Archivo de la etiqueta: autodeterminación

Annual, 1921

Carta Semanal 845 en catalán

Carta Semanal 845 para descargar en PDF

Se cumplen 100 años del llamado “desastre de Annual”, la batalla en la que los combatientes del pueblo marroquí del Rif, al mando de Abd el-Krim, derrotaron y prácticamente aniquilaron a un contingente español muy superior en número. En su Historia de la Incompetencia Militar, Geoffrey Regan explica cómo las tropas españolas sufrieron una aplastante derrota frente a unas fuerzas militares rifeñas 7 veces inferiores a las suyas.

En la gestación del desastre militar influyeron muchos factores, pero el más determinante fue, sin duda, la incompetencia de los mandos militares y la corrupción generalizada de los mismos. El diputado socialista Indalecio Prieto, enviado a Marruecos por el diario El Liberal, de Bilbao, escribía que la Comandancia militar de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase de inmoralidades y vicios”. Y citaba las palabras de un comerciante local intentando vender un tejido lujoso: “aquí sólo lo usan las esposas de militares del cuerpo de Intendencia”. Sigue leyendo

Annual, 1921

Carta Setmanal 845 per descarregar en PDF

Es compleixen 100 anys de l’anomenat “desastre d’Annual”, la batalla en la qual els combatents del poble marroquí del Rif, sota el comandament d’Abdel-Krim, van derrotar i pràcticament van aniquilar a un contingent espanyol molt superior en nombre. En la seva Història de la Incompetència Militar, Geoffrey Regan explica com les tropes espanyoles van patir una aclaparadoraderrota davant d’unes forces militars rifenyes  7 vegades inferiors a les seves.

En la gestació del desastre militar van influir molts factors, però el més determinant va ser, sens dubte, la incompetència dels comandaments militars i la corrupció generalitzada dels mateixos. El diputat socialista Indalecio Prieto, enviat al Marroc pel diari El Liberal, de Bilbao, escrivia que la Comandància militar de Melilla era “una bassa pestilent formada per tota mena de immoralitats i vicis”. I citava les paraules d’un comerciant local intentant vendre un teixit luxós: “aquí només el fan servir les dones dels militars del cos d’Intendència”.

A més, cal assenyalar el paper del rei Alfons XIII incitant al cap de les tropes, el general Silvestre, a avançar imprudentment en un territori hostil. Pocs dies abans del desastre militar, davant el sepulcre del Cid, a la catedral de Burgos, Alfons XIII va pronunciar un entusiasta discurs on es manifestava radicalment a favor de seguir amb la “croada” al Nord d’Àfrica. El Rei prometia que amb les conquestes africanes tindria Espanya “bastant per figurar entre les primeres nacions del món”. Al rei li obsessionava la pretensió de refer l’imperi colonial a costa de terres africanes. En aquest discurs va dir que “Espanya no sent cobdícia de béns aliens; en té prou amb el propi solar i amb els territoris que legítimament li corresponen més enllà de l’Estret “. En aquesta línia, i saltant-se la cadena de comandament, el rei animava per telegrama a Silvestre a arribar a Alhucemas el 25 de juliol, dia de Santiago, patró d’Espanya, i aplaudia les seves suposades gestes dient “olé els homes”.

Animat pel rei, Silvestre va actuar de manera temerària i cometent un error darrere l’altre. Com establiria l’informe de la comissió d’investigació formada després de la derrota, les línies militars eren d’excessiva extensió en relació amb les forces disponibles. L’avanç es va produir de forma temerària, no es va tenir en compte la possibilitat d’un contraatac del poble del Marroc. Les cabiles (tribus marroquines) suposadament amigues situades a rereguarda van romandre armades quan la seva fidelitat a Espanya era molt dubtosa. El territori pres va quedar defensat per posicions disperses mal proveïdes i organitzades, el que les feia difícilment defensables davant d’un atac enemic. No es van preveure línies esglaonades de suport ben dotades en rereguarda per organitzar una retirada si aquesta era necessària. I, un cop iniciat l’atac rifeny es van enviar totes les tropes disponibles a Annual, deixant la ciutat de Melilla i la rereguarda desguarnida.

