Archivo de la etiqueta: autodeterminación

Ante el cambio del Gobierno en relación al Sahara Occidental

Carta Semanal 884 en catalán

Carta Semanal 884 para descargar en PDF

La decisión del gobierno Sánchez de modificar públicamente su posición sobre el Sahara Occidental ha levantado una ola de protestas en las diferentes fuerzas políticas del país. Así el miércoles 6 de abril una Proposición No de Ley (PNL) fue votada por la mayoría del Congreso (del PP a Bildu contra el PSOE y con Cs y Vox absteniéndose), cuyo texto condenaba la decisión de Sánchez, que arguye competencias presidenciales para decidir sobre el tema (decisión que difícilmente se puede hacer sin acuerdo con el Rey como jefe del Ejército)

Es normal que este tema de gran sensibilidad entre importantes sectores de los militantes obreros y demócratas de este país levante ampollas. Sigue leyendo

Davant el canvi del Govern en relació amb el Sàhara Occidental

Carta Setmanal 884 per descarregar en PDF

La decisió del govern Sánchez de modificar públicament la seva posició respecte del Sàhara Occidental ha aixecat una onada de protestes entre les diferents forces polítiques del país. Així el dimecres 6 d’abril una Proposició No de Llei (PNL) va ser votada per la majoria del Congrés (des del PP a Bildu contra el PSOE i amb Cs i Vox abstenint-se), el text de la qual condemnava la decisió de Sánchez, que argüeix competències presidencials per decidir sobre el tema (decisió que difícilment es pot fer sense acord amb el Rei com a cap de l’Exèrcit).

És normal que aquest tema de gran sensibilitat entre importants sectors dels militants obrers i demòcrates d’aquest país aixequi butllofes.

Pels qui van aprovar la PNL, es tractaria del dret d’autodeterminació, un principi elemental de la democràcia. Dret, però, que s’ha oblidat quan es tracta d’assumptes domèstics (com els pobles d’Espanya) o que s’ha manipulat a fons per destruir estats construïts en la lluita contra el nazisme com la Federació Iugoslava.

La qüestió del Sàhara Occidental, en el seu context

Per abordar aquesta qüestió, cal plantejar, en primer lloc, una primera pregunta: és possible separar el dret d’autodeterminació d’un sector del poble sahrauí del conjunt dels altres pobles del Marroc, país que va patir fins a 1956 l’opressió colonial de la dictadura franquista i el règim francès?

Perquè en primer lloc el poble sahrauí no es limita a l’antiga colònia espanyola, sinó que abasta diversos països actuals (incloent-hi Algèria). Per què, per tant, no es reclama aquest dret a tots els països de la regió?

Per què no s’integra aquest dret al combat comú de tots els pobles del Marroc contra la monarquia alauita, agència de l’imperialisme? Monarquia que va ser instaurada per l’exèrcit espanyol i francès contra l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) que lluitava per la seva independència, i la unitat i la sobirania del país. Contra l’ELN, els governs francès i espanyol van organitzar una acció militar conjunta, l’operació Ecouvillon, amb la connivència del rei del Marroc, Mohamed V.

L’ELN en el qual participaven llavors els primers fundadors del Front Polisario, el qual va gaudir de les armes que l’exèrcit espanyol va deixar, i avui està enquadrat militarment per l’exèrcit algerià.

L’alt comandament de l’exercit algerià que segueix mantenint el poder real a Argèlia, ha anul.lat bona part de les conquestes de la independencia (en particular la nacionalització del petroli) i segueix mantenint, de fet, un regim de partit únic. L’exercit argelià utilitza la causa saharaui, només com a part de la seva competencia amb el Marroc en relació al seu sotmetiment a l’imperialisme francés i nordamericà.

Alhora, la monarquía alauita del Marroc utilitza el Sàhara com excusa per imposar la Unió Nacional en torn a si mateixa a totes les forces polítiques del país.

