Carta Semanal 899 en catalán

Carta Semanal 899 para descargar en PDF

Este verano, de nuevo, miles de hectáreas se están quemando. En este momento son 228.000 hectáreas, la mayor cifra en 20 años (ya se supera el total de hectáreas quemada en 2012, hasta hora el peor año).

Las políticas de medio ambiente y el control de incendios están, en la España de las autonomías, transferidas, en su mayoría, a los gobiernos autonómicos (el gobierno central ha renunciado a hacer cualquier acción de coordinación global). Y éstos se muestran impotentes para hacer frente a esta situación, por lo que se lanzan a una “guerra” entre los políticos que viven de las instituciones, y que tratan de hacernos creer que ellos no tienen ninguna responsabilidad en esos incendios. En este sentido, podemos oír que es culpa del calentamiento global, de los ecologistas, del otro gobierno…. Sigue leyendo →

(Propera edició pdf en català. Carta Setmanal 801 – ver en castellano)

Quan aquesta Carta Setmanal del POSI arribi a mans dels seus lectors, els treballs d’edició de la versió espanyola del nombre 106 de la Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, estaran a punt de concloure.

Com és habitual, La Verdad exposa les anàlisis sobre els desenvolupaments de la lluita de classes en diferents països i continents. Una situació en la qual, com assenyalen les primeres línies de les Notes Editorials, “l’enfonsament del conjunt de l’economia mundial que es va produir durant el primer trimestre del l’any 2020 estarà lluny d’haver produït tots els seus efectes devastadors. La magnitud de la destrucció provocada, les més elementals exigències de supervivència per a centenars de milions d’homes a escala planetària hauran contribuït, no ho dubtem, a restablir el lloc respectiu del que s’ha anomenat la ‘crisi sanitària’ i de la crisi de tot el sistema de dominació imperialista en plena desintegració “.

Precisament, aquestes notes editorials expliquen com la recessió ja estava en camí abans que la pandèmia fos la gota que fa vessar el got. Però el capital necessitava “designar un enemic extern a la societat i als seus conflictes interns, un enemic que respon a la ‘fatalitat’. I, recuperant accents de la “por del Mil·lenni’, van designar a l’enemic públic número 1: el coronavirus “.

 Alhora, milions de treballadors i joves, arreu del món, “cada dia veuen perfilar amb més claredat, després dels discursos pactats sobre els ‘plans de recuperació’, els contorns dels més mortífers plans traçats pels representants del capital financer , que han aprofitat l’ocasió que els proporcionava l’aparició de la pandèmia “, i, organitzen, amb enormes dificultats, la resistència, de París a Caracas, de Madrid a Detroit. Una resistència que ha de sortejar els obstacles que interposen els dirigents de les principals organitzacions i que s’enfronta, també, a les mesures de retallada de drets i llibertats que, amb l’excusa de la pandèmia, tracten d’imposar els diferents governs.

La Verdad exposa el punt de vista de la IV Internacional, que “no es presenta a aquests militants amb solucions acabades. S’uneix als combatents d’avantguarda en els combats de classe. Ho fa aportant la seva experiència de decennis de lluita en tots els continents i amb la voluntat d’ocupar el seu lloc en l’elaboració de les ‘conclusions pràctiques’ que permetin arrencar el poder de les mans del capital “.

Aquesta línia, introduïda a les Notes Editorials, es desenvolupa al llarg de set articles.

La situació a França

Un article sobre França, amb un títol explícit: Cap suport, cap concessió al “consens sanitari”. En aquest article es descriu com el govern Macron té “un rumb indefugible: garantir i millorar les condicions de valorització de capital. És a dir: donar per acabades definitivament les conquestes de la classe obrera sorgides de 1936 i 1945, substituint-les per una individualització total, la uberización de la feina; emprendre sense demora una ofensiva en tota regla per reorganitzar en funció dels seus interessos tot l’aparell productiu, el que implica la destrucció de centenars de milers de llocs de treball, un descens massiu del cost del treball “. Per aplicar aquests plans, “en nom de l’epidèmia, ‘protegit’ pel confinament, s’instaura un règim d’excepció encobert per intentar emmordassar la classe obrera. El confinament, l’estat d’emergència decretat per imposar-ho. res te a veure amb cap qüestió sanitària “. I com, “per justificar el cop de força, el govern i una propaganda desmesurada es llancen immediatament a picar pedra: «no es pot fer altra cosa », el confinament és un« mal menor »impossible d’evitar”.

L’article explica com s’organitza una resistència creixent a aquests plans i com “davant l’ofensiva del capital financer i del Govern, que s’empren a fons en assegurar-se la submissió i el suport de les direccions del moviment obrer, els militants de la secció francesa volen ajudar, juntament amb altres milers de militants, a constituir un pol, un agrupament polític de resistència que es mantingui ferm en el terreny de la independència de classe “.

Cap a on va el chavisme?

