Archivo de la etiqueta: franquismo

Los partidos e instituciones franquistas ante los indultos

Carta Semanal 841 en catalán

Carta Semanal 841 para descargar en PDF

El gobierno de Pedro Sánchez ha aprobado en el Consejo de Ministros del 22 de junio conceder indultos a “los nueve” presos republicanos catalanes, unos indultos por demás limitados, que sólo afectan a las penas de prisión, pero no a las de inhabilitación o las supuestas responsabilidades económicas, que no cubren a otros procesados por el 1 de octubre del 17, tampoco a los republicanos exiliados ni a los cerca de 3.000 catalanes procesados por los mismos motivos. Sigue leyendo

Els partits i institucions franquistes davant els indults

Carta Setmanal 841 per descarregar en PDF

El govern de Pedro Sánchez ha aprovat en el Consell de Ministres del 22 de juny concedir indults “als nou” presos republicans catalans, uns indults per altres limitats, que només afecten a les penes de presó, però no a les d’inhabilitació o les suposades responsabilitats econòmiques, que no cobreixen a altres processats per l’1 d’octubre del 17, tampoc als republicans exiliats ni als prop de 3.000 catalans processats pels mateixos motius.

Atès el tímid de la mesura, que s’ajusta a la llei vigent, crida l’atenció la desmesurada i furibunda reacció dels tres partits franquistes, amb estrepitós acompanyament de tots els mitjans de comunicació franquistes. En els primers moments, aquesta campanya la van fer seva Felipe González, els presidents de Castella la Manxa i Extremadura, entre d’altres, però posteriorment aquest sector del PSOE ha baixat el volum pel ridícul que estaven fent al rebre el Govern suports internacionals i fins i tot de sectors empresarials i de l’Església.

La compareixença de Pablo Casado el dilluns 21 davant els diputats, senadors i parlamentaris europeus del seu partit va donar lloc a unes enceses declaracions d’alt contingut franquista. Va qualificar la decisió promoguda per Pedro Sánchez com un “desacatament a la legalitat”, un “desfalc a la sobirania”, l’objectiu era preparar un “canvi de règim”.

Fins aquí podríem pensar en la pugna amb Vox, a la recerca d’un rèdit electoral, encara que sigui carregant les tintes. Però Casado no es va aturar en l’atac a el Govern, sinó que va estendre els seus al·legats guerracivilistes en un atac sense misericòrdia a la “suposada societat civil trencada i feble lliurada a un Govern amb diners i sense principis”, va atacar als assistents a l’acte del Liceu a on Sánchez va parlar dels indults com “una platea subvencionada pels fons europeus”, va tornar a referir-se als empresaris que defensen els indults com lobbies “en recerca de fons europeus”, va carregar contra la patronal catalana qualificant-la com “els que van marxar de Catalunya per mantenir el compte de resultats davant de l’independentisme, i ara pretenen que ens anem de Catalunya per mantenir el compte de resultats de Sánchez amb l’independentisme “.

En dura competència amb Casado, els portaveus de Vox van pujar el to. El diputat Gil Lázaro va titllar el govern de “mentider, indigne, traïdor, covard i miserable”, i els suposats liberals de Ciutadans, per boca del seu portaveu Edmundo Bal, van qualificar als indults de “vergonya. I tot per comprar quatre escons separatistes “. Inés Arrimades i altres dos diputats de Ciutadans han anunciat la interposició de recurs davant el Suprem, en què demanaran com a mesura cautelar que els independentistes tornin a la presó mentre el tribunal resol sobre les seves al·legacions.

La crisi de l’Estat es extrema

La campanya de divisió, que ve de lluny, en particular amb l’Estatut i després amb el referèndum, el judici i les sentències, ha assolit en aquestes setmanes una tensió i brutalitat sense precedents.

Recordem que el mateix Tribunal Suprem, cap de tot l’aparell judicial que ve de la dictadura, va donar el to amb un informe sobre la proposta d’indults. A més de qualificacions absolutament injustificades, el Suprem qüestionava el dret de Govern a aprovar els indults, sense cap base jurídica, sense més raó que les posicions polítiques dels franquistes. És la línia de considerar il·legítims a les autoritats i raons que no siguin continuadors de la dictadura. Poques vegades s’havia expressat tan cruament.

Casado primer, i amb més cornetes Ayuso, van comprometre directament al rei, al pretendre que el Govern li feia signar uns indults contra la consciència del rei, que com a personatge públic no té consciència (és “irresponsable”), sinó que compleix el que el Govern li posa per signar. La Casa Reial no ha rebutjat aquest procedir.

