excepció ibèrica” suposa un gas a entre 40 i 70 € per MWh, tres o cinc vegades més que el 2020.

El 50 % de la producció d’alumini i zinc ha estat d’esmantellat

A causa de les pujades de l’energia, quinze acereries a Europa estaven inactives o tancades al final de l’estiu. El 6 de setembre, el president de l’Associació Europea de Metalls va escriure a la presidenta de la UE, Ursula von der Leyen: “El 50% de la capacitat de producció d’alumini i zinc de la UE ja ha estat desmantellat a causa de la crisi elèctrica, així com importants retallades en la producció de silici i ferro-al.leacions,  i altres impactes se senten en els sectors del coure i el níquel. Durant el mes passat, diverses empreses han hagut d’anunciar tancaments indefinits, i moltes més estan a la vora d’un hivern de vida o mort. Els productors fan front a costos d’electricitat i gas més de deu vegades més alts que l’any passat (…) És que una fàbrica està tancada, molt sovint es converteix en una situació permanent, perquè la reobertura implica incertesa i costos significatius”.

El CEO de Volkswagen, segon fabricant mundial d’automòbils, va dir el 28 de novembre: “Si no aconsegueixes reduir ràpidament i confiablement els preus de l’energia, les inversions en producció intensiva en energia o noves plantes de fabricació de baterIes a Alemanya i la UE no seran sostenibles. La creació de valor en aquesta àrea tindrà lloc en altres llocs”, citant els Estats Units i la Xina. Va demanar canviar les “normes obsoletes i burocràtiques sobre ajudes estatals” per a les empreses de la UE, ja que l’administració Biden atorga generoses ajudes a les empreses dels EUA.

“No hi ha rendibilitat per continuar la producció a Europa”

El 6 de setembre, una aliança d’associacions industrials, (Fertilizers Europe, Verre Alliance Europe, Euromines,  l’Associació Europea del Ciment, la de la Calç, la de l’Argila, la de Productors de Ferro-al·leacions, la de l’Acer, la de Metalls No Fèrris, la de la Indústria Ceràmica, el Consell Europeu de la Indústria Química i  la Confederació d’Indústries Papereres Europees), van enviar una carta conjunta al president de la UE: “Per a moltes indústries intensives en energia, actualment no hi ha rendibilitat per continuar la producció a Europa, ni visibilitat i certesa per a futures inversions i desenvolupaments. Els efectes d’aquests tancaments estan començant a tenir un impacte sever en les nostres cadenes de valor, posant en perill la base industrial europea i la disponibilitat de productes essencials”.

Manca de fertilitzants

A causa de l’escassetat i preu del gas, el 70% de la capacitat de producció d’amoníac – utilitzat per produir fertilitzants- a  Europa s’ha tancat.  Segons un informe d’Independent Commodity Intelligent Services, és poc probable que la capacitat de producció torni.  El cost del gas és, amb molt, el factor més important en la producció d’amoníac i fertilitzants nitrogenats.  El gas liquat (GNL), venut pels EUA  -quatre vegades més car que en el seu mercat intern- i el venut per la Xina mentre el seu mercat intern romangui contret per la política zero Covid, no n’hi ha prou per cobrir les necessitats europees. Al setembre, els productors estatunidencs de petroli i gas d’esquist van declarar inequívocament que no era possible augmentar la producció per ajudar Europa. El canceller alemany, Olaf Scholz, va viatjar a Catar i els Emirats Àrabs per demanar entregues de GNL, però Catar va declarar  que no podia compensar els volums de gas que Rússia subministra a Europa.

Según Euronews, la “crisi dels fertilitzants amenaça la pròxima collita. Podria conduir a menors rendiments, menor producció i productes alimentaris més cars”. La Xina, Rússia i Ucraïna són els principals exportadors mundials de fertilitzants. En 2021, la Xina va prohibir les exportacions de fertilitzants per assegurar el seu propi subministrament. Rússia envia bagenc a Europa, a través d’Ucraïna, d’Estònia i Letònia, però ambdues rutes estan bloquejades per la guerra i les sancions de la UE. La comercialització del 58% de la producció mundial d’amoníac està ara prohibida a Europa, cosa que portarà a noves pujades de preus dels fertilitzants, que ja han augmentat en un 150% en un any.

