Archivo de la categoría: Cartas-catalán

En defensa del poder de compra de salaris i pensions

Carta Setmanal 870 per descarregar en PDF

Les xifres de l’IPC publicades per l’Institut Nacional d’Estadística indiquen que aquest ha patit una pujada del 6,5%. Si anem a la inflació mitjana, aquesta va ser del 3,1%. Els aliments, que formen part més important de la compra de la població treballadora que d’altres conceptes, han pujat un 5%. Tot i això, els salaris pactats en conveni van pujar de mitjana un 1,47% fins al desembre de2021. La pujada de salaris queda,fins i tot, per sota de les directrius acordades a l’Acord Interconfederal per a l’Ocupació i Negociació Col·lectiva (AENC) 2018- 2020, que proposava pujades salarials del 2%, al qual es podia sumar un punt percentual lligat a la productivitat, els resultats empresarials i l’absentisme laboral.

A més, dels 2.886 convenis signats el 2021, només el 15,8% (456) tenia una clàusula de garantia salarial segons l’IPC real, i només 354 consideren que aquesta s’apliqui amb efectes retroactius.

És a dir, que els assalariats d’aquest país han patit el 2021 una pèrdua important del poder de compra dels seus salaris (és a dir, dels seus salaris reals). Per a 5 de cada 6 assalariats, hi haurà una pèrdua del poder de compra dels seus salaris reals, que es xifra, ni més ni menys, en un 5% prenent l’augment de l’IPC acumulat durant l’any, però també hi ha pèrdua, de més de 1,6% si es pren l’IPC mitjà.

A més, els patrons es resisteixen amb dents i ungles a reconèixer les clàusules de revisió on estan signades. Per exemple, a la factoria de Ford a Almusafes, l’empresa ha demanat als treballadors que renunciïn a la revisió salarial, si volen que l’empresa els assigni la fabricació de nous models. El xantatge suposaria renunciar a una mitjana de 2.600 euros anuals per treballador, a canvi de mantenir les feines. Un altre exemple que coneixem és un hospital de Sevilla, on la direcció ha anunciat al comitè d’empresa que iniciarà un procediment d’inaplicació de conveni per no pagar la revisió salarial (recordem que la inaplicació de conveni per decisió unilateral de l’empresa no ha estat tocada a l’acord “històric” sobre la reforma laboral).

Les pujades que depenen del Govern

En els casos en què la pujada salarial depèn directament del Govern, la situació és igualment greu. El salari mínim va pujar el 2021 un 1,55%, amb efectes des del setembre (i no des del gener). La pèrdua és d’un 4,95% considerant les xifres de final de l’any (també pèrdua considerant l’IPC mitjà, en aquest cas del 1,55%). Pel que fa als empleats públics, el Govern els ha imposat, per al 2021, una pujada del 0,9%, que suposa una pèrdua de poder adquisitiu del 5,6%. Per al 2022, el Govern ha imposat, en una cacicada, sense cap negociació, una pujada del 2%.

Cal assenyalar que els únics empleats públics que mantenen, o fins i tot milloren el seu poder adquisitiu són els policies i guàrdies civils, els sous dels quals han pujat una mitjana del 21,5% entre el 2018 i el 2021. Diu molt d’un govern que redueix els salaris reals dels sanitaris, els ensenyants o els bombers, i premia només els cossos repressius.

Pel que fa al salari diferit dels pensionistes, el 2021 el govern els aplicarà una pujada total del 2,5%. La Reforma de les pensions del ministre Escrivá, pactada amb les direccions dels sindicats CCOO i UGT, fa que, en lloc d’aplicar-se la pujada real de l’IPC entre el desembre del 2020 i el novembre del 2021 (un 5,5%), s’apliqui la pujada mitjana de l’IPC en aquest període (un 2,5%). Per tant, els pensionistes perden, entre el novembre del 2020 i el novembre del 2021, un 3% del valor de les seves pensions.

El conjunt de la classe treballadora ha perdut, per tant, el 2021 poder adquisitiu dels seus salaris en una quantia fins i tot superior al 5% en alguns casos.

El Govern podria, sens dubte, haver aturat aquesta rebaixa generalitzada dels salaris reals, intervenint davant de les pujades desorbitades dels preus. Els aliments han pujat un 3,3% de mitjana. La gasolina ha pujat un 24%, el dièsel un 25%. La llum, un 46,7%. Però, en lloc d’actuar, ha decidit respectar la sacrosanta “llibertat dels mercats”. Pel que fa a l’electricitat, l’únic que ha fet és baixar els impostos que la graven, diners que faltaran per a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics.

La classe treballadora que es mobilitza pel manteniment del poder de compra dels salaris no ha rebut cap suport del govern. Per contra, els metal·lúrgics de Cadis, la vaga dels quals era, bàsicament, per motius salarials, van ser durament reprimits, amb bales de goma, gasos lacrimògens i fins i tot el passeig intimidatori d’una tanqueta per les barriades obreres. Després de finalitzar la vaga, la persecució ha continuat, amb les detencions de diversos treballadors, en operacions amb ampli –i innecessari– desplegament policial seguides d’una campanya de calúmnies per part de la policia pròpia del franquisme més ranci.

Una pèrdua de poder adquisitiu que ve de lluny

Fa anys que els salaris perden poder de compra. Segons dades de l’Agència Tributària, el creixement mitjà ha estat del 10,2% entre el 2007 i el 2020 –inclosos treballadors públics i privats, així com directius i empleats rasos, més vulnerables a l’acomiadament quan ve una crisi–, mentre que en aquest període la inflació va repuntar, segons l’INE, un 20,3%, pràcticament el doble.

El 2007, el salari mitjà anual més baix era a l’hostaleria amb 14.000 euros, un 31% per sota de la mitjana. El 2019, darrer any de què es disposa aquesta dada, amb prou feines havia pujat a 14.561 euros anuals, i la seva distància amb la mitjana s’havia engrandit al 40%.

La participació dels salaris a la Renda Nacional era de més del 60% el 1985, del 55,6% el 1990, el 53,5% l’any 2000, el 50,2% el 2010, del 46% el 2018.

En paral·lel, la rendibilitat del capital no ha deixat de créixer: els que estan al costat oposat de l’escala, els més acabalats, han vist com les inversions a Borsa –els parquets internacionals ja valen el doble que en el pitjor moment de la pandèmia – i, sobretot, el totxo, no ha deixat de créixer.

Les reformes laborals dels diferents governs han estat el principal instrument del capital per imposar aquestes rebaixes salarials. I, tanmateix, el recent acord deixa intactes totes elles, i només modifica alguns aspectes de la de Rajoy, deixant a les mans de la patronal nombrosos instruments de “flexibilitat” que els permeten oposar-se a la recuperació dels salaris i imposar noves rebaixes. A hores d’ara, la prioritat del Govern és imposar la convalidació parlamentària de l’acord. L’interès de la classe treballadora és que aquesta reforma no sigui aprovada.

Tots els defensors del capital, contra la pujada de salaris

Treballadors i pensionistes es plantegen, ara, com recuperar el poder de compra dels seus salaris i pensions. Contra aquesta pretensió legítima s’han aixecat en tromba els defensors dels interessos del capital financer. Els economistes, les institucions i els mitjans de comunicació al servei del capital carreguen contra una eventual pujada de salaris, perquè segons ells, obriria una “espiral de pujada” de salaris i preus. És a dir, que proposen que la classe treballadora sacrifiqui els seus salaris reals fins i tot més del 5% “pel bé comú”, tot esperant que els preus baixin. Cap d’aquests hipòcrites defensa una baixada per llei dels preus, que evitaria aquesta suposada “espiral”.

La patronal CEOE ha defensat que una pujada salarial “desmesurada” generaria atur i tornaria permanent un fenomen com la inflació, que ara consideren transitori. La mateixa opinió que fa mesos que repeteix el Banc Central Europeu.

Tampoc no sembla que els principals dirigents d’UGT i CCOO estiguin per la feina. Chema Martínez, secretari general de la Federació de Serveis de CCOO, opinava que no cal acompanyar la pujada de la inflació pujant els salaris al mateix nivell en un moment en què està disparada, “però sí garantir que els salaris recuperin poder adquisitiu en un horitzó de dos o tres anys vista”, quan els preus es podrien moderar.

Per part seva, el secretari general d’UGT, Pepe Álvarez, reclamava al Govern “que s’estalviï consells: no pot demanar als ciutadans que no es traslladi la inflació als salaris, no els pot demanar que puguin comprar menys, posar menys temps la calefacció perquè els seus salaris perden poder adquisitiu, quan el pes de l’energia ja ho estem pagant tots, i el de l’alimentació, no es pot demanar que no repercuteixin en els salaris els increments de la inflació”. Però després de dir que l’augment dels salaris ha de tenir relació amb la inflació, ara del 6,7%, no es tracta de reclamar aquesta pujada, sinó que “el marge el donarà la clàusula de revisió salarial”, una clàusula “pura “, “retroactiva”, que, segons la seva opinió, “no pot inquietar” els que defensen que la inflació desbocada és transitòria però que donarà certesa als treballadors si aquesta puja. I proposa una xifra d’alça salarial basada en la inflació mitjana del 2021, del 3,1% amb aquesta clàusula de revisió. En tot cas, el que Álvarez proposa seria perdre diners ara amb l’esperança de recuperar-los després.
Paguen els salaris com paguen les pensions amb l’acord que han signat.

La mobilització per una pujada generalitzada de salaris, una necessitat

A Alemanya, on la inflació el 2021 ha estat del 4,7% – gairebé dos punts menys que a Espanya– la classe treballadora ha iniciat un moviment de vagues per exigir pujades salarials. El sindicat IG Metall, el més gran d’Europa, ha dit que “els treballadors només volen la part del pastís que els correspon”. Un moviment similar es desenvolupa als EUA. Els sindicats espanyols haurien de prendre exemple. Per a la classe treballadora, que viu de vendre la seva força de treball a canvi d’un salari, una pujada generalitzada dels salaris i pensions és imprescindible, que, en primer lloc recuperi el poder de compra perdut tots aquests anys i, en segon lloc garanteixi salaris reals dignes per a tots.

La lluita de classes és internacional

Carta Setmanal 869 per descarregar en PDF

El POSI, com a secció de la Quarta Internacional, col·labora en aquests moments en una campanya per la llibertat d’Elie Domota, militant obrer de l’illa de Guadalupe.

Guadalupe és oficialment un “Departament d’Ultramar” de la República Francesa. De fet, és un enclavament colonial, amb índexs d’atur que doblen els de la metròpoli, amb els sistemes d’educació i sanitat encara més desmantellats, amb bona part de la població (100.000 de 360.000) enverinada pel Clordecona (pesticida altament tòxic) que ha generat una crisi sanitària i humanitària a Guadalupe i Martinica, presentant ambdues illes les dues taxes més altes de càncer de pròstata del món i una taxa de naixements prematurs quatre vegades més alta que la mitjana de França.).

Des de fa quatre mesos davant de l’intent del govern colonial francès d’imposar la vacunació obligatòria i el passi sanitari, es va iniciar a l’illa una poderosa mobilitza­ció, organitzada per un col·lectiu d’Organitzacions de Lluita, a iniciativa del LKP (Col·lectiu contra la Brutal Explotació), que reuneix 50 organitzacions obreres, populars i culturals.

Domota és portaveu del LKP i fins fa poc ha estat secretari general de la UGTG, sindicat majoritari. (La UGTG va ser un dels primers sindicats que es va pronunciar per la derogació del 315.3 del Codi Penal d’Espanya i contra la repressió sindical al nostre país). Va ser detingut en una manifestació, en què la gendarmeria colonial va organitzar una autèntica provocació.

