Archivo de la categoría: Cartas-catalán

Perspectives després de les eleccions als Estats Units

Deja un comentario

Carta Setmanal 1018 per descarregar en PDF

Adjuntem a aquesta Carta setmanal el balanç que l’organització «Socialistes Democràtics dels EUA» (DSA) fa dels resultats. DSA ha presentat alguns candidats sota la inscripció del Partit demòcrata. Alhora diferents organitzacions, particularment el partit verd, han presentat candidats. Aquests han sumat en total un màxim del 2 per cent dels vots, menys que el que van obtenir el 2020, cosa que expressa una profunda polarització: entre el Partit demòcrata, el partit republicà i una creixent abstenció.

Per a una població de 346.054.442 censats han votat 148.461.120 la qual cosa representa una participació del 62,3 per cent (en 2020 va ser de 66.4%).

Donald Trump va aconseguir 75.4256.152, 1,6 milions més que el 2020 o sigui poc més que el creixement demogràfic.

Kamala Harris va aconseguir 72.291.044, un 11.1 per cent menys que Biden el 2020. Aquest és un dels elements determinants, ja que una bona part de la joventut i de sectors avançats de la classe obrera van decidir no votar pel Partit demòcrata. Tampoc es van inclinar per altres opcions.

A més de les presidencials es van realitzar les eleccions a la Cambra de Representants, a un terç del Senat (33). En totes aquestes eleccions el Partit Republicà va ser majoritari.

Paral·lelament, en diversos estats es van realitzar diferents referèndums, per exemple, sobre el dret a l’avortament. En 7 de 10 estats va vèncer el dret a l’avortament, fins i tot on la majoria va votar per Trump (A Missouri el 57% va votar per Trump, però el 52% pel dret a l’avortament, així com per l’augment del salari mínim). En altres dos també van superar el 50% els vots pel dret a l’avortament, però no es va guanyar el referèndum per no arribar a un 60% de majoria.

Podem concloure que, més que una victòria de Trump, va ser una derrota aclaparadora del Partit Demòcrata i, en particular, de la seva candidata (els candidats demòcrates al Senat van guanyar en quatre dels sis estats considerats «frontissa» en els quals s’elegien senadors, Harris va perdre en els 7 estats » frontissa «). Com va declarar Bernie Sanders (ala esquerra del Partit demòcrata, que va ser reelegit com a senador) el Partit Demòcrata ha abandonat els treballadors.

Cal entendre que la campanya de Trump es dirigia als treballadors i al seu poder adquisitiu (es calcula que la majoria obrera ha perdut el 25% del poder adquisitiu), mentre que Harris, afirmant en la seva propaganda que «l’economia va bé» (basant-se en dades macroeconòmiques) donava l’esquena completament a la situació real de la majoria social. Concentrant-se en el que s’anomena la política de «genere». Els resultats diuen que al mateix temps que una majoria està apegada al dret a l’avortament i es pronuncia per això, considera que la política obertament antiobrera del Partit Demòcrata no correspon als seus interessos.

Destaquem que durant la campanya electoral s’han desenvolupat les majors vagues conegudes en l’últim període… més de 30.000 treballadors de BOEING que van aconseguir el 40% d’augment salarial, els estibadors, que van aconseguir el 60%, els treballadors d’Amazon que van aconseguir tenir un sindicat… Assistim, com assenyalen els DSA, a un profund moviment de sindicalització.

Harris ha perdut vots entre els llatins. Com assenyalen alguns analistes, per a ells —igual que per a la resta del país—, l’alt cost de la vida, de l’habitatge i del menjar va ser el factor que més va influir en el seu vot. Després de quatre anys d’administració demòcrata, les comunitats llatines continuen sent les més pobres.

A més, el Partit Demòcrata, ja des dels anys noranta, s’ha anat allunyant del que demana la comunitat llatina al país —regular el seu estatus i el dels seus éssers estimats i ser protegits de la deportació— per abraçar una postura de mà dura que dona prioritat a la seguretat de la frontera i a l’expulsió dels qui la violen.

El Consell de Relacions Islàmiques Estatunidenques (CAIR) estima que només el 20% dels votants musulmans van donar suport a Harris (davant un 65-70% que va votar per Biden el 2020).  Trump ha pujat fins a prop del 22% entre aquests votants, i gairebé un 60% ha votat altres candidats.

I ara què?

És normal que als Estats Units i a escala internacional s’estengui una profunda preocupació sobre els efectes de la política de Trump.

D’una banda la política interna. Trump anuncia una reducció d’impostos, en primer lloc, per a les grans corporacions, del 21% al 15%. I, alhora, la deportació massiva de milions d’emigrants sense papers (tot i que la xifra és difícil d’establir, es calcula entre 12 i 15 milions). Cal recordar que aquests «sense papers» normalment treballen, i per les condicions del país, paguen impostos. No obstant això, no reben prestacions socials.

Per a molts empresaris aquesta mà d’obra il·legal –per tant, barata- és imprescindible. La seva expulsió significa alhora privar l’estat de milionàries entrades fiscals. Per a un país que està fortament endeutat –el deute públic és de 34,7 bilions de dòlars, un 124% del seu PIB- no és difícil endivinar quina seria la conseqüència -si això s’aplica- de reduir impostos a les grans corporacions i privar-se dels impostos de la massa de «sense papers»: l’única solució seria arramblar amb tots els serveis públics,  en particular, MEDICARE que és una assegurança mèdica mínima per a milions de persones. Potser la designació del multimilionari Elon Musk a un Departament d'»eficiència governamental» pretengui això: liquidar totes les funcions socials inserides en institucions de l’Estat, cosa que no fa més que anunciar grans enfrontaments socials en una situació on la classe obrera reprèn el camí de la vaga i sindicalització.

A nivell internacional Trump ha anunciat grans canvis, en particular acabar amb la guerra a Ucraïna i Palestina. Múltiples rumors i suposicions s’han filtrat, per exemple d’un acord amb Putin per mutar «pau per territoris» o, a Palestina, sobre l’Annexió de Cisjordània a l’Estat d’Israel. El temps dirà, tot i que això demostra, una vegada més, que la lluita contra la guerra, contra l’enviament d’armes a Ucraïna, contra el genocidi de l’Estat d’Israel seguirà més que mai sent una tasca fonamental com així es va ratificar en la Conferència contra la guerra i el genocidi que es va realitzar a Berlín els 1 i 2 de novembre,  el probable gir de la política de Trump no farà més que agreujar la crisi política de tots els règims europeus.

En efecte, Trump ha anunciat que exigeix als països europeus una major participació en la carrera armamentística i en l’OTAN. Es deia fins i tot un augment del 2 al 4% del PIB en defensa. Això quan l’augment de la despesa militar ja ha agreujat a Alemanya la crisi del govern de coalició.

La discussió a Alemanya sobre la voluntat del canceller de continuar amb l’ajuda militar a Ucraïna sense reduir «substancialment» les despeses socials (qüestió que no és certa, a la vista de les brutals retallades en sanitat, infraestructures, per no parlar de les desenes de milers d’acomiadaments industrials anunciats) ha provocat la ruptura del partit liberal amb el govern,  l’anunci d’una moció de confiança el 16 de desembre i unes probables eleccions anticipades el 23 de febrer. Alemanya no serà l’únic cas. Sens dubte la «nova» política de Trump tindrà repercussions a tota Europa i, també, al nostre país.

Avui, enfrontats al desafiament de la reconstrucció de València, les despeses militars exigides per Trump apareixeran, més que mai, en contradicció amb les necessitats més elementals de la població

DSA: «La nostra resposta a l’elecció de Donald Trump»

«Entenem la feina que ens espera: construir un nou partit per a la classe obrera», afirma l’organització estatunidenca Democratic Socialists of America (DSA), en una declaració (8 de novembre) que reproduïm.

«No cal equivocar-se: Donald Trump ha estat escollit president a causa de la incapacitat de l’establishment del Partit Demòcrata per presentar una alternativa creïble davant la dreta. Durant decennis, s’han inclinat davant els multimilionaris, han lliurat les seves guerres, arrencat milions d’immigrants a les seves famílies, i han mostrat una total falta de compromís a millorar la qualitat de vida dels treballadors. En la seva campanya, Kamala Harris ha defensat el paper de la seva administració en el genocidi a Gaza i s’ha aproximat als republicans, abandonant la comunitat àrab i musulmana així com la base progressista que va ajudar a portar els demòcrates al poder. Heus aquí el resultat, el preu del qual pagarà la classe obrera internacional.

Trump no és una solució als problemes de la classe obrera. Un segon mandat de Trump representarà enormes desafiaments per als nostres drets democràtics ja debilitats i atiarà el foc del sectarisme, de la divisió, de l’autoritarisme i de la submissió a les grans empreses, fent possible que prosperin les tendències feixistes.

Però el combat per un món millor no es guanyarà ni es perdrà simplement amb unes eleccions.

És comprensible sentir por davant el programa d’odi de Trump, però el millor mitjà per vèncer és demostrar valentia i solidaritat. Nosaltres trobem la nostra inspiració en els socialistes i comunistes de tot el món i en les generacions que s’han mantingut inquebrantables, fins i tot davant les guerres mundials, a les dictadures, a la repressió violenta i a les crisis econòmiques. Moltes de les majors victòries de l’esquerra s’han aconseguit en aquestes condicions.

«Entenem la feina que ens espera: construir un nou partit per a la classe obrera. Integrar noves comunitats en la lluita de classes. Unir-nos amb els moviments populars al voltant d’un conjunt de reivindicacions comuns per a tot el que mereixen els treballadors».

Trobar punts de suport contra la classe dirigent, en particular organitzant-nos per a la vaga i interrompent el curs normal dels negocis mitjançant la desobediència civil. Fer campanya perquè surtin elegits socialistes a tots els nivells de govern. Preparar un candidat d’esquerra creïble per a les presidencials del 2028.

Els socialistes guanyen ja allà on els demòcrates han fracassat. La diputada Rashida Tlaib, membre de DSA i fervent defensora de l’alliberament de Palestina, ha guanyat amb comoditat al seu districte quan la mateixa Harris patia una gran derrota entre aquests mateixos electors.

