Carta Setmanal 830 per descarregar en PDF

En el 90 aniversari de la proclamació de la II República, moltes són les celebracions, d’un o altre tipus, que es preparen.

Per a alguns companys i organitzacions, es tracta d’un homenatge una mica nostàlgic a la II República. No és la nostra posició, perquè no creiem que correspongui als interessos i aspiracions dels treballadors i els pobles. Per als militants de la IV Internacional, la República va obrir camí a l’expressió de les reivindicacions dels treballadors, els camperols sense terra, les dones i els pobles, però no va ser capaç de donar-los resposta, perquè no podia fer-ho dins el marc del respecte a la propietat privada dels mitjans de producció. Tampoc va ser capaç de donar-los solució la classe treballadora -malgrat el seu heroisme revolucionari en 1934, 1936 i 1937- perquè els dirigents socialdemòcrates, estalinistes i anarcosindicalistes, van renunciar a defensar fins a la fi les conquestes i els objectius del moviment revolucionari, per subordinar-se als polítics burgesos republicans i a les exigències dels imperialismes i de la seva intermediari el govern de Stalin.

No podem fer aquí, per raons d’espai, un balanç més detallat de la II República, però convidem a qui vulgui aprofundir en el tema a repassar el que s’ha dit en els escrits sobre Espanya de Trotski, al n.º 27 i altres números de combat Socialista o en els llibres de Félix Morrow (Revolució i contrarevolució a Espanya), de Casanova (La Revolució a Espanya. El Front Popular va obrir les portes a Franco) o de Munis (fites de derrota, promesa de victòria).

Partint d’aquesta experiència, obrers socialistes internacionalistes han constituït la secció de la IV Internacional a l’Estat espanyol amb l’objectiu d’ajudar a que els treballadors i les seves organitzacions defensin els seus interessos i els de la majoria sense cedir davant les exigències del capital, enderrocant les institucions del règim monàrquic. Per a això es recolzen en l’experiència del moviment obrer i dels pobles en els decennis més recents, com després indicarem.

Per a altres companys i organitzacions, la República és sobretot substituir a un cap d’Estat no elegit per un president i donar un vernís democràtic a l’Estat. Tot i que no hi ha dubte que qualsevol militant obrer es felicitaria de lliurar-nos dels paràsits de la família Borbó, tampoc és la nostra posició.

La república en la consciència de les masses

Per a la classe treballadora, per als pobles de tot l’Estat, República és molt més que canviar un rei per un president. Per contra, és la concreció d’un profund canvi polític i social, que permeti obrir la via a la satisfacció de les reivindicacions democràtiques i socials.

En la consciència de les masses, República és democràcia plena, República és reconeixement dels drets dels pobles, república és defensa de l’escola pública, serveis públics al servei de la població treballadora, separació real de l’Església i de l’Estat, reforma agrària , nacionalització de la banca i les empreses estratègiques, igualtat real d’homes i dones, un futur per a la joventut, millora de les condicions de la classe treballadora.

En resum, per a les masses treballadores, la lluita per la República és inseparable de la lluita per les principals reivindicacions. Només la conjunció de tots dos combats portarà la República. Perquè, com al gener de 1873 i a l’abril de 1931, la república no serà una concessió de ningú. La portarà el poble, la portaran els pobles, amb la seva mobilització.

La qüestió de l’aparell d’Estat

A l’Estat Espanyol, la Monarquia està encarnada, per mandat de la constitució de 1978, en “els hereus de Joan Carles de Borbó”, donant preferència “a l’home”, qui, al seu torn, va ser l’hereu designat pel dictador Franco i, com a capità general dels execits, va assumir (com després el seu fill) la designació de monarca. Així, la monarquia incloïa, també, des de la seva restauració el 1975, com a continuïtat de la dictadura, el manteniment de l’essencial de l’aparell d’Estat de la dictadura, del seu aparell judicial, de l’exèrcit del 18 de juliol, dels cossos repressius. Tots ells sense depuració alguna, però, al seu torn, depurats en 1936-39 de tot element oposat al cop militar-feixista, i depurats després de tot demòcrata que s’hagués “infiltrat” ​​a les seves files.

Si bé la poderosa mobilització obrera i popular desencadenada després de la mort de Franco va imposar a la Monarquia drets i llibertats, no va aconseguir acabar amb aquest aparell d’Estat, el manteniment va comptar amb el suport dels principals partits obrers -fins i tot a costa de la seva pròpia existència com a organitzacions de base obrera i nacionalistes a través dels pactes de la Moncloa.