L’internacionalisme, part essencial de la nostra activitat

La campanya per la llibertat de Domota és una acció internacionalista pràctica. Els militants del POSI practiquem l’internacionalisme no com un deure moral, sinó com una necessitat de lluitar pel front únic, i així construir-nos, ja que la lluita de classes és internacional en el contingut, encara que tingui formes nacionals. El nostre partit forma part d’un corrent internacional. Som una secció de la Quarta Internacional. El nostre partit és la internacional, l’acció de la qual no es pot entendre sense agrupar forces a escala internacional davant de la dominació imperialista. Amb l’Acord Internacional de Treballadors agrupem representants sindicals amb motiu de la Conferència anual Internacional del Treball.

Combatim cercant l’acció comuna contra l’opressió colonial de l’Estat francès, de la mateixa manera que lluitem per la devolució incondicional al poble del Marroc de Ceuta, Melilla i tots els enclavaments colonials d’Espanya a l’Àfrica.

En el marc europeu en què ens movem combatem contra la Unió Europea, instrument del capital financer, a la perspectiva programàtica dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Així ho fem perquè no hi ha sortida espanyola a la crisi. Davant la descomposició del mercat mundial capitalista, la sortida no és “autàrquica”, no pot ser el pretès “socialisme en un sol país”, política estalinista que ha portat, pas a pas, a la restauració capitalista a l’URSS i als països del est d’Europa. Avui,el pretès socialisme en un sol país amenaça les conquestes obreres i l’expropiació del capital que va tenir lloc després de profunds processos revolucionaris a la Xina, Cuba o Vietnam.

Un internacionalisme pràctic

Això implica no només grans afirmacions, sinó també practicar un internacionalisme pràctic. Per tant, els militants del POSI i de totes les seccions de la Quarta Internacional desenvolupem campanyes internacionals, campanyes de front únic, en defensa dels militants i de les reivindicacions, juntament amb altres forces militants.

El gener del 1991 les seccions de la Quarta Internacional, i, entre elles, el POSI, partint de la crisi mortal que sacsejava l’aparell internacional de Kremlin i tots els partits comunistes, i la incapacitat de la socialdemocràcia que per les seves polítiques s’havia convertit a escala internacional pràcticament en una institució més de l’ordre mundial (sense que això hagi canviat automàticament la realitat de cada secció nacional, llastrades per la col·laboració amb la pròpia burgesia), organitzem juntament amb militants, organitzacions i corrents que s’orientaven en una línia de independència de classe una Conferència Mundial Oberta a Barcelona. Estàvem en vigílies de la guerra contra l’Iraq (on participaven l’Estat espanyol i molts altres) i en aquesta Conferència es va aprovar un manifest “contra la guerra i l’explotació”,

Al novembre de 2017 en una Conferència a Alger, l’Acord Internacional dels Treballadors i els Pobles, que es va formar a Barcelona, ​​va promoure la constitució d’un Comitè Internacional d’Enllaç i Intercanvi (CILE), a partir del qual, associant àmpliament corrents obreres i internacionalistes de tots els continents, de diferents orígens i orientacions polítiques, impulsem totes les campanyes internacionals.

El 2018 una campanya internacional contra el processament de dirigents catalans després del referèndum independentista va culminar en un acte el gener del 2019 a Madrid.

Fa dos anys una campanya mundial, a més de 100 països, per la llibertat de Luisa Hanune, portaveu de l’AIT i destacada promotora del CILE, va aconseguir el seu objectiu.

A hores d’ara, a iniciativa del CNRR francès i de l’organització grega NAR, les seccions de la IV Internacional preparen una conferència europea de militants, organitzacions i col·lectius que combaten pels drets obrers i contra la Unió Europea, institució al servei del capital financer .

Hem d’assenyalar que, dins del combat per la derogació de l’article 315.3 del Codi Penal i en defensa del dret de vaga, una comissió internacional amb participació de CCOO i UGT va organitzar una campanya internacional per la llibertat dels 8 d’Airbus i 300 sindicalistes més , amb un míting internacional a Madrid, i es van dur a terme delegacions a les ambaixades espanyoles a diferents països d’Europa i Amèrica. Un combat que va donar els seus fruits, primer amb la llibertat de la major part de sindicalistes encausats i després quan aquest article destinat a perseguir els piquets de vaga va ser finalment derogat. Un acte a l’auditori de CCOO de Madrid va portar a continuar el combat internacional per la llibertat sindical, el dret de vaga i la derogació de la llei mordassa.

En aquesta activitat internacionalista, buscant agrupaments amb altres forces que lluiten per les reivindicacions i els drets dels treballadors i els pobles,desenvolupem campanyes freqüents, que són un element pràctic de lluita, i que són també un element d’educació del moviment obrer. Com la que hem comentat al començament d’aquesta carta en defensa del company de Guadalupe, com les campanyes en defensa dels militants palestins i del sindicat de treballadors àrabs de Natzaret, la campanya contra la detenció del militant rus Igor Kuznetsov o com es va fer a la campanya per la derogació del 315.3.

Es tracta, en tots els casos, de campanyes de solidaritat obrera, una cosa molt diferent de les activitats de “cooperació”, dutes a terme per les ONG, organitzacions subvencionades pels governs, l’activitat de les quals està estretament lligada a la política exterior dels governs dels països imperialistes Un batibull que agrupa els anomenats “cooperants”, els “missioners” i les intervencions militars “humanitàries” o les “missions de pau”, organitzades per una altra institució al servei del capital financer, l’ONU…

Aquesta activitat internacionalista ens enfronta al règim de la Monarquia, una baula destacada de l’acció de l’imperialisme, en particular en relació amb l’Amèrica Llatina i el Magrib.

Com a estat imperialista, subsidiari de l’imperialisme dominant, el dels EUA, la Monarquia forma part de l’OTAN, participa en les seves accions militars (Líbia, Afganistan…) i posa a la disposició de les forces armades dels USA bases militars com la de Rota i la de Morón de la Frontera, que alberga un contingent de marines la missió declarada del qual és intervenir militarment al Nord d’Àfrica i la Mediterrània quan ho requereixin els interessos dels Estats Units.

La lluita per la sortida d’Espanya de l’OTAN i pel tancament de les bases militars ianquis, abandonada avui per molts dirigents del moviment obrer, és part de l’activitat internacionalista que tota organització obrera i tot militant obrer conscient ha de mantenir. Per això, rebutgem la celebració prevista de la cimera de l’OTAN, prevista a Madrid per al 29 i 30 de juny de 2022, i participarem en les mobilitzacions que s’hi preparen.

Incompliment del compromís de derogació

Carta Setmanal 868 per descarregar en PDF

L’acord sobre reforma laboral, ni “avenç històric”, ni “canvi de cicle”:

incompliment del compromís de derogació

Els signants de l’acord sobre reforma laboral ens inunden amb valoracions que són més optimistes.

Els entusiastes de l’acord

Unai Sordo, secretari general de CCOO, escriu que es tracta de “un acord inèdit, jo diria que històric. Ho és perquè, per primera vegada, una reforma laboral d’aquest calat recupera drets retallats en reformes anteriors”. A la web d’UGT llegim que “Per primera vegada en democràcia, es fa una modificació del calat que suposa aquest acord, no a favor de les pretensions de l’empresa, sinó de la classe treballadora”.

Per al PCE “l’acord és un nou èxit del Govern progressista que representa UP i Yolanda Díaz, que farà avançar les posicions de la classe obrera i el sindicalisme. Aquest és un acord tripartit sense precedents, amb una reforma laboral més beneficiosa per als interessos dels treballadors.

Altres intenten convèncer-nos que cal donar suport a l’acord perquè és una condició per rebre els fons Next Generation de la Unió Europea. I, en efecte, la premura per arribar a aquest acord ve donada, en bona mesura, pel compromís del govern amb Brussel·les d’efectuar reformes a la legislació laboral abans del 31 de desembre (component 23 del Pla de Recuperació compromès amb la Unió Europea). Com si respondre al xantatge de Brussel·les, que exigeix ​​condicions per a les seves suposades “ajudes” fos una virtut.

El president del grup parlamentari d’Unidas Podemos al Congrés Jaume Asens, no només lloava l’acord, sinó que advertia del risc de perdre el suport de la CEOE a la reforma laboral amb les esmenes dels grups polítics al Congrés: “Aquest acord es pot millorar amb esmenes, però alertem del risc que l‟acord amb la CEOE es trenqui”. Una patronal el suport de la qual cal mimar, quan va considerar insuficient la reforma laboral de Zapatero i va recolzar amb entusiasme la reforma de Rajoy.

Un optimisme que haurien de moderar altres comentaris

El País deia a la seva editorial l’endemà de l’acord que aquest “contribueix a eliminar la temporalitat abusiva, a assentar la pau social, consolidar l’estabilitat política i garantir l’accés als fons europeus”.

Per la seva banda, ABC –considerat per molts un portaveu oficiós de la Casa Reial- publicava un editorial molt aclaridor. Per a ABC, es tracta d’“un acord (…) que modificarà alguns aspectes de què el 2012 va aprovar l’Executiu del PP però que manté la seva essència. En cap cas es tracta de la ‘derogació’ que textualment van prometre el PSOE i Podem tant als seus programes electorals com al seu pacte de coalició”. Afegeix també el diari que “objectivament, les empreses seguiran disposant d’un ampli marge de flexibilitat per al control de les condicions laborals, els salaris, les contractacions i els acomiadaments“.

Per a les patronals CEOE i Cepime, “l’acord consolida el model laboral actual, que ha permès incrementar la productivitat de les empreses, assegurar-ne la competitivitat i contribuir al creixement de l’ocupació. En concret, l‟acord manté intactes els mecanismes de flexibilitat interna que garanteixen l‟adaptabilitat de les empreses a les circumstàncies, assegura la llibertat d‟empresa i la seguretat jurídica i contribueix a la Pau Social”. Una valoració que, sens dubte, contrasta amb què fan els sindicats.

Per completar el quadre, la Conferència Episcopal Espanyola declarava sobre l’acord que aquesta és la reforma que es necessita.

La FAES d’Aznar també avala l’estratègia negociadora de la CEOE i opina que aquest pacte “consolida” aspectes “fonamentals” de la legislació que va aprovar el PP el 2012. Segons ha explicat, si l’objectiu de la patronal “era limitar el mal que les soflames demagògiques del Govern i els seus socis semblaven anticipar”. Per a aquesta fundació, vinculada el PP, el resultat de l’acord aconseguit “ha mantingut els elements fonamentals de flexibilitat interna a les empreses i consolida dues novetats importants introduïdes per aquella reforma: la reducció del cost de l’acomiadament i la supressió dels salaris de tramitació”.

Només els partits franquistes rebutgen l’acord obertament. Però és evident que es deu exclusivament a motius electorals.

Els continguts reals de l’acord

No farem aquí una anàlisi detallada de l’acord (per això remetem al lector a qui ha fet el CATP, i que podeu trobar a ….)

Però, bàsicament, l’acord suposa recuperar de manera completa la ultraactivitat, és a dir, l’aplicació d’un conveni col·lectiu un cop acabat el període de vigència pactat, i la prevalença del conveni col·lectiu sectorial sobre el conveni d’empresa (tot i que això , de manera limitada). També inclou mesures que suposadament limitaran la temporalitat. Però, sobre això, citem el que declarava la presidenta del sindicat d’inspectors de treball, Ana Ercoreca: “La reforma laboral no acabarà amb la temporalitat, perquè aquesta no es reduirà si no es reforça la Inspecció. Si no ens doten de mitjans i efectius, la llei serà paper mullat”. Recordem que a Espanya hi ha un inspector de treball per cada 24.000 treballadors, mentre que a Europa n’hi ha un per cada 12.000.