La demanda de gas cau un 25% a Europa

Les aturades de producció i tancaments de plantes a Europa són tan greus que la demanda de gas a la UE va caure un 25% a l’octubre. Las bases industrials del Vell Continent estan sent destruïdes.

La caiguda de la demanda a Europa i la paralització de la producció a la Xina, han fet baixar els preus del gas al mercat, actualment a uns 110 euros/MWh. Però continua sent gairebé deu vegades més alt que el preu del gas rus que rebia la Unió Europea.

Les sancions a Rússia –l’anunciat col·lapse econòmic de les quals no ha succeït– porten a una desindustrialització massiva d’Europa. Els guanyadors són els EUA. , amb enormes reserves de gas d’esquist barat, i la Xina, que rep gas rus barat a través de la línia Power of Sibèria.

 La indústria europea ja estava sense alè

Europa ja estava en una crisi econòmica molt abans que comencés la guerra. Els preus del gas ja havien començat a pujar de manera constant el 2021, de manera que quan va esclatar la guerra a Ucraïna, la indústria ja s’estava quedant sense força.

Després de dos anys d’alts preus del gas, sectors sencers de la indústria europea estan a punt de desaparèixer.  Els països europeus perden entre el 40% i el 100% del seu subministrament de gas, en perdre el subministrament de gas rus barat.

Pel que fa a les importacions de petroli ruso, Rússia ha declarat no acceptar la limitació del  preu a 60 euros, que la UE ha decidit. Europa importa més de set mil milions de dòlars en metalls, cautxú i minerals (níquel, paladi, liti, platí, cobalt, gas neó, alumini,  coure…)  de Rússia cada any. Tots, de vital importància per a bateries, cotxes elèctrics, panells solars, xarxes intel·ligents, turbines eòliques. Les conseqüències de la guerra i les sancions poden arribar a ser pitjors del que són avui.

39.000 llocs de treball en risc a la planta química alemanya de Ludwigshafen

L’alemanya BASF, companyia química més gran del món, va advertir que, si la situació continua, podria tancar la seva major planta, la de Ludwigshafen, al sud d’Alemanya, on ocupa 39.000 persones, en una instal·lació que consumeix tanta energia com tota Suïssa. La seva factura de gas es va triplicar en els primers nou mesos de l’any i és nou vegades més gran que el 2020. El CEO Martin Brudermüller va dir que, encara que  els preus del gas s’estabilitzaran, “a llarg termini seran al voltant de tres vegades més alts a Europa que als Estats Units, encara que només sigui pels majors costos del GNL”, que reemplaça parcialment les importacions de Rússia.

El govern alemany ha posat 200 mil milions sobre la taula per ajudar les llars i indústries alemanyes. Ova frenar rescatar les empreses per ajudar-les a mantenir-se amb vida. Però això suposa que la crisi és temporal i que les coses aviat tornaran a la “normalitat”, cosa que està lluny de ser el cas. Sobretot perquè el problema d’Europa no és tant de preu com de subministrament d’energia.

La seva dependència de les fonts d’energia russes (gas, petroli, carbó) és tan gran que no pot reemplaçar completament les pèrdues degudes a les sancions imposades a Rússia.  Socun funcionari de BASF, citat per la revista Fortune: “Si el subministrament caigués significativament i permanentment per sota del 50%, ens veuríem obligats a tancar el lloc de producció (a Ludwigshafen)“.

En el món dels negocis, si una fàbrica tanca, els clients se’n van a una altra part.  Segons el representant de BASF: “És molt probable que el complex de Ludwigshafen estigui condemnat independentment del racionament, ja que els preus del gas europeus persistentment alts redueixen la competitivitat dels productes alemanys de BASF enfront dels seus rivals als Estats Units i Orient Mitjà. (…) No és només BASF la que està lluitant. Les empreses intensives en energia estaran parcialment o totalment tancades, especialment a Alemanya, però hi haurà una reducció de la capacitat a tot Europa”.