Tant la Monarquia com l’aparell d’Estat han demostrat ser tenaços instruments per frenar les reivindicacions, perseguir la dissidència i avalar totes les contrareformes i retallades de drets. El cas més clar és la persecució contra els republicans catalans, on l’aparell judicial, a les ordres de l’Rei (establertes en el seu infame discurs del 3 d’octubre de 2017, després del referèndum català), es va posar al capdavant i els ha perseguit implacablement. I segueix fent-ho a data d’avui, per evitar, igualment, tota possibilitat d’un acord, per limitat que fos, que permeti donar una sortida política al conflicte.

La Monarquia ha significat també el manteniment de les relacions estretes entre els centres del gran capital financer (avui l’IBEX) i l’Estat, reforçant si de cas el seu caràcter rendista i parasitari, vivint protegides amb les lleis antiobreres de les diferents reformes laborals (hem tractat en altres cartes la desindustrialització afavorida sota tots els governs de la monarquia).

La lluita per la República és la lluita per alliberar-nos d’aquest aparell d’Estat, que s’aferra als seus privilegis i que serveix als interessos del capital financer. Cap canvi polític profund és possible sense la dissolució dels cossos repressius heretats del franquisme, sense la substitució de l’aparell judicial franquistes per jutges elegits pel poble, sense l’eliminació de l’exèrcit del 18 de juliol, ple -fins i tot en 2020 de defensors del franquisme, com s’evidencia en els seus grups de whatsapp i en els manifestos en defensa de Franco signats per centenars d’oficials en la reserva (els que estan en actiu prefereixen romandre en silenci i fingir-demòcrates per mantenir les seves prebendes). Per això la burgesia espanyola i l’imperialisme s’aferren a aquest aparell d’Estat i a la seva representació política, els partits polítics franquistes, encapçalats pel PP.

La República i la lluita per les reivindicacions

Al capdavat, ni hi ha forces que vulguin portar la República mitjançant “processos constituents”. Com assenyalàvem abans, La República arribarà només si el poble la imposa amb la seva mobilització, com el 14 d’abril de 1931, quan les masses van sortir al carrer, després del resultat de les eleccions municipals del 12 d’abril, que van donar la victòria a les candidatures republicanes en les principals ciutats, per exigir la marxa del rei Alfons XIII i la proclamació de la república.

La classe treballadora s’enfronta a una situació extremadament difícil. Sense esperar a la fi de la pandèmia, ja s’anuncien milers d’acomiadaments. En l’hostaleria ja s’estaven produint. En pocs dies, s’han anunciat ERO per a milers de treballadors en el comerç (El Corte Inglés, H & M, Zara, Adolfo Domínguez…). El que s’anuncia és un procés de tancament generalitzat de superfícies comercials per substituir-les per la venda per internet. En la indústria, un nou desmantellament generalitzat, on el tancament de Nissan passa l’anunci de tancament de la factoria d’Airbus a Puerto Real, l’ERO de Ford, anuncis de reestructuracions a SEAT … I els 900.000 treballadors en ERTO (o els que els succeeixin) no van a tenir llocs de treball, sinó sortides precàries.

La Unió Europea exigeix ​​una nova retallada de pensions, que el Govern, mancat de suports, no sap com abordar, com proven els reiterats “globus sonda” del ministre Escrivà. Però les suposades “ajudes europees”, l’arribada s’endarrereix una i altra vegada, estan clarament condicionades, cada dia és més clar, a aquesta retallada, i a agreujar amb mesures encara pitjors la reforma laboral.

El govern espanyol apareix en bona mesura a Europa com un dels més avançats en la posada en pràctica de les mesures repressives de l’estat d’alarma. No és per casualitat: l’aplicació de la Llei Mordassa, la prohibició de les manifestacions … li vénen com anell al dit a les institucions heretades del franquisme.

Cadascuna de les reivindicacions obreres i democràtiques xoca amb les institucions de la Monarquia, no poden ser satisfetes sinó acabant amb aquest règim monàrquic. Així, l’experiència actual dels treballadors i pobles entronca amb l’experiència històrica en què es basa la secció de la IV Internacional.

Enllaçar la resistència, la mobilització dels pobles i les lluites obreres en defensa de les seves reivindicacions i les seves conquestes socials i democràtiques és la tasca més important per als militants que lluiten per la República des d’una perspectiva revolucionària. És la tasca en la qual coincidim col·lectius diversos que s’agrupen en el Comitè per l’Aliança dels Treballadors i dels Pobles.