El paper de la corona espanyola

La situació actual del Sàhara és conseqüència de la retirada precipitada de les tropes espanyoles, el 1975, una operació organitzada en persona pel llavors Príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, que va organitzar, d’acord amb els EUA, aquesta retirada. Proper a pujar al tron, volia tant sí com no evitar implicar l’exèrcit espanyol en una guerra colonial contra el Marroc, veient l’exemple del veí Portugal, on la guerra colonial va portar a la revolució del 25 d’abril.El Borbó va fer, el novembre de 1975, una visita a les tropes espanyoles a Aaiun en un viatge sorpresa. Mentre fa promeses públiques que “Espanya no farà un pas enrere, complirà tots els seus compromisos, respectarà el dret dels saharauís a ser lliures” i assegura que “el vostre comandant en cap estarà aquí, amb tots vosaltres, quan soni el primer tret ”, organitza “l’operació oreneta”, una evacuació precipitada de la colònia. Tan precipitada que deixa en mans del Front Polisario armes i bagatges que li permetran iniciar la guerra contra el Marroc.El llavors governador general del Sàhara Occidental, el general Federico Gómez de Salazar –que va participar a la guerra civil al comandament de tropes mercenàries marroquines, i més tard a la Divisió Blava- declarava llavors que “(…) En una conflagració armada puc assegurar-los que haguéssim obtingut una gran victòria sobre el Marroc en menys de 24 o 48 hores, però per no fer aquesta matança (sobre la Marxa Verda) i per salvaguardar la pau desistim de la violència i arribem a un acord (…)”. I afegia que “(…) Espanya té la consciència tranquil·la per haver fet tot el possible per concedir-los l’autodeterminació, però les constants accions d’aquest Front (Polisari) ens han obligat a acceptar aquesta postura tripartita (…)”.

Qui mana en realitat?

Certa premsa de dretes -curiosament recolzada amb alguns que es consideren d’esquerres- llança els seus atacs contra el sàtrapa marroquí i la capitulació de Sánchez davant seu. A banda del tuf racista d’aquests epítets, i com si el rei d’Espanya no fos de la mateixa calana alhora de ser el representant del país colonitzador (no ho oblidem). Tot i això, fàcil és comprovar que ni el rei del Marroc, ni el d’Espanya i menys Sánchez tenen en aquest cas poder decisori.La història és llarga i va des de la negativa de Franco a tornar al Marroc, en el moment de la seva independència, una part important del seu territori (Ceuta, Melilla, Ifni, el Sàhara…), o sigui negant la unitat nacional marroquina, fins que els EUA es van ficar a l’assumpte.Partim del pla Baker el 1997 fins a la versió modificada (prenent com a exemple l’Estat de les autonomies espanyol) del 2007.El desembre del 2020, el llavors president dels Estats Units, Donald Trump, va signar una declaració reconeixent la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. La Casa Blanca va assenyalar que aquesta decisió formava part de l’acord per al restabliment de relacions diplomàtiques plenes entre el Marroc i Israel (una decisió que compta amb el rebuig massiu del poble marroquí). L’administració Biden ha ratificat aquesta decisió.A primers de març, la subsecretària d’Estat nord-americana Wendy Ruth Sherman va fer un viatge a Rabat, Alger i Madrid. Sánchez escriu immediatament al rei marroquí per repetir el que diu l’actual administració Biden (que per cert ja havia avançat el govern alemany sota Merkel): que la solució més adequada per al Sàhara occidental és una autonomia en el marc del règim. Per tant, la “decisió” de Sánchez –per més que tracti de presentar-la com una concessió al Marroc perquè recolzi el forrellat a la immigració després de les tanques de Ceuta i Melilla- no és sinó una mostra de submissió als dictats de l’amo ianqui .El règim autonòmic que s’atorgaria al Sàhara obre el meló d’altres autonomies possibles, que s’estendrien a tot el territori del Marroc. Recordem que el vell projecte d’autonomització del país va ser aplaudit en el seu moment pels capitalistes espanyols que buscaven invertir al RIF si es creava una “zona franca”. Per què l’imperialisme nord-americà ha optat per aquesta “solució”?

Fins i tot la declaració de Trump, el govern dels EUA defensava formalment l’anomenat Pla Baker, aprovat per l’ONU el 2003 (no en va el seu autor era l’exsecretari d’Estat dels EUA, James Baker).Per valorar el canvi de posició, és conseqüència hem de partir de la nova situació internacional, marcada per la retirada dels EUA de l’Afganistan, constatació de que ja no tenen la capacitat d’actuar com a gendarme mundial. Una situació agreujada per la guerra a Ucraïna. Per als EUA el règim marroquí ocupa un lloc important en relació amb la defensa d’Israel i l’opressió dels palestins, i … alhora, és un estat tap en relació a l’Àfrica subsahariana. En aquesta zona, l’esfondrament de tots els governs titelles dependents de l’imperialisme francès i el fracàs de la seva presència militar fan témer una emigració més que massiva. Reforçar la Monarquia alauita és una necessitat de “l’ordre mundial” i la monarquia espanyola hi té interès.Per a Algèria, sense deixar de ser important, la “qüestió saharauí” és simplement una carta. A més, li permet vendre el gas i el petroli a l’alça.Qui perd? D’entrada, els treballadors i els pobles del Marroc, inclosos els saharauís.