Tot això va acabar amb les tropes espanyoles acantonades en una posició avançada,  amb Igueriben, tan mal plantejada que estava a cinc quilòmetres de l’aiguada més propera, a la qual calia accedir sota el foc dels combatents marroquins, i una segona posició, a Annual, en una fondalada dominada per les altures ocupades pels lluitadors rifenys. L’atac de les forces marroquines va portar a la caiguda d’Igueriben i una fugida descontrolada de les tropes acantonades a Annual, castigades per la set i perseguides implacablement pels combatents d’Abd el-Krim. Angoixant fugida relatada magistralment per Ramón J. Sénder en la seva novel·la Imant.

La comissió d’investigació, presidida pel general Juan Picasso González, va elaborar un voluminós informe ple de dades i termes militars, però que deixava sense tocar les responsabilitats polítiques i de la Corona. Segons l’Expedient Picasso, la derrota va costar 13.363 morts (10.973 espanyols i 2.390 indígenes). El nombre de baixes rifenyes és desconegut. Hi havia tants cadàvers que es deia que, del segon dia en endavant, els voltors només menjaven “de comandant cap amunt”. A les pèrdues humanes es van afegir les de material militar (20.000 fusells, 400 metralladores, 129 canons, a part de municions i pertrechos).

Dotze dies abans d’obrir-se a Corts el debat sobre l’expedient, el rei va animar el cop de Primo de Rivera, evitant així un debat públic que hagués posat al descobert les responsabilitats del rei i la podridura del règim de la Restauració.

La colonització espanyola del Marroc

Encara que nominalment Espanya exercia un “protectorat” al nord del Marroc que incloïa el Rif, el 1921, bona part del territori encara no estava sota el seu control. D’aquí l’expedició de Silvestre. Només es va controlar de manera efectiva el territori després de la campanya militar iniciada amb el desembarcament d’Alhucemas, al setembre de 1925, quatre anys després d’Annual. Aquesta campanya militar es va dur a terme a sang i foc, incloent bombardejos de la població civil amb armes químiques. Tot i això, la ferotge resistència dels rifenys només va ser vençuda després de la intervenció militar de França des del sud del Marroc. En aquesta guerra fan armes Francisco Franco i molts dels futurs colpistes de 1936.

L ‘ “obra” d’Espanya al Marroc va deixar pocs avanços. El més destacable són moltes casernes, com la que encara eleva les seves ruïnes sobre Tetuan, i una carretera sinuosa, que travessa el Rif per la part alta de les valls, per raons militars.

Les organitzacions obreres espanyoles van ser contràries a la colonització. Citem, per exemple, la posició del PSOE davant el desastre d’Annual. El 4 d’agost de 1921 es va pot llegir a El Socialista destacat tipogràficament: “La veu del poble arriba demanant: càstig als responsables, repatriació de l’exèrcit, abandó total del territori marroquí”.

No obstant això, cal recordar com va abordar la II República la qüestió del Marroc. Els treballadors i el poble del Marroc veien en el moviment revolucionari espanyol un punt de suport per a la seva lluita pels drets socials i nacionals. El 3 de maig de 1931, a Tetuan, es van declarar vagues de diferents sectors demanant que se’ls apliqués la legislació laboral espanyola que anunciava el nou ministre de treball, Largo Caballero. El cap militar del protectorat, el futur colpista general Sanjurjo, va declarar l’estat de guerra. Hi va haver un mort i diversos ferits entre els manifestants. A tot el Marroc espanyol es van multiplicar les peticions de llibertats democràtiques, d’escoles d’ensenyament primari, préstecs agrícoles per al pagès, igual salari que el dels espanyols, ajudes socials, augment de les institucions sanitàries … Però de cap manera va admetre la República, ni amb els governs de dretes ni amb el Front Popular, concedir la igualtat jurídica entre espanyols i marroquins. Per exemple, al juny de 1931 el primer Alt Comissari per al Marroc que no era militar, Luciano López Ferre, deia al diari El Sol que el problema del Marroc no era més que d’ordre i pau, i que “existia certa agitació nacionalista, que amb bones tropes ell s’encarregava que hi hagués calma “. Al desembre de 1931 el govern Azaña, publica un decret de reordenació administrativa del protectorat, sense respondre a cap de les peticions de la població.