Als estats conservadors, Gabriel Sánchez ha aconseguit un escó com a primer socialista de l’assemblea de l’estat de Geòrgia, i JP Lyninger s’ha convertit en el primer socialista a l’Ajuntament de Louisville, a Kentucky. Encara que els republicans hagin progressat, els candidats DSA han aconseguit victòries a tot el país.

Ens alcem i exigim: no a la prohibició de l’avortament, no al genocidi, no a les deportacions!

Us necessitem en aquest combat. DSA és una organització en la qual podem unir-nos per organitzar campanyes encaminades a millorar les nostres vides, donar-nos suport uns als altres en els moments difícils, estudiar les estratègies i la història, i prendre decisions de manera democràtica. No travesseu sols els quatre propers anys. Uniu-vos a DSA».   

   

Sobre immigració

Deja un comentario

Carta Setmanal 1017 per descarregar en PDF

Publiquem extractes de la contribució de Jordi Salvador, diputat d’ERC, a la Conferència Europea contra la guerra celebrada a Berlín

En els últims dies, hem observat com quinze països de la Unió Europea, representant una àmplia gamma d’espectres polítics, des del govern de Giorgia Meloni a Itàlia fins a la passivitat de Pedro Sánchez i la vicepresidenta Yolanda Díaz a Espanya, han demanat o permès a la UE endurir les polítiques d’expulsió d’immigrants.

La presidenta de la Comissió Europea accepta les propostes d’instaurar camps de concentració d’immigrants fora de la UE. És a dir, externalitzar i reprimir durament els nostres camarades de classe.

Aquesta situació reflecteix un cinisme total i denota un greu error en atribuir aquestes polítiques únicament a l’extrema dreta. En realitat es tracta d’una política del capital dissenyada per atacar i dividir la classe obrera i la qual els governs de Sánchez i Díaz, per exemple, no estan donant respostes de manera efectiva.

L’estratègia és perversa, perquè instrumentalitzen unes problemàtiques que són reals: habitatge, deteriorament dels serveis públics, salaris, pensions, protecció social, etc., per situar els treballadors estrangers com a caps de turc i així desviar l’atenció d’aquells que tenen la veritable responsabilitat dels patiments de la classe treballadora també autòctona: grans companyies especuladores, entitats bancàries, fons voltor, mitjans de desinformació, polítiques neoliberals, jutges al servei del poder, empreses privades de recursos naturals…

Aquells que només poden estar entre nosaltres per ser explotats i a demanda d’un mercat de treball que els pugui expulsar quan ja no siguin útils, no estiguin sans, o es rebel·lin contra les seves condicions de vida i ja no siguin dòcils, si algun dia ho van ser als ulls dels privilegiats.

És sempre el mateix. Configurar un enemic extern que allunyi les persones treballadores de prendre consciència de classe i organitzar-se per revertir els privilegis dels poderosos. Millor que es matin entre pobres, que «aquests» no s’adonin que són una mateixa classe i que units són imparables.

L’Aparent Contradicció en la Necessitat de Mà d’Obra Migrant

A primera vista, sembla contradictori que aquests governs busquin endurir les polítiques migratòries quan les seves economies depenen en gran mesura de la mà d’obra migrant. Tots els països europeus necessiten treballadors migrants per mantenir en funcionament les seves economies. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) ha declarat que es necessiten un milió de treballadors en el sector de la construcció. O que no es troben treballadors per cobrir les necessitats de la indústria turística. Un altre exemple: Itàlia, segons la patronal Confindustria, necessita 1,3 milions d’immigrants en els pròxims cinc anys per ser competitiva, i el Govern Meloni es proposa obrir les portes a 165.000 immigrants el 2025.

Les raons darrere d’ aquesta necessitat són clares:

  • Baixa Natalitat: Europa enfronta un envelliment poblacional i una baixa taxa de natalitat, cosa que redueix la força laboral disponible.
  • Treballs Més Penosos: Els migrants sovint ocupen llocs que són menys desitjats pels treballadors locals a causa de les condicions laborals difícils.
  • Vulnerabilitat Laboral: Des de la perspectiva de la patronal, els treballadors migrants estan més indefensos per reclamar els seus drets, cosa que els permet maximitzar beneficis.
  • Mà d’Obra Il·legal: Tampoc a una part de l’empresariat li importa contractar treballadors en situació administrativa irregular. Encara són més dòcils i rendibles. Per això hi ha una economia submergida. A l’Estat espanyol s’estima gairebé mig milió d’immigrants en situació administrativa irregular per dur a terme treballs com recollir collites a baix cost, explotant la seva situació irregular. I per això mateix, la UE no permet que a Espanya s’aprovi una ILP exprés per regularitzar de manera immediata tot aquest col·lectiu.

A més, és important destacar que l’aportació dels migrants al Producte Intern Brut (PIB) és superior al que reben en prestacions socials. Dades oficials a Espanya i altres països europeus confirmen que els migrants contribueixen més econòmicament del que consumeixen en serveis públics.

Dividir els Treballadors com a Part de la Política de Guerra

Davant d’una realitat inqüestionable: precarització galopant de la classe treballadora autòctona (salaris, habitatge, preus, serveis públics…), sumat a la necessitat màxima de migrants, però com a «exèrcit de reserva» en el llenguatge marxista, el moviment obrer internacional no pot girar la cara. Ha d’ afrontar aquesta realitat com un tot al qual cal afegir la guerra i els processos d’ explotació econòmica a escala mundial que provoquen aquestes migracions.

D’això va la famosa recepta de migració circular que proposa el Govern Sánchez/Díaz, de disposar d'»un exèrcit de reserva» amb ciutadans de primera i de segona: un mecanisme que consisteix en la contractació de treballadors en origen amb l’objectiu de traslladar-los a Espanya per treballar durant una temporada en els sectors amb més dificultats de cobertura de vacants,  com l’agricultura i la construcció. Un cop finalitza el seu contracte, que no pot durar més de nou mesos cada any, l’ empleat ha de tornar a la seva llar.

Les mesures repressives i racistes contra l’emigració no poden separar-se del conjunt de polítiques implementades pels governs de la UE i les seves institucions.

La Unió Europea s’ha convertit en una entitat sotmesa a l’OTAN, que al seu torn actua com el braç militar dels Estats Units.

Aquesta situació va acompanyada d’un atac brutal a les llibertats democràtiques. Al nostre país, per exemple, s’evidencia en la negativa d’alguns jutges a aplicar la llei d’amnistia, una llei que tant esforç va costar aprovar i que és essencial per buscar solucions polítiques a conflictes històrics i a la justícia social.

Per trencar la resistència a la guerra i a les retallades socials, als governs ja els va bé l’extrema dreta. Impulsats pel capital i utilitzant el temor a l’extrema dreta, llancen una ofensiva per dividir la classe obrera, separant els treballadors d’origen immigrant de la resta.

Jugada perfecta.

Per als governs de coalició Sánchez/Díaz i similars, la por a l’extrema dreta creada per la seva incompetència o impotència per aplicar polítiques realment socialistes legitima les polítiques que, en el millor dels casos, són polítiques socioliberals. «Això que fem és el correcte, el bo, i o ho prengueu acríticament o la barbàrie ens escombra i llavors veureu». S’ exigeix un vot pseudo-reformista com a xantatge, com a mal menor, i la submissió dels dirigents sindicals per la mateixa raó.

Simultàniament, l’actuació dels governs europeus, seguint les directrius dels Estats Units i de les multinacionals, provoca guerres i conflictes a Orient Mitjà i Àfrica. Aquestes accions contribueixen a la destrucció d’ aquests països, provocant una emigració massiva de milions de persones que fugen a la recerca d’ una vida digna, però que es troben amb persecució, mort o sobreexplotació.

Les polítiques de guerra, de l’OTAN, i la globalització capitalista són les responsables directes dels moviments migratoris.

Les polítiques exteriors, doncs, han d’ incidir en les polítiques de guerra i d’ explotació.

Els pressupostos nacionals estan sent dictats per l’OTAN per a l’augment de la despesa en armament, en detriment de les despeses socials. La destrucció de la sanitat i els serveis públics, sumada a l’especulació amb l’habitatge, dificulta la capacitat de les societats occidentals per assegurar un nivell de vida com tenien antany una part important de la població treballadora. El treballador precari és una realitat que afecta ja no només la classe treballadora més necessitada, sinó també l’aristocràcia obrera i la petita burgesia (autònoms, petites empreses, etc.).

Després, si per als autòctons ja és difícil portar una vida digna, la qüestió es torna impossible per als migrants pobres. Com és possible «integrar» la població migrant que viu en l’economia submergida, que funciona per les lleis del mercat més salvatge?

Només a través de la lluita de classes i la resistència dels pobles enfront d’aquestes polítiques es pot trobar una solució a aquest problema.

No es tracta simplement d’exigir «papers per a tothom». Aquesta demanda no té significat positiu si no va acompanyada de drets per a tothom, incloent-hi un habitatge digne, tant per a emigrants com per a locals. Tots els treballadors i joves estan patint la misèria social: disminució de salaris, dificultat per accedir a un habitatge, privatització dels serveis públics i amenaces al sistema de pensions.

És imperatiu construir una plataforma comuna de tots els treballadors i la ciutadania. L’acció dels sindicats és crucial en aquest procés. D’ acord amb els seus estatuts, en els sindicats no hi ha distincions d’ origen o nacionalitat: només hi ha treballadors. Aquests són els principis que hem d’ aplicar.

La responsabilitat política dels partits que afirmen defensar els treballadors és total, igual que la dels sindicats. Això exigeix mesures immediates, com aprovar la llei sorgida de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la regularització de mig milió d’immigrants a Espanya.

Tinc els meus dubtes que surti, doncs va en contra de les directrius de la UE. I aquí no hi ha sobirania nacional que valgui. M’atreveixo a pronosticar que PSOE i SUMAR claudicaran. Es passarà d’ una regularització massiva, com s’ ha fet anteriorment, a regularitzacions individuals lligades i subjectes a contractes de treball.

