Carta Setmanal 824 per descarregar en PDF

Dos fets importants han coincidit la setmana passada: les mobilitzacions de milers de joves i la commemoració del 40 aniversari del cop d’Estat del 23 de Febrer del 1981.

Les mobilitzacions dels joves tenen més importància del que sembla. Pot ser, fins i tot, una espurna de la qual pot sorgir una flama. Ja Trotski, en circumstàncies diferents, ho havia assenyalat al maig del 30, en les raneres de la dictadura de Primo de Rivera, al caracteritzar la mobilització dels estudiants … “és el signe de que la societat burgesa travessa una crisi profunda”.

En efecte, quan de nou els dirigents sindicals havien tallat amb mobilitzacions “de cartró pedra” la recerca de l’acció unida de la classe que importants vagues en la indústria i altres sectors reclamaven, el 16 de febrer a ocasió de la detenció de Hasél, el moviment espontani va sorgir en les principals ciutats i pobles de Catalunya, estenent-se a tot l’Estat. Avui el règim, que coneix el caràcter explosiu de la situació, que qualsevol espurna pot detonar, exigeix, per mitjà de govern i de la “oposició”, a tots els partits, i especialment a Catalunya, el suport total a la brutalitat de la policia “catalana”.

Tot això passa en una situació en què l’esfondrament econòmic, la multiplicació de l’atur i l’aparició de la fam anuncien revoltes de gran amplitud. Referent a això, n’hi ha prou amb citar un informe del Fons Monetari Internacional sobre Les repercussions socials de les pandèmies, que posa de manifest “les fractures ja existents a la societat: la manca de protecció social, la desconfiança en les institucions, la percepció d’incompetència o corrupció dels governs “i que assenyala que” puja el risc de greus crisis polítiques (esdeveniments que poden enderrocar governs), que normalment ocorren en els dos anys posteriors a l’epidèmia greu “. Moviments com el Hirak, la rebel·lió de la joventut i el poble algerians contra el règim corrupte, reneixen després de la parèntesi de la pandèmia.

És veritat que, de moment, la classe obrera segueix “bloquejada” pel brutal esforç de paralització dels aparells sindicals, vagues persistents com la de John Deere mostren que és possible trencar el setge. La prohibició de manifestacions no garanteix el control del carrer, només posa de manifest el pànic del règim.

La previsió de possibles explosions socials explica la necessitat d’un tancament de files dels defensors del règim. Que són conscients que, ara per ara, no tenen alternativa a un govern de Pedro Sánchez, Com deia l’ABC del dissabte 20 de febrer “amb tres partits de dreta és la impotència”. La clau per tant resideix en la capacitat de l’aparell del PSOE, amb la col·laboració de Podem i Esquerra Unida des del propi govern i amb l’ajuda inestimable dels dirigents dels grans sindicats, d’impedir una explosió, i en la necessitat de posar tallafocs entre les mobilitzacions dels joves i la classe treballadora.

La commemoració del 23 F

És evident que hi ha una relació directa entre el que hem exposat abans i la commemoració del 40 aniversari del cop d’Estat del 23 de febrer del 1981.

La defensa a ultrança del rei fugat, la tornada es prepara reafirmant la seva impunitat davant de qualsevol delicte que hagi comès, ha unit no només a la presidenta de Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, i al rei Felip VI en els seus discursos commemorant el 23F, sinó també a bona part de la premsa del règim.

No obstant això, el renovat rebuig del rei per formacions nacionalistes evidència la fallida del consens monàrquic, en el mateix moment en què el pacte PSOE-PP s’integra en el consell de RTVE al conjunt de forces … menys als independentistes que han guanyat les eleccions catalanes.

Felip VI va dir en el seu discurs, pel que fa a Joan Carles I, que “la seva fermesa i autoritat van ser determinants per a la defensa i el triomf de la democràcia”, en tant que Batet deia que “Commemorem així la decidida reacció de les nostres institucions públiques, que, encapçalades per la seva majestat el rei Joan Carles, van assumir la defensa de la democràcia davant l’amenaça del cop i van usar eficaçment les seves capacitats constitucionals per derrotar als colpistes”. Caldria combregar amb rodes de molí que fa a aquest relat, ja que els fets reals s’amaguen al poble emparant-se en la Llei de Secrets Oficials, el que per alguna cosa serà. en tot cas, el relat oficial resulta increïble a la llum de tota la trajectòria antidemocràtica de la Monarquia. Des de la proclamació de Joan Carles I el 22 de novembre de 1975 amb la fórmula “Juro per Déu i sobre els Sants Evangelis, complir i fer complir les Lleis Fonamentals del Regne i guardar lleialtat als principis que informen el Moviment Nacional”, fins a la complicitat de Felip VI, almenys per inacció, amb els militars que publiquen amenaces constants fins i tot a 26 milions de persones.

El retorn a la vella cançó del rei “salvador de la democràcia” mostra la necessitat que tenen de fer pinya en la defensa de règim, limitant les ruptures inevitables, sense apuntar ni la més mínima reforma, i això malgrat que flueixen les informacions velles o noves respecte de l’autèntic paper del rei Joan Carles, és a dir, de la seva complicitat en la inspiració i el desenvolupament del cop.

Aquesta defensa a ultrança té conseqüències. Per exemple, obliga els partits nacionalistes i independentistes a delimitar. Cal recordar, a més, que ells no van ser ni tan sols convidats al Pacte de la Zarzuela, cuinat immediatament després del cop, i el primer objectiu era la “recentralització” de l’Estat i la persecució renovada del nacionalisme “radical“. I Unides Podem, presoner de la seva participació en el govern, fa de convidat de pedra com a cinquena roda que és del sistema.

A la commemoració del 23-F, que ha unit al PP i al PSOE, ha seguit un pas endavant del govern de Pedro Sánchez, amb un acord amb el PP per a la renovació del Consell de RTVE, i l’anunci que se seguirà negociant , per emprendre la renovació d’altres òrgans constitucionals amb el mandat caducat, com el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), el Tribunal Constitucional o el Defensor del Poble. Un consens que van a buscar, sens dubte, per estendre a altres qüestions, i, en particular, al repartiment dels fons europeus en benefici de les grans empreses.

Tot això s’ha preparat, segons citen alguns mitjans de premsa, en un dinar privat amb el rei, en què van participar Pedro Sánchez i Carmen Calvo, juntament amb les presidentes de Congrés i el Senat, el del Poder Judicial, el del Tribunal Suprem , el líder de l’oposició i els dos ponents vius de la Constitució.

Dos mons que s’enfronten

D’una banda, la mobilització d’un sector de la joventut, que pot ser l’inici d’una mobilització més generalitzada del conjunt de la població. De l’altre, un consens en defensa del Règim, rei emèrit en fugida inclòs. Consens que s’enfronta, no hi ha dubte, a la satisfacció de reivindicacions fonamentals, com la derogació de les contrareformes i la recuperació dels serveis públics. I a la mobilització dels joves, als que des de les diferents instàncies de l’Estat, central i autonòmic, s’ordena apallissar i criminalitzar. Una situació política que reafirma la relació existent entre la lluita per les llibertats, la defensa de les reivindicacions i els drets socials i el combat contra el règim podrit, per la República.