Afegeixin els al·legats contra empresaris i eclesiàstics abans esmentats per a una escenificació de guerra civil.

És un muntatge fals, que no correspon a les forces franquistes ni al context, però té greus conseqüències. En primer lloc, per la influència en la població civil, en la qual l’auge del sentir antiindults és insòlit. Però també en totes i cadascuna de les institucions, tensades incontroladament. Ens aboquen a enfrontaments impredictibles.

Tot això és per tapar l’escàndol del PP, els policies, els sectors de l’aparell d’Estat i els caps empresarials pringats en la corrupció?

És una raó, però insuficient.

La qüestió catalana i la fragilitat de el règim monàrquic

Evidentment, el que preocupa els representants polítics de l’aparell d’Estat franquista no són els més que limitats indults, sinó el perill que aquests obrin la porta a altres mesures polítiques, acordats amb la voluntat majoritària del poble català de poder exercir el seu dret a decidir , mesures que per descomptat no estan en l’agenda del govern Sánchez.

El problema és que la Monarquia i la seva constitució són absolutament incompatibles amb el dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. I els franquistes ho saben. No en va, així ho van imposar en els pactes de la Moncloa, perquè tot quedés “lligat i ben lligat” (i així ho van acceptar en aquests pactes els dirigents del PSOE, el PCE i els principals partits bascos i catalans).

Quan parlen de “constitucionalisme” i “unitat d’Espanya”, en realitat surten en defensa de la preservació de les institucions heretades de la dictadura franquista, amb el rei al capdavant, i dels interessos que aquestes representen: el nucli central del capital financer. Temen que s’obri una escletxa per on les aspiracions del poble de Catalunya, i de tots els pobles, puguin decidir el que els concerneix.

En segon lloc, aquesta campanya franquista serveix per fer pinya al voltant d’una exigència: que aquests indults siguin un punt final, en el moment en què 3.000 ciutadans catalans segueixen encausats, en què desenes són cridats a comparèixer i el Tribunal de Comptes planeja com au de rapinya sobre dirigents catalans confiscant les seves propietats, com succeeix amb l’antic conseller d’Economia Mas Colell, que va deixar els seus càrrecs polítics al 2016.

No volen que es desfaci el treball dels cossos repressius, de la fiscalia i de l’aparell judicial, que van actuar seguint les instruccions del rei, expressades en el seu famós discurs del 3 d’octubre de 2017, en el qual els va llançar contra els milions que van votar en el referèndum del 2 d’octubre i, especialment, contra els republicans catalans. Volen garantir l’enfrontament permanent amb el poble català, i amb això la divisió dels treballadors.

Perquè les institucions del règim no poden resistir que els pobles decideixin?. Pot resistir això l’aparell judicial? Poden resistir unes forces armades finançades amb els diners que no hi ha per a les necessitats socials més elementals? Pot resistir el poder ocult de l’Església (encara que part dels seus caps no vulguin comprometre amb els franquistes)?

Les institucions del règim tenen dificultat a suportar l’allau d’exigències de la majoria social. Per aquest motiu els propis dirigents del PP oscil·len entre reclamar 20 vegades per minut la dimissió del Govern i les al·lusions a col·laborar, sense dir-ho, per xuclar dels fons. Amenacen, però estan insegurs i es divideixen les diverses institucions a cada pas.

Alarma a l’imperialisme

Entre altres casos similars, crida l’atenció el suport del Financial Times als indults. Ultraconservador, aquest portaveu de la Borsa de Londres, tem que els interessos del capital financer resultin perjudicats per la situació d’inestabilitat i enfrontament que els seus devots franquistes promouen a Espanya. És el mateix sentir de molts empresaris espanyols, catalans o no, de bisbes i altres forces de l’ordre.

Biden no va seguir aquest camí per estar preocupat per altres interessos internacionals, alguns s’ho retrauran.

El capital que el Financial Times representa és brutal per naturalesa, no es mou per cap sentir democràtic, però busca l’estabilitat i li semblen desgavellats els criteris de l’aparell franquista que ve de la dictadura.

Els treballadors són enemics d’aquesta gent, però han de tenir en compte que això contribueix a afeblir encara més el règim. Donades les pressions contràries, el monarca mira amb un ull al seu agent Lesmes, president del Suprem, i amb l’altre als seus padrins de la Borsa de Londres.

L’interès dels treballadors

El moviment obrer necessita unir forces per defensar els seus interessos, de manera destacada la democràcia, la llibertat i igualtat dels ciutadans i els pobles.

