Les eleccions del 23 de juliol incrementen la crisi

Carta Setmanal 949 per descarregar en PDF


Reproduïm l’editorial del número especial d’Informació Obrera sobre les eleccions
El vot dels treballadors i els pobles fa fracassar la dreta
Ara, cal obrir una sortida política d’acord amb aquesta voluntat expressada a les urnes

Les dretes tenien l’objectiu d’imposar una majoria absoluta i formar govern amb un programa d’oberta regressió social i democràtica. Però els treballadors i els pobles, amb la seva mobilització electoral, votant l’opció que han cregut més útil per aconseguir aquest objectiu han desbaratat la maniobra.

El resultat de les eleccions del 23 de juliol obre, sens dubte, una situació de bloqueig. Amb aquests resultats, és molt difícil formar govern (de fet, depèn tot, en última instància, de l’orientació de vot de Junts). Fins i tot totes les combinacions de formació de govern són possibles (un govern del PP i Vox, un del PP amb l’abstenció del PSOE, un del PSOE i Sumar…). I si es forma govern, aquest ha de fer encaix de butlletes per aprovar qualsevol llei, incloent-hi els pressupostos de l’Estat. No està exclosa la impossibilitat de formar govern i la repetició de les eleccions.

Les suposades enquestes -que auguraven una onada de vots a l’extrema dreta- no s’han complert, i han demostrat que només són instruments de propaganda. Vox ha perdut més de 600.000 vots i 19 escons respecte al 2019 (la majoria, probablement, se n’han anat al PP), i la suma del PP i Vox no arriba a la majoria absoluta. I això malgrat la decepció de sectors molt significatius de treballadors i joves que la política seguida durant aquests últims tres anys i mig per part del Govern de Coalició ha provocat.

La participació -un 70,4 per cent- supera en quatre punts les eleccions del 2019, i s’han abstingut dos milions i mig menys d’electors. El que desmenteix les dificultats que s’anunciaven en ple estiu canicular. L’excepció és Catalunya on la participació és menor en 3,9 per cent, producte de la crisi i enfrontaments que coneixen els partits independentistes, i de la crida de sectors nacionalistes a l’abstenció i del traspàs de vots al PSC-PSOE. Els independentistes perden la majoria electoral davant el creixement del PSC-PSOE, de més del 35 per cent. La CUP perd els seus dos diputats, ERC en perd 6 de 13 i Junts en perd 1. Però, amb 14 diputats entre tots dos, Junts i ERC, malgrat la seva pèrdua de vots, poden ser determinants per formar govern.

El Partit Popular recupera els vots de Ciutadans (1.600.000) i una part de Vox (600.000), sumant 8.091.840 vots, un 33%, i 136 diputats (és a dir, que PP i Vox superen només en 800.000 vots la quantitat que van obtenir els partits de la dreta franquista el 2019).

El PSOE amb 7.682.377, el 31,7 per cent i 122 diputats, recupera gairebé un milió de vots, i 2 diputats, i demostra de nou que continua sent el partit electoralment majoritari de la classe obrera a tot l’Estat, inclòs Catalunya i el País Basc on és el partit més votat.

Sumar, amb 31 diputats, perd 7 dels que van obtenir Podem i les seves confluències, Més País i Compromís el 2019. I més de 600.000 vots. La constitució verticalista d’aquesta plataforma que pretenia, amb un programa summament moderat, acabar amb la rebel·lia de la qual va sorgir Podem, no ha sumat sinó restat.

Vox coneix un veritable desglaç, perd 19 diputats, més d’un terç dels que tenia, i més de 600.000 vots. De fet, és la formació que més diputats ha perdut. Uns resultats que desmenteixen, per tant, la campanya interessada, difosa a tots els nivells, que els presentava com el perill que anava a acabar amb tot.

I ara? Cap pacte amb la dreta franquista!

En l’immediat, totes les pressions s’han de manifestar perquè la situació no es “bloquegi”. En altres paraules: que es deixi governar a la dreta, a través de l’abstenció del PSOE. Pel moment Pedro Sánchez ha declarat oposar-se a aquest pacte. És el que demanen els que defensen la necessitat d’un pacte d’Estat PP-PSOE. Però això no té res a veure, ni de lluny, amb el que han votat els treballadors. Feijoo va ser explícit. Va demanar un acord amb el PSOE perquè s’abstingui i li deixi formar govern. Sens dubte respon al que portaveus preclars del capital financer com Luis de Guindos (vicepresident el BCE) recalcaven: la necessitat d’un Pacte d’Estat PP/PSOE per aplicar les reformes que exigeixen el capital financer i les institucions al seu servei com la Unió Europea. Com una nova reforma laboral, la privatització de les pensions, dels serveis públics, nous impostos al consum, com els peatges de les autovies, l’augment qualitatiu de la despesa militar…

Feijoo fins i tot va amenaçar amb recórrer als “barons” socialistes més reaccionaris perquè pressionin el PSOE en aquest sentit. Com va succeir el 2017.

I tanmateix, aquesta sortida no correspon als interessos dels treballadors i els pobles ni al que han expressat les urnes.

És evident que és possible un acord del PSOE i SUMAR amb els partits independentistes, sobre la base del reconeixement de drets dels pobles.

Pel moment, no s’han especificat les condicions, però per part d’ERC, es tracta de continuar amb la Mesa del diàleg, acabar amb el dèficit fiscal, i resoldre el desastre de les rodalies. Per a Junts, implícitament, és un indult per a Carles Puigdemont.

Totes aquestes qüestions són, sens dubte, possibles des del punt de vista de la democràcia i el dret dels pobles. Tot i que són insuportables per al franquisme.

L’obstacle és a les institucions monàrquiques

És una evidència, PP i VOX només són portaveus de les institucions franquistes i de la Monarquia. I per a ells –i per a aquestes institucions que representen- és inconcebible qualsevol mesura que respongui, encara que fos limitadament, als drets dels pobles,

S’obre, per tant, una situació no només de bloqueig sinó de crisi continuada que pot portar a noves eleccions o a acords impensables.

Quina sortida per a la majoria social

És evident que els treballadors i els pobles volen un govern que respongui als seus interessos. És a dir, que derogui les reformes laborals, garanteixi les pensions públiques i realitzi una auditoria dels comptes de la SS, derogui la Llei Mordassa, acabi amb les despeses militars i la política bel·licista i la presència de l’OTAN, que prengui mesures per recuperar els salaris, per eliminar les pujades abusives de les hipoteques. Que adopti mesures democràtiques per respondre als drets de catalans, bascos.

Pel moment és evident que ni la direcció del PSOE ni SUMAR responen a aquestes exigències.

Evidència que mostra que més enllà dels resultats electorals una veritable orfandat política s’ha expressat. Cap organització política de les que s’asseuran a les noves Corts correspon a aquestes exigències

És per això que els treballadors, la joventut, els pensionistes estan interessats en la formació d’un govern que veritablement respongui a les necessitats polítiques i socials de la majoria.

No hi ha cap altra sortida que continuar la resistència i la mobilització per les reivindicacions pendents, avançant en aquesta via cap a un horitzó de democràcia, de República.  República del poble i dels pobles, que garanteixi el dret dels pobles a l’autodeterminació i les reivindicacions més elementals d’augment de salaris, per continuar el combat per acabar amb la política de guerra, contra tota opressió i explotació.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.