A La Gaceta d’Àfrica, òrgan oficial de l’Alt Comissari, el govern de Front popular recorda el 3 de juny de 1936 que al Marroc no està reconegut el dret de vaga, amb aquestes paraules: “entenem que les circumstàncies econòmiques, socials i polítiques del Marroc espanyol no aconsellen, ni molt menys, donar pas a la legislació del Protectorat un dret tan discutit i perillós com la vaga. Aquesta és un perill real per a la pau i la seguretat pública a la zona “.

A l’esclatar la revolució obrera a 1936, els independentistes marroquins van oferir: si la República declara la independència del Marroc, nosaltres aixequem el Marroc privant l’exèrcit de Franco de la seva rereguarda. La delegació marroquina, concertada amb la CNT, algun trotskista i altres republicans van acudir a Barcelona aconseguint el suport de totes les forces obreres i republicanes, però el govern central es va negar, preferint no enemistar-se amb França, que era neutral, en aquest sentit pressionava Stalin.

La classe treballadora espanyola pagaria molt cara aquesta decisió. Tropes marroquins van actuar en la repressió del moviment revolucionari d’Astúries en 1934. En la guerra civil, Franco va comptar amb la rereguarda magribí, més de 75.000 marroquins van lluitar a les files de Franco. La majoria eren rifenys.

Cent anys després

En el centenari d’Annual, l’exèrcit espanyol segueix ple de colpistes. Les revelacions sobre l’origen de la fortuna del rei emèrit aporten un escàndol rere l’altre (nous comptes a Suïssa, tràfic d’armes …), mentre es nega la creació d’una comissió d’investigació en Corts.

Al mateix temps, avui, el poble marroquí no ha recuperat encara la seva plena sobirania. L’Estat espanyol s’aferra a la defensa dels últims bastions colonials a Àfrica (Ceuta, Melilla, els penyals i algunes illes). Mentrestant, prop d’un milió d’immigrants marroquins viuen a Espanya, treballadors que pateixen una terrible explotació (en 2019, menys de 250.000 estaven donats d’alta en Seguretat Social).

La solidaritat amb els treballadors i el poble del Marroc i els treballadors marroquins a Espanya ha de presidir l’acció de tot militant obrer. Els militants internacionalistes espanyols lluiten perquè el Marroc recuperi la seva integritat territorial sense ingerències imperialistes i són solidaris amb el moviment obrer marroquí i les seves exigències democràtiques i socials. Mentrestant, el govern “progressista” de la Monarquia contínua amb la tradició del Front Popular que va negar la independència al Marroc, ara amb els enclavaments de Ceuta i Melilla i les seves sagnants tanques, i donant suport contra el poble al règim monàrquic sotmès a l’imperialisme. Aquesta política reforça a Espanya a les multinacionals, al militarisme i les bases, i a la Monarquia.

Por una salida democrática a la ‘cuestión catalana’

Carta Semanal 839 en catalán

Carta Semanal 839 para descargar en PDF

Inmediatamente después de conocerse la intención del Gobierno de iniciar los trámites para la concesión del indulto a los 12 republicanos catalanes condenados por el Tribunal Supremo a más de 100 años de prisión, la derecha franquista de este país apoyada en el aparato judicial de inequívoco aroma franquista, ha abierto la caja de los truenos y ha lanzado una campaña en contra. Esta campaña ha sido apoyada abiertamente en un primer momento por el clan de Felipe González en el PSOE. La reacción de unos y otros pone en evidencia lo que tantas veces hemos explicado: la incompatibilidad entre el régimen monárquico y cualquier medida que tenga que ver con la democracia.