El suport dels dirigents sindicals als indults és ben poc en el moment en què cal unir totes les forces obreres i democràtiques per tancar el pas als enemics de la llibertat. Qualsevol moderació davant el despotisme franquista no hauria de cabre en les organitzacions, ja que ho pagaran els treballadors ben car.

El moviment necessita combatre per la unió lliure dels pobles de l’Estat espanyol, el que només pot garantir-se en un marc republicà. No defensa la independència, però sí el dret del poble català, dels pobles a decidir la seva relació amb els altres pobles pugui exercir-se, fins al punt que si ho decideixen, se separin. Perquè això sigui possible, combatem perquè la classe obrera (com a classe que és única a tot l’Estat), i les seves organitzacions, es posin al capdavant de la defensa de les llibertats, única manera d’assegurar la seva unitat i la fraternitat entre els pobles.

Amnistia, lluita contra la repressió i dret d’autodeterminació no són mers eslògans, ni responen a una fórmula mecànica heretada dels clàssics del marxisme, sinó que són qüestions essencials a defensar per mantenir la unitat dels treballadors, per posar a la classe obrera al capdavant de la lluita de tots els oprimits per la democràcia i els drets, contra l’aparell d’Estat defensor del capital financer i enemic de tota la població treballadora.

Ni hi ha drets socials sense drets nacionals, i viceversa. L’emancipació de la classe treballadora, i la unió lliure dels pobles, són objectius que només poden ser aconseguits per mitjà de la mobilització unida dels treballadors i els pobles forjant la seva aliança.

Ante el 14 de abril: El significado de la lucha por la República hoy

Carta Semanal 830 en catalán

Carta Semanal 830 para descargar en PDF

En el 90 aniversario de la proclamación de la II República, muchas son las celebraciones, de uno u otro tipo, que se preparan.

Para algunos compañeros y organizaciones, se trata de un homenaje un tanto nostálgico a la II República. No es nuestra posición, porque no creemos que corresponda a los intereses y aspiraciones de los trabajadores y los pueblos. Para los militantes de la IV Internacional, la República abrió camino a la expresión de las reivindicaciones de los trabajadores, los campesinos sin tierra, las mujeres y los pueblos, pero no fue capaz de darles respuesta, porque no podía hacerlo dentro del marco del respeto a la propiedad privada de los medios de producción. Tampoco fue capaz de darles solución la clase trabajadora –a pesar de su heroísmo revolucionario en 1934, 1936 y 1937– porque los dirigentes socialdemócratas, estalinistas y anarcosindicalistas, renunciaron a defender hasta el fin las conquistas y los objetivos del movimiento revolucionario, por subordinarse a los políticos burgueses republicanos y a las exigencias de los imperialismos y de su intermediario el gobierno de Stalin. Sigue leyendo

Davant el 14 d’abril: El significat de la lluita per la República avui

Carta Setmanal 830 per descarregar en PDF

En el 90 aniversari de la proclamació de la II República, moltes són les celebracions, d’un o altre tipus, que es preparen.

Per a alguns companys i organitzacions, es tracta d’un homenatge una mica nostàlgic a la II República. No és la nostra posició, perquè no creiem que correspongui als interessos i aspiracions dels treballadors i els pobles. Per als militants de la IV Internacional, la República va obrir camí a l’expressió de les reivindicacions dels treballadors, els camperols sense terra, les dones i els pobles, però no va ser capaç de donar-los resposta, perquè no podia fer-ho dins el marc del respecte a la propietat privada dels mitjans de producció. Tampoc va ser capaç de donar-los solució la classe treballadora -malgrat el seu heroisme revolucionari en 1934, 1936 i 1937- perquè els dirigents socialdemòcrates, estalinistes i anarcosindicalistes, van renunciar a defensar fins a la fi les conquestes i els objectius del moviment revolucionari, per subordinar-se als polítics burgesos republicans i a les exigències dels imperialismes i de la seva intermediari el govern de Stalin. Sigue leyendo

El bloqueo de la “renovación de los órganos judiciales” expresa el carácter fraudulento del régimen

(Publicado en la Carta Semanal 800 – ver en català)

¿Por qué Casado bloquea la renovación de los órganos judiciales? 

El presidente del PP, Pablo Casado, ha anunciado a Pedro Sánchez que su partido no va a apoyar la renovación de varios “órganos constitucionales”, entre los que destaca el Consejo General de Poder Judicial (CGPJ) y el Tribunal Constitucional (TC). Con esta decisión, Casado bloquea la renovación de estos órganos y se asegura la mayoría “conservadora” de ambos, ya que fueron elegidos cuando el PP tenía mayoría en Cortes, y la del Tribunal Supremo, ya que el CGPJ nombra, a su vez, al presidente y a los magistrados del Tribunal Supremo y presidentes de Tribunales y Salas, y también a numerosos órganos de control de los jueces.