El que és significatiu és tot el que l’acord ha deixat sense modificar de les dues reformes laborals: No ha modificat la regulació dels contractes a temps parcial, font d’un frau empresarial enorme, no modifica la capacitat dels empresaris per modificar unilateralment allò pactat en conveni col·lectiu, no recupera la indemnització de 45 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent ni els salaris de tramitació, no modifica la regulació dels acomiadaments objectius, molt més barats, ni les facilitats perquè l’empresari faci modificacions de les condicions de treball….

No són qüestions sense importància. Recordem que el 31 de juliol del 2012, CCOO i UGT presentaven una denúncia davant l’OIT contra la reforma laboral de Rajoy. En aquesta denúncia, consideraven una “violació de la llibertat sindical i del dret a la negociació col·lectiva”, la possibilitat del “despenjament empresarial, és a dir d’inaplicar allò pactat en conveni col·lectiu per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, sense necessitat dacord amb els negociadors del conveni ni tan sols amb la representació dels treballadors a l’empresa, amb imposició d’un arbitratge administratiu obligatori. La substitució de la flexibilitat interna negociada, per la decisió unilateral de l’empresari, que pot sense acord amb els treballadors decidir no aplicar condicions de treball pactades a acords d’empresa amb la representació dels treballadors”. Avui, el que s’ha denunciat llavors com a violació del dret a la negociació col·lectiva es deixa sense tocar a l’acord.

Alguns pretenen convèncer-nos al·legant que és un pas inicial, que després vindrà la derogació d’altres aspectes. Yolanda Díaz ha deixat clar que no serà així, que no hi haurà més reformes de la legislació laboral en aquesta legislatura. Per tant, l’acord suposa que, per mitjà del “diàleg social”, govern i sindicats accepten, deixen sense tocar, la immensa majoria de les retallades incloses a les reformes laborals.

Què ha passat amb altres reformes promeses?

Recordem que la reivindicació dels treballadors, mantinguda fins ara de l’acord pels dos grans sindicats, era la “derogació completa” de la reforma laboral. Un objectiu, evidentment, incomplert.

El que ha passat amb la reforma laboral no és un fet aïllat. Fa uns mesos s’arribava a un acord sobre pensions que ha rebutjat la gran majoria d’organitzacions de pensionistes. No s’ha recuperat la revaloració automàtica de les pensions segons l’IPC, i aquest any les pensions pujaran un 2,2%, amb la inflació al 6,7%. La Llei Mordassa segueix dreta, i el Govern no té intenció de derogar-la. Ja ha anunciat que només li farà algunes modificacions.

La classe treballadora no valorarà el Govern per les seves promeses ni per la propaganda que faci de les seves mesures, sinó pels fets (aquí l’exemple del que ha passat a les eleccions de Madrid). I els fets demostren que no es pot satisfer les necessitats de la classe treballadora governant dins del marc de la monarquia i de la Unió Europea. Des d’aquesta convicció, els militants del POSI participen a la lluita per cadascuna de les reivindicacions dels treballadors.

No es pot governar a favor dels treballadors acceptant els límits que imposa el capital financer per mitjà de les institucions internacionals i nacionals, en particular la Monarquia. La política de consens, de “diàleg social” porta a frustrar les aspiracions de la majoria, perquè presenta com a interessos compartits els que només són del capital i, per tant, contraris als interessos de la classe treballadora, lligant de peus i mans a les organitzacions obreres per a la seva legítima actuació com a tals. I això col·loca al centre el problema central, qui representa els interessos dels treballadors i els pobles? Quina representació política necessitem? Les eleccions autonòmiques a Madrid del 4 de maig van mostrar una profunda desconfiança de la població treballadora cap al conjunt de candidatures de les esquerres,

Però avançar en l’articulació d’una representació política fidel només als interessos dels treballadors i dels pobles exigeix ​​avui, entre altres coses, plantejar clarament que l’exigència unànime de completa derogació de les reformes laborals continua sent un objectiu irrenunciable i d’unitat.

 

Una reivindicació democràtica elemental: SEPARACIÓ DE L’ESGLÉSIA I DE L’ESTAT A TOTS ELS NIVELLS

 

Carta Setmanal 866 per descarregar en PDF

La religió cristiana va sorgir com a instrument d’emancipació contra l’imperi romà. Després de tres segles de persecució, l’emperador Constantí la legalitzà i de fet la va transformar en una Religió d’Estat l’any 313.

Podem dir que des de llavors la religió cristiana es va transformar en una institució al servei de les classes dominants.

A l’Europa occidental podem dir que la mateixa Església Catòlica era un poder feudal en ella mateixa en dominar la tercera part del territori i tenir entre els seus privilegis el dret al delme. És a dir, el dret a cobrar el 10% de les collites.

Set-cents anys més tard, quan la burgesia es desenvolupa com a classe social a les ciutats i per desenvoluparse plenament necessita acabar amb l’Antic Règim feudal no té cap altre remei que prendre mesures contra les esglésies propietàries de terres i multitud d’altres propietats.

Podem afirmar que és el sorgiment de l’estat basat en relacions capitalistes, com passa a França des de 1785, capitanejat per una burgesia revolucionària en ascens allò que està a l’origen del que coneixem com a laïcisme, sistema administratiu que proposa la completa separació de l’Església i l’estat basat en l’argument del caràcter privat de les creences religioses.

Aquest procés tindrà els seus desenvolupaments més grans a l’occident europeu, paral·lel al més o menys intens desenvolupament de la burgesia i la profunditat de la seva revolució desmantellant el règim feu- dal: el 26 d’agost de 1789 a França es proclama la Declaració dels Drets de l’Home i el ciutadà, que dedica un article, el 10, a la llibertat religiosa 1.

El 1871, quan la burgesia ja s’enfronta a una altra classe social insurgent, la classe obrera, la Comuna de París en la seva efíme- ra encara que profunda acció estableix que el laïcisme és una qüestió dels treballadors. Posem a la vostra disposició el decret de la Comuna de París que decreta la separació de l’Església i l’estat 2.

Després de la derrota de la Comuna aquest decret serà anul·lat i no serà fins al 1905 que s’aprovarà la llei de Separació de l’Església i l’estat a França 3.

Podem afirmar amb els fets històrics provats a la mà que també en el terreny del laïcisme la burgesia, en la seva fase imperialista i per tant ja sent una classe social (…) reacció en tota la línia (…) buscarà aliances cada cop més estretes amb les Esglésies retrocedint en tot allò que com el laïcisme va néixer de les seves pròpies necessitats com a classe social.

L’estat espanyol i el laïcisme

Espanya serà i és una unitat econòmica que a Europa occidental destacarà per l’extrema integració de l’Església i l’estat i la brutal opressió i explotació a què sotmetran el pagès en territoris propis com a les colònies, fins al punt que fins i tot les organitzacions obreres històriques 4 no podien sinó reflectir el massiu i intens odi que grans sectors del poble i sobretot que els treballadors organit- zats ja des de mitjan el segle XIX tenien terratinents i bisbes per igual.

Durant la guerra civil (quan l’Església declara que la revolta militar és una “creuada”), sota el franquisme, la cooperació entre la dictadura i l’Església és estreta, i l’Església domina l’ensenyament, obté assignacions i beneficis pingües i dóna suport al règim (fins a la seva última etapa, quan juga a dues baralles i permet que alguns sectors donin suport a les forces d’oposició)

L’acarnissament de l’Església i fins i tot dels capellans de poble o barri als assassinats, les tortura, les matances dels anys 1930 i la dictadura, la seva misogínia brutal contra les dones i altres atrocitats han marcat sens dubte l’estat de la Monarquia actual i la dependència mútua entre totes dues.

La transició i l’Església

L’Església Catòlica és un pilar del franquisme i un dels grans privilegiats quant a propietats i capitals l’acord de 1978 entre els dirigents de les organitzacions obreres reconstruïdes en el franquisme i aquest mateix havia d’establir com en tots els àmbits la continuïtat dels seus privilegis. , i efectivament així és.

Si l’estat franquista havia signat el 1953 l’anomenat concordat amb l’Església Catòlica el 3 de gener de 1979, aprovada recentment la Constitució que convertia a la dictadura en democràcia aquest és reformat per mitjà dels acords entre l’Estat i l’Església.

Els acords van ser negociats en secret pel llavors ministre d’Afers Exteriors del govern d’Adolfo Suárez, el catòlic propagandista Marcelino Oreja, i el secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Jean-Marie Villot. Les negociacions van començar abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica i fins i tot que s’acordés la redacció de l’article 16 on finalment es va introduir la frase “llibertat religiosa i de culte” i s’estableix a l’apartat 3:2 que cap confessió religiosa tindria caràcter estatal.

Els acords van ser signats a la Ciutat del Vaticà el 3 de gener de 1979, només cinc dies després que entrés en vigor la nova Constitució en ser publicada al BOE el 29 de desembre del 1978.Estableixen el finançament de l’Església per part de l’Estat, així com nombroses exempcions d’impostos per als béns i els ingressos de l’Església, i l’obligació de l’Estat que s’imparteixi una assignatura de religió a tots els col·legis, amb professors pagats per l’Estat i designats lliurement pels bisbes.

Fins al dia d’avui el nacionalcatolicisme que definia aquesta estructura política i econòmica no només no ha patit cap minva malgrat les dotzenes d’anys de governs d’esquerres o progressistes sinó que ha vist augmentat tant els seus privilegis com el seu poder econòmic. Només cal veure les dades econòmiques que amb tot detall analitza l’associació Europa Laica dels informes de la Conferència Episcopal Espanyola i que permeten estimar en 11.000 milions d’euros anuals les que rep l’Església Catòlica de l’erari públic 5.

Actualitat de la lluita pel laïcisme

Tot i que la col·laboració dreta-esquerra (és a dir, PSOE, PCE, nacionalismes i regionalismes, PP, etc) ha estat gairebé absoluta durant tots aquests anys o potser per això resulta fins i tot complicat aportar les dades que indiquin per exemple quants són els milions d’euros de diners públics que mantenen els innombrables negocis de les Esglésies, sobretot de la Catòlica.

Onze mil catequistes de religió anomenats professors cobren del pressupost públic a les escoles públiques mentre que almenys un 12,5 % del pressupost global de l’ensenyament es destinava ja el 2018 a l’ensenyament privat i el també privat anomenat concertat. I només és un dels aspectes en què el poder i el negoci de l’Església s’ha vist incrementat molt notòriament.

Si apliquéssim una lògica formal a l’anàlisi dels últims mesos en aquest camp, ja amb Pedro Sánchez al govern o amb el govern de coalició PSOE-IU-Podem hauríem d’haver vist una contenció en aquest camí, sobretot quan les dades estadístiques oficials 6 diuen que la societat se secularitza i que especialment els joves deixen de ser creients.

És més, les mesures per retallar els privilegis i avançar en la separació d’Església i Estat haurien de ser prioritàries davant dels atacs constants de l’Església contra els drets socials i democràtics de diferents sectors socials i especialment les dones i els nens.

Lluny d’això assistim a l’escàndol de les immatriculacions de què la Plataforma Recuperant 7 , la mateixa Europa Laica i sindicats com UGT Euskadi, STEE – EILAS, CCOO Euskadi o CGT denuncien:

– Des del 1946 fins avui l’Església s’ha apropiat, directament per les lleis nascudes de la dictadura o per les aprovades ja en la transició de més de 100.000 propietats públiques.

– De totes elles el govern de coalició només ha reconegut en un llistat de 34.961 immobles entre el 1998 i el 2015 negantse a prendre mesures polítiques i legislatives per recuperar el patrimoni esquilmat.

En aquesta línia d’actuació cal entendre la visita per demanar permís de Carmen Calvo, aleshores Vicepresidenta del Govern, al Vaticà, amb acords mai explicats públicament i que ens traslladen a l’esperpent de la recent visita de Yolanda Díaz, també Vicepresidenta, al mateix.