Pèrdua de sectors industrials sencers

A l’octubre, Gerald Haug, president de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Alemanya, va dir: “Si no actuem ara, perdrem sectors industrials sencers, especialment en la indústria de matèries primeres”.

Les indústries metal·lúrgica i química no són les úniques afectades. Els fabricants de paper també anuncien tancaments i retallades massives de producció: “El gegant de l’embalatge de cartró ondulat Smurfit Kappa ha optat per reduir la producció al voltant de 30,000 a 50,000 tones a l’agost perquè, amb el preu actual de l’energia, no té absolutament cap sentit emmagatzemar”.

La Federació Europea de la Indústria del Paper va advertir que les possibles interrupcions en el subministrament de gas “afectarien tota la logística de la UE, la disponibilitat d’envasos de paper per a aliments i productes farmacèutics, així com productes d’higiene essencials”.

Alt a la guerra!

El moviment obrer i els pobles d’Europa, s’enfronten simultàniament a la destrucció de les seves conquestes i llocs de treball i lluiten per defensar els seus salaris, pensions i drets. La classe obrera europea, l’única capaç de salvar la vella Europa, no ha dit la seva última paraula.  Alt a la guerra!

 

L’ofensiva del capital per apropiar-se dels serveis públics

Carta Setmanal 917 per descarregar en PDF

El capitalisme viu en una situació de crisi pràcticament permanent. Encara que en cada crisi ens presentin a un “culpable” extern (la pujada del petroli el 1973, unes hipoteques mal planificades el 2088, una pandèmia després i, finalment, una guerra), és el propi model de producció el que porta en el seu si les crisis. Crisi que són el resultat de l’estretor del mercat mundial, que porta a una competència cada vegada més ferotge i destructiva, i, sobretot, com recorda Xavier Arrizabalo a La Verdad nº 111 “la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista, està sotmesa a una llei, la de la seva tendència a descendir. Aquesta tendència és susceptible de ser contrarestada puntualment, però cada vegada amb més dificultats i, després, a través d’una major explotació a més d’altres elements de barbàrie com la pròpia guerra”.

La reducció de la taxa de guany (o sigui, la reducció del benefici) obliga el capital a incrementar la taxa de la plusvàlua (és a dir, l’explotació), reduint els salaris reals, ja sigui directament, o mitjançant la deslocalització de la producció o a través de la inflació. El militarisme és també, com explicava Rosa Luxemburg, “en el purament econòmic, per al capital, un mitjà de primer ordre per a la realització de la plusvàlua, això és, un camp d’acumulació”.

L’estrenyiment del mercat mundial fa que una massa creixent de capitals busqui com valoritzar-se. El que els obliga a buscar l’obertura al capital financer de nous camps per als seus negocis, per a l’extracció de la plusvàlua. I aquí el capital s’ha fixat com a objectiu entrar a sac en els serveis públics de seguretat social, de la sanitat i l’ensenyament públics a Europa, com ja havia fet en altres continents a través de l’FMI i els seus plans d’ajust.

Conquestes del moviment obrer

La seguretat social, que garanteix la supervivència dels treballadors i treballadores quan les seves forces ja no els permeten guanyar-se la vida treballant, és una conquesta del moviment obrer, que va arrencar al capital el pagament d’un salari diferit. La sanitat pública va ser establerta per primera vegada per la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, i el Servei Nacional de Salut va ser establert a la Gran Bretanya –en imitació reconeguda del servei de salut soviètic- per la mobilització obrera i el govern laborista establert per aquesta onada obrera després de la victòria contra el nazisme en la segona guerra mundial. A França, la seguretat social va ser imposada pel moviment revolucionari el 1945-48.

Es tracta de conquestes del moviment obrer que garanteixen, al seu torn, drets. La seguretat social garanteix el dret a la jubilació, la sanitat pública, el dret a la salut, i l’ ensenyament públic el dret a la instrucció i l’ educació. Perquè només hi ha un dret social quan hi ha un servei públic que el garanteix.

