El 2 d’abril Yolanda Díaz, vicepresidenta del Govern i ministra de Treball, va presentar a Madrid la seva plataforma política (vegeu la Carta Setmanal 934).
El seu programa es concentrava a dir “Yolanda Díaz primer ministre”, alhora que exigia totes les organitzacions a l’esquerra del PSOE, i en particular a Podem, el nucli central del qual no va participar en l’acte, que s’integressin a la seva plataforma.
Les lleis electorals han facilitat, finalment, que totes les formacions de l’esquerra institucional s’unifiquin a la plataforma promoguda per Yolanda Díaz. La combinació de la circumscripció uniprovincial, el límit del mínim del 5% per obtenir representació i la llei D’Hont és letal per a les formacions petites. Recordem que a Madrid per poques dècimes Podem es va quedar sense representació parlamentària. Però no tenen dret a queixar-se d’aquesta situació: podien haver reformat la llei electoral en aquests 4 anys que han estat al govern, però ni tan sols ho han intentat.
El fet és que, per a formacions el finançament de les quals depèn, en un 90% o més, de les subvencions electorals i de les dels grups municipals i parlamentaris –un percentatge mínim dels ingressos dels partits institucionals prové de quotes dels militants–, la possibilitat de quedar-se sense representació és aterradora. Per tant, bé que malament, s’han vist obligats a entrar tots en el projecte de Yolanda Díaz.
Una situació que ha permès a la ministra de Treball imposar les seves condicions. Deixant enrere l’exigència de primàries –que fa no poc posaven tots com a condició indispensable per a qualsevol candidatura– s’ha autoanomenat líder del projecte, i s’ha reservat 3 candidats i la potestat de nomenar a dit altres 13 dels 38 candidats amb possibilitat de treure escó, si es repetissin els resultats del 2019. Un “cop de dit” que ja ha començat amb la designació de 2 candidats a Madrid. I així va ser presentat a tots els caps de llista el 21 de juny.
Resulta com a mínim insòlit que una formació que es diu d’esquerres estigui presidida per una líder autodesignada i que nomena sense consultar ningú a poc menys de la meitat dels candidats. I es permet vetar-se’n d’altres, com és el cas d’Irene Montero.
No menys insòlit és que es desconegui el programa amb què es presentarà a les eleccions. Preocupats exclusivament pel repartiment de llocs, els 14 partits que ja han signat la seva adhesió a la coalició no han anunciat que hi hagi hagut cap negociació al respecte.
Tampoc els adherits a Sumar han pogut participar en l’elaboració del programa, que, segons la web del moviment, estan elaborant “diferents grups temàtics”, els 38 coordinadors dels quals han estat designats per Yolanda Díaz i dels treballs dels quals no se sap res. Per tant, tampoc hi ha hagut cap procés participatiu en l’elaboració del programa, que fan uns “experts” que s’eleven per sobre dels ciutadans.
Sense programa però amb algunes pistes
No coneixem el programa, però Yolanda Díaz ens dona pistes. El seu projecte és repetir el govern de coalició sobre la base de la mateixa política. Per tant, no qüestionar el manteniment de l’essencial de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, negar-se a complir el mandat parlamentari d’auditoria de la caixa de la Seguretat Social, mantenir el subministrament d’armes a Ucraïna i elevar les despeses militars, mantenir els privilegis i el finançament de l’Església Catòlica, cedir davant la usurpació per part d’aquesta de milers de propietats, que els empleats públics perdin un 8% de poder adquisitiu mentre es puja el salari a policies i guàrdies civils un 20%… I, per suposat, cap enfrontament amb la monarquia i les institucions heretades del franquisme. Una política que ha motivat el desencant i la desafecció de milions i permès la victòria de les dretes en les eleccions municipals i autonòmiques.
I no diguem res de la campanya i la precampanya. La candidata es va entrevistar amb el papa Francesc i ha dit que “aquesta ha estat una de les converses més importants que he tingut en la meva vida, i m’ha canviat, m’ha fet pensar en el bé comú, en el que ens uneix a tots dos”. No contenta amb això, ha presentat a Madrid un llibre del papa, dient que ” el primer és recomanar-los llegir aquest llibre, és obligat llegir-lo, i m’he vist reflectida en moltes de les afirmacions que fa el Papa (…) en llegir algunes de les pàgines, semblava que m’estava escoltant a mi mateixa“… S’imposa una pregunta: Es pot fer, a Espanya, una política d’esquerres, favorable a la majoria treballadora i les dones, sense enfrontar-se a l’Església Catòlica, enemiga de tot progrés i aixopluc de tota la reacció?