Però això no és suficient. Ha d’ anar acompanyada la lluita pels drets i per les condicions de vida de la classe treballadora amb:

• Inversió Massiva en Serveis Públics: Revertir les retallades i privatitzacions en sanitat, educació i serveis socials.

• Política d’ Habitatge Just: Expropiar els cents de milers d’ habitatges buits en poder d’ especuladors i fons voltor per garantir l’ accés a un habitatge digne.

• Reducció de la Despesa Militar: Finalitzar el malbaratament en despeses militars i redirigir aquests fons a serveis públics que ho necessiten desesperadament, incloent la prevenció i resposta a desastres naturals com l’ocorregut en el Llevant valencià.

En essència, cal canviar una política de guerra per una de benestar social per a tota la població.

Per la unitat de la classe obrera i la defensa dels nostres drets i per la unió de pobles lliures!

Leído a Informació dels Treballadors n.º 833

Estats Units > En vigílies de les eleccions presidencials

«Els treballadors mereixen alguna cosa més que Trump contra Harris.

Declaració de DSA (Democratic Socialists of America), 4 de novembre

Cada quatre anys, els treballadors s’enfronten a les mateixes «opcions» per a la presidència: un demòcrata conservador, un republicà loco i tot un seguit de candidats de partits petits que busquen sobretot promocionar-se a si mateixos. Per a molts, votar simplement no sembla valer la pena.

Si Donald Trump és reelegit, serà una catàstrofe per a la classe obrera. Com es descriu en el «Projecte 2025», l’extrema dreta vol consolidar el seu poder sota una presidència de Trump, en particular mitjançant l’enfortiment de les accions autoritàries de l’executiu. El seu objectiu seria reprimir els drets democràtics fonamentals, avivar el foc de la violència i la discriminació contra els immigrants i les persones transgènere, i somiar en el caos legislacions federals essencials sobre el treball, els beneficis empresarials i el medi ambient. La seva administració també tractaria de reprimir organitzacions com DSA.

Harris no és l’alternativa que mereixem. Ella ha mantingut el mur de Trump a la frontera sud i el suport de Biden al genocidi a Palestina, i continuaria les polítiques destructives de les administracions anteriors, com les deportacions massives i la guerra global imperialista. Ha presentat alguns dels republicans més depravats com els seus principeles aliats, com Dick Cheney i Alberto Gonzales, que van orquestrar i defensar la tortura i els abusos infligits a milers d’iraquians. La seva lleialtat a la classe capitalista ja ha refredat qualsevol interès en suposades reformes progressistes, i està aplanant el camí per a futurs demagogs de dretes. El risc d’una presidència de Trump ha augmentat a causa de les decisions estratègiques que ha pres deliberadament. Si Trump guanya, la culpa serà enterament de Kamala Harris i de l’establishment del Partit Demòcrata.

Ambdós candidats s’oposen a un embargament d’armes contra Israel -l’única política que podria posar fi al genocidi en curs dels palestins i evitar una altra horrible guerra a Orient Mitjà.

Aquesta «opció» entre aquests dos candidats és la raó per la qual tantes persones rebutgen els dos grans partits i anhelen una alternativa política.

Molts membres de DSA estan decidits a derrotar Trump i votaran tàcticament amb aquesta finalitat. D’altres rebutgen els horrors humans i els principis buits que Harris representa, i votaran per un tercer candidat o votaran en blanc. El que més importa és la nostra feina d’organització després del dia de les eleccions i la nostra capacitat per lluitar contra la classe capitalista enfortint els nostres sindicats, mobilitzant milions per lluitar contra la injustícia i triant socialistes en tots els nivells de govern.

Per això presentem candidats socialistes demòcrates a tot el país, com la congressista Rashida Tlaib, el regidor de San Francisco Dean Preston, el candidat a la Cambra de Representants de l’Estat de Geòrgia Gabriel Sánchez, la candidata a l’Assemblea de Nova York Claire Valdez, el candidat a l’Ajuntament de Louisville JP Lyninger, el candidat al Congrés Devin Davis i molts altres. Com a socialistes demòcrates, ens neguem a estar limitats per les faccions demòcrata i republicana de la classe dirigent. A ells els agradaria que els treballadors seguissin enfrontats i competint pels migdies, però nosaltres també ho rebutgem. Elegim la solidaritat. Entenem que només un moviment de masses de la classe treballadora pot canviar fonamentalment les nostres vides per a millor. Necessitem organitzar vagues massives, campanyes sobre assumptes específics, boicots, protestes, assegudes i marxes, i tot això requereix sindicats forts, associacions de llogaters, grups d’estudiants, grups de pares i coalicions a les comunitats. També caldrà presentar més candidats que vulguin construir un nou partit polític de la classe obrera.

DSA està aixecant un partit que lluita per la democràcia, ocupacions dignes i salaris justos, Medicare per a tothom, educació per a tothom, habitatge per a tothom, un planeta habitable, la fi de la maquinària bèl·lica estatunidenca, una Palestina lliure, i la transformació de la nostra economia d’explotació capitalista cap a l’alliberament col·lectiu. Per a més informació sobre el nostre programa Els treballadors mereixen més: 2024.dsausa.org.

El 2024 i després, els treballadors mereixen més. Els treballadors mereixen un partit propi. Únete a DSA per construir-lo. Acudeix a la teva secció local o en crea una avui mateix!

El poble exigeix responsabilitats a les institucions del règim

Deja un comentario

Carta Setmanal 1016 per descarregar en PDF

2 de novembre de 2024

Declaració política del Comitè Executiu del POSI

Les paraules no poden descriure la magnitud de la devastació, del caos, de la desesperació, de la indignació i de la destrucció ocasionades per l’impacte d’un fenomen meteorològic: la DANA, que va assolar les zones més riques i poblades del País Valencià aquest dimarts 29 d’octubre. Des de la nostra solidaritat amb els familiars dels morts i damnificats, i el nostre suport als milers de voluntaris que tracten d’ajudar a pal·liar les conseqüències del desastre, és el nostre deure assenyalar que no es tracta d’una mera catástrofe natural. Hi ha autoritats que són responsables polítics, tant de no haver pres mesures per prevenir aquesta catàstrofe com de no haver actuat com havien de començar el desastre; les seves responsabilitats no són només polítiques, són també penals. Perquè s’ha comès un crim contra la classe treballadora, a la qual pertanyen la majoria de les víctimes. En el moment d’escriure aquestes línies són gairebé 2.000 els morts i desapareguts.

El desastre era perfectament predictible. Des del 2004 hi ha plans de l’Estat i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per prevenir-la. El dissabte 3 de juliol de 2004, Las Provincias, publicava: «La Confederació del Xúquer preveu actuacions als barrancs del Pozalet, la Saleta i el Poyo. Prop d’una vintena de municipis ja no miraran al cel amb temor quan arribin les tempestes. El Govern va anunciar ahir el pla contra riuades per a 16 municipis que inclou la creació d’una presa a Cheste.

La comarca de l’Horta Sud ha sigut històricament una de les més castigades per les grans inundacions en temporades de gota freda. Poblacions senceres han vist any rere any com l’aigua del barranc del Poyo s’ha desbordat arribant a anegar baixos, habitatges i causar seriosos desperfectes en vehicles i immobles.

Alaquàs, Aldaia, Catarroja, Cheste, Xirivella, Godelleta, Massanassa, Paiporta, Picanya, Ribarroja, Torrent, Quart de Poblet, Loriguilla, Mislata i València són les zones amb major risc d’inundació en les quals s’aplicarà el pla contra riuades». Han passat més de 20 anys, però només es van fer unes petites obres el 2009, tota l’obra d’adequació ambiental i drenatge de la conca del Poyo suposava en el seu moment 221 milions d’euros.

Ara bé, si abans no s’ha fet res, després, la indolència, la insensibilitat, la vida institucional del Govern valencià, totalment al marge de les preocupacions i interessos de la població han multiplicat la tragèdia, de qui és llavors la responsabilitat? De l’Estat monàrquic, negligent, corrupte i parasitari com cap, de l’Estat de les autonomies al servei dels especuladors i la guerra. No és per casualitat que aquests dies la premsa publica els beneficis multimilionaris de la banca i les multinacionals de l’energia, i que en els últims tres anys el Govern de coalició hagi augmentat en un 48 % les despeses militars.

Les responsabilitats

El responsable directe de l’actuació davant la DANA és el president del Govern valencià, Carlos Mazón, i, en última instància, de tot l’entramat burocràtic i parasitari de la Generalitat. Concretem la cronologia dels esdeveniments: des de 5 dies abans, l’Aemet informava del risc de DANA sobre les comarques de València.

A les 7:36 de dimarts es dona l’alerta vermella. A les 8.00 s’amplia i a les 8.04 es va estendre pel litoral sud de València. L’avís alertava de «pluges d’intensitat torrencial» i parlava d’acumulacions que podien ocasionar «crescudes i inundacions. ¡El perill és extrem!», deia.

A les 9.20, l’Aemet alertava: «Pluges torrencials en punts de la Comunitat Valenciana. El perill és important, i fins i tot extrem, en algunes comarques. Al·lèrgic de lleres, rieres i zones baixes inundables». El tuit incloïa un vídeo compartit pel compte de l’Aemet a la Comunitat amb els carrers de Catadau inundats.

A les 13:00, Mazón va penjar un tuit, que després va esborrar, en què deia que la previsió era que l’episodi acabava a les sis de la tarda. «No es té constància de danys personals, però sí de vehicles atrapats.»

A les 16.57. Utiel ja està inundat i el corrent arrossega els cotxes.

A les 19.05. Paiporta ja estava anegada.

A les 20.03. Arriba el primer avís a la població per part de Protecció Civil, dependent de la Generalitat. S’hi demanava evitar desplaçaments per la província de València.

Més de 12 hores per avisar la població ocultant la catàstrofe en marxa! Quan la devastació ja havia ocorregut en la seva major part!

Mazón ha de pagar per la seva gestió i per la seva política, això és evident per a tothom.