Són conquestes, a més, que unifiquen la classe treballadora a escala de cada Estat.

… però també un ampli camp per als negocis

El Pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022 presenta una despesa no financera de 179.810 milions d’euros, i suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB). La despesa de la sanitat pública va ascendir a 81.600 milions d’euros, segons dades del Ministeri de Sanitat, i representa el 6,6% del PIB nacional.  La despesa pública en educació per al conjunt de les administracions i universitats públiques va assolir el 2020 els 55.265,8 milions d’euros, que suposa el 4,93% del PIB. En total, es tracta de la respectable xifra de 317.000 milions d’euros, un 22,3% del PIB. En altres països europeus, les xifres són molt elevades, i el percentatge del PIB és encara més gran.

No és d’estranyar que el capital financer salibi per tenir accés a aquests fons per fer negoci a la seva costa. Però aquest emprenyament xoca amb la lluita de classes.

La classe s’aferra a les seves conquestes

La voluntat del capital d’apropiar-se del mercat que suposen els serveis públics xoca amb la determinació de la classe obrera per defensar-los. Utilitzant per a això les organitzacions que ha construït o fins i tot per sobre de les seves organitzacions. A la col·laboració dels dirigents d’UGT i CCOO en la retallada de pensions imposat el 2011 pel govern Zapatero i a la seva passivitat davant les retallades imposades per Rajoy el 2013, els pensionistes van respondre organitzant-se en plataformes i coordinadores (cosa que no vol dir que no hi hagi dins dels mateixos sindicats una resistència creixent. N’hi ha prou amb veure com nombrosos congressos sindicals donen suport a l’Auditoria i, d’altra banda, les crides de seccions sindicals al respecte). La mobilització que van aixecar els pensionistes va obligar el mateix govern del PP a retirar la seva reforma, ha recuperat l’actualització de pensions segons l’IPC, i ha aconseguit fer aprovar a Corts l’auditoria dels comptes de la Seguretat Social, encara que el govern es resisteixi a complir aquesta resolució parlamentària. A les retallades imposades per Ayuso a la sanitat de Madrid, el poble madrileny ha respost amb una formidable mobilització de més de 500.000 persones, organitzada des de les plataformes de barris i pobles, a la qual ha seguit una mobilització de 40.000 a Sevilla (vegeu Carta setmanal de la setmana passada). Al País Valencià, la mobilització ha imposat la reversió de part de les privatitzacions que va dur a terme a la sanitat el govern del PP. A França, la mobilització ha aturat, de moment, l’aplicació de la reforma de la jubilació imposada per Macron.

Aquesta resistència obrera implica que la imposició d’una privatització “a la brava” d’aquests serveis requeriria una derrota de la classe treballadora. La sanguinària dictadura de Pinochet va poder imposar a Xile la reforma de la Seguretat Social que va suposar la seva entrega als fons de pensions privats, però les burgesies europees estan molt lluny d’aquesta situació.

La tàctica de la “llonganissa”

Això obliga els governs europeus a anar pas a pas, amb reformes graduals. És el que s’anomena la “tàctica de la llonganissa”, d’anar retallant rodanxa a rodanxa fins a quedar-se només amb la corda. Però ni la proposta del PSOE de convertir els hospitals públics en fundacions, ni les privatitzacions de Madrid i València ho van aconseguir. Moltes de les privatitzacions s’han revertit per la pressió dels treballadors, de les seves organitzacions, i de la pròpia població.

Una altra de les vies de privatització és el desmantellament progressiu dels serveis públics, perquè la població (o el sector d’ella que pugui permetre-s’ho) opti per serveis privats. Els números claussos en l’accés a les universitats han donat lloc a la proliferació d’universitats privades on l’única barrera a l’accés és tenir diners suficients per pagar-se les mensualitats. Deixar 100.000 alumnes a l’any fora dels estudis d’FP porta que s’hagin de buscar una FP privada.

A la sanitat, les retallades imposades des del 2011 han fet que el nombre d’espanyols amb una pòlissa d’assegurança de salut privada hagi augmentat un 6%, passant de 8,6 milions a 11,6 milions. Des de la pandèmia, el creixement s’ha accelerat, amb més d’un milió de nous pacients en tres anys.