Citem un tweet de Yolanda Díaz: “@Sumar propone cuatro grandes reformas para democratizar la economía de nuestro país y vivir mejor:
1.- Vamos a implicar a los agentes sociales para controlar la inflación y reequilibrar el poder de negociación entre empresarios y trabajadores. —Llavors, renuncia el govern a prendre mesures pròpies per controlar els preus?
2.- No puede ser que la productividad española esté 25 puntos por debajo de la media europea. Es hora de crear un Consejo de la Productividad en nuestro país.
3.- España necesita una reforma integral del sistema fiscal, con un Impuesto permanente a las Grandes Fortunas y una gran reforma del Impuesto de Sociedades. Debe contribuir más quien más tiene.
4.- Necesitamos empresas con mayor tamaño y participación de las personas trabajadoras.
Necesitamos, en resumen, democratizar el mundo empresarial, y responder en particular a una de las principales exigencias del gran capital, aumentar la productividad, o sea la explotación”. I ni una al·lusió a la necessitat de posar fi al poder de la banca, de nacionalitzar les empreses energètiques i les grans distribuïdores que especulen amb els preus dels aliments.
Acabar amb la rebel·lió del 15M
La configuració de les seves llistes també pretén suggerir als electors que són una esquerra evolucionada, que compten amb persones representatives que ofereixen credibilitat professional. Per això, entre altres raons, s’ha preferit com a número 2 de la llista de Madrid a un diplomàtic abans que a un sindicalista, al qual han relegat al número 6, ja que entenien que generava més confiança social i els allunyava de vells ressons esquerrans. (I, hi afegim, el “sindicalista” que han triat no és un activista ni un dirigent sindical, sinó un tècnic del gabinet econòmic de CCOO.
Sumar creu que ha arribat el moment de fer altres polítiques que donin una continuació diferent a les sorgides del 15-M. Toca acostar-se a les esquerres europees contemporànies: aspiren a una clara evolució de l’espai polític cap a una formació verda, feminista, atlantista, que doni cabuda al repartiment del treball i que impulsi les ocupacions qualificades. És a dir, entre d’altres, amb l’esquerra bel·ligerant que a Alemanya és al cap de la política de guerra, d’al·làlbies d’armament i de reforç de l’OTAN.
Els Estatuts de Sumar, d’ acord amb la seva política
Diuen els Estatuts: “Es un movimiento europeísta que propugna la construcción de un modelo social en Europa que haga de la solidaridad un eje fundamental para la construcción de la ciudadanía europea. reconoce y valora la pluralidad de nuestro país, su diversidad cultural y lingüística como una riqueza común. Y apuesta por un país de diálogo y encuentro, un país vertebrado que combata todo tipo de desigualdades territoriales y sociales”
“Los órganos de MOVIMIENTO SUMAR son los siguientes: a) La Asamblea b) La Mesa de Coordinación c) La Comisión de Garantías”. Cap menció a organismes de base, ja siguin cercles, agrupacions, assemblees locals… Però tampoc a òrgans de direcció regionals, provincials o locals. És a dir, una estructura vertical on la cúpula ho decideix tot o gairebé tot.
Davant les eleccions del 23 de juliol assistim a un debat absolutament aliè als interessos de la majoria, debat en el qual no apareix enlloc el paper d’obstacle central que juguen les institucions heretades del franquisme, començant per la Monarquia, o la política de guerra.
Evidentment, no som neutrals i fugim de tota formulació que digui que tots són igual. No, hi ha partits franquistes, com PP i Vox, i hi ha els altres. I el que es juga el 23 de juliol són les condicions polítiques en les quals es desenvoluparà la lluita de classes, o sigui el combat per l’emancipació social i democràtica dels treballadors i els pobles.
Reproducimos la Editorial del número especial de Información Obrera sobre las elecciones.