Però tornem al Govern de Pedro Sánchez. Segons informava El País, «Fonts governamentals reconeixen que el gabinet de crisi reunit dimarts a la nit a la Moncloa va contemplar la possibilitat de decretar una «emergència d’interès nacional», la qual cosa hagués suposat assumir la direcció de tot el dispositiu [enfront de la DANA], però es va considerar que «no era necessari», perquè la Generalitat valenciana estava «actuant correctament»,  no havia demanat declarar el nivell 3 i fer-ho unilateralment era «com aplicar un [article] 155″ de la Constitució, arrabassant a la comunitat autònoma les seves competències.» D’altra banda, també la Constitució, en el seu article 116 preveu que «El Govern, en ús de les facultats que li atorga l’article cent setze, dos, de la Constitució podrà declarar l’estat d’alarma, en tot o part del territori nacional, quan es produeixi alguna de les següents alteracions greus de la normalitat a) Catàstrofes,  calamitats o desgràcies públiques, com ara terratrèmols, inundacions, incendis urbans i forestals o accidents de gran magnitud.» Però no ho va fer. És la monarquia de les autonomies, amb responsabilitats competencials compartides, i que a la pràctica es tradueixen en una irresponsabilitat general.

Una mica d’història

El 1957, una riuada va inundar la ciutat de València provocant 92 morts. El règim, que mostrava els seus primers símptomes de crisi, va desviar la llera del Turia, una gran obra que, segons coincideixen tots els experts, ha evitat que la tragèdia s’estengués avui a València capital. El que demostra que hi ha infraestructures que poden evitar els desastres.

Després del trencament de la presa de Tous el 1982, que va suposar una enorme inundació, es va estudiar l’ orografia de la zona, es va posar en evidència que les autovies havien constituït una barrera que va impedir que l’ aigua seguís la seva llera natural fins a la desembocadura al mar. Es va projectar la construcció de ponts i drenatges a les carreteres i a les vies de tren que tenien un efecte barrera, l’ endegament i drenatge de rius i barrancs. La Universitat Politècnica de València va elaborar el Patricova (Pla d’Acció Territorial sobre prevenció de Riscos d’Inundacions de la Comunitat Valenciana), que va ser aprovat en el Decret 201/2015, de 29 d’octubre, del Consell (Govern valencià); sí, les solucions existien, però ni el Govern central ni el de l’Autonomia van dedicar el menor esforç a realitzar les actuacions que avui haurien evitat la catàstrofe. És més. La situació s’ ha vist agreujada per una edificació al servei dels especuladors, que no respecten guals ni barrancs, i la presència d’ infraestructures, com la V-31, on precisament s’ agrupen els polígons industrials de la zona més afectada.

Estem, per tant, davant d’un problema essencialment polític, tenim els mitjans necessaris per preveure, evitar, pal·liar i solucionar aquests problemes naturals, sens dubte acreixents pel canvi climàtic.

La Monarquia i els governs que s’hi sotmeten, són una veritable càrrega per a la població.

Els mitjans de comunicació, que, malgrat els discursos oficials, es veuen obligats a mostrar la indignació de la població i la desídia de què és objecte per part de les autoritats, s’esforcen per assenyalar en múltiples conferències de premsa la bondat de les institucions. La realitat és una altra, ben diferent.

La resposta institucional: unitat per ocultar les responsabilitats i aturar la resposta popular

Les institucions de la Monarquia busquen defugir tota responsabilitat, i sobretot responen davant la catàstrofe amb temor a la mobilització de les masses, començant pel cap de l’Estat, el rei: «vull tornar a expressar la nostra més sincera condol a les famílies dels morts i la nostra profunda solidaritat i rodalia per aquesta terrible i catastròfica DANA que ha assolat tantes poblacions i llocs del nostre país. Ens unim a ells en el seu dolor, com hem de tots, administracions, institucions i societat civil de tot Espanya.»

Unitat que van exhibir els presidents Pedro Sánchez i Mazón. Sánchez va afirmar en la seua visita a València «el compromís del Govern d’Espanya amb la Comunitat Valenciana és total, la col·laboració va a seguir, no us anem a deixar sols», corresposta per Mazón: «agraïsc la presència del president del Govern i el contacte que hem mantingut des del primer moment, la coordinació i la col·laboració és molt important i anem a seguir amb ella».

La patronal també demana unitat: en un comunicat del dia 1 demanen als polítics de totes les administracions que actuïn «amb unitat d’acció» i se centrin a solucionar les necessitats dels ciutadans afectats pel pas de la DANA i a reconstruir les infraestructures. «La societat civil està mostrant una enorme solidaritat i demanem que els nostres polítics estiguin alineats i treballin units», i afirmen «estem en permanent connexió amb les diferents administracions per mirar de donar solució a les necessitats existents».

El contingut d’aquesta unitat el dona l’editorial d’ABC del 30 d’octubre: «Espanya viu de nou una oportunitat per reaccionar de forma unitària davant d’una tragèdia nacional. Des de l’Aemet a les conques hidrogràfiques, que depenen del Govern central, fins als serveis autonòmics de Protecció Civil i Emergències de l’administració valenciana, tots estan emplaçats a revisar el paper que han jugat. Primer, reparar danys i atendre víctimes. Després, analitzar el funcionament dels serveis de prevenció, amb la voluntat de corregir els errors que es van poder cometre en la dilació de l’alerta davant els dubtes que sorgeixen sobre l’eficàcia de l’administració a l’hora de detectar l’alarma i comunicar-se-la a la població. S’ha d’auditar aquesta resposta. L’Estat no pot arribar sempre a temps». La unitat que reclama el diari portaveu de la Casa Reial és per diluir les responsabilitats i que cap institució sigui qüestionada, per donar temps a l’Estat a reaccionar i que pugui prendre el control de la situació.

Però la crisi impedeix tancar la unitat

Alguns ministres, com la de Defensa, Margarita Robles, descarreguen tota la responsabilitat en el Consell de la Generalitat. Sectors del PP posen el Govern en el seu punt de mira davant la tragèdia i Manos Limpias ha posat una denúncia contra els responsables d’Aemet.

I ara, quan milers i milers de voluntaris han organitzat la neteja i centres de distribució de medicines i aliments, única ajuda que ha rebut la major part de la població, abandonada durant tres dies; després de la reunió del comitè de crisi de la Generalitat del dia 31, el ministre de l’Interior i el president de la Generalitat, van demanar als voluntaris «que no col·lapsin els accessos», en concret, el president els va demanar «que tornin a les seves cases i es coordinin mitjançant els mitjans oficials», però al carrer creixen les iniciatives solidàries de la població. El dia 2, Mazón va enviar a casa seva milers de voluntaris (que no li han fet cas) dels que es van presentar a la Ciutat de les Ciències i les Arts, a la crida de la Generalitat, anaven disposats a organitzar brigades davant la inoperància i la incompetència de les autoritats, i el Govern central i l’autonòmic han decidit de comú acord enviar 5.000 militars més i a altres 5.000 policies nacionals i guàrdies civils. Per a què? En palaves de Mazón: «una vegada hem assegurat tots els punts logístics, garantit l’accés rodat per totes les vies i organitzat la distribució de voluntaris, ara és segur sol·licitar 5.000 militars addicionals». D’altra banda, el president ha condemnat «el pillatge i el robatori» i ha demanat que s’apliqui «tot el pes de la llei» als responsables. No als responsables d’haver obligat a anar a treballar els seus empleats posant en risc les seves vides, a aquests no. Ell?, ell tampoc és responsable de res.

Els alcaldes, la població no tenen mitjans eficaços per a mostrar la seua indignació, per a fer pagar als responsables, que, com assenyalem, no és només el Govern valencià. Es tracta de la inoperància, de la incapacitat i del parasitisme de l’Estat monàrquic al servei de l’especulació i de l’OTAN.

La manifestació del 9 de novembre, la unitat que necessitem

Aquesta mobilització té com a objectiu exigir la depuració de responsabilitats per la gestió deficient de la darrera DANA, que ha afectat greument diverses comarques del País Valencià.

Les entitats convocants critiquen també la resposta d’aquelles empreses que van exigir als seus treballadors continuar amb les activitats laborals malgrat els riscos per a la seguretat. Denuncien el desmantellament de la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE), així com la negativa d’admetre el col·lapse del telèfon 112 d’emergències durant la DANA, i posteriorment el telèfon d’assistència a les famílies de persones desaparegudes.

Avui, quan segueix encara la recerca de noves víctimes (sota el fang, als vehicles que encara no s’han retirat, als garatges i a les plantes baixes dels habitatges), es prepara ja una gran manifestació a València per al 9 de novembre.

Des de tot l’ Estat les mostres de solidaritat es multipliquen, és la responsabilitat del moviment obrer de fer valer la seva veu per exigir que els culpables directes siguin castigats i que es realitzi un veritable pla de reconstrucció al servei de la població. Els pressupostos de l’Estat ho han de contemplar, ja que diners n’hi ha. Les despeses militars per a infraestructures contra inundacions i per reconstruir València!

Comitè executiu del POSI

Al 90è aniversari de la Revolució d’Astúries

Deja un comentario

Carta Setmanal 1013 per descarregar en PDF

A la memòria de Manuel Grossi, obrer revolucionari, dirigent de la revolució asturiana i membre del POSI, secció espanyola de la IV Internacional

Per elaborar aquesta carta ens hem basat llargament en textos de Manuel Cuso i J.A. Pozo

El 4 d’octubre del 34 s’inicia una insurrecció obrera a Astúries i una vaga general estatal que inclou aixecaments locals, convocades pel Partit Socialista, la UGT i les Aliances Obreres, en resposta a l’entrada al govern de tres membres de la CEDA . Nombrosos dirigents del moviment obrer s’havien compromès a evitar per tots els mitjans que la CEDA arribés al govern. Sigue leyendo →

Els BRICS, ni alternativa a la dominació imperialista estatunidenca, ni progressista. Segona part.