Pel que fa a les pensions, el fracàs dels fons de pensions (amb una capitalització total que no arriba als 120.000 milions, és a dir, un 60% de la despesa de la seguretat social en un any), obliga a retallar les pensions públiques, per fer més atractiu el recurs a pensions privades. I el ministre Escrivá, mentre prepara una nova retallada de pensions via augment del període de càlcul, ja ha imposat la nova figura dels “plans de pensions d’ocupació”.

Política de guerra y ofensiva contra los servicios públicos

La ofensiva contra los servicios públicos forma parte de la política de guerra emprendida por todos los gobiernos de la Unión Europea. No solo porque hace falta liberar capitales para invertidos en armamento, como hace poco declaró el portavoz del MEDEF (equivalente de la CEOE en Francia) sino porque el capital financiero, presionando sobre los presupuestos y su composición, utiliza la guerra para este fin. Por esto afirmamos que el combate contra la guerra es inseparable de la lucha contra la inflación, la austeridad y por las reivindicaciones, entre ellas la defensa de los servicios públicos y su plena reconstitución, anulando los recortes y dotándolos de los presupuestos necesarios.

Mobilitzacions a la Sanitat

Carta Setmanal 916 per descarregar en PDF

Des de fa mesos, se succeeixen les mobilitzacions en barris i pobles per protestar contra la desastrosa situació de la sanitat. Però ara han fet un salt qualitatiu. El 13 de novembre, centenars de milers de persones van sortir al carrer a Madrid en defensa de la sanitat pública. El dia 26, van ser més de 40.000 manifestants a Sevilla, convocats per Marea Blanca i les plataformes per la sanitat de pobles i comarques, amb el suport de nombroses organitzacions socials i dels principals sindicats.

Alhora, a Madrid i Cantàbria es desenvolupen vagues de metges d’atenció primària, i s’anuncien vagues a Catalunya, País Valencià i Andalusia, convocades per sindicats de metges.[1]

El que passa a la sanitat de Madrid succeeix, amb matisos, a totes les comunitats, amb governs de dretes o d’esquerres. A Catalunya calen tants metges a l’Atenció Primària com a Madrid. A Andalusia es tanquen consultoris i serveis per falta de metges. A tot arreu, llistes d’espera de mesos o fins i tot anys suposen negar el dret a assistència sanitària.

Amb aquestes mobilitzacions, el poble de Madrid, i ara el de Sevilla, rebutgen tots els mitjans utilitzats pel capital per robar-li el seu sistema de salut, i convertir la sanitat en un nou espai en què obtenir beneficis a costa de la població. I rebutgen els governs que col·laborin en aquest objectiu, desmantellant la sanitat per privatitzar-la.  Els professionals de la sanitat rebutgen el deteriorament accelerat de les seves condicions de treball, i exigeixen millores salarials i laborals.

Com s’ha arribat a aquesta situació

Durant anys ens han repetit que teníem “el millor sistema sanitari del món”, tot i que dades com les llistes d’espera desmentien aquesta afirmació propagandística. [2]Ja el desembre del 2019, abans de la pandèmia, 704.997 persones -dades oficials- estaven en llista d’espera per operar-se, i un 19,9% portava més de sis mesos. Més de tres milions esperaven cita amb un especialista, dels quals un 49,1% portava més de dos mesos esperant.

