(Publicat a la Carta Setmanal 685 – veure en castellà) – AENC: Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva

Després de la signatura de l’acord sobre pujada del Salari Mínim i la de l’acord de Funció Pública, algunes persones de la direcció dels sindicats han proclamat als quatre vents que “ha tornat el Diàleg Social”, i presumeixen de les millores aconseguides en aquests acords. Però aquesta defensa no és unànime dins del moviment sindical i fins i tot dins de les mateixes confederacions d’UGT i CCOO.

L’acord sobre el SMI

L’acord sobre pujada del SMI, signat al desembre de 2017 pel govern de Rajoy, les patronals i els dos grans sindicats, va suposar un augment del mateix d’un 5% aquest any, fins a arribar als 773 euros al mes en 14 pagues o 10.819 euros a l’any. I preveu que el SMI podria arribar el 2020 fins als 850 euros al mes en 14 pagues, que sumaran un total d’11.901 euros a l’any. Perquè això es produeixi, el PIB hauria de créixer almenys un 2,5% anual i la afiliació mitjana a la Seguretat Social incrementar-se en més de 450.000 treballadors/es cada exercici. De no ser així, es renegociarien les pujades.

Ara bé, al novembre de 2016, el Congrés dels Diputats havia aprovat per 174 vots a favor, 137 en contra i 30 abstencions una proposició de llei de Unidos Podemos, recolzada pel PSOE, per la qual es preveia pujar el SMI a 950 euros en 2020, col·locant-ho en el 60% del salari mitjà. Per aquest motiu, molts sindicalistes van opinar que l’acord signat amb el govern de Rajoy i que deixava el SMI 100 euros per sota del votat al Congrés, suposava una victòria per al govern de Rajoy, i no per al moviment sindical ni per als treballadors.

L’acord de Funció Pública

Des que al maig de 2010, el govern de Zapatero aprovés les primeres retallades al personal de la funció pública, aquest col·lectiu de treballadors i treballadores ha acumulat una pèrdua de poder adquisitiu del 14,6 % (en tan sols 8 anys). A més, s’han perdut molts drets com el cobrament del 100% en cas de baixa laboral, dies addicionals de permisos i vacances, jornada de 35 hores per aquells col·lectius que la tenien, etc., etc..

El 9 de març de 2018 s’anunciava la signatura de II Acuerdo para la Mejora del Empleo Público y de Condiciones de Trabajo, subscrit pel Govern de Rajoy i la direcció d’UGT, CCOO i CSIF. Un acord que segons la Federació d’Ensenyament de CCOO -per citar una font sindical- suposava “l’inici del camí per a la recuperació de les retallades sofertes en aquests anys de crisis pel personal de la funció pública ”. Ara bé, segons els propis termes de l’acord, aquest suposaria pujades d’entre el 6,12 i el 8,79%, és a dir, de poc menys de la meitat del total de poder adquisitiu perdut. I això sense comptar amb la inflació d’aquests tres anys, que bé pot menjar-se fins a un 5 o 6% d’aquesta pujada. Sembla clar ja, amb un IPC anual estimat per l’INE al juny per a l’any 2018 del 2,3 %, una nova pèrdua de poder adquisitiu el primer any d’aplicació de l’Acord.

Les administracions públiques han perdut en aquests anys de retallades més de 250.000 ocupacions, a causa de la imposició de taxes de reposició d’efectius que no permetien cobrir les vacants que es produïen. L’acord no inclou la recuperació d’aquestes ocupacions, i tan sols permet, en aquelles administracions que compleixin els objectius de dèficit, cobrir les vacants que es produeixin a partir d’ara.

Moltes han estat les veus que des dels propis sindicats han criticat els termes d’aquest acord, que es va signar en plena crisi del govern Rajoy, enfrontat a l’aplicació del 155 contra Catalunya i enfangat en els múltiples escàndols de corrupció que finalment van provocar la seva caiguda. Per a algunes veus crítiques, aquesta situació hagués permès arrencar millors concessions al govern. Uns altres han anat més lluny, assenyalant que era un acord que suposava una veritable pilota d’oxigen per al govern, i per al propi règim en crisi.