Una “legalitat internacional” contra els pobles

Algunes crítiques a la decisió de Sánchez es recolzen en una suposada “legalitat internacional”. Però aquesta legalitat es basa en el reconeixement de la responsabilitat i el dret del colonitzador: Espanya i França, en el cas del Marroc. Una legalitat basada, per tant, en les matances de les guerres colonials, del 1909, del 1922, del 1924 (incloent bombardejos amb armes químiques) contra la població marroquina.Avuí es pretén presentar l’ONU com a defensora de drets. No ens deixem enganyar per aquest argument. L’ONU que va crear l’Estat d’Israel massacrant i expulsant la població palestina, que va permetre l’embargament contra l’Iraq (que va tenir com a conseqüència que 1,5 milions de persones morissin entre el 1990 i el 1998 per aquesta causa, segons la mateixa ONU), i la llista és llarga. L’ONU no és més que una “caverna de bandits” utilitzant la caracterització que feia Lenin de la seva antecessora, la Societat de Nacions.

Només els pobles poden obrir una solució, sense ingerències imperialistes

L’única legalitat que poden reconèixer els treballadors i els pobles és la que rebutja la ingerència imperialista dels EUA i la seva subsidiària Monarquia espanyola i, per descomptat, en cap cas la seva subagència, la monarquia alauita.Com a militants obrers internacionalistes considerem que, vivint en un país imperialista com Espanya, “l’enemic és al nostre país”. És per això que lluitem contra tota ingerència del govern espanyol al Marroc i per la devolució de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials al Marroc, al mateix temps que exigim la devolució de Gibraltar i la retirada de les bases nord-americanes de la península ibèrica.Som solidaris amb tots els pobles del Marroc, amb la seva lluita unida -incloent-hi el poble del Sàhara occidental- contra la ingerència imperialista i la seva agència local, el rei del Marroc que, a més, dóna suport a l’Estat d’Israel. Només els pobles del Magrib, àrabs, berbers, saharauis, poden obrir una solució democràtica a la situació de la zona. La decisió de Trump, Biden i Sánchez intenta tancar el camí a una solució democràtica per al Magrib, solució que només pot sortir d’una unió lliure de pobles, alliberats de tota ingerència estrangera, des de la Monarquia espanyola a l’ONU i la Unió Europea.I combatem al nostre país perquè el milió llarg de treballadors marroquins gaudeixin de tots els drets, contra el treball esclau en la recol·lecció de collites, contra la quota masclista de treballadores marroquines, que només selecciona dones amb fills menors d’edat per al treball a la recol·lecció de la maduixa, “contra tota manifestació de racisme, i, en primer lloc, contra la infame Llei d’Estrangeria. Recordem que després de l’entrevista de Sánchez amb Mohamed VI s’ha acordat que el Marroc acollirà els immigrants “irregulars” que Espanya expulsi. (Parlarem d’això amb més deteniment) 

 

– Declaración XXIV Congreso – A todo el movimiento obrero, a la juventud, a todas y todos los partidarios de la democracia

Carta Semanal 854 en catalán

Carta Semanal 854 para descargar en PDF

El congreso de la sección de la IV Internacional en España se ha celebrado en un momento extremadamente difícil para los trabajadores y los pueblos. Todo el mundo ha podido comprobarlo: en medio de la incapacidad de todos los gobiernos para proteger la salud de la población, la pandemia ha sido  utilizada para recortar derechos y como excusa para no derogar la ley mordaza y demás leyes antiobreras.  

La situación de tantos trabajadores y trabajadoras privados de trabajo, de atención sanitaria resume la situación de desvalimiento que amenaza a la mayoría de la población, sobre todo mujeres, jóvenes y emigrantes.