Laïcisme i república, unitat indissoluble

Hi ha tants arguments per fer aquesta afirmació que no caben en desenes de llibres que s’escriguessin, i per més que molts presumptes laïcistes i republicans ens venguin fum intentant desgastar l’ànsia de llibertat i canvi social profund que segueix creixent a força de “memorialisme”, inte- rreligiositat i altres paraules semblants els militants de la Quarta Internacional us con- videm a defensar junts la reivindicació d’un sistema administratiu que separi l’Església i el Estat, que separi l’escola de l’Església, bandera que com d’altres qüestions democràtiques només interessa als treballadors i els pobles que abracen la lluita per la seva emancipació.

(1) https://dhpedia.wikis.cc/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_los_Derechos_de_l’home_i_del_ciutadà
(2) http://www.eglise-etat.org/Commune.jpg
(3) https://www.assemblee-nationale.fr/histoire/eglise-etat/sommaire.asp#loi
(4) https://laicisme.org/pablo-iglesias-en-el-mitin-anticlerical-del-fronton-central-1901/177997
(5) https://www.europapress.es/sociedad/noticia-europa-laica-calcula-iglesia-recibe-11000-millones-estado-20150424143414.html
(6) En els 43 anys que el CIS fa aquesta pregunta el percentatge de persones que es defineixen com a catòliques ha baixat des del 90,5% al maig de 1978 fins al 55,4% en octubre de 2021, la xifra més baixa de la història. En canvi, el nombre de persones que es declaren no creients (ateus, agnòstics, indiferents, etc.) s’han multiplicat per cinc: del 7,6% al 39,9%. Baròmetre del CIS d’octubre del 2021
(7) https://www.recuperando.es/

A l’aniversari de la constitució monàrquica

Carta Setmanal 865 per descarregar en PDF

Al 43è aniversari de la constitució de 1978, observem un fenomen curiós: són molts els partidaris de la Monarquia que veuen necessària una reforma d’aquesta constitució, però són gairebé unànimes en assenyalar que, avui, aquesta reforma no és possible.

El País diu a la seva editorial que “la majoria dels partits polítics comparteixen un paquet mínim de canvis que necessita la Constitució per arrelar-se en el present i en els profunds canvis que ha portat el segle XXI. La paradoxa resideix que comparteixen bona part de les modificacions”, però “La reforma exprés promesa pels últims governs del PP i del PSOE, però, segueix en format de promesa, de la mateixa manera que l’anacrònica prevalença de l’home sobre la dona a la successió de la Corona és avui un dels articles més desconnectats de la realitat.La inviolabilitat del Rei tampoc no es correspon avui amb l’estàndard d’exigència democràtica”,

L’editorialista continua assenyalant que “La Constitució no esmenta tampoc les 17 autonomies perquè encara no existien el 1978, però magistrats i magistrades que han treballat en els últims 30 anys al nostre Tribunal Constitucional reconeixen avui, a les pàgines d’EL PAÍS, la necessitat de perfeccionar l’organització territorial de l’Estat a través del títol VIII de la Constitució”.

Una reforma impossible

El problema és que, en aquests moments, proposar una reforma que toqui precisament la Monarquia o la “qüestió territorial” és, com resignadament reconeixen molts d’aquests comentaristes, obrir la caixa dels trons. Com assenyalen al mateix diari un grup de professors de Dret Constitucional, per als defensors de la Monarquia “no es tracta d’emprendre un nou procés constituent, sinó d’actualitzar per conservar el millor de la nostra Llei Fonamental i per adaptar-la, alhora, als reptes i desafiaments del present“.

Pablo Casado, president del major partit franquista, els vots del qual serien necessaris per a una eventual reforma, declarava que davant del “revisionisme gairebé suïcida” dels que persegueixen reformar la Constitució, el que caldria fer és “defensar-la tots junts com un projecte en què càpiguem tots” i del que surtin els “radicals”. Casado ha declarat que no comptin amb el PP per canviar ara cap article de la Constitució ni res que pugui afectar la figura del Rei o de la situació de la Monarquia parlamentària, afegint que “els néts no hem de desfer l’abraçada que es van donar els nostres avis”.

A aquesta suposada abraçada entre avis es refería Pablo Iglesias a CTXT, dient que “La Constitució del 78 va ser el resultat del que Vázquez Montalbán va anomenar correlació de debilitats entre les elits polítiques de l’oposició democràtica (que desitjaven que Espanya recuperés la democràcia) i una part de les elits polítiques franquistes (que desitjaven que Espanya tingués un sistema polític homologable als de l’Europa occidental). No cal que jo els recordi que la part més feble de la correlació eren els partits opositors a la dictadura. Aquesta mateixa correlació va ser la que es va fer valer amb l’anomenada Llei d’Amnistia”. Una construcció fabulada –per justificar la traïció dels dirigents que van pactar amb els franquistes- que no es correspon amb la realitat del que va passar després de la mort de Franco, quan la classe obrera i els pobles van imposar les llibertats polítiques i sindicals amb la seva mobilització , que només amb prou feines va poder ser continguda pels dirigents del PCE i del PSOE, que van assolir en els pactes de la Moncloa un acord amb els representants de l’aparell d’Estat franquista per mantenir l’essencial de l’aparell judicial, policial i militar de la dictadura , la monarquia encarnada per l’hereu de Franco. També van acceptar la impunitat dels crims del franquisme i mantenir a les cunetes i fosses comunes milers d’afusellats, a través de la llei d’amnistia. Recordem que aquests pactes van ser signats el setembre de 1977 entre els grups parlamentaris (menys PNB i ERC), i que van donar lloc al Pacte anomenat Constitucional.

El debat sobre una eventual reforma el resumia el portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, Aitor Esteban, que, després d’advocar per una Constitució que inclogui “el reconeixement a la nació basca” i la bilateralitat entre les institucions d’Euskadi i les de l’Estat, i reclamar “un àrbitre neutral” perquè el Tribunal Constitucional “no compleix aquesta funció”, concloïa que “parlar avui dia d’una modificació constitucional” és “una autèntica quimera”, i “el clima no hi és”.

Una Constitució incompatible amb els drets i les reivindicacions més elementals

Com hem assenyalat abans, el pacte constitucional amb els franquistes va suposar el manteniment del conjunt de l’aparell d’Estat del franquisme. Un aparell d’Estat el manteniment del qual resulta insuportable per a la majoria treballadora, per als pobles, per a les dones.

Es va mantenir un exèrcit manifestament franquista. A l’estiu del 2019, mil militars retirats signaven un manifest en defensa de la memòria del dictador. A més a més, tres generals són actualment diputats de Vox i un altre va ser el seu candidat a alcalde de Palma de Mallorca.

Pel que fa als cossos repressius, acabem de veure com gairebé tots els “sindicats” de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es manifestaven a Madrid per exigir el manteniment de la llei mordassa, i contra el govern, acompanyats per representants dels tres partits franquistes.

Pel que fa a l’aparell judicial, només cal veure com ha avalat totes les retallades de drets, com va organitzar la persecució contra els piquets de vaga utilitzant l’article 315.3 del codi penal, les actuacions del Tribunal Suprem contra els republicans catalans i els defensors dels drets dels pobles, l’expulsió del seu escó d’Alberto Rodríguez, basant-se només en el testimoni d’un policia. O el menyspreu envers els drets –i fins i tot la integritat física- de les dones.

Tot això presidit per l’hereu designat per Franco, que, pocs dies abans de la mort d’aquest, presidia al costat del dictador una manifestació de suport als darrers afusellaments del franquisme. Un individu amb uns tripijocs econòmics que defensen tant l’aparell judicial com els partits que viuen de les institucions del règim (el congrés ha rebutjat fins a tres vegades obrir una comissió d’investigació).

Amb l’acceptació del que és essencial del règim de Franco es va acceptar, també, no tocar els negocis que s’havien fet sota la seva cobertura. Ni tan sols aquells que es van aixecar a partir de la utilització de presos polítics com a mà d’obra esclava. I es van heretar els mecanismes corruptes d’adjudicació de contractes i serveis públics. Un règim corrupte des de la Casa Reial al darrer ajuntament.

Després de les manifestacions dels policies, aquestes institucions de l’Estat es creuen avui encoratjades i llancen campanya per la tornada a l’emèrit a Espanya, perquè el Tribunal Suprem no ho jutgi.

La necessitat d’una ruptura amb la monarquia

Per a la classe treballadora i els pobles és absolutament necessari alliberar-se d’aquestes institucions enemigues dels seus drets i llibertats, d’aquesta constitució defensora dels interessos del capital financer i que oposa a les exigències de llibertat dels pobles “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.Unitat imposada, que no té res a veure amb la unió lliure dels pobles sinó amb la “unitat” de les institucions franquistes per preservar-ne els privilegis.

L´experiència d´aquests anys ens demostra que cada exigència de llibertat fonamental, com el dret dels pobles com el català, cada reivindicació social, com la derogació de les reformes laborals o de pensions, xoca amb les institucions de la Monarquia, heretades del franquisme, fidels defensores dels interessos del capital financer.

No hi ha cap eixida dins de la Constitució o dels seus plans de reforma. No hi ha cap altra sortida que la ruptura, acabar amb aquest règim podrit, imposar la República del poble i dels pobles. Cosa que, com demostra la història, només podrà aconseguir el poble amb la seva mobilització. Com el 1931 va imposar la República.

 

És necessari derogar completament la Llei Mordassa

Carta Setmanal 864 per descarregar en PDF

El 2015, el govern Rajoy, imposant la seva majoria absoluta, va promulgar la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOPSC), que aviat va ser coneguda, pel seu contingut, com a “Ley Mordaza”.

Una allau de crítiques

La LOPSC va rebre immediatament nombroses crítiques tant dins com fora d’Espanya. Els sindicats, les associacions de periodistes, les organitzacions de drets humans, s’hi van oposar.

Dos vocals del CGPJ van emetre un informe molt dur sobre l’avantprojecte de la llei. Van considerar “de dubtosa constitucionalitat” molts dels seus articles, perquè, al seu parer, establien criteris “excessivament amplis” per justificar la intervenció policial. Els redactors de l’informe consideraven que l’avantprojecte de llei convertia la seguretat “en una prioritat de la política criminal” i a l’Estat a l’espadatxí que l’ha de defensar amb tots els mitjans al seu abast.­

The International New York Times va publicar un article titulat “L’ominosa Llei Mordassa espanyola”. El NYT va afirmar que “aquesta llei porta records dels pitjors dies del règim de Franco i no procedeix en una nació democràtica”. En un article posterior, el NYT va reflectir les opinions sobre això tant de Amnesty International​ com de Human Rights Watch, que va considerar que la llei suposa una “amenaça directa als drets de reunió pacífica i la llibertat d’expressióa Espanya”.

ABC News va advertir que la norma podia sufocar el treball periodístic. El diari conservador britànic The Tele

graph va escriure: “Espanya, acusada de mesures draconianes per fer callar les protestes”. The Guardian va parlar d’una llei que posa una mordassa a la llibertat d’expressió.

Maina Kiai, Relator Especial de les Nacions Unides sobre el dret a la llibertat de reunió i associació pacífiques, va instar els legisladors espanyols a rebutjar la llei, argumentant que: “El dret a protestes pacífiques i a expressar col·lectivament una opinió són fonamentals per a l’existència d’una societat lliure i democràtica”. I afegia que “La nova llei mordassa d’Espanya ens remet de manera preocupant als dies foscos del règim de Franco. No té lloc a una nació democràtica”.

No obstant això, el Tribunal Constitucional, tan dur a l’hora de perseguir els dirigents i ciutadans de Catalunya que defensen els seus drets, no va dubtar a avalar la constitucionalitat de la LOPSC, amb una sola excepció, la necessitat d’autorització per a “l’ús no autoritzat d’imatges o dad

es d’autoritats o membres de les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat” prevista a l’art. 36.23 de la Llei. En això el TC actua en la seva línia. No oblidem que ha avalat totes les retallades socials i de llibertats que ha hagut de jutjar.