Perquè la situació el 2019 estigués així, entre 2010 i 2017 la sanitat pública va patir enormes retallades. Un informe  d’Amnistia Internacional, de juliol de 2020, explicava que Mentre que el PIB ha pujat un 8,6% entre 2009 i 2018, s’observa una reducció preocupant en la inversió sanitària i altres indicadors relacionats. En valor real, la despesa sanitària pública s’ha reduït en un 11,21% i la inversió sanitària pública per càpita ho ha fet en un 10,54%”.  I afegia: “Si prenem com a referència la variació de la despesa pública i modulant aquesta xifra amb referència a l’any 2009 amb la variació de l’IPC acumulada per a cada comunitat fins al 2018, es constata que, per al total d’Espanya, la despesa pública el 2018 havia perdut -3,85% enfront del gastat el 2009, la qual cosa suposa 65.550 milions d’€ menys de despesa pública en € constants”.  En aquests anys es va deixar de gastar a la sanitat l’equivalent a gairebé el pressupost total d’un any.  I les retallades van ser aplicades per tots els governs, de tot signe polític: del PSOE, del PP, “nacionalistes”. El govern de coalició del PSOE i IU d’Andalusia entre ells, quan el seu vicepresident, Diego Valderas, d’IU, explicava que “les retallades cal aplicar-les per imperatiu legal”.

La pandèmia suposa un terrible cop per a un sistema ja molt debilitat. I la sanitat pública en surt en una situació molt greu.  En especial l’ Atenció Primària. Com assenyala l’informe d’AI, “Pel que fa a l’atenció primària, la inversió s’ha reduït en un 13,1% i el percentatge que es dedica a aquest nivell assistencial respecte del total de la despesa sanitària pública ha disminuït de mitjana en les Comunitats Autònomes del 14,39% en 2009 al 13,9% en 2018″.  El recomanable seria un 25%.

Utilitzant la pandèmia com a excusa, es tanquen serveis d’urgències d’A. Primària en moltes comunitats, se suprimeixen consultes de pediatria en centres de salut, i apareix un fenomen nou: la llista d’espera per cita en Atenció Primària, que supera en molts casos els 15 dies de demora i que en alguns centres de salut d’Andalusia arriba a ser de més d’un mes.

Al juny 2022, eren ja 742.518 les persones en llista d’espera quirúrgica, de les quals un 17,6 portava més de sis mesos, i més de 3.750.000 persones esperaven cita per a ser ateses per un especialista, dels quals un 49,35% portava més de sis mesos en espera. 

I s’accentua un fenomen: la fuga de professionals, metges sobretot, però també infermers, que, davant les males condicions de treball, els contractes precaris i els baixos salaris, marxen a una altra comunitat autònoma, a la sanitat privada, o a l’estranger.  Especialment en el cas de los metges de família. Un metge de família d’Andalusia resumia així la situació de la seva promoció de MIR: “dels 14 MIRs de la meva promoció, actualment 2 són inspectors de l’INSS, 3 són MIRes per segona vegada en altres especialitats, 1 treballa a urgències hospitalàries, 1 al 061, 1 és metgessa de família en una altra comunitat autònoma (amb millors condicions),  2 en un altre país comunitari i 4 metges de família a la comunitat autònoma en què ens formem.  (…) la majoria hem signat contractes mes a mes, entenent-nos de si seguíem contractats el dia 30 o el 31”. I conclou: “metges n’hi ha, però se’ls ha convidat a anar-se’n amb les condicions ofertades”.

Per què succeeix això?

Tot això obeeix a una necessitat del capital financer. L’estrenyiment del mercat mundial fa que una massa creixent de cànnabis busqui com valoritzar-se, buscant una nova via per a l’extracció de la plusvàlua, a través de l’obertura al capital financer de nous camps per als seus negocis. I aquí el capital s’ha fixat com a objectius els serveis públics de seguretat social, de la sanitat i l’ensenyament públics, que suposen un ampli camp per als negocis.

Recordem que el Pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022 presenta una despesa no financera de 179.810 milions d’euros, i suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB). La despesa de la sanitat pública va ascendir a 81.600 milions d’euros, segons dades del Ministeri de Sanitat, i representa el 6,6% del PIB nacional.  La despesa pública en educació per al conjunt de les administracions i universitats públiques va assolir el 2020 els 55.265,8 milions d’euros, que va suposar  el 4,93% del PIB. En total, es tracta de la respectable xifra de 317.000 milions d’euros, un 22,3% del PIB.

No és d’estranyar que el capital financer agafi per tenir accés a aquests fons per fer negoci a la seva costa. I que els governs al servei del capital financer se sotmetin a aquests plans. Però aquest emprenyament xoca amb la lluita de classes.