La crisis del capitalismo, amplificada por la crisis pandémica, encuentra hoy un desarrollo en la agonía imperialista cuyo último episodio -la salida de Afganistán- es la expresión del atolladero en el que se encuentra el imperialismo dominante, producto de la descomposición del mercado mundial. Arrastrando tras de sí a todos los imperialismos secundarios, a lanzar todos ellos una agresión tras otra contra los trabajadores.  Sigue leyendo

A propósito de la mesa de diálogo gobierno central – govern de la Generalitat

Carta Semanal 853 en catalán

Carta Semanal 853 para descargar en PDF

El miércoles 15 de septiembre tuvo lugar en el palacio de la Generalitat de Barcelona la  primera reunión de la llamada mesa de diálogo. Esta mesa fue pactada anteriormente entre Quim Torra y Pedro Sánchez, antes de que el primero fuera inhabilitado por delito de libertad de expresión por los tribunales franquistas.

En representación del gobierno central participaron Pedro Sánchez más cinco ministros (entre ellos Yolanda Díaz de Unidas Podemos) y por parte del govern de la Generalitat la delegación solo estaba compuesta por Pere Aragonés y dos consejeros de Esquerra Republicana de Catalunya, pues los tres que debían representar a Junts per Catalunya (los partidarios de Puigdemont, continuadores de la antigua convergencia de Pujol) no participaron en la reunión. Sigue leyendo

Davant  l’onze de setembre, Diada nacional de Catalunya

Carta Setmanal 851 per descarregar en PDF

Als treballadors, al moviment obrer de tot l’Estat, als joves i partidàries / us de la democràcia

En vigílies de l’onze de setembre, sense esperar als discursos oficials, sabem que el moment està prenyat de reptes i preocupacions.

Els indults o els senyals de millora econòmica són insuficients perquè els dirigents es despengin amb promeses optimistes. Els fons europeus ja comencen a ser aquí. Quina és la situació? La primera prova en la indústria catalana va ser Nissan, què queda d’ella? La sort de Seat depèn de polsos entre multinacionals. L’ampliació de l’aeroport de Barcelona, ​​més que ensopegar amb problemes ecològics, depèn que es passi de les promeses a la seva execució. El sistema sanitari, mai s’ha comptat entre les prioritats pressupostàries, i va patir a Catalunya, només entre 2010 i 2016, retalls de 9.000 milions (gairebé la tercera part del total retallat a tot l’Estat). Les pensions pateixen ara una retallada que amenaça el sistema. Mentrestant, la joventut no té classes, ni plantilles de professors i abans que la resta pateix el pes de l’atur i la precarietat. Tota la població pateix l’atracament a salaris i pensions que suposen la pujada de la llum, dels carburants, dels preus en general. Sigue leyendo

Ante el 11 de septiembre, Diada nacional de Cataluña…

Carta Semanal 851 en catalán

Carta Semanal 851 para descargar en PDF

A los trabajadores, al movimiento obrero de todo el Estado, a los jóvenes y partidarias/os de la democracia

En vísperas del 11 de septiembre, sin esperar a los discursos oficiales, sabemos que el momento está preñado de retos y preocupaciones.

Los indultos o las señales de mejora económica son insuficientes para que los dirigentes se descuelguen con promesas optimistas. Los fondos europeos ya empiezan a estar aquí. ¿Cuál es la situación? La primera prueba en la industria catalana fue Nissan, ¿qué queda de ella? La suerte de Seat depende de pulsos entre multinacionales. La ampliación del aeropuerto de Barcelona, más que tropezar con problemas ecológicos, depende de que se pase de las promesas a su ejecución. El sistema sanitario, nunca se ha contado entre las prioridades presupuestarias, y sufrió en Cataluña, solo entre 2010 y 2016, recortes de 9.000 millones (casi la tercera parte del total recortado en todo el Estado). Las pensiones sufren ahora un recorte que amenaza el sistema. Entretanto, la juventud carece de clases, de plantillas de profesores y ante todo sufre el peso del paro y la precariedad. Toda la población sufre el atraco a salarios y pensiones que suponen la subida de la luz, de los carburantes, de los precios en general. Sigue leyendo

Annual, 1921

Carta Semanal 846 en catalán

Carta Semanal 846 para descargar en PDF

Se cumplen 100 años del llamado “desastre de Annual”, la batalla en la que los combatientes del pueblo marroquí del Rif, al mando de Abd el-Krim, derrotaron y prácticamente aniquilaron a un contingente español muy superior en número. En su Historia de la Incompetencia Militar, Geoffrey Regan explica cómo las tropas españolas sufrieron una aplastante derrota frente a unas fuerzas militares rifeñas 7 veces inferiores a las suyas.