Ús i abús de la llei

De seguida, les diverses policies van començar a fer ús de les àmplies atribucions que els donava la nova llei. Tres infraccions van copar el nombre de sancions. En primer lloc, el consum de drogues en públic, motiu pel qual als sis anys d‟existència de la llei s‟han imposat 796.241 infraccio

ns d‟aquest tipus, més del 57% del total de les sancions emparades a la LOPSC. 300.336 multes (el 21,5%) van castigar la “desobediència o resistència a l’autoritat”, així com la “negativa” a identificar-se (recollides a l’article 36.6). Aquest article recull sancions de fins a 30.000 euros i s’han fet servir en manifestacions pacífiques, o en l’exercici de la llibertat d’expressió, o per exercir el dret d’informació. L’article 37.4 que castiga com una “infracció lleu” les “faltes de respecte” (un terme força ambigu i que permet molta discrecionalitat) als agents de les forces de seguretat va ser objecte de gairebé 100.000 multes, més del 7% del total.

Durant aquests gairebé sis anys, la Llei Mordassa s’ha utilitzat àmpliament contra mobilitzacions socials. També s’ha aplicat contra periodistes amb actuacions policials que han obstaculitzat la feina quan volien documentar abusos policials.

La derogació de la llei mordassa ha estat una exigència unànime del moviment obrer i democràtic. Com a conseqüència d’això, l’acord de govern del PSOE i Unides podem recull el compromís d’aprovar “una nova llei de seguretat ciutadana, que substitueixi la llei mordassa” per garantir 

l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. Aquesta nova legislació, que veurà la llum com més aviat millor, estarà basada en una concepció progressista de la seguretat ciut

adana i prioritzarà la garantia de drets i la protecció de la ciutadania.” És evident que no s’ha complert el compromís de fer-ho a la major brevetat, però, finalment, fa pocs dies, s’ha fet públic un acord del PSOE amb UP, el PNB i altres forces per reformar la Llei Mordassa. Ara bé, aquest acord suposa un canvi en profunditat de la llei,

Les organitzacions policials, contra la reforma de la llei

En fer-se públiques aquestes esmenes, les organitzacions de policies i guàrdies civils van posar el crit al cel i van anunciar mobilitzacions. El “sindicat”JUPOL es va dirigir al ministre de l’Interior, Fernando Gr

ande-Marlaska, perquè “d’una vegada per totes” actuï com “el màxim responsable de tots els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil” i mostri “amb contundència” el suport a la policia, defensant-la dels “atacs constants que es repeteixen des del Govern de coalició entre PSOE i Unides Podem”.Un govern sota el qual el sou de policies i guàrdies civils ha pujat una mitjana del 21,5% entre el 2018 i el 2021, i les plantilles s’han incrementat en 13.000 efectius: 5.000 per a la Policia Nacional i 8.000 per a la Guàrdia Civil. La resta dels empleats públics només va tenir, durant el mateix període, una pujada del 6,25% i va tenir limitada la reposició d’efectius, fins i tot en serveis essencials com la sanitat o els bombers.

Les mobilitzacions dels policies, emparades per la presència de dirigents dels tres partits franquistes, PP, Cs i Vox, no només pretenen defensar la impunitat que ofereix a la policia la LOPSCA, sinó també atacar el mateix govern de coalició.

Cal no oblidar que es tracta dels cossos repressius heretats del franquisme, sense cap depuració, i que arrosseguen una llarga història de violacions de drets humans i de denúncies per tortures, moltes mai investigades. L’actual ministre de l’interior, com a jutge de l’Audiència Nacional, tribunal hereu del TOP franquista, ha estat sis vegades desautoritzat per tribunals europeus per negar-se a investigar denúncies de tortura que aquests tribunals van donar per certes.

Contingut de les principals reformes

El text de les esmenes, cal dir-ho clar, no sembla justificar l’escàndol que han format els cossos repressius i els franquistes.

El ministeri de l´interior va respondre a les crítiques distribuint un document, al que anomena “

argumentari”. Un text en què crida a tranquil·litzar els agents perquè, segons diu textualment, la reforma tindrà un “abast moderat”, perquè “només” afectarà 23 dels 54 articles i únicament 3 de les seves 14 disposicions.

Com analitzen amb detall Darío Serrano (advocat), i Martín Alonso (doctor en Ciències Polítiques), les propostes d’esmenes “no salvaguarden el nucli dur de les llibertats democràtiques ni afecten el Codi Penal o la Llei d’Enjudiciament Criminal”, que expliquen que això es deu, d’una banda, “a la insuficiència de la reforma dins l´àmbit de la Llei Orgànica de Protecció de Seguretat Ciutadana; de l’altra, perquè es mantenen la resta de lleis mordassa, com la darrera modificació del Codi Penal (Lleis orgàniques 1/2015 i 2/2015, de 30 de març) o de la Llei d’Enjudiciament Criminal (Lleis orgàniques 13/2015 i 41 /2015, del 5 d’octubre)”. En definitiva, conclouen, “no es tracta de reformar una llei, sinó un corpus legislatiu”.

Critiquen les organitzacions policials que s’elimini la presumpció d’innocència de les actes que aixequen. Però el text de la reforma només diu que l´acta “gaudirà de presumpció de veracitat dels fets en ella consignats, sempre que resulti coherent, lògica i raonable, llevat de prova en contra”. És a dir, en tenen prou de construir una acta falsa, sempre que procurin que no sigui insostenible per absurda.

Quant a l’anul·lació de l’article que penalitzava la presa i la difusió d’imatges de la intervenció dels policies en manifestacions, es tracta d’una mera transposició de la sentència del constitucional que abans citavem.

Pel que fa a la convocatòria de manifestacions, la reforma només torna, en part, un dret que va ser arrencat en la lluita contra la dictadura. El dret de manifestació sense petició de permís, conquerit per la mobilització, es veia fortament limitat per traves administratives, com ara l’exigència de comunicar-les a les delegacions del govern amb 10 dies d’antelació (que permet prohibir desenes de mobilitzacions al·legant que no s’ha complert el termini). Tot i així, no comunicar prèviament una manifestació espontània seguirá considerant-se infracció lleu a la nova llei, i podrà ser sancionada.

Quant a la limitació del temps que es pot retenir una persona en una comissaria o caserna, que segons la LOPSC era de fins a 6 hores (cosa que permetia intimidar el detingut mantenint-lo en un calabós sis hores amb l’excusa d’identificar-lo), el temps d’“estada a comissaria” a efectes d’identificació passa a dues hores, però “excepcionalment i per raons justificades, verificables i comunicades a la persona afectada, es podrà prorrogar fins a un màxim de sis hores”. És a dir, el mateix.

A sobre, el PSOE i UP han inclòs a la

 llei un nou precepte, pel qual els funcionaris de presons tindran la consideració d’agents de l’autoritat, fet que suposa, entre altres coses, que els seus parts i informes disciplinaris tindran presumpció de veracitat . Això, de fet, impedeix que qualsevol pres, que no pot presentar enregistraments ni testimonis, pugui rebatre el que afirmi un funcionari.

La classe treballadora necessita, per poder defensar els seus interessos, la màxima llibertat d’expressió, associació, reunió i manifestació. Per això cal mantenir l’exigència de derogació total i completa de la llei mordassa i de totes les disposicions que limiten la llibertat de manifestació, arrencada al franquisme en descomposició.

L’exigència de derogació completa de la Llei Mordassa no és una qüestió merament democràtica. Qualsevol sector de la població, i en particular la classe obrera, que vulgui fer valer els seus drets, mobilitzar-s’hi, xoca amb aquest dispositiu legal que reforça l’arsenal, ja prou ampli, de mesures repressives,

És fàcil verificar, que aquesta llei permet de fet “l’autonomització” dels cossos policials de tot control democràtic, igual que els jutges. O sigui, suposats servidors públics que no actuen al servei de la població sinó en defensa dels interessos dels poders dominants.

La no-derogació completa d’aquesta Llei mostra també el caràcter del govern, la seva submissió als poders “fàctics” i el seu allunyament de la voluntat popular.

En resum, la posició davant aquesta llei concentra en bona mesura la política real dels partits i les organitzacions. Una raó de més per continuar la batalla per aconseguir la màxima unitat per la derogació.

Recordem l’àmplia campanya desenvolupada a iniciativa del CATP per la seva derogació, i la crida adoptada el 14 de juny en un míting a Madrid amb participació formal de CCOO i UGT i repercussió internacional (amb participació directa del Comitè Internacional contra la Repressió).

Perspectives obertes per la mobilització dels metal·lúrgics de Cadis

Carta Setmanal 863 per descarregar en PDF

La vaga que han mantingut els treballadors del metall de Cadis durant 9 dies ha galvanitzat un sector important del moviment obrer i sectors de la joventut de classe treballadora. A la província de Cadis compta amb el suport majoritari de la població treballadora, i fins i tot hi ha hagut una vaga d’estudiants en solidaritat amb els metal·lúrgics. També s’han convocat mobilitzacions de solidaritat a diferents ciutats de tot l’Estat.

Es tracta d’una convocatòria de vaga en defensa de reivindicacions precises, que a la pràctica trenquen amb els plans de la UE, en primer lloc, el manteniment del poder de compra dels seus salaris, davant d’una inflació que en aquest moment és al 5 ,4%, i la defensa de conquestes recollides al seu conveni i que la patronal pretenia eliminar. Ha estat convocada en unitat pels sindicats provincials de FICA-UGT i de CCOO d’Indústria i va comptar amb el suport d’altres organitzacions sindicals menors. Dues qüestions, defensa de reivindicacions precises que unifiquen la classe i la unitat de les organitzacions per les reivindicacions que expliquen, en bona mesura, l’èxit de la vaga.

L’ampli seguiment de la vaga, el manteniment durant gairebé dues setmanes, la combativitat que han demostrat els treballadors, els suports rebuts des de tot l’Estat, són signes inequívocs que la classe treballadora està disposada a la lluita, en contra de la qual cosa defensen tants “sesuts comentaristes”, i, també, alguns dirigents sindicals, per justificar la necessitat de fer concessions als convenis i, sobretot, al diàleg social.

La vaga galvanitza la classe, fa por a la patronal i posa en evidència el Govern

L’èxit de la vaga i l’amplitud del moviment de solidaritat han despertat la inquietud de totes les patronals, dins i fora de Cadis, que tenen por, amb raó, que una victòria dels metal·lúrgics de Cadis obri la via a la mobilització de molts altres col·lectius pels seus convenis col·lectius. O, simplement, per poder mantenir el poder de compra dels seus salaris davant de la inflació desbocada i la pujada de preus de coses imprescindibles com l’electricitat i els combustibles.

Alhora, sectors molt importants de la classe treballadora es miren a l’exemple dels seus companys de Cadis, estan atents a veure què passa i mediten com seguir l’exemple. El mateix passa amb sectors importants de la joventut de la classe treballadora.

El govern progressista s’ha vist posat en evidència. No es tracta ja, tan sols, de dilatar una vegada i una altra l’adopció de mesures reclamades pel conjunt de la classe treballadora, com la derogació de les reformes laborals o de la llei mordassa, o que, amb cada dilació, se’n vagi descafeïnant una mica més el contingut de les modificacions que el govern està disposat a fer. Aquesta vegada, tots hem pogut veure la repressió desencadenada contra els manifestants, l’actuació dels antiavalots acovardint la població i agredint manifestants pacífics. I la cirereta ha estat treure al carrer una tanqueta, una imatge que sintetitza la repressió contra la classe treballadora.