Deja un comentario

Carta Setmanal 1015 per descarregar en PDF

El caràcter reaccionari dels BRICS

Quin seria, suposadament, el contingut social «alternatiu» de la «multipolaritat» o de l’hegemonia xinesa, en el context de l’economia mundial capitalista? Certament l’acompliment econòmic de la Xina durant els últims decennis és cridaner. Es basa en les possibilitats que ofereix la planificació econòmica, factibles gràcies a l’expropiació del capital, fa 75 anys, amb la proclamació de la República Popular de la Xina. Però aquestes possibilitats es troben limitades pel caràcter burocratitzat de la planificació, absents des del principi els espais de debat democràtic (que sí que van existir a l’URSS en els primers moments després del triomf revolucionari), així com per la seva inserció en el mercat mundial capitalista, que arrossega les contradiccions tan aguditzades que assenyalem en la primera part d’aquesta carta. La condició d’Estats burgesos del Brasil, Índia, Rússia i Sud-àfrica, així com la d’Estat burocràtic de la Xina implica una orientació no de ruptura amb la lògica capitalista, sinó de subordinació a ella, fins i tot amb trets peculiars en cada cas i especialment a la Xina. Sigue leyendo →

La monarquia borbònica, un règim amb fort “tufo” neocolonial al servei del capital

Deja un comentario

Carta Setmanal 1012 per descarregar en PDF

L‘1 d’octubre va prendre possessió de la presidència de Mèxic, la candidata del partit MORENA Claudia Sheinbaum, guanyadora per majoria absoluta en les eleccions del 2 de juny.
En el seu discurs d’investidura, la nova presidenta va anunciar que anava a presentar una proposta de decret perquè l’Estat mexicà demani perdó a les víctimes de la massacre de Tlatelolco, del 2 d’octubre de 1968, data en què l’exèrcit va massacrar els estudiants a la plaça de Tlatelolco (es calcula que hi va haver entre 3000 i 4000 morts). Un fet que la presidenta va caracteritzar com «un crim de lesa humanitat».

En aquest mateix discurs es va dirigir a Felip VI d’Espanya, exigint disculpes pel comportament de la corona «espanyola». En efecte el març del 2019 l’anterior president López Obrador va escriure una carta personal a Felip VI plantejant la necessitat d’arribar a un acord perquè la Monarquia espanyola reconegui les atrocitats comeses en el passat per Hernán Cortés durant la conquesta de Mèxic (https://www.gob.mx/amlo/documentos/carta-del-presidente-andres-manuel-lopez-obrador-a-felipe-vi-rey-de-espana). En comptes de respondre a la missiva, la corona va fer pública la carta personal i va imposar una campanya de premsa contra el govern mexicà, campanya que no només buscava justificar la massacre i explotació que van patir els nadius de l’actual territori mexicà, sinó que, de fet, tenia també l’objectiu d’apuntalar les actuals relacions de saqueig que les multinacionals de matriu espanyola exerceixen a Mèxic.

El mes de juliol d’enguany, el govern de López Obrador va començar a parlar amb el govern espanyol sobre les invitacions a la sessió d’investidura de la presidenta, prevista per a l’1 d’octubre.

El comportament desdenyós de la monarquia espanyola, del seu rei i cort, és clar que no pot ser acceptat pel govern mexicà, ja que reproduiria les relacions del passat. Recordem l’actitud de Felip VI a Colòmbia, l’agost del 2022, durant la presa de possessió del president Gustavo Petro, davant l’espasa del Libertador Simón Bolívar. Quan l’arma va arribar a la plaça principal, els ciutadans i assistents de tots els països del món («fins i tot dels Estats Units») es van aixecar de les seves cadires per donar-li la benvinguda. Tots, menys el rei Felip VI.

El borbó actua avui, no en defensa d’uns suposats interessos espanyols sinó seguint a peus les indicacions de l’administració nord-americana, i això contràriament al que creuen els nostàlgics de l’imperi. Nostàlgics que tenen avui un interès particular, ja que donen suport i promouen l’explotació salvatge de la mà d’ obra dels països llatinoamericans, que en bona part treballen en condicions d’ economia submergida, per furtar-los els drets a aquests treballadors i els fons necessaris per a la seguretat social.

Mèxic i la seva reforma judicial

El 12 de setembre el senat mexicà va votar per 86 contra 41 la reforma del sistema judicial. Va ser una de les promeses electorals de MORENA amb la qual va arrasar en les eleccions del 2 de juny.

El 15 de setembre va ser publicada la llei al Butlletí oficial

El contingut de la reforma és simple: els jutges i els ministres (components) de la Cort Suprema són elegits per la població, via sufragi universal. El que suposa que, en última instància, cap institució de l’Estat ha d’escapar a la voluntat popular.

Aquesta llei ha provocat una reacció mundial per part de l’imperialisme. D’entrada l’ambaixador USA a Mèxic va convocar una conferència de premsa per declarar que aquesta reforma era contrària als Tractats de lliure comerç (ALENA). Aquests tractats –recordem- han permès l’anomenat «lliure comerç» al nord d’Amèrica. «Lliure» perquè, com explicava Marx en el seu «Discurs sobre el lliure canvi» de gener de 1848, «No és la llibertat de cada individu amb relació a un altre individu. És la llibertat del capital per matxacar el treballador». Tractats que, entre altres coses, han facilitat la penetració del narcotràfic a les institucions de l’Estat federal mexicà. Aquesta llei, que per aplicar-se exigirà la mobilització i organització dels treballadors i el poble mexicà, aixeca la preocupació i oposició de tota la reacció mundial.

En efecte, després de l’ambaixador USA, l’administració Biden i el govern del Canadà s’hi han pronunciat en contra, així com la Relatoria Especial de l’ONU i la Fundació Soros. I, en nom de què? Doncs de la tan aclamada com fal·laç independència judicial. Per als que tenen tot, és «independent»… del poble un reaccionari al qual el president Trump va nomenar jutge del Suprem per a tota la vida.

Des d’Espanya és fàcil comprendre el que està en joc. Per això, és fàcil també establir la relació de la nostra posició en defensa de la sobirania de la nació mexicana i la lluita al nostre país per la democràcia, per l’amnistia, per acabar amb el poder judicial franquista, pilar central de la Monarquia borbònica que continua lamentant la pèrdua del seu imperi, quan les nacions d’Amèrica Llatina van conquerir la independència. Pretenent assegurar, almenys, la barra lliure per al saqueig de les empreses espanyoles, tan estimades de la monarquia.

Davant la submissió del Govern a la Corona, solidaritat internacionalista entre els pobles

El govern mexicà va convidar el govern Sánchez, però no el rei, a causa de la seva absoluta falta de respecte a la nació mexicana en la persona del seu president. Sotmetent-se al més podrit i neocolonial dels borbons, el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz es va negar a enviar una delegació oficial (tot i que Podem i Sumar van enviar alguns dels seus dirigents). Aquest procedir desacredita aquest govern i qualsevol que pretengui representar-nos.

La nova presidenta va tenir a bé dir que les relacions amb el poble espanyol són excel·lents i va recordar que Mèxic, sota la presidència de Lázaro Cárdenas, va obrir les seves portes als republicans espanyols, el 1939, com havia fet amb Trotski, contràriament a l'»acollida» que van rebre en països germans com França (governada pel Front Popular de l’època),  que va tancar milers de combatents republicans en 14 camps de concentració.

La lògica del capital financer és una lògica neocolonial, en la qual el regne d’Espanya actua a la manera del capatàs, al servei del veritable amo: els grans capitals internacionalitzats, particularment estatunidencs. No podent mantenir el control directe de les antigues colònies, pretén manar-hi a través de governs titella. No accepten la sobirania nacional com no accepten la democràcia. En aquest sentit s’imposen aquests anomenats acords de lliure comerç, l’acceptació dels quals per part de qualsevol govern l’hipoteca per poder aplicar les polítiques a les quals aspira la majoria de la població. Scheinbaum té raó: el poble mexicà i els pobles integrats a l’Estat espanyol no són enemics. Comparteixen la més legítima aspiració: una vida digna, per a la qual els recursos han d’ estar al servei del conjunt de la població, no parasitats per la petita minoria que conforma el capital. Els compromisos de la nova presidència apunten en la bona direcció en matèries com la judicial esmentada. La seva aplicació efectiva és tasca ara de la classe treballadora organitzada, per a la qual des d’aquí manifestem la nostra solidaritat: la lluita del poble mexicà per la seva sobirania és també la nostra lluita per una veritable democràcia, incompatible amb la monarquia opressora dels pobles i garant de l’explotació dels treballadors.

La classe obrera davant la qüestió de la immigració

Deja un comentario

Carta Setmanal 1009 per descarregar en PDF

La campanya de la dreta i la ultradreta contra els immigrants –i la reacció de molts governs europeus assumint les seves tesis- incideix en un vell problema: la divisió de la població treballadora en «nadius» i «estrangers». 

Ja el 1870 escrivia Karl Marx: «la burgesia anglesa, a més d’explotar la misèria irlandesa per empitjorar la situació de la classe obrera d’Anglaterra mitjançant la immigració forçosa d’irlandesos pobres, va dividir el proletariat en dos camps enemics (…) a tots els grans centres industrials d’Anglaterra hi ha un profund antagonisme entre el proletari anglès i l’irlandès. L’obrer mitjà anglès odia l’irlandès, al qual considera com un rival que fa que baixin els salaris i l ‘estàndard of life (…) El mira gairebé com els poor whites dels Estats meridionals de Nord-amèrica miraven els esclaus negres. La burgesia fomenta i conserva artificialment aquest antagonisme entre els proletaris dins d’Anglaterra mateixa. Sap que en aquesta escissió del proletariat resideix l’autèntic secret del manteniment del seu poder». Sigue leyendo →

Davant l’ 11 de setembre

Deja un comentario

Carta Setmanal 1008 per descarregar en PDF

Aquesta data és tradicionalment la jornada reivindicativa del poble català per la seva sobirania. Recorda una data històrica: la caiguda de Barcelona el 1714 en mans de la dinastia borbònica.

Durant la dictadura va estar prohibida la seva celebració. I no sense dificultats el poble de Catalunya va imposar plenament la seva celebració legal l’ 11 de setembre de 1977 o sigui dos anys després de la mort de Franco, al carrer, per la mobilització: els treballadors, el jovent la majoria del poble de Catalunya es va moure, potser en una de les majors demostracions de força. Aquell any els partits que es reclamaven de la classe obrera i els sindicats eren absolutament majoritaris en els diferents talls: Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia eren les consignes principals.