Es tracta de conquestes del moviment obrer

La sanitat pública va ser establerta per primera vegada per la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, i el Servei Nacional de Salut va ser establert a la Gran Bretanya –en imitació reconeguda del servei de salut soviètic- per la mobilització obrera i el govern laborista establert per aquesta onada obrera després de la victòria contra el nazisme en la segona guerra mundial (vegeu el documental de Ken Loach L’esperit del 45).  A França, la seguretat social va ser imposada pel moviment revolucionari el 1945-48.

Es tracta de conquestes del moviment obrer que garanteixen, al seu torn, drets. La sanitat pública garanteix el dret a la salut. Perquè només hi ha un dret social quan hi ha un servei públic que el garanteix, i si aquest servei titlli el personal, els mitjans, els fons suficients.

És la sanitat de tots, que han conquerit successives generacions dels pobles de l’Estat espanyol. La lluita per la sanitat ha estat la llarga batalla comuna de les classes treballadores i els pobles d’Europa, de tot el món.

Són conquestes, a més, que unifiquen la classe treballadora a escala de cada Estat.

Precisament per això, els intents de privatització, empresos a Espanya per diversos governs a partir de la dècada de 1990, han fracassat davant la resposta de la població treballadora. Ni la proposta del PSOE de convertir els hospitals públics en fundacions, ni les privatitzacions de Madrid i València ho van aconseguir. Moltes de les privatitzacions s’han revertit per la pressió dels treballadors, de les seves organitzacions, i de la pròpia població. 

Per això, el capital i els seus governs han hagut de canviar de tàctica. Ara, es tracta de desmantellar progressivament els serveis públics, perquè la població (o el sector d’ella que pugui permetre-s’ho) opti per serveis privats.

A la sanitat, les retallades imposades des del 2011 han fet que el nombre d’espanyols amb una pòlissa d’assegurança de salut privada hagi augmentat un 6%, passant de 8,6 milions a 11,6 milions. Des de la pandèmia, el creixement s’ha accelerat, amb més d’un milió de nous pacients en tres anys.  Segons l’informe d’Amnistia abans esmentat, la despesa privada en Sanitat no es redueix en cap moment, i comença a créixer de manera accelerada a partir del 2014, creixent entre el 2009 i el 2018 un 16%. I després de la pandèmia, creix encara més. (24.615 milions d’euros el 2009, 26.089 el 2014, 28.621 el 2018 i 33.398 milions d’euros el 2022).

I ara?

Des de la pandèmia, la resistència al desmantellament de la sanitat s’organitza. A cada poble, a cada barri, hi ha mobilitzacions davant del seu centre de salut. Però la mobilització de Madrid i la de Sevilla suposen un pas endavant: unificar la mobilització contra els governs.

Però, per vèncer els governs que desmantellen la sanitat per privatitzar-la, cal un pas més. Cal unificar la mobilització de la població i la dels treballadors i treballadores de la sanitat, de totes les categories, i no només els metges. I a tot l’Estat.  El que exigeix treballar junts plataformes, marees i sindicats. Per a molts militants, és incomprensible que amb les mateixes reivindicacions les diferents plataformes, les marees, els sindicats de metges, els sindicats de classe, no decideixin coordinar una acció de conjunt per colpejar junts i endevinar la massiva resistència que existeix, però localitzada i regionalitzada. Cap organització pot actuar en funció de la idea que cal protegir el “govern progressista”. Més que mai, “governi qui governi, la sanitat es defensa”. 

I, per acabar, una reflexió: al temps de la penúria de pressupostos i de no reversió de les retallades del 2010, el govern triplica la  despesa militar, és evident que oposar-se a la guerra i al monstruós pressupost militar és inseparable del combat per les reivindicacions. I, en aquest cas, per la sanitat publica

 

 

[1] La de Cantàbria ha conclòs amb un acord amb els sindicats, que introdueix algunes millores retributives, increments de plantilla i millora de condicions de treball.

[2] El mateix deien a les seves poblacions respectives a França, a la Gran Bretanya…