Una repressió policial que la portaveu del govern, Isabel Rodríguez, defensava en roda de premsa dimarts, després del Consell de ministres, dient que l’actuació dels antiavalots buscava “garantir el dret de manifestació” dels treballadors (!!!), i garantir “la seguretat de tots, també de la ciutadania”. La portaveu va afegir que el Govern manté la seva “confiança en l’actuació de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat”.

S’ha volgut fer creure que la repressió havia estat cosa del ministre Marlaska, i fins i tot s’ha fet pública la suposada disconformitat de Yolanda Díaz. Una discrepància dels ministres d’Unides Podem que no casa amb el fet que, en aquesta roda de premsa, s’asseia amb la portaveu la ministrad’Igualtat, Irene Montero, que no va obrir la boca quan la portaveu va advertir, per deixar clar que parlava en nom de tot el govern, que “en aquesta taula atenem qüestions de Govern i no l’àmbit dels partits de la coalició”. Montero va afegir llavors que “per a preguntes de la nostra formació política estem disponibles en altres fòrums”. O sigui, “una cosa és el que diguem com a partit, de cara a la galeria i una altra el que fem i defensem com a govern”.

El paper de la policia

Les imatges han corregut per les xarxes. Antiavalots agredint a ancians, a manifestants que es mantenien amb les mans enlaire, llançant, per tot arreu, bales de goma (alguna, decorada amb la frase “viva España”) i gasos lacrimògens. I, a sobre, l’ús de tanquetes recorrent barris obrers per acovardir la població al vell estil de la repressió franquista.

S’han fet, amb justícia, comparacions amb l’actitud de la policia de passivitat davant de les manifestacions del barri de Salamanca durant el confinament, o de confraternització oberta amb manifestants neonazis a Madrid. Però cal anar més enllà.

No és casualitat que, alhora que es desenvolupava la vaga metal·lúrgica de Cadis, es duien a terme manifestacions de policies i guàrdies civils a Madrid i altres províncies per protestar contra els canvis que s’estan tramitant al parlament a la Llei Mordassa. Manifestacions organitzades per les associacions suposadament “progressistes” (Sindicat Unificat de Policies i Associació Unificada de la Guàrdia Civil). El dissabte es preveu una nova manifestació a Madrid, organitzada pels “reaccionaris” de Jupol. En aquestes manifestacions hi han participat els franquistes: Pablo Casado, Santiago Abascal i altres destacats dirigents del PP, de Vox i de Ciutadans.

Els policies reivindiquen obertament poder mantenir la impunitat policial i les àmplies facultats de repressió que els facilita la llei mordassa. Però, al fons, apunten contra el govern.

Tant la policia com la guàrdia civil són, no ho oblidem, cossos repressius heretats del franquisme sense cap depuració. Pretendre presentar-los com una “policia democràtica”,és una mistificació. I pretendre fer una política “progressista” defensant les institucions i mantenint l‟aparell judicial i policial del franquisme, mantingut sota la monarquia, un impossible.

L’acord signat

Des de tot arreu han plogut les pressions sobre els dirigents d’UGT i CCOO del metall de Cadis perquè posessin fi a la vaga. Des dels mitjans de comunicació al servei del capital, des del govern andalús i també des de les cúpules dels mateixos sindicats, on hi ha dirigents que pensen que mobilitzacions com la de Cadis poden ser contagioses i posar en perill l’estratègia de fiar-ho tot al diàleg social i de no molestar el govern “progressista”. En plena vaga de Cadis es va signar el conveni provincial del metall de Sevilla, acceptant condicions molt allunyades de les que en aquell mateix moment reclamaven als carrers els metal·lúrgics de Cadis, i deixant-los sols.

Després de 9 dies de vaga, es va signar un preacord entre la patronal i els dirigents d’UGT i CCOO de la Indústria de Cadis i d’Andalusia, que ha estat aprovat a les assemblees de delegats i treballadors. Aquest acord manté el text del conveni actual, evitant la pretensió de la Patronal de retallar algunes de les conquestes reconegudes en ell, i augmenta la ultraactivitat del conveni a dos anys. Però no garanteix mantenir el poder de compra dels salaris, una de les principals reivindicacions de la vaga. L’acord assolit garanteix el 2% més el 80% de la diferència entre aquest 2% i l’IPC final del 2021. És a dir, que el 20% de la diferència final no se’ls aplicaria. I d’aquest 80% no se’n cobrarien endarreriments. Tenint en compte que la pujada anual de l’IPC, a l’octubre, se situa al 5,4%, si segueix igual al desembre, l’1 de gener pujaria en taules el 4,72%, i faltaria un 0,68% per mantenir el salari real. El 2022 i el 2023 també la pujada és del 2% i de la diferència amb l’IPC real es cobra només un 80%. L’any 2024 es recuperaria en taules la diferència amb l’IPC real dels 3 anys, però no es cobrarien endarreriments.

Una lliçó per a tot el moviment obrer

Sens dubte, el contingut de l’acord no correspon a les reivindicacions. Estem davant la situació següent:en aquests dos anys hi ha hagut una disminució global del pes dels salaris al PIB del 6,3% segons els comptes de l’EPA. La mitjana de pujada als convenis no supera l’1.5 per cent. Per contra, els alts executius han vist el seu salari augmentar el 6%, i els treballadors, per obtenir el 2% i promeses de recuperació, han de fer vaga.

Ens trobem, per tant, davant d’un problema polític de primera magnitud.

D’una banda, els treballadors de Cadis no se senten derrotats i han demostrat que la classe obrera està dreta i disposada a lluitar.

D’altra banda, tots els assalariats d’aquest país: la indústria, els serveis, la funció pública… tenen les mateixes reivindicacions.

La patronal es refugia darrere del Govern de Coalició que envia la policia i pressiona de baix.

En aquestes circumstàncies, la majoria, des de la sanitat, la indústria, els serveis… reclamen salaris i mitjans i exigeixen la mobilització unida. El diàleg social només ha servit per recular.

Les organitzacions sindicals han d’optar: O posar-se al capdavant de drets i llibertats, o sotmetre’s al govern de coalició que segueix els dictats de Brussel·les, del capital financer i les institucions franquistes.

Aquest és el dilema, els militants que es reconeixen a la Quarta Internacional, com molts milers més, no dubten de quin costat han d’estar.

 

Un contra cent deu

Carta Setmanal 862 per descarregar en PDF

“Al meu parer, val més quedar-se sol, com Liebknecht. Un contra cent deu!”
(Lenin, citat per León Trotski a la seva Història de la Revolució Russa, capítol 13)

Aquests dies, en què es parla de la disciplina de vot dels parlamentaris, es compleix el 150è aniversari del naixement del militant obrer alemany Karl Liebknecht, que, en plena guerra imperialista, es va distingir per votar en solitari, desafiant la disciplina del partit socialdemòcrata d’Alemanya, contra el pressupost de guerra, el 2 de desembre de 1914. Votant a favor de la guerra, el SPD va trair les decisions del Congrés de la II internacional, que havia resolt una campanya contra la guerra, i organitzar la mobilització si aquesta es declarava. Aquesta traïció, i la de la majoria dels partits socialistes europeus, va crear immediatament un enorme desconcert entre les masses.

Al maig de 1915, Liebknecht és l’autor del document de Spartacus, encapçalat pel títol L’enemic principal és a casa!, distribuït il·legalment, en què amplia el seu rebuig de la guerra imperialista al Reichstag:

“El principal enemic del poble alemany és a Alemània: l’imperialisme alemany, el partit alemany de la guerra, la diplomàcia secreta alemana. El poble alemany ha de combatre aquest enemic intern en una lluita política, cooperant amb el proletariat d’altres països la lluita dels quals és en contra dels seus propis imperialistes (…) L’enemic principal és al propi país!”.

(Vegeu el text complet a https://www.marxists.org/espanol/liebknecht/1915/mayo/00001.htm)

 “L’enemic principal és a casa”

Alguns extractes:

Les masses dels països en guerra han començat a alliberar-se de les teranyines oficials de mentides. El poble alemany també ha adquirit una percepció de les causes i els objectius de la guerra mundial, sobre qui és directament responsable del seu esclat. Els bojos desvarius sobre les “sagrades armes” de la guerra han perdut cada cop més el seu ímpetu, l’entusiasme per la guerra s’ha debilitat, el desig d’una pau ràpida ha crescut poderosament per tot arreu… fins i tot a l’exèrcit!

Estan apostant a la fragilitat de memòria del poble alemany, desafiant la seva condescendència, que ha estat posada a prova massa vegades. Si aquest pla té èxit, el balanç de deu mesos de sagnant experiència serà en va, i el proletariat internacional serà una vegada més desarmat i descartat completament com a factor polític independent.

Aquest pla ha de ser destruït, i ho serà sempre que la porció del proletariat alemany que ha estat fidel al socialisme internacional segueixi sent conscient i mereixedora de la seva missió històrica en aquests temps monstruosos.

Els enemics del poble estan comptant amb l’oblit de les masses… nosaltres combatem això amb el recurs següent:

Esbrineu-ho tot, no us oblideu de res!

No perdonin res!”

Però la regla “Esbrineu i no oblideu” s’aplica més que res a l’heroica lluita contra la guerra que van lliurar i encara lliuren els camarades italians (…) Les nostres més entusiastes felicitacions per la seva lluita. Que el vostre esperit sigui el nostre exemple! Tant de bo aquest fos l’exemple de la Internacional!”

“La lluita de classes del proletariat internacional contra el genocidi imperialista internacional és el mandat socialista de l‟hora.

L’enemic principal de cadascun dels pobles és al seu propi país!
L’enemic principal del poble alemany és a Alemanya. L´imperialisme alemany, el partit alemany de la guerra, la diplomàcia secreta alemanya. Aquest enemic que és a casa ha de ser combatut pel poble alemany en una lluita política, cooperant amb el proletariat dels altres països la lluita dels quals és contra els seus propis imperialistes”.
“Per quant de temps els tafurs imperialistes abusaran de la paciència dels pobles? Prou carnisseria, és més que suficient! A baix els instigadors de la guerra, d’aquí i de l’estranger!

Que acabi el genocidi!

Proletaris de tots els països, seguiu l’exemple heroic dels vostres germans italians! uniu-vos a la lluita de classes internacional contra la conspiració de la diplomàcia secreta, contra l’imperialisme, contra la guerra, per la pau, en l’esperit del socialisme!

L’enemic principal és a casa!”

El 18 de gener de 1919, tot just tres dies després de l’assassinat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg pels “cossos francs”, paramilitars organitzats pel govern presidit pel membre del SPD Friedrich Ebert, León Trotsky publicava l’article “Karl Liebknecht-Rosa Luxemburg”· (text complet a https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1910s/19190118.htm).

Extractem alguns paràgrafs:

Trotski: “L’indestructible Karl Liebknecht”

Des de les primeres setmanes d’aquesta guerra, quan el militarisme alemany celebrava les primeres victòries, les primeres orgies sagnants, (..) quan la socialdemocràcia alemanya, amb Scheidemann i Ebert al capdavant, s’agenollava davant el militarisme i l’imperialisme alemany que semblaven poder sotmetre tothom (…), enmig d’aquests dies ombrívols i tràgics una sola veu es va aixecar a Alemanya per protestar i maleir: la de Karl Liebknecht. I la seva veu va ressonar a tot el món

Karl Liebknecht encarnava el tipus del revolucionari indestructible en el sentit més ampli del terme (…) la seva voluntat de revolucionari, d’un temple excepcional, el feia capaç de combatre fins a la mort pels principis que professava. I ho va demostrar elevant les seves protestes contra els representants de la burgesia i els traïdors socialdemòcrates del Reichstag alemany, l’atmosfera del qual estava saturada pels miasmes del xovinisme i el militarisme triomfants. Ho va demostrar aixecant a Berlín, a la plaça de Postdam, l’estendard de la rebel·lió contra els Hohenzollern i el militarisme burgès.