En la gestación del desastre militar influyeron muchos factores, pero el más determinante fue, sin duda, la incompetencia de los mandos militares y la corrupción generalizada de los mismos. El diputado socialista Indalecio Prieto, enviado a Marruecos por el diario El Liberal, de Bilbao, escribía que la Comandancia militar de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase de inmoralidades y vicios”. Y citaba las palabras de un comerciante local intentando vender un tejido lujoso: “aquí sólo lo usan las esposas de militares del cuerpo de Intendencia”. Sigue leyendo

Annual, 1921

Carta Setmanal 846 per descarregar en PDF

Es compleixen 100 anys de l’anomenat “desastre d’Annual”, la batalla en la qual els combatents del poble marroquí del Rif, sota el comandament d’Abdel-Krim, van derrotar i pràcticament van aniquilar a un contingent espanyol molt superior en nombre. En la seva Història de la Incompetència Militar, Geoffrey Regan explica com les tropes espanyoles van patir una aclaparadoraderrota davant d’unes forces militars rifenyes  7 vegades inferiors a les seves.

En la gestació del desastre militar van influir molts factors, però el més determinant va ser, sens dubte, la incompetència dels comandaments militars i la corrupció generalitzada dels mateixos. El diputat socialista Indalecio Prieto, enviat al Marroc pel diari El Liberal, de Bilbao, escrivia que la Comandància militar de Melilla era “una bassa pestilent formada per tota mena de immoralitats i vicis”. I citava les paraules d’un comerciant local intentant vendre un teixit luxós: “aquí només el fan servir les dones dels militars del cos d’Intendència”.

A més, cal assenyalar el paper del rei Alfons XIII incitant al cap de les tropes, el general Silvestre, a avançar imprudentment en un territori hostil. Pocs dies abans del desastre militar, davant el sepulcre del Cid, a la catedral de Burgos, Alfons XIII va pronunciar un entusiasta discurs on es manifestava radicalment a favor de seguir amb la “croada” al Nord d’Àfrica. El Rei prometia que amb les conquestes africanes tindria Espanya “bastant per figurar entre les primeres nacions del món”. Al rei li obsessionava la pretensió de refer l’imperi colonial a costa de terres africanes. En aquest discurs va dir que “Espanya no sent cobdícia de béns aliens; en té prou amb el propi solar i amb els territoris que legítimament li corresponen més enllà de l’Estret “. En aquesta línia, i saltant-se la cadena de comandament, el rei animava per telegrama a Silvestre a arribar a Alhucemas el 25 de juliol, dia de Santiago, patró d’Espanya, i aplaudia les seves suposades gestes dient “olé els homes”.

Animat pel rei, Silvestre va actuar de manera temerària i cometent un error darrere l’altre. Com establiria l’informe de la comissió d’investigació formada després de la derrota, les línies militars eren d’excessiva extensió en relació amb les forces disponibles. L’avanç es va produir de forma temerària, no es va tenir en compte la possibilitat d’un contraatac del poble del Marroc. Les cabiles (tribus marroquines) suposadament amigues situades a rereguarda van romandre armades quan la seva fidelitat a Espanya era molt dubtosa. El territori pres va quedar defensat per posicions disperses mal proveïdes i organitzades, el que les feia difícilment defensables davant d’un atac enemic. No es van preveure línies esglaonades de suport ben dotades en rereguarda per organitzar una retirada si aquesta era necessària. I, un cop iniciat l’atac rifeny es van enviar totes les tropes disponibles a Annual, deixant la ciutat de Melilla i la rereguarda desguarnida.

Tot això va acabar amb les tropes espanyoles acantonades en una posició avançada,  amb Igueriben, tan mal plantejada que estava a cinc quilòmetres de l’aiguada més propera, a la qual calia accedir sota el foc dels combatents marroquins, i una segona posició, a Annual, en una fondalada dominada per les altures ocupades pels lluitadors rifenys. L’atac de les forces marroquines va portar a la caiguda d’Igueriben i una fugida descontrolada de les tropes acantonades a Annual, castigades per la set i perseguides implacablement pels combatents d’Abd el-Krim. Angoixant fugida relatada magistralment per Ramón J. Sénder en la seva novel·la Imant.