El aparato judicial franquista, contrario a cualquier solución política

El pasado 26 de mayo, el Tribunal Supremo  (que había condenado a los presos y tenía que informar sobre posible indulto) envió al Ministerio de Justicia un informe contrario a la concesión del indulto, posibilidad que consideró “inaceptable”, llegando incluso a acusar veladamente al Gobierno de querer cambiar una resolución judicial. El argumento utilizado era que los condenados no habían mostrado arrepentimiento. Un argumento falaz por cuanto en 1993 el mismo Tribunal Supremo emitió un informe favorable a la concesión del indulto al exteniente coronel Tejero, a pesar de que no había dado muestras de arrepentimiento. En aquel momento,  ese mismo tribunal justificó su posición en aras de contribuir “al olvido de unos hechos que deben quedar ya en el pasado” y en aras también de la “conveniencia pública”, uno de los criterios que utilizan los gobiernos para conceder o no indultos.

Que la justicia tiene dos varas de medir según los casos, es algo ampliamente acreditado, aunque la desfachatez con la que se aplica nunca deja de sorprender. Conviene señalar igualmente el cinismo que destila el informe emitido por los seis miembros del Tribunal Supremo para oponerse a una eventual amnistía porque en su opinión “y en no pocos casos, las leyes de amnistía han sido el medio hecho valer por regímenes dictatoriales para borrar gravísimos delitos”. Claro está, no se refieren al Reino de España, y a la Ley de Amnistía de 1977.

El posicionamiento del TS es la constatación de que una parte substancial del aparato de Estado,  siguiendo la estela del Rey [baste recordar el discurso del rey el  3 de octubre de 2017, después del referéndum catalán, llamando a lanzar toda las fuerzas de Estado contra los que había osado organizar un referéndum] son partidarios de continuar la guerra judicial contra los presos republicanos y los casi 3.000 encausados por el “procés”.

Este enfrentamiento del aparato franquista con el Gobierno sube de punto con la acusación expresa primero de Casado y luego, más acerba, por parte de Ayuso, exigiendo que el rey no firme los indultos como le corresponde hacer. El informe del Supremo lo presenta Lesmes, compinche del Borbón en el ataque al Gobierno de hace pocos meses, y ahora… amagan un golpe de Estado.

Resumiendo, lo substanciai del aparato de Estado heredado del franquismo es enemigo acérrimo de las libertades y derechos.

Oportunidad versus oportunismo

Ante la campaña desatada por la derecha franquista y todos los medios afines, por otro lado previsible, el gobierno de Pedro Sánchez ha reaccionado reafirmando el indulto, dentro de la ley, pero negando la posibilidad de una amnistía y del ejercicio del derecho de autodeterminación. Seamos claros, para resolver la cuestión catalana solo ejerciendo estos derechos puede abrirse una vía democrática.

Sin embargo, sea como fuere, y en el caso de que los presos sean indultados y se acabe revisando el delito de sedición, eso podría ser un punto de apoyo para esta salida democrática. Hasta ahora el gobierno del PSOE-UP ha aparecido ante los ojos de muchos trabajadores que vieron con esperanza su constitución a principios de 2020, como un gobierno sometido al capital financiero y el régimen monárquico. Como un gobierno que no ha derogado las reformas laborales –ni tan siquiera los aspectos más lesivos como decían algunos–, ni la ley mordaza (un compromiso electoral), y con respecto a las pensiones, todo lo que se conoce, indica que va a plegarse a las presiones de Bruselas, aunque el ministro Escrivá no se atreva por el momento a hacerlo.

Mientras, los mismos sectores que iniciaron la campaña en 2006 contra el Estatuto aprobado por el parlamento catalán y ratificado por las Cortes, recogen firmas contra el indulto. La derecha franquista de toda la vida (la antigua y la moderna) se organiza y atiza el enfrentamiento, aunque algunos sectores del PP vean la táctica de Casado suicida y no han querido acudir a la manifestación de este 13 de junio.