Molta aigua ha corregut sota el pont i no pretenem fer aquí un balanç de gairebé cinquanta anys i dels diferents episodis.

Però la realitat d’aquests anys demostra que estem lluny del «mite» de la transició pacífica que va acordar la democràcia amb el rei al cap. Per contra, va ser la mobilització de la classe treballadora i dels pobles la que va imposar a la dictadura en descomposició llibertats i drets. (veure a aquest respecte Combat Socialista nº 11. La Transició)

Però els acords amb els franquistes (Pactes de la Moncloa i Constitució) van imposar el manteniment de l’aparell d’Estat de la dictadura, deixant una bona part de les reivindicacions del poble català –com les dels altres pobles de l’Estat– sense ser resoltes.

Els pactes de la transició van instaurar un règim, el monàrquic, enemic acèrrim del dret dels pobles i dels treballadors. Règim agent de l’imperialisme que empeny el nostre país a la política de guerra per mitjà de tots els governs que se li sotmeten a través de l’OTAN.

La sentència del Tribunal Constitucional el juny del 2010 que va decidir desnaturalitzar l’Estatut d’autonomia votat pel poble català i aprovat a les Corts va obrir la via a la crisi i a un moviment de rebuig que va donar lloc al «procés» i a la situació actual. La majoria del poble català es va pronunciar pel «dret a decidir» i es va moure per això.

La repressió de l’Estat a partir del discurs del Borbó el 3 d’octubre de 2017, dos dies després del referèndum il·legalitzat per Rajoy, va provocar un període negre amb cents de detinguts, l’aplicació de l’article 155 i milers d’encausats. Contra la sentència que va condemnar nou dirigents es va produir una mobilització sense precedents del poble de Catalunya, de tota la joventut, durant quinze dies.

Però el moviment obrer estatal no va ocupar el seu lloc en aquesta lluita. I alhora, sens dubte, la tàctica dels dirigents dels partits sobiranistes i, en particular, de Junts (Puigdemont), en donar l’esquena als treballadors i altres pobles de l’Estat, confiant en les institucions internacionals del capital, com la Unió Europea, va portar finalment a la seva crisi, a la pèrdua de la majoria electoral i a l’enfrontament entre aquests partits que coneixem avui. Aquest fracàs i aquest enfrontament es reflecteixen també als carrers, en manifestacions on la participació dels treballadors és inexistent i la del jovent està en clar descens.

La qüestió de l’amnistia

L a direcció del PSOE i d’ERC, fent-se ressò d’un clamor majoritari van acordar una llei d’amnistia, sens dubte de caràcter limitat, que va ser a la fi aprovada a les Corts el 30 de maig d’enguany.

Al caràcter limitat, tot i que en principi implicava tots els encausats pel «procés» s’hi va sumar la incerta aplicació. L’amnistia desautoritza tot l’aparell repressiu que, a les ordres del Rei –després del seu discurs del 3 d’octubre– es va llançar contra els republicans catalans i els qui participaven en les mobilitzacions. El Tribunal Suprem i una bona part dels jutges han amnistiat immediatament tots els policies encausats per la seva participació en les càrregues policials, però es neguen a aplicar la llei als republicans catalans amb múltiples subterfugis. Incorrent segons el Fiscal General en el delicte de prevaricació, el colmo ha estat que aquest dimecres 4 de setembre ha estat elegida presidenta del Tribunal Suprem i del CGPJ la jutgessa Isabel Perelló, el primer discurs de la qual ha estat una defensa rabiosa de la independència del poder judicial franquista davant tota crítica o «ingerència» del poder legislatiu. El que dona mala espina just quan el poder judicial s’esmerça en la seva batalla contra l’amnistia i en les seves campanyes de lawfare.

La qual cosa implica que el combat per l’amnistia està lluny de ser guanyat, per posar en qüestió una de les bases d’aquest règim: l’arbitrarietat de les institucions judicials heretades del franquisme.

El finançament autonòmic

El desenvolupament de la regionalització del país segons el títol VIII de la Constitució buscava desviar l’ exigència dels pobles, i, en particular, el català i el basc, de la seva lliure determinació. Qüestió que posava en solfa la unitat de les institucions franquistes i el poder de la Corona. Alhora, buscava dividir la classe obrera en 17 parts amb condicions regionals diferents de treball i drets. Un enfrontament entre pobles que els franquistes animen amb pretextos diversos: l’aigua, el repartiment d’immigrants…

I un dels aspectes clau era el finançament de les autonomies, perquè prestin als ciutadans els serveis la gestió dels quals els està transferida

Les autonomies han rebut la transferència de diferents serveis públics: sanitat, educació, transports… Fins i tot, a Catalunya, Vascongadas i Navarra, una part de l’ordre públic… però sense dotar les autonomies dels recursos necessaris, cosa que feia a les regions subsidiàries de l’Estat, demanant almoina, endeutant-se, imposant nous tributs, jugant amb la competència fiscal per atreure inversions… En última instància, la insuficiència de fons porta al al seu costat que les autonomies siguin les que apliquin les retallades i la privatització. Quan era vicepresident de la Junta d’Andalusia, Diego Valderas, d’Esquerra Unida, declarava que «les retallades s’apliquen per imperatiu legal». Catalunya és pionera en la privatització de l’ ensenyament, la sanitat i l’ aigua, la qual cosa com és evident dificulta la lluita contra la sequera.

Des de fa gairebé 10 anys no es renegociat la LOFCA, la llei de finançament. que per tant es regeix encara amb dades que ja han estat desfasades. A això se suma que particularment en tres comunitats –València, Balears i Catalunya–, l’Estat inverteix molt menys que el que està pressupostat com a inversions de l’Estat. Per exemple, segons fonts oficials, el 2023 l’Estat només ha executat a Catalunya el 45 per cent de les pressupostades.

Se li pot anomenar «dèficit fiscal » o infrainversió de l’Estat, però és una realitat.

L’acord signat pel PSC i ERC, recolzat pels comuns i amb l’oposició de la dreta franquista i, d’altra banda, del Junts de Puigdemont, intenta, segons les seves premisses, solucionar aquesta situació.

Es basa en tres criteris:

– La Generalitat recapta els impostos.

– Una proporció es lliura a l’ Estat.

– La Generalitat contribueix a la solidaritat amb les regions més pobres.

D’altra banda, l’acord estipula que l’execució de les inversions de l’Estat a Catalunya l’assumirà un comitè amb participació del Govern i de l’autonomia.

Sobre el paper, podria suposar un avenç: la lluita dels treballadors i dels pobles ha portat PSOE i ERC a trencar sobre el paper la base de l’asfíxia dels pobles. Però perquè sigui una realitat, cal superar la resistència del capital i de tot l’aparell d’Estat. I una de les característiques principals de l’Estat, sota la seva forma del règim monàrquic, és l’extrem parasitisme que va des de les despeses militars (sense control) a la mateixa Monarquia. A més, la descentralització de la gestió de determinats impostos permet a la Comunitat de Madrid, aprofitant-se de la capitalitat, fer que les grans fortunes s’acullin a règims fiscals favorables per no pagar impostos, desplaçant el seu domicili fiscal a Madrid des d’altres punts de l’Estat. En una altra manera, els qui, com el president andalús, han rebaixat 1.000 milions a l’any els impostos als rics clamen contra la falta de finançament d’Andalusia.

Si quedés en el paper, aquesta reforma seria un parxís. És el que busca el PP. Però l’oposició frontal dels franquistes i dels sectors del PSOE que viuen dels privilegis de l’autonomia i el seu miniaparat de govern mostra que senten que l’estat autonòmic es veu amenaçat. Quan sectors del Partit Socialista, a València o Múrcia, reclamen exigir un tracte com el de Catalunya, plantegen el mateix problema: el finançament. 

Defensar els serveis públics

Sánchez ha declarat aquest 4 de setembre que hi haurà més diners per a tothom. Com i per a què? La vicepresidenta Montero, empesa per l’acord català i per la indignació de tots els pobles, a oferir singularitats, vol negociar amb cada comunitat per separat en lloc d’ajudar a la col·laboració entre els pobles: pegats per impedir la bancarrota?, per garantir que Espanya contribuirà més a la guerra d’Ucraïna?

És evident que tota nova inversió en sanitat, ensenyament, en els trens o altres ha de ser saludada i fins i tot combatre perquè existeixi. Però cal donar un volt, per satisfer les exigències dels pobles.

No ens enganyem: la llibertat dels pobles, la col·laboració fraternal entre els diferents pobles, l’ajuda mútua, les inversions conjuntes, són incompatibles amb la Monarquia i la seva política de guerra i els governs que se sotmeten.

Darrere de la crisi de finançament hi ha la crisi del règim apegat a la defensa de les institucions heretades del franquisme, dels interessos de les multinacionals i grans empreses que treuen beneficis de la divisió autonòmica i sotmès al mandat de l’imperialisme USA a través de l’OTAN.

L’única via de la democràcia i de la col·laboració entre els pobles és la via de la República, de la Unió Lliure de Repúbliques sobiranes.

La lluita per això dona el seu veritable significat a l’11 de setembre

La situació a França: és el moment de la censura, la destitució, la mobilització

Deja un comentario

Carta Setmanal 1007 per descarregar en PDF

Per a la redacció d’aquesta Carta Setmanal ens hem basat en materials publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Parti Ouvrier Indépendant

Han passat gairebé dos mesos de les eleccions legislatives del 7 de juliol, i el president Macron –el gran derrotat en aquestes eleccions- es nega a respectar el mandat de les urnes, recolzant-se en la Constitució i les institucions reaccionàries de la V República, aquesta que François Mitterrand, definís el 1964 com «el cop d’estat permanent» (cosa que no li va impedir coronar-se com a president de la República francesa el 1981,  respectant aquestes mateixes institucions).

Crida l’atenció el silenci clamorós –amb honrades excepcions- dels qui, alhora, clamen hipòcritament pel «respecte de les urnes»… a Veneçuela.