La comissió d’investigació, presidida pel general Juan Picasso González, va elaborar un voluminós informe ple de dades i termes militars, però que deixava sense tocar les responsabilitats polítiques i de la Corona. Segons l’Expedient Picasso, la derrota va costar 13.363 morts (10.973 espanyols i 2.390 indígenes). El nombre de baixes rifenyes és desconegut. Hi havia tants cadàvers que es deia que, del segon dia en endavant, els voltors només menjaven “de comandant cap amunt”. A les pèrdues humanes es van afegir les de material militar (20.000 fusells, 400 metralladores, 129 canons, a part de municions i pertrechos).

Dotze dies abans d’obrir-se a Corts el debat sobre l’expedient, el rei va animar el cop de Primo de Rivera, evitant així un debat públic que hagués posat al descobert les responsabilitats del rei i la podridura del règim de la Restauració.

La colonització espanyola del Marroc

Encara que nominalment Espanya exercia un “protectorat” al nord del Marroc que incloïa el Rif, el 1921, bona part del territori encara no estava sota el seu control. D’aquí l’expedició de Silvestre. Només es va controlar de manera efectiva el territori després de la campanya militar iniciada amb el desembarcament d’Alhucemas, al setembre de 1925, quatre anys després d’Annual. Aquesta campanya militar es va dur a terme a sang i foc, incloent bombardejos de la població civil amb armes químiques. Tot i això, la ferotge resistència dels rifenys només va ser vençuda després de la intervenció militar de França des del sud del Marroc. En aquesta guerra fan armes Francisco Franco i molts dels futurs colpistes de 1936.

L ‘ “obra” d’Espanya al Marroc va deixar pocs avanços. El més destacable són moltes casernes, com la que encara eleva les seves ruïnes sobre Tetuan, i una carretera sinuosa, que travessa el Rif per la part alta de les valls, per raons militars.

Les organitzacions obreres espanyoles van ser contràries a la colonització. Citem, per exemple, la posició del PSOE davant el desastre d’Annual. El 4 d’agost de 1921 es va pot llegir a El Socialista destacat tipogràficament: “La veu del poble arriba demanant: càstig als responsables, repatriació de l’exèrcit, abandó total del territori marroquí”.

No obstant això, cal recordar com va abordar la II República la qüestió del Marroc. Els treballadors i el poble del Marroc veien en el moviment revolucionari espanyol un punt de suport per a la seva lluita pels drets socials i nacionals. El 3 de maig de 1931, a Tetuan, es van declarar vagues de diferents sectors demanant que se’ls apliqués la legislació laboral espanyola que anunciava el nou ministre de treball, Largo Caballero. El cap militar del protectorat, el futur colpista general Sanjurjo, va declarar l’estat de guerra. Hi va haver un mort i diversos ferits entre els manifestants. A tot el Marroc espanyol es van multiplicar les peticions de llibertats democràtiques, d’escoles d’ensenyament primari, préstecs agrícoles per al pagès, igual salari que el dels espanyols, ajudes socials, augment de les institucions sanitàries … Però de cap manera va admetre la República, ni amb els governs de dretes ni amb el Front Popular, concedir la igualtat jurídica entre espanyols i marroquins. Per exemple, al juny de 1931 el primer Alt Comissari per al Marroc que no era militar, Luciano López Ferre, deia al diari El Sol que el problema del Marroc no era més que d’ordre i pau, i que “existia certa agitació nacionalista, que amb bones tropes ell s’encarregava que hi hagués calma “. Al desembre de 1931 el govern Azaña, publica un decret de reordenació administrativa del protectorat, sense respondre a cap de les peticions de la població.

A La Gaceta d’Àfrica, òrgan oficial de l’Alt Comissari, el govern de Front popular recorda el 3 de juny de 1936 que al Marroc no està reconegut el dret de vaga, amb aquestes paraules: “entenem que les circumstàncies econòmiques, socials i polítiques del Marroc espanyol no aconsellen, ni molt menys, donar pas a la legislació del Protectorat un dret tan discutit i perillós com la vaga. Aquesta és un perill real per a la pau i la seguretat pública a la zona “.

A l’esclatar la revolució obrera a 1936, els independentistes marroquins van oferir: si la República declara la independència del Marroc, nosaltres aixequem el Marroc privant l’exèrcit de Franco de la seva rereguarda. La delegació marroquina, concertada amb la CNT, algun trotskista i altres republicans van acudir a Barcelona aconseguint el suport de totes les forces obreres i republicanes, però el govern central es va negar, preferint no enemistar-se amb França, que era neutral, en aquest sentit pressionava Stalin.