El gobierno del PSOE-UP muestra que esta medida está solo destinada a mantener una mayoría parlamentaria precaria.

Por su parte, las confederaciones sindicales de CCOO y UGT han dado a conocer un comunicado en el que manifestaban su apoyo a que el Gobierno indulte a los presos, medida que consideran “imprescindi­ble” para “recuperar el diálogo y la negociación”.

Evidentemente, somos partidarios de la libertad incondicional de los presos, y de una amnistía, porque ejercer el derecho democrático de organizar un referéndum no solo no es delito en democracia, sino que es un acto de voluntad democrática.

Somos partidarios de la unión fraternal entre trabajadores y pueblos del Estado español. Por ello, no apoyamos la independencia, sino el derecho a que los pueblos decidan.

Conseguir que los presos salgan de la cárcel no es un asunto “catalán”. Por el contrario es de interés para todos los trabajadores y pueblos que no pueden tolerar que los mismos jueces que avalan medidas antisociales –por ejemplo las reformas laborales y de pensiones– pretendan mantener en prisión a los republicanos catalanes y dinamiten toda salida democrática.

Una salida republicana

Aunque indudablemente sea un paso adelante indultar a los presos, es evidente que no soluciona el problema de fondo. Hay una mayoría social en Cataluña que quiere una solución democrática, con el ejercicio del derecho a decidir. Y hay una mayoría social en toda España que manifiesta –cada día más– su oposición a la continuidad del régimen monárquico. La confluencia de estas dos aspiraciones, y la de todos aquellos que luchan por la defensa de las pensiones, por la derogación de las reformas laborales, contra las oleadas de despidos… es una necesidad ineludible.

Frente a la Monarquía, las instituciones heredadas de la dictadura, y el capital financiero detrás de ellas, no caben “paños calientes”, es imprescindible ayudar a forjar la alianza de los trabajadores y pueblos para abrir camino a la República, a la unión libre de repúblicas, para avanzar hacia el fin de toda opresión y explotación.

Ante el 14 de abril: El significado de la lucha por la República hoy

Carta Semanal 830 en catalán

Carta Semanal 830 para descargar en PDF

En el 90 aniversario de la proclamación de la II República, muchas son las celebraciones, de uno u otro tipo, que se preparan.

Para algunos compañeros y organizaciones, se trata de un homenaje un tanto nostálgico a la II República. No es nuestra posición, porque no creemos que corresponda a los intereses y aspiraciones de los trabajadores y los pueblos. Para los militantes de la IV Internacional, la República abrió camino a la expresión de las reivindicaciones de los trabajadores, los campesinos sin tierra, las mujeres y los pueblos, pero no fue capaz de darles respuesta, porque no podía hacerlo dentro del marco del respeto a la propiedad privada de los medios de producción. Tampoco fue capaz de darles solución la clase trabajadora –a pesar de su heroísmo revolucionario en 1934, 1936 y 1937– porque los dirigentes socialdemócratas, estalinistas y anarcosindicalistas, renunciaron a defender hasta el fin las conquistas y los objetivos del movimiento revolucionario, por subordinarse a los políticos burgueses republicanos y a las exigencias de los imperialismos y de su intermediario el gobierno de Stalin. Sigue leyendo

Davant el 14 d’abril: El significat de la lluita per la República avui

Carta Setmanal 830 per descarregar en PDF

En el 90 aniversari de la proclamació de la II República, moltes són les celebracions, d’un o altre tipus, que es preparen.

Per a alguns companys i organitzacions, es tracta d’un homenatge una mica nostàlgic a la II República. No és la nostra posició, perquè no creiem que correspongui als interessos i aspiracions dels treballadors i els pobles. Per als militants de la IV Internacional, la República va obrir camí a l’expressió de les reivindicacions dels treballadors, els camperols sense terra, les dones i els pobles, però no va ser capaç de donar-los resposta, perquè no podia fer-ho dins el marc del respecte a la propietat privada dels mitjans de producció. Tampoc va ser capaç de donar-los solució la classe treballadora -malgrat el seu heroisme revolucionari en 1934, 1936 i 1937- perquè els dirigents socialdemòcrates, estalinistes i anarcosindicalistes, van renunciar a defensar fins a la fi les conquestes i els objectius del moviment revolucionari, per subordinar-se als polítics burgesos republicans i a les exigències dels imperialismes i de la seva intermediari el govern de Stalin. Sigue leyendo

Eleccions catalanes: poden resoldre alguna cosa?