A França, sempre ha estat nomenat president del govern el designat per la força més votada (encara que no tingués majoria a l’Assemblea Nacional com succeïa amb l’últim govern designat per Macron). Però, des de les eleccions i la victòria de Nou Front Popular (NFP) amb un programa de ruptura basat en les reivindicacions més importants, començant per la derogació de la reforma de les pensions, el president Macron s’ha negat a nomenar un govern del NFP, ha intentat trencar el NFP per instaurar un govern dels seus partidaris,  recolzat per part del propi NFP.

El dilluns 26 d’agost Macron va anunciar definitivament que no nomenaria un primer ministre que portés el programa del Nou Front Popular. Fins aleshores havia objectat a la presència de la France Insoumise (LFI). Però, després de l’anunci de Jean-Luc Mélenchon que La France Insoumise acceptaria no participar en un govern de l’NFP, va quedar palès que el que aterreix tots els partidaris de l’ordre establert no és la presència de ministres de LFI, sinó el programa del NFP, començant per la derogació de la reforma de les pensions. Segons el setmanari L’Express, Macron declarava a un grup dels seus al·legats que «si la nombro (a Lucie Castets, candidata de l’NFP a la presidència del govern), derogaran la reforma de les pensions i augmentaran el salari mínim a 1.600 euros nets, els mercats financers entraran en pànic i França s’enfonsarà». Per tant, són els mercats financers, i no les urnes, quines ha de decidir qui governa a França.

La dreta, la ultradreta i el capital financer, units contra l’NFP

Des d’aquest anunci de Mélenchon, tothom ha cantat el mateix estrep: des de François Bayrou que va declarar que «el programa NFP és immediatament perillós per al país» (post X del 25 d’agost), fins al líder dels senadors de la dreta republicana, Bruno Retailleau, i el cap de la patronal Medef, Patrick Martin.

L’extrema dreta de l’Agrupació Nacional (RN), després de la seva reunió amb Macron al Palau de l’Elisi el dilluns 26 d’agost, va declarar a través dels seus dos principals dirigents, Jordan Bardella i Marine Le Pen: «El Nou Front Popular en el seu programa, en els seus moviments, així com per les personalitats que l’encarnen representa un perill avui dia»,  i va agregar: «No vull que un primer ministre pugui implementar una política profundament tòxica i perillosa per al poble francès durant un mes».

El diari financer L’Opinion (27 d’agost) publicava, sota el titular: «Contra l’esquerra, un front RN-Elisi» un article, que, concloïa que aquesta aliança té com a objectiu «arreglar de nou els assumptes d’Emmanuel Macron». També cal assenyalar que va ser a penes una hora després del pas dels líders de RN pel Palau de l’Elisi quan Emmanuel Macron es va afirmar en la seva decisió de rebutjar un primer ministre de l’NFP, confirmant almenys una aliança objectiva, o fins i tot un acord adequat entre Macron i Le Pen, com ha succeït,  per exemple, des del 2022 per impedir el salari mínim de 1600 euros o votar la llei d'»asil i immigració» a l’Assemblea.

Pel que fa a aquells que van votar el mes passat per diputats de RN pensant erròniament que eren «antisistema», un pot esperar que els votants se sentin traïts, com va succeir amb d’altres no fa gaire temps.

Macron contra la democràcia

Macron té una gran necessitat de suport, ja que, en un intent de dur a terme una política totalment dirigida contra els interessos del poble, ha arribat a treure les bases més elementals de la democràcia en negar-se a acatar els resultats de les urnes. En fer-ho, és el mateix Emmanuel Macron, recolzat per tots aquells que estan unint les seves forces per preservar l’ordre establert -començant per l’RN- qui està creant les condicions per a la seva destitució i sortida.

Des d’aquest punt de vista, cal reconèixer que la secretària nacional dels Verds no s’equivoca quan declara: «Si un president d’extrema dreta fes exactament el mateix durant sis setmanes, tots els observadors posarien el crit al cel». Sí, definitivament podem buscar les diferències, totes aquestes formen un sol «bloc», el «bloc» dels que insisteixen a preservar les institucions perquè es pugui continuar amb una política cada vegada més rebutjada, en contra dels interessos de la gran majoria.

El govern «dimissionari» segueix actuant

Al mateix temps que es duen a terme totes aquestes ensopides maniobres des de tots els costats, el govern en funcions continua fent de les seves.

Per exemple, mentre durant tot l’estiu s’han succeït les morts de pacients als passadissos de la sala d’urgències, el govern «dimissionari» està responent retallant 1.500 llocs de metges interns per a l’inici de l’any escolar 2024 (una retallada del 16%).

La premsa informava aquest estiu que les pacients amb càncer de mama havien de pagar més de 2.000 euros a l’any de la seva pròpia butxaca per curar-se i aquest govern prepara actualment la futura llei de finançament de la Seguretat Social 2025 amb diversos milers de milions en retallades en hospitals i transport sanitari.

Cada vegada més joves es veuen abandonats a la seva sort i aquest govern va respondre al juliol eliminant 500 treballadors subcontractats (de 2.000) de la Protecció Judicial de la Joventut (PJJ), provocant una vaga massiva el 14 d’agost a convocatòria de diversos sindicats, amb concentracions davant les prefectures.

Igual que el que està ocorrent en el PJJ, més que mai, l’estat d’ànim de la població no és certament acceptar ni sotmetre’s; i aquesta és la majoria efectiva, relativa o no.

El Govern prepara nous atacs, de manera que, amb l’ajuda de l’inici de l’any escolar, no falten temes per mobilitzar: reforma de l’ensenyament, elaboració d’un pressupost per al 2025 amb 25 mil milions en retallades addicionals en els serveis públics, proposta per «acostar el salari net al brut» a través de noves exempcions de cotitzacions empresarials (que també està en el programa RN i que és una vella demanda dels ocupadors),  per no parlar d’una nova Llei del Treball i una nova «reforma» de l’assegurança d’atur… Falta per veure què responen els dirigents de les confederacions sindicals

El dissabte 7 de setembre, organitzacions juvenils recolzades per LFI criden a una «mobilització davant el cop de força de Macron»

No obstant això, aquesta unanimitat Macron-Le Pen contra el programa de l’NFP xoca amb la realitat, que Le Parisien resumeix a la seva manera (27 d’agost): «el cap d’Estat sap que no pot imposar un nom, quan va perdre les eleccions legislatives del 7 de juliol». «No és fàcil escombrar la NFP amb un gest de la mà, per això es pren el seu temps, consulta», diu un dels seus confidents.

Així, el dilluns 26 d’agost, el President de la República va instar els «partits de govern», és a dir, el Partit Socialista (PS), el Partit Comunista Francès (PCF) i Europe Ecologie Les Verts (EELV) «a cooperar amb les altres forces polítiques». Cooperar, afegim, per aïllar LFI i trair el programa de l’NFP amb el qual es van presentar a les eleccions.

Per a aquells que solen ser tan ràpids per seguir el pendent de menor resistència i respondre a les propostes d’una «àmplia coalició» o una altra «cohabitació», avui no és tan senzill… L’endemà, aquests mateixos partits polítics es van negar a assistir a la nova «ronda de consultes» organitzada pel cap d’Estat, fustigant, com ha fet el primer secretari del PS, Olivier Faure, una «paròdia de la democràcia». Qui es queixaria d’això?

Alhora, LFI, que va celebrar el seu AmFis la setmana passada, va concloure la seva feina amb una crida a la censura, la mobilització i el judici polític (vegeu comunicat ). Segons les enquestes, un 51% de la població està a favor de la destitució de Macron.

El dissabte 7 de setembre, les organitzacions juvenils recolzades per LFI criden a una «mobilització contra el cop de força de Macron». Les direccions de les confederacions sindicals han semblat dubtar sobre què fer. Però, finalment, la CGT ha declarat que espera que el 7 sigui un èxit i crida a una mobilització en defensa de les pensions l’1 d’octubre, dia de l’ONU de la «gent gran». Falta veure què fan les direccions dels altres sindicats.

La proposta de la LFI, no obstant, genera diferències dins del mateix NFP. François Roussel, Secretari Nacional del Partit Comunista Francès (una altra vegada…), ha declarat que «no podem demanar un impeachment, altrament, hi ha una crisi institucional». Però llavors, perquè aquestes institucions, que no són un model de democràcia, no s’assumin, deu l’esquerra finalment no fer res, o fingir?

Davant l’opinió de Roussel, estem convençuts que el sentiment dominant al país és el rebuig a les polítiques de Macron i aquests milions que ho han dit, no s’acceptaran sotmetre’s així.

Comunicat de La França Insumisa

El President de la República acaba de prendre una decisió excepcionalment greu. No va reconèixer el resultat del sufragi universal que havia col·locat el Nou Front Popular al cap dels vots. Es nega a nomenar Lucie Castets com a primera ministra.

Invoca l’estabilitat institucional. No li correspon a ell, sinó al Parlament dur-lo a terme.

Un altre abús de poder! I què significa això? Ha trobat una altra majoria parlamentària disponible? Què i qui són?

En aquestes condicions, el judici polític serà presentat pels diputats rebels a la Mesa de l’ Assemblea Nacional, de conformitat amb l’ article 68 de la Constitució.

I qualsevol proposta d’un Primer Ministre que no sigui Lucie Castets serà objecte d’una moció de censura.

La gravetat del moment exigeix una resposta ferma de la societat francesa contra l’increïble abús del poder autocràtic del qual és víctima.

El moviment insubmís proposa que es facin marxes pel respecte de la democràcia. Espera que totes les organitzacions apegades a la democràcia s’uneixen per enfrontar i obligar el president a reconèixer el resultat de les eleccions.

«Saquen sus narices de Venezuela»

Deja un comentario

Carta Setmanal 1006 per descarregar en PDF

La situació a Veneçuela després de les eleccions presidencials ha sigut objecte de nombrosos debats. Al nostre país, la majoria de les forces polítiques i mitjans de comunicació s’han sumat a la campanya de l’imperialisme i l’extrema dreta veneçolana que intenta imposar la victòria de l’oposició veneçolana.

Reproduïm dos documents: un article que va ser publicat a O Trabalho, òrgan de la secció brasilera de la IV Internacional, i una declaració d’un agrupament de defensa dels drets de les classes veneçolana, independent del govern de Maduro. Tots dos parteixen d’una premissa clara: no a la ingerència imperialista i compromís incondicional amb les aspiracions legítimes de la classe treballadora.