Va ser detingut. Però ni la presó, ni els treballs forçats van aconseguir fer fallida la seva voluntat i, alliberat per la revolució del novembre, Liebknecht es va posar al capdavant dels elements més valerosos de la classe obrera alemanya”.

Pèrdua irreparable, traïció sense comparació! Els caps del partit comunista alemany ja no són entre nosaltres. Hem perdut els nostres millors companys, i els seus assassins segueixen formant part del partit socialdemòcrata que gosa remuntar la seva genealogia fins a Karl Marx! (…) El mateix partit que va trair els interessos de la classe obrera des del principi de la guerra, que va recolzar el militarisme alemany, que va encoratjar la destrucció de Bèlgica i la invasió de les províncies septentrionals franceses, el partit els caps del qual ens van deixar en mans dels nostres enemics els militaristes alemanys quan van tenir lloc les converses de pau de Brest-Litovsk, aquest mateix partit i els seus caps (Scheidemann i Ebert) s’autodenominen encara marxistes alhora que organitzen les bandes negres que han assassinat Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg !

La lluita no ha fet més que començar

Scheidemann i Ebert han sufocat, de moment, el moviment espartaquista (comunistes alemanys). Han assassinat dos dels millors caps d’aquest moviment i potser encara festegen l’hora de la victòria. Però aquest triomf és il·lusori, ja que de fet encara no ha tingut lloc cap acció decisiva. El proletariat alemany encara no s’ha revoltat per conquerir el poder polític”.

Els trets que ha rebut Karl Liebknecht per l’esquena, no ho dubteu, han ressonat amb força per tota Alemanya. I el rumor ha hagut de sonar com una campana fúnebre per a les orelles dels Scheidemann i Ebert.”.

A les vostres reunions i congressos heu triat sovint Karl Liebknecht com a president d’honor. Encara que absent, assistia a les vostres reunions i ocupava un lloc d’honor a la vostra taula (…) No només ha estat capaç de vessar la seva sang (potser no hagi estat aquest el tret principal del seu caràcter), va gosar aixecar la veu a mig de la fúria dels nostres enemics, en una atmosfera saturada dels miasmes del xovinisme, quan tota la societat alemanya guardava silenci i el militarisme campava pels seus respectes. Ell es va atrevir a aixecar la veu i dir: ‘Kàiser, generals, capitalistes i vosaltres (Scheidemann) que estranguleu a Bèlgica, que devasteu el nord de França i voleu dominar el món sencer) jo us menyspreu, us odio, us declaro la guerra , una guerra que estic disposat portar fins al final”.

“Per nosaltres Liebknecht no és només un líder alemany, igual que Rosa Luxemburg no és només una socialista polonesa que es va posar al capdavant dels obrers alemanys… Tots dos són els nostres germans; hi estem units per lligams morals indissolubles.
Camarades! Mai repetirem això massa perquè Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg estaven estretament units al proletariat revolucionari rus.
L’habitatge de Liebknecht a Berlín era el centre de reunió dels nostres emigrats.
Quan es tractava de protestar al parlament alemany, o a la premsa, contra els serveis que prestaven els imperialistes germànics a la reacció russa, ens dirigiem a Karl Liebknecht. Ell cridava a totes les portes i influïa sobre tots (fins i tot sobre Sheidemann i Ebert) per determinar-los a reaccionar contra els crims de l’imperialisme.
Rosa Luxemburg va liderar el partit socialdemòcrata polonès que juntament amb el partit socialista formen avui el partit comunista”.

“El 1905, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg van prendre part en tots els esdeveniments de la revolució russa. Rosa Luxemburg va ser fins i tot arrestada per la seva condició de militant activa i posada sota vigilància després de la seva excarceració de la ciutadella de Varsòvia. Aleshores va passar il·legalment (1906) a Petrograd i allà freqüentava els nostres cercles revolucionaris. Visitava els nostres detinguts a les presons i ens servia en el sentit més ampli del terme d’agent d’enllaç amb el món socialista de llavors”.

“Hem compartit amb ella la més gran de les desgràcies que hagi conegut la classe obrera universal (la vergonyosa fallida de la II Internacional l’agost del 1914). I amb ella van aixecar la bandera de la III Internacional els millors d’entre nosaltres, i l’han sostingut amb orgull sense defallir ni un sol instant”.

“Encara que a Alemanya no deixa d’estendre’s l’onada de la reacció, no dubtem per un instant que l’octubre roig no estigui a prop. I ara, dirigint-nos a l’esperit dels dos grans difunts, podem dir: Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, ja no esteu en aquest món, però seguiu entre nosaltres; viurem i lluitarem animats per les vostres idees, sota l’influx de la vostra grandesa moral i jurem que si arriba la nostra hora morirem drets davant l’enemic, com vosaltres heu mort, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht”.

Karl Liebknecht continua sent un exemple per als militants que no se sotmeten a cap altra disciplina que la dels interessos i les reivindicacions de la seva classe. Que avui necessita, com el 1914, que les seves organitzacions responguin a aquest mandat,i més quan des del govern es demana fer pinya mentre s’assumeix col·lectivament la renúncia a les promeses electorals, i es fan orelles sordes a les reivindicacions del carrer .

Un debat sobre la situació política, la “transició energètica” i “l’economia verda”

Carta Setmanal 861 per descarregar en PDF

Publiquem en aquesta Carta Setmanal alguns extractes de les intervencions dels ponents de l’acte de presentació de la Verdad núm. 109, realitzat el passat 11 de novembre. Exposicions que no substitueixen, evidentment, la lectura daquesta publicació, sinó que es fan amb lànim destimular-la.

Intervenció de Luis González

La Verdad 109 analitza la nova situació mundial oberta després de la retirada de les tropes USA de l’Afganistan i al paper que ocupen les crides a la unió “per salvar el planeta” i les propostes d’“economia verda”

Davant l’estretor del mercat mundial, l’imperialisme en crisi ha d’obrir nous mercats. L’anomenada “transició energètica” comportarà a escala mundial la liquidació de branques senceres de la indústria.

El SI d’abril del 2021 va situar l’eix dels nostres treballs en el combat contra el “consens” durant els primers mesos de la pandèmia. Volen repetir la mateixa operació amb la qüestió del clima. “Tots units contra el virus! Tots units pel clima!”, és la cerca desesperada d’una política de consens.

“La IV Internacional i les seves seccions -diu LV 109- no poden ignorar la combinació realitzada per ajudar a salvar el sistema mitjançant la il·lusió d´una utopia reaccionària de bé comú sota el capitalisme”.

S’acusa la humanitat de ser responsable dels desastres mediambientals. Però no és responsable la població mundial, sinó la minoria capitalista posseïdora dels grans mitjans de producció que no té cap preocupació pel benestar de la població ni pel del planeta.

El capital financer i els seus governs han comprès l’ús que poden fer de les legítimes preocupacions mediambientals de la població, per fer millor passar els acomiadaments i deslocalitzacions, les retallades salarials i el qüestionament dels acords col·lectius.

Al capital li importa un tou el planeta. Com li ha importat un tou la salut de la població: ¾ parts de la Humanitat sense vacunar per salvaguardar el benefici de quatre multinacionals.

“Tercera revolució industrial”, “indústria 4.0”, “tercera revolució tecnològica”. Belles fórmules per anomenar una nova onada de destrucció de forces productives, amb la desaparició de milers de llocs de treball de la vella indústria “carbonitzada”.

Només la resistència i la por a una explosió social generalitzada frenen aquests plans. Per això la necessitat d’aterroritzar la població i de totes les mesures lliberticides. I de lligar en curt els aparells sindicals, per mitjà de la concertació o el “diàleg social”, intentant fer dels sindicats la corretja de transmissió de la “transició energètica”, i dels plans de desmantellament industrial.

Els que s’oposin al neocorporativisme, per defensar la democràcia o perquè necessiten un veritable treball i un veritable salari per viure, serien gent que menysprea la naturalesa, obscurantistes i fins i tot perillosos per al futur de la humanitat.

LV 109 explica en diversos articles les conseqüències mediambientals de l’extracció de metalls necessària per a l’economia verda, la implicació dels partits verds i de les ONG ecologistes, com Greenpeace, en els negocis de l’energia neta , així com l’especulació mafiosa unida a l’energia eòlica. En aquest sentit, cita exemples d’Itàlia, d’Alemanya, d’Espanya.

Segons el banc suís UBS, el desenvolupament al 100% del cotxe elèctric comportarà un augment del 1928% de la producció mundial de cobalt i del 2.898% de la producció de liti, “una missió impossible a no ser que es transformi a regions senceres en complexos miners amb un cost ambiental molt elevat”.

Investigadors de la universitat de Califòrnia van establir que només la industrialització d’un vehicle elèctric consumeix entre tres i quatre vegades més energia que la d’un vehicle convencional. Al final, l‟impacte de carboni d‟un vehicle clàssic és gairebé equivalent al d‟un vehicle elèctric. Per a aquests investigadors, “els vehicles elèctrics poden ser tècnicament possibles, però la seva producció no serà mai sostenible des d’un punt de vista mediambiental”.

 Intervenció d’Àngel Tubau

No podem analitzar l’ofensiva actual del capital financer i les seves institucions, la UE, l’FMI, l’OCDE, i els governs que apliquen les seves directives, des d’una perspectiva localista o nacional.

A l’anomenada Unió Europea, tots els països estan enfrontats als mateixos problemes. Els plans del capital es duen a terme amb una identitat i simultaneïtat aclaparadora. Els plans de reforma de les pensions són gairebé idèntics.

Però hem d’apuntar més amunt, avui els capitalismes europeus estan patint una ofensiva brutal per treure’ls del mercat mundial. La guerra comercial entre els USA i la Xina expulsa els capitalismes europeus.

I aquesta ofensiva pren una dimensió particularment actual, a la indústria de l’automòbil.

A Europa, d’Eslovàquia a Portugal, hi ha 12 milions de treballadors d’aquest sector. Els plans actuals impliquen acomiadar 4 milions.

Vegem la qüestió del cotxe elèctric. En una cadena global, si ho analitzem des del principi de la cadena, l’extracció dels metalls per a les bateries, el cotxe elèctric és tant pol·lucionant o més que el cotxe de combustió. Recordem les condicions de saqueig en què s’han arrencat els metalls rars al Congo, per exemple.

A més, la introducció del cotxe elèctric, no només implica acomiadaments, sinó acabar amb els drets socials i salarials actuals.

S’amaguen les condicions laborals que la xinesa GWM vol implantar a l’antiga Nissan. Compra les instal·lacions a baix preu, demana subvencions, no se sap quants treballadors i en quines condicions emprarà encara que s’ha filtrat que hi haurà una baixada salarial i no es complirà el conveni del metall. La desindustrialització comporta a més liquidar els drets socials.

I tot plegat els patrons ho fan en nom de l’ecologia, la sostenibilitat, la lluita contra el canvi climàtic…

Permeteu-me que parli d’un cas de cotxe elèctric.

El Dacia Spring (elèctric) es fabrica a Xina. Arriba a Europa, a França a bord dels enormes vaixells portacontenidors que naveguen amb el fuel de pitjor qualitat. Es munten les peces del motor elèctric a Caen (França). Després aquest motor es transporta per carretera a Turquia, on s’acobla per mitjans tèrmics. El bloc híbrid (elèctric i tèrmic) s’envia a Espanya per ser instal·lat als models Captur i Megane, de Renault, i una part es reexporta a França per carretera Quan aquest cotxe “net” es posa a circular ja ha pol·lucionat mig planeta!

Així entén el capital el respecte al medi ambient: l’únic que el guia és la cerca del benefici, la realització de la plusvàlua. I, per amagar-ho, fa campanyes massives que, amb tot cinisme, parlen d’economia verda i sostenible!! En un mercat que s’estreny, busca nous productes per vendre, no pas perquè siguin socialment necessaris.