Sigue leyendo

¿Un nuevo Pacto de la Moncloa, para qué?

(Publicado en la Carta Semanal 776ver en catalán)

Las últimas decisiones del Gobierno, particularmente el cierre temporal de empresas con el “permiso retribuido recuperable”, el decreto sobre el “escudo social” y las 50 medidas sociales del Consejo de Ministros del martes 31 de marzo, han provocado un griterío en contra de los partidos franquistas, de la patronal y de la Brunete mediática. El lunes 30, Pablo Casado, amenazó incluso con retirar su apoyo al Gobierno, y no votar a favor de la convalidación en el Congreso de esos decretos (hasta ahora han aprobado la convalidación de todos). Inés Arrimadas se quejó de no haber sido consultada y Abascal pidió la dimisión de Sánchez y la formación de un gobierno de “salvación nacional”, con el PP, el PSOE y Vox. Entretanto la patronal criticó el encarecimiento de las condiciones del despido, que tachó de “derogación de elementos esenciales” de la reforma laboral. Incluso el PNV mostró su enfado porque afectaba a la industria pesada vasca.

Sigue leyendo

Tras la sentencia europea, redoblamos la exigencia: ¡libertad para los republicanos catalanes!

(Publicado en la Carta Semanal 761ver en catalán)

El 3 de octubre de 2018, dos días después del referéndum catalán, que la policía y la guardia civil intentaron en vano impedir con la represión, el jefe del Estado, el rey Felipe VI, heredero de la corrupta dinastía borbónica y del dictador Franco, pronunció un discurso televisado en el que llamó a todas las fuerzas del Estado a combatir por todos los medios contra el deseo del pueblo catalán de decidir libremente su futuro y a perseguir a los dirigentes republicanos catalanes.

Sigue leyendo

¿Desenterrar a Franco o enterrar al franquismo?

(Publicado en la Carta Semanal 751ver en catalán)

En el momento que esta Carta es publicada, está al caer la sentencia contra los republicanos catalanes. La prensa anuncia desde el viernes que el Tribunal Supremo descarta el delito de rebelión consumada y que el asunto se quedaría en sedición. Para cualquier observador imparcial el juicio ha sido una pura farsa.

Para nosotros, que no somos imparciales, el juicio y la probable sentencia son una evidencia de que la herencia franquista sigue bien viva, particularmente en las instituciones de justicia. Ante ello no sólo la movilización contra las probables sentencias es un deber, sino que es una necesidad democrática, una exigencia a todas las organizaciones que dicen defender los derechos sociales y democráticos.

La polémica del momento es la decisión del gobierno de sacar los restos del dictador genocida Franco del lugar de honor que ocupan en la Basílica del Valle de los Caídos para llevarlos a un panteón privado, una decisión a la que se oponen la familia del dictador, la Fundación Francisco Franco, y el prior benedictino de la Basílica (que ha sido candidato por la Falange en varias elecciones). También se opone el juez de Madrid José Yuste Bastarreche, que ha intentado paralizar la licencia de obra necesaria para desenterrar a Franco.

Sigue leyendo

Con la Iglesia hemos topado. Bajo la monarquía la iglesia católica mantiene los privilegios del franquismo

(Publicado en la Carta Semanal 742ver en catalán)

No cesan de aparecer las noticias sobre la iglesia católica en nuestro país. Y la mayoría son para mostrar su carácter reaccionario como institución. No es el objeto de esta carta criticar las creencias de cada uno. Por el contrario, somos defensores incondicionales de la libertad de conciencia y, además, en nuestro país muchos creyentes han peleado contra el papel de la iglesia y han denunciado sus abusos en diferentes campos.

Sigue leyendo

Una amenaza para los derechos y libertades de los trabajadores y los pueblos

(Publicado en la Carta Semanal 716ver en catalán)

Las distintas derechas que representan al aparato de Estado heredado del franquismo no han aceptado jamás al gobierno de Pedro Sánchez, surgido de la moción de censura votada en el Congreso del 1 de junio. Desde el primer momento han tildado a su gobierno de “ilegítimo” y a Sánchez de “okupa”. Ahora, la decisión de Sánchez de nombrar un “relator” neutral en un intento por mantener el diálogo entre los partidos catalanes los ha llevado a dar un paso adelante con tintes de golpe de Estado.

Sigue leyendo