La crisi al voltant de les eleccions ha de ser resolta entre els veneçolans

Por Julio Turra

El títol d’aquest article és la frase pronunciada pel president de Mèxic, López Obrador, en els primers dies després de la publicació per part del Consell Nacional Electoral (CNE) dels resultats de les eleccions presidencials del 28 de juliol a Veneçuela, atribuint el 51% dels vots a Maduro i el 43% a Edmundo González de la Plataforma Democràtica Unitària (PUD),  liderada per la líder ultradretana i proimperialista María Corina Machado.

Obrador responia així al frenesí empeltat dels governs dels EUA i d’alguns països llatinoamericans –com el de l’ultradretà Milei a Argentina i el de la colpista Dina Boluarte a Perú– al reconèixer Edmundo Gonzáles com a guanyador de les eleccions o com a president electe.

El president mexicà va decidir esperar la posició final del TSJ (el Tribunal Suprem de Justícia del país) que va ser convocat per Maduro per auditar totes les votacions, i només llavors reprendre les converses amb Lula del Brasil i Petro de Colòmbia en l’anomenat «grup dels tres» que pretén ser mediador entre el govern i l’oposició. Recordem que els acords de Barbados, negociats entre Biden i Maduro el 2023, que van obrir la porta a aquestes eleccions, van establir que serien organitzades per les autoritats electorals veneçolanes.

La guerra de números de l’oposició

Però fins i tot abans de les eleccions, el PUD de María Corina es va negar a acceptar que el CNE fos el responsable dels seus resultats, a diferència dels altres nou candidats a la presidència. El que equival a entrar a les eleccions ja plorant «frau», sense acceptar l’àrbitre.

Afirmant tenir a les seves mans el 80% de les actes (paperetes) recollides pels seus inspectors, María Corina va declarar president electe al seu titella Edmundo Gonzáles amb el 67% dels vots contra el 30% de Maduro. Amb quines proves? Doncs un lloc web creat per l’empresa digital «Súmate» propietat de la família de Corina.

El CNE, per la seva banda, en donar a conèixer els resultats el passat 29 de juliol, no va publicar les actes de les meses electorals, com era costum en eleccions anteriors, al·legant un ciberatac a la seva pàgina web. Molts sectors polítics i socials, entre ells l’esquerra crítica del «madurisme», van començar a exigir la publicació per part del CNE de les actes electorals. El 2013, quan Maduro va guanyar per un estret marge al líder opositor Capriles, l’oposició va demanar un recompte dels vots, que, una vegada realitzat, va confirmar la victòria de l’actual president. Però aquesta vegada, Maduro va presentar una sol·licitud de revisió de tots els vots a l’oficina electoral del TSJ, que va instar els 10 candidats a entregar les actes que obren en el seu poder. Només un no hi va assistir, l’autoproclamat Edmundo Gonzáles.

No a la ingerència de l’imperialisme

Els grans mitjans de comunicació, que des dels EUA es fan ressò de l’acusació de «frau» feta per l’oposició, també denuncien la repressió duta a terme pel govern de Maduro. Però guarden silenci davant els atacs patits per militants del PSUV, el partit governant, depredacions a organismes públics, escoles i hospitals, realitzats, segons el govern, per joves i adolescents de barris populars pagats per l’oposició de dreta, que serien bona part dels més de 1.400 detinguts i 20 morts, entre els quals hi ha policies i dos dirigents regionals del PSUV.

El que està en joc avui a Veneçuela ja va molt més enllà d’una disputa pels resultats electorals. No cal «embellir» la política regressiva i antiobrera que Maduro ve aplicant des de fa anys per prendre una posició clara del costat del poble veneçolà i les seves institucions davant qualsevol ingerència al país per part de l’imperialisme nord-americà i els seus vassalls.

Els companys de la Coordinadora Autònoma i Independent de Treballadors (CAIT), que van formar part de l’»Altra Campanya» que va denunciar la política de privatització i atac als drets i salaris practicada per Maduro, mentre es deslligava de María Corina i la seva oposició entreguista al servei de l’imperialisme, estan disposats a la més àmplia unitat per impedir qualsevol ingerència estrangera a Veneçuela.

Per defensar la sobirania de la nació no n’hi ha prou amb mobilitzacions com la del 17 d’agost, molt més grans que les convocades per l’oposició, cal tenir una política que atengui les demandes del poble treballador, amb augment de salaris i pensions, que reafirmi i faci complir les conquestes socials, laborals i democràtiques inscrites a la Constitució Bolivariana.

És el poble veneçolà el que decidirà el seu destí de manera sobirana: ¡Fi de totes les sancions i bloqueig! ¡Estats Units, treguin les garres de Veneçuela!

Ni els Governs ni les Instàncies Internacionals resoldran conflicte postelectoral a Veneçuela

Per Coordinadora Nacional Autònoma Independent de Treballadors (CAIT)

La situació que ha emergit després de les eleccions del 28 de juliol apunta que l’estratègia del govern dels EUA va estar marcada per les negociacions secretes a Qatar entre el govern i l’imperialisme, que van establir l’alleujament parcial de les sancions, intercanvi de presoners, garantir el subministrament energètic mitjançant una aliança d’interessos amb les seves corporacions petrolieres i un acord per a la realització de les eleccions presidencials.

Aquest canvi d’estratègia del govern nord-americà es corresponia amb el fracàs de l’estratègia de Guaidó i Trump de govern paral·lel. El viratge es connectava amb l’efecte de les sancions en la crisi social i econòmica, que es va ampliar amb les polítiques regressives aplicades pel govern, que va acabar col·locant el pes de la crisi a les espatlles del poble treballador. En aquest context de descontentament social, arran de la caiguda d’acceptació de Maduro i la ruptura de sectors populars amb el govern, l’imperialisme aconsegueix agrupar l’oposició d’ultradreta i reintegrar-la a la ruta electoral; Maria Corina aglutinava en zones rurals i barriades, bastió del chavisme, importants mobilitzacions.

Després de les eleccions del 28 de juliol, l’imperialisme no ha aconseguit el canvi de govern a través de les eleccions concebudes per Washington; però ha aconseguit assolir certs objectius en generar una crisi de legitimitat que abans no existia, mitjançant la matriu d’opinió de frau electoral; amb el desconeixement dels resultats emesos per les autoritats electorals, cosa que va quedar evident quan de manera apressant es va reconèixer el triomf d’Edmundo Gonzáles, tot i que després va recórrer, exigint el comptatge de les actes.

Ni ingerència ni desestabilització

Enmig d’una controvèrsia postelectoral que es troba en procés de resolució al Tribunal Suprem de Justícia (TSJ), les recents gestions del govern estatunidenc amb l’accentuació de les pressions diplomàtiques han alineat a la seva política intervencionista als presidents, Luiz Inácio Lula da Silva i Gustavo Petro, i les institucions controlades per l’imperialisme:  l’ONU, la desnonada (OEA), la Unió Europea i diversos països llatinoamericans.

 És la reproducció d’antics esquemes de pressió, desestabilització i atacs directes a la sobirania nacional del país. L’imperialisme aposta a un aïllament total de Maduro, obligant-lo a una sortida negociada que no faci esclatar tot pels aires, posant en perill els seus propis negocis entre la petroliera Chevron i PDVSA, de cara a l’elecció presidencial del novembre vinent entre Kamala Harris i Donald Trump, i més de fons el perill de la desestabilització regional si Veneçuela entra en una situació d’alta convulsió social.

Les flamants propostes esbossades per Lula i Petro, suggerint la formació d’un govern de coalició o la convocatòria a eleccions amb un comitè electoral independent i observadors internacionals, mentre Petro va proposar l’aixecament de sancions, amnistia general, garanties per a l’acció política i un govern de cohabitació transitori que condueixi a nous comicis, iniciatives en consonància amb la política de Biden busca garantir la conducció i el tutelatge de la crisi política postelectoral. A la Constitució ni a les lleis veneçolanes, estableix que el Poder Electoral, com una de les branques del poder públic nacional, té com a jurisdicció electoral la presidència del Brasil, de Colòmbia, l’ONU, el Centre Carter, la Unió Europea o qualsevol institució supranacional.

En aquest sentit, la Coordinadora Nacional Autònoma Independent de Treballadors (CAIT) rebutgem i condemnem aquesta política empelta en els assumptes interns del nostre país. Com les amenaces d’imposició de sancions, la utilització de les xarxes socials d’agenda de violència desestabilització.

Demanem: Aturin les detencions arbitràries, els aplanaments il·legals, la utilització d’organitzacions parapolicials per intimidar i reprimir els sectors dissidents, els acomiadaments en les institucions del sector públic per retaliació política.

Més enllà de qualsevol interpretació jurídica, la resolució del conflicte és a partir de la nostra pròpia constitució, però, com a poble treballador, demanem que es conegui la veritat dels resultats electorals.

 Després de la decisió de la Sala Electoral, el Consell Nacional Electoral ha de complir amb la llei i publicar els resultats a la Gaceta Electoral dins dels 30 dies de la proclamació, segons el que estableix la llei.

D’aquesta manera, totes les accions legals dels actors polítics s’han d’apel·lar a l’Estat de dret i reconeixent de la institucionalitat i la Jurisdicció Electoral veneçolana; fent ús dels seus drets de fer denúncies d’il·lícits electorals contra el Directori del CNE, per falta de transparència, sol·licitant es respectin els resultats del 28J i es garanteixin processos d’auditories postelectorals, davant la incertesa i zozobra col·lectiva que ha generat els esdeveniments.

Qualsevol negociació o diàleg s’ ha d’ abordar amb l’ impuls d’ una economia sobirana en la mesura del possible, reactivació de la indústria petroliera, posant èmfasi en l’ interès nacional, promoure el creixement industrial i econòmic en general i garantint els beneficis i drets dels treballadors i majories.

Per derrotar la política d’intromissió, es vol tornar a la constitució per respondre a les demandes del poble treballador. Recomposició del salari, pensions, el respecte dels drets humans consagrats a la Constitució de la República Bolivariana de Veneçuela.

No a la ingerència estrangera