La classe treballadora espanyola pagaria molt cara aquesta decisió. Tropes marroquins van actuar en la repressió del moviment revolucionari d’Astúries en 1934. En la guerra civil, Franco va comptar amb la rereguarda magribí, més de 75.000 marroquins van lluitar a les files de Franco. La majoria eren rifenys.

Cent anys després

En el centenari d’Annual, l’exèrcit espanyol segueix ple de colpistes. Les revelacions sobre l’origen de la fortuna del rei emèrit aporten un escàndol rere l’altre (nous comptes a Suïssa, tràfic d’armes …), mentre es nega la creació d’una comissió d’investigació en Corts.

Al mateix temps, avui, el poble marroquí no ha recuperat encara la seva plena sobirania. L’Estat espanyol s’aferra a la defensa dels últims bastions colonials a Àfrica (Ceuta, Melilla, els penyals i algunes illes). Mentrestant, prop d’un milió d’immigrants marroquins viuen a Espanya, treballadors que pateixen una terrible explotació (en 2019, menys de 250.000 estaven donats d’alta en Seguretat Social).

La solidaritat amb els treballadors i el poble del Marroc i els treballadors marroquins a Espanya ha de presidir l’acció de tot militant obrer. Els militants internacionalistes espanyols lluiten perquè el Marroc recuperi la seva integritat territorial sense ingerències imperialistes i són solidaris amb el moviment obrer marroquí i les seves exigències democràtiques i socials. Mentrestant, el govern “progressista” de la Monarquia contínua amb la tradició del Front Popular que va negar la independència al Marroc, ara amb els enclavaments de Ceuta i Melilla i les seves sagnants tanques, i donant suport contra el poble al règim monàrquic sotmès a l’imperialisme. Aquesta política reforça a Espanya a les multinacionals, al militarisme i les bases, i a la Monarquia.

Por una salida democrática a la ‘cuestión catalana’

Carta Semanal 839 en catalán

Carta Semanal 839 para descargar en PDF

Inmediatamente después de conocerse la intención del Gobierno de iniciar los trámites para la concesión del indulto a los 12 republicanos catalanes condenados por el Tribunal Supremo a más de 100 años de prisión, la derecha franquista de este país apoyada en el aparato judicial de inequívoco aroma franquista, ha abierto la caja de los truenos y ha lanzado una campaña en contra. Esta campaña ha sido apoyada abiertamente en un primer momento por el clan de Felipe González en el PSOE. La reacción de unos y otros pone en evidencia lo que tantas veces hemos explicado: la incompatibilidad entre el régimen monárquico y cualquier medida que tenga que ver con la democracia.

El aparato judicial franquista, contrario a cualquier solución política

El pasado 26 de mayo, el Tribunal Supremo  (que había condenado a los presos y tenía que informar sobre posible indulto) envió al Ministerio de Justicia un informe contrario a la concesión del indulto, posibilidad que consideró “inaceptable”, llegando incluso a acusar veladamente al Gobierno de querer cambiar una resolución judicial. El argumento utilizado era que los condenados no habían mostrado arrepentimiento. Un argumento falaz por cuanto en 1993 el mismo Tribunal Supremo emitió un informe favorable a la concesión del indulto al exteniente coronel Tejero, a pesar de que no había dado muestras de arrepentimiento. En aquel momento,  ese mismo tribunal justificó su posición en aras de contribuir “al olvido de unos hechos que deben quedar ya en el pasado” y en aras también de la “conveniencia pública”, uno de los criterios que utilizan los gobiernos para conceder o no indultos.

Que la justicia tiene dos varas de medir según los casos, es algo ampliamente acreditado, aunque la desfachatez con la que se aplica nunca deja de sorprender. Conviene señalar igualmente el cinismo que destila el informe emitido por los seis miembros del Tribunal Supremo para oponerse a una eventual amnistía porque en su opinión “y en no pocos casos, las leyes de amnistía han sido el medio hecho valer por regímenes dictatoriales para borrar gravísimos delitos”. Claro está, no se refieren al Reino de España, y a la Ley de Amnistía de 1977.