Un segon article, sobre Veneçuela, s’interroga sobre “Cap a on va el chavisme?”, i exposa el moment en què es troba l’ofensiva de l’imperialisme contra el poble de Veneçuela, així com la situació de greu crisi econòmica que viu el país, i analitza si aquesta crisi ” Passa per una desestabilització provocada per la guerra econòmica, a partir de l’atac de la classe dominant nacional i imperialista? És l’única raó de la catàstrofe econòmica? “, Al que respon assenyalant que” cal examinar l’impacte de les sancions, les respostes de Nicolás Maduro, les seves limitacions, els seus vaivens en detriment de la sobirania, el balanç de dos anys del  pla de recuperació econòmica, la situació de la classe treballadora, la destrucció dels salaris, les eleccions parlamentàries, la resistència dels treballadors, el nostre lloc “.

 L’aixecament dels negres als EUA

Un tercer article, sobre els Estats Units, i “el significat de les actuals manifestacions“, parteix d’una anàlisi de sistema polític dels EUA, basat en l’alternança de dos partits que representen a la burgesia, i de com la irrupció de la mobilització de les masses negres -a les que s’han unit sectors importants de la joventut de totes les races, i alguns sindicats- capgira tot aquest entramat. Part d’un fet, “el racisme als Estats Units és institucional: des del seu origen, la classe obrera nord-americana s’ha dividit artificialment en dos components “. Una cosa que deriva de com es van constituir els propis EUA: “Els negres nord-americans (…) comparteixen la mateixa història: el desarrelament que els va sumir en l’esclavitud, destruint tota la seva història anterior a la seva arribada als Estats Units. Més tard, l’esclavitud, l’emancipació, la lluita pels drets civils … Comparteixen les mateixes referències culturals, el mateix accent que, amb variants, els distingeix de la majoria blanca d’una punta a una altra dels Estats Units. Els negres constitueixen una minoria nacional oprimida. El que en res disminueix la legitimitat de les reivindicacions d’uns i altres, però atorga un caràcter revolucionari a la mobilització autònoma dels negres nord-americans “.

 Abundant en aquesta anàlisi, un quart article reprodueix íntegrament el discurs que pretenia haver pronunciat John Lewis, president del Student Non violent Coordinating Committee, SNCC (Comitè de Coordinació No-Violent d’Estudiants), una de les principals organitzacions del moviment negre nord-americà dels drets civils dels anys 1960 durant la gran marxa dels 250 000 negres sobre Washington, celebrada el 28 d’agost de 1963, i de la qual tothom evoca el celebèrrim discurs “I have a dream “(” He tingut un somni “) de pastor Martin Luther King. El discurs de J. Lewis va ser censurat i modificat a instàncies de l’arquebisbe catòlic de Washington, DC O’Boyle, que havia estat convidat per la invocació, i que va llegir abans un exemplar del discurs i va amenaçar d’abandonar la tribuna si aquest es pronunciava. En aquest discurs, Lewis exposava, entre altres qüestions, que el moviment dels negres no podia donar suport al projecte de llei governamental sobre drets civils, “ja que és massa poc i massa tard. No hi ha ni una cosa en aquest projecte de llei que protegeixi al nostre poble contra la brutalitat policial “.

La situació a l’Estat espanyol

Un cinquè article reprodueix, amb algunes notes de la redacció de la Verdad, les cartes setmanals nº 796 i 797 del POSI, sobre la Unió Europea, desindustrialització i precarietat, editades a l’agost de 2020. No cal que resumim els continguts als lectors en aquesta presentació.

Pierre Lambert i la lluita per la construcció de la Internacional

Un altre article reprodueix, en el centenari del naixement de Pierre Lambert, militant destacat del nostre corrent polític, l’exposició que el camarada Lambert va fer el juliol de 1998, en una reunió de formació de joves militants a Espanya, sobre els ensenyaments polítiques de les quatre Internacionals i l’actualitat del combat per una Internacional.

L’últim article de Trotski

Finalment, aquest número de la Verdad reprodueix, al 80è aniversari de l’assassinat de Lev Trotski, succeït el 20 d’agost de 1940, a mans de l’agent estalinista Ramon Mercader. Fragments de l’últim article de Lleó Trotsky, que no va arribar a acabar, publicat el 1940 sota el títol “Bonapartisme, feixisme i guerra”.

 Animem als lectors d’aquesta carta a reservar i / o demanar als militants del POSI el seu exemplar de la Verdad nº 106.

Publicado en la Carta Semanal 692

La Monarquía intenta apropiarse de las víctimas de los atentados terroristas del 17 de agosto del 2017 en Barcelona y Cambrils, al participar el pasado 17, día del aniversario de los atentados terroristas, en el acto realizado en su memoria en la Plaza de Cataluña.
Posteriormente se realizaron otros actos de homenaje, en Barcelona y en Cambrils.

La Monarquía, apoyada directamente por todos los partidos (incluido Podemos) y con la participación de los dirigentes catalanistas (que organizaron después un mitin en las puertas de la cárcel de Lladoners), hizo gala de presencia intentando movilizar a sus partidarios más directos. Es necesario señalar el gran vacío ciudadano en apoyo a la Monarquía registrado en las calles y en la plaza de Catalunya.

Sigue leyendo →