Carta Setmanal 821 per descarregar en PDF

Sense pena ni glòria. Així està transcorrent la campanya electoral a Catalunya, i no precisament per la pandèmia, o no només per això. I no obstant això, tothom coincideix que hi ha molt en joc. Al menys així ho manifesten algunes de les candidatures en els lemes de campanya. El PSC afirmant que “cal passar pàgina d’una dècada perduda”, ERC plantejant “o el 155 o nosaltres”, i JxCAT que es proclama única hereva del “mandat de l’1-O.” Què passa, doncs, perquè aquestes eleccions hagin despertat tan poc entusiasme i hagi crescut la sensació entre amplis sectors de treballadors que independentment del resultat electoral, res o poc canviarà?

El proper 14 de febrer se celebraran finalment eleccions a Parlament català. Es realitzaran, precís és assenyalar-ho, després de la suspensió per part de l’TSJC de el decret de el govern de la Generalitat que les ajornava fins al 30 de maig, i més d’un any després que Quim Torra donés per esgotada la legislatura, com a conseqüència de les greus desavinences entre els socis de govern. Un any de “interinitat” acte-atorgada que ha servit per posar encara més en evidència la incapacitat i les limitacions de govern ERC-JxCAT -com la d’altres governs- per fer front a la crisi política, econòmica ia l’emergència sanitària, que no es pot justificar només per la “repressió de l’Estat” i la ingerència constant de la justícia franquista.

Alternatives sense sortida

La situació de pandèmia ha servit certament per camuflar que l’interès i el seguiment de la campanya electoral per part de la ciutadania és ínfim. I que més enllà de les expectatives electorals d’uns i altres, i dels resultats que finalment es produeixin, molt pocs confien que vagin a canviar alguna cosa. La raó d’això és directament política i té a veure amb la impossibilitat de solucionar problemes i reivindicacions en el marc del règim monàrquic, i amb el fet que les alternatives existents, tot i que des de diversos angles, es moguin en un terreny que porta a mantenir el carreró sense sortida. Les que provenen dels partits constitucionalistes -i per tant monárquics¬- que es reclamen d’esquerres, PSC, Comuns … que aposten per mantenir el règim, encara que es proposin reformes més o menys “audaces”, o de recorregut més que improbable, que a més s’enfronten a les aspiracions d’una part important de la població catalana que ha manifestat en repetides ocasions que no vol rei. I les que provenen de l’independentisme governamental -ERC, JxCAT- que planteja comptat i debatut i com a condició per lluitar contra el règim monàrquic, que cal estar per la independència de Catalunya. Una qüestió que, de sobres és conegut, divideix com a mínim a la meitat de la població i que en tot cas no tindria cap contingut progressiu per si mateix.

Encara que no resulta estrany, no deixa de ser significatiu que tres de les candidatures amb més possibilitats de guanyar les eleccions -ERC, PSC, JxCAT- no esmentin en els seus respectius programes electorals ni una sola vegada la necessitat de derogar les reformes laborals i de pensions . I això que la candidata Laura Borràs es proclama “més d’esquerres que el PSC”. Naturalment no es tracta d’un oblit, sinó de l’acceptació d’un marc -per més que en alguns casos s’intenti dissimular amb declaracions més o menys altisonantes- i de les bases econòmiques i socials de la mateixa, que no es volen canviar, i en les que només cal la baralla autonòmica pel repartiment dels 140.000 milions del fons europeu, sobre el qual a més, hi ha més que dubtes sobre el seu finançament, destinació, i sobretot, condicions per a la seva eventual recepció. Aquesta és la realitat encara que la gesticulació contra les empreses de l’IBEX-35 intenti amagar la realitat del que es fa: el govern de la Generalitat ha presentat 27 projectes per optar a aquests fons en els quals s’inclouen empreses de l’IBEX-35.