El posicionamiento del TS es la constatación de que una parte substancial del aparato de Estado,  siguiendo la estela del Rey [baste recordar el discurso del rey el  3 de octubre de 2017, después del referéndum catalán, llamando a lanzar toda las fuerzas de Estado contra los que había osado organizar un referéndum] son partidarios de continuar la guerra judicial contra los presos republicanos y los casi 3.000 encausados por el “procés”.

Este enfrentamiento del aparato franquista con el Gobierno sube de punto con la acusación expresa primero de Casado y luego, más acerba, por parte de Ayuso, exigiendo que el rey no firme los indultos como le corresponde hacer. El informe del Supremo lo presenta Lesmes, compinche del Borbón en el ataque al Gobierno de hace pocos meses, y ahora… amagan un golpe de Estado.

Resumiendo, lo substanciai del aparato de Estado heredado del franquismo es enemigo acérrimo de las libertades y derechos.

Oportunidad versus oportunismo

Ante la campaña desatada por la derecha franquista y todos los medios afines, por otro lado previsible, el gobierno de Pedro Sánchez ha reaccionado reafirmando el indulto, dentro de la ley, pero negando la posibilidad de una amnistía y del ejercicio del derecho de autodeterminación. Seamos claros, para resolver la cuestión catalana solo ejerciendo estos derechos puede abrirse una vía democrática.

Sin embargo, sea como fuere, y en el caso de que los presos sean indultados y se acabe revisando el delito de sedición, eso podría ser un punto de apoyo para esta salida democrática. Hasta ahora el gobierno del PSOE-UP ha aparecido ante los ojos de muchos trabajadores que vieron con esperanza su constitución a principios de 2020, como un gobierno sometido al capital financiero y el régimen monárquico. Como un gobierno que no ha derogado las reformas laborales –ni tan siquiera los aspectos más lesivos como decían algunos–, ni la ley mordaza (un compromiso electoral), y con respecto a las pensiones, todo lo que se conoce, indica que va a plegarse a las presiones de Bruselas, aunque el ministro Escrivá no se atreva por el momento a hacerlo.

Mientras, los mismos sectores que iniciaron la campaña en 2006 contra el Estatuto aprobado por el parlamento catalán y ratificado por las Cortes, recogen firmas contra el indulto. La derecha franquista de toda la vida (la antigua y la moderna) se organiza y atiza el enfrentamiento, aunque algunos sectores del PP vean la táctica de Casado suicida y no han querido acudir a la manifestación de este 13 de junio.

El gobierno del PSOE-UP muestra que esta medida está solo destinada a mantener una mayoría parlamentaria precaria.

Por su parte, las confederaciones sindicales de CCOO y UGT han dado a conocer un comunicado en el que manifestaban su apoyo a que el Gobierno indulte a los presos, medida que consideran “imprescindi­ble” para “recuperar el diálogo y la negociación”.

Evidentemente, somos partidarios de la libertad incondicional de los presos, y de una amnistía, porque ejercer el derecho democrático de organizar un referéndum no solo no es delito en democracia, sino que es un acto de voluntad democrática.

Somos partidarios de la unión fraternal entre trabajadores y pueblos del Estado español. Por ello, no apoyamos la independencia, sino el derecho a que los pueblos decidan.

Conseguir que los presos salgan de la cárcel no es un asunto “catalán”. Por el contrario es de interés para todos los trabajadores y pueblos que no pueden tolerar que los mismos jueces que avalan medidas antisociales –por ejemplo las reformas laborales y de pensiones– pretendan mantener en prisión a los republicanos catalanes y dinamiten toda salida democrática.

Una salida republicana

Aunque indudablemente sea un paso adelante indultar a los presos, es evidente que no soluciona el problema de fondo. Hay una mayoría social en Cataluña que quiere una solución democrática, con el ejercicio del derecho a decidir. Y hay una mayoría social en toda España que manifiesta –cada día más– su oposición a la continuidad del régimen monárquico. La confluencia de estas dos aspiraciones, y la de todos aquellos que luchan por la defensa de las pensiones, por la derogación de las reformas laborales, contra las oleadas de despidos… es una necesidad ineludible.

Frente a la Monarquía, las instituciones heredadas de la dictadura, y el capital financiero detrás de ellas, no caben “paños calientes”, es imprescindible ayudar a forjar la alianza de los trabajadores y pueblos para abrir camino a la República, a la unión libre de repúblicas, para avanzar hacia el fin de toda opresión y explotación.