La signatura del AENC

Ara, la direcció de CCOO i UGT han signat amb les patronals CEOE i CEPYME un “Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva”, amb el qual, segons algun mitjà de premsa, es “posa fi a una era d’ajustos salarials”. Segons els defensors de l’acord, el AENC obre grans oportunitats per recuperar els salaris que ens han anat retallant amb l’excusa de la crisi, i recolzant-se en les reformes laborals.

No anem a fer en aquesta Carta Setmanal una anàlisi dels continguts d’aquest acord. N’hi ha prou amb dir que és un acord d’intencions, algunes de les quals semblen més aviat difícils de complir (pujar el salari de conveni a 14.000 euros anuals, per exemple, suposaria pujades del 20% o més en alguns convenis en els quals, fins al dia abans de la signatura del AENC, les patronals no passaven de pujades del 1%).

En tot cas, amb la signatura del AENC, la direcció de CCOO i UGT han anunciat que no es mantindrà la política de “mobilització sostinguda” que s’anunciava fins ara, s’havia arribat a parlar d’una possible Vaga General a la tardor, i en canvi es passarà a una fase de negociacions, tant en els convenis col·lectius com amb el Govern.

Defensar al govern Sánchez

La línia que sembla haver-se imposat entre algunes persones de la direcció de les dues principals organitzacions de la classe treballadora és una línia de suposat “realisme”, segons la qual és el moment d’aconseguir del govern de Pedro Sánchez aquelles modificacions de les reformes laborals i de pensions que permeti la “aritmètica parlamentària”. En un dels màxims òrgans sindicals es va arribar a parlar que qualsevol modificació legal exigiria el vot de “20 diputats de dretes”.

En aquesta línia, es parla de “mantenir al govern d’esquerres” i el “bloc d’esquerres” PSOE-IU- Podemos i treballar perquè “es consolidi una majoria d’esquerres” en les properes eleccions generals.

El problema és que aquest “govern d’esquerres”, de moment aplicarà els pressupostos de l’Estat del PP i aprovats amb el suport de Ciudadanos, uns pressupostos sobre els quals UGT deia no fa molt que eren “una ocasió perduda per apostar clarament per la creació d’ocupació de qualitat, eliminar les retallades en totes les pensions i recuperar drets”, i que seguien tenint “poc en compte” les necessitats dels ciutadans. CCOO deia d’ells que posaven “a aturats, pensionistes i a les persones més vulnerables, per darrere dels interessos dels creditors de deute públic, que veuen com les seves garanties de cobrament es reforcen amb la caiguda del dèficit públic, al mateix temps que es retarda la sortida de la crisi d’aturats i exclosos socials”. I no només els PGE de 2018. El Pla d’Estabilitat, pactat amb Brussel·les, es proposa avançar en la reducció de dèficit i en la reducció de la despesa pública en tres punts del PIB. I el govern ha anunciat la seva intenció de complir-ho. Tres punts menys de PIB són 30.000 milions menys per a Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, inversió pública.

L’aposta feta per part d’algunes persones de la direcció dels sindicats per defensar al govern pot suposar, fins i tot, un perill per a les pròpies organitzacions sindicals. La indignació social, creixent en els últims mesos, i que es va manifestar, entre d’altres, en les mobilitzacions del 8 de març i en les dels pensionistes, pot acabar buscant altres vies per expressar-se, si els sindicats no organitzen la mobilització.

Deuen les organitzacions sindicals subordinar la seva actuació a les necessitats del govern? En el seu moment Lenin va defensar la independència dels sindicats pel que fa a l’Estat i els governs, fins i tot quan es tractava d’un estat obrer i un govern revolucionari. En aquesta línia, defensem la independència de les organitzacions sindicals ja que el seu únic objectiu ha de ser la defensa dels drets i reivindicacions obreres, sense subordinar la seva defensa a cap govern.