Les reivindicacions xoquen amb l’existència d’aquest règim

Fins al 2017, la negativa dels diferents governs del PP a atendre una reivindicació democràtica àmpliament assumida -la celebració d’un referèndum- es repetia una i altra vegada, amb l’argument -d’altra banda cert- que la legalitat constitucional monàrquica ho impedia. El discurs del Rei del 3 d’octubre de 2017 va acabar per certificar davant els ulls de les masses que la seva tasca no és la d’un àrbitre, i que lluny de ser simbòlica, és la peça clau de l’entramat polític-econòmic i institucional heretat del franquisme. I no hi ha més que seguir l’actuació del poder judicial en relació amb la qüestió catalana, torpedinant per exemple qualsevol intent de govern, per tímid que fos, de solucionar el problema dels presos, destituint a diputats al Congrés i, fins i tot, a l’ president de la Generalitat. Com s’ha demostrat en infinitat d’ocasions, sota el règim monàrquic la suposada separació de poders i la independència del poder judicial i d’altres poders de l’Estat, és una enganyifa. No és altra cosa que un subterfugi que permet actuar contra la democràcia i les aspiracions dels pobles.

És evident que la solució als problemes que pateixen els treballadors i el poble català és inseparable de la lluita dels treballadors i el conjunt dels pobles de l’Estat sotmesos al mateix règim monàrquic opressor, defensor dels interessos del capital financer.

Per això, i perquè les llibertats no són divisibles, que és de l’interès dels treballadors de tot l’Estat, que el dret d’autodeterminació s’apliqui i, d’altra banda que els presos polítics siguin alliberats immediatament, anul·lant-se la pantomima de judicis.

Ajudar a teixir l’Aliança dels treballadors i dels pobles és l’únic mitjà per fer retrocedir al règim i als quals se sotmeten a ell. En aquesta contradicció en què es troba el govern, incapaç de fer front al règim i al capital, i és la de totes les organitzacions que reclamant-se dels drets dels pobles no avancen en aquest sentit. És la contradicció dels que des de Catalunya abanderen l’enfrontament amb l’Estat no per acabar amb el mateix, sinó en última instància per negociar la separació amb la (suposada) ajuda de la comunitat internacional, mantenint la submissió de la política econòmica a les exigències del capital financer, a través de la UE i l’FMI, recolzats per l’OTAN. El que té la seva traducció en l’acció política quan es reivindica el mandat de l’1 d’octubre -que no és assumit per bona part de la població¬- i no obstant això s’oblida o ni tan sols es reclama de les mobilitzacions realitzades la segona quinzena d’octubre de 2019, quan amb la joventut al capdavant, milers i milers van sortir al carrer, independentistes o no, contra les sentències.

Per la República dels pobles, per la Unió de Repúbliques

El proper 14F hi haurà treballadors que vagin a votar i altres que no ho facin. El rebuig al règim, la indignació per la situació dels presos, així com l’opinió contrària que provoca tant la desastrosa gestió de govern de la Generalitat davant la pandèmia, com el rebuig al discurs que dóna l’esquena a la resta de treballadors i pobles de Espanya, tindrà segurament la seva traducció electoral. Com també ho tindrà la indignació general contra tots els governs que es mostren incapaços de garantir el treball, la protecció social i la salut, i donen l’esquena a una solució democràtica a la qüestió catalana. Però independentment del vot que s’expressi i més enllà de les conteses electorals, no hi ha tasca més urgent que la defensa de les reivindicacions. L’exigència de derogació de les reformes laborals i de pensions, la reversió de les retallades efectuades en la sanitat i en l’ensenyament, així com en el conjunt de serveis públics; la lluita contra la pandèmia, que passa per garantir una vacunació massiva i immediata i no la vergonyosa situació imposada a la ciutadania per les multinacionals farmacèutiques i la submissió dels governs a les mateixes. No hi ha tasca més urgent que unir forces per avançar en el camí de la República, del Poble i per als Pobles, basada en el dret a l’autodeterminació, única sortida que pot garantir un futur d’esperança i una sortida democràtica a les aspiracions del Poble català.

