L’ofensiva del capital per apropiar-se dels serveis públics

Carta Setmanal 917 per descarregar en PDF

El capitalisme viu en una situació de crisi pràcticament permanent. Encara que en cada crisi ens presentin a un «culpable» extern (la pujada del petroli el 1973, unes hipoteques mal planificades el 2088, una pandèmia després i, finalment, una guerra), és el propi model de producció el que porta en el seu si les crisis. Crisi que són el resultat de l’estretor del mercat mundial, que porta a una competència cada vegada més ferotge i destructiva, i, sobretot, com recorda Xavier Arrizabalo a La Verdad nº 111 «la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista, està sotmesa a una llei, la de la seva tendència a descendir. Aquesta tendència és susceptible de ser contrarestada puntualment, però cada vegada amb més dificultats i, després, a través d’una major explotació a més d’altres elements de barbàrie com la pròpia guerra».

La reducció de la taxa de guany (o sigui, la reducció del benefici) obliga el capital a incrementar la taxa de la plusvàlua (és a dir, l’explotació), reduint els salaris reals, ja sigui directament, o mitjançant la deslocalització de la producció o a través de la inflació. El militarisme és també, com explicava Rosa Luxemburg, «en el purament econòmic, per al capital, un mitjà de primer ordre per a la realització de la plusvàlua, això és, un camp d’acumulació».

L’estrenyiment del mercat mundial fa que una massa creixent de capitals busqui com valoritzar-se. El que els obliga a buscar l’obertura al capital financer de nous camps per als seus negocis, per a l’extracció de la plusvàlua. I aquí el capital s’ha fixat com a objectiu entrar a sac en els serveis públics de seguretat social, de la sanitat i l’ensenyament públics a Europa, com ja havia fet en altres continents a través de l’FMI i els seus plans d’ajust.

Conquestes del moviment obrer

La seguretat social, que garanteix la supervivència dels treballadors i treballadores quan les seves forces ja no els permeten guanyar-se la vida treballant, és una conquesta del moviment obrer, que va arrencar al capital el pagament d’un salari diferit. La sanitat pública va ser establerta per primera vegada per la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, i el Servei Nacional de Salut va ser establert a la Gran Bretanya –en imitació reconeguda del servei de salut soviètic- per la mobilització obrera i el govern laborista establert per aquesta onada obrera després de la victòria contra el nazisme en la segona guerra mundial. A França, la seguretat social va ser imposada pel moviment revolucionari el 1945-48.

Es tracta de conquestes del moviment obrer que garanteixen, al seu torn, drets. La seguretat social garanteix el dret a la jubilació, la sanitat pública, el dret a la salut, i l’ ensenyament públic el dret a la instrucció i l’ educació. Perquè només hi ha un dret social quan hi ha un servei públic que el garanteix.

Són conquestes, a més, que unifiquen la classe treballadora a escala de cada Estat.

… però també un ampli camp per als negocis

El Pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022 presenta una despesa no financera de 179.810 milions d’euros, i suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB). La despesa de la sanitat pública va ascendir a 81.600 milions d’euros, segons dades del Ministeri de Sanitat, i representa el 6,6% del PIB nacional.  La despesa pública en educació per al conjunt de les administracions i universitats públiques va assolir el 2020 els 55.265,8 milions d’euros, que suposa el 4,93% del PIB. En total, es tracta de la respectable xifra de 317.000 milions d’euros, un 22,3% del PIB. En altres països europeus, les xifres són molt elevades, i el percentatge del PIB és encara més gran.

No és d’estranyar que el capital financer salibi per tenir accés a aquests fons per fer negoci a la seva costa. Però aquest emprenyament xoca amb la lluita de classes.