Podem confiar que el capital i els governs i institucions al seu servei combatran les conseqüències del canvi climàtic?

Hem vist com han combatut la pandèmia, accelerant la privatització de la sanitat, deixant les dues terceres parts de la humanitat sense mitjans sanitaris, no només vacunes, tancant hospitals com a França, o acomiadant milers de sanitaris al nostre país, quan hi ha com a mínim un milió de malalts a llistes d’espera.

Aquesta és la llei del capital, però això no és inevitable, hi ha la resistència, la lluita de classes.

El problema és que a l’interior del moviment obrer a les organitzacions s’imposen des de la direcció polítiques d’acompanyament, de diàleg social, de consens amb mil justificacions. Citem Guy Rider, l’actual president de l’OIT, sindicalista britànic: “Cal un consens social perquè la transició energètica sigui socialment acceptable”.

La nostra línia és la independència de classe. El primer que cal defensar és la classe obrera, els seus drets socials i democràtics, les normes d’higiene i seguretat. I la batalla que portem a les organitzacions és perquè compleixin el seu paper.

Per això, cal una força política organitzada. Estem preparant una Conferència Obrera Europea per ajudar a agrupar aquesta força. I per això hi ha la Quarta Internacional i les seccions que busquen l’acord i la lluita comuna amb totes les forces obreres i populars independents del capital que es guien per criteris de classe.

Intervenció de Xabier Arrizabalo

El nostre punt de partida són les legítimes aspiracions de les masses a una vida digna, d’acord amb les possibilitats que permet la productivitat del treball. Aquestes aspiracions xoquen amb les exigències de la rendibilitat capitalista, incompatible no ja amb millorar les condicions de vida de la majoria, sinó simplement preservar les conquerides històricament, gràcies a la lluita de la classe amb les seves organitzacions. Per tant, no es tracta d’una determinada gestió del capitalisme, sinó dels seus límits infranquejables, del que inevitablement implica la seva supervivència. Com explica Marx a El capital:

la limitació específica de la producció capitalista, i el fet que aquesta no és de cap manera una forma absoluta per al desenvolupament de les forces productives i per a la generació de riquesa, sinó que, per contra, arribat a cert punt entra en col·lisió amb aquest desenvolupament.

En aquest quadre s’ubica la retòrica de la transició ecològica i l’economia verda. Parlar de transició ecològica és reivindicar un atzucac. El pillatge i la destrucció dels recursos naturals no obeeix a una mala gestió del capitalisme, sinó al desplegament de les lleis que el regeixen.

Tota la propaganda de l’economia verda només obeeix a les necessitats del capital, que hi veu la possibilitat d’un doble negoci. Negoci econòmic, per la massiva transferència de recursos que, sota l’eufemisme de “col·laboració públicprivada”, camufla l’aprofundiment en els processos de privatització. I negoci polític en desmobilitzar la classe treballadora que, en lloc de lluitar pels seus interessos, si acceptés el cimbell defensaria uns suposats interessos comuns que són, en realitat, els de la classe explotadora, ara dissimulats com “la lluita pel planeta” . A això s’orienten els anomenats plans de reconstrucció, enèsima versió de la privatització de guanys i la socialització de pèrdues.

Davant d’això només cal situar les reivindicacions al lloc que els correspon, innegociable, com assenyalen els pensionistes en la seva emblemàtica consigna de “governi qui governi, les pensions es defensen”. Una defensa sense condicions i per tant fins al final, perquè la satisfacció de les reivindicacions, incloent-hi la preservació dels recursos naturals, només serà possible amb una veritable transició: la transició socialista cap a una societat sana, la societat comunista basada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, l’ús dels quals s’orienti al benestar de la població, no al negoci d’una minoria cada cop més reduïda. I el primer pas per això és inequívoc: organitzar-se per expropiar els expropiadors, per tant de manera independent de tot compromís amb totes i cadascuna de les seves institucions.

En Portugal, de la unitat de l’esquerra a la unitat nacional?

Carta Setmanal 859 per descarregar en PDF

Des de fa sis anys, a Portugal hi ha una forma de govern, la Jerigonça, basada en un govern del Partit Socialista (PS), amb el suport a l’Assemblea de la República del Partit Comunista (PCP) i el Bloc d’Esquerres (BE). Un suport de “geometria variable”, que és tutelat pel president de la República, Rebel de Sousa, dirigent del partit de dretes PSD i fill d’un ministre salazarista.

Aquest model de govern és presentat per algunes formacions de l’esquerra com a exemple a seguir al nostre país. Li atribueixen enormes millores per a les classes treballadores, encara que la realitat és força més modesta. De fet, gràcies a la Jerigonça, durant sis anys, el govern del PS ha pogut aplicar una política derivada de les necessitats i imposicions del capital financer, mitjançant una “governança de geometria variable”. Una governança en què els successius Pressupostos de l’Estat van ser possibles gràcies al suport del PCP i/o del BE, a canvi d’algunes concessions a les classes treballadores, acordades amb aquests partits polítics, revertint algunes de les mesures contingudes a l’anomenat Memoràndum de la Troika, implementat pel govern de coalició de la burgesia PSD/CDS, en el període 2011-2015.

Aquestes concessions inclouen, entre altres coses, la fi de les retallades en salaris i pensions, encara que no la recuperació plena de drets, així com el fre a la privatització del transport públic. Tot i això, aquestes mesures positives no van canviar qualitativament les condicions de vida i de treball de la població treballadora en general, que no han deixat d’agreujar-se amb el creixement de la precarietat, els acomiadaments col·lectius, l’especulació immobiliària, el desmantellament dels serveis públics, on el col·lapse de diversos hospitals públics és presentat com imminent per les organitzacions sindicals de metges i infermeres.

La destrucció de milers de llocs de treball per part de les multinacionals que controlen el sector energètic (en nom de la descarbonització / “transició energètica”), la realitzada pels bancs (en nom de la “transició digital”), o al transport aeri (on la crisi es va accentuar per la pandèmia) va donar lloc a processos de resistència i mobilització, on diversos sectors de les classes treballadores van buscar recolzar-se a les seves organitzacions sindicals per defensar-se. Alhora, les direccions d’aquestes organitzacions han pogut controlar aquests processos, imposant una pràctica de fragmentació de les lluites i “concertació social”, les conseqüències de la qual s’han traduït en l’afebliment dels mateixos sindicats.

Al mes de setembre, les eleccions municipals van posar de manifest el descontentament de la classe treballadora amb aquesta política. L’abstenció va ser del 46,3%, el segon registre més alt des que se celebren eleccions el 1976. El PS, declarat “vencedor” d’aquests comicis, va perdre les alcaldies de Lisboa i altres ciutats rellevants com Coimbra o Funchal. El PCP ha perdut algunes de les alcaldies dels seus bastions històrics com Évora o Loures, i el Bloco de Esquerdas, gairebé no s’enlaira en l’àmbit municipal.El resultat de les eleccions municipals va ser el detonant d’un punt d’inflexió en aquesta forma de govern, recolzat, a la pràctica, pel PCP, el BE i els dirigents dels principals sindicats.

La derrota del PCP als ajuntaments que mai no havien deixat de ser governats per aquest Partit després del 25 d’abril, els anomenats municipis històrics, així com l’abstenció massiva, van ser una crida d’atenció per al PCP. La premsa burgesa va denunciar el malestar de militants i quadres de la PCP, que exigeixen la ruptura amb concessions i compromisos amb el Govern, així com la ruptura amb el marc de la “unitat de l’esquerra”, que ha permès aplicar la política reclamada per la UE i el capital financer.

Per poder mantenir la Jerigonça, i perquè aquesta pogués contenir el descontentament creixent de la classe treballadora, calia fer més concessions. Però els Pressupostos de l’Estat, dissenyats per implementar els anomenats “Fons de Recuperació” definits per les institucions de la Unió Europea, en les condicions fixades per aquesta, no permetien aquest joc. D’aquí la derrota del projecte de Pressupost de l’Estat per al 2022, presentat pel govern del PS a l’Assemblea de la República, que va portar a la ruptura de fet dels acords que permetien el sosteniment del govern del PS, aplanant el camí per a una situació de buit polític que podria generar “successives crisis polítiques”.

Tot i la inquietud experimentada dins del PCP, la seva direcció va intentar arribar tan lluny com va poder per mantenir la cohesió del seu partit preservant alhora la política d'”unitat de l’esquerra”. Una política que requereix que aquest partit sigui capaç de controlar la lluita de les masses a través de l’aparell sindical de la CGTP, la central sindical hegemònica, impedint-los poder exercir el paper històric que és seu.

Entre les condicions exigides pel PCP per aprovar la proposta pressupostària del Govern, va incloure la necessitat de canvis en la legislació laboral, és a dir, la derogació de l’expiració de la negociació col·lectiva. També va situar la necessitat de canvis en la política de salut i en els salaris i les pensions, entre altres requisits.

El Govern d’António Costa, per part seva, ha fet les concessions necessàries per poder executar un Pressupost basat en el Programa de Recuperació i Resiliència (PRP), signat amb la Unió Europea, d’acord amb els interessos del capital financer i de les grans multinacionals. Per això, Costa sempre ha dit: “Hem de fer uns Pressupostos de l’Estat que preservin els comptes adequats” –llegiu, les condicions acordades a Brussel·les; “No podem assolir acords a qualsevol preu”.

Fins i tot quan es va “atrevir” a fer un pas cap a la modificació d’algunes lleis laborals, com va ser el cas de l’augment de la indemnització per acomiadament i el nombre d’hores extraordinàries anuals que havien de pagar els ocupadors, els representants de les Associacions d’Empleadors van abandonar immediatament les reunions del Consell Econòmic i Social (la cimera de la “consulta social”), plorant: “Tothom quiet,això no es pot canviar!”. Costa no només va fer marxa enrere, sinó que es va disculpar públicament.

Per part seva, el BE només podia adoptar la mateixa posició que el PCP, com a part de la seva estratègia de defensa d’un govern que implementa “polítiques d’esquerra” en el marc de la Unió Europea.

Tot aquest conjunt de componendes polítiques -assolides sota el xantatge ultimatista del President de la República: “Si aquesta Proposta de Pressupostos no és aprovada en general, dissolc l’AR i truco a noves eleccions legislatives” – es va fer amb la preocupació de mantenir les classes treballadores al marge de l’escena política i impedir-los dur a terme el front únic de classe, davant de la seu de la sobirania del poble portuguès, imposar una llei de pressupostos capaç de respondre a les seves legítimes demandes derivades dels problemes a què s’enfronten .

Òbviament, la crida a una mobilització en aquesta direcció seria un pas cap a la ruptura amb la política del sistema basada en la propietat privada dels mitjans de producció, un pas que tothom veu com un malson a evitar.

D’aquí ve la pressa del President per dissoldre l’Assemblea de la República, un pas que va fer efectiu el dia 4 de novembre. Què cerca amb aquesta mesura? Tot sembla indicar que una nova “geometria”, un acord de “unitat nacional” amb el PSD, partit de la dreta, per aplicar, altrament, les polítiques pactades amb Brussel·les.

Les direccions del PCP, i la CGTP, així com sectors minoritaris del PS, critiquen l’anomenada “precipitació del PR”, afirmant la possibilitat de presentar una nova proposta de pressupost estatal, però sense obrir mai una sortida que les classes treballadores poguessin captar: la mobilització conjunta i la centralització del seu moviment davant de l’Assemblea de la República.

Però els dirigents no semblen apostar per aquesta via. Tot i el seu suport al rebuig del projecte de pressupostos, la direcció de la CGTP ha decidit suspendre “sine die” les vagues anunciades, en diversos sectors, és a dir, professors, infermeres i metges, endarrerint la mobilització al 20 de novembre, amb la convocatòria duna manifestació nacional.