Elecciones catalanas: ¿pueden resolver algo?

Carta Semanal 821 en catalán

Carta Semanal 821 para descargar en PDF

Sin pena ni gloria. Así está transcurriendo la campaña electoral en Cataluña, y no precisamente por la pandemia, o no solo por ello. Y sin embargo, todo el mundo coincide que hay mucho en juego. Al menos así lo manifiestan algunas de las candidaturas en los lemas de campaña. El PSC afirmando que “hay que pasar página de una década perdida”, ERC planteando “o el 155 o nosotros”, y JxCAT que se proclama única heredera del “mandato del 1-O.” ¿Qué sucede, pues, para que estas elecciones hayan despertado tan poco entusiasmo y haya crecido la sensación entre amplios sectores de trabajadores de que independientemente del resultado electoral, nada o poco va a cambiar?

El próximo 14 de febrero se celebrarán finalmente elecciones al Parlamento catalán. Se realizarán, preciso es señalarlo, tras la suspensión por parte del TSJC del decreto del gobierno de la Generalitat que las aplazaba hasta el 30 de mayo, y más de un año después que Quim Torra diera por agotada la legislatura, como consecuencia de las graves desavenencias entre los socios de gobierno. Un año de “interinidad” auto-otorgada que ha servido para poner aún más en evidencia la incapacidad y las limitaciones del gobierno ERC-JxCAT –como la de otros gobiernos- para hacer frente a la crisis política, económica y a la emergencia sanitaria, que no se puede justificar solo por la “represión del Estado” y la injerencia constante de la justicia franquista. Sigue leyendo

Els treballadors davant el debat actual sobre els impostos

Carta Setmanal 814 per descarregar en PDF

Gabriel Rufián va anunciar un acord amb el Govern contra el ‘paradís fiscal de Madrid’, i el debat que ha seguit ha cridat l’atenció sobre un canvi d’impostos que el Govern està forjant per a complir les condicions imposades per la Unió Europea per rebre les seves ‘ ajudes’.

El 16 de desembre, el Parlament Europeu va aprovar una resolución, entre altres coses, sobre el marc pressupostari i els fons “de recuperació”. Inclou entre les seves bases un acord europeu sobre “la cooperació en matèria pressupostària”. Les institucions de la UE assumiran més tasques de control de les mesures de “recuperació” de cada país. En particular sobre l’aplicació de la estratègia europea de creixement’ basada en la competència sense obstacles. (Resolució B9-0428 / 2020 de Parlament Europeu, de 16 de desembre de 2020). Sigue leyendo

Los trabajadores ante el debate actual sobre los impuestos

Carta Semanal 814 en catalán

Carta Semanal 814 para descargar en PDF

Gabriel Rufián anunció un acuerdo con el Gobierno contra el ‘paraíso fiscal de Madrid’, y el debate que ha seguido ha llamado la atención sobre un cambio de impuestos que el Gobierno está fraguando para cumplir las condiciones impuestas por la Unión Europea para recibir sus ‘ayudas’.

El 16 de diciembre el Parlamento Europeo aprobó una resolución sobre, entre otras cosas,  el marco presupuestario y los fondos “de recuperación”. Incluye entre sus bases un acuerdo europeo sobre “la cooperación en materia presupuestaria”. Las instituciones de la UE asumirán más tareas de control de las medidas de “recuperación” de cada país. En particular sobre la aplicación de la ‘estrategia europea de crecimiento’ basada en la competencia sin trabas. (Resolución B9-0428/2020 del Parlamento Europeo, de 16 de diciembre de 2020).

Sigue leyendo