La classe s’aferra a les seves conquestes

La voluntat del capital d’apropiar-se del mercat que suposen els serveis públics xoca amb la determinació de la classe obrera per defensar-los. Utilitzant per a això les organitzacions que ha construït o fins i tot per sobre de les seves organitzacions. A la col·laboració dels dirigents d’UGT i CCOO en la retallada de pensions imposat el 2011 pel govern Zapatero i a la seva passivitat davant les retallades imposades per Rajoy el 2013, els pensionistes van respondre organitzant-se en plataformes i coordinadores (cosa que no vol dir que no hi hagi dins dels mateixos sindicats una resistència creixent. N’hi ha prou amb veure com nombrosos congressos sindicals donen suport a l’Auditoria i, d’altra banda, les crides de seccions sindicals al respecte). La mobilització que van aixecar els pensionistes va obligar el mateix govern del PP a retirar la seva reforma, ha recuperat l’actualització de pensions segons l’IPC, i ha aconseguit fer aprovar a Corts l’auditoria dels comptes de la Seguretat Social, encara que el govern es resisteixi a complir aquesta resolució parlamentària. A les retallades imposades per Ayuso a la sanitat de Madrid, el poble madrileny ha respost amb una formidable mobilització de més de 500.000 persones, organitzada des de les plataformes de barris i pobles, a la qual ha seguit una mobilització de 40.000 a Sevilla (vegeu Carta setmanal de la setmana passada). Al País Valencià, la mobilització ha imposat la reversió de part de les privatitzacions que va dur a terme a la sanitat el govern del PP. A França, la mobilització ha aturat, de moment, l’aplicació de la reforma de la jubilació imposada per Macron.

Aquesta resistència obrera implica que la imposició d’una privatització «a la brava» d’aquests serveis requeriria una derrota de la classe treballadora. La sanguinària dictadura de Pinochet va poder imposar a Xile la reforma de la Seguretat Social que va suposar la seva entrega als fons de pensions privats, però les burgesies europees estan molt lluny d’aquesta situació.

La tàctica de la “llonganissa”

Això obliga els governs europeus a anar pas a pas, amb reformes graduals. És el que s’anomena la «tàctica de la llonganissa», d’anar retallant rodanxa a rodanxa fins a quedar-se només amb la corda. Però ni la proposta del PSOE de convertir els hospitals públics en fundacions, ni les privatitzacions de Madrid i València ho van aconseguir. Moltes de les privatitzacions s’han revertit per la pressió dels treballadors, de les seves organitzacions, i de la pròpia població.

Una altra de les vies de privatització és el desmantellament progressiu dels serveis públics, perquè la població (o el sector d’ella que pugui permetre-s’ho) opti per serveis privats. Els números claussos en l’accés a les universitats han donat lloc a la proliferació d’universitats privades on l’única barrera a l’accés és tenir diners suficients per pagar-se les mensualitats. Deixar 100.000 alumnes a l’any fora dels estudis d’FP porta que s’hagin de buscar una FP privada.

A la sanitat, les retallades imposades des del 2011 han fet que el nombre d’espanyols amb una pòlissa d’assegurança de salut privada hagi augmentat un 6%, passant de 8,6 milions a 11,6 milions. Des de la pandèmia, el creixement s’ha accelerat, amb més d’un milió de nous pacients en tres anys.

Pel que fa a les pensions, el fracàs dels fons de pensions (amb una capitalització total que no arriba als 120.000 milions, és a dir, un 60% de la despesa de la seguretat social en un any), obliga a retallar les pensions públiques, per fer més atractiu el recurs a pensions privades. I el ministre Escrivá, mentre prepara una nova retallada de pensions via augment del període de càlcul, ja ha imposat la nova figura dels «plans de pensions d’ocupació».

Política de guerra y ofensiva contra los servicios públicos

La ofensiva contra los servicios públicos forma parte de la política de guerra emprendida por todos los gobiernos de la Unión Europea. No solo porque hace falta liberar capitales para invertidos en armamento, como hace poco declaró el portavoz del MEDEF (equivalente de la CEOE en Francia) sino porque el capital financiero, presionando sobre los presupuestos y su composición, utiliza la guerra para este fin. Por esto afirmamos que el combate contra la guerra es inseparable de la lucha contra la inflación, la austeridad y por las reivindicaciones, entre ellas la defensa de los servicios públicos y su plena reconstitución, anulando los recortes y dotándolos de los presupuestos necesarios.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.